Física de l’Estat Sòlid

Capítol 1.

Elements de Cristal·lografia
En llenguatge col·loquial:
Cristalls: minerals naturals que tenen cares planes i angles ben definits entre elles.
En fracturar-se, mantenen aquestes cares i angles.

René Just Haüy (1743-1822). El

1784 proposa que en els cristalls
existeix un “bloc elemental”
paral·lelepipèdic característic, que es
repeteix de forma sistemàtica .
Correspon al que avui coneixem com
cel·la cristal·lina.
 Definició moderna:
Sòlid cristal·lí: compost per un arranjament regular i repetit d’ àtoms.
Sòlid amorf: arranjaments atòmics més aleatoris.
Forma en que els àtoms es troben en el cristall: estructura cristal·lina.

Estructura cristal·lina: Xarxa + base

Xarxa cristal·lina: conjunt infinit de punts geomètrics (nodes) distribuïts de tal manera
que cada node té sempre el mateix entorn. És a dir, al voltant de qualsevol node tenim altres
nodes que sempre mantenen la mateixa distribució de posició relativa i orientació.
Tots els nodes de la xarxa són geomètricament equivalents i en podem agafar un qualsevol
com a origen.
Un altre exemple:
Base: àtom (o ió / molècula), o grup d’àtoms (o ions / molècules)
amb espaiat i distribució relativa fixes, i de la mateixa
composició.
Un altre exemple:
La regularitat en l’entorn de tots els nodes fa que existeixi una periodicitat en les posicions
geomètriques. Podem, doncs, construir tota la xarxa cristal·lina agafant una unitat bàsica
d’aquesta periodicitat (per exemple en forma de paral·lelepípede) i traslladar-la per tot
l’espai.
Aquesta unitat bàsica és la cel·la unitària. Les xarxes tenen, doncs, simetria translacional

La cel·la unitària duu associats un eixos cristal·logràfics i uns vectors de xarxa o vectors de
translació a, b, c. Els paràmetres de xarxa, o constants de la xarxa, vénen determinats
pels mòduls dels vectors de xarxa: a, b, c i els angles entre els eixos: .
Els vectors també es poden denotar com a1 a2 a3

Important: L’elecció de la
 cel·la unitària (amb els
c 
 b corresponents eixos i vectors de
a
xarxa) no és única.

Per una mateixa xarxa podem

considerar múltiples cel·les
unitàries.
Cel·la primitiva: És una cel·la formada per les translacions més petites possibles.
Al volum associat a una cel·la primitiva li correspon només 1 node de la xarxa.
És la de mínim volum que permet generar la xarxa per translacions de la cel·la.

Cel·la convencional: És la cel·la utilitzada normalment per descriure la xarxa i

permet visualitzar millor la seva simetria.

Exemples:
Cel·la primitiva: És una cel·la formada per les translacions més petites possibles.
Al volum associat a una cel·la primitiva li correspon només 1 node de la xarxa.
És la de mínim volum que permet generar la xarxa per translacions de la cel·la.

Cel·la convencional: És la cel·la utilitzada normalment per descriure la xarxa i

permet visualitzar millor la seva simetria.

Exemple:

 
 b b
b  
  
a a a

Cel·les primitives Cel·la no primitiva

Si a, b, c són vectors primitius, la posició de qualsevol node de la xarxa la podem
descruire amb vectors R del tipus:

R uvw  u a  v b  w c

on u, v, w són enters.

3
De forma anàloga: Ri  n
i 1
i ai

Així doncs, una xarxa és el conjunt de punts geomètrics amb vectors de posició Ruvw

Xarxa ≡ {Ruvw} ò {Ri}

 Auguste Bravais (1811-1863)
Xarxes de Bravais:
Deixant com a graus de llibertat els valors
concrets dels paràmetres de xarxa, en realitat no
es poden construir tantes xarxes diferents entre sí
com sembla en un principi. En concret, Bravais
va demostrar que, en 2D només hi ha 5 tipus de
xarxes diferents i en 3D n’hi ha 14.

Xarxes de Bravais en 2D:

 Operacions típiques de simetria: rotació al voltant d’un eix que passa per un punt de
la xarxa (exemple d’operació del grup puntual)

• Eix d’ ordre 1 2 3 4 6

• Angle (rad) 22222

Grup puntual de la xarxa: Conjunt d’ operacions de simetria que aplicades en un

punt de la xarxa la deixen invariant.

Reflexions especulars “m”

Inversió: Rotació de + reflexió en un pla normal a l’ eix de rotació ( r -> - r )

• Xarxa obliqua: Només invariant sota rotacions de 2ó 

• Operació puntual “4” (rotació 2Xarxa quadrada

• Operacions “3” i ”6” : Xarxa hexagonal

• Considerant reflexions especulars: Xarxa rectangular i rectangular centrada

Xarxes de Bravais en 3D: hi ha 14 xarxes agrupades en 7 sistemes cristal·lins
 Xarxes de Bravais en 3D: hi ha 14 xarxes agrupades en 7 sistemes cristal·lins

Sistema Cúbic:

cúbica simple, cs P cúbica centrada, bcc I cúbica centrada a les cares, fcc F

Sistema Tetragonal:

Tetragonal simple P Tetr. centrada I

Sistema
Ortorròmbic:
Ort. simple P Ort. centrada Ort. centrada I Ort. centrada
base C cares F
 Xarxes de Bravais en 3D: hi ha 14 xarxes agrupades en 7 sistemes cristal·lins

Sistema Hexagonal Sistema Trigonal

o romboèdric

Hexagonal P Romboèdrica, R

Sistema Monoclínic:

Monoclin. simple P Monoclin. centrada a la base C

Sistema Triclinic

Triclínica P
Xarxes de Bravais en 3D:

Equivalència d’una hipotètica tetragonal centrada a les cares amb una bcc ò bct
Cel·la de Wigner-Seitz: És la regió de l’espai que queda més a prop d’un punt
determinat de la xarxa que de qualsevol altre. És una cel·la primitiva, i conté un
únic node de la xarxa en el seu centre geomètric. Es construeix unint el punt de la
xarxa amb els seus veïnats (en totes direccions) amb línies i bisecant aquestes línies
amb plans. La cel·la resultant és el volum que queda dins de la intersecció de tots
aquests plans bisecant.

Exemple per una xarxa 2D:

Cel·la de Wigner-Seitz:

Exemple per xarxes cúbiques, 3D:

Vectors primitius xarxes Les xarxes bcc i fcc estan descrites en termes d’una
bcc i fcc: cel·la convencional no primitiva.
Aquests serien uns possibles vectors primitius per
aquestes xarxes:
1
aP  (a  b  c)
aP  a 2
bP  b 1
bcc: També bP  (a  b  c)
1 2
cP  (a  b  c) 1
2 cP  (a  b  c)
2

1 1
aP  (b  c ) aP  (a  c)
2 2
1 1
bP  (c  a ) També b P  ( b  c)
fcc: 2 2
1 cP  c
cP  (a  b )
2

a, b, c són els vectors unitaris (no primitius) de la cel·la cúbica convencional.

a=ai b=aj c=ak
 Direccions i plans cristal·logràfics

Les direccions són fàcils: una línia que passi de l’origen 0,0,0 al punt u, v, w té una
direcció que s’expressa com [uvw]

Punt A: coordenades 0 0 0
Punt B: coordenades 1 1/2 0
Linia AB: direcció [1½0],
amb num. enters: [210]

Punt C: coordenades 1 0 0
Punt D: coordenades 1/3 1 1
Linia CD: direcció [– 2/3 1 1]
amb num. enters: [233]

Direcció específica: [uvw] Familia de direccions: <uvw>

Plans cristal·logràfics

• Els plans en un cristall es denoten en termes dels Indexs de Miller, que són els
inversos de les interseccions que fa el pla amb cada un dels eixos
cristal·logràfics.
• Si un pla és paral·lel a un eix, la intersecció la faria a l’infinit (); el
corresponent índex de Miler és 1/ = 0

Exemple:

a b c
Interseccions 3 2 2
Inversos 1/ 1/ 1/
3 2 2

Indexs (1/3 1/2 1/2)

Num. enters (2 3 3)

Pla específic: (hkl) Família de plans: {hkl}

Indexs d’alguns plans comuns
Indexs de Miller a la xarxa hexagonal
La simetria particular del sistema hexagonal fa més convenient introduir un nou
índex per especificar els plans i utilitzar un sistema de 4 índexs:

(hkl)  (hkil) on h+k+i=0

a3
b a2
a a1
(110)
[100] (100) [110] (10-10)
Propietat només del sistema cúbic:
A les xarxes cúbiques es verifica que les direccions amb índex [hkl] són
perpendiculars als plans amb els mateixos índexs (hkl).
Base cristal·logràfica
Estructura cristal·lina: Xarxa + base

La base és un objecte que s’associa a cada node de la xarxa, amb la qual cosa
queda completada l’estructura cristal·lina.

En el cas dels sòlids cristal·lins, la base és un conjunt d’àtoms (en el cas dels
anomenats cristalls moleculars són molècules). Les posicions d’aquests àtoms
s’especifiquen en referència als vectors cristal·logràfics i tenen coordenades que
no són números enters.
rj  x j a  y j b  z j c 0  xj , yj , zj 1
A la matèria sòlida, els àtoms estan molt més propers entre sí del que sembla en
els dibuixos típics de les xarxes vistos fins ara. En realitat, si pensam que els
àtoms són esferes rígides, les esferes es “toquen” en aquella direcció on la
distància interatòmica és més curta.
A la matèria sòlida, els àtoms estan molt més propers entre sí del que sembla en
els dibuixos típics de les xarxes vistos fins ara. En realitat, si pensam que els
àtoms són esferes rígides, les esferes es “toquen” en aquella direcció on la
distància interatòmica és més curta.
A la matèria sòlida, els àtoms estan molt més propers entre sí del que sembla en
els dibuixos típics de les xarxes vistos fins ara. En realitat, si pensam que els
àtoms són esferes rígides, les esferes es “toquen” en aquella direcció on la
distància interatòmica és més curta.
 Exemples d’estructures típiques

Estructura BCC

Per sòlids monoatòmics (A) Xarxa: bcc Base: Àtom A a (0,0,0)

Descripció en termes d’una xarxa primitiva:

Xarxa: cs Base: Àtom A a (0,0,0)
Àtom A a (½, ½, ½)

Exemples: -Fe, Cr, Mn, V

 Exemples d’estructures típiques

Estructura FCC

Per sòlids monoatòmics (A) Xarxa: fcc Base: Àtom A a (0,0,0)

Descripció en termes d’una xarxa primitiva:

Xarxa: cs Base: Àtom A a (0,0,0) Àtom A a (½, 0, ½)
Àtom A a (½, ½, 0) Àtom A a (0,½, ½)

Exemples: Cu, Ni, Au, Ag, Pb

 Exemples d’estructures típiques

Estructura Hexagonal Compacta (HCP)

Per sòlids monoatòmics (A) Xarxa: Hexagonal Base: Àtom A a (0,0,0)

Àtom A a (2/3, 1/3, 1/2)

Exemples: Zn, Mg, Be, -Ti

 Exemples d’estructures típiques

Estructures fcc i hcp vistes com apilaments de plans compactes

 Exemples d’estructures típiques

Estructures fcc i hcp vistes com apilaments de plans compactes

C
B
A
 Exemples d’estructures típiques

Estructures fcc i hcp vistes com apilaments de plans compactes

C
B
A
 Exemples d’estructures típiques

Estructures fcc i hcp vistes com apilaments de plans compactes

C
B
A
 Exemples d’estructures típiques

Estructures fcc i hcp vistes com apilaments de plans compactes

C
B
A

hcp: ABABAB ò
ACACAC
 Exemples d’estructures típiques

Estructures fcc i hcp vistes com apilaments de plans compactes

C
B
A

Fraccions d’ empaquetament ( fracció del volum total de la cel.la ocupat

pels àtoms – en model d’ esferes rígides- ): fcc: ABCABC
fcc : 0.74 bcc : 0.68 sc : 0.52
 Exemples d’estructures típiques

Estructura del diamant

Per sòlids monoatòmics (A) Xarxa: fcc Base: Àtom A a (0,0,0)

Àtom A a (¼, ¼, ¼)
Descripció en termes d’una xarxa primitiva:
Xarxa: cs Base: 8 àtoms A a: (0,0,0) (½, ½, 0) (½, 0, ½) (0, ½, ½)
(¼, ¼, ¼) (3/4, 3/4, ¼) (3/4, ¼, 3/4) (¼, 3/4, 3/4)

Cada àtom queda envoltat

per quatre àtoms
equidistants, en una
disposició tetraèdrica.

Exemples: C (diamant), Si, Ge, -Sn

 Exemples d’estructures típiques

Estructura de la blenda (sulfur de zinc – ZnS)

Per sòlids diatòmics (AB) Xarxa: fcc Base: Àtom A a (0,0,0)

Àtom B a (¼, ¼, ¼)
Descripció en termes d’una xarxa primitiva:
Xarxa: cs Base: 4 àtoms A a: (0,0,0) (½, ½, 0) (½, 0, ½) (0, ½, ½)
4 àtoms B a: (¼, ¼, ¼) (3/4, 3/4, ¼) (3/4, ¼, 3/4) (¼, 3/4, 3/4)

Exemples: Semiconductors GaAs, CdTe, ZnSe

 Exemples d’estructures típiques

Estructura del CsCl

Per sòlids diatòmics (AB) Xarxa: cs Base: Àtom A a (0,0,0)

Àtom B a (½, ½, ½)

És semblant a una bcc, però l’àtom del centre del cub és diferent del dels vèrtex

Exemples: CsCl, CsBr, llautó  (CuZn), LiAg

 Exemples d’estructures típiques

Estructura del NaCl

Per sòlids diatòmics (AB) Xarxa: fcc Base: Àtom A a (0,0,0)

Àtom B a (½, ½, ½)
Descripció en termes d’una xarxa primitiva:
Xarxa: cs Base: 4 àtoms A a: (0,0,0) (½, ½, 0) (½, 0, ½) (0, ½, ½)
4 àtoms B a: (½, ½, ½) (0, 0, ½) (0, ½, 0) (½, 0, 0)

Exemples: NaCl, KCl, LiH, MgO, MnO, AgBr, KBr

 La xarxa recíproca

Una primera definició:

Sigui {R} una xarxa de Bravais (conjunt dels vectors de posició de tots els nodes de la xarxa). A
dins la xarxa, tenim famílies de plans paral·lels entre sí equiespaiats segons la periodicitat de la
xarxa. Per altra banda, les ones planes eik·r prenen un mateix valor constant a un conjunt de plans
perpendiculars al vector k equiespaiats una distància igual a la longitud d’ona  = 2/k . Per un
valor arbitrari de k, aquests plans no tindran, en general, la periodicitat de la xarxa, però per alguns
k’s sí. Aleshores, es defineix la xarxa recíproca de la xarxa {R} com el conjunt de tots els vectors K
que generen ones planes amb la mateixa periodicitat de la xarxa {R}. Analíticament, aquesta
condició es pot expressar dient que un vector K pertany a la xarxa recíproca (denotada com {K}) si
es verifica:
e i K · ( r  R )  e i K ·r  r i  R R
Això equival a: ei K ·R  1  R R (1)

La xarxa recíproca es defineix en referència a una particular xarxa de Bravais. Aquesta

s’anomena també la xarxa directa.

{R} xarxa directa

{K} xarxa recíproca
 La xarxa recíproca és també una xarxa de Bravais:

Una forma immediata de demostrar això és a partir del fet de que una condició necessària i suficient
perquè un conjunt de vectors {R} sigui una xarxa de Bravais és que si de dos elements qualsevol R1
i R2 són vectors de la xarxa, també ho siguin la seva suma i la seva diferència: R1 + R2 i R1 - R2

Amb l’equació (1) és immediat demostrar que es verifica aquesta condició necessària i suficient per
la xarxa recíproca.

Vectors primitius de la xarxa recíproca

Si a, b, c són vectors primitius de la xarxa directa, aleshores resulta que els vectors primitius de la
xarxa recíproca són els a*, b*, c* donats per les següents equacions:

bc a 2  a3
a *  2 a1 *  2
a  (b  c) a1  (a 2  a 3 )
ò (2)
ca a 3  a1
b *  2 a 2 *  2
a  (b  c) a1  (a 2  a 3 )
ab a1  a 2
c *  2 a 3 *  2
a  (b  c) a1  (a 2  a 3 )
 Vectors primitius de la xarxa recíproca

Per demostrar-ho, primer de tot notem que els ai* verifiquen: ai* · aj = 2ij ( de Kronecker)

Aleshores, sigui k un vector qualsevol de l’espai recíproc. El podem escriure en termes dels vectors ai*:

k = k1 a1* + k2 a2* + k3 a3* amb k1, k2 , k3 arbitraris (no necessàriament números enters)

Si R és un vector qualsevol de la xarxa directa, verifica:

R = n1 a1 + n2 a2 + n3 a3 amb n1, n2 , n3 números enters.

El producte escalar k · R valdrà: k · R = 2k1 n1 + k2 n2 + k3 n3)

Si volem que k sigui un vector de la xarxa recíproca, s’ha de satisfer que exp(i k·R) = 1 per tots els
R. Aleshores, el terme k1 n1 + k2 n2 + k3 n3) ha de ser un enter, per qualsevol valor de ni. Perquè això
es verifiqui, la única possibilitat és que k1 k2 i k3 siguin tots tres enters. Aleshores, els ai* són
vectors primitius de la xarxa recíproca.
Recíproca de la xarxa recíproca

Ja que la xarxa recíproca és també una xarxa de Bravais, ens podem demanar com és la seva xarxa
recíproca. El resultat no és més que la pròpia xarxa directa.

Es pot demostrar analíticament, plantejant els (ai*)* a les equacions (2) i resoldre els productes
vectorials per arribar a que (ai*)* = ai - fer-ho com exercici -

Una demostració alternativa, molt més curta, és a partir de la definició que hem donat de xarxa
recíproca. Segons això, si {R} és la xarxa directa i {K} la recíproca, la recíproca de {K} serà
el conjunt de vectors K* que satisfan la condició exp (i K* · K) = 1 per qualsevol K.

És evident que tots els vectors R de la xarxa directa estan dins el conjunt {K*}. Comprovem ara que a
dins aquest conjunt només hi ha els vectors R. En efecte, si hi ha algun vector que no és de la xarxa
directa, el podré descompondre com: r = x1 a1 + x2 a2 + x3 a3 on, al menys un del xi no és un
numero enter. Per aquest xi resultarà que exp(i ai* · r) = exp (i 2 xi) ≠ 1
Per tant, es violarà la condició de partida exp (i K* · K) = 1 pel vector K = ai* . Aquests vectors r no
poden estar, doncs, dins el conjunt {K*}.
 Relació entre la xarxa recíproca i les famílies de plans cristal·logràfics
Existeix una relació que podem establir amb el següent TEOREMA:
- Per qualsevol família de plans cristal·logràfics separats entre sí per una distància d, existeixen vectors
de la xarxa recíproca perpendiculars als plans. El vector més curt d’aquests perpendiculars te el mòdul
igual a 2/d.
- Inversament, per qualsevol vector K de la xarxa recíproca, existeix una família de plans perpendiculars
a K i separats una distància d tal que 2/d és el mòdul del vector més curt de la xarxa rec. paral·lel a K.

Demostració del 1r enunciat: donada una família de plans, sigui n un vector unitari normal als plans.
Construïm el vector K = 2n/d . Per mostrar que aquest K és un vector de la x.r., notem que les
ones planes exp (i K·r) prenen valors constants a plans perpendiculars a K espaiats per la longitud
d’ona  = 2/K = d. Si són plans cristal·logràfics, han de contenir els nodes de la xarxa; en
particular, contenen al node origen, de coordenades r = 0,0,0 . Aleshores, la funció exp (i K·r)
prendrà el valor igual a 1 per qualsevol punt r de qualsevol d’aquests plans. Com que els plans
cristal·logràfics inclouen, de fet, tots els nodes R de la xarxa, es verificarà exp (i K·R) = 1 per
qualsevol R. Aleshores, K és un vector de la x.r. A més, és el vector més curt possible. En efecte:
qualsevol vector de mòdul més curt generarà fronts d’ona plana amb longitud d’ona més llarga i, per
tant, aquests plans no contindran (tots) els nodes de la xarxa; no seran plans cristal·logràfics.
 Relació entre la xarxa recíproca i les famílies de plans cristal·logràfics

Existeix una relació que podem establir amb el següent TEOREMA:

- Per qualsevol família de plans cristal·logràfics separats entre sí per una distància d, existeixen vectors
de la xarxa recíproca perpendiculars als plans. El vector més curt d’aquests perpendiculars te el mòdul
igual a 2/d.
- Inversament, per qualsevol vector K de la xarxa recíproca, existeix una família de plans perpendiculars
a K i separats una distància d tal que 2/d és el mòdul del vector més curt de la x.r. paral·lel a K.

Demostració del 2n enunciat: donat un vector qualsevol de la x.r., sigui K el vector de la x.r. més curt
paral·lel al primer vector agafat de forma arbitrària. Considerem ara el conjunt de plans de l’espai real
en els que les ones planes exp (i K·r) prenen el valor constant igual a 1. En aquests plans hi haurà,
necessàriament, l’origen r = 0,0,0. A més, aquests plans són perpendiculars a K i estan equiespaiats
una distància igual a la longitud d’ona d =  = 2/K. Com que K és un vector de la x.r., es verifica que
exp (i K·R) = 1 per qualsevol R de la xarxa. Aleshores, tots els nodes de la xarxa estaran inclosos en
aquests plans i, per tant, el conjunt de plans construïts ha de contenir a dins ell una família de plans
cristal·logràfics. A més, l’espaiat d’aquesta família de plans cristal·logràfics ha d’esser d i no un
múltiple enter de d, perquè si fos igual a nd, en virtut del primer enunciat, el vector normal als plans i
de mòdul 2/nd (és a dir, el vector K/n) seria de la xarxa recíproca. Amb això contradiríem
l’assumpció inicial de que el vector K és el de mòdul més curt en aquesta direcció. Aleshores, el
conjunt de plans construïts coincideix exactament amb la família de plans cristal·logràfics
 Relació entre la xarxa recíproca i les famílies de plans cristal·logràfics
-Si la família de plans cristal·logràfics te índexs de Miller (h,k,l) respecte d’una base de vectors
cristal·logràfics primitius, el vector de la x. r. perpendicular a ells té les coordenades h, k, l respecte als
vectors primitius de la x.r. És a dir:
Els plans (h,k,l
h,k,l) són perpendiculars al vector (h,k,l
h,k,l) de la xarxa recíproca
(per qualsevol sistema cristal·logràfic)

Demostració : considerem el vector K de la xarxa recíproca amb coordenades h,k,l:

K = h a* + k b* + l c*
Els plans perpendiculars a K satisfan la següent equació: K · r = A on A és una constant arbitrària i r
és el vector de posició de qualsevol punt del pla perpendicular. Suposem que el pla intersecta els eixos
cristal·logràfics primitius a les posicions x1a, x2b i x3c . Com que aquestes interseccions són punts
del pla, verifiquen
K · (x1 a) = A ; K · (x2 b) = A ; K · (x3 c) = A
A més, es compleix que: K · a = 2h ; K · b = 2k ; K · c = 2l
Aleshores: A A A
x 
1 ; x 
2 ; x  3
2 h 2 k 2 l

1 2 h 1 2 k 1 2 l
Els seus inversos són:  ;  ; 
x1 A x2 A x3 A

I, per tant, els índexs de Miller del pla seran (hkl)

Xarxes recíproques en el sistema cúbic

Xarxa Paràmetre Xarxa Paràmetre

directa de xarxa recíproca de xarxa

c.s. a c.s. a* = 2/a

b.c.c. a f.c.c. a* = 4/a

f.c.c. a b.c.c. a* = 4/a

- Demostrar-ho com exercici –

Volum cel.la primitiva directe v =>
(2)3 /v = volum recíproca
 Espaiats interplanars

Calculem l’espaiat interplanar dhkl de la família de plans (hkl).

2
Segons la relació amb la x.r. vista abans, es verifica: d hkl 
K hkl

En el sistema cúbic, el mòdul de Khkl serà:

2 2 2 2 2 2 2 h 2  k 2  l 2
K hkl  K hkl  h a *  k a *  l a * 
a

2
a* 
a

Per tant: a
d hkl 
h2  k 2  l 2
Espaiats interplanars
Relació entre els paràmetres de xarxa de la x.d. i x.r.
 La xarxa recíproca és la Transformada de Fourier de la xarxa directa

Demostració : Necessitem una funció que es pugui identificar amb una xarxa de Bravais. Aquesta
funció és:

R (r )    (r  n
n1 , n2 , n3  
1 a  n2 b  n3 c)  de Dirac

Ho podem descompondre com el producte de convolució de tres termes:

  
R (r )    (r  n
n1  
1 a) *   (r  n
n2  
2 b) *   (r  n
n3  
3 c)

La Transformada de Fourier d’aquest producte de convolució és el producte simple de la TF de cada

terme:   
~
R (q)   exp(i q·n1 a)  exp(i q·n2 b)  exp(i q· n3 c)
n1   n2   n3  

1
Recordem que:  sn 
n1  0 1 s
Cada un dels tres termes es pot escriure com:

  
1 1
 exp(i q·n
n1  
1 a)   exp(i q·n
n1  0
1 a)   exp( i q· n1 a)  1 
n1  0

1  exp( i q· a) 1  exp( i q· a)
1

Aquesta expressió val 0 per tots els valors de q, excepte en el cas on l’argument de les exponencials és
un múltiple enter de 2, en els quals l’expressió val infinit  Funció  de Dirac (*)
 La xarxa recíproca és la Transformada de Fourier de la xarxa directa

Per tant, cada un dels termes és no nul només quan q · a = 2h

q · b = 2 k
q · c = 2 l on h,k,l són números
enters.

Si A, B, C són un conjunt de vectors de base de l’espai de Fourier (equivalent a l’espai

recíproc), tindrem:
q = qx A + qy B + qz C amb qx , qy ,qz arbitraris

Aleshores: q · a = qx A·a + qy B·a + qz C·a = 2 h

q · b = qx A·b + qy B·b + qz C·b = 2 k
q · c = qx A·c + qy B·c + qz C·c = 2 l

Aquestes equacions es satisfan amb les següents condicions:

qx = h ; qy = k ; qz = l
A·a = 2 ; B·a = 0 ; C·a = 0
A·b = 0 ; B·b = 2 ; C·b = 0
A·c = 0 ; B·c = 0 ; C·c = 2

Aquestes condicions ens indiquen que la base de vectors A, B, C coincideix amb la base de
vectors primitius de la xarxa recíproca a*, b* , c*
La xarxa recíproca és la Transformada de Fourier de la xarxa directa

Per tant, la T.F. de la xarxa és no nul·la només en els vectors q que són de la forma:
q = h A + k B + l C = h a* + k b* + l c* és a dir, en els vectors de la x.r.

~
Ho podem escriure com: R (q)    (q  h a *  k b *  l c*)
h , k , l  

Funció associada als nodes d’una xarxa

Considerem ara el cas d’una funció simple (x) estesa dins un domini reduït de l’eix x, la qual
associem a cada un dels punts de la xarxa. Amb això, construïm una funció periòdica amb la
periodicitat de la xarxa.

(x)

x
Funció associada als nodes d’una xarxa
Per fer això, hem de fer el producte de convolució de la funció (x) amb la funció que
representa la xarxa. Ho fem en 1D:

f(x) = (x) *   ( x  n a)
n  

Farem ara la seva Transformada de Fourier. En virtut de l’apartat anterior, tindrem:


~ ~
f (q )   (q )   (q  h a *)
h  

La TF de la funció composta (periòdica) serà igual al valor que pren la TF de la funció simple
damunt dels nodes de la x. r.
Farem ara la Transformada de Fourier Inversa:
  
1~ ~ ~
F [ f (q)]  f ( x )    (q)  (q  h a*) exp(i q· x) 
h    
d q  
h  
 (h a*) exp(i h a * · x)

~
Ho podem posar com: f ( x)    (K
Kx
x ) exp (i K x · x)

Notem que x = x a i h a* · x = h x a* · a = 2  h x . Resulta, doncs:


~
f ( x)    (ha*)
h  
exp (i 2 h x)
Funció associada als nodes d’una xarxa

Generalitzant a 3D tindrem: ~
f (r )    (K )
K
exp (i K· r )

La funció composta periòdica la podem escriure en termes d’una sèrie de Fourier en els nodes de
la xarxa recíproca, on la component de cada terme de la sèrie és la T.F. de la funció simple
avaluada a cada node de la xarxa.

Aquest resultat serà utilitzat en el Capítol 3 (Teorema de Bloch)

 ~
f (r )   (K ) exp (i K· r)
K


~ (K ) exp (i K· r ) exp(iK  R )
f (r  R )  f (r )  
K
