La nostra identitat no és única, podem tenir moltes senyes que ens identifiquen i aquesta diversitat pot

ser un element d'interacció i de coneixement de l'altre en la millora de la convivència.

El sentiment de pertinença és un element fonamental en la definició i cohesió de la identitat personal i

cultural. Aquest sentiment, que se sol utilitzar com a bandera en les relacions, és una construcció
dinàmica i canviant i es pot presentar de forma molt diversa. El seu desenvolupament i enfortiment
ajuda a construir consciencia de vinculació i afavoreix les actituds participatives i de cooperació envers el
medi i la comunitat.

En el marc de la diversitat cultural que tenim en els nostres pobles o barris, totes les cultures tenen dret
a sobreviure o a existir en condicions d'igualtat. Però les cultures son molt resistents als canvis i en la
interrelació entre elles, i en el dia a dia, prenen especial protagonisme les senyes d'identitat, en forma de
diferencies amb els altres, des d'on s'estableix el diàleg.

Les senyes d'identitat, personals o col·lectives, estan formades pel conjunt de característiques que
defineixen a les persones o grups i que conformen la imatge que tenen i volen donar en les relacions
amb els altres. Per tant la identitat és una construcció complexa que es pot donar en diferents àmbits i
en la que intervenen molts elements i factors. Diríem que la nostra identitat no és única i podem tenir
moltes senyes que ens identifiquen (lingüístiques, ideològiques, religioses, esportives, territorials,
musicals, medi ambientals, tecnològiques, etc..) i aquesta diversitat de senyes d'identitat pot ser un
element d'interacció, de coincidència, d'ancoratge, de coneixement de l'altre, de suma en el diàleg
intercultural i en la millora de la convivència.

Aquest procés de coneixement i enriquiment entre cultures és lent i amb moltes resistències. I en el dia a
dia de les relacions de convivència, les senyes d'identitat i el sentiment de pertinença es reforcen tant
d'uns com dels altres com a element diferenciador, de defensa i subsistència i com a cohesió dels grups
que comparteixen identitats. En aquest procés es corre el perill que la identitat personal, la privada,
vulgui considerar les seves diferencies com a superiors respecte l'altre i es vulgui imposar com a identitat
pública amb actituds de xenofòbia-. És per això que s'ha de tornar a insistir en la necessitat d'explicar el
dret a ser diferent, al diàleg i a la interacció entre cultures, entre persones, grups,... Fins i tot a parlar i
reflexionar sobre aquest sentiment com a contingut del diàleg.

El sentiment de pertinença és un element fonamental en la definició i cohesió de la identitat personal i

cultural. El podrien definir com el conjunt de sentiments, percepcions, desitjos, necessitats, afectes,
lligams,... que es van construint a partir de les experiències i de les pràctiques quotidianes
desenvolupades per les persones o grups en els espais de vida. La pertinença a un lloc o a un grup,
encara que tothom no tingui aquesta necessitat, com a mínim de forma conscient, intervé en la
cobertura d'un seguit de necessitats bàsiques com la seguretat, l'estima, el reconeixement, el benestar,
el compromís, les actituds positives, etc..

De la mateixa forma que la identitat, la construcció del sentiment de pertinença d'una persona, com a
sentiment i vincle afectiu, es complex i encara que normalment es manifesti de forma irracional, en la
seva construcció intervenen molts factors. Entre d'altres podem esmentar, les característiques del
context, les idees i experiències prèvies, les relacions socials i afectives, la cobertura de les necessitats
bàsiques, les experiències positives i satisfactòries en el lloc de residència, els símbols i valors propis i
compartits amb la col·lectivitat, la participació i cooperació en la comunitat, el reconeixement i
acceptació en la comunitat. Per tant aquest sentiment, que se sol utilitzar com a bandera en les
relacions, és una construcció que es pot presentar de forma molt diversa, pot tenir a veure amb mols
aspectes i àmbits de la vida i es dinàmic i caviant.. Fàcilment pot passar que dins d'un grup amb un
mateix sentit de pertinença, aquest sentiment presenti característiques molt diferents o que un
sentiment canviï amb els anys de residència en un nou territori.

El sentiment de pertinença està molt lligat a la identitat de lloc a o es viu i al que es diu pertànyer, a on
s'estableixen les interrelacions culturals i es tenen les experiències més significatives. Les característiques
d'aquests llocs viscuts configuren la seva identitat per a les persones que li acaben atorgant valors
positius d'arrelament (topofilics) o negatius de rebuig (topofòbics). Es cert que els factors o elements
que conformen aquest sentiment són diferents segons l'escala territorial del lloc d'on se senten
principalment. En l'escala local generalment s'expliquen per experiències personals o socioafectives i per
aspectes funcionals de territori i en escales supralocals per qüestions ideològiques, històriques o
lingüístiques. Per això és molt important l'aprehensió dels espais de convivència en la construcció del
sentiment de pertinença, a partir de la configuració de relacions inclusives com per exemple la
participació i cooperació entre iguals.

El desenvolupament i enfortiment del sentiment de pertinença, de les persones o grups en un territori,

ajuda a construir consciencia de vinculació, afavoreix les actituds participatives i de cooperació en el
medi i en la comunitat i facilita el procés d'inclusió i la cohesió social. Com deia Turner, el sentiment de
pertinença és un element positiu mobilitzador en els grups o comunitats.

Qui eren els càtars?

Des del segle X al segle XIV es va expandir per tot el sud de França una creença religiosa herètica,
anomenada Catarisme.

El càtars o Bons homes, eren homes i dones de rígida moral, que rebutjaven tota la riquesa, que no
creien en l’Antic Testament i que repudiaven l’Església católica i el sistema feudal del nobles del moment.

Per tot això, els bons homes i bones dones foren considerats heretges per part de l’església catòlica, la
qual , amb l’ajut del rei de França i de la noblesa francesa, inicià la seva persecució i extermini.

Amb la presecució i extermini del càtars, després de la desfeta a Montsegur, els càtars que van quedar,
van empendre una migració cap a terres catalanes, travessant els Pirineus per anar a refugiar-se a casa
de nobles catalans que els acolliren.

Marxar de la teva llar cap al desconegut no és decisió fàcil, vivim a un món on tantes persones han
hagut de fugir de les seves cases perdent la seva identitat de comunitat.

Gósol, un municipi on els càtars sabien que sempre trobarien refugi a l’empara del senyor Ramon de
Josa, un noble que creia fermament en la causa càtara i que ho va pagar a un alt preu ja que l’únic vestigi
que ens ha arribat d’ell ha estat el seu nom.
Gósol, terra d'acollida. Gósol, el refugi dels Càtars i el teu!