DILLUNS
32 espectacles
istanciament és un terme
D familiar per a la gent del
teatre. Pronuncies distanci-
ament davant de qualsevol autor,
actor o director amb memòria
dels anys 60 i 70, i ràpidament,
com en efecte bumerang, et con-
testarà: «¡Brecht!» Els que esperà-
vem entre bastidors en aquells
anys foscos portàvem El pequeño
organón sota el braç com qui por-
ta la Bíblia o el Llibre Vermell de
Mao. A tots ens va agafar la ma-
teixa febre: els espectacles eren
brechtians o no eren. Parlàvem
del distanciament com de l’arma
idònia per fer la revolució des
del teatre. I molts anàvem a les
EL CONCERT FINAL DEL FESTIVAL BARNASANTS
Una vetllada per recordar
El cantautor argentí Coqui Ortiz va actuar al Harlem Jazz Club de Barcelona
el 12 de març, l’última nit en què hi va haver música en directe a la ciutat
ALTRES ESCENARIS
POSSIBLES
NANDO
Cruz
El 7 de març el cantautor Coqui
Ortiz va sortir de casa, a la ciutat
argentina de Resistencia. Tenia al
davant 12 hores de carretera fins
a Buenos Aires. Allà, 12 més amb
avió fins a Madrid i una altra més
fins a Barcelona, on va aterrar el
dilluns 9. A la capital catalana
l’esperava l’escenari que no s’ha-
via previst mai: alerta per corona-
virus, prohibició de concerts a
grans recintes i reducció a un
terç d’aforament en locals petits.
El 12 de març el festival Barna-
sants ja havia cancel·lat la majo-
ria d’actuacions. Però, ¿què podi-
en fer amb la seva? Ortiz havia
tardat 36 hores a travessar el pla-
Notícia distribuïda per a l´Institut del Teatre
neta per debutar a Barcelona.
El seu concert al Harlem Jazz
Club es va mantenir en cartell, pe-
rò la incertesa ja havia paralitzat
el públic argentí i els barnasant-
sers. Tot i que es va anunciar la re-
ducció de l’aforament a 30 perso-
nes, al final només van assistir-
n’hi 13. Segons abans de l’inici del
concert, un responsable del Bar-
nasants demanava a quatre perso-
nes que s’asseguessin separades
per evitar possibles contagis.
Resistencia és una ciutat ar-
gentina de la província del Cha-
co, pròxima ja a la frontera amb
el Paraguai i banyada pel riu Pa-
ranà. Com tants cantautors de la
regió del Litoral, Coqui Ortiz pro-
posa una música profundament
impregnada per la vida a la vora
del riu i esculpeix versos amb
afecte i cura que parlen de re-
a punt
Josep Maria Pou
ACTOR I DIRECTOR DE TEATRE
El distanciament
segons Brecht
palpentes per entre tanta teoria
embolicada que se’ns enredava
als peus al caminar per escena.
Simplificant molt, la tècnica
del distanciament pretenia que
33 Concert de Coqui Ortiz al Harlem Jazz Club de Barcelona la nit del 12 de març.
Just a l’acabar
el recital, el músic
va agafar l’últim vol
abans que es tanqués
el trànsit aeri
27 D’ABRIL DEL 2020
l’espectador no es deixés arrosse-
gar per l’emoció de la història re-
latada sinó que mantingués una
actitud crítica, objectiva i distant,
al llarg de la representació. S’ha-
cords, de memòria, del passat,
del paisatge, de recerca, d’absèn-
cia. «Yo vengo de un barrio añoso
/ Silencioso, polvoriento / De an-
dar cansino y no miento / Si digo
que de mocoso / Me costó salir
del pozo / Hasta para ir al cole-
gio», va declamar com a introduc-
ció. La seva evocadora veu seria
l’hipnòtic timó que guiaria la
vetllada mentre acariciava les
cordes de la seva guitarra com si
no pretengués despertar-la. El
present anguniós es disposava a
encaixar la derrota més dolça. «El
gentilici de Resistencia és resis-
tenciano», va informar Coqui Or-
tiz, però ho va impugnar quan en
va tenir ocasió: «¡No som resis-
tencianos, som resistents!».
via d’aconseguir, doncs, que no
s’identifiqués amb la història
per poder estar, així, en condici-
ons de discutir-la. Es tractava
d’apel·lar menys al sentiment i
més a la raó. Per tant, els actors
tampoc ens havíem de deixar
portar (¿abduir?) pel personatge,
sinó que havíem de distanciar-nos-
en al màxim, deixant patent que
no érem el personatge sinó la se-
va representació. Amb tot aques-
ta teoria al cap i amb la millor
voluntat vam fer bon teatre i
mal teatre. Tot alhora.
Ara el terme distanciament tor-
na al primer pla. Fa setmanes
que parlem de distanciament soci-
FERRAN SENDRA
Chamamés, coplas, milongues,
sobrepasos... Ortiz va ancorar cada
cançó i gènere en un lloc o vivèn-
cia. I, com a hereu que va afir-
mar ser del saber dels grans, no
va deixar de ressaltar els noms
dels mestres dels quals va apren-
dre tot: Julio Cáceres, Lino Man-
cuello, Aníbal Sampayo i, per
descomptat, Aledo Luis Meloni,
poeta centenari de qui va regalar
sucoses anècdotes personals.
«Cuando se muera el coplero /
No lo lloren por llorarlo / Que lo
llore solo Dios / Si es para resuci-
tarlo», ens va transmetre. A la
primer taula assentia content
l’argentí Guillermo Rizzotto,
guitarrista de Rosario que va
abandonar la riba del Paranà
el Periódico
al (cosa que implica una certa
contradicció: l’essència del que
és social està en l’acostament,
en el contacte). Posats a parlar
de distanciament proposo tor-
nar a la teoria de Brecht per apli-
car-la, sobretot, a l’hora de jut-
jar la feina dels que s’esforcen
per fer que ens en sortim, de tot
això. És un suggeriment (no pas
consell) als qui s’entossudeixen
a veure-ho tot malament. Menys
crides a l’emoció i més distàn-
cia. Menys rampell i més distàn-
cia. Menys lament fariseu (inte-
ressat) i més distància. Més i mi-
llors raonaments. Més objectivi-
tat. Distància. H
anys enrere per establir-se a Bar-
celona. Just darrere seu, un altre
argentí filmava el recital amb el
seu mòbil. Era el mànager de Co-
qui, Walter Ángel Bordón.
«Amb la música estem sal-
vats», va aventurar en cert mo-
ment. I tot i que al dir-ho no va so-
nar del tot convençut, va acabar
resultant molt convincent. Aquell
passeig musical pel Paranà va es-
devenir un silenciós recés de pau;
trencat, potser, per algun sospir
del públic. Abans de donar el re-
cital per acabat, va llançar una al-
tra frase que amb els dies recor-
daríem més i més: «L’afecte és el
que ens salva».
Tancament de fronteres
«¿Hi ha temps per a una més?»,
va proposar Ortiz. «Sí. Abans que
el coronavirus ens mati», el va
apressar una espectadora. Quan
va finalitzar el recital, el seu mà-
nager va posar el cantautor al co-
rrent de les últimes novetats. Per
la quantitat de cedés que es van
vendre, gairebé un per especta-
dor, es podia intuir que els pre-
sents van sortir satisfets i amb ga-
nes de continuar escoltant la seva
veu. Però el Govern argentí havia
anunciat el tancament de fronte-
res. Caldria aclarir com abans mi-
llor al consolat si era possible sor-
tir d’Espanya. Com en un thriller
de cantautors, van poder agafar
l’últim vol abans que el seu país
tanqués l’espai aeri.
Trigarem a anar a concerts.
També trigarem a oblidar quin va
ser l’últim que vam veure. Però
ningú trigarà més a oblidar que
Co+qui Ortiz i el seu mànager,
que després de travessar mig pla-
neta van aterrar en una ciutat
preconfinada i van tornar a l’Ar-
gentina amb l’etiqueta de possi-
bles infectats. El cantautor ha
passat 28 dies separat de la seva
família, a la qual només podia
veure a través d’una finestra. Per
Walter ha sigut pitjor: el seu test
va donar positiu i després de set
proves de resultats contradicto-
ris, segueix en observació. Fa 50
dies que va sortir de la seva ciutat
camí d’aquell concert al Barna-
sants. Inoblidable, sí. H