• Col·lecció De Cent en Cent – 24 •

100 insults
imprescindibles
Dels cretins, tòtiles i poca-soltes
a les putes i la seva descendència

Pau Vidal

100 insults.indd 3 17/01/14 17:17

 Primera edició: març del 2014

© Pau Vidal Gavilán

© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
Fax 977 61 43 57
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-189-6

DL T 116-2014

100 insults.indd 4 17/01/14 17:17

 100 insults imprescindibles

ÍNDEX

Introducció........................................................................................ 9
1. Aixafaguitarres (esgarriacries, espanyafestes).............................. 13
2. Animal (bèstia, cafre).................................................................. 15
3. Babau (badoc, banau).................................................................. 17
4. Bandarra...................................................................................... 20
5. Barroer (malfeiner, grosser)......................................................... 22
6. Barrut (orellut, cabut, dentut, nassut).......................................... 24
7. Beneit........................................................................................... 26
8. Bleda (figaflor, fava, poma, pàmfila)............................................ 28
9. Bocamoll (delator, espieta, portaplatets)..................................... 30
10. Bordegàs (bord)......................................................................... 32
11. Borinot (xerraire)....................................................................... 33
12. Botifler....................................................................................... 34
13. Brètol (vàndal)........................................................................... 36
14. Burro (ase, ruc, enze)................................................................. 38
15. Busca-raons (cerca-raons).......................................................... 41
16. Cabró........................................................................................ 43
17. Cagabandúrries (cagamandúrries, pixamandúrries)................... 45
18. Cagadubtes (cagacalces, cagaelàstics)....................................... 47
19. Calçasses .................................................................................. 49
20. Cantamanyanes......................................................................... 51
21. Cap de trons (de fava, de suro, de cony/morros de cony) ������� 53
22. Capsigrany................................................................................ 55
23. Carallot..................................................................................... 57
24. Colló (cap de colló).................................................................. 59
25. Cretí.......................................................................................... 61
26. Cul d’olla (culgròs, culcagat)..................................................... 63
27. Cursi.......................................................................................... 65

100 insults.indd 5 17/01/14 17:17

 Pau Vidal

28. Curt de gambals (curt).............................................................. 67

29. Desgraciat (desgràcia humana)................................................. 69
30. Dropo (gandul/a)....................................................................... 71
31. Eixelebrat................................................................................... 73
32. Encantat (aturat)........................................................................ 75
33. Escalfabraguetes........................................................................ 77
34. Estúpid (estult).......................................................................... 78
35. Fantasma (fantotxe)................................................................... 80
36. Fill de puta (de gossa, de sa mare, de mala mare…).................. 82
37. Galifardeu (marrec, mocós)....................................................... 85
38. Gamarús.................................................................................... 87
39. Ganàpia (abusananos, gana)...................................................... 89
40. Idiota (mongòlic, mongoloide)................................................. 90
41. Imbècil....................................................................................... 92
42. Impresentable............................................................................ 95
43. Infeliç........................................................................................ 97
44. Llepaculs (llagoter, llepa, llepafigues)........................................ 98
45. Llepafils................................................................................... 100
46. Mala bèstia (mal bitxo)............................................................ 102
47. Mala persona........................................................................... 104
48. Mala puta (mala pècora).......................................................... 106
49. Malparit................................................................................... 108
50. Mamarratxo............................................................................. 110
51. Maricó (maricón, maricona, gaiarró)...................................... 112
52. Merda (seca)............................................................................ 114
53. Mesell...................................................................................... 116
54. Mesquí..................................................................................... 117
55. Mestretites............................................................................... 118
56. Meuca...................................................................................... 120
57. Milhomes (fatxenda, fanfarró)................................................. 122
58. Mitjacerilla (mitjamerda)......................................................... 125
59. Moniato................................................................................... 127
60. Mort de gana........................................................................... 129
61. Pallús (pallasso, carnús)........................................................... 131
62. Panoli (pipioli)........................................................................ 133
63. Papanates (pastanaga)............................................................. 135
64. Paparra..................................................................................... 137

100 insults.indd 6 17/01/14 17:17

 100 insults imprescindibles

65. Pardal....................................................................................... 138

66. Passerell................................................................................... 139
67. Pastifa (graponer, matusser, destraler, potiner)........................ 140
68. Peixatera (cridaner, baladrer).................................................. 141
69. Pelacanyes............................................................................... 143
70. Penques (penco, galtes)........................................................... 144
71. Pinxo (pinta)........................................................................... 146
72. Pixafreda (titafreda)................................................................. 148
73. Pixapins (fanga)....................................................................... 150
74. Ploramiques............................................................................. 152
75. Poca-solta................................................................................ 154
76. Pocavergonya (desvergonyit, pocapena, poca-roba).............. 156
77. Porc......................................................................................... 158
78. Pòtol........................................................................................ 160
79. Puta......................................................................................... 162
80. Rebordonit.............................................................................. 165
81. Setciències (saberut, rata sàvia, repel·lent).............................. 167
82. Sòmines (somiatruites)............................................................ 168
83. Subnormal............................................................................... 170
84. Talòs........................................................................................ 172
85. Tanoca..................................................................................... 174
86. Tarambana (baliga-balaga, taral·lirot, tronera, calavera)......... 176
87. Tifa.......................................................................................... 178
88. Titella....................................................................................... 180
89. Toixó (toix)............................................................................. 181
90. Tonto....................................................................................... 182
91. Torracollons (torrapebrots, torracastanyes)............................ 185
92. Tòtila....................................................................................... 188
93. Trinxeraire............................................................................... 190
94. Trompellot............................................................................... 192
95. Tros de quòniam (d’ase, d’animal, de carn batejada)............... 194
96. Truja (porca, verra) ................................................................. 196
97. Xafardera (tafanera, portera)................................................... 198
98. Xarnego................................................................................... 200
99. Ximple..................................................................................... 202
100. Xitxarel·lo.............................................................................. 204

100 insults.indd 7 17/01/14 17:17

 100 insults imprescindibles

Introducció

El català (l’home, no l’idioma) té una relació difícil amb la verbalit-

zació de la vulgaritat, i especialment amb la seva expressió més agres-
siva, l’insult. Les causes de la nostra porugueria nacional segurament
la psicoestètica les explicarà millor que no pas jo, però cap ésser viu
pot deixar d’estranyar-se davant els sorprenents resultats d’aquelles
crides amb què periòdicament ens turmenten diaris i ateneus: quina
és la vostra paraula preferida? En aquests casos, el poble català sol
triar fòssils d’una ensucramenta embafadora com ara companyonia,
nogensmenys o atzabeja; i si es tracta d’entronitzar la paraulota pre-
ferida, llavors encara s’autoenganya més: eunucs insulsos com tanoca
i capsigrany solen ocupar els primers llocs del podi. Pur ensonyament
romàntic o simple desig reprimit? (la resposta, a l’entrada capsigrany).
És probable que si es tractés de triar la postura sexual que ens excita
més tampoc diríem la del missioner sinó alguna de ben recargolada i
kamasútrica (i segurament mai duta a la pràctica).
Perquè després, a l’hora de la veritat, què fa el poble català? Que
poder sentiu gaires tanoques o capsigranys per aquestes teles i ràdios de
Déu? No, el que sentim d’uns anys ençà són gilipolles a tort i a dret.
Perquè som tan ídems que fins i tot l’improperi del veí ens sembla
més improperi. Aquest llibre, doncs, vol servir per a això: per apren-
dre a insultar com Déu mana. No a renegar ni a engegar mecàsums
ni a injuriar, que són coses diferents: a dir el nom del porc a qui con-
vingui i quan convingui (aquell taxista que ens talla amb tota la mala
llet, el veí i la seva tele dels pebrots, el president del govern, el cap
de l’oposició, el cap del grup mixt…) amb la contundència dels mots
més genuïns. L’expressió dels sentiments és una de les necessitats més
profundes de l’ésser humà. O és que potser us penseu que en Serra-
llonga acollonia les seves víctimes en respectuós silenci?

100 insults.indd 9 17/01/14 17:17

 Pau Vidal

Per definició, l’insult s’ha de poder proferir en veu alta i directa-

ment a la persona interessada; no en va l’origen del terme és el verb
llatí insilire, ‘saltar a sobre’. És pràcticament una agressió (de fet anti-
gament els metges anomenaven insult l’atac morbós, és a dir, l’aparició
sobtada d’una malaltia). Per això és important no confondre’l amb el
terme merament despectiu, com ara nyeu-nyeu o arracada (“Quina
arracada de fill que t’ha sortit, noi!”). Tot i així, sempre n’hi ha que es
mouen en una ambigua terra de ningú, com ara tifa, baliga-balaga o
el fantàstic tros de carn batejada, que semblen difícils d’etzibar en
directe i ens hem de conformar a inserir-los en un context descriptiu
de la persona que ens ha merescut tal consideració.
Com se sap quan una desqualificació és genuïna o d’importació?
No sempre es pot arribar a discernir, però hi ha una manera que hi
ajuda molt: traduir-ho literalment. Així, és difícil de saber en quina
llengua va sonar per primer cop fill de puta (o l’equivalent), però en
canvi barrut o penques són indubtablement de matriu autòctona.
Proveu de traduir-los al peu de la lletra a una altra llengua que
conegueu i ho veureu de seguida.
Observareu que acompanyem cada entrada d’un emprenyòmetre
que va de l’1, pràcticament equivalent a un pessic, fins al 10, una pro-
vocació que ja frega el codi penal. Es tracta del grau d’intensitat de
cada un, mesurat segons la ràbia que li fa al destinatari. És un indicatiu
que us vol ajudar a trobar la paraula gruixuda més escaient per a cada
ocasió i assegurar-vos que la persona a qui voleu treure de polleguera
no es queda tan ampla, o al contrari, que no us passeu de rosca. Cal
tenir present que molts insults són com les gavardines reversibles,
que es poden fer servir per a l’ús contrari, és a dir, afectuosament
(quantes vegades no ens hem sorprès sentint que algú deia “Que ets
fill de puta…” amb aquell to d’admiració mentre el venerat somreia
amb condescendència…). Per això, a l’hora de fer-los servir, a més de
saber triar el context adequat, és de gran importància el to amb què

Emprenyòmetre. Requadrat, el nivell d’emprenyament

que transmet l’insult (de menys a més).

10

100 insults.indd 10 17/01/14 17:17

 100 insults imprescindibles

els dieu. Però això ja és cosa de cadascú, perquè dissortadament no

hi ha emprenyòmetre que ho pugui indicar. Potser és veritat que no
ofèn qui vol sinó qui pot, però que no es pugui dir mai que no hem
pogut per falta de matèria primera.
Per a la confecció d’aquesta tria m’he basat en les dues eines que
habitualment utilitzo en la meva feina quotidiana de filòleg: la vista
i l’oïda. És a dir, les lectures (de tota mena: novel·la a cabassos, però
també diaris i revistes, molt d’internet, xarxes socials i força assaig) i
les converses sentides (a casa i al carrer, però sobretot a la ràdio i un
poc menys a la tele). I abans que salti el primer perepunyetes (“Hos-
ti, tu, si això ho pot fer qualsevol!”), recordeu que per fer treball de
camp cal disposar dels estris necessaris, que s’aprenen a col·legi; no
fos cas que, per voler-ne trobar massa, acabis fent passar per insults
mots tan poc feridors com banyarriquer (un insecte), tan insípids
com ribald o tan calcats com abraçafaroles (!) (extrets de la llista
“Tots els insults catalans”, disponible per internet).
L’únic criteri excloent que m’he imposat és que tots es poguessin
proferir, avui dia i a qualsevol racó del país (ai, que ara es diu terri-
tori), en veu alta. Per això he exclòs els arcaismes (com pillastre), els
localismes (xaix, que els sabadellencs adrecen a qui va deixat, o clòpia,
com en diuen dels encantats a Solsona i la rodalia) i els malnoms de
vilatà (vinyeros i isards, com es qualifiquen recíprocament els de Sant
Hilari Sacalm i els d’Arbúcies). El límit natural d’aquesta col·lecció és
de cent unitats, però a l’índex exhaustiu hi trobareu tots els que, sense
tenir entrada pròpia, també hi apareixen. Això sí, m’he guardat uns
quants asos a la màniga per a futures edicions: estaquirot, bandido,
pingo, estruç, malandando, gossarro, perdis…
Quant a les citacions que acompanyen els articles, tenen la funció
d’il·lustrar l’ús de cada mot. N’hi ha d’antigues, però la majoria són
dels nostres dies. He provat que hi hagués la màxima varietat possi-
ble de fonts (orals i escrites, de premsa i de blogs, d’escriptors i de
compositors, de lectors de premsa i d’internautes anònims…) i he
respectat escrupolosament el redactat original. Faltes ortogràfiques
(i d’altra mena), doncs, són responsabilitat dels autors.
Finalment, agraeixo als molts amics i coneguts que m’han fet ar-
ribar les seves aportacions (invariablement precedides de l’afirmació
“Jo no sóc gaire d’insultar, però…”) i als encara més nombrosos taxis-

11

100 insults.indd 11 17/01/14 17:17

 tes anònims que també me n’han fet arribar directament, del volant
estant. I cinc esments especials: a l’extint Estanislau Verdet i la seva
famosíssima Per fer país insultem en català, on alternava panoli i bordegàs
amb desvirgagallines o escuracassoles; a Ricard Biel, que no sola-
ment me’n va fer arribar una llista generosíssima sinó que em consta
que els fa servir joiosament en la seva vida d’articulista incendiari; a
Carles Miró, per les seves inveterades i mai prou iròniques cabòries al
respecte des del blog Sí però poc; a Ramon Solsona, per haver fet a L’ho-
me de la maleta un insigne monument al català com Déu mana, insults,
renecs i expressions malsonants inclosos; i als companys de la llista
de distribució Migjorn, farcida de savis que m’han aportat material
per a mi desconegut.
I dic tot això amb l’autoritat que em confereix haver-me sentit dir
tota la vida, en boca de l’àvia, “Ai Pau, no siguis tan pau i deixa’m
en pau”. Cantarella que mira si sóc pau que no vaig entendre fins als
vint-i-llargs, i encara gràcies que em vaig buscar a mi mateix al dicci-
onari. No l’hi agrairé mai prou.

100 insults.indd 12 17/01/14 17:17

 100 insults imprescindibles

01 / 100
AIXAFAGUITARRES

Membre de ple dret dels compostos verb-substantiu, els predilec-

tes del personal (Vg. Cagadubtes), aixafaguitarres ha sofert en carn
pròpia la ventada de cosmopolitisme que ens va assotar arran de la
nominació olímpica i es va endur per davant tot el que sonava, ni que
fos de lluny, a pagès o kumbaià. Que ja és una bona paradoxa, perquè
si d’alguna cosa no se’l pot acusar és precisament de kumba, amb
aquesta dèria antiguitarrera que branda. I de fet no fóra estrany que
hagués estat encunyat precisament en temps de l’auge del moviment
escolta, perquè la majoria de diccionaris antics no el recullen. Últi-
mament sembla donar mostres de recuperació, potser en part gràcies
als traductors automàtics dels mitjans, que el tenen com a primera
opció a l’hora de traduir aguafiestas. Als registres formals acostuma a
funcionar millor el format en verb, “aixafar la guitarra”.
En canvi, el que no surt mai als mitjans però resisteix heroicament
a la literatura és esgarriacries. Al gremi dels lletraferits sempre li ha
fet més el pes, probablement a causa de la immersió en cavallforts
en la infantesa, i això explica que de vegades es filtri a la llengua oral
(quan el verb esgarriar, precisament, n’és ben absent, tret de la imat-
ge missaire de l’ovella esgarriada). Fins i tot n’hi ha que l’hipercorre-
geixen en esguerracries. És per això que servidora, si m’ho permeteu,
goso proposar un sinònim que recull el Diccionari català-valencià-balear
i que, al meu parer, té un futur molt prometedor: espanyafestes.

* * *
Vidal-Quadras demana “enviar a casa” els polítics “aixafaguitarres”
que van impulsar la prohibició dels toros.
[Canal 3/24, 6/08/2010]
* * *

13

100 insults.indd 13 17/01/14 17:17

 Pau Vidal

Abel, entre dents: És barroer com un simi…

Caïm, a Abel: Què remuga, aquest doneta?
Adam, a Abel: Deixa’l dir, Abel. No contestis…
Caïm, a Adam: És el millor que li podeu aconsellar.
Querub, agafant Caïm per l’espatlla i separant-lo del grup: Minyó, no per-
dis el seny per tan poca cosa. Aquesta mossa no val una bufada.
Caïm: Oh, per a tu no, però jo sóc un home… Tu rai! Presenta-
me’n una altra, de noia, i aviat estarem entesos. Que en saps cap, més
enllà d’aquests turons?
Adam: És gran, el desvergonyiment d’aquest noi! Després del tras-
bals que acaba de promoure encara gasta aquests fums!
Caïm, a Adam: Fes el que et plagui. Acabat ja provaré de desfer-ho.
Desapareix.
Adam: Que ens deixi tranquils, aquest esgarriacries.
[Pere Quart, Allò que tal vegada s’esdevingué, 1974]

Emprenyòmetre

14

100 insults.indd 14 17/01/14 17:17

 100 insults imprescindibles

02 / 100
ANIMAL

Delicadesa molt freqüent a les carreteres, resultat de la concepció

tan estesa com errònia que córrer amb el cotxe o la moto és sinò-
nim d’insensatesa i perill, quan és manifest que la causa més freqüent
d’accidents de circulació, distraccions a part, és la falta de destresa.
“Animal!”, li xisclem al fittipaldi que ens avança a una velocitat ina-
bastable per a nosaltres; “animalot!”, ens esgargamellem quan se’ns
enganxa a darrere perquè el deixem passar; “animal de séquia!”, bra-
mem de ràbia quan li veiem traçar una ziga-zaga que no sabríem fer
ni que ens n’ensenyessin.
En realitat l’apel·lació al nostre origen zoològic (tant l’esmentat
com l’igualment viu bèstia, bístia a Mallorca i Menorca) es fa servir
en moltes activitats, generalment lligades a l’activitat física i l’esport.
És per això que per regla general se l’entomen més els nois (“Pauet,
deixa de fer el bestiota amb la bicicleta, que prendràs mal!”, “Lluc,
no siguis animal i baixa d’aquí!”) que no pas les poncelles, d’aquí les
locucions verbals “fer l’animal” i “fer el bèstia”, protagonitzades ha-
bitualment per xicots amb escreix d’hormones. Fer animalades i fer
bestieses s’inscriuen en la mateixa línia masculinosimiesca, mentre
que dir-ne (d’animalades i de bestieses) ja és característica més uni-
sex. L’adjectiu bestial, per la seva banda, ha seguit una evolució que
l’ha portat des del parangó amb la conducta i les accions ‘pròpies de
les bèsties’ (tenir un comportament bestial era una cosa més aviat
negativa, com bé sap la Mila de Solitud, víctima de les agressions de
l’Ànima) a l’actual inflació admirativa, en què tant pot qualificar un
disc com un regat fantasiós o l’estiu que ja s’acosta.
Fins i tot l’exclamació “Que bèstia!” pot adquirir connotacions po-
sitives, quan es refereix a un fet o acció que causa admiració, com és
el cas de Tortell Poltrona, que l’ha acabada convertint en el seu crit
de guerra.

15

100 insults.indd 15 17/01/14 17:17

 Pau Vidal

Senyal que la nostra civilització també ha estat força bèstia és que

encara avui fem servir com a sinònim el terme cafre, que no pertany
al regne animal sinó a l’humà (tot i que per als usuaris de l’època això
no devia ser tan diferent). Cafre és el bàrbar per excel·lència, ja que
per origen és un negre africà (bantu, per ser exactes), per tractament
és un foraster (a l’islam és el nom que reben els no musulmans) i per
comportament un bestiota que fa cafrades. Curiosament, igual que
els seus cosins germans, també és invariable, i encara que es pot apli-
car indistintament a mascles i femelles gairebé sempre va a parar al
sac dels primers. Sempre que parlem de persones, és clar; en sentit
figurat és més universal, com per exemple la Innocent’s Night de Na-
vàs, “la festa més cafre del poble” (alerta que ho diu la Viquipèdia!).
L’animalitat associada al terme queda confirmada per les nombroses
espècies zoològiques que el traginen, com ara la musaranya ratolí
cafre, el búfal cafre o l’àliga cafre.
La potència feridora de cafre queda reflectida en un episodi viscut
personalment per Màrius Serra. No feia ni un any que publicava el
crucigrama a La Vanguardia quan no se li va acudir res més que definir
el mot de sis lletres cafres així: “La majoria dels columnistes de l’ABC
ho són”. L’ocurrència, després que la COPE ho esbombés, va acabar
amb una estirada d’orelles per part del subdirector del diari, una en-
trevista a la cadena radiofònica (que va començar amb la pregunta
“¿Todavía no le han echado del diario?”) i la publicació d’un articlet al diari
madrileny, titulat “El crucigrama de La Vanguardia” i redactat en ter-
mes no precisament elogiosos envers el jove enigmista.

* * *
Sí, vostè. Vostè que ara em llegeix. El més probable és que vostè
sigui, com jo i com la majoria de la població d’aquest país, un autèn-
tic cafre. No se sorprengui. Abans d’ofendre’s, si és el cas, faci el favor
d’agafar el diccionari.
[Jordi Cabré, “Cafres”, dins El blog de Jordi Cabré, 29/04/2005]

Emprenyòmetre

16

100 insults.indd 16 17/01/14 17:17

 100 insults imprescindibles

03 / 100
BABAU

Encara que la forma del mot ens podria fer pensar que és anome-
nat així perquè, de tan encantat, li cau la bava, en realitat babau és
un terme d’aquells que anomenem d’origen expressiu. En aquest cas,
l’arrel bab– expressa infantilisme i confusió mental (la comparteixen
paraules com baboia o babarotes), perquè el babau no té malícia ni
es malfia de ningú, i és tan curt de llosques que queda admirat per
coses sense importància. Per això s’aplica especialment a les criatures
massa lentes d’aprenentatge, però també és molt útil per a situacions
d’amuntegament en què no convé adormir-se, i encara menys que se
t’adormi el de davant: cues d’accés a espectacles, semàfors o peatges,
museus… A l’hora de la veritat, allà on troba el seu públic natural és
en el sempre fascinant món de la literatura infantil, des del gripau
blau babau (“que es creia ser, però de veritat, res més que un príncep
encantat”) fins al llop ídem o qualsevol altre indefens animal conver-
tit en protagonista de faula políticament correcta.
Emparentat més aviat a causa del significat que no pas de la forma
(prové del verb badar perquè sempre té la boca oberta), el badoc es
cria en hàbitats semblants als del babau. Troba tan admirable el fet
d’estar viu que tendeix a admirar-ho tot i en tot moment, per la qual
cosa sovint es fa inoportú i molest. Per exemple quan els infermers
han de carregar el ferit d’un accident a la llitera i ell és allà al mig,
palplantat, admirant simultàniament la sang, l’estat del vehicle i la di-
ligència dels agents de l’ordre. Dissortadament, el catanyolisme im-
perant als mitjans l’està arraconant en benefici d’uns curiosos d’origen
espuri.
A Mallorca es fa servir la forma bàmbol, encara que no és del tot
clar que sigui una evolució de babau. En italià, bambola vol dir nina
(“Tu mi fai girar / tu mi fai girar, / come fossi una bambola…”), i de tothom és

17

100 insults.indd 17 17/01/14 17:17

 Pau Vidal

sabuda la gran presència d’italianismes en els parlars balears. No aju-

da a resoldre el dubte el fet que el malaguanyat Bigas Luna triés Vale-
ria Marini per protagonitzar Bàmbola: qui gosaria afirmar que aquesta
actriu tan neumàtica no és tan a prop d’una cosa com de l’altra?
A Barcelona, en canvi, s’hi va encunyar la variant banau (per influ-
ència de beneit), aviat recollida per Juli Vallmitjana, el gran cronista
dels baixos fons de la ciutat. Avui, però, força en desús, té una presèn-
cia més aviat folklòrica, com ara noms de quissos o botigues originals
(com una que fabrica i ven bosses, Bags With Light Inside, i que va
trobar escaient batejar-se d’aquesta manera).

* * *
–Has vist Fargo?
–No.
Acs! En aquell moment hauria donat qualsevol cosa per poder fer
girar el món endarrere i ficar-me en un cinema a veure la pel·li. Em
sentia com una babaua.
–I has vist El jurament? –va dir, sense deixar-se intimidar per la meva
ignorància.
–Sí, sí que l’he vista. És l’adaptació d’una antiga novel·la de Dür-
renmatt, El jutge i el seu botxí. La vaig llegir en una edició antiga que té
la meva mare, que per alguna cosa és bibliotecària. Era un llibre d’una
col·lecció que es deia La Cua de Palla. Boníssim.
Vaig callar avergonyida. Potser em trobaria una rata sàvia insu-
portable.
[Gemma Lienas, El gran llibre de la Carlota, Empúries, 2010]

* * *
La gent no es mor i ho sap / i no parlen d’altra cosa. / És perquè han
d’ocupar / el temps sempre massa sòpit. / Si dormissin un poc més, /
com faig jo, descobririen / dues coses: no és cert / que no es morin,
i és bàmbol / de parlar-ne com parlar / dels cunyats i les cunyades.
[Miquel Bauçà, Els estats de connivencia, Empúries, 2010]

* * *

18

100 insults.indd 18 17/01/14 17:17

 100 insults imprescindibles

Un dels molts noms amb què es coneix la rosella és el de badaba-

doc, no pas per tenir els pètals ben oberts (característica comuna a
moltes flors) sinó pel fet que badoc també és el nom que rep la flor
masculina de les papaveràcies, família a la qual pertany la rosella.

Emprenyòmetre

19

100 insults.indd 19 17/01/14 17:17