1.

Després de visualitzar la pel·lícula “La clase” de Cantet (2008) i tenint en compte les
diferents qualitats que Fandiño i Rodríguez (2021) esmenten en el seu llibre “Ser adolescente
¿Transición o destino?” considero que la primera i més evident és que el professor vol fer de
referent. Això es pot observar quan apareix el nou alumne a la classe. Es veu clarament com li
dona el seu suport i li transmet que ell pot ser un pilar amb qui confiar, sense tenir en compte
el que hagi fet en un passat i el que li hagi portat a haver de canviar d’institut. Tal com
expliquen els autors, que l’adult faci de figura de referència és fonamental en aquesta etapa
de la vida d’una persona, i més quan es tracta d’adolescents amb un perfil de caràcter més
conflictiu, és molt important que sàpiguen que hi ha una figura estable a la qual poden acudir
com a suport, ja que moltes vegades, les circumstàncies que envolten aquests adolescents són
de tot menys estables. Considero que el professor ho fa de manera adequada perquè li mostra
quan i on estarà allà per ajudar-lo, sense transmetre missatges contradictoris que puguin
confondre a l’adolescent.

Quelcom també molt interessant és quan utilitza la qualitat de la narrativa demanant a la

classe que escrigui una autobiografia, explicant coses en referència a la seva vida i les
emocions que senten. Una altra vegada s’observa com és de fonamental per poder connectar
amb l’adolescent donar-li veu i escoltar el que té per dir al món, la manera com detalla la seva
història i a poc a poc construeix qui és, tal com asseguren Fandiño i Rodríguez (2021) “se
puede entender la adolescència como una especie de Puente atemporal que fija el camino del
futuro sustentando las bases de sus pilotes en el propio pasado” i, per tant, aquest exercici el
que ajudarà a l’alumne és a reflexionar sobre el jo i poder-se definir davant la societat, trobar-
se a si mateix i entendre qui és ara. D’aquesta manera és l’alumne qui s’autoanalitza i
reflexiona sobre si mateix, fent un exercici d’introspecció i buscant el seu lloc en el món que
l’envolta.

Per altra banda, és interessant observar com el cos entra en joc, és a dir, el paper tan
important que té en aquesta etapa de la vida, en concret a la pubertat, i es pot veure en una
de les escenes amb una alumna és confrontada pel professor per l’actitud actual que té a l’aula
en comparació amb l’actitud que tenia el curs passat, on textualment l’alumna refereix “No me
gusta más leer, no puedo ser una niña eternamente” (Cantet, 2008). En aquest cas, considero
que el professor podria haver sigut més comprensiu i entendre que el conflicte, cos i ment, de
l’adolescent estan en constant lluita per definir-se i trobar-se i que és durant aquest període
on la persona se sent desubicada en el món, però alhora és a través d’aquest conflicte que
acaba trobant-se, per tant, enfrontar-ho no crec que sigui la millor resposta. Potser, donar
espai al diàleg i a la reflexió, per trobar el sentit a aquest canvi i acceptar-lo per part de l’adult
seria el més convenient, puix que és ell qui ha d’afavorir aquest desenvolupament de
l’alumnat.

Finalment, hi ha una escena durant la pel·lícula on el professor no fa ús de la resiliència, entesa

segons Fandiño i Rodríguez (2021) com la capacitat d’enfrontar-se als problemes i continuar
endavant. Doncs en una escena, el professor de llengua demana a una alumna que llegeixi i
aquesta es nega. En aquest cas, el professor el que fa és assenyalar que no ho vol fer, i ho diu
davant de tota la classe, la resta dels iguals. Considero que això és quelcom que xoca
directament amb el que els autors expliquen com a resiliència, perquè la postura del professor
hauria d’enfocar-se més en ressaltar les fortaleses de l’alumna i no centrar-se tant en la
qüestió, ja que assenyalant que no vol participar no farà que la situació canviï, inclús la podria
reforçar. De fet, en el transcurs de l’escena el que aconsegueix el professor és que l’alumna el
confronti també davant de tota la classe, i és ella també qui puntualitza el discurs incongruent
que està tenint, fet que no el beneficia doncs l’està definint davant de tots els alumnes i pot
desvirtuar el concepte que tenen d’ell, cap a un concepte més abstracte i erroni.

2. Seguint el que expliquen Cerutti i Lopardo (2019) en relació a com les conductes dels
adolescents venen determinades pel seu context passat i com segons Catta i Scappaticci (2017)
argumenten que és el professor qui ha de fer de guia i confiar en el mateix alumne per a que
aquest pugui desenvolupar-se fins a l’etapa adulta crec que això és quelcom que es pot
observar quan l’Arthur, l’alumne gòtic de la classe explica enfront de tots els altres que no li
agrada sentir-se igual que la resta i, per tant, vesteix amb aquest estil. S’observa la necessitat
d’autoidentificar-se i ho fa amb la roba. Si anem una mica més enllà, tal com Cerutti i Lopardo
(2019) asseguren que el docent ha de fer, s’hauria d’analitzar el context de l’Arthur i identificar
d’on sorgeix aquesta necessitat de diferenciar-se dels companys. Després, el que tot seguit fa
el professor, és reconduir aquesta resposta on obre la mirada cap a totes les persones que
vesteixen així, fent reflexionar a l’Arthur que ell no és la roba que porta, i que per això no és
diferent a la resta, sinó que tots som diferents, però al mateix temps iguals, doncs hi haurà
característiques que ens diferencien i d’altres que faran que ens assemblem, fet que va en
consonància amb el que expliquen Catta i Scappaticci (2017) al seu article.

Sulleman és l’alumne que es troba al final de l’aula, sempre amb una postura desafiant,
sobretot de cara a l’autoritat, en aquest cas el professor. Si ve és cert que és un alumne amb
trets conflictius i agressius, potser seria necessari reconduir el tracte que té el professor amb
ell en certs moments, doncs a vegades utilitza paraules que el fan sentir vàlid, tot i que li costa
creure-ho, com a l’escena on el professor exposa la seva vida en fotografies per a que tota la
classe ho vegi, i de fet ho verbalitza, però d’altres no té un acompanyament adient, ja que
intenta ser el seu referent i tan bon punt hi ha algun problema, com a l’escena on comença a
insultar al nou company de classe, el professor se l’emporta a parlar amb el director,
destituint-se ell mateix d’aquest rol que vol intentar tenir. Aquests missatges contradictoris del
que diu amb el que fa desconcerten en Sulleman i de retruc a la resta dels alumnes, ja que es
pot veure en diferents moments de la pel·lícula com els alumnes verbalitzen que primer diu
una cosa i acte seguit una altra.

És molt important, tal com comenten Catta i Scappaticci (2017) que sigui el mateix adult qui
cregui en l’adolescent per a poder ajudar-lo i crec que en certs moments el professor ho
aconsegueix, però en altres ocasions se li escapa de les mans, tal com exemplifico en el
paràgraf anterior. Per tant, en aquesta relació crec que el paper del psicopedagog vindria més
en la línia d’assessorar el docent sobre les pautes relacionals amb en Sulleman i amb ell
reflexionar la conducta de l’altre per saber empatitzar i posar-se en el lloc del professor.

3. En l’actualitat, l’educació cada vegada més intenta posar a l’alumne en el focus de

l’aprenentatge, quelcom que anys enrere no passava, però sí que és cert que el que Bárcena
(2021) intenta remarcar, el que sigui el propi alumne motor del seu aprenentatge, no es dóna
en tot el marc educatiu, només es pot observar en les etapes més primerenques (en educació
infantil i en educació primària) però a mesura que l’alumne va creixent aquesta perspectiva va
canviant tornant a l’educació tradicional.

És essencial aleshores sensibilitzar a l’alumnat, i això és quelcom que es pot fer a través de les
reflexions introspectives amb preguntes que invitin a fer aquesta acció, tal com proposa
Bárcena (2021) “¿Qué debo hacer?, ¿Qué me cabe esperar?” entre d’altres. Desenvolupar i
reforçar aquesta capacitat dotarà a l’adolescent de consciència, insight sobre les emocions i
pensaments i, per tant, facilitarà el desenvolupament integral de la persona. Per fer tot això,
caldria reconceptualitzar el sistema educatiu, fent un canvi de paradigma on sigui l’alumne el
motor del seu propi desenvolupament. Aquest canvi de perspectiva no només va subjecte a
l’alumne sinó que necessita de manera igualitària d’un adult, un referent que faci de guia en
aquest camí, on l’adolescent trobi un suport estable, que li donin seguretat per poder
continuar creixent de manera autònoma.

I no només sensibilitzar a l’adolescent en aquest sentit sinó també en el de la raó, en la

metacognició i la complexitat de tot el que envolta els seus pensaments, fent aquest insight,
per tal d’afavorir el desenvolupament d’habilitats molt importants com és la resolució de
conflictes, per exemple, quelcom que cada vegada menys ens trobem entre els més petits, on
la baixa tolerància a la frustració que esdevé de l’estil parental sobreprotector dels progenitors
cada vegada més genera conflictes conductuals i emocionals a l’escola. Per tant, el paper dels
professionals de l’educació cobra un sentit global per a l’alumne des del principi de la seva
escolarització.

Arran d’això, la pregunta que sorgeix és “Estan els professionals docents prou preparats pel
que fa als coneixements metodològics per crear aquest ambient en una aula?” i de fet, “Està el
sistema educatiu preparat per aquest canvi de paradigma?”.

En resposta a la primera qüestió, es podria dir que els professionals, sobretot en l’àmbit
infantil i primària estan més formats amb tècniques pedagògiques que faciliten el procés
educatiu, però en el cas del professorat de secundària, considero que aquesta part és escassa,
perquè l’equip docent no té una formació purament pedagògica, fet que agreuja més el salt
entre la primària i la secundària en aquest país.

Pel que fa a la segona pregunta, crec que encara ens queda molt per avançar, ja que si el
sistema educatiu encara ve determinat per les institucions governamentals i no des de les
escoles (amb un model bottom-up) és ben difícil poder arribar en aquest canvi de paradigma.
Referències

Bárcena, F. (2021). A la casa del desig. Prefaci a una filosofia de l’educació. Marges Revista
d'Educació De La Universitat De Màlaga, 2(1), 181-190.
Catta, T. i Scappaticci, M. (2017). El malestar de l'estudiant adolescent dels professors i dels
pares. Revista de Psicopatologia i salut mental del nen i adolescent, 29, 93-100.
Cerutti, P. i Lopardo, C. (2019). Transferència. Una eina per pensar les escenes escolars. Revista
de Psicopatologia i salut mental del nen i adolescent, 33, 45-51.
Fandiño, R. i Rodríguez, V. (2021). Ser adolescente ¿Transición o destino? Barcelona: UOC
(Capítol X: Acompanyant adolescents)
Cantet, L. (Director). (2008). La clase [Film]. Haut et Court.