Tema 2.

PRINCIPALS MODELS TEÒRICS

Tant Vygotsky com Piaget van intentar explicar com entenien ells el desenvolupament, els canvis que pateixen les
persones al llarg del temps.

Piaget: teoria genètica.

Piaget es definia com a constructivista tot i que no l'ubiquem dintre d'aquesta perspectiva, sinó que l'ubiquem dins
de la perspectiva genètica perquè el seu nucli d'estudi té molt a veure en què el punt de partida és la càrrega
genètica de la persona.
Per explicar el desenvolupament, ho va fer a través d'una successió d'estadis. Piaget diu que necessitem una sèrie de
condicions prèvies per disposar del coneixement posterior.
Piaget a través de l'observació dels seus fills va veure que a les mateixes edats passaven més o menys pels mateixos
moments, això va fer que dónes peu a fer observacions més amplies i va acabar definint diferents estadis de
desenvolupament per explicar el desenvolupament tal com ell l'entenia.

La teoria genètica, la manera d'explicar el desenvolupament ho va basar en tres principis que per ell eren claus i que
per ell eren el que vertebraven tota la teoria posterior:

1. La intel·ligència humana per ell representa una forma d'adaptació biològica; estar en equilibri en les relacions,
l'individu amb el medi, la realitat.
És a dir, ell entén que els humans necessitem estar en equilibri amb les relacions amb el medi, amb la realitat i
amb les persones. Sempre explica la seva teoria del desenvolupament en base aquesta cerca d'equilibri entre
l'individu i la resta i ho entén com una característica d'adaptació.

2. El desenvolupament neix com a fruit d'un procés de construcció que sorgeix dels reflexos que tenim abans de
néixer, de càrrega genètica. S'elabora a través del desenvolupament.
És a dir, ell entén que el desenvolupament neix fruit d'un procés de construcció que sorgeix gràcies als reflexos
que ja tenim abans de néixer, reflexos prenatals, de càrrega genètica. Aquesta càrrega genètica era el punt de
partida de Piaget per explicar com es construïa els nous aprenentatges. Ell entén que el desenvolupament és la
manifestació d'un procés de construcció entre la realitat i els reflexos, la càrrega genètica que hi ha tenim abans
de néixer.

3. Entén que el coneixement no és una còpia de la realitat, sinó que neix en els intercanvis entre subjecte i objecte.
Ell diu que l'objectiu del coneixement és poder actuar físicament o mentalment sobre la realitat.

La idea clau de tot plegat, és que ell entén el que tenim al cap com una sèrie d'esquemes de coneixement que són
estructures generalitzades que ens permeten actuar o repetir una acció i aplicar-la a nous objectes.
Ja tenim uns esquemes d'acció amb els quals naixem, els reflexos, i en base aquests esquemes d'acció els anem
ampliant a través de coneixements que anem obtenint.
Els responsables del desenvolupament segons Piaget.
Piaget per explicar la idea de desenvolupament es basava en quatre idees bàsiques:

 Maduració: És una condició imprescindible per desenvolupar-nos intel·lectualment, perquè ens permet que
apareguin determinades conductes durant el nostre desenvolupament. Explica que el desenvolupament és previ
a l'aprenentatge, necessitem disposar d'una sèrie de característiques prèvies per accedir a segons quins
aprenentatges, és important un cert grau de maduració.

 Interacció amb objectes: L'experiència que la persona treu de la seva acció sobre un objecte, basada en els
sentits i en el moviment, explica el que és per Piaget la interacció amb els objectes i la importància que li dóna.
No es tracta tant del tipus d'objecte sinó del que es fa amb l'objecte.
Per exemple, agrupar objectes em permet disposar d'una experiència que té a veure amb agrupar, que és l'acció,
permet també agrupar altres coses, si no l'acció que utilitzo per aportar-me aquella realitat.

 Experiència amb les persones: Interaccionar amb persones tindrà efectes sobre nosaltres en la mesura en què la
persona disposi de certes característiques intel·lectuals prèvies.

 Mecanisme d'equilibració: integra els anteriors i dóna direccionalitat als estadis de desenvolupament.
Conceptes que integren el mecanisme d’equilibració:
o Assimilació: Aplicació de determinats esquemes d'acció als objectes per tal de comprendre'ls i
d'interpretar-los, per comprendre'l. És aquesta primera aproximació amb la realitat i s'aplica un
esquema d'acció.

o Acomodació: Ajustament o modificació especifica d'aquests esquemes depenent de les peculiaritats i

dels trets diferencials de l'objecte. S'ha d'ajustar o modificar els esquemes que poso en marxa en el
procés d'assimilació d'acord amb les particularitats de l'objecte. Pot passar que no es pugui utilitzar el
mateix esquema d'acció en situacions diferents, en aquest sentit, es donaria un desequilibri.

o Equilibri: Entre els processos d'assimilació i acomodació, la qual cosa permet que la persona interpreti
l'objecte i actuï sobre ell.

o Desequilibri: Quan els esquemes disponibles no són prou adequats en la interpretació de l'objecte que
es pretén conèixer. Hi ha un trencament en l'equilibri entre assimilació i acomodació. Apareix la
necessitat de revisar i modificar esquemes per reequilibrar.

o Pertorbacions: és una resistència de l'esquema d'acció per exercir la seva capacitat d'assimilació.
És el que provoca el desequilibri, el que diu que una cosa no es pot fer.
o Equilibració majorant: proces continuat d’equilibri-pertorbacions-desequilibri-regulacions i
compensacions-reequilibri que condueix a modificacions en els esquemes que aseguren un equilibri
millor.
Es a dir, el procés continuat d'equilibri, desequilibri, regulació, reequilibri, etc, és el que es diu
equilibració majorant, és com realment es dóna l'aprenentatge per Piaget.

L'assimilació i l'acomodació han d'estar equilibrats, és a dir, si jo m'apropo a una realitat amb la intenció
d'aplicar-hi un esquema d'acció a l'objecte i resulta que l'esquema d'acció no és l'adequat per aplicar,
interpretar o comprendre aquell objecte o realitat, es produirà un desequilibri, perquè allò que intento fer
no té resultat. Per tant, intentaria equilibrar o reequilibrar, es trencarà el desequilibri, revisant o modificant
els meus esquemes, o posant en marxar un esquema d'actuació que ja tingui.
Perquè hi hagi aprenentatge ha d'haver-hi equilibració majorant per equilibrar, si tot i això l'esquema d'acció
segueix sent incorrecte, s'ha de continuar fent modificacions, si tot i això no podem reequilibrar l'esquema
d'acció, es deixaria com un esquema d'acció erroni, en espera o inacabat, no arriba a ser un aprenentatge
real, perquè no s'haurà assolit l'aprenentatge.
Vygotsky: desenvolupament de les funcions psicològiques superiors

Vygotsky va explicar la seva teoria que tenia a veure amb el desenvolupament de les funcions psicològiques
superiors, ell tenia molt neguit per explicar com passàvem de nivells de desenvolupament inferiors a nivells de
desenvolupament superior, a tenir més coneixement.

Es va basar en tres idees molt vertebrals per ell:

 Entenia que els processos psicològics superiors només es podien entendre i comprendre si s'estudiava l'origen
del desenvolupament, la gènesi i el desenvolupament.
 Pensava que els processos psicològics superiors apareixen sempre inicialment en l'àmbit de les relacions socials i
apareixen sota la forma de processos interpsicològics o intermentals.
 Entén el desenvolupament com una relació de la persona activa i transformadora sobre el medi gràcies a l'ús
d'instruments mediadors (sistema de signes, el llenguatge). És un gran defensor de l'ús del llenguatge com a eina
de pensament.

Vygotsky té una idea contraposada a la de Piaget, explicava el desenvolupament com una qüestió d'interacció social i
cultural.

Línia natural i social del desenvolupament

L'aprenentatge per últim terme és responsabilitat d'un mateix, però ell defensa que gràcies a la interacció amb altres
persones és possible.

Va parlar de dues línies:

 Línia natural, són processos que s'executen de manera no conscient. Per exemple, les sensacions, la tensió,
la memòria, reaccions emocionals bàsiques... Són una sèrie de funcions psicològiques elementals que
s'executen i es posen en marxa de manera no conscient, però succeeixen gràcies a la participació d'altres
persones.

 Línia social i cultura, són totes aquelles actuacions i els processos psicològics, que sorgeixen, s'executen de
forma autoregulada i de forma conscient. Per exemple, la memòria voluntària, l'efectivitat, les emocions,
pensament abstracte... Són funcions d'ordre superior que no són elementals i que s'executen de forma
autoregulada i conscient.

Aquestes dues línies, entre elles van interaccionant i es dóna el que Vygotsky va anomenar llei de doble formació.
La llei de doble formació és el procés que ens permet integrar en el pla intramental allò que construïm en el
pla intermental entre diferents persones. És un procés d'internalització, de com incorporem els aprenentatges
realitzats fora, en contexts social i cultural, amb altres com ho interioritzem i ho passem al pla intramental.
Zona de desenvolupament pròxim (ZDP)

La ZDP de Vygotsky és la idea clau que ajuda a entendre bé com succeeix aquest procés d'internalització.

 És una regió dinàmica, una distància intermental, és abstracte, aquesta regió dinàmica és la transició des del
funcionament intermental fins a l'intramental, és a dir, la internalització. De com passem a què algú ens reguli
des de fora a què ho fem nosaltres mateixos qui regula els nostres processos psicològics.

 Diferencia, distancia intermental, regió dinàmica intermental entre el Nivell de Desenvolupament Real (allò que

l'individu pot fer de manera autònoma, per ell mateix) i el Nivell de Desenvolupament Potencial (allò que és
capaç de fer amb ajuda d'algú altre mes expert). És intermental perquè es crea en interacció amb altres persones
més expertes que nosaltres.
NDR, indica allò que ja s'ha complet, ja sap fer.
NDP, marca l'acció, la possibilitat, del desenvolupament i la seva extensió potencial, quant possiblement tardaria
a assolir-la. Quan s'assoleix esdevé real.

No es tracta de propietats intrínseques de la persona en desenvolupament, ni preexisteixen a la interacció amb

altres persones, sinó que es creen i tenen lloc en el transcurs d'aquesta interacció.

La ZDP dona pistes sobre el que s'ha de fer en els processos educatius per tal d'ajudar a les persones a aprendre.

Com contribuir a l’avenç en la ZDP?

 Metàfora de la bastida (Wood, Bruner i Ross, 1976): forma

de proporció d'ajuda educativa de l'expert a l'aprenentatge
de manera ajustada i contingent per anar afavorint
l'autonomia.

 Procés de participació guiada (Rogoff, 1986): recull les idees

bàsiques de la metàfora de la bastida i afegeix alguna idea
més.