4.2.

Valoracions de precipitació

a) Introducció

Els mètodes volumètrics basats en la formació d’un producte poc soluble

són anomenats valoracions de precipitació. Malgrat el gran nombre de
substàncies insolubles, poques poden adaptar-se satisfactòriament per
dissenyar el corresponent mètode volumètric ja que no sempre es
compleixen els requisits desitjables per a la seva aplicació rutinària
quantitativa: reacció ràpida, quantitativa, obtenció d’un únic producte de
composició definida, possibilitat de detecció del punt final, etc.

Tot i haver un nombre limitat de metòdiques disponibles, la seva aplicació

està molt lligada a la determinació d’espècies freqüents i molt importants,
com ara els halurs, en tot tipus de matrius aquoses.

Pràcticament, com a reactiu patró es emprat el nitrat d’argent, el qual

sovint es normalitza a partir de NaCl qualitat patró primari (EQP).
Alternativament, pot emprar-se directament nitrat d’argent patró, però el
seu cost és superior.

AgNO3 Pesada i dissolució AgNO3 Estandardització NaCl

EQP → patró ← EQP

El nitrat d’argent presenta un alt pes equivalent (169,89 g/eq) i és fàcilment

soluble en aigua. Tant el sòlid com les solucions aquoses han de ser
escrupolosament protegides de les partícules sòlides ambientals, d’altres
materials orgànics i de la llum solar. En el primer cas es produeix Ag metall
per reducció química i per descomposició fotoquímica en el segon.

Les solucions de nitrat d’argent han de ser manipulades amb atenció. Són
corrosives i taquen la pell, els instruments volumètrics i les superfícies de
treball.

b) Corbes de valoració

Experimentalment s’observa com en el decurs d’una valoració de

precipitació s’obtenen corbes de valoració similars a les que ja havíem
observat en les valoracions àcid-base.

Les tècniques més freqüents són les argentometries (és a dir, emprant
nitrat d’argent com a solució patró). En aquest cas, representarem el volum
de reactiu afegit (abscisses) enfront a la variació del menys logaritme de la
concentració d’ió Ag+ en solució (pAg).

En els primes moments de la valoració, la presència d’Ag+ provindrà de

l’escassa solubilitat del compost insoluble format i es mantindrà baixa.
Contràriament, una vegada superat el punt d’equivalència, l’excés d’Ag+
afegit farà que la seva concentració en el medi sigui ja notable.
Observem en les següents figures com la determinació del punt
d’equivalència (situat en la zona del salt de pAg) resulta més factible contra
major sigui la concentració de l’analit a determinar i més insoluble sigui el
precipitat format.

A tall d’exemple, deduirem una típica corba de valoració argentomètrica.

CORBA DE VALORACIÓ CORRESPONENT A LA DETERMINACIÓ
D’UNA SOLUCIÓ DE CLORURS AMB NITRAT D’ARGENT

Exemple 8
Valoració de 10,00 mL de NaCl 0,1000 M amb AgNO3 0,1000 M (AgNO3 → NaCl).
A 25 ºC, Ks (AgCl) = 1,82 · 10-10

La reacció analítica de precipitació comportarà la formació d’un precipitat d’AgCl, el

qual, una vegada format, proporcionarà el següent equilibri:

AgCl (s) ↔ Ag+ (aq) + Cl- (aq)

Ks = [Ag+] · [Cl-] = 1,82 · 10-10

En el punt d’equivalència, el medi consistirà en una solució saturada d’AgCl, on els

ions presents resultaran únicament de la solubilitat limitada de la sal.

El volum d’equivalència (Ve) correspon a:

0,1000 mol Cl-/1000 mL · 10,00 mL · 1 mol Ag+/1mol Cl- · 1000 mL/0,1000 mol Ag+ =
10,00 mL Ag+

Alternativament,
[Cl-] = 0,1000 M = 0,1000 N (1 sola càrrega, M = N)
[Ag+] = 0,1000 M = 0,1000 N (1 sola càrrega, M = N)

En el punt d’equivalència, es compleix: VCl- · NCl- = VAg+ · NAg+

10,00 mL · 0,1000 M = VAg+ · 0,1000 M
VAg+ = 10,00 mL

La corba de valoració mostrarà la variació del pAg durant la valoració: pAg = f (VAg+)

Les espècies presents en el medi de reacció durant la valoració seran:

% Ve VAg+ Curs de la valoració Espècies

0 VAg+ = 0 Inici de la valoració Na+ Cl-
0 < Ve < 100 0 < VAg+ < Ve Abans del punt equivalència Na+ Cl- Ag+ NO3-
100 VAg+ = Ve Punt d’equivalència Na+ Cl- Ag+ NO3-
Ve > 100 VAg+ > Ve Després del punt d’equivalència Na+ Cl- Ag+ NO3-

S’indica, en negreta, les espècies majoritàries que intervenen en l’equilibri de solubilitat

del clorur d’argent.

Regió 1 (VAg+ = 0)
A l’inici de la valoració el medi contindrà únicament els ions Cl- de la mostra problema.

VAg+ = 0,00 mL (0 % Ve)

[Cl-] = 0,01000 M
pCl = 1,00
pAg+ = (indeterminat)
Regió 2 (0 < VAg+ < Ve)
Anem a considerar la zona en que comença a aparèixer el primer precipitat d’AgCl.

VAg+ = 0,10 mL (1 % Ve)

mmols inicials Cl- = 0,1000 M · 10,00 mL = 1,000 mmol
mmols afegits Ag+ = 0,1000 M · 0,10 mL = 0,0100 mmol
mmols restants Cl- = 1,000 - 0,0100 = 0,990 mmol
Volum total = 10,00 + 0,10 = 10,10 mL

Si el precipitat format d’AgCl fos totalment insoluble, la concentració de clorurs en el

medi seria:

[Cl-] = mmols restants sense valorar/volum total (mL) = 0,990/10,10 = 9,802... 10-2 M

En realitat, la concentració de clorurs presents en el medi en aquest punt és una mica

superior i correspon a la suma de la fracció no valorada de clorurs més la petita
aportació de clorurs conseqüència de la solubilitat parcial del AgCl inicialment format.

[Cl-] = (0,990/10,10) + [Cl-] de la dissolució d’AgCl

[Cl-] de la dissolució AgCl = [Ag+]

Anem a demostrar que, lluny del punt d’equivalència, aquesta aportació és negligible.
Considerant que en aquestes condicions la solubilitat molar del precipitat és s:

AgCl (s) ↔ Ag+ + Cl-

a l’inici s - 9,802... · 10-2
al final - s 9,802... · 10-2 + s

Ks = 1,82 · 10-10 = s · (9,802... · 10-2 + s)

Considerant s → 0 (si nos fos cert, hauríem de resoldre l’equació de segon grau)
1,82 · 10-10 = 9,802... · 10-2 · s
s = 1,857... · 10-9 M
Es confirma la hipòtesi : 9,802... · 10-2 + s ≅ 9,802... · 10-2

En conclusió,
[Cl-] ≅ (0,990/10,10) = 9,802... 10-2 M
pCl = 1,009
[Ag+] = s = 1,857... · 10-9 M
pAg = 8,731

En el punt de semivaloració,

VAg+ = 5,00 mL (50 % Ve)

mmols inicials Cl- = 0,1000 M · 10,00 mL = 1,000 mmol
mmols afegits Ag+ = 0,1000 M · 5,00 mL = 0,500 mmol
mmols restants Cl- = 1,000 - 0,500 = 0,500 mmol
Volum total = 10,00 + 5,00 = 15,00 mL

Anàlogament al cas anterior,

[Cl-] = (0,500/15,00) + [Cl-] de la dissolució d’AgCl
[Cl-] de la dissolució AgCl = [Ag+]

AgCl (s) ↔ Ag+ + Cl-

a l’inici s - 3,333... · 10-2
al final - s 3,333... · 10-2 + s

Ks = 1,82 · 10-10 = s · (3,333... · 10-2 + s)

Considerant s → 0 (si nos fos cert, hauríem de resoldre l’equació de segon grau)
1,82 · 10-10 = 3,333... · 10-2 · s
s = 5,461 · 10-9 M
Es confirma la hipòtesi : 3,333... · 10-2 + s ≅ 3,333... · 10-2

En conclusió,
[Cl-] ≅ (0,500/15,00) = 3,333... 10-2 M
pCl = 1,477
[Ag+] = s = 5,461 · 10-9 M
pAg = 8,263

Prop del punt d’equivalència

VAg+ = 9,90 mL (99 % Ve)
mmols inicials Cl- = 0,1000 M · 10,00 mL = 1,000 mmol
mmols afegits Ag+ = 0,1000 M · 9,90 mL = 0,990 mmol
mmols restants Cl- = 1,000 - 0,990 = 0,010 mmol
Volum total = 10,00 + 9,90 = 19,90 mL

Anàlogament al cas anterior,

[Cl-] = (0,010/19,90) + [Cl-] de la dissolució d’AgCl =

= 5,025 · 10-4 + [Cl-] de la dissolució d’AgCl
[Cl ] de la dissolució AgCl = [Ag+]
-

AgCl (s) ↔ Ag+ + Cl-

a l’inici s - 5,025... · 10-4
al final - s 5,025... · 10-4 + s

Ks = 1,82 · 10-10 = s · (5,025... · 10-4 + s)

Considerant s → 0 (si nos fos cert, hauríem de resoldre l’equació de segon grau)
1,82 · 10-10 = 5,025... · 10-4 · s
s = 3,622... · 10-7 M

Es confirma la hipòtesi : 5,025... · 10-4 + s ≅ 5,025... · 10-4

(prop del punt d’equivalència la hipòtesi cada vegada tendeix a complir-se menys)

En conclusió,
[Cl-] ≅ (0,500/15,00) = 5,025... 10-4 M
pCl = 3,299
[Ag+] = s = 3,622...· 10-7 M
pAg = 6,441
Regió 3 (VAg+ = Ve)
VAg+ = 10,00 mL (100 % Ve)
El medi correspon a una solució saturada d’AgCl:

AgCl (s) ↔ Ag+ + Cl-

a l’inici s - -
al final - s s

Ks = [Ag+] · [Cl-] = 1,82 · 10-10 = s · s = s2

s = [Ag+] = [Cl-] = (1,82 · 10-10)0,5 = 1,349 · 10-5 M
pAg = pCl = 4,870

Regió 4 (VAg+ > Ve)

En el medi hi ha un excés d’ions Ag+, en equilibri amb el precipitat. D’acord al Principi
de Le Chatelier, l’excés d’Ag+ desplaça l’equilibri de solubilitat a l’esquerra, fent encara
més insoluble el precipitat.

VAg+ = 10,10 mL (101 % Ve)

mmols inicials Cl- = 0,1000 M · 10,00 mL = 1,000 mmol
mmols afegits Ag+ = 0,1000 M · 10,10 mL = 1,010 mmol
mmols en excés d’Ag+ = 1,010 - 1,000 = 0,010 mmol
Volum total = 10,00 + 10,10 = 20,10 mL

[Ag+] = (0,010/20,10) + [Ag+] de la dissolució de l’AgCl =

= 4,975... · 10-4 + [Ag+] de la dissolució de l’AgCl
[Ag ] de la dissolució d’AgCl = [Cl-]
+

AgCl (s) ↔ Ag+ + Cl-

a l’inici s 4,975... · 10-4
al final - 4,975... · 10-4 + s s

Ks = 1,82 · 10-10 = (4,975... · 10-4 + s) · s

Considerant s → 0 (si nos fos cert, hauríem de resoldre l’equació de segon grau)
1,82 · 10-10 = 4,975... · 10-4 · s
s = 3,658... · 10-7 M

Es confirma la hipòtesi : 4,975... · 10-4 + s ≅ 4,975... · 10-4

En conclusió,
[Ag+] ≅ 4,975... · 10-4 M
pAg = 3,303
[Cl-] = s = 3,658... · 10-7 M
pCl = 6,437

VAg+ = 15,00 mL (150 % Ve)

mmols inicials Cl- = 0,1000 M · 10,00 mL = 1,000 mmol
mmols afegits Ag+ = 0,1000 M · 15,00 mL = 1,500 mmol
mmols en excés d’Ag+ = 1,500 - 1,000 = 0,500 mmol
Volum total = 10,00 + 15,00 = 25,00 mL
[Ag+] = (0,500/25,00) + [Ag+] de la dissolució de l’AgCl =
= 0,0200 + [Ag+] de la dissolució de l’AgCl
[Ag+] de la dissolució d’AgCl = [Cl-]

AgCl (s) ↔ Ag+ + Cl-

a l’inici s 0,0200
al final - 0,0200 + s s

Ks = 1,82 · 10-10 = (0,0200 + s) · s

Considerant s → 0 (si nos fos cert, hauríem de resoldre l’equació de segon grau)
1,82 · 10-10 = 0,0200 · s
s = 9,100 · 10-9 M
Es confirma la hipòtesi : 0,0200 + s ≅ 0,0200

En conclusió,

[Ag+] ≅ 0,0200 M
pAg = 1,699
[Cl-] = s = 9,100 · 10-9 M
pCl = 8,041

VAg+ = 20,00 mL (200 % Ve)

mmols inicials Cl- = 0,1000 M · 10,00 mL = 1,000 mmol
mmols afegits Ag+ = 0,1000 M · 20,00 mL = 2,000 mmol
mmols en excés d’Ag+ = 2,000 - 1,000 = 1,000 mmol
Volum total = 10,00 + 20,00 = 30,00 mL

Com en el cas anterior,

[Ag+] = (1,000/30,00) + [Ag+] de la dissolució de l’AgCl ≅ 1,000/30,00 ≅ 0,0333... M
[Ag+] de la dissolució d’AgCl = [Cl-]

AgCl (s) ↔ Ag+ + Cl-

a l’inici s 0,0333...
al final - 0,0333...+ s s

Ks = 1,82 · 10-10 = (0,0333... + s) · s ≅ 0,0333... · s

s = 5,460 · 10-9 M
Es confirma la hipòtesi : 0,0333... + s ≅ 0,0333...

En conclusió,

[Ag+] ≅ 0,0333... M
pAg = 1,477
[Cl-] = s = 5,460 · 10-9 M
pCl = 8,263

Vegem un resum,
 VAg+ (mL) VAg+/Ve pCl pAg
0,00 0,00 1,000 (indeterminat)
0,01 0,01 1,009 8,731
5,00 0,50 1,477 8,263
9,90 0,99 3,299 6,441
10,00 1,00 4,870 4,870
10,01 1,01 6,437 3,303
15,00 1,50 8,041 1,699
20,00 2,00 8,263 1,477

Les dues corbes es tallen en el punt d’equivalència on justament pCl = pAg = pKs/2 =
= 4,870

10
9
8
7
pCl, pAg

6
pCl
5
pAg
4
3
2
1
0
0 5 10 15 20
VAg+

Exercici 10
Deduir la corba pAg = f (VAg+) per a la valoració de 10,00 mL d’una solució de KI
0,1000 M amb AgNO3 0,1000 M patró. Comparar els resultats amb el sistema anterior.
Dada: Ks (AgI) = 8,3 · 10-17

c) Detecció del punt final

Un indicador químic és una substància que pot reaccionar amb algun dels
participants en la reacció volumètrica de forma que es produeix un canvi
observable en l’aspecte de la dissolució el més a prop possible del punt
d’equivalència.

La substància indicadora, degut a la seva tendència a reaccionar amb el

reactiu o la substància valorada, competeix amb els participants de la
reacció. Per tal de minimitzar l’error de valoració, cal seleccionar l’indicador
de forma que resulti molt més favorable o molt més desfavorable com a
conseqüència del canvi en la funció p (observar les corbes teòriques de
valoració). Es considera que la detecció és vàlida si introdueix un error
inferior a l’1/1000 (0,1 %), és a dir, si per exemple el canvi de color es
produeix quan ja ha precipitat almenys el 99,9 % de l’analit.
CAS 1: MÈTODE DE MOHR, la formació d’un segon precipitat

El mètode de Mohr fonamenta la detecció del punt final de la reacció en la

formació d’un segon precipitat de color diferent. Aquest mètode ha estat i
continua sent molt emprat en la valoració de solucions de clorur i bromur
amb nitrat d’argent patró. L’ió cromat és l’indicador, assenyalant el punt
final per l’aparició d’un precipitat de cromat d’argent, vermell-terrós.

Per exemple, per al cas de la determinació de clorurs:

Reacció analítica: Ag+ + Cl- ↔ AgCl (s)

Reacció de l’indicador: 2 Ag+ + CrO42- ↔ Ag2CrO4 (s)

Experimentalment, a les solucions a valorar que contenen l’halur, se’ls

afegeix cromat de potassi el que fa que adquireixin una coloració
groguenca. Amb l’addició de solució d’argent es va formant un precipitat
blanquinós (que s’enfosqueix a la llum) que proporciona un aspecte groc
amb terbolesa lletosa al medi. Una vegada precipitada la major part de
l’halur, precipita el cromat d’argent que fixa una tonalitat terrosa a la
solució, indicant el punt final de la valoració.

Aquesta valoració ha de realitzar-se sobre mostres amb un pH proper a la

neutralitat. Així,

-un pH suficientment àcid desactiva a l’indicador, que passaria a dicromat:

2 CrO42- + 2 H+ ↔ Cr2O72- + H2O

-un pH suficientment alcalí fa que l’ió Ag+ precipiti en forma d’òxid i no

reaccioni:

2 Ag+ + 2OH- ↔ 2 AgOH ↔ Ag2O + H2O

Es recomana un pH comprès entre 7 i 10,5 unitats. Sovint alguns

procediments, depenent del tipus de mostres, inclouen l’addició prèvia
d’una sal com hidrogencarbonat de sodi o bòrax per mantenir el pH en
l’interval comentat.

Exercici 11
Sabent que pKs (AgCl) = 9,74 i pKs (Ag2CrO4) = 11,92 , indicar la solubilitat molar i
en mg/L de cada compost.
Solució: s AgCl = 1,35 · 10-5 M = 1,93 mg/L; s Ag2CrO4 = 6,70 · 10-5 M = 22,2 mg/L

L’exercici anterior mostra que la solubilitat del cromat d’argent és superior a

la del clorur d’argent però no són comparables perquè obeeixen a
compostos d’estequiometria diferents (AB vs A2B). El que determina o no
l’aparició del precipitat en un moment determinat és la concentració d’ió
Ag+ necessària per assolir el valor de la Ks, no la seva solubilitat. Observem
el següent exercici.
Exemple 9
Suposem que aplicant el mètode de Mohr, en les condicions de la valoració, les
concentracions de clorur i cromat estan situades, respectivament, al voltant de 0,02 M i
0,01 M.

a) Quina espècie precipitarà primer amb l’addició d’una solució de nitrat d’argent?
(no considerem l’efecte de dilució).

D’acord als valors de les constants Ks mostrades a l’exercici anterior,

Ks (AgCl) = 10-9,74 = [Ag+] · [Cl-]

Ks (Ag2CrO4) = 10-11,92 = [Ag+]2 · [CrO42-]

La concentració d’Ag+ necessària per iniciar la precipitació de Cl- serà:

10-9,74 = [Ag+] · 0,02
[Ag+] = 9,0985... · 10-9 M

La concentració d’Ag+ necessària per iniciar la precipitació de Cr2O42- serà:

10-11,92 = [Ag+]2 · 0,01
[Ag+] = 1,0965... · 10-5 M

Amb menys quantitat d’ió Ag+ s’inicia la precipitació de l’ió clorur (precipita abans).

b) quina és la concentració residual de clorurs en la dissolució quan donem per

finalitzada la valoració (precipitació del cromat)?

El cromat d’argent comença a precipitar quan [Ag+] = 1,0965... · 10-5 M = 10-4,96

En aquest moment, en dissolució la concentració de clorurs que resta en solució és:

[Ag+] · [Cl-] = 10-9,74; [Ag+] = 10-4,96

[Cl-] = 10-9,74/10-4,96 = 10-4,78 = 1,596 · 10-5 M

Quan s’inicia la precipitació del cromat, la quantitat de clorurs en el medi és

pràcticament insignificant.

c) Quin percentatge de clorur ja ha precipitat prèviament?

% Cl- precipitat = 100 · (0,02 - 1,596 · 10-5)/0,02 = 99,92 %

Podem considerar la reacció com quantitativa i amb un error teòric de valoració degut a
l’indicador acceptable (< 0,1 %).

CAS 2: MÈTODE DE VOLHARD, la formació d’un complex acolorit

L’aplicació més important del mètode de Volhard és la determinació

indirecta de clorur (o d’altres halurs, X-). En essència, segueix aquestes
etapes:
a) A la mostra que conté halurs, en un pH àcid, s’afegeix un excés de nitrat
d’argent i uns mL de la solució d’indicador (Fe3+), en forma NO3- o SO42-.

Ag+ + X- ↔ AgX (s) + Ag+ (excés)

El pH suficientment àcid ([OH-]→0) desactiva la possible hidròlisi de

l’indicador (reacció NO desitjable):

Fe3+ + 3 OH- → Fe(OH)3 (s)

b) Es valora la mostra amb solució de tiocianat patró, amb la formació de la

corresponent sal (color blanc):

Ag+ (excés) + SCN- ↔ AgSCN (s)

c) Una vegada consumit l’Ag+, el primer excés de SCN- en el medi es

detecta amb l’indicador, que forma el complex soluble tiocianoferro (III),
intensament acolorit:

Fe3+ + SCN- ↔ Fe(SCN)2+ (vermell)

d) Quan sabem la quantitat de SCN- consumida en la valoració per retrocés,

podem determinar la quantitat d’Ag+ en excés que ha quedat després de la
reacció amb el X- problema. Com que sabem la quantitat d’Ag+ afegida,
podrem calcular la quantitat consumida pel X-.

El mètode de Volhard en realitat és un mètode per valorar ió Ag+ i per tant

pot ser aplicat amb èxit a la determinació de qualsevol anió que precipiti
quantitativament amb Ag+, com ara Cl-, Br-, I-, SCN-, PO43-, CN-, C2O42-
(oxalat), S2- i CrO42-, principalment.

En relació a la solubilitat relativa de la sal d’argent inicialment precipitada el

tiocianat d’argent, pot aparèixer una dificultat en la detecció del punt final.
Per exemple, durant la determinació de Cl-, coexisteixen AgCl i AgSCN:

AgCl (s) ↔ Ag+ + Cl-

AgSCN (s) ↔ Ag+ + SCN-

sent el clorur d’argent l’espècie més soluble. En aquest cas, el clorur s’anirà
dissolent lentament i serà substituït progressivament pel AgSCN, disminuint
la [SCN-] en el medi i impedint la formació del complex responsable
d’indicar el punt final de la valoració. Per minimitzar l’error caben dues
possibilitats: separar el precipitat inicial (AgCl) o dificultar la seva solubilitat
afegint, per exemple, nitrobenzè (tòxic) que queda adsorbit sobre la
superfície d’AgCl dificultant la seva solubilitat.

Exemple 10
Es vol determinar la concentració salina (g NaCl/L) d’un aigua procedent d’un pou
situat prop del mar, d’acord al mètode de Volhard. Les dades experimentals han estat:
[AgNO3] = 0,0652 M; V AgNO3 = 25,00 mL;
[NH4SCN] = 0,0500 M; V NH4SCN = 11,50 mL;
V mostra = 5,00 mL
mmols afegits d’Ag+: 25,00 mL · 0,0652 M = 1,630 mmols Ag+
mmols consumits SCN- = 11,50 mL · 0,0500 M = 0,575 mmols Ag+ en excés
mmols Ag+ consumits per la mostra = mmols Cl- = 1,63 - 0,575 = 1,055 mmols Cl-

M NaCl = 58,45 g/mol

1,055 · 10-3 mols Cl- · 58,45 g/mol NaCl · 1/0,00500 L = 12,3 g NaCl/L

Exercici 12
Quina quantitat d’aigua (mL) es requereix per dissoldre 1 mg de tiocianat d’argent?
Dada: Ks (AgSCN) = 2,6 · 10-12
Solució: 3739 mL

CAS 3: MÈTODE DE FAJANS, l’ús d’indicadors d’adsorció

Les substàncies que imparteixen un color diferent a la superfície d’un

precipitat es coneixen com a indicadors d’adsorció. En determinades
circumstàncies pot aconseguir-se que l’adsorció (o la desorció, el fenomen
contrari) tingui lloc en el punt d’equivalència o molt a prop d’ell: d’aquesta
forma, l’aparició o desaparició d’un color assenyala el punt final.

Una aplicació interessant en les argentometries suposa l’ús de la

fluoresceïna, emprada particularment en les valoracions de Cl- amb AgNO3.

Les valoracions que fan ús d’indicadors d’adsorció són ràpides i segures

però, en contrapartida, presenten importants limitacions en funció del pH o
dels medis salins que actuen sobre la coagulació del colorant.

d) Aplicacions analítiques
La taula anterior mostra les aplicacions més habituals d’aquest tipus de
volumetries, basades en la utilització del nitrat d’argent com a reactiu patró.

A tall d’ampliació, es mostra seguidament altres valoracions de precipitació

també descrites a la bibliografia.