Però el més bèstia i radical encara havia d’arribar

El 1919 encara havia pintors que seguien l’estil acadèmic del segle XIX

Vojtěch Hynais. 1919

Però dons anys abans, el 1917, Duchamp ja havia “fet” l’obra més
revolucionaria feta fins aleshores: una Font

Font. Marcel Duchamp. 1917

Semblen obres d’èpoques i segles diferents, però no ho són. El que les diferencia és la intenció.

Una mira al passat i repeteix els models tradicionals.

L’altra vol trencar amb el passat i mirar al futur.

Font. Marcel Duchamp. 1917

Vojtěch Hynais. 1919

Fonaments de les Arts 2n Batxillerat

s. XVIII i s. XIX.
Romanticisme
ÍNDEX DE CONTINGUTS
1. Romanticisme
1.1. Terme
1.2. Referents històrics
1.3. Localització i evolució
1.4. Característiques formals
1.5. Temes
2. Precursors: Henry Fuseli (Johann Einrich Füssli) i William Blake.
(Anglaterra).
3. FRANÇA
3.1. Theodore Gericault
3.2. Eugène Delacroix
3.3. Jean Auguste Dominique Ingres (tendència classicista)
4. ALEMANYA
4.1. Caspar David Friedrich.
4.2. Els natzarens: Johann Friedrich Overbeck i Peter Cornelius
5. ANGLATERRA
5.1. Joseph M. W. Turner
5.2. John Constable
5.3. Els Prerafaelites: William Holman Hunt, John Everett Millais i Dante Gabriele
Rossetti (entre d’altres)
5.4. Deixebles de D.G. Rossetti: William Morris i Edward Burne-Jones (influeixen
decisivament en el Simbolisme i el Modernisme de finals del segle XIX).
 Romanticisme
Els termes romanticisme i romàntic s’utilitzen sovint en el
llenguatge comú per expressar una determinada actitud
sentimental, generosa i idealista, i s’apliquen també a la descripció
de fets i situacions –i fins i tot d’obres d’art- de totes les èpoques.
Però, enfront d’aquest ús genèric, el terme Romanticisme, amb un
significant precís, és el nom amb què es coneix el moviment
cultural i artístic.
Referents històrics:

● Revolució francesa (1789): triomf de la burgesia i fi de l’Antic Règim.

● Revolució industrial: aparició del proletariat.
● Grans revolucions socials (després del període napoleònic): revolucions
burgeses del 1820 i 1830 I la revolució obrera de París l’any 1848.
● Consciència nacional: revoltes i ideals revolucionaris(creació de nous estats).
● Consolidació de la classe burgesa i procés d’industrialització: augment del
transport i creixement de les zones urbanes (enderrocament de muralles).
● Creixement demogràfic: procés de transformació urbanística.
● Sorgiment de noves doctrines socials: socialisme, anarquisme i moviments
reivindicatius i revolucionaris.
Localització i evolució artística:

● Nuclis bàsics del període: París (lloc de referència de l’art europeu) i Roma
(moviment estètic dels natzarens* d’origen alemany).
● França: l’escola francesa lidera el terreny pictòric.
● Anglaterra: es desenvolupa el Prerafaelisme*.
● Alemanya: Romanticisme propi i singular.
● Espanya: Romanticisme crític amb Goya.

*Temàtica religiosa
El romanticisme és un moviment literari, artístic i musical, és una actitud vital que es
difon per tot Europa a la fi del s. XVIII i començaments del XIX, les característiques
fonamentals del qual són:

● valora el sentiment per sobre de la raó.

● és contrari als criteris estètics del classicisme.
● valora l’amor a la llibertat i l’exaltació de l’individu i vitalista, del jo: l’aspiració a la
llibertat individual i nacional.
● cerca models de vida i pensament en l'Edat Mitjana i la cultura popular.
● revaloritza l’expressió dels sentiments, la passió i l’exaltació de l’individu i de les
tradicions. La diversitat oposada a la uniformitat.
● valora el dolor, la soledat, la tristesa, la malenconia…, manifesta una profunda
insatisfacció amb el seu món.
● s’interessa per la religió i per formes de misticisme naturalista, on es barreja
Déu i natura.
● s’interessa per l’exotisme de les cultures llunyanes (interès preferent pel món
musulmà del nord d’Àfrica i per la cultura oriental).
● prioritza l'emoció estètica.
● les arrels ideològiques del moviment romàntic: pensadors del segle XVIII,
especialment Rousseau i filosofia alemanya vinculada al naixement del
nacionalisme.
En les arts plàstiques és un moviment bàsicament pictòric. Presenta una
gran diversitat estilística, fruit de l’individualisme i el nacionalisme, així com
de la llibertat creativa, contrària a la rigidesa de l’academicisme.

Formalment es contraposa al neoclassicisme en:

● el domini del color sobre la línia com a la pintura barroca (tot i
l’existència d’una altra tendència més classicista amb predomini del
dibuix)
● la utilització de clarobscurs i llums vibrants
● les pinzellades són soltes, ràpides i pastoses
● les composicions de gran dramatisme gràcies a les línies diagonals, la
convulsió dels cossos, els escorços dels protagonistes i l'agitació de la
naturalesa que mostra l'esperit trasbalsat de l'artista i de la societat
canviant en què vivia.
Pel que fa a la temàtica s’interessa per:
● la història contemporània i, alhora, pel passat
● l'exotisme oriental i d'altres països i cultures
● el paisatge
● Els conflictes bèl·lics
● Les exaltacions nacionalistes i religioses
● Els costums populars
● Les passions amoroses
● Els cementiris
● Els bandolers
● El suïcidi
● Els viatges i les aventures
● Les tempestes
● La bogeria
● Paisatges exòtics
● Ruïnes medievals

però sempre fent-ne una interpretació des del punt de vista subjectiu.
L'esperit romàntic va tenir dos clars precursors:
Henry Fuseli (Johann Einrich Füssli) i William Blake.
Anglaterra.

Tots dos artistes, en ple ambient neoclàssic, van mostrar un gran interès per la
complexitat compositiva, la pinzellada solta i la predilecció pels colors pujats de
to.
Füssli va ser precursor d’una temàtica insòlita que utilitza al·legòricament figures
animals i crea un ambient oníric ple de fantasia que anticipa el Surrealisme.
Blake també va fer creacions de temàtica entre mística, visionària i fantàstica
basades, en el seu cas, en la Bíblia i la Divina Comèdia .
Henry Fusely. El malson 1781
Henry Fusely. La deesa Hècate visitant les bruixes de Lapònia. 1781
William Blake. El vell dels dies. 1794
William Blake. L’escala de Jacob. 1805
 La pintura de Blake es
mostra, segons les teories
de Peirce, com un signe que
presenta una de les lluites
entre el bé i el mal, entre la
dona "vestida de sol" que
porta les esperances i el
drac vermell o Satanàs, que
l'amenaça.

Aquesta obra està inspirada

en el capítol 12 de
l'Apocalipsi, anomenat "La
visió de la Dona i el Drac"

"12: 1 I va aparèixer en el
cel un gran signe: una dona
que revestida del sol, amb la
lluna sota els peus i una
corona de dotze estrelles en
el seu cap.
12: 2 Estava embarassada i
cridava de dolor perquè
anava a donar a llum.
12: 3 I va aparèixer en el cel
un altre signe: un enorme
Drac vermell com el foc,
amb set caps i deu banyes, i
en cada cap tenia una
diadema.
12: 4 La seva cua
arrossegava una tercera part
de les estrelles del cel, i les
va precipitar sobre la terra.
El Drac es va posar davant
de la dona que anava a
donar a llum, per devorar-li
el fill així que aquest
nasqués.

William Blake. El drac vermell i la dona vestida de sol. 1809

El Romanticisme francès va recuperar el predomini del color i del
dinamisme de la composició sobre el dibuix i la forma. Els representats
més destacats d’aquesta tendència són Géricault i Delacroix.

S’alliberen les formes i s’accentuen els efectes lumínics i atmosfèrics,

els personatges tornen a mostrar gestos dramàtics, es fa evident
l’interès pel moviment i per la complexitat compositiva (basada en l’ús
de diagonals, escorços i gestos violents), la pinzellada sol ser solta i
pastosa, representació de paisatges violents i plens de contrastos
expressar sentiments extrems i apassionats, sovint inspirats en temes
orientals.
Romanticisme Realisme
França. Géricault

Theodore Géricault (1791–1824)

El pintor francès Théodore Géricault es considera el pare del

romanticisme pictòric gràcies a la seva obra El rai de la Medusa,
presentada al Saló de París de 1819.

Géricault va fugir dels grans encàrrecs oficials i es va centrar en

escenes de la vida quotidiana i temàtiques poc populars i
escabroses (naufragis, retrats de bojos, comerç de persones,
cadàvers ...). Si fos un cineasta, el seu gènere seria el terror.
Es va interessar molt aviat pels retrats de pacients de psiquiàtrics i
malalts de tota mena, que va fer aparèixer en les seves pintures
fosques i depressives, carregades d'expressivitat i influïdes per
Rubens i per un altre famós precursor del romanticisme, Goya.

Géricault tenia un caràcter individualista que no acceptava cap Autoretrat. 1816

tipus d’autoritat, era un dandi que volia no ser com els altres.
Aquest temperament era el prototip de l’artista del romanticisme,
moda que triomfaria pocs anys després a Europa.
Théodore Gericault. El rai de la Medusa. 1819
Romanticisme Realisme
França. Géricault

En el quadre es representa l’episodi del motí i

naufragi d’un vaixell de guerra francès, la
Medusa, a les costes d’Àfrica quan es dirigia
cap al Senegal, el 2 de juliol de l’any 1816.
Cent cinquanta persones van ser abandonades
a la seva sort i només quinze van sobreviure
després de dies d’angoixa en els quals van
haver de recórrer al canibalisme per
alimentar-se.

El fet va sacsejar la societat francesa de la

Restauració i va originar un greu escàndol
polític en descobrir-se que el capità del vaixell
i els seus oficials van ocupar els pocs bots
salvavides de l’embarcació abandonant la
tripulació a la seva sort.

Per a representar el drama, Géricault va

escollir el moment en el qual el petit grup de
supervivents divisen en la llunyania un vaixell,
l’Argos, que esdevindrà la seva salvació.
Les figures mostren unes actituds que van des
de la desesperació del pare que sosté en
braços el cos del seu fill mort fins a l’agitació
derivada de l’esperança de la salvació que
mostren els homes que es posen dempeus i
agiten les seves robes en divisar en l’horitzó
l’embarcació que els salvaria la vida. És a dir,
es passa de la mort a la vida a través d’una de
les diagonals més dramàtiques de la història
de la pintura.
Théodore Gericault. El rai de la Medusa. 1819
La recerca per part de Ballester d'una
poètica de l'espai buit ha donat com a fruit
la sèrie Espais ocults, que inclou
reinterpretacions d'obres mestres de la
història de l'art, que l'autor refà alterant
digitalment imatges fotogràfiques
d'aquestes pintures del passat, per tal de
generar absències torbadores.
La representació fotogràfica de Ballester
mostra les restes del rai, sense presència
humana, després del rescat dels
supervivents i de la desaparició dels
cadàvers dels morts.

José Manuel Ballester. El rai de la Medusa. 2010. 491 x 717 cm

Impressió fotogràfica sobre tela. Edició única. Guggenheim Bilbao
Théodore Gericault. La càrrega de l’oficial de caçadors. 1814
Eugène Delacroix (1798-1863) va buscar més el costat colorista de la vida
i l'exotisme que no pas el compromís amb els fets del moment; només una
excepció: el quadre La llibertat guiant el poble que és justament l'obra que
mes fama li va donar.

Nadar. Retrat d’Eugène Delacroix.

Eugéne Delacroix. La llibertat guiant el poble. 1819
Romanticisme Realisme
França. Delacroix

Courbet. L'origen del món. 1866

“Facebook va reconèixer aquest diumenge haver comès un error al censurar aquesta setmana una representació del quadre La Llibertat guiant el
poble, del francès Eugène Delacroix, en què una dona apareix amb els pits despullats enarborant una bandera francesa. "L'obra La Llibertat guiant
el poble té perfectament cabuda a Facebook i està d'acord amb les nostres regles publicitàries", va declarar la xarxa social en un comunicat.
"Per protegir la integritat del nostre servei, comprovem milions d'imatges publicitàries cada setmana i a vegades cometem errors. Demanem perdó
per aquest error a l'usuari afectat", va afegir. Jocelyn Fiorina, un director de teatre francès, va utilitzar aquesta setmana el cèlebre quadre per
promocionar la seva obra Trets al carrer Saint-Roch, estrenada a París.
Un quart d'hora després del llançament de la publicitat, l'administració [de la xarxa social] va bloquejar la nostra difusió assegurant que no es podia
publicar una imatge de nu", va indicar Fiorina a l'AFP poc abans de la reacció de Facebook.
Després del bloqueig de la seva primera publicació, Fiorina va difondre una nova publicitat amb el mateix quadro al qual va afegir el rètol
"censurat per Facebook" per tapar els pits de la dona. Aquesta segona imatge no va ser censurada….

...Facebook suscita sovint crítiques pels continguts que autoritza difondre o no.
La justícia francesa va desestimar dijous la demanda d'un internauta que retreia a Facebook haver tancat el seu compte per publicar una foto del
quadre L'origen del món, de Gustave Courbet, que representa un sexe femení. El tribunal va reconèixer, no obstant, "una falta de Facebook", que
va exercir "el seu dret d'anul·lació sense preavís raonable" i "sense precisar els motius d'aquesta desactivació" de compte. De la mateixa manera,
una italiana va explicar al desembre que havien censurat una publicació de la foto de la Venus de Willendorf. La xarxa social és va haver de
disculpar pel tractament fet sobre la fotografia d'aquesta escultura paleolítica.
El Periódico. Dilluns, 19/03/2018
Romanticisme Realisme
França. Delacroix

Aquest quadre representa la

massacre de Quios, un episodi de la
guerra d'independència dels grecs
contra els otomans ocorregut el
mateix any 1924.

En aquesta massacre van morir

20.000 grecs i va comportar
l'esclavitud de les dones i els nens
supervivents.

Eugéne Delacroix. Las massacre de Quios. 1824

Eugéne Delacroix. La mort de Sardanàpal. 1819

El quadre representa el dramàtic episodi del suïcidi del rei llegendari Sardanàpal, incendiant el seu palau, amb
totes les seves dones i els seus cavalls, i la ciutat, quan aquesta és assetjada sense cap esperança de llibertat i
per a evitar que l'enemic s'apropiés dels seus béns.
Eugéne Delacroix. Dones d’Alger. 1834
Jean Auguste Dominique Ingres
Paral·lelament es desenvolupa també una tendència classicista (predomini del dibuix i la
forma) en la qual excel·leix Ingres. Els seus quadres prevalen l’interès de l’època per la
cultura oriental i els ambients exòtics.

La gran odalisca, 1814, Louvre

Al Romanticisme alemany, cal esmentar Caspar David Friedrich.
Va transmetre la mística de la recerca de Déu a través dels paisatges:
enfrontava els personatges (els jo) - situats d'esquena, en un primer pla-
davant la incomprensible immensitat de la creació. Va ser el millor
representant dels conceptes romàntics d’immensitat i silenci de la natura
que s’imposen a l’espectador que se sent corprès per la percepció
d’infinitud.
Caspar David Friedrich. Caminant damunt un mar de boira. 1817
Caspar David Friedrich. Penya-segats blancs a Rügen. 1818
Caspar David Friedrich. Un home i una dona contemplant la lluna. 1824
A Alemanya, on la pintura estava dominada pels principis neoclàssics, va
sorgir un grup d’artistes que van crear a Roma una fraternitat de caràcter
esteticoreligiós: els natzarens.

Aquest grup, pretenia renovar l’art religiós des de l’estudi dels antics
mestres italians i alemanys i reviure la honradesa i espiritualitat de l’art
cristià medieval. Van portar una vida retirada, defugien els artificis i
s'inspiraven en la puresa de la pintura gòtica i del Quattrocento.

Johann Friedrich Overbeck i Peter Cornelius són els representants més

notables dels natzarens o germans de sant Lluc.
Johann Friedrich Overbeck. Autoretrat de l’artista amb la dona i el fill. 1820

Johann Friedrich Overbeck. Retrat del pintor Franz Pforr. 1810

Peter Cornelius. Les tres Maries davant el sepulcre. 1810
A Anglaterra, la pintura romàntica es va centrar en els grans
paisatgistes: Joseph M. W, Turner i John Constable, que reflectien les
sensacions que els produïen els paisatges a través del dinamisme formal
i de l'ímpetu de les pinzellades i anunciaven així propostes que després
recollirien els impressionistes.
Van saber trobar i representar els nous valors de la natura, com la llum, el
color i l’atmosfera.
Joseph M. W. Turner. L’incendi del Parlament de Londres. 1834
Joseph M. W, Turner. El temerari remolcat a dic sec. 1839
Joseph M. W, Turner. Pluja, vapor i velocitat. El gran ferrocarril de l'Oest. 1844
John Constable. Estudi de paisatge amb núvols de pluja. 1824
John Constable. Estudi de paisatge marí. 1828
John Constable. Stonehenge. 1836
Constable va pintar aquesta aquarel·la en un moment trist de la seva vida.
Tant la seva dona, Maria, com el seu amic més proper, John Fisher, havien
mort, i els seus dos fills més grans havien marxat de casa seva.
Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

Els Prerafaelites (1848-52).

El 1848 es va fundar la Pre-Raphaelite Brotherhood (PRB), la Germandat Prerafaelita,

formada per William Holman Hunt, John Everett Millais i Dante Gabriele Rossetti
entre d’altres.
Malgrat que la germandat desaparegué pràcticament el 1852, l’estil perdurà a través
del seus membres i en altres pintors, com els deixebles de D.G. Rossetti, William
Morris i Edward Burne-Jones, gràcies als quals el prerafaelitisme va influir
decisivament en el Simbolisme i el Modernisme de finals del segle XIX.

La intenció del grup era la reforma de l’art mitjançant un retorn al detallisme, els
colors intensos i les composicions complexes del Quattrocento italià, és a dir, anterior
a Rafael i Miquel Àngel. Els prerafaelites, com els natzarens van voler reformar l’art
tornant a la puresa original de l’art medieval i de principis del Renaixement.
Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

Pel que fa a la temàtica, es van interessar pels temes literaris, quotidians i medievals,
sempre amb la finalitat, segons el seu ideari, d'apropar la bellesa suprema a les
ànimes bones i nobles. És característic del moviment:

● L’interès pel passat, l’obra de Shakespeare i els poetes romàntics.

● Representar episodis bíblics, al·legòrics i paisatges de la vida quotidiana
victoriana*.
● Considerar que la creació artística s’ha de revelar contra la producció industrial.
Per això podem incloure’ls dins del moviment artístic general del Modernisme.
De fet conviuen amb els natzarens, els romàntics, els realistes i els
impressionistes.

Estilísticament es caracteritzen pel domini d’un dibuix refinat i elegant que

acoloreixen amb lluminositat i gran riquesa cromàtica.

* “El llarguíssim regnat de la reina Victòria I (1837-1901) suposaria per Anglaterra un període d’esplendor polític i de fort
creixement econòmic, esdevenint la primera potència mundial. L’embranzida industrial (esdevenint el “taller del món”)
aniria acompanyada amb una política exterior expansionista que conformaria un ampli imperi colonial, subministrador
de matèries primeres i mercat excel·lent pels productes britànics. Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que al segle
XIX l’Imperi britànic va ser la potència més forta i influent en el context internacional.” Sapiens
Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

Persèfone, filla de Zeus i Demèter, era la deessa de la primavera.

Hades, el Déu de l'Infern, es va enamorar d’ella i la va raptar per
emportant-se-la amb ell als inferns. Allà, li va donar sis magranes
per menjar, ja que qui menja a l'inframón ja no pot sortir-ne. Quan
va sentir la seva mare que la cridava, desconsolada, va parar de
menjar, però ja era massa tard. Des de llavors, durant sis mesos és la
reina de l'Hades i els altres sis torna a ser la deesa de la primavera.
D'aquí en van sortir les estacions de l'any, segons el mite.

Dante Gabriel Rossetti. Persèfone. 1850

Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

Aquesta és una representació de l’Anunciació que

pretén exaltar la puresa. És una interpretació moderna
de la Mare de Déu i de l’Anunciació, en la qual Maria és
representada com una adolescent indiferent i
atemorida, que mostra una palidesa que sembla
deguda, no tant pel candor espiritual, com per la
malaltia.
Destaca l’ús del cabell pèl-roig, senyal de sensualitat
pel decadentisme i el simbolisme del XIX.
La seva obra és intensament mística i primitiva,
acostant-se a l’eclecticisme dels natzarens alemanys.

Dante Gabriel Rossetti. Ecce Ancilla Domini!. 1850

Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

John Millais. Ophelia. 1852

Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

John Millais. Crist a casa dels seus pares. 1852

En 1850 Millais va presentar la seva obra més polèmica, Crist a casa dels seus pares, on representava a la Sagrada Família al
costat de Santa Anna, Joan el Baptista i un aprenent de fuster. El quadre va suposar el salt a la fama de la Germandat, malgrat les
dures crítiques rebudes. L'obra va generar tanta repercussió que la mateixa reina Victòria, picada per la curiositat, va demanar
que la portessin al palau de Buckingham per poder admirar-la. El motiu de la polèmica era la forma que va triar l'artista per tractar
aquest tema religiós: com si fos una escena quotidiana d'una família normal i corrent.
Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

J-L. David. Napoleó travessant els Alps. 1801

El Black Brunswicker (o Legió Negra) era un cos de

voluntaris alemanys que van lluitar contra l’exèrcit de
Napoleó, durant la campanya de Waterloo.

La pintura representa a un Brunswicker a punt de marxar

al camp de batalla. La seva enamorada el frena, intentant
tancar la porta, mentre ell l'obre. Aquesta escena està
inspirada en el ball de la duquessa de Richmond del 15
de juny de 1815, abans que els oficials es retiressin per
unir-se a la batalla de Quatre Bras.

La batalla de Quatre Bras (16 de juny de 1815) va

enfrontar l'exèrcit angloprussià amb l'exèrcit napoleònic
a prop de Quatre Bras (Bèlgica), pocs dies abans de la
batalla de Waterloo.

John Millais. The Black Brunswicker. 1860

Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

John Millais. El cavaller errant. 1870

Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

William Holman Hunt. The Eve of Saint Agnes. 1848

Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

William Holman Hunt. The Hireling Shepherd. 1851

Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

“Aquest és un dels quadres més famosos del

pintor prerafaelita britànic William Holman Hunt.
Encara que era un artista molt modern, bohemi i
trencador, Holman Hunt era també un home
molt religiós. A The Awakening Conscience (El
despertar de la consciència), utilitza un seguit de
símbols per donar-nos una lliçó moral.

L'home i la dona no són marit i muller, sinó una

parella d'amants. Això ho sabem perquè la noia
porta anells en tots els dits menys en l'anular (no
està casada).
L'habitació és luxosa i bigarrada, amb mobles
acabats d'estrenar, de mal gust i que brillen més
del compte. És el típic pis de nou ric o d'una
dona mantinguda. De fet, per pintar el quadre,
Hunt va llogar un apartament moblat en una
maison de covenance, que eren els edificis on
els senyors rics els posaven pis a les seves
amants. A les partitures que hi ha al terra, com a
les que estan sobre el piano, pot llegir-se el text
que al·ludeix a la seva relació “pecaminosa”. El
mateix succeeix amb el gat que juga amb
l'indefens ocellet sota la taula, al·legoria de
l'home depredador i la dona víctima, o les llanes
enredades que hi ha al terra i que simbolitzen la
teranyina en la que la noia està atrapada.”

Marga Fernández-Villaverde

William Holman Hunt. El despertar de la consciència. 1853

Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

Isabella acaba de aixecar-se del llit, que veiem

desfet al fons, i s'abraça al test d'alfàbrega que
conté el cap del seu estimat Lorenzo que havia
estat decapitat pels seus germans.

Obra inspirada en un poema de John Keats

que descriu la relació clandestina d'Isabella
,una donzella,i Lorenzo, un servent

William Holman Hunt. Isabella and the Pot of Basil. 1868

Romanticisme Realisme
Anglaterra. Prerafaelites

El Jardí de les Hespèrides era un lloc mitològic situat

en els límits d'Occident; més enllà dels límits coneguts,
on només els herois s'aventuraven a la recerca de la
immortalitat.
En aquest jardí propietat de la deessa Hera, hi vivien
els nimfes Hespèrides i l'arbre de la vida amb els
"pomes daurades", fruits preuats que atorgaven la
immortalitat. Hera hi va situar Ladó, un drac de cent
caps que mai no dormia, perque guardés els preuades
pomes.
El rei Euristeu encarregà a Hèracles (Hèrcules)
apoderar-se de les pomes. L'heroi ho aconseguí
després de matar el drac.

Edward Burne-Jones. El jardí de les Hespèrides. 1873