Joventut I Cohesió Social A Catalunya

LA RECERCA SOBRE JOVENTUT A
CATALUNYA
Ponències de Cohesió social
Ponències presentades en
l’Àrea d’Investigació del
3r Congrés de la Joventut de Catalunya
Bellaterra, 7-10 de novembre de 2002
Observatori Català de la Joventut

Secretaria General de Joventut
Aquest capítol forma part del document:
La Recerca sobre joventut a Catalunya
Ponències presentades en
l’Àrea d’Investigació del
3r Congrés de la Joventut de Catalunya
Bellaterra, 7-10 de novembre de 2002
Observatori Català de la Joventut

Secretaria General de Joventut
El podeu consultar complet a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/line2.htm#
La Recerca sobre joventut a Catalunya Cohesió social
COHESIÓ SOCIAL - Estat de la qüestió.
La recerca sobre cohesió social i joventut a Catalunya.

Antoni Salvadó
Durant els anys 70 i 80 la majoria de la recerca sobre joves al nostre país tenia un biaix que podríem
etiquetar de psicosocial. En aquest sentit és obligada una referència als estudis sobre valors juvenils
en temes com la sexualitat o les drogues. Ja en els anys noranta pren més força una línia de recerca
més centrada en la posició dels joves en l’estructura social. Simplificant, en aquest darrer camp
tindríem dues perspectives bàsiques:
• Estudiar el col·lectiu jove únicament en clau edatària, per exemple analitzant unes vies més o
menys homogènies de transició a la vida adulta.
• Analitzar les interaccions entre la dimensió edatària i altres dimensions d’estructuració social. Des
d’aquest segon punt de vista les transicions ja no serien processos homogeneïtzables sinó
fortament segmentats.
En aquest eix ens situarem en aquesta segona perspectiva. Per aquesta raó hem volgut examinar les
tres dimensions d’estratificació més clàssiques: la classe, el gènere i l’ètnia. Per altra banda, seria
ingenu ignorar la incidència de les polítiques públiques respecte aquestes i altres dimensions de
segmentació social. Com a conseqüència, hem introduït un quart bloc d’anàlisi referit a la incidència
en els joves dels models de protecció social.
1. Classe.
Galland (1995) situa el nostre país en allò que ell anomena “model mediterrani d’emancipació juvenil”
que es caracteritzaria per:
• Endarreriment a l’accés al mercat de treball (atur i inactivitat) o accés en condicions precàries.

• Com a positivització i legitimació de l’anterior: allargament del període formatiu.
• Endarreriment de l’emancipació familiar, fins i tot més enllà de la inserció laboral, i forta vinculació
entre emancipació i constitució de llar de destinació.
Des de la nostra perspectiva, la dimensió d’exclusió laboral és la més determinant per entendre el
posicionament, en tant que és la via bàsica d’inclusió social. No és estrany, per tant, que aquest tema
entrés amb força en l’agenda política des de mitjans dels 80, amb dues línies bàsiques d’actuació:
• Polítiques actives d’ocupació (formació i motivació), d’ampli consens polític i social però d’eficàcia
discutible i potencialment culpabilitzadores: són actuacions que focalitzen el problema en una
Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 352

oferta laboral definida en termes deficitaris (joves poc motivats, poc formats, amb projectes
laborals poc clars...) quan, en realitat, sembla que estem davant d’un problema d’atur per
insuficiència de demanda.
• Sobretot s’aposta per la flexibiltizació contractual. El nostre país és l’exemple extrem d’una aposta
política i empresarial també present en altres països mediterranis i anglosaxons, en contraposició
a un altre model d’inserció laboral nord-europeu que apostaria per la professionalització i
l’estabilitat.
És abundant la recerca que ha estudiat les conseqüències d’aquest model sobre la vida quotidiana
dels nostres joves. Sense ànim de sistematicitat apuntarem telegràficament alguns d’aquests efectes:
• Inserció precària, sovint en un segment secundari del mercat de treball.

• Segmentació de les plantilles, individualització de les relacions laborals, forta competència,
debilitament dels vincles d’afinitat social...
• Assumpció de les demandes de flexibilitat i docilitat laboral
• Degradació salarial i per tant condicions de vida (accés a l’habitatge...)
• Discontinuïtat i poca coherència de trajectòries i d’identitats professionals. El “Què sóc?” que
Sennett (2000) posava en boca del treballador precari.
• Incertesa vital, actitud irònica, impossibilitat de planificació, presentisme
• Degradació dels nivells de benestar psicològic
Arribats a aquest punt, crec que la pregunta clau hauria de ser si la degradació de condicions laborals
i socials és un efecte edat o d’un efecte generació.
• En el primer cas assumiríem que el jove està en precari en tant que nouvingut al mercat de treball
però que, amb els anys, anirà estabilitzant -se. En el fons aquesta perspectiva percep la inserció
social com un sistema de cues. Noti’s que -en sentit estricte- només es pot parlar de transició des
d’aquesta perspectiva (només “transites” al llarg de l’edat quan et mous socialment d’una posició
a l’altra). Seria una pers pectiva relativament “tranquilitzadora”: amb els anys hi ha una llum al final
del túnel.
• En cas que sigui un efecte generació, els joves no estarien en precari en tant que joves sinó en
tant de persones que s’han incorporat al mercat de treball després dels processos de
reestructuració. Per tant no hi ha cap garantia que vagin a estabilitzar-se en arribar a l’edat
adulta. Des d’aquesta perspectiva té poc sentit parlar de transicions edatàries i, per contra,
hauríem de parlar de processos de mobilitat social descendent més o menys generalitzats (a lo
Petras:1996)
Quina de les dues perspectives descriu millor el que està succeint? És difícil donar una resposta
fonamentada per la inexistència d’estudis empírics longitudinals que “segueixin” la trajectòria vital
d’una mostra prou significativa de joves. Alguns intents d’estudis quasi-longitudinals, com

l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, semblen mostrar que bona part dels joves que van
ingressar en precari al mercat de treball a mitjans dels 80 encara no s’havien estabilitzat a mitjans
dels 90 (Salvadó;1997)
Si tenim problemes per saber “quants” joves aconsegueixen “normalitzar” la seva posició social
amb els anys, tampoc ens resulta gens fàcil saber quins ho aconsegueixen i quins no.
Probablement aquesta sigui la pregunta clau per copsar les noves formes que pren la
segmentació social del col·lectiu jove i, per tant, quina forma prendrà la dualització social de futur.
Essencialment serà la diferència entre qui, amb els anys, aconsegueix sortir del túnel de la
precarietat i qui no. Al meu entendre, l’aportació més útil per aproximar-nos a aquest tema és la
de Casal (1996). Segons aquest autor les formes en què els joves s’integren socialment no són
homogènies:
En primer lloc, varien en funció de la fase de desenvolupament capitalista que els hi ha tocat
viure. Així, les trajectòries del capitalisme clàssic (èxit precoç, trajectòries obreres...) tenien com a
tret comú períodes breus de transició i punts de sortida i arribada clars (metàfora del viatge en
tren, de Furlong i Cartmel:1997); mentre que les del capitalisme informacional es caracteritzen
per transicions més retardades i trajectes complexos i incerts (metàfora del viatge en cotxe, dels
mateixos autors)
Ara bé, el que aquí ens interessa remarcar és que, segons el paradigma de Casal, no tots els
joves que viuen un mateix període tenen els mateixos processos de transició. En la fase de
capitalisme informacional que ens ha tocat viure, la diferència clau es dóna entre els joves que
són capaços de fer ajustament complexos de les seves expectatives front altres que només en
podien fer de simples. Simplificant molt: joves amb habitus de classe mitjana vs. joves amb
habitus obrers (que no vol dir necessàriament joves de procedència mitjana vs. joves de
procedència obrera). Aquesta seria la frontera que avui marca la diferència entre:
• Per una banda transicions per aproximacions successives: complexes, difícils, contradictòries,
llargues.... però amb possibilitats d’inserció social amb l’edat. Bàsicament, es correspondria a
segments socials que poden endarrerir la seva emancipació per poder-la fer en bones
condicions.
• Per altra trobaríem els joves que es veuen obligats a entrar en trajectòries en precari (acceptant
feines puntuals sense cap coherència professional) sovint forçats per emancipacions ràpides. O,
encara pitjor, trobaríem joves amb trajectòries desestructurades en el llindar de la marginalitat
social. Uns i altres ho tindran difícil per sortir d’aquesta situació de vulnerabilitat social que, avui
per avui, caracteritza l’status juvenil.
Com en tants altres aspectes de la segmentació social, el nivell d’estudis és l’indicador estrella de
diferenciació d’un camí o altre. Avui, més que mai, les diferències socials d’origen s’expressen i es

legitimen mitjançant les credencials acadèmiques, amb els conseqüents processos d’inflació de
titulacions i de subocupació juvenil. Un cop més, es mostra que el sistema educatiu, per si sol,
difícilment modifica les diferencies socials, simplement les trasllada “cap amunt”.
No voldríem finalitzar aquest epígraf sense realitzar una breu referència a una línia de discurs (tant
acadèmica com política) que ha presentat els processos aquí ressenyats en una clau bastant diferent.
Des d’aquest punt de vista la incertesa juvenil també obriria les portes a una nova identitat juvenil
basada en un cert alliberament dels valors treballistes, en un gir hedonista, voluntarista,
desmercantilitzador i presentista.
2. Altres dimensions de segmentació juvenil.
La sociologia fa molt de temps que analitza dimensions de segmentació social diferents de la clàssica
dimensió de classes. En aquest eix hem apostat per tractar-ne dues més: el sexe i l’ètnia.
La dimensió sexe referida a la joventut suscita certa polèmica. Es debat respecte la possible pèrdua
de la seva centralitat estructuradora arran de la incorporació de les dones joves al mercat de treball.
Seria ridícul negar les implicacions d’aquest procés per l’estructura social, tot i això subsisteixen
aspectes on el sexe continua sent una variable fortament discriminant.
D’entrada, cal dir que la igualació de rols només sembla avançar ràpidament en camp del treball
productiu. En canvi, el repartiment familiar de tasques en el treball reproductiu varia molt lentament.
Això determina situacions de doble presència que constitueixen un component clar d’explotació social
en clau de gènere.
Però fins i tot en l’àmbit laboral resten importants diferències. Algunes són accentuacions dels
mencanismes de precarització juvenil descrits en l’epígraf anterior; altres són dimensions d’exclusió
específicament femenins. Alguns exemples:
• Exclusió laboral: el percentatge d’atur femení és molt superior al masculí, i les diferències
relatives més altes es donen en les franges d’edat joves-mitjanes (25-40 anys)
• Majors nivells de precarietat que suposen especials situacions de risc en contextos de maternitat
o, fins i tot, de matrimoni.
• Segregació ocupacional horitzontal: les noies segueixen concentrant-se en ocupacions
relacionades amb rols reproductius (típicament rams sanitaris, educatius i serveis a la persona),
mentre continuen tenint menys presència en professions tècniques. Cal dir, però, que en aquest
aspecte hi ha un procés d’igualació, progressiu però perceptible.
• Segregació ocupacional vertical. La proporció de dones davalla a mesura que parlem de nivells
jeràrquics més elevats.

• Subocupació: aquest problema “juvenil” és especialment accentuat en les noies, les quals han
d’acreditar un nivell educatiu més elevat que no pas els nois per realitzar una tasca equivalent.
Per tant el diferencial educatiu de les noies respecte als nois no deixa de ser una estratègia
d’adaptació a les exigències del teixit productiu.
• Especialització femenina en el treball a temps parcial. A l’Estat espanyol aquesta és una aposta
política clara però que, de moment, sembla engrescar poc l’empresariat.
• Discriminació salarial per gènere, fins i tot a nivells professionals equivalents.
L’ètnia com a dimensió de segmentació social és tot un clàssic en països amb una àmplia diversitat al
respecte, com poden ser els EUA o la Gran Bretanya. Al nostre país, però, els processos
immigratoris massius són molt recents, raó per la qual la recerca al respecte també ho és. La joventut
és un dels trets característics dels nouvinguts al nostre país. Malgrat això, és molt escassa la recerca
que ha explorat la interacció d’edat i ètnia.
A nivell laboral, se solen valorar més les possibilitats explicatives del temps d’estada aquí o de la
segmentació professional per col·lectius de procedència, més que no pas l’edat de l’immigrat. Un cop
més això ens mostra fins a quin punt la categoria “jove” és molt relativa en funció de contextos
geogràfics, socials i històrics: probablement els immigrants que arriben aquí amb 18 anys no es
perceben a sí mateixos com a integrants d’una categoria “jove” diferenciada de la categoria “adulta”.
Evidentment la societat “d’acollida” tampoc els veu partíceps d’una “problemàtica juvenil”, ni els
percep com a destinataris de polítiques al respecte.
On sí que està sorgint una clara problematització social en clau edatista (i per tant les primeres
recerques) és en la situació de determinades bosses de menors immigrants en situació irregular que
viuen en les nostres grans ciutats. Els problemes d’exclusió d’aquests joves probablement no són
molt diferents a la resta d’immigrats (impossibilitat de regularització i, per tant, de normalització
laboral, educativa i social). Tot i això, les “fronteres totèmiques de pas” que marca el nostre sistema
legal (majoria d’edat als 18 anys) són les que compten a l’hora de delimitar què es defineix com a
problema i que no.
3. Protecció social.
Tal i com dèiem a l’inici d’aquest paper, resulta difícil plantejar les nostres diferències socials sense
valorar el paper que hi juguen les polítiques públiques. El camp d’intervenció de les administracions
és bastíssim. Per no perdre’ns en aquesta immensitat i per no solapar-nos amb altres eixos de treball,
hem optat per centrar-nos en les polítiques de protecció social.

Com és sabut el nostre sistema de protecció té una base mixta:
• Comptem amb alguns programes universalistes i assistencials que normalment es financen per
via impositiva general. Aquestes prestacions poden tenir un accés incondicional o condicionat
però rarament dependent del període d’estada en el mercat de treball.
• Ara bé, la majoria de prestacions que tenen format de transferència monetària (jubilacions,
prestacions d’atur...) no es financen per impostos sinó per cotitzacions, per tant els seus criteris
d’accés són eminentment contributius.
L’opció per un model o altre pot ser relativament neutra en contextos socials de plena ocupació. Ara
bé, si un col·lectiu com són els nostres joves actuals pateix problemes generalitzats d’inserció i de
continuïtat laboral i a això hi afegim un marc regulador cada cop més restrictiu, podem trobar-nos amb
un problema de desprotecció social en clau d’edat. De fet, les limitacions d’accés a les prestacions
per desocupació dels joves que treballen en precari són ja una realitat ben constatable. Front això pot
ser interessant explorar altres propostes de models de protecció social ara mateix sobre la taula, com
és el cas de la Renda Bàsica.

Joves i estructura social90.

Lorenzo Cachón (Universidad Complutense de Madrid)
D’ençà de la crisi dels anys 70, les nostres societats estarien vivint una important transformació,
sobretot laboral, que afectaria de forma especial als que s’hi han incorporat més recentment, com els
joves.
En aquesta etapa postfordista viuríem situacions de transició escola-treball més diverses, complexes i
dilatades que no pas en el període de capitalisme fordista.
El tret més definidor del nou període és un nou model de gestió de mà d’obra en clau precaritzadora.
En aquest marc, l’apel·lació al concepte de joventut com a fase purament transitiva pot ser un esquer
per desviar l’atenció de les desigualtats socials. Parlar de “una joventut”, en singular, és fer un discurs
ideològic en tant que pretén naturalitzar i individualitzar les diferències socials, legitimant-les per tant.
En realitat, el procés de reestructuració afecta de forma diferent a diferents col·lectius joves,

essencialment en funció dels diferents nivells de capital social. Alguns indicadors per il·lustrar-ho:
A nivell educatiu:
1. Estadísticament és evident que l’abandonament del estudis es produeix abans quan més
baixa és la posició social d’origen.
2. Entre els factors que expliquen això certament hi ha unes expectatives de classe diferents
respecte a les possibilitats de promoció que proporciona el sistema educatiu. Per exemple,
les noves classes mitjanes són l’exemple típic d’alta valoració d’aquest recurs.
3. De totes formes, cal insistir en altres factors explicatius de caire més institucional: a Espanya
continua existint una doble xarxa educativa (pública-privada). L’accés a uns centres o altres té
una clara correlació amb l’origen social i, per tant, una forta capacitat reproductora de
diferències.
4. Tot i la pervivència d’aquests mecanismes estructurants dins l’àmbit educatiu, hi ha un discurs

cada cop més hegemònic de naturalització del fracàs escolar, subsumint-lo en una lògica
meritocràtica i per tant ocultant la seva dimensió social.
90
Resum de la intervenció elaborat pel coordinador del taller, Antoni Salvadó.

5. Això se situa en un context de sobreeducació i devaluació de titulacions, fenòmens davant

dels quals les diferents classes socials poden oposar nivells de recursos molt diferents.
A nivell laboral
1. L’allargament del període formatiu dels joves d’extracció mitjana i alta determina que la
pràctica totalitat de l’oferta laboral juvenil sigui de categories baixes i, per tant, que l’atur
juvenil existent tingui aquest origen social.
2. La categoria administrativa de “desocupat” pot amagar situacions en realitat molt diferents: els
joves d’origen obrer estan aturats perquè no troben cap feina, mentre que els joves de
categories mitjanes i altes tenen períodes d’espera a la recerca d’una oferta laboral adequada
a una carrera professional més o menys coherent. Uns i altres tenen expectatives laborals i
itineraris d’accés molt diferents.
3. En el nostre mercat de treball, els mecanismes bàsics d’intermediació continuen sent les
coneixences personals, camp privilegiat de reproducció de les desigualtats socials: les xarxes
d’una generació benestant serveixen per col·locar laboralment i socialment a la següent.
4. Resulta curiós observar com la precarietat laboral ha començat a percebre’s socialment com
a problema quan ha començat a arribar als fills de classe mitjana
A mode de conclusió:
1. La recerca sociològica sobre joventut ha de tenir molt present la dimensió origen social si no
vol caure en una lògica naturalitzadora de les diferències.
2. A nivell d’actuació política, cal potenciar la lluita contra les diferències socials, també entre els
joves, sense conformar-nos en afrontar els casos extrems d’exclusió.

Els joves adolescents immigrats sols: el somni trencat d’Europa.

91
Manel Capdevila (Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada)
1. Introducció.
Dins d’aquest nou món que ens toca viure de la globalització, incorporació de les noves tecnologies,
d’accés a la informació en temps real i de notables desplaçaments de població i migració de
persones de zones desfavorides, en situació de guerra o de pobresa extrema cap als països
desenvolupats, hi ha un nou fenomen que ha sorgit paral·lel i perifèric a aquest últim que hem
esmentat: el de la emigració d’adolescents sols cap a Europa, mineurs isolés (menors aïllats), com
se’ls coneix a França, Itàlia, Bèlgica o els països del Magrib.
Com hem dit és un fenomen relativament nou que s’ha començat a fer manifest a Europa a mitjans
dels anys 90 i que ha esdevingut un espinós problema quan: 1)els mecanismes de protecció
convencional que tenen tots els països europeus no han servit per atendre’ls (molts d’aquests
mecanismes de protecció són rebutjats pels nois), 2)ni han trobat forma d’aturar-ho (les estadístiques
demostren que cada any ha anat augmentant el nombre de menors sols nouvinguts), 3)ni han sabut
trobar mecanismes de coordinació i d’intervenció amb els països afectats a ambdós costats del
Mediterrani per solucionar el fet que en qualsevol ciutat europea es puguin trobar nois menors d’edat
vivint sols i al carrer. Els mitjans de comunicació en fan periòdicament ressò quan els fan
protagonistes de les notícies d’actualitat, bé perquè els han localitzat dormint sota ponts, als parcs, en
edificis abandonats en situacions colpidores de desemparament, bé perquè han participat en fets que
han provocat la inseguretat ciutadana i la corresponen protesta per part dels residents autòctons que
s’han sentit víctimes de les seves actuacions.
Des del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, organisme autònom adscrit al
Departament de Justícia i Interior de la Generalitat de Catalunya, hem realitzat una recerca per
conèixer més de a prop els que arriben i passen per Catalunya. A continuació ens agradaria exposar-
ne alguns de les conclusions a les que hem arribat.
2. Qui són i per què vénen?
Aquests, són preferentment nois, d’edat entre 15 i 18 anys, encara que es poden trobar més joves, de
12 o fins i tot més petits, que han sortit de casa seva, fonamentalment del Marroc, en un segon procés
migratori (el primer el van protagonitzar del camp a la ciutat, quan fugien junt amb la seva família de la
fam, i van anar a les ciutats a buscar una vida millor). A Barcelona, un gran percentatge vénen de
91
Un dels autors de l’estudi, juntament amb Marta Ferrer i Toni Inglès. Responsable d’Investigació del Centre
d’Estudis Jurídics. Sóc professor també de la Universitat Ramon Llull, en la diplomatura d’ Educador Social. He
publicat diferents articles i llibres sobre aquest tema.

Tànger. Molts d’aquests nois es troben amb situacions familiars complicades, on s’ha produït una
constant i perceptible desintegració familiar, provocada pel trencament del nucli, ja sigui per divorcis,
per la integració en nous matrimonis on s’hi poden incorporar nous membres- germanastres,
cunyats/des, cosins-, o ja sigui per la defunció d’algun o tots dos dels progenitors, per la marxa del
cap de la família cap a Europa, o d’algun dels germans grans. Tot plegat provoca una sensació de
desarrelament i la primera i principal forma d’educació i socialització en qualsevol societat, com és la
institució familiar, entra en crisi. L’autoritat del pare, un concepte inqüestionable en el Marroc, no
s’exerceix per absència o per la pèrdua d’autoestima, fruit de les dificultats per obtenir ingressos per
mantenir econòmicament la seva família, principal funció que s’autoimposen els progenitors
masculins.
L’arribada a la ciutat de Tànger ha suposat l’adquisició d’un petit terreny que ha costat els últims
estalvis on la família edificarà amb els materials que pugui la seva vivenda. Aquesta llar tindrà una
sola habitació, amb un promig de 35 metres quadrats i de 7 a 9 persones per viure-hi. L’especulació
del sol farà que hagin d’ubicar-se a les afores de Tànger, en barris com el de Beni Mekada que ha
crescut descontroladament fruit de la pressió migratòria, sense equipaments ni en molts casos
infrastructures mínimes (clavegueram, aigua, electricitat...) Dins d’aquest entorn social, la crispació
entre els membres de la família es fa cada cop més evident. El nen ha de sortir de casa a buscar
feina, a ajudar a la sostenibilitat de la economia familiar. Deixa l’escola, si és que hi ha anat algun
cop, on no troba cap motivació per continuar, i comença a viure al carrer, on a través de la venda
ambulant, el treball als mercats, els petits tallers on fa d’aprenent, rep alguns ingressos que li
permeten anar tirant. Aquí al carrer entrarà en contacte amb altres menors, que com ell es busquen
la vida durant el dia i tornen a casa per la nit. En canvi, d’altres que coneixerà es troben en una
situació molt pitjor. Ja viuen al carrer i han perdut el contacte amb la seva família, d’on han estat
expulsats. El seu procés de “buscar-se la vida” ja inclou la petita delinqüència i el consum de tòxics,
preferentment pegament i inhalant que els ajuden a evadir-se de la seva crua realitat. La vida al
carrer continuada comporta una modificació de la conducta, deguda a la maduració forçada i no
assumible, un augment de l’agressivitat, la necessitat d’autoprotecció i de la presència del grup
d’iguals com a garant d’aquesta supervivència.
És en aquest context on el noi començarà a construir el seu projecte migratori cap a Europa. Tot el
que coneixerà a partir d’ara li anirà refermant aquesta idea que l’única opció i perspectiva de futur que
té és la que passa per marxar del país, com sigui i a qualsevol preu. Amb els iguals, amb el desig de
millorar la seva situació i la de la seva família, aquells que encara mantinguin el contacte. Des de
Tànger veurà en el port franc el moviment de camions, autocars i vaixells que van cap al altre costat
de l’Estret, tan a prop que quasi ho pot tocar. Les antenes als terrats de les cases permeten rebre
els canals espanyols de televisió i la imatge que aquesta transmet, fonamentalment a partir de la
publicitat, fa que es creguin que existeix un món opulent, de fàcil accés als béns materials, al
consum, a l’èxit personal, a les noies, a les llibertats de fer el que vol i com vol. A més, veurà els

92
seus compatriotes que tornen a les vacances com herois , amb grans cotxes carregats fins el sostre
de tot tipus de béns que porten pels seus familiars del Marroc, i que expliquen el bé que els hi va per
Europa i els triomfs que presideixen les seves vides. Ningú explicarà penúries ni desenganys: això és
un tema tabú al Marroc. S’ha de mantenir la mentida, no es pot fer despertar dels somnis als parents,
als veïns, als compatriotes. Europa és el Dorado, i tot el que hi ha anat, després torna –de visita- amb
l’èxit i el reconeixement de tothom.
Així doncs passarà un temps, en alguns casos fins a 2 o 3 anys, intentant creuar l’Estret. Esperarà la
seva oportunitat per colar-se en els baixos d’un autocar o un camió, o si te sort en l’interior de la
càrrega. Aquest és el mitjà més freqüent com han vingut els menors sols a Catalunya. Molt pocs ho
fan en pasteres, ja que aquestes costen diners que els nois no tenen.
3. I un cop aquí, què busquen i què demanen?
No es pot parlar que tinguin un projecte migratori definit, en el sentit estricte del terme. Com els seus
compatriotes adults busquen una vida millor, treballar i guanyar-se la vida. Però a diferència dels
adults, aquella maduració forçada que han tingut que viure, fa que amaguin una manca de preparació
personal i professional per assumir les dificultats que comporta aquest projecte migratori. Ens
explicarem:
o Difícilment acceptaran que se’ls tracti com infants des dels mecanismes de protecció
a la infància amb qui entraran en contacte a partir d’ara. Per ells és una etapa superada.
S’han independitzat dels pares i ni molt menys s’han plantejat acceptar l’autoritat d’un tutor
estrany que els hi digui com i on han de viure. Volen que se’ls apliqui l’estatut de menors
perquè saben que això els beneficia respecte als seus compatriotes adults, però només en
els drets, no en els deures.
o Han vingut per tenir èxit, triomfar. Això es tradueix en demandes que fan amb un to
força exigent i reivindicatiu, si tenim en compte d’on vénen i com han tingut que viure fins ara.
Aquestes demandes són, per aquest ordre: papers, feina i sostre. Els mecanismes de
protecció no han estat pensats per prioritzar específicament les dues primeres demandes. Si
el menor té menys de 16 anys no podrà fer-ho per llei, quan segurament al seu país està
treballant des dels 8 o 9 anys. La documentació per aconseguir el permís de residència
implica la coordinació de diferents administracions (local, autonòmica i estatal) per les
competències que cadascuna tenen assignades i la connexió amb el país d’origen, per
obtenir una informació bàsica com és la partida de naixement i l’autorització dels pares per
l’estada del menor fóra del nucli familiar i si no accepten el reagrupament familiar, fóra del
92
A Tánger un gran cartell a la sortida del port dóna la benvinguda a l’emigrant que torna a casa. No en va, les
divises que aporten aquests immigrants constitueixen en l’actualitat la primera font d’entrada de diners del país,
molt per sobre del turisme o de la producció de fosfats, fins fa poc la primera indústria i font de riquesa del país.

país. No sempre és fàcil la coordinació i l’agilitat dels tràmits entre aquestes diferents
administracions. Finalment, la tercera demanda, el sostre, es dóna sota unes condicions que
com ja hem esmentat el menor no està disposat a acceptar. A part del sostre, un tutor, uns
educadors que els marquin (algunes d’elles, dones), uns horaris, uns limitacions en els seus
moviments, en la seva llibertat en definitiva, quan ja portava força temps vivint amb absoluta
autonomia.
o Tenen moltes altres necessitats que els mecanismes de protecció prioritzaran i que
els nois no estaran disposats a anteposar a les que hem esmentat, algunes d’elles fins i tot,
contràries als seus modus vivendi actuals: hàbits socio-sanitaris: dietes inadequades, manca
de varietat alimentaria, consum de tòxics, problemes de dentició, dificultats visuals, malalties
maltractades o tractaments interromputs...; Formació bàsica elemental,: no conèixer l’idioma,
manca d’instrucció elemental, desconeixement d’hàbits i tècniques d’estudi... ; Habilitats
socials: problemes de comportament i de relació amb els iguals, amb els adults, amb els
seus familiars, pautes culturals diferents i jerarquització de necessitats diferent a l’occidental...
o Necessiten i volen resultats exitosos, concrets i immediats. Qualsevol dels

plantejaments anteriors de treball amb ells si volem que els acceptin, passa perquè hi hagi
com a contraprestació immediata un benefici concret, material i quantificable. No es pot
contar amb una gran capacitat d’espera de resultats, i per tant, acceptaran la formació
sociolaboral sempre i quan vegin que a curt termini la proposta acabarà en una oferta de
treball, que els permetrà l’accés immediat a béns de consum. Si aquest punt, per exemple,
és incert, perquè no se sap quan hi haurà un permís de treball, o una oferta de treball, o un
sou que permeti a part de sobreviure, accedir a aquests béns més complementaris, les
possibilitats de fracàs en l’acceptació de la proposta seran en percentatge molt elevades.
Llavors, el més freqüent que passi és que el noi fugi, marxi cap a un altre lloc per buscar una
nova terra, una nova oportunitat, un lloc on existeixi el Dorado, amb l’inconvenient que amb
cada nou començament, amb cada desengany, la situació del noi s’anirà deteriorant, i les
possibilitats de caure amb la via fàcil de la marginació i la delinqüència serà cada cop més
probable.
4. I els governs que hi diuen?
Els governs occidentals es mostres ambivalents i desconcertats amb les seves polítiques quan han
de combinar dos conceptes tant sensibles i fràgils per l’opinió pública: migració i infància. Sembla
que ideològicament a nivell Europeu no hi ha una definició feta de la fusió d’ambdues, i quan es
tracten separadament, les propostes resultants esdevenen ineficaces, contradictòries o paper mullat
amb declaracions de principis que no tindran continuïtat amb polítiques d’aplicació local i de
cooperació internacional. I si a nivell de concepte no existeix un projecte d’intervenció, podem deduir
que a nivell de programes d’actuació s’elaboren actuacions benintencionades però que es desmunten

contínuament amb els permanents ajustaments pressupostaris del desballestament de l’actual Estat
del Benestar.
I el Marroc, per seguir amb l’exemple que ens ocupa pel pes que té en la població de menors
immigrats sols que arriben a Catalunya, que hi diu? Ben poca cosa . La situació els desborda.
El nivell d’atur al Marroc és el més alt dels països del Magrib. El deute extern (any 89) suposava el
98% del PIB. En el cens del 91, el 39 % de la població marroquina tenia menys de 15 anys (front al
17´6% de Catalunya). La gran població jove del país li dota d’un gran potencial, però és a la vegada
la seva principal problemàtica, al no poder donar sortida a les seves exigències (manca de places
escolars, de mestres, d’equipaments, de sortides laborals dels joves, manca d’expectatives…). El
40% dels nens entre 5 i 15 anys es troben sense escolaritzar (3’8 milions). Els habitants de les
zones rurals i els pobres només disposen de la possibilitat de l’escola Corànica. En aquesta zona, un
70% dels nois i el 80% de les noies són analfabets absoluts. El 73% dels parats al Marroc tenen
menys de 30 anys. Una tercera part de la població rep un sou per sota el llindar de la pobresa. El
desig dels que es queden és ser funcionari (Marroc hi dedica al personal depenent de l’Estat, el
11’5% del PIB front el 6% del PIB que hi dedica Egipte o Turquia, per exemple). Però encara que se
sigui funcionari, el sou tampoc dóna per viure, pel que la corrupció és troba a l’ordre del dia. Marroc
només té un 6% d’inversió estrangera.
5. I les propostes de solució?
No volem fugir d’estudi al no exposar-les a continuació, perquè superaríem amb escreix el format de
contingut que ens obliga la participació amb aquest article. Des de l’estudi que hem portat a terme al
Centre d’Estudis Jurídics i amb el treball amb d’altres documents, fòrums i d’altres professionals i
93
bibliografia consultada podem donar al lector interessat noves vies d’aprofundiment en el tema .
Hi ha molta feina a fer i molt camp de treball en els propers anys, i, com deia el proverbi, “el més
important per recórrer mil llegües és donar el primer pas”.
93
Adjuntem adreça de correu electrònic on poden adreçar qualsevol pregunta: cejfe@correu.gencat.es

L'adolescència en situació de risc social: un problema masculí?

Anna Berga (Universitat Ramon Llull)
Res és tan revelador des d'un punt de vista sociològic com interrogar-nos per allò que donem per
descomptat, per les evidències socialment compartides.
La joventut és vista paradoxalment com un ideal i com un problema. Per una part, els missatges es
succeeixen a tots nivells per anunciar-nos allò de "què gran es ser jove!" mentre coexisteix una visió
alarmista de la joventut a la que s'identifica amb alguns dels principals problemes socials percebuts
per la societat adulta: delinqüència juvenil, violència, fracàs escolar...Davant aquesta realitat s'exigeix
una resposta, tant a nivell polític com pedagògic i social. Es formulen molts interrogants sobre què li
passa a la joventut actual i què ha fallat a la societat però, en canvi, no es qüestiona perquè aquesta
joventut definida com a "problemàtica" és, en realitat, majoritàriament masculina. Aquest és, a més,
un fet que no es planteja ni en la majoria dels estudis sobre el tema, ni en el disseny de les
intervencions socials.
Certament, les dades revelen que el problema de l'agressivitat al carrer i a les aules escolars està
protagonitzat fonamentalment per nois. Així mateix, avui en dia les noies estan obtenint millors
resultats acadèmics que els seus iguals masculins, que representen a la majoria en els índex de
fracàs escolar. Quant a la delinqüència juvenil a Catalunya les darreres dades mostren que els nois
94
constitueixen el 86% dels ingressats en centres de justícia . El que resulta més significatiu
d'aquestes dades és que, en proporcions molt similars, es mantenen en tots els països occidentals.
95
Segons Carles Feixa podem aproximarnos a l'estudi de la joventut des d'una doble via d'anàlisi: per
una part la construcció social i cultural de la joventut (referida a l'estudi de l'impacte de les institucions
adultes sobre el món juvenil, concebut com a etapa de transició entre l'adolescència i l'edat adulta) i,
per una altra, la construcció juvenil de la cultura (és a dir, l'estudi de les formes d'expressió i les
denominades cultures juvenils). Així els estudis que s'han centrat en el tema de les transicions a la
vida adulta han definit els itineraris de transició a partir d'una models considerats "normalitzats", que
concebeixen l'adultesa bàsicament a partir de la incorporació al mercat de treball, deixant al marge els
àmbits domèstic i familiar. També les investigacions sobre les cultures juvenils han focalitzat la seva
atenció en aquelles manifestacions més "espectaculars" dels estils juvenils, com les denominades
tribus urbanes, estudiades en els espais públics. De la mateixa manera la majoria dels estudis
criminològics es refereixen a la delinqüència o a la violència juvenils de forma genèrica o, en tot cas,
donant per suposat que són conductes masculines que s'expliquen a partir de causes d'ordre biològic.
En un recent i celebrat estudi sobre joventut i conducta antisocial un dels principals aspectes
destacats com a causa de la delinqüència juvenil és precisament el sexe, fins al punt d'afirmar que
94
Justidata nº 21, maig 1999. Generalitat de Catalunya. Dep. de Justícia.
95
FEIXA, C. (1998) De jóvenes, bandas y tribus. Barcelona, Ariel.

"ser mascle és un dels predictors més forts de la delinqüència que tenim entre els atributs fàcilment
96
mesurables" .
En aquest sentit les noies són les grans absents d'aquests estudis o, en tot cas, el seu paper es
tipifica com a secundari, passiu o complementari al dels seus iguals masculins. Considero que
aquesta absència de les noies en els estudis hauria d'analitzar-se detingudament perquè pot amagar
una realitat que ens permeti preguntar-nos si, més que absents, les noies són "invisibles" donats els
paràmetres que de forma majoritària s'han utilitzat per estudiar la joventut des de diferents
perspectives d'anàlisi. Com han destacat Garber i McRobbie, la qüestió no és només la presència o
absència de les noies en les cultures juvenils, definides en termes androcèntrics, sinó també les
formes que elles utilitzen per interactuar entre elles i amb els altres per a negociar el seu propi espai,
97
construint formes culturals específiques de resposta i resistència .
Aquesta comunicació neix d'una investigació més àmplia, en motiu de la motiu de la meva tesi
doctoral en curs, que pretén proposar una mirada des d'una perspectiva de gènere als processos de
risc social en l'adolescència. Un cop definit teòricament què entenem per adolescència en situació de
risc social, es reflexiona sobre la incidència de la variable gènere per a l'anàlisi de les diferències en
les respostes i formes d'expressió que nois i noies manifesten davant les condicions de risc social en
les que viuen, així com entorn als discursos que emprem per explicar-les. L'anàlisi es realitza a partir
dels resultats d'un estudi empíric, basat en entrevistes en profunditat a professionals de l'educació
98
social que treballen amb adolescents en situació de risc social . realitzat previ al treball de camp de
la tesi, basat en històries de vida a noies.
96
RUTER, M. y otros (2000) La conducta antisocial de los jóvenes. Madrid: Cambridge University Press; p. 352.
97
McROBBIE, A.;GARBER, J. (1997) "Girls and subcultures [1975]" a GELDER, K. i THORNTON, S. (eds) The
subcultures reader, London: Routledge: 112-120.
98
Aquest estudi forma part de la fase preliminar del treball de camp realitzat en motiu de la meva tesi doctoral en
curs titulada Adolescència, gènere i risc social: un estudi de casos a partir de les trajectòries biogràfiques, inscrita
al Departament de Sociologia de la facultat de Ciències Polítiques i Sociologia (UAB) sota la direcció del Dr.
Salvador Cardús.

Joves i desigualtats de gènere99.

Sònia Parella (Universitat Autònoma de Barcelona)
La intervenció es proposa analitzar la situació dels i les joves des d’una perspectiva de gènere. L’edat
acostuma a ser el factor definidor bàsic dels joves, tant a l’hora de portar a terme estudis acadèmics
sobre aquest col·lectiu com a l’hora de dissenyar i aplicar polítiques per a joves. Això fa que tendim a
pensar que aquest col·lectiu és un tot homogeni i que ben sovint s’obviï el gènere i el fet que les
dones joves formen part d’un col·lectiu travessat per una doble subordinació: ser joves i a més a més
dones. Òbviament, aquesta doble subordinació es materialitzarà de forma diferent segons l’origen
social i ètnic.
Ser dona jove significa, tal com molt bé descriuen els estudis de la sociòloga Teresa Torns, que en el
trànsit cap a la vida adulta cal fer front no només al procés d’inserció en el mercat de treball, tal com
els passa als nois, sinó també a la participació en l’activitat reproductiva. Per la qual cosa, aquest
procés de transició afecta de diferent manera als nois i a les noies, no només per les discriminacions
laborals en base al gènere amb les que elles es trobaran, sinó també perquè tan aviat com adquireixin
l’estabilitat afectiva amb molta probabilitat hauran de fer-se càrrec d’un treball, el reproductiu, que les
mantindrà des d’aleshores en règim de “doble presència”.
Sovint ni les pròpies dones joves en són conscients. Els canvis que han protagonitzat les dones en els
darrers anys ha permès a les dones joves assolir quotes d’igualtat inimaginables fa uns anys.
L’imaginari col·lectiu de les dones joves acostuma a ser el de la igualtat d’oportunitats. A més a més,
l’absència de càrregues familiars que tenen les joves com el retard de la maternitat oculten la doble
adscripció productiva i reproductiva. Moltes noies joves no han realitzat treball reproductiu al llarg de
la seva vida (o fins i tot moltes ni tan sols saben com es fa), a l’igual que els nois joves. Ara bé, elles
sí se’l troben tan bon punt adquireixen càrregues familiars, a diferència d’ells.
Una sèrie de dades ens poden portar a pensar que, efectivament, la igualtat d’oportunitats entre
gèneres és un tret característic de l’actual col·lectiu de joves.
• Si analitzem els joves segons nivell educatiu, els resultats no poden ser més optimistes: l’any
1996 a Catalunya, un 24% de les dones entre 25 i 29 anys tenen estudis universitaris versus
un 16.2% dels homes.
• Durant el curs 2001/2002, un 53% dels estudiants matriculats a la Universitat, a nivell

d’Espanya, són dones.
99
Text de l’exposició. No citar sense permís de l’autora

• Si analitzem l’evolució de les taxes d’activitat segons sexe i grups d’edat, tot i que segueix
essent menor que la masculina en tots els trams d’edat, la taxa d’activitat femenina s’ha
incrementat en els darrers anys gràcies principalment a l’augment de l’activitat de les dones
joves, sobretot entre les que disposes d’estudis mitjans o superiors (a Espanya, quart
trimestre de l’any 2001, dins del grup de 25 a 29 anys, s’observa una taxa masculina de
gairebé el 90% i una femenina del 80%). En el cas de les noies joves, no només es detecta
una taxa d’activitat més elevada que en la resta de grups d’edat dins del col·lectiu femení,
sinó que, a més a més, la distància respecte la taxa d’activitat masculina s’escurça. Es tracta
de dones que ja no estan disposades a interrompre la seva trajectòria quan es casin o tinguin
fills i que manifesten una clara voluntat de permanència en el mercat de treball.
Però no tot són dades positives. Anem a veure l’altra cara de la moneda:
Les diferències de gènere ja es comencen a detectar quan observem el tipus d’estudis que trien nois i
noies. Gairebé el 40% dels nois actualment matriculats els troben en carreres universitàries tècniques
i només l’11.52% de les dones ho estan. Les dones, en canvi, les trobem molt més presents en les
Ciències Socials i Jurídiques, les Humanitats i en les Ciències de la Salut. La socialització diferencial
de gènere continua doncs present i provoca que els estudis més feminitzats acostumin a ser els que
tenen menys oportunitats laborals.
Una altra dada d’interès a l’hora d’identificar desigualtats de gènere, ens mostra que si bé entre els
nois joves la taxa d’activitat és clarament més elevada entre els homes casats que els solters, en el
cas de les dones la relació entre taxa d’activitat i estat civil és justament la inversa. Les dones joves
casades tenen una taxa d’activitat inferior a la de les dones joves solteres en el tram de 25 a 29 anys
(de 84.5% a 69%). Aquest fet ja ens permet afirmar que l’esfera domèstica-familiar, en definitiva, les
càrregues familiars, afecta i limita la presència de les dones a l’esfera productiva, cosa que no
succeeix en el cas dels nois. En alguns segments, sobretot entre les dones joves amb menys estudis i
amb un horitzó més centrat en la vida familiar, l’estat civil de “casades” afavoreix la inactivitat.
Aquesta constatació fa encara vigent també entre els i les joves l’imaginari patriarcal que manté que
correspon a l’home el paper de garant d’ingressos o cap de família en el nucli familiar.
Si analitzem el tipus d’inserció laboral dels i les joves, observem de seguida que les pautes de
segregació laboral que caracteritzen el conjunt del col·lectiu femení també es mostren amb virulència
entre les noies. Bona part de les taxes d’activitat femenina han estat absorbides pel sector serveis,
sobretot en l’hosteleria, el comerç, els serveis socials i els serveis personals, tal com mostra la taula.
Òbviament, si tenim en compte que està creixent la importància dels serveis en la creació d’ocupació,
és natural que els i les joves, que són els que s’incorporen els últims al mercat de treball, s’insereixin
preferentment en el sector serveis. Però aital concentració en el sector serveis és un fenomen

típicament femení i no afecta de la mateixa manera als nois joves. Per la qual cosa, ens trobem
davant d’una segregació ocupacional segons la qual hi ha activitats considerades típicament
masculines i típicament femenines. D’aquesta manera, l’imaginari col·lectiu patriarcal atribueix a la
dona unes qualitats i atributs inherents al seu sexe, que la capaciten especialment per a desenvolupar
unes ocupacions concretes, considerades femenines per antonomàsia i, justament, per això,
econòmicament i socialment més valorades.
És així com es detecta una creixent estructura ocupacional polaritzada també per a les dones joves,
en el sentit que trobem a les que compten amb un major nivell educatiu concentrades en sectors com
l’educació o la sanitat i, la resta, en activitats del sector serveis menys qualificades. En aquest sentit,
un dels denominats “nous jaciments d’ocupació” que genera més llocs de treball a nivell local en
l’actualitat, són els serveis a la vida diària o serveis de proximitat, que semblen destinats en exclusiva
a l’ocupació femenina i això té clara repercussions el col·lectiu de les nois joves. Es tracta d’unes
activitats ben sovint desprestigiades, poc remunerades, amb un clar referent servil, desregulades,
exposades a pèssimes condicions de treball i que exigeixen qualificacions poc reconegudes des del
mercat de treball. En aquests moments són les dones immigrants les principals candidates a ocupar-
se en aquests serveis, juntament amb les dones autòctones sense estudis. Els serveis relacionats
amb les persones, sota les condicions en les que actualment s’estan desenvolupant, estan
configurant un important ghetto femení.
Però no només identifiquem una marcada segregació ocupacional femenina, sinó que també són
víctimes en major mesura de la precarietat. No podem negar que la precarietat incideix especialment
en el col·lectiu dels joves i que la seva incidència ha augmentat molt en els darrers 15 anys. Però no
és menys cert que la precarietat afecta de diferent manera a les noies que als nois, tant en termes de
temporalitat del contracte com de la jornada a temps parcial. Pel que fa al contracte temporal, si bé
no es pot afirmar que tingui una major incidència entre els noies que entre els nois, les dades de
l’EPA sí ens mostren que les noies joves amb contracte temporal acostumen a tenir contractes de
menor durada que els nois amb contracte temporal. Pel que fa a la jornada a temps parcial, anem a
veure algunes dades: un 78.3% de les persones actives amb jornada a temps parcial a Espanya són
actualment dones (4rt trimestre 2001). D’aquestes dones, només el 10% admet que treballa a temps
parcial perquè no vol un treball a jornada completa. Curiosament el contracte a temps parcial és la
modalitat més utilitzada en el sector serveis.
I no podem acabar aquest llistat de manifestacions de la desigualtat de gènere en el mercat de treball

dels i les joves, tal com molt bé ens recorden Teresa Torns i Pilar Carrasquer, si no ens centrem en
l’atur. La desocupació de les joves és un dels eixos centrals de la problemàtica de l’atur. Bona part de
l’augment de les taxes d’activitat femenina que s’ha destacat abans ha anat a parar directament a
l’atur. Certament, per a tots els trams d’edat sempre són més altes les taxes d’atur femenines que les
masculines; per ò les taxes d’atur més elevades afecten a les dones joves. Tal com s’aprecia a la

Taula, a la cohort de dones entre 25 i 29 anys, el 30% es troba en situació d’atur. La incidència de
l’atur entre les joves es un resultat de l’augment de l’activitat dins d’aquest col·lectiu.
Podríem pensar que la taxa d’atur disminuirà a mesura que s’adquireix nivell educatiu. Això és cert,
però l’efecte dels estudis sempre és menor entre les joves que entre els joves. És així com la taxa
d’atur de les dones joves universitàries és pràcticament la mateixa que la dels nois joves analfabets.
Per la qual cosa l’atur de les joves no només és una qüestió de l’augment de les expectatives laborals
de les dones amb estudis (que també influeix), sinó que la perspectiva de gènere ens permet
identificar una imaginari social de major tolerància cap a l’atur juvenil femení que cap al masculí. En
aquest sentit, sembla que només s’accepta la gravetat de l’atur quan afecta als actuals caps de
família masculins o als futurs caps de família.
Com a conclusió de tot el que hem vist, podem afirmar que les càrregues familiars s’erigeixen com
uns dels principals factors que determinen les oportunitats laborals de les dones. És per això que les
dones joves estan disposades a retardar la maternitat (i , de fet, ho estan fent) perquè no interfereixi
en la seva inserció laboral. Però aquestes opcions individuals, a banda del sacrifici i renúncia a nivell
personal que moltes vegades suposa la masculinització de l’estil de vida, no elimina el fet que el
mercat de treball segueixi estructurant-se a partir de les relacions socials de gènere i de l’entramat
patriarcal.
L’expansió de l’activitat femenina remunerada no ha estat suficientment acompanyada de nous

repartiments de les tasques domèstiques entre homes i dones. Tot i que entre les generacions més
joves i amb major nivell educatiu s’observen majors quotes d’igualtat entre homes i dones a l’esfera
reproductiva i una separació de rols menys rígida, encara queda molt camí per recórrer. Les noves
generacions masculines són conscients que han de col·laborar a la llar, però aquesta predisposició,
molt sovint, o bé forma part d’una actitud condescendent que no qüestiona la divisió sexual del treball,
o bé es limita a oferir una “ajuda” puntual, de manera que és la dona la que organitza, gestiona i, en
definitiva, es responsabilitza del treball reproductiu.
Tot això ens porta a pensar en quin ha de ser el disseny de les polítiques d’ocupació per a joves.
Òbviament, no pot tractar-se de polítiques que simplement impulsin l’ocupació, com ara la femenina,
per exemple, que hem vist que és la més afectada per l’atur. Cal ser ben conscients, d’una banda, de
les desigualtats de gènere que travessen el propi mercat de treball i, de l’altra, tenir en compte la
importància del treball domèstic-familiar; un treball que afecta al conjunt de la societat però que
actualment recau només sobre les dones i que limita les seves possibilitats d’inserció. Les polítiques
d’ocupació no haurien de basar-se en model productivistes que només prioritzen la producció de béns
i serveis i que no deixen espai per tal que homes i dones puguin fer-se càrrec de l’atenció i cura de les
persones.

El gènere és doncs un element diferenciador clau de la situació dels joves. Les dones joves es troben
en l’actualitat en una situació ambigua. Sens dubte, gaudeixen dels beneficis conquerits per la lluita
feminista de les generacions anteriors: l’emancipació, la individualització i l’autonomia personal. Han
accedit massivament als estudis superiors i tenen expectatives laborals similars a la dels joves
masculins, tant en termes de remuneració com de vocació i trajectòria professional. Però els
condicionants estructurals als que s’enfronten no són els mateixos. No només han de fer front a un
MT que ja hem vist que se’ls presenta com a discriminatori, sinó que alhora no tenen el suport
necessari des de les Administracions per tal de fer front a la doble presència, a no ser que optin per
renunciar a les càrregues familiars. El cost emocional i professional de la doble presència és tot un
repte per a aquestes joves i moltes d’elles la viuen de forma xocant i traumàtica, imbuïdes com han
estat des de sempre per l’imaginari de la igualtat d’oportunitats. La igualtat no és tan real com
s’havien imaginat. Però no hem d’oblidar que es tracta de dones joves que no estan disposades a
renunciar a res ni a tornar enrera i que a elles els correspon un paper molt actiu en els debats actuals
sobre el repartiment del treball i la superació de les desigualtats de gènere.

Bibliografia.
Alberdi, I. et al. 2000. Les dones joves a Espanya. Barcelona: Fundació “La Caixa”.
Balbo, L. 1979. “La doppia presenza”. Inchiesta, núm. 32.
Casal, J. 1997. “Modalidades de transición profesional, mercado de trabajo y condiciones de empleo”.
Cuadernos de Relaciones Laborales, núm. 11.
Torns, T.; Carrasquer, P. “El empleo de las jóvenes”
Torns, T. “Les joves i l’ocupació”
Torns, T. 1998. “Juventud y nuevos yacimientos de empleo: retos y posibilidades”. Revista de
Estudios de Juventud, núm. 41.
Fonts estadístiques utilitzades.
Institut d’Estadística de Catalunya (1996). Estadística de població 1996. Barcelona: Generalitat de

Catalunya - Idescat.
Instituto Nacional de Estadística (2002). Estadística de la Enseñanza Superior en España. Madrid:
INE
Instituto Nacional de Estadística (2002). Encuesta de Población Activa. Resultados detallados.
Madrid: INE

Taula 1. Taxes d'activitat per grups d'edat i sexe. Espanya.

4rt trimestre 2001.
Total Homes Dones
TOTAL 51,8 64,2 40,4
De 16 a 19 26,2 31,3 20,8
De 20 a 24 62,8 68,1 57,4
De 25 a 29 85,0 90,0 79,7
De 30 a 34 83,2 95,2 71,2
De 35 a 39 79,8 95,0 65,2
De 40 a 44 78,6 93,9 64,2
De 45 a 49 74,4 92,9 57,0
De 50 a 54 65,7 88,6 44,0
De 55 a 59 52,5 74,6 31,8
De 60 a 64 31,3 46,6 17,4
De 65 a 69 4,1 6,0 2,5
De 70 i més 0,5 0,9 0,2
Font: INE Encuesta de Población Activa.
Taula 2. Ocupats/des joves segons sexe i branca d'activitat. Espanya.

4rt. Trimestre 2001.
Homes Dones
TOTAL 100 100
Agricultura, ramaderia, caça, pesca i silvicultura 5,7 2,1
Indústries 25,7 16,7
Construcció 22,1 2,1
Comerç i reparacions 15,5 25,1
Hosteleria 5,9 8,2
Transport, emmagatzematge i comunicacions 6,0 4,6
Intermediació financera 1,4 3,1
Activitats immobiliàries i de lloguer; serveis empresarials 7,3 10,2
Administració pública, defensa i seguretat social obligatòria 4,1 3,1
Educació 2,1 5,6
Activitats sanitàries i veterinàries, serveis socials 1,3 7,1
Altres activitats socials i serveis personals 2,9 6,6
Personal domèstic 0,1 5,3

Taula 3. Taxes d'atur per sexe i grups d'edat segons nivell educatiu.
Espanya. 4rt trimestre 2001.
Homes Dones
Ed. primària Ed. superior Ed. primària Ed. superior
TOTAL 10,1 6,7 19,5 15,5
De 16 a 19 30,6 4,6 49,3 43,3
De 20 a 24 21,9 20,3 27,9 32,1
De 25 a 29 16,4 12,6 33,0 20,2
De 30 a 44 11,4 4,4 23,3 11,4
De 45 a 54 7,8 1,9 17,6 6,4
De 55 i més 7,4 2,9 11,9 3,8

Protección social y justicia intergeneracional. ¿Beneficia el principio

contributivo a los jóvenes actuales?
José Antonio Noguera (Universitat Autònoma de Barcelona)
En esta ponencia me propongo analizar mínimamente las relaciones entre el actual sistema de
protección social y algunos principios de justicia intergeneracional, con referencia específica a la
situación de la población joven. Para ello, me centraré únicamente en las políticas de prestaciones
monetarias, y especialmente en el sistema de pensiones. En primer lugar, contextualizaré la situación
actual de los sistemas de protección social, y las reformas que están teniendo lugar en ellos, y
concretamente en el caso español. Haré referencia, a continuación, a las discusiones actuales sobre
si el Estado del Bienestar realiza o no ciertos principios de justicia intergeneracional. Pasaré entonces
a evaluar qué problemas tiene el principio contributivo dominante hoy en esos sistemas para la
protección social de la población más joven; a este respecto, enumeraré algunos mitos que los
defensores de tal principio suelen aducir en su favor. Finalmente, presentaré los rudimentos de un
posible modelo alternativo de protección social.
1. El contexto actual de reformas en la protección social.
Vivimos un momento de lentas pero incesantes reformas en la arquitectura de los Estados del
Bienestar construidos en Europa Occidental tras la Segunda Guerra Mundial. Dichos cambios están
teniendo lugar también en otras latitudes, como los EE.UU. y Canadá, Australia y Nueva Zelanda, o
América Latina. En general, y haciendo ahora abstracción de las diferencias y matices propios de
cada país concreto, tales reformas apuntan en la dirección de un debilitamiento de la intensidad y
duración de las prestaciones, de su cobertura, y de su carácter de derechos exigibles por parte de los
ciudadanos. Dicho de otro modo, las prestaciones sociales son cada vez más selectivas, más
focalizadas en determinados colectivos, más condicionales a la participación en el mercado de trabajo
(el famoso welfare-to-work popularizado por los laboristas británicos), y más dependientes de la
discrecionalidad de la administración correspondiente (un buen ejemplo de todo ello lo hemos visto
con la reforma del seguro de desempleo que el Gobierno español aprobó recientemente, para retirarla
meses después).
Por lo que hace específicamente al sistema de pensiones en su nivel contributivo -que constituye con
creces la principal partida de gasto social en la mayoría de los países desarrollados-, las reformas se
orientan hacia la introducción de una mayor proporcionalidad entre lo aportado (cotizaciones) y lo
recibido (prestaciones), un estímulo de los planes privados de pensiones (ya sean individuales o de
empresa), y una flexibilización de la edad de jubilación (tanto “hacia abajo”, en forma de
prejubilaciones, como “hacia arriba”, en forma de retraso de la jubilación o de compatibilización del
cobro de la pensión con el desempeño de un empleo remunerado, algo que hemos visto aprobar
también recientemente en el estado español). Asimismo, en algunos estados como Alemania, Italia o

Francia, el déficit de la Seguridad Social y la llamada “amenaza demográfica” (en forma de un

previsible aumento de la “tasa de dependencia” entre jubilados y activos) presionan en favor de una
reducción en la generosidad de las prestaciones, o bien de un aumento de las cotizaciones pagadas
por trabajadores y empresas.
2. ¿Qué piensa de las reformas la opinión pública?
¿Cómo parece estar respondiendo la opinión pública ante este tipo de políticas? Los últimos estudios
de opinión realizados sobre el tema en la Unión Europea arrojan resultados bastante coincidentes
(cfr. Schokkaert y Van Parijs, 2002):
§ En general, continúa existiendo un amplio apoyo social a los sistemas de pensiones

públicos y de reparto (esto es, aquellos en los que las cotizaciones de los activos
financian las pensiones de los que están jubilados en el mismo momento).
§ Pero, al mismo tiempo, se aprecia una creciente desconfianza sobre el futuro de tales
sistemas, y sobre la posibilidad de obtener en el futuro prestaciones del mismo nivel que
las actuales (en este clima de opinión, no cabe duda, han influido sobremanera las
campañas de bancos, aseguradoras, algunos medios de comunicación, y algunos
organismos internacionales como el FMI o el BM, destinadas a favorecer la suscripción de
planes privados de previsión).
§ Los jóvenes son, a este respecto, quienes muestran una mayor desconfianza respecto el
futuro de sus pensiones; en general, están dispuestos, en la medida en que su renta lo
permita, a pagar más por ellas, tanto vía cotizaciones como vía suscripción de planes
privados (en los últimos 10 o 12 años, los planes privados de pensiones en España se
han multiplicado por 7, y alrededor de un tercio de los ocupados cuenta hoy día con
alguno de ellos). Sin embargo, existe un cierto sentimiento de “malestar generacional”,
debido a la percepción de que las generaciones que hoy están llegando a la edad de
jubilación han disfrutado y disfrutan de un período de “vacas gordas” que ellos no van a
disfrutar. En este sentido, se reclama que los mayores comiencen a asumir también parte
del coste de las reformas.
§ Se detecta asimismo una fuerte oposición a cualquier retraso en la edad de jubilación,

debido al “agravio comparativo” que ello supondría respecto de las generaciones
anteriores.
§ Por último, parece existir un mayoritario y creciente apoyo a la idea de establecer una
pensión básica garantizada, no contributiva, individual y universal para toda la población
mayor de 65 años. Volveré sobre este tema al final de la ponencia.

3. Tendencias en el caso español.
¿Cómo se han reflejado todas las tendencias de cambio comentadas en el sistema de protección
social español? Cabe contestar que, en principio, las líneas generales que se han mencionado se han
venido aplicando, con matices, en nuestro sistema de protección social desde el inicio de los años 90
(y ello con gobiernos de uno u otro signo político, e incluso, en ocasiones, en el marco de amplios
pactos político-sociales, como el Pacto de Toledo en 1995). Probablemente sea la protección por
desempleo la que ha experimentado mayores recortes tanto en intensidad como en duración de las
prestaciones, además de haber aumentado el grado de “rigidez” con que se han implementado las
contraprestaciones que los beneficiarios deben cumplir (Noguera, 2000b). En cuanto a las rentas
mínimas de inserción de las Comunidades Autónomas, resulta bastante difícil hallar un patrón
homogéneo de evolución, pues podemos encontrar casos, como el catalán, donde tales rentas
continúan estancadas en bajos niveles de protección y cobertura, y en una alta rigidez burocrática en
cuanto a contraprestaciones laborales o de otro tipo, junto a otros, como el vasco, donde la flexibilidad
y generosidad del programa son de facto mucho mayores (y pasando por otros casos más mesetarios
donde toman la forma de auténticos programas de workfare o “salario sudado” al estilo de las
workhouses isabelinas) (Ubasart y Noguera, 2002; Adelantado y Noguera, 2001).
El sistema de pensiones también ha experimentado en los últimos años una serie de reformas que a
medio y largo plazo afectarán sin duda a su arquitectura tradicional (Noguera, 2000a). Sobre todo a
partir del Pacto de Toledo en 1995, se han ido aprobando diversas disposiciones legislativas -la
mayoría pactadas con los agentes sociales, aunque no todas-, que han ido reconfigurando el
escenario futuro de la previsión social:
§ En primer lugar, y a diferencia de lo que ocurre en países de nuestro entorno como

Alemania, Italia o Francia, la estabilidad financiera del sistema de pensiones contributivas
de la Seguridad Social no parece en peligro durante los próximos 20 o 30 años (y hacer
proyecciones más allá, aunque esté de moda en ciertos ámbitos, resulta sin duda gratuito
e ilusorio, pues es casi seguro que se verán desmentidas por la evolución económica
real: hace 50 años ni el más optimista de los analistas hubiera previsto la actual situación
del sistema). Debe tenerse en cuenta, a este respecto, que la estabilidad financiera de un
sistema público de pensiones nunca es un problema demográfico, sino una cuestión
distributiva, y por tanto política. En el caso español, además, existe un superávit contable
razonablemente amplio, que ha permitido crear un bien dotado fondo de reserva, gracias
a la separación de las fuentes de financiación que estableció el Pacto de Toledo, a partir
de la cual las prestaciones no contributivas se financian únicamente con cargo a los
impuestos generales (y no, como venía ocurriendo, con las cotizaciones). No se trata, por
tanto, de un supuesto acierto en la gestión del actual Gobierno, sino de una simple

reforma contable que, si se hubiera hecho antes, hubiera impedido hablar de “déficit” en
la Seguridad Social.
§ El Pacto de Toledo inició también una serie de medidas destinadas a fomentar el

incremento de proporcionalidad entre lo cotizado y lo recibido. Tales medidas
incrementan la equidad del sistema en muchos aspectos (por ejemplo, entre los
regímenes de autónomos y de asalariados), pero pueden poner en peligro ciertos
aspectos redistributivos y protectores del mismo (por ejemplo, una reducción del importe
de las pensiones de aquellos trabajadores con historiales laborales y de cotización más
fragmentarios e inestables).
§ En los últimos años se ha dado también un cierto boom de las prejubilaciones, la mayoría
realizadas por grandes empresas (muchas de ellas con amplio margen de beneficio)
como parte de una política de sustitución de mano de obra “adulta” por otra “joven”,
supuestamente más dócil, con peores salarios y condiciones laborales, y más dispuesta a
la movilidad funcional y geográfica, así como a las “horas extra” impagadas. En la
mayoría de los casos, buena parte de la factura de tales prejubilaciones a corrido a cargo
de las arcas públicas (mayormente del INEM), lo cual ha provocado “llamadas al orden” a
algunas empresas incluso por parte del Gobierno del PP. No parece probable que tal
proceso continúe indefinidamente por dos razones: por un lado, por la creciente
penalización que supondrá para las prestaciones recibidas (algo menos admisible cuando
la voluntariedad de la prejubilación es en muchos casos más que discutible); y por otro,
porque la nueva mano de obra será más barata y fácilmente prescindible vía despidos
ordinarios en caso necesario.
§ Por último, se ha avanzado aceleradamente en la última década en la expansión de las

pensiones privadas, que como dijimos cubren ya a un tercio de la fuerza laboral. Dos
tendencias juegan a favor de la misma: en primer lugar, el citado clima de desconfianza -
bastante injustificado a tenor de los datos- sobre el futuro de las pensiones públicas; pero,
en segundo lugar, las crecientes ventajas fiscales que hacen que tales planes salgan
prácticamente “gratis” fiscalmente a sus suscriptores, y que constituyen, además, una
redistribución regresiva de la renta, al transferir recursos públicos precisamente a
aquellas capas de población con rentas medias-altas. No es nada diáfano, sin embargo,
el futuro de tales planes de previsión, si hemos de juzgar por las sustanciales pérdidas de
rentabilidad que las recientes turbulencias financieras han producido en los mismos.
4. ¿Un estado del bienestar “para ancianos”?
Algunos estudiosos han comenzado a suscitar la cuestión de si el Estado del Bienestar tal y como lo
conocemos en países como España -cercanos al llamado “modelo continental”- tiene o no un claro

sesgo “gerontocrático” o favorable a la población de mayor edad (cfr. Esping-Andersen y Sarasa,

2002; McKerlie, 2002; Schokkaert y Van Parijs, 2002). Lo cierto es que el estado español se configura
como uno de los regímenes de bienestar más favorables a los ancianos o jubilados: el gasto en
prestaciones y servicios que se dedican a los mismos supera el 10% del PIB, mientras que el gasto
en prestaciones y servicios destinadas a los menores de edad y jóvenes (incluyendo la educación,
que constituye la parte del león), no llega al 6% del PIB. Otros cálculos ponen de manifiesto que por
cada euro que se gasta en jóvenes, se gastan tres euros en mayores de 65 años (mientras que, por
ejemplo, en los países nórdicos, la relación es de 1’5 euros por cada euro destinado a jóvenes).
Estos y otros argumentos han reavivado un cierto debate sobre el supuesto “conflicto
intergeneracional” que estaría a la vuelta de la esquina: los más jóvenes, se dice, acabarán
negándose a pagar las generosas prestaciones que cobran muchos mayores, pero que ellos
dudosamente van a cobrar debido a la precariedad creciente del mercado de trabajo, que les impedirá
contar con historiales continuados y estables de cotización social. Por su parte, y debido a las
tendencias demográficas, los ancianos serán un grupo cada vez más numeroso de la población, y
además del cuerpo electoral (cosa que no ocurre con los menores de 18 años), lo que les configurará
como un auténtico “grupo de presión” cuyos intereses de cara a la apropiación de una parte
sustancial de la renta nacional no podrán ser ignorados por ningún gobierno (que sí podrá ignorar, sin
embargo, los intereses de las generaciones más jóvenes, sin derecho a voto o desmotivadas
políticamente) (Hinrichs, 2002). Frente a este tipo de previsiones, algunas voces han coqueteado con
la idea de modificar los sacrosantos principios que rigen el derecho de sufragio en nuestras
sociedades, ya sea -en las versiones más radicales- privando de él a los ancianos, como -en otras
más moderadas- ponderando el valor del voto para determinados grupos de edad, o concediendo el
derecho al voto a los menores de 18 años (y considerando, en el caso de las edades más tempranas,
que ese derecho sería ejercido “por poderes” a través de un voto adicional para los padres por cada
hijo menor de cierta edad) (cfr., para una discusión de estas propuestas, Van Parijs, 1999; Hinrichs,
2002).
Frente a estas propuestas, otros autores han replicado de diversas formas:
§ Argumentando que, más que un conflicto intergeneracional, lo que existen son diversas
políticas nacionales con prioridades y efectos muy variables sobre la distribución de la
renta entre los grupos de edad: así, por ejemplo, los países nórdicos y otros cuentan con
generosas prestaciones y servicios para la juventud, que no van en detrimento de la
atención a los mayores.
§ Proponiendo la llamada “regla de Musgrave” como principio razonable de justicia

intergeneracional en cuanto a la distribución de la renta: según dicha regla, se debería
mantener siempre constante la ratio entre la renta media de los jubilados y la de la

población activa (Schokkaert y Van Parijs, 1999): ello conduciría a compartir tanto los
costes de las “vacas flacas” como los beneficios de las “gordas”.
§ Cuestionando la eficacia de modificar los derechos al voto como estrategia para alcanzar
una mayor justicia intergeneracional, por varios motivos: porque la población mayor de 65
años no constituye un grupo electoralmente homogéneo, o porque el “voto delegado” en
los padres de los menores de edad no haría más que “duplicar” el que ya hubieran
decidido los primeros, o porque la ponderación del voto se podría usar para objetivos
políticos totalmente diferentes (e inaceptables) (Hinrichs, 2002).
§ Poniendo de manifiesto, por último, que la distribución de la renta a través de las

generaciones no tiene por qué plantearse como un “juego de suma cero” (donde lo que
ganan unos lo pierden otros), dado que cualquier cohorte de población pasará por todos
los grupos de edad, y por tanto las inversiones actuales en las generaciones hoy jóvenes
son de hecho inversiones en las futuras generaciones ancianas, dado que incrementarán
las posibilidades de éstas de tener mayores rentas durante la vejez (Esping-Andersen y
Sarasa, 2002).
En definitiva, y dada la complejidad de la cuestión de la justicia intergeneracional, cualquier

planteamiento simplista al respecto parece poco plausible. No obstante, existen argumentos para
suscitar cierta preocupación por los derechos a la protección social de las generaciones hoy jóvenes.
5. ¿Cómo afectará esta evolución a las generaciones más jóvenes? Problemas del principio
contributivo.
5.1. La contributividad crea exclusiones.
Dado que en los sistemas contributivos es la cotización lo que genera el derecho a una prestación,
ésta aparece así claramente vinculada a la participación en el mercado de trabajo: se genera en virtud
de la misma, y su intensidad y duración dependen también de ella. Pues bien, salta a la vista que los
supuestos sobre los que se edificaron estos sistemas están en crisis e incluso en vías de
desaparición: tales supuestos eran un puesto de trabajo para toda la vida, una familia nuclear estable
(con cabeza de familia masculino), el pleno empleo (también masculino) y una cierta homogeneidad
en las condiciones laborales de la población ocupada (empleo a tiempo completo y con salarios
suficientes para mantener una familia). El paradigma keynesiano con el que se diseñó el Estado del
Bienestar contemporáneo partía de la hipótesis de que la ausencia del mercado de trabajo sería un
fenómeno esporádico, durante el cual, gracias a las contribuciones previas, no habría problemas
serios para mantener la renta. El problema es que la ausencia del mercado de trabajo desde hace
más de 20 años está más extendida y es más permanente de lo que los inspiradores de los sistemas
contributivos imaginaron nunca. El pleno empleo era un supuesto ineludible para que la protección

social contributiva tuviese efectos cohesionadores, y así lo declaraban abiertamente defensores de la

misma como Beveridge.
Una de las principales limitaciones del principio contributivo es, por tanto, su dificultad de adaptación
a contextos socio-económicos cambiantes. Cuando fallan sus supuestos, la contributividad reproduce
las desigualdades y exclusiones del mercado de trabajo del que depende. Y eso es exactamente lo
que está ocurriendo en la actualidad; tomemos el caso de España (un país con un sistema
contributivo de tipo "continental", relativamente fuerte y consolidado): en 1999, sólo 13,6 millones de
personas estaban ocupadas, lo que representa únicamente el 52% de la población en edad laboral, y
el 34% de la población total. En torno a un tercio de los hombres y dos tercios de las mujeres en edad
laboral vivían fuera del mercado de trabajo; si tomamos a los jóvenes entre 16 y 24 años, la
proporción de "exclusión salarial" es de dos tercios. Las exclusiones del mercado de trabajo tienen,
por tanto, un claro sesgo de género y de edad, que es de esperar se refleje claramente en el sistema
de prestaciones contributivas. En general, mujeres y jóvenes lo tienen mucho más difícil para generar
derechos contributivos (o para hacerlo con una cierta intensidad) en un contexto de desempleo
estructural y creciente precariedad laboral: baste pensar que en España, actualmente, hay que cotizar
un mínimo de 15 años para tener derecho a pensión contributiva, y 35 para alcanzar el 100% de la
base reguladora (equivalente a la media de los salarios de los últimos 12 años, a ampliar a 15 en
virtud de las últimas reformas, y, si hemos de hacer caso a ciertas filtraciones, a toda la vida laboral).
La contributividad, por tanto, produce exclusiones: no cubre a los desempleados de larga duración,
trabajadores a tiempo parcial o eventuales, auto-empleados con bajas rentas, divorciadas, cuidadoras
o amas de casa sin empleo, y en general, a personas con historiales parciales y fragmentarios de
contribución a la Seguridad Social.
La pregunta que se debe plantear con urgencia es por tanto la siguiente: ¿tiene sentido mantener una
protección social “de primera” para quienes trabajen remuneradamente en el mercado, y otra “de
segunda” para quienes trabajen sin remuneración fuera de él (caso de las amas de casa) o no hayan
tenido oportunidades reales de cotizar lo suficiente (caso de muchos jóvenes, trabajadores precarios,
desempleados o marginados)? ¿No conduce esta lógica a una creciente dualización social? ¿No es el
momento de retomar algunos de los debates que motivaron las reticencias originales de la izquierda
europea a la contributividad, y de cuestionar el modelo productivista, centrado en el empleo, en que
ésta se basa? La alternativa de una Renta Básica de ciudadanía (RB) superaría en principio la
exclusión y la fragmentación entre diversas categorías de beneficiarios, ya que toda la ciudadanía
tendría derecho a la misma de forma incondicional. Un programa de RB con cuantías fijadas al nivel
de la línea de la pobreza erradicaría la misma por definición. Los recursos para ello existen,
tratándose por tanto de un problema de distributivo.

5.2. La contributividad tiene efectos distributivos opacos.
Pero la redistribución de la riqueza ha sido precisamente otro de los puntos grises del Estado del
Bienestar en crisis. Pensemos, por ejemplo, en dos factores de redistribución regresiva que cabe
tomar en consideración. En primer lugar, existe la posibilidad de que trabajadores con salarios bajos-
medios y con empleos inestables, que quizá nunca generen derecho a pensión contributiva (por no
cotizar el mínimo de años) o generen un derecho muy débil, pueden estar pagando con sus
contribuciones las pensiones actuales de trabajadores que han tenido un empleo estable y un sueldo
medio-alto, y que incluso puede que tengan pensiones mayores que los salarios de los primeros. En
un contexto de creciente flexibilización y precariedad del empleo para las generaciones más jóvenes,
este escenario no resulta ni mucho menos descabellado. En segundo lugar, en todos los sistemas
contributivos se produce una redistribución regresiva debida a las diferencias en la esperanza de vida
y la duración de la vida laboral: los ricos empiezan a pagar más tarde (por haber prolongado su
período de estudios) y viven más años que los pobres, así que por término medio cotizan durante
menos tiempo pero a la vez sus prestaciones duran más que las de éstos últimos.
5.3. ¿Aseguran los sistemas contributivos la solidaridad intergeneracional?
A veces se han defendido los sistemas contributivos de reparto con el argumento de que establecen
un "contrato generacional" entre los activos y los inactivos en cada momento histórico. Sin embargo,
hay una connotación importante del mismo que resulta más discutible: un contrato tal, establecido
según las reglas de los sistemas contributivos, no tiene por qué ser necesariamente un contrato
solidario; ello dependerá de las tendencias económicas y laborales del momento: en un (no tan
hipotético) contexto de crisis económica y de desregulación laboral creciente, podría ocurrir que la
generación que hoy financiase unas prestaciones de cuantía media lo hiciera con gran esfuerzo
relativo, y sin generar correlativamente unos derechos contributivos de similar intensidad para su
propio futuro. De nuevo, estamos ante un problema distributivo que nada tiene que ver con la
contributividad como tal. Cualquier sistema de aseguramiento de rentas, público o privado,
contributivo o no, es un "contrato generacional" en el sentido de que los activos financian las
prestaciones de los inactivos. La diferencia es que un sistema que contase con una Renta Básica
evidenciaría esa circunstancia, socavando el terreno para el discurso falaz de la "crisis demográfica"
de la protección social; un sistema tal sería mucho más solidario y redistributivo (todas las rentas
financiarían progresivamente una renta universal), y esa redistribución sería transparente, al
depender el nivel de la RB directamente de la marcha real de la economía y de su productividad (y no
de la proporción entre activos e inactivos, como quiere la ideología neoliberal).
5.4. La contributividad no se adapta a los nuevos estilos de vida.
Las prestaciones contributivas, además, nacieron y se implantaron bajo el supuesto de que el salario
del varón cabeza de familia (breadwinner) bastaba para mantener también a su mujer y sus hijos; y

de que, si algo le ocurría a aquél, las pensiones contributivas de invalidez o de viudedad mantendrían
esa renta para evitar que sus allegados cayesen en la pobreza. Pero si el pleno empleo y la
redistribución eran supuestos más que cuestionables, la familia nuclear estable que servía de base a
las políticas sociales de la posguerra tampoco puede asumirse por más tiempo como modelo
generalizado de convivencia en las sociedades desarrolladas: el aumento de los hogares
unipersonales y de las familias monoparentales (normalmente encabezadas por mujeres), los
cambios frecuentes de pareja o las mayores aspiraciones de independencia de las mujeres, son,
entre otras, tendencias que cuestionan ese modelo tradicional de familia (hasta el punto de haberlo
hecho ya minoritario en algunos países europeos). La familia nuclear tradicional ha quedado reducida
a una forma de convivencia entre otras posibles, dentro de un creciente pluralismo de estilos de vida y
modelos de relación. Sin embargo, muchas políticas sociales siguen dirigiéndose a la población con
las anteojeras propias de una situación de homogeneidad familiar que pertenece cada vez más al
pasado. La individualización de los derechos sociales es, por tanto, algo cada vez más necesario si
los cambios actuales en las formas de convivencia familiar y en las relaciones de género han de tener
algún reflejo en las políticas públicas.
Recapitulando: resulta cada vez más obvio que, ante los cambios en las estructuras sociales de los
países avanzados, los Estados del Bienestar tradicionales, basados en buena parte en la
contributividad, no constituyen ya una respuesta aceptable a los problemas sociales, y en muchos
casos incluso reproducen la desigualdad y la exclusión de algunas categorías de población, entre
ellas muchos jóvenes. Es cierto que las contradicciones del principio contributivo eran poco visibles
en tiempos de (relativo) pleno empleo y homogeneidad laboral y familiar, pero actualmente no pueden
ocultarse por más tiempo. Un propuesta como la RB se adaptaría mejor a los cambios sociales en
curso en el mercado de trabajo (flexibilidad, precariedad contractual, necesidad recurrente de
períodos de formación), en las formas de familia (familias monoparentales, cambios frecuentes de
pareja, nuevos tipos de relación), o en las formas de vida (incremento de la individualización,
creciente heterogeneidad de los estilos de vida), ante los cuales las políticas sociales tradicionales
muestran un claro agotamiento (Noguera, 2001).
6. Un posible modelo alternativo.
Finalizaré exponiendo con brevedad las líneas generales de lo que podría constituir un modelo
alternativo al actual, modelo que, de otra parte, no parece tan alejado de lo que algunos países
desarrollados ya tienen o podrían tener en un futuro cercano. A mi juicio, este modelo debería
desarrollarse en tres niveles diferenciados respecto de su gestión, regulación y financiación:
§ La base de todo el sistema sería, en primer lugar, una Renta Básica de ciudadanía de
carácter universal, individual e incondicional. Evidentemente, la financiación e
implementación de esta medida supone dificultades técnicas y financieras, pero existe
evidencia creciente y estudios cada vez más sofisticados que muestran que tales

dificultades no son ni mucho menos insuperables. Una RB de tales características

sustituiría todos los programas de prestaciones asistenciales y no contributivas (subsidio
de desempleo, pensiones no contributivas, rentas mínimas de inserción, etc.), y para
aquellos ciudadanos que tuvieran rentas de mercado podría funcionar como un crédito
fiscal, articulándose con las retenciones del IRPF (aunque, evidentemente, en los casos
de las rentas más altas, los impuestos a pagar compensarían ampliamente el importe de
la RB). Dos pasos intermedios hacia esta RB podrían ser, por un lado, el establecimiento
de una pensión básica universal para los mayores de 65 años, no contributiva e
individual, que unificase al alza todas las pensiones mínimas actuales; quienes tuvieran
una pensión superior, continuarían cobrándola, y quienes la tuviesen inferior, verían su
cuantía completada hasta el nivel de la pensión básica. El segundo paso sería el
establecimiento de una prestación universal para menores de edad, exactamente en la
misma línea. Ambos tipos de prestaciones existen ya en países como Holanda,
Dinamarca o Canadá.
§ En segundo lugar, parece evidente que debería existir un nivel complementario, público y
contributivo, de protección social. Garantizada una RB o una pensión básica con cargo a
impuestos, los efectos inequitativos de la contributividad desaparecerían y se podría
alcanzar una proporcionalidad total entre cotización y prestación sin peligro para la
solidaridad social y la garantía de mínimos. Incluso cabría pensar en aumentar el grado
de voluntariedad para cotizar a este sistema complementario, o en construirlo como un
sistema con mayores elementos de capitalización, aunque público (lo que daría la Estado
un volumen de recursos ingente para la inversión, además de poder garantizar una
rentabilidad más segura y estable que los planes privados).
§ Por último, parece claro que en nuestras sociedades seguirán existiendo planes privados
de previsión, pero, existiendo los dos anteriores niveles de protección pública, no habría
justificación alguna -si es que la hay ahora- para beneficiarlos con ningún tipo de ventaja
o desgravación fiscal. La supresión de todos los beneficios fiscales a los planes privados
sería un requisito de equidad y de progresividad distributiva.
El modelo así esbozado ofrecería una seguridad garantizada a toda la población (incluidos los
jóvenes), un mayor grado de equidad intergeneracional e intrageneracional, una mayor transparencia
en la acción redistribuidora del Estado, y una total individualización de los derechos a la protección
social (e incluso podríamos aventurar que la edad de jubilación dejaría de ser una cuestión en
disputa). Soy del parecer de que tal propuesta resulta sumamente prometedora de cara a la
reconfiguración de los derechos sociales en el siglo que acaba de comenzar.

Bibliografía.
Adelantado, José y Noguera, José A. (2001) “Polítiques de serveis socials i rendes mínimes
d'inserció: les assignatures pendents de la ciutadania social”, en Ricard Gomà y Joan
Subirats (coords.), Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000). Vol. I: Autonomia i
benestar. Barcelona, UB -UAB.
Esping-Andersen, Gösta y Sarasa, Sebastián (2002) “The generational conflict reconsidered”, Journal
of European Social Policy, vol. 12, nº 1.
Hinrichs, Karl (2002) “Do the old exploit the young? Is enfranchising children a good idea?”, Archives
européennes de sociologie, vol. XLIII, nº 1.
McKerlie, Dennis (2002) “Justice Between the Young and the Old”, Philosophy and Public Affairs, vol.
30, nº 2.
Noguera, José A. (2000a) “Las políticas de garantía de rentas I: pensiones”, en José Adelantado
(ed.): Cambios en el Estado del Bienestar. Políticas sociales y desigualdades en España.
Barcelona, Icaria-UAB.
Noguera, José A. (2000b) “Las políticas de garantía de rentas II: protección por desempleo y rentas
mínimas de inserción”, en José Adelantado (ed.): Cambios en el Estado del Bienestar.
Políticas sociales y desigualdades en España. Barcelona, Icaria-UAB.
Noguera, José A. (2000c) “Conclusiones. La re-estructuración de la política social en España”, en
José Adelantado (ed.): Cambios en el Estado del Bienestar. Políticas sociales y
desigualdades en España.. Barcelona, Icaria-UAB.
Noguera, José A. (2001) “La Renta Básica y el principio contributivo”, en Daniel Raventós (ed.), La
Renta Básica. Por una ciudadanía más libre, más igualitaria y más fraterna. Barcelona, Ariel.
Schokkaert, Erik y Van Parijs, Philippe (2002) “Pensions Policies for a Just Europe: Individual versus
Collective Responsibilities”. Documento de trabajo de la Cátedra Hoover de Ética Económica
y Social (Universidad Católica de Lovaina).
Ubasart, Gemma y Noguera, José A. (2002) “Políticas de renta: ¿de la renta mínima de inserción a la
renta básica?”, en Joan Subirats, Ricard Gomà y Raquel Gallego (eds.), Políticas sociales y
descentralización en España. Los regímenes autonómicos de bienestar. Barcelona, Tecnos-
Universitat Pompeu Fabra (en prensa).
Van Parijs, Philippe (1999) “The Disfranchisement of the Elderly, and Other Attempts to Secure
Intergenerational Justice”, Philosophy and Public Affairs, vol. 27, nº 4.

Poder de negociació i ciutadania: l’abast de la proposta de la Renda Bàsica.

David Casassas (Universitat de Barcelona)
1. Llibertat i propietat.
La pretensió d’aquest text no és altra que la d’explorar el vincle existent entre llibertats polítiques, per
una banda, i propietat, per l’altra, una propietat que cal ser entesa com a independència
socioeconòmica, com a independència material respecte d’altri. En aquest sentit fóra convenient tenir
present, com a teló de fons, el fil conductor que opera entre dues realitats aparentment tan
allunyades, tant en el temps com pel que fa a la sensibilitat des de la que neixen, com ho són l’aposta
político-institucional de l’antidemòcrata Aristòtil, partidari d’excloure els pobres de la ciutadania, i la
intuïció subjacent a l’articulació, durant el segle XIX, del socialisme polític, radicalment democràtic no
tant en el sentit etimològic del terme, com en el sentit que se li ha donat històricament, això és, com a
“govern dels pobres” –uns “pobres” que, per altra banda són, més que mai, majoria-.
Per una banda, planteja Aristòtil la conveniència d’excloure els pobres, els no propietaris, de la polis.
No té sentit –afirma l’Estagirita- pretendre que individus que no tenen la subsistència material
assegurada i que, a més, “depenen del permís dels altres per viure” -això són paraules de Marx-
perquè estan sotmesos a la discrecionalitat més arbitrària per part de qui els ha de contractar; no té
sentit –repeteixo- pretendre que aquests individus puguin desenvolupar una vida política lliure de
xantatges i, al cap i a la fi, pensar amb autèntica independència de judici. Pretendre, en últim terme,
que aquests individus puguin cultivar les virtuts i “ser allò que poden ser”: “realitzar-se”, entre altres
coses en tant que a ciutadans.
Per altra banda, vint -i-tres segles després, els comunnards –els “comunistes”, podria dir-s e- del 1871
de París, tal i com els fotografia Marx, subratllen la necessitat d’assumir que l’esquema de Sieyès era
massa simple: l’anomenat “Tercer Estat” -la societat civil, en definitiva - havia quedat escindit en dos
segments: per una banda, uns burgesos industrials realment lliures; i per l’altra, un autèntic exèrcit de
treballadors assalariats –tampoc en tots els casos- sense recursos i, per tant, totalment dependents
de l’arbitrarietat dels propietaris. En aquest sentit, darrera la Comuna de París bategava el reclam, per
part d’aquesta part més desfavorida del Tercer Estat de Sieyès, d’uns drets econòmics i social -de
ciutadania- sense els quals els drets polítics, les llibertats formals conquerides a França entre 1789 i
1848 són vistes com pur paper mullat.
En definitiva, sembla que el republicanisme històric ha tingut clar que parlar de “ciutadania” sense
prendre en consideració les condicions materials dels suposats “ciutadans” pot abocar a un carreró
sense sortida.
En cap cas s’afirma amb el que s’ha plantejat fins el moment que la participació política i la
“virtut cívica” -per emprar terminologia d’arrel republicana- a ella associada siguin realitats

impossibles sense la propietat, sense la independència material. Sense anar més lluny, tota la
història del moviment obrer, els subjectes actius de la qual s’han trobat sempre amenaçats
per una més que possible manca de recursos bàsics, obligaria a posar en tela de judici una
afirmació d’aquest tipus. El que es pretén subratllar és, senzillament, l’existència d’un vincle
causal que cal no desatendre. En efecte, existeix una forta correlació entre la propietat,
entesa com a independència material -després caldrà veure com es concreta aquesta
“propietat”-, entesa com a propietat d’un mateix, i la possibilitat d’una plena inclusió a la
ciutadania. En altres paraules, el que es pretén és destacar la importància de manejar certa
idea de propietat per parlar de llibertats individuals en un sentit no vacu del terme.
Dit de forma succinta: això és així perquè aquesta independència material atorga als individus el
poder de negociació necessari per poder dur a terme de forma efectiva els plans de vida propis i,
d’aquesta manera, evitar la possibilitat de quedar convertits en mers instruments de tercers; per
poder, en definitiva, fer realitat la màxima kantiana segons la qual l’home ha de ser un fi en sí mateix i,
per tant, no ha de ser tractat com un instrument –és convenient destacar que l’hermenèutica kantiana
actual ofereix interessants aproximacions a l’obra del filòsof de Königsberg que el reivindiquen com un
clar exponent de la tradició republicana-.
2. Propietat com a poder de negociació.
Però, com es concreta aquest poder de negociació? Se’n pot parlar en termes generals, però aquí es
100
farà amb el cas dels joves com a punt de referència. Explica Elster que els principals factors
determinants de la força negociadora són els tres següents: en primer lloc, les preferències temporals
–dit altrament, la percepció del pas del temps-; en segon lloc, l’aversió o propensió a córrer riscos; i,
finalment, els recursos de partida amb què comptem -els “valors de desacord”, dit en la terminologia
pròpia de la teoria microeconòmica-: “allò que ens queda si es trenquen les negociacions”.
Què cal entendre per “preferències temporals”? No és difícil imaginar la situació d’un jove mancat de
recursos al qual la urgència per resoldre la seva situació d’inestabilitat econòmica -i vital- l’empenyi a
lligar precipitadament acords que no el beneficien en absolut. En paraules d’Elster, “el resultat [d’una
negociació] afavoreix la part menys impacient, que pot dir de forma creïble que no li importa esperar”.
Dit a la inversa i amb un exemple que pot resultar clarificador: el fet que un llicenciat en Sociologia
concedeixi mostres d’urgència anima l’empresari que el vol contractar a través d’una ETT per fer
enquestes en unes condicions laborals d’escàndol a fer-li una oferta a la baixa, convençut que el jove
sociòleg preferirà aquesta oferta “dolenta” “avui”, que no pas allargar el procés de negociació en favor
de possibles futures millors ofertes. En definitiva, la “paciència”, la capacitat d’espera constitueix un
factor clau per una posició negociadora convincent.
100
Elster, J. (1991): El cemento de la sociedad, Barcelona, Gedisa.

Sembla raonable imaginar també que aquest mateix jove es mostrarà menys disposat a córrer riscos
en el procés de negociació -per exemple, apostant temporalment per formes de treball alternatives
que impliquin el consum de certs estalvis que hagi pogut acumular-: si bé és cert que té poc a perdre,
la desaparició de cert coixí mínim de recursos que hagi pogut articular per a la seva seguretat
econòmica pot resultar especialment tràgica. Doncs bé, certs resultats de la teoria social estableixen,
en relació a l’actitud front al risc, que un excessiu conservadorisme per part dels contrincants a la
mesa de negociació tendeix a constrènyer el seu conjunt de resultats favorables.
Finalment, resulta evident que no és el mateix trencar unes negociacions laborals amb uns recursos
considerables a la nostra disposició, que fer-ho sense comptar amb cap mena de recolzament -“amb
uns valors de desacord baixos”, segons la terminologia pròpia de la ciència econòmica-. És
precisament en aquest punt en què es pot entendre la importància de les caixes de resistència dels
sindicats, creades amb l’objectiu d’assegurar el sosteniment material dels treballadors en cas de
trencament de negociacions i de vagues de llarga durada. Si el jove en qüestió es troba totalment
mancat de recursos propis que puguin assegurar el seu sosteniment material durant un període de
temps significatiu, difícilment podrà negar-se a propostes que realment no li convinguin.
Pot actuar la RB precisament com a “caixa de resistència”? Dit en termes més generals, ¿pot conferir
una RB al jove de l’exemple una major força negociadora? Sembla raonable pensar que la seguretat
en els ingressos que la garantia d’una RB suposaria impediria que els treballadors es veiessin
impel·lits a acceptar una oferta de treball sota qualsevol condició. Dit en termes més precisos, des del
moment en què la seva sortida del mercat de treball -la seva posició de retirada o fallback position-
resultés practicable, la relació laboral es mostraria menys coercitiva.
En definitiva, sembla evident que la seguretat pel que fa a la continuïtat d’uns ingressos bàsics, que
una RB garanteix per definició, faria possible no només negar-se de forma efectiva i convincent a
acceptar situacions alienants, de forma que es reduiria la dominació d’uns individus per part d’uns
altres, sinó també plantejar-se formes alternatives d’organització del treball que permetessin aspirar a
graus de realització personal gens menyspreables. És per tot això que es pot presentar la Renda
Bàsica com un instrument altament valuós per augmentar la llibertat com a no-dominació dels
individus, per assegurar la llibertat de cadascú per a articular de forma autònoma uns plans de vida
propis sense que instàncies externes puguin interferir-hi de forma arbitrària.
3. Renda Bàsica i coherència de les trajectòries professionals i personals.
Tot sovint es parla de la importància de la coherència de les trajectòries professionals, ja que aquesta
ha de permetre concebre amb cert sentit la possibilitat d’articular les identitats professionals i, amb
elles, les identitats personals –i les morals, al capdavall-; en definitiva, de la importància per als

individus de trobar-se en condicions de donar una resposta mínimament coherent a la difícil pregunta
101
del “què sóc” . I això és així sempre, però potser de forma més notòria en el cas dels joves.
No és necessari alinear-se entre aquells que asseguren que la resposta a la pregunta pel “què sóc” -
pel “qui sóc”- hagi de venir exclusivament de l’esfera del treball per assumir la importància del fet que
una RB, des del moment en què asseguraria certs nivells de seguretat en els ingressos, permetria
que pogués plantejar-se la possibilitat de certes formes de contractació -basades en criteris de
flexibilitat, per exemple- que permetrien majors dosis d’autorrealització per part dels treballadors.
En aquest punt, però, cal aclarir de quin tipus de flexibilitat s’està parlant. Sota aquesta perspectiva,
amb una RB fórmules contractuals com ara el treball a temps parcial no han de ser vistes com una
claudicació per part dels treballadors front a polítiques laborals com les que certa esquerra espanyola,
per exemple, ha combatut des de principis de la dècada de 1990, sinó com la manifestació inequívoca
d’una fita: la de la seguretat en els ingressos dels treballadors i, com a resultat d’aquesta, la de la
possibilitat de plantejar-se fórmules contractuals més flexibles amb vistes a uns majors nivells de
realització personal no només al món del treball –remunerat-, sinó també a la resta d’esferes de la
vida quotidiana.
Un exemple extret d’una projecció feta a partir de certes pautes de la vida quotidiana actual dels joves
–o de certs grups de joves- bastarà per aclarir aquest punt. Poder agregar “quatre rendes bàsiques”
de 350 euros mensuals cadascuna i, així, poder emancipar-se de la llar paterna; i alhora poder
compaginar un treball a mitja jornada de condicions dignes amb certa vida associativa o amb certa
activitat creativa o del tipus que sigui; tota aquesta realitat –repeteixo- suposa un exemple un pèl
tòpic, però sens dubte altament il·lustratiu d’un possible canvi en les formes de gestió del temps i en
l’organització del treball i de l’oci que pot ser d’una importància social i política pregona.
4. Poder de negociació i ciutadania.
Aquest és, doncs, l’autèntic abast de la proposta de la RB. S’han estat discutint aquestes qüestions
amb el cas dels joves com a punt de referència, però resulta profitós tornar al nivell d’abstracció amb
què s’ha obert la present anàlisi: ¿podem entendre la seguretat en els ingressos que confereix una
RB com a condició necessària de la pròpia ciutadania?
La incondicionalitat amb què es percep la RB suposa un salt qualitatiu considerable respecte a la

situació actual. En efecte, si la RB es percep de forma incondicional és perquè la seguretat ens els
ingressos passa a ser vista com un dret de ciutadania, un dret pel qual tot ciutadà passa a ser
101
Vegi’s, per una perspectiva estrictament sociològica de la qüestió, Sennett, R. (1998): The Corrosion of
Character. The Personal Consequences of Work in the New Capitalism , New York, Norton. Versió castellana a
càrrec de Daniel Najmías: La corrosión del carácter. Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo
capitalismo, Barcelona, Anagrama, 2000.

“propietari” –“propietari de la seva pròpia vida”-, tal i com passava en els esquemes tant d’Aristòtil
com del pensament socialista que anava adquirint maduresa durant la segona meitat del segle XIX.
I aquesta incondicionalitat amb què es percep la RB no constitueix només una resposta a les
dificultats tècniques dels subsidis condicionats -cal recordar el problema de l’anomenada “trampa de
la pobresa” a què aboquen els subsidis condicionats, els quals suposadament desincentiven
l’ocupació i estimulen l’economia submergida: “treballo menys perquè no vull perdre el subsidi d’atur”-.
La universalitat de la RB va més enllà. La universalitat de la RB ha d’entendre’s com una resposta
davant l’evidència de la fractura del Tercer Estat que Sieyès no va contemplar: la seva escissió entre
un grup de burgesos propietaris, realment lliures, i un altre grup format pels proletaris, pels
treballadors assalariats –pels individus dependents, en últim terme-. En aquest sentit, la
“universalització de la propietat -d’un mateix-” que suposa la garantia incondicional d’una RB, que és
la garantia de la seguretat econòmica, de la llibertat “real” per escollir o per “dir que no”, permetria
precisament restaurar la unitat del Tercer Estat -si és que mai hi va ser-; permetria, en últim terme, fer
efectiva la unitat de la societat civil. S’està apostant, en definitiva, pel trànsit d’un esquema de drets
formalment garantits a un altre que basculi al voltant de la noció de “llibertat real” i que, amb ella, actuï
com a mur de contenció respecte de qualsevol forma de dominació que es pugui donar al si de la
societat civil. I això, des d’una òptica política, no és poca cosa: es tracta de que tothom, tota la
societat civil, sigui realment lliure.
En efecte, sota aquesta perspectiva, el fet que la RB garanteixi la seguretat econòmica ex-ante i no
ex-post, un cop ja s’ha fet palesa la situació de pobresa a combatre –així és com funcionen avui bona
part dels sistemes de garantia d’ingressos i de protecció social- presenta una bona colla d’avantatges
de tipus tècnic; però, sobretot, té un significat polític profundíssim.

Elements per a l’anàlisi del concepte político-administratiu de joventut a

Europa.
JuanMa Patón (Observatori Català de la Joventut)
1. La joventut com a categoria política.
Un dels primers elements a tenir en compte en els estudis de política de joventut comparada és que la
joventut, des de la perspectiva de les polítiques públiques, hauria de ser tractada i analitzada més
com una categoria política que com una categoria sociològica.
Una primera possibilitat és argumentar que tant les necessitats juvenils a identificar com les
estratègies a definir i els programes a implementar per part de l’administració pública –o per part del
tercer sector- depenen, en darrera instància, de la conceptualització de “joventut” que pugui ser
mantinguda en un o altre país, en un o altre nivell d’administració. Una segona possibilitat és pensar
que diferents administracions –i diversos nivells administratius- desenvolupen conceptualitzacions de
joventut alternatives en funció del seu grau d’ajust a –i per tant, en estricta dependència de- les
polítiques que efectivament s’hi porten a terme. Així, alhora que el concepte de joventut pot ser
interpretat com a motor en la configuració i el canvi de les polítiques públiques, també pot ser vist –i
de fet ha estat utilitzat- com a paradigma justificatiu del statu quo de les mateixes. Volem dir amb això
que quan els policy makers i els youth workers –però també els investigadors - han pres com a
referència la base reflexiva d’una o altra teoria sociològica, aquesta ha estat en igual mesura utilitzada
com a punt de partida per a la incorporació dinàmica de noves polítiques que com a justificació i
principi legitimador de les polítiques de joventut efectivament portades a terme. Tant en un cas com
en l’altre es fa palès el caràcter eminentment polític de la conceptualització administrativa de
102
joventut .
(1) L’exemple més proper és la diferència quant als enfocaments que, des de la Diputació de
Barcelona i des de la Generalitat de Catalunya, actualment es mantenen en relació amb les
polítiques de joventut. Mentre que la Diputació de Barcelona teoritza i argumenta la
necessitat de desenvolupar polítiques afirmatives –coherents amb la idea de la nova condició
juvenil- la Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya –en realitat, el
Pla Nacional de Joventut- aposta tanmateix per contemplar –com a necessàriament
pertanyents al conjunt de les polítiques de joventut- també les polítiques de transició, les
quals col·loquen l’ocupació i l’habitatge en una situació de clara nuclearitat com a part de les
polítiques de joventut. Malgrat tot, ens sembla que aquesta discussió pot ser considerada
summament estèril si no és posada en relació amb el contingut material, amb la distribució
102
Fem servir “administrativa” en el seu sentit més ample, tal que inclou també l’administració de les polítiques
de joventut per part del tercer sector.

sectorial i amb les necessitats juvenils preses com a referència per al desenvolupament de les
polítiques de joventut. El què ens interessa destacar ara és, però, com la decisió d’assumir o
rebutjar una o una altra conceptualització de la joventut “com a etapa de transició” o “com a
etapa plena de la vida” –molt sòlidament defensades ambdues des de la sociologia teòrica,
però també prou i ben discutides- s’ha utilitzat sovint com a cavall de batalla teòric –i com a
instrument, per tant, de legitimació i deslegitimació de les polítiques portades a terme des
103
d’unes i altres instàncies- en les discussions interadministratives .
(2) Un altre exemple és, en aquest sentit, la forma en què les administracions que han decidit
adreçar les seves polítiques simultàniament cap als nens, els adolescents i els joves adults
justifiquen aquesta opció. Ho fan darrera d’una conceptualització que tendeix a interpretar la
“joventut” més com un continuum d’edats –des de la infància a la joventut adulta- que com
una successió d’etapes diferenciades. El cas paradigmàtic és aquí el d’Alemanya –el conjunt
dels Länder- tot i que l’argument pot ser extensible al conjunt dels països de l’Europa del Nord
continental que disposen de sectors de joventut forts i ben consolidats i que, històricament,
han situat el nucli de les seves respectives intervencions sectorials en programes de caràcter
preventiu, les quals són generalment subsumibles en el concepte de youth social work . A
l’informe nacional de l’estudi IARD corresponent a Alemanya, expressament s’afirma que “la
justificació d’aquesta concepció ampla de les polítiques de joventut –que abasta nens,
adolescents i joves adults- resideix en que, des d’una aproximació preventiva cal començar a
intervenir abans de l’edat de la pubertat o de l’adolescència, tot incloent mesures i programes
de suport i de caràcter protector adreçats tant als nens com als seus pares” (IARD, 2001,
104
Youth Policies in Europe. Country Reports. Germany, pàg. 2) . Al marge, però, del fet que
aquesta concepció pugui ser més o menys “encertada” des del punt de vista d’unes o altres
estratègies, cal remarcar el fet que sens dubte alguns altres factors també han jugat algun
paper quant a la seva efectiva consolidació. Entre d’altres destaquem ara –en línia amb el
nostre argument- la inèrcia de les estructures administratives i la necessitat de justificació de
les polítiques històrica i actualment portades a terme.
D’altra banda, així com un determinat concepte de joventut pot de fet contribuir a l’orientació dinàmica
–o bé a la fixació estàtica- dels marcs de referència per a la intervenció pública en l’àmbit de les
polítiques de joventut, pot estar rebent simultàniament també la influència –quant la seva pròpia
definició- procedent dels paradigmes des dels quals es comprenen i s’interpreten –a diversos països,
per part de diferents administracions- les polítiques socials en el seu conjunt, és a dir, del règim de
benestar que hi és característic.
103
Vid. GIMÉNEZ, L., LLOPART, I., Les polítiques de joventut: Polítiques residuals per a qüestions
perifèriques?, ponència marc elaborada per al 3er Congrés de la Joventut de Catalunya (2002), per a una
descripció detallada de quina ha estat la utilització històrica del concepte de joventut per part de les diferents
administracions en el cas particular de la Catalunya democràtica.
104
IARD (2001), Study on the State of Youth People and Youth Policies in Europe, Milano.

En realitat, de criteris per a la definició de “joventut” es poden fer servir molts, tant des de la sociologia
–definició empírica, teòrica o filosòfica- com des de l’administració pública o des del tercer sector –
definició política, pragmàtica o jurídico-normativa. És per això que la concreció final (pràctica) de la
definició de “joventut” mostra un alt grau d’heterogeneïtat entre països, entre administracions, entre
nivells administratius i entre sectors de política pública, i això fins i tot dins un únic país. I els diferents
conceptes de joventut podran esdevenir més o menys contradictoris quant a les conseqüències
polítiques que, pel que respecta a les diferents instàncies d’intervenció administrativa, o bé es deriven
o bé es considera que se n’haurien de derivar.
2. Definició administrativa del concepte de joventut a partir de les edats de referència.
Pensem per un moment en les implicacions que sobre la intervenció de l’administració pública pot
tenir l’interval d’edats que es prengui com a referència –ja sigui des del sector de joventut o des
d’altres sectors de política pública- per a la definició jurídica i/o político-administrativa dels “joves”.
(3) Sovint, la definició de les franges d’edat que es prenen com a referència per a la
identificació administrativa dels “joves” es fa des del mateix sector de joventut. No obstant el
fet que diferents sectors de política pública poden –necessiten- establir la seva pròpia
referència d’edats quant a les intervencions adreçades als joves en intervals d’edat diversos,
sovint acostumen seguir la inèrcia del sector de joventut pròpiament dit. A Catalunya, per
exemple, el sector de joventut defineix els “joves” com a adolescents i joves adults (14-25/29
anys), tendint cap a l’ampliació del concepte per tal d’abastar edats cada cop més avançades,
des de la presa de consciència del fenomen de l’allargament de la joventut o, més aviat, de
les noves necessitats que s’ha decidit prendre com a referència. Aquest criteri d’ampliació
“cap a dalt” ha estat recollit alhora per a la definició de joventut que serveix de base a les
intervencions del Departament de Treball. Tanmateix, a països en què des del sector de
joventut es defineix als joves com a nens i adolescents –ja sigui formalment (legislació) o bé
materialment (polítiques efectivament portades a terme)- el criteri del sector de treball –per
posar només un exemple- ha de ser necessàriament divers, i difícilment prendrà com a
referència la franja d’edats considerada pel sector de joventut.
És clar que no té les mateixes implicacions sobre les polítiques públiques prendre com a referència
una franja d’edats que abasti des del naixement fins als 25 ó 30 anys, o des dels primers cicles de
l’escola primària fins als 25 (Àustria, Bèlgica, Alemanya i Finlàndia, d’una banda; Irlanda, Holanda ,
Luxemburg, de l’altra) que fixar un interval que abasti els adolescents –des dels 11 ó els 13 anys o
des de l’escola secundària obligatòria- fins als 25 ó 30 (França, Islàndia, Noruega, Regne Unit,
Dinamarca, Espanya, Grècia, Itàlia, Portugal i Suècia).
Si, molt òbviament, les necessitats i els problemes dels nens no són les mateixes que les dels joves
adults, la determinació de la franja d’edats ha de tenir llavors conseqüències determinants sobre la

tipologia de les polítiques públiques desenvolupades pel sector de joventut en uns o altres països. I
alhora també, doncs, sobre la distribució sectorial –material i també formal- del conjunt de les
polítiques adreçades als joves.
Taula 1. Franja d’edats de referència per a la definició administrativa dels “joves” per part dels sectors
de joventut de diferents països europeus.
CONCEPTE AMPLE DE JOVENTUT CONCEPTE RESTRINGIT DE JOVENTUT
Des dels primers
Des de l’escola
Des del naixement cicles de l’escola Des dels 11/13
secundària obligatòria fins
fins als 25/30 anys primària fins als 25 anys fins als 25
als 25-30 anys
anys
França, Islàndia, Dinamarca, Espanya,
Àustria, Bèlgica, Irlanda, Holanda,
Noruega, Regne Grècia, Itàlia, Portugal,
Alemanya, Finlàndia Luxemburg
Unit Suècia.
Font: NISSEN (1995), citat per l’estudi IARD (op. cit.). L’IARD adverteix que la classificació proposada per NISSEN està
basada en la interpretació de les polítiques nacionals per part d’un únic ex pert; i que, per tant, pot no ser acurada en tots els
seus detalls.
En relació amb aquesta qüestió de les edats –i, com després veurem, també en relació amb algunes
altres qüestions- l’informe comparatiu de l’estudi IARD recull, com a possible criteri de classificació de
les polítiques prioritzades als diferents països, el fet de mantenir aquests un concepte de la joventut
“com a problema” o bé “com a recurs”. En aquest sentit, l’informe comparatiu IARD interpreta que
aquells països que tendeixen a adreçar les seves polítiques de joventut simultàniament cap als nens,
els adolescents i els joves adults mantenen un concepte de la joventut més aviat com a problema
potencial. I aquells altres països que en canvi les adrecen només cap als adolescents i els joves
adults, mantenen una concepció de la joventut principalment com a recurs. Més endavant justificarem
perquè aquesta classificació no ens sembla en general gaire afortunada. Avancem ja ara, però, que el
fet que siguin precisament el Regne Unit i Finlàndia els països que més destaquen com a contra-
exemples d’aquesta proposta analítica ens fa pensar que les percepcions alternatives de la joventut
poden ser millor modelitzades –suposant que ens fos en alguna mesura útil modelitzar-les a partir
d’aquest criteri- des de la presa en consideració del caràcter universalista o assistencialista del règim
de benestar que és característic a cada país –tal com finalment fa l’estudi IARD- juntament però –i
aquesta és la més gran mancança que hi trobem- amb els criteris que han estat establerts per al
repartiment sectorial de les polítiques adreçades als nens, als adolescents i als joves adults. Poc
sentit pot tenir parlar dels principals objectius de les polítiques de joventut o la imatge dominant dels
joves en uns o altres països –o en uns o altres sectors de política pública- sense considerar
separadament –i, per tant, segregar analíticament- les necessitats i problemes associats amb les
diferents franges d’edat (aquí proposem segregar nens-adolescents i adolescents-joves adults). Les
edats a les quals s’adrecen les polítiques de joventut –i no tant el concepte de joventut que
hipotèticament s’hi podria derivar o servir-hi de base- adquireixen, doncs, centralitat en el nostre
plantejament. La Taula 2 pretén sintetitzar els dos punts de vista alternatius. Aquí considerem que els
diferents països de fet adrecen conjunts diversos de programes cap als diferents grups d’edat. I que,

tot i l’asimètrica distribució sectorial, virtualment tots els països adrecen polítiques cap als dos grups
d’edat que nosaltres optem per segregar a nivell analític.
Taula 2. Derivacions analítiques de la determinació de la franja d’edats a la qual s’adrecen les

polítiques de joventut.
IARD PROPOSTA
REFERÈNCIA
PRINCIPAL PER A
LA PRESA EN
CONSIDERACIÓ Segregació per edats de les
DE LES FRANGES necessitats dels nens/adolescents –
Sectors de joventut dels diferents països
D’EDAT A LES d’una banda- i –de l’altra- dels
QUALS adolescents/joves adults.
S’ADRECEN LES
POLÍTIQUES DE
JOVENTUT
CLASSIFICACIÓ
CONCEPCIÓ CONCEPCIÓ AGREGACIÓ AGREGACIÓ
ANALÍTICA DE
AMPLA RESTRINGIDA ANALÍTICA (1) ANALÍTICA (2)
LES FRANGES
D’EDAT
Nens, adolescents Adolescents i joves Nens i Joves adults i
i joves adults. adults. Adolescents. adolescents
(veure Taula 1)
à Diferents necessitats de referència

i diversos continguts materials de les
OBJECTES DE
intervencions adreçades als nens-
CLASSIFICACIÓ Països
adolescents i als adolescents- joves
EN FUNCIÓ DEL
adults
GRUP D’EDATS (Sectors de joventut?)
à Diverses estratègies subjacents
PRES EN (Polítiques de joventut?)
als diferents sectors implicats en les
CONSIDERACIÓ
polítiques de joventut més enllà del
sector de joventut pròpiament dit.

Tipologia de les polítiques

Concepció de la joventut que és adreçades als joves que són
dominant als diferents països. implementades pels diferents països
(a) Percepció de la joventut més aviat des dels diferents sectors.
com a problema à Països de la (a) Polítiques de protecció i
CRITERIS DE
Mediterrània, França i les Illes promoció de la infància i
CLASSIFICACIÓ
Britàniques. l’adolescència.
DERIVATS DE LA
(b) Percepció de la joventut més aviat (b) Polítiques de transició /
CONSIDERACIÓ
com a recurs à Països escandinaus polítiques afirmatives adreçades
DE LES EDATS
(principalment Suècia) als adolescents i als joves adults
à El criteri de les edats de referència és à Tots els països desenvolupen, en

un element coadjuvant a les percepcions diferent mesura però, ambdós grups
de la joventut com a recurs o bé com a de polítiques.
problema als diferents països. à La distribució sectorial és
asimètrica entre països.
2-. Països amb una

concepció
1-. Països amb 1-. Polítiques 2-. Polítiques de
restringida de
una concepció d’atenció, transició i
joventut
ampla de joventut protecció i afirmatives,
promoció de la adreçades als
à Tendència cap a
à Tendència cap infància i adolescents i als
la comprensió de la
a la comprensió l’adolescència. joves adults.
joventut més aviat
de la joventut com
CONSEQÜÈNCIES com un recurs
a problema
CLASSIFICATÒRI- social
VIRTUALMENT VIRTUALMENT
ES
à Polítiques TOTS ELS TOTS ELS
à Polítiques
principalment PAÏSOS PAÏSOS
dotades d’un
preventives i EUROPEUS, EUROPEUS,
caràcter
protectores + distribució distribució
principalment
polítiques de sectorial sectorial
afirmatiu de l’etapa
transició. asimètrica asimètrica
juvenil i polítiques
de promoció de la
joventut.

Necessitat de segregació analítica

Necessitat d’integració analítica de totes
d’allò que arreu d’Europa s’entén per
les polítiques adreçades als nens, als
polítiques de joventut. Les polítiques
adolescents i als joves adults. Les
de joventut pròpiament dites són les
polítiques de joventut a Europa són totes
adreçades als adolescents i als joves
aquelles que s’adrecen als nens, als
adults, i no tant les adreçades als
DERIVACIONS adolescents i als joves adults,
nens i als adolescents,
ANALÍTIQUES independentment del sector des del qual
independentment del fet que
siguin gestionades les unes o les altres i
aquestes darreres siguin de fet
del fet que alguns països desenvolupin
gestionades a alguns països –com
les polítiques adreçades als nens i als
és el cas d’Alemanya- des del
adolescents des d’altres sectors
mateix sector de joventut. Cal
diferents del sector de joventut.
diferenciar entre les unes i les altres.
Font: Elaboració pròpia i interpretació de l’informe comparatiu IARD.
3. Definició administrativa del concepte de joventut a partir la imatge dels joves “com a
recurs” i “com a problema”. Els problemes dels joves.
Donada la seva palesa indefinició i flagrant ambigüitat, el criteri de classificació basat en la concepció
de la joventut com a recurs o com a problema, pot ser adaptat a –i doncs, subsumit dins- pràcticament
qualsevol esquema de classificació, apart del ja mencionat criteri de l’edat dels grups receptors: els
objectius de les polítiques de joventut, el caràcter més o menys universalista de les mateixes o el
conjunt de problemes juvenils identificats com a principals, poden ser tots interpretats des d’aquest
criteri –més aviat observat i utilitzat com paradigma- de classificació de les polítiques de joventut.
Però no serà gaire il·lustratiu com a criteri de classificació si no fem simultània referència a quines
polítiques són portades a terme a cada país, per quin sector de política pública (de joventut o
qualsevol altre) i en relació amb quines franges d’edat de referència, tot diferenciant entre
nens/adolescents i adolescents/joves adults.
L’ambigüitat de què parlem es fa palesa quan l’informe comparatiu IARD afirma que “les dues imatges
no són contradictòries, sinó complementàries, i es retroalimenten l’una a l’altra”; i que es tracta
d’“imatges oposades però simultàniament sostingudes”. Així, no sabem perquè “la joventut com a
recurs té una clara posició de centralitat com a concepte clau de les polítiques nacionals de joventut”
a països tan diferents com Holanda, Portugal, Itàlia i els països escandinaus (IARD, op. cit, Part III,
pàg. 82). Essent aquest conjunt de països particularment heterogeni pel que respecta a la tipologia
d’Estat de Benestar que els caracteritza –en realitat hi ha un representant per a cada model- ens és
difícil identificar les variables que poden habilitar-nos per a la seva col·locació en un mateix costat del
criteri de classificació que ara critiquem, en particular quan simultàniament s’afirma que als països de
la Mediterrània –on trobem lògicament a Itàlia-, però també a França i les illes britàniques, “la
imatge de la joventut com a problema potencial és predominant” (ibid., pàg. 86). En realitat, com

podem veure a la Taula 3, sembla que aquest criteri és de fet utilitzat per l’IARD com a calaix de
sastre, d’incorporació segurament molt forçada. Així, els països que poden ser classificats en una
banda en funció d’un determinat criteri, segurament podran ser classificats de diferent manera a partir
de la consideració d’altres variables, la qual cosa implica –des del punt de vista de l’intent de
classificació dels diferents països- una persistent entrada en contradiccions o bé una permanent
ambigüitat i indefinició. Els casos més clars són els del Regne Unit i Finlàndia. El primer, contempla
la joventut “com a problema” i tanmateix considera una franja d’edats que abasta adolescents i joves
adults. El segon, tot i considerar una franja d’edats que abasta els nens, manté una concepció de la
joventut “com a recurs”.
Taula 3. Algunes de les variables relacionades per l’IARD amb la imatge que es té dels joves als
diferents països.
JOVENTUT COM A PROBLEMA JOVENTUT COM A RECURS
EDATS Joves més aviat com a nens Joves més aviat com a adults
Moments d’estabilitat econòmica i
CONJUNTURA Moments de crisi econòmica i social
social
TIPUS D’ESTAT Polítiques adreçades cap als joves
Polítiques universalistes
DE BENESTAR desafavorits
PROBLEMES
DELS
Percepció de l’allargament de la Afirmació de l’etapa juvenil com
JOVES/PERCEP-
joventut com a negatiu (transició a la una etapa vital amb valor en sí
CIÓ DELS
vida adulta) mateixa
PROBLEMES
DELS JOVES
Font: Elaboració pròpia en interpretació de l’estudi IARD.
Alternativament a la perspectiva de l’IARD, nosaltres pensem que allò que millor podria ser classificat
–si és que hi ha quelcom clarament classificable en funció d’aquest criteri tan summament ambigu- no
són tant els diferents països –o bé les concepcions de joventut que s’hi sostenen- sinó, en tot cas, les
polítiques que s’hi porten a terme en relació a la tipologia de necessitats a què donen resposta i les
modalitats per a la seva cobertura. Sembla difícil i ben poc útil, però, classificar les polítiques de
joventut dels diferents països a partir d’aquest criteri sense atendre al repartiment sectorial dels
continguts de les intervencions que s’adrecen als diferents grups d’edat incorporats sota la categoria
general de “joves”, cercant l’eventual coincidència o discrepància –quant al concepte de joventut
subjacent - entre: (a) les polítiques del sector de joventut i les polítiques implementades pels altres
sectors de les polítiques públiques i socials; i (b) entre les polítiques adreçades als nens-adolescents i
als adolescents-joves adults. Molt encertadament, l’IARD adverteix que la classificació dels països a
partir de les franges d’edat a les quals s’adrecen les polítiques sectorials de joventut –la classificació
proposada per NISSEN- no pren en consideració el fet que aquestes franges poden ser diferents per
als diversos sectors de política pública. En aquest sentit nosaltres pensem que també s’ha de tenir en

compte el fet que la conceptualització de joventut –ja sigui “com a recurs” o bé “com a problema”- pot
ser diferent –fins i tot dins un mateix país- segons el sector de política pública (continguts, franges
d’edat de referència) que prenguem en consideració. Pensem doncs que, en conseqüència (a) no hi
ha raons suficients com per poder derivar el concepte de joventut –o bé “com a recurs”, o “com a
problema”- a partir de l’observació aïllada del sector de joventut; i que, tanmateix, (b) si finalment
optem per observar el conjunt de les polítiques públiques i socials adreçades als joves, probablement
aquest criteri ens serà de ben poca utilitat quant a la classificació dels diferents països.
(4) Volem dir amb això anterior que determinats països, que des del seu sector de joventut
han conceptualitzat la joventut més aviat “com a recurs”, poden haver optat per desenvolupar
també polítiques assistencials adreçades als joves més desafavorits. Però llavors –tot i
tractar-se de polítiques incorporables dins el concepte de youth social work sovint present als
sectors de joventut- hauran tendit a gestionar-les des dels altres àmbits de les polítiques
públiques i socials. Altres països, en canvi, havent dedicat el sector de joventut principalment
a les polítiques assistencials –al youth social work - poden haver optat per desenvolupar
també –de forma simultània i paral·lela, potser des d’altes sectors de política pública- línies
d’intervenció universalistes adreçades a tots els joves (per exemple, des dels sectors de la
cultura o de l’educació). Algunes d’aquestes darreres línies d’intervenció –tot i no ser
necessàriament desenvolupades pel sector de joventut- podrien ser tanmateix assimilables
als continguts que altres països han decidit incorporar a les estructures administratives del
sector pròpiament juvenil.
(5) Des del punt de vista de les conceptualitzacions de determinats països –com per exemple
Alemanya- les polítiques desenvolupades per la Direcció General d’Atenció al Menor de la
Generalitat de Catalunya (DGAM, abans Direcció General d’Atenció a la Infància i
l’Adolescència-DGAI) segurament poden ser considerades com a part d’allò que allà s’entén
per “polítiques de joventut”. La DGAM concentra els seus esforços en les polítiques de
caràcter reactiu davant les situacions de risc social dins les quals es troben molts nens i
adolescents. Aquesta mena d’intervencions són identificables amb una part important de les
polítiques que, per exemple, els Länder alemanys porten a terme en l’aplicació de la llei
federal de joventut més important (S GB VIII, incorporada dins el Codi Social). La DGAM,
tanmateix, no l’hem trobada mai a Catalunya dins el sector de joventut, sinó primer dins el
Departament de Benestar Social, després dins el Departament de Justícia i, més recentment
(2002) dins el Departament de Justícia i Interior. La DGAM “promou el benestar dels menors
amb alt risc de marginació social, amb l'objectiu de contribuir al seu desenvolupament
personal”. A Catalunya, doncs, també es desenvolupen polítiques de joventut focalitzades
cap als adolescents i cap als nens amb problemes d’integració i en situació de risc social. Si
prenguéssim en consideració aquestes polítiques segurament caldria situar Catalunya dins el
conjunt de països a on –segons la classificació proposada per l’IARD- es manté un concepte

dels joves “més aviat com a problema”, particularment donat el seu caràcter marcadament
reactiu i les deficiències quant al desenvolupament de les polítiques preventives.
(6) Es pot argumentar que del que es tracta en realitat és d’identificar la imatge dominant de
joventut en un determinat país, un cop preses en consideració totes les variables que
segurament hi incideixen (el conjunt de les polítiques adreçades a les diverses edats, el
context social i la conjuntura econòmica, el caràcter del règim de benestar, la particular
percepció dels problemes dels joves, etc.). Tanmateix, però, d’aquesta manera no sabrem si
en un determinat país hi domina una determinada percepció de la joventut –“com a
problema” o “com a recurs”- en funció d’una determinada variable o en funció d’una altra.
La conclusió de les reflexions anteriors –que a primera vista pot semblar òbvia, però que sovint no es
té suficientment en compte o bé no es fa suficientment explícita- és que no podem derivar la
concepció de joventut que és dominant en un determinat país només a partir de l’observació del
conjunt de polítiques públiques portades a terme des del sector de joventut pròpiament dit. Però si, en
conseqüència, sembla adient relativitzar la concepció de joventut subjacent dins les polítiques del
sector de joventut dels diferents països, posant-la en relació amb el conjunt de les estratègies
d’intervenció portades a terme –és a dir, desagregant el conjunt de mesures adreçades als diferents
grups d’edat, tant des de dins com des de fora del sector de joventut- difícilment esdevindrà aquest un
bon criteri de classificació. Així doncs, allà on en principi sembla que hi domina una idea de la joventut
“com a problema”, el què en realitat pot ser útil destacar és el fet que s’hi tendeix a focalitzar la
majoria de les intervencions públiques sobre els joves –en aquest cas, probablement del sector de
joventut- cap als qui estan en situació de relatiu desavantatge; o bé que s’hi estan portant a la
pràctica polítiques públiques de caràcter més aviat preventiu o reactiu davant els joves en situació de
risc social; o bé que –potser- el tipus d’Estat de Benestar que serveix com a marc de referència és –
en el seu conjunt, i no només pel que respecta al sector de joventut- de caràcter netament
assistencialista. En tot cas sembla que les idees de la “joventut com a problema” i de la “joventut com
a recurs” –particularment si són oposades i es fan servir com a variable de classificació de les
polítiques de joventut- en realitat venen a simplificar les concepcions alternatives que dels joves
puguin arribar a mantenir o bé els polítics, o bé les administracions públiques, o bé el conjunt de la
societat d’un determinat país. En conseqüència, pel que respecta a la definició político-administrativa
de joventut que ara ens interessa, sembla més útil classificar els països:
♦ Atenent, en primer lloc, a (1) la tipologia dels programes efectivament desenvolupats, pels
diversos sectors de les polítiques públiques i socials, en atenció a les necessitats dels “joves”; i
això en relació amb (2) les franges d’edat a les quals els diferents programes van adreçats i
també (3) amb els criteris d’intervenció i amb les –almenys hipotètiques- estratègies utilitzades
com a marc de referència per a la seva justificació. Finalment, pensem que cal atendre (4) a les
possibilitats de segregació analítica de les polítiques de joventut, tot just a partir de la
consideració d’aquest conjunt de variables.

♦ Observant, en segon lloc –si finalment se’n vol derivar algun/s concepte/s de joventut- el conjunt
de les polítiques públiques adreçades als “joves” –als nens, als adolescents i als joves adults-
més enllà del sector de joventut pròpiament dit, el qual ens pot proporcionar una imatge molt
esbiaixada de les imatges que de la joventut es poden arribar a tenir, en tractar només d’una part
de les polítiques “de joventut” (tant des del punt de vista dels continguts com, sovint també, des
del punt de vista de les edats de referència).
♦ Enquadrant, en tercer lloc, les diferents conceptualitzacions possibles relatives a les polítiques
de joventut dins el marc del tipus de sistema de benestar que és característic a cada país. Aquest
darrer criteri ha de ser matisat però –com suficientment hem argumentat fins ara- en funció dels
altres dos anteriors.
Les conseqüències d’aquesta perspectiva són ben clares. En realitat, ens sembla que darrera la
concepció de “la joventut com a problema” el què realment hi ha és la forma en què es produeix la
identificació dels problemes dels joves –dels diferents grups d’edat - en relació amb les necessitats
juvenils –infantils, adolescents, adultes- realment existents a cada país, i el grau de cobertura de les
mateixes pel conjunt de l’Estat de Benestar. De fet, l’Estat de Benestar considerat en la seva
globalitat, pot arribar a fer innecessàries determinades intervencions específicament adreçades als
joves, la qual cosa no implica necessàriament una reducció de l’espai conceptual de les polítiques de
joventut sinó, segurament, més aviat el contrari. Així, el fet que siguin els països nòrdics els que
segons l’IARD són més netament classificables dins la categoria de països que promouen una imatge
de la joventut “com a recurs” pot tenir una explicació ben clara: precisament es tracta dels països en
què el conjunt de les polítiques públiques i socials millor –més universalment- respon a les necessitats
nuclears dels nens/adolescents i dels adolescents/joves adults. Aquests –els uns i els altres, un cop
satisfetes les seves necessitats nuclears- poden perfectament ser considerats doncs “com a recurs” i
prioritzar el desenvolupament de polítiques que s’adaptin a aquest concepte. No ens sembla rellevant
tenir en compte si aquestes polítiques són o no conceptualitzades com a polítiques de joventut en
aquests països. De fet, moltes d’elles ni tan sols es focalitzen cap als joves sinó que en realitat tenen
un caràcter universal en relació amb el conjunt de la població –polítiques d’ocupació i d’habitatge- fins
i tot pel que fa als joves. El què a nosaltres ens sembla més important és, en canvi, identificar com
aquests països –per exemple, Suècia o Finlàndia- han estat històricament capaços de respondre, en
aquest cas universalment, a determinades necessitats nuclears dels joves. Necessitats que –com per
exemple l’autonomització de la llar d’origen- encara tenen una expressió problemàtica clara en altres
països, com és el cas dels de l’àrea de la Mediterrània. Aquests darrers països sí conceptualitzen
com a polítiques de joventut aquell conjunt de mesures que és possible i necessari posar en marxa
per donar cobertura a necessitats que han estat –i encara avui dia en gran mesura són- universalment
resoltes per part dels països nòrdics. Tractant el segon grup de països amb necessitats nuclears
encara no cobertes, sembla lògic que tendeixin a conceptualitzar la joventut –almenys pel que
respecta a les polítiques de transició- “mes aviat com a problema”. La qüestió rellevant és identificar

com arreu es respon als problemes dels joves –que els tenen- i no tant en catalogar països en funció
del concepte de joventut que hi és dominant.
D’altra banda, els únics països que són netament classificables dins la categoria d’aquells que
promouen una imatge de la joventut “com a problema” són els qui es caracteritzen per un Estat de
Benestar mínim, el qual focalitza les intervencions del sector de joventut –des d’una perspectiva
assistencialista- cap als joves més desafavorits. Molt òbviament, la consideració de les necessitats
particulars d’aquests joves pot conduir a la seva catalogació com a “problemàtics”. Aquest és el cas
tant del Regne Unit com –en menor mesura- també d’Irlanda. Però allà, no només “els joves” són
considerats “com a problema”, sinó –en general- virtualment totes les persones necessitades de
prestacions socials públiques.
(7) El Regne Unit confirma, com els països nòrdics, els nostres arguments. La seva ràpida
evolució cap al liberalisme econòmic de l’etapa thatcheriana, la prioritat donada a les
prestacions dependents de prova de mitjans i la comprensió dels afers familiars com a afers
privats, ha determinat la manca de desenvolupament de les seves polítiques familiars i d’una
política de joventut integrada. I això ha estat determinant quant a la configuració de les seves
105
polítiques de joventut . El tipus d’estat de Benestar, per tant, pot ser col·locat clarament en
el cas del Regne Unit en una posició de centralitat per a la classificació de les polítiques de
joventut. Cal posar tot això en relació, però, amb les necessitats juvenils a les quals s’ha
decidit donar resposta. Així, segons l’informe nacional corresponent al Regne Unit elaborat
per The Clearinghouse on International Developments in Child, Youth and Family Policies, a
mitjans dels 90 aquest país presentava la taxa de pobresa més alta de tots els països de la
UE. La desigualtat d’ingressos era al Regne Unit la més alta d’aquest conjunt de països. La
taxa de pobresa entre els nens hi era particularment elevada, i el Regne Unit presentava el
valor més alt entre el conjunt de països en què les taxes de pobresa dels nens eren superiors
a les corresponents als jubilats. En conseqüència, els problemes més destacats per les
polítiques adreçades tant als nens com als adolescents i els joves adults han estat –i encara
són actualment- l’exclusió dels nens i les famílies, la prevenció de la delinqüència juvenil, la
reducció dels embarassos adolescents, la reducció de l’exclusió de l’escola i dels índexs de
fracàs escolar entre els joves procedents de les famílies amb menys ingressos, etc. Així, les
polítiques de família i joventut implícitament desenvolupades al Regne Unit són –en la seva
major part- polítiques adreçades a combatre l’exclusió social i la pobresa. El que és rellevant
no és, doncs, el fet que el Regne Unit mantingui una concepció de la joventut “com a
problema”, sinó observar com el sistema britànic de benestar no dóna adequada resposta a
algunes necessitats nuclears dels joves i com –tot i així o degut a això, segons el punt de
vista que decidim adoptar- s’hi desenvolupen intervencions fortament focalitzades cap als
joves desafavorits (Universitat de Colúmbia, 2001).
105
Informe nacional corresponent al Regne Unit elaborat per The Clearinghouse on International Developments
in Child, Youth and Family Policies. Universitat de Columbia (2001).

Pel que respecta a la resta de països, l’estudi IARD opta per no col.locar-los de forma clara en una o
altra banda. Tot i que la consideració de la joventut “com a problema” o “com a recurs” pot també aquí
oferir criteris vàlids per a la classificació de les diferents polítiques portades a terme, aquests no
permeten situar clarament els diferents països entre aquells en què domina una o altra imatge de la
joventut, bàsicament degut –pensem nosaltres- a la diversitat quant a la distribució sectorial de les
polítiques que donen resposta a necessitats nuclears dels nens/adolescents o dels adolescents/joves
adults i a la manera en què aquestes necessitats s’expressen a cada país.
En definitiva, ens sembla que la correlació més clara entre la concepció de la “joventut com a
problema”, el discurs administratiu i les polítiques de joventut portades a terme és el grau, la forma i la
distribució sectorial mitjançant les quals cada país fa un tractament particular de necessitats “juvenils”
nuclears no cobertes pel sistema de benestar, considerat aquest en la seva globalitat. I per sobre de
tot, més enllà del discurs legitimador que cada administració decideixi formalment assumir, hi ha sens
dubte el conjunt de les necessitats “juvenils” a les quals es pretén donar resposta pràctica des de les
polítiques de joventut. És des d’aquí –des del grau en què aquestes necessitats són efectivament
satisfetes per les polítiques de joventut- que s’hauria de derivar un o altre concepte de joventut, en
funció de les veritables estratègies, de vegades implícites.
4. Alternatives respecte al procés de definició del concepte administratiu de joventut.
La qüestió que ens ha semblat fins ara més central ha estat la identificació de la distribució sectorial
de les polítiques “de joventut” en relació amb el conjunt de criteris –principalment, la consideració de
les necessitats nuclears de les diferents etapes d’edat identificables sota la categoria de “joves”- que
ens poden servir per a la segregació analítica de les polítiques “de joventut”. Ens interessa assenyalar
ara la necessitat, per tant, d’extraure el concepte político-administratiu de joventut de la posada en
relació de les edats que es prenen com a referència –pel sector de joventut i pels altres sectors - i les
necessitats nuclears de les diferents etapes d’allò que es pot generalment entendre per “joves” als
diferents països europeus (nens, adolescents i joves adults).
Tant des del punt de vista de la programació de les polítiques públiques com des del punt de vista de
l’anàlisi politològica comparada, l’adopció d’una perspectiva estratègica per a la definició del concepte
de joventut –o l’atenció a les probablement diverses estratègies subjacents a cada país - ens permet
operar –o bé endegar l’anàlisi- des de la cerca de criteris de coherència entre les necessitats juvenils,
la identificació administrativa de les mateixes, els objectius de les polítiques públiques i les
intervencions administratives efectives. El Gràfic 1 resumeix les diferents alternatives quant al procés
de definició –tant administrativa com analítica- del concepte de joventut, sobre les quals tot seguit
argumentem.

4.1 El procés estratègic per a la definició del concepte administratiu de joventut.
En primer lloc, des del punt de vista de la programació de les polítiques públiques, la incorporació
d’una dimensió estratègica implica, com a punt de partida, la identificació de les necessitats juvenils.
Aquestes necessitats les podem derivar tant del conjunt de les tendències econòmiques i
sociodemogràfiques com del tipus d’Estat de Benestar que es pretén projectar cap al futur. De fet, el
que convencionalment entenem per “Estat de Benestar” no és una altra cosa que l’establiment
socialment consensuat d’un particular sistema de relacions entre les necessitats de les persones (en
aquest cas “els joves”), les modalitat de cobertura de les mateixes i els subjectes –família, mercat,
estat, tercer sector, església- responsables de la seva satisfacció.
En funció de la perspectiva aquí adoptada, és com a derivació d’aquests dos factors considerats que
podrem proposar un determinat concepte de “joventut” –tangencial, ad hoc, instrumentalment vinculat
a la satisfacció de les necessitats juvenils- que pugui ser d’utilitat com a base per a l’orientació de les
polítiques públiques adreçades “als joves”.

Gràfic 1. Alternatives quant al procés de definició del concepte administratiu de joventut.
PROCÉS PROCÉS PROCÉS

ESTRATÈGIC LEGITIMADOR IDEALITZAT
(analític, dinàmic) (analític, estàtic) (ideològic)
Tendències econòmiques i Correlació política i social Teories sociològiques

sòcio-demogràfiques de forces (observable) (preconcebudes)
Tipus Conceptes (alternatius) de

Projecte d’Estat de joventut a l’abast dels
d’Estat de Benestar investigadors/administracions
Benestar
Conceptes de joventut
Identificació de les necessitats Ajustament de les polítiques Joventut “com a recurs”

(expectatives) i agregació teòrica públiques i socials versus
de les necessitats comunes als (prioritats polítiques, criteris
diferents grups d’edat d’intervenció, definició sectorial)
Joventut “com a problema”
Concepte/s de Polítiques de joventut (cap referència expressa a les

joventut (efectivament portades a necessitats juvenils a què es pretén
la pràctica, visió estàtica) respondre en funció d’un o altre
(instrumental/s) concepte de joventut)
Polítiques de joventut Concepte de joventut Polítiques de joventut

(dimensió estratègica, prioritzat (observació dels països a la llum de
projecció de futur) criteris de classificació preconcebuts)
(caràcter legitimador)
ANÀLISI DE POLÍTIQUES ANÀLISI TEÒRICO-CONCEPTUAL

PÚBLIQUES (ABSTRACTA)
PROPOSTA: PROPOSTA:
CENTRALITAT DE LA IMATGE QUE DE
CENTRALITAT DE LA CONSIDERACIÓ DE LES JOVENTUT ES TÉ A CADA PAÍS
EDATS
CONSIDERACIÓ AGREGADA DE LES
CENTRALITAT DE LA CONSIDERACIÓ DE LES
NECESSITATS DELS NENS, ELS
NECESSITATS I SEGREGACIÓ EN FUNCIÓ DE
ADOLESCENTS I ELS JOVES
LES FRANGES D’EDAT
CLASSIFICACIÓ DELS PAÏSOS EN FUNCIÓ DE
CLASSIFICACIÓ DE LES POLÍTIQUES EN LA IMATGE DOMINANT DE “JOVENTUT”
FUNCIÓ DE LES EDATS I LES NECESSITATS A
QUÈ RESPONEN

En segon lloc, des del punt de vista de l’anàlisi de polítiques públiques sembla necessari indagar
sobre la hipotètica dimensió estratègica de les polítiques de joventut. Intent ar, per tant, identificar les
relacions que a cada país s’estableixen entre (a) les tendències econòmiques i sociodemogràfiques,
(b) el projecte d’Estat de Benestar que es pretén projectar cap al futur, (c) la manera en què s’hi
identifiquen les necessitats juvenils i (c) els diferents conceptes de joventut que s’haurien de derivar
de l’elaboració de conjunts –més o menys coherents i des de sectors de política pública diversos- de
programes d’intervenció sobre “els joves”. En línia amb aquesta perspectiva, sembla bastant
adequada la definició –o millor, les definicions- de “joventut” a partir de l’agregació teòrica i
administrativa de les necessitats comunes als diferents grups d’edat, considerant les diverses
alternatives quant a l’agregació de les diverses necessitats.
A la pràctica, però, no sempre trobem un dimensionament estratègic de la conceptualització de

joventut ni en les intervencions administratives ni en els criteris per a l’anàlisi comparada de polítiques
públiques. De fet, ni les polítiques de joventut –ni tampoc els conceptes de joventut- responen mai
exclusivament a alguna mena de dimensionament estratègic.
4.2 El procés legitimador per a la definició del concepte administratiu de joventut.
El procediment més habitual per a la definició administrativa de joventut és ben diferent al què
nosaltres hem plantejat aquí com a òptim (estratègic, analític). Parlar d’Estat de Benestar implica fer
necessària referència a la correlació de forces, tal com suficientment argumenta en el treball d’Esping
106
Andersen . És des de la correlació social i política de forces que els diferents tipus d’Estat de
Benestar s’han anat definint –i redefinint, és clar- al llarg de la història europea del segle XX. La
consolidació dels Estats de Benestar ha cristal·litzat en una tipologia que bé podem fer servir aquí
com a punt de partida per a l’anàlisi. El què més ens interessa destacar ara és, però, el caràcter
relativament “estàtic” –malgrat les reformes i redefinicions experimentades a la majoria de països-
dels principis bàsics (els definitoris) sobre els què l’Estat de Benestar s’ha anant configurant a cada
país. De tal manera que el conjunt de les polítiques públiques –i molt particularment les socials- s’hi
han tendit a ajustar quant a la definició de les prioritats i quant als criteris d’intervenció. Aquesta
relativa estabilitat, juntament amb els criteris per a la distribució vertical (grau i criteris de
regionalització o municipalització) i horitzontal (principis per a la definició político-administrativa
sectorial de les responsabilitats administratives), tot seguint la inèrcia històrica de les polítiques de
joventut històricament desenvolupades, ha portat a la cristal·lització de conceptualitzacions de la
joventut dotades d’un fort caràcter legitimador de les intervencions sobre la joventut efectivament –i
històricament- portades a terme. Així, el concepte de joventut sovint no ha depès tant de la
identificació coherent de necessitats comunes “als joves” –als nens, als adolescents i als joves adults-
sinó, més aviat, de l’enfocament de les polítiques de benestar que generalitzadament caracteritzen el
tipus concret d’Estat de Benestar desenvolupat a cada país.
106
ESPING-ANDERSEN, G. (1993), Los tres mundos del estado de bienestar, Alfons el Magnànim, València.

4.3 El procés teòric (ideològic) de definició del concepte administratiu de joventut.
Des dels estudis d’anàlisi comparada de les polítiques de joventut –i l’estudi IARD constitueix un
exemple paradigmàtic en aquest sentit- hi ha hagut una tendència a prendre, com eix i com a punt de
partida per a l’anàlisi del concepte de joventut, les teoritzacions procedents principalment de la
sociologia. La teoria més recurrent és la que ha tendit a oposar la conceptualització de la joventut
“com a recurs” a la conceptualització de la joventut “com a problema”. Aquestes teories –més o
menys encertades però en tot cas preconcebudes i apriorístiques quant a l’anàlisi de polítiques
públiques - s’han pretès fer servir com a instruments útils per a la classificació (en la seva versió més
ideològica, fins i tot per a l’orientació) de les polítiques de joventut portades a terme als diferents
països europeus. Si bé les conceptualitzacions que se’n poden derivar segurament han de ser-nos
útils per a la comprensió d’alguns aspectes rellevants de les polítiques de joventut desenvolupades
als diferents països –particularment si anem més enllà i intentem explicar els factors subjacents al fet
que uns o altres països mantinguin una imatge o altra dels joves- també ens mostra clarament –com
hem vist- les seves grans limitacions com a criteri de classificació. Això és així perquè, com
suficientment argumentem aquí, la conceptualització administrativa de la “joventut” (a) té un caràcter
derivat i no central –depenent d’altres factors que nosaltres hem considerat més rellevants; (b) té un
caràcter principalment polític i ad hoc; i, sobretot, (c) no permet referir-se a les diferents franges d’edat
–nens, adolescents, joves adults- com a subsumibles sota un mateix concepte de caràcter unitari.

TALLER DE COHESIÓ SOCIAL

(Investigadors)
Conclusions107
L’objectiu del taller era apuntar línies d’anàlisi de la inserció dels joves en l’estructura catalana actual.
Per fer-ho, hem comptat amb ponències de Lorenzo Cachón, Sònia Parella i Jose Antonio Noguera,
amb un estat de la qüestió inicial elaborat per Toni Salvadó i amb comunicacions de Manel Capdevila,
Anna Berga, David Casassas i Juan Manuel Patón. A continuació recollim algunes de les anàlisis
aportades, en clau conclusiva.
1. Del jove fordista al jove postfordista.
És molt freqüent intentar analitzar la condició juvenil en clau de transició edatària entre un status
infantil i un status adult. Ara bé, els estudis més seriosos sobre transicions juvenils com el de Casal
(1996) ens mostren la gran variabilitat històricament dels processos de transició. De fet, en
relativament pocs anys, hauríem passat de models de transició bastant ràpids i homogenis a models
lents, complexos i heterogenis. El factor determinant d’aquesta ruptura serien els processos de
reestructuració que han patit els mercat de treball des de la crisi dels anys 70, bàsicament la
desregulació de les relacions laborals i la precarització contractual.
De fet, aquesta és una tendència bastant global però on el nostre país és un cas especialment
paradigmàtic perquè continua amb una estructura productiva altament intensiva en mà d’obra
creixenment desregulada. (Recio;1999)
Quan a mitjans dels 80 es produeix l’aposta per la competitivitat via desregulació, lògicament hi havia
al nostre país un gruix de treballadors amb drets adquirits en un model laboral força garantista. El
marge de flexibilitat vindria, per tant, de les noves contractacions. Així, s’estableix una forta dualització
laboral (i per tant social) entre els col·lectius que van ingressar en el mercat de treball abans dels
esmentats processos de reestructuració i els que ho han fet posteriorment. Lògicament aquí l’edat
esdevé una dimensió privilegiada de segmentació social (Petras; 1996)
Aquest fenomen, en tant que socialment estructurador, trascendeix la dimensió purament laboral. De
fet està definint un model de dependència intergeneracional que s’ha vingut a anomenar “model
mediterrani d’emancipació juvenil” (Galland:1995): allargament del període formatiu com a
positivització i legitimació de la deprivació laboral, endarreriment de l’emancipació familiar i forta
vinculació entre emancipació i constitució de llar de destinació.
107
Conclusor: Antoni Salvadó.

2. Exclusió social juvenil o exclusió social generacional?
Arribats a aquest punt, crec que ens hauríem de preguntar si la degradació de condicions laborals i
socials és un efecte edat o d’un efecte generació.
• En el primer cas assumiríem que el jove està en precari en tant que nouvingut al mercat de treball
però que, amb els anys, anirà estabilitzant -se. En el fons aquesta perspectiva percep la inserció
social com un sistema de cues. Noti’s que -en sentit estricte- només es pot parlar de transició des
d’aquesta perspectiva (només “transites” al llarg de l’edat quan et mous socialment d’una posició
a l’altra)
• En cas que sigui un efecte generació, els joves no estarien en precari en tant que joves sinó en
tant de persones que s’han incorporat al mercat de treball després dels processos de
reestructuració. Per tant no hi ha cap garantia que vagin a estabilitzar-se en arribar a l’edat
adulta. Des d’aquesta perspectiva té poc sentit parlar de transicions edatàries i, per contra,
hauríem de parlar de processos de mobilitat social descendent (a lo Petras:1996)
Quina de les dues perspectives descriu millor el que està succeint? És difícil donar una resposta
fonamentada per la inexistència d’estudis empírics longitudinals que “segueixin” la trajectòria vital
d’una mostra prou significativa de joves. Alguns intents d’estudis pseudo-longitudinals com l’Enquesta
Metropolitana de Barcelona semblen mostrar que bona part dels joves que van ingressar en precari al
mercat de treball a mitjans dels 80 encara no s’havien estabilitzat a mitjans dels 90 (Salvadó;1997).
Tot i els indicis que es tracta d’un problema generacional més que no pas edatari, el reconeixement
d’això per part de les administracions resulta difícil. Pel contrari, postular que les diferències socials
són un problema conjuntural associat purament a una fase vital “de transició” resulta molt més
tranquil·litzador. Com ens mostra Juan Ma Paton es tendeix a definicions administratives de joventut
cada cop més adaptables. Es parteix d’edats de referència que es van ampliant cap a segments més
grans a mesura que les generacions que van ingressar en el mercat de treball durant els anys 80 van
“envellint”, superant la trentena i, tot i això, no aconsegueixen desprendre’s dels trets socials que
definim com a “joves”: inestabilitat laboral, dificultats per a l’emancipació familiar i l’accés a
l’habitatge...
3. Un col·lectiu homogeni?
Ja hem fet referència ja a la variabilitat històrica dels joves i les seves transicions. Seguint un cop més
el model de Casals (1996), constatem que tampoc no tenim un col·lectiu homogeni en el període
actual. De fet, són moltes les lectures analítiques i –sobretot - administratives i mediàtiques que
reprodueixen aquest error típic d’una determinada sociologia de les edats. Com molt bé ha explicat
Lorenzo Cachón en el marc del seminari, aquesta perspectiva homogeneïtzadora no només és

enganyosa analíticament sinó que també conté una perversitat política implícita: naturalitzar les
diferencies socials associant-les a una variable purament demogràfica, com és l’edat.
En el marc del seminari hem definit quatre dimensions de segmentació social que, al nostre
entendre, s’entrecreuen amb la segmentació generacional fins aquí descrita:
• Classe
• Gènere
• Ètnia (immigració, bàsicament)
• Accés a les polítiques de protecció social
4. Determina la classe social d’origen l’itinerari emancipatori?
Com hem comentat abans, una de les transformacions més importants que s’estarien produint en la
condició juvenil en la present fase de capitalisme postfordista és l’heterogeneïtat creixent dels
processos de transició a la vida adulta. Ara més que mai, el procés de reestructuració afecta de forma
diferent a diferents col·lectius joves (els diferent itineraris de transició emergents que desenvolupa
Casal;1996). En la seva aportació Lorenzo Cachón apunta que aquestes diferencies d’itineraris tenen
una correlació amb l’origen de classe dels joves. Per il·lustrar aquesta hipòtesi apunta diferents
indicadors:
A nivell educatiu, viuríem un context d’inflació i devaluació de titulacions. És evident que les diferents
classes socials poden afrontar aquest procés amb nivells de recursos molt distints. No és estrany, per
tant, la correlació estadística entre l’edat d’abandonament del estudis i la posició social d’origen. Això
s’explicaria tant per unes expectatives de classe diferents respecte a les possibilitats de promoció
que proporciona el sistema educatiu, com per factors més institucionals. En aquest darrer aspecte, cal
insistir en el caire socialment reproductor de la doble xarxa educativa espanyola (pública-privada). Tot
i la pervivència d’aquests mecanismes estructurants dins l’àmbit educatiu, hi ha un discurs cada cop
més hegemònic de naturalització del fracàs escolar, subsumint-lo en una lògica meritocràtica i per tant
ocultant la seva dimensió social.
A nivell laboral, l’atur també té una correlació clara amb l’origen social. D’entrada, l’allargament del
període formatiu dels joves d’extracció mitjana i alta determina que la pràctica totalitat de l’oferta
laboral juvenil sigui de categories baixes i, per tant, que l’atur juvenil existent tingui aquest origen
social. A més, la categoria administrativa de “desocupat” pot amagar situacions en realitat molt
diferents: els joves d’origen obrer estan aturats perquè no troben cap feina, mentre que els joves de
categories mitjanes i altes tenen períodes d’espera a la recerca d’una oferta laboral adequada a una
carrera professional més o menys coherent. Uns i altres tenen expectatives laborals i itineraris
d’accés molt diferents.

Per altra banda, els mecanismes bàsics d’intermediació continuen sent les coneixences personals,
camp privilegiat de reproducció de les desigualtats socials: les xarxes d’una generació benestant
serveixen per col·locar laboralment i socialment a la següent.
5. Joventut i gènere: entre la segregació de rols i la igualació masculinitzada.
Sembla clar que les diferències de gènere en l’accés al mercat de treball tendeixen a minvar entre les
noves generacions i que l’imaginari col·lectiu de les noies és la igualtat d’oportunitats. Tot i això, la
ponència de Sònia Parella ens mostra que el gènere continua sent un mecanisme bàsic de
segmentació social, també entre la gent jove. Alguns indicadors en aquest sentit:
Tot i que les taxes d’activitat femenina s’han incrementat fortament en els darrers anys, continuen
sent menors que les masculines en tots els trams d’edat
Bona part de les dones que pretenen incorporar-se al món laboral (actives) passen a eixamplar les
llistes d’atur. De fet, les diferències per gènere de les taxes d’atur són especialment significatives
entre els joves.
Si efectivament aconsegueixen inserir-se laboralment, tenen força més possibilitats que no pas els
nois d’estar en una situació precària, tant si ho mesurem en temps de contractació com en presència
de temps parcial.
Aquesta pitjor situació laboral de les noies es dóna malgrat els seus nivells educatius més elevats que
no pas els dels nois. En aquest aspecte, cal recordar que les noies es concentren en especialitats
formatives amb menors rentabilitat salarial.
Aquestes diferències d’especialitats formatives es traslladen a les especialitats laborals. Bona part de
la nova activitat femenina s’absorbeix pels serveis, sobretot en branques com la sanitat, la formació o
els serveis socials i de proximitat. En definitiva, professions associades als rols reproductius
tradicionalment femenins, sovint desprestigiades, poc remunerades, desregulades i amb
qualificacions poc reconegudes.
L’assumpció de responsabilitats familiars encara suposa una ruptura vital important per a les noies:
• En tots els segments d’edat, la taxa d’activitat de les dones casades és més baixa que entre
les solteres
• Es generalitza el retard o renuncia a la maternitat, sovint viscut amb costos psicològics
importants.
• Assumpció principal de les tasques domèstiques per part de les noies, sense renunciar però a
la inserció laboral (doble presència)

Tot i aquestes dificultats afegides d’inserció professional (i per tant social), l’imaginari juvenil femení
està menys problematitzat que no pas el masculí. En la seva comunicació Anna Berga ens ha mostrat
fins a quin punt les problemàtiques definides com a típicament juvenils (violència, oci sorollós,
accidentalitat de trànsit...) són fonamentalment masculines. Segons la mateixa autora, s’obvia la
conflictivitat i el risc d’exclusió social de situacions típicament femenines com pot ser la maternitat
adolescent.
6. La problemàtica dimensió ètnica del concepte de jove.
L’ètnia com a dimensió de segmentació social és tot un clàssic en països amb una àmplia diversitat al
respecte, com poden ser els EUA o la Gran Bretanya. Al nostre país, però, els processos
immigratoris massius són molt recents, raó per la qual la recerca al respecte també ho és. La joventut
és un dels trets característics dels nouvinguts al nostre país. Malgrat això, és molt escassa la recerca
que ha explorat la interacció d’edat i ètnia.
On sí que està sorgint una clara problematització social en clau edatista (i per tant les primeres
recerques) és la situació de determinades bosses de menors immigrants en situació irregular que
viuen en les nostres grans ciutats. En aquest sentit, hem comptat amb la comunicació de Manel
Capdevila que ens ha presentat una recerca realitzada pel Centre d’Estudis Jurídics de la Generalitat.
D’entre les característiques d’aquest col·lectiu, ens interessaria aquí remarcar el decalatge entre allò
que els hi podem oferir des de les administracions i allò que ells realment ens demanden. Des de
l’òptica de l’administració són menors i per tant els hi podem oferir recursos com llars tutelades o
formació. En canvi ells es perceben i tenen expectatives adultes, per tant ens demanden coses que
s’escapen del nostre marc legal i social com papers, feina i habitatge no-tutelat. En definitiva: hi ha
una contradicció entre, per una banda la voluntat d’afrontar el problema migratori mitjançant polítiques
universalistes i no segregadores i, per altra banda, una concepció social diferent dels conceptes de
joventut i infantesa.
7. Els joves davant d’un model de protecció social de base contributiva.
Estaríem vivint un procés de reforma de l’estat del benestar, especialment pel que fa als programes
de protecció social basats en transferències monetàries. Essencialment seria un procés de
debilitament de prestacions en termes d’intensitat i de cobertura, així com un increment de la
discrecionalitat d’aquestes prestacions i condicionament a la recerca activa d’ocupació.
Això està generant una creixent desconfiança en l’opinió pública respecte a les possibilitats d’acabar
cobrant les prestacions corresponents. El cas paradigmàtic seria l’accés a les pensions de jubilació
per part de les actuals generacions joves. De fet, aquesta desconfiança en les possibilitats futures té a
veure amb dificultats presents d’accés a prestacions, per exemple de desocupació. Molta gent jove té

dificultats al respecte perquè la precarització laboral els hi dificulta assolir períodes suficients de
cotització.
En definitiva, està emergint un debat sobre les desigualtats generacionals en les prestacions de l’estat
del benestar: a Espanya la despesa social adreçada a la població vella és tres cops més elevada que
no pas la dedicada a població jove. Com a referència, a Escandinàvia la proporció és 1,5 a 1.
Front les inequitats de model actual, la ponència de José Antonio Noguera ens proposa un
d’alternatiu. Aquest es basaria en el manteniment de prestacions contributives públiques (fins i tot
amb un marge de voluntarietat en la seva intensitat), i un nivell d’assegurança privada (sense
desgravacions fiscals). Ara bé, el nivell més bàsic de garantia de rendes hauria de cobrir-se amb una
renda bàsica de ciutadania, per tant individual, incondicionada i finançada per via impositiva general.
David Casassas, en la seva comunicació, mostra com una renda d’aquesta mena podria actuar com
a caixa de resistència per als joves, cosa que els hi donaria major capacitat de negociació laboral i els
hi possibilitaria rebutjar ofertes de feina alienants, precàries, mal pagades o perilloses. Per tant, un
mecanisme d’aquest tipus els hi possibilitaria concentrar-se en la realització d’una carrera
professional coherent o fins i tot en la realització d’activitats no mercantils però més enriquidores
personalment i socialment.
8. Davant la situació descrita, quines polítiques aplicar?
Pel que hem comentat fins al moment, la perspectiva d’anàlisi dominant en el taller ha estat clarament
problematitzadora. En la seva comunicació, Juan Ma. Patón mostra que aquest és el supòsits
subjacent d’aquells països europeus que realitzen polítiques de joventut en clau compensatòria. És el
que ell anomena “la joventut com a problema”.
No voldríem finalitzar aquest text sense realitzar una breu referència a una altra línia de discurs (tant
acadèmica com política) que ha presentat els processos aquí ressenyats en una clau bastant diferent.
Des d’aquest punt de vista la incertesa juvenil també obriria les portes a una nova identitat juvenil
basada en un cert alliberament dels valors treballistes, en un gir hedonista, voluntarista,
desmercantilitzador i presentista. Aquesta perspectiva s’associaria a l’altre gran paquet de polítiques
de joventut dels països europeu, de tipus més lúdic o de realització personal. És el que Patón
anomena “la joventut com a recurs”
Probablement caldria plantejar-nos quina de les dues línies polítiques resulten més coherents amb la problemàtica social juvenil
que hem vingut dibuixant en aquestes conclusions. Al nostre entendre, Patón ens dóna la pista clau en la conclusió de la seva
comunicació: les polítiques de joventut com a recurs es concentren i troben el seu sentit en països amb un estat del benestar
(generalista) fort que ja aixopluga els possibles problemes socials dels seus joves. Sembla evident que aquest no és el cas del
nostre país.

TALLER DE COHESIÓ SOCIAL

(Investigadors + Tècnics)
Conclusions108
1. Les demandes.
En coherència amb el lema del Congrés de la Joventut, “Establim ponts de diàleg”, en el taller de
síntesi entre tècnics i investigadors ambdós sectors professionals debateren sobre el que podien
esperar els uns dels altres, així com de promoure relacions més sinergètiques.
Per una banda, les demandes dels interventors cap als professionals de la recerca anaven dirigides a:
• La promoció d’una recerca aplicada i que, en la mesura del possible, orienti possibles
intervencions.
• Que els codis dels informes de recerca siguin més intel·ligibles si realment es pretén que es
difonguin més enllà de l’acadèmia.
Per altra banda, els investigadors proposaven als tècnics de joventut el següent:
• Que contemplin i accedeixin en major mesura a la recerca i els estudis existents en matèria
de joventut. Es considera que aquesta mesura potenciaria major reflexivitat i l’establiment de
diagnosis més profundes vers les problemàtiques sobre les que s’intervé.
• Que incorporin la recerca i la sistematització de coneixement en la identificació de necessitats

i la planificació estratègica dels programes. Es demanda, a més, un compromís amb
l’avaluació dels projectes i programes d’intervenció.
2. La situació social.
En el taller d’investigadors s’ha elaborat una diagnosi de la situació dels nostres joves en l’estructura
social. Aquesta diagnosi es trasllada al taller de síntesi, bàsicament composat per tècnics, i es genera
un debat al respecte. Passem a enumerar alguns dels aspectes tractats:
• La precarització i desregulació del mercat de treball ha afectat, bàsicament, la població jove.

• Aquest factor, i altres com el preu de l’habitatge, han reforçat la dependència generacional
respecte als progenitors com mostra l’endarreriment en l’edat mitjana d’abandonament de la
llar paterna.
• Tot i que les transicions s’han complicat per als joves de tots els col·lectius, l’origen social
segueix condicionant les possibilitats d’inserció, mitjançant àmbits com el sistema educatiu
(doble xarxa pública-privada) o la intermediació laboral (bàsicament realitzada per xarxes
informals)
• Tot i que les diferències per gèneres tendeixen a minvar, tant a nivell de pràctiques com
d’imaginaris, encara queden desigualtats significatives. Bàsicament la incorporació laboral de
les noies joves no es compensa amb un repartiment més equitatiu de les tasques
reproductives, amb la qual cosa es generalitza el fenomen de la doble presència.
• Les dificultats associades a l’etapa juvenil es combinen amb altres eixos emergents de
desigualtat com pot ser l’immigratori. En aquest sentit és constata que una mateixa edat física
pot correspondre’s a status i expectatives vitals molt diferents. La pertinència a categories
com “jove” o “infant” no és exclusivament edatària sinó social, geogràfica, cultural i històrica.
Les polítiques públiques han de tenir present aquesta situació.
• Finalment, les transformacions en curs en els nostres sistemes de protecció social accentuen
la posició de risc que viuen els joves, bàsicament perquè la precarietat laboral els hi dificulta
l’accés a unes prestacions de base contributiva.
3. Algunes propostes.
A banda de diagnosis com la realitzada, tant en el taller de tècnics com en el d’investigadors, el debat
i l’intercanvi d’idees girà entorn a un pool de propostes. Aquestes es posaren també en comú en el
taller de síntesi. Al intercanviar-se les propostes entre professionals de la intervenció i de la recerca
destacà, per una banda, l’ampla grau d’acord en la idoneïtat del que es plantejava i, per l’altra, la
bona predisposició cap a idees i propostes que resultaven desconegudes per alguns dels
interlocutors.
Entre les propostes que es debateren s’hi llegia un ample rebuig a les polítiques neoliberals i a la
retirada de l’Estat de determinades responsabilitats. Així, moltes d’aquestes propostes anaven
dirigides a la recuperació d’un estat social més fort que garanteixi els drets socials dels seus
ciutadans. Entre les propostes al respecte destaquem les següents:
108
Conclusor: Antoni Salvadó i Toni Verger.

• Renda Bàsica universal com a política redistributiva forta i afavoridora dels col·lectius
discriminats econòmicament (joves, dona, nova immigració, etc.).
• Altres polítiques que permetin avançar en la igualtat entre sexes: llei del temps o permisos de
maternitat compartits.
• Compromís ferm, per part de la població i de les administracions, amb uns serveis públics i de
qualitat (educació, sanitat, transport, etc.) ja que en la conjuntura actual caracteritzada més
bé pel contrari, és a dir, per la privatització, la mercantilització i la comercialització dels
serveis, es vulneren els drets socials dels col·lectius amb una economia més precària.
Entre les propostes que sorgiren i que impliquen més directament als professionals, destaquem:
• Tot i la palesa defensa d’uns drets socials universals, caldria repensar la seva aplicació en
col·lectius concrets com els menors immigrats. Les seves demandes i necessitats no són les
que habitualment atribuïm a persones de la seva edat.
• En relació al fet que s’hauria de tenir en compte en major mesura les demandes, necessitats i
coneixements de les persones amb les que treballem es va parlar de subscriure alguns dels
principis de la recerca-acció participativa en la nostra professió. Aquesta metodologia permet,
tant a investigadors com a tècnics, trencar amb el despotisme del coneixement de l’expert i
amb la impermeable divisió entre tècnic i usuari o entre investigador i subjecte d’investigació.
4. Vers una intervenció orientada a la conscienciació.
En el taller s’apunta una clara percepció d’increment de vulnerabilitat social i al mateix temps es
constata l’emergència de propostes alternatives com les apuntades en el punt anterior. També es
valora la transcendència d’algunes d’aquestes propostes més enllà de l’àmbit acadèmic i el seu
impuls des de moviments socials alternatius com és el moviment per a una altra globalització.
Sorgeix, però, el dubte de perquè no emergeix un moviment més massiu de protesta generacional.
S’apunten algunes respostes com:
• Les xarxes familiars constitueixen un mecanisme d’atenuació de les deprivacions

econòmiques, laborals i residencials dels joves. Es recull la idea de J. Petras en el sentit
d’una possible “mala consciència” entre la generació adulta per l’exclusió dels joves de les
posicions laborals més estables i, com a conseqüència, un increment de la tolerància
domèstica (edat d’abandonament de la llar dels pares, ajuts econòmics als fills, facilitats per a
mantenir relacions sexual en casa dels pares...) Tot i això, s’apunta el caire inevitablement
dependent i potencialment conflictiu de relacions generacionals d’aquest tipus.

• La difícil situació social dels joves es naturalitza com a una “fase transitòria” per la qual se
suposa que també han passat les generacions anteriors. Per tant, s’emmascara com a
“problema juvenil” el que en realitat és un canvi de regles des joc social que possiblement
abocarà tota una generació a una situació laboral pitjor de la que van tenir els seus pares, en
definitiva a una mobilitat social descendent generalitzada.
• Aquesta situació es “positivitza” amb discursos sobre preteses “noves identitats juvenils” que
relegarien neguits sociolaborals per gaudir un presentisme hedonista i infantilitzador. En
definitiva, un discurs típicament postmodern que, en la pràctica, serveix per a legitimar
l’especialització lúdica del gruix de polítiques de joventut del nostre país i la seva escassa
incidència en temes residencials, formatius o laborals.
Davant aquesta situació, els tècnics de joventut presents aposten per una intervenció social més
centrada en la presa de consciència crítica i en el recolzament a l’organització del col·lectiu.

Joventut I Cohesió Social A Catalunya

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Joventut I Cohesió Social A Catalunya

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

LA RECERCA SOBRE JOVENTUT A

Ponències de Cohesió social

Bellaterra, 7-10 de novembre de 2002

Observatori Català de la Joventut

Bellaterra, 7-10 de novembre de 2002

Observatori Català de la Joventut

El podeu consultar complet a:

COHESIÓ SOCIAL - Estat de la qüestió.

La recerca sobre cohesió social i joventut a Catalunya.

• Endarreriment a l’accés al mercat de treball (atur i inactivitat) o accés en condicions precàries.

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 352

• Inserció precària, sovint en un segment secundari del mercat de treball.

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 353

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 354

2. Altres dimensions de segmentació juvenil.

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 355

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 356

Com és sabut el nostre sistema de protecció té una base mixta:

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 357

Joves i estructura social90.

En realitat, el procés de reestructuració afecta de forma diferent a diferents col·lectius joves,

4. Tot i la pervivència d’aquests mecanismes estructurants dins l’àmbit educatiu, hi ha un discurs

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 358

5. Això se situa en un context de sobreeducació i devaluació de titulacions, fenòmens davant

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 359

Els joves adolescents immigrats sols: el somni trencat d’Europa.

2. Qui són i per què vénen?

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 360

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 361

3. I un cop aquí, què busquen i què demanen?

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 362

o Necessiten i volen resultats exitosos, concrets i immediats. Qualsevol dels

4. I els governs que hi diuen?

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 363

5. I les propostes de solució?

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 364

L'adolescència en situació de risc social: un problema masculí?

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 365

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 366

Joves i desigualtats de gènere99.

• Durant el curs 2001/2002, un 53% dels estudiants matriculats a la Universitat, a nivell

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 367

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 368

I no podem acabar aquest llistat de manifestacions de la desigualtat de gènere en el mercat de treball

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 369

L’expansió de l’activitat femenina remunerada no ha estat suficientment acompanyada de nous

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 370

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 371

Fonts estadístiques utilitzades.

Institut d’Estadística de Catalunya (1996). Estadística de població 1996. Barcelona: Generalitat de

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 372

Taula 1. Taxes d'activitat per grups d'edat i sexe. Espanya.

Taula 2. Ocupats/des joves segons sexe i branca d'activitat. Espanya.

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 373

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 374

Protección social y justicia intergeneracional. ¿Beneficia el principio

1. El contexto actual de reformas en la protección social.

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 375

Francia, el déficit de la Seguridad Social y la llamada “amenaza demográfica” (en forma de un

2. ¿Qué piensa de las reformas la opinión pública?

§ En general, continúa existiendo un amplio apoyo social a los sistemas de pensiones

§ Se detecta asimismo una fuerte oposición a cualquier retraso en la edad de jubilación,

Secretaria General de Joventut. Observatori Català de la Joventut. 376