EL ROSTRE AMAGAT

DARRERE DE LA
CIRURGIA PLÀSTICA

MARIA RAMOS PALACIOS

VISUALITATS CONTEMPORÀNIES
2021-2022

0
ÍNDEX

1.El rostre amagat darrere de la cirurgia

plàstica……………………………………....………2-6

2.Bibliografia….…………………………………………………………………………
…………………………..7

3.Webgrafia……………………………………………………………………………
……………………………...8

1
 1.EL ROSTRE AMAGAT DARRERE DE LA CIRURGIA PLÀSTICA

És indubtable que existeix un físic de moda que podem apreciar a través de les nostres xarxes, un
look de instagram que és fictici (ja sigui aconseguit a través de filtros, maquillatge o aplicacions). És
innegable, com cada cop més gent intenta adoptar-lo i tanmateix adaptar-lo a la vida real i la seva
vida quotidiana. Al llarg d’aquesta última dècada el nombre d’operacions estètiques shan duplicat.
Ara són més segures, sofisticades i accessibles. Els pacients que es someten a aquestes són també
significativament més joves.

A través d’aquesta comparativa fotogràfica i anàlisis històric sobre la cirurgia plàstica, podrem
apreciar com aquesta pràctica ha esdevingut en constant canvi i moviment des dels seus inicis. Al
llarg de la lectura, podrem anar veient les diferents raons que han emputjat a certa part de la
població a emprendre un viatge dins del món dels retocs corporals al llarg d’aquest últim segle.
Sembla ser que ens dirigim a un futur on l’apariència serà molt variable, és això quelcom dolent? Així
doncs, està cambiant la cirurgia estètica la forma en la que ens percebem a nosaltres mateixes?

Que l’espectre del que s’ha de fer per adaptar-se als cànons establerts ve canviant des de fa
centenars d’anys, no és cap mena de sorpresa. Tanmateix, és sabut com durant la primera guerra
mundial, molts homes van quedar deformats i amb rostres irreconeixibles a causa de les bales o la
metralla. En aquell moment, els metges van haver de ser creatius i adaptar-se a les noves
circumstàncies. El seu treball va deixar de ser merament funcional i va començar a esdevenir també
una necessitat formal, cosa que aniria succeint cada vegada més al llarg dels propers anys.

Dr. J. Joseph, conegut com un dels pares de les operacions estètiques, el qual va ser responsable de
moltes d’aquestes intervencions durant el període de postguerra, va dir en relació els retocs que duia
a terme a aquests homes:
“Algú que simplement desitja una apariència normal desitja passar desapercebut, no hauria de patir
l’odi de la vanitat”. (Dr. J. Joseph, anys 20)

El doctor Joseph era jueu, i no només va tractar a ferits de guerra, sinó també a pacients jueus que
intentaven fer desaparèixer trets facials típics de la seva raça, els quals, generaven una hostilitat de la
gent cap a ells. Va contribuir al pensament i espectre de que a vegades podem millorar el nostre
aspecte simplement per una mera qüestió estètica, sense cap necessitat funcional adherida.

Reconstrucció facial executada durant la primera EL “abans” i “després” de Kylie Jenner en relació les
guerra mundial. seves operacions.

2
A través d’aquestes imatges podem adonar-nos de com quelcom que havia estat en un principi una
forma d’anteposar-se a les adversitats vitals bàsiques, com és una reconstrucció facial després de la
guerra, ha anat esdevenint una mera manera d’ajustar-se al paradigma estètic de moda. Les raons
per les quals la població decideix cedir a transformar la seva expressió ha anat variant molt al llarg de
l’últim segle. Recapitulant a les fotografies anteriors, trobo d’especial interès teixir la relació que
tenen entre sí. Per una banda, les dues són una rebel.lació de la cirurgia plàstica, per altra, ens
parlen profundament també sobre el pensament generalitzat de la nostra societat i com s’ha vist
afectat amb el temps. Això, em convida a qüestionar quines eren i quines són ara les nostres
prioritats globals i el perquè del assumpte.

Podriem remuntar també els inicis d’aquesta execució evolutiva mostrada a les imatges, a la vegada,
a mitjans dels anys 20. Era aleshores quan la meitat de la població de USA anava al cinema cada
setmana. És seguint aquest mateix raonament, que molts actors d’Estats Units van començar a la
vegada a cambiar i modificar elements del seu rostre, ja que aquest significava el seu medi de vida.
Això, recorda exactament al que han proseguit duent a terme moltes de les actuals celebritats, que
tenen com a predecessors un seguit de personatges populars que van fer el mateix.

Cal recordar, com no va ser fins el 1924 que es va

llançar el primer concurs oficial d’operacions
estètiques, on es feia recerca de la noia “més
senzilla” de Nova York per tal de convertir la seva
“desgràcia” en “fortuna”. El més interessant de tot,
és que va funcionar, i l’anomenada “Jacqueline”, va
ser contractada com a actriu. És molt probable, que
aquests esdeveniments històrics ens hagin animat a
mantenir subjectant la idea de que la bellesa, ja sigui
artificial o no, és capaç d’obrir-nos portes, i no és
cap sorpresa, que hi hagi una part de la població que Diari de Nova York, 1924
indubtablement vulgui adquirir el seu èxit en base
aquesta, fent tota mena de tractaments que
l’ajudin a arribar a aquell estàndard, sovint, impossible.

Actualment, aquesta, és una pràctica concorreguda arreu del món. S’ha convertit en un servei com
qualsevol altre. Però, tal com planteja al llibre “El error médico en la cirugía estética1”, on es troba la
línia entre allò acceptable o excessiu de cara a la gent? Depèn del temps que costa, del risc, del dolor,
de si t'ho pots fer a casa o no? No fa gaire temps, el botox era un tema estigmatitzat, actualment, és
quelcom molt comú, per exemple. Així doncs, aquests límits, s’han anat reconvertint al llarg dels
anys.

Depenent de la cultura d’on procedeixes, el concepte de bellesa varia també, i amb aquest, la
incidència dins de les intervencions quirúrgiques. Per exemple, a corea del sud, 1 de cada 3 dones
menors de 30 anys s’han sotmès a alguna operació per l’estil. Tanmateix, també existeix una
categoria d’operacions concretes per a millorar la perspectiva laboral. Per altra banda, a Brasil,
1
Vicandi. A. (2017). El error médico de la cirugía estética (pág.45) Marcial Pons.

3
existeix el discurs de dret a la bellesa, on la “senyora” no hauria de tenir més possibilitats que la
“donzella” a l’hora de poder modificar el seu aspecte físic (podriem dir que aquest discurs molt
probablement va estar reforçar per Ivo Pitangui2).
Trobo interessant adherir també com el 1954, Marcia Roca (provinent de Brasil) va perdre un concurs
de bellesa pel fet de tenir masses curves, la qual cosa, fa ressó a com la dona blanca occidental
temps enrere veia com a un tret característic inapropiat les curves que tenien les dones racialitzades,
aspecte que a dia d’avui ha canviat siginificativament. Resulta curiós, com fins i tot a la popular cançó
de Sir-mix-a-lot, de l’any 92, fa referència a aquesta qüestió o problemàtica d’aleshores (fer “click”
aquí per a redirigir-se a la cançó). A dia d’avui, personatges de coneixença popular com les
Kardashian, han reforçat el concepte dins del medi social de les curves i les grans caderes. És
d’aquesta forma com l’ AGB ha augmentat i s’ha acabat globalitzat la “passió” pels grans glutis arreu
del món, cosa que no succeïa anys enrere.

Tot i així, l’origen històric d’aquest gust és molt més sinistre. Una socióloga, va afirmar com l’ideal de
bellesa amb curves i grans llavis es podia retrotreure a les dones africanes esclaves que donaven llum
als fills dels seus amos esclaus blancs. Aquests fills resultant d’aquestes unions, van resultar en
experiments estètics eugenèsics per a evitar així les exageracions negroides. En altres paraules, la
forma d’una dona negra en un cos que per lo demès semblava ser blanc.

I desprès, podem trobar l’actual rostre d’Instagram, que és un compendi de rasgos extrets de
diferents races, els quals, han estat injustament ridiculitzats al llarg de la història, per exemple, a
través dels dibuixos animats racistes durant la primera meitat del segle XX, especialment. Tal com
podem llegir a Cultura infantil y
multinacionales: “Aquestes
representacions racistes, que
es reprodueixen a més en una
multitud de personatges, són
representats com a grotescs,
violents i cruels3”.
Ara, encamvi, la gent paga per
sotmetre's a tots aquells
tractaments per a obtenir uns
ulls ametllats, els quals, recorden Comparativa de rostre de Kylie Jenner envers dibuixos animats racistes.
particularment fesomia asiàtica.

Alhora, per altra banda, hi ha qui s’ intervé per a obtenir uns llavis gruixuts que podem observar en
moltes persones negres.

2
Cirurgia que va guanyar-se el renom com a “papa de la cirugia plàstica” i l’estatus d’heroi nacional a Brasil. Va
estar tot un pioner en aquesta pràctica, d’entre elles, el aixecament de glutis Brasilers (AGB).
3
Steinberg. S, Kincheloe F (2000). Cultura infantil y multinacionales: LA CONSTRUCCIÓN DE LA IDENTIDAD EN
LA INFANCIA (pág.73) Educación.

4
A través de la fotografia de la coneguda kylie Jenner analitzada anteriorment, podem apreciar com
aquests trets, els quals eren tan burlats per les persones occidentals, han esdevingut a dia d’avui
signes d’encant entre la multitud.

Havent cada cop més gent que es pot permetre perseguir aquest tipus de cos que ens han imposat al
cap a través de les xarxes socials, l’entreteniment i la tecnologia, les expectatives de quin aspecte
hauriem de tenir (ja que ara sabem quin aspecte podem tenir en base a les nostres possibilitats) són
cada cop més i més ínfimes.

El que és normal, o hauria de ser-ho, està deixant-ho de ser, un exemple pot ser el vell corporal com a
norma social. Hem normalitzat un cos sense pèl i hem globalitzat aquesta idea. Oblidem que aquest
enbelliment és artifici i construeix un cercle viciós. Dins d’aquest, prenem decisions per adaptar-nos a
aquest cànon, i això, a la vegada, contribueix a reforçar-lo, posant a través d’aquest “modus
operandi” sobre la taula un objectiu de perfecció cada cop més llunyà del nostre abastiment.

I si aquests models hegemònics de perfecció que podem trobar a través d’instagram, a les revistes,
les passarel.les o les grans pantalles no haguessin existit? Seguiriem obsesionats com a societat amb
tots aquells trets físics que no tenim?

Així doncs, podem afirmar i contemplar el pensament de com el nostre ideal de bellesa i cultura, es
troba actualment, vulguem o no, moderat per la cirurgia plàstica, la qual cosa significa que és més
difícil arribar a semblar allò que volem sense ella. Coses que abans eren extremes han esdevingut
rutina, i en algun moment, coses que eren rutina, han començat a percebre’s com a obligatòries.

Resulta anecdòtic que malgrat lo perilloses que poden arribar a esdevenir algunes pràtiques
estètiques, les seguim contemplant com a quelcom beneficiós, i que malgrat tot, ens aporta felicitat.
En alguns casos, si que podem veure com esdevé una forma de millorar la qualitat de vida i reafirmar
una identitat, per exemple, com pot ser la identitat de gènere, on quan més “passable” o “semblant”
siguis a l’estereotip prototípic femení, per desgràcia, serà més segur serà anar pel carrer i ser
acceptada sense ser violentada o discriminada. De temes molt semblant envers la identitat parlen
Josep Martí i Ferran Cabrero en el llibre de “La cultura del cuerpo y Los pueblos indígenas4”, on
expressen com les persones busquen recolzament en elements simbòlics com la indumentària o les
modificacions corporals per tal de reafirmar d’aquesta forma la seva identitat.

D’aquesta manera, trobaria interessant fer un recull de tres imatges, que trobo de vital importància
per tal de comprendre alguns dels diversos motius que poden portar a una persona a realitzar-se
qualsevol tipus d’intervenció estètica i comparar-les entre sí, entrellaçant la seva correlació tot i les
seves particularitats concretes. Aquestes, considero que han estat tres de les fotografies que han
motivat aquesta tasca, i les quals, crec que poden ajudar a comprendre diferents branques del
“perquè” de l’ús extès de la cirurgia.

4
Martí. J, Cabrero F (2008). La cultura del cuerpo y los pueblos indígenas (pág 77) UOC.

5
Comparativa general de tres imatges proposades (1.Reconstrucció facial d’anònim; 2.La Veneno; 3.Kylie Jenner).

Per un costat, podem distingir entre tres grans blocs dins d’aquest món. D’aquesta forma, hem vist
com pot significar una manera de retornar la fesonomia d’una persona a un estat anterior, facilitant
així la seva supervivència, tal com pot ser un cas de reconstrucció o rehabilitació facial. Per altra
banda, respectivament, tal com podem veure a la següent imatge on hi apareix la reconeguda
“Veneno”, podem adonar-nos de com aquesta pràctica pot esdevenir una eina per a reafirmar una
identitat (sense necessitat que sigui per a reafirmar un gènere) tal com s’ha explicat amb
anterioritat. Finalment, cal deixar entreveure com a la tercera fotografia, veiem una realitat cada cop
més present, que seria la de moldejar la nostra cara cap a un estereotip de persona més adaptada i
propera als cànons de moda establerts del moment.

Tot després d’haver analitzat diverses fotografies i haver estudiat el que significa tenir aquest
conegut “rostre d’Instagram” i el perquè de les intervencions quirúrgiques d’aquesta mena, me n'he
adonat de com hem de procurar de deixar de pensar que la confiança, l’autoestima, la valoració etc,
són ideals arbitraris. Individualment, l’increment de la cirurgia pot esdevenir una pràctica opressiva o
empoderant; Col.lectivament, ens pot semblar bona idea que tinguem la capacitat de moldejar el ser
humà genuinament; Idealment, hem de procurar viure en un món on no ens calgui mutilar els
nostres cossos per a ser la millor versió de nosaltres mateixes.

Probablement, si els medis i les xarxes ens oferissin una publicitat i unes concepcions realistes, i per
tant, no enganyoses del cos i el rostre, molt aviat deixariem de banda el tòxic imaginari de que “la
carcassa” que ens conforma ha de resultar en una forma concreta.

A través d’aquest breu però exhaustiu anàlisis, el qual he tingut l’oportunitat de dur a terme al llarg
d’aquest treball, he estat capaç d’adonar-me’n de com cal que procurem de deixar de parlar tant
sobre el simplista discurs promogut en relació si la cirurgia plàstica és bona o no en sí mateixa.
Després d’haver desenvolupat aquesta tasca, realitzat una comparativa d’imatges envers aquest
àmbit i haver gaudit de l’oportunitat d’indagar i investigar sobre la temàtica proposada, considero,
que el que realment cal és començar a plantejar i dialogar sobre el que significa ser una persona en
un cos marginat, i perquè la desitjibilitat representa una part tant important, o fins i tot, a vegades,
essencial, per a nosaltres com a éssers socials.

6
 2.BIBLIOGRAFIA

- Vicandi. A. (2017). El error médico de la cirugía estética. Marcial Pons.

- Steinberg. S, Kincheloe F (2000). Cultura infantil y multinacionales: LA CONSTRUCCIÓN DE LA

IDENTIDAD EN LA INFANCIA. Educación.

-Martí. J, Cabrero F (2008). La cultura del cuerpo y los pueblos indígenas. UOC.

7
 3.WEBGRAFIA

Efectos secundarios de la cirugía estética - Cirugía (articulo.org)

Aumento de cirugías estéticas en jóvenes debido a los influencers (elconfidencialdigital.com)

Los efectos positivos de la cirugía plástica (miarevista.es)

Queremos seguir siendo jóvenes y guapos pese a la pandemia | Negocios | EL PAÍS (elpais.com)

Cirugía estética deja secuelas de salud a mujer en California – Telemundo Miami (51)
(telemundo51.com)

Las cirugías estéticas más comunes entre los jóvenes (elconfidencialdigital.com)

Microsoft PowerPoint - 10,45 HS DR. RODRIGUEZ (sap.org.ar)

La obsesión por los filtros de Instagram amenaza la autoestima (elperiodico.com)

¿Cómo afectan a la autoestima los filtros de Instagram? (elgrupoinformatico.com)

Instagram: ¿Cómo está la red social cambiando la imagen de las adolescentes? (lavanguardia.com)