a la contra
citat. Com vas saber que neces-
entrevista Óscar Gual
«A l’home li ‘pirra’ l’ordre
i li acollona el caos»
U
n superordinador
humà, un periodista
que busca explicar la
gran història, alguns
personatges que semblen sor-
gits de l’univers Tolkien, mis-
teris que ratllen el fantàstic...
L’escriptor almassorí Óscar
Gual torna a demostrar el seu
poder imaginatiu i narratiu a
El hombre de la mirada de piedra
(Aristas Martínez), novel·la que
va presentar la setmana passa-
da a la llibreria Argot.
—Si en la teua anterior novel·la,
‘Los últimos días de Roger Lo-
bus’, aprofundies en la mort,
la mort del pare, a què respon-
dria o a què creus que respon-
dria ‘El hombre de la mirada de
piedra’?
—Qüestionar l’excessiu valor que
li donem a allò que coneixem da-
vant de la magnitud del que des-
coneixem. I com l’ésser humà
tracta d’explicar el desconegut
amb el que té a mà, encara que
moltes vegades faci el ridícul. Al
principi de la novel·la uns perso-
natges estan mirant Apocalypto,
de Mel Gibson, una escena reve-
ladora. Després d’una sagnant
persecució per la selva amazòni-
ca, uns indis maies arriben esgo-
tats la costa, on veuen arribar les
caravel·les de Colom. Els seus cer-
vells no són capaços de processar
les imatges que els manen els seus
ulls, no tenen eines intel·lectuals
per descodificar semblant visió.
—Hi ha un canvi notable pel que
fa al registre que utilitzes en una
i altra novel·la. No sé si podem
parlar exactament de maduresa
narrativa en aquest sentit.
—No és maduresa la meua parau-
la preferida, precisament. Madu-
rar... que madurin els carbassons!
Si el registre és menys pirotècnic
és perquè vaig creure que era el
millor per a la història, i destacar
així certs aspectes que d’altra ma-
nera no hagués estat possible.
—En aquest nou llibre et serveixes
d’un personatge atípic, Drákos
Vasiliás, per abordar temes força
complexos com la macroecono-
mia, i altres que poden resultar xo-
L’autor. Óscar Gual torna a publicar un nou llibre després de ‘Los últimos días de Roger Lobus’.
cants, com la superació personal.
Què has tractat de plasmar en la
història? Què buscaves?
—La superació personal, autoa-
juda o com vulguem dir-és una
religió que posa el món al ser-
vei de la voluntat de l’home, que
tot ho pot. És una creença que té
unes regles lògiques, un sentit,
però, llàstima, és falsa, no se sos-
té per cap costat. El mateix pas-
sa amb el naturisme, seria bonic
que si respectéssim a la mare te-
rra ella ens respectés a nosaltres,
oi? Però, vaja, no és així. Són no-
ves religions amb les que mante-
nim la il·lusió que el món guar-
da un cert ordre. La macroeco-
nomia, d’altra banda, funciona
com a metàfora del comporta-
ment humà a nivell global. Una
cosa al que molts li busquen un
sentit... i endevina el que et vaig a
dir sobre això. A l’home li «pirra»
l’ordre i li acollona el caos, per
això ho nega sempre que pot.
—En aquesta ocasió, centres
part de l’acció a Londres, con-
teix personatge, de la seua vera-
BATISTE SAFONT
cretament en el seu districte fi-
nancer. No obstant això, mai
deixes de costat Sierpe, aques-
ta població imaginària en la qual
sempre passen coses estran-
yes. Com expliques aquest ma-
pa geogràfic de la novel·la, a què
respon cada escenari?
—La novel·la ocorre en tres lo-
calitzacions: Londres, Valèn-
‘El hombre de cia i Sierpe. És la primera vega-
la mirada de
da que m’aventuro fora de Sier-
pe, però necessitava anar al món
piedra’ (Aristas
real aquesta vegada. Londres re-
flecteix les altes finances espe-
Martínez) és el culatives, on treballa Drakós, i
València la filosofia de la motiva-
seu nou llibre ció laboral i de l’individualisme
grotesc. En Sierpe, però, es suc-
ceeixen els fets que voregen el
fantàstic i el místic, com en les
meues anteriors novel·les.
—Tampoc podem obviar la figu-
ra d’aquest periodista que va a la
recerca de recompondre el pass-
at de Drákos i que se submergeix
en una història que finalment ens
fa dubtar de tot, fins i tot del ma-
sitaves d’aquest periodista per
armar la història?
—Aquesta novel·la la vaig co-
mençar dues o tres vegades i ho
vaig esborrar tot perquè sentia
que faltava alguna cosa. Les di-
ferents parts de la novel·la no
convergien en una unitat. Lla-
vors s’em va ocórrer introduir a
aquest personatge perquè fos ell
qui ens desvetllara la història i
el passat de Drákos, a més de la
seua pròpia peripècia. Crec que
ha estat un encert, ja que afegeix
la intriga necessària i la humani-
tat de la qual, per la seua pròpia
naturalesa, no té Drákos.
—La teua nova novel·la apa-
reix novament en Aristas Mar-
tínez, un segell que es defineix
a si mateix per publicar llibres
al límit dels gèneres. Amb quin
d’aquests gèneres diries que flir-
teja ‘El hombre de la mirada de
piedra’?
—Aquest «al límit dels gèneres»
sona bé, no? És una investiga-
ció periodística que es transfor-
ma en alguna cosa més. En algu-
na pàgina algú diu que es trac-
ta d’un thriller epistemològic
i no s’ho prenen seriosament,
però potser no és tan desgave-
llada. L’estructura pot ser simi-
lar a la qual han emprat Carre-
re o Cercas en ocasions... si Cer-
cas s’hagués empassat un tripi
abans de posar-se a investigar.
—Impossible no preguntar-te,
què suposa el fet de tornar a pu-
blicar amb ells? Un acte de con-
fiança? La confirmació que la
teua veu narrativa és cada vega-
da més potent, més sòlida?
—A nivell d’edició, són uns edi-
tors meravellosos, en el sentit en
què barallem com galls durant
el procés d’edició, fins a l’última
coma, però al final el llibre surt
impol·lut i preciós. I això t’ho do-
nen molt poques editorials ac-
tualment. D’altra banda, a qual-
sevol escriptor li agrada tenir la
seua obra en un lloc, no escam-
pada per aquí.
—Recentment has impartit un
curs d’escriptura creativa. Quin
ha estat el principal consell que
has ofert als alumnes a l’hora
d’enfrontar-se a un text? Què és
per a Óscar Gual l’element prin-
cipal d’una bona història, d’una
novel·la rodona?
—Que desbarren, que incomo-
din i que no facin cas a ningú, ni
als mindundis que imparteixen
aquesta classe de cursos. Per a
mi, una novel·la rodona sempre
part dels seus personatges, sen-
se ells no es dóna. Encara que
això no vol dir que siguin perso-
natges «rodons» o detallats fins
a l’extenuació. Vol dir que esti-
guin vius. H
Eric Gras