TORNAVEU

Revista de l’AMPA escola Cervantes núm 1 JUNY 2007

JA SOM AQUI !!

1
LES FOTOS DEL CARNESTOLTES

2
Editorial
SUMARI
Benvinguts a la primera edició de Torna-
veu, la revista que t’ho diu tot dues vega- Editorial......................... Pag.3
des. Bromes a part, vam escollir el nom
de Tornaveu - d’entre el gran nombre de
suggeriments que vam rebre dels estudiants
Entrevista......................Pag.4
del Cervantes - no perquè pensem que tot
calgui ser repetit, sinó perquè vindica que, Nom Tornaveu.................Pag.7
sigui el que sigui el que la gent vol ex-
pressar, és possible que n’obtinguin ressò. Ampanius ......................Pag.8
Ja fa més de dos anys que va aparèixer
l’última versió d’una revista de l’Ampa, i
per això feia molta falta aquesta «reen- Llum d’Oli......................Pag.9
carnació». En aquest primer exemplar
tothom -—alumnes, pares i personal—- ha El Reportatge................Pag 10
tingut espai per expressar-se i és així que
esperem continuar. Podem dir que el Cer-
vantes, amb alumnes i/o pares procedents LLibres .........................Pag 12
d’unes vint-i-cinc nacions, és una esco-
la veritablement internacional i l’objectiu Passatemps..................Pag 13
de Tornaveu és modest: aconseguir tot
el que es proposà el Fòrum Internacional
Lletra menuda: Elefants .....Pag14
de Cultures 2004, fracassant en l’intent, i
això ho volem fer amb una fracció minús-
cula de la despesa que suposà i sense la LLetra menuda: Genis .......Pag17
promoció de què va gaudir aquell Fòrum.
També, podríem prometre portar-vos el Jocs florals....................Pag19
Dalai Lama, Bob Dylan i Bill Clinton però,
a diferència de l’Ajuntament de Barcelo-
na, sabem que no vindran per aquí men- Esports.........................Pag23
tre que tu, estimat lector, sí que ho faràs,
ni que sigui perquè no tens més remei...
Tot i que la llengua «oficial» de Tornaveu
és la catalana, som conscients que un seg- Equip de redacció:
ment significatiu dels pares poden tenir di-
ficultats a l’hora d’escriure en català i són Oriol Garcia, Stephen Burghen
ben lliures de presentar les seves contri- Ines Caravia, Ester Martí
Miguel Vega, Elena Mendiz
bucions en castellà. Es publicaran versio-
ns en àrab,urdú, mandarí, quítxua i mao-
Col.laboran:
ri tan aviat com es disposi de subvenció
Isabel Nadal (fotos) Victor Obiols, Gemma
per part de la Generalitat de Catalunya. Paune, Silvia Ibañez, Koni Franco, Merche
Esperem que disfruteu de la revis- Canas, Cristina Ferrer, Cristina Fons, Mai-
ta i esperem amb ànsia les vostres jo Fresno, Mercè Febrer, Pilar Boix, Purita
contribucions. Ja hem rebut articles ben Méndez.
divertits pel nº 2, entre els quals hi ha el
sorprenent The Piojos Must Die per Ja! Ras-
ca-far-I i un text més dur, Gabi em Va Tan- El Tornaveu es la teva revista. Si teniu
car al Pati Quan Estava Parlant amb una qualsevol idea per a un proper article
Dona Bonica signat per Un Gallec Anònim.
envieu-lo a la nostra adreça electrónica
No siguis tímid - si tens alguna cosa per
dir, digues-la. I si no tens res a dir, també
ens interessa. tornaveu@miguelvegal.jazztel.es
 ENTREVISTA

Todo tiempo pasado fue… ¿diferente?

Fátima (17 años) y Luis (45) dos antiguos alumnos de la Escola Cervantes, comparten
con TORNAVEU recuerdos de su época de alumnos en nuestra escuela.
Fátima llegó a la escuela Cervantes de la escuela Serra de Marina, otra escuela pública
en Sta Coloma de Gramanet (Barcelona) en el año 1997 con 7 años y aquí terminó sus
estudios primarios. Actualmente Fátima estudia primero de Bachillerato en el Instituto
Fort Pius. Sus dos hermanos menores, Bouba (en segundo curso) y Kaidu (sexto curso)
son alumnos de la Cervantes.
Luis llegó a la Cervantes en el año 1969, también a los 7 años, de otra escuela públi-
ca en Cerdanyola y acabó en el año 1976, cuando tenía 14 años, que era entonces la
edad a la que se acababa la primaria. Luis se fue a estudiar fuera de Barcelona en el
año 1976 pero en el año 1980 volvió a la ciudad y al barrio de su infancia. Actualmente
trabaja para la productora Gestmusic-Endemol como técnico de iluminación (producto-
ra del programa A la Romana que emite TV3). Su hija Júlia es alumna de la Cervantes
(cuarto curso).

LUIS: La escuela era un palacio venido a me-

nos, frío y oscuro, lleno de rincones donde los
chicos intentábamos escondernos… no siem-
pre con éxito.
Recuerdo el frío y la oscuridad.. Cuando vine
al día de puertas abiertas antes de inscribir a
mi hija Júlia me impresionó mucho la canti-
dad de luz que había. Las aulas entonces eran
oscuras, con apenas una pobre bombilla que
iluminaba a duras penas…y recuerdo mucho el
frío intenso que pasábamos.

Luis: “La escuela era un palacio

Luis y su hija Julia
L’escola
FÁTIMA: Recuerdo que la escuela me pareció
muy grande cuando llegué, y muy acogedo-
ra. Enseguida me sentí muy bien aquí e hice
muchos amigos, supongo que ayudó que otros
chicos también comenzaban en esta escuela
al mismo tiempo que yo.
venido a menos, frío y oscuro,
lleno de rincones donde los chi-
cos intentábamos escondernos”
Recuerdo también que en la antesala de la ofi-
cina del director había un piano que nunca vi
tocar a nadie. A mí me impresionaba mucho
ese piano allí. No sé por qué estaba ahí: no-
sotros nunca cantamos ni una canción en el
cole.

4
 ENTREVISTA
Fatima con Bouba y Kaidu
Els alumnes
FÁTIMA: Aquí había más varie-
dad cultural que en mi otra es-
cuela…que yo recuerde…Y todos
del barrio.
LUIS: El 95% diría yo era del
barrio, de procedencia muy dis-
tinta porque algunos eran hijos
de gallegos, o hijos de padres
de algún otro lugar de España,
pero vamos, yo era el único
«raro» (Luis nació y vivió hasta los tres años
en Argentina).
Recuerdo sí que un año vinieron dos chicos,
creo que de Filipinas, pero sólo estuvieron un
año. Yo era el único de un lugar que no sona-
ba, de Buenos Aires.
Cuando preguntaban a los chicos dónde ha-
bían nacido decían «Barcelona, Barcelona».
Bueno, no es como ahora que cada uno es de
un lado, cuando salía el tema se comentaba
que mi padre, además de ser el más anciano,
era de un sitio raro, que era argentino.
Els professors
FATIMA: Eran profes… y, bueno profes a secas.
Ninguno en la primaria me ha marcado aun-
que siempre queda alguna anécdota… (risas).
Teníamos una profe que cuando nos faltaba un
acento nos lo marcaba con rojo bien grande
por toda la hoja. Y según nos dijo nuestra tu-
tora, había profes que no nos querrían en-
señar cuando llegásemos a Sexto porque éra-
mos muy rebeldes y no callábamos.
LUIS: La sensación es que los profes eran per-
sonas que simplemente cubrían un expedien-
te, vamos, todos eran muy tipo funcionario. La
impresión general era esa, y la relación con
los maestros era nula.
Teníamos el típico profe que nos decía que
éramos unos «tochos», y que lo que hacían
era perder el tiempo con nosotros.
Al entrar el profe en el aula, todos de pie,
y buenos días a coro, había una fórmula que
no recuerdo, y todos eran « Don» o «Señor»,
según los tratásemos por el nombre o el ape-
llido. Y nosotros sólo teníamos apellido, y con
nosotros el trato en general de usted, aunque
dependía del profe, o del estado de ánimo del
profe.
Y eran todos hombres, tuve una sola profeso-
ra.
Fatima: decidimos hacer una
manifestación de protesta en el
patio. Y cantamos eso de «no
nos moverán»
La llengua
FÁTIMA: En el patio hablábamos en catalán o
en castellano, no había problema.
LUIS: Entonces todo era en castellano, era el
idioma oficial.
Yo no llegué a estudiar catalán en el cole.
Yo de verdad empecé a hablar catalán con 19
años. Me dio ganas de aprenderlo.
5
 ENTREVISTA
Els càstigs
FÁTIMA: No recuerdo… bueno, por charlar te-
ner que salir del aula.
LUIS: O al patio o una estupenda colleja, eso
era bastante habitual, la colleja directamente.
Al pasillo más que al patio. Según el profe,
ya procurabas que te enviase al pasillo porque
nos juntábamos dos o tres y ya hacíamos ter-
tulia (risas)… hasta que salía el profe y te daba
otra colleja o te suspendía. O pegarte con las
reglas en las manos, con una regla de madera.
Y la humillación pública frente a toda la clase,
te decían que eras el burro, el no sé qué. Y
también te dejaban de pie, de plantón.
Els jocs
FÁTIMA: En Sex-
to organizába-
mos juegos: el
gran juego, cla-
ro, era polis y ca-
cos, pero lo pro-
hibieron porque
chocábamos con
niños más pe-
queños.
Entonces empe-
zamos a jugar
a perseguirnos
y quitarnos las
«bambas» para
después pasarla
de uno a otro…
pero también nos lo prohibieron cuando le di-
mos a una niña con una «bamba». A «matar»
era otro juego: nos dividíamos en dos grupos y
había que pasar la pelota de un lado del patio
al otro, pero en el medio había otros jugando
y si les dabas con la pelota, ¡pues les dabas!
¡También prohibieron ese juego!
Estábamos hartos, no nos dejaban jugar a
nada, todo era que no, que no y que no.
Y decidimos hacer una manifestación de pro-
testa en el patio. Y cantamos eso de «no nos
moverán». No sé de quien fue la idea de la
mani… (risas) yo sólo inicié lo de cantar «de
la redonda, no nos moverán» Fue buenísimo,
casi toda la clase ahí sin moverse cantando,
aprovechando que no estaba la tutora.
Al día siguiente nos castigaron: nos dejaron
sentados una hora a pleno sol en el patio. Fue
una mani que no sirvió para nada…bueno sí:
nos dieron una lección acerca de cómo organi-
zar una mani, cómo pedir permisos, como se
hace para una mani normal. De eso nunca me
olvidaré
LUIS: Lo habitual eran juegos de persecución,
a polis y ladrones, éste era la estrella. A pelota
no nos dejaban jugar, eso estaba complicado.
¿Por qué no? Pues porque no (risas). Segu-
ramente porque podíamos cargarnos algún
cristal…Siempre que se podía se encontraba la
manera de hacerlo….
Los chicos jugábamos por nuestra cuenta y las
chicas por la suya. Las chicas saltaban a la
comba, y claro, los chicos eso no lo podíamos
hacer (risas).
Pero la cosa de los juegos era cíclica: cuando
tocaban cromos, todo el mundo jugaba a los
cromos, después venía la época del yo-yo y
todo el mundo a jugar con el yo-yo, y la época
de las canicas, esos eran los tres clásicos de
cada curso.
¡Quins temps aquells!
FÁTIMA: De la infancia la época del cole fue una
época superfeliz. Sobre todo en Sexto, éramos
un grupo muy unido, nos llevábamos todos
muy bien, y quedábamos para vernos después
del cole, para los cumples, para todo…
Y recuerdo que el último día en esta escue-
la todos lloramos, ¡sí! ¡Y eso que no nos se-
parábamos porque nos íbamos todos al mismo
instituto! (risas).
Pero era eso de dejar el cole, un cambio tan
radical, y nos daba pena…y nos abrazamos en
un rincón del patio de arriba, llorando y dicien-
do «no me quiero ir»…
LUIS
Yo me lo pasé bien en la escuela, pero si tuvie-
ra que repetir, repetiría ahora.
INES CARAVIA
6
 EL NOM DE LA REVISTA
Durant el procés de participació per a El vampiro) noms de temporada (Març mar-

l’elecció del nom de la revista, l’equip de cet, Junio), noms amb referències històriques

redacció hem rebut propostes molt diverses i o geogràfiques (Laietània, Catalunya), noms

originals. De l’urna que es va posar al pati en que parlen dels protagonistes de la revista

van sortir noranta-sis propostes. NORANTA- (Nen i nena, Junior), noms que ens il•luminen

96
SIS! (Llum de la sort, Llum d’oli, Revista del club de

la llum) i noms difícils de classificar però amb

molt de ganxo (La clau, L’aranya, El gegant

Hi havia propostes de tot tipus, hem rebut petit, La campana, El ressò de la Palmera, Tor-

noms relatius al personatge que dóna nom naveu).

a l’Escola (La Cervanti- Com podeu veure, no ho hem tingut fàcil per

na, El Quixotet, El Super decidir. Mirarem d’aprofitar alguns d’aquests

?
Quixot, Quijote, El man- noms per a donar títol a les seccions de la

co, El Quixot, La nova re- revista, però de de nom de revista

vista del Cervantes, Ceip només en podíem escollir un.

Cervantinas, La super Cervantes, Quijotadas Finalment l’afortunat ha estat

del Cervantes), noms que encara no sabem TORNAVEU. Un tornaveu és aquell element o

què volen dir però que sonen la mar de bé persona que repeteix, amplifica o transmet

(Ai zerri zerri, Zatch-bell, Mantapan, Mostor), el que un altre diu. I aquesta és una mica, la

noms fent jocs de paraules (Ampantes info, finalitat que pensem que hauria d’acomplir la

Info Cervampa, Cerquijote), noms amb voca- revista.

ció periodística (Ampa news, I perquè això sigui possible, i perquè tothom

Preguntes, Parlem de tot) ens la sentim nostra, caldrà que tots i totes

noms de personatges famo- hi col•laborem. Val a dir que hem començat

sos (Pokemon, Aladino) o no amb molt bon peu, donada la participació en

tan famosos (La revista de el procés d’elecció del nom!

l’Albert el més guapo, Batista, Rosa, Elisen-

da), noms amb missatge (La revista que surt Moltes gràcies a tothom.

ara, Salsa nova, Revivència, Fita, Revista del

món, Aquí hi cabem tots!) noms amb impacte Equip de redacció.

(Culos, El monstruo, El boques, Patata guapa,

7
 AMPANIUS
L’AMPA del Cervantes, com qualsevol asso-
ciació, es deu als seus socis, en aquest cas
els pares i mares de l’escola. Això vol dir
que l’AMPA ha de ser sensible per recollir les
inquietuds, les necessitats i les demandes
de les famílies del Cervantes i donar-
hi una resposta sempre que estigui a
les seves mans. És un objectiu de la junta de
l’AMPA de bastir una estructura i buscar uns
mitjans que possibilitin, d’una banda, satisfer
aquestes necessitats i, de l’altra, canalitzar
les iniciatives que sorgeixin de tots els socis
i fer que tot això reverteixi de manera positi-
va en les famílies. Totes les idees, projectes,
suggeriments i peticions seran benvinguts i
entre tots procurarem valorar-los i tirar-los
endavant. És per això que és molt important
la comunicació entre les famílies: explicar-
nos les coses és la manera de fer circular la
informació i fer-nos coneixedors dels interes-
sos dels altres.
Un altre objectiu de la junta és engrescar els
socis perquè participin, en la mesura que pu-
guin, en les tasques de l’AMPA. Creiem que el
treball en equip, el treball col•lectiu, és alta-
ment satisfactori. Per això voldríem augmen-
tar el nombre de socis de l’AMPA, perquè amb
noves incorporacions de famílies ens sembla
TORNAVEU PREGUNTA: Qui s’amaga al costat dels tres angels de la nostra junta directiva?
Elena,
Gemma, vice-reso-lutiva
dire-dicha-rachera
que l’espai de trobada i de diàleg es faria més
gran i podríem fer més coses per als nostres
fills. Pensem que cadascú ha de col•laborar
quan pugui i en allò que el motivi més. Si
per a algú és impossible passar per l’escola
per participar en un taller o per assistir a una
reunió, per exemple, hem de recordar que
amb la quota de soci ja està col•laborant amb
l’AMPA. Els diners de les quotes de l’AMPA són
imprescindibles per finançar moltes de les ac-
tivitats en què col•laborem o que promovem:
festes com el carnestoltes o la festa de final
de curs, extraescolars, material d’educació
física, etc.
I encara un altre objectiu. Les accions de
l’AMPA tenen per naturalesa un context molt
determinat: l’escola. La junta entén el treball
de l’AMPA lligat i en harmonia amb el treball
de l’equip directiu i del professorat del centre,
ja que tots plegats anem en la mateixa direc-
ció: formar els nostres fills com a persones.
És per això que la col•laboració entre escola
i AMPA ha de ser molt estreta i desitjada des
de totes dues bandes.
Finalment, la revista que teniu ara a les mans
és fruit de tots els objectius que s’han descrit
anteriorment. Però, sobretot, és fruit de la
il•lusió. Bona lectura!
Silvia,
secre-hiper-tranki
?
8
 LLUM D’OLI
Narcís y Eco
Quan la bella nimfa Liriope estava emba-
rassada, va anar a consultar el savi Tirèsies
sobre el futur de Narcís, el fill que havia de
néixer. Tirèsies li va dir que Narcís seria un
nen preciós i que viuria molts anys, però que
mai havia de veure la seva pròpia cara, mai
s´havia de veure reflectit en un mirall, ni en
les aigües quietes d´un llac o una font. Liríope
no va entendre la advertència de Tirèsies, va
pensar que potser estava boig. Però el temps
va demostrar que Tirèsies tenia raó.
Narcís va créixer com un nen sa i feliç. Quan
va tenir setze anys, era tan maco que des-
pertava l´admiració de tots. Van ser molts els
joves i moltes les noies que es van enamorar
d’ell, però ell mai no estimava ni desitjava a
ningú. Una de les joves que estimava Narcís
era la nimfa Eco. Eco era preciosa i molt bona,
però havia estat castigada per la deessa Juno
amb una terrible maledicció: Eco no podria
parlar mai com la resta dels deus i dels mor-
tals, no podria expressar mai amb paraules
els seus pensaments i els seus sentiments,
tan sols era capaç de repetir, de tornar les úl-
times paraules que sentia dir als altres.
Eco seguia el seu estimat Narcís pel bosc i els
camps , però sempre s’amagava, ja que sa-
bia que mai podria comunicar-li el seu amor.
Moltes vegades Narcís escoltava passes i el
rumor dels arbusts on s´amagava . Llavors
Narcís preguntava: “Qui està aquí? “ i sentia
una veu que responia: “està aquí, està aquí,
aquí...” Narcís deia : “Qui em persegueix” i la
veu repetia: “persegueix, persegueix, perse-
gueix...”. Un dia que en Narcís havia sortit a
caçar, va notar que algú el seguia i va cridar
amb veu potent: “ Surt d´aquí i vine a reunir-
te amb mi.”. Oh! Era el que Eco mes desitjava,
reunir-se amb en Narcís . Surt del seu ama-
gatall, s´acosta al seu estimat i intenta abra-
çar-lo. Narcís la rebutja i allunyant-se li diu:
“Abans moriré que estimar-te a tu”. Eco va
sentir que el seu cor es trencava de dolor i es
va retirar a viure sola a les coves de pedra.
Un altre dia , Narcís cavalcava per la munta-
nya. Estava cansat, tenia set i per això es va
internar dins del bosc, volia trobar una om-
bra i aigua per veure. Va trobar un paratge
preciós, hi havia arbres molt alts, gespa verda
amb flors de tots els colors i una font. Una font
d´aigua fresca i límpida, que resplendia com
la plata. Era un aigua quieta i pura que no ha-
vien tocat ni els pastors ni cap dels animals del
bosc. Ni tan sols una branca caiguda havia al-
terat la superfície cristal•lina d´aquella aigua,
semblava un mirall . Horror! Aquell dia havia
de complir-se la profecia del savi Tirèsies.
Narcís s’acostà per beure quan va descobrir la
seva imatge reflectida a l´aigua. Va quedar im-
mòbil, contemplant aquella criatura tan bella,
aquell coll de marfil, aquella boca vermella, els
cabells daurats, els ulls que semblen dues es-
trelles. No ho sap, però s´està enamorant de
sí mateix. Intenta una i altre vegada abraçar i
besar aquella imatge, però una i altre vegada
aquella imatge s´esborra només que ell toca
l´aigua. “Formosa criatura-deia en Narcís-
Per què no em deixes abraçar-te? Quan jo et
somric, tu em somrius, quan jo obro els meus
braços per abraçar-te, tu també els obres. Lla-
vors per què no vens amb mi? Cap munta-
nya ni cap mar ens separa, només una mica
d´aigua. Quanta estona va estar allà suplicant
i fent turba amb les seves llàgrimes la imatge
d´aquell mirall d´aigua. Ai! Es queixava cons-
tantment en Narcís. Ai! Repetia la jove Eco
que l´estava observant. Finalment, esgotat i
consumit per l´amor, va sentir que moria i va
caure a l´aigua dient “Adéu”. “Adéu”, li va tor-
nar la veu de Eco. Les Naiades, germanes de
Narcís, van descobrir el cos mort. Plorant, van
anar a preparar els funerals, però quan van
tornar amb el fèretre el cos havia desaparegut
i en el seu lloc van trobar una flor preciosa, de
color groc, el Narcís. Tant van plorar les Na-
iades, que de les seves llàgrimes va sorgir un
arbre símbol del seu dolor: el desmai.
I Eco? Tant patia que uns déus bons es van
apiadar d´ella i per posar fi al seu dolor la van
convertir en pedra, perquè la pedra no sent
alegria ni pena. I d´ella tan sols queda la seva
veu, o la seva tornaveu, repetint les últimes
paraules que diuen aquells que visiten les
muntanyes rocoses.
Maijo Fresno
9
 EL REPORTATGE
EL BARRI DE SANT PERE
Sóc un edifici antic, d’un carrer molt antic,
en un barri encara més antic, enmig d’una
ciutat encara més antiga.
Això, que sembla un embarbussament o
una endevinalla, no ho és. La nostra es-
cola es troba en una zona de la ciutat que
té molta història. Sovint no ens fixem en
aquestes coses, però pocs nens poden dir
que quan van a l’Escola passegen per da-
vant de portes, balcons i finestres d’edificis
medievals, renaixentistes, barrocs, mo-
dernistes, de la Barcelona industrial... o
fins i tot excavacions arqueològiques que
deixen al descobert restes de l’època dels
romans!
Avui ens referirem a la història del nostre
barri.
Sabeu d’on ve el seu nom?
Que potser Sant Pere hi va viure?
No. El nom del barri el dóna el Monestir i
l’església de Sant Pere, que daten del se-
Calc d’un mapa del s.XVII on s’identifiquen prou bé els carrers del barri.
gle X (Fa més de mil anys!). Avui, però,
en queda ben poc de la part del segle X,
ja que l’edifici fou incendiat durant la Set-
mana Tràgica (1909) i altre cop durant la
guerra civil (1936-39).
Des de l’església va anar sorgint el barri
medieval i els tres carrers que avancen en
direcció Oest i que duen els noms de Sant
Pere més alt, Sant Pere mitjà i Sant Pere
més baix. Hem de dir que no van ser gaire
originals posant noms, els nostres avan-
tpassats. Pràctics sí. Aquests noms ens
ajuden a orientar-nos i saber en tot mo-
ment on tenim el Nord i el Sud.
El barri va anar prenent forma i personali-
tat. El seu entramat laberíntic es mantenia
dins del perímetre emmurallat de la ciutat,
i pels seus carrers s’hi van anar instal•lant
tallers i petites factories relacionades, so-
bretot, amb una indústria tèxtil que ne-
cessitava tenir una via d’aigua aprop. I la
tenia.
10
 EL REPORTATGE

El Rec Comtal era el viaducte que portava

l’aigua a la ciutat, i hi entrava pel nostre
barri. La relació amb el món tèxtil es man-
tingué al llarg dels segles, i durant el segle
XIX al barri hi havia més d’un centenar de
fàbriques i tallers tèxtils.

El nostre barri també ha estat protagonista

d’episodis heroics. En podríem destacar la
defensa aferrissada que en feren els veïns,
carrer per carrer, durant l’atac borbònic
de l’Onze de Setembre de 1714. Fou per
aquest punt per on l’exèrcit filipista reali-
tzà l’atac final, i justament fou al Baluard
de Sant Pere on feriren el conseller de la
ciutat, en Rafael de Casanova.

Ja veieu que hem tingut una mica de tot,

aquí. Què en queda d’aquell temps? Doncs
la vitalitat comercial, nombroses botigues
de majoristes que mantenen la tradició,
el nom d’una bona pila de carrers i uns
quants racons on encara es respira tot
aquest passat i que anirem descobrint en
aquesta secció.

Fins a la propera.

Oriol Garcia i Quera.

Diversos guardacantons del barri que prote-

Defensa de la Plaça de Sant Pere durant la gien cantonades i portes contra el frec de les
batalla de l’Onze de Setembre de 1714. rodes dels carruatges.

11
 LLIBRES
La princesa i el pèsol.
Child, Lauren ; Borland, Polly. Barcelona : Ed. Serres, 2005

“Les princeses de veritat no creixen als arbres. Has d’esperar que

elles et trobin a tu. I si alguna ho fa, solament per estar-ne segur,
li prepares un llit amb dotze matalassos de plomes i a sota hi poses
un petit pèsol. Després, espera que s’amagui la lluna i que surti el
sol i si veus que es desperta amb el cos adolorit, sens dubte sabràs
que has trobat una princesa de veritat.”

Versió peculiar d’aquest clàssic on els personatges, dibuixats, reta-

llats i vestits, actuen dins d’una caixa de cereals pintada, com en un
joc de miniatures.
Tot ben igual que una casa de nines on es desenvolupa cadascuna
de les escenes en un to gairebé teatral.

El jardín de Babaï
Mandana Sada. Kókinos, 2005

“Babai, pronunciat Baba-i, és, en iraní, una paraula infantil que vol dir
xai”.
El Babaï, el petit xai que vivia a les muntanyes de l’Iran, estava tan
avorrit que se li va acudir inventar-se un frondós jardí. Després de bus-
car un tros de terra fèrtil, aigua i sol, hi féu plantar llavors i, les plantes
i flors que hi van créixer eren tan boniques que van atraure a tots els
animals de la contrada... aquell era l’indret més bonic que s’hagués mai
imaginat per viure-hi!
La il•lustració utilitza estampats de catifes iranís, tot dins la gamma del
roigs i el blaus, fet que li dóna un aire poètic i tradicional a la vegada.
Aquest llibre proposa una lectura en castellà i una lectura en persa, en
sentit invers. Així doncs, el començament del conte en castellà es co-
rrespon amb la fi del conte en persa.

El Pastor Raúl : Una historia de ovejas

Muggenthaler, Eva. Pontevedra : Kalandra, 2000.
Aquests són els problemes que té en Raúl, un jove cuidador d’ovelles, en
fugir cap a la ciutat, avorrit d’aquests animals i de la vida al camp.
S’esforça per fer les coses que fem quan vivim a la ciutat: anar de com-
pres, pendre alguna cosa al bar, agafar el metro, anar a la
pelu... fins i tot, quedar amb una noieta que li agrada... però
de cap de les maneres pot treure’s de sobre aquella olor a
prats verds i núvols blancs (cosa que, en canvi, enamora a
tota la gent de la ciutat!).
La història es complica quan en Raúl s’adona que el seu
ramat d’ovelles l’havia seguit i no tenia cap porblema per a
instal•lar-se al seu nou pis, causant-li una pila de proble-
mes...
Ironia, tendresa i poesia per a recordar als petits (i als no tan
petits!) les coses bones de la vida al camp.

Cristina Ferrer

12
 PASSATEMPS

PÀNIC AL COLE:
Enmig de tant d’enrenou, el dia de Carnestoltes, aquestes mares no troben els seus fills.
Ajudeu-les a trobar-los!

13
 LLETRA MENUDA / ELEFANTS
UN DIA DEL MES DE NOVEMBRE, DESPRÈS DE PASSAR LLISTA I COM-
PROVAR QUE LA SAIMA ENCARA NO HAVIA VINGUT CAP DIA, VAM DEL
NOSTRE PLANETA, LA TERRA. VAM SITUAR MARROC, QUE ÉS ON ESTÀ
LA SAMIA ARA, VAM SITUAR-NOS A “LA BOLA DEL MÓN”, AL MAPA DEL
MON... SITUAR ELS PAÏSOS ON HAVIEN NASCUT ELS NOSTRES PARES
I EL GIAN PIERRE VA DIR:
GIAN PIERRE: ELS PAÏSOS S’ENFADEN

AIXÒ VA ENCETAR UN ALTRE TEMA DE CONVERSA: PERQUÈ S’ENFADEN

ELS PAÏSOS? QUE PASSA QUAN S’ENFADEN? DESSEGUIDA VA SORTIR
LA PARAULA: GUERRA I EL RAFA VA CONTINUAR UNA CONVERSA QUE
VAM REPRENDRE AMB MOTIU DEL DIA DE LA PAU.
RAFA: LA GUERRA ES MUY MALA.

VAM BUSCAR QUADRES DE PICASSO DE GUERRA I DE PAU.

14
 LLETRA MENUDA / ELEFANTS

PARLANT DE PAU...PARLANT DE GUERRA

MERCÈ: QUÈ VOL DIR PAU? QUÈ ÉS LA PAU?
MEHDI: JO NO SAP RES DE LA PAU.
RITA: QUE EM DEIXIS TRANQUIL VOL DIR QUE EM DEIXIS EN PAU
ISMAEL: LA PAU ÉS ESTAR TRANQUIL.
NAIM: ÉS UN NENE QUE ES DIU PAU.
RAFA: PAU ÉS QUE ET DEIXIN TRANQUIL.
CARMEN: LA PAU ES BUENA Y LA GUERRA ES MALA.
RITA: LA GUERRA VOL DIR QUE LA GENT ÉS TONTA PERQUÈ MATA L’ALTRA GENT. LES
ESCOPETES TAMBÉ SÓN TONTES.
ISMAEL: LA GUERRA MATA LA GENT I TRENCA EL NAS I TOT.
JANA: ÉS DOLENTA LA GUERRA ( HO DIU TOT PENSANT I NEGANT AMB EL CAP)
NAIM: MATEN LES BOMBES I A MI AIXÒ NO M’AGRADA.
RAFA: LA GUERRA NO ME GUSTA QUE ME MATIN Y QUE ME HAGAN DAÑO Y , A LA
CASA, QUE LE MATEN TAMPOCO. LA GUERRA ÉS TONTA
MEHDI: JO NO SAP RES DE LA GUERRA.
UNAI: LA GUERRA ES MUY MALA PORQUE MATA A LA GENT.
MATIAS: LA GUERRA ÉS MOLT DOLENTA I MATA LA GENT I NO M’AGRADA GENS.
DUNA: LA GUERRA NO M’AGRADA I LA PAU SÍ.
RITA I ESTER: LA MAMA ESTA TRISTA SI MATEN AL BEBE. LA GUERRA ÉS TRISTA.
JORGE: YO HE VISTO DOS CABALLOS A LA GUERRA, CORRIENDO, Y SE CHOCABAN Y
SE VIÓ SANGRE Y ESTABAN A LA GUERRA.
YOUSSEF: ELS CAVALLS ESTAVEN SALTANT....
JORGE: Y LOS MATAN.
SELMA: ES BARALLEN I LA GUERRA NO M’AGRADA.
MANAL: LA GUERRA TRENCA EL NAS I HA FET MAL I NO T’AGRADA.
NOA: NO M’AGRADA
MOHAMED: MI PAPA DIU EL POLICIA HA FET PUM, PUM PUM
I ERA PETARDOS.
MARTIÑO: LA GUERRA NO ES LA PAU I A MI M’AGRADA LA
PAU.
OMAR: ES PETARDOS.
FÈLIX: SON PETARDS I COTXES DE POLICIA TOT ÉS MALO.
MARIA: NO M’AGRADA PERQUÈ ÉS DOLENTA.
NASSIMA:
CARLA: (NO VA VENIR)

15
 LLETRA MENUDA / ELEFANTS

CADA DIA, QUAN TORNEM DE DINAR, ESCOLTEM MÚSICA PER CO-

MENÇAR LA TARDA TRANQUILS. DURANT EL MES DE NOVEMBRE
VAM ESCOLTAR LA INTRODUCCIÓ A LA SINFONIA “CLARO DE
LUNA”. EL DIA 30 ENS VAM DESPEDIR D’AQUESTA BONICA MUSI-
CA I EN VAM PARLAR:
DUNA: M’AGRADA PERQUÈ JO A LA MEVA CASA TINC AL BETHOVEN.
RAFA: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN.
MEHDI: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN PERQUÈ “HAY” PIANO.
RITA: M’AGRADA QUAN S’ACABA LA MÚSICA DEL PRINCIPI.
ISMAEL: M’AGRADA PERQUÈ EM VA PER TOT EL COS I EM POSO TRANQUIL.
UNAI: M’AGRADA PERQUÈ “SA” PENSA.
MATIAS: M’AGRADA PERQUÈ EL BETHOVEN ESTÀ ENFADAT PERÒ TÉ UNA MÚSICA
MOLT MACA.
NASSIMA; “LA” BETHOVEN “T’AGRADA” PERQUÈ ÉS TRANQUIL•LA.
CARMEN: M’AGRADA MOLT PERQUÈ ESTIC TRANQUIL•LA I “MOLA”.
OMAR: M’AGRADA EL BETHOVEN, SÍ.
FELIX: A MI M’AGRADA QUE TOQUI EL PIANO.
MOHAMED: M’AGRADA EL BETHOVEN PÈRQUÈ M’AGRADA EL PIANO.
NAIM: M’AGRADA MOLT PERQUÈ….. PERQUÈ SÍ!
JANA; MAGRADA LA MÚSICA DE BETHOVEN. ÉS BONICA.
YOUSSEF: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN.
MANAL: M’AGRADA EL BETHOVEN I M’AGRADA LA TARDOR… PERÒ EL BETHOVEN
ESTÀ ENFADAT.
MARTIÑO: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN PERQUÈ ÉS BONICA.
MARIA: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN PERQUÈ ESTÀ EL PIANO I M’AGRADA
EL PIANO.

LA NOA I LA CARLA NO HI SÓN.

QUAN VINGUIN, ELS HO PREGUNTAREM.

AL GIAN PIERRE, A LA SELMA, AL

JORGE I A L’ESTER, EL BETHOVEN
TAMBÉ ELS DÓ0000NA
TRANQUIL•LITAT,
MOLTA TRANQUIL•LITAT!!!

16
 LLETRA MENUDA / GENIS
“ EL NOM DE LA NOSTRA CLASSE “
Estimats lectors de la revista: a entusiasmar amb aquest nom i vam fer el
Us voldria explicar com vam triar el nom de la diari de “A bord”, vam agafar com a logotip
nostra classe, que és els “GENIS”. una bombeta (de geni), ens vam posar les pi-
Els “GENIS” són persones que han descobert o les i a hores d’ ara ja coneixem un bon nombre
inventat alguna cosa i el seu nom es recordat de genis d’ arreu del món: genis de la pintura,
per sempre. de música, de les matemàtiques, de la cièn-
Be, anem a allò que volia explicar-vos. cia...
El nom de la classe el vam triar de la següent Cada vegada que estudiem un geni, posem la
manera: seva biografia en un dossier que ens ha facili-
Va ser una tarda de tardor, valgui la redundàn- tat l’ escola .
cia , vam començar a dir noms i més noms i la I així el podrem guardar per sempre!
nostra mestra, la Pilar, els anava apuntant a la Ara estudiem els “GENIS” amb molta il•lusió.
pissarra. La pissarra va quedar plena de noms.
A mi no me’n va agradar cap de tots els que els Oumayma, classe de 5è.
meus companys anaven suggerint. Al final va
guanyar per majoria el nom de “ ELS CRACS”.
I a mi no em va agradar gens ni mica!. Però al
dia següent la Pilar va comentar que li sembla-
va que el nom de “CRACS” no quedava molt bé
i el vam canviar per el de “GENIS”. Llavors sí
que em va agradar!
A partir d’ aquest moment, ens vam co-
mençar

EL POEMA DELS JOCS FLORALS

El poema que vàrem cantar el dia de la celebració dels Jocs Florals va ser l’Empordà de Joan
Maragall, amb música del mestre Enric Morera, que el va convertir en una deliciosa sardana.
També en vam fer un mural que està exposat al hall de l’escola.Abans de fer-lo, vàrem fer
cadascú el seu propi disseny. Aquí en teniu alguns. Genís
 LLETRA MENUDA / GENIS
A la classe de Socials estem molt atrafegats estudiant L’Edat Mitjana

Aquest dibuix tant maco de la

Karla representa un monjo me-
dieval escribint un llibre. Estem
segurs que la Karla col.laborarà
en noves edicions del Tornaveu

Un castell medieval dibuixat per

la Rudelyn.
Hem de dir que la Rudelyn ha
guanyat un primer premi pels
jocs florals. Tota una artista i po-
etessa!!

La Julia Ayala ha fet aquest di-

buix d’un pagès medieval.
Això si que era treballar!
Els genis han demostrat que amb
esforç i ganes es duen a ter-
me projectes tant macos com
aquest.

18
 JOCS FLORALS / PROSA
UNA HISTORIA INCREIBLE parlant amb un, amb un es-

Tots sabem que hi ha dos móns: el dels vius quelet que em demana el seu

i el delmorts; tots coneixem el dels vius, peroné- vaig

però... què em dieu deldels morts?.Jo visc respondre jo histèrica.

en un Poblet, no és ni massa gran, ni massa -Tu ets nova per aqui, veritat?,

petit, ni amb molta gent ni tampoc es pot dir com t´has mort?.

que està desert, és.... un Poblet normal i co- -Queeee?- vaig dir jo sense

rrent com qualsevol altre, mai passava res. El quasi aire.

més impressionant que podia arribar a passar -Doncs això, que com et van

era que arreglessin la vorera, o que arribés matar?.Tots els que estem

algun llibre nou a la biblioteca. Era dilluns per aqui estem morts. A

la tarda i al cole no ens havien posat deures, mi, per exemple, em van ma-

així que només arribar a casa em vaig “spa- tar amb una serra elèctrioca.

churrar” al sofà. Tot anava de meravella fins que....-Ju- -Jo no m´enrecordo de que estigui morta- vaig respon-

dit, vine!-va cridar la meva mare. Jo ja em preparava per dre desesperada.

córrer, però al final vaig anar on era ella perquè sabia -Doncs si no t´han matat deu ser .....- va dir pensatiu.

que si no em quedaria sense “Operacion Triunfo”. Quan -Que, que?- vaig dir jo ansiosa.

vaig arribar em va dir: -Deu ser el rellotge del temps.-. Jo vaig cridar:

-Ves a passejar al gos, però dóna-li un passeig llarg, avui -Si, si, ès veritat!, recordo que estava al camp, vaig

no l´he tret en tot el dia. Així, doncs, vaig agafar la seva girar el rellotge de sorra i

corda, li vaig posar i ens vam anar cap al camp. En arri- -Doncs aquest rellotge és el rellotge del temps.Dóna la

bar, “Sort”, que així es diu el meu gos, es va parar a possibilitat de fer que

olfatejar el terra. els vius visitin el món dels morts. Aquest rellotge no

-Què passa?- vaig preguntar. “Sort” es va posar a es- s´havia trobat des de feia

carbar el terra i va sortir un rellotge de sorra. Jo el vaig bilions i bilions d´anys.

agafar estranyada, el vaig mirar i vaig dir: -Però...podré tornar a casa, no?.

-No posa res-. El vaig girar i de cop i volta tot va co- -Es clar que si, només has de trobar el rellotge del

mençar a girar al meu voltant; semblava com si hagués temps i girar pel costat

donat un munt de voltes.Jo ja estava a punt de vomitar contrari del que havies girat abans per venir fins aquí.

quan vaig caure al terra. Quan em vaig aixecar estava Només sentir això, vaig anar corrents fins el descampat

una mica “piripi”. De seguida em vaig adonar de que em per trobar el rellotge.

faltava el meu gos, i vaig cridar: Vam estar buscant el rellotge entre la sorra una, dues,

-Sort, Sort, vine!-.Ell va venir a l´instant, però....portava tres, quatre (em faré

alguna cosa a la boca. vella contant les hores), cinc, sis, fins set hores, però al

-Què és això?-.Li vaig obrir la boca i li vaig treure: el que final el vam trobar.

portava era un òs!. Vaig agafar el meu gos en una mà, el rellotge amb

-Qui t´ha donat aquest ós “Sort”?-.En aquell moment l´altra i mentre tornava al

vaig veure de lluny la silueta d´un home, d´un home meu món li vaig dir a l´esquelet:

molt prim, gairebé semblava un esquelet. Ai Deu meu, -M´en recordaré de tu i del teu peroné tota la vida.

que és un esquelet. Quan va arribar al meu costat em va Em vaig trobar al descampat del començament passe-

dir fet una fúria: jant el meu gos. El vaig

-Escolta nena!.El teu gos és un mal educat; m´ha tret el agafar i vam anar cap a casa.

peroné!-. En aquell moment em vaig quedar “al.lucina- -Mama, mama, ai ja som aqui!-vaig dir jo més contenta

da”, i mentre em pessigava em deia a mi impossible.

mateixa: “Desperta Judit, desperta, és un malson”. I -Filla meva, menys mal que t´he dit un passeig llarg,

l´esquelet em va dir: per que si no...

-No et pessiguis més, nena, que l´únic que aconseguiràs -Mama, ha sigut un passeig llarguíssim.
són blaus, que et passa?.
-Que què em passa?, doncs que estic en mig de nose on, Judit Quintanilla Aribó
sense saber que fer i Classe de 6è / 1er PREMI

19
 JOCS FLORALS / PROSA
EL MIRALL MÀGIC
Un dia a la meva classe va arri-
bar un noia nova, que es deia
Lara. Sempre portava pantalons
molt ajustats, una samarreta,
unes ulleres que semblaven de
l´Edat Mitjana i unes sabates. A
més a més , tenia la cara plena
de pigues i era molt baixeta .
Dues setmanes més tard
d´arribar i d’ haver fet un munt d´amics, la van
informar que en unes setmanes farien una obra
de teatre i que a ella l´hi havien donat el paper
principal. Quan va sentir això, la Lara va fer un
salt d´alegria i va dir entusiasmada.…
- Que guai!Faré de protagonista en una obra
de teatre!!!-.
Els seus companys la van estar animant molt les
últimes setmanes. En arribar el dia de l´obra, tots
estaven molt nerviosos. Mentre s´obrien els telo-
ns, en un petit racó, la Lara va ensopegar i sense
voler va tirar totes les coses que hi havia sobre
la taula. La Lara va veure un mirall preciós, molt
ben decorat. De sobte, del mirall va sortir una veu
dolça:
-Lara, ja que m´has trobat, et concediré un
desig.-Va dir-li el mirall.
La Lara com a desig va demanar-li ser la més
bonica de l’ institut. En un tancar i obrir d’ulls, la
noia era tan bonica que, en mirar-se al mirall es
va abraçar ben fort a ella mateixa.
Després de l´obra, en els vestidors, la Lara es
va canviar volant perquè no volia que marxessin
tots els nois. Malauradament, ja se n’havien anat
tots i cadascun d´ells. En tornar a casa, se’n va
anar correns cap a la seva habitació, perquè no
volia que la veiés ningú. En Max, que és el seu
llor amic després de les noies, és clar, la va anar
EL REI I LA REINA
Vet aquí una vegada, en un país molt
llunyà, hi havia un rei i una reina que
van perdre a la seva filla. Volien veure
a la seva filla, però no podien veure-la
perquè la seva filla estava a Barcelona
i els seus pares vivien a l´Àfrica i com
que no la podien conèixer van pensar
a veure per feliçitar-la per l´obra, que
havia estat realment fantàstica. La mare
de la Lara li va ensenyar el camí cap a
l´habitació de la Lara. Però abans va
passar la mare per avisar-la que havia
vingut un amic seu i que venia cap a la
seva habitació.
En Max, va veure-la i va quedar
bocabadat, era com si hagués vist un àn-
gel, estava radiant. Després, en Toni i la
Lara van estar parlant una bona estona i
sense voler ella va ensopegar amb una goma que
hi havia per terra i va caure a sobre d´ell.
Tots dos es van posar molt vermells i de sobte en
Toni es va convertir en un monstre horrorós.
-AAAAAH!!!!-.Va cridar la Lara.
-En Max s´ha convertit en un monstre horrible!!!!-
.Va cridar encara més fort.
Era un monstre de color blau quatre ulls i setze
potes. La Lara, contenint-se, no va cridar més,
però sense fer soroll, va obrir la porta del traster
i va entrar el monstre.(EnMax). Al dia següent,
la Lara va explicar a les seves amigues el que li
havia passat la nit abans. Al cap d´alguns dies les
seves amigues ja havien trobat la solució al seu
problema, van anar juntes a dir-li que ja sabien
com es podia arreglar. Ella va dir que li semblava
una bona idea. Totes les amigues van anar cap
a casa de la Lara, van agafar i trencar el mirall.
Perquè era l´única manera de tornar a veure en
Max en estat normal. Però també perdria tota la
popularitat amb els nois.
Quan en Max va tornar al seu estat habitual, la
Lara va estar pensant que tot això havia estat
com una mena de lliçó per a ella.
Per fi la Lara va comprendre que no es pot ser tot
al mateix temps.
Akane Laherta Artieda
Classe de 5è / segon premi
d´anar a Barcelona per només veure a
la filla. I quan la van veure, la seva filla
estava tan contenta que va plorar i així
acaba i tot això que us he explicat és
ben veritat.
Ana-Marie Jardomeo Pancho
Classe de 2n / 1er Premi
20
 JOCS FLORALS / PROSA
EL GEGANT DE SANT MARTI EL FANTASMA DE LA SAGRADA FAMILIA

En el poble de Sant Martí vivia un gegant i Un dia, cinc nens van anar a la Sagrada Fa-
tothom tenia por. Una vegada un nen se li va mília i van jugar a detectius. Van investigar
apropar i li va preguntar si volia ser el seu i van trobar un fantasma, i no sabien que no
amic. El gegant li va respondre que si, que tenia ni família ni amics. Era un problema
serien amics i jugarien junts. El dia següent molt gran. Van seguir investigant i van tor-
s´en va anar al parc a jugar i com s´anava nar a trobar el fantasma. El van capturar i
fent tard, el nen va dir al gegant que anés a van saber que no tenia amics. Van amagar-lo
menjar a casa seva. perquè la mare no el veies.
El gegant li va dir que no perquè li tindrien Van jugar amb ell i la seva
por i el ferien fora. El nen li va dir que no es mare no ho va descobrir mai
preocupés, que ja li diria a la seva mare que i ara el fantasma ja te família
no feia res. i també amb qui jugar.
Aleshores s´en van anar els dos a casa del Conte contat, conte acabat.
nen a menjar. El nen va arribar a casa i li va
preguntar a la mare que hi havia per menjar. Joan-Manel Martín Hernández
La mare li va dir que ja sabia que hi havia Classe de 2n / segon premi
macarrons. Que bé va dir el nen, al gegant no
li agradaven, però es va amagar a l´habitació
a menjar.
El gegant va menjar tant poc que encara
LA BRUIXA MARAGDA
tenia gana i li vas preguntar al nen que hi
havia de postres. Hi havia un pastís de poma
En un poble encantat vivia una bruixa que
boníssim. El gegant quan va sentir la paraula
es deia Marada i era molt bona en bruixeria,
poma, va dir que era la seva fruita preferida i
podia fer molts encanteris.
que menjaria un tros ben gros.
Un dia, els nens més trapelles del poble, van
El gegant de tanta emoció va sortir de
llençar amb força pedres a la finestra de la
l´habitació i va anar cap al pastís, va veure a
bruixeta. Tot just començava a esmorzar
la mare i li va dir: Hola , senyora!. La mare el
quan de cop i volta es va sentir un crac!!, la
va veure i li va dir, fent-se la simpàtica: Hola,
Maragda va fer un crit d´espant que es va
gegant de poble, que vols tastar el pastís?. La
sentir per tot el poble. Els nens espantats van
mare va veure que no era tan dolent i li vas
fugir, però la nostra bruixa no es va quedar
donar un tros de pastís.
de braços plegats , no , no ; va fer un encan-
La mare quan va sortir al carrer li va dir a la
teri per escarmentar-los i els va transformar
gent que tenia el
en ratolins.
gegant a casa.
Des d´aquell dia, en
Totes les mares van
aquell poble màgic, es
anar a veure´l i el
veuen dos ratolinets que
gegant els va dir:
tiren molletes de pa als
Hola, senyores, que
vidres de les cases i ara
voleu un tros?. Les
la Maragda viu tranquil.
,mares van veure
la.
que era simpàtic i
van seure amb ell i
van menjar . I con-
te contat, ja s´ha acabat.
Sònia Cussó Canales
Classe de 4t / segon premi
Maria Pruna Torres
Classe de 3r / 1er Premi

21
 JOCS FLORALS / POESIA
EL VOLCÀ EL MEU ANIVERSARI

El volcà ha esclatat Pel meu aniversari

i una casa ha trencat. sempre em regalen diccionaris
La família trista està i així sé què són els dromedaris,
i no para de pensar però no estic pas trista
però jo explicaré un acudit perquè jo de gran
i riuran tota la nit. voldria ser lingüiista
Anton Vega Méndez
Classe 1er / Segon premi Sara Hernández Lorés
Classe de 4t
LES ESTRELLES BRILLEN Primer premi

Hi ha estrelles SANT JORDI

que brillen tant
que em fan saltar i Sant Jordi mata el drac
recordar el cel amb un cop de llança al cap.
quan arriba la nit Sant Jordi se’n va anar
i a la princesa va deixar.
Olatz Etxarte Casas La pena de la princesa
Primer premi / classe primer al seu cos es va quedar.
Sant Jordi se’n va anar
i no va tornar.
ELS GENIS
Marc Masó Fort
Els genis més genials Classe de 3r
són molt originals. 2N Premi
amb Mozart o Picasso, la música
i la pintura són confitura.
L´AIGUA
Cervantes, amb la seva barba i bigot,
L´aigua és font de vida
Quan el veus, oblidar-tén no pots.
però si en prenem en gran mida,
I per això la nostra escola
al final s´acabaria
porta el nom de l´autor del Quixot.
i el nostre món s´assecaria.
Hans Christian Andersen,
Tots l´aigua fem servir
amb la gran imaginació que porta a dins,
per cuinar i per bullir,
fa contes per als més petits.
per anar polit i net,
Einsten va inventar la teoria de la relativitat,
i també per treure´ns la set.
i això va canviar la humanitat.
Amb una mica que estalviem
Gabriela Mistral, un geni total;
els llacs omplirem,
va escriure llibres per a
la sequera s´acabarà
grans, petits i mitjans.
i ningú més patirà.
I aquests són
Tots, amb poc que fem,
els meus genis preferits.
no permetrem
Són cinc!. I des d´ara, per a mi
que la nostra Terra
Seran sempre els meus amics.
es converteixi en un desert sense frontera.
Rudelyn Ilao Unciano
Beatriz Piniello Castillo
Classe de 5è
Classe de 6è
1ER PREMI
2N Premi

22
 ESPORTS / BÀSQUET

Els nostres nens i nenes han demostrat a les diferents categories que son grans
competidors, tot i sempre mostrant un alt sentit de l’esportivitat. Aquí us mostrem al-
gunes fotos que ens han arribat que demostren que tenim present i futur. Estem molt
orgullosos del vostre esforç.

23
 A TOTS ELS NOSTRES COL.LABORADORS:

GRÀCIES!
LLIBRERIA MONTSERRAT
EDITORIAL STUDIUM

C/BEATES, 8
TEL/FAX-933190078

ENMARCACIONES
MARCS ARIAS SL
933190061
SANT PERE MES BAIX 16

FRUTERIA LA MAÑA KIOSKO ANGEL AV FRANCESC CAMBÓ 30-36

ALVAREZ DE CASTRO 10 FRANCESC CAMBÓ 23

VOSALTRES FEU POSSIBLE ELTORNAVEU

24