Túnels educatius

La notícia sobre els trens encarregats que no caben en els túnels

semblen una excel!lent metàfora sobre la gestió política vigent. La
deixadesa de funcions, lligada a una actitud arrogant dels gestors,
ha propiciat un ridícul desastre que implica diners públics enviats a
les escombraries. Almenys, en aquest error, tal com acostuma a
passar, no s’ha atribuït la responsabilitat als maquinistes.

Aquesta història sembla matèria de metàfora sobre el que succeeix

al món educatiu. La dèria per una suposada innovació, els canvis
constants de metodologies, currículums i marcs legals acaba xocant
amb crua realitat d’un túnel estret que condiciona el trajecte de la
comunitat educativa. Arrosseguem una llarga història de
subfinançament, infraestructures deficients, un tsunami de
diversitat, de pauperització social, i el més preocupant, un llistat
inacabable de decisions polítiques desencertades sense
esmena. En el meu coneixement d’alguns polítics, d’aquests que,
més que prendre, formulen propostes, em sobta sempre la seva
ingenuïtat. Penso que la majoria són gent honesta i benintencionada,
tanmateix, la responsabilitat de gestió sovint els fa tancar-se en una
bombolla impermeable a la realitat. I, és clar, bona part de les
:
 iniciatives fracassen perquè no són capaços d’admetre que ens hem
dotat d’unes vies amb túnels estrets i baixos i amb trens dissenyats
per estavellar-se una vegada i l’altra contra les roques. El problema
és que, en comptes de mesurar les dimensions de les boques
d’entrada i sortida, tendeixen a culpabilitzar els maquinistes.

En les darreres setmanes, s’ha presentat el programa Sensei de

mentoria de nous docents. Popularment, es coneix com el MIR de
l’educació. Se suposa que és una iniciativa que té com a objectiu
implementar una mena d’hibridesa d’iniciació professional amb
formació, seguint el model que fan servir els metges. Sense valorar
la idoneïtat o pertinència de la iniciativa, caldria explicitar la lletra
petita. Es tracta d’un programa finançat pels fons europeus Next
Generation en un 95 %, limitat a dos anys, a 60 centres i 500
aspirants i que no té garantida la continuïtat posterior.

Podríem discutir sobre un projecte, que sens dubte pot tenir els seus
avantatges i inconvenients. Tanmateix, resulta obvi que això no es
tracta de cap proposta ferma, sinó d’oportunisme polític i
propaganda governamental. L’actual conselleria, malgrat les seves
proclames, no ha recuperat encara la despesa per alumne, en euros
constants, que la que hi havia fa dècada i mitja. La progressiva ruïna
dels edificis escolars i la caiguda dels nivells educatius té a veure,
com qualsevol observador imparcial podria adonar-se, amb una
caiguda en la inversió pública educativa, que va passar del 3,55% del
PIB el 2009 al 2,74% actual. Algú podria treure el comodí del dèficit
fiscal i l’”Espanya ens roba”, tanmateix, com explicaria que el que
actualment destina Espanya sigui d’un 4,21% del PIB? O com
explicaríem que, en termes del percentatge dels pressupostos
gestionats per la Generalitat s’hagi passat del 20,2% el 2009 al
17,6% el 2020? (i sembla, a l’espera d’una anàlisi pormenoritzada,
que els tan lloats pressupostos de 2023 reduiran encara més la
xifra). També hauríem d’estar parlant dels “invents del TBO”,
:
 encetats amb la famosa Escola Nova 21, artefacte bofillista del 2016,
i que ja el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu va
demostrar, amb xifres, que va resultar un lamentable error. O dels
incomprensibles currículums, que requereixen especialistes en
criptologia per interpretar-los. O de l’abandó dels tan menystinguts (i
enyorats) llibres de text, substituïts per unes pantalles que són una
veritable devoradora d’atenció dels alumnes i d’estajanovisme digital
dels docents. O de la selecció a dit dels mestres, on, oh!, sorpresa!,
es tria més per afinitat personal i capacitat de submissió que per
competència i independència professional.

En qualsevol cas, amb anuncis com el del MIR, es produeix allò que
podríem resumir com “la culpa la té el maquinista”. Si les coses no
van bé, no és per un cúmul de despropòsits en polítiques educatives
erràtiques, sinó que “els docents no estan prou ben formats.” I això
desmenteix els mateixos informes de l’OCDE quan assenyala que el
nivell de formació inicial i permanent dels docents espanyols està a
la banda alta de la classificació mundial, i molt per sobre de la
mitjana europea. Si se suggereix que els mals de l’educació se
solucionen amb més formació dels docents, s’està empenyent a
l’opinió pública a creure que té uns professionals dolents, cosa que,
és òbviament, una afirmació falsa, tot i que a còpia d’anar
qüestionant el seu estatus, pot acabar essent una realitat en pocs
anys. Perquè és evident que aquests missatges dissuadiran a
bons estudiants a optar per l’ensenyament. I, de fet, el
deteriorament de les condicions laborals, o les progressives
humiliacions en qüestions com l’ampliació del calendari escolar, a
banda de la sobrecàrrega laboral i el qüestionament constant, ja està
empenyent a molts a abandonar la docència per dedicar-se a
activitats menys estressants (i marxen precisament els qui tenen
millor qualificació per abordar un gir en la seva trajectòria
professional). De fet, això ja va passar a l’Anglaterra de Tony Blair, i
:
 ara els britànics tenen un problema extremadament greu a l’hora de
trobar bons mestres. O fins i tot, també costa trobar de “regulars”.

Poca gent és conscient dels diversos filtres que cal superar per
esdevenir mestre o professor. A la selectivitat i la carrera, han de
superar, en el cas de secundària, un màster, en el cas de tots, un
curs d’adaptació del professorat interí supervisat per la inspecció,
unes oposicions i una fase de pràctiques, és a dir, com a mínim sis
obstacles. I de tots aquests processos, probablement millorables,
n’és responsable la pròpia administració. Posar-ne un altre extra no
millorarà les coses, tenint en compte que seria més fàcil intervenir
sobre els anteriors. De fet, els problemes que es detecten sobre les
carències en la formació inicial provindrien del mal disseny i
supervisió a les facultats universitàries, sobre les quals és obvi que
caldria intervenir. De fet, pel que fa als estudis de mestre s’ha
instal!lat certa pedagogia new age desproveïda del més mínim rigor
científic, es tendeix a la banalització del coneixement i es comencen
a impartir tècniques psicològiques i emocionals més pròpies del hare
krishna que del que es podria esperar del món acadèmic. D’altra
banda, i com assenyalen diversos professors, la pressió per aprovar
els alumnes –bàsicament per a complir amb indicadors de
rànquings poc rigorosos– implica la renúncia a tot filtre de
qualitat. Pel que fa al màster de secundària, que des de fa més
d’una dècada cal superar per exercir com a docent, hi ha poca
oferta, són els més cars de l’estat espanyol, i, no menys greu, tots els
indicis apunten al fet que tenen una qualitat pèssima, molt farcits de
palla i d’unes noves tendències pedagògiques sense contrast
científic i excés de magufisme, acompanyats d’inacabables
pràctiques, tutoritzades per docents estressats que no tenen temps
ni per a ells. Finalment, si sumem quatre anys de grau, un (o dos) de
màster, i un (o dos) cursos de MIR) ens podem trobar amb què no es
podria ser docent fins als vint-i-sis o vint-i-set anys. I això és
:
 prohibitiu per a la majoria de famílies catalanes (i més tenint en
compte que Catalunya és la comunitat on els estudis universitaris
són més onerosos, i juga a la Champions europea de les taxes
cares). El magisteri havia estat tradicionalment una carrera on hi
havia una àmplia presència de classe treballadora (com un
servidor) a qui tres anys d’universitat li permetien incorporar-se
ràpidament al món del treball. I la formació actual, afegint més
anys no és superior als plans d’estudis de fa tres dècades. De fet, es
constata que amb aquesta degradació induïda de la societat, és
constatable a escoles i instituts una creixent rasa cultural entre els
més joves (i més precaris) i una generació més gran, que en termes
generals, pot acumular un important background cultural.

Podríem pensar… un MIR docent millorarà l’educació, perquè, fent

cas a certa frase manllevada d’algun estudi de l’OCDE (el club
mundial dels empresaris neoliberals) el nivell educatiu depèn del
nivell dels seus mestres. Tanmateix, ningú no pot qüestionar que el
nivell dels metges catalans és de gran excel"lència (potser deu
ser per això que medicina va quedar al marge de la reforma
universitària de Bolonya, com arquitectura i algunes enginyeries
essencials). Tanmateix, malgrat disposar d’uns boníssims
professionals amb més de vuit anys d’universitat i pràctiques
extenses, el nostre sistema sanitari cau a trossos, com la premissa
de la formació com a element clau. I cau a trossos per una qüestió
purament estadística: les retallades, acumulades al llarg dels anys, la
insuficiència de recursos crònica, la gestió privatitzada col!lapsa el
sistema. I ja podem tenir els millors maquinistes, que si es fan entrar
trens grossos per túnels estrets ningú no ens estalviarà la tragèdia.

En realitat, quan parlem de la formació dels mestres, atiant la

inconcreció del mot “qualitat”, no ens referim al domini científic de la
matèria, ni de tècniques didàctiques, ni de familiaritat amb
determinades metodologies pedagògiques, ni tan sols de les
:
 necessàries habilitats socials per bregar amb estudiants i les seves
famílies. La mena de formació continuada que s’està imposant des
del Departament d’Educació ens ofereix pistes. No hi ha cap oferta
d’allò que en diríem “actualització científica”. Un llicenciat en ciències
de fa trenta anys no li ofereixen cursets on els parli de les
conseqüències dels nous descobriments sobre l’ADN, ni de les
descobertes al voltant dels forats negres supermassius o
exoplanetes. A un llicenciat en filologia catalana no li explicaran les
actuals tendències en la literatura catalana o universal. Avui la
majoria de formacions tenen a veure amb determinats projectes
experimentals de pedagogies no contrastades, una educació
emocional discutida per la majoria de col!legis professionals de
psicòlegs o psiquiatres, rebran adoctrinament sobre l’enaltiment de
l’emprenedoria, o, i molt especialment, un ensinistrament en
educació digital just en un moment en què arreu del món es
comença a qüestionar els efectes dels abusos de les pantalles als
centres escolars com a destructors de les habilitats cognitives
bàsiques dels alumnes. Ara bé, el que no expliquen és que la
majoria de cursets de competències digitals que estan
“obligant” als centres a impartir té a veure amb les obligacions
contretes per les autoritats educatives per rebre fons europeus
“next generation”. Perquè és obvi que, ara per ara, el Departament
d’Educació sembla més aviat haver esdevingut una gestoria a la
recerca de diners aliens, perquè els propis més aviat van a empreses
privades en la seva obsessió per privatitzar serveis educatius
(especialment en l’escola inclusiva).

Per què, finalment, de què va tot plegat? No és que el professorat

no estigui ben format. És que el que es pretén és adoctrinar-lo,
modelar-lo d’acord amb unes determinades idees. Perquè hi ha
una obsessió amb fer-lo creure i combregar amb les idees més
estúpides i les tècniques més absurdes. Perquè es vol destruir la
:
 seva independència professional i personal. Perquè, i això ho fan des
que van decidir implantar la selecció arbitrària a dit per part de les
direccions, el que pretenen és convertir-los en éssers conformistes
disposats a obeir, no pas a ensenyar, sinó a transmetre allò que es
vol des de la política. Perquè aquesta és sempre l’obsessió del
poder, que veia massa llibertat de pensament a les aules. Perquè,
efectivament, en aquesta destrucció del sistema educatiu tal com
havia estat concebut, hi ha tot un projecte de transformació, com
deia Margaret Thatcher, dels cors i les ànimes. Les dels
professionals, i les dels nostres fills i alumnes.
: