La integració de la fotografia en l’experimentació plàstica de les

avantguardes

1. Introducció

En el moment del auge del retrat d’estudis i la multiplicitat d’aquests, la fotografia es

converteix en realitat industrial i sectors vinculats a l’acadèmia, es produeix un autèntic
rebuig a considerar la fotografia com un llenguatge artístic. La fotografia no substituirà
la pintora, ha de ser la més submisa de les arts, fer fotografies perquè els pintors ho
tinguin de model per fer art. Des del món del retrat/fotografia professional alguns
fotògrafs s’apropen al món de l’art i reclamen la fotografia com un art i demanen drets
d’autor. Fotògrafs volen participar als salons. Els fotògrafs busquen el món de l’art per
tenir més prestigi.

Una segona qüestió és amb la fotografia instantània, joc de la cronofotografia, capta tots
els moments i congela el moviment (el contrari que vol fer el cinema) i veure realitat
amb transparència que l’ull humà no pot veure. Aquestes fotografies tenen consideració
i rebuig: uns defensen que es poden generar repertoris reals per mostrar el món; els
artistes i la cultura diuen que aquestes imatges són massa reals, que trenquen amb els
codis estètics i convencions artístiques del món de l’art. Començaria distinció entre la
imatge de la realitat i les imatges basades en la representació i capacitat creativa del
artista. Els artistes es veuen obligats a marcar distància amb la fotografia científica. Una
cosa es el registre de la realitat i l’altra és la representació del món, com es poden fer
noves maneres de captar el món.

2. Del Pictorialisme a la fotografia moderna

Idea de fotografia era plural, amb pes de la cultura visual de l’art. Definir la fotografia
era com per exemple amb Talbot, no tant precisa, més granulada i similar al món del
retrat, el concep com un aparell que crea imatges artístiques. Evolució de la idea de
Talbot, la càmera pot ser un aparell que generi imatges, una funció mundana que pot fer
imatges expressives i estètiques en el sentit de les imatges artístiques. El recurs de
Talbot no és públic com el Daguerrotip, sinó que la ven entre gent amateur. Ho ven a
gent que no fa fotoagrafia de manera professional. Així a Regne Unit les persones
practiquen la fotografia per les classes que no eren benestants, sentit estètic i creatiu.
Això es veu als anys 60 en moltes fotògrafes (sobretot dones), com Julia Margaret
Cameron.

En aquest context del Regne Unit prolifera el moviment internacional que és el

pictorialisme. Henry Pitch Robinson o Peter Henry Emerson són dos persones que
promocionen el pictorialisme, de manera de concebre la fotografia en un llenguatge
artístic. Aspiracions estètiques i simbòliques. El primer fa un dels primers llibres sobre
fotografia pictorialista, és un pintor que ve del prerafaelisme, fotografia que s’assembla
als valors del prerafaelisme. Comença a defensar que la fotografia és un art noble com
la pintura, es pot composar com una pintura amb el fotomuntatge. Robinson és dels
primers que utilitza el muntatge, combina diferents elements, no ha de ser càmera
imatge, pot ser elaboració del artista. Composicions de temes de la pintura però vinculat
a les arts gràfics. Ha de combinar les lleis de la composició i pintura i els clarobscurs.
La fotografia és resultat d’una manipulació creativa.

El segon fa una fotografia de temes rurals i basada en la straight photography. Imatges

molt simbolistes, recorden a Whistler. És una fotografia basada en la pintura naturalista
francesa del paisatgisme. És una defensa de fotografia com llenguatge artístic. Hi ha
sobretot fotografia que no és una visió mecànica, sinó que és una similar al
impressionisme, impressions de la realitat, ia aconsegueix imatges que són més properes
al món de l’art.

Aquesta tradició britànica s’acaba estenent per tota Europa com pictorial effect.
Fotografs que defensen fotografia com art, però vocabularis que venen del art. Això ve
en el segon quart del segle XIX, vol crear fotografia artística i una mica elitista. Són
persones amb recursos econòmics, en el s XIX es vol separar de fotografia popular que
es popularitza amb Kodak. Potència imatge del fotògraf, tractament psicològic dels
personatges. A Catalunya arriba amb el modernisme.

Els temes són escenes mitològiques, nus femenins, paisatges, religió... Venen del món
de l’art. Moltes fotografies les manipulen. Hi ha un cert desenfoca de la imatge, volen
que quedi mig moguda, tècniques antigues... Alteren el negatiu, treball de laboratori, per
allunyar-lo del tècnic i mecànic. No és per vendre-la al mercat, sinó que són aficionats
que es reuneixen per mostrar les seves fotografies als seus salons. Imiten als artistes i els
salons de forma amateur.
En 1902, Alfred Stieglitz impulsa la photo secession, i en aquesta agrupa autors i
autores que apliquen un segon pictorialisme de temes més moderns, se centren molt en
Nova York. Stieglitz impulsa la galeria 291, la revista Camera Work, dinamitzador de la
fotografia que fan que la fotografia canviï. Pictorialisme que se centra en la ciutat i
abandona el retoc de la imatge i potencia la càmera. Mira la societat neoyorkina.

Fotografia més formalista de Paul Strand, caràcter formalista que pot tenir la imatge
amb també una major consciència social.

Margaret Bourke-White documenta la Guerra Civil Espanyola, la Guerra Mundial,

retrata la realitat posant molt èmfasis en els objectes i punts de vista, abstracció.

Tina Modotti, italiana als Estats Units. Desconexió amb el context, plans molt propers a
l’objecte, però un contingut molt d’esquerres. Il•lustra la dignitat del treball.

Edward Weston mostra la tensió molt formalista, que pot remetre al pictorialisme,
composicions molt simples, treballa amb la càmera com una càmera obscura. Capacitats
lumíniques al que representa.

3. Noves Visions

Fotografia que augmenta les seves capacitats i augmenta interès social.

El pictorialisme continua a Europa, a Espanya fins principis del franquisme. Als grups
d’avantguardes passen noves visions.

Laszlo Moholy-Nagy, Pintura, Foto, Film (1925): fotografia de les noves visions.
Pintor i fotògraf hungares molt vinculat a les avantguardes, i a la Bauhaus, on ensenya
fotografia. En 1929 fa l’exposició Film und Foto, on es fa la fotografia més vinculada a
les avantagurdes. Ell parla de la nova visió.

La Nova Visió: nova manera de mirar que propicia la fotografia mètodes experimentals.
Identifica les imatges sense aparell (fotogrames, rayogrames, shadografies...), amb llum
es fan objectes, tipus de fotografia de les avantguardes; també les imatges amb aparell
dictades per les noves lleis (punts de vista dinàmics, picats, contrapicats) gràcies als
nous aparells portàtils; fotoplàstica, foto impresa sobre una altre, fotomuntatges.

Exemplifica una nova manera d’entendre la fotografia en el es avantguardes, des del

dadaisme en endavant. Fotografia és aparell ràpid i precís, que a més rebutja l’art del s
XIX i artistes d’avantguarda que volen refundar noves maneres de veure el món. La
fotografia encarna potencialitat. Fotografia és llenguatge del món modern per artistes
que volen trencar mètodes de representació. La fotografia no és un complement, sinó
que serà tècnica de les avantguardes.

Primeres investigacions avantguardistes: antecedents vinculats al cubisme. Quan la

fotografia es veu com nou aparell hi ha certes reticències per assumir-la com llenguatge
artístic. Alvin Langdon Couburn, que es trasllada a Regne Unit en la guerra on fa
moviment d’avantguardes i fa el Vorticisme. Art geomètric, línies anguloses. Cubisme
més abstracte. Fa fotografies a Nova York amb pictorialisme més modern amb coses
més formalistes, són primeres fotografies abstractes, intentat recrear això que fa en les
arts plàstiques. Fa calidoscopi i fa abstractes objectes amb els que fa la fotografia.
Explota l’abstracció de la càmera. Descompsa la imatge d’una manera simialr a Picasso.

eDe la cronofotografia al Futurisme: no se l’assumeix com eina artística és el futurisme.

Llançament del buit del futur, faria biblioteques i museus. Mirada destructiva cap a les
institucions del passat, des de voluntat de voler representar la velocitat importa la
cronofotografia. Estan Antion Giulio Bragaglia, que representen el moviment de manera
diferent

Contra la impregnació fotogràfica hegemònica:

Identificar lloc, de quina manera està fotografiada i què transmet. I on creiem que aniria
aquesta fotografia, quin moviment

PRÀCTICA CLASSE: Hannah Höch

Dadaisme, utilitza el collage. Al ser una obra d’aquest moviment i utilitzant el

collage/fotomuntatge, el lloc no és concret: agafa retalls i els enganxa. Fins i tot en
l’obra tall amb ganivet de cuina es veu la paraula dada repetidament.

Les fotografies són retalls de retrats i objectes moderns, com marques de cotxe o rodes
de cotxe, i per aquest motiu Transmet modernitat, novetat.

Aquesta fotografia podria realitzar una critica a les classes altes en algunes. En altres,
mostra el nu femení o dones.

4. Nova Objectivitat

Walter Peterhans és el primer fotògraf de la Bauhaus. Des de la Primera Guerra

Mundial s’experimenta visualment des del dadaisme.
S’acusa a partir de 1931 l’excés de l’experimentació. L’avantguarda no es pot
institucionalitzar, es fa fotografia que és retorn a l’ordre, que se centra en propietats de
les càmeres fotogràfiques d’enregistrament i documentació. Fotografia es pregunta
capacitat visual d’objectivitat de realisme que té la fotografia. Els alemanys faran
fotografia molt estàtica, no té moviment, es treballa amb la càmera fotogràfica i amb
temps d’exposicions molt lents. Fotografies d’objectes, persones en posició estàtica,
temps d’exposició lents ja que es pot treballar la velocitat amb la llum, i es pot
aconseguir una fotografia més realista.

Albert Renger-Patzsch publica El món és bell, atenció a l’objecte i la planta, qualitat

estructural. O també Karl Blossfeldt publica Les formes originaries de l’art, que són
fotografies de plantes, de tija, de flors, amb una gran capacitat de detall amb una textura
de la fulla que fa que Walter Benjamin fes una ressenya. I un exemple més és August
Sander (1929,29,30) fa un projecte fotogràfic que és diu “Projecte del temps’’, on fa una
fotografia al costat de l’altre que mostra els perfils de persones diferents. És un projecte
d’arxiu, que vol recopilar el retrat dels tipus de persones, tipus laborals i artístics de la
república de Weimann.

5. Conclusions

(copiar pw)
La fotografia en les lluites ideològiques d’entreguerres

Europa entre la Primera i Segona Guerra Mundial. Com alguns autors reaccionen i
conviuen amb els conflictes bèl·lics i l’auge dels feixismes.

1. Introducció

Des de Jaques-Louis David s’inicia una tradició de realitzar una escena política del seu
temps.

La URSS desplegarà una gran gramàtica visual, sobretot perquè la URSS és el primer
lloc que pensa com fer un art del segle XX aplicat a la política, i utilitza imatges
tècniques com el cinema, il·lustracions i la fotografia. Continuació d’esperit d’artista i
implicació política amb un paper de la fotografia que no és únic, sinó que la lluita
ideològica va al cinema amb dibuixos per nens, per exemple.

2. Una comunicació social per a les masses

Què passa a la URSS? Succeeix la Revolució d’Octubre de 1917 que es seguida amb la
Guerra Civil. Al ser una de les primeres experiències de revolució comunista amb
tecnologies de comunicació de masses la URSS es pregunta com les imatges
artístiques/tècniques contribuir a la Revolució.
Elements contextuals per tenir en compte: 1. Hi ha uns convenciments revolucionaris,
ideals que s’imposen amb una revolució que s’estenen a la revolució més enllà del a
URSS; 2. Moment en el que emergeix el disseny gràfic modern, una ciència que es
preocupa en com la relació entre imatge i text s’ha de produir per una relació afectiva
industrial; 3. Existència d’una societat que massivament és analfabeta, i necessita
desenvolupar un art que ajudi a comunicar amb tothom, es vol recórrer a la imatge, que
la més senzilla és la fotogràfica. Hi ha el convenciment de que es vol construir una
imatge, hi ha una sèrie d’artistes que creuen que es pot relacionar estratègicament a
través de la imatge, convenciment és molt clar, com divulgar els ideals de la URSS a
través de la imatge. Un exemple és el pavelló soviètic de Lissitzky en 1928. Imatges de
dimensions grans.

Tot això es pot fer perquè el món de l’art a Rússia tira el cavallet per la borda,
abandonen les pràctiques artístiques burgeses i van cap els nous llenguatges. Tallers
superior d’art i tècnica anomenats Vkhutemas. La fotografia és un instrument central
per la comunicació propagandística. Lissitzky, Varvara Stepanova i Aleksandr
Rodchenko són fot`ògrafs d’aquest període.

Algunes característiques de la comunicació de masses ideologitzada de la URSS: color

minimalista, influència del suprematisme i abstractibisme de Malevich; geometria i
abstracció, influència d’avantguardes clàssiques, combinacions d’imatges amb diferents
angles de visió, com en el cubisme, no és un art realista, voluntat d’obstruir els hàbits de
visió; art d’agitació, picats i contrapicats, ús recurrent de la diagonal és una manera
d’agitar i activar els nervis; tipografia constructivista, ve del disseny; fotomuntatge,
gramàtica visual molt pictòrica, i amb cada cop més importància de la fotografia.

Als anys 30 s’imposa el realisme, es farà llenguatge més clàssic amb la pujada al govern
d’Stalin.

3. El muntatge i el cartellisme com a arma de combat

El que es dona a Rússia als anys 20 es dona a Alemanya. Bauhaus a Alemanya i Rússia
té molt a veure. Països amb connexions entre ells. Experimentació russa s’estén a la
resta d’Europa amb dues eines que seran de lluita.
Experimentació visual a Rússia es donen en el dadisme amb el fotomuntatge. L’ús del
fotomuntatge a la URSS i Alemanya es donen en contextos diferents. Bé pel comú del
comunisme que es construir un nou model social i polític; el dada de Berlín d’on
apareix John Heartfield experimenten el fotomuntatge per fer burla dels collages
cubistes de Picasso, i pot servir com a forma de construcció de manera potent.
Alemanya és un dels països on més passa això, eines amb gran capacitat d’influència
amb manera de crear imatges del món. A Berlín es vol sabotejar la construcció
fotogràfica hegemònica. El fotomuntatge vol soscavar la industria cultural de Weimann.

A la vegada, quan mirem imatges a les xarxes socials i premses hi ha un gran

bombardeig visual. Tenen molts significats que entren a les persones. Els dadaistes en el
fotomuntatge tracten de tallar aquesta homogeneïtat. Agafen dels ecosistemes peces
visuals per després muntar-les entre elles. Amb el fotomuntatge es vol trencar amb
homogeneïtat. A la vegada, el fotomuntatge agafa una gran intencionalitat política, el
que vol dir que el fotomuntatge és un objecte efímer, que s’ha de fer servir varies
vegades, i el fotomuntatge tant a Rússia com després a Alemanya és una de les
estètiques públiques proletàries.

John Heartfield ve del cercle dadaisme berlinesc. Ve del àmbit del disseny gràfic i la
publicitat, i a partir d’aquí ell treballa per aquesta revista AIZ. Fa molts fotomuntatges
entre 1927 i 1928. És el principal productor de fotomuntatges contra Hitler.

Tot això va arribar a Catalunya en la cultura de masses, a tota Espanya però sobretot a
Catalunya. Relació sincrònica amb la contemporaneïtat, parlar del moment incidint en el
moment històric. A la Guerra Civil Espanyola arrela a un lloc com Catalunya per la
tradició anarquista molt gran: CNT, FCB i Club Super 3.

4. El fotoperiodisme modern

Hi ha un tipus de cosa nova que no té res a veure amb les avantguardes. Les fotografies
té plurals, i fa el fotoperiodisme.

Des de finals del segle XIX fins la dècada de 1930 s’implementa la fotografia en
premsa. Es fa la fotografia en paper de diari. Ja hi ha un tipus de fotografia que
s’interessa per l’actualitat, impulsada per un editor a Anglaterra per animar a la població
després de la guerra. Fotografia de conflictes hi ha la Guerra Civil nord-americana.
També la comuna de París, on el govern fa servir representacions de destrosses amb
executats. A Catalunya quan hi ha un fotoperiodisme o voluntat de documentar succés
és a la Setmana Tràgica.

Després està a finals del XIX com aquestes fotografies entren en premsa, i es produeix
una gran boom de premsa fotogràfica. Aparició de mitjans de comunicació amb imatge
fotogràfica amb vehicle de comunicació amb base visual i fotogràfica, amb
problemàtica d’actualitat. Estar al dia del que passa la món agafa una gran importància.
Comunicar el que passa el més ràpid possible. Totes les revistes gràfiques que han estat
molt rellevants al llarg del segle XX es creen a la dècada de 1930. Això fa que aquest
tipus de fotografia que s’anomena fotoperiodisme, fotografia instantània amb escenes
claus i que tenen com a destí el periodisme. A Catalunya hi ha un bressol de
fotoperiodisme. Fotògrafs que busquen dinamisme que competeixen amb la ràdio. Van
amb càmeres portàtils que els permet fer una fotografia molt dinàmica basada amb
l’instant. Quan esclata la Guerra Civil aquest fotoperiodisme ja està desenvolupat, i a la
vegada hi ha fotoperiodistes i fotògrafes exiliades jueves, i fotoperiodismes exiliats.
Quan el conflicte esclata ja hi ha el fotoperiodisme com a professió, càmeres
instantànies, i la Guerra Civil es converteix en un laboratori: no hi ha gaires imatges de
la Primera Guerra Mundial. La Guerra Civil Espanyola és el primer conflicte bèl·lic
modern fotografiat. Les fotografies que es fan són en moltes ocasions de republicans, i
molt d’aquests materials es recuperen recentment.

5. Conclusions