LaIntersindical

sumari Òrgan d’expressió de la Intersindical-CSC Estiu 2008 Núm.14 1 euro www.intersindical-csc.cat

Primer de
Maig: ‘La seva
riquesa és la
La seva riquesa és
nostra
pobresa’
ACCIÓ SINDICAL pàg. 4
la nostra pobresa
Aída Abella:
«A Colòmbia
passem dels
2.600
treballadors
assassinats»
AIXÒ ES MOU! pàg. 8

Transport:
Precarietat
sobre rodes
en el sector
AIXÒ ES MOU! pàg. 9

Immigració: Xavi Martí

Entre les
> Després d’anys de bonança > Ja estem pagant la seva avarícia
realitats i les
empresarial, a costa de l’especulació amb inflació i atur desmesurats
demagògies
i el benefici excessiu, els treballadors
AIXÒ ES MOU! pàg. 10 > editorial: pàg. 2
ara ens hem d’apretar el cinturó > en profunditat: pàg. 6

No permetrem jornades laborals de

65 hores setmanals!
> El Consell de ministres de la UE ha aprovat una
Directiva que permet elevar la jornada laboral dels
estats membres fins a les 65 hores setmanals

> Aquesta norma resta pendent de ser ratificada

pel Parlament Europeu en una complicada votació
en la qual s’hi pot influir amb mobilitzacions
2 LaIntersindical
Els nostres locals
El Barcelonès
Av. Portal de l’Àngel,
38, primer pis.
Tel: 934 81 36 60
Fax: 934 81 36 61
08002 Barcelona
El Segrià
Tel: 973 72 56 97
La Selva
Av. de la Pau, 8, baixos.
17300 Blanes
L’Alt Penedès
C. Santa Maria, 4
08720 Vilafranca del
Penedès
L’Anoia
C. del Pilar, 13.
08786 Capellades
El Rossellò
C. Fàbriques Grans,
11. 60000 Perpinyà
(provisional)
e-correu
intersindical@intersindical-
csc.cat
web
www.intersindical-csc.cat
La Intersindical
Òrgan d’expressió de
la Intersindical-CSC
Consell de Redacció
Miquel Andreu, Marc
Faustino, Roger Gili,
Ferran Casas, Joan
Arimon, Carles Sas-
tre, Xavi Martí i
Roger Tugas.
Coordinació i
disseny
Xavi Martí i Roger
Tugas
Tiratge
11.000 exemplars
Dipòsit legal
B-41939-2002
Qui paga la fi del ‘miracle’?
La crisi econòmica (desacceleració, en diuen, per fer-nos-ho
més suau) que travessem ens l’han volgut amagar durant una
bona colla de mesos, bàsicament els que ha abastat la
campanya i la precampanya de les eleccions espanyoles. Però
la crisi és un fet, ja ningú se n’amaga i, tant el govern català
com l’espanyol, asseguren que hi posen remei amb plans de
xoc de diversa índole. Sembla que el cofoi ‘miracle’ econòmic
espanyol toca fi. Fins ara, els treballadors i treballadores dels
Països Catalans no l’havíem vist ni notat però ens asseguraven
que hi era. Hi era a les butxaques dels empresaris, dels
constructors, dels especuladors i dels banquers, que en els
darrers anys han vist incrementats els seus comptes de
beneficis fins a marges impensables.
Però ara sembla que això s’acaba. I, com sempre, volen
que nosaltres, els treballadors i les treballadores, els seguim
pagant la festa. Per això el govern del PSOE, mesell davant
els poderosos, s’ha espavilat a donar facilitats de tota mena
als empresaris i ja sentim, novament, la cantarella de la
contenció salarial i les crides a la ‘responsabilitat’ dels
sindicats per impedir que els sous els desquadrin les previsions.
Des de la Intersindical-CSC hem vingut criticant des dels
darrers anys que la suposada bonança econòmica no estava
repercutint en els treballadors i les treballadores i que el
superàvit de la seguretat social no revertia en les polítiques
socials ni es distribuïa amb equitat. Els increments salarials
han estat minsos (i en alguns sectors estratègics fins i tot
s’han congelat sous), la precarietat ha augmentat i la
temporalitat està desbocada, necessitats de primer ordre (com
l’habitatge) s’han posat pels núvols i, amb la complicitat dels
sindicats espanyols, les pensions han reculat. Costa més que
fa quatre o deu anys rebre una prestació.
I ara, quan la crisi econòmica a escala mundial sembla que
pot afectar els comptes de resultats de les empreses, ens
volen passar la factura. Ho dèiem en aquest primer de maig,
que la seva riquesa és la nostra pobresa. Així ha estat i així
volen que segueixi sent. Des del sindicalisme nacional i de
butlleta de contacte
Vull afiliar-me a la Intersindical-CSC
Vull rebre informació de forma periòdica
Vull subscriure’m a La Intersindical (6 núm./5 euros)
Nom i cognoms
Domicili
Població
Telèfon
Titular del compte
Adreça de l’oficina
Codi entitat Oficina
Estiu 2008
classe sempre hem apostat per una redistribució de la riquesa.
Si quan van maldades nosaltres en patim les conseqüències,
també quan la macroeconomia funciona les classes
treballadores n’hauríem d’haver obtingut millores. Caldrà, per
tant, una acció sindical més reivindicativa en la negociació
col·lectiva per impedir noves congelacions salarials o augments
per sota de l’IPC, com els que han contemplat en els darrers
anys els Acuerdos Interconfederales de Negociación Colectiva
signats per CCOO, UGT i les patronals, amb el vistiplau del
govern espanyol de torn.
En aquest context d’«apretades de cinturó» només per
alguns arriba també la negociació del nou model de
finançament autonòmic. Un debat polític entre l’estat i les
autonomies que ens afecta, i molt, als treballadors i les
treballadores dels Països Catalans. Catalunya, les Illes i el País
Valencià són els tres territoris de l’Estat que més contribueixen
en el que a Madrid anomenen «solidaritat» i nosaltres en diem
«espoli». Als Països Catalans se’ls considera rics, però són els
territoris on hi ha les taxes més altes d’exclusió social i on el
cost de la vida és més alt. Però els és igual, perquè el liberal
Pedro Solbes ja ha dit que no cal que ens fem massa il·lusions
amb el nou sistema.
Els intents d’edificar polítiques socials pròpies i amb un
mínim d’ambició veuen constantment barrat el seu pas per la
manca de recursos. Ja fa anys que, des de la Intersindical-
CSC, reivindiquem una revisió a fons del sistema de
finançament i exigim el concert econòmic del que gaudeixen
altres nacions. El primer de maig de 2004 ja vam sortir al
carrer sota el lema «Menys dèficit fiscal, més justícia social»,
una reivindicació molt vigent. Cal, doncs, exigir valentia i
ambició per part dels partits i els govern que ens representen
en la negociació que es durà a terme en els propers mesos.
Els treballadors i les treballadores no podem seguir pagant
més factures. Ni les dels polítics que no estan a l’alçada ni les
de les empreses que ara, quan li veuen les orelles al llop, se’n
recorden de nosaltres.
Edat
Codi Postal
Professió
Correu electrònic
Entitat
Codi postal
DC Número de compte
LaIntersindical
Estiu 2008
> UNIÓ EUROPEA
La Directiva de les 65 hores suposa
un retorn a la legislació del segle XIX
A dia d’avui, afirmar que la Unió Europea és una estructura creada
en favor del capital no estranya a ningú, i ja va quedar palès en el
Roger Tugas
El passat mes de juny, el consell de
ministres de la UE va aprovar la
Directiva Europea d’Organització de la
Jornada Laboral, una mesura amb un
nom prou ambigu, però que pot suposar
un dels retrocessos més importants en
matèria laboral de les últimes dècades.
D’aplicar-se aquesta directiva,
s’eliminaria el límit de les 48 hores
setmanals de jornada laboral per als
països de la UE i, malgrat que aquesta
seguiria sent la «comuna», es permetria
als estats membres legislar per tal de
permetre que, per acord bilateral entre
cadascun dels i les treballadores i la
direcció de l’empresa, es pugui
augmentar la jornada fins a una de 60
hores. Aquesta, a més, podria
esdevenir de 65 hores, en el cas de les
professions que realitzen guàrdies i,
com que aquesta jornada no es
mesuraria cada set dies, sinó com a
mitjana trimestral, es podria donar el
cas de setmanes en les que s’hagués
de treballar fins a 78 hores. En el cas
que volguéssim mantenir un dia de la
setmana festiu, doncs, el treballar 13
hores al dia deixaria de ser un mal
record dels anys de la revolució
industrial.
Cal puntualitzar dos aspectes que a
nivell formal pot semblar que facin la
directiva menys agressiva, però que
semblen més aviat una mera decoració
que no pas un motiu de pes per acceptar
la mesura. Per una banda, com ja s’ha
dit, la directiva tan sol permet (no
obliga) als estats legislar per permetre
aquestes jornades laborals excessives,
el que podria fer pensar que, si l’Estat
espanyol vol mantenir les jornades de
treball de 40 hores, aquesta no caldria
tocar-la. Tanmateix, si així fos, davant
una situació amb normatives laborals
tan diferenciades i amb un mercat comú
amb llibertat de moviment de capitals,
productes i serveis, el risc de
deslocalització existent cap als països
més flexibles en matèria de drets
laborals podria forçar els estats més
proteccionistes a cedir davant les
pressions de les patronals. El dumping
social al si de la UE podria ser una
realitat que faria que els estats
rivalitzessin entre ells per tal d’oferir
les condicions laborals més
avantatjoses per atraure les empreses,
com ja passa a nivell internacional.
Per altra banda, també se’ns dirà
que la jornada laboral es mantindria en
48 hores, com a màxim, i que les de 60
o 65 hores només tindrien lloc en casos
d’acord lliure, per escrit i sense
pressions de les persones treballadores
i l’empresari de torn. De la mateixa
manera, aquest acord no podria tenir
lloc durant el primer mes de feina (per
evitar que es realitzi durant el període
de prova) i seria per un màxim de 12
mesos. Tanmateix, cal ser una persona
acció sindical 3
seu fallit projecte de Constitució. Així, els drets laborals són un dels aspectes
que més cal defensar en el seu si, com en aquest cas...
molt ingènua per creure que
treballadors i empresaris tenen la
mateixa capacitat de pressió a l’hora
de firmar un contracte, en una societat
on existeix l’acomiadament lliure (tot
i que pagat, per una quantitat cada cop
menor) i el famós atur estructural, que
aporta una quantitat permanent de
treballadors esperant una feina, alguns
d’ells en les condicions que calgui.
Igualment, passats els 12 mesos
acordats, l’acord es pot renovar (i
encadenar-se fins quan calgués) i,
encara més dramàtic, les persones
contractades per un període de menys
de deu setmanes podrien quedar fora
de la normativa i no disposarien de cap
limitació d’hores laborals (un fet que
incentiva enormement la contractació
temporal). De la mateixa manera, un
acord bilateral com aquest fa minvar
molt el pes dels sindicats i la negociació
col·lectiva i unitària de tots els
treballadors i treballadores, el que en
debilita la força.
La qualitat de vida se’n ressenteix
Les conseqüències d’aquesta directiva
són múltiples i enormement pernicioses
per a les classes treballadores, en cas
Arxiu
d’aprovar-se definitivament. Així, es
permetrien jornades laborals un 35%
majors del que l’Organització suficient d’hores (sobretot en relació s’equiparessin amb els estats que ja
Internacional del Treball considera com amb les 65 possibles) que li permetés eren prèviament membres, el que
a excessives i, pel fet que el mateix aspirar a llocs de responsabilitat i suposava un benefici innegable per a
nombre de treballadors i treballadores direcció a l’empresa. De la mateixa les seves classes treballadores. Ara per
podria realitzar més hores de feina, manera, joves i immigrants, que ara, però, l’equiparació es realitzaria
podria arribar a destruir-se fins un 33% actualment ja pateixen els pitjors índexs per baix, permetent una legislació més
dels llocs de treball de la Unió Europea. en salaris baixos, accidents laborals i, permissiva que obligui a moure fitxa
De la mateixa manera, la seguretat i en el cas dels primers, d’haver de patir, als estats més proteccionistes, creant
la salut laboral en sortirien greument a la vegada, jornades laborals un precedent molt perillós per més
perjudicades, ja que més hores de feina desorbitades. Així mateix, el jovent endavant.
generalment impliquen més accidents veuria moltes dificultats en compaginar La mesura, però, encara està
i més malalties laborals, a causa d’un estudis i treball, si ajuntem l’aplicació pendent d’aprovar-se per part del
augment de les distraccions (costa més d’aquesta directiva amb el pla Bolonya. Parlament Europeu, un tràmit que no
mantenir l’atenció permanentment) i es preveu gens senzill i davant del qual
esforços majors. Un retrocés històric les classes treballadores catalana en
Igualment, aquesta directiva té el dubtós particular i europea en general, cal que
> Podria arribar a honor de trencar algunes dinàmiques que fem molta pressió per fer sentir la
podíem considerar com a força positives nostra veu. Ja vam aconseguir que
destruir-se fins un per a les classes treballadores europees. s’esmenés la directiva Bolkenstein, que
33% dels llocs de Per una banda, l’aprovació de la jornada gaudia de major consens, i ara podem
laboral de les 65 hores suposaria el aturar aquesta mesura. La
treball de la Unió trencament d’una evolució de reducció Intersindical-CSC i la Federació Sindical
continuada de les hores de treball Mundial, doncs, estaran altre cop al
Europea màximes, des que l’any 1889 es decidís costat de treballadores i treballadors,
centrar les reivindicacions de l’1 de per tal de lluitar contra tota retallada
Igualment, no totes les persones maig en la jornada laboral de 40 hores. dels drets laborals, com ja va passar
patirien per igual aquesta directiva. Aquesta fita s’aprovà per llei a l’Estat quan es va reclamar el vot contrari a la
Per una banda, una jornada laboral espanyol l’any 1980 i, 18 anys més tard, Constitució Europea.
excessiva impedeix l’efectivitat de les l’Estat francès la reduí a 35 hores Ta n m a t e i x , c a l q u e e l
polítiques de corresponsabilitat de les setmanals. Fins ara, doncs, la reducció sindicalisme deixi de ser defensiu i
tasques de la llar entre dones i homes, de jornada s’havia considerat una passi a l’ofensiva, motiu pel qual,
el que faria recaure altra vegada les mesura positiva com a fórmula per crear l’endemà mateix que aconseguim
obligacions familiars i de la casa a un ocupació i de qualitat. Aquest objectiu frenar la directiva de les 65 hores,
dels membres de la parella, sembla que es perd. hem de començar a pressionar per
generalment la dona. Aquesta, a la D’igual manera, fins ara, els nous reinstaurar la jornada de 35 hores
vegada, veuria com el fet d’haver-se estats membres havien d’adaptar la a la Catalunya-Nord i per instaurar-
de responsabilitzar d’aquestes tasques seva legislació per tal de garantir uns la al Principat, al País Valencià i a
li impediria treballar un nombre drets laborals, socials i democràtics que les Illes Balears i Pitiüses.
4 acció sindical
> PRIMER DE MAIG
La seva riquesa és la nostra pobresa
Com cada any, la Intersindical-CSC ha commemorat el Dia
Internacional del Treball, en record de la lluita incansable, fins
la mort, que els treballadors i les treballadores de Chicago van
dur a terme per aconseguir les seves reivindicacions laborals:
vuit hores de jornada de treball, reconeixement del dret
Marc Faustino i Vidal
Enlloc d’avançar cap a quotes més grans
d’autodeterminació (nacional, social i
personal), les condicions de treball i vida
de la classe treballadora d’avui semblen
estar més properes a les reivindicacions
d’aquell primer 1 de Maig de 1886.
Així, aquest Primer de Maig, jornada
de lluita de tot el moviment obrer
mundial, la Intersindical-CSC ha sortit al
carrer amb el lema La seva riquesa és la
nostra pobresa. Ho vam fer a Barcelona,
a Vilafranca i a Perpinyà, amb diferents
formats, però sempre amb un caràcter
reivindicatiu.
> En els últims anys
s’ha produït una
pèrdua del poder
adquisitiu de la classe
treballadora catalana,
a l’hora que hi ha
hagut un augment
escandalós de les
rendes del capital
La participació de l’afiliació va ser
notable en els actes previs que van
celebrar l’Espai Jove o algunes seccions
sindicals i Unions Territorials. A Barcelona,
la manifestació i el dinar van tenir una
participació igualment notable.
La idea era fer una referència clara
i sense eufemismes a la crisi econòmica
en què ens veiem immersos. Els sectors
industrials es troben de ple en el
LaIntersindical
Estiu 2008
d’associació i de vaga, etc. I és que en el món del treball actual,
malauradament, ens veiem molts cops immersos en lluites
sindicals i socials per reconquerir drets i llibertats que amb la
imposició del liberalisme econòmic i les subsidiàries reformes
laborals hem anat perdent la classe treballadora.
problema de les deslocalitzacions, el No hem d’oblidar tampoc que durant El sindicalisme nacional i de classe
sector de la construcció no aguanta la la crisi de rodalies les organitzacions novament demostra qui està per la
crisi i s’enfonsa i el sector serveis no polítiques i sindicals d’obediència defensa del territori i qui està al costat
pot donar resposta a aquesta situació. espanyola van tancar files amb les de les lluites socials, com amb les
Tot aquest panorama té un clar justificacions fetes des de l’estat, campanyes No a la MAT o Som lo que
perdedor: els treballadors i les enlloc d’encapçalar el desencís de la sembrem, entre d’altres, mobilitzacions
treballadores. Des del sindicalisme ciutadania catalana. a les que no hem de faltar.
nacional i de classe som conscients que
la nostra força és la unió i la solidaritat
i, per fer-ho, no hem d’oblidar la resta
de lluites socials que aquests dies D’entre el gran nombre d’objectius sindicals
reneixen en el nostre país.
D’aquesta manera, el context de la
que vam reivindicar en motiu d’aquest Primer
manifestació del Primer de Maig de 2008 de Maig, en destaquen els següents:
ha estat la pobresa a la que estem
condemnades com a classe treballadora.
En els últims anys s’ha produït una
* Millorar el poder adquisitiu (augmentar la capacitat de compra)
dels treballadors i treballadores per lluitar contra la pobresa.
pèrdua del poder adquisitiu de la classe
treballadora catalana, a l’hora que hi
ha hagut un augment escandalós de les
* Reivindicar uns millors salaris (increment de les quantitats reals) i
reduir les diferències entre les diferents branques d’activitat.
rendes del capital. En conseqüència, les
rendes del treball participen menys en
* Assolir la igualtat de salaris entre els grups i categories
la riquesa total del país. El ric és ara
professionals, frenar la dispersió salarial entre les més baixes i les
més ric i el pobre, més pobre.
més altes.
Al costat de les lluites socials
* Impulsar una pressió especial a la negociació col·lectiva perquè
Igualment, la Intersindical-CSC, com a agent
sociopolític dels Països Catalans, no va
sigui realment democràtica i participativa i que les persones
afectades tinguin tot el poder per decidir quina és l’estratègia a
poder deixar de fer una crida mobilitzadora
a recolzar la Plataforma en Defensa de
seguir en cada empresa i branca d’activitat.
l’Ebre. L’hemeroteca ens demostrarà que
* Aconseguir un tracte social més just al conjunt de la classe
aquelles organitzacions polítiques i sindicals
assalariada amb una política fiscal que gravi els que més guanyin.
que un dia van fer pinya amb la Plataforma
recentment hauran justificat el
transvasament a Barcelona. El vergonyós La Intersindical-CSC reivindica millors condicions salarials
sí «crític» de CCOO a la «interconnexió» com a principal reclamació sense oblidar que el nostre
només respon a una submissió pròpia objectiu són unes condicions de treball i de vida dignes que
d’organitzacions que obeeixen cegament les
necessiten un Espai Social Català en plenitud per
directrius marcades des de Madrid i que no
tenen en compte les solucions ni els anhels desenvolupar-se
de les Terres de l’Ebre ni dels Països Catalans.
Xavi Martí
LaIntersindical
Estiu 2008
> EDUCACIÓ
Una vaga contra la mercantilització de l’ensenyament
Jordi-Carles Burillo
És innegable que el dia 14 de febrer una
quantitat molt considerable dels
treballadors de l’ensenyament públic no
universitari van fer vaga en contra de
les bases de la nova llei del Departament
d’Educació. El missatge era clar perquè
l’amenaça era d’envergadura.
Darrera el discurs del rendiment,
l’eficàcia, l’autonomia del centre o la
professionalització de la direcció, que
polítics i tecnòcrates han fet circular en
els mitjans de comunicació, hi ha
implícit el projecte d’adoptar, en els
centres educatius, uns criteris de gestió
que veuen els instituts o els col·legis
com una empresa que produeix roba o
ofereix un servei, i de la qual cal
obtenir-ne un rendiment tangible i
calculable econòmicament. Aquesta
concepció de l’ensenyament entén que
la seva única funció és preparar els
nostres infants i adolescents per a
l’àmbit professional, deixant de banda
totes les altres implicacions docents
d’un desenvolupament personal
complet. Els estudiants hi són
concebuts, doncs, abans que persones,
com a simple mà d’obra futura. És, en
aquest sentit, que el sistema educatiu
no ha de complir una funció de
culturització de la població, ni ser un
mitjà d’ascensió social a través de la
igualtat d’oportunitats.
El nou marc educatiu que preveuen
les bases de la Llei, curiosament
coincidents amb les directrius del Banc
Mundial, l’OCDE o l’Organització
Mundial del Comerç, s’ha de basar en
la conversió de l’ensenyament en un bé
> ELECCIONS SINDICALS
La Intersindical-CSC incrementa en un 25% la seva
representació
La Intersindical-CSC està fent bona feina. I això es tradueix a les eleccions sindicals que se celebren arreu del país. En els diferents comicis celebrats en el que va
de l’any 2008, la Intersindical-CSC s’està mantenint estable sense perdre delegats i, en alguns casos, revalida majories absolutes o obté més representats. En el
procés electoral que va començar a finals de 2006 a Catalunya, partíem d’uns 300 delegats sindicals i membres de comitès certificats pel Departament de Treball.
Ara en som 400 i tenim previst presentar diverses candidatures en empreses on fins ara no hi teníem presència en el que queda de curs.
AIGÜES
La Intersindical-CSC és el sindicat
majoritari del sector de les aigües a
Girona, un fet que es consolida amb
les últimes victòries. Així, el
sindicalisme nacional va revalidar la
seva majoria a Aquàlia Serveis
Integrals d’Aigua, on va obtenir-hi 3
delegats, i va aconseguir 3
representants més a l’empresa Sorea.
PENEDÈS
La bona feina de l’afiliació de la Unió
Territorial del Penedès de la
Intersindical-CSC ha servit per
consolidar aquesta i per augmentar-
ne la presència i nombre de delegats.
Així, per una banda, el sindicalisme
nacional s’ha presentant per primera
vegada i ha guanyat les eleccions a
acció sindical
mercantil més dins d’un món
globalitzat, amb l’objectiu, per una
banda, de produir una reduïda força de
treball, altament qualificada i
competitiva i, per una altra,
d’esmorteir les desestructuracions
socials i econòmiques de la classe
treballadora menys qualificada, de la
qual prové la majoria de l’alumnat.
> El més important és
mantenir l’alumnat
en un aparcament
dels 16 als 18 anys
D’acord amb aquest plantejament,
les bases de la llei pretenen aconseguir
una reestructuració del sistema
educatiu, on el professorat ja no pugui
valorar amb criteri propi i des del punt
de vista acadèmic i de manera
equitativa socialment la feina dels
alumnes, sinó que li imposa un criteri
nou, de tipus sòcio-assistencial, en què
el més important és mantenir l’alumnat
en un aparcament quasi perpetu fins els
setze o els divuit anys, de manera que
es faci creure que no hi ha fracàs social
(ells li’n diuen escolar). És la dictadura
de l’estadística i dels informes PISA.
En cap cas es traca d’obtenir el màxim
rendiment acadèmic. Això està reservat
a les escoles d’elit i a la població que
es pugui pagar els màsters universitaris
(que preveu el Tractat de Bolonya). Per
tal d’aconseguir aquesta escola-
De la mateixa manera, la
Intersindical-CSC va concórrer
a les eleccions de l’empresa
Aigua del Montseny SA,
dedicada a la comercialització
i a l’envasat d’aigua de
consum, i va quedar empatada
a un delegat amb els sindicats
espanyols CCOO i UGT.
COVIDES, la Cooperativa Vinícola del
Penedès, obtenint dos dels cinc
representants en joc. Per altra banda,
al Consorci Sanitari de l’Alt
Penedès, la Intersindical-CSC ha
aconseguit dos delegats. Finalment,
vam obtenir quatre dels tretze
representants del comitè de
l’empresa Gramer-Automotive.
empresa, el professor s’ha de trobar en
unes condicions laborals de submissió
en relació a la direcció (ja no valdrien
els drets aconseguits amb tant
d’esforç). L’Estat ha d’abdicar de la
gestió directa dels centres i dinamitar
l’estructura funcionarial (li diuen
«autonomia de centres»
«professionalització de la direcció»),
que assegura la llibertat de càtedra i
criteri, per així reduir la força de què
disposa un col·lectiu de treballadors tan
nombrós i poder, d’aquesta manera,
dirigir els instituts o els col·legis com
una empresa qualsevol (igual que
l’escola privada). I més que una
privatització (que també es preveu a
través de la gestió de fundacions),
aquesta reforma significa la
mercantilització del mateix concepte
d’ensenyament. El director podria, per
exemple, decidir continguts educatius
o decidir lliurement l’elecció del
personal docent i imposar unes
condicions de treball determinades per
tal que el professorat s’avingui a les
necessitats d’aquesta nova escola-
empresa. El Departament d’Educació ja
ho va intentar el curs 2006-2007 amb
el Pla de Millora de l’Ensenyament
Secundari: aprovar tothom (o quasi
tothom) a canvi de diners i
manteniment de plantilles.
Arribats aquí, cal considerar com a
significatiu que aquesta reforma
educativa sigui impulsada per
l’anomenada «esquerra», ja que ens
allunya de la millora del sistema
educatiu i alhora vol llevar-li el caràcter
FARMACÈUTICA
El sindicalisme nacional es va
presentar per primera vegada a la
Federació Farmacèutica SCCL i va
aconseguir esdevenir segona força,
amb cinc dels divuit delegats en joc.
Per altra banda, a Farmhispania SA,
la Intersindical-CSC va revalidar la
majoria absoluta, obtenint set dels
seus nou representants.
ALTRES
A l’Agència Catalana de Joventut, la
Intersindical-CSC va presentar
candidatura a les delegacions de
Barcelona i Girona. A la primera
esdevingué la força més votada,
aconseguint quatre dels nou delegats,
i a la segona obtingué un delegat,
igual que UGT. Igualment, a l’empresa
d’arts gràfiques Romanyà Valls SA,
5
social, tot reduint-lo a una mercaderia
manejable segons els interessos dels
grups empresarials. Per exemple, en
l’àmbit europeu, s’ha d’esmentar la
Taula Rodona dels Industrials Europeus
i el seu informe Educació i competència
a Europa (1989). Però tampoc no ens ha
i d’estranyar això, ja que la famosa LOGSE
la va impulsar el PSOE i la resta de
l’esquerra, amb l’aplaudiment de la dreta
(també la catalana), tot fent-la passar
per una llei progressista, tot i que s’ha
> Voler reduir la força
dels treballadors té
com a objectiu poder
dirigir els centres com
si fossin una empresa
demostrat, després de quinze anys, que
només ha afavorit l’escola privada, en
rebaixar el nivell d’excel·lència de la
pública. La prova del nou és que la dreta
de tota la vida (catalana i espanyola) no
ha dubtat a aplaudir el nou discurs del
Departament d’Educació.
Més enllà de l’èxit de la vaga i de la
resposta sindical (ja veurem qui segueix
en contra de les bases de la llei i qui pica
l’ham maragallià), caldria plantejar,
deixant a banda prejudicis ideològics
pretesament progressistes, quants llençols
hem perdut amb les successives reformes
(des de la LOGSE a la LOE) que han contribuït
a ser on ara ens trobem.
EDUCACIÓ
La Intersindical-CSC va presentar-
se a les eleccions a la Fundació
Natzareth, un centre residencial
d’acció educativa d’Esplugues de
Llobregat, i va obtenir-hi el delegat
en joc. Igualment, en les eleccions
pel PAS de la Universitat Pompeu
Fabra, vam aconseguir tres dels
tretze representants del comitè.
vam revalidar la majoria absoluta i
vam aconseguir els cinc delegats que
integren el comitè. Així mateix, a
l’empresa Cromaresme SL, la
Intersindical-CSC obtingué els tres
delegats en joc. Finalment, a la
delegació de Catalunya del diari
Público, vam obtenir-hi l’únic
representant.
6 en profunditat
>INFLACIÓ
La pèrdua de poder adquisitiu de
les classes treballadores no afluixa
Xavi Martí
Les treballadores i treballadors
catalans estem perdent poder
adquisitiu. A les dades de la inflació
del 2007, amb un encariment prou
considerable dels aliments bàsics i de
serveis com l’aigua, l’electricitat, el
gas o els transports, cal sumar-hi les
deslocalitzacions i els tancaments
d’empreses, els acomiadaments i unes
taxes d’atur que el mes d’agost eren
un 35,26% majors que el mateix mes
de l’any anterior, als Països Catalans.
L’augment de l’IPC ha danyat al
conjunt de la classe treballadora de
Catalunya, encara que aquest ha
afectat amb més força als 770.000
assalariats catalans que estan
subjectes a uns convenis col·lectius
que no disposen d’una clàusula de
revisió salarial, que és un mecanisme
que garanteix que si els preus pugen
per sobre del que estava previst en
acordar l’increment salarial a les
empreses, el sou augmentarà per
cobrir aquesta diferència.
En aquest sentit cal destacar que els
preus van augmentar a Catalunya en
un 4,3 per cent durant el 2007 (i
enguany ja han crescut un 2,7%),
mentre que l’increment salarial sense
clàusula de revisió es va situar en el
3,05 per cent.
El pa nostre de cada dia
Una de les dades més preocupants que
ens va deixar el 2007 va ser l’escalada
històrica del preu dels aliments del
cistell del mercat. A Catalunya la llet
> Els principals
afectats per la inflació
són les famílies i les
treballadores, que
estan pagant
l’increment més gran
de l’alimentació de les
últimes dècades
es va encarir un 31 per cent i el pa un
11,8 per cent. Aquests dos productes,
juntament amb el preu del petroli, que
aquest juliol va tenir una cotització de
146,55 dòlars per cada barril de cru
Brent (el preu més alt de la seva
història), són els responsables del
repunt de la inflació.
Els principals afectats per aquest
augment de preus són les famílies i les
treballadores, les quals estan pagant
l’increment més gran dels preus de
l’alimentació de les últimes dècades.
Segons un informe de Caixa Catalunya
del febrer de 2008, les famílies estan
suportant un encariment del cost de la
vida superior a les dades oficials de la
Xavi Martí
inflació. L’entitat catalana creu que
l’increment que han suportar les
famílies se situa en el 7,9%.
L’augment en el preu dels aliments
no només afecta la butxaca de les
treballadores, sinó que també provoca
estralls en la seva salut. El catedràtic
de Medicina preventiva de la Universitat
d’Alacant, Carlos Álvarez Dardet,
assegura que «la classe obrera compra
molts més productes congelats i
precuinats, més greixos animals i menys
fruites, verdures, peix i aliments light
que les persones amb més recursos».
Fer baixar el preu dels aliments
sembla que no compta amb cap tipus
de voluntat política per part dels
diferents governs. El president
espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero,
ha afirmat molts cops que no es pot
imaginar una intervenció en el preu dels
aliments en una economia de mercat.
Per la seva part, l’exvice-president del
govern espanyol, Rodrigo Rato, va
declarar el 2003 que la intervenció en
aquest terreny «no era el camí per a una
economia moderna».
Made in china
Els béns industrials s’han encarit deu
vegades menys que els serveis. Els
preus dels electrodomèstics, ordinadors,
fotografia, cuines i joguines fa anys que
estan baixant. Així doncs, al gener de
2002 el cistell de la compra costava 100
euros i ara arriba a la xifra de 122 euros;
les assegurances mèdiques 126;
l’educació infantil 129; el calçat 126 i
els restaurants, bars i cafeteries 128.
Aquestes dades contrasten amb els béns
industrials: els ordinadors, sobre la
mitjana de 100 euros de 2002, ara
costen 26 euros; els equips d’imatge i
so arriben als 60 euros; l’aire
condicionat als 88 euros i les cuines i
els forns als 95.
Aquest abaratiment en el preu dels
béns industrials s’ha donat
principalment per l’expansió de la
indústria i dels productes xinesos. Així
doncs, cal assenyalar que els productes
exportats es van encarir un 1,6% durant
el 2007 i els productes importats un 4%.
A totes aquestes dades hi hem
d’afegir el fet que les comissions
bancàries han augmentat un 40% en cinc
anys. Els serveis financers que costaven
100 euros al gener de 2002 ara arriben
a la xifra de 140,5 euros.
L’atur com a agreujant
La inflació interanual del mes de juny
de 2008 va arribar al 4,9% a Catalunya.
Aquest darrer any, s’ha encarit la llet
un 23,6 %, els ous un 15,1, el transport
públic interurbà un 11,4 i els cereals un
10. Aquests van ser alguns dels
productes que van pujar més de preu.
A totes aquestes dades hi hem de
sumar uns índexs d’atur del mes
d’agost que no ens deixen gaire marge
per l’optimisme. El nombre d’aturats
a l’Estat espanyol va arribar durant
l’agost a les 2.530.001 persones, la
xifra més alta des de febrer de 1998.
Els Països Catalans van registrar
durant el darrer any 164.895 aturats
més, assolint la xifra total de 671.282
persones que no tenen feina.
Juntament amb aquestes dades de
> La taxa d’atur
espanyol pot arribar
fins al 10,7%, l’any
2009, segons un estudi
de l’OCDE
l’atur també hem de fer referència a
un estudi publicat per l’Eurostat que
afirma que l’Estat espanyol és l’estat
membre de la UE-27 amb la taxa
d’atur més elevada i que creix més,
aproximant-se a l’11%, una xifra molt
allunyada del 2,6% d’Holanda o del 2,3%
de Noruega.
LaIntersindical
Estiu 2008
Disparitat de sous
La pèrdua de poder adquisitiu dels i les
treballadores contrasta amb els elevats
sous que perceben els alts executius de
les grans empreses, que equivaldrien a
45 vegades el sou mitjà. Així doncs, les
diferències entre els salaris dels
executius i els dels assalariats s’han
multiplicat per deu en els darrers vint
anys. Si ens fixem en els càrrecs de
> La creixent
precarietat en el
mercat de treball, que
imposa salaris més
baixos, s’uneix a
l’eixamplament de les
diferències de sou
entre treballadores i
quadres directius a
l’interior de les
empreses
conseller executiu i d’alts directius, per
exemple, veurem com una elit de 541
persones, els que formen les cúpules de
les grans empreses, va obtenir uns
ingressos totals de 482 milions d’euros,
amb un sou per persona de 891.000 euros
anuals.
El fenòmen de la creixent precarietat
en el mercat de treball, que imposa nivells
salarials més baixos, s’uneix a
l’eixamplament de les diferències de
salari entre treballadores i quadres
directius a l’interior de les empreses. Avui
dia els executius cobren sous entre 100 i
200 vegades superiors als de les persones
que tenen les retribucions més baixes.
En aquest càlcul, a més, no es tenen en
compte els salaris en espècie, les
assegurances o els fons de pensions dels
alts directius.
El 80% dels salaris baixos els reben
les dones, els i les joves i les persones
nouvingudes. Les dones acostumen a
cobrar un 30,8% menys que els homes i
els immigrants, ocupats principalment
a la construcció, reben sous que poden
arribar a ser un 45% més baixos que la
mitjana. Les diferències de
retribucions, doncs, també es donen
dins del col·lectiu d’assalariats, ja que
no és cert que les dones, el jovent i els
immigrants tinguin un sou mitjà de
1.000 euros.
La pèrdua de poder adquisitiu de les
treballadores i dels treballadors i les dades
de la inflació, que s’han convertit en una
mena d’espasa de Damocles per a la
classe obrera, se suma al fet que el 63% de
les empreses europees té la intenció de
mantenir el salari base estable durant el
2008, mentre que un 8% fins i tot el reduirà.
Les dades no ens donen massa marge per
ser optimistes.
LaIntersindical
Estiu 2008
L’increment en el preu del
menjar només acaba de
començar i s’agreujarà
L’escalada dels preus dels aliments del
darrer any no es pot concebre com un
factor de caire conjuntural, sinó que
es tracta d’una situació que
s’allargarà i que s’accentuarà durant
els propers deu anys. Aquesta va ser
una de les conclusions de la desena
jornada de les empreses agràries de
Girona, que es van reunir a finals de
febrer. A la trobada tots els experts
van coincidir en assenyalar que el
problema és estructural i que
l’increment de la demanda en països
emergents, com la Xina o l’Índia, i la
utilització de cereals per obtenir
biodièsel hi tenen molt a veure.
L’encariment de l’alimentació
s’accentuarà en els propers deu anys,
a mesura que centenars de milers de
persones tinguin més poder adquisitiu
en els mercats emergents, els quals
sumen una població de més de 3.000
milions de persones. Els nous rics a la
Xina consumeixen ara prop de 50
quilos de carn per cap, mentre que fa
25 anys no arribaven a la xifra de 20
quilos. El problema pot arribar a ser
de caire insostenible quan aquests
nous consumidors arribin a menjar-
se els 270 quilos que demanden en
aquests moments els nord-americans.
Salari mitjà anual
En euros/any
Dinamarca
Noruega
Luxemburg
Alemanya
Regne Unit
Holanda
Bèlgica
Àustria
Suècia
Estat francès
Itàlia
Estat espanyol
Grècia
Portugal
Polònia
Mitja UE-15
Inflació al juny (2008)
+4,9% +4,9%
País
Valencià
en profunditat
Aquesta situació de l’encariment
del preu del menjar, en la qual són
les empreses de comercialització
dels aliments i les grans superficies
les que en treuen el màxim benefici,
afecta clarament als pagesos i als
consumidors finals. Els pagesos i els
ramaders veuen com tot el seu
esforç i treball es veu menyspreat
quan reben una remuneració que no
és en cap cas ni justa ni digna. Això
fa que les persones que treballen al
camp o en explotacions d’animals
hagin d’estar sotmeses a les
subvencions per poder sobreviure i
per fer que l’agricultura no
desaparegui. Els altres grans
afectats per aquest encariment del
preu del menjar són, evidenment,
els consumidors i, sobretot, aquelles
assalariades que tenen uns sous i un
nivell adquisitiu baix. Es calcula que
a començaments de 2008 la despesa
extra per l’increment del preu del
menjar i dels serveis ja va superar
els 1.000 euros per família a l’Estat
espanyol. Cada família de l’Estat
espanyol va gastar de mitjana 4.075
euros en el cistell de la compra el
2007, un 6,3 % més que durant el
2006.
47.529
45.485
42.135
41.691
40.015
38.700
36.672
36.032
34.049
29.047
24.116
20.438
17.859
14.715
6.269
34.412
(interanual)
+4,7%
Illes
Catalunya
Balears
La fiscalitat penalitza les rendes
del treball i la pobresa afecta al
25% de les famílies
La pobresa va afectar un 25% dels nuclis
familiars catalans entre el 2003 i el
2004. Són les conclusions d’un informe
referit al Principat que va publicar la
Fundació Jaume Bofill i que va estudiar
els elements que intervenen en la
pobresa i els que la perpetuen. Les
vídues, els jubilats, les famílies
monoparentals, els joves, els
nouvinguts i les persones que no tenen
estudis són els col·lectius amb més
problemes econòmics. A tots ells hi hem
d’afegir els que viuen al carrer o que
no tenen residència fixa i que, segons
la Fundació, són prop de 43.000 a
Catalunya.
L’estudi parla de situació de pobresa
quan els ingressos d’una persona són
inferiors al 60% de la renda mitjana de
Catalunya, una xifra que l’any 2003
equivalia a 7.011 euros anuals en un
nucli unipersonal i a 12.620 en un
format per una parella i un fill.
Les diferències entre rics i pobres
han augmentat en els darrers anys i el
nombre de persones sense recursos i
assalariats amb sous baixos ha crescut.
El principal culpable d’aquesta situació
és l’increment de la pressió fiscal, que
ha penalitzat les rendes del treball.
L’Estat espanyol és el quart del món pel
Projecció taxa d’atur (2009)
Estat espanyol
Turquia
Eslovàquia
Portugal
Grècia
Estat francès
Hongria
Alemanya
Suïssa
Japó
Dinamarca
Mèxic
Corea del Sud
Noruega
Holanda
Repartiment de la riquesa
(primer trimestre de 2008)
+9,4%
beneficis
empresarials
7
que fa a l’augment de la pressió fiscal,
sense que aquest increment hagi
repercutit proporcionalment en millores
socials. A l’Estat espanyol, des del 2000,
els que no tenen els ingressos mínims
per cobrir les seves necessitats
bàsiques han augmentat en 880.000
persones. Al mateix temps, el nombre
de milmilionaris a la borsa d’aquest
estat s’ha triplicat en només sis anys.
Els mileuristes, les famílies
monoparentals i els pensionistes són els
col·lectius que no han aconseguit
increments en el sou equiparables a la
inflació. La fiscalitat s’ha mostrat com
un mecanisme totalment injust i, així,
l’IRPF s’ha convertit en un impost al
treball i les rendes del capital se n’han
vist afavorides. El salari mitjà a l’Estat
espanyol no arriba als 21.000 euros
anuals, prop de 15.000 menys que la
mitjana de la Unió Europea. Segons un
estudi de la Universitat Abat Oliba CEU,
aquest salari hauria de situar-se per
sobre dels 30.000 euros bruts anuals.
Així, des del 2000 el salari mitjà real ha
caigut un 4,5%, mentre que els beneficis
de les empreses han augmentat un 73%.
A Europa les empreses han guanyat un 33%
més, mentre que els salaris s’han
incrementat un 0,8%.
font: OCDE
10,7%
10,5%
9,6%
7,9%
7,7%
7,6%
7,6%
7,4%
3,8%
3,8%
3,7%
3,6%
3,1%
2,8%
2,7%
+5,1%
augment
dels salaris
8 això es mou!
> Aída Abella // Sindicalista, activista política i membre de la Federació Sindical Mundial
«Ara a Colòmbia ja passem dels 2.600
treballadors assassinats»
Xavi Martí
Aída Abella és una sindicalista i
política colombiana que va haver de
marxar del seu país després dels
quatre atemptats que va patir de
mans dels paramilitars. L’any 1996,
després de 23 anys de dirigència
sindical i de salvar-se de l’impacte
d’un coet rocket, va decidir marxar
a Ginebra (Suïssa). Abella va ser
presidenta del partit Unión Patriótica
(UP), que entre els anys 80 i 90 va
veure com gairebé 4.000 dels seus
dirigents eren assassinats i molts
altres milers represaliats i torturats
pel terrorisme d’estat. Abella va ser
membre del Partit Comunista
colombià i treballa a la Federació
Sindical Mundial.
El conflicte de Colòmbia és de baixa
intensitat?
No, és de molta intensitat. Portem des
de la independència amb guerres
declarades i no declarades i en tot el
segle XX només hi ha hagut dos anys de
pau. L’última etapa de la violència està
inscrita dins la teoria de la seguretat
nacional i la guerra de baixa intensitat,
però això no té raó de ser a Colòmbia.
En un any assassinen tanta gent com
va assassinar durant disset anys la
dictadura militar de Xile. El problema
és que tot es fa en nom d’una suposada
democràcia que els ha permès actuar
com han vingut actuant. Amb les
democràcies van parar les desaparicions
i els assassinats, però a Colòmbia no.
S’ha practicat una repressió més greu i
més complexa que la del Con Sud amb
les dictadures.
Paramilitars, govern, exèrcit… són el
mateix?
Ha existit una aliança perversa entre
els estats i els governs, el narcotràfic i
l’oligarquia colombiana. Després del
Frente Nacional li van donar el control
de l’ordre públic als militars i aquests
es van convertir en una força que va
arribar a imposar el que s’havia de fer
amb la gent. Els militars arribaven a
les fàbriques i mataven la gent. El
moviment sindical està travessat per
la violència des de principis del segle
XX. A finals del segle XIX es va començar
a matar treballadors. Amb la gran
massacre del 1928, la de les bananeres,
comença a ser normal que, per dirimir
els conflictes laborals, els patrons
utilitzin la violència a través de
l’exèrcit i amb el beneplàcit dels
governs.
És el que va passar durant els anys
20 i els 30 a Itàlia i Alemanya.
Quan passava això a Europa, a
Colòmbia es van començar a veure les
organitzacions de treballadors com una
cosa molt perillosa, ja que podien
demanar més salari, es podien
organitzar i podien demanar seguretat
industrial i medicina a la feina. Tot això,
per als patrons, era molt perillós i van
Xavi Martí
començar a matar dirigents sindicals
perquè la gent no s’organitzés. Això
encara continua avui. Actualment, el
genocidi del moviment sindical ha sigut
impressionant. En vint anys, fins el
2000, van matar 2.515 treballadors i ara
ja passem dels 2.600 treballadors
assassinats. La taxa de sindicació a
Colòmbia ha baixat profundament i
molts sindicats han desaparegut. Per
això Colombia és un dels països més
observats per part de l’Organització
Internacional del Treball (OIT).
«A Colòmbia és molt
perillós pensar i
dissentir»
Què són les FARC?
Aquest moviment armat ha estat una
resposta a la violència exercida des del
poder. La violència està unida al poder
i aquest la practica sempre. Per què
apareixen les FARC, el EPL, el ELN i
totes les guerrilles? Doncs perquè hi
havia una violència ferotge al camp. En
el sector d’Arauca, en els anys 40, quan
els camperols desplaçats del centre del
país comencen a tenir les seves petites
finques, arriben els terratinents de
l’altre departament amb l’F2 rural, que
eren els cossos secrets de l’estat, i amb
les armes els exigeixen que abandonin
les seves terres. La gent es va armar
per defensar-se, ja que els volien
expulsar i matar. Com s’havia de
defensar la gent… amb discursos? No
han tingut opcions i aquest és el
problema! Només reivindicaven el dret
a la terra i a viure i, per fer-ho,
s’armen. Altres vam optar per lluitar en
política o en els sindicats i, amb les
mans plenes de paraules, també vam
rebre bales. A Colòmbia és molt perillós
pensar i dissentir. És perillós plantejar
coses que no estiguin d’acord amb la
institució i el govern de torn. En
aquests moments la intolerància i la
radicalització són impressionants i la
culpa és d’un president que només pensa
en «la guerra total».
Quin paper hi tenen els EUA en el
conflicte?
Immens! Ara hi ha conflictes amb el
Canal de Panamà i els EUA sempre han
estat al darrera de tot això: Colòmbia
és el segon país del món amb més
assistència econòmica dels EUA.
Colòmbia té reserves de petroli, però
no les han pogut treure del país tan
fàcilment com ho han fet a Veneçuela o
a l’Equador. I això és així a causa de
les accions del moviment insurgent, com
les que ha fet l’ELN. Colòmbia és rica
en minerals, plata, maragdes, or i
altres matèries naturals, i això
interessa als EUA. Un dels patrocinis
més importants que han rebut els
paramilitars prové dels EUA.
I les multinacionals?
La Chiquita Brandt, que explota i
exporta plàtans des de la zona d’Urabá,
és l’empresa que l’any 1928 (quan
s’anomenava United Fruit Company) va
provocar la massacre de les bananeres…
i la mateixa que va finançar els grups
paramilitars durant els 80 i els 90 i que
va ser sancionada per un tribunal dels
EUA per aquest fet. La Drumon, que
explota carbó a la costa atlàntica,
també va finançar els paramilitars, però
no la van declarar culpable de res.
També hi ha empreses automobi-
lístiques i de l’alimentació (Coca-Cola,
per exemple) que participen en aquest
procés. Les multinacionals tenen una
gran quota de responsabilitat en
l’assassinat dels treballadors.
Què era la UP?
Va ser un partit sorgit dels acords de
pau de 1985 entre les FARC i el president
Betancourt. Era un moviment polític que
volia que els que es van aixecar amb
les armes passessin a fer política. Amb
la UP la gent va participar en les
eleccions de 1986 i van obtenir catorze
parlamentaris. Però els resultats no van
agradar als enemics de la pau i va
començar la matança. Alguns
LaIntersindical
Estiu 2008
comandants insurgents van arribar al
congrés, però es van haver de retirar
perquè fins i tot van començar a matar
els no combatents. La UP recollia un
espectre molt ampli: liberals,
conservadors, demòcrates, dirigents
sindicals, periodistes… gent que per fi
veia que una opció política podia fer
canviar el país i treballar per la pau.
Això va crèixer, però els insurgents que
estaven al parlament van haver de
retirar-se davant la possibilitat de
morir. El procés de pau queda quasi
suspès i es veu que no es pot construir
la pau per la via legal. Qui va estar
darrera de les morts dels parlamentaris?
Doncs uns autors intel·lectuals que van
atiar el foc des dels diaris demanant
que es recuperessin les quotes de poder
del partit liberal i del conservador,
guanyades per la UP a les urnes. Els
altres culpables van ser els autors
materials, les forces militars. Ningú de
la cúpula militar es pot declarar
innocent del genocidi de la Unión
Patriótica, ja que totes les morts de la
UP van ser fruit d’operatius militars
dissenyats per les cúpules.
«Ningú de la cúpula
militar es pot declarar
innocent del genocidi
de la UP, tots els
operatius els van
dissenyar ells»
Els militars mai tenen escrúpols.
Si al Tribunal Penal Internacional
s’actua algun dia en relació a Colòmbia,
no quedarà cap militar de les cúpules
que no sigui acusat de terrorisme
d’estat. Però també els presidents i les
autoritats : César Turbay, Virgílio Barco,
Ernesto Samper, César Gavíria…
absolutament tots. I tota la cúpula
militar: el general Bedoya, el general
Montenegro Rincón (de la policia), el
general Hotman (marina), etc. Amb tots
ells vàrem parlar per denunciar els
assassinats i no van fer res. La resposta
de la cúpula militar va ser que els
estàvem faltant al respecte. Per això
hem demandat l’estat davant les
organitzacions internacionals, a la
Comissió Interamericana, l’any 1993.
En cap dictadura s’han portat més de
3.000 casos degudament documentats
com a la prova que l’exèrcit va
organitzar els grups d’autodefensa. La
manca d’un poder civil fort va fer que
els militars gestionessin l’ordre públic a
la seva manera i continuessin utilitzant les
operacions encobertes a través dels
paramilitars. Fins i tot van existir
massacres on van actuar plegats exèrcit
i paramilitars. També hi va haver
moments en què el propi exèrcit actuava
sol: es treien els uniformes, es vestien de
camperols, es posaven els braçalets de l’AUC
i mataven. A Colòmbia ha passat de tot en
nom d’una suposada democràcia.
LaIntersindical
Estiu 2008
> TRANSPORT
Precarietat sobre rodes
Sergi Rodríguez
Conductor i membre del Comitè
d’Empresa de Calsina i Carré SL
Enguany es comencen a aplicar a nivell
europeu les noves normatives que
regulen els temps de treball i de descans
del transport, tant de mercaderies com
de viatgers per carretera. Han estat
més de dos anys de debats i de treballs
entre governs, patronal i sindicats del
sector, els quals han permès poder
emprar llur vocabulari. Tot això per
arribar a un resultat més que decebedor
per als interessos dels i les treballadores
del sector.
D’una banda hi ha hagut una petita
reforma, aplicable a tot l’àmbit de la
Unió Europea i que va retocar els temps
de conducció i de descans. Una
d’aquestes reformes, per exemple, és
la que diu que la interrupció de la
conducció després d’un període màxim
de quatre hores i 30 minuts de
conducció serà de 45 minuts o de dos
períodes, el primer de quinze minuts i
el segon de 30 minuts, en comptes de
tres períodes de quinze minuts com es
feia fins ara. Sàbies reformes aquestes.
> Dos anys de treballs
i debats per arribar a
un resultat més que
decebedor per als
interessos dels
treballadors i de les
treballadores
D’un altre costat trobem una reforma
feta a nivell de cadascun dels estats, la
qual regula el tipus i la quantitat d’hores
treballades. I és que aquí, on els
> MOVIMENTS SOCIALS
El Fòrum Social Català supera les expectatives
Miquel Andreu
La cita venia de Nairobi (Kenya), del
Fòrum Social Mundial, celebrat el 2007
i del qual se’n va desprendre una
Jornada d’Acció Global fixada pel 26 de
gener. La de Nairobi era la continuació
de les multitudinàries trobades
nascudes el 2001 a Porto Alegre, per
contrarestar i cridar l’atenció sobre les
nefastes conseqüències socials de les
reunions que els amos del món
celebraven a Davos (Suïssa), sota el títol
de Fòrum Econòmic Mundial.
Allí, a Nairobi, i en una època de
certa desorientació del moviment
altermundista, es van posar de
manifest les limitacions del model d’un
únic lloc de trobada mundial i, per
contra, va sorgir l’aposta per un model
descentralitzat arreu del món, més
atent a les problemàtiques concretes de
cada territori i amb més possibilitat
d’incidència en l’entorn.
Sobre aquesta pauta, doncs, els
moviments socials catalans comencen
el juny de 2007 a valorar la possibilitat
això es mou!
Xavi Martí
treballadors tenim la sort de ser súbdits
del Regne d’Espanya, els conductors en
sortim bastant malparats si fem la
comparació amb la resta de companys
europeus. I molt malparats, si ho fem
amb qualsevol altre sector.
Doncs bé, la nova llei espanyola
estableix períodes de treball setmanals
de 45 hores de mitjana, sobre períodes
de 4 mesos... això sí, amb un màxim
de 60 hores setmanals. Tot això s’ha
fet segons les necessitats de l’empresa,
de qui si no? El gran avantatge és que
ara s’especifiquen el que són temps
d’espera, temps de càrregues i altres
treballs i com els haurem de
comptabilitzar a l’hora de fer els càlculs
de les jornades de treball. Però la llei
ho fa amb una ambigüitat que fa
impossible poder-los comptabilitzar.
Sense voler aprofundir més en el
d’un Fòrum Social Català. Resultat: un
fòrum amb les aules de la Universitat
de Barcelona plenes de gom a gom per
a les més de 90 activitats programades
per unes 200 entitats, entre les quals
la Intersindical-CSC. Els actes es van
dividir en quatre eixos de treball: drets
socials, laborals i econòmics; defensa
del territori; guerra i globalització; i
societat democràtica.
Un dels temes que es van tractar
va ser el dels serveis públics de
qualitat, no ja amenaçats, com se sol
dir, sinó directament retallats i
ofegats cada dia que passa, a cop de
privatització. Privatització a la
sanitat, privatització a l’educació,
privatització als serveis postals,
privatització al transport. I és que el
desmantellament dels serveis públics
–abans d’arribar a ser-ho realment- és
tal vegada el front de lluita principal,
ara per ara, de les polítiques
econòmiques neoliberals, dels governs
que les secunden i faciliten, del Banc
redactat de la llei (però intentant
mitjançant aquest text fer
comprensible per a qualsevol lector els
grans trets de les condicions de treball
del sector) queden paleses les
condicions d’altíssima precarietat per
als treballadors del transport per
carretera.
A ningú se li pot passar per alt que
estem molt lluny de les 40 hores
setmanals, en ple segle XXI i amb
condicions més pròpies del segle XIX. A
més, tothom pot veure el grau de
cinisme que presenten aquestes lleis de
caire social que hem de patir, fetes per
al benestar i la seguretat dels afectats
(segons ens diuen els nostres
legisladors), adesiara de la seguretat
viària. I és que no representen cap
benestar: ni pels treballadors ni per la
resta d’usuaris de les carreteres. Es
Mundial, del Fons Monetari
Internacional i de l’Organització
Mundial del Comerç. I tot això com es
fa? Doncs amb el deteriorament dels
serveis que han de garantir drets
bàsics a la ciutadania reduint la
despesa pública; amb la regulació cada
cop més permissiva per tal que les
empreses privades puguin introduir-
se i lucrar-se en el sector públic; amb
els acords de subrogació cap a
empreses privades de funcions
bàsiques fins ara desenvolupades per
les empreses públiques i amb la
privatització, pura i dura, de
determinats serveis.
A tot això, i més, van oposar-se les
més de 3.000 persones que van
participar al Fòrum Social Català,
essent més de 4.000 a la manifestació
del 27 de gener pels carrers de
Barcelona, sota el lema Que no
especulin amb les nostres vides. Un
altre món ja és possible. Abans, però,
i per cloure l’encontre, va tenir lloc
9
tracta de jornades de treball de nou o
deu hores de conducció, sumades a
períodes de dues o tres hores
relacionades amb altres treballs o amb
temps d’espera relacionats amb
l’arribada de clients o de passatgers.
Tot això s’afegeix als descansos en la
cabina d’un camió, en plena carretera,
sota els perills que comporten els
possibles lladres que vaguin per la zona
i sense les més mínimes condicions
d’higiene.
Una reforma que no representa cap
guany per als que ens dediquem al
> Es tracta de
jornades de treball de
nou o deu hores de
conducció, sumades
als temps d’espera
relacionats amb altres
feines o amb
l’arribada de clients o
de passatgers
transport o a la conducció. Per això
reclamem que es facin millores en
profunditat, car el punt de partida del que
sortim és el d’un sector amb uns índexs
de sinistralitat molt alts (dels cinc
primers en el rànquing). Una situació de
la qual sovint en són víctimes persones
alienes a la nostra professió: només ens
cal pensar en els accidents de trànsit.
Recordem, a tall solidari, les
reivindicacions dels conductors i de les
conductores de TMB, les quals han
protagonitzat diverses jornades de vaga
i han patit també la repressió dels
mossos. No reclamen més diners,
reclamen més descans. Pensem-hi.
l’Assemblea de Moviments Socials, on
es va consensuar una declaració final
dels i les participants i es va fixar una
agenda de mobilitzacions per als
següents mesos, amb el 8 de març, el
15 de març (feia 5 anys de les
mobilitzacions contra la invasió de
l’Irak) i l’1 de maig com a primeres
dates rellevants. Ara, i per tal que no
es dilueixi la reflexió, s’ha posat en
marxa un bloc obert i participatiu,
(forumsocialcatala.blogspot.com), per
continuar el debat i l’articulació.
En definitiva, el Fòrum Social
Català ha estat un èxit del tot
inesperat, que ve a tombar la
sensació d’estancament que
semblava dominar l’activisme català
i que demostra que aquells i aquelles
que estan pel canvi social hi són i
hi som, i som molts. I arreu del
món, els més de 100 fòrums locals
simultanis també acrediten que les
lluites continuen vives i que aquí no
s’ha acabat res, tot al contrari.
10
> IMMIGRACIÓ
Entre les realitats i les demagògies
Agustí Ribas
En els darrers vuit anys s’han instal·lat
al Principat un total de 800.000
immigrants procedents dels cinc
continents. Les dades percentuals són
anàlogues si mirem els territoris del
País Valencià i les Illes i diferents a la
Catalunya Nord, on el fenomen és
anterior. Entre 1950 i 1960 un milió i
mig de persones procedents
d’Andalusia, Múrcia i Extremadura
varen passar a ser, en paraules de Paco
Candel, els “altres catalans”. En aquella
època, en plena dictadura, no hi havia
cap institució pròpia que fes polítiques
d’integració. Ara sí sembla que hi hagi
polítiques d’integració, però ens hem
de preguntar si són efectives.
Aquesta pregunta és la que es fan
moltes persones al país, des del rigor i
l’interès cap a la immigració o bé des
de la demagògia. Els demagogs sempre
utilitzen la immigració -especialment
d’algunes nacionalitats- com a cap de
turc de tots els mals socials. Nosaltres,
en tant que sindicalistes amb visió de
país, hem de fer-nos aquesta pregunta
i buscar les respostes amb rigor i
seriositat, ja que ens preocupen les
persones que acaben d’arribar i ens
preocupa el país. És a partir d’aquest
doble vector que creiem que s’han de
trobar les solucions, tot sabent que a
priori no hi ha fórmules màgiques.
Ens hauríem de preguntar si els
serveis públics, en època d’aprimament
de l’Estat del benestar, estan preparats
per rebre aquestes noves persones, que
no poden ser ciutadans perquè la Llei
d’Estrangeria en limita els drets. La
integració comença al lloc de treball, que
és justament on la immigració rep el
pitjor tracte respecte a la resta de la
classe treballadora. Per exemple, el fet
de no tenir la documentació al dia
obliga centenars de milers d’immigrants
a treballar en l’economia submergida.
Segons el diari Expansión del 4 de febrer
d’enguany, el 80 per cent dels
immigrants comença a treballar en
l’economia submergida. A una persona
sense papers, que treballa “en negre”,
no se li pot exigir una integració
exemplar. Tampoc entra dins els càlculs
de la planificació dels serveis públics si
> INTERNACIONAL
Colòmbia: més solidaritat sindical catalana
Naya Parra
La Intersindical-CSC continua treballant
de manera activa aquest 2008, en el
camp de la solidaritat. Durant els
primers mesos de l’any, el sindicat
català va tornar a visitar Colòmbia,
donant suport a les activitats dels
sindicats i les organitzacions socials
colombianes que treballen per la
veritat, la justícia i la reparació davant
la repressió del govern colombià a
qualsevol expressió que no estigui
d’acord amb les seves polítiques
neoliberals i de guerra.
La Intersindical-CSC continua
això es mou!
estadísticament no existeix. I, quan
l’economia va malament, són els
primers a quedar-se en atur. El 2007
l’atur va afectar al 15,4% de
treballadors immigrants. Per tant, la
cosa falla. Estimacions independents de
l’administració situen el nombre
d’indocumentats al voltant del 40% de
la quantitat total d’immigrants i, per
tant, entrem en una situació
preocupant.
> Emigrar suposa
abandonar el teu
entorn per anar a un
lloc desconegut, del
qual en tens poques
referències
Emigrar és una decisió difícil. Suposa
abandonar el teu entorn per anar a un
lloc desconegut, del qual en tens poques
referències i on no saps com et rebran.
L’estat actual del món globalitzat, en
el qual cada dia les diferències entre
països s’eixamplen més i més i en el
que poblacions senceres viuen al llindar
de la misèria, és un fort incentiu per
donant suport a organitzacions
sindicals que a Colòmbia, a Bolívia i a
l’Equador treballen per la millora de
les condicions de vida de les persones
menys afavorides; deixant clar que el
poble català ha estat i és avui dia un
poble solidari que lluita contra les
injustícies.
Aquesta tasca no només la fa amb
projectes de suport a iniciatives
d’organitzacions del sud, sinó també
difonent les problemàtiques d’aquests
països arreu dels Països Catalans.
Aquest passat mes d’abril, la
Xavi Martí
marxar i provar sort en un altre país on
les coses vagin millor. Aquesta és la
motivació bàsica d’una gran part
d’immigrants, no pas l’única, perquè
també hi ha d’altres motius, com fugir
de règims polítics opressius.
A Catalunya les necessitats
productives demanden mà d’obra,
entre d’altres raons perquè els
índexs de natalitat no són
suficients, amb la qual cosa s’ha
d’anar a buscar gent a fora. Un altre
fet és la consideració social de
certes feines, en un mercat que cada
cop demanda més especialització.
La gent estudia i es prepara per fer
determinades feines, però d’altres,
menys qualificades, es queden sense
personal. I és en aquest segment on
els nouvinguts majoritàriament
troben treball: restauració, neteja,
serveis personals, construcció,
agricultura, etc. Tot això escapa al
control polític de les societats, ja
que, quan el poder polític planifica
l’arribada de noves persones al
nostre país, ho fa en base
exclusivament a les demandes del
poder econòmic i amb una visió que
no és la catalana. Es tracta de les
necessitats del totpoderós mercat,
Intersindical-CSC va participar en
l’organització de les sisenes Jornades
per Colòmbia (celebrades a
Barcelona), les quals enguany es van
centrar en les problemàtiques de les
dones i el conflicte intern que viu
aquest país.
El resultat va ser molt positiu. Des
de Colòmbia van arribar dones que
treballen dia rere dia per la construcció
d’un país més just, tot i les dificultats
i les amenaces dels grups paramilitars
i de la pressió governamental contra el
dret d’expressió de la població. Les
LaIntersindical
Estiu 2008
que alhora manté de manera
estructural un percentatge de
persones en atur per tal de moderar
les pretensions dels treballadors i de
les treballadores.
D’altra banda, trobem la situació
cultural de la societat d’acollida. La
cultura catalana, mancada d’un
estat propi, no té les eines
institucionals necessàries per
integrar culturalment tanta gent i
tan diversa. Només tenim alguns
suports en determinades instàncies,
com ara l’ensenyament, on es
practica la immersió lingüística.
Pensem que durant el curs 2003-
2004, el 48,85% de les noves
matriculacions al Principat van ser
d’alumnes que procedien de la
immigració. En aquests moments es
qüestiona des de la dreta espanyola
aquesta immersió i el conseller Maragall
ha creat unes aules especials d’acollida
per a nens nouvinguts, mesura
controvertida. A part de la llengua,
altres indicatius de coneixement i de
> Una de les coses
que tenim dret a
decidir en aquest
país és el nombre de
persones que podem
acollir i com ho fem
participació social són encara àrees closes
per una majoria d’immigrants.
Les polítiques d’integració són
insuficients i cal una revisió d’aquestes.
Una de les postures que defensem des
de la Intersindical-CSC és el dret a decidir
i, a més, una de les coses que tenim dret
a determinar en aquest país és el nombre
de persones que podem acollir i les
condicions en què ho fem, marcades per
la solidaritat humana, la justícia social i
el sentit de país. Cal que això es pugui
fer des de les institucions que tenim i, si
això no és possible, potser hauríem
d’anar pensant en tenir un altre marc
juridicolegal.
aportacions fetes per les ponents van
permetre que arribés a Catalunya
l’opinió d’un ampli ventall
d’organitzacions on les dones en són
protagonistes de primer ordre. Algunes
d’aquestes persones, desafortuna-
dament, no venien des de Colòmbia, ja
que viuen en condició d’exiliades per
culpa de l’alt nivell de repressió que hi
ha al país. Una d’aquestes dones va ser
Aída Abella, destacada sindicalista i
activista política de la qual en podeu
llegir una entrevista a la pàgina 8
d’aquesta revista.
LaIntersindical
Estiu 2008
> EL DVD
Autogestió obrera
‘5 fábricas’
El cineasta italià Darío Azzellini i el seu
company de feina Oliver Ressler estan
presentant pel món les realitats de
Veneçuela. Després del seu èxit Venezuela
desde abajo, difonen ara 5 fábricas,
control obrero en Venezuela. El film recull
les transformacions del sector productiu
del país i aquestes es presenten a través
de cinc grans empreses de diferents
regions: una fàbrica d’alumini, una tèxtil,
una de tomàquet, una de cacau i una de
paper. Aquestes fàbriques, conquerides
per les treballadores i els treballadors i
amb el suport del govern per mitjà de
crèdits, funcionen amb diverses formes
de cogestió i autogestió obrera. Aquí
«l’assemblea és pràcticament el patró de
l’empresa».
> L’ENTITAT
Més de deu anys unint rius i persones
Roger Gili (Afiliat I-CSC i membre P. Rius)
El Projecte Rius és una iniciativa nascuda
l’any 1997 de la mà de l’Associació
Hàbitats, que té com a objectiu principal
estimular la participació activa de la
societat en la conservació i millora dels
rius. El projecte fomenta l’apropament
de la gent al riu i permet conèixer com
són i com funcionen els nostres rius, els
organismes que hi podem trobar, la seva
importància ambiental i social i els
problemes que pateixen i què podem fer
per millorar-los. Amb el lema Perquè per
protegir, primer cal conèixer i estimar,
els impulsors del Projecte Rius van
començar a recórrer el territori català,
fent contactes amb persones
interessades en implicar-se en la
protecció i la millora dels espais fluvials.
La col·laboració amb el Departament
d’Ecologia de la Universitat de Barcelona
va ser bàsica per a dotar-se d’una
metodologia que permetés analitzar
l’estat de salut dels rius mitjançant
indicadors senzills que no requerissin de
prèvia formació acadèmica. Això sí,
sense perdre en cap cas el rigor científic.
Els grups de voluntaris del Projecte Rius
fan un seguiment dues vegades a l’any
(primavera i tardor) d’un tram de riu que
ells mateixos escullen. El seguiment inclou
un control dels paràmetres físics i químics
del riu (cabal, velocitat de l’aigua,
calaix de sastre
> EL DISC
Suport al català
‘Musiquetes per a la Bressola’
Una trentena de músics dels Països
Catalans han gravat un disc de cançons
populars i infantils per promoure les
Escoles Bressola de la Catalunya Nord.
El treball, titulat Musiquetes per a la
Bressola, compta amb la participació,
entre d’altres, de Feliu Ventura, Joan
Garriga (La Troba Kung-Fú), Joan
Miquel Oliver (Antònia Font), Miquel
Gil, Carol Duran (La Carrau), Artur Gaya
(Quico el Célio, el Noi i el Mut de
Ferreries), Sicus (Sabor de Gràcia),
Àgata Casas (Dijous Paella) o Mercè
Galí (Dúmbala Canalla). Les cançons del
disc estan vestides amb ritmes
electrònics, reggae i rumba i es poden
escoltar de forma íntegra al web
www.musiquetes.cat.
amplada del tram, fondària, tipus de
llera, pH, nitrats, etc) i dels biològics
(animals que s’hi troben, plantes o estat
del bosc de ribera), així com detectar
possibles alteracions que es donin en
algun dels paràmetres o en tot el tram
del riu (abocaments, contaminació de
l’aigua, sequera, etc). El material i la
formació necessaris per dur a terme
> EL WEB
‘Creative Commons’
http://www.culturalliure.cat
La pàgina es perfila com un espai
electrònic de publicació de
continguts culturals d’ús públic i
gratuït que forma part del projecte
LaFarga.cat. Aquest web segueix la
filosofia de les persones implicades
en el foment i l’ús del programari
lliure i publica continguts que tenen
la llicència Creative Commons. A la
pàgina s’hi pot trobar música i
edicions escrites, entre les quals en
destaquen el llibre Free Culture o el
recopilatori de cançons inèdites de
grups catalans Música Lliure. Un
altre dels títols que publica
Culturalliure.cat és el llibre de
Richard M. Stallman Programari
lliure, societat lliure.
Roger Gili
aquesta tasca són facilitats pel Projecte
Rius, així com la recopilació de les dades
resultants. Una segona fase d’implicació
i de participació en el Projecte Rius és
l’adopció d’un tram del riu. Els grups amb
unes majors inquietuds i capacitats i que
volen adquirir un nivell més alt de
compromís «adopten» el seu tram de riu
i hi fan actuacions (neteges,
11
> EL WEB
L’exili republicà
http://www.museuexili.cat
El Museu Memorial de l’Exili de la
Jonquera va obrir les seves portes al
febrer. Es tracta de l’únic museu
d’Europa dedicat a la memòria de l’exili
i al seu llegat. L’exposició permanent
està centrada en l’exili republicà de
1939, en els seus antecedents i en les
seves repercussions més immediates.
L’exposició fusiona els recursos
audiovisuals amb els panells explicatius
i amb l’exposició de documents
originals de gran interès històric. El
web ofereix un apartat on s’hi pot
consultar una extensa bibliografia
centrada en els exiliats i exiliades i
en els camps de concentració
francesos que van confinar els
republicans.
recuperacions de camins, activitats, etc)
destinades a la seva millora.
La dinàmica encetada des del Projecte
Rius a Catalunya ha propiciat que la
idiosincràsia de treballar per a la conservació
i la millora dels espais fluvials s’hagi estès
per altres territoris. Partint de les diferències
culturals i d’ecosistema de cadascun dels
diferents territoris, el Projecte Rius està ja
caminant cap Andorra, el País Valencià,
Galícia, Madrid i Cantàbria. Menció a part
mereixen dos projectes que s’impulsen
també des de l’Associació Hàbitats: el
Projecte Boscos de Muntanya i el Seguiment
d’Amfibis de Catalunya, propostes que
cerquen, igual que el Projecte Rius, la
defensa del territori des de la participació i
la implicació de la ciutadania. Amb més de
deu anys a l’esquena, la feina de l’Associació
Hàbitats i del Projecte Rius no està, ni de
bon tros, esgotada. Des de la convicció que
l’única manera de recuperar els rius és la
implicació de les persones, tenen encara
molta feina per fer en l’àmbit de la difusió
i la conscienciació al voltant de la Nova
Cultura de l’Aigua.
Per saber-ne més sobre el grup:
Associació Hàbitats Projecte Rius. Carrer
Guadiana, 30 baixos. 08014 Barcelona.
www.projecterius.org,
info@projecterius.org.
12 gent de la intersindical
Afiliat i delegat sindical de la Intersindical-CSC i Auxiliar d’Infermeria a la Fundació
Carles Romero Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga
«Volem un model d’hospital comarcal pròxim
i gestionat per tots els pobles del Berguedà»
cops la guixeta d’aquesta treballadora,
va agafar la seva roba i la va malmetre
amb tinta. La direcció, per tal de trobar
el culpable o la culpable d’aquest
assetjament, va col·locar la càmara,
mesura que nosaltres, com a
Intersindical-CSC, consideràvem que
violava la intimitat i la dignitat de les
treballadores, més tenint en compte que
això no es va transmetre als
representants sindicals. Aquesta
mesura, la dels mecanismes de
vigilància sobre les treballadores, la
direcció de l’hospital la va prendre
sense consultar al Comitè d’Empresa i
sense la corresponent ordre judicial per
fer-la efectiva. La càmara va ser
trobada per una companya per
casualitat.
Quines mesures vàreu prendre?
El Comitè d’Empresa va decidir tirar
endavant el procés de denúncia davant
En Carles Romero és Auxiliar d’Infermeria des de fa cinc anys i
de magistratura i va ser en aquest
es va afiliar l’estiu de 2007 a la Intersindical-CSC. L’any passat moment quan va entrar en acció el
es va presentar a les eleccions sindicals de l’hospital on treballa Consorci Hospitalari de Catalunya
i va ser escollit delegat. En Carles també participa en el teixit (CHC), el qual és el gestor del nostre
associatiu de Berga i, entre altres coses, és membre de l’Ateneu centre de treball. Aquest va fer una
Llibertari del Berguedà i locutor de Ràdio Korneta. proposta al Comitè d’Empresa que va
consistir en acomiadar els responsables
Per què vas decidir presentar-te per el protagonista i el motor ha de ser el de la instal·lació de la càmera (el
ser escollit delegat? poble treballador. gerent, la directora d’infermeria i el
A partir de la inoperativitat de les responsable de recursos humans) a canvi
persones que formaven part del Comitè Fa poc les treballadores de l’hospital de retirar la demanda. Com a
d’Empresa existent (CCOO, Sindicat on treballes es van trobar amb un fet Intersindical-CSC, tot i considerar que
Mèdic, SATSE i UGT) i de les força delicat... era una proposta dràstica però bona,
problemàtiques laborals amb les quals Cal dir que, d’entrada, ens vàrem ens vàrem abstenir, ja que al nostre
ens trobàvem cada cop més sovint. trobar amb una problemàtica molt parer no deixava de ser un rentat de
També vaig fer una profunda reflexió important relacionada amb la cara al problema, perquè, encara que
sobre el descrèdit actual dels sindicats instal·lació d’una càmara web en els acomiadessin al gerent, la gestió del
majoritaris i vaig decidir apostar per vestidors femenins arrel d’un cas nostre centre continuava a mans de la
un altre front de lluita basat en la d’assetjament (mòbbing) que va patir gran patronal del sector sanitari català
transformació de la societat, en la qual una companya. Algú va obrir fins a tres (el CHC). La càmara finalment es va
LaIntersindical
Estiu 2008
retirar, però els representants sindicals
no van poder tenir accés a les imatges
que havia registrat.
Com veieu la gestió hospitalària del
Consorci?
És molt possible que degut al nou model
territorial reflectit a l’Estatut sobre les
vegueries es vagin descentralitzant
serveis cap a hospitals més grans.
Aquest és el cas de la vila de Berga,
on, en un futur pròxim, i degut al
creixement i remodelació de l’Hospital
General de Manresa i del de Puigcerdà,
alguns serveis als quals fins ara tenia
accés la ciutadania de la comarca
hauran de desplaçar-se fora del seu lloc
de referència. D’aquesta manera el
consorci executaria les directrius
marcades pel Departament de Salut. Per
exemple, d’aquí uns anys podria ser
possible que l’Hospital de Berga
estigués centrat en les urgències i les
primeres cures i un volum important de
la feina seria assumit per l’hospital
intercomarcal de referència.
Per quin model d’hospital aposta la
Intersindical-CSC?
Apostem per un model comarcal,
pròxim, gestionat per tots els pobles
del Berguedà i solidari amb els altres
hospitals, per poder tenir accés als
mateixos serveis dels que hem gaudit
fins ara i evitar la descentralització i la
fuga d’alguns serveis a d’altres centres.
Això pel que fa al servei que se li ha de
donar als ciutadans i ciutadanes. Pel que
fa a les condicions laborals, aquest futur
model suposaria la fuga de professionals
cap a hospitals intercomarcals i, per tant,
ens podríem trobar amb un problema de
manca de metges a la nostra comarca.