178 ressenyes

Sergio Rodríguez Tejada: Zonas de libertad. Dictadura y movimiento estudiantil en la

Universidad de Valencia, 1939-1975, València, Publicacions de la Universitat de València,
2008, 2 vols. 493 + 461 pàgines.

Per als qui havíem tingut l’oportunitat de llegir o escoltar en alguna ocasió Sergio Rodrí-
guez Tejada, la publicació de la seva tesi doctoral era especialment esperada. Els dos volums
que ara publica la Universitat de València, sota el títol Zonas de libertad. Dictadura y movi-
miento estudiantil en la Universidad de Valencia, 1939-1975, no sols serveixen a l’autor per
exposar en profunditat les suggeridores tesis que havia anat avançant els últims anys, sinó
que constitueixen una important aportació a la història del franquisme i l’antifranquisme en el
camp universitari. Contràriament al que succeeix en nombroses ocasions, el llibre no se cen-
tra exclusivament en la Universitat de València (objecte concret del seu estudi), sinó que
aporta claus interpretatives de gran vàlua per entendre la política del règim respecte al món
universitari i les respostes posades en pràctica, en aquest mateix espai, per l’oposició.
Rodríguez Tejada retrata perfectament, en primer lloc, la lluita ideològica duta a terme
per la dictadura en els seus primers anys contra l’«enemic interior» a les universitats, lluita
que formava part d’allò que Rafael Cerezo, cap de districte del SEU a València, en un dis-
curs pronunciat l’octubre del 1942 conceptualitzava com la necessitat de «demoler», que «es
también una parte del construir, la primera parte sin duda». Per a Cerezo —qui feia mani-
festa una visió que, més tard, recollirien els gabinets de l’espionatge franquista—, aquesta
lluita ideològica era més laboriosa que la lluita contra un enemic ben armat en un camp de
batalla. Per portar-la a cap, va ser fonamental el paper vigilant del SEU i de la Milicia Uni-
versitaria que, com a part dels Servicios de Vigilancia y Seguridad del partit únic, havia de
suplir les forces d’ordre públic dins de la universitat.
Encara pel que fa referència als primers anys de la dictadura, l’autor aborda amb preci-
sió la pugna en el si del personal polític del règim pel control de la universitat, la importàn-
cia de la qual —com a espai de formació de futurs dirigents— no escapava a ningú. Així
mateix, queda perfectament delineat el progressiu allunyament entre l’opció postfeixista o
postfalangista de FET-JONS i el falangisme crític. Serà precisament el descontentament dels

Recerques 60 (2010)  157-184

ressenyes 179

estudiants falangistes allò que porti el règim a despolititzar el SEU i a subordinar-lo a les
autoritats acadèmiques, cap a mitjan anys cinquanta.
L’aportació segurament més valuosa de l’obra és la seva precisa anàlisi de la diversifica-
ció de les formes d’acció política de l’antifranquisme. És a dir, el pas de les «estratègies de
resistència» a les «estratègies d’oposició» per mitjà del qual s’aconseguí trencar l’aïllament de la
minoria militant i bastir una «política de majories» encaminada a l’enderrocament de la dicta-
dura. Mentre que durant els anys cinquanta el franquisme havia aconseguit aïllar les orga-
nitzacions antifranquistes de la majoria social, la posada en pràctica d’un nou repertori
d’acció col·lectiva afavorí l’extensió del dissentiment, així com l’apropament entre unes
minories «subversives» cada vegada menys minoritàries i unes majories passives cada vega-
da menys despolititzades. Aquesta nova «política de majories», que guardava una gran sem-
blança amb els canvis operats en el si del moviment obrer en aquells mateixos anys,
permeté una lenta disputa de l’espai públic universitari als partidaris del règim, procés en
el qual hi jugà un important paper l’extensió de la solidaritat —«nuestra única arma», com
proclamava la cambra de facultat de Medicina el març del 1967. Així és que la condició de
militants «públics» de molts dels detinguts permeté combatre l’intent del franquisme de per-
sonalitzar la repressió per mitjà de la detenció de persones concretes.
Les interaccions entre règim i oposició, entre repressió i mobilització social apareixen
consegüentment com a fonamentals per entendre l’evolució de la dictadura, marcada pel
seu progressiu debilitament. L’anàlisi d’aquestes interaccions resulta fonamental per evitar
el perill de segregar els últims anys del franquisme i convertir-los teleològicament en una
espècie de preparació inevitable de la democràcia parlamentària —també per aquest
mateix motiu, hagués estat més apropiat allargar el fris cronològic abastat fins al juny del
1977, per no convertir tampoc els governs del franquisme sense Franco en una etapa
necessàriament conduent al nou marc parlamentari. La distinció entre resistència i oposició
esdevé peça fonamental d’aquest relat, en la construcció del qual cal prendre en considera-
ció no sols els canvis operats entre una etapa i una altra, sinó també les continuïtats. Pel
que fa a aquestes últimes, Rodríguez Tejada aborda molt acuradament la transmissió a les
noves generacions del patrimoni cultural de la resistència espanyola (per exemple, en el
cas de les mesures de seguretat), patrimoni que fou incorporat pels joves dels anys seixan-
ta a les seves pròpies experiències de treball «de masses».
A la universitat, les noves «estratègies d’oposició» tingueren molt a veure també amb la
construcció d’una àmplia subcultura estudiantil, forjada gràcies a la capacitat de la minoria
militant antifranquista d’establir unes bases de comunicació estables amb la majoria despo-
lititzada. Això fou el fruit de l’ocupació conscient d’una posició central en l’espai públic
universitari, per mitjà de la utilització de molts dels identificadors atàvics de l’ambient estu-
diantil. No casualment, els líders estudiantils eren gairebé sempre, durant els anys cinquan-
ta i primers seixanta, alumnes modèlics, amb inquietuds intel·lectuals i protagonistes de
bona part de les activitats merament «estudiantils» fins aleshores més o menys supervisades
pel SEU. Així mateix, la simbiosi entre l’antifranquisme i la nova cultura juvenil contesta-
tària de mitjan i finals dels anys seixanta tingué un paper decisiu en l’encontre entre la
minoria polititzada i les majories universitàries. Com és propi en els moviments socials, el
moviment estudiantil sota el franquisme disposà d’una matriu de referents culturals que
cohesionaven el grup, tot proporcionant-li una identitat i una manera d’actuar unitàries, tal-
ment com una «comunitat imaginada». Moviment estudiantil i subcultura juvenil, per tant,
foren dos fenòmens entrellaçats que establiren intenses sinergies en els seus desenvolupa-
ments respectius, la qual cosa palesa que l’articulació entre allò personal i allò polític tingué
un efecte molt positiu per a la mobilització sociopolítica. L’atracció de la subcultura estu-
diantil, quant a «zona de llibertat» inusitada en l’Espanya franquista, va exercir un gran

Recerques 60 (2010)  157-184

180 ressenyes

poder d’atracció, fins al punt que, com diu l’autor, als anys setanta allò alternatiu acabà
esdevenint «hegemònic».
L’anàlisi que fa Rodríguez Tejada sobre tots aquests aspectes serveix també per impug-
nar fonamentadament la teoria de l’excepcionalitat espanyola que desvincula la mobilitza-
ció estudiantil antifranquista del cicle de protesta de finals dels anys seixanta. Molt sovint,
les preteses excepcionalitats de la història contemporània espanyola —la «feble nacionalit-
zació» del xix, o l’«agitat», «guerracivilista» i «caïnita» enfrontament entre les «dues Espanyes»
fins als anys setanta del segle xx, per citar els dos casos segurament més rellevants— han
constituït el suport historiogràfic de discursos socials amb poca o cap base, i a vegades
també amb una intencionalitat política prou clara (la reivindicació dels nacionalismes peri-
fèrics o l’enaltiment de les institucions parlamentàries, per exemple). En tot cas, si va haver-
hi alguna particularitat espanyola en el camp estudiantil i juvenil durant els anys seixanta i
setanta, fou la relativament minsa penetració de la contracultura, circumstància deguda en
bona mesura a l’estricte marc repressiu imposat pel franquisme.
La repressió constitueix també un factor essencial per comprendre la radicalització
experimentada pel moviment a finals dels anys seixanta. Així, l’augment repressiu dotà de
contingut el marxisme —o el leninisme— professat pels militants, semblantment al que suc-
ceí amb la consolidació del «miratge colonial» en el si d’ETA, fruit de l’aparent coincidència
entre la caracterització del País Basc com a país ocupat feta per l’organització i la política
d’opressió franquista en aquell territori. Tanmateix, contràriament al que planteja l’autor, el
retraïment de la majoria estudiantil que tingué lloc a partir d’aleshores segurament no va ser
tant una conseqüència de l’«esquerranisme» dels plantejaments posats en circulació —de
marcat caràcter revolucionari o anticapitalista— com de la tendència a la clandestinització
de moltes organitzacions. Opció, aquesta última, que d’alguna manera suposava un retorn a
les «estratègies de resistència» dels primers anys del franquisme, però que s’explica entre
altres coses, com retrata Rodríguez Tejada, per la por de ser infiltrats. Encara en el terreny
«contrasubversiu», l’obra posa de relleu els intents de «cooptació ideològica» d’estudiants
espanyols duts a terme pels Estats Units amb la participació dels seus serveis secrets, feno-
men que en els propers anys pot obrir noves vies d’exploració per als historiadors.
Una última matisació ha de ser introduïda quant al caràcter transparent, participatiu i
assembleari del moviment estudiantil. Més que no pas constituir una estratègia racional
d’organització eficaç per promoure i mantenir la participació de les «bases» —si bé és cert
que aquesta podia ser la formulació d’algunes organitzacions—, aquest plantejament repre-
sentava una aposta decididament política per oposició a la rigidesa i verticalitat organitzati-
ves dels partits. De fet, l’aposta per l’horitzontalitat probablement ha estat la gran aportació
dels moviments socials a la política de l’últim terç del segle xx. I fou precisament el caràcter
horitzontal o assembleari allò que permeté al moviment estudiantil dels països occidentals,
almenys en determinats moments, esdevenir majoritari.
Resulta obligat ressenyar, finalment, el gran encert que suposa la sovintejada compara-
ció establerta amb Portugal —per bé que massa sovint obviada, la més lògica per proximi-
tat geogràfica i coincidències en el recorregut històric d’ambdós països en el nou-cents.
També molt encertat resulta el tractament dels aspectes culturals, així com l’atenció presta-
da al paper de la dona, injustament segregada, en la majoria dels casos, en monografies o
capítols específics. El freqüent ús d’Internet com a font —de totes totes necessari en les
recerques desenvolupades avui en dia— constitueix, així mateix, un valor afegit a una obra
que, de ben segur, amb els anys esdevindrà referent de la història sobre el franquisme i
l’antifranquisme en l’àmbit universitari.

Pau Casanellas

Recerques 60 (2010)  157-184