FLORES I BLANCAFLOR

Molt a grans trets i sense peripècies incidentals ni gaires detalls, es pot resumir així: dos joves,
Flores, fill d'un rei musulmà, i Blancaflor, filla d'una captiva noble cristiana, neixen el mateix dia
i s'eduquen junts fins que el pare en descobreix l'amor i els separa, ja que aquesta relació no és
convenient per al príncep. Però com que continuen enamorats decideix vendre-la a ella com a
esclava i pararà a l'harem del rei de Babilònia. Flores emprèn la cerca i es fa amic del guarda de
l'harem per passar amagat en un covat de flors a la torre on es troba l'harem. Però el rei de
Babilònia descobreix els amants, i encara que al principi pensa matar-los, al final els perdona.
Ells es casen, tornen al regne del jove i es converteixen ells i tots els seus súbdits al
cristianisme.

PIRAM I TISBE

Píram i Tisbe eren dos joves babilonis que van viure durant el regnat de Semíramis. Habitaven
en vivendes veïnes i s'estimaven malgrat la prohibició dels pares. Es comunicaven amb mirades
i signes fins a descobrir una esquerda al mur que separava les cases. Així es van poder parlar,
enamorar-se i desitjar-se cada cop més intensament, fins que un dia van acordar que la nit
següent, quan tot quedés en silenci, fugirien sense ser vistos i es trobarien al costat del
monument de Nino, a l'empara d'un moral de móres blanques que hi havia, al costat d'una
font. Tisbe va arribar primer, però una lleona que tornava d'una cacera a beure de la font la va
atemorir i Tisbe va fugir en veure-la, buscant refugi al buit d'una roca. En la fugida, va deixar
caure el vel. La lleona va brincar amb el vel, tacant-lo de sang. En arribar, Píram va descobrir
les empremtes i el vel i, creient que la lleona havia matat la seva estimada, va treure el punyal i
es va matar clavant-lo al ventre. La seva sang va tenyir de porpra els fruits de l'arbre. Tisbe va
sortir acuradament del seu amagatall i en arribar al lloc va veure que les mores havien canviat
de color i va dubtar de si era o no el lloc convingut, però llavors va veure el seu estimat amb el
punyal al pit i cobert de sang. El va abraçar, va treure el punyal i es va suïcidar alhora, clavant-
ho ella mateixa. Els déus, afligits per la tragèdia, van fer que els pares dels amants permetessin
incinerar-los i guardar les cendres a la mateixa urna, i des d'aquell dia els fruits de la morera
van quedar tenyits de porpra

DIDO I ENEAS

Està basada en una història d'amor extreta del llibre IV de l'Eneida de Virgili, sobre la
llegendària reina de Cartago, Dido, i el cabdill troià Enees. Quan Enees i la seva tropa
naufraguen a Cartago, ell i la reina s'enamoren. Però, per enveja a Dido, els déus es confabulen
i fan creure a l'heroi que ha de partir i que el seu destí és refundar Troia. Dido es lamenta
amargament ja que no pot viure sense el seu amor; no obstant això, quan Enees decideix
quedar-se, ella el rebutja i es deixa morir.
TRISTÁN I ISOLDA

Es tracta d'una de les principals obres culturals de l'Edat mitjana i el referent per a l'evolució
cultural de la música del postromanticisme i altres moviments culturals importants del segle
XIX, així com la tendència al gegantisme en una àmplia varietat d'arts al segle XX . Es va
escriure originalment en francès, i després va ser traduïda a l'alemany pel poeta Godofredo
d'Estrasburg. Posteriorment es va traduir també a l'anglès, així com al noruec.L'obra va
aconseguir el seu ple desenvolupament artístic entre els anglonormands del segle XII.

De les diferents versions escrites al segle XII destaquen les de Béroul, Thomas de Bretanya i
Eilhart von Olberg, sent la versió de l'autor Godofred d'Estrasburg una recopilació posterior
d'aquestes tres anteriors.De totes les versions, la més coneguda de l'òpera de Richard
Wagner)6 és la realitzada per Godofredo, pel seu valor literari, misticisme i exaltació de l'amor
humà, a més de la seva descripció de la Minnegrotte (“la gruta de l'amor”).

De l'obra original en francès només se'n conservaven alguns fragments del segle XII, però units
a les parts de la mateixa llegenda escrites pel poeta anglonormand Thomas de Bretanya, van
servir com a principal font per a la versió de Godofred del segle XIII. És molt probable que la
llegenda es forgés a través de tradicions orals formades en figures tradicionals, mites i folklore
local combinat amb mites ancestrals, a les quals se'ls va afegir un toc dramàtic quan van ser
escrites.

GINEBRA I LANCELOT

La llegenda associa la infidelitat de Ginebra amb Lancelot a la caiguda del regne de Camelot,
per això és considerada com un símbol de la fragilitat de la condició humana i de la perversió.

Si vas sentir la història de Tristán i Isolda, la història entre Ginebra i Lancelot comença més o
menys de la mateixa manera: Arturo envia el seu cavaller més fidel, Lancelot, a buscar la seva
futura esposa, Ginebra. Al viatge, dama i cavaller s'enamoraran. Tot i això, en arribar a
Cornualla, Ginebra es casarà amb Artús i es convertirà en reina.

La relació entre Ginebra i Lancelot seguirà l’esquema tan popular de l’època de l’amor cortès.
Es tractava d'un tipus de relació, la majoria de vegades fictícia, entre un home solter i una dona
casada. El primer, en la majoria dels casos, era trobador i autor de poemes d'amor, seguia les
normes de l'amor. A l'àmbit del roman i de les històries del cicle artúric, en lloc de trobador,
serà un cavaller. Idealment, aquesta relació era platònica i havia de passar per diferents fases
abans de la trobada física entre els amants.