LA COMUNICACIÓ ORAL:

Cal situar en el marc de la teoria evolutiva de les espècies l’emergència del llenguatge
entès com a eina indispensable de socialització, com a instrument de l’autoconsciència i
com a mecanisme per al control del món.

Llenguatge: facultat humana de comunicar pensaments, coneixements, sentiments,

etc., a un receptor mitjançant un codi.

És indubtable la importància que té la veu humana com a vehicle de comunicació entre

les persones. La veu és un dels mitjans essencials de què disposa i es val l’ésser humà
per a expressar-se i, arribat el cas, per a comunicar els coneixements, pensaments i
sentiments que li són propis.

Comunicació: pas efectiu d’informació codificada, transmesa a través d’un o més

canals, entre un emissor i un receptor.

Els primers sons humans són inarticulats (crits i vocalitzacions emotives). Després
vénen els sons mecànics que permetran la capacitat d’articulació. Si en aquest procés
falla la socialització, l’adquisició del llenguatge i posteriorment el seu aprenentatge serà
molt difícil.

El llenguatge i les seves funcions

El llenguatge és un sistema de comunicació i d’autoexpressió, de base vocal i auditiva,

propi i exclusiu dels éssers humans. Aquest sistema consta d’un lèxic arbitrari o
convencional i, a més, d’unes regles combinatòries (sintaxi) que permeten la
construcció d’un nombre de seqüències en principi infinit.

Acte comunicatiu: unitat comunicativa mínima, produïda per un parlant, en el marc

d'una interacció comunicativa completa, entesa com a part de l'activitat humana.

Definició de llenguatge

El llenguatge és la facultat humana de comunicar pensaments, coneixements,

sentiments, etc., a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi de signes
determinat interpretable per ell. Per això, el llenguatge implica un aspecte individual i
un aspecte social.

Receptor: dins un canal de comunicació, anomenem així la part que rep el missatge
lingüístic

Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l'home —els

signes poden ésser de natura diversa, segons els sentits que els poden copsar—, hi pot
haver moltes menes de llenguatges: auditiu (o, correlativament, parlat), visual,
olfactiu, tàctil, etc. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït
convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb finalitat de
comunicar-se entre ells. Però, entre els diversos llenguatges possibles, excel·leix, com a
tal, estrictament per la varietat i la precisió de mitjans d'expressió de què disposa, el
llenguatge auditiu, parlat o articulat, sovint representat pel llenguatge visual, en tant
que pot ésser substituït per la seva expressió gràfica.

En la llengua escrita veiem l'estat d'una llengua en un moment determinat de la

història, i també la forma de registrar l'expressió d'una època.

Llengua escrita: manera en què hom expressa els sentiments, pensaments i emocions
per mitjà d'un codi gràfic o visual.

Relacions entre el llenguatge oral i l'escrit:

La llengua, com a objecte oral, es defineix com un conjunt d'enunciats. Podem observar
les relacions següents entre el llenguatge oral i l'escrit:

• Combinació parla – escriptura: hi ha llengües que no estan dotades d'escriptura,

però no es coneix cap comunitat humana en què manqui la parla.
• El llenguatge oral precedeix cronològicament l'escrit en totes les llengües, en la
mesura en què el llenguatge escrit és la representació gràfica d'una realitat
social.
• Tots els parlants tenen la capacitat del llenguatge oral, però no necessàriament
de dominar-ne l'escrit.
• La dependència del llenguatge escrit amb relació a l'oral és indiscutible segons
el temps.

Oral: produït mitjançant la parla.

El dinamisme de la llengua oral és observable en la pràctica a través de l'escriptura.

Llengua oral:

conjunt d'enunciats producte de la vocalització humana, que té una existència oral i

auditiva i una forma de conducta significativa i comunicativa pròpia de les comunitats
humanes.

Els elements de l'acte comunicatiu

La comunicació és un procés per a la transmissió de senyals informatius entre una font

emissora i un destí o receptor. Es tracta, per tant, de la relació social que s'estableix
entre un emissor i un receptor, consistent en el pas d'informació del primer al segon per
mitjà del signe lingüístic.

Rep el nom d'acte comunicatiu la unitat comunicativa mínima, produïda per un parlant,
en el marc d'una interacció comunicativa completa, entesa com a part de l'activitat
humana.
En qualsevol acte comunicatiu cal considerar la presència de sis elements:

emissor: és qui emet el missatge o senyal. Pot ser directe o bé interposat, és a dir, en
una conversa cada un dels participants és emissor directe, però si s´informa a través d
´una altra persona hi ha una interposició.

receptor:és qui rep el missatge de l´emissor.Pot ser un o més d´un.

missatge: és el contingut de la comunicació transmesa per l´emissor a un receptor

determinat. Els missatges poden ser verbals i també visuals (publicitat, codi circulació,
etc)

referent: és la realitat a què fa al.lusió el missatge transmès per l´emissor. Poden ser
molt senzills (semàfor) o molt complexos (pensament)

codi: és la clau que posseixen tant l´emissor com el receptor per elaborar i interpretar el
missatge, és a dir, per a codificar-lo i descodificar-lo

canal: és el medi pel qual viatja el missatge des de l´emissor fins al receptor. Aquest
espai visual entre l´emissor i el receptor és la via de la comuncació, la qual podrà ser
oral si el canal és l´aire, o bé escrita si el canal és el paper.

Funcions del llenguatge

Cadascun dels elements de l'acte comunicatiu comentats anteriorment porta associada la

possibilitat una determinada funció del llenguatge, és a dir, la possibilitat que el
missatge quedi caracteritzat d'una manera diferent, segons la dominància d'un dels
elements per sobre dels altres.

Rep, per tant, el nom de funció del llenguatge cadascuna de les finalitats que els
parlants donen als enunciats en el moment de produir-los, d'acord amb la seva necessitat
comunicativa.

Les sis funcions descrites deriven cada una d'un dels sis elements o factors que
constitueixen el procés de la comunicació. La consideració de les funcions del
llenguatge pot permetre una elaboració dels tipus de textos (classificació d'aquests
segons el predomini d'una o altra) i servir per a una anàlisi inicial de missatges de
diversa índole: literaris, publicitaris, científics, legals, etc.

Funció expressiva: aquella que manifesta l´actitud, el sentiment, o la intenció de l

´emissor, de manera que el missatge se centra en ell.

Funció apel.lativa o conativa: aquella que impulsa el receptor a actuar d´una forma
determinada, de manera que el missatge se centra en ell.
Funció poètica: funció del llenguatge que pretén crear un efecte estàtic o creatiu, de
manera que el missatge se centra en ell mateix.

Funció referencial: funció del llenguatge en la qual l´emissor informa objectivament,

sobre algun aspecte de l´entorn comunicatiu, de manera que el missatge se centra en el
context.

Funció metalingüística: aquella mitjançant, la qual es parla de la llengua mateixa, de

manera que el missatge se centra en el codi lingüístic.

Funció fàtica: aquella que manifesta la intenció de mantenir la comunicació amb el

receptor, de manera que el missatge se centra en l´establiment, d´un contacte social per
mitjà d´un canal.

Les característiques del llenguatge parlat

Com deveu haver observat, el llenguatge parlat té unes característiques diferents de les
del llenguatge escrit. Tot seguit us n'esmentem unes quantes que podeu comprovar en
qualsevol acte de parla.

Entonació: Successió de tons al llarg d´una seqüència tònica.

Frases inacabades: La llengua parlada permet deixar frases encetades a l´aire com
quelcom normal.

Frases massa llargues: De manera inconscient, el llenguatge oral s´expressa

habitualment mitjançant frases subordinades.

Anacoluts: Construcció gramatical en què la darrera part d´una oració no lliga

sintàcticament amb la primera.

Repeticions: Dir de nou allò que hom ja ha dit per donar temps a pensar en el que es
dirà immediatament a continuació.

Allargament de paraules: Fer frases més llargues en l´espai i en el temps.

Aquests trets propis del llenguatge parlat poden ser més o menys exagerats depenent de
la situació comunicativa. Tots esmercem més esforços en la manera de parlar quan ens
adrecem a un superior, quan parlem en públic en una situació més o menys seriosa o
quan volem demanar alguna cosa. Hi ha diversos indicis que condicionen l'aparició de
més o menys trets.
Característiques de la veu humana

La veu és específicament humana i expressa molt intensament la nostra manera de ser,

ens retrata i ens individualitza.

Com ja hem assenyalat més amunt, els primers sons que emet l'ésser humà són
inarticulats i consisteixen bàsicament en crits i vocalitzacions emotives. Després vénen
els sons mecànics que permetran la capacitat d'articulació. En l'adquisició del llenguatge
i en el seu posterior aprenentatge és fonamental el procés de socialització.

• FISIOLOGIA DE LA VEU
• LA RESPIRACIÓ I LA RELAXACIÓ
• LA COL.LOCACIÓ DE LA VEU
• L´ARTICULACIÓ DELS SONS
• L´ENTONACIÓ

 Fisiologia de la veu

La veu és el resultat d'uns moviments corporals que milloren l'estat i la funcionalitat de

l'aparell fonador.

Rep el nom d'aparell fonador el sistema del cos humà capaç de produir o reproduir el
so i d'amplificar-lo.

Els elements que intervenen en la producció de sons són:

L'energia de la veu, que condiciona l'aire expulsat pels pulmons.

La laringe, l'aparell productor dels sons, que determina el to de la veu i la gamma de

sons que cada persona pot produir.

Les cavitats de la boca i del nas, que amplifiquen i articulen els sons.

 La respiració i la relaxació

La millor manera d'estar relaxat és no forçar el ritme de la respiració natural, sinó

allargar la fase de l'expiració de l'aire a poc a poc, tot mantenint una bona posició de
l'esquena i de les cames per afavorir la creació d'una energia sense esforços addicionals.
  La col·locació de la veu

Una adequada col·locació de la veu resulta molt útil per a trobar el to adequat a cada
circumstància. Ja s'ha dit que és a la laringe on comença a produir-se la veu. Per tant, de
la laringe depèn sobretot el to de veu que utilitzem.

Per to de veu entenem la qualitat física d'un so que indica el seu grau d'elevació i que
depèn de la freqüència de les vibracions del cos sonor, tal com la defineix el diccionari
normatiu de l'IEC.

Hem de saber trobar el to de veu que ens convé, ja que un to massa elevat o massa baix
és forçar la veu. Per tal de no forçar la veu és convenient deixar que l'aire passi sense
esforços per la laringe.

 L'articulació dels sons

Tots i cadascun dels sons que emetem són resultat del seu punt d'articulació, és a dir, del
fet de la presència o de l'absència d'obstacles per a la sortida de l'aire, i del seu mode
d'articulació, és a dir, de la manera en què els sons es produeixen.

Les cavitats nasal i bucal són les caixes de ressonància més importants de l'aparell
fonador.

Per tal d'articular correctament els sons, els hem d'anar pronunciant un rera l'altre
mitjançant un canvi de posició dels elements de la caixa de ressonància, pronunciant les
paraules per tal de distingir tots els sons.

Les ciències relacionades amb l'articulació dels sons són:

La fonètica: part de la lingüística que estudia el so articulat.

La fonologia: branca de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les
llengües i llurs alteracions sistemàtiques.

 L'entonació

Qualsevol paraula o frase pot canviar radicalment de significat segons l'entonació que li
donem. Elements com la inflexió final o una adequada utilització de les pauses són de
gran importància en qualsevol comunicació oral.

Aquesta frase tan senzilla pot significar moltes coses: alegria, tristesa, menyspreu,
resignació, decepció, amenaça... depenent del ritme que s'utilitzi, de les pauses, de les
variacions del to de veu, de com s'allarguin els sons...

Les pauses són molt importants en la comunicació oral, car ens ajuden a respirar, pensar
i donar expressivitat a allò que diem. De pauses, en distingim de dos tipus:

• Descriptives: tenen una durada variable; depenent del fragment immediatament

anterior pot ser una pausa molt breu o llarga.
 • Emfàtiques: són més llargues i ens fan pensar que hi ha més informació en el
fragment posterior.

To de veu: qualitat física d'un so que indica el seu grau d'elevació i que depèn de la
freqüència de les vibracions del cos sonor.

La comunicació oral i corporal: un binomi perfecte

En la comunicació habitual, acompanyem la nostra parla amb gestos; ens movem. Cada
so que emetem troba la seva correspondència en un moviment del cos humà. No
solament pronunciem paraules amb la boca, sinó que cadascú de nosaltres ha
desenvolupat un llenguatge gestual propi que acostuma a emfatitzar allò que s'està
expressant.

La comunicació oral, i en aquest cas el canal verbal, s'usa principalment per a

proporcionar informació, mentre que el canal no verbal s'empra per a expressar les
actituds personals, i, de vegades, fins i tot per a substituir els missatges verbals.

Des d'un punt de vista tècnic, cada vegada que qualifiquen algú de perceptiu i intuïtiu,
ens estem referint a la seva capacitat per a llegir les claus no verbals d'una altra persona
i comparar-les amb els senyals de tipus verbal.

Saber combinar harmònicament la comunicació oral i la corporal és cada vegada més

important en la societat actual. Això exigeix un domini de l'expressió oral i gestual
apropiat a cada situació comunicativa.

• EL LLENGUATGE DEL COS

• LA PROXÈMICA
• LA CINÈSICA

El llenguatge del cos

No hi ha dubte que certs sentiments i emocions bàsiques sovint s'expressen millor sense
paraules. És lògic que alguns missatges es transmetin millor mitjançant el llenguatge
corporal.

La major part dels gests bàsics de comunciació són els mateixos a tot el món. Quan les
persones se senten felices, somriuen; quan estan tristes o enfadades, ploren.

Com qualsevol altre llenguatge, el del cos té també paraules, frases i puntuació. Cada
gest és com una sola paraula i una paraula pot tenir diversos significats. Només quan la
paraula forma part d'una frase, pot saber-se'n el significat correcte. Els gestos es
presenten en frases i sempre diuen la veritat sobre els sentiments i les actituds de qui els
fa. La persona perceptiva és la que llegeix bé les frases no verbals i les compara amb les
expressades oralment.
Els estudis que s'han ocupat del tema demostren que els senyals no verbals influeixen
cinc vegades més que els orals i que, quan són incongruents entre si, la gent confia més
en el missatge no verbal.

L'observació del grup de gestos i de la congruència entre els canals verbals i no verbals
de comunicació són les claus per a interpretar correctament el llenguatge del cos.

A més de considerar els gests agrupats i de tenir en compte la congruència entre el que
es diu i el moviment corporal, tots els gestos han de considerar-se dins del context en
què es produeixen.

Els sistemes de comunicació dels humans s'han estat comparant últimament amb els
dels animals, branca estudiada per l'etologia. La comparació entre humans i animals
serveix per a donar informació sobre quins moviments corporals són més universals i
quins més culturals, i fa destacar aquells aspectes de la gesticulació humana que queden
més amagats, principalment per culpa de la comunicació molt formalitzada i
condicionada per la importància que hom dóna a l'expressió verbal.

Pel que fa a la comunicació corporal, val a dir que els sentits de la vista, l'olfacte i el
tacte tenen un paper molt destacat. Tot i que solem privilegiar el sentit de la vista, els
sentits de l'olfacte i el tacte revesteixen també una importància considerable, ja que
gràcies a l'olfacte podem produir un estímul determinat i amb el tacte se'ns pot donar
molta informació del caràcter d'una persona (per exemple, segons la manera en què
dóna la mà). El sentit de la vista ens forneix més informació, ja que, per mitjà de la
visualitat, podem partir dels gestos de la cara i de les mans.

L'estudi concret del cos humà pot dividir-se entre l'estudi del que està fix i varia poc i
l'estudi del que està mòbil (músculs i expressions).

Dues disciplines s'encarreguen d'estudiar el llenguatge del cos: la proxèmica la

cinèsica.

La proxèmica

La proxèmica o el codi de les distàncies s'ocupa de la manera com els humans

interactuem en un espai determinat i dels diferents sistemes culturals d'organitzar els
escenaris on es desenvolupa la comunicació.

L'espai marca sovint el poder i la jerarquia. Aquest espai o distància en la comunicació

oral varia segons el lloc, les hores del dia o de la nit, els tipus d'activitat, etc., però cal
destacar la constància d'un comportament en respectar les distàncies considerades. En
línies generals es poden distingir quatre grups de distàncies (socialment acceptades): la
distància íntima, la personal, la social i la pública.

Distància íntima: La utilitzada en un àmbit familiar o amb persones d´un àmbit

familiar.

Distància personal: L´emprada amb amics i persones de confiança.

Distància social: La que fem servir per a relacions impersonals.

Distància pública: L´apropiada per als espectacles i les intervencions públiques.

Aquestes distàncies són sempre relatives, perquè depenen també de la situació dels
interlocutors.

La cinèsica

La cinèsica estudia la dinàmica del cos, tant els moviments inconscients com els
conscients, tant els universals com els corresponents a una cultura particular.

El gest pot definir-se com un moviment corporal que té un sentit. És, doncs, un acte
voluntari que pertany com a tal a la comunicació verbal.

La comunicació corporal és constant i omnipresent. Així doncs, no acaba amb la

paraula. Hi ha hagut diversos intents de mesurar la importància de la comunicació
corporal durant un intercanvi lingüístic.

Els moviments corporals es poden classificar en cinc grans grups segons la seva
funcionalitat: els il.lustradors, els reguladors, els adaptadors, els manifestadors d'afecte i
els emblemes.

Els gestos s'han d'integrar en les actituds generals del cos segons:

Emblemes: Signes corporals que formen part del repertori comú de cada societat.

Il.lustradors: Moviments corporals que acompanyen un discurs verbal i que estan

relacionats amb les paraules que es pronuncien.

Manifestadors d´afecte: Senyals que indiquen l´estat d´ànim i els sentiments del
parlant.

Reguladors: Gestos que faciliten la interacció ordenada entre les activitats de parla en
una conversa.

Adaptadors: Normalment involuntaris i sense res a veure amb la intencionalitat

comunicativa