34
estils
NCIA
CONSCIÈ A
D’AR
na que ve
I la setma lich:
J.C. Mè
at del
la fragilit
món
Patrícia Dauder: “Busco un art
sense recompenses ràpides”
L’artista exposa a Barcelona unes obres que conviden a la connexió amb la natura
DÍDAC P. LAGARRIGA
A
BARCELONA
les Açores, un pescador
dorm amb la por que un
dia la terra s’obri i s’em-
passi la seva cabana, co-
berta encara de cendra
d’un volcà llunyà. La seva pell és
també un arxipèlag. Com les pla-
ques tectòniques, els seus records
es mouen en el subsol de l’inconsci-
ent: el pescador, com qualsevol que
no ha perdut la connexió amb el lloc
on viu, és paisatge. Ser paisatge és
patir-ne les conseqüències, gaudir-
les, viure a la mercè de la vida, ser-
ne conscient. L’artista Patrícia
Dauder (Barcelona, 1973) treballa
l’observació des d’un temps que no
respon a les directrius imperants,
per això la seva obra demana
temps: temps per fer-se, per veure-
la, temps que es copsa en matèria
que es descompon, en colors que
canvien, en subtileses que a poc a
poc agafen protagonisme.
“Quan la gent veu el meu treball
sovint es queden només amb la for-
malitat, però en tot el que és ma-
tèric hi ha també molta espiritua-
litat, tot i que estem en una època
de lectures molt ràpides”, explica
l’artista en una de les sales del bar-
celoní Palau de la Virreina, on fins
al 26 de setembre es pot veure la
seva exposició Sòl i subsol.
“Cal tenir present –continua–
com utilitzem el temps en el dia a dia
i no deixar-nos arrossegar per
aquesta voràgine del fer. Hi ha algu-
na cosa primigènia en tots nosaltres,
aquesta relació amb el lloc on estem
i com ens hi relacionem o com hi
connectem, que és també una con-
nexió amb un mateix, diguem-ne es-
piritualitat, serenor, silenci… És un
dels grans reptes d’avui, no perdre
aquesta connexió”.
Porositat i percepció
Dibuix, escultura, fotografia, cine-
ma, les etiquetes cauen quan Dau-
der dona forma a la seva recerca in-
tuïtiva que acompanya la investiga-
ció intel·lectual. “Una de les carac-
terístiques del meu treball és que
les propostes no venen a través
d’un pensament aïllat, sinó de tro-
bar-me en espais, situacions, paï-
sos, cultures i materials i com uti-
litzo el treball amb les mans i la per-
cepció sense limitar-me a la qües-
tió de la manualitat. Tot això crea
un conjunt variat que interactua a
l’hora d’exposar-ho. Són processos
llargs i crec és important que ho pu-
Estils
:
Patrícia Dauder en una de les sales del Palau de la Virreina. CÈLIA ATSET
gui controlar amb els sentits i les
mans. A vegades em diuen que tinc
una estètica anacrònica, però no és
per look o per buscar aquesta pàti-
na superficial, sinó que realment és
la meva manera de funcionar i de
voler connectar moltes coses”.
Mentre parla, un degoteig cons-
tant de públic transcorre per les sa-
les possiblement amb un ritme més
accelerat del que demana l’obra.
Les peces que obren i tanquen l’ex-
posició, per exemple, són una sèrie
de ceràmiques allargades cuites a
baixa temperatura perquè la poro-
sitat sigui més gran i així, després
de ser enterrades a l’Equador (on
Dauder va participar a la XIV Bien-
nal de Cuenca), s’hi van fixar les in-
clemències del temps i la humitat
amb senyals, taques i canvis en la
pigmentació. Subtilesa màxima.
A l’espai central, una pel·lícula de
15 minuts ens parla de pescadors in-
somnes que, al contrari dels mal-
sons habituals dels del seu ofici, no
‘Sòl i subsol’ pateixen per ser engolits pel mar si-
L’artista nó per la terra: el paisatge de les
Açores vist i palpat per Dauder es-
demana no devé una etapa més de la seva fasci-
quedar-se nació pel trinomi humà-animal-ve-
només amb la getal. A cada costat de la pel·lícula,
formalitat del una fina pell de paper recobreix de
dalt a baix les parets amb algunes li-
seu treball
tografies que remeten a formes ar-
caiques, pells de balena, elements
simbòlics, tatuatges amb llenguat-
ges sagrats de la Polinèsia, traços
desgastats i sobreposats. A banda i
banda, a més, es projecta la docu-
mentació d’uns mesos d’enterrar i
desenterrar obres en un solar a
l’Hospitalet.
“A vegades tinc una manera de
treballar que no s’ajusta a les dates
d’entrega del món expositiu. És una
dificultat que tinc, ja que situo l’ex-
perimentació en un ordre climato-
lògic natural i a vegades els proces-
sos no són prou llargs, perquè hi ha
DILLUNS, 13 DE SETEMBRE DEL 2021 ara
una dates que cal complir”, es la-
menta Dauder. Això fa que les seves
exposicions siguin, per elles matei-
xes, llocs de prova sense concloure.
“Sovint sento que no encaixo en-
lloc”, confessa somrient, i les rami-
ficacions d’aquesta desubicació es
manifesten en peces que no acaben
de definir-se, vives, abstractes en un
primer moment. Si les enterrem en
la nostra pròpia percepció, però, es-
devenen cada vegada més concretes
i interconnectades.
Art i onades
Dauder enterra teixits, guixos o di-
buixos en un solar, passeja per les
cendres d’un antic volcà a les Aço-
res, recupera antics tatuatges de les
illes Marqueses, comparteix tècni-
ques de cocció ancestrals de la cerà-
mica a l’Equador, recopila referents
que després desdibuixa i, amb la
mateixa disciplina que entra al seu
taller, agafa la planxa de surf i s’en-
dinsa a la Barceloneta. “El surf és
com el món de l’art, hi ha una mena
de competitivitat que no entenc i
tendeixo a allunyar-me d’on hi ha
molta gent buscant l’onada i la ma-
niobra perfecta. Prefereixo estar so-
la, mirant l’horitzó, connectada
amb la natura. Amb l’art passa igual,
hi ha qui busca la recompensa ràpi-
da. Pots trobar-hi molta banalitat,
però per a mi és un sistema de vida
i de connectar-te. El meu repte, o es-
perança, és trobar aquesta connexió
en tot el que faig, en tot moment”.
De les seves recerques, un regal
en forma d’exposició: Sòl i subsol,
sense artificis, és un d’aquests es-
pais a la ciutat on cadascú pot trobar
els seus propis vestigis d’una me-
mòria primera, la de jugar a terra
–espai sagrat de la infantesa–, la
de parlar el llenguatge del temps,
poesia física que interpel·la.
“Abans –continua explicant Dau-
der– treballava molt a l’estudi, pe-
rò en un moment donat vaig tenir la
necessitat de sortir i poder experi-
mentar aquests canvis de temps
llargs i l’observació directa de les co-
ses, però sense processar-les direc-
tament, com per exemple faria un
dibuixant naturalista, sinó de ma-
nera lenta. Després de començar a
treballar al terra de l’estudi, com si
tornés a la infantesa, vaig buscar
treballar a l’exterior i en un solar
que em van cedir vaig passar-hi me-
sos experimentant amb una mena
d’arquitectura invertida, on feia fo-
rats, enterrava materials, veia el seu
procés de canvi. Allò va ser el 2015
i podem dir que és l’inici de tot el
treball que presento ara”.e