Òrgan d’expressió de la Intersindical-CSC Estiu 2008 Núm.14 1 euro www.intersindical-csc.cat

Intersindical

La seva riquesa ésla nostra pobresa

sumari

Primer deMaig: ‘La sevariquesa és lanostrapobresa’

ACCIÓ SINDICAL pàg. 4

Aída Abella:«A Colòmbiapassem dels2.600treballadorsassassinats»

AIXÒ ES MOU! pàg. 8

Transport:Precarietatsobre rodesen el sector

AIXÒ ES MOU! pàg. 9

Immigració:Entre lesrealitats i lesdemagògies

AIXÒ ES MOU! pàg. 10

No permetrem jornades laborals de65 hores setmanals!

> Després d’anys de bonança

empresarial, a costa de l’especulaciói el benefici excessiu, els treballadorsara ens hem d’apretar el cinturó

> Ja estem pagant la seva avaríciaamb inflació i atur desmesurats

> editorial: pàg. 2> en profunditat: pàg. 6

> El Consell de ministres de la UE ha aprovat unaDirectiva que permet elevar la jornada laboral delsestats membres fins a les 65 hores setmanals> Aquesta norma resta pendent de ser ratificadapel Parlament Europeu en una complicada votacióen la qual s’hi pot influir amb mobilitzacions

Xavi Martí

Intersindical

Estiu 2008

Els nostres locals

El Barcelonès

Av. Portal de l’Àngel,38, primer pis.Tel: 934 81 36 60Fax: 934 81 36 6108002 Barcelona

El Segrià

Tel: 973 72 56 97

La Selva

Av. de la Pau, 8, baixos.17300 Blanes

L’Alt Penedès

C. Santa Maria, 408720 Vilafranca delPenedès

L’Anoia

C. del Pilar, 13.08786 Capellades

El Rossellò

C. Fàbriques Grans,11. 60000 Perpinyà(provisional)

e-correu

intersindical@intersindical-csc.cat

web

www.intersindical-csc.cat

butlleta de contacte

Vull afiliar-me a la Intersindical-CSCVull rebre informació de forma periòdicaVull subscriure’m a

La Intersindical

(6 núm./5 euros)

Nom i cognoms EdatDomicili

Codi Postal

Població ProfessióTelèfon Correu electrònicTitular del compte EntitatAdreça de l’oficinaCodi postal

Codi entitatOficinaDCNúmero de compte

La Intersindical

Òrgan d’expressió dela Intersindical-CSC

Consell de Redacció

Miquel Andreu, MarcFaustino, Roger Gili,Ferran Casas, JoanArimon, Carles Sas-tre, Xavi Martí iRoger Tugas.

Coordinació idisseny

Xavi Martí i RogerTugas

Tiratge11.000 exemplarsDipòsit legalB-41939-2002

Qui paga la fi del ‘miracle’?

La crisi econòmica (desacceleració, en diuen, per fer-nos-homés suau) que travessem ens l’han volgut amagar durant unabona colla de mesos, bàsicament els que ha abastat lacampanya i la precampanya de les eleccions espanyoles. Peròla crisi és un fet, ja ningú se n’amaga i, tant el govern catalàcom l’espanyol, asseguren que hi posen remei amb plans dexoc de diversa índole. Sembla que el cofoi ‘miracle’ econòmicespanyol toca fi. Fins ara, els treballadors i treballadores delsPaïsos Catalans no l’havíem vist ni notat però ens asseguravenque hi era. Hi era a les butxaques dels empresaris, delsconstructors, dels especuladors i dels banquers, que en elsdarrers anys han vist incrementats els seus comptes debeneficis fins a marges impensables.Però ara sembla que això s’acaba. I, com sempre, volenque nosaltres, els treballadors i les treballadores, els seguimpagant la festa. Per això el govern del PSOE, mesell davantels poderosos, s’ha espavilat a donar facilitats de tota menaals empresaris i ja sentim, novament, la cantarella de lacontenció salarial i les crides a la ‘responsabilitat’ delssindicats per impedir que els sous els desquadrin les previsions.Des de la Intersindical-CSC hem vingut criticant des delsdarrers anys que la suposada bonança econòmica no estavarepercutint en els treballadors i les treballadores i que elsuperàvit de la seguretat social no revertia en les polítiquessocials ni es distribuïa amb equitat. Els increments salarialshan estat minsos (i en alguns sectors estratègics fins i tots’han congelat sous), la precarietat ha augmentat i latemporalitat està desbocada, necessitats de primer ordre (coml’habitatge) s’han posat pels núvols i, amb la complicitat delssindicats espanyols, les pensions han reculat. Costa més quefa quatre o deu anys rebre una prestació.I ara, quan la crisi econòmica a escala mundial sembla quepot afectar els comptes de resultats de les empreses, ensvolen passar la factura. Ho dèiem en aquest primer de maig,que la seva riquesa és la nostra pobresa. Així ha estat i aixívolen que segueixi sent. Des del sindicalisme nacional i declasse sempre hem apostat per una redistribució de la riquesa.Si quan van maldades nosaltres en patim les conseqüències,també quan la macroeconomia funciona les classestreballadores n’hauríem d’haver obtingut millores. Caldrà, pertant, una acció sindical més reivindicativa en la negociaciócol·lectiva per impedir noves congelacions salarials o augmentsper sota de l’IPC, com els que han contemplat en els darrersanys els Acuerdos Interconfederales de Negociación Colectivasignats per CCOO, UGT i les patronals, amb el vistiplau delgovern espanyol de torn.En aquest context d’«apretades de cinturó» només peralguns arriba també la negociació del nou model definançament autonòmic. Un debat polític entre l’estat i lesautonomies que ens afecta, i molt, als treballadors i lestreballadores dels Països Catalans. Catalunya, les Illes i el PaísValencià són els tres territoris de l’Estat que més contribueixenen el que a Madrid anomenen «solidaritat» i nosaltres en diem«espoli». Als Països Catalans se’ls considera rics, però són elsterritoris on hi ha les taxes més altes d’exclusió social i on elcost de la vida és més alt. Però els és igual, perquè el liberalPedro Solbes ja ha dit que no cal que ens fem massa il·lusionsamb el nou sistema.Els intents d’edificar polítiques socials pròpies i amb unmínim d’ambició veuen constantment barrat el seu pas per lamanca de recursos. Ja fa anys que, des de la Intersindical-CSC, reivindiquem una revisió a fons del sistema definançament i exigim el concert econòmic del que gaudeixenaltres nacions. El primer de maig de 2004 ja vam sortir alcarrer sota el lema «Menys dèficit fiscal, més justícia social»,una reivindicació molt vigent. Cal, doncs, exigir valentia iambició per part dels partits i els govern que ens representenen la negociació que es durà a terme en els propers mesos.Els treballadors i les treballadores no podem seguir pagantmés factures. Ni les dels polítics que no estan a l’alçada ni lesde les empreses que ara, quan li veuen les orelles al llop, se’nrecorden de nosaltres.

Intersindical

Estiu 2008

acció sindical

> UNIÓ EUROPEA

La Directiva de les 65 hores suposaun retorn a la legislació del segle XIX

El passat mes de juny, el consell deministres de la UE va aprovar laDirectiva Europea d’Organització de laJornada Laboral, una mesura amb unnom prou ambigu, però que pot suposarun dels retrocessos més importants enmatèria laboral de les últimes dècades.D’aplicar-se aquesta directiva,s’eliminaria el límit de les 48 horessetmanals de jornada laboral per alspaïsos de la UE i, malgrat que aquestaseguiria sent la «comuna», es permetriaals estats membres legislar per tal depermetre que, per acord bilateral entrecadascun dels i les treballadores i ladirecció de l’empresa, es puguiaugmentar la jornada fins a una de 60hores. Aquesta, a més, podriaesdevenir de 65 hores, en el cas de lesprofessions que realitzen guàrdies i,com que aquesta jornada no esmesuraria cada set dies, sinó com amitjana trimestral, es podria donar elcas de setmanes en les que s’haguésde treballar fins a 78 hores. En el casque volguéssim mantenir un dia de lasetmana festiu, doncs, el treballar 13hores al dia deixaria de ser un malrecord dels anys de la revolucióindustrial.Cal puntualitzar dos aspectes que anivell formal pot semblar que facin ladirectiva menys agressiva, però quesemblen més aviat una mera decoracióque no pas un motiu de pes per acceptarla mesura. Per una banda, com ja s’hadit, la directiva tan sol permet (noobliga) als estats legislar per permetreaquestes jornades laborals excessives,el que podria fer pensar que, si l’Estatespanyol vol mantenir les jornades detreball de 40 hores, aquesta no caldriatocar-la. Tanmateix, si així fos, davantuna situació amb normatives laboralstan diferenciades i amb un mercat comúamb llibertat de moviment de capitals,productes i serveis, el risc dedeslocalització existent cap als païsosmés flexibles en matèria de dretslaborals podria forçar els estats mésproteccionistes a cedir davant lespressions de les patronals. El dumpingsocial al si de la UE podria ser unarealitat que faria que els estatsrivalitzessin entre ells per tal d’oferirles condicions laborals mésavantatjoses per atraure les empreses,com ja passa a nivell internacional.Per altra banda, també se’ns diràque la jornada laboral es mantindria en48 hores, com a màxim, i que les de 60o 65 hores només tindrien lloc en casosd’acord lliure, per escrit i sensepressions de les persones treballadoresi l’empresari de torn. De la mateixamanera, aquest acord no podria tenirlloc durant el primer mes de feina (perevitar que es realitzi durant el períodede prova) i seria per un màxim de 12mesos. Tanmateix, cal ser una personamolt ingènua per creure quetreballadors i empresaris tenen lamateixa capacitat de pressió a l’horade firmar un contracte, en una societaton existeix l’acomiadament lliure (toti que pagat, per una quantitat cada copmenor) i el famós atur estructural, queaporta una quantitat permanent detreballadors esperant una feina, algunsd’ells en les condicions que calgui.Igualment, passats els 12 mesosacordats, l’acord es pot renovar (iencadenar-se fins quan calgués) i,encara més dramàtic, les personescontractades per un període de menysde deu setmanes podrien quedar forade la normativa i no disposarien de caplimitació d’hores laborals (un fet queincentiva enormement la contractaciótemporal). De la mateixa manera, unacord bilateral com aquest fa minvarmolt el pes dels sindicats i la negociaciócol·lectiva i unitària de tots elstreballadors i treballadores, el que endebilita la força.

La qualitat de vida se’n ressenteix

Les conseqüències d’aquesta directivasón múltiples i enormement perniciosesper a les classes treballadores, en casd’aprovar-se definitivament. Així, espermetrien jornades laborals un 35%majors del que l’OrganitzacióInternacional del Treball considera coma excessives i, pel fet que el mateixnombre de treballadors i treballadorespodria realitzar més hores de feina,podria arribar a destruir-se fins un 33%dels llocs de treball de la Unió Europea.De la mateixa manera, la seguretat ila salut laboral en sortirien greumentperjudicades, ja que més hores de feinageneralment impliquen més accidentsi més malalties laborals, a causa d’unaugment de les distraccions (costa mésmantenir l’atenció permanentment) iesforços majors.s’equiparessin amb els estats que jaeren prèviament membres, el quesuposava un benefici innegable per ales seves classes treballadores. Ara perara, però, l’equiparació es realitzariaper baix, permetent una legislació méspermissiva que obligui a moure fitxaals estats més proteccionistes, creantun precedent molt perillós per mésendavant.La mesura, però, encara estàpendent d’aprovar-se per part delParlament Europeu, un tràmit que noes preveu gens senzill i davant del qualles classes treballadores catalana enparticular i europea en general, cal quefem molta pressió per fer sentir lanostra veu. Ja vam aconseguir ques’esmenés la directiva Bolkenstein, quegaudia de major consens, i ara podematurar aquesta mesura. LaIntersindical-CSC i la Federació SindicalMundial, doncs, estaran altre cop alcostat de treballadores i treballadors,per tal de lluitar contra tota retalladadels drets laborals, com ja va passarquan es va reclamar el vot contrari a laConstitució Europea.Tanmateix, cal que elsindicalisme deixi de ser defensiu ipassi a l’ofensiva, motiu pel qual,l’endemà mateix que aconseguimfrenar la directiva de les 65 hores,hem de començar a pressionar perreinstaurar la jornada de 35 horesa la Catalunya-Nord i per instaurar-la al Principat, al País Valencià i ales Illes Balears i Pitiüses.

A dia d’avui, afirmar que la Unió Europea és una estructura creadaen favor del capital no estranya a ningú, i ja va quedar palès en elseu fallit projecte de Constitució.

Així, els drets laborals són un dels

aspectesque més cal defensar en el seu si, com en aquest cas...

Roger Tugas

suficient d’hores (sobretot en relacióamb les 65 possibles) que li permetésaspirar a llocs de responsabilitat idirecció a l’empresa. De la mateixamanera, joves i immigrants, queactualment ja pateixen els pitjors índexsen salaris baixos, accidents laborals i,en el cas dels primers, d’haver de patir,a la vegada, jornades laboralsdesorbitades. Així mateix, el joventveuria moltes dificultats en compaginarestudis i treball, si ajuntem l’aplicaciód’aquesta directiva amb el pla Bolonya.

Un retrocés històric

Igualment, aquesta directiva té el dubtóshonor de trencar algunes dinàmiques quepodíem considerar com a força positivesper a les classes treballadores europees.Per una banda, l’aprovació de la jornadalaboral de les 65 hores suposaria eltrencament d’una evolució de reducciócontinuada de les hores de treballmàximes, des que l’any 1889 es decidíscentrar les reivindicacions de l’1 demaig en la jornada laboral de 40 hores.Aquesta fita s’aprovà per llei a l’Estatespanyol l’any 1980 i, 18 anys més tard,l’Estat francès la reduí a 35 horessetmanals. Fins ara, doncs, la reduccióde jornada s’havia considerat unamesura positiva com a fórmula per crearocupació i de qualitat. Aquest objectiusembla que es perd.D’igual manera, fins ara, els nousestats membres havien d’adaptar laseva legislació per tal de garantir unsdrets laborals, socials i democràtics que

> Podria arribar a destruir-se fins un 33% dels llocs de treball de la Unió Europea

Igualment, no totes les personespatirien per igual aquesta directiva.Per una banda, una jornada laboralexcessiva impedeix l’efectivitat de lespolítiques de corresponsabilitat de lestasques de la llar entre dones i homes,el que faria recaure altra vegada lesobligacions familiars i de la casa a undels membres de la parella,generalment la dona. Aquesta, a lavegada, veuria com el fet d’haver-sede responsabilitzar d’aquestes tasquesli impediria treballar un nombre