Comparació Hume – Kant

Pel que fa a l'ètica, aquests autors van defensar doctrines oposades. La postura que Hume
sosté és l'anomenada emotivisme moral que estableix que no és el racionament el que ens
guia en l'elecció entre el bé i el mal, sinó que són els nostres sentiments, passions i
emocions envers els altres els que ens fan triar-les opcions adequades al llarg de la nostra
vida. Actuarem d'acord amb allò amb què aconseguim l'aplaudiment dels altres, o si no, no
ens guanyem el càstig que altres ens puguin imposar. Segons Hume, això és perquè mai
arribarem a constatar cap valor que pugui derivar racionalment d'un debermoral, ja que
segons ell només serem capaços de veure individus moure's per suspassions. Per aquest
autor som aquells que estan definits en gran part per sussentiments i les seves inclinacions,
que segons ell ens permeten actuar moralment. L'emotivisme moral serà per a Kant un
absurd, ja que la seva ètica es fonamenta en la dimensió racional de l'home. Segons el
filòsof de Konigsberg hem de dirigir les nostres accions pel deure i guiar-nos pels quals la
nostra raó ens diu que és correcte, és una ètica del deure enunciada mitjançant imperatius
categòrics. Kant dirà que només actuem íntegrament quan actuem amb bona voluntat.
Sosté que complir amb el deure no és el que ens fa moralment bons, sinó el fet de complir
amb el deure pel deure mateix. Que l'altre resulti una fi i no un mitjà per aconseguir alguna
cosa, ja sigui un aplaudiment o evitar el càstig

Cal remarcar que Kant no pot assegurar quan algú actua amb bona voluntat o per un simple
motiu determinat. Només pot afirmar que som aquells que per mitjà de la raó ens trobem
sotmesos a l'imperatiu categòric, dir això és poder afirmar que som aquells que volen.
Entenent per voler allà on actuem lliurement. Tot i el que s'ha establert socialment, per
aKant allà on podem fer allò que un desitja no som enterament lliures (dret polític). Sinó que
dirà que la llibertat la trobem quan ens donem nosaltres mateixos la llei, llibertat per a Kant
és autonomia. En conclusió, sosté formatge una voluntat moral, un subjecte transcendental
que està sotmès a la seva pròpia voluntat i alhora a la comuna de tot ésser racional