2
8 de març de 2008
Dona i treball:
molt camí per recórrer, encara
Espai Jove de la Intersindical-CSC
El 8 de març se celebra, un cop més, el dia de la dona
treballadora. És el dia en el que totes i tots recor-
den que existeixen uns desigualtats socials tan sols per
raons de sexe i gènere; unes desigualtats que al llarg
dels anys comencen a superar-se, en alguns aspectes,
però amb les que encara queda molt camí per arribar a
superar completament i assolir així la igualtat real.
Les dones han anat guanyant espais i empoderament
gràcies a les reivindicacions dels moviments feministes
que s’han anat desenvolupant al llarg dels anys. El
feminisme com a teoria es diu que apareix amb
la Il·lustració. Fins al moment, havien existit algunes
manifestacions de diferent tipus, però no és fins la
Il·lustració que es planteja com a teoria i com a movi-
ment la situació de subordinació de la dona, a causa de
la seva condició. Aquest moviment feminista il·lustrat
sorgeix com a resposta a la mateixa Il·lustració, que
amb la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà
marcava l’existència de dos espais: un de públic i
polític, que pertanyia de manera “natural” als homes, i
un de privat, destinat a les dones. Així, aquest movi-
ment feminista critica aquesta suposada subordi-
nació natural de les dones, que suposa una exclusió
de l’esfera pública, i reclama la igualtat entre homes i
dones.
Al segle XIX, el feminisme s’internacionalitza, coin-
cidint amb una època de liberalisme i implantació del
 3
“Durant el segle XIX, sorgeix
l’anomenat feminisme liberal
sufragista, que bàsicament
té com a objectiu aconseguir
el dret a vot per a les dones i
l’accés als poders públics”
capitalisme. Les dones de classe treballadora es
veuen obligades a accedir al mercat laboral co-
brant sous inferiors als homes i treballant jor-
nades interminables, sense cap mena de condicions.
D’altra banda, les dones burgeses es troben tancades
a casa i totalment relegades als seus marits. En aquesta
època, sorgeix l’anomenat feminisme liberal sufragista,
que bàsicament té com a objectiu aconseguir el dret a
vot per a les dones i l’accés als poders públics. Sobre-
tot destaca als Estats Units i a Anglaterra, on els movi-
ments feministes es consoliden tant teòricament com
en mobilitzacions. És durant aquesta època que ocorre
el fatídic fet que celebrem cada 8 de març, un incendi
en una fàbrica tèxtil de Nova York, on moriren 123
dones pel fet que els amos tancaven les portes de les
fàbriques per evitar robatoris i no van poder salvar-se,
en produir-se l’incendi.
Amb l’assoliment del dret a vot i l’espai públic, sembla
que el moviment feminista es desinfli. Tanmateix,
als anys 60 comença la “segona onada de feminisme”,
que té com a eixos centrals la creació del concepte de
“patriarcat” i la seva crítica i el lema “allò personal és
polític”, que vol visualitzar els problemes que afecten
a les dones en l’esfera privada. En aquesta època es
desenvolupen diverses corrents feministes, entre les
que hi destaquen el feminisme liberal, el feminisme ra-
dical i el feminisme socialista. Cada una d’aquestes cor-
rents parteix de posicions polítiques i metodològiques
pròpies, però totes tenen un comú denominador: es
reclama l’ampliació de drets, la plena igualtat, la reivin-
dicació d’una sexualitat lliure, la denúncia de la invisibi-
litat del treball domèstic i la denúncia dels estereotips.
“Als anys 60 comença la
‘segona onada de feminisme’,
que té com a eixos centrals la
creació del concepte de
‘patriarcat’ i la seva crítica”
 4
A partir d’aquestes corrents va sorgir la “tercera ona-
da feminista”, que es caracteritza per una multiplicitat
d’enfocaments i postures.
No explicarem aquí totes les postures existents avui en
dia respecte al feminisme, però sí que volem assenyalar
que, en el sector laboral, tot i haver avançat en certes
reclamacions, encara existeix desigualtat pel que
fa als sous, l’abús sexual al treball, taxes d’atur
més elevades, etc. Vegem-ne algunes dades.
En els darrers anys, tot i que ha augmentat la taxa
d’activitat de les dones, aquesta encara es troba bastant
per sota dels homes (20 punts de diferència). Pel què
fa a la taxa d’ocupació, tot i que en els darrers anys
les dones s’han anat incorporant en el mercat laboral,
encara representen el 47% de la població ocupada,
i, pel que fa a l’atur, encara segueix sent superior
l’atur femení que el masculí i, a més, són les dones
les qui pateixen més l’atur de llarga durada (més de 12
mesos).
“Tot i que ha augmentat la
taxa d’activitat de les dones,
aquesta encara es troba 20
punts per sota de la dels
homes”
Per accedir a llocs de treball, segueix sent més compli-
cat per les dones que pels homes, ja que a les dones
se les hi exigeix més nivell de formació per ac-
cedir als mateixos llocs de treball. A més, les dones
amb formació bàsica tenen moltes més dificultats per
accedir a llocs de treball que els homes amb la mateixa
formació.
Segueix existint una segregació ocupacional molt
marcada i sembla que hi hagi una llei tàcita sobre al-
gunes feines, desenvolupades exclusivament per dones
o per homes. En aquest sentit, el sector serveis està
ocupat principalment per dones, molt per sobre que
els homes, mentre que, dins la indústria, les dones es
troben tan sols en el sector tèxtil. Sembla que la so-
cietat, en incorporar la dona al mercat de treball, ho
ha fet donant-li les feines que ja venia fent en l’àmbit
domèstic i que, per tant, eren “naturalment” més fàcils
per a elles. Així, trobem que les dones ocupen majo-
ritàriament feines destinades a la cura de les persones,
la confecció, la neteja, etc. Alguns d’aquests sectors
ofereixen feines molt menys estables que d’altres, o
sigui que no ens ha d’estranyar quan les dades ens di-
uen que les dones segueixen patint molt més la
temporalitat laboral, els contractes parcials i
sous més baixos.
“Sembla que la societat, en
incorporar la dona al mercat
de treball, ho ha fet donant-li
les feines que ja venia fent en
l’àmbit domèstic”
Podríem seguir enumerant molts altres elements de
discriminació, alguns de més visibles que altres a través
de les dades, però volem deixar la idea clara que la
igualtat real al treball no s’ha assolit. Les dones,
tot i estar plenament incorporades al mercat laboral,
ho fan en condicions d’inferioritat, tant a nivell de possi-
bilitats, com de condicions. Així doncs, cal seguir treba-
llant perquè les empreses prenguin un compromís real
per assolir la igualtat al treball, tant en salaris com en
condicions, perquè les polítiques públiques regulin la
conciliació laboral i familiar de manera real, així com
mesures per evitar l’assetjament laboral i la discrimi-
nació, entre d’altres; cal seguir treballant també per
acabar amb la segregació ocupacional... En definitiva:
queda molt per fer.
 5
Fòrum Social Català
Sindicalisme al segle XXI
Construint un marc propi de relacions laborals als Països Catalans
Marc Faustino, assessor laboral
El passat 26 de gener, l’Espai Jove de la Intersindical-CSC
va participar, juntament amb el Sindicat d’Estudiants
dels Països Catalans (SEPC), al Fòrum Social Català,
celebrat a Barcelona. Aquesta participació va consistir
en la realització d’un seminari, sota el títol de “Sindica-
lisme al segle XXI. Construint un marc propi de rela-
cions laborals als Països Catalans”.
Durant el seminari vam poder abordar la tipologia de
sindicats existents, tenint en compte la seva posició da-
vant el capital i l’àmbit territorial.
Seguint aquesta tipologia, es va definir el sindica-
lisme que representa la Intersindical-CSC com
a sindicalisme nacional i de classe, un sindicalisme
de confrontació en defensa dels interessos de la classe
treballadora i nacionalment català, tenint en compte
que la Intersindical-CSC associa, en el seu ideari, la llui-
ta per a la defensa de les classes populars i per al dret
a l’autodeterminació del poble català, entenent aquest
com el que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a
Maó.
Al seminari, també es va parlar del desprestigi que,
en l’actualitat, tenen les estructures sindicals
d’àmbit estatal i, en general, del món occidental, i
que el model sindical que representen està arribant al
seu esgotament. Així doncs, el sindicalisme de gestió
i del pacte constant cada cop es veu més incapaç de
poder influir en les decisions econòmiques que es
prenen a nivell mundial i sovint les seves decisions
són vistes per les treballadores com a traïcions
als interessos dels que diuen defensar. En contra-
posició a aquest model, s’aposta per un sindicat que
sigui capaç d’articular un discurs realista, però al mateix
temps valent i que sàpiga conjugar la defensa dels in-
teressos en els llocs de treball amb l’avenç cap a una
societat més justa.
“La Intersindical-CSC
associa la lluita per a la
defensa de les classes
populars i per al dret a
l’autodeterminació del poble
català”
Finalment, al llarg del seminari, també es va defensar
la necessitat d’enfortir aquelles estructures que
representen i associen la lluita social amb la na-
cional, per fer front a la globalització que ens proposen
les classes dominants i les estructures estatals que els
hi donen cobertura.
 6
Vagues i lluites
El Comitè de Descansos manté el
pols a l’Ajuntament de Barcelona
Espai Jove de la Intersindical-CSC
El passat 9 de febrer i durant aquesta setmana del 3 al
7 de març, els i les conductores de Transports Metro-
politans de Barcelona (TMB) han tornat a sortir al car-
rer, en el marc del conflicte que des d’uns mesos ençà
els enfronta amb la direcció d’aquest ens públic i amb
el consistori municipal.
La polèmica rau en el desacord existent dins d’aquest
col·lectiu, amb un conveni aprovat en el seu mo-
ment sense el vistiplau dels i les conductores
d’autobusos, i especialment en la constant negativa
de la direcció de TMB d’escoltar les demandes de
la majoria del Comitè d’Empresa, encapçalat per
la Confederació General del Treball (CGT), un fet que
suposà un enduriment de les postures dels i les treba-
lladores, que saltaren a la llum pública amb les vagues
realitzades a tombants d’any i que han tornat a suc-
ceir-se a principis de març, tot aprofitant la campanya
electoral de les eleccions espanyoles.
“L’Ajuntament de Barcelona
ha realitzat una contundent
ofensiva mediàtica, policial
i repressora contra els i les
vaguistes”
5.000 persones i un ampli ventall d’organitzacions, sin-
dicats (entre els quals, la Intersindical-CSC) i col·lectius
catalans i d’arreu de l’Estat espanyol respongueren a
la crida del Comitè de Descansos, el 9 de febrer, en
suport a la lluita dels i les treballadores, popularitzada
amb l’eslògan dels “2 dies” de descans setmanal, que és
un dels pilars de les seves reivindicacions per disposar
d’unes millors condicions laborals. Qualsevol persona
pot pensar que 5.000 persones no són moltes o, fins i
tot, que no tothom disposa de dos dies de descans set-
manal, però aquest conflicte, com tants d’altres, pren
la seva major envergadura davant de la vulneració
de drets que sistemàticament afronten aquelles
persones que s’atreveixen a fer posicionaments
de força un cop esgoten la via de la negociació.
En aquest sentit, la mobilització que estan duent a
terme des d’aquest col·lectiu, on destaca la solidaritat
i cohesió interna mostrada fins al moment, ha topat
amb la cara més amarga dels poders públics, ja que
l’Ajuntament de Barcelona ha realitzat una contundent
ofensiva mediàtica, policial i repressora contra els i les
vaguistes, una vegada han vist com la situació se’ls hi
escapava de les mans. La resposta de TMB a aques-
ta manifestació no ha estat altra que castigar 24
treballadors, gens triats a l’atzar, amb sancions que
van dels 15 dies als 6 mesos de suspensió, acusats de
faltes “de caràcter molt greu”, en el marc de les jor-
nades de vaga.
Després de posar traves a la negociació, de manipular
les reivindicacions laborals, de desinformar als mitjans
de comunicació, de valdre’s del pactisme dels sindi-
cats UGT i CCOO al marge del Comitè d’Empresa
o de donar via lliure als excessos policials, la direc-
ció de TMB opta directament per la persecució
d’aquella gent que no ha fet res més que valdre’s
de les eines de les que sempre s’ha dotat el sin-
dicalisme. A aquestes alçades, la dignitat de classe és
la millor resposta al despotisme patronal, que s’hauria
de plantejar la seva negativa a seure a negociar durant
tot el 2007.
@
+ info:
http://comitedescansos.blogspot.com/
 7
Vagues i lluites
La comunitat educativa rebutja el
Document de Bases per a la LEC
Espai Jove de la Intersindical-CSC
La comunitat educativa ha fet pinya davant el Docu-
ment de Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya
(LEC), presentat per la Conselleria d’Educació princi-
patina mesos enrere i ha manifestat el seu rebuig en
una concorreguda jornada de vaga i mobilitzacions, el
passat dijous 14 de febrer, que es feren visibles a ciutats
com ara Barcelona (unes 50.000 persones), Tortosa,
Lleida, Girona o Reus.
Els principals sindicats d’ensenyament, recolzats per
diferents organitzacions estudiantils, denuncien que la
proposta presentada per Ernest Maragall responsabi-
litza la tasca docent de la situació del sistema educatiu i
opta per mesures que afavoreixen la privatització
de l’escola pública i la desprotecció del profes-
sorat. La possibilitat d’una gestió privada dels centres
públics, el reforçament de les direccions dels centres,
la desregulació de les relacions laborals o l’aposta per
l’escola concertada són algunes de les qüestions que
han aixecat més polseguera.
“Caldrà estar atents i atentes
a com evoluciona aquesta
qüestió, per tal de defensar i
potenciar l’ensenyament
públic i de qualitat”
“La possibilitat d’una gestió
privada dels centres públics, el
reforçament de les direccions
dels centres, la desregulació
de les relacions laborals o
l’aposta per l’escola
concertada són algunes de les
qüestions que han aixecat més
polseguera”
De la mateixa manera, els sindicats critiquen a
la conselleria per haver obviat el debat amb la
comunitat educativa, tot incomplint els compromi-
sos del Pacte Nacional per l’Educació, i fins i tot l’acusen
de tenir redactada ja una proposta de llei. L’ambigüitat
del document, que omet tota previsió econòmica, ha
disparat els senyals d’alarma de la comunitat educativa,
que exigeix en primer terme la retirada d’aquest docu-
ment.
Finalment, el conseller Maragall, després de minimitzar
la jornada de vaga, fixar uns serveis mínims considerats
abusius pels sindicats i insinuar la “desinformació” duta
a terme per les organitzacions convocants, ha cedit a
la pressions i ha acceptat una ronda de converses. Tot i
això, ha fet constar que no té intenció de fer-se en-
rere amb les línies marc que es dibuixen al llarg
de la proposta. Caldrà estar atents i atentes a com
evoluciona aquesta qüestió, per tal de defensar i po-
tenciar l’ensenyament públic i de qualitat.
@
+ info:
http://www.intersindical-csc.org/joves/
documents/valoracioLEC.pdf
 8
Debat de l’habitatge
Jornades de valoració de
les polítiques d’habitatge
Espai Jove de la Intersindical-CSC
El passat 21 de desembre es va aprovar la Llei pel Dret
a l’Habitatge, precedida per un Pacte Nacional per
l’Habitatge que havia estat aprovat al mes d’octubre
del 2007, amb l’acord de constructores, partits polítics
i alguns agents socials. Juntament a això, el 2007 havia
estat aprovada una Llei del Sòl i s’havien començat
a aplicar altres mesures de regulació de l’habitatge.
Aquestes lleis i pactes cal dir que han estat un pas en-
davant en el sentit de regular quelcom, ja que, fins fa 2
anys, l’Estat espanyol vivia, pel que fa a l’habitatge, en
un mar de “tot és urbanitzable”, sense cap regulació,
ni llei, ni res.
Aquestes lleis i pactes poden ser, doncs, un intent de
regular un estat de voràgine constructora, però no
canvien el model estructural vigent, ja que, en cap cas,
s’intenta capgirar la situació econòmica caracteritza-
da per un monopoli de la construcció concentrat en
poques empreses i una especulació imperant.
Per aprendre’n una mica més, el passat 16 de febrer,
l’Espai Jove de la Intersindical-CSC vam celebrar unes
jornades de formació sobre habitatge. En elles, un
dels ponents, membre de l’organització V de Vivien-
da, va fer l’encertat símil del model de l’habitatge de
l’Estat espanyol amb el joc del Monopoli. Igual que en
el joc, a l’Estat espanyol el sòl està concentrat en
unes poques mans (165 milions de metres qua-
drats pertanyen tan sols a 15 persones) i existeix
l’anomenat G-14, un lobby de la construcció format
per 13 immobiliàries, les més importants de l’Estat es-
panyol. Així doncs, igual que en el joc del Monopoli,
les immobiliàries intenten acaparar el màxim de sòl
per construir-hi habitatges i, quan ja no els hi queda
sòl, comencen a fer hotels. Així, veiem que les ciutats
capitals, com poden ser Madrid, Bilbao, València o Bar-
celona, estan començant a veure’s transformades en
ciutats receptores de turisme, amb hotels de cinc es-
trelles que fan pujar encara més el preu dels habitatges
i provoquen l’emigració dels seus habitants a altres ciu-
tats de les corones de les ciutats.
 9
A Catalunya, veiem una economia totalment lligada
a la construcció, fet que es reflecteix en què en-
tre el 15 i el 20% del nostre PIB en depèn. Aques-
ta dinàmica no es canvia ni amb el Pacte Nacional per
l’Habitatge, ni amb la Llei, ja que l’únic que s’aplica en
ells són petites receptes per intentar salvar una situació
desbocada.
Alguna de les receptes que plantegen i que ja s’han
vingut realitzant des de fa uns anys és la dels sortejos
de pisos de protecció oficial, que en principi han de
permetre a la gent amb menys recursos accedir a un
habitatge. Però les coses no són tan fàcils, ja que, en
aquesta modalitat, les persones més desafavorides en
queden excloses, ja que, tant pels pisos de lloguer com
de compra, s’ha de pagar una entrada que molta gent
no es pot permetre, cosa que els obliga a haver de re-
nunciar al pis.
D’altra banda, cal assenyalar també que els preus dels
pisos de protecció oficial no són tan “protegits”,
ja que en tots els casos han estat uns preus acordats i
concertats entre l’Administració i les promotores, per
tal que aquestes últimes s’assegurin els beneficis.
La Llei i el Pacte Nacional per l’Habitatge proposen
algunes mesures que, en principi, podrien solucionar
una part del problema, però que, plantejades com es
plantegen, no ho faran. És la qüestió dels pisos buits.
Els pisos buits podrien solucionar una part importantís-
sima del problema de l’habitatge, sobretot si fossin
gestionats per l’administració o per cooperatives que
permetessin als llogaters pagar, en funció del seu sou,
un lloguer tou. Però la Llei, quan planteja la possible
expropiació de l’usdefruit de la propietat d’un pis buit,
se’l planteja en unes condicions que poc probablement
es donaran.
L’Administració, doncs hauria de seguir els següents
passos:
1r: posarà uns inspectors de pisos buits, que es-
brinaran l’estat de tots els pisos. Aquesta mesura no
s’explica com s’aplicarà i totes sabem que enganyar
respecte un pis és molt fàcil, ja que només tenint la
llum donada d’alta pots dir que el pis està ocupat.
2n: un cop descobert el pis buit, es donaran dos anys
al/la propietari/ària perquè llogui el pis.
3r: també s’oferiran ajudes per part de
l’Administració al/la propietari/ària, per tal que
rehabiliti el pis amb la condició que després el posi a
lloguer.
4t. en el cas que el/la propietari/ària no hagi acceptat
cap d’aquestes propostes de foment i tampoc hagi jus-
tificat el perquè el pis està buit, aleshores es procedirà
a l’expropiació de l’usdefruit del pis, amb el qual
l’Administració el posarà a lloguer directament, gestio-
nant, a mode d’immobiliària, el lloguer del pis a un preu
de protecció oficial.
En tots els casos, podem veure que la persona pro-
pietària sempre en sortirà beneficiada.
“ En la modalitat de pisos de
protecció oficial, les persones
més desafavorides en queden
excloses”
Un altre element de la Llei i el Pacte que voldríem
destacar és la proposta que, en 20 anys, el 15% dels
habitatges siguin de dotació pública. Això, en el cas de
pisos de protecció oficial de compra, serà pràctica-
ment impossible, ja que, tenint en compte que, al cap
de 30 anys de tenir un pis de protecció oficial, aquest
es pot desprotegir, difícilment arribarem mai a tenir el
15% d’habitatges de dotació pública, ja que sempre se
n’estaran desprotegint.
Aquestes són algunes de les qüestions de les que es
parlen a la Llei i al Pacte Nacional, però que, insistim,
no solucionen en cap cas el problema estructural. En
aquest sentit, pensem que algunes mesures estruc-
turals que s’haurien de començar a aplicar per
solucionar, poc a poc, aquesta greu situació, serien:
 10
- Que l’Administració impedís vendre sòl públic.
- Que el preu del sòl es fixés no pel que tindrà en un
futur, sinó pel que té en el moment.
- Que es doni més participació social en els consells
d’habitatges
“El model Andel evita en tots
els casos l’especulació, mira
per les persones i les seves
situacions personals i no busca
l’enriquiment, sinó el benestar
col·lectiu”
- Que els pisos buits i d’altres que es facin de nous
puguin ser gestionats per cooperatives de cessió d’ús,
pagant lloguers que signifiquin un 10-20% del sou
de la llogatera.
En relació a aquest darrer punt, la següent intervenció
de la xerrada sobre habitatge va ser a càrrec d’una re-
presentant de Sostre Cívic, una associació que promou
la creació de cooperatives d’habitatge de cessió d’ús.
Aquest model de cooperatives, diferent al de coopera-
tives d’habitatges ja existents, s’inspira en el model An-
del dels països nòrdics, on pràcticament el 30% dels
habitatges d’aquests són gestionats per aquest tipus de
cooperatives.
El model Andel es basa en què el conjunt
d’habitatges és propietat de la cooperativa i
l’habitant paga, de manera vitalícia, un lloguer
tou, que es calcula tenint en compte totes les situa-
cions laborals, familiars, etc., i que pot anar variant al
llarg dels anys si varien aquestes condicions.
És un model que evita en tots els casos l’especulació,
que mira per les persones i les seves situacions per-
sonals i que no busca l’enriquiment sinó el benestar
col·lectiu. Una alternativa que comença a ser interes-
sant per alguns municipis de Catalunya i que poc a poc
esperem que pugui anar-se aplicant arreu del territori.
Per saber-ne més, podeu consultar el llibret de forma-
ció que des de l’Espai Jove editarem, en un temps breu,
sobre el Dret a l’Habitatge.
 11
Drets laborals

Expedient 2084-2007, arxivat

Espai Jove de la Intersindical-CSC
S’ha acabat el camí de la queixa presentada al Síndic
de Greuges i que va viatjar fins al “Defensor del Pue-
blo”. I és que, com diu literalment la carta, “...arxivem
el present expedient”. El resultat no ens és estrany, ja
que és el que esperàvem en aquestes circumstàncies.
Per això tampoc ens hem quedat de braços plegats,
sinó que hem seguit fent feina, partint del fet que la
pitjor resposta, la pitjor lluita, és la que no es fa.

Un argumentari tan dubtós com el “...La Dirección

Provincial de la citada Inspección de Barcelona intentó
en tres ocasiones recabar información de la empresa
denunciada...” dóna prou pes al Defensor del Pueblo
per arxivar l’expedient. Està vist que, amb només
“intentar”, és suficient com per quedar satisfets
de l’actuació de l’Administració, en aquest cas de la
Inspecció de Treball, davant la vulneració de drets dels
i les treballadores.

“La futura Agència Catalana
d’Inspectors parteix d’un fort
dèficit de recursos i ens
preocupa que sigui només una
agència de cartró pedra per
al compliment d’una promesa
electoral”
Es cert que la nostra activitat, com a branca juvenil de
la Intersindical-CSC, no és la d’anar presentant queixes
al Síndic de Greuges, però en aquest cas, i davant la fla-
grant falta de voluntat d’actuar de la Inspecció de Treball
en el cas Xauxa, trobàvem necessari l’actuació d’aquest
organisme públic, que es defineix com el garant dels
drets de la ciutadania davant de l’administració.
També es ben cert que els motius que ens van por-
tar a presentar la queixa encara existeixen, malgrat
l’existència de l’acord bilateral entre l’Estat i la Ge-
neralitat, que estableix un “traspàs parcial”, amb la
creació d’una Agència Catalana d’Inspectors de
Treball, això sí, cogestionada entre les dues ad-
ministracions.
El fet que des de la Generalitat es consideri una pri-
oritat el traspàs en aquesta matèria demostra que és
conscient de la problemàtica, motiu pel qual vam pre-
sentar la queixa davant del Síndic de Greuges. Però
trobem que amb l’acció realitzada no acaba de donar
amb la solució, ja que podem dir que s’han quedat mi-
rant el dit, enlloc de la lluna.
Tampoc ajuda el fet de trobar-nos davant l’estructura
centralista del govern espanyol i els seus agents socials,
que procuren en tot moment no trencar la unitat de
mercat laboral (coneguda també com a “unidad
nacional”) i que conseqüentment treballen amb força
per tal de diluir qualsevol possible traspàs.
No oblidem que el cos d’Inspectors de Treball que ac-
tua al nostre país pateix d’una greu mancança de recur-
sos. Això fa que la futura Agència Catalana d’Inspectors
parteixi d’aquest dèficit i ens preocupa que sigui només
una agència de cartró pedra per al compliment d’una
promesa electoral.
Nota: aquest article segueix l’article “La queixa sobre
la Inspecció de Treball passa al ‘Defensor del Pueblo’ ”, pu-
blicat a l’Enclusa Digital número 1.
 12
Noms propis
Salvador
Seguí,
el “Noi del Sucre”
“Nosaltres, els treballadors,
com sigui que amb una
Catalunya independent no hi
perdríem res, ans el contrari, hi
guanyaríem molt, la
independència de la nostra
terra no ens fa por”
Espai Jove de la Intersindical-CSC
Salvador Seguí (Lleida, 1890 – Barcelona, 1923) ha
estat un dels referents més carismàtics de la història
del moviment obrer català. Destacà en els camps de
la l’oratòria, l’estratègia, l’organització i la propaganda,
per sobre de la teòrica, dins d’un ideari anarcosindi-
calista no dogmàtic i obert.
La seva educació fou autodidacta, seguidor de l’Escola
Moderna de Francesc Ferrer i Guardia, i va donar mol-
ta importància a la formació de les classes obreres des
dels sindicats, ja que entenia la preparació cultural,
intel·lectual i tècnica dels treballadors i treba-
lladores com a armes revolucionàries.
Als 17 anys ja fou empresonat per les seves activitats
dins del Sindicat de Pintors de Barcelona (ell era apre-
nent de pintor) i ben aviat tingué les primeres topades
amb els lerrouxistes. Tanmateix, fou a partir del 1910,
amb la constitució de la Confederació General del
Treball i la CNT, que Seguí s’integrà plenament en la
lluita sindical.
Ben aviat fou escollit secretari general de la CNT a
Catalunya i, des d’allà, defensà un front sindical uni-
www.lespaijove.cat
espaijove@intersindical-csc.cat
tari amb la UGT i participà en nombroses vagues i mo-
bilitzacions, fruit de les quals s’aconseguí la jornada
laboral de 8 hores. En alguns casos demostrà el seu
esperit pragmàtic en enfrontar-se a companys de sin-
dicat més exaltats, com en el cas de la Canadenca, en
què va defensar retornar als llocs de treball, un cop
assolides les reivindicacions mínimes.
Fou un ferm partidari de la unitat dels treballadors
i treballadores de la Península Ibèrica, però això
no li impedí mantenir un marcat esperit catala-
nista i criticà constantment la Lliga Regionalista, a qui
acusava d’usar falsament les reivindicacions nacionals
en favor dels seus interessos de classe burgesa. De fet,
defensà la creació d’un partit obrer d’àmbit català.
El 1922 fou nomenat secretari general del Comitè
Estatal de la CNT, en una època de pistolerisme i llui-
ta sanguinària del Sindicat Lliure. Ell sempre condemnà
l’ús del crim polític i la violència, però el seu carisma
entre les classes obreres i la simpatia que despertava
entre l’esquerra burgesa el feien un personatge pe-
rillós. Per aquest motiu, fou tirotejat i abatut enmig
d’un carrer de Barcelona, un assassinat que provocà
una condemna gairebé unànime de la societat catalana
i espanyola de l’època.