Retrats de figures femenines

Es revelarà com un pintor de figures solitàries, en els quals la figura femenina tindrà un
paper important. A vegades, aquestes figures femenines s’han representat en clau
al·legòrica conforme les virtuts que havien de tenir les dones.

Exemple: pintura d’una dona que està dormint, recolzada en el seu braç, en la mà
(canell) i una copa buida, representant que la noia ha begut de més. Representaria le
perill que moralment representaven aquestes direccions també encarnades en fets
immorals com el beure.

Personatges femenins que esperen als seus promesos. Exemple: retrat d’una noia
llegint una carta davant la finestra. Elements extres: fruites, algunes podrides (si la
noia espera més, la fruita se li podrirà al final, fent referència al pas inexorable del
temps). Quan aquestes figures femenines apareixen acompanyades d’una figura
masculina, aquesta masculina acostuma a representar-se amb superioritat, en primer
pla. El rostre de la dona està il·luminat. Representació del festeig. Element d’un mapa:
caràcter de viatger i comercial, que explica que els homes estiguin sempre fent viatges
i fora de casa.

La composició és la mateixa: la finestra a l’esquerra, representant la forma natural de

llum, i totes son imatges silenciosos. El quadre torna a representar la natura (fruita)
morta, podrida. Algunes presenten un mapa o algun element que representin l’ofici i
argumentin la falta de l’home a casa; també acostumen a sortir retrats d’ells o de
l’home, etc.
Hi ha obres en les quals la finestra no hi és del tot present, però si un costat més
il·luminat donant a entendre que en aquell cantó està situat aquest finestral. Una altra
representació d’una noia pesant joies. La obra més coneguda de Vermeer seria la
Jove/Noia de la Perla. Desconeixem la seva identitat.

Influència d’aquestes representacions i pintures domèstiques del segle XVII amb les
del segle XVIII (en aquest segle ja és més habitual l’aparició de nens, d’infant). Tot
aquest tipus de figura de caràcter domèstic arriba fins a la contemporaneïtat amb un
tipus de pintura, en la qual els personatges femenins tenen més visibilitat, però no
deixen de ser noies i joves tancades a casa, fent feines domèstiques o bé esperant els
seus marits.

- Retrats de paisatges: Paisatges sense cap altre tipus de pretext. Perfil de la

ciutat holandesa.

Palau de Luxemburg.
Peter Paul Rubens (1577 – 1640)

Cicle de María de Mèdicis (1623-25) al Palau de Luxemburg: quadre encarregat per

Maria de Mèdici com a justificació. Tendència habitual en el món artístic de l’època.
Justificació d’una obra de govern a través de l’art. Maria arriba al port de Marsella i és
atesa per Atenea (situació mitològica, amb personatges com les nereides, els tritons i
altres figures simbòliques i mitològiques que esperen a Maria). La següent situació del
quadre s’hi presenten a Maria i al seu marit Enric IV (Zeus i Hera, la parella olímpica
per excel·lència) i, a la part baixa, també tenim la presència de fineles (personificació
de la terra en clau de fertilitat, la qual està beneint la unió). Al mateix temps també es
fa un símil a la ciutat de Lleó (on Maria i Enric s’hi trobaren). En un altre quadre, Maria,
com a reina vigent i soltera, està il·lustrada i pintada amb el pit descobert (fent
referència a les amazones: les dones lluitadores i guerreres). Aquí, Maria de Mèdici
porta una llança i conta amb l’assessorament d’Atenea (deessa del bon govern, de la
saviesa, divinitat vinculada als bons governants). En un tercer quadre, Maria està
representada com a Beona, la deessa de la guerra, simbolitzant les batalles dels
Mèdici durant el seu regnat. Port un casc, a la mà la victòria halada, i al seu voltant, tot
un seguit d’elements simbòlics bèl·lics. Maria de Mèdici, en edat avançada, volia
rubricar la seva existència, deixant per a la posteritat una obra que justifiqués la seva
vida. Els quadres es poden trobar al museu del Louvre.
Pintures mitològiques: Rubens fa un cicle per un palauet de caça que tenia Felip IV i
que es deia la Torre de la Parada (es conserven les pintures al museu del Prado, el
museu que té més obres d’art de Rubens, perquè aquest va visitar sovint la cort
Hispànica, sempre amb missions diplomàtiques. Anava de part dels virreis de
Flandes). Banqueting House (Whitehall), l’únic edifici que es conserva en l’atemptat del
66 a Londres in situ. Era la sala o la casa de banquets, un espai únic per a representar
la realització de festes. Rubens va tractar la decoració del sostre, un sostre decorat
amb un apoteosi de la monarquia anglesa, dels Stuart (governaven en aquell moment).
Unió de les corones d’Escòcia i Gran Bretanya. Es va posar fi a la dinastia d’Isabel I,
en morir aquesta sense descendència, i, llavors, la dinastia i el poder passà als Stuart.
Predicció clàssica que suposarà la pintura de Rafael, de caràcter hipoteosi, amb
escenes mitològiques (tot allò es traçarà en qualsevol, tipus d’escenes al·legòriques:
mitològiques, polítiques, religioses, etc.). Operació política perquè la monarquia dels
Stuart estava en decadència, estava acusada de corrupció i, de fet, la figura de Jaume
II o Jacob II se’n tenia un record pèssim a la Gran Bretanya, on el fill va voler salvar la
imatge de son pare, però fou massa tard. Pas d’una monarquia absoluta a una
monarquia parlamentària. El segle XVIII anglès serà molt diferent del segle XVIII
europeu, ja que el sistema polític a Anglaterra canvia abans que en Europa.
Glorificació política del quadre mitjançant l’art. Podríem situar el Salon de Reinos com
a lloc concebut per Velázquez i el compte d’Uc d’Olivares (el primer ministre del rei). A
Versalles, la galeria dels Miralls també està decorada per Charles Debrans i amb tot
d’escenes que glorifiquen la polític i el govern de Lluís XIV (el qual va arruïnar la
corona, perquè es va abraçar en totes les guerres i batalles).
Rubens serveix per fer la frontissa amb el segle XVIII, perquè a part de realitzar
aquestes pintures grandilocuents a càrrec de les grans monarquies, també va realitzar
obres per a ús personal o de propi inter`res, entre les quals podem trobar La
Kermesse o la festa camperola en context holandès i flamenc. Una festa agrícola i
camperola. Trobem tot un desplegament de personatges que es mouen amb gran
vitalitat (característica del moviment de Rubens mitjançant marcades diagonals,
espirals, etc.). Parelles i grups que ballen. La festa camperola seria un altre tipus o
subgènere d’aquest tipus de pintura quotidiana, que mostra escenes despreocupades,
alegres, etc. Representació de Rubens del Jardí de l’amor (1633). Ell mateix
acompanya a la seva esposa i l’està introduint en aquest jardí presidit per figures
femenines (les muses, però que van vestides com a dames del segle XVII) i que
ocupen els jardins reals de casa d’en Rubens. El pòrtic encara existeix a la casa de
Rubens, la qual es pot visitar com a casa-museu (Rubens teni una posició elevada
econòmica gràcies a la gran producció d’encàrrecs; la qual cosa, farà que es pugui
construir aquest palauet amb columnes, baixes horitzontals, etc. Casa dissenyada per
ell mateix). Un altre tipus de festa semblant a la camperola, en trobem una tirant més a
la mitologia. Quadre de 1636: dones dansant, en una escena mitològica.
Rubens serà el personatge d’influència per a molts autors i pintors del segle XVIII, els
quals representaven escenes de galà, d’ambient més aristocràtic (fent comparacions
amb els quadres de festa camperola). Lluís XIV marca la fi de l’època pictòrica del
segle XVII al XVIII. A París s’entra en un període de regència, la gent viurà en els seus
palauets. Lluís IV tindrà dos successors fallits, és a dir, hi ha una sèrie de generacions
que estronquen la línia directa de Lluís XIV. Amb aquesta regència marcarà l’inici del
Rococó. El Rococó és un estil artístic aproximat al barroc, però arquitectònicament és
interessant veure la seva evolució en l’àmbit pictòric. Per exemple: apareixerà el
menjador (espai que mai s’havia instaurant ni pintat, doncs sempre o majoritàriament
es posava la taula de menjar en les habitacions, perquè els reis sovint menjaven o
feien els àpats a l’habitació). Aquesta taula de menjador és important, marca una
novetat. En el segle XVIII es faran reformes en l’interior: major sentit de la privacitat i
es marcarà el menjador com a una sala específica per a menjar. En aquests palauets
parisencs que recuperaran la noblesa de la Cort, veiem que hi ha diferents estances
segons el grau de privacitat o intimitat que es té amb les persones que l’habiten: hi
haurà estances dites apartaments de parada (sala de rebre, on et mostres en societat
amb més gent, com un espai on fer festa), l’apartament de societat (el que seria el
menjador) comoditat (aquells espais de la casa restringits per als membres de la
família o, fins i tot, únicament a una persona, com el rei). A vegades, també es podien
trobar espais molt privats per a la dona o reina de la casa amb tocadors o elements
per a la lectura. Decoració rocalla, de caràcter vegetal i floral, i prové d’aquí l’estil del
Rococó. És una època on les dones d’un cert nivell tindran un protagonisme destacat
en fer d’amfitriones en espais col·lectius, de lectura, on presentaven programes o
espais amb un cert component intel·lectual. Al voltant d’aquesta sociabilitat luxosa i
benestant, es crea artísticament el concepte de la festa galà, una celebració festiva a
l’aire lliure (normalment) presidida per personatges d’una certa posició social. El
concepte de festa galà serà plasmat en la pintura per molts autors, encapçalats per
Antoine Watteau (1717-18, 1720). Antoine neix al nord de França, territori en contacte
amb el món flamenc. Els quadres presenten paisatges idíl·lics, amb personatges de
presència femenina vestides de manera luxosa, i asseguts al terra de manera
despreocupada, amb accions tranquil·les i despreocupades. La presència d’una
escultura en un context natural sempre ens dona una pista: aquests paisatges no
presenten una natura salvatge, sinó una natura civilitzada, natura com a jardins, com a
espais naturals dins la ciutat.
Un altre pintor rellevant que va plasmar la festa de galà fou François Boucher. A part
de recollir aquesta tradició camperola, Boucher també serà un gran pintor d’escenes
domèstiques de caràcter benestant elevat (en contraposició amb les escenes
domèstiques burgeses de segle anterior). El primer quadre consisteix en dues
donzelles en el que podria ser la sala d’estar, posant-se unes mitges, vestint-se (acció
personal, íntima). Presència d’animals domèstics, en aquest exemple, un gat que juga
amb un cabdell. Gust per l’orientalisme que apareix en aquests ambients. Odalisca de
Boucher: derivada de les venus clàssiques, mostrada de forma sensual i disponible.
Odalisca amb un tocat exòtic en el cabell, presència en primer terme de recipients que
fan referència al que seria el món oriental (tela exòtica i el suggeriment del fum
d’encens). Madame de Pompadour (1756): retrat de Madame, representada com una
dona culte llegint un llibre obert (Boucher també és considerat un pintor de retrats). El
llibre que té Madame és un exemple de la Enciclopèdia francesa (pagada por la pròpia
Madame). Considerada com una salomiere, a la qual li agrada envoltar-se
d’intel·lectuals, i amb totes aquestes qüestions, hi ha de fons la Restauració, entorn
Il·lustrat. Quan s’estudia la Revolució Francesa, aquesta reacció contra l’antic règim i
el poder de les classes benestants, passem per alt que en aquestes classes
benestants hi havia un conjunt d’intel·lectuals que es van formar en aquests salons, és
a dir, els salons van propiciar l’espai per pensar, per discutir. Retrat de Madame
Boucher, de la dona del pintor, però molt il·lustratiu del concepte de la privacitat; aquí
la dona no va despullada, no té la intenció sensual, però tampoc va vestida com si
hagués de sortir al carrer, sinó que va amb una indumentària còmode per estar dins de
casa. Al terra hi ha el cabdell del fil amb el qual hi juga el gat, un calaix a mig obrir
(idea de petit desordre, però que és el mateix desordre que dona aqueta privacitat,
com a “un espai on fas el que tu vols”). En el petit armari hi ha un joc de té de
porcellana i una mena com de petit buda, també de porcellana, posant de manifest la
importància de la porcellana (la qual havia estat, en un origen, caríssima). No és fins la
segle XVIII, que en l’entorn de la regió de Saxònia (actual Alemanya) on hi haurà un
amena d’alquimista que aconseguirà crear una porcellana més assequible, la qual es
vendrà i comerciarà arreu d’Europa. Es comença a tenir aquest gust per l’orientalisme.

Fragonard, i la obra més coneguda The Swing (el gronxador): concepte de festa galà,
de la sensualitat de la natura. No hi ha un entorn de festa, però si hi ha una obra
centrada amb una figura femenina i dos personatges masculins que fan de contrapès,
un seguint la diagonal que marca el gronxador i l’altre formant una altra diagonal.
Suggestió o tot allò que ens pot suggerir la nostra imaginació al voltant del quadre: que
si l’home de darrer del gronxador seria el marit, i el de davant l’amant (o el de darrere
seria un criat), no es té una representació específica. Presència de Cupido, un Eros
que està com guardant un secret amb la mà, i això si ens pot donar una pista de la
suposada relació secreta entre la noia i el personatge de davant, on Cupido encobreix
aquest secret. Exaltació de valors vinculats a una idea molt dolça de la vida, una idea
molt hedonista que acabarà bruscament amb la revolució. Una altra obra seria Mujer
leyendo. Serà normal trobar forces escenes de lectura. L’alfabetització femenina era
més gran i elevada que en segles precedents, i és habitual en el món burgès
representar noies que llegeixen o escriuen cartes. El beso secreto: escena on un jove
li roba un petó a la seva amada. El vestit d’ella és molt brillant amb un ras definit.
Magma cultural de l’època en aquesta festa galà, però no tot eren representacions
d’això.

Una representació paral·lela farà una aposta més clara d’una virtut més continguda:
una austeritat amb el focus en la petita burgesia, d’escenes més quotidianes. Això
vindrà de la mà d’un pintor anomenat Jean-Baptiste Siméon Chardin, un amant i
seguidor de la pintura holandesa. El primer quadre representa una escena quotidiana
d’una manera amb les seves filles. La il·lustració és alimentada i neix en aquests
salons benestants amb una presència femenina activa, però la pròpia il·lustració
apostarà per una moral més continguda i carca, on l’experiència de la dona havia de
tenir unes característiques determinades (dona cuidadora dels fills). Símil amb
Vermeer i les dones més silencioses (escenes silencioses protagonitzades per dones,
on hi regna el silenci). També és habitual la imatge de la dona en el mercat o que ve
del marcat, i la qual proveeix a la família d’aliments. Tots aquests son missatges que
van en paral·lel en aquest món hedonista que sembla que visqui més fora de la
realitat, com en la festa galà.

El hijo castigado (1778), Museu del Louvre. Representa un fill, el qual haurà fet alguna
malifeta i el pare el renya. Però un cop el fill entra en raó i va a demanr-li disculpes al
pare, sembla que aquest ha mort. Obres pictòriques que tenen una mena de
representacions teatrals grandiloqüents. El paralítico (1763), sempre hi ha la figura
paterna, més anciana, que en aquest cas és cuidada per tota la família (concepte de
pietat filial, valors morals que estaran en la base de la revolució francesa, és a dir, un
corrent moralista que va en paral·lela amb el punt de vista hedonista. Acabarà
guanyant la visió moralista). Tot això, patirà un canvi a mitjans dels segle XVIII quan es
redescobreixen els jaciments de Pompeia, entre altres, provocarà una febre clàssic a
tota Europa. A Roma es començaran a fer excavacions; Itàlia es proclamarà com la
ciutat epicentre i formarà un tour per poder veure aquestes excavacions i la ciutat en
general. Gust pels clàssics, per la mitologia, però també s fomentarà una mirada
filosòfica cap al món clàssics i per als valors d’aquests intel·lectuals. Rousseau serà un
dels principals moralitzadors de l’Europa del segle XVIII, doncs dedica molt de temps
per parlar i tractar l’educació que rebien els fills. Acceptar el paper primordial de les
dones com a cuidadores. Aquest corrent moralitzant anirà de bracet amb la
recuperació filosòfica dels clàssics.