1. Característiques bàsiques del desenvolupament psico-evolutiu de la infància.

Aspectes cognitius, motrius, afectius i socials dels nens i les nenes dels 6 als 12
anys. Implicacions en el desenvolupament del procés educatiu i d’ensenyament-
aprenentatge.

Aquest tema tracta sobre les característiques bàsiques del desenvolupament psico-evolutiu de la
infància. L’elecció d’aquest tema ha estat degut a la importància que té el coneixement per part
del mestre de les característiques psicoevolutives dels nens i les nenes per a una intervenció
educativa efectiva, així com per poder arribar a acords en el marc dels projectes i programacions
docents d’etapa. Partint d’aquí, el tema el desenvoluparé seguint els següents apartats:

 Les característiques bàsiques del desenvolupament psico-evolutiu de la infància.

 Aspectes cognitius, motrius, afectius i socials dels nens i nenes dels 6 als 12 anys.
 Implicacions en el desenvolupament del procés educatiu i d’ensenyament-aprenentatge.

Així doncs, començo amb el primer apartat d’aquest tema, les característiques bàsiques del
desenvolupament psico-evolutiu de la infància. Els processos educatius, estretament relacionats
amb els processos de desenvolupament del nen, es veuen mediatitzats pel context d’una cultura
determinada i l’educació escolar procura que l’alumne sigui capaç d’adaptar-se al context cultural
en què està immers.

Així partint de la psicologia del desenvolupament, tractarem tres conceptes íntimament

relacionats: el desenvolupament (conjunt de canvis que es produeixen en la vida d’un individu),
maduració (estat òptim que aconsegueix una estructura perquè sigui possible la seva utilització)
i l’aprenentatge (procés que es dóna en l’interacció de l’individu amb el medi i que produirà una
modificació permanent de la conducta).

Hem de tenir en compte les característiques d’aquest desenvolupament psico-evolutiu entenen

que és una successió de canvis ordenats, és un procés integratiu, es troba influït per diversos
factors siguin ambientals i/o hereditaris, depèn de la maduració i l’aprenentatge, cada individu
posseeix unes característiques peculiars i un ritme propi, hi ha una diversificació de les
capacitats, existint una evolució cap a l’especialització. Però al mateix temps hem de tenir en
compte una sèrie de factors: externs (alimentació i nutrició, hàbits socials, imitació), interns
(càrrega hereditària, maduració del sistema nerviós, capacitats innates com la percepció visual,
auditiva o tàctil, etc.), i la motivació (homogeneïtat, diferències per les experiències particulars de
cadascú, etc.).

Tenim diferents teories que expliquen el desenvolupament dels infants, sent les principals la
teoria innatista o genetista (el desenvolupament del nen ve donat per l’herència innata) i la
teoria ambientalista o sociocultural (el seu desenvolupament depèn de l’entorn). El
constructivisme planteja que el subjecte és un constructor actiu dels seus coneixements i
estructures cognitives. L’aprenentatge és el resultat d’aquest procés de construcció. els autors
principals d’aquest corrent són:

 Piaget (Constructivisme cognitiu): el desenvolupament està influït per la maduració biològica,

l’aprenentatge i la interacció amb el context. La comunicació del nen amb el medi es tradueix en
un procés d’adaptació que implica un camí d’assimilació i una acomodació. Com a
conseqüència d’aquests dos processos sorgeix la intel·ligència.

 Vigotsky (Constructivisme social): la interacció social és el motor del desenvolupament dels

infants, essent l’aprenentatge el factor més important d’aquest desenvolupament. El nen és
capaç de realitzar accions tant per sí sols com amb ajuda, per tant el desenvolupament cognitiu
és un producte de la relació entre el nen i el medi que l’envolta.
Passo ara a desenvolupar el següent apartat, els aspectes cognitius, motrius, afectius i socials
dels nens dels 6-12 anys. En l’explicació dels aspectes cognitius cal destacar Piaget, el qual va
descriure les següents etapes en el desenvolupament cognitiu:

 Estadi sensoriomotor (0 a 2 anys): intel.ligència pràctica vinculada a la sensació de

l’activitat.
 Estadi preoperacional (2 a 6-7 anys): apareix la funció simbòlia (i semiòtica). En
aquest primer cicle o estadi el nen va progressant en la lògica concreta i en el
pensament intuïtiu, en canvi troba dificultats per analitzar i sintetitzar.
 Estadi de les operacions concretes (6-7 a 11-12 anys): el nen va consolidant el
pensament lògic-concret, progressa en l’anàlisi, la sintetització i el llenguatge i té interès
per ampliar els coneixements.
 Estadi d’operacions formals (12-adults): el nen va consolidant les adquisicions de
l’estadi anterior. És una transició al pensament abstracte.

El desenvolupament dels aspectes motrius segons l’autor Paul Osterreith passa per els
següents cicles:

 Primer cicle (6-8 anys): el nen adquireix la imatge corporal, amplia les seves possibilitats
motrius, aconsegueix la independència dels segments corporals i defineix la lateralitat.
 Segon cicle (8-10 anys): el nen desenvolupa la capacitat d’anàlisi sensorial, hi ha una
evolució proporcionada dels distints segments corporals, el nen progressa en el control
motor gros i fi, i augmenten els nivells de resistència, força i agilitat.
 Tercer cicle (10-12 anys): el nen consolida l’equilibri motor aconseguit. Es donen els
primers canvis com a conseqüència de l’activitat hormonal de la pubertat: augment de
musculatura, arrodoniment de la figura, etc. Es dur a terme una construcció de la imatge
corporal i de la identitat sexual.

Pel que fa el desenvolupament dels aspectes socioafectius tindrem en compte les teories de
Reymond Rivier:

 Primer cicle (6 a 8 anys): les realcions entre els companys es van fent més duradores,
apareixen els líders, els adults perden la seva posició de privilegi. Comença a un interès
clar per les regles del joc.
 Segon cicle (8 a 10 anys): les relacions entre els iguals es fan més sòlides i intenses,
els companys prenen gran protagonisme, els jocs són reglats i es desenvolupen alguns
valors sociocomunitaris.
 Tercer cicle (10 a 12 anys): l’inici de l’adolescència comporta canvis en les actituds
dels nens, els grups comencen a fer-se mixtos i desenvolupen un sentit crític cap als
adults.

Pel que fa al tercer apartat, les implicacions en el desenvolupament del procés educatiu i
d’ensenyament-aprenentatge, hem de conèixer i considerar els processos evolutius en
profunditat, però a l’hora de consolidar-los i aplicar-los tindrem una certa flexibilitat, tenint en
compte la realitat concreta dels nostres alumnes, i la influència de l’entorn sobre els processos
maduratius. Les implicacions en el procés educatiu són:

- El desenvolupament en l’etapa de les operacions concretes depèn de l’activitat.

- La tasca dels educadors consisteix fonamentalment a desenvolupar els trets
característiques de cadascuna de les etapes i preparar la transició a l’etapa següent.
- El professor ha de conèixer els esquemes de coneixements previs dels seus alumnes.
- La zona de desenvolupament pròxim permet aconseguir una motivació intrínseca.
- L’aprenentatge posseeix un component interpersonal fonamental, que únicament
s’aconsegueix mitjançant la discussió amb els iguals.
Durant el procés d’ensenyament-aprenentatge cal implicar-se en els diferents aspectes del
desenvolupament del nen. Pel que fa als aspectes cognitius, cal desenvolupar les operacions
cognitives pròpies de l’etapa, cal treballar l’ús d’estratègies d’aprenentatge així com fomentar els
hàbits d’estudi. Els aspectes del llenguatge i la comunicació, cal presentar situacions
d’aprenentage variades i riques en recursos, cal afavorir l’accés al llenguatge escrit, i cal fomentar
l’ús i el gaudir d’altres formes de comunicació. Els aspectes socials i afectius es poden
desenvolupar a través de l’habilitat per participar en situacions socials, en l’adquisició de
destreses relacionades amb la competència comunicativa i habilitats prosocials, el rol sexual, la
pròpia identitat i l’autoconcepte, així com desenvolupar la responsabilitat i l’esforç per a la
realització de la tasca, descobrint la satisfacció per la feina ben feta. Els aspectes motors es
poden treballar fomentant l’autonomia motora, gaudint del treball en equip i en l’acatament de les
normes.

Per finalitzar aquest tema el conclouré dient que la finalitat bàsica de l’educació és afavorir el
desenvolupament, partint del nivell maduratiu en què es troba l’alumnat, dels seus coneixements
previs i tenint en compte que, desenvolupament i aprenentatge són dos processos vinculats i
interdependents.

La legislació i la bibliografia utilitzada en aquest tema és:

 Llei Orgànica, de 3 de maig, d'Educació.

 PIAGET, J.: Psicología del niño. Ed. Morata. Madird
 PALACIOS, J., MARCHESI, A., COLL, C.: Desarrollo Psicológico y Educación I.
Psicología Evolutiva. Ed. Alianza. Madrid, 2004.