COMÈDIA

A la comèdia àtica hi ha dos grans períodes:

- Comèdia Antiga: al s. V a. C. i principis del IV a. C.
- Comèdia Mitja: s’ha perdut totalment, entre el 400 i el 323 aC.
- Comèdia Nova: 323 fins 263 aC.

Nosaltres ens centrarem solament en la comèdia antiga, ja que ens interessa un personatge que
és diu Aristòfanes.

 Orígens comèdia

Segons Aristòtil neix del mateix culte a Dionís.

En les festes al camp els vinyataires recorren els camps en escamots festius entonant cants fàl·lics i
lloances a Dionís amb tota mena d’improvisacions burlesques
El conjunt de divertiments s’anomenava “komos”
Sabem que aquestes farses grolleres es feien al Peloponnès des de molt antic, i que foren introduïdes al
segle VI a l’Àtica. A partir del 486 aC a Atenes, es representaven en concursos oficials.

 Comèdia antiga

Aristòfanes és el representant principal.

Fa una barreja de farsa i sàtira.
La representació de la comèdia la duien a terme tres actors i 24 coreutes. Portaven vestits grotescos, amb
panxes i culs encoixinats, fal·lus de pell i màscares caricaturesques.

Esquema argumental
L'argument se centra normalment en una idea fantàstica que se li acut al protagonista i que realitza al llarg
de l'obra, malgrat els obstacles que troba i que va superant.
Temes:
Crítica del poder.
Atac als vicis del present i idealització del passat
Burla de tot allò que es nou, innovador, immoral...
Contraposició entre un món real i un món fantàstic, irreal: utopia, escapisme.
Personatges de les obres

Personatges:
– Vells glotons i lúbrics
– dones obsessionades per la beguda i el sexe
– polítics corruptes
– poetes i filòsofs depravats
– joves decadents
– Objectiu principal: fer riure, divertir

Estructura de la comèdia
• Pròleg: presenta l’heroi, la seva situació angoixant, i el pla que té per afrontar-la.
• Pàrodos: el cor entra i es declara a favor o en contra de l’heroi.
• Episodis: diàlegs dels personatges i escenes que fan avançar l’acció.
• Agón, debat entre l’heroi i algú que s’oposa al seu pla.
• Paràbasis: el corifeu s’avança i en nom del poeta es dirigeix als espectadors.
• Èxode i Comos, apoteosi de la victòria de l’heroi amb gran alegria general, que acaba amb boda,
banquet o festa.

ARISTÒFANES (448-385 Ac)

De les més de 40 comèdies que escriví, tenim (es conserven) onze:
Lisístrata (una obra que s’hauria d’haver llegit, per tant important i la veurem pas a pas)
Les granotes
Els núvols (una altra obra important, que també veurem)
La pau
Els cavallers
Les vespes
Els ocells
Els acarnesos
Les assembleistes
Les tesmofòries
Pluto.
Característiques de la comèdia d’Aristòfanes
Té grans dosis de fantasia.
Busca fer riure la gent del poble: el seu públic són camperols i ciutadans pobres, que se senten identificats
amb el protagonista.
L'acció, al contrari que la tragèdia, se situa al món contemporani, i es fan constants referències a fets i
personatges de la vida real.
Tothom està exposat a la burla i a l'insult: déus, herois i éssers mítics, polítics, literats i intel·lectuals com
Eurípides i Sòcrates, militars, un homosexual famós.
Aristòfanes hi expressa les seves idees polítiques: defensa la democràcia conservadora i la pau amb
Esparta.
Una de les principals fonts de comicitat és l'obscenitat, amb abundants metàfores sexuals.
Aristòfanes mostra un domini absolut de la llengua. Sol fer servir un llenguatge col·loquial o vulgar, però en
les seves paròdies recorre a l'argot del dret, dels metges, dels filòsofs o dels retòrics. És força habitual la
paròdia de la tragèdia, amb paraules grandiloqüents.

LISÍSTRATA
Aquesta obra es centra en el personatge de Lisístrata (el seu nom en grec Λυσιστράτη significa “qui resol
els exèrcits”), una dona que decideix posar fi a la Guerra del Peloponès juntament amb altres dones de
diferents polis. Per aconseguir el seu objectiu van acordar fer una vaga de sexe fins que no hi hagués un
tractat de pau entre els combatents.
Lisístrata és una dona extraordinària amb un gran sentit de la responsabilitat individual. Ha convocat una
reunió de les dones de vàries ciutats-estat gregues (no hi ha cap pista com s'ho fa per aconseguir-ho). Amb
el suport de Lampito, una dona espartana, Lisístrata convenç les altres dones de negar-se a practicar sexe
fins que hi hagi una treva. Les dones són molt reticents però el debat es tanca amb un solemne jurament
al voltant d'un recipient de vi: el jurament és llarg i detallat i amb aquest les dones renuncien als plaers
sexuals.
Poc després d'acabar el jurament, es sent un crit de triomf des de l'Acròpolis- les dones d'Atenes instigades
per Lisístrata, han pres el control de la fortalesa on es guarda el tresor de l'estat, sense el qual els homes
no poden continuar la guerra. Lampito marxa a escampar la revolta i les altres dones tornen darrere les
reixes de l'Acròpolis per esperar la resposta dels homes.
A la comèdia un cor d'homes vells s'enfronta a les dones rebels amenaçant-les que si no obren la porta,
incendiaran l'acròpolis. Carregats amb fustes pesants, incòmodes pel fum i sent tan vells, encara estaven
fent preparacions per assaltar l'entrada, quan un cor de dones arriba portant aigua. Després d'un llarg estira
i arronsa, l'aigua venç el foc i els homes vells queden desconcertats.
Llavors arriba el magistrat despotricant contra la naturalesa histèrica de les dones, la seva devoció pel vi i
els cultes exòtics (com Sabasius o Dionís) però per sobre de tot culpa els homes per les poques provisions.
Després ordena als seus arquers que l'acompanyen, obrir la porta. Però són derrotats per grups de dones
revoltades amb noms rebels (com σπερμαγοραιολεκιθολαχανοπώλιδες o
σκοροδοπανδοκευτριαρτοπώλιδες). Lisístrata restableix l'ordre i permet que el magistrat li faci preguntes.
Ella li explica com les dones pateixen la guerra, quan els homes prenen decisions estúpides que afecten
tothom i en canvi, les seves opinions no són escoltades.
Lisístrata, finalment li diu que des d'aquell mateix moment la guerra serà un assumpte de dones. Després
explica la llàstima que sent per les dones joves amb fills que esperen a que els seus marits tornin de les
campanyes militars. Quan el magistrat diu que els homes també es fan vells, ella li recorda que els homes
es poden casar a qualsevol edat mentre que les dones tenen poc temps abans que siguin considerades
massa velles. Seguidament vesteix al magistrat de cadàver, amb guirlandes i li adverteix que està mort.
Escandalitzat per aquestes humiliacions, explica el seu incident als seus companys i Lisístrata mentrestant,
retorna cap a l'Acròpolis. El debat continua entre el cor d'homes vells i el de les dones velles fins que
Lisístrata torna a escena amb noves notícies- les seves companyes estan desesperades i comencen a
abandonar amb excuses. Després de recuperar les seves companyes i restaurar la disciplina, Lisístrata
retorna altra vegada a l'Acròpolis per continuar esperant rendició dels homes.
Al cap de poc apareix un home, embogit per l'abstenció sexual. És Cinesies, el marit de Mirrine. Lisístrata
li ensenya com torturar-lo i Mirrine llavors informa a Cinesies que no pot tenir relacions sexuals amb ell fins
que la guerra no hagi acabat. Ell ràpidament accepta les seves condicions i la jove parella es prepara per
tenir relacions en escena. Mirrine prepara el llit, després un matalàs, seguidament un coixí, un llençol i un
flascó d'oli, exasperant el seu home amb retards per finalment tancant-se a l'acròpolis un altre vegada. El
cor d'homes vells consola el noi jove amb una cançó de plany.
Aleshores un herald espartà apareix amb una gran erecció i demana veure el consell per tal de trobar un
acord de pau. El magistrat se'n riu de la situació vergonyosa de l'herald però està d'acord que els pactes
per aconseguir la pau comencin. Marxen per trobar els delegats, i quan aquests ja han marxat les dones
velles comencen a parlar sobre la pau i Lisístrata presenta els delegats d'Esparta i d'Atenes una bellíssima
dona que es diu Reconciliació. Els delegats no poden treure els ulls de sobre a aquesta dona jove i preciosa;
i mentrestant, Lisístrata renya les dues parts per errors passats. Els delegats es barallen breument sobre
els termes de pau; però, amb la Reconciliació darrere seu els provoca una excitació encara més gran, que
fa que de seguida resolguin les seves diferències i es dirigeixin cap a l'Acròpolis per dur a terme les
celebracions.
Segueix una cançó coral; i, després d'una mica de diàleg còmic entre convidats del sopar beguts, tots
retornen a escena per l'última ronda de cançons, els homes i les dones ballant tots junts.

Per veure aquesta obra us passo un enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=NxKAgDVJnVs

ELS NÚVOLS
Aristòfanes va presentar Els Núvols a les Grans Dionísies de l’any 453 aC i sols obtingué el tercer premi,
en va acabar fent una segona versió que ens ha arribat en què es queixa a la paràbasi d’aquest fracàs,
però aquesta no es va arribar a representar mai.
L’obra tracta sobre un pare (Estrepsíades), el qual té bastants problemes econòmics amb diferents creditors
a causa dels capritxos del seu fill (Fidípides), doncs aquest és aficionat a les apostes en les carreres de
cavalls. La trama segueix els intents del pare per no haver de pagar els seus deutes. Per aconseguir-ho,
demana al seu fill que provi d’aprendre l’art de parlar amb l’ajuda d’una “escola” anomenada El pensatori.
Però el fill no aprova la idea del pare, deixant com a única solució presentar-se el propi Estrepsíades. Aquest
demana que l’ensenyi Sòcrates, el qual accepta. Li presenta “els núvols”, entitats divines que l’ajudarien en
tot el possible però no se’n surt, doncs és tan vell que oblida tot el que aprèn.
Així torna a demanar al seu fill que es presenti, aconseguint-ho amb èxit. Fidípides va amb Sòcrates i aquest
presenta els dos tipus de discursos (personificats), el bo i el dolent, doncs han de lluitar per a ser els mestres
del jove. Després d’una batalla verbal, acaba guanyant el dolent, convertint-se en el professor de Fidípides.
Aquests entren en El pensatori, lloc on es faran les classes i Fidípides aprèn a refutar qualsevol plet.
Tot seguit, el pare torna a casa amb el fill, que ja ha après tot sobre el discurs dolent, on es trobarà amb el
primer creditor que, utilitzant l’après de Sòcrates i el seu fill, el defugirà, el mateix passarà amb el segon.
Però les coses se li posaran malament doncs el fill, rancorós del tracte del seu pare en el passat, el comença
a pegar, tot argumentant el perquè ho fa. Al final, Estrepsíades s’adona que tot és culpa seva, doncs no
havia d’haver-se quedat els diners i esperar quedar impune. L’obra acaba cremant El pensatori, doncs creu
que el van enganyar.

Es coneix per l’obra que va ensorrar la imatge de Sòcrates, doncs el tracta com un sofista (persona que té
la intenció d’enganyar amb estructures argumentals que semblen vertaderes) i un naturalista (en aquella
època era, senzillament, la persona interessada en la naturalesa i en el seu estudi).
Això es pot percebre en el propi títol, aquest es refereix a les entitat divines inventades per Sòcrates en
l’obra, doncs afirma que són les úniques divinitats que existeixen (i nega l’existència dels déus de l’Olimp),
cosa totalment pagana, òbviament.
Estrepsíades és un personatge la mar d’interessant, és molt influenciable, ja que a la mínima que una idea
el convenç l’accepta sense massa dificultat (el fa creure que els déus no existeixen sense cap resistència),
això demostra que no li importa pas el que passa en el seu voltant mentre s’adapti a les seves necessitats
immediates.
L’obra és una gran crítica a aquests pensadors, però també critica, o més ben dit consciencia la gent a no
actuar com Estrepsíades (en aquest cas es refereix al joc i a la sobreestimació dels fills). Acaba tenint un
missatge didàctic i diví a la vegada, doncs, com els núvols diuen, per a causar temor a una persona que ha
perdut el cap per les males accions, només fa falta sumir-lo en la desgràcia, així aprendrà a tenir por als
déus.

Obra de teatre: https://www.youtube.com/watch?v=G_vPDquqVO8