La societat feudal

La societat feudal (del segle XI al XIII) s'oganitzava en base al sistema feudal, el

feudalisme.

Per tal de tenir sotmesos els serfs i treure'n el màxim rendiment econòminc, els
senyors feudals formaven un exèrcit de vassalls que estaven lligats de manera
jeràrquica per mitjà del jurament de fidelitat.

Aquest sistema va afavorir la construcció de plaus i castells.

Cultura cortesana

A partir del segle XI, les corts feudals de la zona occidental d’Europa van anar
configurant una cultura pròpia, caracteritzada per l’exaltació d’una sèrie de virtuts
heroiques o cavalleresques. Segons aquesta mentalitat, el cavaller cortesà havia de
ser valent, generós, gentil, lleial i elegant. A més a més, havia d’estar enamorat d’una
dama.

Els nobles eren sobretot guerrers, però en la cort d'alguns reis i d'alguns comtes es va
crear aquesta cultura singular, caracteritzada per la cortesia, la música i la creació
literària.

Literatura trobadoresca.

Un trobador és un poeta cantor de l'Edat mitjana que crea composicions literàries i

musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars.

El trobador és aquella persona culta que sap de música, de retòrica, de lírica, és a dir,
que pertany a la noblesa o que, si més no, ha après aquestes tècniques, i que escriu
les poesies en llengua vulgar per tal que siguin difoses oralment.

Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. La població era totalment
analfabeta, de manera que l'única manera que tenien per entendre la poesia, la
literatura culta, era per mitjà del recital dels joglars, uns personatges, normalment
malabaristes, acròbates que, mitjançant activitats de circ o mostres amb bèsties ja
ensinistrades o qualsevol altre espectacle, duien a terme el recital dels poemes.

Els gèneres trobadorescos més importants són la cançó d'amor cortès, l'alba, el
sirventès i el plany.

Principals trobadors: Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona i

Guillem de Cabestany
Les cançons de gesta

Són poemes èpics que exalten els cavallers que havien lluitat amb coratge,
especialment en les guerres contra els sarraïns. Els joglars les cantaven per fer créixer
la fama de l'heroi i que la gent conegués les seves virtuts. També servien per donar a
conèixer els fets més importants del moment.

Les novel·les artúriques

Narracions en vers que expliquen la vida de cavallers errants que cerquen aventures
fantàstiques i lluitaven contra malvats, encantaments i forces sobrenaturals. Sovint, els
cavallers cercaven ser dignes de l'amor d'una dama. El seu nom ve del cicle de
novel·les del rei Artur i la taula rodona que es denomina: matèria de Bretanya.

Les novel·les cavalleresques

Són narracions que estaven inspirades en la realitat de l'època (segles XIV i XV) i que,
per tant, expliquen les aventures i els amors d'uns cavallers amb atributs humans. Són
versemblants i narren fetes creïbles.

(mirar el quadre pàgina 119 i el que surt a la presentació sobre les diferències entre
novel·la artúrica i novel·la cavalleresca.

Origen de la cavalleria: Ramon Llull

Ramon Llull (1232-1316) era fill de colons catalans benestants instal·lats a Mallorca
amb Jaume I; als trenta anys va abandonar la vida de cortesà, la poesia trobadoresca,
la dona i els fills, per consagrar-se a la difusió del seu sistema de pensament, que ell
anomena Art, rebut per il·luminació, apte per a la conversió racional dels infidels al
cristianisme.

La seva obra està escrita en àrab, català i llatí. Algunes obres de Llull presenten, a
banda de la catalana, versions occitanes, italianes, franceses i castellanes; la majoria
tenen text llatí, sovint amb molts manuscrits. És un dels escriptors medievals més
importants

L'any 1276 va escriure un llibret d'unes 50 pàgines: "Llibre de l'orde de cavalleria" en

què explica què volia dir ser cavaller cristià. El primer capítol ens parla de l'origen de la
cavalleria

L'origen real

Les ordes de cavalleria sorgeixen dels ordes militars i religiosos que, sota les ordres
del papa i dels reis cristians, van lluitar en les croades per conquerir Jerusalem i per
protegir els pelegrins que anaven a Terra Santa, sobretot durant els segles XI, XII i XIII.