TEMA 8 (I): CINEMA I FEMINISMES

On són les dones a la Història del cinema?

➤ “Un 64% de l’alumnat d’audiovisuals son dones i només un 16% lidera projectes en la
indústria i amb pressupostos un 40% per sota de la mitjana.” Aquesta anàlisi qualitativa és
important perquè evidencia aquesta realitat indiscutible de la marginació de la dona en el
cinema. I aquesta marginació es fa palesa ates que ja no es pot recórrer excuses com: les
dones no tenen interès en el cinema, les dones no aprenen cinema, les dones no volen
convertir-se en directores de cinema... Les dades les proporciona un estudi realitzat per les
Dones Visuals. Les Dones Visuals són aquest col·lectiu que agrupa professionals de tots els
àmbits de la industria cinematogràfica de Catalunya que, precisament, lluiten per una
equiparació de dones i homes en el mon del cinema. Ho fan a partir de propostes molt
interessants com directoris, impulsen trobades i fins i tot han enviat propostes al Govern per
l’equitat, sobretot per la direcció

➤ A l’hora de buscar les mancances de la dona en la industria cinematogràfica de vegades es

fa peles que han faltat referents. Això, com tot, es relatiu. Efectivament, el nombre de dones
directores ha sigut sempre inferior. Però també forma part de la lluita feminista dels estudis
feministes no nomes fer pales aquesta realitat, sinó segons com, intentar donar la volta a una
historiografia que de vegades ha invisibilitzat mes del necessari les dones directores i ha
valorat poc la presencia d’altres dones al cinema. Per una historiografia
(https://vimeo.com/pioneresdelcinema) també en femení del cinema.

➤ Si revisem el que poden ser els inicis, el cinema primitiu, veiem que la figura directora era
menys excepcional del que podia semblar. Els estudis historiogràfics estan encara ara
descobrint dones que havien tingut molt mes pes en la producció, la creativitat del que la
historia ens havia fet veure fins ara. Aquest documental (La Pionera) esta centrat en la figura
d’Alice Guy, la pionera per excel·lència de la direcció cinematografia si parlem de dones.
Explicava aquesta desaparició d’una figura cabdal del cinema primitiu i es interessant la part
final del documental, veiem a la directora lluitant perquè la historiografia aleshores incipient la
reconegués pel paper que havia tingut a l’hora de firmar pel·lícules i demés. No només va ser
la primera dona en rodar pel·lícules amb una vocació narrativa sinó també una de les primeres
dones en dirigir als Estats Units. Una altre figura que reivindiquem es Lois Weber, la primera
directora dels Estats Units, us emeto un vídeo-assaig que es diu “Pioneres del cinema” que
il·lustra molt bé la figura d’aquesta dona.
➤ Les figures de Lois Weber i Alice Guy ens posen de manifest aquest escenari que

comentàvem, un cinema primitiu on precisament, entre altres coses perquè no s’ha

fixat una industria molt jerarquitzada, la presencia de les dones creadores es més

habitual del que podria semblar. Aquestes dones directores, a més, tracten tota una
sèrie de temes que no necessàriament son femenins però, per altra banda, se centren

en temàtiques que eren d’interès femení. La presencia d’aquestes dones directores

respon les inquietuds d’aquests primers feminismes que sorgeixen durant finals dels

segles XIX i principis dels XX. El fet que hi hagin aquestes directores també ajuda a
incentivar a altres dones que treballin i a generar equips més diversos; això també es va

fer pales en el cinema mut.

➤ Tot i així, em de recordar que als anys 20 i lligades amb les avantguardes també tenim
exemples de dones cineastes. De fet, en aquí també es manifesta una de les tendències pel
que fa a on trobar a les dones en el cinema que és als marges de la industria. Aquí qui podria
ser una representant d’aquest cinema d’avantguardes per dones és Germaine Dulac. Va
treballar amb elements típics d les avantguardes però també mostrava una preocupació a la
pròpia representació de les dones al cinema. Se la considera una de les pioneres del cinema
surrealista per la seva pel·lícula “La Coquille et le Clergyman (1928)”. Una altra figura lligada a
les avantguardes, uns anys posterior a Dulac, i potser una de les figures més interessants de la
història de l’art del segle XX es Maya Deren. És especialment reconeguda pel seu film

“Meshes of the Afternoon (1943)”, i en certa manera ens funciona com a punt de
connexió entre aquestes avantguardes dels anys 20-30, que desapareixen a causa de la

pujada dels autoritarismes al poder i la II Guerra Mundial, i l’expansió de Hollywood als

anys 40. I entre la decadència de les segones avantguardes cinematogràfiques i el

cinema alternatiu i experimental dels anys 60, tenim una figura com Maya Deren que
manté viu aquest interès pel cinema com a forma d’experimentació artística. De fet

“Meshes of the Afternoon” recull moltes de les inquietuds pròpies del surrealisme i hi
ha present també una inquiteud més pròpia del que seran les avantguardes feministes

dels 60-70 que la de l’autorepresentació, ella mateixa fa de protagonista. Maya Deren

té un corpus molt interessant de obres, li interessava molt el vudú haitià i te obres molt

lligades a la dansa o aquest rituals del moviment com a forma de transfiguració, per
tant se la pot considerar també una de les pioneres de la videodansa.
➤ On són les dones a la indústria? Si haguéssim de contar les dones que treballen com a
directores en el cinema daurat de Hollywood, només podríem esmentar una dona que
desenvolupa una filmografia més o menys solida i dins de la indústria al Hollywood dels anys
40, na Dorothy Arzner. És una figura super interessant perquè ens serveix per respondre una
altre pregunta cabdal que es: una dona dins de Hollywood rodaria pel·lícules diferents de les
dels homes? La figura de Dorothy Arzner es configura de forma diferent pel que fa a la
representació i als rols de les dones. Al veure la seva filmografia es fa constant aquesta idea de
la possibilitat d’un cinema de Hollywood on els rols de les dones fossin diferents. Una de les
seves pel·lícules te una de les escenes de casament més depriments de la història del cinema.

➤ A part de la Dorothy Arzner, hi ha una altra gran directora del Hollywood de l’època,
Ida Lupino. Encarna un altre patró de dones directores força habitual que es el de

l’actriu que passa a directora. Té un punt de diferència respecte el cinema d’Arzner en

el fet que es mou més en la sèrie B, dins de la indústria però en les bases marginals.

➤ L’altre moment clau pel que fa a les dones en la història del cinema es l’aparició dels Nous
Cinemes. Com el fet que una nova generació arreu del mon amb una altra consciencia pel que
fa al paper de les dones en el mon accedeixi el cinema, garanteix una primera renovació en
aquest sentit. Comencen a aparèixer una sèrie de dones directores que ja moltes d’elles
pensen el cinema en feminista. El film “Daisies” de la Vera Chytilova és un exemple fantàstic
de cinema feminista entre dadà, anarquista, molt juganer i alhora molt combatiu, i uns dels
films més coneguts no només d’aquesta directora txeca sinó, en general, d’una edat del
cinema txecoslovac, que es una època molt rica i apassionant del cinema a Europa.

➤ Dins de la Nouvelle Vague tenim un nom que es el de la Agnès Varda que, en la seva
manera, representa un cinema de la modernitat conjugat en femení. El seu segon film,

es el que reflecteix millor l’estètica de la Nouvelle Vague. Agnès Varda és una director a
molt rica pel que fa a la seva estètica, ella també treballa amb el documental, no es

queda reduïda en un únic estil, però “Cléo de 5 a 7 (1962)” exemplifica la història d’una
dona que s’assabenta que pateix una malaltia important i això suposa tot un

retrobament amb ella mateixa que també passa per adonar-se’n que havia sigut
objecte de la mirada i decideix passar a ser subjecte de la mirada.

➤ Les dones estan més presents en les formes no industrialitzades/mainstream del cinema: el
cinema primitiu, la no ficció, experimental, animació, televisió, curts...
➤ Hi ha cinematografes/èpoques que han potenciat més les dones directores: els països de
l'Europa de l'Est al mateix temps que Hollywood les discriminava, actualment als països
escandinaus...

➤ Països amb llarga tradició de dones cineastes: Iran; altres que no: Itàlia.

Teòriques

Les teories feministes al voltant del cinema apareixen als anys 70 amb conjunció per

una banda, amb el que s’anomena la segona onada de feminisme que es especialment
vital, massiva, poderosa i global, i amb la gran teoria que busca aproximacions més

metodològiques a l’estudi del cinema. La primera inquietud alhora d’aproximar-nos des

d’una perspectiva feminista al cinema es quin ha estat el rol de les dones al cinema de

Hollywood. En aquest sentit em de destacar aquesta autora:

➤ Molly Haskell: “From Reverence to Rape: The Treatment of Women in the Movies” (1974).

➤ Estudi diacrònic de referència per plasmar com el paper de les dones al cinema de
Hollywood no evoluciona de manera progressiva.

➤ Reivindicació del “woman's film”:

Es considera un gènere cinematogràfic pensat i destinat al públic femení. Es

tracta de les úniques pel·lícules del Hollywood clàssic que estan
protagonitzades únicament per dones que son l’agent de la narració. Ha sigut
sempre un territori molt estimat i treballat pels estudis feministes. També s’ha
de dir que va ser un gènere que va tenir el seus anys d’esplendor en la dècada
dels 40 en coincidència amb la II Guerra Mundial. Com La Gran Guerra va
provocar que molts homes van haver d’anar al front, la major part del públic
estava conformat per dones. Lo interessant es que no eren pel·lícules
romàntiques que idealitzessin l’amor i demés, sinó que precisament el que
posen en evidencia són les pròpies limitacions dels personatges pel fet de ser
dones. Deixa clar que mentre els homes ho poden fer tot, el conflicte de les
dones va lligat sempre de l’elecció, “he d’escollir això, no em puc permetre el
dubte entre amor o feina, etc.” Sempre hi ha una idea de decisió clau en la
majoria del “woman’s film”. Es fa palès que la ocupació principal de les dones
es sempre l’amor. És un gènere molt lligat a la domesticitat de la casa. Entra en
 decadència a finals dels anys 50 i amb la aparició de la TV i, en part, amb el que
son els melodrames, els soap operes televisius que van destinats a un públic
més femení, seran els qui prenguin el relleu del “woman’s film”.

➤ Herències del “woman's film”:

 El melodrama recuperat per cineastes queer, per la idea de retratar aquesta idea
d’identitats reprimides de l’època i plasmar-ho a través de les emocions i els
sentiments.
 Chick ficks, girly movies... : la versió postmoderna i/o postfeminista de les
comèdies romàntiques, drames d'amor teens... Haskell comenta que si al woman's
film l'angoixa la provoca la manca d'opcions, a les chick ficks és l'excés.

Van també haver certes teòriques que van considerar que l’anàlisi del rol o de la

representació no era suficient per dur a terme una crítica des de la perspectiva
feminista del cinema de Hollywood.

➤ Laura Mulvey: Plaer visual i cinema narratiu (1975)

➤ Article fundacional de la teoria feminista.

➤ Parteix de la teoria psicoanalista per denunciar com el cinema de Hollywood

reprodueix l'ordre simbòlic propi del patriarcat.

➤ Recupera les nocions d'escopofília (el vouyerisme, el plaer que ens proudeix mirar) i
identificació narcisista per explorar com homes i dones s'hi relacionen de manera
diferent.

➤ Ella fa una separació totalment binària entre el concepte de mirada masculina i

mirada femenina: Home – Actiu – Mirar (To Look At) – obté el plaer de mirar allò que
l’excita / Dona - Passiva – Ser Mirada (To Be Looked-at-ness) – obté el plaer de la
consciència de ser mirada.

➤ La dona no funciona com a agent de la narració sinó com a objecte sexual a un

doble nivell: per als personatges masculins de la narració i pels espectadors masculins
a la platea.

➤ L'home no funciona com a objecte eròtic sinó com a figura que controla la narració i
amb la qual s’identifica l'espectador masculí.
 ➤ La dona no manifesta un desig independent: s’identifica a través de la mirada
masculina.

“el dispositivo de la show-girl permite la unificación técnica de ambas miradas (como

objeto erótico para los personajes de la historia que se desarrolla en la pantalla, y
como objeto erótico para el espectador en la sala) sin ruptura aparente de la diégesis.
Una mujer interpreta en el interior del relato, la mirada del espectador y la de los
personajes masculinos en el film se combinan claramente sin interferir la verosimilitud
narrativa. Marilyn Monroe a 'Riu sense retorn'.

➤ Crítiques:

 Concepció heterosexual.
 Mulvey oblida que les dones són individus amb el seu context, història...
 Les espectadores també tenen formes actives de relacionar-se amb el cinema.
 No tots els personatges femenins al cinema clàssic són simples dones passives,
purs objectes del desig, ni totes les mirades masculines estan legitimades.

➤ Claire Johnston: “Women's Cinema as Counter Cinema” (1979)

“No es tracta de fer el mateix cinema que Hollywood però amb personatges femenins
positius sinó de dur a terme un contra-cinema que s'oposi al dominant tant en el
contingut com en les formes de producció. '.

➤ Característiques del contra-cinema segons Peter Wollen (col·laborador de Laura

Mulveu) via Godard:

 Discontinuïtat narrativa
 Estranyament (vs Identificació)
 Evidenciació (vs Transparència)
 Diègesi múltiple (univers heterogeni)
 Dis-plaer
 Obertura
 Realitat

Teòriques 80s
➤ Annette Kuhn (“El cine de mujeres”, 1982). Fa un repàs de les teories feministes fins
aleshores i planteja noves qüestions.

➤ FER VISIBLE ALLÒ INVISIBLE

➤ Les absències en els films:

 Les dones com a protagonistes

 El fet que s’hagi menystingut, invisibilitat i estigmatitzat el desig femení
 Les dones com a agents de l'acció tradicionalment en el cinema.
 Les relacions entre dones de tots àmbits. Son casi inexistents en un primer pla
però tenen una excepció, el melodrama maternal, com l’amor d’una mare se
centra en una filla. El cinema ha estat androcèntric i ha menystingut la possibilitat
que les dones tinguin una relació important amb algú altre que no fos un home. A
més, les relacions que s’han plasmat entre dones ha sigut sempre ha través de la
rivalitat, clar producte del patriarcat, perquè si tens a les dones enfadades els
homes mantenen el poder i no s’uniran per destituir aquest poder que les oprimeix
(dividí y venceràs).
 Les dones amb atributs considerats tradicionalment masculins

➤ Però també s’ha de tenir en compte els mecanismes de la indústria cinematogràfica

i com ha contribuït a que tot això passés.

➤ Principals focus d'atenció:

➤ Reivindicació del paper actiu de l'espectadora femenina. 80s

➤ Teòriques com Miriam Hansen recorden que ja als anys vint els films amb Rodolfo
Valentidno es dirigien a un públic femení subjecte del desig.

➤ Tania Modleski invita a superar la idea de què l'únic possible vincle de la dona amb
el cinema patriarcal és el masoquisme i parla de l'anàlisi feminista com una altra forma
d'amor actiu amb aquest cinema.

➤ Major atenció al paper de les actrius: les “insumuses”. Donar la volta al concepte de
musa i lligar-ho amb la sumisió.

A “Sois belle et tais-toi”, Delphine Seyrig i Carole Roussopoulos, pioneres de

l'activisme feminista cinematogràfic a França, donen veu per primera vegada a
 les actrius, en un documental antecedent de les inquietuds del #MeToo.
(Delphine y Carole a Filmin)

Teòriques tercera onada (a partir dels 90s)

Es treballa per superar aquesta concepció binària en la que es movia Laura Mulvey i

altres teòriques de la segona onada incorporant elements de la teoria queer.

➤ Principals focus d'atenció:

➤ Es treballa per superar aquesta concepció binària en la que es movia Laura

Mulvey i altres teòriques de la segona onada incorporant elements de la teoria

queer. I a partir del segle XXI, una visió interseccional del feminisme.

➤ Teresa de Lauretis parla de Dones i no de Dona. Identitats diverses versus una

essencialitat falsa.

➤ Mary Ann Doane. La feminitat com a mascarada.

Les espectadores són capaces d’identificar-se de forma narcisista amb la “màscara” de

les actrius de cinema alhora que saben de forma conscient que no es tracta més que
d'una disfressa.

 Autoconsciència de l’artifici de la feminitat.

 Distància entre la dona i la seva imatge.
 És la dona qui decideix la seva relació amb la màscara.

➤ Mari Ruti i Hilary Radner. La crítica al post-feminisme/Neo-feminisme i la híper-

feminitat

Anàlisis i crítica dels films dels 90 i 00s amb dones que han assumit els principals valors
defensats per la segona onada de feminisme (llibertat sexual i independència
econòmica), però es defineixen sobretot pels valors propis del capitalisme liberal i la
societat de consum.

➤ Carol J. Clover. Men, Women, and Chain Saws: Gender in the Modern Horror Film
(1992)
 Clover analitza el cinema de terror contemporani i fixa el concepte de “final girl” lligat
a l'slasher amb la noia supervivent que resulta atractiva i alhora motor de l'acció. Per
primer cop els espectadors masculins s’identifiquen amb una protagonista femenina.

Qüestions vigents segle XXI.

➤ El rol de les dones: no n'hi ha prou amb un rol “positiu”. Fer un cinema feminista no vol dir
convertir els personatges en rols modèlics. El feminisme és una política de l'alliberament, no
de l'alliçonament.

➤ Estan alliberades de la mirada masculina? (hi ha protagonistes “no atractives”? La paradoxa

Lara Croft.

➤ Quin vincle mantenen amb el propi cos i amb la seva sexualitat?

➤ Quina és la seva relació dels personatges femenins amb el poder?

➤ Funcionen com a agents actius de la narració?

➤ En quin àmbit se les presenta i en relació amb quins personatges? Quina és la relació amb
els altres personatges femenins?

➤ En cas d'assumir rols tradicionalment masculins, presenten trets intrínsecament femenins?

➤ Tenen atributs més enllà de “ser dona”? (la síndrome de la barrufeta)

➤ Se les considera personatges “universals” com sempre s'ha considerat als homes?

➤ Té sentit avui en dia centrar una pel·lícula en una dona enamorada?

➤ Podem seguir parlant de ficcions de dones?

➤ Què passa amb directores com Kathryn Bigelow?

➤ Fins a quin punt el feminisme ha esdevingut mainstream? (el perill del discurs al voltant de
l'empoderament o els personatges de “dones fortes”).

➤ Cal que les protagonistes d'època siguin “modernes”?

➤ On podem trobar mostres de cinema feminista?

TEMA 8 (II): FICCIÓ TV I FEMINISMES

 Per què és important la ficció televisiva des del punt de vista
feminista?

➤ Les dones són les principals consumidores de continguts televisius.

➤ Una part de les sèries, sobretot les” soap operes” continuen el llegat de l'anomenat
“woman's film”, el cinema clàssic centrat en narratives femenines i dirigit explícitament al
públic femení.

➤ Malgrat ser molt populars, aquest tipus de sèrie no reben la mateixa atenció crítica que les
de nova ficció.

➤ La nova ficció ha obert les portes a una sèrie de creadores que estan convertint les sèries en
un espai per repensar en femení la ficció.

➤ Com passa amb les sèries en general, les ficcions TV de creadores s'estan convertint en
aquella tercera via a la qual havien aspirat cert cinema modern i el cinema indie i, per tant,
construeixen un relat alternatiu al mainstream sense renunciar a arribar a un públic ampli.

Creadores televisives: Antecedents

➤ Murphy Brown (Diane English, CBS, 1988-98)

➤ Més postfeminista que feminista.

➤ Actualitza la comèdia protagonitzada per dona professional independent

inaugurada per la Mary Tyler Moore.

➤ Dona que no renuncia a la maternitat per la carrera i viceversa-> la seva decisió va

esdevenir el centre de la batalla política als EE.UU. de l'època.

➤ Roseanne (Matt Williams, Marcy Carsey and Tom Werner ABC, 1988-97)

➤ Trenca amb la tradició patriarcal de la sitcom familiar.

➤ Posa en el centre una dona de classe treballadora i orgullosa de ser-ho.

➤ El personatge subverteix els tòpics de l'àngel de la llar: és llengueruda, poc

complaent, mestressa de casa gens ideal, no s'ajusta al cànon de bellesa...

➤ 30 Rock (Rockefeller Center, NBC, Tina Fey, 2006-2013)

 ➤ Representant de la primera generació de dones còmiques sorgides del SNL amb
consciència col·lectiva feminista.

➤ Per primer cop la creadora és també la protagonista.

➤ Una relació típica de screwball comedy amb el cap però sense la tensió sexual.

➤ Dona professional amb poder sense la vessant d'ambició neoliberal de Murphy

Brown.

Noves creadores televisives: quins canvis incorporen?

➤ L'autorepresentació

➤ Creadores i alhora intèrprets-> no es posen al servei d'altres actrius que potser

encaixarien més en cert cànon estètic.

➤ Influència de la stand-up-> variant performativa i tradició de convertir allò personal

en comèdia (orígens en la standup, el teatre d’aficionats, les websèries...

➤ Noves formes de representar els cossos i les sexualitats

➤ Trenquen els tabús al voltant de la sexualitat femenina.

➤ Desdramatitzen i alhora desidealitzen l'imaginari de les relacions sexuals.

➤ Aborden estereotips i qüestions poc visibilitzades.

➤ La interseccionalitat

➤ Dins de certes limitacions i contradiccions, aborden el feminisme des d'una

perspectiva interseccional: hi ha presents temes lligats al racisme, els xocs culturals, la
visió queer, la consciència de classe...

➤ La ruptura en l'androcentrisme a l'hora de parlar de les relacions

➤ Al contrari de les sèries femenines dels noranta, en la nova comèdia creada per
dones s'atorga molta importància als vincles entre les protagonistes femenines, que no
només parles d'homes quan es troben.

➤ Les amistats entre elles tenen més força que els vincles amorosos.

Noves creadores televisives

➤ Lena Dunham, canvi de paradigma

➤ Jove creadora que debuta amb una autofcció com girls amb vint-i-pocs. La veu
d'una generació?

➤ Retrata les inquietuds però també els “defectes” del jovent de la seva edat al Nova
York de principis dels 10s.

➤ Normalitza la presència nua del seu cos que no s'ajusta al canon i amb el qual ella se
sent plenament còmode.

➤ Plasma les relacions sexuals amb la mateixa naturalitat que les emocionals, no les
idealitza ni les dramatitza en excés.

➤ “American Bitch” (T06E03) (2017). Gran peça televisiva sobre les narratives al
voltant de l'agressió sexual.

➤ Ilana Glazer & Abbi Jacobson, les 'Girls' alternatives

➤ Més propera a la comèdia stoner i slacker que a la indie tradicional. La gran ciutat
encara com a espai de gaudi, llibertat i aventures

➤ Aquí l'amistat entre les protagonistes és el centre del seu univers, allò que els
atorga estabilitat en un món ple d'incerteses.

➤ L'amistat que també es transforma en amor per part d'una de les dues
protagonistes.

➤ Issa Rae, Dear White People

➤ La comèdia en femení també amb perspectiva afroamericana: què significa ser

dona i negre als Estats Units actuals.

➤ La sèrie incideix en els estereotips racials també vinculats a la raça, tant els
femenins com els masculins.

➤ I qüestiona els relats dels “salvador blanc”. Issa treballa en una ONG d'ajuda a
pobres racialitzats on tothom és blanc menys ella.

➤ Pamela Adlon/Sarah Scheller + Alison Bel/Catherine Reitman, Humor de mares

➤ Pamela Adlon, pionera amb “Better Things” en la comèdia al voltant de les

maternitats, en el seu cas en el món de l'espectacle..
 ➤ La comèdia de la criança ha viscut cert boom recentment. Replanteja el paper
tradicional de les mares a les sitcoms i atorga protagonisme a aquesta etapa de la vida
habitualment invisibilitzada.

➤ El desbordament de la criança, des de l'humor.

➤ Phoebe Waller-Bridge, la sensació britànica

➤ La gran sensació de la nova comèdia creada per dones.

➤ Una dona que parla del seu desig sexual de forma divertida, descarada i sense
complexos. El desencaix i el trauma a través de la comèdia.

➤ La relació que l'ha marcat més no és amb un home sinó amb una amiga. I a la T2,
amb la germana.

➤ Les mirades de complicitat a la càmera com a tret distintiu.

➤ El registre humorístic típic britànic.

➤ Michaela Coel, sexualitat, classe i raça

➤ Dona la volta des del punt de vista de noia afro-descendent britànica a les
narratives sobre la pèrdua de la virginitat típiques de la comèdia adolescent.

➤ Incorpora la perspectiva d'una afro-descendent britànica de família cristiana.

➤ Actualitza el paisatge demogràfic de la Gran Bretanya obrera.

➤ Subratlla l'estructura monoparental (absències de pares) típica d'aquesta nova

classe obrera.

➤ Desirée Akhavan, la qüestió queer

➤ Una de les veus més interessants i pertinents del cinema i la TV queer.

➤ A “The Bisexual” planteja les diferències generacionals a l'hora de relacionar-se

amb el tema de les identitats de gènere i sexuals.

➤ Introdueix igualment, com al seu primer film “Appropriate behaviour”, la

perspectiva cultural de les dones descendents de famílies musulmanes emigrants

Noves creadores televisives: limitacions, crítiques...

➤ No per casualitat, la majoria d'aquestes sèries sorgeixen de la televisió per cable.

➤ Són anglosaxones, i per tant converteixen la idiosincràsia de EE.UU. en la “universal”.

➤ Les identitats i sexualitats divergents són encara secundàries o protagonitzen sèries

minoritàries.

➤ La qüestió de la classe és present a les britàniques, però molt menys a les USA.