El significat de l'apol·lini i el dionisíac

Què signifiquen els conceptes antitètics apol·lini i dionisíac, introduïts per mi en l'estètica,
concebuts tots dos com a espècies d'embriaguesa? -L'embriaguesa apol·línea manté excitat abans de
res l'ull, de manera que aquest adquireix la força de veure visions. El pintor, l'escultor, el poeta èpic
són visionaris parell excellence. En l'estat dionisíac, en canvi, el que queda excitat i intensificat és
el sistema sencer dels afectes: de manera que aquest sistema descarrega d'una vegada tots els seus
mitjans d'expressió i al mateix temps fa que es manifesti la força de representar, reproduir,
transfigurar, transformar, tota espècie de mímica i d'histrionisme. L'essencial continua sent la
facilitat de la metamorfosi, la incapacitat de no reaccionar (-de manera semblada a com ocorre amb
certs histèrics, que al menor senyal assumeixen qualsevol paper). A l'home dionisíac li resulta
impossible no comprendre una suggestió qualsevol, ell no passa per alt cap signe d'afecte, posseeix
el més alt grau de l'instint de comprensió i d'adivinació, d'igual manera que posseeix el més alt grau
de l'art de la comunicació. S'introdueix en tota pell, en tot afecte: es transforma permanentment. -La
música, tal com l'entenem avui, és també una excitació i una descàrrega globals dels afectes, però
no és, no obstant això, més que el residu d'un món expressiu molt més ple de l'afecte, un mer
residuum de l'histrionisme dionisíac. Per a fer possible la música com a art especial s'ha
immobilitzat a un gran nombre de sentits, sobretot el sentit muscular (almenys relativament: doncs
en cert grau tot ritme continua parlant als nostres músculs): de manera que l'home ja no imita i
representa de seguida corporalment tot el que sent. No obstant això, aquest és pròpiament l'estat
dionisíac normal, en tot cas l'estat dionisíac primordial; la música és l'especificació, lentament
aconseguida, d'aquest estat a costa de les facultats més afins a ella.

Crepuscle dels ídols, Aliança, Madrid 1984, 7ª, p.92.