DIFICULTATS D’APRENENTATGE I

TRASTORNS DEL
DESENVOLUPAMENT

(TERE I MARTINA)
 TEMA 1: La diversitat i les necessitats educatives de
l’alumnat

La diversitat és una particularitat de tots els éssers humans i grups humans, fet que la
La diversitat son les diferencies de les persones que es caracteritzen i ens fan únics i
irrepetibles però que convivim amb societat.

1. Valor de la diversitat

• Ofereix riquesa cultural i d’identitat, es a dir, quan mes diferents som i mes ens
barregem, mes aprenem de les diferents cultures.
• Genera canvis socials, ideològics, polítics i educatius. Els canvis a nivell polític i
educatiu van molt més lents.
• Permet gaudir de la ‘’Societat del Benestar’’, no tothom viu en una societat del
benestar ja que molta gent no pot arriba a final de mes o no tenen que menjar.
• Valora a les persones tal i com són, és a dir, mirem a les persones per les seves
capacitats, habilitats, els seus punts forts i febles, etc.
• Fonamenta relacions més qualitatives per conviure en una ‘’Societat
Globalitzadora’’, és a dir, com mes diferents son mes aprenem d’uns als altres,
mes tolerants som, això enriqueix a nivell global, ja que aprenem a no tenir
perjudicis, a no jutjar, etc.

2. Objectiu principal de l’atenció a la diversitat en educació

Cal lluitar per aconseguir el màxim desenvolupament possible de les diferents

capacitats dels alumnes amb necessitats educatives, mitjançant la previsió de
serveis educatius denominats en el principi d’Integració Educativa.

Quan es parla de diversitat en l’àmbit escolar es mira la diversitat social, física i

psicològica. Hem de saber veure quines diferents capacitats, necessitats i
habilitats tenen el nostres infants per fomentar un aprenentatge significatiu.
3. Principis de l’atenció a la diversitat

• Educació de qualitat es basa:

o Millorar els resultats, no es nomes hem d’observar si assoleixen les

competències bàsiques, sinó hem d’observar també el seu aprenentatge
significatiu
o Ajustar la diversitat educativa a la realitat, segons els context hem de
canviar coses
o Potenciar la igualtat d’oportunitats, hem de garantir que tots els infants
tinguin les mateixes oportunitats.
o Parlem de qualitat educativa, perquè garanteix un èxit escolar a nivell
global

• Els objectius educatius de la Unió Europea

4. Característiques generals

• Socials depèn de l’origen, cultura, procedència, nivell socioeconòmic

• Físiques depèn del gènere, edat, discapacitat, salut física, mental, etc.
• Psicològiques depèn del coneixements previs, estils i hàbits d’aprenentatge,
capacitats, motivació i interessos, manera de comunicar-se, etc.

5. Necessitats educatives especials

• Necessitat educativa: La distància entre les capacitats de les persones i les

demandes socials han de satisfer. En un moment concret s’ha de donar una
resposta.

• Necessitats educatives especials: Les d’aquelles persones per a les que són
insuficients o inadequades aquells mitjans que si cobreixen les necessitats de la
majoria de persones.

5.1. Actuacions en les necessitats educatives especials

• Modificacions del currículum son unes necessitats permanents

que farà que mai l’infant podria assolir a nivell curricular els
continguts de l’aprenentatge.
• Modificacions d’accés al currículum es que hem d’intentar
modificar la part metodològica per a que l’infant pugui ser avaluat
i pugui assolir els continguts d’aprenentatge
• Atenció especial a l’entorn social i emocional
6. Barreres a l’aprenentatge i la participació

• Concepte menys individualitzable es refereix no tant a parlar del nen/a

individualment, sinó d’allò que els dificulta accedir a l’aprenentatge i a la
participació.
• No oblida el dèficit, posa l’èmfasi en allò que han de modificar els
professorat i l’escola.
• L’actuació va dirigida al centre en conjunt i no a l’individu en concret.
• Concepte molt lligat al model d’educació inclusiva.

7. Inclusió

L’educació inclusiva es acollir a totes les persones, tenir un compromís de

l’acompanyament i garantir que els nostres alumnes estiguin atesos en qualitat,
sense ser exclosos.

L’escola que preveu la diversitat com element que potencia capacitats, és

l’ensenyament el que s’ha d’adequar als alumnes de tal manera que el permet
progressar d’acord amb les seves capacitats i amb ajustament a les seves
necessitats.
7.1. Principis d’inclusió

• Normalització → intentar que les diferencies no es vegin com a

tal, es a dir, fer-ho com algo del dia, es a dir, normalitzem
situacions.

• Sectorització → Totes les institucions o recursos que participen

a la resposta educativa han d’estar integrades en el mateix
sistema educatiu.

• Individualització

7.2. Principis de l’escola inclusiva

• Tothom té dret a rebre la mateixa educació en igualtat

d’oportunitats en qualsevol context educatiu.

• Educació oberta a tothom

o Respondre les necessitats de totes les persones
o Adaptacions segons els processos d’aprenentatge

• Grups heterogenis: quan mes diferent siguin un grup mes ric serà
l’aprenentatge

• Inclusió: drets i reconeixement com a col·lectiu

• Principi democràtic igualitari com filosofia escolar

• Incloure a totes les persones implicades en l’acció educativa.

• Desenvolupar xarxes de suport.

• Adaptacions i flexibilitat d’estratègies curriculars.

• Pedagogia activa, és a dir, l’alumne ha de ser el protagonista del

seu procés d’aprenentatge.

• Desenvolupar estratègies d’esperit crític, hem de fer que els

alumnes pensin per si mateixos.
 TEMA 2: ELS PLANS INDIVIDUALITZATS
1. Què és?

Un pla individualitzat és una eina per a la planificació de mesures, actuacions

i suports per donar resposta a situacions singulars i complexes de determinats
alumnes.

Un PI és:

• Un pla escrit que descriu el pla d’estudis i/o suports que requereix un
alumne.
• Un registre de les adaptacions personalitzades.
• Un document de treball que resumeix els objectius d’aprenentatge.
• Un document de treball en el que es determinen objectius diferents i
complementaris.
• Una eina per rendir comptes sobre l’assoliment dels objectius modificats
i/o diferents.

2. Quan s’elabora?

El pla individualitzat d’un alumne s’ha d’elaborar quan es consideri que, per al
seu progrés NO són suficients les adaptacions incorporades en la programació
ordinària i les mesures de reforç o ampliació previstes.

S’elabora quan aquell alumne necessita unes mesures personalitzades perquè

en les mesures universals no hi ha suficient.

El PI s’elabora quan:

• Requereix mesures personalitzades.

• Alumne nouvingut i requereix de mesures específiques de suport.
• Escolarització compartida perquè el nivell curricular hi haurà adaptacions
i segurament necessitarà de recursos i mesures que s’hauran de
demanar. Aquests son per nens amb autisme moderat, discapacitat
intel·lectual moderada, etc.
• Malaita, trastorn o discapacitat.
• Altes capacitats.

3. Per a què un PI?

• Prioritats educatives, les adaptacions i modificacions.

• Coneixements i les habilitats.
• Adaptació de les activitats d’aula.
• Criteris d’avaluació.
• Suports i adaptacions, moments i contextos, els emplaçaments.
4. Què conté un PI?

1. Prioritats: Competències bàsiques i/o les habilitats adaptatives.

2. Les adaptacions i prioritat: Àrees/matèries
a. Adaptacions que afecten els objectius
b. Adaptacions metodològiques que no els objectius
3. El conjunt de suports i l’horari amb els professionals i emplaçaments.

Els components del PI són:

• Les prioritats en relació a les competències bàsiques i7o les habilitats

adaptatives.
• El conjunt de suports que podrà necessitar l’alumne.
• Les adaptacions i prioritats en relació a les diferents àrees/matèries.
o Adaptacions que afecten els objectius
o Adaptacions metodològiques que no afecten els objectius.

5. Qui intervé?

En el pla individualitzat intervé:

• Direcció del centre

o Responsabilitat en l’elaboració i execució del PI.

• Comissió d’Atenció a la Diversitat (CAD)

o Te la responsabilitat d’organització mesures centre, coordinació i
assessorament tutor i altres mestres.

• EAP
o Te la responsabilitat del dictamen o informe, d’assessorament i
coordinació altres centres i serveis.

• Mestre tutor – Mestre USEE

o Té la responsabilitat d’elaboració, execució i seguiment, avaluació
i coordinació.

6. L’equip de treball

• Compartir informació i observacions.

• Comprensió compartida sobre els punts forts i les necessitats.
• Compartir el sentit i orientació dels objectius.
• Mostrar les evidencies del seu aprenentatge.
• Equipament especialitzat.
• Tipus i nivell de suport.
• Avaluació de l’aprenentatge.
7. Durada

• Habitualment per a un curs escolar.

• Pot finalitzar en qualsevol moment.
• Es pot finalitzar a demanda dels pares, mares o tutors legals.
• El director/a és qui pot prendre i signar la decisió motivada de finalitzar
anticipadament un pla individualitzat.

8. Arxiu i documentació

Educació Infantil

L’arxiu personal de l’alumne que s’obre a l’inici del segon cicle d’educació
infantil ha de contenir els documents oficials d’avaluació. Aquests
documents oficials són la fitxa de dades bàsiques, el resum
d’escolarització i l’informe global individualitzat.

En el resum d’escolarització ha de constar, a l’apartat d’observacions, si

s’ha fet un pla individualitzat a l’alumne; i a l’informe global individualitzat
els trets bàsics en què ha consistit aquest pla individualitzat com quins
objectius de cicle s’han modificat.

Educació Primària

En les actes d’avaluació de cicle hi ha de constar si l’alumne/a ha seguit

un pla individualitzat i la qualificació obtinguda per l’alumne/a en cada
àrea/matèria.

L’expedient acadèmic conté: les dades d’identificació del centre, les

dades personals de l’alumne/a, els resultats d’avaluació de cada cicle,
les decisions de pas de cicle, l’assoliment de les competències bàsiques
al acabar l’etapa d’educació primària, les mesures d’atenció a la diversitat
adoptades, el pla individualitzat, si escau. També s’hi ha d’ajuntar les
resolucions individuals i, si escau, els informes en què es fonamenti el
pla.

A l’historial acadèmic de l’educació primària hi ha de figurar si l’alumne

ha seguit un pla individualitzat.
A l’informe individualitzat de final d’etapa es fan constar les mesures
d’atenció a la diversitat i si l’alumne té un pla individualitzat.
9. Procediment per a l’elaboració

1. Presa de decisions
2. Avaluació inicial: es per a saber per on comencem
3. Avaluació compartida: Ho hem de compartir amb la resta de persones
que participen en l’avaluació.
4. Concreció del PI
5. Participació de la família

10. Seguiment i avaluació

1. Avaluació del progrés

2. Ajust en funció de les necessitats
3. Avaluació i promoció
4. Normativa
 TEMA 3: TRASTORNS D’APRENENTATGE

1. Definició

Els trastorns de l’aprenentatge són grups de trastorns que dificulten

l’aprenentatge escolar, és una capacitat persistent, inesperada i especifica que
fa que hi hagi dificultats per adquirir els aprenentatges.

2. Epidemiologia i problemes associats

• 5 – 15% dels alumnes tenen algun trastorn d’aprenentatge. La tendència

es que sigui més els nois que les noies.
• Afecten i hipotequen l’aprenentatge de la resta d’àrees la possibilitat
d’assolir un bon nivell per les vies habituals d’ensenyament i
aprenentatge.
• Poden genera problemes de tipus emocional que impossibiliten encara
més la superació de les dificultats.
• Comorbiditats.
• El 40% dels infants i adolescents amb trastorns d’aprenentatge
abandonen l’escolaritat.

3. Trastorn d’aprenentatge – Criteris diagnòstics DSM-V

Els quatre criteris diagnòstics s’han de complir sobre la base d’una síntesis
clínica de la història del individu, informes de l’escola i l’avaluació
psicopedagògica.

Dificultats d’aprenentatge i ús d’habilitats acadèmiques

Ha d’haver persistència de símptomes durant al menys 6 mesos tot i les

intervencions dirigides a aquestes dificultats:

o Lectura de paraules inexacta o lenta i amb esforç

o Dificultat per entendre el significat del que llegeix
o Dificultats amb la ortografia
o Dificultats amb la expressió escrita
o Dificultats per dominar el sentit numèric, dades numèriques o
càlcul
o Dificultats amb el raonament matemàtic

Les habilitats acadèmiques afectades estan substancial i

quantificablement per sota dels esperats per la edat cronològica del
individu i causa interferència de forma significativa en el rendiment
acadèmic o professional, o amb les activitats de la vida diària.
 Les dificultats d’aprenentatge comencen durant l’edat escolar però no
poden manifestar-se plenament fins que les demandes per aquelles
habilitats acadèmiques afectades excedeixin les capacitats limitades de
l’individu.

Les dificultats d’aprenentatge no s’expliquen millor per la discapacitat

intel·lectual, l’agudesa visual o auditiva sense corregir, altres trastorns
mentals o neurològics, l’adversitat psicosocial, la manca de domini de
l’idioma d’instrucció acadèmica o instrucció educativa inadequada.

Especificar la severitat actual:

• Lleu: Algunes dificultats d'aprenentatge en una o dues competències

acadèmiques, però de gravetat prou lleu que la persona pugui ser capaç
de compensar o funcionar bé quan se li proporciona adaptacions
adequades o serveis de suport, especialment durant els anys escolars.

• Moderat: marcades dificultats d'aprenentatge en una o més

competències acadèmiques, per la qual cosa és poc probable arribar a
dominar sense alguns intervals d'ensenyament intensiu i especialitzat
durant els anys escolars de l'individu. Poden ser necessàries algunes
adaptacions i serveis de suport.

• Greu: dificultats greus d'aprenentatge, que afecten diverses

competències acadèmiques, per la qual cosa és poc probable que
aprengui aquestes habilitats sense un curs intensiu d'ensenyament
individualitzat i especialitzat durant la majoria dels anys de l'escola de
l'individu. Fins i tot amb una gran varietat d’adaptacions i serveis
adequats la persona pot no ser capaç de completar totes les activitats de
manera eficient.

4. Detecció primerenca

La detecció primerenca ens permet intervenir de manera ràpida, a donar

resposta a aquella necessitat, observar la seva funció i veure la permanència o
no d’aquella dificultat.

Si intervenim aquelles necessitats i ajudem en els processos evolutius millora el

rendiment escolar, emocionalment, etc.
Aquesta intervenció resulta efectiva si s’efectua de manera sistemàtica en les
etapes inicials, ja que permet que els alumnes puguin rebre ajut abans de que
les dificultats s’agravin i impedeixi l’adquisició de les habilitats instrumentals
bàsiques.
4.1. Barreres

El fet que hi hagi una detecció o un diagnòstic tard impossibilita:

• Aplicar les mesures i/o adaptacions necessàries.

• Mals resultats acadèmics i fracàs escolar.
• Baixa autoestima, desmotivació pels aprenentatges, trastorns
emocionals secundaris.
• Autoconcepte negatiu: poca creença d’un mateix i de les pròpies
capacitats
• Bloqueig: incapacitat d’actuació per superar les dificultats
d’aprenentatge.

5. Protocol i actuacions de detecció

5.1. Protocol

Hem de conèixer les etapes evolutives dels alumnes per tal d’identificar
aquelles desviacions que son indicadors per esdevenir un trastorns de
lectura, escriptura, i/o càlcul.

Cada persona és única en les seves dificultats i no sempre presenta els

mateixos signes. Per tant, les conductes són diferents segons:

• Les característiques personals

• El context

5.2. Actuacions

Hem de:

• Recollir dades sobre el rendiment i les dificultats en totes les àrees.

• Disposar d’una avaluació cognitiva de l’alumne.
• Conèixer els antecedents: Recollir informació sobre la història de
l’alumne.
• Derivar: Efectuar les derivacions pertinents a altres especialistes per
detectar qualsevol problema físic o psíquic que puguin interferir en els
processos d’aprenentatge.
5.3. Criteris d’exclusió

No és trastorn d’aprenentatge:

• Si el Q.I és baix o està per sota de la mitjà en relació als barems

estandarditzats de la població.
• Problemes visuals i/o auditius.
• Problemes o dificultats de tipus emocionals i/o psicològic.
• Lesions cerebrals que afecten a les àrees implicades en el llenguatge
i/o càlcul.
• Existència d’un entorn o circumstàncies ambientals poc o gens
estimuladors de l’aprenentatge.

6. Dislèxia. Trastorn de la lecto-escriptura

La dislèxia és un trastorn específic de l’aprenentatge d’origen neurològic que

afecta les habilitats lingüístiques associades a la lectura i a l’escriptura. Es
manifesta amb una dificultat d’automatització especialment en la lectura,
l’ortografia i també en el càlcul aritmètic.

Pot afectar a:

• Comprensió lectora
• Memòria a curt termini
• Accés al lèxic
• Nocions espacial – temporals: No saber situar el espai en el temps de
manera real, és a dir, nens que poden dir que el Nadal és a l’agost.
• Procés de càlcul: Hi ha un procés de memòria que en aquell moment no
deixa realitzar i demostrar els coneixements.

6.1. Processos implicats en la lectura

• Percepció de les grafies: La dislèxia fa que el reconeixement

d’aquestes grafies no sigui correcta.
• Consciència fonològica
• Correspondència so-grafia
• Comprensió de les paraules
• Comprensió de les relacions entre paraules (morfosintaxis)

Tots aquests processos tenen lloc de forma simultània. Aquests processos cal
automatitzar-los per a poder augmentar la capacitat de comprendre el que llegim.
Automatitzar els processos de lectura es un treball que s’ha de fer de manera
intensa. Els infants han de tenir una automatització de lectura a 2n de primària,
però en la dislèxia no sempre estarà automatitzat.
6.2. La descodificació de les paraules

Trobem diferents nivells de descodificació:

• Descodificació lletra per lletra. C-A-S-A

• Descodificació per síl·labes. CA-SA
• Descodificació per paraules. CASA
• Descodificació per grups de paraules, augmentant el camp
visual.

Hi ha dos vies per accedir al significat de les paraules:

• La via fonològica: Consisteix en transformar els símbols i fer la

correspondència de cada lletra o grafema amb el seu fonema.

• La via lèxica: S’accedeix al significat de les paraules escrites a partir

del seu reconeixement immediat i global.

6.3. Etapes del procés lector (EXAMEN)

Les etapes son:

Etapa logogràfica

• Reconeixement de noms propers de l’entorn: noms propis,

rètols, etc.
• Reconeixement possible gràcies a elements no lingüístics que
acompanyen la paraula: color, dibuixos, etc.
• No es pot parlar d’una lectura pròpiament dita, sinó del
reconeixement o identificació de paraules – logos .

Etapa alfabètica
• Comprenen i automatitzen el principi alfabètic d’associació
grafema – fonema.
• Adquireixen la via fonològica d’accés a la lectura.
• Poden anar desxifrant els escrits que van trobant llegint per
fonemes o per síl·labes.

Etapa ortogràfica
• S’adquireixen habilitats a un reconeixement immediat de les
paraules, fixant-se en l’estructura de les paraules.
• Comencen a adquirir valor les característiques morfològiques,
sintàctiques i semàntiques.
 Segons la via afectada:

• Disfunció de la ruta fonològica: Aquesta disfunció és la més

freqüent.

• Disfunció de la ruta lèxica: Aquesta disfunció hi ha un bon

aprenentatge inicial de la lectura, posteriorment no adquireixen bé la
lectura global.

• Sol o en combinació: Amb un trastorn de càlcul o amb un trastorn

de l’expressió escrita s’observa en fins a 4 de cada 5 casos de
trastorns d’aprenentatge.

Els símptomes de la dificultat per a llegir poden aparèixer ja al parvulari, però

el trastorn de la lectura no se sol diagnosticar abans de finalitzar l’etapa
d’infantil o de començar el primer curs d’educació bàsica. El trastorn de
lectura pot persistir durant la vida adulta.

6.4. Detecció trastorns de lectura

Tots aquests erros son significatius si els que cometen aquests errors de
manera regular ja tenen 9, 10 o més anys.

En Educació Infantil, primers cursos de primària:

• Dificultat per lletrejar i en el maneig mental dels sons de les paraules

(consciència fonològica)
• Dificultat per associar un so a una lletra
• Lectura amb molts errors
• Dificultat per memoritzar seqüències verbals
• Repetició des d’una síl·laba a dues o més frases
• Substitució de lletra, de síl·laba o de paraula
• Omissió de lletra, de síl·laba o paraula
• Inversió sil·làbica
• Errors sintàctics: canvi de gènere, nombre
• Puntuació: Lectura inadequada dels diferents signes de puntuació.
• Actitud: Tensió emocional
6.5. Intervenció

Treballar la consciència fonològica

o Dir el nombre de fonemes que componen una paraula.

o Crear paraules que comencin o acabin per una determinada
lletra o grup de lletres.
o Identificar un fonema en una paraula.
Correspondència fonema – grafema

o Relacionar cada lletra amb un so i amb un dibuix

o Formar paraules a partir d’unes lletres.
o Lletrejar directament o inversament paraules.

Lectura global

o Identificació ràpida de paraules.

o Mètode de les lectures repetides: Lectura conjunta entre
alumne i educador.
o Treballar la representació gràfica de les paraules.

6.6. Pautes d’actuació a l’aula

• Ensenyar el codi.
• Ensenyament multisensorial: Treballar les lletres amb plastilina,
sorra, amb diferents textures.
• Utilitzar imatges que representin el so i la imatge de cada grafia
• Assegurar vocabulari bàsic i funcional a nivell oral que pugui ser
reconegut i utilitzat a nivell escrit.
• Reforçar àrees en les que se sentin còmodes i destaquin.
• No forçar a llegir.

7. Disgrafia

La disgrafia és un trastorn funcional que afecta el procés pràxic de l’individu a

l’hora d’escriure. Es refereix a la qualitat de l’escriptura en el traçat dels signes
gràfics a la grafia i a l’execució en la cal·ligrafia.

• Mida de lletres
• Irregularitat de la mida de les lletres
• Irregularitat de les línies
• Espai interlineal
• Zones
• Superposició
• Soldadura
• Inclinació
• Postura
 • Posició del paper
• Pressió del llapis

8. Disortografia – Intervenció

• Llistats o fitxers cacogràfics

• Intervenció sobre els factors associats al fracàs ortogràfic

o Percepció lingüístic – auditiva

o Lèxic i vocabulari

• Intervenció específica sobre erros ortogràfics

 TEMA 4: DISCALCÚLIA ‘’TRASTORN DE LES
MATEMÀTIQUES

1. Detecció

El trastorn de càlcul és un trastorn que es manifesta per una baixa capacitat

per al processament numèric i del càlcul. A l’escola es manifesta per un baix
rendiment a l’àrea de matemàtica, mentre que el rendiment de les altres àrees
acostuma a estar dins de la normalitat.

2. Manifestacions a l’etapa d’Infantil

• Dificultats per classificar objectes per les seves característiques

• Falta de comprensió dels conceptes de «més que», «menys que»
• Dificultat per ordenar elements segons la mida
• Errors en la correspondència un a un
• Dificultats per a comptar fins a 10 o copiar nombres aràbics

3. Signes d’alerta

• Confusió de conceptes numèrics i principis numèrics

• Dificultats en l’adquisició de la numeració

• Dificultats per al compteig precís

• Efectua errors de transcripció, per exemple, quan escriu nombres que li

són dictats.

• Dificultats en la comprensió del significat de les operacions; presenta

dificultats per saber quina operació necessita aplicar per a resoldre un
problema.

• Dificultats en la resolució de problemes: comprensió del problema,

habilitat per a analitzar-lo i raonar matemàticament.
4. Intervenció

Consolidació del concepte de nombre

• Ensenyament explícit i intensiu sobre el sentit numèric

(quantitat, ordre, mida, distància i espai)

• Per al compteig i el concepte de nombre tenir en compte els

principis: 1) un a un, 2) ordre estable, 3) correspondència, 4)
unicitat, 5) cardinalitat, 6) irrellevància d’ordre, 7) d’abstracció per
a formar un conjunt

• Instrucció directa de la cal·ligrafia dels nombres, de les sèries, i

de cada concepte i regla.

• Proporcionar estratègies cognitives que facilitin el càlcul mental.

• Pràctica en l’ús i sentit dels nombres.

Orientacions generals

• Fomentar el tracte afectiu positiu

• Treballat amb material concret, divers i lúdic

• Ús de la contextualització (experiències concretes) per a

optimitzar l’accés als conceptes matemàtics. Transició lenta de lo
concret a l’abstracte

• Presentar problemes, activitats i exemples atractius (despertin la

curiositat), i pràctics (relacionar els problemes amb situacions de
la vida real)

• Plantejar situacions problema no estereotipades (que hagin

d’usar noves estratègies)
 TEMA 5: TRASTORNS DE COMUNICACIÓ

1. Evolució del llenguatge

L’infant comença l’aprenentatge del llenguatge a la panxa de la mare, recent

nascut l’infant distingeix la veu de la seva mare d’altres veus, i distingeix la veu
del pare si ell li ha parlat aprop i molt, a més a més, és capaç de diferenciar
l’idioma de la seva mare de tots els altres idiomes.

La capacitat de parla és innata. L’infant de menys de 6 mesos, el plor és una

forma de comunicació, aquest plor te un ritme, un to, que es diferent segons si
esta enfadat o si te gana etc, i cada emoció que sent la manifesta en un tipus
de plor diferent.

A partir dels 6 mesos l’infant fa sons al atzar , això s’anomena ecolàlia. També
aprèn a reconèixer el seu nom, quan dius NO t’obeeix i també capten les
emocions dels adults, però no ens entenen a nivell cognitiu.

12 – 18 mesos

Les paraules dites en sentit ple és a partir del primer any. Per un bebè es
fonamental imitar i el que més li crida l’atenció són les cares humanes.

Els infants entenen mes del que parlen. Els adults els parlen en un
llenguatge matern – infantil.

Cap al any i mig comencen a utilitzar frases holofràstiques perquè

utilitzen un llenguatge simplificat, és a dir, una sola paraula.

Als 2 anys

Utilitza substantius, verbs, adjectius i pronoms. Primers combinacions

substantiu – verb i substantiu – adjectiu.

Cap als 2 anys comencen a combinar subjecte i predicat, frases simples

i desprès hi ha un salt en el llenguatge, on aquest és fa més ràpid.

Als 3 anys

Comença a diferenciar temps i formes verbals. En aquesta edat solen

preguntar molt i tenen un ús freqüent del NO. Utilitza articles i pronoms.
Cap als 3 anys comencen a coordinar frases.
 Als 4 anys

Període florescent del llenguatge. Millora la seva construcció gramatical

conjugació verbal i articulació fonemàtica. Utilitza nexes. Juga amb les
paraules. Etapa del monòleg individual i col·lectiu.

Als 5 anys

Important evolució neuromotriu. Compren comparacions, contraris. És

capaç d’establir semblances i diferencies, nocions, espaial, etc.
Desapareix l’articulació infantil. Construcció gramatical correcta. Ús
social del llenguatge.

L’últim so que els infants pronuncies correctament és la R, però no

pronunciar la R es normal fins als 5 anys. Quan és pronuncia la R amb la
L és la dislàlia.

Dels 6 anys endavant

Progressiva consolidació de la noció corporal, espaial i temporal.

Construcció d’estructures sintàctiques més complexes de forma
progressiva. Millora de l’ús de les preposicions, conjuncions i adverbis.
Evoluciona la conjugació verbal. Articula tots els fonemes en paraules.

2. Etapes evolutives del llenguatge

Pre-llenguatge

➢ 0 – 6 mesos

Allò que apareix primer és el crit al néixer. Durant el primer mes,

aquest crit es transforma en un crit emocional. Això ja és
considera una forma de llenguatge doncs fa que els demés
intervinguin. Des del primer moment es deu parlar als nadons, fer-
nos entendre, devem interactuar amb el lactant ja que la interacció
mare – nadó és primordial per al seu desenvolupament normal. El
nadó aprèn els primers sons vocalitzats. Cap als tres mesos es
crea el balbuceig, ric i melòdic.

➢ 7 – 11 mesos

El nen escolta molt i repeteix, és el que denominem ‘’ecolalia’’.

Juga amb els sons, disfruta produint sons. Respon en escoltar el
seu nom. A partir dels set mesos inhibeix més el balbuceig, parla
menys i per això la denominem a aquesta etapa ‘’mutisme’’. La
primera paraula pot donar-se als 8 mesos encara que el més
normal és que sigui als 12 mesos.
 El mutisme selectiu és quan els nens no parlen perquè no volen
parlar.

➢ 12 – 18 mesos

És l’etapa de les paraules.

➢ 18 – 24 mesos

Ja és capaç de dir frases de dos paraules. Pel nen, això és una

frase.

➢ 24 – 36 mesos

Estadi de formació gramatical.

El temps que transcorre entre la primera paraula i les primeres frases és

molt important per avaluar un possible retard.

Fase del petit llenguatge

➢ Cap als 3 anys

És capaç de dir ‘’jo’’. El seu llenguatge parlat és bastant correcte.

Molts nens en aquesta edat quequegen, això és normal. Aquesta
és l’època en la que es llencen a parlar i per aquest motiu
tendeixen a quequejar. Devem fer que parlin poc a poc.

➢ 3 – 5 anys

Progressen les construccions gramaticals. Es l’època de la

verdadera comunicació.

➢ 5 anys i mig

A partir d’aquesta edat el nen assumeix ja un llenguatge correcte.

És pot parla de trastorns del llenguatge quan un nen no desenvolupa amb

normalitat les habilitats de comunicació i la capacitat de llenguatge.
Els trastorns del llenguatge són més freqüents en nens que en nenes i les
dificultats en la comunicació apareixen en els primers anys de vida del nen, quan
comença a parlar.
 El pronòstic d’aquest tipus d’alteracions en el llenguatge varia depenent de la
gravetat del mateix.
Les pautes bàsiques a tenir en compte amb els infants per a detectar possibles
dificultats, diagnosticar i intervenir el més aviat possible són:

• Si abans dels 2 anys no observem unes primeres paraules o no compren

normes bàsiques com ‘’no n’hi ha’’ o ‘’ no hi és ‘’ caldrà realitzar una
consulta amb el neuropediatra.

• És cap als 4 anys que els nens presenten un llenguatge quasi adult.
L’escola i la família són cabdals per detectar alteracions d’un llenguatge
que, a nivell estructural, ja ha d’estar consolidat. El diàleg del pediatre
amb el ne, ha de permetre identificar aquelles alteracions que precisen
de la intervenció del logopeda.

Expressions pobres, abús de les onomatopeies, un llenguatge que no

s’entén, frases llargues inconnexes i problemes de pronunciació
d’algunes lletres són alguns dels principals motius de derivació a
l’especialista de la parla.

3. Signes d’alerta

6 mesos

• L’infant no reacciona davant els sons.

• No estableix contacte visual com a base per comunicar-se.
• No somriu, no reconeix a qui estan amb ell.

12 mesos

• No respon al seu nom.

• No diu papa i mama.
• No te intenció de comunicar.

18 mesos

• El seu llenguatge no es desenvolupa.

• El nen parla de manera incoherent.
• Si cada vegada es mostra menys comunicatiu.

2 anys

• El seu vocabulari es molt escàs i solament diu papa i mama.

• El seu llenguatge resulta inintel·ligible.
• No combina 2 paraules per formar frases.
 3 anys

• El seu llenguatge segueix sent inintel·ligible.

• Coneix pocs verbs i no utilitza adequadament els articles, el plural
o els adjectius.
• No construeix frases senzilles.

4 anys

• Utilitza frases curtes, mal estructurades. La seva forma de parlar

no és intel·ligible.
• No pot relatar fets o esdeveniments recents.
• Li resulta difícil començar una frase.

5 anys

• Persisteixen les alteracions articulatòries.

• No tenen iniciativa per comunicar. No participa en les converses.
• Té dificultats per expressar les seves idees i per contar les seves
pròpies vivències.

4. Alteracions del llenguatge amb especial incidència en el

llenguatge expressiu

Dislàlia

S’anomenen dislàlies del desenvolupament. La dislàlia és que alguns

sons es pronuncien malament (r/s). La dificultat està centrada en
l’aspecte motriu articulatori.

Són nens amb errors estables, que cometen sempre el mateix error quan
emeten el so o sons problemàtics.

Parlem de trastorn fonètic quan aquestes dificultats existeixen més

enllà de l’edat que aquests sons es pronuncien correctament. Aquests
processos són habituals fins als 3 anys d’edat, a partir d’aquesta edat, si
el nen ho pateix ha de ser valorat.
Entre els 6 i 7 anys d’edat l’adquisició de sons de la llengua s’ha d’haver
completat.

Les alteracions poden ser:

• Omissions: Falta de producció d’un so.

• Substitucions: Substitució d’un so per un altre.
• Distorsions: Substitució d’un so per un altre que no pertany al
sistema fonètic de l’idioma.
Disglòssia

La disglòssia és un problema en la parla derivada de que els òrgans

fonatoris no estan ben formats, és a dir, alteració de l’articulació dels
fonemes produïda per anomalies congènites o adquirides dels òrgans
implicats en la parla.

Els problemes als òrgans fonadors s’anomenen llavi leporí lingual. El seu
tractament varia depenent del tipus de problema i de la gravetat.

Disàrtria

La disàrtria són problemes en els músculs fonadors, aquests no es

poden moure be, és a dir, problemes en l’acte motriu de l’emissió oral
produïts per una alteració en el control muscular dels mecanisme de la
parla, degut a una lesió en el sistema nerviós central o per degeneració.

La paràlisis cerebral és la causa més habitual d’aquests greus

símptomes. El seu tractament és mèdic i logopèdic.

Disfèmia: Taquifèmia

La disfèmia son problemes en el ritme de la parla. Tenim dos tipus la

taquifèmia i tartamudeig.

La taquifèmia és quan el ritme de parla es molt ràpid de forma confusa i

desordenada. Les seves característiques són:

• Tendència de parla ràpida.

• Omissions de sons i síl·labes completes.
• Omissions ocasionals de paraules dins una frase.
• Repetició de paraules i síl·labes de forma inconscient.
• Falta de coordinació respiratòria que provoca un bloqueig en
l’emissió.

Disfèmia: Tartamudeig

El tartamudeig és l’alteració en el ritme de la parla que es manifesta amb

interrupcions en la fluïdesa de la paraula.

Consisteix en la repetició o allargaments de sons, síl·labes o paraules.

Aquestes manifestacions solen acompanyar-se de moviments bruscos
en tot el cos.

El tartamudeig apareix amb freqüència entre els 3 o 4 anys i solen anar

augmentant amb la edat.

Hem de saber que:

 • El nen no ho pot evitar.
• No l’hem d’interrompre ni corregir.
• No hem d’intentar endevinar el que dirà.
• No hem de suggerir que parli més a poc a poc.

Disfonia

La disfonia és l’alteració de la veu en les seves qualitats d’intensitat, to i

timbre.

Les alteracions en l’estructura de l’aparell vocal són:

• Nòduls
• Pòlips
• Laringitis aguda/crònica
• Fonastènia

5. Alteracions del llenguatge expressiu i comprensiu

Retard del llenguatge

El retard del llenguatge és una alteració en el llenguatge, és a dir, el

llenguatge oral apareix més tard de lo habitual i evoluciona lentament.

Els trets del retard del llenguatge simple són:

• Aparició de les primeres paraules després dels 2 anys.

• Aparició de les primeres combinacions de paraules després dels
3 anys.
• Llenguatge inintel·ligible desprès dels tres anys i mig.
• Vocabulari pobre.
• Possible retard psicomotor lleu.

Disfàsia

La disfàsia també s’anomena trastorn específic del llenguatge (TEL). El

TEL és un trastorn que afecta principalment a l’adquisició i
desenvolupament del llenguatge oral i que es pot caracteritza pels deu
següents atributs:

➢ Específic: No hi ha evidència d’un dèficit intel·lectual i sensorial,

trastorn emocional o un problema sociofamiliar que pugui servir
per explicar les dificultats del llenguatge de les persones
afectades.
 ➢ Greu: El seu desenvolupament segueix un patró diferent de
l’habitual, fet que complica el seu pronòstic i tractament.

➢ Persistent: És un trastorn durador que afecta a l’adquisició del

llenguatge des de els seus inicis, és a dir, dura la infància i la
adolescència.

➢ Heterogeni: Les característiques del TEL poden varia molt d’un

nen a un altre.

➢ Dinàmic: És solen superar alguns problemes però apareixen de

nous, a mesura que els infants avancin en els seus entorns
socials i escolars.

➢ Complex: A part d’afecta al llenguatge oral, pot presentar

problemes en mes àrees de desenvolupament.

➢ Freqüent: Molts nens ho pateixen.

➢ Invisible: Les persones amb TEL poden parlar, per això moltes
vegades els seus problemes no sempre seran evidents, però
l’alumnat amb TEL forma part del col·lectiu d’alumnes amb NEE.

➢ D’evolució lenta: Evoluciona favorablement però requereix

temps i treball.

➢ Genètic: És un trastorn que es transmet genèticament.

Els símptomes de la disfàsia són:

• Primeres paraules desprès dels 3 anys.

• Primeres combinacions de paraules desprès dels 4 anys.
• Expressió oral encara esquemàtica desprès dels 6 anys.
• Dificultats d’adquisició de fonemes.
• Dificultats d’evocació.

Afàsia infantil congènita

L’afàsia infantil congènita és la patologia més greu dins dels trastorns

de l’adquisició del llenguatge. És l’absència del llenguatge, aquest és molt
poc fluid i l’articulació molt alterada. Produeixen només unes quantes
paraules.

Les dificultats de l’afàsia infantil congènita són:

• Aparició del llenguatge oral als 5 o 6 anys com a mínim.

• Expressió oral molt limitada a paraules úniques o frases curtes.
• Possibilitat d’absència de llenguatge.
• Dificultats severes en la comprensió.
 • Dificultats associades de tipus instrumental i de comportament.

6. Conseqüències en nens de 3 – 5 anys

• Ansietat de separació.
• Desenvolupament d’un llenguatge propi.
• Agressivitat.
• Fòbia escolar.
• Es fan comprendre per maneres molt diverses i busquen l’atenció dels
adults constantment.

7. Conseqüències en nens 6 – 10 anys

• Baixa autoestima.
• Més possibilitats de problemes de l’aprenentatge (dislèxia)
• L’evolució i el desenvolupament dependran de la gravetat del trastorn i
els problemes associats.

8. Tractament logopèdic

• Reeducació de la parla.
• Exercicis específics.
• Pràxies, psicomotricitat.
• Rehabilitació mitjançant contes, cançons.
• Fonamental la coordinació amb la família i el col·legi.

9. Tractament psicològic

• Millora l’autoestima del infant.

• Entrenament dels pares.
• Tractament conductual mitjançant el reforç positiu.
• Tècniques de relaxació infantil per millorar l’ansietat i l’agressivitat.
• Entrenament en habilitats socials.

10. Què pot fer el professor?

• Animar al seu alumne a parlar.

• No donar al trastorn massa importància.
• No obligar-los mai a parlar públicament, però si ho fan amb espontaneïtat,
recompensar-los.
• Impedir que els altres nens riguin d’ell.
• Tenir paciència per escoltar-los, sense interrompre.
• Parlar més a poc a poc.
• Assegurar-se que han comprés les instruccions orals.
• Augmentar les activitat lúdiques orals: pràxies, cançons, teatre, recitar
poesia, etc.