Tema 27. La sociolingüística.

Llengües en
contacte, bilingüisme, diglòssia i conflicte
lingüístic

27.1. Lingüística i sociolingüística

La llengua és un fet social, una institució creada per a la interacció verbal

entre persones. Així, l’estudi de les relacions lingüístiques entre els parlants
i la llengua, les relacions entre la llengua i la societat, són el camp d’anàlisi
de la disciplina anomenada sociolingüística. Mentre que la lingüística
investiga l’estructura interna de la llengua, la sociolingüística s’ocupa dels
factors extrínsecs o extralingüístics que la condicionen; la primera se
centra, doncs, en l’estructura i la segona, en l’ús. La sociolingüística, com a
disciplina que estudia les relacions entre la llengua i el medi social ha pres
un gran protagonisme i rellevància al si de la lingüística mateix (és erroni
pensar que l’estructura i l’ús són camps diferenciats), atés que, de fet, la
interrelació entre l’estructura i l’ús és un element preponderant d’aquest
àmbit d’estudi.
La preocupació per la forma en què la llengua pren contacte amb el medi
social i els fenòmens que se’n deriven ve d’antic, tot i que sense un nom
que ho simbolitzara. El concepte de sociolingüística va ser encunyat,
d’acord amb VALLVERDÚ, per H.C.Currie i Uriel Weinreich, que
juntament amb la conferència organitzada per Bright a Los Angeles el 1964
marquen l’inici simbòlic de la disciplina. Es tracta d’un camp
d’investigació recent que, partint de la lingüística, es configura com a
disciplina de propi dret que no és, en cap cas, un camp d’investigació
monolític, sinó que hi conflueixen diverses tradicions; la sociolingüística és
un domini obert com ho són les activitats comunicatives i la llengua com a
fet social. De fet, és imprudent parlar de la sociolingüística com a ciència
social, en opinió de MOLLÀ (2002), precisament perquè hi manquen una
metodologia i un conjunt de tècniques pròpies que ens permeten classificar-
la com tal. És, més aviat, un territori compartit resultat d’un enfocament
pluridisciplinar, un camp d’investigació permeable a les demandes socials
que alhora compleix una funció intel·lectual i crítica de primer ordre. És
una disciplina progressista en el pla polític i involucionista en el
metodològic, seguint NINYOLES, i que posseeix l’afany científic propi de
la lingüística però alhora la voluntat d’intervenció crítica i d’integració
pròpia de les ciències socials que, en general, són un camp procliu a rebre
aportacions interdisciplinàries. Així i tot, aquesta problemàtica també es
manifesta en altres disciplines ara més o menys consolidades, com les
ciències polítiques o les ciències de la informació, que són àmbits de
confluència de diverses ciències.
Qualsevol definició de sociolingüística, per tant, ha d’encabir, per un
costat, la seua finalitat, en tant que disciplina que s’ocupa dels usos
lingüístics i les seues relacions amb l’estructura social; i, per l’altre, la seua
naturalesa, perquè l’enfocament sociolingüístic no és unidireccional, el seu
objecte d’estudi ha de considerar-se des de la multiplicitat de perspectives
que determinen les condicions socials en què ocorre.
En aquest sentit, i en opinió de MOLLÀ, el repte de la sociolingüística és,
d’una banda, trobar l’estructura formal o el paradigma que permeta parlar
d’una perspectiva teòrica sòlida. I, de l’altra, atendre els reptes socials de la
transformació continuada de l’ús lingüístic, els nous sistemes comunicatius
i les noves dinàmiques socials, econòmiques i polítiques que imposa
l’evolució social. La sociolingüística ha d’assolir, doncs, la validació
teòrica i científica general i, alhora, ha d’afrontar el repte de posar a prova
contínuament els seus aparells formals amb l’experiència viscuda, les
estructures socials concretes i els factors (nous o no) que la condicionen.
L’evolució i la diversitat de la sociolingüística només poden entendre’s i
interpretar-se d’acord amb les coordenades socials i històriques en què
s’esdevinga la investigació. Amb tot, l’estatut científic de la
sociolingüística, com de qualsevol disciplina, l’atorga la tendència cap a la
comprensió racional i objectiva d’una parcel·la de la realitat.

27.2. La sociolingüística des d’una perspectiva valenciana

A casa nostra, els estudis sociolingüístics han centrat l’interés, a grans trets,
en temes com el bilingüisme i el conflicte lingüístic; la substitució
lingüística i la història social de la llengua; la normalització lingüística, la
codificació, la política i la planificació lingüístiques; i els estudis empírics
sobre el coneixement, l’ús social i les actituds lingüístiques.
Els primers treballs que podem etiquetar amb el concepte de
sociolingüística responen a un seguit de reflexions plantejades per A. Badia
i Margarit i Joan Fuster, que no pretenen només estudiar i entendre els
processos socials que operen sobre el fet lingüístic com a simple objectiu
intel·lectual sinó que aposten per la inversió de la situació d’anomalia
sociocultural de la comunitat lingüista que configuren els territoris de parla
catalana. L’actitud sociolingüística catalana és, doncs, sempre militant. No
és fútil assenyalar, doncs, que la sociolingüística catalana ha sigut, en els
orígens, una disciplina de formació bàsicament extraacadèmica en un
context sociocultural i polític ben concret, un context que l’ha espentada
sovint cap a interessos més polítics que no estrictament científics. Per això,
la sociolingüística a casa nostra posseeix unes característiques particulars
que la individualitzen i particularitzen respecte d’altres disciplines: un
context de desenvolupament del corpus central de la disciplina marcat per
una dictadura que feia del català una llengua abolida, una formació no
diferida ni planificada, una certa improvisació, un estudi fragmentat i
discontinu o la falta de perspectiva global en certs aspectes, tot i que també
posseeix una implicació militant de recursos, creativitat i innovació, i una
gran estimulació crítica i ideològica.
Per a l’evolució de la disciplina fou cabdal la incorporació de joves
investigadors, durant la dècada dels seixanta, que completen des d’una
perspectiva diferent les aportacions iniciàtiques de Fuster i inauguren la
investigació cientificosocial sobre el fet lingüístic. Especialment cabdals
són les aportacions de Rafael-Lluís Ninyoles, Lluís-Vicent Aracil i Vicent
Pitarch. Ninyoles, amb obres com Conflicte lingüístic valencià, Idioma i
prejudici o Idioma i poder social, trenca una tradició i inaugura un altre
mètode de aprehensió del coneixement que incorpora la sociologia i la
psicologia social com a referents i reformula conceptes com el de diglòssia
o el d’autoodi partint dels treballs de Ferguson o Lewin. Els estudis de
Ninyoles, a més a més, esdevenen imprescindibles per a la comparativa
sociolingüística de les diferents llengües peninsulars i per a un coneixement
objectiu de la realitat social i sociolingüística valencianes. Les aportacions
d’Aracil s’adscriuen més aviat en l’estudi del bilingüisme i la seua crítica
envers el mite del bilingüisme, i és autor d’obres com Un dilema valencià o
Papers de sociolingüística. Pitarch, per últim, duu a terme nombroses
anàlisis sobre la història de la llengua i conjuga la sociolingüística
d’intervenció pública amb una sòlida formació teòrica per assolir
l’aspiració d’anàlisi concreta de realitat que té qualsevol ciència. Pitarch
aposta per una actuació cívica i mobilitzadora que reprèn el corrent
ideològic de la sociolingüística valenciana i alhora integra la vessant
acadèmica de la matèria que concep la sociolingüística com a eina per
descriure, analitzar i interpretar però, al temps, per intentar transformar la
realitat. Les seues aportacions com ara Defensa de l’idioma, Reflexió
Crítica sobre la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, o Fets i ficcions,
són contribucions a la teoria de l’estàndard i de l’autoritat normativa, o el
procés de substitució al País Valencià.
27.3. Llengües en contacte: bilingüisme, diglòssia i conflicte lingüístic

Com a concepte alternatiu d’anàlisi, la comunitat lingüística proposa el

concepte de comunitat lingüística, un concepte que posa l’èmfasi sobre el
fet social, que prioritza la comunitat, els usuaris, sobre la llengua o codi.
D’acord amb MOLLÀ (2002: 78,113), una comunitat lingüística és una
determinada classe de grup que es comunica amb una llengua; és una
formació social o grup humà que, en principi, no té perquè respondre a cap
unitat territorialista, política o administrativa, religiosa o nacional, ni de cap
altra mena (precisament un dels malentesos més freqüents en l’ús d’aquest
concepte com a sinònim de territori lingüístic, nació o estat). Es tracta, fet i
fet, d’una formulació àmplia que ens serveix per referir-nos a una realitat
concreta: un grup humà que comparteix llengua al marge que puga formar
part d’altres grups socials o territorials i al marge que puga integrar-se
també dins d’unes altres comunitat lingüístiques. Així, el fet que dins d’una
mateixa comunitat lingüística arriben a interrelacionar-se diversos factors
donarà lloc a la tendència cap a una consciència lingüística parcel·lada, que
és fruit de la comunitat lingüística on se socialitza i dels elements que la
configuren com a tal.
En aquest sentit, una comunitat lingüística no sol viure absolutament
aïllada de les altres. Una de les situacions més freqüents és que la llengua
pròpia d’una comunitat estiga en contacte amb una llengua o més d’una. El
monolingüisme és una realitat que trobem en pocs estats (a la Unió
Europea, només trobem els casos de Portugal, Islàndia i Albània). El
contacte entre llengües, especialment en el cas de la nostra llengua, ha estat
una constant en termes històrics. De vegades aquest contacte ha estat
únicament administratiu (amb l’aragonés durant l’edat mitjana) i, d’altres,
literari (amb l’occità). Emperò, i a partir dels segles XVI i XVII, el contacte
amb el castellà ha donat lloc a un conflicte lingüístic obert, amb tendència a
la substitució, que apareix en tota comunitat lingüística en què existeixen
llengües en contacte en el moment en què una llengua forana comença a
ocupar els àmbits d’ús i les funcions que correspondrien assumir a la
llengua pròpia de la comunitat. D’aquesta situació es deriva l’existència
d’una llengua prestigiada o majoritària i d’una o diverses llengües no
prestigiades, subordinades, que siguen o no minoritàries són minoritzades, i
que poden dur a un procés de desintegració o mort lingüística, provocada
per la desaparició del grup humà, ja siga física o ja siga per la
desvertebració d’aquell grup humà com a conseqüència d’una assimilació
progressiva a una altra comunitat. Una llengua minoritzada, així doncs,
amb independència de quin siga el nombre de parlants, ho és en la mesura
que veu relegat o restringit el seu ús en determinats àmbits i funcions en
benefici d’una altra llengua. En determinades circumstàncies, llengües
majoritàries poden esdevindre minoritzades i aquest fet no necessàriament
comporta la reducció física del nombre de parlants sinó una perillosa
assimilació originada per un procés de substitució lingüística. Així doncs,
quan parlem dels fenòmens de contacte lingüístic hem de destacar el
bilingüisme (individual) i la diglòssia (social), així com hem de parlar dels
motius pels quals apareix el conflicte lingüístic i les causes (la substitució
lingüística) i els remeis (la normalització, previ procés de codificació o
normativització.

27.3.1. El bilingüisme
[VEURE apunts Mollà 2002: 143-159)

27.3.2. La diglòssia i l’ordre postmonolingüe

En segon lloc, convé fer esment del concepte de diglòssia. Aquest terme
s’aplica a la situació en què dins d’una societat es produeix una situació de
llengües en contacte i una d’aquestes presenta, per motius essencialment
sociopolítics, un estatus superior i té uns usos elevats, sobretot de caire
cultural i institucional, que en fan una llengua prestigiada; i una altra que,
siga majoritària o minoritària, esdevé subordinada de la dominant i veu
reduïdes les seues funcions i queda relegada a àmbits o funcions de caràcter
informal i generalment orals (comunicació íntima, familiar o espontània).
En aquest sentit, les causes per les quals té lloc aquest fenomen solen ser
diverses i heterogènies, moltes vegades combinades, i poden obeir a motius
geogràfics (l’existència de llengües en contacte dins dels límits geogràfics,
fet que pot afectar a la cohesió i l’estabilitat de la comunitat lingüística),
històrics (la coexistència compartimentada de dues llengües pot estar
motivada per l’esdevenir històric), lingüístic (totes les llengües
necessàriament es nodreixen d’altres), sociològics (la comunitat lingüística
té una composició diversa, amb graus diferents de consciència i de lleialtat
lingüístiques i amb diferents graus de pertinença i interrelació) o, quasi que
sempre, polítics (motivats, entre altres, per la confusió entre estat-nació,
determinats grups poden imposar una llengua per la força amb un control i
imposició hegemònics i ferms en els àmbits en què l’altra, que esdevé
subordinada, n’és pròpia).
FERGUSON (1959), en definir la diglòssia, explica que és una situació
sociolingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d’una
llengua, existeix una varietat superposada molt divergent, altament
codificada i estandarditzada, emprada en la literatura i l’escola, però que
ningú no empra com a llengua de conversa ordinària. Aquesta seria
l’anomenada diglòssia interna. Un exemple n’és l’àrab clàssic en
comparació amb els àrabs col·loquials. La diglòssia pot ser també externa, i
en aquest cas una llengua és emprada per a funcions formals i és
considerada llengua estàndard i, per tant, és una llengua prestigiada; i
l’altra o les altres llengües veuen reduïdes les seues funcions i relegat el seu
ús a situacions familiars i orals. Aquest darrer concepte, des que l’introduí
Ninyoles per referir-se a la situació sociolingüística valenciana, és el que ha
imperat tradicionalment per referir-se al català.
Alguns autors distingeixen també entre diglòssia parcial i diglòssia total
segons que l’alternança dels parlars A i B es produïsca amb pressions de
caràcter polític externes (ocupació militar, opressió nacional) o no.
Joshua A. Fishman (1967) en féu una revisió que ha estat molt difosa i que
es proposava distingir l’anàlisi dels comportaments lingüístics individuals
(bilingüisme) i el dels usos lingüístics socials (diglòssia). El concepte, que
introduïren en l’àmbit català F. Vallverdú i L. V. Aracil, s’ha popularitzat
extraordinàriament en la versió que proposa Fishman, la qual cosa ha
provocat una pèrdua de denotació i de rigor. Això ha portat a revisar la
interpretació diglòssica de la situació sociolingüística catalana en els últims
anys, en favor d’altres conceptes més adients com el de conflicte lingüístic.
Emperò, i com assenyala Bibiloni (2007: 30), en una relació estàndard-no
estàndard sempre existeix una subordinació. Una varietat no
estandarditzada sempre és, per definició, una varietat subordinada, però no
tots els casos encaixen en l’esquema de Ferguson. En la diglòssia originària
hi ha un equilibri no conflictiu entre estàndard i no estàndard, cap de les
dues llengües envaeix el terreny de l’altra. El final de l’equilibri ve donat
per una col·loquialització de la varietat formal que representaria la
substitució de les altres, o l’estandardització d’una d’aquestes, cosa que
representaria el desplaçament de l’antic estàndard. En aquesta darrera
hipòtesi, si l’espai geogràfic de l’ús de l’estàndard desplaçat és més ampli
que l’espai de la diglòssia, hi haurà una redefinició de comunitats
lingüístiques i n’apareixerà una de nova que restarà aïllada de l’antic
conjunt.
En la sociolingüística catalana la diglòssia ha estat considerada un concepte
sincrònic i ha estat més habitual una visió dinàmica del conflicte lingüístic,
en què la distribució funcional manté una tensió interna que només pot ser
resolta amb la substitució lingüística per la llengua A, o la normalització de
la llengua B.
En les societats en què hi ha llengües en contacte poden tindre lloc diversos
fenòmens, com ara una combinació entre diglòssia i bilingüisme (els
parlants tenen una llengua A i una B i fan servir cadascuna en funcions
diferents, de forma que una no reemplaça les funcions de l’altra), diglòssia
sense bilingüisme (un grup de parlants introdueix una llengua que només
coneixen els parlants d’aquell grup), bilingüisme sense diglòssia (quan els
parlants aprenen una segona llengua per voluntat pròpia sense que això
interferisca als usos lingüístics) o monolingüisme (no hi ha bilingüisme ni
diglòssia perquè els parlants només parlen una llengua). Avui en dia, però,
és difícil parlar de societats monolingües, i les llengües minoritzades poden
aprofitar els avantatges del multilingüisme. Davant la diversitat actual, les
identitats que continuen intentant configurar-se a partir de trets
essencialistes troben cada vegada més obstacles i generen cada vegada més
tensions. Així, d’acord amb Monzó Nebot & Jiménez Salcedo (2017):
Les necessitats actuals de les societats demanen que les estructures i
els individus acullen la diversitat reinterpretant els espais de tensió
entre els trets identitaris. La llengua, com a tret distintiu per
excel·lència, pot ser el punt de partida. La noció de
postmonolingüisme ens permet entendre els espais socials com a
aplecs d’identitats on cadascú aporta alguna variació diferent
de la de l’altre. El multilingüisme fertilitza les llengües i configura
les evolucions personals. Som fruit de diversos contextos amb
distintes variacions lingüístiques que aprenem a negociar entre
espais socials i que ens lliguen a experiències, llocs i persones. No
hi ha cap experiència social sense aquesta tensió i la negociació
resultant, i tampoc no ens fa falta. El repte és que la naturalitat amb
què negociem la llengua pròpia puga estendre’s a la complexitat de
factors amb què ens identifiquem els uns amb els altres per
solucionar els conflictes intergrupals de què parteix la minorització.

27.3.3. El conflicte lingüístic, substitució i normalització

El conflicte lingüístic és una espècie particular de conflicte social que

implica l’aparició de tensions socials i afecta la disposició estructural de la
societat. Ara bé, un conflicte lingüístic no és només un conflicte de classes,
en termes reduccionistes, ni tampoc és una inquietud personal, perquè es
tracta d’un problema estructural de caràcter públic que incideix en
l’organització de la societat. El conflicte lingüístic és, per definició, un
problema col·lectiu i públic, de tota la comunitat lingüística, la
interpretació del qual ha de tindre en compte tots els factors socials,
econòmics i polítics que hi intervenen. A propòsit del que ell anomenà
conflicte lingüístic valencià, afirma Ninyoles (1969):
Caldrà, doncs, analitzar tot un complex de factors econòmics, socials i
polítics, més enllà de les situacions o ambients (milieux) específics
que els individus viuen de manera immediata. Caldrà descobrir
l’estructura global i objectiva del conflicte.
L’estructura de qualsevol conflicte sempre es fonamenta en l’antagonisme
social. Les tensions poden sorgir per la reorganització de les fronteres
externes del grup o per una nova configuració interna de classes; poden
conduir a antagonismes oberts i, naturalment, a canvis en l’estructura
social. El conflicte, però, com comentàvem abans, també dona la
possibilitat d’alterar les regles i de produir una nova configuració.
Poden haver-hi dos tipus diferents de conflictes lingüístics, com a mínim:
el conflicte sobre l’estructura i el conflicte sobre els àmbits d’ús. El primer
és sobre el sistema de comunicació mateix; el segon, de la societat sencera.
El primer és, ben mirat, un cas particular del segon.
Així, el conflicte sobre l’estructura és el qüestionament d’algun dels
aspectes, normalment externs, de la forma de l’idioma. Els més vistosos
són els conflictes ortogràfics i d’alfabets. Aquest conflicte formal, per ell
mateix, no significa res; però, és un indicador de diferències socioculturals.
El conflicte serveix, d’altra banda, per a establir fronteres de (sub)grup i
per a enfortir-ne la cohesió i la identificació. La preocupació pel
llenguatge, escriu Ninyoles (1971), és també un índex del grau de
consciència lingüística.
L’altre tipus de conflicte és el d’ús. Considerada una comunitat lingüística
en general, hi haurà un conflicte lingüístic quan estiga en qüestió quina de
les dues llengües (com a mínim) s’ha d’usar en uns àmbits determinats. El
nucli del conflicte és l’antagonisme entre les forces d’integració de la
comunitat lingüística i les forces de desintegració. Les forces socials
s’organitzen entorn de cadascuna de les opcions possibles, creen unes
xarxes de relació i fomenten, d’alguna manera, l’estigma social. Com
abans, uns àmbits d’ús portaran més càrrega simbòlica, com els que
representen els límits del grup (la toponímia o la retolació pública, per
exemple). Per això, aquests àmbits són l’aspecte més vistós i se’n recorre al
canvi quan un grup social vol presentar la imatge d’una determinada
situació sociopolítica, independentment d’altres canvis socials més
cridaners i, sovint, més determinants.
Els conflictes lingüístics solen aparèixer lligats a canvis importants, com el
desenvolupament de la consciència nacional o l’alteració de les regles del
joc polític, i els aspectes d’ús lingüístic són també un indicador de
l’organització dels grups socials.
Hi ha finalment una variant del conflicte en què el conflicte sobre l’ús es
combina amb el conflicte sobre l’estructura. De fet, el conflicte sobre la
forma de l’idioma serveix, sovint, per a enfosquir el conflicte a gran escala,
el dels àmbits d’ús. El conflicte valencià n’és el paradigma ja que bloqueja
la qualitat de l’idioma i enterboleix els termes de la discussió.
El problema dels conflictes anomenats latents és justament el moment en
què esdevenen declarats o manifestos. És llavors que es poden començar a
prendre decisions i albirar alternatives sobre una organització diferent de
l’espai sociolingüístic. El conflicte lingüístic, sota la seua aparença
intranscendent, amaga simptomàticament un conflicte estructural més greu;
només així s’explica que els conflictes lingüístics més o menys latents
siguen airejats i debatuts justament en períodes de confrontació social i
política. D’altra banda, la manipulació social dels conflictes lingüístics és
un factor més de les connexions entre la llengua i les formes d’organització
i control social.
La noció de conflicte lingüístic està lligada a dos camins: el de la
substitució i el de la normalització, els dos són conseqüència de l’existència
d’un conflicte que altera les regles del joc.
La substitució és la situació en què es dues llengües entren en contacte i
s’hi produeix el desplaçament parcial o total d’una de les llengües per
l’altra en diversos àmbits d’ús. Aquest és un procés històric complex i de
llarga durada (com a mínim tres generacions) que avança per etapes. El
desplaçament d’una llengua per l’altra té un caràcter quantitatiu (nombre de
parlants i freqüències d’ús) i qualitatiu (diferent distribució de funcions
lingüístiques, normes i àmbits d’ús). La substitució representa un
abandonament progressiu d’una llengua en benefici d’una altra. Aquest
procés inicial, no obstant això, es pot revertir si es recuperen els àmbits
d’ús de la llengua pròpia, motiu pel qual la normalització lingüística,
entesa com a extensió generalitzada del coneixement i de l’ús privat i
públic de la llengua és l’única alternativa vàlida a la substitució lingüística.
I és que les llengües de difusió reduïda, sobretot les que no tenen la
protecció d’un estat propi, només podran subsistir a llarg termini si
compten amb una actitud decidida de les persones i d’institucions oficials i
provades per mantenir-les i promoure-les. Així, la normalització és un
macroprocés social pel qual una llengua minoritzada esdevé el mitjà
habitual de comunicació privat i públic, formal i informal, oral i escrit, en
el conjunt d’una societat, i, en aquest sentit, el coneixement de la llengua
part de la població en general i l’utilització habitual en tots els nivells i
àmbits socials són l’etapa final que culmina amb la classificació de les
comunitats lingüístiques com a plenament normalitzades.