1

PLANILÀNDIA
d'Edwin A. Abbot

Traducció de Jordi Vidal i Tubau

Edició en paper EDITORIAL LAERTES
Revisió i edició digital de jlr

Títol Original: Flatland

Primera edició en paper per EDITORIAL LAERTES: Febrer de 1993

Edició digital: Octubre de 2012

Índex
PRIMERA PART: AQUEST MÓN......................................................................................................6
1. De la naturalesa de Planilàndia..................................................................................................6
2. Del clima i de les cases de Planilàndia......................................................................................7
3. Sobre els habitants de Planilàndia.............................................................................................8
4. Sobre les dones........................................................................................................................10
5. Dels nostres mètodes per a identificar-nos..............................................................................13
6. De la Identificació visual.........................................................................................................15
7. Sobre les figures irregulars......................................................................................................18
8. De l'antiga pràctica de la Pintura.............................................................................................20
9. De la Llei Universal dels Colors..............................................................................................21
10. De la repressió de la sedició cromàtica..................................................................................23
11. Sobre els nostres sacerdots.....................................................................................................25
12. De la doctrina dels nostres sacerdots.....................................................................................27
SEGONA PART: ALTRES MONS.....................................................................................................30
13. De com vaig tenir una visió de Linilàndia.............................................................................31
14. De com vaig provar debades d'explicar la naturalesa de Planilàndia....................................33
15. Sobre un estranger d'Espailàndia...........................................................................................36
16. De com l'estranger intentà debades de revelar-me amb paraules els misteris d'Espailàndia. 38
17. De com l'esfera, havent provat debades amb paraules, recorregué als fets...........................43
18. De com vaig arribar a Espailàndia, i què hi vaig veure.........................................................44
19. De com, tot i que l'esfera em va mostrar altres misteris d'Espailàndia, jo en volia saber més,
i què en va resultar.........................................................................................................................47
20. De com l'esfera em va estimular amb una visió.....................................................................51
21. De com vaig provar d'ensenyar la teoria de les tres dimensions al meu nét, i amb quin
resultat............................................................................................................................................52
22. De com vaig provar després de difondre la teoria de les tres dimensions per altres mitjans, i
amb quin resultat............................................................................................................................54

2
 Als
habitants de l'ESPAI EN GENERAL
i a H.C. EN PARTICULAR,
aquesta obra els és dedicada
per un humil nadiu de Planilàndia
amb l'esperança que,
així com ell ha estat iniciat en els misteris
de LES TRES dimensions,
havent-ne estat originalment coneixedor de NOMÉS DUES,
també els ciutadans d'aquella regió celestial
puguin aspirar, més alt encara,
als secrets de les QUATRE, CINC O FINS A SIS dimensions,
contribuint així
a l'ampliació de LA IMAGINACIÓ
i al possible desenvolupament
de l'escassíssim i excel·lent do de la modèstia
entre les races superiors
de LA HUMANITAT MASSISSA.

3
 PREFACI A LA SEGONA EDICIO REVISADA, 1884.
PER L'EDITOR

Si el meu pobre amic de Planilàndia hagués conservat la força mental que tenia quan va començar
a escriure aquestes memòries, ara jo no hauria de representar-lo en aquest prefaci, en el qual
desitja, primerament, expressar el seu agraïment als seus lectors i crítics d'Espailàndia la
reconeixença dels quals ha requerit, amb insospitada celeritat, una segona edició de l'obra. En
segon lloc, li agradaria disculpar-se per determinats defectes i errors d'impremta (dels quals,
tanmateix, no és enterament responsable). I, en tercer lloc, voldria aclarir un parell d'idees
equivocades. Però ja no és el quadrat que era en altre temps, ell. Els anys d'empresonament i la
càrrega més pesant de la incredulitat i de la burla generals han fet causa comuna amb la
decadència pròpia de la vellesa per esborrar de la seva ment molts dels pensaments i nocions i
bona part de la terminologia, adquirits durant la seva curta estada a Espailàndia. En
conseqüència, m'ha demanat que respongui en el nom seu a dues objeccions especials, una de
caràcter intel·lectual i l'altra de naturalesa més aviat moral.
La primera objecció que li fan és que el planilandès, quan veu una línia, forçosament ha de veure
quelcom que sigui gruixut, a més de llarg (en cas contrari, sense un cert gruix, no seria visible; així
doncs, hauria de reconèixer (argumenten) que els seus conciutadans no solament són llargs i
amples, sinó també (encara que en un grau molt baix) gruixuts o alts. Aquesta objecció és plausible
i, per als espailandesos, quasi irresistible, de manera que haig de confessar que quan la vaig sentir
per primer cop no vaig saber què respondre-hi. Malgrat tot, em sembla que la resposta del meu vell
amic la satisfà plenament.
«Admeto -va dir, quan jo li vaig plantejar aquesta objecció la veritat dels fets que considera el
vostre critic, però en refuto les conclusions. És cert que a Planilàndia tenim una tercera dimensió
no reconeguda que anomenem "altura", com també és veritat que a Espailàndia teniu una quarta
dimensió no reconeguda, a la qual no s'ha atribuït cap nom fins ara però que jo anomenaria
"extra-altura". Però nosaltres no podem pas prendre més consciència de la nostra "altura" que
vosaltres de la vostra "extra-altura". Ni tan sols jo, que he estat a Espailàndia i he tingut el
privilegi de comprendre durant vint-i-quatre hores el significat del concepte d'”altura”, no puc
encara assimilar-lo ni adonar-me'n amb el sentit de la vista ni per cap procediment de la raó;
només puc percebre'l per la fe».
«La raó és evident La dimensió implica direcció, implica mesura, implica el més i el menys. Ara,
totes les nostres línies són igualment i infinitesimalment gruixudes (o altes, si ho preferiu); en
conseqüència, no tenen res que ens dugui l'enteniment a la concepció d'aquella dimensió. Cap
"micròmetre precís" -com ha suggerit un crític d'Espailàndia massa impacient no ens serviria de
res, perquè no sabríem què mesurar ni en quina direcció. Quan veiem una línia, veiem una cosa
llarga i lluent; la lluentor, així com la llargada, és necessària per a l'existència d'una línia; si la
lluentor s'esvaeix, desapareix també la línia. D'aquí ve que tots els meus amics de Planilàndia,
quan els parlo de la dimensió no identificada fins a cert punt visible en una línia, em diguin: "Ah,
et refereixes a la lluentor"; i quan jo contesto: "No, em refereixo a una verdadera dimensió", ells
repliquen de seguida: "Doncs mesura-la, o digue'ns en quina direcció s'estén". I això m'obliga a
callar, perquè no puc fer ni una cosa ni l'altra. Tot just ahir, quan el Cercle Principal (dit amb
altres paraules, el nostre summe sacerdot) va venir a inspeccionar la Presó Estatal i em va tributar
la seva setena visita anual, en preguntar-me per setena vegada com em sentia, vaig provar de
demostrar-li que era "alt", a més de llarg i ample, encara que ell no ho sabés. Ara... com hi va
respondre? Tu dius que sóc "alt"? Mesura la meva "altura" i et creuré. Què podia fer jo? Com hi
podia respondre al seu repte? Vaig quedar aclaparar; i ell va sortir de la cel·la amb expressió
triomfal»

4
«Encara ho trobeu estrany? Doncs poseu-vos en una situació semblant. Suposeu que una persona
de la quarta dimensió que accedís a visitar-vos us digués: "Quan obres els ulls, veus un pla (que és
de dues dimensions) i en dedueixes un sòlid (que en té tres); però en realitat veus també (tot i que
no la reconeixes) una quarta dimensió, que no és color ni lluentor ni res semblant, sinó una
veritable dimensió, encara que no te'n puc assenyalar la direcció ni pots mesurar-la". Què li
contestaríeu, al vostre visitant? No el faríeu pas tancar? Doncs bé, heus el meu fat. I és tan natural
per a nosaltres, els planilandesos, de tancar un quadrat per predicar la tercera dimensió com per a
vosaltres, els espailandesos, de tancar un cub per predicar la quarta. Ai, quin aire de família més
fort travessa la cega i perseguidora humanitat, de totes les dimensions! Punts, línies, quadrats,
cubs, extra-cubs..., tots som susceptibles de cometre els mateixos errors, tots som esclaus dels
nostres prejudicis dimensionals respectius, tal com va dir un dels vostres poetes d'Espailàndia:
"Una pinzellada de la Natura fa que tots els mons s'assemblin» 1
En aquest punt, la defensa del quadrat em sembla inexpugnable. M'agradaria de poder dir també
que la seva resposta a la segona objecció (de caràcter moral) és igualment clara i coherent. L'han
acusat de misogin; i com que aquesta crítica ha estat impulsada amb vehemència per aquestes
criatures que els designis de la Natura fa que sumin poc més de la meitat de la raça d'Espailàndia,
voldria respondre-hi tan honestament com pugui. Però el quadrat està tan poc avesat a l'ús de la
terminologia moral d'Espailàndia, que el faria objecte d'una injustícia si transcrivís literalment la
seva defensa d'aquesta acusació. Actuant, doncs, com intèrpret i advocat seu, dedueixo que en el
decurs del seu empresonament, que fa set anys que dura, ha modificat el seu punt de vista personal,
tant respecte les dones com respecte les classes isòsceles o inferiors. Personalment, ara es decanta
per l'opinió de l'esfera, segons la qual les línies rectes són, en molts aspectes importants, superiors
als cercles. Però, escrivint com escriu en qualitat d'historiador, s'identifica (potser massa
estretament) amb les tendències generalment adoptades pels historiadors de Planilàndia i fins i tot
(com ell mateix s'ha informat) pels de Espailàndia, en les pàgines dels quals (fins fa molt poc) els
destins de les dones i de les masses de la humanitat rara vegada han estat considerats dignes
d'esment i mai d'atenta consideració.
En un fragment encara més obscur, vol ara rebutjar les tendències circulars o aristocràtiques que li
han atribuït naturalment alguns crítics. Si bé fa justícia al poder intel·lectual amb què uns pocs
cercles han mantingut, durant moltes generacions, la seva supremacia sobre immenses multituds de
conciutadans seus, creu que els fets de Planilàndia, parlen per si sols, sense necessitat de
comentari per part seva, declaren que les revolucions no sempre es poden sufocar amb l'extermini,
i que la Natura, sentenciant els cercles a la infecunditat, els condemna al fracàs definitiu, «i en
això -afirma- veig l'acompliment de la gran llei de tots els mons, segons la qual, mentre la saviesa
de l'home creu que passa una cosa, la saviesa de la Natura fa que se'n produeixi una altra de ben
diferent i molt millor». A part d'això, prega als seus lectors que no suposin pas que cada detall
concret de la vida quotidiana de Planilàndia hagi de correspondre necessàriament a cap altre de la
de Espailàndia. I tanmateix confia que, en conjunt, la seva obra resulti suggestiva i divertida per
als espailandesos de mentalitat moderada i senzilla que -en parlar d'allò que és de suprema
importància però roman fora de l'abast de l'experiència- es neguin a dir, d'una banda, «Això no pot
ser», ni, de l'altra «Això ha de ser precisament així, i sobre això ja ho sabem tot».

5
 PRIMERA PART: AQUEST MÓN
«Sigues pacient, que el món és llarg i ample.»

1. De la naturalesa de Planilàndia.
Jo l'anomeno Planilàndia, el nostre món, i no pas perquè es digui així, sinó per fer-vos més
entenedora la seva naturalesa, feliços lectors que teniu el privilegi de viure a l'espai.
Imagineu-vos un immens full de paper amb línies rectes, triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons i
altres figures que, en comptes de romandre fixes al seu lloc, es desplacin lliurement per la superfície
sense la facultat, però, de sortir-ne per sobre o per sota, com si fossin ombres -per bé que dures i de
vores lluminoses-, i tindreu una noció força aproximada del meu país i dels meus conciutadans. Fa
uns quants anys, n'hauria dit «el meu univers»; però ara tinc l'enteniment obert a punts de vista més
elevats.
En un país com aquest, us adonareu de seguida que és impossible que hi hagi res que vosaltres
pugueu qualificar de «massís»; però m'atreviria a dir que potser suposeu que podem, si més no,
distingir-hi amb la vista els triangles, els quadrats i les altres figures desplaçant-se tal com acabo de
descriure. Doncs no, no podem, almenys fins al punt de distingir una figura de l'altra. Res no hi és
visible, ni pot ser-ho, de visible, per a nosaltres, llevat de les línies rectes, i us en demostraré el
perquè tot seguit.
Poseu un penic en una taula de les que teniu a l'espai; inclineu-vos damunt la moneda i mireu-la des
de dalt. Veureu un cercle.
Ara retireu-vos cap a la vora de la taula, abaixeu gradualment el nivell dels ulls (ficant-vos així cada
cop més dins la condició dels habitants de Planilàndia), i observareu que el penic esdevé com més
va més ovalat. Al final, quan l'ull quedi situat exactament al nivell de la vora de la taula (com si
fóssiu veritablement un planilandès), el penic haurà deixat de ser ovalat i s'haurà convertit, almenys
serà així com el veureu, en una línia recta.
El mateix us passaria si tractéssiu d'igual manera un triangle, un quadrat o qualsevol altra figura de
cartolina. Tan aviat com us mireu des del nivell de la vora de la taula, descobrireu que deixa de ser
una figura i es converteix, aparentment, en una línia recta. Prenem per exemple un triangle
equilàter, que entre nosaltres representa un comerciant de classe respectable. La fig. 1 representa el
comerciant tal com el veuríeu des de dalt; les figs. 2 i 3 representen el mateix comerciant tal com el
veuríeu amb els ulls situats a prop del nivell, de la taula; i si els vostres ulls fossin al mateix nivell
de la taula, només veuríeu una línia recta (i així és com el veiem nosaltres a Planilàndia).

Quan vaig estar a Espailàndia, em van dir que els vostres mariners tenen experiències molt similars
quan travessen les vostres mars i distingeixen alguna illa o costa lluny a l'horitzó. Aquella terra
distant pot tenir badies, istmes, angles interns i externs en qualsevol nombre i extensió; tanmateix, a
una certa distància no se'n veu res, de tot això (llevat que el vostre sol hi incideixi directament i en
reveli els sortints i els entrants pels contrastos de llum i ombra) sinó una línia grisa i continua sobre
l'aigua.

6
Doncs bé, això és l'únic que veiem a Planilàndia quan se'ns acosta algun dels nostres coneguts, sigui
triangular o de qualsevol altra forma. Com que no tenim sol, ni cap llum que provoqui ombres,
manquem de totes les ajudes visuals que teniu a Espailàndia. Si el nostre amic se'ns acosta, veiem
que la seva línia es fa més llarga; si s'allunya, esdevé més curta, però no deixa de ser una línia recta.
Encara que sigui un triangle, un quadrat, un pentàgon, un hexàgon, un cercle, el que vulgueu...,
l'únic que veiem és una línia recta.
Potser us preguntareu com podem, en aquestes desavantatjoses circumstàncies, distingir els nostres
amics de la resta d'individus. Però la resposta a aquesta pregunta tan natural serà més fàcil de donar
i d'entendre quan us descrigui els habitants de Planilàndia. Ara com ara, permeteu-me que deixi el
tema per a més endavant i us expliqui un parell de coses sobre el clima i les cases del nostre país.

2. Del clima i de les cases de Planilàndia.

Igual que vosaltres, també nosaltres tenim quatre punts cardinals: nord, sud, est i oest.
Pel fet de no haver-hi sol ni altres cossos celests, ens és impossible de determinar la posició del
nord de la manera habitual vostra; tanmateix, tenim un mètode propi. Hi ha una llei de la Natura que
fa que el sud exerceixi una atracció constant damunt tota cosa; i, per bé que en climes temperats
aquesta força d'atracció és molt feble -de manera que fins i tot una dona dotada de bona salut pot
viatjar uns quants estadis 2 cap al nord sense gaires dificultats-, l'efecte obstaculitzador de l'atracció
meridional és suficient per a servir de brúixola a la major part de zones de la nostra terra. És més, la
pluja (que cau a intervals regulars), pel fet de venir sempre del nord, és una ajuda addicional; i a les
ciutats comptem amb el guiatge de les cases, que lògicament tenen les parets laterals orientades
majoritàriament de nord a sud per tal que les teulades no deixin passar la pluja del nord. Al camp,
on no hi ha cases, els troncs dels arbres ens serveixen fins a cert punt de guia. Tot plegat, doncs, no
ensopeguem pas amb tantes dificultats com es podria esperar, a l'hora d'orientar-nos.
Això no obstant, a les nostres regions més temperades, en què l'atracció meridional amb prou feines
es nota, caminant de vegades per un pla completament desolat sense cases ni arbres que em
servissin de guia, m'he vist de tant en tant obligat a romandre hores i hores immòbil, esperant la
pluja, abans de reprendre el camí. La força d'atracció afecta molt més els febles i els vells, i sobretot
les delicades femelles, que no pas les persones robustes de sexe masculí. Així doncs, una norma
d'educació a casa nostra estableix que, quan us topeu pel carrer amb una dama, li cediu sempre el
costat nord del camí, maniobra no gens fàcil mai amb poc temps d'antelació si esteu delicats de
salut i us trobeu en un clima on es faci difícil de distingir el nord del sud.
No hi ha finestres, a les nostres cases, perquè hi ha claror tant a dins com a fora, de dies i de nits,
tothora i arreu. No sabem pas d'on ve, aquesta claror. Antigament, els nostres savis es van plantejar
una qüestió interessant, sovint investigada: «Com s'origina la llum?», la solució de la qual s'ha
cercat reiteradament, sense altra conseqüència que omplir els nostres manicomis amb els
presumptes solucionadors. D'aquí ve que, després d'infructuosos intents d'eliminació indirecta
d'aquestes investigacions sotmetent-les a un rigorós impost, la legislatura, en època relativament
recent, les ha prohibit de forma categòrica. Només jo -ai, jo sol en tot Planilàndia- conec ara massa
bé la veritable resposta a aquesta misteriosa qüestió, però aquest meu coneixement no és gens
intel·ligible per a cap dels meus conciutadans. I es burlen de mi -de mi, l'únic coneixedor de les
veritats de l'espai i de la teoria de la vinguda de la llum del món de les tres dimensions- com si fos
boig, el més boig de tots! Però obrim-hi un parèntesi, en aquestes doloroses digressions, i tornem al
tema dels nostres habitatges.
L'estructura més comuna de construcció d'una casa és la de cinc costats o pentagonal, com es
mostra a la figura adjacent. Els dos costats septentrionals, RO i OF, conformen la teulada, i la

7
majoria no tenen portes; a l'est hi ha una porta petita per a les dones; a l'oest, una de molt més gran
per als homes; el costat sud, o terra, no sol tenir portes.

Les cases quadrades i triangulars no estan autoritzades, pel motiu que exposaré tot seguit. Els angles
del quadrat (i amb més raó els del triangle equilàter) són molt més punxeguts que els del pentàgon, i
les línies dels objectes inanimats (com ara les cases) són més apagades que les dels homes i les
dones, la qual cosa implica un greu perill, ja que les puntes d'un habitatge quadrat o triangular
podrien infligir serioses lesions al vianant inconsiderat o despistat que hi topés sobtadament. Ja en
el segle XI de la nostra era es van prohibir universalment les cases triangulars per decret, amb les
úniques excepcions de fortificacions, polvorins, casernes i altres edificis de l'Estat, als quals el
públic en general no pot atansar-se sense suscitar sospites.
En aquella època, les cases quadrades encara eren permeses arreu, però es gravaven amb un impost
especial. Tres segles més tard, la Llei va decidir que, en totes les ciutats de població superior als deu
mil habitants, l'angle del pentàgon en bé de la seguretat pública, fos l'angle mínim autoritzable en
els habitatges que es podia autoritzar per tal de preservar la seguretat pública. El seny de la
comunitat ha fet costat als esforços de la legislatura, i ara fins i tot al camp la construcció
pentagonal s'ha imposat a totes les altres. Només de tant en tant, en algun districte agrícola molt
retirat i aïllat, l'antiquari pot descobrir-hi encara una casa quadrada.

3. Sobre els habitants de Planilàndia.

La llargària o amplada màximes de l'habitant adult de Planilàndia es pot avaluar en uns trenta
centímetres vostres.
Les nostres dones són línies rectes.
Els soldats i els treballadors de les classes humils són triangles de dos costats iguals, cada un dels
quals és d'uns trenta centímetres de llarg, i amb la base o tercer costat tan curta (sovint no superior
al centímetre i mig) que tenen al vèrtex un angle molt agut. De fet, quan la seva base és molt curta
(no pas més d'un terç de centímetre), amb prou feines se'ls pot distingir de les línies rectes o dones,
de tan apuntat com tenen el vèrtex. Nosaltres, igual que vosaltres, distingim aquests triangles
anomenant-los isòsceles, i és amb aquest nom que els esmentaré a les pàgines següents.
La nostra classe mitjana és integrada per triangles equilàters, o de costats iguals.
Els nostres professionals i cavallers són, respectivament, quadrats (és la classe a què pertanyo) i
pentàgons, o figures de cinc costats.
Tot seguit ve la noblesa, de la qual n'hi ha diversos graus, començant per les figures de sis costats, o
hexàgons, i pujant a partir d'aquí en nombre de costats fins que reben l'honorable títol de polígons, o

8
de molts costats. Finalment, quan el nombre de costats és tan alt, i els costats tan petits, que la
figura no es pot distingir del cercle, s'inclou dins l'orde circular o sacerdotal, que és la classe
superior.
Per llei natural cada mascle té un costat més que el seu pare, de manera que cada generació puja un
esglaó en l'escala del desenvolupament i de la noblesa. Així doncs, el fill del quadrat és un
pentàgon; el fill del pentàgon, un hexàgon; i així successivament.
Però aquesta norma no s'acompleix pas sempre entre els comerciants, i encara menys entre els
soldats i els treballadors, tots els quals amb prou feines mereixen el nom de figures humanes, ja que
no tenen tots els costats iguals. En conseqüència, aquesta llei natural per a ells no regeix; i el fill de
l'isòsceles (és a dir, un triangle amb dos costats iguals) serà també un isòsceles. Tanmateix, sempre
queda alguna esperança, fins i tot entre els isòsceles, que els seus descendents puguin aspirar a una
condició social millor. Perquè, després d'una llarga sèrie d'èxits militars, o de tasques diligents i
hàbils, es constata generalment que els membres més intel·ligents de les classes artesanal i militar
manifesten un lleuger creixement del seu tercer costat o base i una reducció dels altres dos costats.
Els matrimonis mixtos (arranjats pels sacerdots) entre fills i filles d'aquests individus més
intel·lectuals de les classes inferiors solen tenir una progènie més acostada que no els pares al tipus
de triangle de costats iguals.
Rara vegada -relativament a la gran quantitat de naixements isòsceles- de pares isòsceles en resulta
cap triangle de costats iguals genuí i certificable.3
Un tal naixement requereix, com tots els precedents, no tan sols una sèrie de matrimonis mixtos
acuradament arranjats, sinó també un exercici llarg i continu de frugalitat i autocontrol per part dels
aspirants a ancestres de l'equilàter que es prepara, i un desenvolupament pacient, sistemàtic i
perpetu de l'intel·lecte isòsceles durant moltes generacions.
Al nostre país el naixement d'un veritable triangle equilàter de pares isòsceles és motiu de joia en
molts estadis a l'entorn. Després d'un estricte examen a càrrec del Consell Sanitari i Social, l'infant,
si es certifica com a regular, és admès a la classe dels equilàters amb un solemne cerimonial.
Llavors és immediatament separat dels seus orgullosos per bé que entristits pares i adoptat per algun
equilàter sense fills el qual es compromet, per via de jurament, a no permetre mai que el fill torni a
la seva casa de naixença i vegi els seus parents, no fos cas que el jove organisme, per imitació
inconscient, recaigués al seu nivell hereditari.
El sorgiment ocasional d'un equilàter d'entre les files dels seus avantpassats serfs és rebut, no
solament pels pobres serfs, com un raig d'esperança damunt la monòtona misèria de la seva
existència, sinó també granment per l'aristocràcia. Perquè totes les classes superiors són molt
conscients que aquests fenòmens tan rars, així com fan molt poc o no res per vulgaritzar els seus
privilegis, serveixen de barrera molt útil contra la revolució de les classes baixes.
Si tota la xusma d'angles aguts, sense excepció, no tingués gens d'esperança ni d'ambició, en alguns
dels seus nombrosos esclats revolucionaris bé hauria trobat líders, capaços de fer que la seva
quantitat i la seva força superiors s'imposessin fins i tot a la saviesa dels cercles. Però una sàvia
ordenança de la Natura fa que, en la mesura que les classes treballadores guanyen en intel·ligència,
coneixements i virtuts, també el seu angle agut (que els fa físicament terribles) creixi en la mateixa
proporció i s'acosti a l'angle comparativament inofensiu del triangle equilàter. Així, en els
representants més brutals i perillosos de la classe militar -individus quasi equiparables a les dones
per la manca d'intel·ligència- es constata com, a mesura que desenvolupen la capacitat mental
necessària per a emprar a favor seu l'enorme poder de penetració que tenen, van perdent aquest
poder de penetració.
Si n'és, d'admirable, aquesta Llei de Compensació! I quina prova més perfecta de la capacitat
natural i, gairebé podria dir, de l'origen diví de la constitució aristocràtica dels Estats de Planilàndia!

9
Mitjançant un ús prudent d'aquesta llei de la Natura, els polígons i els cercles poden sufocar gairebé
sempre qualsevol sedició en el seu bressol, aprofitant-se de la irrefrenable i il·limitada capacitat
d'il·lusió de la ment humana. També hi ajuda l'art, en la imposició de la llei i l'ordre. Generalment
-mitjançant una petita estirada o escurçada artificials feta pels metges de l'Estat-és possible
d'aconseguir que alguns dels líders més intel·ligents d'una rebel·lió esdevinguin perfectament
regulars, i llavors són admesos de seguida a les classes privilegiades. Un nombre molt més gran
d'ells, que encara estan per sota el nivell adequat, seduïts per la perspectiva de convertir-se
finalment en nobles, són induïts a ingressar als hospitals de l'estat, on són mantinguts en un
honorable confinament de per vida. Només un o dos dels irregulars més tossuts, imprudents i
desesperats són condemnats a l'execució.
Després, la miserable xusma dels isòsceles, mancada de líders i d'idees, cau derrotada sense
resistència pel reduït cos de germans seus que el Cercle Principal paga per a emergències d'aquesta
mena. O bé, més sovint, a causa de la gelosia i sospites hàbilment fomentats entre ells pel Partit
Circular, es lliuren a guerres dels uns contra els altres i moren travessats pels angles dels seus propis
companys. Els nostres annals registren no menys de cent vint rebel·lions, a més de dues-centes
trenta-cinc revoltes menors, i totes han acabat així.

4. Sobre les dones.

Si els nostres triangles punxeguts de la classe militar són terrorífics, se'n dedueix fàcilment que les
nostres dones són molt més temibles. Perquè, si bé el soldat és un tascó, la dona és una agulla, ja
que, per dir-ho d'alguna manera, és tota punxa, almenys en els dos extrems. Afegiu-hi el poder
d'esdevenir pràcticament invisibles a voluntat, i us adonareu que una femella, a Planilàndia, és una
criatura que no es pot pas prendre a broma.
Però, arribats en aquest punt, potser alguns dels meus lectors més joves em preguntaran com una
dona es pot tornar invisible, a Planilàndia. Crec que això hauria de ser evident sense necessitat
d'explicacions. Tanmateix, unes poques paraules ho aclariran per als més irreflexius.
Poseu una agulla damunt la taula. Després, amb els ulls al nivell de la taula, mireu-la de costat i en
veureu tota la llargària. Però mireu-la per la punta i l'únic que veureu és un punt: és pràcticament
invisible. Això mateix es pot aplicar a qualsevol de les nostres dones. Quan s'orienta de costat cap a
nosaltres, la veiem com una línia recta. Quan el que tenim davant és l'extrem on hi ha el seu ull o la
seva boca -aquests dos òrgans són idèntics, per a nosaltres- llavors no veiem res més que un punt
molt brillant. Però quan el que ens presenta a la vista és l'esquena, com que és només semibrillant i,
en realitat, quasi tan apagada com els objectes inanimats, el seu extrem posterior li fa com de capell
invisible.
Els perills a què estem exposats a causa de les nostres dones han de ser ara evidents a la
intel·ligència més limitada d'Espailàndia. Si ni tan sols l'angle del respectable triangle de classe
mitjana no deixa de ser perillós, si una ensopegada amb un treballador equival a una ganivetada, si
una topada amb un oficial de la classe militar implica una ferida greu, si el simple contacte amb el
vèrtex d'un soldat ras comporta un perill de mort, què en pot resultar de la col·lisió amb una dona,
sinó la destrucció absoluta i immediata? I quan una dona és invisible, o visible només com a tènue
punt semibrillant, que n'és, llavors, de difícil, fins i tot per als més prudents, d'evitar-hi la col·lisió!
Són molts els decrets promulgats en èpoques diverses als diferents Estats de Planilàndia per limitar
aquest perill. I en les regions més meridionals i de clima menys temperat, on la força de la gravetat
és més gran i els éssers humans estan més exposats a moviments accidentals i involuntaris, les lleis
que afecten les dones són, naturalment, molt més restrictives. Podeu tenir-ne una visió general,
d'aquestes lleis, mitjançant el següent resum:

10
1. Totes les cases han de tenir una entrada al costat est, per a ús exclusiu de les femelles; tota
femella haurà d'entrar-hi «de manera decorosa i respectuosa» 4, i mai per la porta oest o dels homes.
2. Cap femella no podrà caminar per un lloc públic sense cridar contínuament la seva contrasenya,
sota pena de mort.
3. Qualsevol femella de qui se certifiqui convenientment que pateix el mal de sant Víctor, rampells,
refredat crònic acompanyat d'estossecs violents, o qualsevol altra malaltia que provoqui moviments
involuntaris, serà immediatament destruïda.
En alguns Estats hi ha una llei addicional que prohibeix a les femelles, sota pena de mort, de
caminar o estar-se en un lloc públic sense moure l'esquena constantment de dreta a esquerra per
advertir de la seva presència als qui es trobin darrere seu. En d'altres s'obliga la dona que viatja a
fer-se seguir per un dels seus fills, per criats, o pel seu marit. Altres Estats confinen les dones a casa
seva excepte durant les festes religioses. Tot i amb això, els nostres cercles o estadistes més brillants
han comprovat que la multiplicació de restriccions damunt les femelles no solament duu al
debilitament i a la disminució de la raça, sinó també a l'increment de les morts domèstiques, fins al
punt que l'Estat en treu més pèrdues que no pas beneficis, d'un Codi excessivament prohibitiu.
Perquè, quan el temperament de les dones és exasperat així pel confinament a casa o per
regulacions embarassoses a fora, són capaces d'abocar les seves frustracions sobre el marit i els fills.
En les regions de clima menys temperat, de vegades el conjunt de la població masculina ha estat
destruït en una o dues hores de rauxa femenina simultània. D'aquí ve que les tres lleis damunt
esmentades siguin suficients per als Estats més ben regulats, i puguin ser acceptades com a
exemplificació aproximada del nostre Codi Femení.
Al capdavall, la nostra principal protecció no rau pas en les lleis, sinó en els interessos de les
mateixes dones. Perquè, tot i que poden infligir la mort instantània amb un moviment de retrocés, si
no poden desenganxar de seguida el seu extrem punxegut del cos de la víctima, el seu propi cos, tan
fràgil, corre el perill de trencar-se.
El poder de la moda també ens hi va a favor. Ja he assenyalat que en alguns Estats menys civilitzats
no es permet que les dones s'estiguin a cap lloc públic sense bellugar l'esquena de dreta a esquerra.
Aquesta pràctica ha estat universal de sempre en tots els Estats ben governats, entre les dames amb
aspiracions a reproduir-se, almenys fins allà on la memòria de les figures pot arribar. Es considera
una desgràcia per a qualsevol Estat que la legislació hagi d'imposar el que hauria de ser, i és en totes
les femelles respectables, un instint natural. L'ondulació rítmica i, si se'm permet de dir-ho així, ben
modulada de l'esquena de les dames de la condició circular és envejada i imitada per l'esposa de
l'equilàter corrent, la qual no pot assolir més que un simple balanceig monòton semblant al
moviment del pèndol; i aquest moviment regular de l'equilàtera no és pas menys admirat i copiat
per l'esposa de l'isòsceles ambiciós i progressiu, entre les femelles de la família del qual cap mena
de «moviment de l'esquena» no és encara una necessitat vital. D'aquí ve que, en totes les famílies de
posició i consideració, el «moviment de l'esquena» sigui tan corrent com el mateix temps; i els
marits i els fills d'aquestes famílies gaudeixen, si més no, d'immunitat als atacs invisibles.
No us penseu pas que les nostres dones siguin incapaces d'afecte. Però, per desgràcia, la passió del
moment predomina, en el sexe dèbil, sobre qualsevol altra consideració. És, per descomptat, una
característica de la seva desafortunada conformació. Perquè, com que no abriguen pretensions de
tenir angles, i essent com són inferiors en aquest aspecte al més baix dels isòsceles, estan
conseqüentment desproveïdes de poder mental, i no tenen reflexió, ni criteri ni previsió, i amb prou
feines memòria. Això explica que, en els seus rampells de fúria, no es recordin de res ni facin
distincions. Jo he conegut el cas ben recent d'una dona que ha exterminat tota la seva família i, mitja
hora després, quan la seva ira s'havia fos i els fragments ja havien estat retirats, ha preguntat què se
n'havia fet, del seu marit i dels seus fills.

11
Lògicament, no convé pas irritar-les, les dones, mentre estiguin en posició que els permeti de girar-
se. Quan les tingueu en les seves dependències -construïdes de forma que els priva de fer-ho-,
podeu dir i fer tot el que vulgueu, perquè aleshores són totalment impotents per a fer mal i al cap
d'uns minuts ja ni se'n recordaran de l'incident per què podien haver-vos amenaçat de mort, ni de les
promeses que us hàgiu vist obligats a fer per aplacar la seva ira.
En general, els planilandesos som força afables en les nostres relacions domèstiques, excepte en les
capes inferiors de les classes militars. Allí, la manca de tacte i de discreció de part dels marits
provoca, de vegades, desastres indescriptibles. Excessivament confiats en les armes ofensives dels
seus angles aguts, en comptes de recórrer als òrgans defensius del seny i les simulacions oportunes,
aquests individus temeraris negligeixen massa sovint la construcció prescrita de les dependències de
les dones, o irriten les seves esposes al carrer amb expressions gens aconsellables i es neguen a
retirar-les immediatament. A més, el seu respecte obtús i estòlid per la veritat literal els impedeix de
fer aquelles generoses promeses per mitjà de les quals el cercle més assenyat pot calmar la seva
companya en un moment. El desenllaç és la massacre, la qual no és pas exempta d'avantatges, per
tal com elimina els isòsceles més violents i conflictius; i molts dels nostres cercles consideren el
poder destructor del sexe més prim com una de les moltes disposicions providencials per a suprimir
l'excés de població i tallar les revolucions abans que creixin.
Tanmateix, ni tan sols en les nostres famílies més ben organitzades i més acostades a la condició
circular, no puc pas dir que l'ideal familiar hi sigui tan elevat com entre vosaltres, els habitants
d'Espailàndia. Hi ha pau, si és que l'absència d'estralls es pot qualificar així, però hi ha també molt
poca harmonia de gustos o interessos; i la prudent saviesa dels cercles ha garantit la seguretat al
preu del confort domèstic. A cada llar circular o poligonal hi regeix el costum, des de temps
immemorials -que ara ha esdevingut una mena d'instint, entre les dones de les classes superiors-,
que mares i filles orientin constantment l'ull i la boca cap als marits i companys masculins. Per a
una dama de bona família, girar l'esquena al seu marit seria considerat mal senyal, amb
implicacions de pèrdua de status. Però, com demostraré tot seguit, aquest costum, per bé que aporta
el benefici de la seguretat, no deixa de tenir inconvenients.
A casa del treballador o del comerciant respectable -on la dona pot girar l'esquena al marit mentre es
consagra a les seves tasques domèstiques- hi ha almenys intervals de silenci, quan la dona no és
vista ni sentida, llevat del murmuri de la seva contínua contrasenya. A les llars de les classes
superiors, en canvi, no n'hi sol pas haver de tranquil·litat. Allí, la boca voluble i l'ull brillant i
penetrant estan sempre orientats al cap de família; i la mateixa claror no és pas més persistent que el
doll de xarrera femenina. El tacte i l'habilitat que basten per a evitar la fiblada de la dona són
insuficients per a tapar-li la boca; i com que la dona no té absolutament res a dir, ni cap mena de
força de voluntat, de sentit o de consciència que la faci callar, no son pas pocs els cínics que han
afirmat estimar-se més el perill del fibló letal però inaudible a la segura sonoritat de l'altre extrem
de la dona.
Als meus lectors d'Espailàndia, la condició de les nostres dones els podrà semblar certament
deplorable, i realment és així. Un mascle del tipus més baix dels isòsceles pot esperar un cert
creixement del seu angle i l'elevació final del conjunt de la seva humil casta, però cap dona no les
pot pas tenir aquesta mena d'esperances, per al seu sexe. «Una dona és sempre dona», decreta la
Natura de Planilàndia; i fins i tot les lleis de l'evolució semblen suspeses en desgràcia seva.
Tanmateix, podem admirar almenys la sàvia predisposició que fa que, pel fet de no tenir esperances,
tampoc no tinguin memòria per recordar, ni previsió per a veure-les a venir, les penalitats i les
humiliacions, que són, alhora, una necessitat de la seva existència i la base de la constitució de
Planilàndia.

12
5. Dels nostres mètodes per a identificar-nos.
A vosaltres, que a més de la llum compteu amb l'ombra, que esteu dotats de dos ulls, que posseïu el
coneixement de la perspectiva i que gaudiu de l'existència de diversos colors, a vosaltres, que podeu
veure efectivament un angle i contemplar la circumferència sencera d'un cercle a la privilegiada
regió de les tres dimensions, com us podré explicar clarament l'extrema dificultat que experimentem
a Planilàndia per a reconèixer la configuració dels nostres conciutadans?
Recordeu el que us he dit abans. Tots els éssers de Planilàndia, animats o inanimats, tinguin la
forma que tinguin, presenten a la nostra vista el mateix, o gairebé el mateix, aspecte: el de la línia
recta. Com es pot distingir, doncs, cadascú de la resta, quan tot es veu igual?
La resposta és triple. El primer mitjà d'identificació és el sentit de l'oïda, que en nosaltres és molt
més desenvolupat que en vosaltres, el qual ens permet no solament de distingir per la veu els nostres
amics personals, sinó fins i tot de discriminar entre classes diferents, almenys pel que fa als tres
ordes inferiors: els equilàters, els quadrats i els pentàgons, perquè en els isòsceles no m'hi fixo pas.
Però a mesura que anem pujant en l'escala social, el procediment per a discriminar i ser discriminat
per l'oïda augmenta en dificultats, en part perquè les veus s'assemblen, en part perquè la facultat de
la discriminació fònica és una virtut plebea no gaire desenvolupada entre l'aristocràcia. I quan hi ha
perill d'impostura, no hi podem pas confiar, en aquest mètode. Entre els ordes inferiors, els òrgans
vocals estan més desenvolupats que els de l'oïda de manera que un isòsceles pot fingir fàcilment la
veu d'un polígon i, amb una certa pràctica, fins i tot la d'un cercle. Així doncs, el segon mètode és
molt més utilitzat.
La palpada és, entre les dones i les classes inferiors -de les classes superiors ja en parlaré més
endavant-, la principal prova d'identificació, en tot cas entre desconeguts, i no tant de l'individu com
de la classe a què pertany. El procediment de la «palpada» equival, doncs, entre nosaltres, al
procediment de la «presentació», propi de les classes superiors d'Espailàndia. «Permeti'm que li
demani de palpar i de ser palpat pel meu amic, el Sr. X» és encara, entre els cavallers més antiquats
del nostre país, en districtes apartats de les ciutats, la fórmula habitual de presentació a Planilàndia.
Però a les ciutats, i entre homes de negocis, les paraules «ser palpat per» s'ometen i la frase queda
reduïda a «Permeti'm que li demani de palpar el Sr. X» donant-se per entès, naturalment, que la
«palpada» serà recíproca. Entre els nostres joves més moderns i elegants -que es mostren del tot
contraris als esforços superflus i d'allò més indiferents a la puresa de la seva llengua-, la fórmula
s'ha escurçat encara més per l'ús de «palpar» en una accepció tècnica que significa «recomanar-a-
efectes-de-palpar-i-ser-palpat».I en el moment present, l'«argot» de la societat educada o elegant de
les classes superiors sanciona un barbarisme de l'estil: «Sr. Smith, permeti'm de palpar el Sr. Jones».
No voldria, tanmateix, que els meus lectors suposessin que la «palpada» és per a nosaltres el tediós
procediment que seria per a vosaltres, ni que tenim necessitat de palpar tots els costats de cada
individu abans de determinar la classe a la què pertany.
Una pràctica i una formació dilatades, que comencen a les escoles i es continuen en l'experiència de
la vida diària, ens permet de discriminar de seguida, pel sentit del tacte, entre els angles del triangle
equilàter, els del quadrat i els del pentàgon; i no cal dir que el vèrtex obtús de l'isòsceles d'angle
agut és fa evident al tacte menys evolucionat. Per norma general, doncs, no cal sinó tocar-ne un sol
angle, de cada individu; i això, un cop verificat, ens diu la classe de la persona a què ens adrecem,
llevat que pertanyi als sectors superiors de la noblesa. Aquí, la dificultat és molt més gran. Fins i tot
un catedràtic d'Arts de la nostra Universitat de Wentbridge ha arribat a confondre un polígon de deu
costats amb un de dotze; i amb prou feines hi ha cap doctor científic dins o fora d'aquella cèlebre
universitat que pugui presumir de distingir immediatament i sense vacil·lacions entre un membre de
l'aristocràcia de vint costats i un de vint-i-quatre.
Els lectors que recordin els fragments del codi legislatiu referit a les dones que he reproduït abans,

13
s'adonaran de seguida que el procediment de presentació per contacte requereix una certa cura i
discreció. Altrament, els angles podrien infligir al palpador imprudent un dany irreparable. És
essencial per a la seguretat del palpador que el palpat estigui totalment immòbil. Un sobresalt, un
nerviós canvi de posició, fins i tot un esternut violent, han tingut conseqüències fatals per a
l'imprudent i han tallat d'arrel moltes amistats prometedores. Això és especialment cert entre les
classes inferiors dels triangles. En ells, l'ull és situat tan lluny del vèrtex que amb prou feines poden
prendre consciència del que els passa en aquella extremitat del cos. A més, tenen un caràcter brusc i
ordinari, no gens sensible al tacte delicat de l'organitzadíssim polígon. No ha d'estranyar, doncs, que
un moviment de cap involuntari hagi privat l'Estat d'una vida valuosa.
Tinc entès que el meu excel·lent avi -un dels menys irregulars de la seva infeliç classe dels
isòsceles, que va obtenir, poc abans de traspassar, quatre vots sobre set al Consell Sanitari i Social
per ingressar a la classe dels equilàters- lamentava sovint, amb una llàgrima al seu ull venerable, un
accident d'aquesta mena que li havia passat al seu rebesavi, un respectable treballador amb un angle
o cervell de 59º 0'. Segons que explicava el meu avi, el meu dissortat avantpassat patia de
reumatisme i, en l'acte de ser palpat per un polígon, de resultes d'un sobresalt, va travessar el noble
per la diagonal. I a partir d'aleshores, en part a conseqüència del seu llarg empresonament i
degradació, i en part a causa del trauma moral que va afectar el conjunt dels parents del meu
ancestre, va retardar la meva família un grau i mig en la seva escalada cap a una condició millor. La
conseqüència fou que a la següent generació el cervell familiar va resultar de només 58º, i no va ser
fins després de cinc generacions que es va recuperar el terreny perdut, els 60º assolits anteriorment,
i es va atènyer finalment de superar els isòsceles. I tota aquesta sèrie de calamitats va derivar petit
accident en un procés de la palpada.
Arribats en aquest punt, ja em sembla que sento exclamar a alguns dels meus lectors més il·lustrats:
«Com en podeu saber res a Planilàndia, d'angles i graus i minuts? Nosaltres podem veure un angle
perquè, a la regió de l'espai, podem veure dues línies rectes inclinades l'una respecte a l'altra; però
vosaltres, que no veieu res llevat d'una línia recta cada vegada, o en el millor dels casos només una
sèrie de fragments de línies rectes formant-ne una de sola, com podeu discernir cap angle i, encara
menys, apreciar angles de diferents dimensions?»
Respondré que, tot i que no en podem veure, d'angles, podem deduir-los, i amb una gran precisió.
El nostre sentit del tacte, estimulat per la necessitat i desenvolupat per un llarg ensinistrament, ens
permet de distingir els angles amb molta més precisió que el vostre sentit de la vista, sempre que no
us ajudeu de regle o transportador. No amagaré tampoc que disposem de grans ajudes naturals. Una
llei de la Natura estableix que el cervell de la classe isòsceles comença a mig grau, o trenta minuts, i
augmenta (si és que augmenta) mig grau a cada generació a assolir l'objectiu dels 60º, en què es
deixa la condició de serf i s'accedeix a la classe dels regulars.
En conseqüència, la mateixa Natura ens subministra una escala ascendent o alfabet d'angles entre el
mig grau i els 60º, i n'hi ha exemplars de tots a totes les escoles elementals del país. Per raó de
regressions ocasionals, d'estancaments morals i intel·lectuals, encara més freqüents, i de
l'extraordinària fecunditat de les classes criminals i vagabundes, hi ha sempre una vasta superfluïtat
d'individus de la categoria del mig grau i del grau, i una abundància considerable d'exemplars de
fins a 10º. Estan absolutament mancats de drets civils; i una bona part d'ells, pel fet de no tenir ni
tan sols la intel·ligència necessària per a l'acompliment de tasques militars, són assignats pels Estats
al servei de l'ensenyament. Lligats de manera que no es puguin moure per evitar qualsevol
possibilitat de perill, se'ls col·loca a les aules de les nostres escoles per a infants, i allí són utilitzats
pel Consell d'Educació en l'alliçonament dels nens de les classes mitjanes en el tacte i la
intel·ligència que no tenen aquestes criatures.
En alguns Estats, ocasionalment es proveeix d'aliment als exemplars de les escoles i se'ls permet
d'existir uns quants anys. En les regions més ben legislades i de clima més temperat, en canvi, s'ha

14
observat que a llarg termini és avantatjós per als interessos educatius dels joves deixar d'alimentar
els exemplars i renovar-los cada mes, que és la durada mitjana en dejú de la classe criminal. A les
escoles més econòmiques, el que es guanya en la durada de l'exemplar es perd, en part, en despeses
en concepte d'aliment, i en part en precisió decreixent dels angles, que es deterioren al cap d'unes
setmanes de «palpades» constants. Tampoc no cal oblidar, en l'enumeració dels avantatges del
sistema més car, que tendeix, lleugerament però de forma perceptible, a la disminució de l'excessiva
població isòsceles, objectiu que tots els estadistes de Planilàndia tenen sempre present. En conjunt,
per tant -encara que no ignoro que, en molts Consells Escolars elegits popularment, hi ha una
reacció a favor del «sistema econòmic», que és tal com l'anomenen-, estic disposat a creure que és
un dels molts casos en què despesa vol dir veritable economia.
No puc pas permetre, però, que uns quants punts de la política del Consell Escolar em distreguin del
tema. Confio que ja he dit prou per demostrar que la Identificació per la palpada no és pas un
procediment tan tediós o inconclusiu com es podria suposar, i que resulta, òbviament, més fiable
que la Identificació per l'oïda. Malgrat tot, hi ha l'inconvenient, tal com he indicat més amunt, que
aquest mètode té els seus perills. Per aquest motiu, molts membres de les classes mitjanes i
inferiors, i tots els individus sense excepció dels ordes poligonal i circular, prefereixen un tercer
mètode, la descripció del qual reservo per a la secció següent.

6. De la Identificació visual.
Ja sé que puc semblar molt incoherent. A les seccions prèvies he dit que totes les figures de
Planilàndia presenten l'aspecte d'una línia recta, i he afegit o implicat que es fa, per tant, impossible
de distingir individus de classes diferents mitjançant l'òrgan visual. Tanmateix, ara em disposo a
explicar als meus crítics d'Espailàndia com podem identificar-nos els uns als altres per mitjà del
sentit de la vista.
Si el lector es pren la molèstia d'anar al paràgraf en què es qualifica d'universal la Identificació per
la palpada, hi trobarà la següent especificació: «entre les classes inferiors». És només entre les
classes superiors i a les regions de climes temperats, que es practica la Identificació visual.
Que aquesta possibilitat existeixi en totes les regions i per a totes les classes és conseqüència de la
boira, la qual persisteix durant la major part de l'any a tot arreu llevat de les zones tòrrides. El que
és per a vosaltres, a Espailàndia, una pura molèstia que tapa el paisatge, deprimeix les persones i
afebleix la salut, esdevé per a nosaltres un benefici a penes inferior al mateix aire, fins al punt que
considerem la boira com la guardiana de les arts i la mare de les ciències. Però permeteu-me que us
expliqui les característiques d'aquest prodigiós element sense dedicar-hi més elogis.
Si no existís la boira, totes les línies apareixerien igual de nítides; i aquest és certament el cas a les
dissortades regions en què l'atmosfera és del tot seca i transparent. Però allí on hi ha una bona
quantitat de boira, els objectes situats a una distància de 90 centímetres, per exemple, són
apreciablement més imprecisos que els situats a una distància de 87,5 centímetres. La conseqüència
d'aquest fenomen és que, per mitjà d'una observació experimental acurada i contínua, som capaços
de deduir amb gran exactitud la configuració de l'objecte observat.
Un exemple ens anirà molt millor que no una tirallonga de generalitats, per a aclarir aquest tema.
Suposeu que veig que se m'acosten dos individus, la categoria dels quals vull esbrinar. Són, posem
per cas, un comerciant i un metge, és a dir, en altres paraules, un triangle equilàter i un pentàgon.
Com m'ho faré per distingir-los?

15
Qualsevol infant d'Espailàndia que hagi franquejat el llindar dels estudis geomètrics trobarà evident
que, si puc orientar el meu ull de manera que la meva mirada faci la bisecció dels angles (A) d'un
desconegut que se m'acosti, la meva vista se situarà equitativament entre els seus dos costats més
propers a mi (és a dir, CA i AB), de tal forma que els contemplaré imparcialment, i tots dos em
semblaran de la mateixa grandària.
En el cas de la figura 1, la del comerciant, què és el que veuré? Veuré una línia recta DAE, en la
qual el punt intermedi (A) serà molt brillant, perquè és el que es trobarà més a prop meu, però a
banda i banda, la línia es difuminarà ràpidament amb la distància, perquè els costats AC i AB
s'endinsen ràpidament en la boira, i el que em semblen les extremitats del comerciant, o sigui, D i
E, seran realment molt imprecises.
D'altra banda, en el cas de la figura 2, la del metge, tot i que veuré també una línia (D'A'E') amb un
centre lluent (A'), aquesta difuminarà menys ràpidament amb la distància, perquè els costats (A'C',
A'B') s'endinsen menys ràpidament en la boira, i el que em semblen les extremitats del metge, o
sigui, D' i E', no seran tan imprecises com les del comerciant.
El lector entendrà probablement -a partir d'aquests dos exemples com -després d'un llarguíssim
ensinistrament, complementat per una experiència constant- és possible, per als membres de les
classes més ben educades, de distingir amb força precisió els ordes mitjans i els inferiors mitjançant
el sentit de la vista. Si els meus mecenes d'Espailàndia assimilen aquest concepte general fins al
punt de concebre'n la possibilitat i no refusar la meva explicació per què la considerin del tot
increïble, ja hauré assolit l'objectiu a què podia raonablement aspirar. Si provés de fornir-vos més
detalls, només aconseguiria de fer-vos ballar el cap. Tanmateix, en bé dels joves i dels inexperts, els
quals potser dedueixen -a partir dels dos senzills exemples que acabo d'exposar de com reconeixeria
el meu pare i els meus fills que la Identificació per la vista és cosa fàcil, caldria assenyalar que en la
vida real la major part de problemes que planteja la Identificació visual són molt més subtils i
complexos.
Si, per exemple, quan se m'acosta el meu pare, el triangle, em presenta un dels seus costats en
comptes d'un angle, fins que jo no li demani que giri, o jo no hagi canviat d'orientació visual,
dubtaré momentàniament de si és o no una línia recta, o en altres paraules, de si és una dona.
Igualment, quan estic en companyia d'un dels meus dos néts hexagonals, si contemplo de cara un
dels seus costats (AB) se'n farà evident, tal com il·lustra el diagrama adjunt, que veuré una línia
sencera (AB) relativament brillant (que amb prou feines es difuminarà als extrems) i dues línies més
curtes (CA i BD) i indistintes que es difuminen ràpidament cap a les extremitats C i D.

16
Però no em convé de cedir a la temptació d'estendre'm en aquests punts. El matemàtic més humil
d'Espailàndia em creurà de seguida si afirmo que els problemes de la vida que es plantegen als
individus ben educats -quan es mouen, giren, avancen o reculen mentre proven de discriminar amb
la vista entre una sèrie de polígons d'alt rang que es desplacen en diverses direccions, com per
exemple en un saló de ball- són, necessàriament, d'una naturalesa tal, que explica l'angularitat dels
més intel·lectuals i justifica abastament les riques qualitats dels doctes professors de Geometria, tant
d'Estàtica com de Cinètica, de la il·lustre Universitat de Wentbridge, on d'ensenya la ciència i l'art
de la Identificació visual a amplis sectors de l'elit dels Estats.
Només uns pocs dels descendents de les nostres famílies més nobles i acabalades disposen del
temps i dels diners necessaris per a la completa prossecució d'aquest noble i valuós art. Fins i tot per
a mi, un matemàtic de bona reputació, i avi de dos hexàgons perfectament regulars i d'allò més
prometedors, trobar-me al bell mig d'una multitud de polígons giratoris de les classes superiors em
produeix de vegades una verdadera perplexitat. I, per descomptat, una escena semblant seria per a
un simple comerciant, o un serf, quasi tan inintel·ligible com ho seria per a vosaltres, amics lectors,
si us veiéssiu transportats de sobte al nostre país.
Enmig d'una tal munió de gent, al vostre voltant no hi veuríeu res més que línies, aparentment
rectes, les parts de les quals variarien irregularment i perpètua de nitidesa o d'imprecisió. Encara
que haguéssiu acabat el tercer curs de les classes pentagonals i hexagonals a la universitat i fóssiu
instruïts en la matèria, trobaríeu que encara us manquen força anys d'experiència abans de poder-
vos moure entre un grup de l'alta societat sense ofendre els seus membres, els quals consideren que
la pràctica de la «palpada» atempta contra les normes de la bona educació i que, gràcies a la seva
cultura i posició superiors, ho saben tot dels vostres moviments mentre que vosaltres en sabeu molt
poc o res, dels seus. Dit amb altres paraules, per a captenir-se amb absoluta correcció en la societat
poligonal, caldria ser un polígon. Tal és, si més no, la dolorosa lliçó que m'ha ensenyat
l'experiència.
És sorprenent fins a quin punt l'art -o gairebé hauria de dir-ne l'instint- de la Identificació visual es
desenvolupa amb la seva pràctica habitual i amb el defugiment del costum de «palpar». Així com al
vostre món, si als sords-muts els permeten de gesticular i de fer servir l'alfabet manual, no
aprendran mai l'art molt més valuós de la parla i la lectura amb els llavis, el mateix passa al nostre
respecte de «veure» i «palpar». Ningú que en els seus primers anys de vida recorri a la palpada no
aprendrà mai la Identificació visual correctament.
Per aquest motiu, entre les nostres classes superiors la palpada és desaconsellable o estrictament
prohibida. Ja des del bressol els seus infants, en comptes d'assistir a les escoles públiques
d'ensenyament primari (on s'ensenya l'art de la palpada) són enviats als seminaris superiors de
caràcter excloent; i a la nostra il·lustre universitat, el fet de «palpar» es considera una falta greu, que
implica la suspensió temporal la primera vegada, i l'expulsió en cas de reincidència.
Però entre les classes baixes l'art de la Identificació visual es considera un luxe inassequible. Un
comerciant comú no es pot pas permetre, que el fill seu dediqui un terç de la vida a estudis
abstractes. Els infants de les classes humils són autoritzats, doncs, a «palpar» des dels primers anys
de vida, amb la qual cosa atenyen una gran precocitat i una prompta vivacitat, que contrasten amb el
capteniment inert, reposat i apàtic dels joves mig instruïts de la classe poligonal; però quan aquests

17
darrers acaben la seva carrera universitària, estan preparats per a aplicar la teoria al terreny de la
pràctica; el canvi que experimenten podria descriure's gairebé com una nova naixença, i ben aviat
avancen amb gran avantatge els seus competidors triangulars en tots els camps de les arts, les
ciències i les professions.
Només uns pocs membres de les classes poligonals suspenen la prova final o examen de
llicenciatura a la universitat. La situació d'aquesta minoria és certament commovedora. Rebutjats
per les classes superiors, són menyspreats també per les inferiors. Manquen de les aptituds
desenvolupades i sistemàticament ensinistrades dels llicenciats i mestres en arts poligonals, i també
de la precocitat i versatilitat vives dels joves comerciants. Les professions, els serveis públics, els
són negats; i per bé que a la majoria d'Estats no se'ls impedeix de casar-se, troben moltes dificultats
per a formar matrimonis adequats, car l'experiència demostra que els descendents d'uns pares tan
infortunats i mancats de recursos solen ser, també, infeliços, quan no surten irregulars.
És d'aquests espècimens rebutjats per la nostra noblesa que han sortit, generalment, els caps visibles
dels grans aldarulls i rebel·lions del passat. I és tan gran la malícia que desprenen, que una minoria
cada cop més àmplia dels nostres polítics més progressistes posseeix l'opinió que convindria de
dictar l'extermini absolut d'aquest sector social i establir que tot aquell qui no superi l'examen final
de la universitat hauria de ser condemnat a cadena perpètua, o eliminat amb una mort indolora.
Però vet aquí que em desvio cap al tema de les irregularitats, qüestió d'interès tan vital que
requereix una secció específica.

7. Sobre les figures irregulars.

Al llarg de les pàgines precedents he donat per entès el que potser hauria d'haver presentat des del
començament com a proposició bàsica i diferenciada: que tot ésser humà de Planilàndia és una
figura regular, es a dir, de construcció regular. Amb això em refereixo que una dona no solament ha
de ser una línia, sinó una línia recta; que un artesà o un soldat ha de tenir dos costats iguals; que els
comerciants han de tenir tres costats iguals; que els advocats (de la qual classe sóc un humil
representant) han de posseir els quatre costats iguals; i, en general, que tots els costats de cada
polígon han de ser idèntics.
La llargada dels costats dependrà, en bona lògica, de l'edat de l'individu. Una femella farà, al
moment de néixer, uns dos centímetres i mig, mentre que la dona adulta pot atènyer els trenta
centímetres. Pel que fa als mascles de totes les classes, es podria dir a grans trets que la llargària
dels costats d'un adult, sumats, és de seixanta centímetres o poca cosa més. Però les dimensions dels
nostres costats ara no ve al cas. Estic parlant de la igualtat dels costats, i no cal pas pensar gaire per
a adonar-se que el conjunt de la vida social a Planilàndia es basa en el principi fonamental que la
Natura atorga costats iguals a totes les figures.
Si tinguéssim els costats desiguals, també ho serien els nostres angles. En comptes de haver-n'hi
prou de palpar, o calcular amb la vista un sol angle per tal de determinar la forma d'un individu,
caldria verificar-ne tots els angles amb la prova de la palpada. Però vet aquí que la vida seria massa
curta, per a una comunitat tan tediosa. Tota la ciència i l'art de la Identificació visual s'esvairien
immediatament; la Palpada, en tant que art, no sobreviuria gaire temps; l'acte sexual esdevindria
perillós o impossible; la confiança i la previsió deixarien de tenir sentit; ningú no se sentiria segur
en l'acompliment de les relacions socials més simples; en resum, la civilització hauria degenerat en
barbàrie.
Que potser corro massa a portar els meus lectors a aquestes conclusions tan òbvies? Segurament
una reflexió momentània, i un exemple senzill triat de la vida quotidiana, convenceran tothom que

18
el conjunt del nostre sistema social es basa en la regularitat o igualtat dels angles. Posem per cas
que us trobeu pel carrer amb dos o tres comerciants, que identifiqueu de seguida com a tals en veure
els seus angles i com els seus costats es difuminen ràpidament, i els convideu a dinar a casa. Els feu
passar al vostre domicili amb tota confiança, perquè tothom coneix la superfície que ocupa un
triangle adult. Però ara imagineu-vos que un d'aquests comerciants arrossega, darrere el seu
respectable vèrtex regular, un paral·lelogram de trenta o trenta-dos centímetres de diagonal. Què
fareu en veure que un monstre com aquest es queda encallat a la porta de casa vostra?
Em temo que insulto la intel·ligència dels meus lectors en anar afegint detalls que són palesos per a
qualsevol que gaudeixi dels avantatges de residir a Espailàndia. Evidentment, el mesurament d'un
únic angle ja no seria suficient, donades les circumstàncies, tan portentoses; un hom es passaria la
vida sentint o observant el perímetre dels seus coneguts. Les dificultats que hi ha per a evitar una
col·lisió enmig d'una gentada ja són prou grans per a desafiar fins i tot la sagacitat del quadrat ben
educat; però si ningú no pogués calcular la regularitat de cap de les figures que l'acompanyessin, tot
seria caos i confusió, i la més mínima reacció de pànic provocaria ferides greus o fins i tot -en cas
de presència de dones o soldats- una xifra considerable de morts.
Aixi doncs, la conveniència està d'acord amb la Natura a l'hora de donar el vist-i-plau a la
regularitat de la conformació, i tampoc la Llei no s'hi ha fet pregar, a contribuir a aquests esforços.
La «irregularitat geomètrica» és, entre nosaltres, com una combinació de desviació moral i
criminalitat entre vosaltres, o més, i rep el tractament que li correspon. És cert que no manquen els
qui proclamen paradoxes on es dedueix que no hi ha necessàriament connexió entre la irregularitat
geomètrica i la irregularitat moral. «L'irregular -diuen- és, des del seu naixement, rebutjat pels
pares, menyspreat pels germans, negligit pels criats, discriminat i temut per la societat i exclòs de
tots els llocs de responsabilitat, confiança i activitat útil. Tots els seus moviments són vigilats
zelosament per la policia fins que es fa gran i es presenta a la inspecció. Aleshores, si es comprova
que depassa el marge de desviació acceptat, és destruït, i en cas contrari se'l confina en una oficina
del Govern com a funcionari de setena. Se li prohibeix de casar-se; se l'obliga a escarrassar-se per
un sou miserable en una ocupació totalment mancada d'interès; se l'obliga a residir a l'oficina, i fins
i tot a fer les seves vacances sotmès a un control estricte. Qui se'n pot estranyar, que la naturalesa
humana, fins i tot en el seu estat més pur, s'emmetzini i envileixi, en aquestes circumstàncies?»
Tot aquest raonament, tan plausible, no em convenç gens, com tampoc no ha convençut al més savi
dels nostres estadistes l'afirmació que els nostres avantpassats es van equivocar en establir com a
axioma polític que la tolerància de la irregularitat és incompatible amb la seguretat de l'Estat. Sens
dubte, la vida d'un irregular és dura, però els interessos de la majoria aixi ho exigeixen. Si un home
amb un davant triangular i un darrere poligonal fos autoritzat a existir i a difondre una posteritat
encara més irregular, què se'n faria, de les arts de la vida? S'han de modificar les cases, les portes i
els temples de Planilàndia per tal d'acollir aquests monstres? Convé que els nostres revisors hagin
de mesurar el perímetre de cada individu abans de permetre-li d'entrar en un teatre, o d'ocupar un
lloc en una sala de conferències? Hem d'eximir els irregulars del servei militar? I si no, com es pot
evitar que sembrin la desolació a les files dels seus companys? A més, quina temptació tan
irresistible de cometre actes fraudulents no deuen sentir aquestes criatures! Que els resultaria de
senzill, entrar en una botiga amb la seva secció poligonal per davant i obtenir qualsevol quantitat de
productes d'un comerciant confiat! Els advocats d'una mal anomenada filantropia ja poden
reivindicar la derogació de les lleis penals contra els irregulars tant com vulguin, que jo,
personalment, no he conegut mai cap irregular que no fos allò que la Natura ha prescrit que sigui:
un hipòcrita, un misantrop i, fins allí on li permeten d'arribar els límits del seu poder, un perpetrador
de tota mena de maldats.
No vull dir amb això que estigui disposat a recomanar (almenys fins ara) les mesures extremes
adoptades en alguns Estats, en els quals es destrueix sistemàticament tan bon punt neix qualsevol
infant que presenti un angle desviat mig grau de l'angularitat correcta. Alguns dels nostres prohoms

19
més brillants, dotats de veritable talent, han treballat afectats inicialment per desviacions de 45
minuts o més; i la pèrdua de les seves valuoses vides hauria constituït un perjudici irreparable per a
l'Estat.
A més, l'art de la curació ha assolit alguns dels seus èxits més gloriosos amb les compressions,
extensions, trepanacions, col·ligacions i altres operacions quirúrgiques o dietètiques, mitjançant les
quals s'ha guarit la irregularitat parcialment o totalment. Advocant, doncs, per una via media, jo no
subscriuria cap línia de separació fixa o absoluta; però en el període de conformació física de
l'infant, si el Consell Mèdic ha establert que la recuperació és improbable, jo en suggeriria
l'eliminació indolora i compassiva.

8. De l'antiga pràctica de la Pintura.

Si els meus lectors m'han seguit fins ara, amb una mínima atenció no se sorprendran gens si els dic
que la vida és un xic monòtona, a Planilàndia. No vull pas dir amb això que no hi hagi baralles,
Conspiracions, aldarulls, faccions i tota la resta de fenòmens que se suposa que fan que la Història
tingui interes; tampoc no negaré que l'estranya mescla de problemes de la vida i problemes de
Matemàtiques, que indueixen contínuament a la conjectura i brinden l'oportunitat de la verificació
immediata, imparteix a la nostra existència un al·licient que vosaltres, els habitants d'Espailàndia,
amb prou feines podeu copsar. És des del punt de vista estètic i artístic que enraono, quan dic que la
nostra vida és monòtona; estètica i artísticament, és certament molt avorrida.
Com podria ser altrament quan totes les perspectives del planilandès, la totalitat de paisatges, peces
històriques, retrats, flors, natures mortes, es limiten a una simple línia sense matisos llevat dels
graus de nitidesa i imprecisió?
No sempre ha estat així. Si hem de creure la tradició, durant mitja dotzena de segles o més, en
temps molt reculats, els colors van donar una transitòria esplendor a les vides dels nostres
avantpassats. Diuen que un individu -un pentàgon, el nom del qual és objecte de nombroses
versions-, després de descobrir per casualitat els constituents més simples dels colors i un mètode
rudimentari de pintura, va procedir a decorar primer casa seva, tot seguit els seus esclaus, el seu
pare, els seus fills, els seus néts i finalment ell mateix. Els avantatges i la bellesa dels resultats foren
prou eloqüents. Allí on Cromatista -el nom que les autoritats més fiables coincideixen a atorgar-li-
girava la seva bigarrada estructura, cridava de seguida l'atenció i inspirava respecte.
Ara ja no calia «palpar-lo»; ningú no li confonia el davant amb el darrere; tots els seus moviments
eren percebuts immediatament pels seus veïns sense requerir-los el més mínim esforç de càlcul;
ningú no hi topava, tothom li deixava el camí lliure; i a més s'estalviava el fatigós treball de parlar a
què nosaltres, els quadrats i els pentàgons incolors, ens veiem sovint obligats a recórrer per
proclamar la nostra identitat quan evolucionem en mig d'una munió d'ignorants isòsceles.
La moda es va estendre com la pólvora. Abans d'una setmana, tots els quadrats i triangles del
districte havien copiat l'exemple de Cromatista, i només uns pocs pentàgons més conservadors se'n
van mantenir al marge. Al cap d'un o dos mesos, fins i tot els dodecàgons havien sucumbit a la
innovació. Encara no havia transcorregut un any quan el costum ja s'havia escampat per tota la
societat tret de les capes més altes de la noblesa. La pràctica, no cal dir-ho, aviat es va estendre fora
del districte de Cromatista a les regions limítrofes, i amb dues generacions els únics habitants
incolors de Planilàndia foren les dones i els sacerdots.
En aquest sentit, la Natura mateixa semblava aixecar una barrera per a impedir l'extensió de la
innovació a aquestes dues classes. La multilateralitat esdevenia un pretext gairebé essencial per als
innovadors. «La intenció de la Natura és que la distinció de costats impliqui la distinció de colors»,

20
heus aquí el sofisma que en aquella època corria de boca en boca i convertia ciutats senceres a la
nova cultura. Tanmateix, aquesta dita era manifestament inaplicable als sacerdots i a les dones.
Aquestes últimes tenien només un costat i en conseqüència -parlant en plural i amb pedanteria- no
tenien costats. Els primers -si tenim en compte que s'atorgaven la distinció de ser veritables cercles,
i no pas simples polígons de classe alta de nombre infinit de costats infinitament petits- tenien el
vici de presumir (cosa que les dones confessaven i se'n planyien) que ells tampoc no en tenien, de
costats gaudint com gaudien del perímetre d'una sola línia o, dit amb altres paraules, d'una
circumferència. Això explica que els membres d'aquestes dues classes no veiessin cap valor en
l'axioma de «la distinció de costats implica la distinció de colors» . Tothom s'havia deixat seduir per
la fascinació de la decoració personal, només els sacerdots i les dones romanien immunes a la
corrupció de la pintura.
Immorals, llicenciosos, anàrquics, poc científics -qualifiqueu-los com vulgueu-, des del punt de
vista estètic, però, aquells antics dies de la Revolta dels Colors van ser la gloriosa infantesa de l'Art,
a Planilàndia..., una infantesa, per desgràcia, que no arribaria mai a la maduresa i ni tan sols va
atènyer la flor de la joventut. Viure era llavors una delícia, perquè viure implicava veure. Fins i tot
en una petita festa, la companyia era un plaer que valia la pena de conservar. La rica diversitat de
colors de la gent aplegada en un temple o en un teatre era més d'un cop, segons diuen, motiu de
distracció per als nostres millors mestres i actors. Però també es diu que no hi havia res més
engrescador que la insuperable magnificència de les desfilades militars.
La visió d'una línia de combat de vint mil isòsceles fent mitja volta sobtadament, canviant així el
llòbrec negre de les seves bases pel taronja i el porpra dels costats laterals; les milícies dels triangles
equilàters, acolorits de vermell, blanc i blau; el malva, el blau d'ultramar, el rosat i l'ambre fosc dels
quadrats artillers girant ràpidament al voltant dels seus rojos canons; l'esplendor dels pentàgons i
hexàgons de cinc i sis colors, respectivament, avançant en la seva condició de cirurgians, geòmetres
i ajudants de camp..., tot això devia servir per a donar credibilitat al famós episodi de l'il·lustre
cercle que, seduït per la bellesa de les forces sotmeses al seu comandament, va llençar el bastó de
mariscal i la corona reial exclamant que a partir d'aleshores els canviava per un pinzell. La glòria i
la grandesa del desenvolupament sensual d'aquells temps es reflecteix, en part, en el llenguatge i el
vocabulari de l'època. Les expressions més comunes dels ciutadans més comuns durant el període
de la Revolta dels Colors sembla que eren amarades de matisos més rics de paraules o pensaments; i
és també a aquella època que devem encara la nostra millor poesia i el ritme que pugui tenir encara
el discurs més científic dels dies d'avui.

9. De la Llei Universal dels Colors.

Però, mentrestant, les arts intel·lectuals experimentaven una ràpida decadència.
L'art de la Identificació visual, com que ja no es necessitava, va deixar de practicar-se; i els estudis
de Geometria, Estàtica, Cinètica i altres matèries per l'estil ben aviat es van considerar superflus i
van caure en la irreverència i l'oblit fins i tot a la universitat. L'art menor de la Palpada va conèixer
de seguida la mateixa sort a les escoles elementals. Llavors els membres de les classes isòsceles, en
constatar que els exemplars ja no s'utilitzaven ni es necessitaven per a res, es negaren a pagar el
preceptiu tribut de les classes criminals al servei de l'ensenyament i esdevingueren cada cop més
nombrosos i més insolents, emparats en la força que els donava l'alliberament de l'antiga càrrega,
que havia tingut el doble efecte d'apaivagar el seu caràcter brutal i d'eliminar-ne l'excés de població.
Any rere any, els soldats i artesans afirmaven amb creixent vehemència -i cada cop amb més raó-
que no hi havia grans diferències entre ells i la classe més elevada dels polígons, ara que se'ls
educava en igualtat amb aquests darrers i que podien afrontar totes les dificultats i solventar tots els

21
problemes de la vida, ja fossin de caire estàtic o cinètic, mitjançant el senzill procediment de la
identificació pels colors. No contents amb el natural oblit en què la Identificació visual anava
caient, van començar a exigir la prohibició legal de «totes les arts monopolitzadores i
aristocràtiques» i la consegüent abolició de totes les subvencions per a l'estudi de la Identificació
visual, les Matemàtiques i la Palpada. Aviat van començar a insistir que, en tant que el color, que
semblava haver existit sempre, havia destruït la necessitat de les distincions aristocràtiques, la Llei
hauria de seguir el mateix camí i per tant a partir d'aleshores tots els individus i totes les classes
havien de ser reconeguts com a iguals i beneficiaris dels mateixos drets.
En veure que els ordes superiors vacil·laven, els líders de la revolució van anar encara més lluny en
les seves exigències, fins a arribar a demanar que els membres de totes les classes, sense exceptuar-
ne els sacerdots ni les dones, havien de retre homenatge als colors acceptant de ser pintats. Quan es
va objectar que els sacerdots i les dones no tenien costats, van replicar que la Natura i la
conveniència coincidien a prescriure que la meitat frontal de cada ésser humà (és a dir, la meitat on
hi havia l'ull i la boca) havia de distingir-se de la meitat posterior. Llavors van presentar davant una
assemblea general i extraordinària de tots els Estats de Planilàndia un projecte de llei proposant que
la meitat de cada dona corresponent a l'ull i la boca s'acolorís de vermell, i l'altra meitat de verd. Els
sacerdots es pintarien de la mateixa manera, aplicant el vermell al semicercle de què l'ull i la boca
eren el punt mig, i el verd a l'altre, o semicercle posterior.
No hi havia pas poca astúcia, en aquesta proposta, que no venia pas de cap isòsceles -un ésser tan
degradat poc tenia prou angularitat per a apreciar, i molt menys dissenyar, una estratègia semblant-,
sinó d'un cercle irregular que, en comptes d'haver estat destruït al moment de néixer, es va aprofitar
d'una temerària indulgència per a sembrar la desolació al seu país i la destrucció a les legions dels
seus seguidors.
D'una banda, la proposta havia estat calculada per tal que les dones de totes les classes es fessin
partidàries de la innovació Cromàtica. Perquè assignant a les dones els dos mateixos colors que als
sacerdots, els revolucionaris asseguraven que, en segons quines posicions, tota dona podria semblar
un sacerdot i seria doncs tractada amb el respecte i la deferència corresponents..., perspectiva que
no deixaria d'atreure massivament els elements del sexe femení.
Però potser alguns lectors no la veuen gaire clara, la possibilitat que l'aspecte de sacerdots i dones,
amb la nova legislació, pogués ser idèntic. Si és així, l'exemple següent ho aclarirà.
Imagineu-vos una dona convenientment decorada d'acord amb el nou codi: la meitat del davant (o
sigui, la meitat on té l'ull i la boca), vermella, i la meitat del darrere, verda. Mireu-la de costat.
Òbviament, veureu una línia recta mig vermella i mig verda.

Ara imagineu-vos un sacerdot, la boca del qual es trobi a M i el semicercle frontal del qual (AMB)
sigui pintat de vermell mentre que el semicercle posterior sigui verd; el diàmetre AB hi separarà el
verd del vermell. Si contempleu el gran home de forma que la vostre mirada segueixi la mateixa
línia recta que el seu diàmetre divisori (AB), allò que veureu serà una línia recta (CBD), de la qual
una meitat (CB) serà vermella, i l'altra (BD), verda. La línia sencera (CD) potser serà un xic més
curta que la de la dona ben desenvolupada, i es difuminarà més ràpidament als extrems; però la
coincidència de colors us portarà la impressió immediata de coincidència de classe, la qual cosa us

22
farà negligir la resta de detalls. Tingueu present la decadència de la Identificació visual que
amenaçava la societat en temps de la Revolta dels Colors; afegiu-hi la certesa que les dones, per tal
d'imitar els cercles de seguida haurien après a difuminar les seves extremitats. Així doncs, confio
que ara ja us serà ben evident, benvolguts lectors, que la Llei dels Colors ens posava en el greu
perill de confondre un sacerdot amb una dona jove.
És fàcil d'imaginar l'atractiu que aquesta perspectiva devia tenir per al sexe dèbil. Les dones ja
preveien amb delit la confusió que en resultaria. A casa, podrien escoltar secrets polítics i
eclesiàstics adreçats no pas a elles sinó als seus marits i germans, i fins i tot podrien expressar
ordres en nom d'un cercle sacerdotal. Al carrer, la vistosa combinació de vermell i verd sense
l'afegit de cap més color induiria la gent a incomptables confusions, i les dones guanyarien tot allò
que els cercles perdrien en respecte dels Vianants. Pel que feia a l'escàndol que sacsejaria la classe
circular si la conducta frívola i indecorosa de les dones era imputada als sacerdots, amb la
consegüent subversió de la Constitució, no es podia pas confiar que el sexe femení les medités gaire
aquestes consideracions. Fins i tot a les residències dels cercles, totes les dones estaven a favor de la
Llei Universal dels Colors.
El segon objectiu del projecte de llei era la gradual desmoralització dels mateixos cercles. Enmig de
la decadència intel·lectual general, encara conservaven la lucidesa i la capacitat de comprensió
intactes. Des dels primers dies de la infantesa, avesats com estaven en els seus domicilis circulars a
l'absència total de colors, només els nobles conservaven l'art sagrat de la Identificació visual, amb
tots els avantatges derivats d'aquest admirable ensinistrament de l'intel·lecte. Això explica que, a la
data de la introducció de la Llei Universal dels Colors, els cercles no solament s'havien preservat,
sinó que fins i tot havien incrementat la seva superioritat damunt les altres classes socials
mantenint-se al marge del corrent popular.
Així doncs, l'astut irregular que he presentat abans com a veritable autor d'aquesta diabòlica llei
estava decidit a enderrocar la posició de les altes jerarquies obligant-les a sotmetre's a la corrupció
dels colors, i a destruir alhora les seves oportunitats domèstiques de formar-se en l'art de la
Identificació visual, a més d'afeblir-los l'intel·lecte desproveint-los de les seves cases pures i
incolores. Un cop subjectes al jou cromàtic, tots els cercles, tant pares com fills es desmoralitzarien
mútuament. Només per a distingir entre pare i mare, l'infant circular ja trobaria problemes en
l'exercici de la seva comprensió, problemes susceptibles d'agreujar-se, sovint, a causa dels enganys
materns, amb el resultat de l'afebliment de la fe del nen en tota mena de conclusions lògiques.
D'aquesta manera, l'esplendor intel·lectual de l'ordre sacerdotal aniria minvant, fins a deixar el camp
adobat per a la destrucció absoluta de tota la legislatura aristocràtica i la subversió de les nostres
classes privilegiades.

10. De la repressió de la sedició cromàtica.

L'enrenou provocat per la Llei Universal dels Colors es va perllongar durant tres anys; i fins a
l'últim moment d'aquell període tot semblava indicar que l'anarquia acabaria imposant-se.
Un exèrcit sencer de polígons, que van resultar ser soldats privats, va ser anihilat per una força
superior de triangles isòsceles. Els quadrats i els pentàgons, mentrestant, es van mantenir neutrals.
El pitjor de tot és que alguns dels cercles més capacitats van ser víctimes de la ira conjugal.
Enfurismades d'animositat política, les dones de moltes cases nobles atabalaven els marits
demanant-los que abandonessin la seva oposició a la Llei Universal dels Colors; i algunes, veient
que les seves peticions no eren escoltades, van acabar per matar el marit i els seus fills innocents i
moriren en el decurs de la carnisseria. Se sap que durant aquella agitació triennal van perdre la vida
no pas menys de vint-i-tres cercles, a conseqüència de discòrdies domèstiques.

23
El perill era certament molt gran. Semblava que els sacerdots només podien triar entre la submissió
i l'extermini. Però, de sobte, el curs dels esdeveniments va canviar radicalment gràcies a un
d'aquells curiosos incidents que els estadistes no haurien de negligir mai, sinó molt sovint preveure i
de vegades fins potser originar, a causa del poder absurdament desproporcionat amb què atreuen les
simpaties del baix poble.
Resulta que un isòsceles de baixa categoria, dotat d'un cervell a penes superior als quatre graus,
mentre xipollejava accidentalment amb els colors d'un comerciant la botiga del qual acabava de
saquejar, es va pintar, o es va fer pintar (les versions discrepen, en aquest detall) dels dotze colors
del dodecàgon. Llavors se'n va anar al mercat i amb veu fingida va abordar una dama, òrfena noble
polígon, l'amor de la qual havia pretès debades temps enrere. Mitjançant una sèrie d'enganys
-ajudat, d'una banda, per una cadena d'incidents afortunats massa llarga de descriure, i de l'altra per
una fatuïtat quasi inconcebible i una negligència de les precaucions ordinàries de part dels parents
de la núvia-, el nostre home va reeixir a consumar el matrimoni. La infeliç noia es va suïcidar tan
bon punt va descobrir el frau de què havia estat víctima.
Quan la notícia d'aquesta desgràcia es va estendre d'Estat en Estat, la mentalitat de les dones es va
trastornar violentament. La compassió per la malaurada víctima i la previsió d'enganys similars
contra elles mateixes, les seves germanes i les seves filles les van impulsar a considerar la Llei
Universal dels Colors des d'un punt de vista totalment nou. No van ser pas poques les que es van
declarar manifestament a favor de l'oposició; la resta només necessitaven un petit estímul per a fer
una declaració similar. Aprofitant aquesta conjuntura tan favorable, els cercles van convocar de
seguida una assemblea extraordinària dels Estats, en la qual, a més de comptar amb la guàrdia
habitual de convictes, van aconseguir-hi l'assistència d'un bon nombre de dones reaccionàries.
Enmig d'una expectació sense precedents, el Cercle Principal del moment -anomenat Pantocyclus-
es va aixecar i va ser rebut amb els insults i els xiulets de cent vint mil isòsceles. Però la màxima
autoritat va imposar el silenci declarant que, a partir d'aleshores, els cercles adoptarien una política
de concessions: fent-se ressò dels desitjos de la majoria, acceptarien la Llei Universal dels Colors.
Quan els crits ja s'havien convertit en aplaudiments, va convidar Cromatista, el cap de la sedició,
que comparegués al centre de la sala per tal de rebre, en representació dels seus seguidors, la
submissió de les altes jerarquies. Llavors va seguir un parlament, obra mestra de la retòrica, que va
ocupar prop d'un dia, cap resum del qual no li faria justícia.
Amb un posat de solemne imparcialitat, el Gran Cercle va declarar que, per tal com ara començaven
a convertir-se a la Reforma o Innovació, convenia de fer una darrera anàlisi de tot el que implicava,
incloent-hi els defectes i els avantatges. Introduint gradualment l'esment dels perills que implicava
per als comerciants, les classes professionals i els cavallers, va silenciar els creixents murmuris dels
isòsceles recordant-los que, malgrat tots aquests inconvenients, estava disposat a acceptar la Llei si
era aprovada per la majoria. Però era manifest que tothom, llevat dels isòsceles, havia quedat
impressionat per les seves paraules i era neutral o contrari a la Llei.
Adreçant-se als treballadors, els va assegurar que els seus interessos no serien pas negligits, i que, si
tenien la intenció d'acceptar la Llei Universal dels Colors, haurien de fer-ho tenint en compte les
conseqüències globals. Molts d'ells, va dir, aspiraven a ser admesos a la classe dels triangles
regulars; d'altres procuraven per als seus fills una distinció que no podien atènyer ells mateixos.
Aquesta honorable ambició hauria de ser sacrificada. Amb l'adopció universal dels colors, totes les
distincions quedarien sense efecte; la regularitat es confondria amb la irregularitat; el
desenvolupament cediria el lloc al retrocés; el treballador es degradaria, en poques generacions, al
nivell de la classe militar o fins i tot a la dels convictes; el poder polític passaria a mans de la
majoria, és a dir, de la classe criminal, els membres de la qual eren ja més nombrosos que els
treballadors i no trigarien a superar la població de totes les altres classes juntes quan les lleis
compensatòries de la Natura fossin violades.

24
Un tènue murmuri d'assentiment va recórrer les files dels artesans, i Cromatista, alarmat, va provar
d'avançar i parlar-los. Però es va trobar envoltat de guàrdies i obligat a romandre en silenci mentre
el Gran Cercle, amb paraules exaltades, feia una darrera crida a les dones, exclamant que, si
s'acceptava la Llei Universal dels Colors, cap matrimoni no seria segur, l'honor femení estaria en
perill: el frau, l'engany i la hipocresia envairien totes les cases; la felicitat domèstica tindria el
mateix final que la Constitució i la perdició seria un fet irreversible. «Abans d'això,» va dir, «la
mort!».
Havent pronunciat aquestes paraules, que eren la consigna preestablerta per a passar a l'acció, els
convictes isòsceles es van llançar sobre l'infeliç Cromatista i el van travessar. Les classes regulars,
després de rompre files, es van afegir cap a un grup de dones que, sota les ordres dels cercles, van
atacar, amb l'esquena per davant, de forma invisible i infal·lible, els inconscients soldats. Els
artesans, seguint l'exemple dels seus superiors, també van obrir les seves files. Mentrestant, grups
de convictes ocupaven tots els accessos en una falange impenetrable.
La batalla, o més aviat Carnisseria, va durar poca estona. Sota l'hàbil lideratge dels cercles, l'atac de
cada dona era fatal, i moltes van treure l'agulló indemne, preparades per a un segon cop. Però aquest
ja no calgué: la turba dels isòsceles féu la resta de la feina. Sorpresos, mancats de líder, atacats pel
davant per enemics invisibles i veient la retirada interceptada pels convictes que els barraven el pas,
van perdre alhora tota la seva presència d'ànim i van llançar el crit de «traïció». Això va determinar
el seu fat. Ara cada isòsceles veia un enemic en cadascun dels altres. En qüestió de mitja hora no en
quedava ni un sol supervivent, d'aquella vasta multitud, i els fragments de cent quaranta mil
elements de la classe criminal travessats pels angles dels seus propis companys proclamaven el
triomf de l'orde superior.
Els cercles van evitar de dur la victòria fins a les últimes conseqüències. Van perdonar els
treballadors però els van delmar. Van convocar de seguida la milícia dels equilàters, i cada triangle
raonablement sospitós d'irregularitat va ser destruït per un tribunal militar, sense la formalitat del
mesurament exacte per part del Consell Social. Les cases de les classes militar i artesanal van ser
inspeccionades per mitjà d'una sèrie de visites que van durar més d'un any; i durant aquest període
es va purgar sistemàticament cada ciutat, cada poble i cada aldea de l'excés de representants dels
ordes inferiors, excés que havia estat provocat per la resistència a pagar el tribut de criminals a les
escoles i a la universitat i per la violació de les altres lleis naturals de la Constitució de Planilàndia.
De manera que es va restablir l'equilibri de classes.
No cal dir que, a partir d'aquell moment, la utilització dels colors va quedar abolida, i la seva
possessió prohibida. Fins i tot la pronunciació de qualsevol paraula que denotés color, excepte en
boca dels cercles o de mestres científics qualificats, fou sancionada amb un càstig sever. Només a la
nostra universitat, en algunes de les classes més complexes i esotèriques -a les quals no he tingut
mai el privilegi d'assistir-, es tolera l'ús dels colors per tal d'il·lustrar alguns dels problemes
matemàtics més difícils. Però d'això només en puc parlar de segones, pel que n'he sentit a dir.
A la resta de Planilàndia, els colors han deixat d'existir. L'art d'elaborar-los només el coneix una sola
persona amb vida: el Gran Cercle actual. I aquest el transmet en el llit de mort només al seu
successor. Un únic taller fabrica els colors i, per tal que el secret no sigui traït, cada any els
treballadors són destruïts i renovats. Ja veieu com n'és, de gran el pànic amb què fins i tot
l'aristocràcia dels nostres dies mira enrere cap als temps llunyans de la revolució provocada per la
Llei Universal dels Colors.

11. Sobre els nostres sacerdots.

Ja comença a ser hora que passi d'aquestes notes breus i difuses sobre característiques i fets de

25
Planilàndia a l'esdeveniment central d'aquest llibre: la meva iniciació en els misteris d'Espailàndia.
El meu tema és això; tot el que he explicat fins ara no és res més que simple prefaci.
Per aquest motiu hauré d'ometre molts aspectes l'explicació dels quals no deixaria de tenir interès,
suposo, per als meus lectors: com ara, per exemple, la nostre manera d'avançar i aturar-nos, tot i que
no tenim peus; els mitjans que ens permeten de fixar estructures de fusta, pedra o maó, per bé que
no tenim mans, ni podem construir fonaments com vosaltres, ni servir-nos de la pressió lateral de la
terra; la manera com s'origina la pluja als intervals entre les nostres diverses zones per tal que les
regions septentrionals no impedeixin la humitat de desplaçar-se cap a les meridionals; la naturalesa
dels nostres turons i de les nostres mines, dels arbres i vegetals, de les estacions i les collites; el
nostre alfabet i el mètode d'escriptura, adaptat als nostres blocs lineals... Cal que passi per alt
aquests detalls de la nostra existència física i un bon centenar d'altres, i si ara els esmento és per
indicar als meus lectors que la seva omissió no prové de l'oblit de part de l'autor, sinó del seu
respecte que té pel temps del lector.
Tanmateix, abans no abordi el tema que m'interessa de desenvolupar, els meus lectors segurament
que desitgen alguns comentaris finals sobre els pilars i fonaments de la Constitució de Planilàndia,
els qui ens controlen la nostra conducta i ens forgen el destí, els qui són objecte d'homenatge i
gairebé d'adoració universal. Us ho he de dir, que m'estic referint als nostres cercles o sacerdots?
Encara que els anomeni sacerdots, no els atorgueu pas el mateix sentit que el terme denota al vostre
país. Entre nosaltres, els sacerdots són els administradors de tots els negocis, de totes les arts i totes
les ciències; són els directors del comerç, de l'activitat militar, de l'arquitectura, l'enginyeria,
l'educació, la política, la legislatura, la moralitat, la teologia... Tot i que no fan res, són la causa de
tot el que val la pena de fer, que els altres s'ocupen de fer.
Encara que, popularment, tot aquell qui s'anomena cercle és considerat com a tal, entre les classes
més instruïdes se sap que cap cercle no és realment un cercle, sinó només un polígon de nombre
molt elevat de costats, petitíssims. Com més costats té un polígon, més s'acosta al cercle; i quan el
nombre de costats és realment molt gran, de tres-cents o quatre-cents posem per cas, li és
extremament difícil, per al tacte més delicat, de sentir els angles poligonals. Potser hauria de dir que
seria molt difícil; perquè, com ja he explicat abans, la Identificació per la palpada és desconeguda
en l'alta societat, i palpar un cercle es consideraria un insult d'allò més audaç. Aquest costum de la
classe superior d'abstenir-se de palpar permet al cercle de conservar més fàcilment el vel de misteri
en què, des de la més tendra edat, embolcalla la naturalesa exacta del seu perímetre o
circumferència. Com que el perímetre mitjà és d'uns noranta centímetres, es dedueix que, en un
polígon de tres-cents costats, cada costat no té més de la centèsima part de trenta centímetres de
longitud, o poc més d'una quarta part de centímetre; i en un polígon de sis o set-cents costats,
aquests són poca cosa més llargs que el diàmetre agulla de cap d'Espailàndia. Es considera sempre,
per cortesia, que el Gran Cercle del moment té deu mil costats.
L'ascens dels fills dels cercles en l'escala social no és restringit, com passa entre les classes regulars
inferiors, per la llei natural que limita l'increment dels costats a un de sol per generació. Si fos així,
el nombre de costats d'un cercle seria una simple qüestió de genealogia i aritmètica, i el descendent
de grau quatre-cents noranta-set d'un triangle equilàter seria, necessàriament, un polígon de cinc-
cents costats. Però això no és pas el cas. La llei de la Natura té dos decrets oposats en relació a la
propagació circular: el primer, que com més puja la raça en l'escala del desenvolupament, aquest es
produeix a un ritme cada vegada més accelerat; i el segon, que la raça esdevé, en la mateixa
proporció, cada vegada menys fèrtil. Consegüentment, a la llar d'un polígon de quatre-cents o cinc-
cents costats és inhabitual de trobar-hi cap fill i mai més d'un. D'altra banda, se sap que el fill del
polígon de cinc-cents costats arriba a tenir-ne cinc-cents cinquanta o fins i tot sis-cents, de costats.
També hi ajuda l'art, en el procés de l'evolució superior. Els nostres metges han descobert que els
petits i tendres costats del nadó polígon de la classe suprema es poden trencar, i recompondre tota la

26
seva estructura de manera que un nadó polígon de dos-cents o tres-cents costats de vegades -no
sempre, però, perquè aquest procediment implica un risc molt elevat- se salta dues-centes o tres-
centes generacions de cop, com si doblessin el nombre dels seus progenitors i la noblesa dels seus
descendents.
Molts infants prometedors perden la vida d'aquesta manera. A penes un de cada deu sobreviu al
procediment. No obstant això, tan gran és l'ambició d'aquests polígons que freguen, com si
diguéssim, la condició de la classe circular, que es fa difícil de trobar cap noble d'aquesta posició
social que no hagi enviat el seu primogènit al Gimnàs Neoterapèutic Circular abans no faci el
primer mes d'edat.
Un any determina l'èxit o el fracàs. Al final d'aquest període el nen haurà acabat, amb tota
probabilitat, en una de les tombes que omplen el Cementiri Neoterapèutic; però, comptades vegades
un tractament reeixit torna l'infant als seus exultants pares, convertit ja no en un polígon sinó en un
cercle, si més no per cortesia. I un sol exemple de resultat tan feliç indueix multitud de pares
poligonals a exposar-se a sacrificis domèstics similars, de conseqüències ben diferents.

12. De la doctrina dels nostres sacerdots.

Pel que fa a la doctrina dels cercles, es podria resumir breument en una simple màxima: «Ocupa't de
la teva configuració». Ja siguin de caràcter polític, religiós o moral, tots els seus ensenyaments
tenen d'objectiu el perfeccionament de la configuració individual i col·lectiva, amb una especial
atenció, com és natural, a la configuració dels cercles, a la qual se subordinen tots els altres
objectes.
El mèrit que cal reconèixer als cercles és que hagin suprimit efectivament les antigues heretgies,
que menaven els homes a despendre energia i sentiment en la vana creença que la conducta depèn
de la voluntat, l'esforç, la formació, l'estimulació, la pràctica o qualsevol altra cosa llevat de la
configuració. Va ser Pantocyclus -l'il·lustre cercle que esmentat abans com el sufocador de la
Revolta dels Colors- el primer que va convèncer la humanitat que la configuració fa l'home; que si,
per exemple, has nascut isòsceles amb dos costats desiguals, aniràs sempre desencaminat llevat que
te'ls facin iguals, operació que es duu a terme a l'Hospital Isòsceles. De manera similar, si ets un
triangle, o un quadrat, o fins i tot un polígon, nascut amb alguna irregularitat, hauràs d'ingressar en
algun dels hospitals regulars per tal de guarir-te de la malaltia; en cas contrari, acabaràs els teus dies
a la Presó Estatal o sacrificat per l'angle del botxí de l'Estat.
Totes les faltes o tots els defectes, des de la més mínima mala conducta fins al crim més notori, eren
atribuïts per Pantocyclus a alguna desviació respecte a la regularitat perfecta en la figura corporal,
causada potser (si no congènita) per alguna col·lisió enmig de la gentada, per la manca o l'excés
d'exercici físic, o fins i tot per un canvi sobtat de temperatura, que provoca una reducció o dilatació
en les parts més susceptibles de l'estructura. Així doncs, concloïa aquell insigne filòsof, ni la bona ni
la mala conducta no són dignes, en una estimació ponderada, d'elogi ni de condemna. Perquè quin
sentit tindria d'elogiar, per exemple, la integritat d'un quadrat que defensa fidelment els interessos
del seu client, quan en realitat caldria admirar l'exacta precisió dels seus angles rectes? O també per
què culpar un isòsceles inclinat a la vilesa i al lladronici quan més lícit seria plànyer-se de la
inguarible desigualtat dels seus costats?
En el pla teòric, aquesta doctrina és inqüestionable, però té uns quants inconvenients pràctics. En la
relació amb un isòsceles, si un bergant declara que no pot evitar de robar per causa de la seva
desigualtat, tu li respons que per aquesta mateixa raó, perquè no pot evitar de ser una molèstia per
als seus veïns, tu, el magistrat, no pots evitar de sentenciar-lo a la destrucció, i aquí s'acaba tot. Però
en els petits conflictes domèstics, en què la pena de destrucció, o de mort, no pot aplicar-se, aquesta

27
teoria de la configuració no hi encaixa prou bé. I haig de confessar que de tant en tant, quan un dels
meus néts hexagonals justifica la seva desobediència perquè un canvi sobtat de temperatura ha
afectat massa el seu perímetre, que jo hauria d'atribuir la culpa no pas a ell sinó a la seva
configuració, que només es pot enfortir amb l'abundància de llaminadures, no hi veig cap manera
lògica de refutar les seves conclusions ni tampoc d'acceptar-les pràcticament.
Personalment, considero millor d'entendre que uns bons renys o un bon càstig tenen una influència
latent i enfortidora damunt la configuració del meu nét, per bé que crec que no disposo de cap base
sòlida per a pensar així. En tot cas, no sóc pas l'únic que prova d'obrir-se pas per aquest dilema,
perquè veig que molts cercles il·lustres, asseguts a la butaca de jutge dels tribunals de justícia,
empren tant l'elogi com la condemna amb les figures regulars i les irregulars. I sé per experiència
que a les seves llars, quan renyen els seus fills, parlen del que està «bé» o «malament» amb tanta
vehemència i tant d'apassionament com si creguessin que aquests qualificatius representen
existències reals i que una figura humana és certament capaç de triar entre elles.
Amb la seva política constant de convertir la configuració en la idea rectora de cada ment, els
cercles inverteixen el caràcter del precepte que regula les relacions entre pares i fills a Espailàndia.
Entre vosaltres, s'ensenya els infants a respectar els pares. Entre nosaltres, en canvi, s'ensenya que
cada home ha de respectar -després dels cercles, que són l'objecte prioritari de respecte universal- el
seu nét, si és que en té cap; o, en cas que no en tingui, el seu fill. Per «respecte» no s'entén pas
«indulgència», sinó una consideració reverencial pels seus interessos més elevats; i els cercles
ensenyen que el deure dels pares és subordinar els seus propis interessos als de la posteritat, per tal
de garantir així el benestar del conjunt de l'Estat com també el dels seus propis descendents
immediats.
El punt feble del sistema dels cercles -si és que un humil quadrat pot gosar d'assenyalar cap element
de feblesa en algun àmbit circular- em sembla que rau en les seves relacions amb les dones.
Si tenim en compte l'enorme importància que té per a la societat de poder evitar els naixements
irregulars, es dedueix que cap dona que presenti cap irregularitat en els seus ancestres no és parella
adequada per a qui desitgi que la seva descendència vagi guanyant posicions en l'escala social
segons paràmetres regulars.
Ara la irregularitat d'un mascle és objecte de mesurament; però com que totes les dones són rectes, i
per tant visiblement regulars si és que es pot dir així, cal trobar altres mètodes per tal de determinar-
ne el que jo anomeno irregularitat invisible, o sigui, les irregularitats potencials envers la seva
presumpta descendència. Això es fa mitjançant arbres genealògics molt acurats, que són vigilats i
supervisats per l'Estat. Sense un arbre genealògic certificat, cap dona no és autoritzada a casar-se.
Ara fóra lícit de suposar que el cercle -orgullós dels seus avantpassats i aspirant a una descendència
que pugui donar origen, en un futur, a un Gran Cercle- té més cura que ningú a l'hora de triar una
dona sense cap taca en la seva reputació. Però no és pas així. La prudència al moment de
seleccionar una muller regular sembla minvar a mesura que l'home puja en l'escala social. Res no
podria dur l'isòsceles ambiciós, amb esperances de tenir un equilàter, a prendre per esposa una dona
amb una sola irregularitat entre els seus avantpassats; el quadrat o el pentàgon, confiats que la seva
família experimenta una ascensió gradual, no investiguen pas més enllà de la generació cinc-cents;
l'hexàgon o el dodecàgon es desentenen encara més de l'arbre genealògic de la seva muller; però se
sap d'algun cercle que ha acceptat deliberadament una esposa amb un besavi irregular, i tot a causa
d'una lleugera superioritat en la lluentor, o per l'encís d'una veu baixa, que es considera més entre
nosaltres que no pas entre vosaltres «una qualitat excel·lent, en una dona».
Aquests matrimonis desiguals resulten, com és d'esperar, estèrils, quan no donen origen a una
irregularitat manifesta o a una disminució en el nombre de costats; però cap d'aquestes desgràcies
no ha estat fins ara prou dissuasiva. La pèrdua d'uns quants costats en un polígon molt desenvolupat

28
no s'aprecia pas fàcilment, i de vegades es compensa mitjançant una operació reeixida al Gimnàs
Neoterapèutic, com ja he descrit abans. I els cercles estan d'allò més ben disposats a acceptar la
infecunditat com a expressió de la llei del desenvolupament superior. Tanmateix, si aquest mal no
s'atura a temps, la disminució gradual de la classe circular no trigarà a accelerar-se, i potser en un
futur no gaire llunyà, quan la raça ja no sigui capaç de generar un Gran Cercle, la Constitució de
Planilàndia acabarà per esfondrar-se.
Se m'acut d'expressar un altre advertiment, tot i que no m'és tan fàcil de donar-hi un remei; i també
això fa referència a les nostres relacions amb les dones. Uns tres-cents anys enrere, el Gran Cercle
de l'època va decretar que, per tal com les dones són mancades de raó però sobrades d'emoció, no
havien de ser tractades com a éssers racionals ni rebre cap mena d'educació mental. La
conseqüència va ser que ja no se'ls va ensenyar més de llegir, ni tan sols de dominar prou
l'Aritmètica per a poder comptar els angles del seu marit o dels seus fills. D'aquí ve que les dones
hagin minvat notablement en capacitat intel·lectual a cada generació. I aquest sistema de no-
educació o quietisme femení encara preval, als nostres dies.
La meva por és que, tot i les seves bones intencions, aquesta política no s'hagi dut a l'extrem que
provoqui una reacció hostil al sexe masculí.
Perquè la conseqüència és que, tal com estan les coses en l'actualitat, els homes ens veiem obligats a
menar una existència bilingüe, i fins i tot m'atreviria a dir que bimental. Amb les dones, enraonem
de «deure», «amor», «bé», «mal», «pena», «esperança» i altres conceptes irracionals i emocionals,
que no existeixen, la ficció dels quals no té més objecte que controlar les exuberàncies femenines.
Però vet aquí que entre nosaltres els homes, i als nostres llibres, fem servir un vocabulari, i quasi
m'atreviria a dir que un idioma, enterament diferent. «Amor» es converteix llavors en «la previsió
de beneficis»; «deure» esdevé «necessitat» o «conveniència»; i altres paraules experimenten la
transmutació corresponent. A més, amb les dones emprem un llenguatge d'una màxima deferència
envers el seu sexe, i elles creuen que ni tan sols el mateix Gran Cercle rep adoració tan devota de
part nostra com la que elles reben. Però quan no hi són, les dones són considerades i qualificades
-per tothom, llevat dels més joves- de poc més que d'«organismes irracionals».
També la nostra teologia, a les dependències de les dones, és completament diferent de la que
apliquem en altres àmbits.
Ara el meu modest temor és que aquesta doble formació, en el llenguatge i en el pensament, imposi
una càrrega massa feixuga sobre els joves, sobretot quan, a l'edat de tres anys, són separats de la
protecció materna i se'ls ensenya a desaprendre l'antic llenguatge -excepte per a repetir-lo en
presència de les seves mares i mainaderes- i a aprendre el vocabulari i l'idioma de la ciència. Ja em
sembla que patim una certa feblesa en l'assimilació de la veritat matemàtica, en el present, en
comparació amb l'intel·lecte, més robust, dels nostres ancestres de fa tres-cents anys. Res no dic del
possible perill que suposaria que una dona aprengués furtivament de llegir i transmetés a les seves
companyes de sexe els resultats de la lectura d'un sol volum popular; ni de la possibilitat que la
indiscreció o desobediència d'algun infant mascle pogués revelar a la mare els secrets del dialecte
lògic. En el simple terreny de l'afebliment de l'intel·lecte masculí, adreço aquesta humil invitació a
les més altes autoritats perquè reconsiderin les regulacions de l'educació femenina.

29
SEGONA PART: ALTRES MONS
«Oh, bells nous mons plens de gent nova!»

30
13. De com vaig tenir una visió de Linilàndia.
Era el penúltim dia de l'any 1999 de la nostra era, i el primer dia de les Vacances Llargues. Després
de distreure'm fins tard amb la meva recreació geomètrica favorita, m'havia retirat a descansar amb
un problema al cap per resoldre. Aquella nit vaig tenir un somni.
Vaig veure davant meu una extensa multitud de petites línies rectes (que naturalment vaig
identificar com a dones), entremesclades amb altres éssers encara més petits i amb aspecte de punts
brillants, movent-se tots endavant i endarrere damunt una mateixa i única línia recta i, pel que jo
podia observar, a la mateixa velocitat.
Una piuladissa o refiladissa confusa i multitudinària sortia d'ells a intervals mentre es movien; però
de vegades deixaven de bellugar-se, i llavors tot era silenci.
Em vaig acostar a una de les línies més amples, que jo identificava com a dones, i li vaig parlar,
però no en vaig rebre cap resposta. Una segona i una tercera interpel·lacions de part meva van tenir
idèntics resultats. Havent perdut la paciència pel que em semblava una descortesia intolerable, vaig
col·locar la meva boca en posició justa davant la seva boca com per interceptar-li el moviment, i
vaig repetir la pregunta en veu alta: «Dona, què vol dir aquesta munió de gent, i aquesta piuladissa
estranya i confusa i aquest monòton moviment endavant i endarrere en una mateixa i única línia
recta?».
«No sóc cap dona, jo», va respondre la línia. «Sóc el monarca del món. Però, i tu, d'on has vingut, a
introduir-te al meu reialme de Linilàndia?» Havent rebut aquesta lacònica resposta, vaig demanar
disculpes per si havia sobresaltat o molestat Sa Altesa Reial. I després de presentar-me com a
estranger, vaig suplicar al Rei que em fes una descripció dels seus dominis. Però vet aquí que vaig
ensopegar amb moltes dificultats, en voler obtenir informació sobre els detalls que m'interessaven
de debò, perquè el monarca no podia evitar de considerar constantment que tot allò que li era
familiar havia de ser-ho també per a mi, i que jo simulava ignorància per fer broma. Malgrat tot, a
base de preguntes insistents, vaig acabar esbrinant els fets següents:
Semblava que aquest pobre monarca ignorant -tal com s'anomenava ell mateix- estava convençut
que la línia recta, que considerava el seu regne i en la qual passava la seva existència, era el món
sencer i fins i tot el conjunt de l'espai. Com que no podia moure-se'n ni veure res fora d'aquesta línia
recta, no tenia cap concepte de res existent més enllà. Tot i que havia sentit la meva veu quan en
adreçar-me a ell per primera vegada, els sons li havien arribat d'una manera tan oposada a com li
solien arribar que no s'havia dignat de respondre, més que més quan «no veia cap home», tal com
va dir, «i sentia una veu que semblava sortir de dintre meu». Fins al moment de col·locar jo la meva
boca al seu món, no m'havia vist ni havia sentit res llevat d'uns sons imprecisos que ressonaven
sobre el que jo anomenava el seu costat i qualificava o d'interior estómac. Encara no tenia la més
mínima idea de quina regió venia. Fora del seu món, o de la seva línia, tot era el buit, per a ell; no,
ni tan sols el buit, perquè el buit implica espai: diguem més aviat que era inexistent.
Tots els seus súbdits -dels quals les línies curtes eren homes i els punts eren dones- estaven
confinats, en moviment i visió, dins aquella única línia recta, que era el seu món. No cal afegir que
la totalitat del seu horitzó es limitava a un punt; com tampoc no cal dir que l'única cosa que
cadascuna d'aquelles criatures podia veure era un punt. Home, dona, infant, cosa... tot era un punt,
als ulls d'un linilandès. El sexe i l'edat només podien determinar-se mitjançant el so de la veu. És
més, com que cada individu n'ocupava la totalitat, d'un camí tan estret, diguem-ho així, que era tot
el seu univers, i ningú no podia moure's a dreta o a esquerra per a cedir el pas als altres vianants,
se'n deduïa que cap linilandès no podia passar davant dels seus conciutadans. Un cop veïns, eren
veïns per sempre més. El veïnatge era per a ells com el matrimoni per a nosaltres. Els veïns eren
veïns fins que la mort els separava.

31
Aquesta mena de vida, amb la visió limitada al punt i tot moviment a la línia recta, em semblava
espantosament avorrida. I tanmateix, em va sorprendre de constatar la vivacitat i la jovialitat
manifestades pel Rei. Preguntant-me a mi mateix si era possible, en circumstàncies tan
desfavorables per a les relacions domèstiques, de gaudir dels plaers de la unió conjugal, vaig
vacil·lar una estona sobre la conveniència d'interrogar Sa Altesa Reial sobre un tema tan delicat.
Però, finalment, el vaig abordar preguntant sobtadament per la salut de la seva família. «Les meves
esposes i els meus fills», va respondre, «tenen una salut excel·lent».
Desconcertat per la resposta -perquè en la proximitat immediata del monarca (com havia vist en el
meu somni poc abans d'entrar a Linilàndia) només hi havia homes-, vaig gosar replicar: «Disculpeu-
me, però no em puc pas imaginar com Sa Altesa Reial pot veure o acostar-se en cap moment a Ses
Majestats les Reines, quan hi ha almenys mitja dotzena d'individus entremig, a través dels quals no
podeu pas veure-hi ni passar. És possible que a Linilàndia la proximitat no sigui necessària, per
casar-se ni per a tenir descendència?».
«Com podeu formular una pregunta tan absurda?», va respondre el monarca. «Si fos com
suggereixes, l'univers es despoblaria en un tres i no res. No, no, el veïnatge no és pas necessari per a
la unió dels cors, i la gernació d'infants és una qüestió massa important per a deixar que depengui
d'un accident tan fortuït com la proximitat. Això no pots pas ignorar-ho. Tanmateix, ja que t'agrada
de fingir ignorància, t'instruiré com si fossis l'infant més tendre de Linilàndia. Has de saber, doncs,
que els matrimonis es consumen mitjançant la facultat del so i el sentit de l'oïda.»
«Ja t'hauràs adonat, naturalment, que cada home té dues boques o veus -com també dos ulls-: una de
baix en un cap i una de tenor a l'altre. No ho esmentaria això, si ara distingís la teva veu de tenor
quan parles, però en sóc incapaç» Li vaig respondre que només tenia una veu, i que no me n'havia
pas adonat, que Sa Altesa Reial en tingués dues. «Això confirma la meva impressió», va dir el Rei,
«que tu no ets pas un home, sinó una monstruositat femenina amb veu de baix i amb una oïda
mancada d'instrucció. Però continuo».
«Com que la Natura ha establert que cada home ha de casar-se amb dues dones...» «I per què, amb
dues?», el vaig interrompre. «Em sembla que duus la teva afectada simplicitat massa lluny», va
exclamar el Rei. «Com pot haver-hi una unió perfectament harmoniosa sense la combinació de les
Quatre en Una, és a dir, de les veus de baix i tenor de l'home amb les de soprano i contralt de les
dues dones?» «Però suposem», vaig fer jo, «que un home preferís de tenir una sola dona o tres, per
exemple...» «Això és impossible», em va contestar. «És tan inconcebible com que dos i un fan cinc,
o que l'ull humà pugui veure una línia recta» Jo l'hauria interromput de bell nou, però el monarca va
continuar així:
«Un cop entre setmana una llei de la Natura ens obliga a moure'ns endavant i enrere amb un
moviment rítmic més violent que l'habitual, el qual dura l'estona que trigaries a comptar fins a cent
u. Al bell mig d'aquesta dansa coral, a la vibració que fa cinquanta-u, els habitants de l'univers
s'aturen en plena cursa i cada individu comença a cantar en el to més ric, més ple, més dolç que té.
És en aquest moment decisiu que es lliguen tots els nostres matrimonis. Tan exquisida és l'adaptació
del baix a l'agut, del tenor al contralt, que sovint les persones estimades, tot i trobar-se a vint mil
llegües de distància, identifiquen de seguida la nota afectuosa de l'amant que els correspon i,
travessant els insignificants obstacles de la distància, l'amor els uneix tots tres. El matrimoni,
consumat en aquest instant engendra una fillada de tres infants masculina i femenina els quals
ocupen immediatament el seu lloc a Linilàndia.»
«Com? Sempre tres?», vaig exclamar. «Voleu dir aleshores que una esposa sempre té bessons?»
«Sí, monstruositat amb veu de baix!», va respondre el Rei. «Com, si no, es podria mantenir
l'equilibri dels sexes, si no nasquessin dues nenes per cada nen? Que potser ignores l'alfabet de la
Natura?» Va callar, carregat d'irritació, i va passar una estona abans que no pogués induir-lo a

32
continuar.
«No vagis pas a suposar ara que cada mascle solter troba les seves companyes al primer crit, en
aquest cor matrimonial universal. Al contrari, la majoria de nosaltres hem de repetir unes quantes
vegades. Són pocs els cors capacitats per a identificar de seguida en la Veu de l'altre la parella que la
Providència els té reservada, i respondre-hi amb una abraçada recíproca totalment harmoniosa. Per
a la majoria de nosaltres, el festeig té una durada força llarga. Les veus del mascle poden
harmonitzar de vegades amb la d'una de les futures esposes però no amb les de totes dues; o bé, al
començament, amb cap; també pot passar que les veus de soprano i contralt no acabin
d'harmonitzar. En aquests casos, la Natura estableix que cada coral setmanal porta els tres amants a
una harmonia com més va més perfecta. Cada prova de veu, cada nou descobriment de dissonància,
indueixen quasi imperceptiblement el menys perfecte a modificar la seva expressió vocal per tal
d'acostar-se al més perfecte. I després de múltiples assaigs i aproximacions, s'obté el resultat
esperat. Llavors arriba el dia en què, quan el cor matrimonial se sent a tot l'univers de Linilàndia, els
tres amants, per separats que estiguin, es troben de sobte units per una harmonia perfecta i, abans no
se'n despertin, el trio de nuvis s'abandona vocalment a una abraçada doble. Aleshores la Natura
celebra un nou matrimoni i tres nous naixements.»

14. De com vaig provar debades d'explicar la naturalesa de

Planilàndia.
Creient que ja era hora de rescatar el monarca de les profunditats del seu èxtasi per portar-lo al
nivell del sentit comú, vaig decidir de començar a mostrar-li uns quants trossos de la veritat, és a
dir, de la naturalesa de les coses a Planilàndia. Així doncs, vaig encetar el discurs tot dient: «Com
distingeix Sa Altesa Reial les formes i posicions dels seus súbdits? Jo, personalment, he observat,
gràcies al sentit de la vista, poc abans trar al vostre regne, que alguns dels habitants són línies i
altres són punts, i que algunes línies són més gruixudes...» «Això que dius és impossible», em va
interrompre. «Deus haver tingut una visió, perquè detectar la diferència entre una línia i un punt
amb el sentit de la vista és, com tothom sap, donada la naturalesa de les coses, impossible. Però es
pot detectar gràcies al sentit de l'oïda, i es pot determinar amb exactitud la meva forma pel mateix
mitjà. Fixa-t'hi bé: jo sóc una línia, la més llarga de Linilàndia, de més de quinze centímetres
d'espai...» «De longitud», vaig gosar corregir-lo. «Estúpid», em va etzibar, «espai és longitud.
Torna'm a interrompre, i haurem acabat la conversa».
Em vaig disculpar, però va continuar parlant amb sarcasme: «Com que et mostres insensible a
l'argumentació, ara sentiràs amb l'oïda com amb les meves dues veus revelo la meva forma a les
meves dues esposes, que ara mateix es troben a sis mil sis-cents cinquanta-sis quilòmetres, cent
vint-i-vuit metres i vuitanta-dos centímetres de distància, l'una al nord i l'altra al sud. Escolta, que
les crido».
Va refilar, i tot seguit continuà, complagut: «En aquest moment les meves esposes reben el so d'una
de les meves veus, immediatament seguit de l'altra, i s'adonen que aquesta darrera els arriba després
d'un interval en què el so pot travessar 16,4 centímetres, la qual cosa els permet de deduir que una
de les meves boques està 16,4 centímetres més lluny d'elles que l'altra, i per consegüent saben que
la meva forma té 16,4 centímetres. Però suposo que interpretes que les meves esposes no fan pas
aquest càlcul cada vegada que senten les meves dues veus. L'han fet una sola vegada, abans de
casar-nos. Però podrien fer-lo en qualsevol moment. I de la mateixa manera puc calcular jo la forma
de qualsevol dels meus súbdits mascles mitjançant la oïda».
Llavors li vaig preguntar: «Però què passa si un home simula la veu d'una dona amb una de les
seves dues veus, o amaga la seva veu meridional de manera que no es pugui identificar com a eco

33
de la septentrional? No provocarien greus molèsties, aquesta mena d'enganys? No podríeu evitar els
fraus d'aquesta naturalesa obligant els vostres súbdits veïns que es palpin l'un a l'altre?».
Lògicament, aquesta darrera pregunta era molt estúpida, per tal com la palpada no resoldria pas el
problema. Però la vaig formular amb la intenció d'irritar el monarca, i me'n vaig sortir perfectament.
«Què?», va exclamar, horroritzat. «Explica'm què vols dir, amb això» «Palpar, tocar, establir
contacte», vaig respondre. «Si per palpar et refereixes», va dir el Rei, «a acostar-se tant que no hi
hagi espai entre els dos individus, cal que sàpigues, estranger, que aquesta ofensa es castiga als
meus dominis amb la pena de mort. I el motiu és obvi. La fràgil forma de la dona, susceptible de ser
destruïda amb una tal aproximació, ha de ser protegida per l'Estat. Però com que les dones no es
distingeixen dels homes mitjançant el sentit de la vista, la Llei decreta universalment que ni homes
ni dones no poden acostar-se tant a ningú fins a destruir l'interval entre l'aproximador i l'aproximat».
«A més, de què serviria aquest excés il·legal i antinatural d'aproximació que anomenes contacte,
quan tots els objectius d'aquest procediment tan brutal i groller es poden assolir amb més facilitat i
exactitud amb el sentit de l'oïda? Pel que fa al perill d'engany que suggereixes, no existeix pas:
perquè la veu, essent com és l'essència de cada ésser, no es pot pas modificar a Voluntat. Però
suposem ara que jo tingués el poder de passar pels cossos sòlids, de tal manera que pogués penetrar
els meus súbdits, l'un darrere l'altre, fins al nombre del bilió, i verificar la forma i la distància de
cadascun pel sentit del contacte: quant temps i energia hi gastaria, en aquest mètode barroer i
impropi! En canvi, en un moment d'audició, puc aplegar el cens i les estadístiques, locals, corporis,
mentals i espirituals, de tots els éssers vius de Linilàndia. Escolta, escolta això!»
Arribat en aquest punt, va callar i es va posar a escoltar, com endut per una mena d'èxtasi, una
fressa que no em va semblar més que la insignificant piuladissa d'una innombrable multitud de
saltamartins lil·liputencs.
«Certament», vaig respondre, «el vostre sentit de la oïda us és molt útil i compensa moltes de les
vostres deficiències. Però permeteu-me d'assenyalar que la vostra vida a Linilàndia deu ser
terriblement monòtona. No veure més que un punt! Ni tan sols poder contemplar una línia recta!
No, si ni tan sols sabeu com és la línia recta! D'acord, hi veieu, però sense els panorames lineals de
què gaudim a Planilàndia. Segurament fóra millor no tenir sentit de la vista abans de veure-hi tan
poc! Admeto que no tinc la vostra facultat discriminatòria de l'oïda, perquè aquest concert de tot
Linilàndia que us produeix un plaer tan gran no és per a mi més que una piuladissa o una refiladissa
atapeïdíssimes. Però almenys puc distingir, amb la vista, la línia del punt. I deixeu que us ho
demostri. Just abans d'entrar al vostre regne, us he vist dansant d'esquerra a dreta, i després de dreta
a esquerra, amb set homes i una dona a prop a la vostra esquerra, i vuit homes i dues dones a la
vostra dreta. És correcte, això?».
«Certament és correcte», va dir el Rei, «pel que fa a les xifres i als sexes, encara que no sé què és el
que entens per "dreta" i "esquerra". Però em nego a acceptar-ho, que ho hagis vist, tot això. Perquè
com pots haver vist la línia, que és com dir l'interior, de cap home? En deus haver sentit a parlar,
d'aquestes coses, i després has somiat que les veies. Deixa'm preguntar-te què vols dir amb aquestes
paraules de "dreta" i "esquerra". Suposo que és la teva manera de parlar del nord i el sud».
«No pas ben bé», vaig respondre. «A més dels vostres moviments de nord a sud, n'hi ha un altre que
jo anomeno de dreta a esquerra».
Rei: «Mostra-me'l, si et plau, aquest moviment de dreta a esquerra».
Jo: «No puc, fora que poguéssiu sortir de la vostra línia».
Rei: «Sortir de la meva línia? Vols dir sortir del món? Sortir de l'espai?».
Jo: «I tant que sí. Sortir del vostre món. Sortir del vostre espai. Perquè el vostre espai no és pas l'espai real.
L'espai real és un pla; el vostre només és una línia».

34
Rei: «Si no me'l pots mostrar movent-hi, aquest moviment de dreta a esquerra, et prego que me'l descriguis
amb paraules».
Jo: «Si no podeu distingir el vostre costat dret de l'esquerre, em temo que amb paraules no us ho
podré pas aclarir. Però segurament no la deveu pas desconèixer, una distinció tan simple».
Rei: «No entenc res del que em dius».
Jo: «Ai! Com us ho podria explicar? Quan us moveu endavant, no se us ha acudit mai que podríeu moure-us
d'alguna altra manera, girant l'ull com per mirar en la direcció en què ara s'orienta el vostre costat? Dit amb
altres paraules, en comptes de moure-us sempre en la direcció d'una de les vostres extremitats, no heu sentit
mai el desig de moure-us en la direcció, per dir-ho així, del vostre costat?».
Rei: «Mai. Què vols dir amb això? Com pot l'interior d'un home "orientar-se" en cap direcció? O com pot un
home moure's en la direcció del seu interior?».
Jo: «Bé, doncs, com que les paraules no poden explicar el fenomen, recorreré als fets, i sortiré gradualment
de Linilàndia en la direcció que provo d'indicar-vos».
Dit això, vaig començar a treure el cos de Linilàndia. Mentre hi hagué alguna part de mi encara als
seus dominis i a la seva vista, el Rei anà exclamant: «Et veig, et veig immòbil, no et mous pas».
Però quan finalment vaig sortir de la seva línia, va xisclar amb la seva veu més aguda: «Ha
desaparegut! És morta!». «No ho sóc pas, de mort», vaig respondre; «simplement sóc fora de
Linilàndia, és a dir, fora de la línia recta que vós anomeneu espai, i sóc en l'espai real, on puc veure
les coses tal com són. I en aquest moment puc veure la vostra línia, o el vostre costat... o interior,
com us agrada de dir-ne. I també puc veure els homes i les dones que hi ha al nord i al sud de vós,
que enumeraré tot seguit, diet-ne l'ordre en què es troben, la grandària i l'interval que els separa».

Quan vaig haver dit el que veia amb gran luxe de detalls, vaig exclamar triomfalment: «Per fi us en
convenceu?». I, tot seguit, vaig tornar a entrar a Linilàndia, on vaig ocupar la mateixa posició
d'abans.
Però el monarca em va dir: «Si fossis un home assenyat -encara que, com que sembla que només
tens una veu gairebé no dubto gens que en comptes de ser un home ets una dona-, si tinguessis una
punta de seny, faries cas de la raó. Tu em demanes que cregui en l'existència d'una altra línia a més
de la que els meus sentits indiquen i d'un altre moviment a més d'aquell de què sóc conscient. Jo en
resposta et demano que descriguis amb paraules o indiquis amb moviments aquesta altra línia de
què enraones. En comptes de moure-t'hi, fas servir una mena d'art màgica de desaparèixer i tomar a
aparèixer; i en comptes de fer-me una descripció lúcida del teu nou món, et limites a dir-me el
nombre i la forma d'una quarantena de membres del meu seguici, fets coneguts de qualsevol infant
del regne. Pot haver-hi res més irracional o desvergonyit? Reconeix la teva follia o ves-te'n dels
meus dominis».
Furiós per la seva perversitat, i especialment indignat perquè insistís a ignorar el meu veritable sexe,
li vaig respondre en termes poc diplomàtics: «Estúpida criatura! Us creieu la perfecció de
l'existència, quan en realitat sou d'allò més imperfecte i imbècil. Presumiu de veure-hi, mentre que
l'únic que podeu veure és un punt! Us vaneu de deduir l'existència de línies rectes; però jo en puc

35
veure, de línies rectes, i deduir l'existència d'angles, triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons, i fins i
tot cercles. De què servirien, més paraules? N'hi ha prou de dir que jo sóc la realització del vostre
ésser incomplet. Vós sou una línia, mentre que jo sóc una línia de línies, el que al meu país
s'anomena un quadrat. I encara jo, que sóc infinitament superior a vós, amb prou feines valc res
comparat amb els grans nobles de Planilàndia, d'on vinc a visitar-vos amb l'esperança d'il·luminar la
vostra ignorància».
En sentir aquestes paraules, el Rei va avançar cap a mi amb un crit amenaçador, com si anés a
traspassar-me per la diagonal. En aquell mateix moment, vaig sentir com de les miríades de súbdits
seus s'alçava un multitudinari crit de guerra, que anava pujant de to fins a arribar a rivalitzar amb el
fragor exèrcit de cent mil isòsceles i l'artilleria de mil pentàgons. Embadalit i immobilitzat, era
incapaç de parlar o de moure'm per evitar la meva imminent destrucció. El soroll es va fer encara
més fort i el Rei se'm va acostar més, però llavors em vaig despertar i em vaig adonar que la
campaneta del desdejuni em reclamava a la realitat de Planilàndia.

15. Sobre un estranger d'Espailàndia.

Dels somnis, vaig passar als fets.
Era el darrer dia de l'any 1999 de la nostra era. El tamborineig de la pluja ja feia estona que
anunciava el capvespre, i jo seia 5 en companyia de la meva esposa i meditava sobre els
esdeveniments de l'últim any i les perspectives del pròxim any, el pròxim segle i el pròxim
mil·lenni.
Els meus quatre fills i dos néts orfes s'havien retirat a les seves dependències respectives, i només la
meva dona s'havia quedat amb mi per veure com se n'anava el vell mil·lenni i compareixia el nou.
Jo estava absort en els meus pensaments, valorant mentalment unes paraules sortides de la boca del
meu nét més jove, un hexàgon molt prometedor dotat d'una lucidesa inusual i una angularitat
perfecta. Els seus oncles i jo li havíem estat impartint l'habitual lliçó pràctica d'identificació visual,
girant sobre els nostres centres, ara de pressa, ara més lentament, i preguntant-li quines posicions
adoptàvem. Les seves respostes havien estat tan satisfactòries que jo m'havia vist induït a
recompensar-lo donant-li unes quantes pautes sobre Aritmètica aplicada a la Geometria.
Després d'agafar nou quadrats, cada un de tres centímetres de costat, els havia ajuntat per
compondre un quadrat gran, de nou centímetres de costat. Partint d'aquí havia demostrat al meu nét
que -tot i que ens era impossible de veure l'interior del quadrat- podíem calcular-ne el nombre de
centímetres quadrats simplement elevant al quadrat el nombre de centímetres del seu costat. «I
així», li Vaig dir, «sabem que 32, o 9, representa el nombre de centímetres quadrats que conté un
quadrat de 3 centímetres de costat».
El petit hexàgon va meditar sobre això una estona i en acabat em va dir: «Com que m'has ensenyat a
elevar nombres a la tercera potència, suposo que 33 també deu significar alguna cosa, en Geometria.
Què significa?». «No res», li vaig contestar, «si més no en Geometria, perquè la Geometria només
té dues dimensions». I llavors vaig procedir a demostrar al noi com un punt que es desplaci en una
longitud de tres centímetres descriu una línia de tres centímetres, que es pot representar per 3; i com
una línia de tres centímetres que es desplaci paral·lelament a si mateixa segons una longitud
perpendicular de tres centímetres descriu un quadrat de tres centímetres de costat, que es pot
representar per 32.
Aleshores el meu nét, tornant a la seva suggerència original, em va interrompre bruscament i va
exclamar: «Bé, doncs, si un punt que es desplaça tres centímetres descriu una línia de tres
centímetres representada per 3; i si una línia recta de tres centímetres que es desplaça paral·lelament

36
a si mateixa descriu un quadrat de tres centímetres de costat, representat per 32, se'n podria deduir
que aquest quadrat de tres centímetres de costat, en desplaçar-se paral·lelament a si mateix (encara
que no sé com) descriuria alguna altra cosa (encara que no sé què) de tres centímetres de costat que
es representaria per 33».
«Vés a dormir», vaig fer jo, un xic incomodat per la interrupció. «Si no diguessis tants disbarats,
series un hexàgon molt assenyat».
Així doncs, el meu nét havia sortit, castigat. I ara em trobava al costat de la meva esposa, provant de
formar una visió retrospectiva de l'any 1999 i de les possibilitats de l'any 2000, però sense
aconseguir de desprendre'm de les reflexions suggerides per la vèrbola del meu brillant nét
hexagonal. Ara ja només hi havia uns pocs grans de sorra, al rellotge. Em vaig despertar del
somieig, vaig girar el rellotge cap al nord per darrera vegada aquell vell mil·lenni i a l'acte vaig
exclamar en veu alta: «Aquest noi és boig».
Llavors vaig prendre consciència que no estava sol, a la sala, i un alè glaçat em va recórrer el cos.
«No n'és pas, de boig», va respondre la meva dona, «i incompleixes els manaments, deshonrant el
teu nét d'aquesta manera». Però jo no li vaig fer cap mena de cas. Vaig mirar al voltant i no vaig
veure res; i tanmateix, continuava notant una presència, i em vaig estremir quan un nou alè glaçat
em va tornar a recórrer el cos. «Què passa?», em va preguntar la muller; «No hi ha pas corrent
d'aire. Què mires? No passa res». No passava res, en efecte, i em vaig tornar a asseure mentre
exclamava un cop més: «Sí, aquest noi és boig: 33 no té cap sentit, en Geometria». Tot seguit vaig
rebre una resposta clarament audible: «El noi no n'és pas de boig, i 33 té un bon sentit geomètric
evident».
Tant la meva esposa com jo les havíem sentides, aquelles paraules, tot i que ella no n'havia entès el
significat, i tots dos vam avançar en la direcció de la veu. Vam quedar horroritzats en veure una
figura davant nostre. Al primer cop d'ull semblava una dona, vista de costat; però una observació
més detinguda em va permetre de comprovar que les seves extremitats es difuminaven massa de
pressa per a correspondre a cap membre del sexe femení. L'hauria pres per un cercle si no hagués
estat perquè semblava canviar de grandària d'una manera que era impossible tant per als cercles
com per a qualsevol de les figures regulars que jo coneixia fins llavors.
Però la meva esposa no tenia la meva experiència, ni la tranquil·litat necessària per a advertir
aquestes característiques. Amb la gelosia impacient i irracional pròpia del seu sexe, va arribar de
seguida a la conclusió que havia entrat una dona a casa per algun petit orifici. «Com hi ha entrat,
aquí dins, aquesta persona?», va exclamar. «M'havies promès, estimat, que la nostra nova llar no
tindria forats de ventilació.» «I no en té», vaig respondre; «però què t'ho fa pensar, que el foraster és
una dona? Jo veig, gràcies a la meva capacitat d'Identificació visual...». «Oh, ja n'estic farta, de la
vostra Identificació visual», va respondre. «"Palpar és creure" i "Línia recta amb palpada és millor
que no cercle amb mirada"», proverbis molt populars entre el sexe dèbil de Planilàndia.
«D'acord», vaig fer jo, perquè tenia por d'irritar-la, «doncs demana una presentació». Amb el seu
posat més graciós, la meva dona es va acostar al foraster tot dient: «Permeti'm, senyora, de palpar i
ser palpada per...». Llavors va recular sobtadament, i va exclamar: «Oh! No ho és pas, una dona, i
tampoc no té angles, ni cap senyal de tenir-ne. És possible que hagi confós un cercle perfecte?».
«Sóc, en efecte, en certa manera, un cercle», va respondre la veu, «i un cercle més perfecte que
qualsevol dels de Planilàndia. Però, parlant amb més precisió, sóc molts cercles en un». Aleshores
va afegir, en to més suau: «Respectable senyora, porto un missatge per al seu marit, que no li puc
pas lliurar en presència vostra. Així doncs, si ens permeten de retirar-nos en privat uns minuts...».
La meva esposa no estava pas disposada a causar molèsties al nostre august visitant i, després
d'assegurar al cercle que ja feia estona que hauria hagut de retirar-se, amb reiterades disculpes per la
seva recent indiscreció, se'n va anar a les seves dependències.

37
Vaig fer un cop d'ull al rellotge. Els darrers grans de sorra ja havien caigut. El tercer mil·lenni
acabava de començar.

16. De com l'estranger intentà debades de revelar-me amb paraules els

misteris d'Espailàndia.
Quan el soroll de la contrasenya de la meva esposa en marxar es va haver extingit, vaig començar a
acostar-me a l'estranger amb la intenció de veure'l millor i convidar-lo a asseure's, però el seu
aspecte em va deixar mut i immòbil d'astorament. Sense mostrar el més mínim símptoma
d'angularitat, variava a cada moment a gradacions de grandària i lluentor amb prou feines possibles
per a cap figura que la meva experiència m'hagués permès de conèixer. Se'm va acudir un instant el
pensament de trobar-me potser davant d'un lladre o un assassí, d'algun isòsceles irregular i
monstruós que, imitant la veu dels cercles, hagués aconseguit d'entrar a casa i es disposés ara a
travessar-me amb el seu angle agut.
En una sala, l'absència de boira (i l'estació estava resultant força seca) em feia difícil de confiar en
la Identificació visual, sobretot a la curta distància que em separava de l'intrús. Mort de por, m'hi
vaig precipitar amb un ben poc cerimoniós «M'heu de permetre, senyor...», i el vaig palpar. La meva
dona tenia raó. No hi havia el més petit senyal d'angle, ni la més mínima aspresa ni desigualtat: mai
a la vida no havia conegut un cercle tan perfecte. Es va mantenir immòbil mentre jo l'anava voltant,
començant pel seu ull fins a tornar-hi. Era completament circular, un cercle d'allò més íntegre, no en
tenia cap mena de dubte. Llavors va seguir un diàleg, que provaré de reproduir amb tota la fidelitat
que em permeti la memòria, de què ometré només algunes de les meves profuses disculpes, per tal
com em sentia molt avergonyit i humiliat pel fet que jo, un quadrat, hagués tingut la impertinència
de palpar un cercle. El foraster va encetar la conversa amb una certa impaciència, davant la durada
del meu procediment de presentació.
Estranger: «Ja m'heu palpat prou, ara com ara? No creieu que ja ens hem presentat prou?».
Jo: «Il·lustríssim senyor, disculpeu la meva malaptesa, que prové no pas de la ignorància dels costums de la
societat educada, sinó d'un xic de sorpresa i nerviosisme, resultat d'aquesta visita tan inesperada. Us prego
que no reveleu la meva indiscreció a ningú, sobretot a la meva esposa. Però abans que Sa Senyoria em faci
saber en què podria servir-lo, us dignaríeu de satisfer la curiositat d'aquell a qui agradaria de conèixer la
procedència de tan insigne visitant?».
Estranger: «Vinc de l'espai, senyor. D'on més, si no?».
Jo: «Disculpeu-me, però que potser Sa Senyoria no s'hi troba, ja, a l'espai, ara, Sa Senyoria i aquest humil
servidor seu?».
Estranger: «Bah! Què en sabeu, vós, de l'espai? Definiu-lo, l'espai».
Jo: «L'espai, Sa Senyoria, és alçada i amplada perllongades indefinidament».
Estranger: «Justament ho veieu com ni tan sols ho sabeu, el que és l'espai? Vós creieu que només té dues
dimensions, però jo he vingut a anunciar-vos la tercera dimensió: alçada, amplada i... llargada».
Jo: «Veig que a Sa Senyoria li agrada de divertir-se. També nosaltres en parlem, de llargada i alçada, o
d'amplada i gruixària, designant així dues dimensions amb quatre noms».
Estranger: «Però és que jo no em refereixo pas només a tres noms, sinó també a tres dimensions».
Jo: «Podria Sa Senyoria indicar-me o explicar-me en quina direcció s'estén la tercera dimensió, desconeguda
per a mi?».

38
Estranger: «Jo en vinc, justament. És a dalt i a baix».
Jo: «Sa Senyoria sembla referir-se a la direcció cap al nord i cap al sud».
Estranger: «No gens. Em refereixo a una direcció en què vós no podeu mirar, perquè no hi teniu ull, al
costat».
Jo: «Disculpeu-me, Sa Senyoria, però una inspecció momentània us demostrarà que tinc un perfecte
llumener a la intersecció de dos dels meus costats».
Estranger: «Sí, és clar, però per tal de mirar cap a l'espai hauríeu de tenir un ull no pas al vostre perímetre,
ans al costat, és a dir, al que probablement anomeneu el vostre interior i nosaltres, a l'espai, anomenaríem
cara».
Jo: «Un ull al meu interior! Un ull al meu estómac! Sa Senyoria deu estar de broma».
Estranger: «No en faig ben gens, de broma. Us dic que vinc de l'espai o, ja que no en compreneu el
significat, del país de les tres dimensions, des del qual he vist el pla que vós anomeneu espai. Des d'aquesta
posició privilegiada, he distingit tot allò que vós qualifiqueu de sòlid (amb la qual cosa voleu dir "tancat pels
quatre costats"): les vostres cases, els vostres temples, les vostres caixes de cabals, i fins i tot els vostres
interiors i estómacs..., tot això és obert i exposat a la meva vista».
Jo: «Aquestes afirmacions són fàcils de fer, Sa Senyoria».
Estranger: «Però no tan fàcils de demostrar, suposo que voleu dir. Tot i així, provaré de fer-ho».
«Quan baixava cap aquí, he vist els vostres quatre fills, els pentàgons, cadascun a la seva cambra, i
els vostres dos néts, els hexàgons. He vist que l'hexàgon més jove es quedava una estona amb vós i
després es retirava a la seva habitació, deixant-vos a vós i la vostra esposa sols. He vist els vostres
criats isòsceles, tres en total, a la cuina mentre sopaven, i el patge a la reracuina. Tot seguit he
vingut fins aquí, i com creieu que he arribat?»
Jo: «Travessant la teulada, suposo».
Estranger: «No l'encerteu pas. La teulada, com sabeu molt bé, ha estat reparada recentment, i no presenta
cap obertura per la que pugui penetrar-hi ni tan sols una dona. Us repeteixo que vinc de l'espai. Que potser
no us ha convençut tot el que us acabo de dir dels vostres fills i la vostra família?».
Jo: «Sa Senyoria deu ser conscient que aquests aspectes de la vida del vostre humil servidor poden ser
constatats fàcilment per qualsevol veí amb els amplis mitjans que té Sa Senyoria per a obtenir informació.»
Estranger (a si mateix): «I ara què puc fer? Espereu; se m'acaba d'acudir un nou argument. Quan vós
veieu una línia recta -la vostra esposa, per exemple-, quantes dimensions li atribuïu?».
Jo: «Sa Senyoria em tracta com si jo fos un d'aquests éssers vulgars que, ignorants de les Matemàtiques,
suposen que una dona és realment una línia recta i té només una dimensió. No, no, Sa Senyoria: nosaltres els
quadrats estem més ben instruïts, i sabem tan bé com vós que una dona, per bé que popularment es titlli de
línia recta, és en realitat, científicament, un paral·lelogram molt prim dotat de dues dimensions, com la resta
de nosaltres, és a dir, llargada i amplada (o gruixària)».
Estranger: «Però el simple fet que una línia sigui visible implica que encara té una altra dimensió».
Jo: «Sa Senyoria, acabo de reconèixer que una dona és ampla, a més de llarga. Nosaltres en veiem la llargada
i en deduïm l'amplada, la qual, encara que molt minsa, és susceptible de mesurament».
Estranger: «No m'enteneu pas. El que vull dir és que, quan veieu una dona, en podeu veure -a més de deduir-
ne l'amplada- la seva llargada i allò que nosaltres en diem l'alçada, per bé que aquesta darrera dimensió és

39
infinitèsima, al vostre país. Si una línia tingués només llargada sense "alçada", deixaria d'ocupar espai i
esdevindria invisible. Suposo que sou capaç d'acceptar-ho, això...».
Jo: «He de confessar que no entenc Sa Senyoria ben gens. Quan nosaltres veiem una línia, a Planilàndia,
veiem llargada i lluentor. Si la lluentor desapareix, la línia s'esvaeix i, tal com dieu, deixa d'ocupar espai.
Però he de suposar que Sa Senyoria concedeix a la lluentor la categoria de dimensió i que allò que nosaltres
qualifiquem de "brillant" vós en dieu "alt"?».
Estranger: «No, no, és clar que no. Per «alçada» em refereixo a una dimensió com la de la vostra llargada;
només que, en el vostre cas l'"alçada" no és pas fàcilment perceptible, per tal com és extremament petita».
Jo: «Sa Senyoria, la vostra afirmació es pot comprovar fàcilment. Vós dieu que jo tinc una tercera dimensió,
que anomeneu "alçada". Doncs bé, una dimensió implica direcció i mesurament. Només cal que mesureu la
meva "alçada" o simplement que m'indiqueu la direcció en què s'estén, i em convertiré a la vostra doctrina.
Altrament, haureu de disculpar que no comparteixi els vostres coneixements».
Estranger (a si mateix): «No puc fer ni una cosa ni l'altra. Com el puc convèncer? Amb un plantejament
planer dels fets, seguit d'una demostració ocular, n'hauria de tenir prou... Bé, senyor, feu el favor
d'escoltar-me».
«Vos viviu en un pla. Allò que anomenen Planilàndia és la vasta superfície del que jo en puc dir un
líquid, damunt la qual, o dins la qual, vós i els vostres conciutadans us desplaceu, sense aixecar-vos
per sobre ni enfonsar-vos per sota.»
«Jo no sóc, en canvi, cap figura plana, sinó un cos de l'espai. Vós em dieu cercle, però no en sóc
cap, de cercle, en realitat, sinó un nombre infinit de cercles, la grandària dels quals varia des de la
del punt a la del cercle de trenta centímetres de diàmetre, col·locats amuntegats l'un sobre l'altre.
Quan el vostre pla em talla com ara, hi dibuixo una secció que vós, amb molta raó, anomeneu
cercle. Perquè fins i tot l'esfera -que és el meu nom exacte, al meu país-, quan es manifesta
completa a un habitant de Planilàndia, ho ha de fer com a cercle.»
«No recordeu -perquè jo, que tot ho veig, he distingit aquesta nit la visió fantasmal de Linilàndia
dibuixada al vostre cervell-, no recordeu, com dic, que, en entrar al regne de Linilàndia, us heu vist
obligat a presentar-vos davant el Rei no pas com a quadrat, sinó com a línia, perquè aquell país
lineal no tenia prou dimensions per a representar la totalitat de vós, ans només una part o secció? De
manera exactament idèntica, el vostre país de dues dimensions no és prou espaiós per a representar-
me a mi, que sóc un ésser de tres dimensions, i només pot mostrar una part o secció del meu cos,
que és el que vós anomeneu cercle.»
«La lluïssor atenuada del vostre ull manifesta incredulitat. Però ara prepareu-vos a rebre proves
fefaents de la veritat de les meves afirmacions. Vós només podeu veure una sola de les meves
seccions, o cercles, al mateix temps, perquè no teniu la facultat d'alçar el vostre ull fora del pla de
Planilàndia. Però podreu veure almenys com, a mesura que jo m'enlairo en l'espai, les meves
seccions esdevenen cada vegada més petites. Ara m'aixecaré, i l'efecte que això provocarà en el
vostre ull serà que el meu cercle es farà cada cop més petit, fins a quedar reduït a un punt i,
finalment desaparèixer.»

40
No ho vaig pas poder veure, com «s'aixecava», l'esfera, però va anar minvant fins a desaparèixer.
Vaig parpellejar un parell de vegades per assegurar-me que no somiava. Però no ho era pas, un
somni, no. De les profunditats del no-res em va arribar una veu cavernosa -molt pròxima al meu
cor, pel que em va semblar- que em deia: «He desaparegut, oi?! Us n'heu convençut, ara? Doncs,
ara, tot seguit tornaré gradualment a Planilàndia i ja veureu com la meva secció es fa cada cop més
gran».
Qualsevol lector d'Espailàndia comprendrà fàcilment que el meu misteriós visitant parlava el
llenguatge de la veritat i fins i tot de la simplicitat. Però per a mi, tot i els meus amplis
coneixements sobre les Matemàtiques de Planilàndia, aquell fenomen no em semblava gens simple.
El maldestre diagrama que acabo de reproduir més amunt aclarirà a qualsevol nen d'Espailàndia que
l'esfera, enlairant-se en les tres posicions indicades aquí, havia de manifestar-se davant meu, com de
qualsevol altre planilandès, en forma de cercle, al començament de grandària màxima, després més
petit, i al final minúscul, gairebé un punt. Però per a mi, tot i veure com se'm desenvolupaven els
fets davant l'ull, les causes continuaren tan fosques com abans. L'únic que podia constatar era que el
cercle s'havia fet cada cop més petit fins a desaparèixer, i que més tard havia reaparegut i s'havia
anat fent cada cop més gran.
Quan va haver recuperat la seva forma original, l'esfera va deixar anar un llarg sospir. S'adonava pel
meu silenci que jo no havia arribat a entendre-hi ni un borrall. I, de fet, ja començava a decantar-me
per la creença que no podia ser de cap manera un cercle, sinó un prestidigitador extremament hàbil;
o potser que les velles llegendes que contaven les nostres esposes eren certes i que, al capdavall, els
fetillers i els màgics existien de veritat.
Després d'una llarga pausa, l'esfera va murmurar, per a si mateixa: «Només em queda un recurs,
abans de passar a l'acció. Haig d'intentar el mètode analògic». Llavors va seguir un silenci, encara
més perllongat, després del qual vam reprendre el diàleg.
Esfera: «Digueu-me, senyor matemàtic: si un punt es desplacés cap al nord i deixés un solc
lluminós, quin nom li donaríeu, a aquest solc?».
Jo: «El de línia recta».
Esfera: «Quants caps té la línia recta?».
Jo: «Dos».
Esfera: «Ara imagineu-vos que aquesta línia recta, que mira cap al nord, es desplacés, mantenint-se
paral·lela a si mateixa, cap a l'est i cap a l'oest, de tal manera que cada un dels punts que la
conformarien deixessin darrere seu el solc d'una línia recta. Quin nom li donaríeu, a la figura així
formada? Suposem que es desplacés en una distància idèntica a la línia recta original. Com en
diríeu?».
Jo: «Un quadrat».
Esfera: «I quants costats té el quadrat? I quants angles?».
Jo: «Quatre costats i quatre angles».

41
Esfera: «Ara forceu un xic la imaginació i concebeu un quadrat a Planilàndia que es desplacés cap
amunt mantenint-se paral·lel a si mateix».
Jo: «Cap amunt? Voleu dir cap al nord?».
Esfera: «No, no pas cap al nord, sinó amunt, enfora de Planilàndia. Si es desplacés cap al nord, els
punts meridionals del quadrat haurien de passar per les posicions prèviament ocupades pels punts
septentrionals. Però no és pas això, el que vull dir».
«El que vull dir és que cada punt vostre -perquè vós sou un quadrat i em servireu d'exemple per a la
meva explicació-, cada punt vostre, o tot això que vós anomeneu el vostre interior, es desplaçaria
cap amunt per l'espai de tal manera que cap punt no passaria per la posició prèviament ocupada per
qualsevol altre, sinó que cada un descriuria una línia recta pròpia. Tot això està d'acord amb
l'analogia, i suposo que ara us ha quedat prou clar.»
Reprimint la meva impaciència -perquè ara em trobava sotmès a la poderosa temptació d'escometre
cegament el meu visitant i precipitar-lo a l'espai o a qualsevol indret fora de Planilàndia per tal de
desfer-me'n-, li vaig respondre:
«I quina seria la naturalesa de la formada per mi mitjançant aquest moviment que tant us complau
de designar amb l'expressió "cap amunt"? Suposo que es pot descriure emprant el llenguatge de
Planilàndia».
Esfera: «Oh, naturalment que sí. Tot és planer i simple, i estrictament d'acord amb l'analogia. Per
cert que no hauríem de designar el resultat amb la paraula "figura", sinó amb la de "cos". Ara us el
descric, el "cos". O més aviat no pas jo, sinó que serà l'analogia, qui ho farà».
«Començarem per un únic punt, que, evidentment -pel fet de ser un punt-, només té un punt
terminal»
«Un punt engendra una línia, amb dos punts terminals»
«Una línia engendra un quadrat, amb quatre punts terminals.»
«Ara ja puc respondre a la pregunta que m'heu formulat: 1, 2 i 4 estan, evidentment, en progressió
geomètrica. Quin és el nombre següent?»
Jo: «Vuit».
Esfera: «Exacte. El quadrat origina un quelcom-que-vos-encara-no-coneixeu-per-cap-nom -però-
que-anomenarem-cub, amb vuit punts terminals. Us en convenceu, ara?».
Jo: «I, aquesta criatura, té costats a més d'angles, que vós anomeneu "punts terminals"?».
Esfera: «Naturalment; i tot d'acord amb l'analogia. Però, per cert, no són pas el que vós en dieu
"'costats", sinó el que nosaltres coneixem per "cares". Vós en diríeu cossos».
Jo: «I quants cossos o costats li correspondrien, a aquest ésser que jo engendraria amb el moviment
del meu interior en la direcció "cap amunt", aquest ésser que vós anomeneu "cub"?».
Esfera: «Com m'ho podeu preguntar, això? Vós sou matemàtic! El costat de qualsevol cosa és
sempre, si se'm permet de dir-ho, d'una dimensió menys que la cosa en qüestió. En conseqüència,
com que de menys dimensió que el punt no hi ha res, el punt té 0 costats; la línia té, diguem-ho així,
2 costats (perquè els punts extrems d'una línia podrien considerar-se, per cortesia, els seus costats);
el quadrat té 4 costats. Fixeu-vos-hi bé: 0, 2, 4. Com en dieu, d'aquesta progressió?».
Jo: «Aritmètica».
Esfera: «I quin nombre vindrà a continuació?».
Jo: «El sis».

42
Esfera: «Exacte. Com podeu veure, acabeu de respondre vós mateix la vostra pregunta. El cub que
engendrareu estarà delimitat per sis costats, anomenats cares, o sigui, per sis dels vostres interiors.
Ara sí que ho enteneu, oi?».
«Monstre!», vaig udolar. «Siguis prestidigitador, encantador, somni o dimoni, no suportaré més les
teves burles! Un dels dos ha de morir!» I després de pronunciar aquestes paraules, em vaig
abalançar damunt seu.

17. De com l'esfera, havent provat debades amb paraules, recorregué

als fets.
Va ser inútil. Vaig carregar amb el meu angle recte més dur contra l'estranger, amb una força
suficient per a destruir qualsevol cercle normal. Tanmateix, podia notar com se m'escorria lentament
i indeturable, no pas esquivant-me a la dreta o a l'esquerra, sinó fugint d'alguna manera del món i
esvaint-se en el no-res. Aviat es va produir un buit, però vaig continuar sentint la veu de l'intrús.
Esfera: «Per què us negueu a escoltar la raó? Esperava de trobar en vós -essent com sou un home
assenyat i un matemàtic brillant- un apòstol digne de rebre l'evangeli de les tres dimensions, que
estic autoritzat a predicar només un cop cada mil anys. Però ara ja no sé com convèncer-vos.
Espereu, ja ho tinc: els fets, i no les paraules, proclamaran la Veritat. Escolteu-me bé, amic meu».
«Ja us he explicat que des de la meva posició a l'espai puc veure l'interior de totes les coses que vós
considereu tancades. Per exemple, veig dins aquest armari que teniu al costat uns quants exemplars
que anomeneu capses (però que, com tot el que hi ha a Planilàndia, no tenen tapadora ni fons),
plenes de diners; també hi veig dos blocs de comptes. Ara baixaré a l'interior d'aquest armari i us en
duré un bloc. Fa cosa de mitja hora he vist com tancàveu l'armari, i sé que la clau la teniu vós. Ara
baixo de l'espai; les portes, com podeu veure, romanen tancades. Ara ja sóc a dins de l'armari i
agafo el bloc. Ja el tinc. Ara pujo i me l'emporto.»
Vaig córrer cap a l'armari i en vaig obrir la porta precipitadament. Un dels blocs havia desaparegut.
Amb un riure burleta, l'estranger va aparèixer a l'altre racó de la sala, i vaig veure alhora el bloc al
terra. El vaig collir. No hi havia dubte: era el bloc que faltava de l'armari.
Vaig gemegar d'espant, mentre em preguntava si no havia pas perdut l'enteniment. Però l'estranger
va tornar a enraonar: «Segurament ara us en deveu adonar, que només la meva explicació, i no cap
altra, s'ajusta al fenomen que acabeu de presenciar. Allò que vós anomeneu coses massisses en
realitat no són més que superficials. Allò que anomeneu espai no és més que un pla molt gran. Jo
sóc a l'espai i puc veure l'interior de les coses de què vós només en veieu l'exterior. Podríeu deixar
aquest pla pel vostre propi compte, simplement aplegant la voluntat necessària. Un lleu moviment
cap amunt o cap avall us permetria de veure tot el que jo veig».
«Com més pujo, i com més em separo del vostre pla, més coses puc veure, tot i que naturalment les
veig a una escala més reduïda. Ara, per exemple, estic pujant, i puc veure el vostre veí l'hexàgon i la
seva família a les dependències corresponents. Ara veig l'interior del teatre, deu portes més lluny,
del qual comença a sortir el públic. I a l'altra banda hi ha un cercle al seu despatx, davant dels seus
llibres. Ara baixaré damunt vostre. I, com a prova definitiva, què us sembla si us toco, només
lleument l'estómac? No us faré cap ferida greu, i el lleuger dolor que potser experimentareu no es
pot comparar amb el benefici mental que en traureu.»
Abans que pogués pronunciar cap paraula de protesta, vaig sentir un sobtat dolor al meu interior, i
una rialla diabòlica semblà sortir de dintre meu. Un instant després aquella forta punxada ja havia
desaparegut, quedant-ne només un dolor sord, i l'estranger va començar a reaparèixer. Mentre
augmentava de grandària gradualment, em va dir: «Bé, no us he fet pas gaire mal, oi? Si encara no

43
n'esteu convençut, ja no sé què més fer per convèncer-vos. Què me'n dieu?».
Jo ja havia pres una determinació. Em semblava intolerable haver de suportar una existència
sotmesa a les visites arbitràries d'un màgic que em podia fer aquestes bromes pesades a l'estómac.
Si podia retenir-lo contra la paret fins que vingués algú a ajudar-me...
Vaig carregar contra ell amb el meu angle més dur, mentre alertava tota la casa amb crits demanant
auxili. Crec que, al moment de la meva escomesa, l'estranger s'havia enfonsat més sota el nostre pla,
i ara li costava de pujar. En tot cas, va restar immòbil, mentre que jo, en semblar-me sentir un soroll
com de gent que s'acostava a ajudar-me, em vaig abalançar contra ell amb redoblada energia i vaig
continuar cridant auxili.
Una vibració convulsiva va recórrer l'esfera. «Això no pot pas ser», em va semblar que deia: «o es
mostra més raonable, o hauré d'acudir a l'últim recurs de la civilització». Llavors adreçant-se a mi
amb un to de veu més alt, va exclamar apressadament: «Escolteu cap més estranger no pot
presenciar el que acabeu de veure. Envieu la vostra esposa a la seva cambra de seguida abans no
entri a la sala. No convé frustrar així l'evangeli de les tres dimensions. Com tampoc no s'han de
llençar els fruits de mil anys d'espera. La sento venir. Fora, fora! Aparteu-la de mi, o us hauré
d'endur a un lloc que desconeixeu, al país de les tres dimensions!».
«Boig! Cap de trons! Irregular!», vaig cridar. «No et deixaré pas fugir. Els pagaràs molt cars, els
teus enganys.»
«Vaja! És així com m'ho agraïu?», va bramar l'estranger. «Doncs us haureu d'enfrontar al vostre
destí: abandonar el pla on viviu. Una, dues, tres! Ja està!»

18. De com vaig arribar a Espailàndia, i què hi vaig veure.

Em vaig sentir envaït per un pànic indescriptible. Primer tot era foscor; després, una sensació visual
marejadora i vertiginosa que no era pas com veure-hi; veia una línia que no era cap línia, un espai
que no era espai; jo era jo i no era jo. Quan vaig recuperar la veu, vaig xisclar de dolor: «Això, o és
la follia o és l'infern». «No és cap de les dues coses», va respondre l'esfera, amb veu tranquil·la; «és
el coneixement, és el món de les tres dimensions: obre de bell nou l'ull i prova de mirar fixament».
Vaig mirar i guaità un món nou! Tenia davant meu, prenent cos visible, tot el que jo havia deduït,
conjecturat i somiat anteriorment sobre la bellesa circular perfecta. Allò que semblava el centre de
la forma de l'estranger era ara obert a la meva vista i, tanmateix, no hi podia veure ni cor, ni
pulmons ni artèries, sinó tan sols una cosa bella i harmoniosa que no tenia mots per a descriure.
Però vosaltres, lectors meus d'Espailàndia, l'anomenaríeu la superfície de l'esfera.
Prostrant-me mentalment davant el meu guia, vaig exclamar: «Com pot ser, oh ideal diví de la
gràcia i la saviesa, que pugui veure el vostre interior i en canvi no us hi pugui distingir el cor, els
pulmons, les artèries ni el fetge?». L'esfera em va respondre: «Allò que creieu veure, en realitat no
ho veieu pas. Ni vós ni cap altre ésser no els podeu pas distingir, els meus òrgans interns. Tinc una
constitució diferent de la vostra, els éssers de Planilàndia. Si fos un cercle, podríeu percebre els
budells, però heus aquí que sóc un ésser format, tal com us he explicat abans, per molts de cercles,
molts en un de sol, el qual rep en aquest país el nom d'esfera. I així com l'exterior del cub és un
quadrat, l'exterior de la esfera té l'aspecte de cercle».
Desconcertat com estava per l'enigmàtica declaració del meu mestre, no em vaig impacientar, sinó
que li vaig retre culte en silenciosa adoració. I amb to de veu més suau va prosseguir: «No us
turmenteu si al principi us costa d'entendre els misteris pregons d'Espailàndia. Ja els anireu aprenent
de forma gradual. Començarem amb un cop d'ull a la regió de què veniu. Acompanyeu-me una

44
estona pels plans de Planilàndia, i us mostraré el que sovint heu deduït i raonat però no heu percebut
mai amb la vista: un angle visible». «Impossible!», vaig objectar. Però l'esfera va emprendre la
marxa i jo vaig seguir com en somnis, fins que la seva veu em va aturar novament: «Mireu enllà i
veureu la vostra pròpia casa pentagonal i tots els seus habitants».
Vaig mirar, i vaig veure amb el meu ull físic tots els individus familiars que fins llavors només havia
deduït per mitjà del coneixement. Que n'era, de limitada i fosca la conjectura deductiva, en
comparació amb la realitat que ara contemplava!
Els meus quatre fills dormien plàcidament a les cambres del nord-oest i els meus dos néts orfes a les
del sud; els criats, els majordoms, la meva filla tots eren a les dependències respectives. Només la
meva afectuosa esposa, alarmada per la meva perllongada absència, havia abandonat el seu
dormitori i es passejava per la sala esperant neguitosament la meva tornada. També el patge, esverat
pels crits, havia sortit de l'habitació i, amb l'excusa de comprovar si jo havia sofert cap desmai en
alguna banda, tafanejava a l'armari del meu despatx. Ara ho podia veure, jo, tot això, i no pas
solament intuir-ho. A mesura que ens hi acostàvem, podia distingir fins i tot el contingut del meu
armari, així com el de les dues caixes plenes d'or i els blocs que l'esfera havia esmentat.

Commòs per la inquietud de la meva esposa, vaig voler baixar a tranquil·litzar-la, però em vaig
adonar que era incapaç de moure'm. «No passeu pas ànsia per la vostra esposa», va dir el meu guia;
«la seva inquietud no durarà gaire. Mentrestant, farem una inspecció general de Planilàndia».
Un cop més, vaig notar com m'enlairava per l'espai. Com més ens separàvem de l'objecte
contemplat, més ampli es feia el camp visual. La meva ciutat natal, amb l'interior de totes les cases i
els seus habitants, eren oberts en miniatura a la meva vista. Vam pujar encara més, i llavors els
secrets de la terra, les entranyes de les mines i les cavernes interiors de les muntanyes se'm van
aparèixer amb tota nitidesa.
Aclaparat per la visió dels misteris de la terra, així desvetllats al meu ull indigne, vaig comentar al
meu acompanyant: «M'he convertit en una mena de déu. Perquè els savis del nostre país diuen que
la facultat de veure totes les coses o, tal com ho anomenen, l'omnividència, és atribut exclusiu dels
déus». Vaig percebre un to burleta a la seva veu en respondre'm: «De debò? Doncs fins i tot els
pispaires i els assassins del meu país haurien de ser adorats pels vostres savis com si fossin déus,
perquè no n'hi ha cap que no pugui veure tot el que ara mateix veieu. Creieu-me, els vostres savis
estan equivocats».
Jo: «Voleu dir que l'omnividència és també atribut d'altres éssers que no són déus?».

45
Esfera: «No ho sé pas, això. Però, si un lladregot o un assassí del meu país pot veure tot el que hi ha al
vostre, no hi ha cap raó perquè aquest delinqüent sigui acceptat per vosaltres com a déu. Aquesta
omnividència, com en dieu vós -no és un mot gens corrent, a Espailàndia-, us fa potser més just, més
compassiu, menys egoista, més afectuós? No gens, no us hi fa. Així, doncs, com podeu esperar que us faci
més diví?».
Jo: «Més compassiu i més afectuós, dieu? Això són qualitats de les dones! I nosaltres sabem que el cercle és
un ésser superior a la línia recta, de la mateixa manera que el coneixement i la saviesa són qualitats més
apreciades que el simple afecte».
Esfera: «No em correspon pas a mi de classificar les facultats humanes segons el mèrit. Tanmateix, molts
dels habitants millors i més savis d'Espailàndia valoren més els sentiments que no pas l'enteniment, i tenen
en més gran consideració les línies rectes, que vós menyspreeu, que no pas els vostres venerats cercles. Però
ja n'hi ha prou. Mireu enllà. El coneixeu aquell edifici?».
Vaig mirar, i lluny vaig veure una immensa estructura poligonal, que vaig identificar com la seu de
l'Assemblea General dels Estats de Planilàndia, envoltada de denses fileres d'edificis pentagonals
disposats en angle recte entre ells formant carrers. Vaig veure que m'acostava a la gran metròpoli.
«Baixarem aquí», va dir el guia. Ara era de matí, la primera hora del primer dia de l'any dos mil de
la nostra era. Actuant, com tenien per costum, en estricta obediència als precedents, els cercles més
il·lustres del regne es reunien en solemne conclave, com també s'havia fet a primera hora del primer
dia de l'any 1000, i anteriorment a primera hora del primer dia de l'any 0.
Les actes de les reunions prèvies eren llegides per qui vaig reconèixer de seguida com el meu
germà, un quadrat perfectament simètric i Secretari en Cap del Consell Superior. Cada vegada
s'havia pres nota del següent: «Per tal com els Estats han estat pertorbats per diverses persones
malintencionades que pretenen d'haver rebut revelacions d'un altre món i professen la creença en
demostracions que han induït al deliri tant a si mateixes com a altres persones, per aquest motiu el
Gran Consell ha decidit unànimement que el primer dia de cada mil·lenni s'enviïn injuncions
especials als prefectes dels diferents districtes de Planilàndia perquè efectuïn una estricta recerca
d'aquestes persones forassenyades i, sense la formalitat de l'examen matemàtic, assotin i
empresonin qualsevol triangle regular, tanquin qualsevol quadrat o pentàgon al manicomi del
districte i arrestin qualsevol membre de rang superior per enviar-lo directament a la capital, on serà
examinat i jutjat pel Consell».
«Ja sents el teu destí», em va dir l'esfera, mentre el Consell repassava per tercera vegada la
resolució formal. «La mort o l'empresonament espera l'apòstol de l'evangeli de les tres dimensions».
«Ni parlar-ne», vaig respondre; «ara la veritat em sembla tan clara, la naturalesa de l'espai real tan
palpable, que em crec capaç de fer-la entendre a un infant. Deixeu-me baixar ara mateix, que els
il·luminaré». «Encara no», va dir el guia, «ja arribarà el moment de fer-ho. Mentrestant, he de dur a
terme la meva missió. Queda't aquí on ets». Havent dit això, l'esfera es va llançar amb gran agilitat
al mar (si és que el puc anomenar així) de Planilàndia, al bell mig de l'anella de consellers. «He
vingut», va cridar, «a proclamar l'existència d'un país de tres dimensions».
Vaig poder veure com molts dels consellers més joves feien un pas enrere amb manifest horror quan
la secció circular de l'esfera es va eixamplar davant seu. Però un senyal del cercle que presidia
l'assemblea -el qual no mostrava la més mínima alarma ni sorpresa- va bastar perquè sis isòsceles
de baixa categoria, vinguts de sis costats diferents, s'abalancessin damunt l'esfera. «Ja el tenim!»,
van exclamar. «No..., sí, ja el tenim immobilitzat! Se'ns escapa! Que fuig!»
«Senyories», va dir el President als cercles més joves del Consell, «no hi ha cap necessitat de
sorprendre's. Els arxius secrets, a què només jo tinc accés, m'informen que un incident similar es va
produir els dos darrers començaments de mil·lenni. Per descomptat que convé que no digueu res

46
d'aquestes foteses fora del gabinet».
Alçant la veu, va ordenar als guàrdies: «Arresteu els policies i emmordasseu-los. Ja coneixeu el
vostre deure». Després d'haver condemnat a la seva sort els desconcertats policies -testimonis
involuntaris d'un secret d'Estat que no els era permès de revelar-, el President es va adreçar
novament als consellers. «Senyories, un cop acabades les tasques del Consell, només em resta de
desitjar-vos un feliç any nou.» Abans de retirar-se, va expressar al Secretari, el meu brillant i més
dissortat germà, la seva sincera recança perquè, segons els precedents i per mor de la discreció,
havia de condemnar-lo a l'empresonament perpetu, però va afegir la seva satisfacció perquè, fora
que fes cap esment de l'incident d'aquell dia, se li respectaria la vida.

19. De com, tot i que l'esfera em va mostrar altres misteris

d'Espailàndia, jo en volia saber més, i què en va resultar.
Quan vaig veure com s'enduien el meu pobre germà a la presó, vaig provar de baixar a la cambra
del Consell, desitjós d'intercedir a favor seu, o si més no d'acomiadar-me'n. Però llavors em vaig
adonar que no em podia moure per mi mateix. Depenia enterament de la voluntat del guia, el qual
va dir amb veu trista: «Deixa el teu germà tranquil; ja tindràs temps més endavant de condoldre-te'n
amb ell. Segueix-me».

Una vegada més, vam enlairar-nos per l'espai. «Fins ara», va dir l'esfera, «només t'he mostrat
figures planes i el seu interior. Ara cal que t'introdueixi als cossos, i et reveli el sistema de construir-
los. Fixa't en aquest munt de targetes quadrades movibles. Com veus, en poso una sobre una altra, i
no pas, com suposaves abans, l'una al nord de l'altra, sinó sobre l'altra. Ara n'hi col·loco una segona,
i una tercera... Veus?, estic construint un cos amb uns quants quadrats paral·lels els uns als altres.
Ara, el cos ja és acabat, i és tan alt com llarg i ample. L'anomenem cub».
«Disculpeu-me, senyor», vaig dir, «però, al meu ull, l'aspecte d'això que anomeneu cub és el d'una
figura irregular amb l'interior obert a la vista. Dit amb altres paraules, no és pas un cos, el que veig,
sinó un pla com els que considerem a Planilàndia, tot i que dotat d'una irregularitat tal que anuncia
un criminal monstruós, la simple visió del qual em fa mal als ulls».
«Sí, és clar», va fer l'esfera, «et sembla un pla perquè no estàs avesat a la llum, a l'ombra i a la
perspectiva, així com a Planilàndia l'hexàgon semblaria una línia recta a qui no dominés l'art de la
Identificació visual. Però, en realitat, és un cos, com podràs comprovar amb el sentit del tacte».
Aleshores em va presentar al cub, i em vaig adonar que aquell ésser meravellós no era pas cap cosa
plana, sinó un cos, i que era dotat de sis costats plans i de vuit punts terminals, anomenats angles
sòlids. Vaig recordar l'explicació de l'esfera segons la qual una criatura com aquella es formava
mitjançant el moviment d'un quadrat a l'espai paral·lelament a si mateix, i em va omplir de joia de
pensar que una criatura tan insignificant com jo podia ser considerada, fins a cert punt, com a
progenitora de descendent tan il·lustre.
Però, encara no podia entendre del tot el sentit d'allò que el mestre m'havia dit de la «llum»,

47
«l'ombra» i la «perspectiva». I no vaig dubtar a plantejar-li les meves dificultats.
Si hagués de reproduir l'explicació de l'esfera sobre aquestes qüestions, tot i que va ser d'allò més
clara i succinta, es faria tediosa a l'habitant de l'espai, el qual ja coneix els fenòmens. Em limitaré a
dir que, per mitjà dels seus lúcids ensenyaments, i de canvis de posició d'objectes i de llums,
permetent-me de tocar els diversos objectes i fins i tot la seva sagrada persona, al final se'm van
aclarir tots els dubtes, de manera que ara ja podia distingir fàcilment entre el cercle i l'esfera, és a
dir, entre una figura plana i un cos.
Això va ser el clímax, el paradís, de la meva estranya i atzarosa biografia. A partir d'aquí hauré de
narrar la història de la meva trista caiguda, tan trista com immerescuda. Per què, si no, havien
d'estimular la meva set de coneixements, si després seria desaprovada i castigada? La voluntat se'm
resisteix a la dolorosa tasca de recordar la meva humiliació. Tanmateix, com un nou Prometeu,
suportaré això i coses pitjors, si d'aquesta manera puc desvetllar a les entranyes de la humanitat
plana i massissa l'esperit de rebel·lia contra tota presumpció que limiti les nostres dimensions a dues
o tres o a qualsevol altre nombre més petit que infinit. Però ja n'hi ha prou, de consideracions
personals! Deixeu-me continuar fins al final tal com he començat, sense més digressions ni
anticipacions i seguint el camí planer de la història objectiva. Reproduiré els fets concrets, les
paraules exactes -que duc com gravades amb foc al cervell-, sense canviar-hi ni una lletra. Que els
meus lectors jutgin entre mi i el meu destí.
L'esfera hauria continuat de bon grat les seves lliçons adoctrinant-me en la conformació de tots els
cossos regulars: cilindres, cons, piràmides, pentàedres, hexàedres, dodecàedres i esferes, però vaig
gosar d'interrompre-la. No és pas que em sentís baldat de tants coneixements. Al contrari, encara
tenia set de glops més abundosos i profunds que els que m'oferia.
«Disculpeu-me», vaig dir, «oh vós, a qui ja no puc qualificar de perfecció de tota bellesa, però us
prego que permeteu a aquest humil servidor de Veure el vostre interior».
Esfera: «El meu què?»
Jo: «El vostre interior: el vostre estómac, els vostres budells...»
Esfera: «Quin sentit té aquesta petició tan impertinent? I què voleu dir amb això que ja no sóc la perfecció de
tota bellesa?»
Jo: «Senyoria la vostra pròpia saviesa m'ha ensenyat a aspirar a un ésser encara més gran, més bell i més
acostat a la perfecció que vós. Així com vós, superior a totes les formes de Planilàndia, combineu molts
cercles en un, sens dubte hi ha qui, per damunt de vós, deu combinar moltes esferes en un ésser suprem,
superació fins i tot dels cossos d'Espailàndia. I fins i tot, així com nosaltres, que ara som a l'espai, mirem cap
a Planilàndia i veiem l'interior de totes les coses que conté, de segur que hi ha d'haver damunt nostre una
regió més alta i més pura a què podríeu portar-me -oh vós que em sou sempre, en tot lloc i en totes les
dimensions, el mestre, el filòsof i l'amic-, un espai encara més gran, una dimensionalitat més dimensionable,
des de la qual mirarem plegats l'interior dels cossos massissos, i les vostres pròpies entranyes, i les dels
vostres congèneres les esferes, seran oberts a la vista d'aquest pobre exiliat vagabund de Planilàndia, al qual
tantes coses li han estat ja revelades».
Esfera: «Bah! Ja n'hi ha prou, de bajanades! Tenim poc temps, i encara ens queda molt a fer abans no
estigueu preparat per a proclamar l'evangeli de les tres dimensions als seus ofuscats conciutadans de
Planilàndia».
Jo: «No, mestre insigne, no m'ho negueu, això que sé que és a les vostres mans. Procureu-me tan sols una
visió momentània del vostre interior i restaré satisfet per sempre, i a partir d'aleshores us seré el deixeble més
fervent, l'esclau més lleial, disposat a rebre de vós tots els ensenyaments i a nodrir-me dels mots que surtin
dels vostres llavis».

48
Esfera: «Molt bé, doncs, per complaure-us i fer-vos callar, us diré que bé us ho mostraria, això que em
demaneu, si pogués, però no puc. O potser voleu que us tregui girat el meu estómac per acontentar-
vos?»
Jo: «Però bé Sa Senyoria m'ha mostrat les entranyes de tots els meus conciutadans del país de les
dues dimensions portant-me al país de les tres. Què pot haver-hi de més fàcil que ara dur aquest
humil servidor en un segon viatge a la benaurada regió de les quatre dimensions, des d'on podria
contemplar un cop més aquest país de les tres, i veure l'interior de cada casa tridimensional, els
secrets del país massís, els tresors de les mines d'Espailàndia, i els intestins de tota criatura massissa
viva, i fins i tot els de les nobles i respectables esferes?»
Esfera: «Però, on és aquest país de les quatre dimensions?»
Jo: «Jo no ho sé, però segur que el meu mestre sí».
Esfera: «Us equivoqueu. No existeix, aquest país. La idea, a més, és impossible de concebre».
Jo: «Per a mi és concebible, Senyoria, i per tant encara més ho és per al meu mestre. I no desespero pas que
fins i tot aquí, en aquesta regió de les tres dimensions, les arts de Sa Senyoria puguin fer-me visible la quarta
dimensió, de la mateixa manera que al país de les dues dimensions la capacitat del meu mestre ha obert els
ulls d'aquest servidor cec a la invisible presència de la tercera dimensió, tot i que no la veia».
«Permeteu que us en faci memòria. Allà baix, m'heu ensenyat que quan veia una línia i en deduïa un
pla, en realitat veia una tercera dimensió no reconeguda, diferent de la lluentor, anomenada "altura".
Que potser d'això no se'n deriva que en aquesta regió, en veure una cosa plana i deduir-ne un cos,
estic veient en realitat una quarta dimensió no reconeguda, diferent del color però existent, encara
que infinitesimal i impossible de mesurar?»
«I, a més a més, encara hi ha l'argument de l'analogia de figures».
Esfera: «L'analogia? No digueu més ximpleries. Quina analogia?»
Jo: «Sa Senyoria prova el seu servidor per tal de veure si recorda les revelacions que li han estat
fetes. No us burleu de mi, Senyoria: friso, tinc verdadera set de més coneixements. És clar que no el
podem pas veure, aquell altre Espailàndia més alt, ara com ara. No tenim cap ull, a l'estómac. Però,
així com el regne de Planilàndia existia, encara que aquell pobre i mesquí monarca de Linilàndia no
pogués girar-se a dreta ni a esquerra per a adonar-sen, i així com existia al meu abast, fregant-me
l'estructura, el país de les tres dimensions, encara que jo, cec i miserable, no tingués la capacitat de
tocar-la ni ull al meu interior per a veure-la, ben segur que també existeix una quarta dimensió, que
el meu mestre percep amb l'ull intern del pensament. I que és segur que existeix, el meu mestre
m'ho ha ensenyat personalment. O potser heu oblidat els ensenyaments que heu transmès al vostre
servidor?»
«En una dimensió, no produeix, el punt en moviment, una línia amb dos punts terminals?»
«En dues dimensions, no produeix, la línia en moviment, un quadrat amb quatre punts terminals?»
«En tres dimensions, no produeix, el quadrat en moviment -ho he vist amb l'ull- aquest ésser
prodigiós, el cub, amb vuit punts terminals?»
«I en quatre dimensions, no produirà el cub en moviment -si més no per analogia, i pel progrés de la
veritat-, no en resultarà, doncs, del moviment d'un cub diví, un organisme encara més diví amb
setze punts terminals?»
«Fixeu-vos en la infal·lible confirmació de la sèrie 2, 4, 8, 16: no és una progressió geomètrica? No
està, això -si se'm permet de citar les mateixes paraules del meu mestre-, "estrictament d'acord amb
l'analogia?»

49
A més, no m'ha ensenyat Sa Senyoria que si en la línia hi ha dos punts limítrofs, i en el quadrat hi
ha quatre línies limítrofs, el cub ha de tenir sis quadrats limítrofs? Fixeu-vos ara en la confirmació
de la sèrie 2, 4, 6: no és una progressió aritmètica? I, en conseqüència, no en resulta necessàriament
que el descendent més diví del cub al país de les quatre dimensions haurà de tenir vuit cubs
limítrofs, i no està això, com Sa Senyoria m'ha menat a creure, "estrictament d'acord amb
l'analogia"?»
«Oh, senyor meu, fixeu-vos que baso la meva fe en Conjectures, sense coneixements dels fets, i
apel·lo a Sa Senyoria perquè confirmi o negui les meves anticipacions lògiques. Si vaig errat, em
rendiré, i ja no reivindicaré mai més una quarta dimensió; però, si l'encerto, Sa Senyoria haurà
d'escoltar la raó.»
«Us preguntaré, doncs, si entre els vostres conciutadans hi ha qui hagi presenciat també l'arribada
d'éssers d'ordre més elevat que el vostre, que hagin entrat en cases tancades, com Sa Senyoria a la
meva, sense obrir portes ni finestres, i hagin aparegut i desaparegut a voluntat. Estic preparat per a
rebre-hi qualsevol mena de resposta, a aquesta qüestió. Digueu que no, i callaré, d'ara endavant.
Només us demano una resposta».
Esfera (després d'una pausa): «He sentit a dir que sí. Però les opinions estan dividides, sobre els
fets. I, tot i reconeixent-los, els expliquen de maneres diverses. En tot cas, per gran que sigui el
nombre d'explicacions que s'hi donen, ningú no ha gosat considerar-hi ni suggerir la teoria d'una
quarta dimensió. Així doncs, us prego que deixem estar aquesta discussió i tornem a les qüestions
que ens interessen».
Jo: «N'estava segur. Sabia que les meves anticipacions serien satisfetes. I ara, mestre de mestres, us
demano que tingueu un xic més de paciència amb mi i em respongueu una pregunta més. Els qui
s'han aparegut així -ningú no sap d'on venien- i se n'han tornat -ningú no sap a on-, han anat reduint
també les seves seccions i han desaparegut d'alguna manera anant-se'n a un espai més gran, al qual
ara us suplico que em porteu?».
Esfera (malenconiosament): «Han desaparegut, certament, si és que mai s'han aparegut. Però la
majoria de la gent afirma que aquestes visions provenen del pensament -no crec pas que
m'entengueu-, del cervell, de la pertorbada angularitat del visionari.»
Jo: «Això, diuen? Oh, no us els cregueu pas. I, si és realment així, si aquest altre espai és certament
el país dels pensaments, dugueu-m'hi, a aquesta benaurada regió, des d'on, pel pensament podré
veure l'interior de totes les coses massisses. Allà, davant el meu ull encisat, el cub, movent-se en
una direcció totalment nova, però estrictament d'acord amb l'analogia, com si fes passar totes les
partícules del seu interior per una nova mena d'espai, farà néixer una perfecció més perfecta que ell
mateix, amb setze angles terminals extra-sòlids i vuit cubs massissos al seu perímetre. I un cop allí,
aturarem la nostra progressió ascendent? En aquesta benaurada regió de les quatre dimensions, ens
quedarem al llindar de la cinquena sense ni gosar entrar-hi? Ah, no! Deixem que la nostra ambició
vagi amunt amb la nostra ascensió corporal. Llavors, cedint a la nostra envestida intel·lectual, les
portes de la sisena dimensió s'obriran de bat a bat, i després les de la setena, i les de la vuitena...»
No sé pas quant de temps hauria continuat parlant. Fou debades que la esfera, amb veu de tro, em
repetís l'ordre de callar, i m'amenacés amb les pitjors penalitats si insistia en els meus projectes. Res
no podia aturar el flux de les meves extàtiques aspiracions. Potser la culpa era meva, però m'havia
intoxicat amb les recents glopades de veritat que la mateixa esfera m'havia fet empassar. Tanmateix,
el desenllaç no trigaria pas a arribar. Les meves paraules van ser bruscament interrompudes per un
espetec a fora, i un altre de simultani a dintre meu, que em van llançar per l'espai a una velocitat que
m'impossibilitava de parlar. Avall, avall, avall! Davallava ràpidament, i vaig veure que el final de la
meva tornada a Planilàndia era cosa meva. Vaig fer una fugaç mirada, una darrera i inoblidable
mirada a aquella natura plana i monòtona -que ara tornaria a ser el meu univers- que se m'estenia

50
davant l'ull. I es va fer la fosca. Després, un darrer estrèpit eixordador; i en recuperar el
coneixement tornava a ser un vulgar quadrat, prostrat al despatx de casa meva, sentint la
contrasenya de la meva esposa en acostar-se.

20. De com l'esfera em va estimular amb una visió.

Tot i que no vaig tenir pas més d'un minut per a reflexionar, vaig sentir la necessitat, per una mena
d'instint, d'amagar les meves experiències a la meva esposa. No és que em temés que ella divulgués
el secret, però sabia que a qualsevol dona de Planilàndia el relat de les meves aventures li resultaria
inintel·ligible. Així doncs, vaig provar de tranquil·litzar-la amb l'excusa, inventada per a l'ocasió,
que havia caigut accidentalment per la trapa del celler, on m'havia quedat una estona inconscient.
L'atracció cap al sud és tan feble al nostre país que, fins i tot per a una dona, la meva explicació era
d'allò més improbable i increïble. Però la meva esposa, el seny de la qual supera amb escreix la
mitjana del seu sexe, adonant-se que jo estava desacostumadament excitat, no va voler discutir i va
insistir que devia estar malalt i necessitava repòs. Em va alegrar de trobar un pretext per a retirar-me
a l'habitació, on podria reflexionar tranquil·lament sobre tot el que acabava de passar-me. Quan per
fi em vaig quedar sol, em va envair una sensació de somnolència. Davant del meu ull tancat, vaig
intentar de reproduir la tercera dimensió, i especialment el procés pel qual es construeix un cub amb
el moviment d'un quadrat. No era pas tan clar com hauria desitjat, però recordava que havia de ser
«cap amunt, no pas cap al nord», i em vaig proposar immediatament de retenir aquestes paraules
com la clau que, si l'agafava amb força, m'hauria de dur a la solució. Així, mentre repetia
mecànicament, com si fos un conjur, les paraules «cap amunt, no pas cap al nord», vaig caure en un
son profund i reparador.
Durant la dormida vaig tenir un somni. Vaig pensar que em trobava un cop més al costat de l'esfera,
el llustrós color de la qual evidenciava que havia canviat l'ira contra mi per una plàcida afabilitat.
Ens desplaçàvem junts cap a un punt brillant però infinitèsimament petit, cap al qual el meu mestre
va adreçar la meva atenció. Mentre ens hi acostàvem, em va semblar que el punt emetia una mena
de brunzit apagat, com el que fan els borinots d'Espailàndia, tot i que menys ressonant per la
distància, tan feble que fins i tot enmig de la calma total del buit que travessàvem el so no ens va
arribar a les oïdes fins a ser a menys de vint diagonals humanes del punt.
«Pensem, ara», em va dir el guia, «en la Planilàndia on heu viscut, en la Linilàndia de què heu
tingut una visió, en les altures d'Espailàndia que heu solcat amb mi. Ara, per a completar l'abast de
la vostre experiència, us duré al nivell més baix de l'existència, al regne de Puntilàndia, l'abisme de
zero dimensions».
«Fixeu-vos en aquesta miserable criatura. Aquest punt és un ésser com nosaltres, però confinat a
l'abís no dimensional. És, per a si mateix, el seu propi món, el seu propi univers. No pot concebre
altra forma llevat de la seva. No coneix ni llargada, ni amplada ni alçada, perquè no n'ha tingut cap
mena d'experiència. Ni tan sols coneix l'existència del nombre dos, ni té el concepte de pluralitat,
per tal com s'és l'u i el tot, quan en realitat no és res. Això no obstant, contempleu la seva perfecta
autosuficiència, i apreneu-ne aquesta lliçó: ser autosuficient equival a ser insignificant i ignorant, i
és millor tenir aspiracions que no pas ser feliç en la ceguesa i la impotència. Ara, escolteu bé.»
L'esfera va callar. Llavors vaig sentir, procedent de la petita criatura brunzidora, un tritlleig menut,
monòton però audible, com el que emeten els fonògrafs d'Espailàndia, de què vaig copsar aquests
mots: «Infinita beatitud de l'existència! Això és, i fora d'això no hi ha res».
«A què es refereix aquesta criatura menuda quan diu "això"?», vaig preguntar. «Es refereix a si
mateixa», va respondre l'esfera; «no us heu fixat mai en com els infants i les persones infantils, que

51
no saben distingir entre ells i el món, parlen de si mateixos en tercera persona? Escolteu!».
«Ocupa tot l'espai», continuava monologant la minúscula criatura. «I allò que ocupa espai és. El que
pensa, ho diu; i allò que diu, ho escolta. I ell mateix és pensador, parlant, oient, pensament, paraula,
oïment. És l'u, i a més el tot dins el tot. Ah, la felicitat..., ah, la felicitat de ser!».
«No la podeu treure de la seva autocomplaença, aquesta petita cosa?», vaig fer jo. «Digueu-li el que
és en realitat, com heu fet amb mi; reveleu-li les estretes limitacions de Puntilàndia, prepareu-lo per
a coses més elevades». «No és pas una tasca fàcil, això», va respondre el meu mestre; «proveu-ho
vós».
Aleshores, alçant la veu tant com vaig poder, em vaig adreçar al punt amb aquestes paraules:
«Prou, prou, menyspreable criatura. T'autoanomenes el tot dins el tot, i en realitat ets el no-res: el
teu univers és un simple bri de línia, i una línia és una mera ombra, comparada amb...» «Calleu,
calleu, ja heu dit prou», em va interrompre l'esfera. «Ara escolteu, i comproveu l'efecte del vostre
discurs en el Rei de Puntilàndia.»
La lluentor del monarca, ara més intensa que abans de sentir les meves paraules, demostrava
clarament que conservava la seva autocomplaença. I jo amb prou feines acabava de callar, que ja el
punt reprenia el seu monòleg: «Ah, la joia, la joia del pensament! I què és el que no podria assolir
pensant? El seu propi pensament venint a ell mateix, suggeridor del seu menyspreu per tal de
realçar la seva felicitat! Ah, dolça rebel·lió atiada per triomfar! Ah, diví poder creatiu del tot en l'u!
Ah, la joia, la joia de ser!».
«Ja veus», va dir el meu mestre, «de què han servit les vostres paraules. Fins allà on el monarca les
pot entendre, les accepta com a seves -per tal com no pot concebre l'existència de ningú altre que no
sigui ell- i es vana d'«el seu pensament» com a expressió de capacitat creativa. Deixem aquest déu
de Puntilàndia lliurat al gaudi ignorant de les seves omnipresència i omnisciència: ni vós ni jo no
podem fer res per treure'l de la seva auto-satisfacció».
Després, mentre suràvem lentament de tornada cap a Planilàndia, vaig poder sentir la veu serena del
meu acompanyant argumentant la moralitat de la meva visió i estimulant-me a tenir aspiracions, i a
ensenyar els demés a tenir-ne. Em va confessar que al principi s'havia enutjat per la meva ambició
de sotjar les dimensions de per damunt de la tercera; però, més tard, n'havia tingut una clara
intuïció, i no era pas tan orgullós per a no reconèixer un error davant el seu deixeble. Llavors va
procedir a iniciar-me en misteris encara més elevats que els ja presenciats, i em mostrà com es
poden construir extra-cossos mitjançant el moviment dels cossos, i dobles extra-cossos amb el
moviment dels extra-cossos, i tot plegat «estrictament d'acord amb l'analogia», amb mètodes tan
simples, tan bàsics, que serien evidents fins i tot per al sexe femení.

21. De com vaig provar d'ensenyar la teoria de les tres dimensions al

meu nét, i amb quin resultat.
Em vaig despertar complagut, i vaig començar a reflexionar sobre la gloriosa carrera que tenia
davant. Em posaria en marxa de seguida i evangelitzaria la totalitat de Planilàndia. Fins i tot
proclamaria l'evangeli de les tres dimensions als soldats i a les dones. Començaria per la meva
pròpia esposa.
Just quan acabava de decidir el meu pla d'operacions, vaig sentir la fressa de moltes veus ordenant
silenci al carrer. Va seguir una veu més forta. Era la proclama d'un herald. Escoltant amb atenció,
vaig reconèixer-hi el contingut de la resolució del Consell, que decretava la detenció,
l'empresonament o l'execució de tot aquell qui pervertís la mentalitat del poble amb enganys,

52
professant que havia rebut revelacions d'un altre món.
Vaig meditar a consciència. El risc no era cap fotesa. Calia evitar-lo ometent qualsevol comentari
sobre la revelació i procedint per la via de la demostració pràctica, que al capdavall semblava tan
simple i concloent que no es perdria res descartant les explicacions prèvies. «Cap amunt, no pas cap
al nord» era la clau de tota la demostració. Ja m'havia semblat força clara abans de quedar-me
adormit; i en despertar-me, enlluernat pel somni, era tan evident com l'Aritmètica. Però, no sé ben
bé per què, ara no me'n semblava tant, d'evident. Tot i que la meva esposa entrava oportunament a
l'habitació en aquell moment, vaig decidir, després de bescanviar-hi unes paraules de conversa
trivial, que la tasca no la començaria pas amb ella.
Els meus fills pentagonals eren homes de caràcter i de bona posició, i metges de reconeguda vàlua
però no gaire brillants en Matemàtiques, i per aquest motiu inadequats per al meu propòsit. Però
se'm va acudir que un hexàgon jove i dòcil, amb inclinacions matemàtiques, seria un alumne molt
apropiat. Per què, doncs, no feia el primer experiment amb el meu precoç nét, els comentaris del
qual sobre el significat de 33 havien rebut l'aprovació de l'esfera? Discutint el tema amb ell, un
simple infant, la meva seguretat estaria garantida, per tal com ell no en sabia res, de la proclamació
del Consell. En canvi, no podia pas tenir la certesa que els meus fills -el patriotisme i el pregon
respecte dels quals pels cercles predominaven sobre el simple afecte familiar- no es sentissin
obligats a lliurar-me a mans del Prefecte en adonar-se que el seu pare combregava seriosament amb
l'heretgia revolucionària de la tercera dimensió.
Però el primer que calia fer era acontentar d'alguna manera la curiositat de la meva esposa, la qual,
naturalment, volia saber algunes de les raons per les quals el cercle havia volgut entrevistar-se amb
mi, i com havia manegat per entrar a la casa. Sense recórrer als detalls de l'elaborat relat que li
n'havia fet abans -relat, em temo, no tan fidel a la realitat com els meus lectors d'Espailàndia
podrien esperar-, em limitaré a dir que finalment vaig aconseguir de convèncer-la perquè tornés a
les seves obligacions casolanes sense haver al·ludit per res al món de les tres dimensions. En acabat,
vaig fer cridar el meu nét de seguida. Perquè, si haig de confessar la veritat, notava com tot el que
havia vist i sentit se m'escapava d'una manera molt curiosa, com la imatge d'un somni vague i
turmentador, i frisava per assajar les meves aptituds fent un primer deixeble.
Quan el meu nét va entrar a l'habitació, em vaig preocupar de tancar bé la porta. Després em vaig
posar al seu costat, vaig agafar els nostres blocs de Matemàtiques -o, com els anomenaríeu
vosaltres, les nostres línies- i vaig anunciar-li que reprendríem la lliçó del dia abans. Li Vaig
ensenyar un cop més com el punt, movent-se en una dimensió, engendra una línia, i com la línia
recta, movent-se en dues dimensions, engendra un quadrat. Tot seguit, forçant una rialla, li vaig dir:
«Arribats en aquest punt, dimoniet, volies fer-me creure que el quadrat desplaçant-se "cap amunt,
no pas cap al nord" produiria una nova figura, una mena d'extra-quadrat de tres dimensions.
Repeteix-ho, si t'hi atreveixes, jovenet».
En aquell moment vam sentir novament la veu de l'herald, que al carrer proclamava la resolució del
Consell. Malgrat la seva jovenesa, el meu nét -que era desacostumadament llest, per l'edat que tenia,
i havia estat educat en un reverencial respecte per l'autoritat dels cercles- es va fer càrrec de la
situació amb una perspicàcia que jo no m'esperava. Va romandre en silenci fins que les darreres
paraules de la proclama van haver passat, i llavors, començant a plorar, va explicar: «Estimat avi, si
vaig dir això va ser només per divertir-me, però en realitat no volia pas dir-ho; i no en sabíem res,
de la nova llei; ni crec que en digués res, de la tercera dimensió; i estic segur que no vaig pas dir
"cap amunt, no pas cap al nord", perquè hagués estat una ximpleria, això, oi? Com, un objecte, es
pot moure cap amunt, i no cap al nord? Cap amunt, no pas cap al nord! Encara que fos un nen petit,
no la diria mai, una cosa tan absurda com aquesta. Quina bestiesa més gran! Ha, ha, ha!».
«No cap, de bestiesa!», vaig exclamar, perdent la paciència. «Ara, per exemple, agafo aquest
quadrat», i, en dir això, vaig agafar un quadrat movible que tenia a l'abast, «i el desplaço, com pots

53
veure, no pas cap al nord, sinó..., sí, el desplaço cap amunt, o sigui, no cap al nord, sinó en una altra
direcció que no és exactament aquesta, sinó...» No vaig pas saber com acabar la frase, mentre movia
el quadrat sense cap propòsit aparent, cosa que va provocar la diversió del meu nét, el qual es va
posar a riure encara més fort que abans i va declarar que jo no l'alliçonava pas, sinó que el que feia
amb ell era broma. Havent dit això, va obrir la porta i va sortir corrents de l'habitació. Així va
acabar el meu primer intent de conversió d'un deixeble a l'evangeli de les tres dimensions.

22. De com vaig provar després de difondre la teoria de les tres

dimensions per altres mitjans, i amb quin resultat.
El fracàs obtingut amb el meu nét no em va pas animar justament a comunicar el meu secret a altres
membres de la família, però tanmateix accentuà la meva necessitat d'èxit. Només vaig veure clar
que no podia confiar en la consigna de «cap amunt, no pas cap al nord», i que havia de cercar una
demostració pràctica que facilités a la meva presumpta audiència una visió clara del tema. I per
assolir aquest propòsit em semblà necessari de recórrer a l'escriptura.
Així doncs, vaig consagrar uns quants mesos a la composició d'un tractat sobre els misteris de les
tres dimensions. Amb la intenció d'eludir la llei, si és que era possible, vaig adoptar la precaució
d'esmentar no pas una dimensió física, sinó un país del pensament des del qual una figura podia, en
teoria, contemplar l'extensió de Planilàndia i veure simultàniament l'interior de totes les coses, i on
era possible de suposar l'existència d'una figura envoltada, com si diguéssim, de sis quadrats i
dotada de vuit punts terminals. Però mentre escrivia aquest llibre em vaig veure seriosament
dificultat per la impossibilitat de dibuixar els diagrames necessaris per a acomplir el meu propòsit;
perquè al país de Planilàndia no hi ha blocs de paper amb diagrames dibuixables, sinó tan sols
línies, i tot gairebé damunt una línia recta i identificable només per la diferència de mida i de
lluentor. Amb aquestes premisses, un cop que vaig haver acabat el tractat (que vaig titular «De
Planilàndia al país del pensament») no estava pas prou segur que gaire gent pogués entendre el meu
missatge.
Mentrestant, la meva vida desvetllava sospites. Els plaers m'enfastidien; tot el que veía em
turmentava i em temptava a trair-me obertament, perquè no podia evitar de comparar allò que veia
en dues dimensions amb el que en realitat era en tres, i amb prou feines aconseguia d'estar-me de fer
aquestes comparacions en veu alta. Vaig abandonar els clients i la feina per consagrar-me a la
contemplació dels misteris descoberts, que tan mateix no podia confiar a ningú i cada dia em
costava més de reproduir fins i tot amb la imaginació.
Un bon dia, uns onze mesos després del meu retorn d'Espailàndia, vaig provar de veure un cub amb
l'ull cluc i no me'n vaig sortir. Tot i que ho vaig aconseguir més tard, no estava gaire segur (ni n'he
estat després) d'haver atès exactament el cub original. Això em va posar més trist que mai, i em va
semblar que calia fer algun pas, tot i que no sabia cap a on. Em sentia capaç d'arribar a sacrificar la
vida per la causa si amb això podia convertir algú. Però si ni tan sols havia aconseguit de convèncer
el nét, com podia esperar de convèncer els cercles més alts i més desenvolupats del país?
I això no obstant, de vegades la inquietud em traïa, fins al punt de fer-me fer perilloses declaracions.
Ja havia fet mèrits per a ser considerat heterodox, si no traïdor, i m'arriscava a perdre la meva
posició en qualsevol moment. Tanmateix, de vegades no em podia estar de fer comentaris
sospitosos o semi-revolucionaris, fins i tot als nivells superiors de la classe poligonal i circular.
Quan, per exemple, va sorgir el tema del tractament que calia dispensar als boigs que afirmaven
haver rebut el poder de veure l'interior dels objectes, vaig citar les paraules d'un antic cercle en el
sentit que els profetes i els inspirats són sempre considerats per la majoria com a boigs, i de tant en
tant no podia evitar de fer servir expressions com ara «l'ull que discerneix l'interior de les coses» i

54
«el territori de l'omnividència». Un parell de vegades se'm van escapar fins i tot els termes prohibits
«la tercera i quarta dimensions». Al final, després d'una sèrie d'indiscrecions menors, en el decurs
d'una reunió de la nostra Societat Especulativa Local, celebrada al palau del mateix Prefecte -una
persona extremament estúpida havent-hi llegit un elaborat article descrivint les raons precises per
les quals la Providència havia limitat el nombre de dimensions a dues, i raonant per què l'atribut de
l'omnividència havia estat assignat només a l'ésser suprem-, em vaig excedir fins al punt de facilitar
un detallat relat del meu viatge amb l'esfera per l'espai, per la Sala de l'Assemblea de la nostra
metròpoli, i després novament per l'espai, i de la meva tornada a casa, i de tot el que havia vist i
sentit en la realitat i en les meves visions. Al començament vaig dir que descrivia les experiències
imaginàries d'una persona fictícia, però el meu entusiasme em va impulsar ben aviat a abandonar
qualsevol disfressa i, finalment, en una apassionada dissertació, vaig exhortar tots els meus oients a
desprendre's de prejudicis i fer-se creients de la tercera dimensió.
Cal que digui que vaig ser immediatament arrestat i conduït a presència del Consell?
L'endemà al matí, al mateix indret on em trobava pocs mesos abans en companyia de l'esfera, em
van permetre d'encetar i continuar la meva narració sense preguntes ni interrupcions. Però ja des del
començament vaig veure venir el meu destí: quan el President es va adonar que la guàrdia era
constituïda per policies rang, d'una angularitat escassament inferior a 55º, va ordenar que fossin
rellevats, abans no iniciés jo la meva defensa, per policies de rang inferior, de 2º o 3º. Sabia molt bé
què volia dir aquesta disposició. Seria executat o empresonat, i la meva declaració es mantindria
secreta mitjançant la destrucció simultània dels oficials que l'haguessin escoltada; i, doncs, el
President volia estalviar-se les víctimes més valuoses substituint-les per altres d'inferiors.
Quan vaig haver acabat la meva defensa, el President, adonant-se potser que alguns dels cercles més
joves s'havien sentit commosos per la meva palesa honestedat, em va plantejar dues preguntes:
1. Si podia indicar la direcció a què em referia en dir «cap amunt, no pas cap al nord».
2. Si podia indicar, amb diagrames o descripcions (o per qualsevol mètode que no fos l'enumeració
de costats i angles imaginaris), la figura que em plaïa d'anomenar cub.
Vaig declarar que no en podia dir res més, i que em confiava enterament a la veritat, la qual
finalment havia d'acabar prevalent.
El President va respondre que coincidia totalment amb el meu sentiment, i que jo no podia haver
actuat millor. Havia de sentenciar-me a cadena perpètua; però si la veritat determinava que jo sortís
de la presó per evangelitzar el món, podria confiar en mi. Mentrestant, jo només estaria subjecte a
les incomoditats estrictament necessàries per a impedir la meva fugida i, llevat que hagués de perdre
aquest privilegi per mala conducta, se'm permetria ocasionalment de visitar el meu germà, el qual
m'havia precedit en el camí del presidi.
Han passat set anys i encara estic tancat, i -exceptuant les ocasionals visites del meu germà- sense
altra companyia que la dels meus carcellers. El meu germà és un dels millors quadrats que hagi mai
conegut, just, assenyat, alegre i no mancat d'afecte fraternal. Tot i així, confesso que en el decurs de
les nostres entrevistes setmanals, si més no en un punt, m'ha causat el dolor més amarg. Ell hi era
present, quan l'esfera es va manifestar a la Cambra del Consell, i va veure les seccions canviants de
l'esfera; com també va sentir l'explicació del fenomen donada llavors als cercles. Des d'aleshores,
amb prou feines ha passat una setmana, en aquests set anys llargs sense haver sentit dels meus llavis
la repetició de la part que hi vaig tenir, en aquella manifestació, juntament amb àmplies
descripcions de tots els fenòmens que s'esdevenen a Espailàndia amb arguments sobre l'existència
de cossos massissos derivables per analogia. Tanmateix -i m'avergonyeix haver-ho de confessar-, el
meu germà encara no ha entès la naturalesa de la tercera dimensió, i declara sense embuts la seva
manca de fe en l'existència de l'esfera.

55
Així doncs, continuo absolutament orfe de conversos, i, pel que veig, la revelació mil·lenària de què
vaig ser objecte no ha servit de res. Prometeu, allà a Espailàndia, va rebre la missió de portar el foc
als mortals, mentre que jo -miserable Prometeu de Planilàndia- resto empresonat per tal que no porti
res als meus semblants. Malgrat tot, mantinc l'esperança que aquestes memòries, d'alguna manera
-no sé com-, arribaran a coneixement de la humanitat, de la dimensió que sigui, i hi desvetllaran una
raça de rebels que es negaran a continuar confinats en la dimensionalitat limitada.
Aquesta és l'esperança que tinc en els moments de més lucidesa. Però, per desgràcia, això no és pas
sempre. De vegades em pesa la feixuga reflexió de no poder dir honestament que estic segur de la
forma exacta d'aquell cub, vist una sola vegada i tan sovint enyorat; i en les meves visions
nocturnes el misteriós precepte de «cap amunt, no pas cap al nord» m'obsessiona com una esfinx
devoradora d'ànimes. Forma part del martiri que haig de suportar per la causa de la veritat haver de
passar temporades de feblesa mental, en què cubs i esferes se me'n van al fons de les a penes
possibles existències; en què el país de les tres dimensions sembla gairebé tan il·lusori com el regne
unidimensional o el país sense dimensions; en què fins i tot aquest mur que em separa de la llibertat,
aquests mateixos blocs en què escric, i totes les realitats substancials del mateix Planilàndia, no
semblen pas millors que el producte d'una imaginació malalta o de l'edifici sense fonaments d'un
somni.

56
1 L'autor vol que afegeixi que la interpretació errònia d'aquella qüestió de part d'alguns dels seus crítics l'han menat a
inserir, en el seu diàleg amb l'esfera, determinats comentaris en relació amb aquest punt, que ell prèviament havia
omès per considerar-los tediosos i innecessaris.

2 Mesura de longitud equivalent a la vuitena part d'una milla, per tant, uns 201 metres (N. del T.).

3 «Quina necessitat n'hi ha, de certificat?» podria preguntar un crític d'Espailàndia. «Que potser la procreació d'un fill
quadrat no és ja un certificat de la mateixa Natura que demostra l'equilateralitat del pare?» Li respondre dient que
cap dama, qualsevulla que sigui la seva posició, no es casarà mai amb un triangle que no tingui certificat. De
vegades d'un triangle lleugerament irregular n'han sortit descendents quadrats, però en quasi tots els casos la
irregularitat de la primera generació reapareix a la tercera, la qual cosa impossibilita d'atènyer la condició
pentagonal o fa recaure en la triangular.

4 Durant la meva estada a Espailàndia, em vaig assabentar que alguns dels vostres cercles sacerdotals tenen també
una entrada especial per a vilatans, pagesos i mestres d'Institut (Spectator, setembre 1884, pàg. 1255), a què aquests
poden «acostar-se de manera convenient i respectuosa».

5 Quan dic «seia», lògicament no em refereixo pas a cap canvi passat com el que aquesta paraula designa entre
vosaltres a Espailàndia. Com que nosaltres no tenim peus, no podem ni «seure» ni «estar drets» (en el vostre sentit
de la paraula). Això no obstant, podem identificar perfectament els diversos estats mentals de la voluntat que
impliquen les expressions «ajagut», «assegut» i «dret», que fins a cert punt es manifesten a l'observador per mitjà
d'un lleuger increment de lluentor corresponent a l'increment de voluntat. Sigui com sigui, la manca de temps
m'impedeix d'explicar-vos aquest fenomen, així com ben bé milers d'altres qüestions similars, amb el deteniment
que es mereix