1.

En quins dos cèlebres personatges de la literatura espanyola estan inspirats

Càndid i Cacambo?
El personatge de Cacambo està inspirat en Leibnitz, on satiritza l’optimisme de
l’autor. Mentre que el personatge de Càndid està inspirat en el propi autor de l’obra
“Voltaire”, encara que no es tracta de una autobiografía, podem observar que
l’evolució psicològica de tots dos és pareguda. Podem concluir que que l’autor
reflexa en aquest llibre la seva carrera com a filòsof.

2. Amb quina frase posa Voltaire de manifest la barbàrie del món “civilitzat”?
Fes-ne una que es pugui aplicar a l'actualitat.
Pangloss! - va exclamar Càndid -, una abominació com aquesta no l'hauries ni
sospitat; ja n'hi ha prou; hauré de renunciar per sempre a l'optimisme.
És impressionant com els éssers humans son els únics que en comptes de
evolucionar fem pases enrere.
3.Observa l'estructura del text. Quin model argumentatiu segueix Voltaire en el
passatge: inductiu o deductiu? Justifica la resposta.
L’estructura del text es tracta de un model argumentatiu deductiu, ja que té una
forma estructural lògica, per la qual, ateses unes premisses veritables, la conclusió
es fa necessàriament veritable-aspecte que ha estat tractat en el tema anterior.
Podem desxifrar-ho al principi del text on Cacambo explica en Càndid perquè li
falten les dues cames, i al final d’aquesta conversa en Càndid és conscient de la
barbàrie dels colons.
4.Fixa't ara en la intervenció de l'esclau negre. Consideres que el to i el
registre verbal utilitzats per l'esclau són el adequats respecte al seu estatus i
condició? Justifica la teva resposta amb exemples.
Cacambo mostra tenir cert coneixement del llenguatge formal, ja que aquest es
presenta amb molta cordialitat i respecte,presentant un registre impropi dels esclaus
de l’època, que majoritàriament eren analfabets.
5.Finalment, comenta què es diu i com tracta Voltaire aquests dos temes que
apareixen al fragment:
El conte Càndid es pot considerar, com assenyala el mateix Voltaire en alguns
fragments, com una crítica frontal de l'optimisme metafísic de Leibniz, i, en
general, com una espècie de "demostració del pessimisme". Leibniz va parlar
que Déu ens ha concedit el millor dels mons possibles. També va justificar en
certa manera que aquestes representacions del mal que aconseguim detectar en
certes coses, malgrat que no són creades per Déu, són necessàries en la
mesura que justifiquen un bé més gran. Voltaire, per la seva banda, va fer a la
seva obra una gran crítica a aquest pensament i va atacar, amb ironia i
sarcasme, alguns valors com la intolerància, el fanatisme o l'engany. El propòsit
de l'autor, doncs, no era desenvolupar la trama sinó la crítica a les injustícies del
món ia la interpretació consoladora que vivim en «el millor món possible».
També és una crítica dels mals de la societat de Voltaire, molts dels quals, en
major o menor mesura, es repeteixen en la societat d'avui, i per això la crítica de
Voltaire ha perdut vigència.