UNITAT 5.

LA TEORIA EN L'HEL·LENISME

El límit entre el període hel·lènic i l'hel·lenista és la mort d'Alexandre Magne. En el segle III
sorgeix una nova doctrina, el neoplatonisme---> PLOTÍ.

NEOPLATONISME

El punt de partida és un filòsof d'origen egipci que va nàixer el 204 a.C, de llengua i cultura grega.
Va estudiar en l'escola d'Alexandria i als 40 anys es va traslladar a Roma. Porfiri, els seu deixeble,
va reunir tot el que havia dit Plotí en 9 volums anomenats Enneàdes. Recull la tradició platònica
especialment el Plató dels darrers diàlegs on apareix la figura d'un déu. Incorpora molts elements
aristotèlics i estoics i també recull la tradició pitagòrica, per aquest motiu es considera que Plotí
representa la síntesi del pensament antic, síntesi del 'pensament pagà', ja que els pares de l'esglèsia
consideren que tot el que existeix abans del cristianisme és el paganisme.

LES TRES HIPÒSTASIS DE PLOTÍ

- L'Ú absolut, és indefinible, inefable i perfecte. És l'origen de tot, tot depén d'eixe Ú absolut.
(Bé platònic). LLUM
– Logos, intel·lecte, nous. Es descobreix a si mateixa, te n'adones de com eres intel·ligent
perquè eres capaç de raonar. Duplicitat, desdoblament. (Aristotèlic). SOL
– Ànima del Món. Multiplicitat de les coses sensibles. Element que lliga a través d'un procés
de simpatia totes les coses del món amn l'intel·lecte i amb l'Ú absolut. LLUNA.

CONCEPCIÓ SOBRE LA BELLESA SEGONS PLOTÍ

Plotí va a plantejar una concepció de la bellesa que recorda molt a Plató. Idea de la reminiscència
platònica. La diferència respecte a Plató és com Plotí planteja que per a no extraviar-se l'home ha de
mantenir sempre la seua relació amb l'ànima del món.

Comença per la virtut, alliberar-se de les passions. El segon esglaó és el de la bellesa corpòrea,
poder admirar la bellesa en un cos, la bellesa sensorial (món sensible); aquesta contemplació és un
exercici per a poder arribar a admirar la bellesa incorpòrea. Quan pots admirar la bellesa incorpòrea
entres al tercer nivell que és la filosofia. La filosofia per a Plotí és una forma de vida. Finalment el
darrer nivell seria el de l'èxtasi, nivell de perfecció, que és la fusió amb l'Ù.

El que planteja Plotí és com la cultura grega tradicional no seveix per a definir la bellesa perquè no
contempla la bellesa indivisible, com la de l'Ú absolut. El que conclou Plotí és que la bellesa no
espot basar en una relació ni en una proporció ni en una determinada qualitat perquè totes aquestes
belleses múltiples només recfecteixen de forma parcial i fragmentada la bellesa superior de l'Ú
absolut.

CONCEPTE D'IMITACIÓ

Plotí considera que l'art és mimesi i que la mímesi artística és inferior al món de les idees. En el
nostre intel·lecte la idea de bellesa és una. És l'essència de la bellesa però segons Plotí quan arribem
a l'art aquesta bellesa és múltiple, es dispersa i es deforma. Planteja per primera vegada la
possibilitat de que l'art pot arribar a la bellesa, no pel material que utilitza ni per copiar ni per
representar la naturalesa, el món dels sentits, sino pel treball de l'autor, de l'artista, perquè aquest ha
modelat i imaginat una bellesa que és més perfecta que la del món dels sentits. Segons Plotí l'art no
és inferior a la naturalesa, en segon lloc que no imita únicament el que veu en els ulls sino que es
remet directament a les idees i que per tant pot afegir elements imaginats, inventats per a intentar
arribar a la bellesa perfecta. Canvi d'un simple imitador a un creador (sempre tenint en compte que
l'origen de tot és l'Ù absolut). En tercer lloc i últim l'art igual que en Aristòtil té un valor cognitiu
perquè construeix el món a través de la intel·ligència i de la contemplació. Estableix una
deiferència entra la contemplació que incorpora l'art i la contemplació habitual del món sensible i
diu que gràcies a la contemplació artística que és més profunda que la nostra contemplació habitual
del món que és més superficial arribem a conèixer el món.

PSEUDO-LONGINUS: EL TRACTAT SOBRE EL SUBLIM

El tractat sobre el sublim de Longinus és un antecedent claríssim del romanticisme, especialment

per la seua concepció d'un llenguatge sublim, perquè l'obra depén del pensament i de les emocions d
l'autor i sobretot perquè el llenguatge. L'ús de les figure retòriques estan vinculadaes a la pasió de
qui parla la qual cosa ens porta a considerar que la qualitat més important d'una obra és un reflex
fidel de la qualitat de l'autor. (M.H.Abrams---> L'ESPILL I LA LÀMPARA- TEORIA ROMÀNTICA I
TRADICIÓ CRÍTICA).

DEFINICIÓ DEL SUBLIM

“El sublim és la grandesa d'estil, és una elevació o una excel·lència del llenguatge”. Aquest sublim
no s'utilitza sols per a persuadir com la retòrica o per a resultar agradable com la sofística i part de
la literatura sinó per a conduir a l'èxtasi. El sublim és per una banda una qualitat del llenguatge i per
una altra banda l'efecte que provoca en qui l'escolta. Necessàriament ha de complir aquestes
condicions.

El sublim no va vinculat a un gènere, es pot arribar a ell en tots eks gèneres. Cita com exemple del
sublim passatges dels diàlegs de Plató, Homer i en la poesia a Safo.

Sempre va vinculat a l'aparència de sinceritat, ja que pensem qui ens està contant una cosa ho fa de
forma sincera.

LES FONTS DEL SUBLIM

1. El Talent Individual---> capacitat per concebre pensaments.

2. La Pasió.
3. La formació de figures---> de pensament i de dicció.
4. Expressió digna i decorosa---> inclou la tria de paraules, també de l'expressió, com modeles
la veu, la dicció...
5. L'element que ho compon tot és una composició digna i elevada.
Hi han arts i tècniques per a aconseguir el sublim:
– Amplificatio: amplificar la importància del pensament per a elevar-lo.
– L'agon de la retractatio: imitar els sublims.
– Imaginació---> evidentia: imaginar allò com si tu l'estagueres contemplant. Com si fores
testimoni d'allò que contes.