3.4.4.

Decepció i caiguda

Resulta bastant impressionant comprovar com

l’alegria, l’optimisme, i l’entusiasme del
Catorze d’Abril deixaren pas, amb una
rapidesa sorprenent, a un sentiment de
decepció, i fins i tot de rancúnia, envers
el govern de la coalició republicano-
socialista. Diversos factors es combinaren
per a produir aquest resultat:

 La frustració dels jornalers, i del

camperolat pobre en general. Com hem
vist, la reforma agrària no suposà cap
millora en les condicions reals de
vida. Per si fos poc, els terratinents
responien amb provocacions verbals i
odi, i recorrien a la Guàrdia Civil
per a agredir i intimidar il·legalment
els camperols. S’estenia la impressió
de que la República era un engany, i
les actituds violentes anaven guanyant
terreny poc a poc entre el camperolat

 El mateix es pot dir pel que fa a la

classe obrera. Les reformes laborals,
boicotejades pels fabricants, no
havien servit per posar fi a
l’explotació i la pobresa. En canvi,
els perjudicis econòmics provocats per
la Gran Depressió sí que es feien
notar. Als ulls dels obrers, començava
a estar clar que la República no
pretenia acabar amb el capitalisme i
les seves injustícies

 La burgesia industrial, i els altres

sectors capitalistes, s’irritaven per
la impotència del govern per a
solucionar els problemes econòmics
derivats de la Gran Depressió, i del
dèficit pressupostari heretat de la
Dictadura
Arribats a aquest punt, la tensió feu acte
de presència, i els incidents violents
començaren a marcar la vida política.

A iniciativa de les seves bases, de les

assemblees d’afiliats, la CNT començà a fer
crides a la lluita. Com a resposta,
començaren a sovintejar actes que podem
equiparar a sublevacions locals, en les
quals els treballadors es deixaven endur
per la ràbia acumulada, sense saber
distingir entre els efectes generals o
només locals dels seus actes. Proliferaren,
doncs, els assalts a ajuntaments rurals, a
registres de propietat (s’hi cremaven els
títols de propietat de la terra, com a
expressió d’odi de classe, però també amb
la ingènua esperança de que això acabés amb
l’opressió dels señoritos), i a cortijos.
Les ocupacions de finques es feren
freqüents, així com els consegüents
enfrontaments amb la Guàrdia Civil.

A Catalunya hi destacà la insurrecció dels

minaires de l’Alt Llobregat. A indrets com
Fígols i Cercs, els rebels no només es
revoltaren contra les companyies
capitalistes que explotaven les mines, sinó
que assaltaren els ajuntaments, i hi
proclamaren, des de la balconada, el
comunisme llibertari. Feien doncs la
revolució obrera, però de forma
absolutament descoordinada. D’aquesta
manera, els posaven fàcil la feina a la
Guàrdia Civil i l’Exèrcit, i les presons
s’anaven omplint de treballadors rebels.

Tot plegat anava desprestigiant i

desgastant el govern, però el cop de gràcia
arribà amb un escàndol de premsa, amb un
incident que no fou un cas únic i aïllat,
però sí que ho fou la repercussió mediàtica
que assolí.
El gener de 1933, a l’aldea de Casas
Viejas, província de Cadis, una revolta
dels jornalers acabà amb la mort de dos
guàrdies civils. Quan arribaren els
reforços, procediren a cremar vius dins de
la seva cabana un dels revoltats i la seva
filla, i a afusellar indiscriminadament els
sospitosos d’haver participat a la revolta.
Les ordres d’Azaña sempre havien estat en
sentit contrari, i no incloïen en cap cas
ni l’afusellament, ni cap càstig sense
judici. Però el cert era que, si més no en
teoria, Azaña era el cap de la Guàrdia
Civil, i el seu responsable. I fou ell, qui
en resultà culpat.

Mentre, la dreta anava recuperant força

política. Encara hi predominaven els
partidaris d’acceptar la legalitat, però
també creixia l’extrema dreta. Durant 1933
es fundà un segon partit feixista (Falange
Espanyola, liderada pel fill del general
Primo de Rivera, José Antonio Primo de
Rivera), i també un altre partit amb un
programa ambigu, que dificulta ubicar-lo a
la dreta o a l’extrema dreta: la
Confederació Espanyola de Dretes Autònomes,
CEDA, liderada per Jose María Gil Robles.
La CEDA es definia com a partit
nacionalista, catòlic, i conservador, i tot
i que deia acceptar la República, molts
detalls permetien associar-la al feixisme.
El més preocupant era que la CEDA, al revés
que els altres grups de l’extrema dreta,
incrementà molt ràpidament els seus
efectius i els seus suports.

Durant 1933, aquesta dreta en creixement es

llançà a una campanya de propaganda per
desprestigiar el govern. Es pot parlar de
tremendisme: exageraren l’abast de la
violència, repetien sense treva que la vida
de les persones estava en perill, i
escamparen muntatges segons els quals la
revolució obrera era imminent.

Al setembre de 1933 estava clar que la

coalició republicano-socialista no estava
en condicions de seguir governant, per
l’enèrgic boicot de la dreta, i per la
pèrdua de suport entre les classes
treballadores. Així que el president de la
República, Alcalá-Zamora, destituí el
president del govern, Azaña, i convocà
eleccions anticipades per al novembre.

El resultat d’aquestes eleccions suposà el

retorn de la dreta al govern. La coalició
republicano-socialista havia durat poc
menys de dos anys. Per entendre aquest
resultat, cal tenir en compte:

a) El descrèdit del govern per

l’absència de resultats de les seves
reformes en la vida quotidiana dels
treballadors. De fet, la crida que va
fer la CNT a l’abstenció era
innecessària; ja estava decidida

b) La vehemència amb què la dreta es

mobilitzà. Si no s’havia aconseguit
evitar la fundació de la República,
ara les dretes s’apoderarien d’ella

c) La diferència d’actituds polítiques,

que és una constant d’aleshores ençà:
a Espanya, el resultat de les
eleccions el decideix que el vot de
dretes roman més o menys constant,
mentre que el d’esquerres passa
cíclicament de l’entusiasme a
l’abstenció

Per a fer-ho tot encara més amarg i

desagradable, els derrotats no van saber
perdre. L’explicació que van donar en
aquell moment sobre la seva derrota no va
 consistir en una autocrítica, ni tan sols
en una anàlisi realista dels fets, sinó que
van trobar més còmode culpar les dones. Era
la primera vegada que les dones votaven, i
segons ells, això hauria provocat un
augment dels vots a les dretes, perquè les
dones serien intel·lectualment desvalgudes,
i haurien estat manipulades pels capellans.

Llibre, 7, pp. 278-279.

Exercici

1. Fes una llista de les opcions electorals de què

disposaven els treballadors el 1933 per donar
sortida al seu descontent, i calcula quines
conseqüències pràctiques hagués tingut cadascuna
d’elles.

Pràctica

 Fes un comentari de text sobre la part dedicada

als anys 1931-1936 de l’article de l’historiador
Julián Casanova “República y Guerra Civil”, que
tens penjat al moodle.