Orígens de Roma

INSTITUT COSTER DE LA TORRE SEMINARIUM LINGUAE TEMA 1

LATINAE Llatí 4t

Els orígens de Roma: entre la història i la llegenda

Segons l’arqueologia, cap al segle XII-XIII aC troians i hel·lens s’enfrontaren en batalla durant
vora uns deu anys. El desenllaç de la guerra fou favorable als grecs després d’incomptables
vicissituds. De la desfeta, conta la poesia, se n’escapà un troià fill d’una deessa, Venus, i d’un
mortal, Anquises. De nom Enees, aquest troià partí de troia acompanyat dels seus homes i inicià
un petit periple per la mediterrània fins arribar a les costes del Laci, on definitivament
s’assentaria.

Segueix narrant-nos la poesia èpica i la historiografia romana que, un cop assentat al Laci,
Enees, unit al poble dels Llatins pel matrimoni amb Lavínia, filla del rei Llatí del Laci, va tenir un
fill de nom Iulus, o Ascani, el qual fundà una ciutat als monts Albans anomenada Alba Longa .
 Aquesta ciutat fou dirigida pels descendents d’aquest fill d’Enees fins que arribà el rei Proca,
qui va tenir dos fills que van pactar alternar-se en el tron un cop mort el seu pare. Així
s’esdevingué: Proca morí i els seu dos fills iniciaren el torn. El primer fou Amuli, el qual, ascendit
al poder, expulsa el seu germà i n’elimina la descendència masculina a fi d’evitar una possible
reclamació del poder. En el cas de la descendència femenina, la filla de Numitor, l’altre germà, no
pateix el mateix destí que els seus germans i és reclosa en el monacat de les verges vestals,
dones dedicades durant els millors anys de la seva vida al culte de la deessa Vesta. Amb aquesta
decisió Amuli s’assegurava que Rea Sílvia, la filla de Numitor, no tindria fills, ja que les verges
vestals feien vot de castedat. Però, expliquen les fonts antigues que Mart, el déu de la guerra, la
violà; i que d’aquesta unió en nasqueren dos fills: Ròmul i Rem.

Aquests dos germans, que foren posats a mans del Destí essent abandonats al riu Tíber,
acaben protagonitzant un episodi fantàstic que els fa recollits i atesos en primera instància per
una lloba i després per una pastor, Fàustul i la seva esposa Larència, que els faran grans.

Un cop ja grans, ambdós decidiran fundar una nova ciutat, de la qual Alba Longa en seria la
metròpoli. I a aquesta ciutat li posaren el nom de Roma, potser pel nom de Ròmul que en fou el
fefaent fundador. Durant el ritual de la fundació, una disputa entre els dos germans havia
provocat l’enfrontament dels dos i la mort de Rem. Ròmul fou, a partir d’aleshores, l’encarregat
de bastir les estructures bàsiques que havien de conformar els orígens de la que seria l’Urbs
aeterna, dotant-la de les edificacions bàsiques i de població suficient, masculina i femenina.
Per aquests corriols mítics i llegendaris ens ha dut l’èpica i la historiografia llatina, però els
estudis actuals apunten -segueixo aquí P.Grimal- a Roma com un punt defensiu avançat d’Alba
Longa, que tenia com a missió vigilar l’últim gual del riu Tíber i, alhora, controlar les dues rutes
comercials que s’entrecreuaven en aquell punt: la salària, que baixava de l’interior cap a la costa,
a Òstia, a buscar sal; i la de l’àmbar, que permetia als etruscs i grecs comerciar i intercanviar
productes, especialment àmbar.