número 5 • tardor - hivern 2021

D’allò
personal
a allò polític

pvp 10€
isbn
978-84-18705-17-5
Assegurem
compromís

Descobreix les assegurances

ètiques i solidàries
Amb Arç Cooperativa pots fer un consum responsable
tot impulsant el mercat social

www.arc.coop
Dues coses que no vaig decidir
van decidir la meva vida: el
país on vaig néixer i el sexe
amb què vaig venir al món.
- Gioconda Belli

3
Militància

COMITÈ DE REDACCIÓ Vicent Galiana

Arnau Carné Xabier Gracia
Nil Saladich Anna Gabriel CATARSI MAGAZIN
Laia Jubany Gustavo Borges catarsimagazin.cat
Xavi Monge @catarsimagazin
Roser Espelt DIRECCIÓ D’ART
Laia Facet Dani Rabaza Preus de subscripció
Quim Roca Münster Studio 20€ Digital
Arantxa Tirado 30€ Digital + paper
Simón Vázquez PRODUCCIÓ EDITORIAL 50€ Suport
Arnau Barquer Tigre de Paper 70€ Institucional
Anna Josa + 20€ enviament
VÍDEO I PRODUCCIÓ internacional
CONSELL EDITORIAL AUDIOVISUAL
Albert Noguera Javier Blanco Cultura 21, SCCL
Àngel Ferrero Xavi Monge F65533200
Antoni Soy Balmes 25-27, Baixos
Carlota Freixenet DISSENY WEB Esquerre, 08242 Manresa
Clara Griera Ardit
Daniel Escribano www.ardit.cat Dipòsit legal: B3326-2019
David Casassas
Enrique Dussel Suport web ISSN 2604-675X
Georgina Monge
Jordi Mir Edició en paper ISSN 2604-739X
Josep Maria Antentas
Houria Bouteldja Impressió: Cevagraf, SCCL
Iolanda Fresnillo
Laia Altarriba Tiratge: 1300 exemplars
Laia Facet
Atès que no hi ha cap organisme públic
Manuel Delgado que vetlli i supervisi la producció del
Maria Jesús Izquierdo llibre sota criteris de sostenibilitat, ens
remetem als nostres propis indicadors:
Maria Rodó Imprès en paper offset certificat FSC®
Néstor Kohan
Ramón Grosfoguel Amb el support de:
Stella Magliani-Belkacem
Sebastian Budgen
Vidal Aragonés

4
 ÍNDEX

D’allò personal
a allò polític
7 De les llars 48 EINES 85 FALANSTERIS 104 RELATS
als Palaus El feminisme Personal són Mantenint-ho
Editorial davant dels coordenades, tot unit: dones
vampirs de la emocionades negres, Poder
10 LA CAMPANA
revolució i en peu de Negre
Reproducció, Clara Serra guerra Andrew Fearnley
materialitat Mireia Amat i Escúdia
i gènere 58 EINES 114 A COP D'ULL
Laia Jubany Perdre la por 95 FALANSTERIS La bretxa
Patricia G. Vallejo Per què les salarial i altres
24 DOSSIER i Adriana Roca
dones haurien xifres de la
La invasió
70 FALANSTERIS de lluitar pel desigualtat
reaccionària
Laura Macaya Andrés Des d’on, socialisme? Roser Espelt Alba

Andrea D’Atri
cap a on: De 116 RETRAT
34 DOSSIER nou sobre la 100 RELATS La revolució té
Mans a la feina masculinitat
Laia Riera
Germanes en nom de dona
i el feminisme la solidaritat Carme Bernat Mateus
Jokin Azpiazu Carballo
40 DOSSIER Kristen Ghodsee

Experiència, ei- 78 FALANSTERIS

nes i deures en Feminismes
l’abordament a la deriva en
de la violència la cultura
masclista terapèutica
Clara Sànchez
Laura Yustas
i Cesca Gasull

5
Afiliades
COL·LABOREN EN
AQUEST NÚMERO
Laia Jubany
Economista, membre del
Seminari Taifa i del Comitè de
Redacció de Catarsi Magazín
Laura Macaya
Activista i experta en
violències masclistes
Carme Bernat
Historiadora i membre del
Col·lectiu Arada Memòria i la
Fénix Universitat Popular
Laia Riera
Militant de l’Assemblea
d’Afectades pel Masclisme
i el Patriarcat de Manresa
(Aamas)
Patrícia G. Vallejo
Graduada en Filologia
catalana. Militant
d'Endavant-OSAN
Cesca Gasull
Graduada en Relacions
Internacionals, militant
d'Arran i membre del Grup de
Treball d'Agressions.
Clara Sánchez
Mestra. Militant de la CUP
i d'Endavant-OSAN. Ex
membre de la Comissió
Nacional Feminista de la CUP
6
Laura Yustas
Doctora en Belles Arts,
investigadora, militant
d'Arada Memòria i creadora
d'arxius de memòria popular
al País Valencià. Ha portat
a terme diversos projectes
de crítica de la cultura i dels
feminismes.
Jokin Azpiazin
Jokin Azpiazu Carballo és
professor a la Universitat
del País Basc, on imparteix
docència i investiga
sobre gènere, sexualitats,
moviments i metodologies
d’investigació. Participa en la
Fundació Joxemi Zumalabe,
així com en grups activistes
LGTB*.
Clara Serra
Feminista i filòsofa.
Coordinadora de Alianzas
Rebeldes (Bellaterra Edicions,
2021) i autora de Leonas y
zorras: estrategias políticas
feministas (Catarata, 2018)
Andrew Fearnley
Historiador especialitzat en
els EUA del segle xx. Exerceix
com a professor dins el
programa d’Estudis Nord-
americans de la Universitat
de Manchester. És coeditor
de Race Capital?: Harlem as
Setting and Symbol (2018).
Kristen Godshee COBERTA
Etnògrafa i historiadora
experta en l’Europa de l’Est. Luci Gutiérrez
Autora de Second World, www.holeland.com
Second Sex: Socialist Women's
Activism and Global Solidarity
during the Cold War (DUP, IL·LUSTRACIÓ
2019) i Why Women Have
Better Sex Under Socialism and Mari Fouz
other arguments for economic www.marifouz.com
independence (Nation Books,
2018) Alba Domingo Basora
www.albadomingo.com
Andrea D'Atri
Docent, investigadora i Clara-Iris Ramos
comunicadora. Militant del www.clarairis.com
Partido de los Trabajadores
Socialistas argentí i de
l'organització Pan y Rosas.
Roser Espelt
Economista, membre del
Seminari Taifa i del Comitè de
Redacció de Catarsi Magazín
Mireia Amat i Escúdia
Militant feminista i
d'Endavant-OSAN. Metgessa
amb estudis en antropologia
mèdica. Contenta d'haver
treballat, i après tant, a
l'Associació de Drets Sexuals
i Reproductius, avançant
en la promoció de la salut
integral des d'una perspectiva
feminista i interseccional
Adriana Llena
Politòloga, militant d'Arran
 EDITORIAL

De les llars
als Palaus
E
l moviment feminista protagonitzà una de les mo-
bilitzacions més massives i estimulants dels darrers
anys. Ho feia, a més a més, amb uns nivells de
coordinació internacional que molts altres movi-
ments no han pogut emular en cap data recent. El
refredament i el reflux d’aquells moments d’ofensiva, sumant-hi
els devastadors efectes de la pandèmia, han desdibuixat el pa-
norama fructífer que obrí el feminisme mundial durant aquesta
darrera dècada. Això ha comportat un replegament en la lluita
local que ha tingut conseqüències variables. Per una banda ha
permès concentrar forces per articular els espais feministes
entre ells i en altres contextos ha facilitat la sortida de militants
cap a altres fronts de lluita. A més a més, en signe clar de reflux,
el moviment s’ha vist polaritzat al voltant de polèmiques que
han escalat a les xarxes socials i als mitjans de comunicació i que
han dividit les feministes en postures irreconciliables.
Amb la pèrdua d’un impuls ofensiu, passades les grans dates
i campanyes, sembla que el feminisme ha quedat relegat en una
crisi estratègica i l’ha fet vulnerable als intents de cooptació
d’un liberalisme progressista que busca reconèixer però mai
alliberar. Així, mentre els vectors de mobilització havien estat
clars en el seu moment (la defensa dels drets sexuals i reproduc-
tius contra la Llei Gallardón i la visibilització i reivindicació del
treball reproductiu posteriorment amb la Vaga del 8 de març) a
dia d’avui costa de desgranar un front unitari de lluita. Tot i així,
aquest escenari de recomposició, pot ser útil també per entomar

7
EDITORIAL

el repte de retornar sobre els debats no resolts al si del movi-

ment i que es troben en l’arrel de la sensació d’empantanament
que el domina actualment.
Des de Catarsi hem volgut fer la nostra aportació en aquest
impasse per pensar de nou velles qüestions. La trobeu a les mans
en la forma d’un nou número monogràfic. Podem dir que aquest
número representa un esforç per identificar (que no resoldre) i
entomar els debats que des del socialisme català ens fem en re-
lació a la lluita feminista. Evidentment, aquí no hi volem donar
lliçons però tampoc ens volem perdre en un marasme de punts
de vista. Hem recollit en el que en el nostre parer representaven
els elements més interessants per assentar les bases d’un debat
fructífer.
Entre ells, la reclamació d’una perspectiva materialista de
la qüestió del gènere, article de Laia Jubany que dona la cam-
panada d’obertura al número. Seguit per un dossier on hi hem
volgut representar la pluralitat de veus actual entorn el debat
de l’abordatge de les violències masclistes, no exclusivament
però especialment dins dels moviments socials i els espais
transformadors. Alhora, era ineludible no enfocar la qüestió
del «polemisme», la cultura de la cancel·lació i «els vampirs de
la revolució» com bé titula Clara Serra a la seva peça, parafrase-
jant a Mark Fisher. A aquesta caixa d’eines i hem sumat l’article
d’Adriana Llena i Patrícia G. Vallejo, que fan una interpretació i
una proposta organitzativa que esmena part de la cultura políti-
ca en què s’ha assentat el moviment feminista recent.
També inaugurem la secció de Falansteris, per discutir al
voltant d’aspectes vinculats a la projecció dels nostres imagi-
naris emancipadors que, en el cas del feminisme, tenen molt
a veure amb la relació que existeix entre emocions, política i
subjectivitat. En aquesta secció hi trobareu una (no nova, però
sí suggerent) reflexió del paper dels homes en la lluita feminista
de la mà de Jokin Azpiazin, la crítica a la cultura terapèutica de
Laura Yustas i una vindicació de l’emocionalitat política de part

8
de Mireia Amat. Tanca la secció l’article d’Andrea D’Atri sobre la
recepció socialista de la lluita feminista.
Contra l’adamisme, un escull teòric força més comú en l’era
de la informació, hem cregut necessari aportar certa perspectiva
històrica del paper de les dones en moviments d’alliberament
racial, nacional i de classe amb els articles de Kristen Ghodsee i
Andrew Fearnley, respectivament sobre les conferències mun-
dials de dones de la Guerra Freda i el paper de les dones dins el
Poder Negre als EUA. Encara dins la perspectiva historiogràfica,
hem volgut retre homenatge a tres lluitadores que van pensar
i actuar unint els drets de les dones a l’emancipació universal:
l’anarquista Federica Montseny, la sufragista Sylvia Pankhurst
i Louise Michel, la verge roja que va combatre i defensar La Co-
muna de París, de la qual enguany en celebrem el cent cinquantè
aniversari.
Des de Catarsi hem viscut la factura d’aquest número, el
nostre cinquè, amb especial atenció i cura, subjectant la tensió
d’incloure perspectives i mantenint la nostra proposta editorial.
Esperem que gaudiu de les reflexions i intuïcions dels articles
d’aquest número així com nosaltres ho fem en cada esclat de
masses que ens permet seguir afinant la crítica amb l’objectiu de
canviar el món de base, als Palaus però també a les llars. Q

9
Reproducció,
materialitat
i gènere
Pensar el feminisme
des del marxisme
Per Laia Jubany
Il·lustració Clara-Iris Ramos

Sovint es tracta la construcció del

gènere com una qüestió cultural,
una representació i ritualització
que passa paral·lelament a
l’economia. Aquest article situa
des d’una perspectiva marxista
com les opressions, i en aquest
cas la construcció del gènere,
és tant sistema com la mateixa
economia. Per tant, cal entomar
la seva superació com a classe
treballadora.

10
11
P
assada la Segona Guerra Mundial es
van estendre les teoritzacions al voltant
del gènere i la feminitat en el si dels
moviments i organitzacions polítiques
d'Occident. Unes qüestions que seran
cabdals per entendre políticament els anys setan-
ta i que posteriorment arribaran a desenvolupar
preguntes com ara què és la identitat, què és el
gènere, què és una dona (i en menor mesura, un
home) o com es viu la feminitat. Qüestions que
avui tornen amb força a les societats occidentals.
En aquest text s’han simplificat fins al paroxis-
me les posicions feministes i socialistes. Aquest fil
caricaturitzat em permet identificar tendències per
tal d’introduir l’argument central: la importància
de recuperar lectures materialistes del patriar-
cat, analitzar les funcions socials que perpetuen
i reprodueixen el gènere. En aquest cas queda
centrat en el masclisme/patriarcat/gènere, però
el plantejament també pot ser vàlid per a altres
formes d’opressió.
L’estructura amb què abordo aquest afer és la
següent: primer justificaré per què cal intervenir
en el debat de les identitats i el gènere. Després si-
tuaré d'on provenen algunes posicions que des del
marxisme i el feminisme han dividit les qüesti-
ons econòmiques, subjectives i culturals, per
després plantejar-ne la unió. Finalment, i enllaçant
amb la importància que li donava a l'inici, intentaré
concretar el plantejament agafant com a exemple
la lluita pels drets sexuals i reproductius, ja que la
reproducció és un dels temes centrals en la divisió
sexual i fins i tot està relacionada amb l'origen del
patriarcat. Aquesta lluita, que va tenir lloc als anys
seixanta i setanta a escala mundial i que als Països
Catalans arribaria durant la Transició, és un exem-
ple de com el feminisme ha canviat objectius
econòmics i qüestions materials i, recíprocament,
ha modificat la identitat i el gènere de les dones.
12
La importància del gènere
Darrerament ens hem trobat en els debats polítics
qüestions com què és ser una dona, com es con-
formen les famílies, la funció de la maternitat i les
seves pràctiques. Al meu entendre el creixement
d'aquests debats s'explica per l'auge del moviment
feminista, però també per més d'una dècada de
crisi econòmica internacional on creix el nombre
de persones expulsades del mercat de treball i es
tensen les jerarquies preexistents. Les expulsions
del mercat laboral són també expulsions dels
marcs formals de la societat: qui en forma part,
qui hi tindrà drets, qui hi tindrà ingressos. Hi
ha una redefinició dels marges socials, així com
dels diversos col·lectius que conformen la classe
treballadora. Si no hi ha una unitat prèvia, si hi
ha jerarquies i opressions a dins de la classe, creix
el masclisme, el racisme, els discursos que defen-
sen enfortir les fronteres, les penes i presons, el
control social etcètera. S'aguditza la competitivitat
dins de la classe, però per contra, també poden
sorgir persones contràries a la jerarquització
que entomen la identitat com a punt de partida de
la seva resistència als efectes disciplinadors
del sistema.
La pugna va més enllà de definicions i es tras-
llada políticament. En la qüestió del gènere,
es reprenen temàtiques que ja trobàvem als anys
setanta i vuitanta. Reproduïm tensions entre
gènere i classe, feminisme i socialisme, que poden
arribar a presentar-se de forma dicotòmica sota
diferents aproximacions: identitàries o mate-
rials, de reconeixement o redistribució, postmo-
dernitat o marxisme, cultura o economia, patriar-
cat o capitalisme.
En l’actualitat debatre sobre les identitats en
termes d’estar-hi a favor o en contra té poc sentit.
Existeixen i s’articulen políticament. Tenen relació
amb la subjectivació, amb les expectatives de
El treball remunerat és una gran fàbrica
de gènere, raça, edatisme, habilitats,
etcètera, i d’establir i aprofitar les
jerarquies que s’hi donen.
comportament que socialment s’esperen pel fet
de tenir unes característiques concretes, amb
les formes d’entendre i estar en el món, i per tant,
també amb les expectatives i maneres de perpe-
tuar-lo o transformar-lo.
No tota crítica a la qüestió de les identitats
s’ha de relativitzar. És innegable que existeixen
diferents marcs teòrics o pràctiques i estratègies
polítiques no sempre compatibles, que reflec-
teixen prioritats diferents o fins i tot antagonis-
mes. També podem reconèixer les tendències a la
parcel·lació, quan algunes aproximacions detecten
les identitats de forma inconnexa, i dificulten una
unitat de classe. Han estat més que assenyalades
les olimpíades de l’opressió en els moviments
socials, que en termes polítics s’han circumscrit a
descriure fets i malestars, buscar el reconeixement
i l’assenyalament sense plantejar (i practicar) po-
sar fi a les opressions.
Certes postures obreristes argumenten que
parlar de la construcció del gènere, de les seves
implicacions socials i les vivències associades és una
temàtica liberal, identitària o postmoderna, fet
que obre el camp a tractar aquestes qüestions no-
més des de lectures culturalistes o com una qües-
tió de rituals polítics. Paradoxalment, els mateixos
que fan crides a la unitat de classe advoquen per la
creació d'un proletariat internacional d'identitat
global, una postura que recorda al multicultura-
lisme. Els mateixos que esperen que el proletariat
s'activi a partir de la cerca del Sant Greal del sub-
jecte revolucionari, buscant despertar el col·lectiu
elegit perquè és el més pobre o el més treballador,
o el que se situa en un punt concret de la cadena
de producció, obviant que la classe és un subjecte
forjat en les lluites concretes que comparteix una
cosmovisió i no un segment sociològic. Així doncs,
les identitats tenen un pes important en els
debats polítics, estratègics i tàctics actuals, fins i
tot per a aquells que més se'n deslliguen.
Allunyant-se d’aquestes posicions, altres
socialistes han reconegut el masclisme com una
qüestió rellevant, tot i que sovint han reduït
l’opressió de les dones a la divisió sexual del treball
i l’explotació, passant de puntetes sobre la iden-
titat de gènere, les identitats i llibertats sexuals o
l’empoderament, que han esdevingut demandes
populars en les últimes dècades i no s’haurien
d’ignorar. Si aspirem a una societat igualitària
que s’autogoverni políticament, les pressions i les
lluites populars per la seva realització han de ser
qüestions centrals. Com diu la marxista, feminista
13
No podem entendre com es
forma el proletariat sense
tenir en compte el gènere,
la raça, l’edat, l’orientació
sexual, les capacitats físiques,
la llengua, etcètera. De la
mateixa manera, no podríem
entendre la conformació de la
classe sense una organització
econòmica basada a fer
necessària la venda de la
força de treball.
i antiracista Himani Bannerji a Building from Marx:
Reflections on Class and Race:
«ha de tenir un contingut tant popular com
realment participatiu. Aquest contingut hauria
de ser el conjunt de demandes socials i cultu-
rals concentrades en els moviments socials i
organitzacions que treballen pels drets popu-
lars a tots els nivells. Aquesta actuació política
requereix un enfocament social que concebi les
formacions socials com a conjunts complexos,
contradictoris i inclusius dels fenòmens de les
interaccions socials.»
És una qüestió política pensar la relació que
s'estableix amb les temàtiques populars, que també
són les de la classe treballadora, i que s'expressen
en els mateixos moviments polítics. Aquest fet no
és un validador per qualsevol tema. Cal compren-
dre què s'està expressant, quines són les diverses
realitats que viu la classe treballadora i com
es conformen les desigualtats, la relació que
s'estableix amb el sistema de dominació, com es
legitimen i reprodueixen aquestes desigualtats. Im-
plica pensar les persones en relació amb la societat,
on tenim experiències diverses de forma conscient
o inconscient a través de pràctiques, cultura, imat-
ges, símbols, emocions, a més d'imperatius polítics
i econòmics. La classe és un concepte social.
14
De la reducció econòmica de la classe...
Influïts pel marxisme de la II Internacional i les
codificacions de l’estalinisme a mitjan segle xx,
venim de dècades de debats que es repeteixen.
Aquests corrents van assumir la parcel·lació de les
ciències socials, entre fets econòmics i fets socials.
Una de les conseqüències va ser la concepció del
capital com un producte econòmic i no com una
relació social. Per extensió, les classes quedaven
reduïdes a posicions econòmiques, que és una di-
visió que pot servir per parlar en l'abstracció però,
com deia abans, a mesura que es va concretant
s'havia relacionar amb la societat.
En aquest període, i amb l'expansió de la
psicoteràpia, la subjectivitat va quedar reduïda a
l'alineació dels individus a causa de la relació amb
el treball (principalment). Es presentava la supera-
ció de l’estadi d’alienació o de «falsa consciència»
adquirint «consciència de classe» a partir de la
comprensió de la posició econòmica en el sistema.
Sembla que s’hi arribava a través d’un procés cog-
nitiu en solitari (o petit grup) de l’estudi i la discus-
sió que permetria difondre la Veritat. Un procés
sense vincles amb pràctiques, activitats grupals
ni intervenció en les masses. Una pràctica neta-
ment escolàstica. L’alienació, o el seu antònim, «la
consciència de classe», es concebia aïllada del gè-
nere, la raça, la cultura, la llengua, l’ètnia, etcètera.
Com a molt, aquestes característiques responien a
l’estat cognitiu de la «falsa consciència» en què es
reproduïen les relacions de producció.
Després de la Segona Guerra Mundial els
corrents marxistes van començar a teoritzar des
d’una mirada més cap endins, cap a un mateix,
cosa que tendeix a crear una psicologització
individualista del comportament. El jo, la sub-
jectivació, la voluntat i el desig guanyen pes en les
lectures polítiques. És el període en què apareixerà
Fanon i l’efecte de l’imperialisme en els subjectes
colonitzats, i és també l’època de Foucault, per dos sistemes facilitava l’aïllament d’allò econòmic
posar algun exemple. Aquesta mirada cap endins i d’allò social (explotació i gènere) sense explicar-
és compartida amb qui pensava des del feminisme. ne ben bé la interrelació.
Destaca la figura de Simone de Beauvoir, que es Posteriorment, als anys noranta el marxisme
pregunta què ha suposat en la seva vida ser una perdria centralitat en l’esquerra i arribarien posi-
dona i detecta el gènere com la construcció cultu- cions postestructuralistes a problematitzar aques-
ral de la dona. ta dicotomia sexe-gènere. Entenien que la divisió
A partir de Beauvoir es popularitza la sepa- no era tan clara ni tan dicotòmica (mascle-femella,
ració del sexe (concebut com un fet biològic) i del home-dona) i els debats es tindrien en aquests ter-
gènere (la construcció social de les persones en mes. També creixeria la concepció culturalista
relació amb el sexe), en el qual el gènere femení del gènere, sense explicar a quina funció ni quins
és l’alteritat a l’home, l’alteritat de qui domina. interessos responien, tot i reconèixer discrimina-
El feminisme radical (que és un corrent, no una cions associades.
referència a la radicalitat del feminisme) va vincu-
lar aquesta concepció amb el marxisme com a
pensament hegemònic en l’esquerra de l’època.
S’associaven els rols del gènere femení a la familia-
ritat i la reproducció d’infants i marits. A aquesta
visió li arriben crítiques per part de feministes
socialistes negres, que consideraven que se centra-
va en les experiències de dones blanques de classe
mitjana, fet que escrivia una història universal no
compartida. El concepte central per a les feminis- Certes postures obreristes
tes radicals inicials era «dona» sense (gaire) classe, argumenten que parlar de la
raça, ètnia, edat, orientació sexual, origen, etcète-
ra, quan a la pràctica els rols de gènere associats construcció del gènere, de les
podien ser completament diferents entre dones: per
exemple, la relació amb la força o la delicadesa, la
seves implicacions socials i
dolçor, la familiaritat nuclear, extensa o comuni- les vivències associades és una
tària, la relació amb l’ordre i la neteja o la pressió
estètica. Tan absurd és concebre en termes socials temàtica liberal, identitària
una classe sense gènere com reproduir una imatge
en què els rols de gènere són iguals per a totes.
o postmoderna, fet que obre
Les marxistes també criticarien el feminis- el camp a tractar aquestes
me radical perquè aquest concebia el sistema
patriarcal diferent del capitalista, el descrivia qüestions només des de
emmirallant-se amb l’antagonisme de classes, en lectures culturalistes o com
què políticament la burgesia era una classe a abolir,
però no era traslladable als homes. La separació en una qüestió de rituals polítics.

15
… A la classe com una categoria social
Les feministes radicals i les socialistes negres de la
dècada dels setanta no estaven allunyades d’un
enfocament materialista del gènere, però els ter-
mes del debat i la barreja de l’anàlisi teòrica amb el
conflicte polític que hi havia en el si de les organit-
zacions socialistes i les feministes són un error que
encara arrosseguem, a parer meu.
En el capitalisme es necessita una estructura
jeràrquica per tal de poder perpetuar la societat
de classes que garanteixi l’acumulació de capital,
el pal de paller sobre el qual gira el sistema. No és
la maldat d’una assemblea de burgesos que decideix
aplicar-nos diferents opressions, sinó la connexió
que tenen amb la funcionalitat del sistema. Un
sistema que s’ha construït sobre la història i les
relacions prèviament existents i que es perpetuen
en l’actualitat. El fet social esdevé tant el punt de
partida com el punt d’arribada de la societat.
Les jerarquies s’assumeixen des de diferents
nivells de societat i socialització, ja que és possible
la perpetuació d’una societat només amb les es-
tructures de dominació formals com la repressió,
lleis i l’Estat. Quan la violència de les estructures
formals s’ha d’utilitzar és que el sistema de domi-
nació està en disputa i, per tant, falla. Per garantir-
lo i consolidar-lo, la dominació s’ha de natura-
litzar a través de comportaments, relacions,
emocions vinculades que legitimen el sistema i
el perpetuen. Això és l’hegemonia.
Tal com descriu Mari Luz Esteban, en el seu
llibre Feminismoa eta politikaren eraldaketak (Fe-
minisme i transformacions polítiques):
«Analitzar una societat o una cultura implica
anar més enllà del nivell normatiu, simbòlic
o sociològic. Igualment els éssers humans no
som un mer vehicle d’idees o símbols. La vida
té una dimensió corporal, emocional i material,
16
una dimensió performativa i productiva. El que
sentim té influència en el que fem i pensem, i
viceversa.»
Allò que vivim no ho podem menystenir: sovint
reproduïm la doctrina de dominació de forma
individual i col·lectiva. Marx i Engels ja advertien
a La ideologia alemanya que «les idees de la classe
dominant són les idees dominants en cada època;
o, dit en altres termes, la classe que exerceix el po-
der material dominant en la societat és, al mateix
temps, el seu poder espiritual dominant».
La construcció de gènere es vincula directa-
ment amb aquestes jerarquies i amb el sistema de
dominació viscut. Les subjectivitats i la identitat
que les relaciona són construccions socials que
es troben vinculades amb la societat que ha-
biten, en aquest cas el capitalisme. Fàcilment
respondran a funcions, es relacionaran amb la
producció i reproducció de capital i els seus dispo-
sitius de disciplinament, ja sigui de formes més o
menys directes..
Podem identificar de manera clara les dis-
criminacions de gènere amb relació al procés
d'acumulació del capital en múltiples punts. El
més habitual és el mercat laboral. El treball remu-
nerat és una gran fàbrica de gènere, raça, edatis-
me, habilitats, etcètera, i d’establir i aprofitar les
jerarquies que s’hi donen. Joves i migrants que fan
de rentaplats en cuines, recullen fruita, precàries
monitores de menjador o joves becaris que han de
pagar per tenir un contacte en el mercat laboral.
El mercat laboral és un xantatge constant en
què les posicions que s’ocupen van vinculades
a expectatives de comportament. En les dones
s’evidencia les exigències de ser «femenines», espe-
cialment de cara al públic, però també en relació
amb la submissió en una cadena de producció de
manufactures com, per exemple, les maquiles.
El perill és concebre el gènere
com una qüestió únicament
cultural o simbòlica i ignorar
els vincles amb estructures
formals relacionades amb
el sistema capitalista i el seu
procés d’acumulació.
Com menys es compleixi amb la normativitat espe-
rada, com més ens allunyem de l’ideal d'home
o de dona, més possibilitats tindrem de ser exclo-
sos del mercat laboral o caure en les pitjors posi-
cions. Quedar exclòs de la remuneració suposa
no accedir a la producció social que et permet te-
nir accés a les necessitats bàsiques ni al propi reco-
neixement com a subjecte de drets. És un xantatge
que apunta directament a la supervivència, que
s'estructura a partir de múltiples discriminacions i
que tenim totalment naturalitzat.
La posició no és igual per a tothom: pertànyer
a una classe social o una altra et permet afron-
tar les disrupcions del gènere amb més o menys
alternatives. La duresa i diligència d’una alta di-
rectiva o, agafant un exemple de Laia Facet, d’una
artista trans de Hollywood o d’una parella de lesbi-
anes de classe alta no seran més transgressores de
gènere ni patiran les mateixes conseqüències que
les d’una mare soltera de classe treballadora.
En una societat en què forçosament se'ns je-
rarquitza també sorgeixen relacions jeràrquiques
dins de la mateixa classe que es viuen de forma
normalitzada i es legitimen a força que alguns
n’obtenen beneficis i interioritzen la superioritat i
inferioritat respectives. Fet que situa dues consi-
deracions. La primera és que tots i totes podem
ser opressors entre nosaltres i aprofitar-nos dels
nostres companys i companyes de classe. La se-
gona és que quan diem que de les opressions se’n
poden extreure beneficis individuals o col·lectius,
no sempre responen a una lògica d’interès directe
per al capital, sinó que pot ser l’interès d’altres
col·lectius.
Al capital li és absolutament igual si un home
s'ha fet ell sol el dinar, si hi ha una dona darrere
que li ha fet una truita, o si la dona s'ha aixecat a
les sis del matí per preparar totes les feines domès-
tiques, a més d'un rostit de vedella prèviament
17
És a causa de la vinculació d'allò
material i allò cultural que en els
moments revolucionaris és quan
es produeixen més canvis de les
dues menes. En poc temps es
fusionen i reafirmen canvis en
l'economia i cultura.
marinat i cuinat a foc lent de quatre a sis hores.
Són situacions que van evolucionant i que es
legitimen en l’economia, però també la subjectivi-
tat i emocionalitat, com per exemple en els vincles
d'amor incondicional. Al capital tampoc li és direc-
tament funcional que una dona es depili o la xiulin
pel carrer, o li és igual si en una assemblea els
homes gaudeixen de més legitimitat que les dones
(i es tradueix en una participació més insegura).
Al capital no li és directament funcional, però indi-
rectament s’estableixen vivències normalitzades
de les jerarquies que són directament funcionals
en estructures formals.
Les opressions no són un subproducte del ca-
pitalisme, sinó que estan constituïdes pel mateix
capital, que necessita jerarquitzar la força de tre-
ball. No podem entendre com es forma el proleta-
riat sense tenir en compte el gènere, la raça, l’edat,
l’orientació sexual, les capacitats físiques, la llen-
gua, etcètera. De la mateixa manera, no podríem
entendre la conformació de la classe sense una
organització econòmica basada a fer necessària la
venda de la força de treball i abocar-nos a organit-
zar la supervivència als marges del sistema.
18
Si bé ens conforma una estruc-
tura de dominació, la vida no està
totalment determinada. La mateixa
societat —la que reprodueix les
jerarquies— també presenta re-
sistències i és a la vegada subjecte
i espai de lluita. Tenim pràctiques
de resistència a la dominació que
influeixen en com ens organitzem i
intentem trencar amb la dominació
que reproduïm per defecte. Alhora,
també afecten a la estructura econò-
mica mateixa, ja que l’estructura
econòmica també són relacions
socials, com marca dir la moda, són
coconstitutives, una concepció contraposada a la
divisió estructura- superestructura. Aquesta és
la base de la lluita de classe: ens trobem en una
elaboració constant de dominació i resistències.
I en la dominació i en les resistències s’articulen
estructures formals, pràctiques, símbols, cultura,
emocions associades, etcètera. La societat és la
creadora i el resultat de la història.
Es donen pràctiques de resistències a la jerar-
quització en moviments polítics com l’antiracisme,
el juvenil o el feminista, sobretot pel que fa a la
creació de raça, paternalisme i gènere. És fàcil
veure com creix l'aprenentatge i seguretat de qui
participa habitualment en aquests espais, que
després seran traslladables a la resta de resistèn-
cies que estableix. Així mateix, té més capacitat
per detectar comportaments opressius i li permet
intervenir-hi. Malauradament, sovint són espais
d’impacte reduït, no comparables a les llars, els
mitjans de comunicació o l’educació en la difusió
de les pràctiques i hàbits de les relacions socials del
dia a dia. Ampliar-ne la potencialitat passa per la
capacitat de crear universalismes i incidir en les
masses.
El control per la reproducció com a exemple
Podem trobar un exemple dels vincles entre identi-
tat, gènere i allò material i econòmic en el control de
la reproducció.
El control de la reproducció ha estat un dels
elements que més ha modificat el gènere, la sexua-
litat i les relacions entre homes i dones. Trenca la
concepció de la maternitat com un destí pràcti-
cament assegurat per a la meitat de la població i
ha passat a entendre's com una opció, i per tant,
canvia la definició i funció de les dones, així com
les seves expectatives de vida. Considero que el
control per la reproducció per part de les dones
ha estat el principal canvi de la seva relació amb el
treball assalariat. Així mateix, ha comportat a una
reconfiguració de la sexualitat: s’ha desvinculat de
la fecundació i hi ha guanyat pes el plaer femení (el
masculí ja es concebia com a tal), per tant, s’han
obert les possibilitats de la sexualitat i la diversitat
de pràctiques.
Entrant en matèria, les tecnologies associades
al control de la reproducció apareixen entre els anys
trenta i seixanta del segle passat: mètodes abortius,
de cirurgies esterilitzadores i la píndola anticoncep-
tiva (el primer anticonceptiu sense pràcticament
marge d'error). La seva creació dona per un llarg
relat d'històries d'horror relacionades amb inte-
ressos econòmics i hegemonia política capitalista.
Els mètodes anticonceptius es van dissenyar
per controlar la reproducció de la gent pobra,
i es van destinar principalment a països conside-
rats «superpoblats» de zones colonitzades (l’Àsia,
l’Amèrica llatina), on s’estimava que el creixement
de la depauperació podia portar a revolucions i per
tant alimentar el bloc soviètic. Davant del pànic dels
Estats Units i d’Europa de veure perillar el seu domi-
ni polític i econòmic, s’inicien enormes campanyes
internacionals (que barregen educació i pràctiques
forçoses) per difondre aquestes tecnologies.
La lectura simple que extrauríem, si ho deixés-
sim aquí, seria concebre els anticonceptius com
uns elements negatius motivats per interessos
econòmics que han transformat el gènere, allò cul-
tural. En aquest marc, en què l'economia determina
la cultura, unes qüestions materials han modificat el
gènere.
Un altre relat d'aquesta història és com el
moviment obrer, principalment anarquista, va obrir
clíniques per difondre mètodes anticonceptius i
practicar avortaments segurs ja des de la dèca-
da de 1930. Si bé la demanda de l’accés gratuït a
l’avortament es pot identificar com a interclassista,
a qui beneficiava més directament era a les dones
de classe treballadora. El resultat d'un canvi d'usos
i comportaments massius entre les dones suposaria
modificar les relacions entre sexes, en les expecta-
tives de les dones, estudis, mercat laboral, etcètera,
uns canvis materials que comportarien canvis en els
rols de gènere.
Si els moviments obrers, anarquistes i femi-
nistes no haguessin concebut abans les dones com
a subjectes de drets i el dret al propi cos, o les ma-
teixes dones no ho haguessin viscut així, les tecnolo-
gies per al control de la producció serien tecnologies
imposades i la reproducció, les etapes vitals de les
dones i la demografia estarien directament con-
trolades per part del capital i els estats. També hi
havia d'haver també un canvi de concepció pel que
fa a la sexualitat, el cos, la maternitat i les dones,
tant per part de qui ho podia articular políticament
com de les dones en si en concebre’s com a sub-
jectes de drets. Era un pas previ i paral·lel perquè hi
hagués una lluita política que reclamés utilitzar els
mètodes anticonceptius fins a arribar a una difusió
massiva. Concebre les dones com a subjecte de drets
segurament no hauria estat possible sense unes llui-
tes que actualment ens poden semblar superficials i
simplistes, com l'accés al dret a l'educació.
19
 Tot i suposar un canvi parcial, cuinat a foc
lent, i que no ha posat fi l'opressió de les dones,
podem veure com els canvis materials influeixen
en els culturals, i els canvis culturals influeixen en
els materials. No pretenc, però, traçar una equiva-
lència entre els dos fenòmens, considero
que els canvis materials sempre tindran més
impacte en el cultural/relacional/consciència però
això es deu al caràcter massiu, durador i la capaci-
tat d’impregnar en les pràctiques símbols, rela-
cions socials i processos de subjectivació per tal
de sobreviure. La divisió entre material i cultural
pot servir per situar debats, però es mostra com una
divisió artificial que no és explicativa de la societat.
És a causa de la vinculació d'allò material i
allò cultural que en els moments revolucionaris
és quan es produeixen més canvis de les dues me-
nes. En poc temps es fusionen i reafirmen canvis
en l'economia i cultura, en les expectatives i les
pràctiques, fins al punt que Rússia, Àsia, Algèria
o Cuba, amb unes relacions socials que al seu
moment eren feudals, precapitalistes o colonials,
van passar a ser societats pioneres en produir-
se forts trencaments en les estructures formals
i en els rols i subjectivitats en clau de classe,
gènere i raça, tant en les relacions formals com en
l'expressió individual i la seva concepció. Amb tot,
aquests canvis també s'han demostrat reversibles.
Per anar acabant
El gènere es conforma en absolutament tots els
espais de la nostra vida, es produeix i reprodueix a
través d’estructures formals i informals, simbòli-
ques, culturals, emocionals, etcètera. Si identi-
fiquem que vivim en una societat jerarquitzada
en què la socialització de gènere situa les perso-
nes identificades com a dones en una posició de
desavantatge i d’opressió respecte de les identifi-
cades com a homes, l’oposició i disrupció, en la
20
teoria i en la pràctica, a aquestes jerarquies és
un pas positiu quan va de la mà de la superació
del sistema i no es dirigeix a reforçar altres formes
d’opressió.
El perill és concebre el gènere com una qües-
tió únicament cultural o simbòlica i ignorar els
vincles amb estructures formals relacionades amb
el sistema capitalista i el seu procés d’acumulació,
que només poden afrontar-se amb estratègies i
pràctiques de caràcter massiu (també garantia
de polítiques dirigides a la classe treballadora, la
majoria de la societat). Per contra, mantenir el fo-
cus en el punt cultural porta a tractar l’opressió del
gènere com la recerca d’un reconeixement, sense
modificar obertament les estructures formals com
són el treball, l’Estat i l’organització material de
la vida privada, per anar cap a una societat més
igualitària. Per simplificar, si les posicions cultu-
ralistes accepten que el treball modifica les dones,
qui modifica el treball i com el modifica?
El canvis massius només són possibles desa-
fiant el sistema de dominació actual, disputant-li
el poder. Cosa que lliga la necessitat de compren-
dre la dinàmica de funcionament del sistema, la
forma com es relaciona amb les opressions, amb la
mobilització i organització per encaminar-nos cap
a una societat igualitària, per a mi, sinònim d’una
societat comunista.
Finalment, en compartir un esborrany
d’aquest text amb una companya, ella em demana-
va per què jo donava tanta centralitat a la classe en
un text sobre gènere, cosa que em porta a aclarir
i condensar la posició des d’on parlo. Defineixo
el sistema en el qual vivim com a capitalista, que
en essència necessita l'acumulació i creixement
del capital per poder sobreviure. La forma com
s’organitza situa cada individu en un lloc concret
i específic del conjunt que permet reproduir dia a
dia la societat. Pel que fa a la classe treballadora,
el salari (se’n gaudeixi o no) és l’element articu-
lador de les relacions socials, des d’on s’accedeix
a la riquesa socialment generada. A més, aquest
sistema està històricament caracteritzat per ser
patriarcal, racista, edatista, imperialista, colonial,
etcètera. En situar l'acumulació del capital com
a part central del sistema, la producció domina
l’organització social. Segons la meva interpre-
tació (socialista) els productors (la classe treba-
lladora) són qui tenen el potencial organitzatiu
i polític per superar un sistema centrat en la
producció de capital. Aquesta afirmació no nega
l’agència o el valor polític d’altres grups, és més,
El control de la reproducció
ha estat un dels elements que
més ha modificat el gènere,
la sexualitat i les relacions
entre homes i dones.
probablement qui més pateix en el sistema són
persones que no treballen de forma assalaria-
da, que podem imaginar com a dones de països
colonitzats, racialitzades i amb múltiples càrre-
gues familiars que sobreviuen en economies de
subsistència. Elles també són classe treballadora
perquè es troben jerarquitzades per la lògica que
divideix venedors i compradors de força de tre-
ball i articula qui accedeix a la producció social.
Per això la preocupació que em movia era situar
l’alliberament de les dones de classe treballadora
en relació amb la lluita de classe, que ha de ser
feminista. Q
21
22
 DOSSIER

Ni càstig
ni redempció.

23
DOSSIER

La invasió
reaccionària
Crítiques feministes
al punitivisme en
l’abordament de les
violències de gènere
als moviments socials
Per Laura Macaya Andrés

El punitivisme és un ingredient essencial del gir

securitari neoliberal. Pensar en estratègies de
superació des dels moviments de base implica
rebutjar institucions reaccionàries i les subjectivitats
que produeixen.
La política i els mètodes que avui triem per combatre
la violència patriarcal, la manera com proposem castigar,
controlar, punir o resoldre els fets dels quals són víctimes
les dones en aquesta societat capitalista-patriarcal no poden
estar en oposició amb la societat futura que anhelem
i per la qual lluitem.
—Andrea d’Atri

Una de les millors coses que ha fet el feminisme ha estat evidenciar el caràcter
estructural de les violències de gènere sofertes no solament per les dones, sinó
també per les persones dissidents de les normatives de gènere. El feminisme
ha desenvolupat la idea que la mateixa existència de dos gèneres normatius

24
 DOSSIER

A partir dels vuitanta, el femi-

respon a les necessi-
tats de la reproducció
nisme tendeix, tal com explica
social que, en el marc la filòsofa Paloma Uría, a una
de la divisió sexual del
treball, resulta impres- identificació entre opressió,
cindible per al mante-
niment de l'economia
discriminació i violència, fins
política capitalista. A al punt que arriba a entrar en
més, determinats femi-
nismes han assenyalat el camp de la violència tota
que l'incompliment de manifestació de desigualtat
les normatives de gène-
re assignades a homes i cap a les dones.
dones afavoreix els càstigs
cap a les persones infrac-
tores en forma de discri-
minació, explotació, privacions o violències de gènere. Tot això ha contribuït
a assenyalar les estructures patriarcals, capitalistes i racistes com a còmplices
d'aquestes violències. Per tant, si aquests marcs teòrics i polítics ens han apor-
tat tanta complexitat, jo em pregunto: per què conformar-nos a reproduir con-
figuracions polítiques que no es corresponen amb aquesta potència feminista
que ha servit per desnaturalitzar i posar llum sobre les causes estructurals que
ens generen precarietat i sofriment?
En el present article em proposo aportar algunes reflexions entorn del
que Wendy Brown ha denominat com «determinats projectes polítics benin-
tencionats i posicions teòriques contemporànies que redibuixen inadvertida-
ment les mateixes configuracions i efectes del poder que pretenen derrotar».
En concret, com algunes propostes i anàlisis feministes no només resulten
poc eficients per posar fi a l’heterosexisme i la violència de gènere, sinó que
reprodueixen lògiques i pràctiques punitives i, amb això, afavoreixen la per-
vivència dels sistemes de control neoliberals i les subjectivitats normatives pel
que fa al gènere.
L'augment del punitivisme ha estat un element indispensable en el
desenvolupament de les polítiques neoliberals, amb la finalitat de compen-
sar la inseguretat produïda per la precarietat social i econòmica i la destrucció
dels vincles comunitaris després del desmantellament dels estats del benestar
occidentals.
A més a més, entenent que el neoliberalisme no tan sols estableix un
règim econòmic determinat, sinó que també resulta una forma de govern
que produeix nous tipus de subjectes útils per al manteniment de l'ordre
socioeconòmic, hem d'atendre també aquesta dimensió productiva del poder.
Per entendre aquesta dimensió, potser més complexa, podríem pensar en
les atribucions de «brutalitat» a les dones colonitzades, les de sensibilitat i
labilitat emocional a les dones que complien rols d'esposes i filles «blanques»
burgeses o les de disponibilitat i desig sexual «desmesurat» de les dones

25
DOSSIER

Quan determinades estratègies feministes obliden

el caràcter estructural de les violències de gènere
i centren les seves intervencions en individus con-
crets, reprodueixen les formes en què es desen-
volupa el control punitiu en els marcs estatals del
neoliberalisme.

pobres. Totes han estat característiques atribuïdes als cossos femenins que
han justificat l'explotació, la reducció a éssers destinats a la cura en la llar o els
tancaments de les dones en l'avenç del nou ordre neoliberal dels països del Nord.
Com que el punitivisme és un element clau en el desenvolupament dels siste-
mes neoliberals, també hem d'atendre aquest caràcter productiu que assenya-
laria que el poder punitiu també elabora coneixements i sabers respecte dels
subjectes que són produïts per les mateixes lleis que asseguren representar-los
i protegir-los.
Seguint aquesta doble anàlisi, elaborarem algunes reflexions que po-
den mostrar com algunes estratègies polítiques i plantejaments teòrics del
feminisme, fins i tot en els marcs dels moviments de base, reprodueixen el
punitivisme, no tan sols pel que fa la posada en pràctica d'estratègies clara-
ment castigadores com els escarnis, les expulsions, els exilis i les extorsions
cap a aquells membres considerats agressors, sinó també quant a la manera
d'interpretar la violència de gènere i els subjectes paradigmàtics d'aquesta.
A continuació veurem quins trets comparteixen algunes de les propostes
feministes amb el punitivisme dels actuals sistemes de control, amb la finalitat
de poder reflexionar-hi i aportar eines per a la millora de les nostres estratè-
gies col·lectives de pensament i acció política. És aquest, de fet, l’objectiu de la
present anàlisi: plantejar algunes bases sobre les quals pensar polítiques més
eficients i coherents i no tant com a crítica destructiva, de la qual l'autora
es desresponsabilitza.

La declaració antipunitivista, que ens esforcem a fer,

es volatilitza entre la urgència, el xou tanatocràtic,
el pànic sexual i les nostres pròpies
estratègies «casolanes» de militància.
—Catalina Trebisacce

Diverses anàlisis feministes assenyalen que, sobretot a partir dels anys vuitan-
ta, es produeix una tendència a centrar gran part de les reivindicacions de
les dones en la lluita contra les violències que es perpetren contra elles. En
relació amb això el feminisme tendeix, tal com explica la filòsofa Paloma Uría,

26
 DOSSIER

a una identificació entre opressió, discriminació i violència, fins al punt que

arriba a entrar en el camp de la violència tota manifestació de desigualtat cap
a les dones. Com apunta també la jurista Tamar Pitch, «violència» i «femici-
di» han suplantat qualsevol altre terme en el llenguatge feminista, fet que
comporta la coneguda tendència a la intervenció penal i punitiva i la gairebé
desaparició d'altres termes, com «dominació» o «explotació», i les estratègies
específiques per a combatre-les.
Aquest ús extensiu del concepte de violència no sols ha desplaçat altres
expressions de desigualtat cap a les dones, sinó que també ha suposat que
s’anomenin violència actes de reproducció del sexisme, comportaments
molestos amb biaix de gènere i fins i tot insinuacions, mirades o oferiments
sexuals no desitjats.
Es pot observar aquesta tendència en el marc dels moviments feministes
de base en l'extrem protagonisme que té la denúncia de la violència contra
les dones i els lemes i consignes que apunten a la totalitat dels homes com a
enemics del feminisme, sospitosos habituals, quan no potencials agressors. En
contraposició, les mobilitzacions en defensa dels drets laborals de les treba-
lladores sexuals o les treballadores domèstiques, les lluites contra l'explotació
laboral, la bretxa salarial, la dificultat d'accés a l'habitatge de dones pobres,
racialitzades o trans o la repressió policial de persones activistes o col·lectius
estigmatitzats reben molta menys atenció i esforços i els mitjans de comunica-
ció les tenen molt menys en compte.
Aquesta «extensió» del concepte de violència de gènere ha servit per aug-
mentar la sensació de risc i perill en les dones tant en la seva vida quotidiana
com, especialment, en la seva relació amb els homes i l'ús de l'espai públic. Es
produeix una espècie de pànic moral, el pànic sexual, que suposa una sobredi-
mensió dels riscos sexuals atribuïts a les accions d'individus o grups concrets
que condueix de manera irremeiable a l'irracionalisme i el conservadorisme.
L'emergència d'una nova cultura de control del delicte en el neolibera-
lisme s'ha caracteritzat per la lògica preventiva, l'empresonament massiu
i l'estigmatització de determinats grups socials considerats potencialment
productors de risc en contraposició amb el subjecte paradigmàtic neoliberal,
l’«home empresari de si mateix». Aquests individus o grups suposadament
productors de risc es defineixen sobre la base de criteris racistes i classistes
i, com que se’ls assenyala com els causants de la creixent inseguretat de la
població, s'aplica sobre seu una política de tolerància zero cap a les seves con-
ductes, que seran més perseguides i més penades. D'altra banda, les proclames
dretanes de tolerància zero davant el delicte actuen en menor mesura contra
individus «exitosos» o contra empreses contaminadores o explotadores. Això
posa en marxa la coneguda tendència altament selectiva del sistema punitiu
estatal, que actua prioritàriament perseguint i castigant amb més duresa
els delictes que més cometen les persones pobres o de classes estigmatitza-
des. Tot això oculta que les veritables causes de la creixent inseguretat indivi-
dual i social es deriven més aviat de les privacions, la pobresa, la falta d'accés a
l'habitatge, la disminució de drets laborals, socials i civils, etcètera, fruit

27
DOSSIER

d'un consolidat capitalisme especulatiu i extractivista, que no de les ac-

cions d'individus o grups particulars.
Quan determinades estratègies feministes obliden el caràcter estructu-
ral de les violències de gènere i centren les seves intervencions en individus
concrets que són, moltes vegades, part de les comunitats polítiques i afectives
de la pròpia víctima, o quan defineixen la totalitat del grup dels homes com a
potencialment productors de risc, reprodueixen les formes en què es desen-
volupa el control punitiu en els marcs estatals del neoliberalisme. Aquesta
particularització del risc, típica del sistema penal, extreu el conflicte del seu
marc comunitari, contraposa els interessos de la víctima als de la persona
que agredeix i fins i tot els enalteix per sobre dels interessos de la comunitat
de la qual forma part. Es desplega llavors el caràcter atomitzador dels sistemes
neoliberals que no fa més que incrementar la sensació de solitud, desarrela-
ment i, per tant, de risc.
Es deriven les causes del risc cap a allò que no qüestiona el funcionament
d'una determinada economia política, és a dir cap als homes particulars en
comptes de cap a les condicions de vida precària en què ens fa viure el règim
neoliberal, fet que alimenta la cultura de la urgència i l'emergència. De la
mateixa manera que el populisme punitiu es deriva de l'irracionalisme que
provoca la por al delicte i justifica polítiques punitives com l'augment desme-
surat de penes, les mesures de seguretat o el control preventiu, les proclames
d’«emergència feminista» justifiquen qualsevol mesura individual o col·lectiva
sense valorar-ne el cost, l'eficiència o la conveniència. Davant d’anàlisis poc ri-
goroses que apel·len a l'emotivitat mitjançant lemes com «ens maten», s'activa
la cultura de l'emergència i l'excepcionalitat que avala l'acceptació i reiteració
de les normatives a la recerca d'una suposada seguretat perduda i, per tant,
l'acceptació del punitivisme com a mal menor conegut i de més ràpida aplica-
ció. Malgrat que tant la societat civil com els responsables polítics
són conscients de la ineficiència de les institucions punitives estatals per
controlar el delicte, com bé ha explicat David Garland, en els actuals siste-
mes de control neoliberals es tendeix a negar l'evidència o a acceptar-la a
través d'un gir simbòlic en el qual s'abandona la possibilitat d'anar a les causes
del delicte i s’enfoquen les accions per expressar la ràbia, l'angoixa i l'odi que
el delicte provoca. Així mateix, l'abordament de les violències de gènere per
part d'alguns feminismes pivota entre aquests dos extrems: o bé s'accepta el
punitivisme com un «alguna cosa cal fer», amb el consegüent reforçament de
la cultura punitiva, o bé s'abandona la recerca i l'anàlisi racional i assossegada
de les causes de la violència per una política expressiva en la qual les mostres de
ràbia i venjança es converteixen en l'eix central de la proposta. Això té efectes
devastadors no només en la salut emocional de les activistes i les víctimes,
sinó també sobre la continuïtat d'una proposta emancipadora i alliberado-
ra com el feminisme, que acaba instaurant-se en la impotència davant de la
transformació social i el canvi.

28
 DOSSIER

És des d'aquest lloc d'impotència des del qual moltes vegades el feminis-
me acaba centrant les seves estratègies polítiques: o bé la demanda de la pro-
tecció estatal i el reforç del sistema penal, o bé la reproducció de la cultura
del càstig. El reforç del punitivisme d'alguns feminismes no es limita única-
ment a les propostes d'un feminisme carcerari i que demana protecció
al sistema coercitiu estatal. La cultura del càstig impregna moltes de
les propostes polítiques feministes perquè en reprodueix les lògiques
d’individualització d'un problema social, de simplificació de l'objectiu, de radi-
calització i d’«enrigidiment» del conflicte o la lògica amic-enemic (Nuñez, Lucía).
D'aquesta manera, trobem propostes polítiques que apel·len a
l'enduriment dels delictes d'odi, les demandes de més penes o més delictes
davant dels greuges comesos contra les dones o persones dissidents quant
al gènere amb el reforçament del sistema penal, executor de les principals
violències cap a les parts més vulnerabilitzades i transgressores dels col·lectius
als quals pretenem protegir. Però també trobem propostes polítiques que,
apel·lant a l'autogestió dels conflictes, desenvolupen estratègies per com-
batre la violència de gènere com els exilis, les expulsions, les extorsions per
reconèixer-se com a agressors, les denúncies públiques sense garanties o
les «teràpies reparatives» supervisades. Això sense entrar en aquells lemes
o campanyes que promouen l'eliminació física o l'amputació de les persones
que agredeixen. Crec que és important avaluar de manera crítica i rigorosa
aquestes estratègies que no sols reprodueixen les tècniques de repressió dels
sistemes penals, sinó que a més no aconsegueixen posar fi a les violències,
empitjoren la qualitat ètica de les nostres propostes, renuncien a la transfor-
mació, destrueixen les comunitats i acaben afectant de forma més negativa
les parts més marginades i amb menys recursos d'aquestes comunitats. Amb
això no vull dir que algunes d'aquestes propostes no puguin ser necessàries en
determinades circumstàncies, com per exemple quan qui ha agredit reincideix
en la conducta, s'ha produït una agressió greu i no hi ha la intenció de fer re-
paració, o quan amb tot això es posa en risc greu a la víctima o a la comunitat.
Ara bé, no tot s’hi val i en els casos en què col·lectivament es valori necessària
una acció de tipus punitiu, s’ha d'ajustar als valors del mínim necessari, no
renunciar a acompanyar a qui agredeix i partir de la idea que s’actua contra els
efectes de la violència però no contra les seves causes.

Les lleis penals no sols parlen de subjectes que

preexisteixen a la seva pròpia enunciació, sinó que
funcionen com a tecnologies de gènere, és a dir,
construeixen feminitat i masculinitat normatives.
Un exemple clar és la figura de la víctima.

29
DOSSIER

*Nosaltres hem experimentat els estralls subjectius

que provoca una pedagogia de la por, la vergonya
i l'exili, per la qual cosa hem de ser molt curosxs
a l'hora de reforçar aquest tipus de polítiques
de transformació dels subjectes.
—Virginia Cano

Una de les crítiques menys visibles al punitivisme és la que fa referència

a com aquest construeix els subjectes als quals diu representar i protegir. Les
lleis penals no sols parlen de subjectes que preexisteixen a la seva pròpia enun-
ciació, sinó que principalment funcionen com a tecnologies de gènere, és a dir,
construeixen feminitat i masculinitat normatives. Un dels exemples més clars
d'aquest caràcter productiu és la construcció d'una identitat de víctima a la
qual s’exigeix el compliment de la normativa hegemònica de la feminitat per
ser reconeguda com a tal, amb la consegüent identificació de la categoria de
víctima en els cossos de les dones. La racionalitat neoliberal es conjuga cada
vegada més amb el que Brown denomina la racionalitat neoconservadora, que
«predica les virtuts de la família i el sexe tradicional i promou una heteronor-
mativitat de característiques no tan diverses a la d'un cert feminisme: no vio-
lència, bondat, etcètera». Una de les característiques dels sistemes de control
neoliberals és la reaparició de la víctima com a actor individual que s’invoca
amb freqüència per a justificar mesures de tipus punitiu en defensa dels seus
suposats interessos. Les víctimes reivindicades són aquelles que avalen la re-
producció dels valors de la feminitat hegemònica, amb el conegut rebuig a les
víctimes amb relats o experiències diverses o amb feminitats transgressores,
i la privació de drets de què haurien de ser mereixedores, al marge de la seva
qualitat moral o la seva afinitat amb la norma.
Lamentablement, alguns feminismes reprodueixen aquest enaltiment de
les víctimes i dels valors normatius que se’ls assignen. L'assoliment de més he-
gemonia d'alguns feminismes contribueix al fet que es converteixin en una
màquina de produir coneixement normatiu pel que fa a què significa ser una
bona persona, tenir un bon sexe, tenir una relació saludable, etcètera. A causa
de l'ús expansiu del concepte de violència, del qual hem parlat amb anterio-
ritat, incomplir les normatives sexuals d'aquests feminismes et converteix
ràpidament en infractora o en víctima, i la criminalització i la victimització és
un binomi que funciona no sols entre homes i dones, sinó també entre les prò-
pies dones. De fet, qualificar com a agressió qualsevol acte sexual no consentit,
sigui de la intensitat que sigui, com per exemple una mirada, una insinuació
o reiteració sexual, estableix les dones com a éssers vulnerables, hipersus-
ceptibles i sexualment inapetents i temoroses. Aquestes característiques
constitueixen la condició necessària per a l'emergència d'un nou subjecte-
víctima imprescindible per a l'ús expansiu del sistema penal i les lògiques
punitives en els nostres contextos de militància, però alhora es condemnen
les dones a llocs d'impotència des dels quals és difícil que siguin protagonistes
dels tan necessaris canvis personals, socials i econòmics. S’acaba, per tant,

30
 DOSSIER

produint l’efecte contrari del que

La tendència punitiva al par- es pretenia, ja que en normati-
vitzar la sexualitat d’acord amb
ticularisme, l’atomització i la uns suposats valors feministes es
destrucció comunitària són modelen les experiències sexuals
però també la vivència del propi
fruit d’un feminisme essen- cos i les intromissions il·legítimes
cialista i identitari que exigeix al mateix. Les noves imposicions
normatives del feminisme res-
unitat i fidelitat als axiomes pecte a la sexualitat i la violèn-
cia afavoreixen l’exclusió de la
interns que més beneficien a protecció i la sospita sobre les
les parts més privilegiades. víctimes incorrectes i reforcen
els valors normatius de la sexua-
litat femenina que són a la base
de l’opressió.
Per altra banda, i des del punt de vista de l’acompanyament a la recu-
peració de les víctimes, aquest fet també resulta dramàtic i terriblement
contraproduent. L’experiència de la violència i com les víctimes mateixes la
interpreten i viuen té molt a veure amb els discursos disponibles respecte a la
sexualitat i la concepció dels cossos de les dones. Per tant, els discursos que
promouen una visió sacralitzada de la sexualitat femenina i estableixen que la
més mínima intromissió o oferiment sexual és una agressió afavoreixen el
desenvolupament d’una identitat vulnerable, infantilitzada i hipersuscep-
tible només apta per a aquelles dones que es poden permetre establir-se en
llocs d’impotència per tenir la vida solucionada. El modelatge de les experièn-
cies de la violència que el feminisme està fent provoca efectes perversos en
les dones menys privilegiades, ja que en assumir els significats de passivitat,
irresponsabilitat, irracionalisme i infantilisme, se les disciplina en funció dels
interessos de les dones de les classes dominants, passant per alt que les dones
pobres, racialitzades, trans o en situacions més vulnerables no disposaran de
les mateixes prerrogatives ni reconeixements que les dones blanques, hetero-
sexuals, autòctones o de classes mitjanes burgeses. De fet, fins i tot en el marc
dels feminismes de base, moltes vegades s’abandonen al final del procés les
mateixes víctimes a qui s’ha animat a fer visible el seu cas i a qui s’ha empès
a fer interpretacions doloroses i fins i tot exagerades de la seva experiència,
precisament perquè s’ha contribuït a alimentar l’exigència i la immobilitat en
el lloc de la víctima. El que en un principi té un ús que dona sentit a la prò-
pia existència política i a les pràctiques més extremes i punitives acaba sent
molest per a les persones que treien un rèdit polític de la víctima, la qual ha
passat a ser una companyia incòmoda a causa del dolor i l’irracionalisme que
ens hem encarregat d’enfortir i eternitzar en convertir-lo en un fet identitari
que li dona legitimitat i existència.
A més, els significats atribuïts a la categoria de víctima, segons els quals
aquestes són éssers bondadosos, sincers i irresponsables, moralitzen la qüestió

31
DOSSIER

d’obtenció de drets que haurien de basar-se en causes objectives i no en la

virtuositat de les dones que reben atacs. A més, aquesta defensa de la virtut i
la superioritat moral de les víctimes nega altres complexitats, com la realitat
de les denúncies falses que, malgrat ser poc nombroses, existeixen. La negació
d’aquesta realitat per part dels feminismes deixa la interpretació del fenomen
a l’extrema dreta, especialista a destacar i aprofitar les faltes de rigor d’alguns
d’aquests moviments.
En contraposició, les persones que agredeixen són tractades per part
d’alguns moviments feministes de la mateixa manera que ho fa el sistema
coercitiu estatal, principalment entenent que protegir i defensar els interessos
de la víctima ha d’anar de la mà de castigar, odiar o passar per alt els drets o
garanties de qui agredeix. Les persones que agredeixen són visualitzades com
enemigues i costa entendre que els seus actes poden ser de naturalesa diversa,
és a dir, poden ser puntuals i no repetir-se, poden ser reiterats, poden ser fruit
de factors diversos de configuració de la subjectivitat i no només causats per
l’afany de dominació masculina, que poden produir-se a causa dels malestars
derivats de formar part de col·lectius estigmatitzats o castigats, o com a respos-
ta a la impotència o a altres violències viscudes. Entendre aquesta complexitat
no suposa la desresponsabilització de qui agredeix, com a vegades es vol fer
entendre, sinó que implica el rigor de les anàlisis per encertar les estratègies
polítiques que cal dissenyar per prevenir i reparar la violència en els marcs de
les nostres comunitats polítiques i afectives.

Un feminisme que treballa per ampliar la nostra

capacitat d’agència, el nostre poder de decisió,
que aposta per ampliar els marges estructurals
i individuals de llibertat i seguretat per les dones,
però sabent que la vida és insegura
i que la seguretat total és impossible
i pot ser contrària a la llibertat.
—Garaizábal

Com dèiem al principi, tot plegat contribueix a la manca d’anàlisis estruc-

turals de la violència sobre els quals basar el disseny de les nostres estratègies
polítiques. La tendència punitiva al particularisme, l’atomització i la destruc-
ció comunitària són fruit d’un feminisme essencialista i identitari que exigeix
unitat i fidelitat als axiomes interns que més beneficien a les parts més privile-
giades del grup de les dones i de les persones diverses pel que fa als gèneres. Si-
tuat en la immobilitat i en la impossibilitat de crítica interna, aquest feminis-
me estableix la censura i les acusacions de complicitat amb «l’enemic» com
a estratègies per neutralitzar les persones que dissenteixen de les postures
més hegemòniques. Tot plegat no només acaba justificant les purgues internes
i excloent les parts més vulnerabilitzades del grup de «dones», com les treballa-
dores del sexe o les dones trans, sinó que a més s’acaben sostenint missatges,

32
 DOSSIER

No ens podem permetre contribuir el més

mínim a reforçar institucions reaccionàries
i causants de violències i privacions cap a
les persones menys privilegiades. Aquesta
necessitat es fa més evident com més
diverses són les nostres comunitats.

lemes i anàlisis no només poc rigorosos sinó quasi ridículs. Això, afegit als
judicis sumaris sobre les vides de les i els companys a causa de l’abandonament
de les lluites estructurals i transversals en pro d’un feminisme com a «forma de
vida», té com a risc la pèrdua de la potència transformadora d’algunes de les
estratègies del feminisme.
Com diu la filòsofa argentina Moyra Pérez, «personalment m’interessa
més pensar en com seria un sistema de justícia organitzat entorn de l’equitat i
la justícia social per a totes les persones, més enllà del seu gènere, però tenint
en compte el gènere com un factor —entre d’altres— d’injustícia i opressió».
És des d’aquest lloc des d’on pensar un moviment emancipador, del qual for-
min part les estratègies feministes juntament amb les d’altres moviments
específics. Una força col·lectiva que, com diu Núria Alabao, pugui sumar les
lluites en marxa, no només aquelles en defensa de la llibertat sexual i de gène-
re, sinó també les que s’articulen a partir de la redistribució de la riquesa i el
desafiament a les forces neoliberals.
No ens podem permetre contribuir el més mínim a reforçar institucions
reaccionàries i causants de violències i privacions cap a les persones menys
privilegiades. Aquesta necessitat es fa més evident com més diverses són les
nostres comunitats i més consciència prenem de qui deixem pel camí quan
defensem determinades configuracions polítiques. És per aquest motiu que
moltes de nosaltres defensem sense embuts l’organització d’acord amb els
objectius polítics compartits, però revaloritzant el compromís ètic i polític
i la solidaritat per sobre de la identitat polititzada. Q

33
DOSSIER

Mans a la feina:
eines per a un
acompanyament
transformador de
les violències des de
Manresa
Per Laia Riera

Des de l’Assemblea d’Afectades pel Masclisme

i el Patriarcat de Manresa (Aamas) hem volgut
contribuir de forma col·lectiva a aquest monogràfic
i al debat sobre l’acompanyament de violències de
gènere, des d’una postura constructiva i útil per
a tots aquells col·lectius i persones disposades a
assumir contradiccions i a posar mans a la feina en
la tasca ingent que enfrontem.

Fins ara, intervenir en el debat públic sobre la gestió d’agressions i violències

de gènere al nostre territori no havia estat mai una prioritat de l’Assemblea
d’Afectades pel Masclisme i el Patriarcat de Manresa (Aamas). No perquè
no tinguem res a dir-hi, és un dels nostres àmbits principals d’actuació i bé
hem contribuït —des de la nostra creació el 2018— a generar discurs en el
marc de les estructures populars i del moviment feminista a Manresa. Ens
frenava el fet de ser conscients de la dificultat d’aportar a aquesta qüestió
sense caure en postures simplistes, poc constructives, difícils d’aplicar a la
pràctica quotidiana o en excés personalistes. Vam dubtar, doncs, de què fer

34
 DOSSIER

quan se li va proposar a una de les nostres militants de realitzar una aporta-

ció amb la seva postura personal. Després de donar-hi voltes, hi hem volgut
contribuir de forma col·lectiva i a partir dels aprenentatges extrets de la tasca
d’acompanyament per a la superació de violències de gènere que realitzem
quotidianament, de les contradiccions que hem après a navegar i dels debats
interns que hem mantingut durant aquests tres anys i mig. Una discussió i una
pràctica que han acabat configurant la línia ideològica i d’actuació de Aamas i
que, per tant, no trobem pertinent ni interessant defensar des de la individua-
litat.
Les Aamas som un col·lectiu d’acció política feminista, antiracista i anti-
capitalista, emmarcat en la Xarxa d’Estructures Populars i Comunitàries de
Manresa, que intervenim en situacions concretes i materials, acompanyant
processos de superació de violències i discriminacions, amb la voluntat de
provocar transformacions en la vida quotidiana de les nostres veïnes i
d’incidir en les relacions de gènere dins la nostra comunitat. Ho fem reco-
llint els aprenentatges i la trajectòria dels feminismes de base i comunitaris,
de classe i revolucionaris, que pretenen generar aliances entre dones diverses i
entre la lluita feminista i tota la resta de lluites.
La conformació del col·lectiu ja va ser, en aquest sentit, particular. Al-
gunes de nosaltres veníem d’altres col·lectius feministes i havíem gestionat i
acompanyat violències en el marc d’organitzacions i col·lectius polítics. Altres
eren companyes de la PAHC Bages i el seu entorn, amb un enorme potencial
que calia canalitzar cap a l’articulació feminista. Detectàvem, d’altra banda, que
moltes de les dones que ens envoltaven havien patit revictimització o negli-
gències en alguna de les parts que conformen el circuit d’atenció i denúncia de
les violències de gènere. En alguns casos, veritablement greus. Una violència
institucional a la qual no s’estava responent des de cap àmbit i que els difi-
cultava enormement poder superar la seva situació. Vam valorar, doncs, que
el més útil per a la comunitat política que volíem construir era crear un espai
que representés aquest feminisme divers i quotidià, des d’on defensar-nos
juntes de les violències. Des de llavors, hem acompanyat més de 40 casos de
dones colpejades per la violència patriarcal en totes les seves dimensions (mal-
tractaments, agressions, violència de gènere en l’àmbit laboral, assetjament,
etc.) des d’una perspectiva empoderadora i no victimitzant.

L’acompanyament com a eina no neutral front les violències

de gènere
L’acompanyament no és una acció neutral i automàtica. Implica un posicio-
nament en relació a la persona que s’acompanya i estableix unes dinàmiques
que poden donar com a fruit més dependència o més autonomia, en funció
de l’estratègia i objectius, del tipus de vincle que construïm i de les accions
que duem a terme. Plantegem, doncs, l’acompanyament com un procés
d’aprenentatge mutu i politització de les violències, com una eina que pot
ajudar a transformar i superar situacions concretes, partint de les necessi-
tats de la pròpia persona i de la seva capacitat de prendre decisions en base a

35
DOSSIER

Plantegem, doncs,
l’acompanyament com un l’autocura i l’autoestima,
procés d’aprenentatge mutu amb una clara voluntat de
fugir de la lògica assisten-
i politització de les violències, cialista, infantilitzadora i
com una eina que pot ajudar caritativa amb què bona
part de les institucions
a transformar i superar del sistema es relacionen
amb les supervivents de
situacions concretes. violències.
Alhora, ens alineem
amb l’estratègia i pràctica
política de la Xarxa de la qual formem part i que té l’objectiu de fomentar
l’autodefensa en un sentit ampli, creant comunitats de lluita i de vida el
més transversals possibles, que prenguin la responsabilitat de protegir-se a
elles mateixes, buidant els instruments de l’Estat de legitimitat, de poder i
d’autoritat, per a construir-ne de propis. Per les incomptables vegades que
ens hem hagut d’enfrontar a la institució quan pretenia instrumentalitzar la
violència de gènere i sexual per a perpetuar l’ordre racista i sostenir el seu mo-
del securitari. Per cada volta que ens hem plantat davant dels cossos policials
quan qüestionaven obertament el relat de companyes que s’hi havien acostat a
denunciar violències, assetjament o amenaces o, fins i tot, agressions sexuals..
Per les vegades que hem hagut de quadrar-nos davant de jutges i jutgesses i
advocades d’ofici.
Això no implica que actuem exclusivament al marge de la institució. So-
vint, part de la nostra tasca inclou el suport a la dona en el procés d’entrada als
serveis d’atenció i intervenció especialitzada en violències de gènere. També
acompanyar a comissaria o jutjats per esmorteir la revictimització i assegurar
que no es cometen negligències. La prioritat és, doncs, la protecció de la com-
panya per evitar que sigui objecte d’una nova agressió, però sense deixar de
respectar l’autonomia i la capacitat de les companyes de prendre les seves prò-
pies decisions. Fins i tot —sí, així de complexa és la qüestió— quan aquestes
decisions impliquen posar-se en risc, conscients de la culpabilitat, la soledat i
la incomprensió que genera en l’entorn no complir les expectatives del què
s’espera d’una víctima o d’una supervivent. Alhora, sabem que no tenim la
capacitat ni els recursos per a protegir la seva vida i la seva integritat física,
malgrat ho acabem fent per suplir les mancances institucionals, sigui ocultant-
les, muntant guàrdies amb les veïnes, canviant panys o assegurant finestres.
No som personal expert en acompanyament legal, psicosocial o en salut —tot i
que tenim advocades, psicòlogues i terapeutes dins i al voltant del col·lectiu—,
partim d’una posada en comú i en valor dels coneixements tècnics, pràctics i
vitals que totes hem anat adquirint a través de les nostres trajectòries i expe-
riències personals, professionals i militants.
I, tanmateix, considerem imprescindible l’acompanyament de violències
des del moviment feminista, amb la convicció que hi ha eines que només es
poden oferir des del suport mutu d’igual a igual, i que les respostes i solu-

36
 DOSSIER

cions definitives per erradicar les violències no vindran per part d’un Estat
que gestiona, de forma quasi exclusiva, tots els conflictes socials, comunitaris i
interpersonals a cop de reforç del poder punitiu, policial i carcerari, individua-
litzant els casos i aïllant-los per amagar el seu caràcter estructural. Apostem
per l’abordatge comunitari —i no únicament individual— de les violències que
generem, patim i emparem, posant el focus en la conscienciació, la preven-
ció i en l’educació popular com a mètode i proposta política i pedagògica per
transformar els models i normes de gènere, i especialment de masculinitat,
que possibiliten i perpetuen aquestes violències. No únicament des de l’ideal,
sinó des de la pràctica quotidiana i la intervenció directa amb els infants, joves
i adults que conformen l’extensa xarxa que ens envolta.
Això implica, per extensió, que partim de la voluntat ferma de trencar
amb la inacció i la manca de responsabilització sobre les violències generades
al seu sí que històricament ha imperat en tot tipus d’espais polítics i socials.
Creiem en la presa de responsabilitat activa de qui genera la violència, princi-
palment amb qui la rep, però també amb la comunitat de la qual forma part,
per garantir que les violències deixen de reproduir-se.

Per un acompanyament emancipador i sostenible

Anem, però, a la qüestió més pràctica. A desgranar quines són les estratègies
que hem anat bastint per tirar endavant formes d’acompanyar que fomen-
tin l’autonomia i que permetin superar els límits i contradiccions que hem
trobat.

El context
El marc o ecosistema en què succeeix la violència és indissociable d’aquesta i
condiciona absolutament el marge d’actuació i el tipus d’acompanyament que
es pot dur a terme. Totes les situacions de violència de gènere que han arribat
al col·lectiu estaven condicionades per altres factors d’opressió i discrimi-
nació estructurals vinculats a identitat sexual, racialització, classe social,
situació legal, coneixement de la llengua o l’existència de xarxes de suport o
familiars .
A la pràctica, veiem com dos dels principals agreujants són l’emergència
habitacional i la llei d’estrangeria, que exposen les dones a una situació de ma-
jor vulnerabilització front la violència patriarcal, especialment en casos on hi
ha violència econòmica o restricció de l’accés als recursos familiars. Aquesta
manca de recursos i de xarxa o la pervivència del racisme i la negació de drets
bàsics de ciutadania, forcen les dones a conviure amb parelles i familiars
maltractadors o subjectes a situacions d’inseguretat, per la impossibilitat
d’accedir a un altre tipus d’habitatge. I la dependència econòmica i l’amena-
ça d’un desnonament o la impossibilitat de viure en un espai separat al de la
persona agressora, sovint agreuja la situació de violència i la fa irresoluble a
curt i mitjà termini.
Tots aquests factors entronquen amb la idea que les desigualtats estruc-
turals impacten la violència de gènere i que, per tant, no es pot acabar amb

37
 DOSSIER

aquesta abordant-la de forma aïllada. I, alhora, en el pla material, implica

que hi ha certes situacions de base que cal resoldre abans de poder fer
front a la dinàmica de violència. Caldrà considerar, per exemple, si la dona té
alternativa habitacional, quines són les parts del circuit de més fàcil accés en
funció de la situació legal de la persona i si la por a la reacció de la institució
o si la manca de coneixement de la llengua i del funcionament del circuit està
propiciant l’aïllament i dificultant la denúncia.

La metodologia
El marc o ecosistema en què suc- Les estructures populars
fem del vincle un dels
ceeix la violència és indissociable elements centrals de
d’aquesta i condiciona absolu- l’educació popular, esbo-
rrant la frontera entre vida
tament el marge d’actuació i el i lluita. Aplicat al procés
d’acompanyament en
tipus d’acompanyament que es una situació de violència
pot dur a terme. masclista, considerant que
aquest sovint és llarg i
que de vegades ni tan sols
es pot actuar de forma
immediata, considerem bàsic establir una relació de confiança, des de la cons-
tància, la honestedat, la fermesa i l’afecte.
Alhora, moltes de les dones que s’acosten al col·lectiu estan fartes del
paper de víctimes perfectes i en volen escapar, recuperar la seva vida i re-
cordar qui eren abans de passar per tot el procés de violència. És per això
que l’objectiu principal dels acompanyaments que plantegem és respectar i
reforçar aquesta voluntat de superar la situació, ajudant a detectar necessi-
tats, a ordenar i establir prioritats i a visibilitzar els recursos propis i els que li
ofereix l’entorn, per a poder comprendre la situació que està vivint en totes les
seves dimensions i posar sobre la taula possibles sortides.
La persona acompanyada és el subjecte del procés, des de les seves
capacitats, recursos i habilitats, i també des de la seva situació emocional i de
comprensió de la situació. En aquest sentit, despleguem estratègies que evitin
col·locar la dona en una situació de víctima que la incomodi o l’allunyi,
cenyint-nos sempre al marc i les paraules en què ella mateixa s’expressa i
defugint un sobre-relat dels fets que pugui resultar culpabilitzador o victimit-
zador, això com els judicis de valors que puguin generar un retrocés en la
decisió de la dona de buscar suport («doncs això que m’expliques, encara que
tu li diguis “x” és una agressió sexual/ violència masclista» o «aquí hauries ja
d’haver marxat, no entenc com vas aguantar tant»). Aquest vincle de respecte,
afecte i honestedat implica, al seu torn, una revisió constant dels nostres pro-
pis límits i capacitats, que ens porta a valorar de forma periòdica i crítica fins a
on podem/volem acompanyar, a nivell individual les que som referents del cas

38
 DOSSIER

i com a col·lectiu. Com també comporta, per difícil que sigui moltes vegades,
no comprometre’ns a dur a terme accions i a acollir demandes que no podem
assumir o que escapen dels consensos i les línies polítiques i ideològiques del
col·lectiu.
Alhora, una de les necessitats més freqüents amb què ens trobem és la de
mitigar la soledat i l’aïllament que ha generat la violència en les supervi-
vents. D’aquí rau, precisament, una de les prioritats del col·lectiu, les aliances.
Que, passen, per exemple, per generar espais de trobada i empoderament
entre les dones que formen l’extensa xarxa al voltant d’Aamas i les dones
acompanyades, construint una comunitat al voltant de les supervivents. Però
no només.

Les aliances
La lluita feminista ha de ser un front polític transversal, basat en una aliança
forjada per tombar el sistema patriarcal i no en un essencialisme identitari
que ens parapeti permanentment en la pugna interna per la puresa. I, al seu
torn, ha de ser indissociable de la lluita contra altres estructures d’opressió
i explotació que garanteixen la continuïtat de les violències de gènere, com
són el capitalisme i l’ordre racista i colonial. És per això que aamas treballem
enxarxades amb altres estructures populars i col·lectius feministes, LGTBI+ i
d’acompanyament de situacions de violències, a més de mantenir una rela-
ció bilateral amb els serveis d’intervenció especialitzada i d’atenció integral
a dones i persones LGTBI+ (SIE i SAI, i també SIAD) de la comarca. A l’hora
d’acompanyar, tenim sempre present de quina manera podem involucrar
aquests agents per a ajudar a superar la situació de violència. Per exemple,
compartint l’existència i funcionament dels serveis institucionals —sem-
pre remarcant els seus riscos i límits—, treballant amb la PAHC quan hi ha
situació d’emergència habitacional, generant espais comuns amb l’Escola
Soror d’acompanyament de dones, treballant amb els col·lectius feminista i
LGTBI+ de la ciutat Acció Lila i l’Aldarull, o en sintonia amb les iniciatives que
han nascut a la comarca per a acompanyar la transformació de la masculinitat
hegemònica.
No tenim, en definitiva, la pretensió d’oferir les claus ideològiques ni
pràctiques definitives per a garantir una gestió empoderadora i transformado-
ra de les violències. Però hem volgut compartir la nostra filosofia, experiència
i aprenentatges, amb la vocació de contribuir al debat des d’una postura
constructiva i útil per a tots aquells col·lectius i persones disposades a assu-
mir contradiccions i a posar mans a la feina en la tasca ingent que enfrontem.
Ens trobem als carrers, allà on som necessàries! Q

La lluita feminista ha de ser un front polític transversal,

basat en una aliança forjada per tombar el sistema patriarcal
i no en un essencialisme identitari que ens parapeti
permanentment en la pugna interna per la puresa.

39
DOSSIER

Experiència,
eines i deures en
l’abordament
de la violència
masclista
Per Clara Sànchez i Cesca Gasull

Després de més de cinc anys d’auge constant,

el moviment feminista català enfronta reptes
tant interns com externs per mantenir el nivell
d’impugnació que ha assolit. Això implica entomar
debats i qüestions pendents des de la discrepància
i no fiar-ho tot a una unitat fictícia.

La decisió d’escriure aquestes línies està motivada per la voluntat de donar

veu a l’experiència de l’abordament de les agressions masclistes als espais
mixtos. En el nostre cas parlem de l’experiència concreta de l’Esquerra Inde-
pendentista, el moviment on militem, on hem estat al lloc de les «agredides»
i hem participat en processos d'elaboració de protocols de prevenció i abor-
dament, així com en la gestió directa de casos, en un cas a la CUP i en l’altre a
Arran. La nostra voluntat és fer una explicació i valoració situada, sense pre-
tendre representar totes les experiències dels moviments socials i polítics ni
tampoc la veu de totes les dones del moviment de l’Esquerra Independentista,
entenent que encara hi ha diferències. Tot i això, hem volgut trobar punts en
comú que ens permetin posar una mica més de llum a una qüestió de la qual
s'ha escrit massa poc, però que ha tingut una importància substancial.

40
 DOSSIER

El punt de partida
Les agressions masclistes en el si de l’Esquerra Independentista, així com en
la resta d’espais polítics, no són noves ni passen més ara que abans, sinó que a
diferència d’altres moments, ara en parlem més, són més visibles i, per tant,
es poden abordar. Això no vol dir que abans no hi hagués dones que ho poses-
sin sobre la taula o que ningú en fos conscient, però és cert que amb els anys
s’han produït un conjunt de canvis que han suposat avenços importants.
Partim del fet que les violències masclistes no es poden erradicar del
tot mentre visquem en un context capitalista patriarcal. Per tant, el punt de
partida és que actualment no hi ha la possibilitat d'uns espais amb homes,
siguin quins siguin, en què aquests no agredeixin i exerceixin violències
masclistes. Això no vol dir que tots els homes agredeixin sempre i en tots els
contextos o que, puntualment, espais amb poca trajectòria en el temps o pocs
membres conjunturalment no puguin estar lliures d'agressions. Si prenem
la decisió de participar en espais polítics amb homes, però, és perquè creiem
en la necessitat dels espais mixtos, entenent que aquestes agressions tard o
d'hora es podrien donar.
La qüestió principal és: com prenem partit davant d'això? No només
es tracta de si hi ha agressions o no, sinó sobretot què fem amb la violència
masclista i les dinàmiques patriarcals que són les que generen el caldo de
cultiu perquè
es donin les
agressions Aquesta idea que allò que és personal
més explíci-
tes. Sabem
és polític és clau per entendre que
que no som som militants cada dia de l’any, cada
alienes a
les violències hora del dia.
masclistes i
que, com a
moviment i organitzacions que adoptem el feminisme com a lluita necessària
i prioritària, aquestes suposen una contradicció a assumir i treballar. És per
això que l’abordament de les agressions esdevé una responsabilitat i necessitat
inqüestionables.
Hi ha tres elements clau que van determinar que l’Esquerra Independen-
tista comencés a abordar les agressions. D’una banda, situar el feminisme
com a eix polític troncal i vertebrador del moviment. D’altra banda, la femi-
nització de les organitzacions, que ha anat lligada al creixement del nombre
de dones militants, a un canvi en els lideratges i les referents i la consolidació
d’espais no mixtos dins de les mateixes organitzacions. Més dones a les orga-
nitzacions possibiliten un ambient més segur i menys impune i a la vegada,
com més millora aquest entorn, menys dones es veuen forçades a marxar de
l’organització. Per últim, la influència del mateix moviment feminista els da-
rrers anys, que ha estat capaç de posar sobre la taula la urgència de denunciar

41
DOSSIER

i fer visible la violència masclista que patim diàriament les dones i donar-hi
resposta.
Hem d’entendre que les violències masclistes tenen un caràcter contrare-
volucionari i que se sostenen en la falsa separació de la vida pública i privada.
Aquesta idea que allò que és personal és polític és clau per entendre que som
militants cada dia de l’any, cada hora del dia. Per tant, allò que fem fora dels
espais militants també és polític i l’organització té legitimitat per intervenir-
hi si la nostra pràctica i actituds no són coherents amb la proposta femi-
nista que defensem en la vida militant. Per tot això, tenim la legitimitat
d’intervenir quan s’exerceix violència masclista dins i fora dels espais polítics.

De quins mecanismes interns ens dotem i quins objectius busquem?

Partim d’un element central quan parlem de l’abordament de les violències
masclistes: la legitimitat de l’autodefensa feminista i d’entomar-la com una
responsabilitat col·lectiva. Aquesta ens dona un ventall d'eines, inclosos els
protocols d'abordament i prevenció. Sense cap mena de dubte, són una de les
eines més destacables l’eficàcia de les quals valorem força sovint.
Entenent que les organitzacions són eines de transformació social,
totes les eines de què disposem han de perseguir tres objectius principals:

• La transformació de les organitzacions cap a una cultura feminista.

Això implica la generació d'espais menys impunes per a la violència
masclista i, en conseqüència, espais on les dones es puguin desenvolu-
par com a militants.
• La responsabilització col·lectiva de l’organització perquè la resposta i la
reparació no recaigui de forma individual sobre la dona. Els protocols
busquen acompanyar en la reparació i assumir la part de responsabili-
tat que els pertoca.
• La transformació dels homes que han agredit o tenen actituds
masclistes.

Així doncs, l’objectiu final no ha de ser l’expulsió dels militants que han
agredit, tot i que això no implica que no sigui una possibilitat. Per un costat,
no hi ha transformació possible si l’home no assumeix i es responsabilitza del
que ha fet. Per l’altre, valorar fins a quin punt el fet de no expulsar-lo aniria
en detriment de la resta d’objectius mencionats.
La utilitat dels protocols no es troba només en l’aplicació. El seu procés
d’elaboració i avaluació ens permet ampliar-ne la funció més enllà d’un cas
concret. És una excusa per poder debatre i treballar al voltant de les violèn-
cies amb vocació de generar consensos i crear un imaginari comú. Suposen
una formació interna individual, però sobretot col·lectiva. Això ens ha per-
mès, d’una banda, fer autocrítica per tal de poder revisar i canviar allò que no
funciona i desenvolupar aquelles qüestions que han demostrat ser útils. Sense
l’autocrítica fàcilment podríem caure a partir sempre de zero i no acumular
aprenentatges. De l’altra, ens ha permès dotar-nos d’acords compartits com a

42
 DOSSIER

Cal tenir en compte que aquells que

ostenten el poder sovint no hi renun-
cien de forma voluntària i, per tant,
cal establir mecanismes per redistri-
buir la presència en aquests espais.

Esquerra Independentista per tal de generar una línia d’abordament conjunt i

evitar decalatges militants.
Aquesta feina ens porta a construir una ètica compartida que rebutgi
el masclisme d’arrel i ens permet generar entorns menys impunes, en què les
actituds i els comportaments masclistes poden assenyalar-se i abordar sense
que hi hagi un qüestionament directe. Malgrat que generalment ha estat útil,
encara ens queda molt de camí a recórrer en l’acompanyament en la transfor-
mació dels homes.
La creació d’eines per l’abordament de les violències masclistes ens ha fet
pensar en dues qüestions importants: el paper dels espais de dones i el paper
dels homes en tot aquest procés. D’una banda, la creació d’espais no mixtos
resulta necessària per a l’empoderament col·lectiu de les dones, la possibilitat
de parlar de les violències que patim sense aquells que les exerceixen, despri-
vatitzar-les i desindividualitzar-les.
D’altra banda, una de les qüestions centrals entorn de les violències
masclistes és quin és el paper dels homes. Com fem un treball específic que
no recaigui únicament en el conjunt de dones militants? Com aconseguim que
esdevingui una responsabilitat de tot el col·lectiu i sigui responsabilitat d’ells
treballar-se i assenyalar dinàmiques masclistes? Pel que fa als mecanismes
que hem anat generant, volem destacar el Pla de Masculinitats d’Endavant.
Consisteix en una formació sobre la masculinitat dels homes militants i el
treball d’identificació i prevenció de les violències masclistes. Està fiscalitzat
periòdicament per les dones, però la feina recau en ells. És una formació obli-
gatòria i si el militant no la fa, queda suspès de militància.

Alguns dels debats pendents

L’abordament de les agressions masclistes està acompanyat de molt debat
i controvèrsia. És per això que hi ha certes qüestions que ens cal continuar
debatent. En primer lloc, quan aquest debat es duu a terme a les xarxes socials
passa a ser superficial, dicotòmic i amb una certa tendència a posicionar-nos
com si haguéssim de triar amb quin equip anem. Una de les pitjors conseqüèn-
cies que hem pogut detectar ha estat la generació de dinàmiques de competi-
tivitat entre dones i termòmetres feministes, fins a entrar a una pugna entre
posicionaments públics sobre un cas concret.

43
DOSSIER

Tot i la potencialitat de les xarxes socials com a eina d’autodefensa femi-

nista i mantenint el suport cap a aquelles que l’exerceixen per la via que con-
siderin, creiem que és necessari continuar generant espais no mixtos per
poder valorar-ho amb molta més profunditat perquè hem pogut detectar
molts clarobscurs.
Una altra qüestió força rellevant ha estat el debat, que s’ha plantejat de
forma polaritzada: si les agressions s’aborden des d’un feminisme punitiu o
transformador. Creiem que és una falsa dicotomia. Nosaltres ens pregun-
tem: quines mesures calen per contribuir en la reparació de la dona i aconse-
guir que no se’n vagi de l’organització? Com aconseguim que l’organització
sigui un espai segur i amable per a les dones i que els homes que agredeixen
facin un procés real de transformació? No hi ha una recepta màgica sinó que
tindrà molt a veure amb el tipus d’agressió i els condicionants i, de forma
central, l’actitud i voluntat de transformació de l’home.
Per últim, cal seguir aprofundint en el model de militància i els rols de
lideratge i espais de poder. La violència masclista té una relació directa amb
el poder. La sobrerepresentació dels homes en espais de direcció facilita que
reprodueixin dinàmiques patriarcals i que ho facin amb més impunitat. Per
tal de reduir aquest fet, cal estudiar com traiem tant de poder als homes dins
de les organitzacions. Cal tenir en compte que aquells que ostenten el poder
sovint no hi renuncien de forma voluntària i, per tant, cal establir mecanis-
mes per redistribuir la presència en aquests espais. Tot plegat facilita revertir
els models masculinitzats de militància, que sovint han generat lideratges
històrics intocables, i promoure referents femenins. A més, cal exigir a qui té
càrrecs de referència que sigui més exemple de l’ètica compartida que la resta.

Límits, reptes i dificultats al davant

Una de les qüestions més rellevants per poder abordar col·lectivament les
violències masclistes és tenir clar de què parlem quan discutim de violències
masclistes, des de quin prisma les volem abordar i què volem aconseguir. Si
volem aplicar un protocol amb legitimitat i efectivitat, necessitem un marc
polític definit i compartit des d’on acostar-nos a les agressions masclis-
tes. Sovint ens hem trobat que els marcs no eren prou clars i això ha suposat
molts problemes, com ara la deslegitimació del procés. Com més grans i més
descohesionades ideològicament siguin les organitzacions, més difícil serà.
Per això, la tasca periòdica de socialització d’aquest marc i de la formació que
l’acompanya és molt important.
Així mateix, entre les dones que hem gestionat casos d’agressions mas-
clistes coincidim que la dificultat més gran que afrontem és la manca de res-
ponsabilització per part dels homes quan els denuncien. En fer les formacions
del protocol hem observat que els homes, sobretot els menys sensibilitzats,
són més punitius i contundents a l’hora de determinar quines són les mesures
que pertoquen per a determinades agressions. Aquest fet té a veure amb la
voluntat de no identificar-se amb la figura de l’home que agredeix. El primer
que cal comprendre és que tots els homes, siguin qui siguin, són potencials

44
 DOSSIER

agressors. Aquesta contundència a reclamar mesures generalment només es

dona quan es parla en abstracte, perquè sovint tot canvia quan se l’assenyala a
ell o a un amic proper. Els homes han de fer l’exercici que se’ls demana sense
optar per deixar la militància per tal de no fer la feina pertinent.
És per això que la construcció de comunitats polítiques fortes i co-
hesionades per poder fer un abordament eficient és fonamental. Hem
d’aconseguir que a l’home denunciat per agressió masclista li suposi un cost
més gran anar-se’n del moviment que no quedar-se i fer tot el procés. Tot i que
l’Esquerra Independentista és de les comunitats polítiques més cohesionades
als Països Catalans, es continua palesant que no ho és prou.
A més, també tenim una limitació molt gran en el que toca a recursos
humans i materials i d’eines de què disposar. Cal saber dirimir les capacitats
pròpies i saber on es troben els límits. La manca de recursos determina el
nostre marge d’intervenció i fins a on podem arribar en la transformació de
l’home. Hem de ser capaces de determinar aquest marge d’intervenció per tal
de no tenir un impacte negatiu.
L’últim gran repte que volem exposar és el paper dels mitjans de comuni-
cació que, a través de la participació d’una de nosaltres en la Comissió Nacio-
nal Feminista de la CUP, hem pogut treballar. És molt complicat tirar endavant
aquesta lluita interna en el si de les organitzacions sense defallir, però sense
obviar que la classe dominant utilitza aquesta qüestió com a arma llancí-
vola contra els projectes polítics. El repte és no caure en el corporativisme
o la justificació, però a la vegada evitar que es faci un ús polític del cas. Qui ho
fa servir políticament, sovint a través dels mitjans de comunicació, no busca
la reparació de les dones ni té en compte l’efecte que té sobre d’elles. El debat
públic entorn d’aquestes qüestions ens situa en la posició difícil de poder ex-
plicar la feina que fem sense que es llegeixi com una forma de justificar-nos.
La voluntat política del protocol i del treball entorn de les violències
masclistes no satisfarà mai la voluntat mediàtica pública. Els protocols tenen
una vocació transformadora i són processos més lents que la immediate-

Quan aquest debat es duu a ter-

me a les xarxes socials passa a ser
superficial, dicotòmic i amb una
certa tendència a posicionar-nos
com si haguéssim de triar amb
quin equip anem.

45
DOSSIER

sa de l’opinió pública. Som conscients que això és un problema, però segur

que és una aposta més real i sincera que no la que han entomat determinades
forces polítiques que s’han volgut sumar a l’elaboració de protocols buits de
contingut. N’hi ha diversos exemples, però creiem que el cas de Junts per Ca-
talunya amb Eduard Pujol és el més clarificador. Quan es va fer públic un cas
d’assetjament sexual cap a ell, Junts per Catalunya, que volien demostrar que
eren els més contundents i més feministes de tots, el van apartar del càrrec
de diputat. Mesos més tard, quan la tempesta mediàtica es va haver calmat, el
van restituir perquè «no s’havia notificat cap denúncia al jutjat».
Més enllà de l’obvietat que Junts per Catalunya està més aviat poc preocu-
pat per la lluita feminista, el que ens preocupa realment és que aquest tipus
de notícies tenen com a rerefons deslegitimar els protocols. El que ens
diuen és que els protocols no serveixen de res si no es basen en el marc de la
justícia estatal, fet que invalida vies d’autodefensa feminista. Qui voldrà de-
nunciar una agressió masclista si l’única eina que tens com a dona és una altra
vegada la justícia patriarcal?

Molt camí per recórrer

Totes aquestes reflexions, especialment els límits, no ens han de suposar,
en cap cas, un estancament. Ens queda molta feina per fer i les fórmules
màgiques no serveixen per abordar les violències masclistes perquè és una
qüestió molt més complexa. Continuem, però, amb la voluntat de continuar
fent-ho cada cop millor: tenint en compte les crítiques i valoracions que
s’han fet dels processos i exigint-nos el rigor i la voluntat que exigeixen.
Esperem que aquestes paraules puguin ser útils a totes aquelles persones com-
promeses amb l’erradicació de les violències masclistes als espais polítics,
com a pas necessari per fer-ho al conjunt de la societat. Q

Una altra qüestió força rellevant

ha estat el debat, que s’ha plan-
tejat de forma polaritzada: si les
agressions s’aborden des d’un
feminisme punitiu o transfor-
mador. Creiem que és una falsa
dicotomia.

46
48
Per Clara Serra
Il·lustració Alba Domingo
Les polítiques identitàries han
trobat el seu principal escenari de
desplegament a les xarxes socials.
La cultura de la cancel·lació, però,
resta molt més del que suma
en una política feminista per
guanyar.
Aquest sacerdoci de la mala consciència, aquest niu de
traficants de culpa pia, és exactament el que Nietzsche
va predir quan va dir que hi havia en marxa una cosa
pitjor que el cristianisme. Aquí ho tenim...
Mark Fisher
A
«Sortint del castell del vampir», Mark
Fisher descrivia el funcionament de
les xarxes socials com un veritable
exemple del que Nietzsche, a Zur
Genealogie der Moral: Eine Streits-
chrift (La genealogia de la moral), identificava com
el mecanisme reaccionari i venjatiu de la mala
consciència. L’actual cultura de les xarxes exem-
plifica a la perfecció la renúncia a la transformació
i la substitució de la política (que pretén canviar
el món, canviar les persones i canviar el que les
persones pensen) per la moral cristiana. El que hi
49
L’actual cultura de les xarxes
exemplifica a la perfecció la
renúncia a la transformació i la
substitució de la política (que
pretén canviar el món, canviar
les persones i canviar el que les
persones pensen) per la moral
cristiana.
ha darrere de totes les absurdes polèmiques de
Twitter, aparador de les derives més miserables
de l’esquerra, no és una altra cosa que la recerca
dogmàtica de la puresa, de l’autenticitat, de la
bondat moral, de la identitat. Fisher, en el text
mencionat, reflexionava arran de l’últim cas de
linxament públic dins de l’esquerra mateixa, sobre
aquesta lúgubre deriva contemporània per la qual
la política transformadora, necessàriament abo-
cada als altres, ha estat substituïda per un voraç
desig de reconeixement al servei del qual la resta
són simples instruments per a l’autoafirmació. A
les xarxes no hi ha gent a qui convèncer que està
equivocada, hi ha bons (nosaltres) en una croada
contra els dolents. I el joc no consisteix que hi hagi
més gent de part nostra —a dirigir-nos a qui queda
per convèncer—, sinó a reclamar el reconeixement
que ens mereixem. Així, per deixar en evidència que
som els bons i ens trobem al bàndol correcte exe-
cutem a la plaça pública els dolents davant dels ulls
de la resta. La mala consciència burgesa, diu Fis-
her, ara té una manera d’expiar la culpa: apedregar
cada setmana un indesitjable amb qui no volem
tenir res a veure ni res a parlar. Aquests sacrificis
50
exemplaritzants, aquestes condemnes col·lectives,
aquests judicis sumaríssims de Twitter són l’ocasió
de demostrar la puresa d’una comunitat —i una
esquerra— que desitja poder-se explicar a si ma-
teixa que és moralment bona.
Fisher identificava el 2013, efectivament, una
cultura de la cancel·lació que s’obria pas a través
de les xarxes socials i les pràctiques de l’activisme
tuitaire. Avui, gairebé una dècada més tard
després de la seva publicació, els diagnòstics de
Fisher continuen sent igual de necessaris o fins
i tot més. Aquests anys hi ha hagut unes quan-
tes polèmiques més, algunes de les quals (com la
que Fisher mateix comenta en el seu text) tenen
a veure amb el masclisme i les respostes que el
feminisme o les feministes posem en marxa a
l’escenari del debat públic. Hi ha qui diu avui que
la cultura de la cancel·lació només existeix al cap
d’uns quants senyors a qui l’arribada del feminis-
me ha deixat desarmats en les seves bromes misò-
gines, els seus acudits antiquats i els seus articles
d’opinió obsolets. És evident que l’arribada d’una
cultura feminista ha tret molts homes del centre
de l’escenari i que els avenços de les dones poden
generar una profunda desorientació en els homes
i, fins i tot, un reaccionari ressentiment masculí.
Ara bé, la pregunta de Fisher continua sent la de
com farem política les feministes, és a dir, com ens
dirigirem a la resta i com els convencerem. I si
volem canviar el món, si es tracta de fer una políti-
ca transformadora, aquests altres a qui el feminis-
me ha de dirigir-se no són només els homes, són,
sobretot, els homes masclistes. L’actual cultura
dels nostres espais de debat és una cultura per fer
conversos o per castigar impius? Aquesta pregunta
em sembla especialment rellevant allà on el femi-
nisme té el poder de fer-se sentir en l’espai públic (i
especialment urgent en un context social i polític
en què la reacció antifeminista es regira cada dia
amb més virulència). Fisher ens convida a abando-
nar l’identitarisme, la construcció de bàndols i el
fanatisme moral i ens anima a fer política (ampliar
el nostre bàndol) combatent el mal (el masclisme,
el racisme i l’homofòbia dels altres) no des de la
cancel·lació i el càstig sinó des de la camaraderia, la
solidaritat i els vincles afectius. El feminisme pot
contribuir a aquesta tasca? Pot ajudar-nos a sortir
del castell dels vampirs?
Una qüestió de bons i dolents
Quan l’identitarisme vampiritza les esquerres, la
política és cosa d’ingenus poc realistes. Es mul-
tiplica l’assumpció d’unes diferències essencials,
metafísiques i insalvables que ens tornen irreme-
iablement estranys els uns dels altres. Sembla
gairebé una bogeria extemporània, una provocació
o fins i tot una ofensa aspirar a comprendre’ns, a
posar-nos al lloc de l’altre, a lluitar per les reivindi-
cacions i els drets de l’altre. I aquesta deriva solip-
sista que caracteritza el nostre present es fa espe-
cialment evident si girem la mirada als nostres
espais de debat públic. Quan desapareix un horitzó
compartit —algun vincle que sobrevisqui a les di-
ferències— desapareix no només la possibilitat de
comprendre i entendre l’altre, sinó també el sentit
mateix de parlar, debatre i dissentir amb l’altre. Si
les diferències es tornen abismes i som enemics
essencials —radicalment i insalvablement aliens—
no tenim, és clar, res de què parlar. El diàleg, el de-
bat, l’argumentació pública, la interpel·lació als qui
sostenen altres posicions, la intenció de convèncer
els qui pensen d’una altra manera només tenen
sentit sempre que sigui imaginable algun acord,
algun desig compartit, algun valor o principi comú
que facin possible una trobada en algun lloc. Quan
les lògiques identitàries ho devoren tot, passen
dues coses. En primer lloc, que els altres esdeve-
nen antagonistes absoluts, la identitat i existència
dels quals és directament irreconciliable amb la
nostra. En segon lloc, que tots —des del dirigent
feixista fins a la companya de militància feminis-
ta— són susceptibles de ser els altres. Si Fisher
té raó, aquesta cultura punitiva de la cancel·lació
que envaeix els nostres espais de debat públic no
és només un invent de senyors caducs, sinó una
lògica caïnita que ho devora tot i que ens condueix
a tots i totes a ser tant víctimes com botxins. És
tremendament ingenu pensar que l’actual cultu-
ra de les xarxes socials rendirà un bon servei al
feminisme: les dones i les feministes també hi són
peces de caça. I, de fet, el mecanisme de la culpa
el posen en marxa amb especial fervor aquells
que més raons troben per flagel·lar-se pels seus
pecats: alguns dels soldats més entusiastes dels
linxaments feministes són homes que renten la
mala consciència i alguns dels discursos que més
insistentment victimitzen les persones queer són
heteros que expien els seus pecats.
Quan els nostres espais de debat no són llocs
on fer política —escoltar els altres, rebatre’ls,
tractar-los de convèncer— sinó territoris d’una
guerra santa, és possible veure com persones cis
acusen de transfòbia a activistes trans que tenen
posicions crítiques cap als discursos majoritaris i
volen parlar des d’un altre lloc. Després d’expiar la
És tremendament ingenu pensar
que l’actual cultura de les xarxes
socials rendirà un bon servei
al feminisme: les dones i
les feministes també hi són
peces de caça.
51

culpa, tornem a la nostra vida, sabent que no som
masclistes ni racistes ni homòfobs, que som bons
(perquè n’hem linxat a algun d’aquests) i tenim la
consciència tranquil·la. En realitat, no hem canviat
ni un gram el món perquè no hem fet política
per transformar-lo, no hem convençut ningú que
abandoni el masclisme, no hem produït el desig de
combatre el racisme, no hem contagiat inspiració
per aprendre a desarmar el sexisme. Només hem
col·laborat amb la culpa i la por. Tot això es trac-
tava d’afirmar la nostra bondat, la nostra puresa
i la nostra identitat i per això col·laborem en el
linxament de la setmana.
Protecció o emancipació
El fanatisme es caracteritza per la delimitació
essencialista tant dels bons com dels dolents. Des
52
d’aquesta mirada, el mal deixa de tenir a veure
amb un problema estructural i passa a ser una ca-
racterística particular d’un grup o d’uns individus
en qüestió amb qui «els bons» no compartim res.
Aquest essencialisme identitari, que substitueix
la política per la moral i l’anàlisi estructural per
l’assenyalament individual, ens acaba portant a
parlar no del mal i de la possibilitat de tots i totes
de reproduir-lo —cosa que faria molt pertinent
que parléssim entre tots de com no fer-ho— sinó
dels dolents —amb qui no hi ha res a parlar— i de
la importància de silenciar-los i cancel·lar-los. Si les
víctimes són necessàriament bones, els altres
són necessàriament dolents i ho són necessària-
ment; ni els uns ni els altres deixaran de ser-ho.
Aquesta mirada conservadora és darrere dels
feminismes que sempre han posat més èmfasi a
ampliar la protecció de les dones que no a ampliar
la llibertat de les dones. És el cas de les posicions
d’Andrea Dworkin, Catherine MacKinnon i la resta
de teòriques del feminisme americà antipornogra-
fia dels anys vuitanta. Novament, si la posició de la
víctima és insuperable i l’explotació i la violència
estan assegurades, si aspirar a emancipar-se és
inútil, aleshores la política feminista ha de centrar
els esforços a protegir les dones i minimitzar en
la mesura del possible els danys. Citant Wendy
Brown: «Perduda la promesa d’un moviment
endavant, una vegada la llibertat política autèntica
ja no sembla possible, ni tan sols intel·ligible, el mi-
llor que es pot esperar és una mica d’alleujament
respecte dels excessos de la dominació: no lliber-
tat, sinó censura; no les garanties de la Primera
Esmena, sinó més drets per presentar demandes
per danys; no experiments arriscats amb la resigni-
ficació i l’emancipació, sinó més policia, més regu-
lació, més pestells de seguretat a les portes». A les
polítiques identitàries, en la mesura que són derro-
tistes, els acompanyen les solucions punitives, que
s’han traslladat també al terreny del debat públic i
han normalitzat la cultura de la cancel·lació.

Silenciar o convèncer
Els darrers anys, un període en què el feminisme
s’ha expandit i popularitzat, també s’han alçat
noves veus contra les demandes feministes, s’ha
expressat el temor de molts homes a la seva pèr-
dua de poder o estatus i s’han escrit molts articles
masclistes i reaccionaris. Sempre he pensat que
aquestes manifestacions a l’espai públic són positi-
ves per fer visibles els prejudicis i les pors de qui
reacciona al canvi, per poder debatre’ls, rebatre’ls
i transformar-los. Cada article d’un famós escriptor
o cada declaració d’un cèlebre director de cine que
es feia contra el feminisme obria una oportunitat:
la d’escriure molts articles més i fer visibles moltes
altres declaracions que avui, a diferència dels
temps en què el feminisme no era un assumpte
d’interès social generalitzat, sí que llegiran i escol-
taran. He tingut aquesta discussió amb companyes
no poques vegades. Per quina raó s’hauria de de-
manar al diari on publica la vella guàrdia patriarcal no només perquè renunciïn a canviar i a convèncer
que censuri els seus opinadors, quan és possible els altres sinó perquè sempre són una perillosa
demanar-li que publiqui les feministes que els arma de doble tall que sol girar-se contra els més
contesten? Per què fer campanyes per silenciar- febles. En els temps que vivim, amb un camp so-
los en comptes de rebatre’ls? Per què prohibir cial polaritzat, un espai públic estretit per la lògica
una cançó, un músic, un concert, quan és possible bel·licista de les xarxes socials i al compàs d’unes
potenciar i generar espais des d’on fer una crítica polítiques identitàries centrades en el dany i el
feminista de la nostra cultura? Per què recórrer greuge, els anomenats delictes d’odi s’han conver-
a la solució de la censura en comptes d’assumir tit en un dels instruments penals més qüestiona-
una discussió pública en el temps de l’interès pel bles per protegir els col·lectius vulnerables. Dean
feminisme? Per què deixar d’intentar convèncer Spade, així com altres activistes i col·laboradors
els lectors, els oients o els espectadors rebatent en reunits entorn d’Against Equality, han posat sobre
públic els seus antics prescriptors d’opinió? Per què la taula els perills d’engruixir un sistema penal la
assumir una posició derrotista i perdedora quan violència del qual acaba caient contra la població
tenim tant a guanyar? negra, les persones migrants, pobres o les perso-
La censura i el silenciament, com totes les solu- nes trans i queer. Els delictes d’odi a hores d’ara
cions punitives, impliquen un pas endarrere. Però són el gran colador per posar en marxa polítiques

53
identitàries; l’esquerra els ha rebut amb joia i avui
són l’excusa jurídica de moltes de les limitacions
i regulacions de les nostres llibertats polítiques
i d’expressió portades a terme no només pels
governs, sinó també per les empreses privades de
comunicació.
Un reconeixement contrarevolucionari
Dean Spade planteja una qüestió que recorre tam-
bé aquest article:
«El missatge fonamental de la legislació de
crims d’odi és que si tanquem més gent do-
lenta, estarem més seguris. Tot el que envolta
els nostres actuals sistemes legals assenyala
que això és una falsa promesa, i és una falsa
promesa que apunta a la incarceració i mort de
persones de color i persones pobres, mentre
retorna grans beneficis a les elits blanques.
Molta gent podria pensar que les persones
queer i trans són poc susceptibles de caure
en aquesta trampa, atès que tenim profundes
històries comunitàries i realitats contem-
porànies d’experimentar violència policial i
violència en calabossos i presons, i nosaltres
sabem alguna cosa de no confiar en policies. No
obstant, aquesta mateixa experiència contí-
nua de marginació fa que algunis de nosaltres
delegem reconeixement per part de sistemes i
persones que veiem com a poderoses i impor-
tants. Aquest anhel desesperat per reconeixe-
ment, salut i seguretat pot fer que invertim
esperança en l’únic mètode de resposta a la
violència que moltis de nosaltris hem sentit:
l’empresonament i l’exili. Moltis de nosaltris
volem escapar als estigmes de la homofòbia i la
transfòbia, i que ens reconeguin com a “bonis”
en l’opinió pública. En les polítiques contem-
porànies, ser una “víctima de crim” produeix
Cada article d’un famós escriptor
o cada declaració d’un cèlebre
director de cine que es feia
contra el feminisme obria una
oportunitat: la d’escriure molts
articles més i fer visibles moltes
altres declaracions que, avui, sí
que llegiran i escoltaran.
més empatia que ser “criminal”. En desitjar re-
coneixement dins dels termes d’aquest sistema,
ens atrau lluitar per legislacions criminalitza-
dores que de cap manera reduiran les nostres
experiències de marginació i violència».
Aquesta és també l’advertència que Brown fa
en el terreny feminista i que aquí hem volgut plan-
tejar: l’èmfasi en el dany i en «la protecció legal
de determinades identitats formades en el greuge
consolida [...] la mateixa connexió greuge-identitat
que denuncia». La política feminista feta des del
lloc de la víctima que tria com el seu subjecte el
subjecte del dany i centra els seus esforços en el re-
coneixement d’aquest dolor fortifica les fronteres
identitàries i els llocs assignats per les relacions
patriarcals de poder.

54
Sortir de nosaltres mateixes veritables camarades. Podem anomenar-ho, per
Hem d’aprendre, o reaprendre, com construir cama- resumir, estalinisme.
raderia i solidaritat en comptes de fer la feina del El problema, per tant, no és la diversitat dels
capital condemnant-nos i insultant-nos els uns als al- moviments, sinó aquesta unitat imposada, aquesta
tres. Això no significa, per descomptat, que haguem identitat mitificada. La solució passa per defensar
d’estar sempre d’acord: al contrari, hem de crear les la diferència no només entre col·lectius o subjectes
condicions en què pugui donar-se la falta d’acord diferents de lluita, sinó com a diversitat interna
sense temor a l’exclusió i a l’excomunió. d’aquests moviments, com a diferència cons-
Mark Fisher titutiva d’aquests. Butler argumenta clarament
en aquesta direcció quan sosté que «la diferèn-
Hi ha qui, davant de la imatge d’una esquerra cia no es redueix simplement a les diferències
caïnita i fragmentada, sostenen que hem abando- externes entre els moviments, enteses com les
nat els veritables fronts de lluita i renunciat als que distingeixen un moviment d’un altre, sinó, al
veritables subjectes revolucionaris. En el context contrari, a la diferència mateixa en el si del movi-
de l’Estat espanyol, La trampa de la diversidad de ment, a una ruptura constitutiva que fa possibles
Daniel Bernabé pot ser un bon exemple d’aquest els moviments sobre bases no identitàries». Quan
obrerisme que veu un problema en la diversitat el feminisme essencialitza en excés «la veu de les
dels moviments socials contemporanis i que, dones» els damnificats no són només els homes.
com diu Judith Butler, parla des de «la nostàlgia Ni en la limitació de la pluralitat del feminisme
d’una unitat falsa i excloent». El problema no és
la diversitat sinó justament la identitat, és a dir, la
recerca de subjectes clars, privilegis epistemolò-
gics i víctimes sacrificials. El problema no és que
haguem abandonat el veritable front de lluita —per
sobre d’altres—, el problema és que creguem
en els veritables fronts de lluita. Sens dubte,
abandonar la perspectiva de classe és un enorme
error que cap moviment social pot permetre’s, i
així també ho afirma Mark Fisher. La diferència
entre els obrerismes i les postures, per exemple, de
Fisher o de Brown no és l’anticapitalisme, sinó la
defensa d’una cultura de la pluralitat i del dissens.
És justament l’identitarisme el que arruïna i ha
El problema no és la diversitat
arruïnat en el passat les potencialitats polítiques sinó justament la identitat, és
dels moviments, incloent-hi, per descomptat, el
marxisme. I és que, evidentment, la identitat no és a dir, la recerca de subjectes
un invent del segle xxi i el marxisme va tenir, quin
dubte pot haver-hi, les seves derives identitàries,
clars, privilegis epistemològics i
la seva recerca de la puresa i els seus carnets als víctimes sacrificials.

55
 lesbianes van ser protagonistes sense ser-ne les
víctimes; les lluites trans en què tanta gent cis ha
militat; la reivindicació dels drets de les treballa-
dores sexuals, en què qualsevol hi és convocat;
el moviment per l’habitatge digne, en què lluiten
tantes persones no directament afectades— els
que són políticament productius de cara enfora:
saben que dins seu no s'hi han reunit els idèntics
i, per tant, conviden els de fora a sumar-s’hi.
Justament perquè no busquen la identitat interior,
aquests moviments escurcen la distància entre el
dins i l’afora: ni els de dins som tant els mateixos
ni els de fora són tant els nostres altres. Aquesta

no hi contribueixen només les dones. En aquesta

causa, s’hi enrolen, paradoxalment, molts dels
homes que defensen el silenci dels mateixos homes
per donar —condescendentment— la paraula a
les dones. Aquesta mistificació del feminisme com
a discurs coherent en què les dones venen a dir el
mateix és un flac favor per al reconeixement de
les dones com a subjectes i per a la qualitat d’un
debat públic feminista d’on desapareixen, així, no
només les veus dels homes, sinó també les veus
d’altres dones.
Quan el feminisme evidencia la seva pluralitat
interna en comptes de domesticar-la, desfà la ficció
de la identitat de les dones —en realitat no som les
mateixes— i revela que les identitats polítiques
són sempre precàries, il·lusòries i fictícies. Per
desfer la veritable trampa, la trampa de la identi-
tat, necessitem construir moviments polítics que,
a diferència de les pitjors derives del marxisme,
abandonin tota pretensió de reunir els mateixos
amb si mateixos, que assumeixin i defensin dins
seu els altres. Són els moviments polítics no iden-
titaris —la lluita contra la SIDA, en què les dones

56
 Per desfer la veritable trampa, la trampa de
la identitat, necessitem construir moviments
polítics que, a diferència de les pitjors derives del
marxisme, abandonin tota pretensió de reunir els
mateixos amb si mateixos.

és una política radical i inspiradora, una política
que es pot posar a «decidir què és el que volem en
comptes de deduir-ho de supòsits o d’arguments
sobre qui som». Com diu Wendy Brown, hem de
substituir «el llenguatge de “ser” pel de “desit-
jar” com a via per poder imaginar altres maneres
de ser més enllà de les categories del poder». El
feminisme ha d’abandonar tota col·laboració amb
la por, la culpa i el càstig —són armes del poder
que mai donaran a llum un món nou ni un món
millor—i ha d’apostar per la politització del desig.
La pregunta sobre quin món volem és a la qual tots
i totes estem convocats.
Crec fermament que una de les apostes
polítiques que ha d’emprendre amb determinació
el feminisme és la defensa de la cultura demo-
cràtica del debat, de la discussió pública i del
dissens tranquil. Això és escapar a les derives
dogmàtiques de l’esquerra, això és anar per altres
camins i això és afrontar els pitjors monstres del
nostre present construint una alternativa. Wendy
Brown diu que «l’espai polític està massa infrateo-
ritzat en el pensament feminista contemporani».
I és cert. Ho és especialment en uns temps en què
la censura, la intolerància o la violència de les
xarxes socials són temptacions en què participen
tant l’esquerra com el feminisme. Necessitem
un feminisme que triï debatre les idees i renun-
ciï a abatre persones, un feminisme que vulgui
parlar no amb les mateixes sinó amb els altres,
que aposti per l’argumentació pública i no per la
victimització sentimentalista. Seguint Brown, ne-
cessitem «aprendre a gaudir dels plaers que brinda
l’argumentació en l’espai públic, no per superar la
nostra condició situada, sinó per assumir la res-
ponsabilitat de les nostres situacions i mobilitzar
un discurs col·lectiu que sigui expansiu».
Les feministes que creiem que la identitat no
condueix enlloc a banda dels castells dels vampirs
i les xarxes del poder hem de defensar a ultrança
les llibertats d’expressió tant en l’espai públic com
dins dels nostres propis moviments, i impugnar
una suposada «unitat del feminisme», per dir-ho
a la Butler, que sempre s’assenta sobre el silenci
i l’exclusió d’algunes veus. «Aquesta resistència a
la “unitat” amaga la promesa democràtica per a
l’esquerra». Més enllà de la por i de la culpa hi ha el
desig. Més enllà de la unitat, la identitat i la puresa
hi ha la transformació. Més enllà de nosaltres ma-
teixes tot és possible. Q

57
 Perdre la por:
sobre feminisme,
organització
i poder
Per Patricia G. Vallejo i Adriana Roca
Il·lustració Mari Fouz
El moviment feminista és un moviment
amb moltíssim potencial, tal i com s’ha
demostrat els últims anys de forma evident
en vagues i mobilitzacions. Tot i així alguns
elements respecte la seva cultura política
han suposat un fre per a desenvolupar les
capacitats organitzatives i els debats que
ens permetessin avançar. Creiem que des
de l’autocrítica podem construir les bases
per a poder fer aquest salt i construir un
moviment més fort i capaç d’organitzar
molta més gent.
58
Els nostres somnis no ens fan por.
Ceren Güneş, militant de
l’esquerra revolucionària
turca caiguda defensant Rojava
front a la invasió de l’estat turc.
D
esprés d’un cicle de
mobilitzacions històric
arreu del país, ens
trobem actualment en
un moment de reple-
gament. Això no vol dir, en cap cas,
que sigui el moment d’aturar-nos,
sinó que apareix davant nostre una
oportunitat per valorar, fer auto-
crítica i repensar tot allò fet els
darrers anys. Sobretot, ens trobem
en un moment en què replantejar di-
ferents qüestions ens pot servir per
enfortir-nos per als propers embats.
En aquest cicle de mobilitzacions,
el moviment feminista ha estat un
dels grans protagonistes, i els passos
fets no són gens menyspreables.
Tota l’acció política desplegada
ha desplaçat els consensos socials
59
No sortir del barri, haver de
ser a tot arreu i en totes les
decisions, així com les polítiques
identitàries individualistes que
abans esmentàvem, han portat
també massa sovint a no sortir
de nosaltres mateixes, a només
mirar cap a endins, a no créixer
tant com podríem fer-ho.
respecte de l’opressió de les dones. Ha situat la
perspectiva de l’opressió patriarcal com a element
imprescindible per a tota l’esquerra i ha amarat la
consciència de grans capes de la població, per a les
quals «feminisme», «patriarcat» o «masclisme» han
deixat de ser conceptes aliens.
Ara bé, tot i ser conscients dels avenços, ens
hem de fixar en els reptes que tenim al davant.
Com enfortim un moviment feminista que fins
ara ha actuat massa a cop de diada i massa a la
defensiva? Com arrelem de tal manera que el
context, sigui pel reflux de la lluita als carrers, per
la repressió o per una pandèmia sobrevinguda,
no desarticuli gran part de la nostra força? Com
ho fem perquè el desplaçament del marc social
respecte de les dones es materialitzi en canvis
substancials per a les nostres vides? Com connec-
tem la lluita feminista amb tota la resta de lluites
per trencar amb la parcialització i convertir-nos
en motor d’una força social majoritària i amb
capacitat de disputa de molt més que quatre
reformes?
60
No és la voluntat de l’article fer cap sentència
respecte d’aquestes preguntes, sinó continuar
transitant els camins de la reflexió a partir de
la pràctica dels darrers anys. Hi haurà molts
elements que tenen a veure amb com hem arribat
tan lluny i amb com ens falta encara molt per
arribar a on volem. Aquí ens fixarem en alguns
aspectes relacionats amb la cultura organitzativa
del moviment feminista per apuntar alguns dels
reptes que tenim per davant.
La darrera onada venia de l’anterior
El moviment feminista dels darrers anys no és pas
un bolet que neixi al marge del context. No par-
teix de zero ni viu en una bombolla. Així doncs,
es genera en un moment en què els moviments
socials beuen molt de la Nova Esquerra poste-
rior als anys setanta, conseqüència de la derrota
històrica de l’alternativa socialista a Occident amb
la caiguda del bloc comunista i la consegüent crisi
del moviment obrer. Aquesta esquerra fa de les
polítiques de la identitat un cavall de batalla, i pren
del rebuig dels models organitzatius clàssics la
forma d’imaginar-se. Això, pensem, ha generat una
sèrie de limitacions al moviment feminista actual.
No són limitacions exclusives d’aquest moviment,
sens dubte, però tampoc no n’ha quedat exempt.
D’una banda, el rebuig a les estructures
partidistes i a la necessitat implícita d’articular
estructures de representació ha implicat con-
siderar l’assemblearisme com un dogma. Una
cultura política pròpia dels moviments socials
dels anys dos mil i que es va difondre arran de
l’esclat del 15M i la significació del lema «ningú
no ens representa». Aquesta cultura plantejava
que era necessari participar en tots els espais de
presa de decisions com a mecanisme de demo-
cràcia sine qua non. Ara bé, pensem que tot i
que l’assemblearisme és una forma correcta de
democratitzar les organitzacions i els moviments
polítics, a vegades se’n fa una lectura individua-
lista que dificulta la posada en pràctica de grans
espais amb moltes participants. És a dir, en un
col·lectiu de deu persones pot ser fàcil que tothom
participi en totes les decisions però si pretens
generar una força política que organitzi milers de
persones, com és el cas del moviment feminista,
no pots pretendre que aquests milers de persones
participin per igual en totes les decisions. A ban-
da, l’individualisme sovint s’amaga rere aquesta
voluntat democratitzadora, ja que moltes vega-
des es tracta de la necessitat d’expressar l’opinió
personal, com si aquesta fos sempre excepcional.
A això s’hi suma la desconfiança que altres per-
sones podran representar-la i que calgui assumir
decisions col·lectives en què no s'hi hagi participat
o que no siguin compartides. Assumir el con-
sens col·lectiu sense la necessitat de ser a tot
arreu i d’opinar sempre és un aprenentatge que
haurem de fer si volem construir espais polítics
realment massius que alhora siguin efectius.
El rebuig a l’organització formal de gran
part de l’esquerra actual, doncs, ha impreg-
nat també el moviment feminista, que sovint
s’ha quedat en l’espai local com a lloc on poder
fugir de les estructures de representació i po-
der practicar l’assemblearisme distorsionat per
l’individualisme modern.
No sortir del barri, haver de ser a tot arreu i
en totes les decisions, així com les polítiques iden-
titàries individualistes que abans esmentàvem,
han portat també massa sovint a no sortir de
nosaltres mateixes, a només mirar cap a endins,
a no créixer tant com podríem fer-ho. És a dir, en
comptes de mirar com incorporàvem moltes més
dones, ja fos enxarxant-nos amb altres barris o
ciutats o ampliant la nostra base militant al nos-
tre àmbit territorial d’actuació, ens hem quedat
Allà on hi hagi repartiment de
tasques —i en un moviment
polític que es pretengui gran
i eficaç, és necessari— hi ha
diferència entre la informació
que tenen unes i altres
persones, la quantitat de gent
que coneixen, els debats a què
assisteixen, les decisions que
poden prendre…
debatent milers d’hores per veure qui de nosal-
tres tenia més raó en un pla teòric que avançava
de manera molt més veloç que no avançava el
conjunt de la societat.
Això, que d’una banda ha comportat una
ingent producció teòrica imprescindible per soli-
dificar moltes de les qüestions que s’estaven deba-
tent i la construcció d’una identitat col·lectiva
imprescindible per trencar moltes de les ba-
rreres que com a dones trobem als moviments
d’esquerres, de vegades també ha generat una
dinàmica de tancament en si mateix del movi-
ment feminista, que corre el perill d’allunyar-lo
de grans capes de la societat. Reapropiar-nos
com a dones del coneixement i de la produc-
ció teòrica és imprescindible, però sempre que
estigui vinculat a una pràctica política que pugui
comprovar si són certes o no les nostres hipòtesis
i que serveixi per avançar d’acord amb els nostres
objectius estratègics.
61
Com democratitzem, doncs, aquesta diferenciació de
tasques i quines eines ens són útils? Les tasques són
rotatives o fixes? Hi ha mecanismes per modificar les
persones que fan una o altra tasca? Ens dotem d’espais de
revisió, crítica i autocrítica? Som sinceres amb les nostres
companyes a l’hora de fer aquestes crítiques?
A aquest tancament s’hi ha afegit la perspec-
tiva individualista de la identitat política. És a dir,
pensem que la generació d’una identitat política
col·lectiva és important per a l’articulació d’un
subjecte, però és perjudicial quan cau en una
política identitària autocentrada que ens separa
de la resta, impossibilita els punts de trobada i
acaba generant un enfrontament entre les iden-
titats. Això ha portat a tenir debats de manera
molt tensa, ja que més enllà de ser debats polítics,
sovint s’han afrontat com a debats personals, en
què el que es posa en dubte és l’individu mateix.
O bé, d’altra banda, ha portat a negar la necessitat
de tenir debats pel fet que no estan lligats a una
pràctica concreta o perquè no són accessibles per
a tothom qui no té una formació prèvia. En defi-
nitiva, o bé evitem o bé plantegem com si fossin
batalles allò que hauria de ser la pràctica normal
de qualsevol moviment polític: debat ideològic,
estratègic i tàctic sense trencar per això llaços ni
possibilitats de construir ponts.
En resposta als trencaments i tensions, i per
tal de superar-los, la perspectiva de la diversitat
i la unitat com a elements bàsics constitutius del
moviment també ha estat present en el moviment
feminista. Tot i que podem estar d’acord que la
majoria dels trencaments serien absolutament
62
innecessaris i que cal unitat, aquesta no pot
basar-se a acceptar totes les opcions polítiques
sense confrontació política. Hem de poder tenir
debats i confrontar-nos sense que això vulgui dir
necessàriament rebutjar-nos ni tampoc no poder
avançar en cap direcció. Perquè no ens quedem
mai quietes, sempre avancem en algun sentit, i
si no fem que el moviment feminista avanci en
un sentit revolucionari per mitjà del debat i la
confrontació política sana, avançarà en un sen-
tit liberal, que és el sentit comú hegemònic a tots
els nivells. I perquè la noció de diversitat política
com a element positiu no pot comportar obviar
que no es pot avançar en totes les direccions al-
hora, sinó que algunes predominaran, amb totes
les contradiccions i matisos que hi hagi. Amb això
no volem dir que ens calgui una cohesió al 100%
en tots els aspectes. Precisament pensem que el
moviment feminista té el potencial d’articular-se
sobre uns mínims i incloure moltes perspectives
diferents que enriqueixen molt més que no un
pensament únic. Té el potencial de trencar amb
el sectarisme i les batalles internes, des d’aquesta
perspectiva de construir i no competir. Serà en
el terreny de la pràctica que els debats teòrics i
estratègics es revelaran correctes o incorrectes,
i això ens permetrà avançar.
 Ara bé, el feminisme no és una proposta con-
juntural, sinó que dona resposta a un fet estruc-
tural de la societat com és l’opressió de gènere.
Per tant, hem d’anar més enllà de debats tàctics i
conjunturals i ser capaces de plantejar una alter-
nativa feminista a aquest sistema patriarcal. Això
ens demana aprofundir ideològicament, passar de
l’«anticapitalisme» com a eslògan a veure què vo-
lem dir amb això, i si totes estem d’acord que no
volem capitalisme, preguntar-nos i debatre sobre
quina és la vida que volem. Hem de perdre la por
a la confrontació ideològica, al debat estratègic
i a la diversitat tàctica com a eines complemen-
tàries d’un moviment polític fort.
molt central dins del moviment feminista, així
com de la majoria de moviments socials poste-
riors als anys setanta. Tot moviment contestatari,
antisistema o revolucionari planteja un combat
contra el poder. Ara bé, hi ha diferents esferes
del poder. El poder estatal, militar o econòmic de
l’oligarquia el complementen altres tipus de po-
der, que la mateixa classe treballadora representa
reproduint la ideologia de la modernitat capitalis-

Parlem de poder
Hi ha hagut dos elements que, pensem, eren a la
base de la constitució del moviment feminista i
que han actuat com a límits i frens al seu desenvo-
lupament, i fins i tot li han jugat a la contra en fer-
lo retrocedir en moments proclius al creixement.
D’una banda, parlem de les cures. No ens
estendrem en aquest apartat, ja que volem posar
el focus en altres aspectes de la cultura organit-
zativa. De manera breu, pensem que, com tantes
altres propostes que poden ser molt encertades i
positives en el seu plantejament, quan les repro-
dueix una societat profundament individualista
poden incórrer en derives del mateix tipus. Les
cures, que tenen un potencial transformador
imprescindible quan parlem de grups, comunitats
i organitzacions, o quan parlem de trencar amb
la mirada hiperracionalista associada a la mascu-
linitat, són una arma de doble tall si les mirem
des del prisma de l’individu modern, segura-
ment egocèntric com cap altre en la història de la
humanitat.
D’altra banda, parlem del poder. La qüestió
del poder ha estat en debat constant i de manera

63
ta: masclisme, racisme, classisme, separació de la fiscalitzar-lo democràticament. Allà on hi hagi
natura en cosificar-la... repartiment de tasques —i en un moviment
Dins dels espais polítics, per tant, aquestes polític que es pretengui gran i eficaç, és neces-
estructures de poder també s’expressen en la sari— hi ha diferència entre la informació que
distribució de poder polític dins de les assem- tenen unes i altres persones, la quantitat de gent
blees, col·lectius o organitzacions. És cert que que coneixen, els debats a què assisteixen, les
les estructures clàssi- decisions que poden
ques, sense elements prendre… Això correla-
fiscalitzadors que ciona amb una dife-
volguessin revertir-ho, Quan parlem d’empoderar- renciació de poder, ja
han tendit a atorgar de que les persones amb
manera més o menys
nos parlem d’això, de prendre determinades tasques
formalitzada el poder poder per evitar que continuï tindran més facilitat
polític a aquells que que altres de convèn-
l’ostenten a escala so- mal repartit d’acord amb el cer les companyes de
cial. Això ha implicat
que les dones, igual
masclisme, el classisme o fer una proposta o una
altra, d’una posició o
que altres sectors de el racisme. una altra. Però pensem
la classe treballadora que això es dona en
—«persones migrants tots els espais polítics.
o racialitzades, més De fet, es dona en tots
precàries, amb sexualitats dissidents— hagin els grups humans. El moviment feminista, en
quedat sovint excloses d’aquests espais de poder alguns casos, ha rebutjat tant la distribució de
on es prenen les decisions, s’acumula la informa- tasques per la diferenciació de poder que compor-
ció i es representa el col·lectiu. tava que no ha trobat mecanismes organitzatius
Aquesta situació —afegida a una tradició po- útils ni per al funcionament polític mateix ni tam-
lítica dels moviments socials actuals que parteix poc per al control democràtic del poder. Com més
d’una certa por a la traïció del líders i de la des- informal sigui la distribució del poder, més fàcil
confiança a les estructures de representació que serà que l’acapari qui sempre l’ha ostentat, que es
també limita les possibilitats d’aquest debat—, generin figures sagrades i imprescindibles que
ha portat a un debat legítim i important dins del perjudiquen els espais o que no es pugui fiscalit-
moviment feminista sobre com organitzar-nos zar de manera col·lectiva i democràtica.
per no continuar perpetuant desigualtats de A la vegada, però, tenir aquest debat, fer-
poder entre aquells que es volen constituir com nos aquestes preguntes, ens permet construir
a iguals i que lluiten justament per eliminar les col·lectivament com volem que siguin aquests
estructures que ens jerarquitzen entre nosaltres. lideratges, de quina manera volem distribuir el
El poder, ja sigui en espais polítics de poder perquè no recaigui sempre en les mateixes
més o menys envergadura, sempre hi és, i no mans i escapi a lògiques capitalistes, patriarcals i
reconèixer-lo vol dir no tenir possibilitats de racistes. Això també ens ha de portar a plantejar-

64
nos com a dones com podem prendre poder
en espais conjunts amb altres moviments o en
organitzacions mixtes, de manera que es deixi de
distribuir d’acord amb les estructures que volem
abolir. Quan parlem d’empoderar-nos parlem
d’això, de prendre poder per evitar que continuï
mal repartit d’acord amb el masclisme, el classis-
me o el racisme.
Com democratitzem, doncs, aquesta diferen-
ciació de feines i quines eines ens són útils? Les
tasques són rotatives o fixes? Hi ha mecanismes
per modificar les persones que fan una o altra
tasca? Ens dotem d’espais de revisió, crítica i
autocrítica? Som sinceres amb les nostres com-
panyes a l’hora de fer aquestes crítiques? Pensem
que ens seria útil, a més a més, ser capaces de
canviar la perspectiva quan analitzem els
desajustos de poder lligats a la distribució de
tasques: per què aquestes tasques les fan aques-
tes militants i no d’altres? Qui té iniciativa políti-
ca i s’exposa a tenir més feina a fer, a equivocar-se
i que la jutgin per això, i qui no ho fa? Qüestionar-
nos això i alhora donar-hi respostes per mitjà de
la pràctica pot contribuir a continuar encaminant
les preguntes que ens hem de fer respecte del po-
der, també quan és polític-estatal, militar o econò-
mic, si volem plantejar una nova societat.
I és que més enllà del poder en els nostres es-
pais socials i polítics, aquest debat té implicacions
en com concebem el nostre projecte a gran escala.
No en podem tenir prou d’exercir les nostres
petites quotes de poder en competició contra la
resta, alimentant la idea que hi ha una possibilitat
de progrés individual si aixafem qui queda per
sota i mantenim les jerarquies socials actuals. No
podem caure a la trampa de llegir com un «canvi
feminista» que un grapat de dones blanques
accedeixin a llocs de poder en empreses o institu-
cions públiques a costa d’explotar-ne d’altres. No
podem no apaivagar un feixisme que augmenta
proclamant el racisme com a forma d’elevar-nos,
de ser una mica menys excloses de tot espai de
poder, de no ser les últimes de la fila. Construir un
poder popular capaç de prendre’l a qui el té ara
és l’única manera de fer realitat una emancipació
que sigui col·lectiva i no il·lusòria ni per a quatre
privilegiades.
Estretament lligada al poder es troba la
qüestió dels lideratges públics o les funcions de
portaveu. La voluntat de no generar grans estruc-
tures o una delegació de tasques que comportin
un repartiment desigual del poder ha comportat
l’absència de figures vinculades al moviment
de base que assumeixin un paper de portaveus
en els espais públics i mediàtics en nom del
moviment. En un moment, però, d’interès social
en aquesta qüestió, les estructures comunicatives
han buscat altres referents perquè parlessin pel
moviment. Això ha comportat que s’erigissin com
a portaveus del moviment feminista persones
amb perfil públic relacionades amb el món de la
cultura o de l’acadèmia en comptes de lideratges
populars que organitzaven les vagues, les con-
centracions de rebuig o les manifestacions. I és
que no és estrany que s’hagin potenciat les grans
estrelles de l’ordre capitalista actual (actrius, can-
tants, models) com les representants del feminis-
me modern. Els símbols que abans representaven
revolucionàries, independentistes, membres de
grups armats, antifranquistes, dones solteres
i rebutjades pels models canònics, ara són de
sobte persones que compleixen els preceptes
burgesos sense qüestionar-ne cap, o són progres
i en qüestionen algun, amb sort. Així doncs, qui
parlava per nosaltres no érem nosaltres, amb la
contradicció que això suposa en el discurs que
es fa. Pensem que no podem cedir aquests espais
on es configura l’opinió de gran part d’aquelles
65
Els símbols que abans
representaven revolucionàries,
independentistes, membres de
grups armats, antifranquistes,
dones solteres i rebutjades pels
models canònics, ara són de
sobte persones que compleixen
els preceptes burgesos sense
qüestionar-ne cap, o són progres
i en qüestionen algun, amb sort.
a qui volem interpel·lar, sinó que cal disputar-los
per parlar amb veu pròpia com a dones de classe
treballadora.
Superar les lloses del passat
En definitiva, pensem que el moviment feminista
dels darrers anys hauria de deslliurar-se de les
lloses heretades del movimentisme dels setanta.
No podem pensar que amb un dia de grans mobi-
litzacions podrem aconseguir els nostres objectius
(per molt que les grans mobilitzacions puguin ser
clau dins de la nostra estratègia). Tampoc podem
pensar que l’espontaneïtat d’aquestes grans mobi-
litzacions pot sostenir-se a llarg termini. I encara
menys que des d’aquest model movimentista, sen-
se estructura organitzativa permanent, podrem
organitzar tot el treball militant que hem de dur
a terme per construir una estratègia política amb
capacitat de disputar les estructures del poder
estatal.
Si no ens organitzem, com fem les campan-
yes de sensibilització que ens calen per mantenir i
continuar desplaçant el sentit comú de la societat
respecte de l’opressió de les dones i la causa femi-
nista? Com mantenim un conflicte a llarg termini
que ens permeti pressionar prou per aconseguir
objectius concrets? Com ens formem i com
incorporem cada cop més dones al projecte po-
lític feminista si només ens trobem per prepa-
rar el 8 de març? Com ho fem sense la preparació
—teòrica i pràctica, i no només conjuntural—
per proposar una alternativa feminista a l’ordre
66
actual que sigui un projecte clar al qual capes més
grans de població es puguin adscriure? I el més
important, com ens defensem d’aquelles que, si
no ho fem nosaltres, lideraran el feminisme per
buidar-lo de qualsevol capacitat de ruptura?
Defugint possibilismes i idealismes
Igual que tota l’esquerra actual, les feministes que
tenim clara la necessitat d’anar més enllà de grans
mobilitzacions els 8 de març ens trobem en una
cruïlla, davant de la qual diferents grups orga-
nitzats dins del feminisme han optat per camins
diferents:
D’una banda, trobem una de les dues res-
postes clàssiques a la manca de perspectiva
revolucionària i als tancaments de conflictes
socials per mitjà del pacte i la reforma: la institu-
cionalització. Un feminisme amb una acceptació
social enorme, així com unes institucions que
necessiten incloure’l per tal de legitimar-se com
a conseqüència de tota l’onada mobilitzadora
feminista prèvia, han portat a obrir moltes vies
a les polítiques públiques en clau de gènere. No
ens allargarem gaire a explicar-les, però hi trobem
protocols d’abordament de violències, serveis
d’atenció a dones, commemoracions de les diades,
xerrades i formacions, punts liles als espais de
festa major… Tenim clar que les «polítiques de
gènere» no poden quedar-se aquí i fer de tiretes,
sinó que han d’anar a l’arrel i atacar la malaltia,
i això suposa qüestionar i posar límits al mercat.
És a dir, més enllà de tenir serveis d’atenció a les
dones quan reben violència, necessitem habitatge
públic on puguin viure perquè no se’n vagin del
barri, necessitem feines amb condicions dignes
perquè no depenguin del marit, necessitem ser-
veis públics que puguin fer intervenció comuni-
tària sense que això depengui de la rendibilitat
perquè han estat privatitzats.
 Tot i així, malgrat els límits, els canvis
materialitzats en clau de gènere no són dolents,
òbviament, sinó que mostren la nostra capacitat
de modificar per mitjà de la lluita organitzada
qüestions que tenen a veure amb el pensament
hegemònic, amb el dret i la legalitat, o amb
el repartiment i la distribució dels recursos. A
banda, representen una via d’investigació no
gens menyspreable de com aplicar la perspectiva
feminista a les institucions, malgrat que tingui
milers de límits i que tingui contrapartides. Que
les persones que lideraven el moviment feminista
treballin en aquests llocs de treball i deixin de mi-
litar, que les propostes que fem no siguin capaces
de superar els marges de la capacitat adminis-
trativa actual, o que prioritzem aquestes apostes
perquè són les que tenen una materialització
més immediata sense tenir en compte les conse-
qüències o les estratègies a més llarg termini, són
alguns dels riscos d’aquesta obertura —sense cap
mena de dubte, positiva—, les conseqüències dels
quals segurament ja estem pagant com a movi-
ment feminista.
De l’altra banda, trobem una altra respos-
ta igual de clàssica i igual d’infructuosa que
l’anterior. Com a resposta a la institucionalització,
a la «traïció» d’aquelles que deien voler fer una
revolució, ens tanquem en nosaltres mateixes
per protegir la nostra puresa revolucionària:
caiem, doncs, en l’esquerranisme. Part del
moviment feminista, precisament per la desorien-
tació que provoca que de sobte aquells contra qui
lluitàvem diguin el mateix que dèiem nosaltres
(com el «no és no», o senzillament posicionar-se
com a feministes), que fins i tot facin coses que
feia anys que fèiem (com els punts liles i protocols
contra agressions de festa major), s’han refugiat
al racó més extrem de l’esquerra des d’una anàlisi
simplista de la institució i el reformisme. I això
torna a aprofundir en el tancament i el localisme
com a espais de refugi però poc transformadors.
Hem de tenir capacitat d’obertura i de creixe-
ment, i aprofitar-lo nosaltres perquè no l’aprofiti
l’enemic i continuï rosegant el potencial revolu-
cionari feminista.
Sobretot, més enllà de grans sentències i de
rebutjar tot això o tot allò, hem de poder reflexio-
nar pausadament sobre fins a on hem arribat
gràcies a tota la lluita dels darrers anys: què hem
aconseguit? Què no? Com hem aconseguit aques-
tes victòries? Som més o menys que abans, quant
i quan hem crescut, i quan no? Qui es posiciona
amb el feminisme? Què diuen i què fan? Què
deien i feien abans de 2012? Respondre totes
aquestes preguntes i tenir una aposta cap al futur
d’acord amb les nostres pròpies anàlisis ens
allunyarà de prendre decisions d’acord amb
anàlisis i apostes alienes. També impedirà que
ens arrosseguin el possibilisme de creure que
només podem fer allò que ara mateix és possi-
ble (com és caure en la institucionalització), o
l’idealisme de pensar que cap via actual és prou
bona i per tant hem de rebutjar-ho tot (i caure
en l’esquerranisme). L’organització serveix per
trencar precisament l’acció per inèrcia o per reac-
ció, la qual no és capaç de fixar el seu propi rumb
d’acord amb els seus interessos.
Així doncs, cap a on anem?
Perdre la por a alçar la vista
La premissa del nostre article és clara: el movi-
ment feminista ha d’esdevenir un moviment
amb major capacitat organitzativa a tots els ni-
vells. Això exigeix més arrelament al territori, més
coordinació, requereix lideratges, representació,
debats, prendre decisions en què haurem de triar
una o altra cosa i no tot serà possible. Apostem per
la necessitat de vertebrar un moviment feminis-
67
ta organitzat que tingui capacitat de fer apostes guanyar i per això cal formar-nos, organitzar-nos
estratègiques de manera coordinada. i, sobretot, lluitar.
Tal com hem anat desenvolupant, pensem Pensem que el moviment feminista té
que per tal de fer això hem de superar el movi- unes potencialitats que no podem desaprofitar.
mentisme, la por als debats i a la confrontació Els nostres enemics ho han vist clar. Capacitat
política, i el rebuig al poder i als lideratges. política, organitzativa i mobilitzadora. Capacitat
Hem de superar la tendència possibilista i la fuga d’aglutinar i generar unitat d’acord amb propos-
de militància a empreses públiques i privades a tes alternatives al capitalisme. Capacitat de posar
fer plans de gènere. Hem de superar també el contra les cordes sectors oligàrquics importants,
tancament en nosaltres mateixes, el sectarisme i com és el cas de l’Església catòlica a l’Estat es-
la superioritat moral. panyol. Capacitat de posar les bases per a un nou
No hem de defugir tenir contradiccions. Però sentit comú que faci créixer la nostra capacitat
per valorar quines assumim i quines no, hem de de combat contra el capitalisme patriarcal. En
poder bastir una estratègia de la qual pengin les definitiva, pensem que tenim una oportunitat de
diferents tàctiques que adoptem. És a dir, si no- gran calibre, però que per aprofitar-la cal fer un
més mirem a curt termini ens serà impossible sa- salt de qualitat com a moviment feminista. Per
ber si prenem les decisions correctes o no, perquè això ens caldrà entomar els canvis organitzatius
no haurem posat en comú on volem arribar. I si necessaris lligats a un estratègia pròpia si volem
no sabem on volem arribar, segur que no sabrem que donin fruits.
com anar-hi i caurem en la inèrcia de les tendèn- El repte és gran però preciós: més formació,
cies hegemòniques, que ens desvien de la nostra més debat, més lluita, més crítica i autocrítica,
esmena a la totalitat d’aquest sistema. Ens cal més confiança i també més alegria. Q
una agenda pròpia que marqui les nostres pròpies
prioritats i sigui fruit de les nostres anàlisis.
Això passa, al seu torn, per fer servir mèto-
des democràtics que permetin dividir el treball
militant sense perdre l’assemblearisme ni dogma-
titzar-lo. Acceptar i formalitzar la representació,
els lideratges, i des d’aquesta formalitat poder-los
regular de manera col·lectiva. Ens caldrà confiar
les unes en les altres, i ser sinceres per criticar-
nos sense que això suposi un trencament de
la confiança sinó, al contrari, una mostra de la
voluntat de caminar plegades, però assumint
que ens calen les crítiques de les companyes per
caminar millor.
Volem créixer, en militància i en població que
ens doni suport. Volem ser més eficaces, més
estrategues i tenir més victòries parcials. Volem

68
La dona mai aconseguirà res
si no entén i accepta que la
seva lluita no és una lluita a
favor de les dones, sinó a favor
d’una persona oprimida,
utilitzada i injustament
tractada.
- Maria Aurèlia Capmany

69
Des d’on, cap a on:
de nou sobre la
masculinitat i el
feminisme
Per Jokin Azpiazu Carballo
La relació dels homes amb el
feminisme ha sigut sempre
complicada. Oferim alguns
vectors per entomar el debat,
especialment per a qui participa
en moviments socials.
70
S
ovint abordem les qüestions polítiques
des del recer del present i ens costa
tenir en compte els corrents de recorre-
gut ampli que corren per sota. És fàcil
deixar-se endur pels debats actuals i
polèmics, encara més ara que la polèmica s’ha
convertit en la forma de controvèrsia política
per excel·lència i es dona en espais i temps que es
dissipen tan aviat com comencem a entendre’ls.
Per contra, moltes persones involucrades en or-
ganitzacions i iniciatives feministes tracten, amb
gran esforç, d’aplicar una perspectiva més àmplia
i profunda, i és per això que considero oportú co-
mençar aquesta reflexió sobre feminisme i homes
posant la qüestió en perspectiva: no parlem de
res de nou, tot i que puguem identificar aquests
darrers anys uns «pics d’interès» sobre el tema.
 Si girem la vista enrere veiem, per exemple,
un programa institucional per a la igualtat dirigit a
homes, com Gizonduz, iniciativa del Govern Basc,
que ja compta amb 14 anys a l’esquena. O rastre-
gem grups d’homes ja a la dècada dels noranta en
alguns sectors del moviment autònom i alternatiu.
El debat sobre el paper que els homes haurien de
jugar en el feminisme ha estat present en el movi-
ment d’ençà dels setanta, i fins i tot, si rastregem
una mica més, en la primera meitat del segle xx.
La pregunta ve de lluny, cosa que no impedeix que
puguem comprendre’n les implicacions i condi-
cions actuals. Així mateix, és necessari connectar
el debat sobre homes i feminisme a d’altres que
han recorregut i recorren l’espina dorsal dels
moviments emancipatoris socialistes, anarquis-
tes, comunistes, antiracistes, ecologistes o anima-
listes. Aquestes qüestions de fons, relacionades
amb les estratègies, perspectives, protagonismes i
subjectivitats, poden ajudar-nos a situar millor la
el problema.
Perquè, al capdavall, quan parlem de femi-
nisme parlem d’un corrent de pensament, línia
d’acció i moviment polític; d’una manera d’afron-
tar el que és personal i el que és col·lectiu; d’una
proposta política d’organització social, econòmica
i cultural; i parlem també d’una multiplicitat de
pensaments pel que fa a totes aquestes qües-
tions. A aquesta complexitat pròpia del feminis-
me hauríem d’afegir-hi una sèrie d’interrogants
a què ens enfrontem quan abordem la qüestió
dels homes: com hauríem de participar-hi?,
hauríem de fer-ho?, des d’on hauríem de llegir
les interpel·lacions i crides que el feminisme ens
adreça?, en quin lloc ens situem?, com mesurem
els nostres canvis i progressos?, i els fracassos, què
ens indiquen?
Soc conscient que sovint apel·lem a la com-
plexitat amb voluntat de relativitzar, restar
El debat sobre el paper que els
homes haurien de jugar en el
feminisme ha estat present en el
moviment d’ençà dels setanta,
i fins i tot, si rastregem
una mica més, en la primera
meitat del segle xx
importància o justificar la nostra inacció. Amb
tot, reconèixer la complexitat d’una cosa pot ser
també una manera d’assenyalar la importància
d’abordar la qüestió amb calma, profunditat,
més responsabilitat i implicació. I sobretot, de
no simplificar-la fins a convertir-la en fàcilment
assumible, com qui aplica un parell de fórmules
i dona el problema per resolt: «l’única cosa que
necessitem és un canvi en l’educació», «quan els
homes assumeixin la seva posició privilegiada
haurem canviat», «canviant el sistema econòmic
canviarien els comportaments dels homes, tam-
bé»... Si fos tan fàcil ja ho hauríem fet. A banda,
un problema no només pot ser simple o complex,
sinó també fàcil o difícil. Doncs bé, sostinc que la
qüestió que tenim entre mans és totes dues coses:
complexa i difícil.
Fórmules
Aquestes complexitats es tradueixen, per exemple,
en la dificultat de trobar una fórmula organitza-
tiva adequada amb què afrontar aquesta tasca.
Els darrers anys ens hem topat amb una pregunta
recurrent: els homes haurien d’ajuntar-se en els
seus espais propis per tractar la seva relació amb
71
el patriarcat i revisar les seves posicions i compor-
taments? Aquesta ha estat l’aposta de moltes ini-
ciatives, tant autònomes com institucionals, des de
fa temps. Val a dir que ha donat els seus fruits: no
pocs homes han trobat en aquests grups un espai
per revisar-se, proposar(-se) canvis, ser crítics amb
si mateixos i amb la resta o treballar les seves acti-
tuds. Però també han estat espais problemàtics:
per a alguns han suposat espais d’acumulació de
Els darrers anys ens hem topat
amb una pregunta recurrent: els
homes haurien d’ajuntar-se en
els seus espais propis per tractar
la seva relació amb el patriarcat
i revisar les seves posicions i
comportaments?
capital social i han seguit models d’autoexploració
que els han beneficiat més que no els han posat
en dubte. En alguns d’aquests grups, aquestes
posicions han estat fruit de conflictes i debats tan
difícils com necessaris. Veiem com de manera in-
termitent sorgeixen grups d’homes, desapareixen,
s’ajunten i es dissolen. Aquests grups afronten les
seves dificultats, aconsegueixen petites victòries
i recullen fracassos, com qualsevol altra forma
d’organització, però si alguna cosa ha quedat en
evidència els darrers anys és que són lluny de ser
la fórmula màgica que en algun moment havíem
pensat que eren.
72
La fórmula alternativa a la dels grups d’homes
serien els processos mixtos i, en la majoria de ca-
sos, no ha donat millors resultats. Organitzacions,
institucions i grups més o menys informals han
tractat d’afrontar, mitjançant processos mixtos,
les qüestions derivades del masclisme en els seus
entorns: repartiment generitzat del treball, dese-
quilibris de poder, agressions i formes diverses
de violència sexista... Els processos han estat en
molts casos llargs i difícils, però també han donat
els seus fruits: han establert nous repartiments
de tasques o iniciat processos de restauració i no
repetició en el cas d’agressions. Amb tot, en un
gran nombre de casos, han reproduït allò que
volien evitar: han convertit els processos mateixos
en responsabilitat d’unes poques i han mostrat
fins a quin punt és difícil dur a terme canvis en
les estructures organitzatives, especialment quan
aquests canvis impliquen pèrdua de poder per a
algunes persones.
No obstant, les dues fórmules i les seves
diverses combinacions han suposat i suposen una
font d’aprenentatge important. I això no és poc.
Ens han ajudat a comprendre que els processos
de canvi exigeixen voluntat ferma, perseverança i
un compromís clar pel que fa als resultats, juguin
a favor nostre o no. I ens han indicat també la
necessitat d’estar atents als excessos de comodi-
tat: revisar-nos des d’una perspectiva personal i
profunda és una part important dels processos
de canvi, però hem de sospitar d’aquells pro-
cessos, propis del New Age del segle xx o del
model coach del segle xxi, que ens fan sentir en
un etern procés autocomplaent de creixement
personal. Hem vist la importància de crear espais
de qüestionament i canvi amables, llocs en què vul-
guem participar i aportar, però no necessàriament
còmodes. És un debat més general: a les esquerres
no podem continuar fent servir un model basat en
el sacrifici per atreure persones noves a les nostres
lluites, dient-los que enfrontar-se al sistema és
simplement «fer el que és correcte», però caure en
estratègies, pròpies del màrqueting, que simplifi-
quin el bé comú com a ens abstracte.
Si no volem quedar atrapats en aquest
atzucac, haurem d’assumir que no hi ha una sola
manera d’abordar el tema ni d’organitzar-se i,
igual que les estratègies de lluita i mobilització,
els assoliments venen d’aplicar mecanismes
que a simple vista ens semblen contradictoris.
Els grups d’homes són una eina vàlida i útil, en-
cara que no necessàriament han de sedimentar
prou en el temps per crear unes afinitats i vincles
que sovint es tornen més de solidaritat masculina
que no de qüestionament. I, per descomptat, els
processos mixtos no donaran fruits si no hi ha
espais en què processar i prendre responsabilitat
sobre la posició pròpia. Les dues fórmules hau-
rien de parar atenció, a més, a totes les dimen-
sions del canvi, des de l’organitzativa fins a la
cultural, l’econòmica o l’emocional. Apostar per
combinar aquests dos models (mixt, no mixt) no
hauria de fer-nos caure en l’error, molt comú, de
pensar que els espais no mixtos són millors per a
l’elaboració personal-emocional i els mixtos ser-
veixen millor per respondre a l’aspecte organit-
zatiu-estructural. Aquestes dimensions haurien
de ser presents en totes les activitats que ens
proposem. De fet, podríem començar a pensar
aquestes formes d’abordar els processos coma
eines, igual que ho són les formes de mobilitza-
ció social: manifestacions, campanyes en línia,
accions de desobediència o creació d’alternatives
de tota mena. De la mateixa manera que sabem
que no hem de triar entre aquestes formes de
lluita i podem combinar-les, podem acostar-nos
a la qüestió dels homes i el feminisme des d’un
pluralisme metodològic.
Per què triar?
Un altre debat, també clàssic dins dels moviments
d’emancipació, és el de la pertinència de parar
atenció als processos micro o macro. Amb micro
em refereixo a les qüestions que, des de la crítica
feminista, els homes podríem atendre i assumir
pel que fa al nostre fur més intern i proper: acti-
tuds, creences, comportaments en el dia a dia, en
les relacions afectives i sexuals o en la visió sobre
nosaltres mateixos. Denominaríem un procés
macro aquells processos que impliquen esferes
molt més àmplies de la societat, com l’organització
de la vida econòmica, les legislacions, les estruc-
tures polítiques o les relacions internacionals.
Evidentment, també trobem espais intermedis,
qüestions que van més enllà de l’àmbit proper però
no atenyen unes dimensions tan àmplies com, per
exemple, una nova llei.
Malgrat que moltes persones en el terreny
de l’esquerra s’hagin entossudit durant anys a
assenyalar que els canvis a nivell macro (canvis
de govern, legislacions, revolucions i revoltes que
canviïn el rumb de l’economia) poden donar-nos
les claus (avui dia en diríem les contrasenyes)
del canvi social, sabem que les dimensions més
íntimes de la vida no es transformen necessària-
ment al mateix ritme ni en el mateix sentit dels
canvis proposats pels programes emancipatoris.
Continuem assistint, per exemple, al gir al conser-
vadorisme en algunes poblacions just després del
que pensàvem que eren les mesures més progres-
sistes que s’haurien pogut aplicar mai. El micro i
el macro, l’estructural i l’íntim, estan connectats
de manera inevitable, però no tenen com a resultat
esquemes automàtics ni reaccions previsibles.
Així mateix, i encara que ens costi admetre-
ho, els esforços que posem a transformar els
nostres entorns més propers, començant per no-
saltres mateixos, no solen oferir els resultats que
73
volem. La majoria de vegades es tradueixen en
canvis substancials, això sí, localitzats en entorns
molt particulars, connectats amb esferes socials
ben assentades: grups de persones conscienciades,
normalment estables a nivell econòmic i social,
que produeixen, en el millor dels casos, experi-
ments interessants i necessaris, però que poques
vegades mostren una capacitat d’incidir més enllà
dels entorns propis.
Haver de triar entre aquestes dues maneres
d’acostar-se al canvi social resulta, al meu parer,
una trampa. Les lluites feministes i altres bata-
lles contra l’explotació ens mostren que aquesta
dicotomia no ha estat mai del tot certa. Quan
grups feministes impulsen campanyes a favor de
la llibertat de decidir sobre el propi cos, aconse-
gueixen èxits que transformen les societats en els
seus nivells més generals i, així mateix, provoquen
canvis en les maneres com entenem els nostres
cossos, les maternitats o la sexualitat en el més
íntim. Els moviments obrers i llibertaris han estat
capaços, en diversos moments, de combinar les
lluites pel treball (o en contra seva) amb la creació
i consolidació d’una ètica obrera anticapitalista
capaç de transformar les persones i les seves rela-
cions interpersonals de manera radical (una altra
qüestió seria fins a quin punt han estat capaces
d’incloure la reproducció de la vida en aquestes
configuracions de lluita).
Podria haver-hi més exemples, però crec que
obligar-nos a triar entre transformar el món o
transformar-nos en les nostres lluites resulta un
nus difícil de desfer, una situació en què sempre
tindrem algú que ens digui: «Molt voleu canviar
però llavors no sou coherents amb el que dieu»
o «Tu tens una vida molt coherent, però el món no
deixa de rodar per això». Davant d’això, considero
important assenyalar que les lluites que prete-
nen subvertir la realitat han d’atendre totes les
74
dimensions de la transformació alhora, la qual
cosa no significa que no puguem posar l’accent en
una dimensió en una altra en un cert moment.
Si hagués de mesurar on es troba l’atenció
respecte de l’eix micro/macro en les qüestions que
impliquen els homes en el feminisme, em decanta-
ria per dir que parem bastant atenció a la qües-
tió personal i de proximitat i no tanta als nivells
macro i intermedis. Té el seu sentit: els movi-
ments feministes compten amb agendes de nivell
macro (en les quals, com tots els moviments, no
sempre es posen d’acord) i podria semblar que la
feina que ens toca fer als homes és qüestionar-nos
en profunditat, per no posar traves a l’avenç de les
reivindicacions feministes. D’acord, però això i què
més? Tinc dubtes de si parem atenció a la com-
plexitat de la proposta feminista i la seva capacitat
d’abordar diverses dimensions de manera simul-
tània i, en aquest procés selectiu de «temes» que
ens interessen del feminisme, ens quedem amb
les dimensions més properes i personals, en certa
mesura, pels rèdits personals i emocionals que ens
aporten. No és que el canvi d’actituds i valors en
l’àmbit personal sigui fàcil, però crec que, en certs
moments, entronca fàcilment amb la cursa infinita
del capitalisme tardà de ser «cada vegada millors
persones». I així podem acabar, si no parem aten-
ció, amb un exèrcit de bones persones que tenen
un abast de canvi molt limitat.
Potser la clau és aconseguir propostes i idees
que ens impliquin, als homes, en un canvi cap a
l’eliminació del patriarcat, sense per això renun-
ciar al canvi personal i interpersonal. En el terreny
dels moviments socials tenim, per exemple, una
oportunitat interessant de proposar mesures
entorn del repartiment de tasques, del poder dins
dels nostres grups, de l’organització dels mateixos
espais en què ens trobem i decidim. Hauríem de
limitar-nos a donar per vàlides les mesures que,
amb molt d’esforç, les feministes de les nostres
organitzacions mixtes proposen? O podem, això sí,
sense acaparar el timó i el protagonisme d’aquests
processos, establir un interès i compromís su-
ficients per pensar, planificar i activar aquestes
mesures? L’experiència em diu que no podrem
fer-ho sense passar per nosaltres mateixos, pels
nostres cossos, però superarem la tendència a
quedar-nos atrapats en el jo i en la dimensió perso-
nal. El que és personal és polític, però no tot el que
és polític es limita al que és personal.
En la mateixa línia, com el feminisme i tantes
altres lluites ens han ensenyat, hauríem de poder
atendre totes les dimensions de la qüestió femi-
nista, fugint de la tan gastada reducció a l’espai
simbòlic i representatiu. Ara que ja tenim sèries de
televisió que mostren masculinitats més diverses
que el model clàssic masclista, haurem d’explicar
per què això no ha provocat els grans canvis que
esperàvem. Segurament perquè s’han de provo-
car els canvis en totes les dimensions del proble-
ma: en l’econòmica, en la política i, és clar, també
en la simbòlica, però no únicament.
I des d’on?
Una altra de les qüestions problemàtiques té a
veure amb les posicions que ocupem cada perso-
na en el món social que ens envolta i, per tant, el
lloc des d’on parlem o actuem. Hauríem de ser
o anomenar-nos feministes? Millor dir que som
aliats del feminisme? Hem de pronunciar-nos
sobre debats que són presents en els moviments
feministes?...
Subscric la idea que moltes veus han manifes-
tat els darrers anys, és a dir, que l’excés d’atenció
al fet personal convergeix en una de les màximes
obsessions del capitalisme actual: reduir el que
és polític a una qüestió d’identitat, i la identitat
a una sèrie d’etiquetes i posicionaments. Si el
Els grups d’homes són una
eina vàlida i útil, encara que
no necessàriament han de
sedimentar prou en el temps
per crear unes afinitats i vincles
que sovint es tornen més de
solidaritat masculina que no de
qüestionament.
posicionament polític ve totalment marcat per
l’experiència prèvia i la posició social (ser home,
dona o persona no binària; persona racialitzada o
no; cis o trans*; etc.), la política es converteix en
un ens molt poc dinàmic, les possibilitats del canvi
es tanquen i l’única cosa que sembla que ens queda
és l’opció de demanar a l’Estat que ens protegeixi
com a identitats danyades («ferides», que diria
Wendy Brown) o replegar-nos en espais delimitats
per aquestes identitats per sentir-nos més segures.
Sortir d’aquest atzucac de polítiques basades en la
identitat hauria de ser una prioritat de qui volem
que el canvi social i polític inclogui tothom.
I amb tot, no tinc tan clar que sapiguem
com girar cap a polítiques que no es basin en la
identitat. A aquestes alçades del text suposo que
haureu previst que no estic disposat a triar entre
polítiques que fan servir la identitat (de gènere, de
raça o de classe, perquè sí, això també pot ser una
identitat) com a única plataforma i polítiques que,
pretenent desfer-se del que és identitari, eviten
75
reconèixer els punts de partida i posicions dels
diversos subjectes i col·lectius dins de les lluites
per l’alliberament.
Quan Adrienne Rich, ja el 1984, proposava les
seves polítiques de la localització, tractava de posar
sobre la taula les qüestions de la raça, la sexualitat
i la classe social en el context de les lluites femi-
nistes als EUA. Ens toca traduir aquestes idees al
nostre entorn i veure si tenen validesa, però crec
que han emergit plantejaments semblants des de
fa dècades entorn de les lluites en diversos llocs
de l’Estat, amb l’objectiu de posar el focus en els
punts cecs de les nostres lluites. Rich va plante-
jar les seves polítiques de la localització com una
forma de fer explícites les relacions de poder a
l’espai de parla mateix, entenent també parlar
com un acte polític. Dir quina és la nostra posició
respecte dels eixos de poder que ens travessen ens
ajuda a situar-nos i situar la resta, però convé no
oblidar que ella no va proposar mai aquesta forma
d’enunciar-se com el final del camí. Explicitar la
nostra posició de partida és imprescindible, però
no perquè sigui una obligació moral: això poca cosa
tindria de polític. És un punt de partida perquè, si
ens hem trobat aquí, és perquè volem avançar cap
a un altre lloc. En aquest sentit, com moltes altres
persones ja han assenyalat, és important començar
a parar atenció a preguntes com «què volem?», «on
volem anar?», o «què vull jo per a tothom?». I això
implica prestar menys atenció a la qüestió de «qui
soc?». O, diria jo, transformar-la per «on soc?», una
pregunta que ens permet afigurar la nostra posició
i alhora els desplaçaments o canvis que podem
provocar en comú.
Això ens situa en un lloc intermedi respec-
te al debat sobre on posicionar els homes en les
lluites feministes: hem d’implicar-nos prou per
poder aportar a la pregunta «què volem?», però
no oblidar en cap moment que allò que volem ho
76
volem des de la nostra posició de partida. Això
invalida el nostre «voler»? No. El situa en un
mapa de posicions, però no per això parlem d’una
posició deslegitimada. En el mapa del patriarcat
racista-capitalista (o si ho preferim, en capgirem
els termes), tothom ocupa una posició: la pregunta
és què farem amb o des d’aquesta posició.
Preguntem, per exemple, si els homes hau-
ríem de posicionar-nos en alguns debats difícils en
el moviment feminista, ja sigui el treball sexual,
la subrogació, la pornografia o la inclusió de les
dones trans* en el moviment. Les postures són
diverses: hi ha qui opina que hauríem d’observar
aquests debats des de la barrera, perquè implicar-
nos-hi seria una forma d’intromissió patriarcal.
També hi ha quin pensa que hauríem d’implicar-
nos-hi només des de la posició que ocupem, real
o potencial (per exemple, en els debats sobre el
treball sexual o la pornografia, com a clients o con-
sumidors). I hi ha qui pensa que hauríem de tenir
una veu com la de qualsevol altra persona. Enmig
d’aquestes postures, hi ha una majoria de persones
que no s’acaba de situar en cap: mantenir-se en
silenci és sovint una forma d’evitar ficar-se de peus
a la galleda i, per tant, una forma de no implicar-se;
parlar des d’una posició particular com si aquesta
fos inamovible no facilita el canvi i es posiciona
més sovint que no voldríem amb les posicions
hegemòniques dins de la institució; la majoria dels
homes a qui sentim parlar com si no parlessin des
d’enlloc ens transmeten una sensació de desubica-
ció política.
Potser la qüestió no és tant si hauríem de par-
lar o no, pregunta que ja se situa en el mencionat
debat identitari, sinó com ho farem. Quins espais
tenim els homes per tractar aquests debats des de
la posició que ocupem, per entendre quines són
les multiplicitats que obren portes a noves possi-
bilitats i quines són les portes que hem de tancar?
Quines són les fonts que utilitzem per incloure’ns
en el debat, a qui escoltem i quant de temps li
dediquem? Utilitzem els espais que compartim
amb persones del moviment feminista per fer un
exercici d’escolta i aportar les nostres idees? O
encara ens manquen aquests espais?
Diria que respondre amb sinceritat aques-
tes preguntes implica una reflexió i un procés
col·lectiu seriós. Per una banda, sembla que els
homes que mostrem un interès en aquest tema
també tenim moltes dificultats amb la constància.
Excepte comptades excepcions, és difícil establir
iniciatives i espais que persisteixin amb el temps.
Aquests podrien servir d’ancoratge per enxarxar-
nos amb altres agents, com grups feministes i
LGTB*. Per descomptat, per això cal pensar que
la qüestió dels homes i la masculinitat no està
deslligada de les lluites feministes, LGTB* o anti-
capitalistes, cosa que sovint s’obvia, i es proposen
iniciatives que més aviat suren en l’aire que no se
situen en el territori de les lluites. Per altra banda,
els espais en què ens trobem amb activistes
feministes estan mediats per una jerarquització
de les lluites i una visió encara molt present en els
nostres moviments del feminisme amb una qües-
tió cultural o d’actituds personals. Entendre les
llui-tes feministes com una cosa que «sumem» a
les nostres lluites socialistes, llibertàries o ecolo-
gistes, i no com a part constitutiva d’aquestes,
no contribueix que certs debats s’entenguin en
la seva profunditat, cosa que ens porta a adoptar
postures de facto que mostren les nostres millors
intencions, però també les nostres dificultats per
aprofundir en moltes qüestions.
Fa anys que defenso que la major part del
moviment feminista manté una gran obertura i
capacitat de debat amb moltes persones que no
participen directament en grups, assemblees o
col·lectius, ja siguin homes, persones no binàries
o dones que, pels seus propis motius, dediquen
els seus esforços en altres lluites. Quan aquests
espais d’intercanvi d’idees es construeixen des del
reconeixement i la legitimitat política de les lluites
feministes no resulta difícil parlar, aportar idees,
rebre’n i aprendre. Una altra cosa és que vulguem
que aquests debats tinguin lloc en el remolí de les
xarxes socials digitals que el capitalisme ha progra-
mat amb codi tancat i ha presentat com si fossin
una àgora, quan en realitat no són més que un te-
rreny vertical que constantment es transforma en
un camp de futbol amb una línia marcada al mig.
Novament, sembla que dirigir l’atenció a des d’on,
com, quan i quant parlem pot resultar més produc-
tiu que no pensar en qui pot parlar o qui no. Q

Ara que ja tenim sèries de televisió que mostren

masculinitats més diverses que el model clàssic
masclista, haurem d’explicar per què això no ha
provocat els grans canvis que esperàvem.

77
Feminismes
a la deriva
en la cultura
terapèutica
Per Laura Yustas

Revisem algunes crítiques a la cultura terapèutica

plantejades des de diversos camps i com la
psicologització afecta als feminismes. A més,
reprenem la proposta antiterapèutica de les
línies de fuga

E
n la militància caldria deixar de costat
la culpa judeocristiana, la confessió
i la penitència, i substituir-les per la
responsabilitat i el compromís. En
diferents espais activistes m'he trobat
persones que no es feien càrrec de les seues tas-
ques i que tractaven de compensar-ho sentint-se
culpables i disculpant-se sistemàticament, reco-
neixent que no eren curoses, però continuaven
amb la mateixa actitud. Tractaven de resoldre la
seua suposada incapacitat anant a psicoteràpia
en lloc d'utilitzar eixe mateix temps per a complir
les seues tasques o per a repensar les seues lluites
perquè els resultaren més apassionants. M'he
trobat també companyes que expressaven ober-
tament que no tenien gens d'interés a continuar
amb la militància política, però que sí que assistien
a les assemblees quan hi havia sessió de gestió de
conflictes perquè els agradaven les dinàmiques
terapèutiques. Són només uns primers exemples
anecdòtics, però mostren per què considere que
cal més responsabilitat col·lectiva i menys mixorro
terapèutic, més tendresa i reciprocitat en les
lluites i menys disculpes basades en anàlisis

78
terapèutiques de la realitat. Per a qui no conega
la paraula, l'expressió tindre (molt de) mixorro es
fa servir popularment en algunes comarques del
País Valencià per a referir-se a una mena d'actitud
afectada o exhibicionisme de la vulnerabilitat.
La història compartida dels feminismes
i la psicologia
La psicologització o cultura terapèutica ha colonit-
zat els feminismes. La revisió interna, el creixe-
ment personal, el coaching feminista i altres tècni-
ques psi (aquelles aplicades des de les disciplines
psi: psicologia, psiquiatria, psicoanàlisi, psicope-
dagogia...) han entrat d'una manera tan forta en el
dia a dia de les nostres militàncies que pareixen un
ritu d'iniciació imprescindible per a considerar-nos
feministes. En els últims anys s'ha inclòs la revisió
del racisme interioritzat i de l'adultocentrisme,
però la base continua sent la mateixa: la revisió
d'allò que tenim interioritzat. En este punt caldria
aclarir que la crítica que tracte de fer a la cultura
terapèutica no ignora el sistema de privilegis en
què vivim, sinó que fuig de la revisió per a centrar-
se en l'acció: experimentació col·lectiva en lloc de
revisió individual.
Simultàniament, algunes cares molt visibles
dins dels feminismes parlen públicament i de ma-
nera quotidiana dels seus traumes, dels processos
de revisió de parella/família que estan fent, de
recerca interior, de la capacitat d'empoderament
de l'espiritualitat, de la toxicitat de molts vincles
socials o, directament, de les bondats del tarot o
de les constel·lacions familiars. Estes activitats són
una forma de reproducció de la cultura terapèuti-
ca que transforma el sentit comú dels feminismes
i els insereix en una creixent psicologització de
l'acció política. Dins de certs espais de difusió
de pensament feminista, l'imperatiu d'anar a
psicoteràpia no deixa opció a alternatives. La
possibilitat que eixa negativa estiga motivada per
no tindre necessitat d'anar-hi o fins i tot per estar
en contra del paradigma psicologista està fora de
l'equació i és inimaginable per a moltes persones.
Una ceguesa que demostra també l'hegemonia
invisible d'este sistema de sentit.
Eva Illouz explica àmpliament la relació entre
la psicologia, la cultura terapèutica i els feminis-
mes en La salvación del alma moderna (2010). Ho
fa partint de la història compartida entre psicolo-
gia i feminismes, col·laboradors en la crítica a les
tradicions i especialment a la família. Este treball
conjunt començà com una simbiosi, perquè crear
una consciència d'allò personal i de la importància
de problematitzar la intimitat servia tant per a
visibilitzar les violències exercides sobre les dones,
com per a justificar la necessitat de professionals
que gestionaren eixe nou nínxol de mercat.
La cultura terapèutica defén la desconfiança
cap a la família i l’entorn, considera que l'ajuda
professional és imprescindible i difon la idea que
no tenim les eines necessàries per a gestionar
els problemes quotidians. La sospita de la família
i l'entorn era un exercici de revisió crítica interes-
sant quan es combinava amb un treball col·lectiu
de visibilització de les estructures de poder com
el que es feia en les sessions «d’autoconsciència
feminista» (consciousness), però pot arribar a ser
molt perillosa si només s’assenta sobre la percep-
ció conscient d’un mateix (awakeness) difosa per la
cultura terapèutica. Este gir explica per què auto-
res com S. García Dauder afirmen que l'emblema
feminista «allò personal és polític» s'està conver-
tint cada vegada més en «allò polític és personal i
psicològic».
Els feminismes es van recolzar en
l'individualisme promogut per la psicologia per a
defensar els drets individuals de les dones. Va ser
una estratègia intel·ligent i efectiva, però a llarg
79
termini ha tingut conseqüències que no es po-
dien preveure: el fet d'apel·lar al dret individual,
a la identitat i a l'atenció constant sobre el jo s'ha
convertit una trampa que ens aïlla i ens fa més
vulnerables.
El paper de la psicologia
en la cultura terapèutica
Per a Roberto Rodríguez, hi ha un punt clau en
l'expansió cultural de la psicologia en els anys
seixanta i setanta. És un moment en què els
desitjos de trencar amb allò establert i d'expansió
cultural giren paradoxalment cap al desig
d'autoconeixement. A més a més, és un temps en
què la psicologia conquista la seua autonomia com
a camp diferenciant-se de la psiquiatria, precisa-
ment perquè deixa de centrar-se en els pacients
greus i comença a aplicar les seues tècniques sobre
l'individu normal (en paraules de Rodríguez).
Diguem que la cultura terapèutica va més enllà de
la psicologia, en el sentit que entra en el camp cul-
tural i genera noves interseccions, però continua
sent la seua filla predilecta i el motiu pel qual en
l'actualitat les tècniques psi han arribat a tots els
àmbits i han multiplicat el mercat terapèutic.
En paraules de García Dauder, la psicologia
promou uns conceptes de jo i de salut política-
ment interessats. Prova d'esta situació és que en
un moment sociopolític com l'actual, en què
l'individualisme ha arribat a extrems inèdits,
ens preocupe més impedir que les lluites socials
diluïsquen la nostra individualitat que evitar que
l'individualisme fragmente les lluites col·lectives.
Per este motiu és urgent visibilitzar com les eines
terapèutiques de control social afecten la mili-
tància. A més, la cultura terapèutica funciona
com una filosofia naturalista, s’estableix com un
sistema de creences autònom que genera una
normalitat pròpia que és percebuda com a natural
80
i que basa el seu poder en el monopoli del sen-
tit de les coses. Un sistema de creences dedicat
a mantindre i justificar l'hegemonia neoliberal
que usa com a eina fonamental el nostre desig
d'individualització.
Per a Vanina Papalini, el concepte cultura
terapèutica (therapeutic culture, therapeutic ethos
o therapeutics per a Frank Furedi) té matisos
diferents en funció del camp d'investigació des
del qual es tracte. Des de la psicologia social i la
sociologia, per exemple, s’associa a l'extensió del
vocabulari emocional i terapèutic que condueix a
una comprensió autoreflexiva d'un mateix. En es-
tos àmbits s'entén com a part d'un model discipli-
nari, un guió cultural o un discurs que genera una
revisió constant del jo. Unes eines que funcionen
en consonància amb les noves modalitats de con-
trol social i el nou esperit del capitalisme. En canvi,
segons l'autora, des de l'antropologia el terme sor-
geix en un espai de convergència entre la salut i les
religions. També hi ha diferències en funció de si
s’emfatitza un aspecte o l'altre, és a dir, si s'estudia
el fenomen des de l'antropologia de les religions o
des de l'antropologia de la salut. Papalini defensa
que hi ha una diversitat de cultures terapèutiques
La crítica que tracte de fer a la
cultura terapèutica no ignora
el sistema de privilegis en què
vivim, sinó que fuig de la revisió
per a centrar-se en l'acció.
—amb components socials, religiosos i de salut—
que es complementen i col·laboren.
Crítiques a la cultura terapèutica...
Trobem crítiques a la cultura terapèutica formula-
des des de la sociologia (Furedi, Illouz, Papalini...)
i des d'altres camps com la mateixa psicologia o
la psiquiatria (Rendueles, García Dauder, Rodrí-
guez...). El primer grup sol centrar-se en el vessant
més cultural del fenomen, tot i que en casos com
el de Furedi sí que hi ha una anàlisi dels efectes de
la psicologia i de com les seues pràctiques poden
arribar a ser contraproduents. El plantejament de
l'autor és que l'oferiment massiu d'ajuda psi-
cològica és innecessari, ja que la major part de
les persones són capaces de superar adversitats
puntuals. Però Furedi va més enllà: no només és
innecessari, sinó que és nociu perquè genera una
vulnerabilitat social específica que ens fa més frà-
gils. També Illouz combina la crítica cultural amb
una de més general, centrada en la psicologia com
a disciplina.
... des de la sociologia de la cultura
En Therapy Culture (2004), Furedi explica que el
llenguatge de les societats anglo-americanes ha
virat progressivament cap a l'emocionalitat psicolo-
gista. Es tracta d'una emocionalitat inserida dins
del projecte cultural neoliberal que reprodueix
una visió molt particular de les emocions que les
enfoca des de la carència. Per este motiu, quan es
rebutja l'emocionalitat terapèutica no es planteja
un debat dicotòmic entre emoció i raó, es qüestiona
la imposició d'un discurs que entén les emocions
d'una manera molt específica, expressada com a
natural. Per a Furedi, l'emocionalitat terapèutica
genera un tipus de vulnerabilitat social profun-
dament lligada a la impotència. Considera que
l'objectiu psicopolític de l'emocionalitat terapèu-
L'expressió emocional
terapèutica no ens fa més
lliures, sinó més impotents, i
ens força a responsabilitzar-nos
individualment de condicions
sociopolítiques que escapen al
nostre control.
tica no és la mera expressió, sinó la creació d'este
tipus específic de vulnerabilitat social. Diguem
que sentir-se vulnerable justifica la necessitat
d'intervenció psicològica al mateix nivell que sen-
tir por valida les mesures repressives. L'expressió
emocional terapèutica no ens fa més lliures, sinó
més impotents, i ens força a responsabilitzar-nos
individualment de condicions sociopolítiques que
escapen al nostre control.
Autors com David Le Breton han defensat el
caràcter cultural i construït de les emocions, un
posicionament que revela l'autoritarisme de la
imposició d'un model únic de gestió emocional psi-
cologista. Com veurem en les crítiques als manuals
de diagnòstic psiquiàtric, la psicologització és
capaç de convertir en problemes situacions que
fins ara formaven part de la vida quotidiana. Per
al psiquiatre Guillermo Rendueles, l'opció terapèu-
tica elimina la possibilitat de reinventar la lluita,
de crear o buscar noves formes de militància que
ens emocionen, mobilitzen el desig i transformen
la nostra realitat a base d'experimentació social.
L'eixida terapèutica mou el focus cap a l'interior
81
i allò individual, i ho fa sense dificultat perquè
estem acostumades a acceptar que el problema és
nostre i no del sistema.
La crítica de Furedi a la vulnerabilitat social
connecta directament amb la qüestió de la creació
de traumes i amb la seua banalització. Cal recordar
que per a molts autors (Furedi, Guattari, Deleuze,
Freud...) el trauma sempre es genera a posteriori,
en l'anàlisi d'allò viscut. La revisió terapèutica és
més aviat l'origen que la solució. En Therapy Culture,
Furedi posa multitud d'exemples de com la cultura
terapèutica reinterpreta i reescriu la història.
Parla de l'aplicació de protocols d'acompanyament
psi en catàstrofes (entre elles l'11S, la matança de
la ciutat de Columbia o les reaccions a les riuades
en Anglaterra els anys cinquanta i l'any 2000), i
de casos anteriors a l'expansió terapèutica, com la
tragèdia d'Aberfan (1966), en què no es va ofe-
rir acompanyament terapèutic i en què un any
després els supervivents no mostraven seqüeles
psicològiques. Furedi explica que posteriorment
tractaren els supervivents i els forçaren a reviu-
re i reinterpretar allò viscut fins a arribar a un
punt en què sí, efectivament, se sentien traumatit-
zats.
La creació del trauma és complexa i delica-
da, però la seua importància en la cultura tera-
pèutica fa que siga imprescindible esmentar-la.
Inclouré només una reflexió a propòsit del cas de
La Manada i de com es va jutjar la víctima per no
paréixer traumatitzada. És perillós confondre
patiment amb trauma perquè pot fer-nos dubtar
del mal que s'ha fet a una persona si esta no
pareix prou afectada. El patiment i el trauma no
són sinònims. El patiment es viu en el moment, el
trauma és la revisió posterior, la interpretació que
fem d'eixa vivència des del moment present. I és en
eixe punt on la cultura terapèutica ens enfonsa en
82
el sofriment i impedeix que generem fugides cap
endavant. Sobreviure i negar-se a ser víctimes no
significa esborrar el patiment passat, però sí que
permet establir nous ponts cap al futur, deixar de
ser víctimes per a ser activistes.
... des de les disciplines psi
El segon grup d'investigadors i investigadores
parla de manera més directa de les pràctiques
mèdiques de la psicologia, de l’ambigüitat dels
diagnòstics i de la patologització de conductes que
fins ara es consideraven normals. Per a Barbado
Alonso, la psicologia i la psiquiatria actuals han
deixat de descriure i estudiar allò observable de
la conducta humana i han passat a redefinir la
condició humana. Les crítiques al DMS-V (la cin-
quena edició del Diagnostic and Statistical Manual
of Mental Disorders de l'APA, Associació Estatu-
nidenca de Psiquiatria), van en la mateixa direc-
ció. Fins i tot Allen Frances, exdirector del DSM,
afirma que les últimes edicions inclouen proble-
mes quotidians i els consideren trastorns mentals.
Este segon grup, que parla específicament de la
mala praxi de la seua disciplina, inclou la crítica a
la cultura terapèutica perquè el seu creixement té
conseqüències en el nombre i el tipus de pacients
que tracten. L'expansió de la psicologització fa que
la societat sencera comence a sentir-se en risc de
tindre patiment psíquic, i eixa preocupació té com
a conseqüència directa l'augment dels pacients
potencials i efectius (en psicologia, però també
en psicoteràpies alternatives i en psiquiatria), la
prescripció de més medicació i la inclusió de més i
més recursos psicològics en tots els espais socials
(empreses, escoles, institucions...). Per a Rendue-
les, una bona part de l'expansió del patiment
psíquic és producte de la cultura terapèutica i de
la creació de falses necessitats capitalistes.
 La psicologia i la psiquiatria actuals han deixat
de descriure i estudiar allò observable de la
conducta humana i han passat a redefinir
El debat, per tant, no és si existeix un pati-
ment ni si té importància. L'objectiu és identificar
el procés de creació d'eixe sofriment i de la seua
generalització. Tindre problemes de salut mental
no és el mateix que sentir-se infeliç per no haver
complit el mite de l'autorealització capitalista,
encara que el patiment que produeix el capitalis-
me siga real. La crítica a la psicologització de la
societat defensa els interessos de les persones amb
problemes de salut mental, perquè visibilitzar la
cultura terapèutica és rebutjar la banalització del
patiment psíquic. L'objectiu últim d'esta crítica
és ajudar-nos a ser menys vulnerables socialment
quan siga possible i a generar aliances col·lectives
que ens sostinguen quan no ho siga. En este con-
text, és necessari ajudar les persones que pateixen,
però també cal qüestionar radicalment la cultura
terapèutica i impedir que prenga el control de les
nostres vides i lluites. Per sort són dos accions
perfectament compatibles.
Qui critica la cultura terapèutica, per tant, ho
fa des del vessant cultural i també des del clínic.
Critiquen l'expansió terapèutica (gir terapèutic)
de la cultura, però també insisteixen en el fet que
la psicologia i la psiquiatria són eines concebudes
per al control social i l'adaptació de les persones al
sistema, independentment de la legitimitat o jus-
tícia d'este. Estes crítiques, en canvi, no pareixen
haver arribat als debats feministes. Quan he tret
este debat en espais feministes he trobat una forta
resposta a favor i en contra, incloent-hi reaccions
d'incredulitat total molt semblants a les reaccions
patriarcals a la crítica feminista. Una de les dificul-
tats clau a l'hora de qüestionar la psicologització
és precisament que les persones que la defensen
no senten que col·laboren amb el sistema, sinó que
tracten de trobar el seu propi camí i de generar
alternatives qüestionadores de l'statu quo.
la condició humana.
Línies de fuga contra el projecte
cultural neoliberal
Este context de vulnerabilitat social fa que la
militància parega impossible, cosa que ens fa
més impotents. La creença que per a ser militant
feminista cal fer psicoteràpia amaga dos qüestions
importants: 1) per a canviar el món primer cal
canviar-se una mateixa i 2) la militància és dura,
avorrida i gens estimulant. La primera qüestió
connecta amb l'existència de l'inconscient, una
idea molt estesa per les disciplines psi. Hi hauria
un inconscient que desconeixem, que fa que ens
comportem d'una manera determinada i al qual
no podem accedir sense ajuda professional. Més
enllà d'esta convicció popularment acceptada,
Gilles Deleuze i Félix Guattari afirmaven, ja en
els anys setanta, que l'inconscient no és fix ni
individual, sinó social i processual. Per tant, no
hi hauria res a descobrir, però sí molt a construir
col·lectivament. D'acord amb esta consideració,
tots els processos centrípets de recerca interior
aplicats a la desconstrucció del masclisme o del ra-
cisme (entre d'altres) haurien de substituir-se per
pràctiques experimentals col·lectives que genera-
ren noves maneres de fer societat i que tingueren
caràcter centrífug (línies de fuga).
Amb les línies de fuga de Deleuze i Guattari,
l'experimentació política i social s'allibera dels
límits imposats per la cultura terapèutica per a
generar subjectivitats radicalment transformado-
res. La història ens dona multitud d'exemples de
línies de fuga: el no future del punk, l'avantguarda
artística de Dadà o de la Internacional Situacionis-
ta, o el mateix 15M. Són moments en què es volia
«canviar la vida» en un sentit polític, no terapèutic.
Les línies de fuga es produeixen sense saber on ens
porten, són una mena d'experimentació sense ob-
jecte. És un concepte revolucionari que té a veure
amb creuar els límits d'allò conegut i està lligat
83
 Una mena de conclusió
La psicologització és una eina de control social
que culpabilitza l'individu de problemes d'arrel
profundament sociopolítica i genera un ideal
d'autorealització impossible de complir per a les
classes treballadores. Afecta especialment els
feminismes, que serveixen com a porta d'entrada
de les dinàmiques terapèutiques als moviments
socials. Cal desnaturalitzar la cultura terapèutica i
el primer pas en esta direcció és comprendre que
superar-la és un treball col·lectiu, que afecta tota la
societat i que no és un exercici de rebuig a les emo-
cions ni a la fragilitat. És més aviat un qüestiona-
ment radical de l'emocionalitat terapèutica, la que
serveix al neoliberalisme justificant simbòlicament
les seues polítiques autoritàries i repressives. Q
amb un posicionament socialment transformador
contrari al creixement personal.
El 15M va ser una performance transformado-
ra, una espenta creadora de subjectivitat que afec-
tà tots els àmbits. Un moment de creació col·lectiva
d'imaginari que anà molt més enllà dels continguts
concrets que es compartiren en les assemblees al
carrer. Més enllà de les crítiques que s’hi puguen La història ens dona multitud
fer després de deu anys, va ser una línia de fuga
radical a l'Estat espanyol que inclogué persones d'exemples de línies de fuga:
que no estaven polititzades, i ho va fer en un sentit el no future del punk,
centrífug (cap a fora, en la interacció), contrari
a les forces centrípetes (cap a dins, en la revisió l'avantguarda artística de Dadà o
personal) de la cultura terapèutica.
Un exemple de línia de fuga feminista seria
de la Internacional Situacionista,
substituir les rodes de sentirs i altres dinàmiques o el mateix 15M.
psi per l'experimentació col·lectiva. Deixar de
banda l'expressió de les necessitats i desitjos indi-
viduals i centrar-se en les del col·lectiu, com ha as-
senyalat María Zapata. Evidenciar les jerarquies
evitant centrar-nos en l'anàlisi psicologista de la
personalitat, que acaba en processos de culpa
i autorevisió.
Personal són
coordenades,
emocionades
i en peu de guerra
Per Mireia Amat
«Allò personal és polític» és, a
hores d’ara, tot un clàssic del
feminisme. Però la vinculació
d’allò personal amb l’acció polí-
tica militant és potencialment
problemàtica? Potser convé que
repassem el significat històric
de la seva formulació i exami-
nem l’aplicació actual que se’n
fa. L’autocrítica no ens espanta i
sabem que allò que era vàlid en un
context pot ser-ho menys quan el
context canvia. També coneixem
les resistències històriques amb
què ens hem topat i no les volem
alimentar.
Una qualunque potenza
di agire si conquista solo
affermando qualcosa in
ciò che accade
— Paolo Godani,
La vita comune
E
l present article és un intent de
participar en l’anàlisi d’alguns reptes
que actualment encara el moviment
feminista, per acompanyar-ne la re-
flexió crítica i autocrítica, ja habitual
en el seu si. A grans trets, agafo el fil de diverses
observacions entorn de la famosa premissa «allò
personal és polític», que ha protagonitzat i amanit
tantes converses dins i fora dels espais militants.
85
L’ús d’«allò personal és polític»
ha portat les emocions,
explícites i reconegudes com
a tal, a les organitzacions
i assemblees militants? I el
discurs emocional és el pretext
que justifica la reproducció
del model neoliberal dins dels
moviments polítics i socials?
La raó principal per posar el focus en un
eslògan ja àmpliament conegut és l’existència de
tensions que el situen al centre de la polèmica.
És potencialment problemàtic el lligam entre els
corrents feministes més preeminents dels darrers
anys i la paraula «personal»? Recórrer perma-
nentment a «allò personal» dificulta les aliances
quan parlem de «personals» diferents? L’ús d’«allò
personal és polític» ha portat les emocions, explí-
cites i reconegudes com a tal, a les organitzacions
i assemblees militants? I el discurs emocional és
el pretext que justifica la reproducció del model
neoliberal dins dels moviments polítics i socials?
Val a dir que les preguntes s’han formulat
seguint la figura de l’advocat del diable, cosa que
significa que solen provenir d’una posició bastant
distant respecte de la que defenso. La intenció
principal és, doncs, agafar aquests dubtes, cap-
girar-los i identificar-ne els elements que poden
enriquir el debat, així com desemmascarar certes
assumpcions subjacents al seu origen i emissió.
La irrupció personal a la política feminista
La declaració «Allò personal és polític» va ser el
títol que Shulamith Firestone i Ana Koedt van
decidir per a l’article de Carol Hanisch publicat
l’any 1970 a la revista de la qual eren editores,
Notes from the Second Year. El lema ha passat a la
història com una tesi feminista fonamental i és
paradigmàtic del pensament feminista radical.
Durant aquells anys, als Estats Units, les
militants i teòriques feministes van parar una
atenció especial a les dimensions tradicionalment
86
associades a l’àmbit privat, com la sexualitat i la
reproducció, per explicar i combatre l’explotació,
dominació i opressió de les dones. Es van formar i
consolidar grups d’autoconsciència en els quals
es compartien experiències tradicionalment
vinculades a l’esfera privada, es demostraven
els paràmetres comuns pels quals es regien i se’ls
analitzava per tal d’obtenir-ne una interpretació
política, sistèmica. Es van formular propostes
ontològiques, com el sistema sexe-gènere de Gayle
Rubin, que, des d’una perspectiva materialista,
intentaven argumentar la gènesi del constructe
històric i identitari del gènere i la diferència sexual
partint de la base del control i l’explotació de la
capacitat reproductiva.
Des de llavors s’ha anat aprofundint l’es-
tudi i l’acció sobre les violències masclistes,
l’heterosexualitat normativa, la construcció
binària i dicotòmica de la feminitat i la masculi-
nitat, les tasques de cures, la reproducció social,
etcètera. Qüestions, al cap i a la fi, que avui dia
considerem ineludibles per explicar la construc-
ció de gènere i la seva opressió i desigualtat.
Negar, doncs, la idoneïtat de la proposta
d’escrutini de l’experiència personal és, si més
no, sorprenent. Tot i que se’n puguin derivar
aspectes problemàtics i que n’haguem de revi-
sar l’aplicació i les tensions que poden generar,
l’evidència de canvis substancials en alguns àmbits
de la vida de moltes dones fa sospitar que qui ho
rebutja no hi estava, ja d’entrada, gaire interessat.
Van ser, de fet, els «autèntics revolucionaris»
dels anys setanta els que van acusar els grups
d’autoconsciència de fer teràpia i no política.
Així contestava Hanisch:
«La paraula “teràpia” és evidentment in-
apropiada si es porta a la seva definició lògica. La
teràpia suposa que algú està malalt i que en ella hi
ha la seva cura com, per exemple, una situació per-
sonal. M’ofèn enormement que jo o qualsevol altra
dona pensi a necessitar una teràpia en primer ter-
me. Les dones tenen problemes, no estan malaltes!
El que necessitem és que canviïn les condicions
objectives, no ajustar-nos-hi, i la teràpia s’està aco-
modant com a alternativa al malestar personal».
Personal com a lloc: no el qui sinó l’on
Segons el DIEC, personal és allò que concerneix
una persona o les persones. Personal és general-
ment sinònim d’individual, particular, singular. En
l’imaginari col·lectiu també ens referim a afers
personals quan més enllà de ser propis són,
en certa manera, reservats. Sovint la condició
de discreció d’allò «personal» sol relacionar-se
amb aspectes associats a la vida privada (família,
relacions afectives o sexoafectives) o a l’esfera
emocional.
Les feministes radicals van deixar clar que
personal no es referia a quelcom específic de
cadascuna de les subjectivitats del grup, sinó tot el
contrari, del conjunt. Sí que s’adreçava, en canvi,
a qüestions sistemàticament ignorades en la dis-
cussió pública, qüestions impregnades de silencis
i vergonyes, qüestions considerades políticament
irrellevants. El que el feminisme va demostrar és
que identificar els esquemes comuns que regeixen
experiències aparentment personals (en el sentit
d’individuals) permet constatar que són, en bona
part, producte d’una determinada configuració
política i característics d’una categoria social
compartida. Prendre’n consciència comporta,
també, un posterior coneixement de la posició
social que s’ocupa en l’entramat de relacions po-
lítiques i una detecció més gran de les pràctiques
disciplinàries i reguladores que s’exerceixen per
tal de mantenir-la a lloc.
Una de les diferències més rellevants de la
identificació sexogenèrica o la identificació etni-
coracial respecte de la identificació de classe és
l’abast del constructe simbòlic en la caracterització
total o parcial del subjecte. Així, com és relativa-
ment fàcil aïllar la condició de treballador o treba-
lladora de l’essència o la identitat d’una persona
en concret, és molt més complicat fer-ho amb el
gènere, que es construeix com una experiència
totalitzant i mediadora de totes les relacions i
El lema «allò personal és polític»
ha passat a la història com una
tesi feminista fonamental i és
paradigmàtic del pensament
feminista radical.
interaccions, tant en l’àmbit públic com en l’àmbit
privat. De fet, dins de diversos corrents feminis-
tes, la relació amb el fet de ser dones, és a dir, ser
socialment identificades i personalment reconegu-
des com a tal, ha sigut problemàtica, paradoxal i
incòmoda.
L’experiència del gènere és inherent a la vida
social, ens acompanya des que naixem o fins i tot
abans, quan es fa rellevant determinar la perti-
nença dels nostres cossos sexuats en una de les
dues construccions binàries i mútuament exclo-
ents, home/dona, mascle/femella. Tanmateix,
l’evidència de la enorme variabilitat històrica i
sociocultural que té posa de manifest la incompa-
tibilitat amb la seva concepció d’identitat essen-
cial. Per molt que el feminisme radical defensés
partir de la categoria dona per organitzar la lluita
87
política, per a moltes de les seves militants l’aposta
final consistia en l’abolició de la categoria mateixa.
Des d’aquesta perspectiva, personal pot ser
un lloc. Un lloc, el del gènere, profundament
variable en funció d’altres situacions: el període
històric, l’hegemonia cultural, la classe, la condició
de nacional o estrangera, la identificació etnicora-
cial... El lloc es relaciona amb la conformació de
la identificació social i la identitat viscuda, per
tant, analitzar els condicionants de l’experiència
ens aporta una visió complexa i variable de què
implica ser dona en les diferents coordenades, en
funció de si som blanques o racialitzades, treballa-
dores o burgeses, cis o trans, socialitzades en un
entorn cultural determinat o un altre, etcètera.
De vegades, però, es normalitza la identitat
viscuda o s’impugna tan sols parcialment i se’n
reivindica un reconeixement. En aquest cas es
tendeix a imposar de facto la generalització d’una
determinada concepció de dona, en què sovint
predominen les experiències de la dona cis, hete-
rosexual, blanca, occidental i de classe «mitjana»,
cosa que alhora en facilita l’assimilació per part
de les institucions i del capitalisme racial. A més
a més, es corre el risc d’essencialitzar característi-
ques que, tot i ser aparentment inofensives, poden
ser orgànicament funcionals al manteniment i
reproducció de la desigualtat (la sensibilitat, la im-
portància de l’estètica, l’espiritualitat i la connexió
amb la natura, etcètera).
Negar, doncs, la idoneïtat
de la proposta d’escrutini de
l’experiència personal és,
si més no, sorprenent.
88
Efectivament, els últims anys, la difusió i
l’abast creixents de les denúncies feministes ha
reconfigurat el pla social i ha obligat els actors que
hi participen a incorporar determinats elements
del discurs, els més innocus, per tal de sobreviure
a la consciència creixent de la ciutadania. El fast
tèxtil com el d’Inditext ens pot guarnir amb frases
reivindicatives mentre continua explotant les
treballadores; per a la indústria cosmètica ja no cal
que intentem ser primes i boniques per continuar
cosificant-nos i sobredimensionant la importància
del físic; i no hi ha res que encaixi més amb el pa-
radigma de l’individu neoliberal que una dona em-
poderada i que somrigui els dilluns quan s’encamina
cap a la seva start-up. Lluny de ser una derrota, el
fenomen demostra la capacitat d’incidir sobre el
pensament hegemònic i modificar els codis cultu-
rals. Tanmateix, també posa de manifest la possibi-
litat de banalitzar demandes polítiques massives si
no hi ha una direcció que empenyi cap a la radicali-
tat i la transformació de les relacions materials.
En certa manera, si la concepció de lloc pre-
tén la mobilització, en la mesura que es reconeix
principalment assignat per les opressions que
l’intersequen, la concepció identitària, en canvi,
és més propensa a prendre el lloc atorgat i
resignificar-lo exigint una dignificació de la seva
connotació cultural.
Considero que aquesta ambigüitat, matisada,
és latent en el si de les organitzacions militants i
els moviments socials. Trobem tendències que,
llegint el procés històric de construcció del gènere
(o els processos, si tenim en compte les altres
ubicacions socials), s’encaminen cap a la confron-
tació de les relacions estructurals de dominació
que configuren la identitat. En trobem d’altres,
potser més pragmàtiques però amb un component
d’idealisme, que apunten cap a la performativitat i
la generació d’identitats desestructuradores.
Una de les diferències més
rellevants de la identificació
sexogenèrica o la identificació
etnicoracial respecte de la
identificació de classe és l’abast
del constructe simbòlic en la
caracterització total o parcial
del subjecte.
No és, però, exclusiva de les dones feminis-
tes la polèmica entre l’autoorganització situada
i l’autoorganització centrada en la revaluació i
representació de l’autoidentificació sense pro-
blematitzar els processos estructurals de la seva
construcció. Tant en la comunitat LGTBIQ+ com
en l’àmbit de la lluita antiracista aquests dilemes
hi són presents.
Seguint Silvia Federici al llibre Més enllà de
la perifèria de la pell (Tigre de Paper, 2019), un
dels problemes de la idea de performativitat és
que, malgrat contradir una versió monolítica del
gènere i atomitzar la «feminitat» canònica, «no ens
permet reconèixer que perquè hi hagi un canvi
social/de gènere hem de transformar no només la
nostra visió individual i col·lectiva del gènere, sinó
també les institucions gràcies a les quals s’han
perpetuat les relacions de gènere, començant per
la divisió sexual del treball i les jerarquies socials
construïdes sobre la devaluació del treball repro-
ductiu».
A part de les objeccions a l’aposta performati-
va, potser també hem de preguntar-nos, tal i com
s’interrogava Yuderkys Espinosa a l’article de 2020
«El reverso de la herida», publicat a Píkara Magazi-
ne, si la proliferació i reivindicació de noves identi-
tats, tot i fer trontollar aquelles predeterminades
i socialment assignades, pot traduir-se en una
disgregació ulterior de la unitat popular que
desdibuixi, encara més, els antagonismes socials:
«La pregunta que m’anima en aquests mo-
ments és si el discurs i la crítica feminista, antira-
cista i anti/descolonial poden ser possibilitadors
de la construcció de comunitat ampliada o, en el
seu esdevenir, contribueixen més aviat a modes de
subjectivació que amplien les barreres que atemp-
ten contra la possibilitat de vida en comú i difi-
culten la restauració del vincle fracturat pels
processos d’individualització que exigeix
l’organització moderna del món».
Un personal-emocional comú que desafia
el neoliberalisme
Més enllà de la qüestió de la identitat, un dels
altres elements polèmics es relaciona amb la con-
notació de privat i emocional que efectivament
atorgaven les feministes radicals a la concepció
d’allò personal. Tot i que ja en aquell context
l’entrada dels aspectes emocionals a la política va
generar fortes resistències, encara avui dia, més de
cinquanta anys després, les emocions continuen
sent principalment associades al gènere femení i
escasseja la seva elaboració teòrica en la lectura i
comprensió dels sistemes d’opressió.
Una de les propostes, recentment formulades,
que inclou una racionalització i sistematització de
la dimensió emocional, pel fet de considerar-la
central en la conformació de les desigualtats es-
tructurals i l’acció política que busca combatre-
les, és la que presenta Maria Rodó al llibre Intersec-
cionalitats (Tigre de Paper, 2021). La companya i
investigadora recull les diverses expressions emo-
cionals sota dues categories bàsiques, benestar o
malestar, i, per a cadascuna, en defineix tres tipolo-
gies en funció de la seva relació amb la desigualtat
estructural. Pel que fa al malestar, distingeix entre
els malestars sistèmics o sistemàtics, que responen
a l’experiència de l’opressió, discriminació o explo-
tació; els malestars circumstancials, derivats d’una
situació puntual en què es produeix una anomalia
conjuntural en la organització dels sistemes de
desigualtats i s’altera la percepció de les persones
que estructuralment ocupen la posició privile-
89
giada; i els malestars ètics, producte d’un exercici Analitzar els condicionants de
empàtic i simpàtic envers els malestars sistèmics i
sistemàtics de les altres categories socials.
l’experiència ens aporta una
El cas que ens ocupa demostra com anomenar visió complexa i variable de què
i reflexionar històricament els malestars sistèmics i
sistemàtics ha ampliat la comprensió de la cate- implica ser dona en les diferents
goria gènere i ha participat en la identificació
dels diferents mecanismes de violència estructu-
coordenades, en funció de si
ral contra les dones. Tanmateix, i com igualment som blanques o racialitzades,
recull Rodó, el vessant emocional de l’experiència
és complex i tot i que el malestar pot ser revelador treballadores o burgeses, cis o
de les estructures de dominació i de la desigualtat, trans, socialitzades en un entorn
no és, per se, una sensació unívoca ni extrapolable
a priori, sinó també una elaboració col·lectiva i cultural determinat o un altre,
heurística que persegueix un determinat propòsit.
En el cas del feminisme radical, la presa de cons-
etcètera.
ciència.
Precisament l’existència, seguint la mateixa
sistematització, dels benestars normalitzants, que
Rodó defineix com les «emocions vinculades amb
el benestar, però per una normalització de la dis-
criminació», ens recorda les múltiples vegades que
com a dones hem experimentat o testimoniat en
altres una satisfacció en la reproducció i compli-
ment de les expectatives socials que s’associen
a la nostra identitat de gènere. Podríem posar
com a exemple la relació ambivalent de moltes
amb el nostre físic tot i reconèixer l’existència i el
propòsit de la pressió estètica, o el desig de repro-
ducció de l’amor romàntic tot i ser conscients de
l’artefacte que és i les implicacions que suposa.
Així mateix, tampoc podem ignorar la creixent
presència social de discursos i pràctiques de tipus
emocional vinculats a l’enaltiment permanent del
subjecte neoliberal. Segons algunes aportacions
filosòfiques, com les de Byung-Chul Han, en el
capitalisme contemporani hi ha hagut un desplaça-
ment progressiu de la necessitat de domesticació
dels cossos (biopolítica) a la domesticació de la

90
psique (psicopolítica) per controlar i garantir
l’organització de la força de treball. Tot i que
sabem que la distinció cartesiana entre cos i ment
és profundament artificial, podem reconèixer una
tendència històrica de jerarquització del segon
element per sobre del primer i entendre, d’acord
amb la configuració del treball actual, i sobretot en
les societats occidentals, la utilitat de disciplinar
des de la psicologia, el coaching, l’adoctrinament
emocional, etcètera.
És molt important, però, remarcar que
aquesta tendència persegueix objectius contra-
ris als que pretenia el feminisme radical amb
la incorporació de la dimensió emocional. Per
al neoliberalisme és fonamental aïllar l’individu
i focalitzar-hi l’origen i solució del seu patiment;
el feminisme radical, per contra, apostava per
difuminar els límits individuals i particularistes de
l’experiència personal, concentrant-se en els ma-
lestars comuns derivats del fet de ser dona en un
determinat context històric i sociopolític. De fet, la
participació de les ciències psi en la domesticació i
control de la transgressió de gènere al llarg de tot
el segle passat ha sigut àmpliament estudiada i re-
coneguda. La patologització dels comportaments
sexuals (frigidesa, promiscuïtat) i de la dissidència
sexogenèrica (homosexualitat, transsexualitat); la
reclusió de prostitutes en manicomis; l’atribució
de bogeria a la transgressió de les expectatives de
gènere; la sobremedicalització amb antidepressius;
la determinació psicològica de debilitat i vulnera-
bilitat inherent en les dones i un llarg etcètera són
algunes de les demostracions de la relació anti-
tètica entre els propòsits de les ciències psi i els
feminismes respecte de les dones.
Moltes dones ho tenien clar, tal com recullen
les paraules de Virginia Raymond, Dana Lear,
Rene Bostick, Laurie Bradford, Judi Chamberlin,
Susan Price i Jeanne Dumont, com a feministes i
expacients de l’atenció psiquiàtrica, en l’article de
1983 «Mental health and violence against women:
a feminist ex-inmate analysis»:
«La violència contra les dones no és una
qüestió personal o individual, sinó una realitat
política. El concepte de "salut mental" implica
una patologia corresponent, però les dones
supervivents de la violència no estan malaltes.
[...] La implicació del sistema de salut mental
en aspectes relacionats amb la violència contra
les dones ens tranquil·litza, ja sigui literal-
ment o en un sentit figurat. En el pitjor dels
casos, algunes de nosaltres ens vinculem a les
institucions, i allà ens trobem sotmeses a les
formes d’opressió psiquiàtrica més flagrants:
tractaments farmacològics forçats, teràpies
electroconvulsives, aïllaments i contencions
mecàniques. En el millor dels casos, en situa-
cions relativament reconfortants, simpàtiques i
no coercitives, se’ns persuadeix per sortir de la
ràbia o se’ns “ajuda” a dirigir-la cap a maneres
més “adequades”. El sistema de salut mental
està controlant insidiosament la lluita contra la
violència contra les dones».
Encara avui dia les emocions
continuen sent principalment
associades al gènere femení
i escasseja la seva elaboració
teòrica en la lectura i
comprensió dels sistemes
d’opressió.
91
 Tot plegat no implica que puguem desvin-
cular-nos de la psicopolítica neoliberal, i que la
declaració de revisar allò personal i també emocio-
nal des del pensament feminista no pugui compor-
tar una reproducció acrítica de l’individualisme
imperant.
Desconfiar de la inèrcia i aprofundir
l’autocrítica
Un dels fenòmens a analitzar és la progressiva
disponibilitat en el «mercat alternatiu» de serveis
d’atenció als malestars sistèmics, amb perspectiva
feminista i conscients d’una demanda que dona
sentit a la seva existència. L’àmbit dels drets
sexuals i reproductius, per exemple, n’és un
cas paradigmàtic. Davant de la constatació de la
violència estructural envers la sexualitat i la repro-
ducció de les dones i la violència institucional del
sistema mèdic en la seva atenció, cada cop hi ha
més alternatives privades (cooperatives de salut,
cases de part, empreses de joguines sexuals femi-
nistes, etcètera) que es publiciten, precisament,
des de la consciència de la desigualtat sistèmica i la
promesa de no reproduir-la o d’esmenar-la.
Si bé és cert que en molts casos poder
comptar-hi és una font important de benestar
(d’alleujament segons Rodó), crec que hauríem de
fer-nos algunes preguntes. Si la tasca principal
d’aquests serveis i productes privats és donar una
resposta individual als efectes d’una desigualtat
estructural sense contribuir, ni discursivament
ni pràcticament, a transformar-la o eliminar-la,
¿ens sembla legítima l’obtenció de beneficis? ¿O
s’aprofita d’una configuració sistèmica que, tant
per tant, li convé? Alhora, com que les militants
i activistes feministes, per una forta consciència
de l’opressió de gènere, són les principals consu-
midores dels recursos alternatius, ¿podria ser que
l’apaivagament individual del malestar resti força
92
a l’afany i l’imperatiu de transformació política? ¿I
què pensem del fet que la disponibilitat de recur-
sos econòmics, entre d’altres, condicioni l’accés a
aquestes alternatives?
Una altra problemàtica és la dificultat de
consensuar el concepte «cures», que actualment
és una declaració de principis al si del panorama
cultural militant. El fet que per un costat ens
agreguem des d’una identitat de gènere forta-
ment vinculada amb el llenguatge emocional i,
per l’altre, ens trobem, com s’ha dit, en un procés
d’exacerbació neoliberal de la dimensió emocio-
nal, agreuja el risc de banalitzar la declaració
«allò personal és polític». El perill és, doncs,
utilitzar-la per afirmar que vetllar per allò personal
és sempre un acte polític, encara que passi per da-
vant dels interessos col·lectius, independentment
que ens referim a alguna cosa comuna, individual
però deguda a una determinada situació social, o
particular i específica de cada persona.
Maria Zapata recull aquesta tensió entre
companyes del mateix col·lectiu a l’article de 2020
«En el ring del malestar: terapia versus política»,
publicat a El Salto: «Discutim sobre què significa
cures, perquè per a elles es basa en saber el que vol
cadascuna i poder respectar-ho. Per a mi, i per a
altres companyes, cuidar-se passa per respectar-se
a una mateixa, però també les necessitats i desitjos
del col·lectiu. És una discussió que no acaba en
consens i es generen fissures insalvables al si del
col·lectiu».
El rol central de les emocions en la configu-
ració i les conseqüències de l’opressió de gènere,
així com d’altres estructures de desigualtat, no
implica que sigui legítim imposar-les per sobre la
reflexió política, situació malauradament freqüent
davant la discrepància i/o el conflicte. Defensar el
paper i l’exposició de les emocions al si del debat
vol dir també estar disposades a inspeccionar-les
críticament, analitzar-les racionalment i discutir-
les conjuntament.
«Aquí no hem vingut a fer el ploramiques!»,
diu l’home de llauna, el gran revolucionari
No voldria acabar l’article sense apel·lar a alguns
dels retrets i reticències d’altres actors polítics
que, com hem vist, fa anys que sentim i que, al
meu parer, reposen a la base de supòsits masclis-
tes i reaccionaris.
Un dels elements reiterats d’aquestes respos-
tes és el menyspreu i ridiculització d’incorporar
la dimensió emocional a la política. La reacció es
nodreix de la fal·làcia dicotòmica entre emoció
i raó, una dicotomia genèricament organitzada
que ha relegat les dones al regne dels sentiments
i ha conferit als homes, els savis, el domini de
l’argumentació. Irònicament, val la pena recordar
que les reivindicacions típicament masculines
associades a la classe, com «orgull de classe» o «odi
de classe», no han estat exemptes de referències
emocionals. És bo saber quines emocions són le-
gítimament presents al terreny polític i quines no.
Segur que la selecció és fruit d’un procés racional
i analític i no reprodueix, en cap cas, una masculi-
nitat hegemònica que rebutja la sensibilitat però
amb la dosi adequada d’agressivitat que el seu rol
requereix.
Potser determinades emocions vinculades al
dolor són una debilitat, que la comprensió, explo-
ració i acompanyament del patiment no tenen cap
rellevància política. És curiós que assumpcions
com aquesta no contemplin la funció social de la
vinculació de la categoria dona amb l’espectre
emocional. Sabem que en la reproducció social
les tasques de cures juguen un paper fonamental.
No fos cas, doncs, que l’èmfasi emocional de la
feminitat s’expliqui per la voluntat històrica de fer
creure a les dones que la divisió sexual del treball
Per al neoliberalisme és
fonamental aïllar l’individu i
focalitzar-hi l’origen i solució
del seu patiment; el feminisme
radical, per contra, apostava per
difuminar els límits individuals
i particularistes de l’experiència
personal, concentrant-se en els
malestars comuns derivats del
fet de ser dona en un determinat
context històric i sociopolític.
és una organització natural, inevitable i essencial
de la societat. Per què qui millor que nosaltres, tan
sensibles i afectuoses, per encarregar-se de cuidar?
Segurament el punt de partida de la conscièn-
cia política sempre ha sigut personal, també en
el cas de la classe. El gir de la reflexió feminista
s’esdevé en l’extinció de personal com a sinònim
de privat, relegat i invisible; potser posant en
evidència aquells que, mentre feien «política de
veritat», agredien i explotaven les dones amb qui
compartien vida.
Ja va sent hora, doncs, que com a mínim els
que ens diuen que són companys s’interroguin
rigorosament sobre el lloc que habiten, en
comptes de pretendre supervisar el moviment
feminista i aprofitar qualsevol crítica per justifi-
car la seva passivitat i desinterès. No n’hi ha prou
d’incorporar teòricament (o acceptar per pressió)
el feminisme si es continua exercint violència
93
El rol central de les emocions
en la configuració i les
conseqüències de l’opressió
de gènere, així com d’altres
estructures de desigualtat,
no implica que sigui legítim
imposar-les per sobre la
reflexió política, situació
malauradament freqüent
davant la discrepància i/o
el conflicte.
masclista o no s’és capaç de reconèixer, i per tant
intentar reparar, la que s’ha exercit. No n’hi ha
prou d'autoanomenar-se feminista si s’obté benefici
d’una certa distància i incomprensió del llenguatge
emocional per desvincular-se del sosteniment de la
militància també com a grup humà.
94
Tenim molta feina a fer
Per anar acabant, tot i compartir determinades
consideracions respecte de l’aplicació de l’«allò
personal és polític» a la lluita feminista, penso que
identificar-les i discutir-les és fonamental per a
l’autocrítica i per afinar la presència de la dimen-
sió personal, situada i emocionada, a l’anàlisi i
acció polítiques. Tanmateix, cal assumir que bona
part de la reflexió compartida és autocentrada,
encara que sigui en termes col·lectius, i crec que ho
hem de tenir en compte.
Tant les observacions sobre el gènere com
a lloc o com a identitat com aquelles que estan
vinculades al rol de les emocions exigeixen aplicar
la reflexivitat a la teoria i pràctica política, no
només pel que fa la societat en si, sinó també dins
d’assemblees, col·lectius i organitzacions. Cal que
ens interroguem més que mai sobre la reproducció
d’allò que intentem combatre (masclisme, racisme,
classisme, LGTBI-fòbia, etnocentrisme, etcètera),
detectem o sabem anomenar conflictes interns
que abans passaven desapercebuts o relativitzats,
esdevenir conscients de la normalització dels
sistemes de dominació i intentar construir nous
paràmetres de relació entre nosaltres. Tot plegat,
òbviament, requereix una dedicació i una com-
plexitat que ha canviat els tempos i dinàmiques
militants. Paral·lelament, s’accentua el sentiment
d’estranyesa i rebuig quan afrontem les expres-
sions quotidianes de la ideologia dominant fora
dels nostres espais.
«Portem un nou món als nostres cors», sí,
però és fals pensar que podem abstreure’ns del
món on vivim i no em sembla que tampoc sigui
la nostra aposta. Per incidir-hi hi hem de ser
i potser caldrà calibrar les nostres prioritats
polítiques, fer sostenible la dialèctica interna amb
la dialèctica social i no abandonar la lluita per un
refugi fet a mida. Q
Per què les dones
haurien de lluitar
pel socialisme?
Per Andrea D’Atri

Segurament el socialisme no serà el paradís per

a les dones, però la socialització necessària de tot
el treball és l’avantsala a eliminar els prejudicis
i desigualtats de gènere que ha fomentat el
capitalisme.

P
osar-nos d'acord sobre els avantatges
que oferiria el socialisme per a la vida,
el desenvolupament i el benestar de
les dones pot convertir-se en un debat
feixuc. Però potser és més senzill
coincidir en el diagnòstic que el capitalisme està
conduint la Humanitat i el planeta a la misèria, a la
destrucció i a la barbàrie.
Fa només quinze anys, la relació entre la rique-
sa de les cent llars més adinerades dels Estats Units
i el 90% de les llars situades per sota de les més
riques era de 108.765 a 1. Si comparem aquesta di-
ferència amb altres moments de la Història, podem
dir que equival a la diferència de poder material
que hi havia entre un senador i un esclau en el
moment d'esplendor de l'Imperi romà. La pandè-
mia que assola el món des de principis del 2020
no va fer sinó augmentar aquestes contradiccions
aberrants que impugna la majoria. Amazon és una
metàfora esborronadora del que diem: centenars
de milers de treballadores i treballadors precarit-
zats —sotmesos a jornades extenuants, sense dret
a sindicar-se, sostenint sobre una fatigada esque-
na el moviment de l'economia a canvi de salaris
migrats—, mentre l'amo de la companyia va veure
com s’engruixia el seu patrimoni en 72.000 milions

95
Més del 21% de les dones en edat de treballar
fan tasques de cura sense remuneració a temps
complet, un fet que només ocupa l’1,5% dels
homes en les mateixes condicions.
de dòlars en aquest curt període en el qual van mo-
rir més de 4,5 milions de persones.
La crisi suscitada per la COVID-19 no va fer
més que accelerar tendències que ja estaven en
marxa des d'abans. Però, a més, va evidenciar que
les contradiccions capitalistes no són només econò-
miques, sinó també ecològiques i reproductives: de
manera obscena, es va desplegar davant dels ulls
de milions d'éssers humans el funest axioma capi-
talista que els guanys són més importants que la
vida. En cada crisi capitalista, aquesta contradicció
es fa cada vegada més inacceptable. I per això, com
reconeixen diferents analistes, les idees del socialis-
me tornen a recrear-se entre les noves generacions,
fins i tot al cor mateix dels països imperialistes.
Lligades i ben lligades
El 2019, abans que el coronavirus s'escampés pel
planeta, les dones representaven el 50% de la
població mundial en edat de treballar, encara que
representaven només el 39% del total de la pobla-
ció activa. En gairebé tots els països de l'Àfrica sub-
sahariana, del sud-est asiàtic i de l’Amèrica Llatina,
les dones estaven més exposades que els homes
a incorporar-se al mercat laboral en condicions
de precarització i informalitat. Més del 21% de
les dones en edat de treballar fan tasques de cura
sense remuneració a temps complet, un fet que
només ocupa l’1,5% dels homes en les mateixes
condicions.
96
El mateix any, 13 mi-
lions de nenes i adolescents
menors de 20 anys van ser
mares, però en 119 països,
l'accés a l'avortament està
subjecte a condicions i no-
més hi ha 38 països que pro-
hibeixen l'acomiadament
de treballadores embaras-
sades, mentre que en 86 països no s'inclouen els
períodes d'absència destinats a la cura de filles i
fills en la pensió de jubilació. El 52% de les persones
de més de 15 anys que vivien amb VIH el 2018 eren
dones, i aquesta és una proporció que no deixa
d'augmentar des de 1990, quan representaven
menys de la meitat.
Amb la pandèmia, les bretxes de gènere pre-
existents es van accentuar encara més. A principis
d'enguany, el Fòrum de Davos va calcular que es
necessitaran més de 135 anys per eliminar les des-
igualtats de gènere al món: uns 36 anys més que
el que havien estimat el 2020. Les decisions preses
pels governs per afrontar la pandèmia de COVID-19
han aconseguit retardar una generació més el que,
en els seus propis termes, consideren la meta de la
igualtat de gènere.
És del tot utòpic pensar que, més tard o més
d'hora, aquesta bretxa es reduirà i deixarà que
el sistema capitalista segueixi lliurement el curs del
seu funcionament o, en una versió més progressis-
ta, que els moviments socials es manifestin i els
sectors polítics democràtics legislin en un sentit
que escurci aquesta distància entre els gèneres.
Avui, als EUA, les dones fan front al retrocés del
dret a l'avortament a Texas; de la mateixa manera,
hi ha hagut avenços i retrocessos a l'Estat espa-
nyol al llarg dels últims anys. A Suïssa s'aprova el
matrimoni igualitari i a l'Afganistan les dones s’han
de tornar a cobrir tot el cos per sortir al carrer. El
capitalisme no es troba en un moment de desen-
volupament, sinó de supervivència a força de cri-
sis recurrents, per a la recuperació de les quals és
necessari deixar un rastre de destrucció de forces
productives en el camí. I encara si es pogués imagi-
nar, fantasiosament, que la utopia neoliberal pogués
prosperar, en quins països ho faria i a costa de qui?
Les cadenes globals de cures hi són per mostrar-nos
la resposta. Pel que fa als països més desenvolupats,
si les dones aconsegueixen igualar els homes en les
seves carreres laborals o acadèmiques és, en gran
mesura, perquè el treball gratuït de reproducció de
la seva força laboral ha estat terceritzat en una altra
dona pobra, immigrant i racialitzada.
No hi ha lleis ni augments del producte inte-
rior brut que modifiquin aquesta situació. És un
dels nusos més tensos que ha creat el capitalisme i
un dels que és impossible deslligar dins del sistema.
Treball gratuït i més treball gratuït
El treball domèstic no està controlat, de mane-
ra directa, pels capitalistes. No obstant això, els
capitalistes es beneficien de mantenir una gran
part del treball reproductiu de la força de treball
en l'esfera privada. D'aquesta manera, el salari
no necessita cobrir tots els costos de reproducció
del treballador o la treballadora assalariats, per-
què una part d'aquestes tasques la cobreixen els
assalariats mateixos, a casa seva, sense rebre cap
remuneració a canvi. És clar que en la immensa
majoria, qui fa aquesta feina —tinguin o no, a més,
un treball assalariat— són dones. Dit en altres ter-
mes, el treball de reproducció no remunerat, que
majoritàriament duen a terme les dones a casa,
augmenta indirectament la massa de plusvàlua
que el capitalista extreu de l'explotació de la força
de treball assalariada.
Per tant, encara que l'opressió de les dones
clava les arrels en el sorgiment de les societats
dividides en classes de l'Antiguitat, el capitalisme
reformula aquesta subordinació i la fa funcional
per a l'enfortiment del mecanisme d'extracció de
plusvàlua. Fetitxitza la producció de mercaderies,
enfosquint l'existència del plustreball mitjançant el
pagament d'un salari. I, al mateix temps, manté dis-
sociat de l'àmbit de la producció el «component
domèstic» del treball necessari per a la repro-
ducció d'aquesta mercaderia tan especial que és la
força de treball. Per això, diverses autores feminis-
tes marxistes consideren que el treball domèstic, el
treball gratuït de reproducció social o el que també
es denomina, en un sentit ampli, treball de cures és,
tal com existeix per a les àmplies masses, un autèn-
tic producte de la societat capitalista.
Sostenir aquesta descomunal desigualtat
requereix una gran força de pressió ideològica que
faci que els individus assumeixin la norma com a
desig propi. En altres paraules, que homes i dones
acabin creient que allò que fan elles, majoritària-
ment, no és treball no pagat, sinó amor. Per això,
El salari no necessita cobrir tots
els costos de reproducció del
treballador o la treballadora
assalariats, perquè una part
d'aquestes tasques la cobreixen
els assalariats mateixos, a
casa seva, sense rebre cap
remuneració a canvi.
97
l'amor romàntic —entre altres coses— és també un
invent del capitalisme.
El capitalisme, que va ser capaç de desxifrar
els misteris de la naturalesa i el cosmos, no pot
liquidar totalment els prejudicis, mandats i estereo-
tips que estableixen què és una dona, com ha de ser
una bona dona, quins són els seus drets i obliga-
cions, quins haurien de ser els seus anhels i com-
portaments. Perquè en el manteniment d'aquest
«obscurantisme de gènere» radica gran part de
la justificació ideològica que aquest treball no
pagat és amor i correspon a les dones. Aquella que
desafiï, en algun punt, aquests profunds i ances-
trals preconceptes instituïts sobre el seu gènere, és
susceptible de ser violentada mitjançant la burla, el
menyspreu, la humiliació, la coerció econòmica o
judicial, els cops o el feminicidi.
Per això, reiterem, no hi ha polítiques socials
de desenvolupament, ni extraordinària prosperitat
econòmica, ni meravellosa legislació amb perspecti-
va de gènere que, en qualsevol democràcia capi-
talista —fins i tot les dels països més avançats—
pugui eliminar del tot l'opressió de les dones,
conquerir la seva emancipació, ni tan sols aconse-
guir la plena igualtat amb els homes.
Parafrasejant Marx i Engels, anomenem socia-
lisme el «moviment real que anul·la i supera l'estat
de coses actual». I dic «aquest estat de coses» al fet
que una petita minoria s'enriqueixi obscenament,
fins i tot enmig d'una pandèmia, a costa del treball
cada vegada més precari de les grans majories,
la reproducció de les quals com a força de treball
depèn inexorablement del treball no remunerat de
les dones.
Alliberar el temps del rellotge capitalista
El capitalisme, agullonat pel seu impuls inherent
a la competència, disminueix acceleradament
el temps de treball socialment necessari per a la
98
producció de les mercaderies. Més productes en
menys temps és productes més barats i més con-
sum. Per als capitalistes, més i majors guanys. Per
a la majoria de les treballadores i treballadors,
un robatori cada vegada més gran: en el mateix
temps amb què abans es feia una mercaderia X,
ara se’n produeixen cent, mentre que qui la pro-
dueix rep el mateix salari. Perquè no se li paga pel
que produeix; es lloga la seva força de treball per
un determinat lapse de temps. El capitalista ne-
cessita la sobreexplotació d'un sector de la classe
treballadora amb alts ritmes de producció, hores
extres i jornades extenuants en un extrem, mentre
una gran massa de treballadores i treballadors es
mantinguin a l'atur o en feines ultraprecàries per
pressionar a la baixa els salaris dels ocupats.
Però els desenvolupaments de la ciència i la
tecnologia, que permeten aconseguir un nivell tan
alt de productivitat del treball, també podrien per-
metre reduir enormement el temps d'aquest tre-
ball emprat en la producció i reproducció de les
condicions materials d'existència de la societat.
Això proposem els socialistes: reduir al mínim el
treball necessari perquè totes les persones puguem
desplegar les nostres capacitats humanes en l'art, la
ciència, l'esport, els vincles i la cura de les altres, els
altres, el planeta. Treballaríem totes i tots i ho fa-
ríem en moltíssim menys temps que el que emprem
actualment per guanyar el nostre salari. És clar, això
atempta contra els guanys dels capitalistes, que ens
obligaran a enfrontar-nos a la seva resistència que
els llevin els privilegis (llegeixi's, enfrontar-nos a
les seves lleis, la seva justícia, la seva policia, els seus
exèrcits, però també la divisió que imposaran en les
nostres files mitjançant les religions, el racisme, la
xenofòbia i la misogínia). Res de nou sota el sol: el
socialisme és aquest moviment real que s'expressa,
en germen, en la lluita constant de la classe treba-
lladora per alliberar-se del jou de l'explotació, des
de les hores robades al patró amb un dia d'absència Però la socialització del treball domèstic i
justificat fins a la lluita històrica per reduir la de cures mitjançant la construcció d'habitatges
jornada laboral a vuit hores, des de conquerir les comunitaris i altres establiments (restaurants,
vacances pagades i l'organització de sindicats fins a bugaderies, escoles, llars d’infants, llars d'ancians,
establir el control obrer de la producció. Un movi- atenció domiciliària) i espais recreatius (parcs,
ment d'esclaves i esclaus insurrectes. camps esportius, clubs, centres culturals), treure’l
de l'àmbit privat de la llar i que es converteixi en
La revolució serà permanent o no serà una feina exercida tant per homes i dones assa-
El derrocament del capitalisme i la construcció lariats, és una base necessària per començar a
dels fonaments d'una nova societat socialista se- eliminar l'«esclavitud domèstica» que, en els fets,
ran suficients per posar fi a l'opressió femenina? impedeix a les dones exercir i gaudir en igualtat de
No, però són un pas necessari. condicions amb els homes dels seus drets «igualita-
Hem assenyalat anteriorment que tots els ris» —allà on els hagi conquerit.
prejudicis, mandats i Les pròximes ge-
estereotips de gènere neracions, alliberades
que es reprodueixen d'aquesta doble jornada
per sostenir la discri- La socialització del treball no remunerada i un cop
minació de les dones conquerida la reducció
enfonsen les arrels en domèstic i de cures és una al mínim del seu temps
les condicions mate- de treball, aniran disso-
rials de la reproducció
base necessària per començar lent els prejudicis
i producció social a eliminar l'«esclavitud masclistes i trobaran
capitalista. No obs- noves definicions per a
tant això, és més fàcil domèstica». l'amor que no estiguin
prendre el poder que lligades al sacrifici
dissoldre un prejudici. silenciós, la tasca invisi-
I és lògic que aquests ble i l’entrega incondi-
persisteixin encara cional.
quan les condicions No prometem que
materials que van pos- el socialisme serà el
sibilitar la seva exis- paradís per a les dones.
tència hagin estat modificades profundament. Per Però que cert és que la lluita per una societat sense
això, l'emancipació femenina no és la conseqüència explotació del treball humà per al benefici d’una
automàtica que hauria d'esperar-se que sobrevindrà minoria parasitària, que implica la subordinació
amb el mer assalt «als palaus d'hivern» i la socia- de les dones al treball invisible i gratuït de repro-
lització dels mitjans de producció, com ens han duir la força de treball, és l’única lluita que fa més
repetit els «camarades» estalinistes i altres que han vivibles les nostres vides! Ser part d'aquest estat
tergiversat el marxisme en una caricatura economi- de coses o ser part del «moviment real que anul·la i
cista miserable. supera l'estat de coses actual»? Tria. Q

99
Germanes en
la solidaritat
Per Kristen Ghodsee

Segurament el socialisme no serà

el paradís per a les dones, però la
socialització necessària de tot el treball
és l’avantsala a eliminar els prejudicis i
desigualtats de gènere que ha fomentat el
capitalisme.

A
vui als Estats Units entre les feministes està de
moda parlar sobre el terme «intserseccionalitat»,
que significa que tots els esforços per afavorir
els drets de les dones han de tenir en compte la
classe, la raça, l’ètnia, la sexualitat i altres marca-
dors d’identitat que sovint impedeixen que diferents grups de
dones treballin per una causa comuna. Però quatre anys abans
de l’influent article de 1989 de Kimberlé Williams Crenshaw
«Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: A Black
Feminist Critique of Antidiscrimination Doctrine, Feminist
Theory and Antiracist Politics» [Desmarginalitzant la intersecció
de raça i sexe: una crítica feminista negra de la doctrina contra
la discriminació, la teoria feminista i les polítiques antiracistes],
les dones africanes havien lluitat perquè s’inclogués un debat
sobre l’apartheid en el programa de la Tercera Conferència
Mundial de les Nacions Unides sobre les Dones, celebrada
a Nairobi l’estiu de 1985. Ja d’ençà de la Primera Conferència
Mundial de les Nacions Unides sobre les Dones, celebrada a la
Ciutat de Mèxic una dècada abans, les feministes liberals dels
Estats Units havien insistit que una conferència de dones només
havia de tractar l’estatus de les dones. Argumentaven que les
altres qüestions no rellevants per a la promoció de la igualtat de
gènere haurien de tractar-se (haurien de tractar-les els homes) a
l’Assemblea General. Com a resposta, les dones de l’Àsia, l’Àfrica
i l’Amèrica Llatina, juntament amb les seves aliades dels països
socialistes de l’Europa Oriental i Cuba, van protestar dient que
una conferència de dones hauria de permetre que les dones par-
lessin de totes les preocupacions globals, independentment de si
eren «qüestions de dones» específicament.

100
 Durant la Guerra Freda, les
connexions entre les qüestions
de raça, classe i gènere van
permetre als països més
pobres forjar unes aliances que
van desafiar l’hegemonia de
l’Occident capitalista.

Per la seva banda, les americanes de la delegació oficial van

considerar el debat de temes com l’apartheid o la necessitat d’un
Nou Ordre Econòmic Internacional (NOEI, NIEO per les seves
sigles en anglès) una «politització» innecessària de les trobades.
Les directives del Departament d’Estat i de la Cambra de Repre-
sentants dels EUA van advertir les delegades americanes oficials
a les conferències de dones de centrar-se exclusivament en les
«qüestions de dones». Com a resposta, les dones del Segon i del
Tercer Món van insistir que el sistema econòmic capitalista era
l’arrel de molts de problemes. Argumentaven que no es podien
separar les «qüestions de dones» de les qüestions del racisme, el
colonialisme i el neocolonialisme. Quin sentit tenia, preguntaven
les dones africanes, debatre sobre els drets de les dones a Sud-
Àfrica quan la categoria «dona» estava dividida de manera tan
evident per la raça? Quin sentit tenia, qüestionaven les dones de
l’Europa Oriental, debatre sobre els drets de les dones en socie-
tats dividides entre classes opressores i oprimides?
Tot i que no tenien un terme elegant per a la seva perspectiva
compartida, aquelles dones dels països del Sud i dels països de
l’Est socialista que creien que no podies parlar de les qüestions
de gènere de manera independent de les qüestions de raça i classe
de fet impulsaven una mena de «protointerseccionalitat», resisti-
da amb ferocitat per moltes representants dels països del Primer
Món. En el meu llibre de 2019, Second World, Second Sex: Socialist
Women’s Activism and Global Solidarity During the Cold War [Se-
gon Món, segon sexe: l’activisme de les dones socialistes i solida-
ritat global durant la Guerra Freda], ressegueixo les importants
aliances entre dones socialistes i dones de tendència socialista
a Bulgària i Zàmbia i els seus impactes en la formació del movi-
ment global de dones durant l’Any Internacional de les Dones de
les Nacions Unides (1975) i la subsegüent Dècada de les Nacions
Unides per a les Dones (1976-1985). Sostinc que la història de la
coalició internacional de dones que defensaven uns estats i unes
xarxes de seguretat social més forts (finançats per la propietat
pública de la indústria) ha estat esborrada per la historiografia
feminista occidental d’aquesta època. Aquesta solidaritat política
entre dones no occidentals va suposar un important repte per al

101
Sostinc que la història de la
coalició internacional de dones
que defensaven uns estats i unes
xarxes de seguretat social més
forts (finançats per la propietat
pública de la indústria) ha estat
esborrada per la historiografia
feminista occidental d’aquesta
època.

feminisme liberal en el pla mundial, i en molts aspectes, la com-

petició de Guerra Freda entre Occident i l’Est i el Sud sobre quin
sistema econòmic podia fer avançar més els drets de les dones es
va demostrar com un catalitzador important d’un progrés social
ràpid.
Per tal d’entendre l’atractiu dels ideals socialista i comunista
per a les dones del Sud Global, s’ha de mirar enrere, als segles
xix i xx, i revisitar l’obra de teòriques com Flora Tristan, August
Bebel, Friedrich Engels, Lily Braun, Clara Zetkin i Alexandra Ko-
llontai. Aquests i aquestes socialistes van pensar àmpliament en
la relació entre capitalisme i drets de les dones. Sostenien que
quan la societat situa tota la càrrega de la cura dels fills sobre les
dones (sense donar-los oportunitats perquè rebin educació o for-
mació professional de qualsevol tipus), les dones estan forçades
a ser dependents econòmicament dels homes. Aquesta depen-
dència dels homes crea una situació en què les dones mateixes
es converteixen en un tipus de bé, fet que limita la seva capacitat
de prendre decisions lliures sobre les seves vides. Socialistes i
comunistes han parlat d’això durant més de dos segles, però el
problema continua. Si mirem a gairebé tots els països capitalis-
tes avançats d’arreu del món, les dones continuen lluitant, per
exemple, per trobar un equilibri entre feina i família, i sovint han
de sacrificar una carrera per la maternitat o viceversa. La situació
va empitjorar deu vegades durant la pandèmia, quan la mainada
es va veure obligada a quedar-se a casa perquè les escoles havien
tancat.
En les societats en què les dones poden cuidar-se de les
necessitats materials pròpies i les dels seus fills, mitjançant
la provisió pública de serveis que com a mínim socialitzen
parcialment la feina de reproducció social, les dones són menys
econòmicament dependents dels homes. Les dones que són
independents poden deixar unes relacions d’abús, tòxiques o in-
satisfactòries sense por, i això els dona més llibertat per prendre
més decisions vitals. També prenen aquestes decisions vitals en

102
 una societat amb uns nivells més alts de solidaritat social entre
classes, races, religions, ètnies, etc., unes societats en què el valor
de la vida humana i el desenvolupament humà és més valorat
que els beneficis d’empreses globals o la cobdícia desmesurada i
l’acumulació de privilegis de les elits locals. Per a les persones dels
països que emergien de llargs períodes de colonialisme i subjuga-
ció estructural, era completament natural que les activistes tre-
ballessin braç a braç amb els seus compatriotes homes per posar
fi als efectes persistents de l’imperialisme econòmic. Durant la
Guerra Freda, les connexions entre les qüestions de raça, classe i
gènere van permetre als països més pobres de forjar unes aliances
que van desafiar l’hegemonia de l’Occident capitalista.
En la seva història intel·lectual de les dones i les Nacions
Unides, l’economista índia Devaki Jain lamentava la pèrdua del
context de Guerra Freda perquè creia que amb la seva desapa-
rició les dones dels països del Sud van perdre la seva capacitat
d’obrir els seus camins de manera independent de l’hegemonia
econòmica i política occidental: «La desaparició de la Guerra
Freda [...] va eliminar un paraigües polític vital que havia res-
guardat les dones del Sud, que els havia donat una legitimitat per
plantejar una reivindicació de justícia com a part dels moviments
per combatre la dominació». Jain reconeixia clarament el paper
important de la solidaritat entre dones dels països de l’Est socia-
lista i les dones dels països del Sud: «El bloc socialista havia donat
suport a plantejaments que exigien un estat fort, un impuls cap a
la provisió pública de serveis bàsics, i un programa econòmic glo-
bal més igualitari, com ara el Nou Ordre Econòmic Internacional.
Sovint va ser un aliat dels estats acabats d’alliberar quan inten-
taven forjar aliances [...] per negociar amb els seus antics amos
colonials». Les feministes dels Estats Units i l’Europa Occidental
tenien accés a uns recursos financers que excedien de lluny els
de les activistes en favor de les dones de la resta del món, però les
dones de la resta del món van forjar unes aliances que els donaven
força numèrica.
Tot i que no hi ha dubte que unes preocupacions geopolíti-
ques més àmplies informaven aquestes relacions contínues (els
països del bloc de l’Est sempre intentaven anotar-se punts morals
contra els Estats Units i els seus aliats), les dones adscrites a
Les gravacions dels aquest moviment d’esquerres global de dones creia de veritat en
la idea que les qüestions de la igualtat de gènere no podien (i no
debats a les Nacions haurien) de separar-se mai dels contextos polítics més amplis en
Unides avui ens què les dones vivien, i que l’emancipació de les dones demanava
algun tipus de propietat col·lectiva de les empreses nacionals i
mostren clarament que una repudiació de la lògica del capitalisme. Les gravacions dels
debats a les Nacions Unides, així com innombrables publicacions
les dones socialistes internacionals que es van produir i van circular durant l’Any
eren «interseccionals» Internacional de les Dones i la Dècada Internacional per a les
Dones, avui ens mostren clarament que les dones socialistes eren
molt abans que les «interseccionals» molt abans que les seves germanes feministes
seves germanes liberals. Tot i que els seus intents de construir un món millor es
van esfondrar després de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, els
feministes liberals. ideals per què lluitaven són tan rellevants avui com ahir. Q

103
Mantenint-ho
tot unit:
dones negres,
Poder Negre
Per Andrew Fearnley

Les militants del Poder Negre van tenir un paper

cabdal en mantenir el moviment unit, no només
a partir de la invisible tasca de cures, sinó també
en la teoria i galvanitzant políticament el col·lectiu
enfront la repressió i en l’ofensiva pública.

U
n reflex de com les històries de violència racial han quedat
integrades en els moviments polítics d’avui dia és el fet que
l’autobiografia d’Angela Davis, publicada amb aclamació inter-
nacional el 1974, es reeditarà a Random House el proper abril.
Autobiography oferia el que un publicista va anomenar alesho-
res «un relat sincer dels primers vint-i-vuit anys de l’autora». El llibre abraça
des de l’arrest de Davis l’octubre de 1970 pel seu paper en un intent de fuga de
la presó fins a la seva absolució dos anys més tard, passant ràpidament i engin-
yosa per seccions dedicades a la seva educació, les topades amb la segregació
racial i el paper que van jugar la filosofia i el marxisme a nodrir el seu com-
promís radical. Però com ella mateixa va emfasitzar amb insistència, Angela
Davis esperava que el llibre fos una «autobiografia política», una obra que
no situés en primer pla la seva «història personal», sinó que fos un relat de les
forces que van mobilitzar-la, a ella i a «milions de la meva gent», i la seva resis-
tència col·lectiva a l’opressió.
Els passatges de l’autobiografia de Davis que van resultar més destacables
per als lectors dels anys setanta van ser els que tractaven la seva implicació
amb l’activisme pels drets civils, el radicalisme negre, l’organització a les
presons i el Partit Comunista dels Estats Units. És probable, però, que la re-
impressió del llibre el 2022 faci molt més visibles el patriarcat de l’època i el
rol de les polítiques de gènere en el radicalisme negre.
Autobiography situava el retorn de Davis als EUA i la seva implicació
creixent en les organitzacions negres radicals al costat del xovinisme i masclisme

104
Posar en primer pla
el paper de les dones
negres en aquests
grups porta el Poder
Negre a un propòsit
més clar, que expressa
el caràcter multinivell
d’aquesta formació
política. Bàsicament,
revela com les dones
negres implicades en
aquest moviment, als
EUA i entre poblacions
postcolonials en ciutats
com Londres, van
ampliar les fronteres de
les polítiques radicals
aquestes dècades.

exacerbats dels grups negres radicals de Califòrnia.

Mentre organitzava un míting el 1967 entre un grup
divers d’activistes de la Costa Oest, explica, per
exemple, com va ser objecte de crítiques dures
de part de membres de l’organització naciona-
lista negra de Ron Karenga per assumir un rol de
lideratge, percebut com una «feina d’homes». La
primavera següent, el 1968, Davis conta com fins i
tot a LA SNCC, un dels grups radicals més destacats
de la ciutat de Los Angeles, si les dones negres
s’expressaven o rebien felicitacions per les cam-
panyes que duien a terme, als activistes homes els
preocupava que hi hagués en marxa «un cop d’estat
matriarcal». Aquestes reaccions eren típiques, afe-
geix Davis, «un problema constant en la meva vida
política».
Les dones negres van respondre al patriarcat i
el sexisme inserits en les organitzacions pels drets
civils i el Poder Negre de maneres diferents, de

105
vegades contradictòries. Van prendre el que els va fer falta d’aquestes organit-
zacions però també, cap als anys setanta, van transformar fortament la direcció
i l’atmosfera del radicalisme negre. Posar en primer pla el paper de les dones
negres en aquests grups porta el Poder Negre a un propòsit més clar, que
expressa el caràcter multinivell d’aquesta formació política. Bàsicament,
revela com les dones negres implicades en aquest moviment, als EUA i entre po-
blacions postcolonials en ciutats com Londres, van ampliar les fronteres de les
polítiques radicals aquestes dècades. Van aprofundir en el compromís del Poder
Negre amb les polítiques de base en organitzar les comunitats multiracials on
vivien, treballaven i estimaven i, seguint una llarga tradició de dones interna-
cionalistes negres, van ajudar a reimaginar i a fer del Poder Negre un moviment
global contra la supremacia blanca i l’imperialisme capitalista. Així, ofereixen
uns models instructius i uns materials estimulants per als moviments contem-
poranis per la justícia social, així com una concepció de la política arrelada en el
dia a dia.

Supremacia i subordinació
El Poder Negre, tal i com va sorgir als EUA a mitjan anys seixanta, era una
formació política complexa. Es pot dividir grosso modo entre dos corrents
principals: el nacionalisme cultural, que alimentava les nocions afrocèntriques
de separatisme racial, i el nacionalisme revolucionari, que situava el «lumpen»
o «germans del bloc» com l’«avantguarda» d’una revolució socialista interna-
cional i s’inspirava en Marx, Mao i Fanon. Les dues tradicions van confiar
per al seu atractiu popular, almenys inicialment, en imatges potents d’una
masculinitat negra renegada, que es fa evident en l’actitud desafiant de què
depenien molts dels personatges activistes de l’època. El llibre del pantera
negra Eldridge Cleaver Soul on Ice [Ànima sobre gel](1968), que va vendre
un milió de còpies el primer any, semblava situar la violència sexual contra
les dones negres i blanques com un acte de revolució, per exemple. Amb
tot, com assenyala l’historiador Daniel Matlin, la identitat negra viril que es
proposava a l’obra de Cleaver i en altres textos del Poder Negre —incloent-hi
l’autobiografia de Malcolm X (1965) i Soledad Brother [Germà Soledad] (1970)
de George Jackson— eren exemples d’una masculinitat rebel que tots els tipus
d’activismes del Poder Negre estaven determinats a reformar i substituir amb
uns rols de gènere propis i estrictes, de supremacia i voluntat masculines i de
supressió i passivitat femenines.
El projecte de ressuscitar la virilitat negra com a estratègia per a
l’autodeterminació racial va començar amb la Nació de l’Islam. Amb desenes de
milers de membres i un munt de mesquites arreu dels EUA, particularment en
ciutats amb grans poblacions afroamericanes, la Nació exemplificava l’atractiu
creixent que tenia el nacionalisme negre a principis dels seixanta. També era
una institució patriarcal a ultrança, coneguda pel carisma del seu seguidor més
destacat, Malcolm X, així com la seva organització heteronormativa i patriarcal.
Amb tot, i a desgrat —possiblement fins i tot a causa— dels codis puritans de la
Nació sobre el gènere i la vida familiar, va resultar un refugi per a moltes joves
negres de classe treballadora. La historiadora Ula Taylor mostra en el seu llibre
The Promise of Patriarchy [La promesa del patriarcat] (2017) que la Nació era
apreciada per les dones negres precisament perquè proporcionava una estruc-
tura i un alleujament a la devaluació corrosiva de les persones negres evident
en la societat estatunidenca. A més, moltes de les dones negres que s’hi van
unir, raona Taylor, van poder «sobrepassar el patriarcat per als seus propis fins».
Moltes van subvertir silenciosament les seves ensenyances sobre control de

106
 natalitat encarregant-se de la seva planificació familiar, i la majoria van trobar
que proporcionava unes millors oportunitats econòmiques per treballar de
les que hi havia disponibles en el conjunt de la societat. D’aquesta manera, les
dones negres van fer-se un lloc per a si mateixes fins i tot en els escenaris més
prohibits.
La postura de la Nació pel que fa a les relacions de gènere va servir
com a patró per a molts dels posteriors grups del Poder Negre, incloent-hi
l’organització nacionalista cultural coneguda com US [Nosaltres]. Fundada el
1965 a Los Angeles per Ron Karenga, US era un grup modest amb una àmplia in-
fluència en l’agenda nacionalista cultural negra de mitjan anys seixanta. Estava
basada en un «sistema de valors» quasi religiós conegut com Kawaida i, com
la Nació, reinscrivia unes rígides jerarquies de gènere (Karenga va ser condem-
nat més tard per torturar dues dones negres que n’eren membres). El manual
del grup recordava intencionadament als membres que les dones «no poden ser
femenines sense ser submises». El poeta i activista Amiri Baraka va trobar en el
model d’autoritat patriarcal de Kawaida una visió de la transformació radical
que pretenia per a la societat americana i el 1968, inspirat per US, va fundar el
Committee for Unified Newark (CFUN) [Comitè per al Newark Unificat]. Amb
tot, fins i tot dins de l’aventura patriarcal a ultrança de Baraka, les evidències
insinuen que les dones negres eren qui duien a terme l’«espina dorsal» de les
tasques del grup i emprenien la majoria de la feina de promoció als instituts
locals i entre grups comunitaris.

Però la perspicàcia i l’activisme radicals d’algunes dones

negres, com Angela Davis, depenien de l’educació formal.
Dones com elles van actualitzar els vincles del Poder Negre
amb el marxisme acadèmic i les fonts tradicionals de teoria.

Altres grups menys coneguts del Poder Negre, en altres parts dels EUA,
també tendien a basar-se en la subordinació femenina, encara que això era
més manifest en les seves estructures basades en el gènere que no pas en la
seva retòrica pública. El United Front [Front Unit] a la ciutat de l’Oest Mitjà de
Cairo, Illinois, era un grup insurgent, majoritàriament de classe treballadora,
que promovia la cooperació entre grups del Poder Negre de manera ideològi-
cament transversal i que va sostenir un dels boicots econòmics més llargs en
aquella zona, així com campanyes posteriors contra la violència policial. Estava
liderat pel reverend Charles Koen, un coordinador carismàtic i experimentat,
les campanyes del qual estaven tenyides amb les idees tant de la religió com de
la revolució, i les files del qual estaven obertes a homes i dones. Amb tot, la his-
toriadora Kerry Pimblott detecta en els escrits privats de Koen una adhesió a
unes idees sobre les unitats familiars tradicionals i heteronormatives i, en
conseqüència, sobre el lloc apropiat per a les dones negres dins del moviment.
Tot i que el United Front va destacar per la preeminència de les dones negres en
les seves files, després va continuar exhibint una orientació masculina en la seva
organització i perspectiva.

107
 Tot això significava que els grups del Poder Malgrat l’intens masclisme del
Negre eren llocs fonamentals on hi havia friccions
entre homes i dones negres sobre el poder i el
moviment americà, les dones
lloc de cadascú. De vegades aquestes tensions van es van unir als grups del Poder
estimular la creació de grups específics liderats per
dones en el si de les organitzacions existents. Per Negre i van organitzar-s’hi
exemple, el 1971, el United Front de Cairo va fundar
un grup de defensa completament femení, les
activament a dins. Van negar-se
Liberettes. Però més sovint, i especialment als anys que les definissin els supòsits
setanta —i accelerats per la publicació d’obres clau
del feminisme negre i l’emergència del feminisme masculins del moviment, o que
radical— va haver-hi una erupció de grups indepen- les limitessin les jerarquies de
dents centrats en les dones. El CFUN va col·lapsar
quan les dones activistes, d’acord amb un informe gènere que impregnaven els
intern, ja no van continuar estant disposades a ac-
ceptar un tracte només com a «receptores de semen
seus grups polítics.
i cuineres». El Black Women’s United Front [Front
Unit de Dones Negres] va emergir en lloc seu, i va
prioritzar campanyes contra la «triple opressió»,
de gènere, raça i imperialisme. A principis dels anys setanta, la Black Women’s
Alliance [Aliança de Dones Negres], que havia pres forma dins de l’Student Non-
Violent Coordinating Committee (SNCC) [Comitè Coordinador Estudiantil No-
violent], havia establert un perfil separat com la Third World Women’s Alliance
[Aliança de Dones del Tercer Món]. El 1973, la Nacional Black Feminist Orga-
nization [Organització Nacional Feminista Negra] va sorgir a Nova York. La
proliferació d’aquests i molts altres col·lectius liderats per dones, sovint locals,
ens recorda la longevitat del Poder Negre més enllà d’una suposada desaparició
a mitjan anys setanta. També ens ajuda a recuperar aquestes facetes del seu
activisme, particularment les que situaven en primer pla perspectives antiimpe-
rials i anticapitalistes.

Teoria i política
El conjunt de relacions complicat i canviant entre activistes homes i dones
aquests anys potser va ser més pronunciat en el grup del Poder Negre més
conegut dels EUA, el Partit de les Panteres Negres. Fundat a Oakland, Cali-
fòrnia, a finals de 1966 per Bobby Seale i Huey P. Newton, els Panteres van
créixer a un ritme destacable entre finals de 1968 i el 1971, ajudats per la seva
resistència calculada a la imposició de la llei, i acompanyada per una estudia-
da i espectacular carta de presentació als mitjans. Amb tot, una campanya
sostinguda del govern contra el Partit, iniciada per l’empresonament de molts
activistes homes, incloent-hi els líders del Partit, va implicar que a finals dels
anys seixanta la balança de gènere comencés a inclinar-se cap a les dones
negres. Com recordava més tard l’actor negre Danny Glover, aleshores un estu-
diant a la Universitat Estatal de San Francisco, entre un «caos» com aquell, van
ser «les dones qui ho van mantenir tot unit».
Aquests patrons es van repetir en moltes de les divisions locals del Partit.
Cap el 1971, al voltant de la meitat de les seixanta seccions dels Panteres estaven
liderades per dones. A la secció de Portland del Partit, les dones negres con-
formaven almenys un terç dels membres. Quan molts activistes del Partit van
traslladar-se a la Badia de San Francisco responent a les crides dels líders de fer
d’Oakland la «seva base d’operacions», les dones negres també van pujar en els
rangs de l’organització nacional. Elaine Brown es va convertir en la presidenta

108
 del Partit des de 1974 fins a 1977, i el 1979, no menys de sis dones ocupaven
càrrecs en el comitè central del Partit.
Els Panteres van mostrar tensions entre les seves declaracions públiques
sobre igualtat de gènere i les seves pràctiques internes. El Partit va guanyar-se
l’admiració generalitzada l’agost de 1970, quan va emetre un reconeixement
sincer dels seus errors passats sobre com havia considerat el lloc de les
dones i gais en l’activisme, i la seva futura voluntat de «formar una aliança de
treball» amb aquests grups, que abraçava com a «potencials aliats». Mentre el
Partit canalitzava l’energia cap a la política electoral d’Oakland —amb l’impuls
a la campanya d’Elaine Brown a l’alcaldia— també donava suport a les dones
negres que es presentaven a càrrecs polítics nacionals, i van manifestar adhesió
pública a la campanya de Shirley Chisholm per a les primàries presidencials de
1972. Amb tot, a principis dels anys setanta, el Partit també estava, segons el
parer de l’historiador Devin Fergus, «infestat de relats d’explotació sexual». El
xovinisme va continuar sent abundant entre les bases, i es va anar vinculant
un nombre progressiu d’acusacions, d’agressió sexual i pitjors, amb el líder del
Partit, Huey P. Newton.
Així que les dones negres s’unien als grups del Poder Negre en nombres
creixents a finals dels anys seixanta i principis dels setanta, n’enriquien les polí-
tiques de moltes maneres. Les dones que es van adherir al Partit de les Panteres
Negres, com moltes implicades al United Front de Cairo, es van prendre serio-
sament les crides a «servir la gent», i van crear maneres de realitzar aquesta
ambició. No és cap coincidència que l’expansió dels «programes de supervivèn-
cia comunitaris» del Partit de les Panteres Negres, que proporcionava serveis
de benestar bàsics a comunitats de minories infraateses, van tenir lloc així que
les dones creixien en nombre i poder dins de l’organització. Cap a principis
dels anys setanta, les seccions del Partit oferien una bateria de serveis d’aquesta
mena, incloent-hi un programa d’esmorzars gratuïts, donacions de queviures,
serveis d’assistència legal, un diari comunitari, un programa de transport en
autobusos per als parents dels presoners i clíniques de salut gratuïta. En totes
aquestes empreses, les dones negres hi van jugar papers de lideratge, i van in-
corporar el que un acadèmic ha anomenat un «nou terreny moral» a les políti-
ques del Partit.
La labor i l’habilitat de les dones negres, afirma la sociòloga Alondra
Nelson, era del tot evident en les clíniques mèdiques gratuïtes que el Partit de
les Panteres Negres va implantar a unes quinze seccions del Partit, de Boston
a Berkeley. Aquests programes proporcionaven un tractament mèdic bàsic
gratuït en un país en què l’accés a l’atenció mèdica depenia de la capacitat d’una
persona de pagar-la, fet que va portar la cura de les
ferides, les proves oculars i el dentista a comunitats
pobres altrament negligides pel sector professio-
Especialment als anys setanta nal mèdic estatunidenc. La feina que les activistes
—i accelerats per la publicació i les voluntàries van dur a terme en l’àmbit de la
salut, així com les reflexions que van fer entorn de
d’obres clau del feminisme negre la qüestió al diari del Partit, van emmarcar una
perspectiva feminista en la clínica com a insti-
i l’emergència del feminisme tució social, que, en el context dels EUA, estava
radical— va haver-hi una inscrita per les forces del capitalisme, el racisme
i el patriarcat.
erupció de grups independents En aprofundir l’èmfasi del Poder Negre en
els moviments de base organitzant-se d’aquesta
centrats en les dones.

109
A través de contactes com el de l’activista
Connie Matthews, especialment a
l’Europa Occidental i a Escandinàvia, els
Panteres americans van construir les
seves aliances més vives i perdurables
amb estudiants i la Nova Esquerra.

manera, les dones negres també van donar una visió alternativa d’on provenien
les idees polítiques. Lluny de ser un cas en què «els homes teoritzaven, les dones
organitzaven», moltes de les activistes del Poder Negre van aportar una
perspectiva de teorització política que s’havia absorbit de la vida quotidiana.
Inspirant-se en experiències personals, en tradicions d’autoajuda i en greuges
comunitaris, van demostrar com, a través de l’organització, trobaven maneres
d’expressar les preocupacions centrals de la classe i la comunitat de què forma-
ven part. És a dir, que moltes eren exemples del que Antonio Gramsci anome-
nava intel·lectuals orgànics.
Però la perspicàcia i l’activisme radicals d’algunes dones negres, com
Angela Davis, depenien de l’educació formal. Dones com elles van actualitzar
els vincles del Poder Negre amb el marxisme acadèmic i les fonts tradicionals
de teoria. Això és cert en aquelles que van tirar endavant campanyes entorn
de la salut i de l’educació. Les activistes de les Panteres Negres, com ara Ericka
Huggins i Brenda Bay, que van establir i dirigir els grups comunitaris del Partit, i
la seva posterior escola a Oakland, la qual, segons explica la historiadora Donna
Murch, estava «àmpliament composta i dirigida per dones», posseïen titulacions
formals en educació i administració. De manera instructiva, els estudis de grups
de Poder Negre en altres marcs, incloent-hi les ciutats angleses de Londres i Bir-
mingham, apunten que la preocupació per millorar les oportunitats educatives
per als ciutadans negres i de minories era compartida per dones activistes de
fora dels Estats Units. Això ofereix, doncs, una mostra dels lligams i les aliances
de sororitat que es van engruixir al llarg d’aquests anys.

Sororitat global
El Poder Negre «va recórrer el món» a finals dels anys seixanta i durant els
setanta, i les dones negres van demostrar ser algunes de les seves internacio-
nalistes més abrandades. Aquesta força política transnacional va travessar
molt més enllà de les fronteres dels Estats Units —es va escampar al Carib, a
les ciutats angleses de Londres i Birmingham, amb una població creixent de
ciutadans d’origen postcolonial; i a través d’innombrables centres europeus
del radicalisme de la Nova Esquerra—. Va arribar-hi a través de les ments i
en els cossos dels activistes —ajudada per la circulació d’un seguit de llibres
(sovint i de manera eloqüent masculins) molt venuts, així com més possibi-
litats per viatjar i fer intercanvis d’estudiants, col·laboracions activistes i troba-
des internacionals.

110
 Un lloc on el Poder Negre estatunidenc va ressonar amb molta força va ser
a la Gran Bretanya dels anys seixanta. Mentre els britànics veien un món que
ja no estava definit per les polítiques de l’imperialisme i que la descolonització
transformava, les polítiques racials del país s’enverinaven. El moment va donar
a llum a unes polítiques indígenes de la negritud, així com la progressiva radica-
lització dels habitants postcolonials de la Gran Bretanya, molts provinents del
Carib i de l’Àsia meridional. A finals dels anys seixanta, el Poder Negre britànic
abraçava moltes organitzacions, incloent-hi el British Black Panther Movement
(BBPM), que disposava d’uns sis-cents membres entre 1968 i 1973. Qui es va
unir a aquesta organització —que només estava vagament associada amb els
Panteres americans— va ser majoritàriament gent jove. De manera única entre
els grups britànics del Poder Negre, el BBPM estava liderat per una dona, Althea
Jones-Lecointe, originària de Trinitat. Sota el seu lideratge, el BBPM va ser
implacable en el seu activisme —va organitzar trobades setmanals entorn de
l’assetjament policial i la racista legislació d’immigració, i va causar molt impac-
te a les Midlands i el nord d’Anglaterra, tot i que les campanyes comencessin des
de la seva base a Londres.
Encara que la majoria de membres del BBPM eren homes, l’organització
oferia un espai en què les activistes negres podien trobar-se per parlar de la na-
tura interconnexa de l’opressió. Un grup que van engendrar aquestes trobades
va ser el Sister’s Forum [Fòrum de Germanes], que va sorgir el 1972 i que va
perdurar després de la desaparició del BBPM l’any següent. El 1973, el grup es
va instituir per si mateix com el Brixton Black Women’s Group (BWG) [Grup de
Dones Negres de Brixton], un col·lectiu socialista i feminista, que també incloïa
exmembres del BBPM, com les activistes pels drets dels okupes Olive Morris i
Liz Obi, i l’educadora Beverley Bryan. El BWG va ser un dels moltíssims grups
i col·lectius que van fundar arreu de la Gran Bretanya i dels Estats Units
dones exmembres de grups del Poder Negre. I serveix com un recordatori
de com les dones negres, en molts països, van portar la força del Poder Negre
als anys vuitanta mentre l’enriquien en fusionar-lo amb les causes feminista i
socialista.
És irònic que molts dels esdeveniments i figures que es van convertir
en causes cèlebres internacionals del Poder Negre depenguessin de figures
masculines de la revolució, perquè molta de la feina feta a l’hora de construir
comunitats globals de suport entorn d’aquests fets la van dur a terme dones
negres. Tot i que últimament alguns acadèmics han posat èmfasi l’efecte que
les visites dels homes activistes del Poder Negre americans, incloent-hi
Malcolm X i Stokely Carmichael, van tenir sobre els grups radicals britànics,
pocs han destacat la influència estimuladora que van tenir viatges posteriors
de dones negres estatunidenques a l’hora d’atreure l’atenció sobre els judicis de
George Jackson, Fleeta Drumgo, Angela Davis i altres. Va ser la germana petita
de Jackson, Penny Jackson, qui va captivar el públic del voltant de Londres la
primavera de 1971, per exemple, i la mare d’un altre dels acusats a la presó de
San Quentin qui va viatjar a Londres l’any següent per recollir fons i donar a
conèixer el cas. A l’Alemanya Occidental, de manera semblant, les dones van
assumir papers de lideratge en la campanya per a l’alliberament d’Angela Davis.
Milers es van aplegar per sentir l’activista dels Panteres Negres dels EUA
Kathleen Cleaver parlar en una trobada a Frankfurt el juliol de 1971, i un grup de
suport de centenars de dones i infants de l’Alemanya Occidental van presentar
una petició al Consolat dels EUA per expressar la seva solidaritat. Que Frankfurt
es convertís en la ciutat més important de l’Alemanya Occidental per als simpa-
titzants del Poder Negre, així com la seu del reconegut Solidaritätskomitee amb

111
els Panteres del país, va ser en bona part gràcies als esforços de la coordinado-
ra internacional del Partit de les Panteres Negres americà, Connie Matthews.
Nascuda a Jamaica, educada a Londres i treballadora de la UNESCO,
les connexions de Connie Matthews amb l’esquerra europea no tenien parió
entre els activistes del Poder Negre americans. A través d’aquests contactes,
especialment a l’Europa Occidental i a Escandinàvia, els Panteres americans
van construir les seves aliances més vives i perdurables amb estudiants i
la Nova Esquerra. Des de la seva base de Copenhaguen, Matthews va dirigir
una petita delegació perquè animés grups del Poder Negre al Regne Unit i, la
primavera de 1970, va parlar davant d’un auditori desbordant a la Sorbona,
que va portar el dramaturg francès internacionalment conegut Jean Genet
a l’òrbita del Partit. El març de 1969, Matthews va organitzar una gira per
Escandinàvia dels destacats panteres americans Bobby Seale i Rai «Masai»
Hewitt. I també va ser fonamental a l’hora d’explicar perquè el Partit tenia
importància per a l’esquerra escandinava. Va afirmar als diaris danesos que
els Panteres estaven compromesos amb una «revolució proletària mundial»,
i va reafirmar així la perspectiva basada en la classe del Partit, a diferència de
la cobertura que els donaven qualificant-los de nacionalistes culturals moguts
per un essencialisme racial.
Si el riu de llibres i diaris que va travessar l’Atlàntic va portar un llenguat-
ge de l’opressió sexual i una caixa d’eines plena de conceptes emancipadors
directament a les feministes franceses i de l’Alemanya Occidental, els mecanis-
mes d’intercanvi entre les dones dels EUA i les seves aliades del Poder Negre a
Europa i a tot arreu sempre van córrer en diversos sentits. Mentre les polí-
tiques masculines del Poder Negre s’esfilagarsaven a principis dels anys
setanta i emergien nous grups exclusivament femenins, uns rols de gènere
més progressistes van anar reconfigurant el moviment. El grup estatunidenc
que va ser emblemàtic d’aquests moviments va ser el Black Women’s United
Front (BWUF), un grup de curta durada però influent format per exmembres
del CFUN. El BWUF va reestructurar les estrictes jerarquies de gènere del
nacionalisme cultural negre i, de manera fonamental, ho va fer gràcies al que
les activistes llegien en textos anticolonials, així com a les seves converses amb
dones africanes en una conferència a Tanzània. Igual que l’internacionalisme
va ser primordial en el Poder Negre, la participació de les dones negres en
moviments radicals d’arreu del món va refer el caràcter i la forma del Poder
Negre mateix.

Del Poder Negre a #BlackLivesMatter

Les dones negres van jugar uns papers decisius en les organitzacions del Poder
Negre dels anys seixanta i setanta, als Estats Units i arreu. Malgrat l’intens
masclisme del moviment americà, les dones es van unir als grups del Poder
Negre i van organitzar-s’hi activament a dins. Van negar-se que les definissin
els supòsits masculins del moviment, o que les limitessin les jerarquies
de gènere que impregnaven els seus grups polítics. I sovint van trobar mane-
res de prendre el que els va caldre d’aquests grups. Com Glover ens recorda,
les dones negres solien «mantenir-ho tot unit». Al seu torn, van formar noves
polítiques radicals que encreuaven les tradicions feminista, socialista i negra i
van definir un lloc per a elles i la resta de dones de color en les organitzacions
polítiques —un èxit que continua sent destacat en els moviments contempo-
ranis. Com l’acadèmica i activista Marcia Chatelain va dir a Dissent l’estiu de
2015, les dones negres van estar molt de temps «fent-se un espai» perquè les
dones participessin i donessin forma als moviments per a la justícia racial.

112
 Les dones negres van
expandir l’abast teòric i el
repertori organitzatiu de les
organitzacions radicals als anys
seixanta i setanta.

Parar atenció al lloc de les dones negres en el Poder Negre també ens
recorda que —contràriament al que diuen moltes afirmacions històriques—
aquesta potència organitzativa no va disminuir o desaparèixer a mitjan anys
setanta. De fet, van continuar i enfortir-se ben bé fins a mitjan anys vuitanta.
Encara que és un tòpic situar el final del Partit de les Panteres Negres americà
el 1974, quan Huey Newton va deixar l’organització i els Estats Units, situar en
primer pla les dones negres en les nostres històries subratlla com van refer i rei-
maginar el Partit durant els següents sis anys, sota el lideratge d’Elaine Brown.
Les dones negres van expandir l’abast teòric i el repertori organitzatiu de
les organitzacions radicals als anys seixanta i setanta. Van enriquir les maneres
de pensar i crear estratègies que hi es donaven en aquells grups —convertint
la justícia racial en inseparable de les «polítiques de la vida» i situant en primer
pla qüestions sobre educació, salut, drets reproductius, un salari vital, justícia
ambiental, així com la violència policial. I la orientació interseccional i les estra-
tègies organitzatives que aquestes dones van treballar han continuat informant
l’activisme estatunidenc al segle xxi. Va derivar en l’eclosió de nous grups
que dones negres, moltes vinculades a l’acadèmia, van fundar durant els anys
noranta, incloent-hi Critical Resistance [Resistència crítica], i, al 2000, INCITE!
Women of Color Against Violence [Incita! Dones de color contra la violència].
I continua sent completament evident entre les dones negres com ara Alicia
Garza, Opal Tometi, Patrisse Khan-Cullors i moltes altres que van encapçalar
el moviment Black Lives Matter el 2013, primer com una entitat digital i més
endavant com un moviment global desplegat en terreny hostil.
Tot i que a Angela Davis li preocupava que la seva «història personal pogués
treure valor» a la «comunitat de lluita contra la pobresa i el racisme», no calia
que ho fes. Perquè continua sent un punt feble de la història que tenim de
l’organització radical dels anys seixanta i els setanta, als EUA i a tot arreu, el
fet que de manera habitual inclogui els noms de tan poques dones negres.
Potser la republicació de l’autobiografia de Davis l’any que ve no només desper-
tarà noves lectures del moment històric del llibre, sinó que també suscitarà una
atenció més profunda a la tasca que les dones negres fan ara dins dels movi-
ments globals per la justícia social. Q

113
La bretxa salarial
i altres xifres de la desigualtat
Per Roser Espelt Alba
Infografia Münster Studio

L
a bretxa salarial no es sol manifestar com el salari mitjà és sistemàticament més baix
de forma tant evident com ens pen- en el cas de les dones, independentment del
sem. Aquesta discriminació que les sector, territori, el tipus de contracte o el tipus de
dones patim en el mercat de treball va jornada. Aquest fet es deu a què, en els diversos
molt més enllà de cobrar sous dife- llocs de feina que hi ha en una mateixa empre-
rents que els homes quan realitzem la mateixa fei- sa, els llocs més ben pagats estan reservats als
na que ells, quelcom que està àmpliament regulat, homes. A més a més, veiem com son sistemàtica-
sino que respon a una dinàmica estructural que ment les dones les que es concentren en el sector
supera l'àmbit de l'empresa i fins i tot del sector. serveis, el sector que acapara també els salaris
Com es pot observar, existeix una discrimina- més baixos —sector protagònic als Països Cata-
ció evident des del mateix accés al mercat de tre- lans on es concentra el treball més mal pagat, tant
ball. Les dones, pel fet de ser-ho, sempre tindran per homes com per dones—, i acaparen també la
menys possibilitats d'accedir a una feina, quelcom majoria dels contractes temporals i les jornades
que s'aguditza quan la dona té fills, a diferència parcials, tant per les barres que es troben a l'hora
dels homes. d'accedir a les feines com ja hem comentat, com
Però més enllà d'això, una vegada les dones per l'imperatiu que sol suposar la divisió sexual
accedeixen al mercat de treball, tampoc ho fan del treball reproductiu. 
en les mateixes condicions. En primer lloc, veiem

Probabilitat de ser anomenats per a una entrevista de treball

segons gènere, nombre de fills i qualificació per al lloc

15

12

3
Dones

Homes
0
Amb dues fills/filles Sense fills/filles Amb dues fills/filles Sense fills/filles

Qualificació adequada per al lloc Qualificació per sobre del requerit

Font: Dades extretes de Cortina et al. 2019 ¿Tienen las mujeres menos oportunidades de ser contratadas? El Observatorio Social, Fundació La Caixa

114
 Salari brut anual mitjà Salari brut anual mitjà
Països Catalans Indústria
30.000 € 30.000 €
29.000 € 29.000 €
28.000 € 28.000 €
27.000 € 27.000 €
26.000 € 26.000 €
25.000 € 25.000 €
24.000 € 24.000 €
23.000 € 23.000 €
22.000 € 22.000 €
21.000 € 21.000 €
20.000 € 20.000 €

Dones Homes Mitjana *Dones *Homes Mitjana

*Sense dades del País Valencià

Salari brut anual mitjà Salari brut anual mitjà

Construcció Serveis
30.000 € 30.000 €
29.000 € 29.000 €
28.000 € 28.000 €
27.000 € 27.000 €
26.000 € 26.000 €
25.000 € 25.000 €
24.000 € 24.000 €
23.000 € 23.000 €
22.000 € 22.000 €
21.000 € 21.000 €
20.000 € 20.000 €

*Dones *Homes Mitjana *Dones *Homes Mitjana

*Sense dades del País Valencià *Sense dades del País Valencià

Persones contractades (*1k)

Homes Dones PPCC
Total 2607,27 2452,75 5060

Indústria 619,2 283,7 496,1

Construcció 249,9 29,2 279,2

Serveis 1670,1 2919,7 3796,8

115
RETRAT
La revolució
té nom de
dona
Per Carme Bernat Mateus
Il·lustració Münster Studio
Fem un retrat biogràfic de les
vides excepcionals de Frederica
Montseny, Louise Michel i Sylvia
Pankhurst, que exemplifiquen la
vocació militant i el compromís
per les lluites per l’alliberament
de les dones enmig dels
moviments revolucionaris.
116
Frederica Montseny Mañé (1905-1994)
Frederica Montseny va ser la militant, escrip-
tora i oradora més coneguda de la història de
l’anarquisme espanyol del segle xx. Coneguda
com «La Leona», «Miss FAI» o «Prima Donna», era
una cara visible del moviment llibertari durant la
dècada de 1930, el moment de màxima populari-
tat de les idees i les organitzacions anarquistes.
Nascuda a Madrid i crescuda a Catalunya, Frede-
rica Montseny es va criar envoltada de grans re-
ferents de l’obrerisme, el racionalisme i el lliu-
repensament, ja que els seus pares, Teresa Mañé
i Joan Montseny, eren dos anarquistes il·lustrats i
reconeguts a la fin de siècle. El 1920, amb quinze
anys, va començar a escriure i poc temps des-
prés ja publicava nombroses novel·les i articles
en Solidaridad Obrera i en La Revista Blanca (la
revista publicada per la família Montseny-Mañé,
que va arribar a distribuir una tirada de 12.000
exemplars i va ser una de les publicacions més
influents de la història de l’anarquisme).
Va iniciar la militància activa al moviment lliber-
tari amb l’adveniment de la Segona República
l’any 1931, quan va ingressar a la CNT, i més tard
va militar a la FAI amb l’inici de la Guerra Civil.
Progressivament va adquirir més responsabilitats
i finalment va ocupar el càrrec de ministra de
Sanitat i Assistència Social dins l’equip de govern
de Francisco Largo Caballero, entre novembre
de 1936 i maig de 1937, a la València capital de
la República. Frederica Montseny va aplicar
els principis confederals per organitzar el seu
ministeri i va constituir comités sanitaris amb
enllaços municipals, comarcals i regionals a tra-
vés del Consell de Sanitat i el d’Assistència Social,

on estaven representats els sindicats i partits
majoritaris.
Les mesures que va aplicar van ser múltiples, tot
i que va ocupar la cartera poc més de mig any.
Una de les reformes més importants va ser
l’avantprojecte de la llei d’avortament, amb què
va impulsar, en plena guerra, amb membres de
l’Agrupació Mujeres Libres, la interrupció artificial
de l’embaràs abans dels tres mesos de gestació.
A més, va engegar altres projectes pioners, com
els antecessors dels actuals centres de planifica-
RETRAT
ció familiar, les mesures de protecció a xiquetes i
xiquets refugiats per la guerra, el control epidè-
mic i les campanyes de vacunació, les cantines
populars per alimentar la població treballadora
de rereguarda, les cases de solidaritat destinades
a albergar persones sense llar, els decrets per
nacionalitzar farmàcies i laboratoris mèdics o els
alliberatoris de prostitució, entre d’altres. A la
fi de la guerra es va haver d’exiliar a França, on
va ser perseguida en diverses ocasions, jutjada i
empresonada. Fin alment es va establir a Tolosa,
on va continuar la seua militància anarquista fins
la fi dels seus dies.
Les tesis de Frederica Montseny van ser polèmi-
ques i ambivalents en algunes ocasions. D’una
117
RETRAT
Les tesis de Frederica Montseny
van ser polèmiques i ambivalents
en algunes ocasions. D’una
banda, bevia de la tradició
anarcoindividualista i també de
les lectures radicals de la FAI.
banda, bevia de la tradició anarcoindividualista
i també de les lectures radicals de la FAI (que es
contraposaven en alguns moments al trentisme
moderat). D’altra banda, se l’acusava de revi-
sionista per la participació activa en la política
institucional des del Ministeri, per les reunions
amb la UGT per teixir un pacte de fusió durant la
guerra, pel suport pro disciplina i centralització de
l’exèrcit republicà la tardor de 1936 o per la peti-
ció de moderació enmig dels fets de Maig del 1937.
Ha estat una dona tan discutida com estimada
dins de les esquerres transformadores de l’Estat
espanyol, fruit dels seus cinquanta anys
de participació en la cúpula confederal.
La seua biògrafa, Antonina Rodrigo, concloïa
així el pròleg de l’últim llibre escrit per Frederica
Montseny: «ha de constar a tots, i a la classe obre-
ra espanyola en particular, que ni un dels mínims
drets de què hui es gaudeixen, al sud dels Pirineus,
hauria pogut fer-se realitat sense el combat valent,
tenaç i generós d'aquestes dones i d'aquests
homes, entre els quals Frederica Montseny ocupa,
amb tot el dret, un lloc d'inassolible avançada».
118
Louise Michel (1830-1905)
«La revolució social és el més viu dels meus desi-
tjos; més encara, m’enorgulleix ser un dels pro-
motors de la Comuna… Pertanc a tota la Revolució
Social» afirmava Louise Michel en la seua defensa
durant el Consell de Guerra que li van fer l’any 1871.
La communarde per excel·lència Louise Michel
és una de les dones obreres més conegudes de
la història. Reconeguda pel seu paper protago-
nista en la revolució de París, va ser la primera
a enarborar la bandera negra després adoptada
com a símbol llibertari, l’escriptora de la lletra de
La Internacional Anarquista i tot un símbol per al
moviment obrer internacional durant dècades.
Nascuda a la Xampanya, a França, francesa l’any
1830, era la filla d’una serventa i un terratinent
que va tindre l’oportunitat de formar-se com a
mestra seguint uns principis republicans i racio-
nalistes. Louise Michel s’autodefinia com a atea i
materialista científica i des del seu trasllat a París
als 26 anys va escriure nombroses obres sobre
la qüestió social: La Misère, Ligue internationale
des femmes révolutionnaires, La Commune, Le
Monde nouveau o La Fille du peuple són els títols
de les seues obres més conegudes, però també
va ser editora del periòdic La Révolution Sociale i
membre de la Unió de Poetes, on va coincidir amb
Victor Hugo (amb qui va estar unida sentimental-
ment).
La vida de Louise es va capgirar en el París de
1870. Amb la derrota del Segon Imperi de Napoleó
III en la guerra franco-prussiana, en París es va
proclamar la República. Amb la ciutat assetjada
per l’exèrcit de Bismarck, el govern francés de
Thiers va signar la capitulació de França acceptant
l’ocupació prussiana. No obstant, els obrers i
artesans de la Guàrdia Nacional de París es van
negar a rendir-se i el poble va prendre el control
de la ciutat. La Comuna va ser el primer intent de

govern obrer de la història. Segons Marx, la Comu-
na era la primera revolució en la qual es reconeixia
la classe obrera com l’única capaç de tindre inicia-
tiva social.
En aquest context, Louise Michel va formar part
del fenomen de les pétroleuses (petroleres), les
dones que es van llançar als carrers per impulsar
la revolució a peu de barricada. Precisament, va
presidir el Club de la Revolució, va crear la Unió
de Dones per la Defensa de París i l’Ajuda als Ferits
i va ser elegida per presidir el Comité Republicà
de Vigilància de Montmartre, el seu barri d’origen
i l’epicentre de l’origen de l’alçament comunard.
Louise Michel es va posar al capdavant de la
insurrecció combatent a primera línia i organit-
zant la rereguarda, on va desenvolupar un paper
rector en la mobilització de les dones: va organit-
zar guarderies, va reclutar treballadores per a les
ambulàncies, va impulsar nous mètodes pedagò-
gics com a assessora d’instrucció i d’educació i es
va involucrar plenament en la lluita social de la
classe obrera de París.
La insurrecció va ser exterminada per un exèrcit
de Versalles de 13.000 homes que va assassinar
Després de vint mesos de presó,
Louise Michel va ser deportada
a la colònia francesa de Nova
Caledònia (Kanaky), al Pacífic,
on es va solidaritzar amb els
pobles nadius donant suport a
la rebel·lió contra l’esclavitud i el
colonialisme francés.
RETRAT
més de 20.000 civils en l’esdeveniment conegut
com la Setmana Sagnant, amb milers de persones
arrestades, empresonades, executades i deportades.
Després de vint mesos de presó, van deportar Loui-
se Michel a la colònia francesa de Nova Caledònia,
al Pacífic, on es va solidaritzar amb els pobles na-
dius donant suport a la rebel·lió contra l’esclavitud i
el colonialisme francés. A partir d’aquesta expe-
riència, es va entregar a totes les lluites interna-
cionalistes a les colònies franceses. No va abando-
nar mai la militància anarquista: va escriure i iniciar
projectes editorials, va fer gires propagandístiques,
va encapçalar protestes obreres i va obrir escoles
per a treballadores fins que va morir.
Sylvia Pankhurst (1882-1960)
A Sylvia Pankhurst se la defineix com una de les
figures polítiques més grans del segle xx. Filla de
la sufragista Emmeline Pankhurst i companya de
militància de Rosa Luxemburg, va quedar defini-
tivament inspirada per una conferència d’Eleanor
Marx en 1896 i va dedicar tota la vida al triomf
del socialisme i el feminisme i a «fer del futur un
lloc que vulguem visitar».
Va nàixer a Manchester la primavera de 1882
en una família radical, feminista i socialista: era
filla de Richard Marsden (jurista d’idees repu-
blicanes i socialistes i amic de John Stuart Mill)
i d’Emmeline Pankhurst (fundadora de la Unió
Política i Social de Dones —WSPU per les sigles en
anglès—, l’organització més coneguda del feminis-
me i el sufragisme britànic d’inicis del segle xx).
Juntament amb la seua vocació per l’art, Sylvia es
va implicar des de la seua joventut en l’WSPU i va
passar per la presó més d’una desena de vegades
per les accions i mobilitzacions que realitzava la
lluita pel sufragi universal.
Sylvia Pankhurst també coneixia els entorns socia-
listes a causa de l’activitat política dels seus pares
119
RETRAT

a l’Independent Labour Party (futur Partit Labo- Durant els anys trenta, Sylvia
rista) i es va iniciar en la doble militància, amb la
qual cosa va desenvolupar una gran capacitat per
Pankhurst va donar suport a
treballar amb dones mentre impulsava la creació la II República espanyola i a la
d’estructures per abordar els problemes socials
derivats de les conseqüències del capitalisme. resistència antinazi i antifeixista,
Per això prompte es van fer evidents les diferèn-
cies ideològiques i estratègiques amb la WSPU,
així com als moviments
ja que Sylvia considerava que els drets femenins anticolonials etíops davant de la
havien de confluir amb els de la classe treballado-
ra perquè compartien l’exclusió dels drets demo- invasió de la Itàlia feixista l’any
cràtics elementals. 1935.
Amb la fundació de la Federació de Sufragistes
d’East London (ELFS, en anglès), va fer campanya
no només pel vot femení sinó per la sindicació
de les dones treballadores, la cura de xiquets i
xiquetes, la igualtat salarial i més participació i
control de les dones treballadores en la societat.
En l’ELFS també participaven homes, i s’unien
amb els sindicats obrers o contra la repressió del
govern britànic a Irlanda, entre d’altres. De fet,
Sylvia Pankhurst va protestar contra l’aprovació
britànica del vot femení per a les dones de trenta
anys l’any 1918 pel seu caràcter limitat i excloent
cap a les dones més pobres i joves. del Partit Comunista de Gran Bretanya (CPGB, en
Pacifista durant la Gran Guerra i internacionalis- anglès) i el seu debat epistolar amb Lenin sobre el
ta convençuda, va donar suport a la Revolució parlamentarisme i l’estratègia comunista, que va
Russa de 1917 i va ser una gran defensora dels inspirar el text L'esquerranisme, malaltia infantil
soviets, ja que per a ella eren «la forma de govern del comunisme, escrit pel líder bolxevic l’any 1920.
més democràtica fins ara establerta». També va Durant els anys trenta, Sylvia Pankhurst va donar
formar part de diferents organitzacions obreres, suport a la II República espanyola i a la resistèn-
com la Federació de Dones Socialistes (WSF, pos- cia antinazi i antifeixista, així com als moviments
teriorment FSM, en anglès), on va exigir que les anticolonials etíops davant de la invasió de la Itàlia
dones foren part integral de l’organització. Com a feixista l’any 1935. De fet, el seu interès per Etiò-
exemple, va insistir que les organitzacions locals pia va marcar profundament la seua trajectòria
a imitació dels soviets anomenades «Consells de vital: fins i tot es va traslladar a la capital d’aquest
Treballadors i Soldats» havien de dir-se «Consells país, on va engegar nous projectes polítics contra
de Treballadors, Soldats i Mestresses de casa». A l’imperialisme i on va ser soterrada en morir l’any
més, destaca la seua participació en la fundació 1960. Q

120
Fosca hereva del foc que no
es consum. Amor violent del
desert: coratge de palmera. No
àngel, sinó àngela rebel, sense
cap cel per perdre ni guanyar.
Només d’atzur tibant,
l’interrogant en cingle.
- Maria Mercè Marçal
Subscriu-te
a Catarsi.
Per només 30€
Si et subscrius a Catarsi,
potencies el pensament crític
als Països Catalans, generes
malestar a Esade, al Circulo
Ecuestre i a La Caixa alhora,
ajudes a traduir autors de fora,
i a més fas callar aquells qui
deien que un projecte així, mai
podria funcionar.

Què puc obtenir amb la subscripció a Catarsi?

2 números Accés a Edicions en PDF

en paper cada any l'hemeroteca descarregables

Rebràs 2 números impresos
de la revista Catarsi amb
contingut original cada any per
escriptores, analistes, militants
i il·lustradores.
Amb qualsevol modalitat
de subscripció tens accés a
tota l'hemeroteca d'articles
de Catarsi i a les revistes en
format PDF des de l'àrea
privada.
Totes les edicions de Catarsi
en paper estan disponibles en
format PDF descarregable per a
les subscriptores per consultar
els articles exclusius de Catarsi.

Avantatges àrea Descomptes Promocions de

de suscriptores
Comenta els articles per
fomentar el debat de les anàlisis
i guarda't aquells articles al teu
dispositiu que vulguis llegir en
un altre moment.
a les activitats de Tigre de Paper
Catarsi
Les subscriptores de Catarsi
Obtén descomptes per les poden gaudir de descomptes
activitats i seminaris que i promocions en els títols que
organitza Catarsi per promoure publica l'editorial Tigre de
la reflexió i el debat crític. Paper.

122
El dia que una dona pugui no
estimar amb la seva debilitat
sinó amb la seva força, no
escapar de si mateixa sinó
trobar-se, no humiliar sinó
afirmar-se, aquest dia l’amor
serà per a ella com per a l’home,
font de vida i no un perill
mortal.
-Simone de Beauvoir.