Carla Andradas Royo

Estudis literaris 21-22

1. La evolución del personaje de Dulcinea del Toboso de la Primera a la Segunda parte.

Primer de tot hem d’aclarir que Dulcinea és un ser imaginari, una projecció, per això no és estrany que
els canvis que ha patit la Dulcinea són els reflexes dels canvis més profunds que ha patit don Quijote
en el curs de les seves aventures. Segons canvien les seves motivacions, canvia la dama que les encarna.
Aquesta figura se’ns presenta a primera vista en tres aspectes: real, transcendent i fictici, i de la relació
entre aquestes tres qualitats en surgirà el valor simbòlic-al·legòric de la figura. Dulcinea, doncs, és una
imatge, una idea, però tan vital que aviat s’escapa del seu propi creador que la viu com si fos real.

A la primera part, Dulcinea apareix com un accessori imprescindible perquè don Quijote pugui
començar la seva carrera de cavaller, el que avui seria un ‘must’ per completar l’ ‘outfit’ de cavaller, i
per elaborar-la li posa nom, pàtria, qualitat i bellesa.

<<su nombre es Dulcinea, su Patria, el Toboso, un lugar de la Mancha; su calidad, por lo menos, ha
de ser de princesa, pues es reina y señora mía; su hermosura, sobrehumana...>>

El concepte que té don Quijote de Dulcinea a la primera part es limita a l’instrumental, convencional
i físic. A la segona part, don Quijote comença a canviar, i amb ell, també la idea que en té de Dulcinea.
El concepte que té d’ella es desplega al capítol 32 de la segona part, i és aquí on posa més èmfasi en
descriure’n el caràcter que no pas el físic. Paradoxalment, quan les percepcions que don Quijote té
sobre el món són cada vegada més ‘normals’ o menys extravagants, a mesura que va cobrant ‘cordura’,
Dulcinea cada cop es fa menys corpòria. Així i tot, la cordura és una entelèquia pel nostre cavaller, i
ho demostra, un cop més, al capítol 64 de la segona part quan està disposat a morir en mans del
cavaller de la Blanca Luna per afirmar la supremacia de Dulcinea. Ella viu en l’ànima del cavaller com
a dama dels seus pensaments; tanmateix, no mor amb ell, no es desintegra en desaparèixer la bogeria
i el boig.
 2. Una de las grandes novedades del Quijote de 1615 es que el hidalgo pasa de lector a
criatura leída, de leer a ser leído. Comenta cómo ocurre y explora sus consecuencias
narrativas a lo largo de toda la Segunda parte.

A pesar de les múltiples diferències, els lectors del Quijote de 1615 reconeixen que són davant d’una
continuació de la primera part perquè de seguida n’intuïm el vincle. La relació que mantenim amb les
dues parts és gairebé especular. El mirall és un invent del Renaixement i no és tant quotidià com ho
és per nosaltres. La relació és gairebé simètrica, especular, perquè el Quijote del 1615 està plena d’ecos,
de duplicacions, geminacions, i reescriptures d’episodis de la primera part. Això ens porta a recordar
que un dels principis del Quijote és la intertextualitat, com a diàleg amb altres gèneres, altres obres.
Intertextualitat també perquè hi ha un diàleg del llibre amb ell mateix, i d’això tracta aquesta pregunta
i el capítol de la visita del cura i el barber a Don Quijote.

Sancho apareix amb una notícia extraordinària: explicarà a don Quijote que segons Sansón Carrasco,
ja circula la seva història novel·lada per l’historiador Cide Hamete Berengeli. Quan don Quijote
descobreix que l’autoria de l’obra es preocupa i es decep perquè en aquell moment, lamentablement
igual que ara mateix al 2022, circula el tòpic que els àrabs no són de fiar perquè falten a la veritat.
Sansón Carrasco tindrà molt protagonisme a la segona part que, de fet, li pren el relleu al cura i al
barber que a la primera part fan el paper de salvador i redemptor de don Quijote. Sansón Carrasco és
Bachiller de Salamanca. Al llarg del curs hem parlat molt de la onomàstica del Quijote i el personatge
de Sansón no n’és una excepció: el nom fa referencia a un personatge immens amb una força
descomunal, s’enfrenta a un lleó sense armadura, enderroca un temple, i al final resulta que la seva
força extraordinària radica a la cabellera. I Cervantes es permet aquesta ironia i diu ‘Sansón, no muy
grande de cuerpo’, ‘muy gran socarrón... amigo de donaires y de burlas’. Són detalls amb els que
Cervantes demostra que segueix gaudint.

Bé, aquest personatge esbossa una petita història de la recepció del Quijote i també fa observacions del
que no ha agradat al públic. Cervantes gira el mirall cap a la seva pròpia obra, i per boca de Sansón
Carrasco fa autocrítica i fa una mena de ‘mea culpa’, també resumeix alguns episodis. A partir d’aquest
moment Sancho i don Quijote són conscients que s’han convertit en personatges, adquireixen aquesta
doble consciència: se saben reals i també se saben personatges de ficció. Nosaltres llegim les aventures
dels ducs d’Aragó, i ells mateixos són lectors de don Quijote. Així és com passem de la veu activa (que
domina la primera part), a la veu passiva (don Quijote és llegit). A la primera part ell és el lector, en
aquesta segona part ell és llegit per nosaltres, per Sansón, pels ducs, per don Antonio, per fingida
Arcàdia. I ell es troba amb personatges que ja l’han llegit a la primera part. Això significa que moltes
de les aventures que viurà don Quijote ja no són improvisades, ara seran travades per aquests
personatges i lectors alhora. Aquest segon punt de la consciència dels personatges és fonamental.
Cervantes ficcionalitza la figura de l’autor, com aquell lector curiós que és a Toledo i després escriurà.
L’autor i la figura de l’autor quedarà ficcionalitzada amb personatges que tindran aquest rol: com
Cervantes ens obliga a pensar quina és la funció i el paper del lector i de l’autor.

3. Y brevemente: ¿prefieres el Quijote de 1605 o el de 1615? Justifícalo con razones sólidas.

Aprofitaré aquest espai per remarcar quin és l’aspecte que m’ha agradat més de la novel·la, tenint
present que s’ha inaugurat a la primera part i que ha pogut evolucionar gràcies a que hi ha hagut una
segona part; estic parlant de la relació inesgotable dels oposats gràcies al diàleg i a la combinació de
dues polaritats extremes. El diàleg és important perquè és l’obertura radical a l’altre. Si el diàleg es
produeix en aquestes condicions és possible que desemboqui en una transformació. Don Quijote és
l’altre per Sancho, la raresa màxima, i a la inversa. Precisament Cervantes fa algo molt audaç, i és que
posa a dialogar a dues antítesis, és com posar a parlar Amadís de Gaula i a Lázaro de Tormes.

El punt de partida és un joc d’oposicions molt clar: Don Quijote a penes dorm, a penes menja.
Sanchopanza només pensa en menjar i dormir. Don Quijote parla a través de cites literàries, Sancho
també té un principi d’autoritat: el refrany. Don Quijote és la encarnació de la voluntat: ‘ja en tinc prou
de cocidos de lentejas i ara, amb 50 vull ser un heroi, i traçaré el pla tot sol’. Veiem, doncs com don
Quijote és el cavaller de la voluntat. Per contra, Sancho té dubtes i és passiu, el conviden a ser escuder
i diu que sí. Don Quijote és la quaresma, el escassedat, Sancho és el carnaval, el menjar, la beguda.

Per Cervantes i tants escriptors de l’època, el nom propi és significatiu. El nom propi revela l’essència
de la persona que el porta: hi ha una harmonia entre el significat i el significant. Sancho és un nom
habitual al refranyer, molts cops s’empra com a nom de persona normal i corrent. Però als refranys
també apareix com a sinònim de persona astuta. Sanchopanza va néixer a la imaginació cervantina dels
refranys populars. El cognom: panza, de ressonàncies carnavalesques, la carnalitat, funcions corporals
bàsiques: menjar, beure, comilón, glotón. També a la defecació: l’episodi dels batanes. Tot això és molt
carnavalesc, Sancho és la celebració del més baix. Sancho es mou en lo material, fisiològic, carnavalesc.
Què més implica la panxa? Persones pacífiques, en canvi, el prim es vincula el caràcter colèric. Darrera
d’això hi tenim la medicina de caràcter hipocràtico: sang, bilis, excés de bilis negra: persona
melancòlica, colèric: do Quijote respon a això.

Don Quijote és un ser quaresmal, sens dubte, pel físic demacrat i melancòlic. Don Quijote empren
l’aventura el divendres: dia d’abstinència en la tradició cristiana; es menja peix (bacallà) i verdures
(acelgas).

A la segona part s’intercanvien els papers de manera molt progressiva. Don Quijote cada vegada creu
més en la paraula, la prudència, la temprança i cada cop està més desenganyat. I Sancho cada vegada
agafa més les rendes. Es converteixen en vasos comunicants, Don Quijote cada cop empra més
refranys i Sancho cada vegada cita més novel·les. És el que la crítica Salvador de Malaliaga 1920: la
Sanchificación de Don Quijote, i la Quijotización de Sancho. Fins que al final es produeix la paradoxa
màxima i Sancho no deixa de ser babau, perquè ho segueix sent, però és el ruc-llest, i Don Quijote no
deixa de ser boig, però ara és un boig ‘cuerdo’. Com vam dir a classe, gràcies al diàleg s’han pogut
convertir en el tonto-listo i el loco-cuerdo.