Leonardo da Vinci (Anchiano, 15 d'abril de 1452 – Amboise, 2 de maig de 1519) fou un artista

toscà i un home d'un esperit universal, alhora científic, enginyer, inventor, anatomista, pintor,
escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof i escriptor.

Leonardo fou alumne del cèlebre pintor florentí Andrea del Verrocchio. Els seus primers treballs
importants foren realitzats al servei del duc Lluís Maria Sforza a Milà. Posteriorment treballà a
Roma, Bolonya i Venècia, i passà els últims anys de la seva vida a França, tot acceptant la invitació
del rei Francesc I de França.

Leonardo da Vinci, sovint, ha estat descrit com l'arquetip i el símbol humà del Renaixement, un
geni universal, un filòsof humanista amb una curiositat il·limitada, i una gran força creativa.[1] Ha
estat considerat com un dels pintors més destacats de tots els temps i potser la persona més
polifacètica i talentosa en un major nombre d'àmbits diferents.[2]

Leonardo és més conegut com a pintor; dues de les seves obres, La Gioconda i El Sant Sopar, són
pintures molt cèlebres, sovint copiades i parodiades;[1] el seu dibuix de l'Home de Vitruvi ha estat
igualment reproduït en nombrosos treballs. Només n'han sobreviscut fins a l'actualitat una
quinzena d'obres; aquest petit nombre és una conseqüència del temps que dedicava a les seves
constants experimentacions tècniques i a la seva procrastinació crònica.[3] Malgrat tot, aquestes
poques obres, i tot el que apareix als seus quaderns plens de dibuixos, diagrames científics i
reflexions sobre la naturalesa de la pintura, han estat un important llegat per a les següents
generacions d'artistes, equiparable, salvant les distàncies, al llegat de Miquel Àngel.

Com a enginyer i inventor, Leonardo desenvolupà idees molt avançades per a l'època que vivia,
des de l'helicòpter, al carro de combat, el submarí o, fins i tot, l'automòbil. Molt pocs dels seus
projectes arribaren a ser construïts; ni tan sols eren realitzables a la llum dels coneixements del
seu temps,[4] però algunes de les seves petites invencions, com una màquina per a mesurar el
límit elàstic d'un cable, entren en el món de la manufactura.[5] En tant que científic, les
aportacions de Leonardo van contribuir a desenvolupar el coneixement en àmbits tan diversos
com, per exemple, l'anatomia, l'enginyeria civil i l'òptica.

Biografia

Leonardo da Vinci[6]

Infantesa

Leonardo da Vinci va néixer el dissabte 15 d'abril del 1452, «a la tercera hora de la nit», tres hores
després de l'Ave Maria, és a dir, les 22 hores 30 minuts,[7] al castell de Vinci, prop de Florència,
d'una relació amorosa il·legítima entre el seu pare, Messer Piero Fruosino di Antonio da Vinci,
notari, canceller i ambaixador de la República florentina, que descendia d'una rica família de
notables italians, i la seva mare, Caterina, una humil filla de pagesos del petit poble toscà
d'Anchiano, situat a dos quilòmetres de Vinci,[8] en el territori de Florència.[9][10] Un estudi del
2006 destaca que sembla probable que Caterina fos una esclava vinguda de l'Orient Pròxim.[11]

Leonardo, o més aviat Lionardo segons el seu nom de bateig,[7] fou batejat després de viure els
seus cinc primers anys a Vinci amb el seu pare,[7] on fou tractat com un fill legítim.[12] Rebé una
instrucció i aprengué a llegir i a escriure. Tot i així, no estudià llatí de manera seriosa i el fet que
tingués una ortografia caòtica indica que aquesta instrucció tingué llacunes i, en qualsevol cas, no
fou la d'un universitari.[13]

El 1457, quan Leonardo tenia 5 anys, la seva mare es casà amb Antonio di Piero Buti del Vacca da
Vinci, un pagès de la ciutat, amb el qual tingué cinc fills.[7] Llavors, fou admès a la casa de la
família del seu pare, al poble de Vinci. Entretant, el seu pare s'havia casat amb Albiera degli
Amadori, una noia de 16 anys que pertanyia a una rica família de Florència.[7] Albiera, que no
tingué fills, diposità tot el seu afecte en Leonardo; malauradament, morí molt jove, el 1464.[7] Des
del seu naixement, fou considerat pel seu pare com un fill més però, tanmateix, mai no fou
legitimat. El seu pare es va casar quatre vegades i va tenir deu germans i dues germanes legítimes
nascuts després de Leonardo. Ell tingué bones relacions amb l'última dona del seu pare, Lucrezia
Guglielmo Cortigiani, afecte que es fa evident en una nota en què deixà escrit: «Estimada i dolça
mare».[7]

En aquesta època, a Europa, les convencions actuals en els noms de les persones no s'han
desenvolupat encara. Només les grans famílies fan ús del nom de la seva pertinença patronímica.
La major part de les persones eren designades pel seu prenom, al qual s'adjunta tota precisió
necessària: el nom del pare, el lloc d'origen, un sobrenom o el nom del mestre en el cas d'un
artesà. Per tant, en aquest cas, el nom de l'artista fou Leonardo di ser Piero Da Vinci, que significa
que l'individu es diu Leonardo, i és fill del mestre Piero De Vinci. Tot i així, el «Da» porta una
majúscula per tal de distingir que es tracta d'un patronimi.[7] Leonardo signava els seus treballs
simplement amb "Leonardo", o "Io, Leonardo" ('Jo, Leonardo'). La majoria de les autoritats porten,
ja que, els seus treballs a Leonardo sense el da Vinci. De manera versemblant, no utilitza el nom
del seu pare perquè fou un nen il·legítim. «Vinci» prové del nom de «vinchi», vímet, utilitzat per
l'artesanat toscà i que creixia a prop del riu Vincio.[7]

La seva àvia paterna, Lucia di ser Piero di Zoso, ceramista i persona molt propera a Leonardo fou,
potser, la persona que el va iniciar en les arts.[7] Una història popularitzada explica que un milà
vingut del cel hauria fet un vol sobre el seu bressol, i la cua de l'ocell li tocà la cara.[14][15]
Giorgio Vasari, el biògraf dels pintors del Renaixement del segle xvi,[16] explica la història d'un
pagès local que va demanar a ser Piero[17] que el seu talentós fill li pintés una imatge sobre una
placa. Leonardo va pintar una imatge representant un drac que escopia foc, i estava tan ben feta
que ser Piero la va vendre a un comerciant d'art florentí, que a la vegada la va revendre al duc de
Milà. A canvi, després d'haver obtingut un benefici, ser Piero va comprar una placa amb un cor
travessat per una fletxa, que va donar al pagès.

Formació al taller de Verrochio