10.

Màquines simples i
elements de màquines
TECNOLOGIA I ENGINYERIA
ESCOLA PIA DE CALDES DE MONTBUI
 1. Sistemes mecànics. Estàtica de màquines
• Una màquina és un sistema format per un o més conjunt mecànics amb parts mòbils que
segueixen moviments coordinats per portar a terme una tasca determinada que comporta la
realització d’un treball o la transformació d’energia.

• Un mecanisme és un conjunt d’elements mecànics que realitza funcions de guiatge i

transmissió relacionades amb els moviments i forces en el si d’una màquina. Un mecanisme, per
tant, forma part d’una màquina dins la qual desenvolupa una funció determinada, com ara una
caixa de canvis, una transmissió, etc.
• Per dissenyar una màquina cal seguir les lleis de la mecànica per determinar les forces i
moviments que hi intervindran.

• Cal fer un estudi des de l’estàtica, la cinemàtica i la dinàmica.

1.1 Equilibri del punt material
• Quan les forces que actuen sobre un cos són concurrents, podem reduir el cos a una partícula o
punt, amb massa però adimensional.

• Quan en un cos la suma de forces que hi actua és nul·la, el cos roman en repòs o en MRU.

• Hi ha equilibri estàtic quan:

1.2 Equilibri del sòlid rígid
• Moviment i equilibri de forces en sòlids indeformables.

• Per tal que un sòlid rígid es trobi en equilibri calen les següents condicions:

• El moment () d’una força F respecte d’un punt O és el producte del mòdul d’aquesta força per
la distancia entre la seva direcció i el punt O.
1.3 Parell de forces
• Dues forces amb les seves direccions paral·leles i de sentit contrari, equidistants d’un punt O,
generen un moment anomenat parell de forces () o parell.

• Molt freqüent en arbres de transmissió de moviment rotacional.

A. Diagrama del cos lliure
• Consisteix en dibuixar el cos objecte d’estudi aïllat de la resta de
la resta de cossos que estan en contacte amb.

• Dibuixar totes les forces, les externes i les reaccions dels altres
cossos que estan en contacte.
2. Màquines simples
• Serveixen per modificar forces (roda, palanca i pla inclinat).

• Permeten elevar o desplaçar objectes pesants amb petits

esforços.

• Resolució per equilibri estàtic o conservació de l’energia.

2.1 La palanca
• Barra rígida que es recolza en un punt se suport o
fulcre.

• La suma de moments respecte al punt de suport ha de

ser igual a 0.
 2.2 La roda
• Permet canviar la força de fregament a l’arrossegar un objecte per un
rodolament.

• La roda gira gràcies a la petita deformació que fan les forces sobre la roda.

• Degut a la força horitzontal que fa avançar la roda, la normal N s’avança un

distància  anomenada coeficient de rodolament (expressat en metres).

•Per que pugui començar el moviment:

2.3 El torn
• Màquina destinada a l’elevació de càrregues.

• Cilindre amb una corda enrotllada i dues manetes als extrems

que permeten fer-lo girar, de forma que la corda faci pujar o
baixar la càrrega.

• Si es fa força pels dos costats F es duplica.

• En un torn diferencial hi ha dos cilindres concèntrics de
diferent diàmetre, de forma que al elevar un objecte el
cilindre gran enrotlla la corda i el petit la desenrotlla.

• Tenint en compte el rendiment:

• Com més petita és la diferència entre els radis, menys força

cal fer per pujar la càrrega.
2.4 El ternal
• Màquina formada per tres politges: dues fixes concèntriques
de diferent mida i una mòbil. Sistema de politges diferencial.

• Funcionament idèntic al torn diferencial:

2.5 El pla inclinat
• Les rosques, falques o tascons es basen en el pla inclinat.
2.6 El cargol
• Una de les aplicacions més importants del pla inclinat.

• El pas de la rosca (p) és el desplaçament al fer una volta del

cargol sobre la femella.

• El treball fet per la força en una volta és igual al treball

resistent:
• Tenint en compte el rendiment :

• Relació entre el rendiment i la fricció i l’angle de la rosca:

• On i , per tant:
3. Elements de màquines
• Els elements mecànics formen les màquines i mecanismes.

• Uneixen peces o guien forces i moviments (tema següent).

 3.1 Unions fixes i unions desmuntables

• Unions fixes. Per unions que ha d’aguantar grans esforços i

que no cal desmuntar-les (grues, xassís d’un cotxe, etc.).

• Unions desmuntables. Elements que calgui muntar-los o

desmuntar-los amb facilitat (roda d’un cotxe, bloc motor d’una
moto, etc.).
3.2 La reblada
• Per peces planes de poc gruix que no admeten soldadura o peces que podrien deformar-se al
soldar-les.
• El rebló s’introdueix per forats fets a les peces a unir.
• La part que sobresurt es pica fins a formar la mateixa cabota que a l’altre extrem.
• La deformació del rebló comprimeix les dues peces, immobilitzant-les.
• La resistència que pot assolir és inferior a la dels cargols.
• La unió no és desmuntable, ni els reblons reutilitzables.
• No és vàlid per peces de gran espessor.
• Cal adequar la duresa del rebló en funció de la superfície a unir.
• Maneres de distribuir les reblades de les unions:
3.3 Unions cargolades
• Unions no permanents i fàcils de muntar i desmuntar.
• Elements de la subjecció: cargol, femella i volandera.
A. Característiques d’una rosca
• Pas de la rosca. Superfície solcada que forma un filet enrotllat helicoïdalment. Sobre un cilindre
és el cargol, sobre un forat la femella. El pas de rosca és la distància avançada al donar una volta.

• Inclinació de la rosca. El cargol pot enroscar a dreta (horari per cargolar) o a esquerra
(antihorari per cargolar). La rosca a esquerra només s’utilitza per cargols que aguanten peces
que giren, evitant que es descargolin.
• Geometria del filet.
 Triangular. Subjecció de peces.

 Trapezial o quadrada. Per transmetre forces importants.

 Arrodonides. Per buscar estanqueïtat (aixetes, contra incendis, etc.)

 Autoroscants. Xapes fines. Creen la seva pròpia rosca al avançar a mesura que giren. Bricolatge,
cirurgia, ortodòncies, etc.
B. Rosques normalitzades. Rosca mètrica
ISO
• Cal fabricar les rosques segons unes condicions de formes i
dimensions determinades.

• També cal definir el joc entre el cargol i la femella, el radi de les

puntes de la rosca, l’angle del filet, el diàmetre exterior i interior.

• Rosca mètrica. Si i adaptada per UNE. Forma del filet triangle

equilàter.

• Rosca Withworth. Sistema imperial, filet triangular d’angle 55º.

C. Cargols, femelles i volanderes. Tipus i
presentació gràfica.
• Cargols i femelles. Per assegurar la correcta unió cal que tots dos tinguin
les mateixes dimensions i geometria (normalització).

• Volandera. Peça de forma anular d’acer que es col·loca entre la cabota

del cargol i la peça o entre la femella i la peça. Distribueixen forces,
reduint la pressió.
 Quan el material a unir és tou i no es vol aixafar (fusta, cuir, cautxú, etc.)

 Quan la superfície és irregular.

 Quan es vol augmentar la superfície de subjecció per evitar que el cargol es

descolli.
• Tipus de cargols. Cal definir el mètric del cargol, la forma de la cabota i la seva llargada. Per
exemple, un cargol M8 de 50 de llargada de cabota allen amb volandera per M8 i un femella
M8 de cabota hexagonal.
• Representació gràfica. Se simplifica la representació substituint el perfil de la rosca per una
línia fina.
D. Sistemes d’unió i fixació de cargols
• Exemple d’unió de peces:
3.4 Càlcul d’unions. Resistència al
cisallament. Esforços tallants.
• Els esforços paral·lels a la secció d’una peça s’anomenen normals (tracció o compressió).

• Els esforços paral·lels a la secció d’una peça s’anomenen tallants:

• On n és el coeficient de seguretat, és l’esforç tallant màxim del material i és l’esforç tallant de

treball.
• En el cas d’una unió simple de cargols tindrem:

• En el cas d’una unió composta de cargols:

• On, N: nombre de reblons o cargols

D: diàmetre del rebló o del nucli de la rosa del cargol en mm

: tensió tallant de treball en MPa

3.5 Unions d’elements de màquines.
Clavetes, entalles, clavilles i passadors.
• Utilitzades per unir dues peces cilíndriques (eix i politja) de manera que es puguin desacoblar
fàcilment.

• Les clavetes són unes peces, generalment d’acer, ubicades dins unes rebaixes o entalles fets a
l’eix del forat.

• En funció de l’esforç es distingeixen en clavetes transversals i passadors, clavetes longitudinals,

llengüetes i eixos estriats.
 A. Clavetes transversals i passadors
• Per peces cilíndriques que treballen a compressió o tracció.

• Forma similar a una falca, amb un costat recte i per l’altre amb una inclinació de
l’1 al 5%.

• Per esforços petits poden substituir-se per passadors o clavilles. Elements

cilíndrics o cònics que s’introdueixen per un forat que travessa les peces que es
volen unir.

• També serveixen per assegurar la posició recíproca de dues peces, com a la caixa
de canvi d’un cotxe.
• Els passadors elàstics també permeten transmetre esforços de torsió.

• Forma cilíndrica, oberta per la meitat i de diàmetre més gran que el forat.

• A l’introduir-se es va tancant per ajustar-se al forat.

B. Clavetes longitudinals
• Transmetre un parell de gir i immobilitat axial de les peces que
uneix.

• Les cares superior i inferior de la claveta entren en contacte amb els

elements a unir.

• Claveta i entalla (cub) tenen inclinació per evitar el desplaçament

axial.
• Es pica amb martell com una falca.
C. Llengüetes
• Permeten el desplaçament axial transmetent el parell de gir.
• Força feta per les cares laterals de la claveta i les entalles.
• La llengüeta Woodruff te forma de semicercle. Per esforços petits.
D. Eixos estriats
• Unions rígides que permeten transmetre grans esforços.
• L’eix i el forat tenen una sèrie d’entalles a tota la perifèria.
3.6 Molles i unions elàstiques
• Utilitzades per absorbir energia (molles per als xassissos dels cotxes), com a
font d’energia (corda dels rellotges) i per produir una força (contacte entre una
lleva i el seu seguidor).

• Tenen la propietat elàstica, es deformen quan reben una força (absorbint

energia) i recuperen la forma inicial (alliberant energia) quan desapareix la força.

• Els materials elàstics són aliatges de ferro, crom , vanadi i molibdè, tot i que
també poden ser gomes sintètiques.
A Molles de tensió o tracció
• Fetes d’un fil enrotllat helicoïdalment i amb extrems amb forma de ganxo.

• Tenen les espires juntes perquè el fabricant els hi dona una certa compressió inicial.
B. Molles de compressió
• Similars a les anteriors, però amb les espires separades i els extrems plans per repartir millor la
càrrega a suportar.
C. Molles de torsió
• Enrotllades helicoïdalment, però amb els extrems amb la forma necessària per suportar
esforços de torsió.
D. Molles de ballesta
• Fulles planes d’acer corbades muntades unes sobre les altres i unides pel mig amb brides i
cargols.

• Fixacions articulades que permeten que la molla es pugui estirar.

• Utilitzat especialment en suspensió de vehicles pesants.

E. Molles d’espiral
• Acumular o esmorteir un moviment de gir d’un eix unit a l’extrem interior de la molla, mentre
que l’altre es troba unit a una bancada o suport.

• Utilitzat en joguines, rellotges i cintes mètriques.

 F. Molles de goma
• Utilitzat com a suspensió, per esmorteir vibracions, xocs i soroll.

• Poden treballar a compressió i cisallament, reduint el pes

respecte l’acer.

• Flexibilitat en funció del nombre d’espires, diàmetre del ressort,

diàmetre del fil i les característiques del material.
3.7 Rodaments
• El rodament, o coixinet, és un element intermedi muntat entre dues parts d’un mecanisme que
giren l’un respecte l’altre, per aconseguir una fricció mínima així com per assegurar la unió.

• Exemples: unió entre la roda d’un cotxe i l’eix.

A. Parts d’un rodament
• Anell exterior. Entra a pressió dins de l’element que gira o que queda fix. La part interior
serveix de camí de rodament dels cossos rodants.
• Anell interior. Lligada a l’element que gira o al fix, i l’exterior serveix de camí de rodament.
• Cossos rodants. Redueixen la fricció. La geometria depèn dels esforços a suportar.
• Separadors. Mantenen equidistants els cossos rodants.
B. Classes de rodaments
• Les forces poden tenir diferents direccions.

• Rodament rígid de boles. Esforços radials

que poden ser molt grans. Altes velocitats de
gir i preu molt econòmic. Els més utilitzats.
• Rodament d’una filera de boles amb contacte angular. Pot suportar forces radials i axials
amb un segon rodament en contraposició.
• Rodament de rodets cilíndrics. Càrregues radials grans i velocitats altes. Permeten un cert
desplaçament axial.
• Rodament de rodets cònics. Pot suportar forces radials i axials. També requereix un segon
rodet en contraposició.
• Rodament d’agulles. Per construccions lleugeres de pes amb poc espai.
3.8 Lubrificants
• La lubrificació consisteix en la col·locació d’unes substàncies (lubrificants) entre les superfícies
de les peces mòbils que llisquen en contacte mutu, per tal de reduir la fricció, les pèrdues
d’energia i el desgast.

• Els lubrificants formen una pel·lícula entre les peces, de forma que la fricció sigui entre sòlid i
líquid en comptes d’entre sòlid i sòlid.

• El coeficient de fricció es redueix des de 0,1 a 10-3, i fins i tot a 10-6.

• Els més freqüents són els olis i greixos, obtinguts del petroli o de greixos animals o vegetals.
A. Característiques del lubrificants
• Funcions bàsiques: reduir la fricció entre les peces mòbils; actuar com a refrigerant; suportar les
agressions dels possibles contaminants que es barregen amb el lubrificant.

• Una manera de mantenir la pel·lícula lubrificant és amb la lubrificació hidrodinàmica, que

s’aconsegueix bombejant el lubrificat cap a les superfícies de contacte.

• És necessari refrigerar l’oli, ja que si no pot afectar a la seva estabilitat tèrmica, facilitant
l’oxidació. En aquests casos es forma un llot que es barrejarà amb la pols.

• Els olis dels cotxes poden ser minerals (derivats del petroli) o sintètics (bases destil·lades i
refinades) (més estables i duraders).
 B. Lubrificació amb olis
• Per temperatures i velocitats altes.

• També fa funcions de refrigerant i netejador de partícules.

• Circuit tancat d’oli, que passa per les zones a lubrificar, per un filtre i un refrigerador.

• Els lubricants sintètics (SHC) tenen totes les molècules de la mateixa mida, a diferència dels minerals.
 Estalvi d’energia. La fricció redueix per la uniformitat molecular, estalviant del 2 al 5% a l’arrencada.

 Duració. Entre 5 i 10 vegades més. Reducció de costos per l’oli i aturades de producció.

 Estabilitat tèrmica. Elevada i més fluïdesa a Tª baixa.

 Preu. Pot ser 5 vegades superior a un mineral.

C. Lubrificació amb greixos
• Manteniment de rodaments.

• Cal seguir les recomanacions dels fabricants, no és fàcil triar-los (depèn de la temperatura a
dissipar, velocitat dels components, vibracions de la màquina i de la càrrega de treball).

• Roman més fàcilment que l’oli sobre el mecanisme.

• Fa de barrera contra contaminants sòlids i líquids i la humitat.