CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT PRESOCRÀTIC

1. Explicació racional dels fenòmens físics:

1.1. Les dues lectures de l´univers: Per al pensament mític, tots els successos de l´univers
depenen d´una causa arbitrària i contingent, això és, de la voluntat dels deus. Segons
el pensar filosòfic, les coses succeeixen per necessitat i no depenen dels capricis dels
deus.
1.2. L´interpretació de l´univers segons la raó: La multiplicitat i varietat de formes que
trobem en l´univers resulten o d´una alteració d´una essència permanent i comú o de
la suma de substàncies primeres i originals.
1.3. La necessitat de primers principis: Ja que la realitat no pot procedir mai del no-real –
això és, res o no-ser-, és necessari que existeixin un o molts principis ontològicament
primers i físicament causatius. Aquests principis són anomenats arjé (principi).
2. Els diversos sentits de la paraula physis:
2.1. La naturalesa com a conjunt: Pot referir-se o bé a la totalitat d´objectes que
constitueixen l´univers o bé al que tenen en comú un conjunt d´individus.
Essència=naturalesa.
2.2. La naturalesa com a principi dinàmic: La naturalesa no és quelcom inhert i acabat, sinó
que sempre està en procés de formació i transformació. L´activitat natural és teològica
i inmanent.
2.3. La naturalesa com a ordre: La naturalesa imposa ordre als elements de l´univers –
cosmos- mitjançant lleis necessàries i inexorables que flueixen en el seu interior.
2.4. El monisme, model d´interpretació cosmològica.
ELS FILÒSOFS PRESOCRÀTICS. PERIODE COSMOLÒGIC.

ESCOLA DE MILET. CARACTERÍSTIQUES GENERALS

1. Fonaments de la física milèsia:

1.1. La realitat no pot procedir de la no-realitat.
1.2. La pluralitat dels éssers procedeix d´una unitat originària.
2. Tesis fonamental de la física milèsia: El primer principi de tots els éssers és aquell d´on
procedeceixen a l´arribar a ser i al que tornen quan finalment es corropeixen.
3. Propietats del primer principi:
3.1. Únic i, per tant, infinit.
3.2. Material i corporal.
3.3. Espaial.
3.4. Subsistent i substrat dels oposats.
3.5. Mouent i, en virtuts d´aquesta mobilitat, causa de generació i corrupció dels éssers.
4. Naturalesa específica del primer principi:
4.1. Interpretació elementalista: L´identifiquen amb un dels quatre elements.
4.2. Interpretació no-elementalista: El primer principi no és implícitament indefinit en
espècie (apeiron) perquè no s´identifica amb cap dels quatre elements.
5. Explicació del canvi:
5.1. El primer principi és la matèria i, al mateix temps, causa de la generació i corrupció dels
éssers.
5.2. Interpretació del canvi:
5.2.1.Segons els elementalistes: Canvi significa alteració de la matèria originària. La
generació és interpretada com a condensació o rarefacció del primer element.
 5.2.2.Segons els no-elementalistes: Del moviment de l´apeiron neixen tots els éssers, i
la generació deriva de la separació dels oposats presents en el tot-barreja.
6. Hilozoïsme: Van creure que el món estava penetrat per una força vital que tot animava,
inclús els éssers inanimats, i a causa del seu abast podia ésser anomenat diví.

EL PENSAMENT DE CADASCUN DELS FÍSICS.

TALES DE MILET.

1. TALES DE MILET:
1.1. El primer principi és l´aigua
1.2. Arguments:
1.2.1.De caràcter mític-cosmològic: Creia que la terra es recolza en l´aigua.
1.2.2.De caràcter fisiològic:
1.2.2.1. L´aigua és l´aliment de totes les coses.
1.2.2.2. Tot animal viu de la humitat.
1.2.2.3. La grama de totes les coses posseeixen una naturalesa humida.
2. ANAXIMANDRE DE MILET:
2.1. El primer principi és l´apeiron.
2.2. Naturalesa del primer principi:
2.2.1.Apeiron significa allò especialment infinit (des del punt de vista quantitatiu) i
indefinit en espècie (des del punt de vista qualitatiu).
2.2.2.Donada la seva naturalesa indefinida i ja que no és un element, ha de ser un
intermitg o una barreja.
2.3. La generació deriva de la separació dels oposats presents en la barreja original.
2.4. L´indefinit ho abraça tot, diví i immortal.
2.5. Va creure en l´existència d´infinits móns successius.
3. ANAXÍMENES DE MILET:
3.1. El primer principi és l´aire.
3.2. El canvi en els éssers depèn del moviment de l´aire i la generació i corrupció de les coses
deriva de la rarefacció i condensació del primer principi.
3.3. L´aire és un deu engendrat, infinit i immens.
3.4. Compara l´aire còsmic amb l´ànima-alè.
3.5. Va creure en l´existència de mons successius.
ESCOLA D´EFES. HERÀCLIT.

1. Tesi: Tot està en constant moviment i res roman.

2. Propietats de l´esdevenir:
2.1. L´esdevenir s´identifica amb el foc .
2.2. És principi d´unitat, doncs totes les coses són una.
2.3. És universal i etern.
3. Teoria dels oposats:
3.1. Tot canvi té lloc entre contraris.
3.2. La unitat depèn d´una equilibrada reacció entre contraris.
3.3. La unitat o connexió entre contraris pot ser de diferent tipus:
3.3.1.Pel que fa a la procedència: una mateixa cosa pot produir efectes contraris.
3.3.2.Pel que fa a la referència al subjecte d´inherència: una mateixa cosa pot tenir
descripcions diferents i oposades.
3.3.3.Pel que fa referència a la successió: els contraris poden succeir-se mútuament.
3.4. Totes les coses han de canviar per a mantenir l´equilibri total del cosmos.
4. Teoria del logos o raó universal:
4.1. El logos és constitutiu real de les coses, coexistent amb el foc i principi primari.
4.2. El logos és principi rector i llei permanent de l´esdevenir.
5. L´ànima humana:
5.1. L´ànima humana es composa de foc i està emparentada amb el món foc. A l´humitar-
se completament mort.
5.2. La saviesa consisteix en comprendre com opera el logos en el cosmos. Els homes sense
experiència no segueixen el comú (logos o raó universal), sinó el seu logos particular
(tenen l´ànima humida i no seca com la dels savis).

ESCOLA PITAGÒRICA.

1. Tesi: El número és el principi de totes les coses.

2. Elements del número:
2.1. Els principis o elements de les coses són oposats.
2.2. De la consideració aritmètica del número sorgeix el següent conjunt de contraris
elementals: el parell i l´imparell.
2.3. Des del punt de vista geomètric allò il·limitat (parell) i el limitat (imparell).
3. Naturalesa dels números:
 3.1. La unitat matemàtica l´identifiquen amb el punt de vista geomètric (de caràcter espaial
i divisible) i l´àtom físic (àtom físic=mínim indivisible).
3.2. Cada cos està determinat per un conjunt de punts unitats separades per el buit.
4. Propietats dels números:
4.1. Propietats mítiques i sagrades.
4.2. Propietats geomètriques i espaials (unitat=punt).
4.3. Propietats físiques i biològiques (unitat, àtom físic i granes.).
5. La cosmologia pitagòrica:
5.1. El límit fixa en el centre d´allò il.limitat la unitat-gra el desenvolupament de la qual serà
el punt visible.
5.2. La primera unitat grana a l´inhalar el buit va créixer i es va partir en dos, i així
successivament. La funció del buit consisteix en mantenir separats el conjunt d´unitats
o parts que formen un tot.
6. Astronomia:
6.1. Les esferes al moure´s produeixen un suroll harmònic.
6.2. Déu és el número de cosos o esferes celestials, ja que la dècada és el número perfecte
absolutament, per aquesta raó van inventar l´anti-terra.
7. L´ànima:
7.1. L´ànima es composa de partícules que floten en constant moviment en l´aire.
7.2. Van creure en la immortalitat i transmigració de les ànimes.

ESCOLA D´ELEA.

1. Pressupòsits eleàtics:
1.1. Accepten el postulat bàsic de la física milèsia: el real no pot procedir del no-real.
1.2. Neguen la pluralitat i el moviment, doncs el ser, essent únic, és indivisible.
2. Parmènides d´Elea:
2.1. Vies d´investigació:
2.1.1.Via de la veritat: el ser és.
2.1.2.Via de l´impracticable: el no-ser no és.
2.1.3.Via de l´opinió: el ser i el no-ser són el mateix.
2.2. Postulats bàsics:
2.2.1.El ser i el pensar són el mateix.
2.2.2.El no ser és impensable i innombrable.
 2.3. Naturalesa de l´ens:
2.3.1.Únic.
2.3.2.Ingènit i immortal.
2.3.3.Complert, immòbil i sense fi.
2.3.4.Continu, sense començament i sense fi.
2.3.5.Limitat, complert i similar a la massa d´una esfera.
3. ELS PLURALISTES.
1.1. Accepten el primer postulat del materialisme jònic i de l´escola eleata: el real no prové
del no-real.
1.2. Accepten la creença eleàtica que postula la impossibilitat que la pluralitat procedeixi
d´una unitat originària.
4. ELS ATOMISTES: DEMÒCRIT I LEUCIP.
4.1. Pressupòsits bàsics:
4.1.1.Segons els eleates, admetre el moviment o la multiplicitat implica l´afirmació del
no-ens (doncs l´ens és un immòbil.).
4.1.2.Tesis atomistes:
4.1.2.1. La realitat consta de dos principis: el ple (l´ens) i el buit (no-ens) i, per
tant, és possible el moviment.
4.1.2.2. L´ens es composa d´un nombre infinit de principis materials i indivisibles
(àtoms) i en conseqüència la pluralitat també és possible.
4.2. Naturalesa i propietats dels àtoms:
4.2.1.Són principis, corporis i indivisibles.
4.2.2.Són magnituds compactes; en el seu interior no hi ha el buit.
4.2.3.Infinits en número, estan dispersos en l´espai (espai=no-ens o buit).
4.2.4.Encara que homogenis per la seva naturalesa quantitativa, es distingeixen per les
seves propietats primàries.
4.3. Naturalesa del buit:
4.3.1.Es tracta d´un principi material, encara que no ocupa espai.
4.3.2.Està present on no hi ha àtoms.
4.3.3.El buit és principi possibilitador del moviment dels àtoms i de la diversitat dels
cosos.
4.3.4.Tot cos conté un conjunt d´àtoms separats pel buit.
4.4. El problema del moviment:
4.4.1.Els àtoms són principis cinètics i estan en constant moviment.
4.4.2.Classes de moviment: Moviment original i derivat. L´original és la força cinètica
que posseeix tot àtom des de sempre. El derivat resulta de l´enfrontament entre
àtoms (mecanicisme).
4.5. Cosmologia:
4.5.1.Els àtoms al xocar produeixen els cosos compostos. Si hi ha xoc entre cosos,
aquests poden reduir-se en altres més petits o grans. La generació i corrupció
queda reduïda als canvis locals.
4.5.2.Els cosos estan compostos d´àtoms i buit. Per aquesta raó poden diferir de pes,
encara que tinguin el mateix tamany.
APORTACIONS D´AQUEST PERIODE

• La filosofia sorgeix al substituir l´explicació dels fenòmens naturals en termes de deus i

herois per una explicació dels fets a partir de la raó.
• La categoria d´arbitrarietat és substituïda per la categoria de necessitat de les lleis
naturals.
• Es plantegen el problema de l´ésser (l´estable) i l´esdevenir (el canvi).
• Aporten el concepte d´element primordial (arkhé).
• Aporten els conceptes d´espai, moviment i buit.
• El món apareix no com un caos sinó com un cosmos, les arrels legals de les quals és
precís investigar.
• Distingeixen dues fonts de coneixement: els sentits i la raó.
• Estableixen les equivalències sentits = aparença (doxa) i raó = saber vertader (episteme).
• Estableixen una relació entre el Ser i el Pensar.
• Fan aportacions en el camp de l´ètica: concepció racional dels termes de catarsis i
ascesis.
ELS SOFISTES

CONCEPTES CENTRALS DE LA SOFÍSTICA:

La sofística és el moviment cultural determinant del segle V Ac. Es pot considerar com el triomf
de la democràcia, perquè posa el debat com a centre de la vida de la ciutat. Els sofistes eren
mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat ensenyant als joves rics a discutir a l´àgora i
cobraven per fer-ho. L´ideal grec és el de bastir una ciutat dominada per la saviesa i els sofistes
són l´expressió d´aquest ideal. Els sofistes s´interessaven essencialment per l´ésser humà (és a
dir, el ciutadà) i pels problemes de retòrica i de dret en la mesura que s´interessaven sobretot
pel problema de la convivència.

Defensaven una teoria relativista sobre el món que per a ells era consubstancial amb la
democràcia. Tot són opinions i tant li fa una opinió com l´altra si s´argumenten d´una forma
coherent, perquè al cap i a la fi la democràcia no és un món de certeses científiques sinó un
contrast continuat de parers. L´important és que la convivència en la ciutat estigui ben afermada
i que es respecti la diversitat d´opinions i d´interessos (que és tant com respectar la diversitat
dels humans). Per això cal que els diversos parers estiguin ben argumentats i que siguin capaços
de persuadir, tot i que no siguin “veritat” en el sentit que un científic donaria a aquest mot.

Les seves tesis essencials poden resumir-se de la següent manera:

-NIHILISME ONTOLÒGIC: No existeix un ésser substancial i permanent al canvi.

-FENOMENISME: L´aparença és l´única forma de ser real.

-SUBJECTIVISME: L´ésser humà és l´únic criteri de veritat dels judicis.

-SENSISME: L´experiència és l´única font de coneixement.

-ESCEPTICISME: No existeix veritat universal. Tot pot ser a la vegada veritable i fals.

-CONVENCIONALISME: La societat no és un fet natural sinó que és resultat d´un pacte.

-POSITIVISME: Les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no pels deus.

-RELATIVISME: Les normes socials estan en funció de cada societat: de cada època i dels
interessos de cada moment.

FILOSOFIA I SOFÍSTICA: UN PENSAMENT AL VOLTANT DE L´ÉSSER HUMÀ I DE LA CIUTAT.

És difícil establir uns principis generals de la sofística. Cada sofista té la seva pròpia línia de
pensament; amb tot és evident que hi ha una diferència clara entre la sofística del segle V i el
pensament anterior. Alguna vegada aquest canvi s´ha resumit amb la idea que es va passar de
l´estudi de la naturalesa (presocràtics) a l´estudi de la llei (nomos) de la societat. Els sofistes
descobreixen que hi ha dos tipus de lleis: les lleis físic-naturals que són de valor universal (no
poden canviar segons els interessos particulars i s´han d´obeir sempre) i les lleis polític-socials
que regulen la convivència amb la ciutat i són convencionals. Els antics creien que les lleis (totes)
tenen origen diví. Ara bé, els sofistes observen que cada ciutat té lleis diferents i que, amb el
temps, les lleis canvien. Per tant, és evident que són obra humana, són convencionals i depenen
de l´educació i la política i dels interessos canviants a cada moment que una llei sigui acceptada
o no. Els sofistes reivindiquen l´humanisme, l´estudi de la natura no els interessa. L´ésser humà,
en canvi, és el centre del món i, per tant, cal raonar sobre ell i sobre l´àmbit en el que viu que és
la ciutat. L´ideal d´ésser humà en la sofística és bell, bo i just. Els sofistes aspiren a educar un
tipus d´ésser humà que actua d´una manera coherent dins la seva polis, però que no és gaire
diferent als seus conciutadans, o en tot cas, que és més educat, més cívic. Pels sofistes la moral
consisteix a fer l´ésser humà igual com la ciutat. Un home molt diferent a la ciutat és un monstre.

Els sofistes posen al centre mateix del debat el problema del llenguatge. La paraula és un
instrument de poder. El llenguatge permet discutir el poder de la ciutat. Per tant, la veritat ja no
és quelcom bàsic, diví o essencial, que hagi de ser respectat per sobre de tot. La veritat es pot
construir, pot ser manipulada a través del llenguatge: és la conseqüència de l´habilitat retòrica
a l´hora de persuadir. Qui domina la paraula pot utilitzar-la per convèncer als altres i d´aquesta
manera obtenir el poder. Sòcrates s´enfrontarà a la sofística afirmant que la paraula no és un
instrument de poder, és un instrument de veritat. La funció de la paraula és que l´ésser humà
sigui cada cop més just, més moral, ja que mitjançant la paraula accedim al món de les idees; la
paraula expressa la idea
DESENVOLUPAMENT DEL MAPA CONCEPTUAL DE LA SOFÍSTICA.

1. Caràcters generals del pensament sofista:

1.1. Els significats de la paraula sofista:
1.1.1.Originàriament es va utilitzar com a sinònim de savi, això és, persona que destaca
en una determinada activitat teòrica o pràctica.
1.1.2.A l´època de la il.lustració grega passà a designar els professionals del saber i del
seu ensenyament.
1.2. Origen del pensament sofista:
1.2.1.El seu radical escepticisme davant les qüestions cosmològiques deriva del fracàs
de les doctrines presocràtiques en el seu intent d´explicar racionalment la realitat
natural.
1.2.2.La seva preocupació pels temes socials i polítics resulta de les noves exigències
originades per la pràctica de la democràcia.
1.2.3.Convençuts que sols és real el sensible, arribaren a la conclusió que res roman,
concs tot canvia en incessant transformació.
 1.2.4.El comerç i intercanvi de productes amb altres pobles va posar en evidència la
diversitat de costums entre els pobles i el caràcter convencional de les seves lleis
i normes d´obrar.
1.3. Dimensió de la sofística:
1.3.1.Hi ha tres interpretacions del terme sofística: com a mètode de controvèrsia, com
a doctrina epistemològica i antropològica, i com a sistema d´educació.
1.3.2.Com a mètode de controvèrsia orienta el diàleg cap a un carreró sense sortida. El
que es pretén amb l´argumentació sofista o mètode heurístic és rebutjar la tesis
de l´adversari amb independència de la veritat o falsedat de les raons proposades.
1.3.3.Amb el moviment filosòfic, la sofística tractà sobre temes de caràcter
epistemològic i de naturalesa polític-social. En epistemologia, adoptà una actitud
escèptica i subjectivista; en política, defensa l´origen convencional de la societat i
el relativisme de les seves lleis.
1.3.4.Com a sistema d´educació, la sofística representa el primer intent de
professionalitzar l´ensenyament i utilitzar programes definits i tècniques
pedagògiques específiques. La finalitat de l´educació o paideia era l´ensenyament
de les virtuts socials als joves.
1.4. Característiques i tendències:
1.4.1.En relació al problema del coneixement, la sofística es caracteritza per:
1.4.1.1. El subjectivisme al considerar vertaderes les opinions dels individus.
1.4.1.2. L´escepticisme a l´afirmar que la ment res pot saber o conèixer sobre la
naturalesa de les coses.
1.4.1.3. El sensisme donat que és impossible conèixer el que està més enllà de
l´esfera del fenomènic.
1.4.1.4. El nominalisme al reduir la teoria del coneixement a la lingüística.
1.4.2.Pel que fa referència a la physis, cal distingir dues tendències:
1.4.2.1. La que nega el caràcter substancial de la realitat.
1.4.2.2. La que contraposa physis i nomos

LA SOFÍSTICA I LA TEORIA CONVENCIONAL DE LA POLÍTICA

1. La temàtica: La doctrina polític-moral dels sofistes gira entorn de la convencionalitat de les

institucions socials i de les normes o idees morals. Això significa que tant la societat com les
seves pautes de comportament s´estableixen per convenció humana.
2. Els problemes: Destaquen per la seva importància les qüestions referents als temes
següents:
2.1. L´origen convencional de la societat
2.2. L´oposició entre physis i nomos.
2.3. El caràcter sancionador de les lleis positives.
2.4. La igualtat o desigualtat socials entre els éssers humans.
SÒCRATES I SOFISTES: SEMBLANCES

En el pensament socràtic hi ha elements sofístics i antisofístics. Sòcrates, com a filòsof, està

sempre en diàleg amb el seu temps i, per tant, també hi ha elements en què està d´acord amb
la sofística. Podríem assenyalar-ne tres de molt importants:

1. Interès per l´ésser humà: L´home (ciutadà) és el destinatari últim de la filosofia. Tant per a
Sòcrates com per als sofistes, les qüestions polítiques i morals són el centre de la seva
preocupació. Es pregunten com cal obrar per a ser un bon ciutadà.
2. Interès pel llenguatge: en Sòcrates robem un profund convenciment que la veritat neix
mitjançant el diàleg. I en el cas dels sofistes, la retòrica és l´eina que tenen per manipular el
coneixement. En el fons tots dos manifesten un interès pel llenguatge perquè és fonamental
en la vida grega el paper de l´àgora com a lloc de debat.
3. La recerca d´influència social: Tant Sòcrates com els sofistes volen tenir pes en la societat
però utilitzen la seva influència d´una manera molt diferent. Sòcrates s´autoconsidera un
educador de la ciutat i no un polític; busca més una influència sobre la moral de la ciutat;
mentre que els sofistes, en canvi, tenen una influència política.

SÒCRATES I SOFISTES. DIFERÈNCIES.

1. De caire metòdic: El mètode socràtic és el diàleg. La paraula és un instrument per arribar a

la veritat. Defensa l´intel.lectualisme moral (tot home bo és savi, tothom coneix
interiorment el bé). En canvi els sofistes tenen com a mètode la retòrica. Usen la paraula per
aconseguir el poder, creuen que tot és opinió (doxa) i, per tant, no hi ha veritat. Defensen el
convencionalisme moral.
2. Sobre el seu ideal: L´ideal socràtic és aconseguir la felicitat, viure guiat per la prudència. En
canvi l´ideal sofista és aconseguir l´èxit, especialment l´èxit polític.
3. De caire pedagògic: Sòcrates fa el seu ensenyament de franc, per les places i carrers, d´una
manera informal, dialogant amb tothom. Els sofistes, en canvi, cobren i s´adrecen només als
joves rics que els poden pagar.
4. Conseqüències: Sòcrates vol fonamentar la filosofia, a través de definir els conceptes ètics.
Els sofistes, en canvi, prediquen l´escepticisme i el relativisme.

CONCEPTES BÀSICS DEL PENSAMENT SOCRÀTIC

• Mètode: En Sòcrates el concepte que hi ha al darrera és el d´automillorar-se. És un

coneixement obert (dialogat) i una autotransformació: no es pretén aconseguir cap
cosa, sinó arribar a la comprensió: conèixer-se un mateix. Per això mateix Sòcrates
insisteix en la necessitat de desemmascarar el fals saber per arribar a la veritat. El
mètode d´investigació que Sòcrates usa quan enraona amb el ciutadans per les places i
els carrers d´Atenes es pot dividir en dues parts: ironia i maièutica.
• Ironia: La ironia és el moment destructiu, negatiu i crític, es tracta de refutar els errors i
el fals saber del coneixement vulgar i sofístic. La ironia pretén posar en contradicció a
l´interlocutor: demostrar-li que defensa idees absurdes per obligar-lo a que negui el que
abans havia afirmat. La ironia és com una espurna que encén la conversa.
• Maièutica: La maièutica és constructiva. És l´art de portar a l´interlocutor del diàleg les
idees que innatament es troben al fons mateix de tota persona; les que tots tenim sense
saber-ho. Tot home és bo i just per naturalesa. La funció del filòsof és aconseguir a través
del diàleg que aquesta bondat originària, profunda... pugui ser posada al descobert. La
veritat la portem tots a dins de l´ànima, però cal un esforç per treure-la a la llum, per
descobrir-la i per fer el pas de les opinions vulgars a la ciència. La maièutica és l´aplicació
de l´art de la llevadora a la moral. La maièutica és dialèctica: per a Sòcrates la funció del
filòsof és educar la ciutat en el coneixement del bé.
• L´intel.lectualisme moral: És la conseqüència de la maièutica. Tot home bo és savi. Si un
home coneix el Be, no pot deixar de fer-lo perquè la força del Bé és insuperable. Tot
home porta a dins els valors ètics, per això, estrictament, ningú no pot ensenyar
filosofia: el que es pot fer és ajudar a treure el que cadascú porta a dins, ajudar a què
l´home segueixi el consell dèlfic: coneix-te a tu mateix i arriba a ser allò que ets.

• La docta ignorància: És l´estratègia socràtica de coneixement. Sempre apareix com un

savi ignorant que modestament fa preguntes als falsos savis, als suposats líders de la
ciutat que creuen saber però en realitat ignoren el més important. La frase que resumeix
la docta ignorància és només sé que no sé res. Els falsos savis creuen que coneixent la
seva tècnica o el seu ofici ja n´hi ha prou; són falsos savis perquè confonen el
coneixement tècnic amb el coneixement seriós.
• La dialèctica socràtica: És l´art del diàleg. En el diàleg aprens dels que saben, a condició
de ser prou obert, gens dogmàtic. En certa manera es tracta de repetir la conversa que
quotidianament tothom té a l´àgora, però d´una manera ordenada. Sòcrates fa del
diàleg l´eina per a descobrir maièuticament la veritat a través de preguntes i respostes
orientades, a la recerca del Bé. En el diàleg tothom ensenya i tothom aprèn; l´educació
és col.lectiva: la ciutat ens educa. En certa manera no aprenem del mestre (sinó a través
dels mestres): l´autèntic magisteri el dona la vida.
 • Universalisme ètic: Sòcrates es revolta contra la teoria sofística segons la qual tot són
opinions. Creu que la decadència de la ciutat és conseqüència d´aquest relativisme ètic
dels sofistes per als qui tot és igual i res no és millor. Sòcrates dirà sempre que és millor
ser just que injust i que és millor ser bo que dolent. La funció del filòsof és definir els
universals ètics i ajudar a cada home a trobar-los.

APORTACIONS D´AQUEST PERIODE

SOFISTES.

• Valoren la percepció sensible.

• En relació amb el mètode substitueixen el monòleg en solitari per la discussió pública,
amb el que la cultura es fa més popular.
• Fan aportacions importants en el camp del llenguatge.
• Es situa en primer pla la dimensió política de l´ésser humà, dimensió que planteja la
necessitat de l´educació i la utilització eficaç del llenguatge.
• Posen de manifest el component convencional de les costums, les normes morals i les
institucions públiques.

SÒCRATES.

• Desvaloritza el coneixement sensible i valora el coneixement racional.

• Els seus conceptes universals aconsegueixen salvar a la ciència i a la veritat del
relativisme dels sofistes.
• Dóna a la ciència les condicions de necessitat i universalitat, condicions que satisfan les
definicions o conceptes universals.
• Fa del diàleg, l´únic mètode vàlid per a la filosofia.
• Defineix la filosofia com l´art d´investigar els problemes, indagant en l´interior d´un
mateix.
• Fa de la virtut i el bé, els objectius últims de la filosofia.
• Supera el relativisme moral dels sofistes.
• Inicia la corrent intel.lectualista en l´ètica al posar en relació el saber amb la virtut i el
vici amb la ignorància.
• Admet la immortalitat de l´ànima.
• S´aproxima a la idea de Déu del cristianisme.
PLATÓ.

1). CARACTERÍSTIQUES DE LA FILOSOFIA GREGA.

El pensament grec té un valor decisiu no sols per ser l´origen de les més importants corrents
filosòfiques occidentals, sinó per la importància que per si mateixa tenen encara moltes de les
solucions que va donar als problemes fonamentals del pensament. Tenir una visió clara de la
filosofia grega des dels seus orígens i acostar-se a les preguntes que ella es planteja és la via més
correcte d´iniciació a la filosofia.

Encara que en algun dels més antics poetes grecs, com Hesiode, trobem intents d´apartar-se del
camí marcat per la tradició religiosa, i encara que durant molt de temps es barrejaren
l´especulació mítica i els intents d´explicació racional de la naturalesa, i a pesar que els
pensaments dels grans filòsofs grecs segueixen vigent en els nostres dies, cal situar la filosofia
grega en un espai i temps concrets. Això explica l´afimació que l´explicació filosòfica neix a Milet,
colònia grega a la Jònia l´any 585 aC., aproximadament un segle abans que el teatre d´Atenes. I
que la data establerta per al final de la filosofia grega sigui l´any 529 quan l´emperador Justinià
ordena clausurar les escoles d´Atenes, i quan el cristianisme portava dos segles com a religió
oficial de l´imperi.

L´origen mateix de la paraula filosofia és grec, però resulta difícil definir quin és el seu significat
genuí. Per un costat, perquè englobava temes que avui no incloem en l´àmbit de la filosofia. Per
un altre, perquè els grecs no entendrien la separació ciència-filosofia que establim avui. Podem
dir que el grec anomenava filosofia a quelcom diferent de la mitologia i de les activitats que
tenien un sentit pràctic. El poble grec anomenà filosofia a l´afany desinteressat de saber i per
saber. Per tant, la paraula filosofia abraça temes molt diversos i va significar coses molt diferents
per als seus cultivadors.

Ara bé, de què s´ocupaven els filòsofs grecs? Al principi la seva preocupació principal fou el tema
cosmològic, com està composat el món? Per què es mou i quin és el seu principi foren les
qüestions que més els van preocupar. Més endavant, amb Sòcrates i Plató, durant els segles V i
IV aC. l´objecte fonamental de la filosofia és l´ésser humà.

2). CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL DE PLATÓ.

L´Atenes en que va viure Plató era ja una ciutat gran i tenia nombroses colònies. En els principis
del segle V AC els perses conquereixen Jònia i amenacen tota Grècia. L´any 479 marca el final de
l´afortunada resistència dels grecs encapçalats per Esparta i Atenes que es converteixen en dues
potències. Atenes, en aquest temps, inicia un gran desenvolupament comercial obert als
estrangers i es regeix per una constitució democràtica.

Sota la direcció de Pericles, la ciutat s´esgrandeix a nivell polític i artístic. La rivalitat amb Esparta
és inevitable i sorgeix la guerra del Peleponès que acaba amb la victòria d´Esparta el 404 aC.
Durant aquest període es generalitza el clima de terror i de venjança. Durant aquests anys
s´alternen en el govern d´Atenes els oligarques i els demòcrates, donant lloc a matances mútues.
Precisament en un interval democràtic, l´Assemblea d´Atenes decreta la mort de Sòcrates en el
399 aC.

3). CONTEXT FILOSÒFIC I INTEL.LECTUAL

3.1). Antecedents dels problemes de Plató:

3.1.1). La sofística: La rítmica, la gimnàstica i la música havien estat els ingredients de l´educació
d´Atenes en la seva etapa primitiva. Però ja no n´hi havia prou per a preparar als qui desitjaven
participar en el debat polític. De manera que l´oratòria adquireix un gran relleu. Una de les raons
del naixement de la sofística consisteix precisament en la necessitat de cobrir aquesta llacuna.

Per a una altra part, tampoc satisfeien els temes de la filosofia anterior centrada en la recerca
d´un principi de la naturalesa que donés unitat de les manifestacions canviants de la mateixa. La
polèmica va acabar decantant-se en dues direccions: la de Parmènides (sols existeix el ser, el
moviment és una il.lusió dels sentits) i la d´Heràclit (sols hi ha moviment, no hi ha res que romaní
igual). Relacionades en alguns casos amb les posicions anteriors sorgien multitud d´escoles
filosòfiques com el pitagorisme i l´atomisme.

Tota aquesta polèmica va acabar deixant insensibles als ciutadans d´Atenes preocupats davant
la situació política grega. De manera que es necessitava una filosofia que tingués més atenció
als problemes humans que als cosmològics. També serà mèrit de la sofística el realitzar aquest
gir, responent a les demandes del moment.

3.1.2). Sòcrates: La seva activitat filosòfica transcorre amb diàleg amb els seus amics, en el carrer
o plaça; els seus ensenyaments consisteixen en una conversació amb una sèrie de preguntes
dirigides. Amb elles es fa veure a l´interlocutor les deficiències de les seves conclusions anteriors.
És la ironia socràtica. A partir del reconeixement de la pròpia ignorància, Sòcrates inicia la seva
maièutica. El seu objectiu és la definició de conceptes com virtut o justícia tractant de superar
d´aquesta manera el relativisme dels sofistes.

3.2). Els objectius de Plató:

Plató era un home del seu temps. Potser la corrupció de la política d´Atenes a finals del segle V
fou el que el va mantenir allunyat de l´activitat directe a Atenes. Però les seves reflexions van
estar sempre atentes als successors de la mateixa política i inclús es va esforçar per portar a la
pràctica les seves idees a Siracussa. En tot cas Plató, a l´inici dels seus estudis, no fou insensible
als moviments socials del moment que donaven lloc a situacions cada cop més violentes. Així,
docns, amb els trets de tota simplificació podem resumir els seus objectius en els següents
temes: buscar una definició d´Estat-ciutat perfecte que sigui immutable. Per això s´hauria de
construir un sistema de coneixement segur (ciència) que constati amb l´ordre de les aparences
i dels canvis (Heràclit) que seria objecte de la simple opinió. En aquesta ciutat ideal els individus
podran viure bé i ser feliços.

4). DESENVOLUPAMENT DEL MAPA CONCEPTUAL

Plató, decepcionat per l´organització d´Atenes pensa que la raó de la corrupció existent es
trobava en l´escepticisme sofista. Si, com aquests afirmen, no existeix la veritat, si sols val
l´opinió, i totes les opinions tenen el mateix valor, l´única política possible és la que es fonamenta
en la violència física o econòmica.

Per això, enfront l´afirmació sofista de que no es pot aconseguir la veritat,se situa al costat de
Sòcrates que havia reivindicat aquesta possibilitat per a l´ésser humà i havia afirmat que,
utilitzant la raó es pot aconseguir la veritat, fer ciència i que aquesta consisteix en afirmacions
universals, necessàries i immutables.

És cert que quan Sòcrates parlava de ciència es referia sols a la moral, però Plató ampliant la
concepció, pensa que la possibilitat humana de fer ciència no queda reduïda al com he “l´haver
de ser”. El demostrar com és això possible, com l´ésser humà és capaç d´aconseguir
coneixements científics, és una de les tasques fonamentals del pensament de Plató.

Pensa que si la ciència consisteix en un conjunt d´afirmacions universals i necessàries i

immutables i la ciència existeix i té valors, sols pot ser perquè existeixen objectes, realitats
universals, necessàries i immutables. I com que aquests objectes no existeixen en el món
sensible, composat tot ell de coses concretes i canviants (influència del pensament d´Heràclit),
han de tenir la seva llar en un altre món, el món de les idees. No existeix, doncs, un sol món,
aquell en que vivim, sinó dos: el món sensible en el que estem i el món de les idees. El món
sensible, però, és sols una còpia, una imatge del món de les idees.

Però llavors, d´on obté l´ésser humà els seus coneixements científics si els objectes universals,
necessaris i immutables no es troben en aquest món?

Plató soluciona aquest problema parlant d´un ésser humà que és un cos, però per sobre de tot,
ànima; una ànima eterna que ha viscut en el món de les idees i que, encara que ha oblidat el
que ha vist en aquest món autèntic de les idees, i encara que ha oblidat el vist en aquest món a
l´unir-se al cos, el pot recordar el veure les seves còpies en el món sensible.

Aquesta concepció de l´ésser humà es trasllada després de l´ètica. Si el més valuós de l´home és
l´ànima, de la seva naturalesa espiritual, racional, si el cos és solament una presó per a l´ànima,
l´home haurà de viure de tal manera que sigui la seva ànima espiritual la que dirigeixi les dues
ànimes sensibles pròpies del cos (irascible i concupiscible). La virtut ja no serà, com en Sòcrates,
sinònim de saviesa, sinó condició de la mateixa, i la contemplació i la felicitat es converteixen en
un ideal del que es pot estar més o menys a prop, però mai aconseguir plenament mentre
l´ànima estigui unida al cos.

El mateix caràcter de lastre de la matèria es pot advertir en la concepció de la política. Per a

Plató, la societat està fonamentada en la naturalesa humana, i no és sinó una prolongació de
l´organisme humà individual. Composada (igual que l´ànima humana) per tres estaments
diferents, per a funcionar adequadament ha d´organitzar-se de manera que cadascú compleixi
les seves funcions. No obstant, la possibilitat que això succeeixi de forma perfecte li sembla a
Plató impossible.

Tot i això, sols en l´estat pot l´individu aconseguir la virtut. Sols l´organització social justa de
l´Estat és capaç de proporcionar a l´home l´assoliment, o millor, l´acostament a la justícia.
5). RESUM DE LA DOCTRINA PLATÒNICA.

1. Aspectes generals:
1.1. La reflexió filosòfica de Plató abraça fonamentalment tres camps: el ser, el conèixer i
l´obrar, tant en la seva dimensió individual com social.
1.2. En el seu pensament es troben les tres tendències filosòfiques anteriors.
1.3. Concedeix als conceptes universals socràtics una existència real i independent dels
objectes sensibles (teoria de les idees), establint un dualisme entre el sensible i
intel.ligible, que constitueix la nota dominant de tota la seva filosofia.
2. Món de les idees:
2.1. La teoria de les idees és el nucli central, i punt de referència de tota la filosofia
platònica.
2.2. Les idees no existeixen solament en la ment en forma de record; són entitats que
subsisteixen per si mateixes, amb una realitat independent de les coses sensibles.
2.3. A les coses sensibles belles, per exemple, correspon la idea de bellesa.
2.4. Les idees són causes exemplars o models de semblança de les quals estan fets els
objectes sensibles.
2.5. Són immutables i susceptibles únicament de coneixement a través de l´intel.lecte.
2.6. Es troben jeràrquicament organitzades. La idea suprema és la idea de Bé, que és també
la idea de veritat i bellesa.
3. Món sensible:
3.1. És el món que poden percebre els sentits, es troba subjecte al canvi i és còpia
imperfecte del món de les idees.
3.2. Les coses que concorren en l´origen del món: la matèria originària, el receptacle o lloc,
les idees i el demiürg.
4. El coneixement:
4.1. Plató exigeix per a la ciència els caràcters d´objectivitat, infal·libilitat i validesa
universal. Per això, els objectes de la ciència solament poden ser les idees.
4.2. Els objectes sensibles sols són objectes d´opinió. Opinió i ciència són els dos graus
fonamentals del conèixer.
4.3. Correspon al filòsof conèixer les idees i guiar a la resta d´éssers humans de l´estat de
l´opinió a l´estat de ciència.
4.4. Hi ha diferents camins (vies) per arribar a l´aprehensió de les idees: Reminiscència o
record, dialèctica, impuls eròtic i catarsis.
5. Antropologia:
5.1. Hi ha un radical dualisme entre el cos i l´ànima. El cos és la presó de l´ànima.
5.2. La unió entre cos i ànima és accidental.
5.3. L´ànima és el principi que dóna vida al cos i té una realitat similar a les idees.
5.4. Distingeix en l´ànima tres principis: el racional, l´irascible i el concupiscible.
5.5. Defensa la preexistència de l´ànima i la seva pervivència més enllà de la mort del cos.
6. Ètica:
6.1. El Bé suprem, la possessió del qual comporta la felicitat, és una barreja proporcionada
de plaer i saviesa.
6.2. A aquest s´hi accedeix mitjançant la pràctica de la virtut, que consisteix en l´equilibri
entre les parts de l´ànima.
6.3. Intel·lectualisme moral.
7. L´Estat ideal:
7.1. Hi ha reciprocitat entre l´individu i l´estat o comunitat social.
 7.2. L´estat ideal és una espècie de gran organisme, que consta de tres classes socials: els
governants o filòsofs, els guardians i artesans o productors.
7.3. L´objectiu i condició màxima de l´estat és la justícia, que és entesa com a equilibri ente
les tres classes socials que formen l´estat.
7.4. El fi de la justícia és salvaguardar el bé comú.
7.5. El “comunisme de Plató” troba la seva justificació en la intenció d´aconseguir el bé
comú.
7.6. La forma ideal és la monarquia o aristocràcia (govern del millor o millors). La timocràcia,
l´oligarquia, la democràcia i la tirania són formes degenerades de govern.
8. Teologia:
8.1. La noció de Déu es troba present en tota la filosofia platònica, però és un concepte
força imprecís.
8.2. Introdueix els arguments de l´existència de Déu: causalitat, moviment, contingència,
finalitat i ordre en e món.
9. Aportacions de la filosofia platònica:
9.1. Metafísica i física:
9.1.1. La teoria de les idees de Plató representa una nova solució al problema grec de
l´ésser i l´esdevenir.
9.1.2. Intenta donar una explicació coherent a l´origen del món sensible, mitjançant la
qual queden justificats tant el que hi ha d´ordre, bellesa i perfecció, com el que hi
ha d´imperfecció i necessitat.
9.2. Teoria del coneixement:
9.2.1.Supera el relativisme i l´escepticisme dels sofistes.
9.2.2.Amb la teoria de les idees aconsegueix dotar d´una base objectiva als conceptes
universals de Sòcrates.
9.2.3.Estableix per a la ciència els caràcters d´objectivitat, infal·libilitat i valor universal.
9.2.4.Defineix l´objecte de la ciència, capaç de satisfer aquestes necessitats.
9.2.5.Continua el dualisme ja clàssic en la filosofia grega entre sentits i raó.
9.3. Antropologia, ètica i política:
9.3.1.Aporta una explicació de l´ésser humà i dels seus ideals morals, tenint en compte
els components diversos de la naturalesa humana.
9.3.2.Supera el relativisme moral dels sofistes i continua l´obra de Sòcrates, al
reconèixer l´existència objectiva dels valors (les idees).
9.3.3.Estableix per a l´ésser humà una tensió cap a l´element trascendent.
9.3.4.Plató és autor d´una de les més importants utopies de la història del pensament
polític: l´estat ideal.
6). EL PROBLEMA DE LA NATURALESA EN PLATÓ.

1. Característiques generals:
1.1. Antecedents i influències:
1.1.1.Rep de Sòcrates la concepció de la ciència –coneixement de l´universal i
permanent- i el mitjà per aconseguir-lo, la dialèctica. La caracterització de la virtut
com a saviesa arrenca també del seu mestre Sòcrates.
1.1.2.De Cràtil, la creença en el caràcter canviant de la realitat sensible. Les idees
d´Heràclit les va conèixer a través de Cràtil.
1.1.3.De Parmènides, la caracterització de les formes com a unitats objectives, immòbils
i indivisibles.
1.1.4.D´Anaxàgores, la necessitat de l´existència d´un principi intel.ligent, coneixedor i
ordenador del món material.
1.1.5.De Pitàgores, la consideració de les idees com a unitats numèriques i la doctrina
sobre l´origen i la immortalitat de l´ànima.
1.2. Teoria del coneixement:
1.2.1.Plató distingeix entre coneixement vertader o ciència i coneixement aparent o
opinió. El coneixement vertader és absolut, infal.lible i objectiu. El coneixement
aparent és relatiu, fal.lible i subjectiu.
1.2.2.L´objecte del coneixement: Té per objecte l´estable, permanent, fix, això és, el que
susceptible de definició. Sols les idees o formes compleixen aquestes condicions.
L´opinió o coneixement aparent tracta del mutable, canviant i relatiu. Les coses
sensibles i realitats aparents són objecte de l´opinió.
1.3. Graus del coneixement.
1.3.1.El coneixement científic adopta dues modalitats: la intuïció intel.lectual i el discurs.
L´objecte de la intuïció és el món de les idees i el del discurs les entitats
matemàtiques que precisen per al seu coneixement d´hipòtesis prèviament
admeses.
1.3.2.L´opinió conté també dos graus: la creença que es refereix a les imatges dels
objectes sensibles i la il.lusió que coneix les realitats sensibles en si mateixes.
1.3.3.Aquestes modalitats de coneixement expressen 4 operacions de l´ànima humana
i representen el pas gradual de la ignorància a la ciència.
1.4. El mètode dialèctic.
1.4.1.En sentit subjectiu: La dialèctica estableix les relacions de subordinació,
juxtaposició, etc... de les idees segons la seva consideració genèrica o específica, i
permet mitjançant la diairesis analitzar-les i dividir-les.
1.4.2.En sentit objectiu: La dialèctica és un camí que ha de recórrer l´ànima des de les
evidències sensibles fins les institucions intel.lectuals com a condició necessària
per a accedir al coneixement de l´essència, forma o idea, això és, la vertadera
realitat.
2. Teoria del Ser o la realitat:
2.1. Característiques de l´ontologia platònica: monisme, pluralisme i dialèctica defineixen la
concepció ontològica de Plató.
2.1.1.Monisme: Perquè entén l´U com a principi de l´essència o forma.
2.1.2.Pluralisme: Perquè no sols admet una varietat d´idees o essències, sinó també una
multiplicitat d´éssers sensibles.
2.1.3.Dialèctica: Perquè sent moltes les idees, cadascuna d´elles es distingeix de la resta
per diferències pròpies i essencials.
 2.2. El dualisme platònic:
2.2.1.Plató divideix la realitat en dues grans esferes: el món intel.ligible de les idees i el
món sensible del que neix i es correspon.
2.3. El món de les idees:
2.3.1.En el seu conjunt, el món de les idees es concep com una realitat subsistent,
suprasensible, autèntica i múltiple. Subsistent, per ser incausat, permanent i
etern; suprasensible, en tant que és essencialment intel.ligible; realitat autèntica,
perquè representa la vertadera naturalesa del que és; plural ja que consta d´un
conjunt quasi infinit d´essències que es relacionen en ordre jeràrquic.
2.3.2.En concret cada idea pot contemplar-se sota una doble dimensió:
l´epistemològica, les idees són idèntiques a si mateixes, principis d´intel.ligibilitat
i veritat i fonament de la ciència. En la seva consideració ontològica, les idees són
autònomes, subsistents, immutables, perfectes, immaterials i transcendents al
món sensible.
2.3.3.En relació amb el món sensible, les idees són causes exemplars i finals del que
existeix no en sí mateix, sinó per participació.
2.3.4.La idea de Bé és el ser suprem, dota d´unitat al món intel.ligible, essent font de
ser, unitat i veritat de tota la resta d´idees.
3. El concepte de physis en Plató:
3.1. Naturalesa del món sensible: Per a Plató es tracta d´una realitatinconsistent, material,
diversa i dispersa, causa i que no existeix per ella mateixa, sinó per participació.
Inconsistent perquè està subjecte a generació i corrupció –això és, la llei de l´esdevenir-
material, ja que ocupa espai i posseeix dimensions. D´aquesta característica es deriva
la seva naturalesa sensible i aparent; causada, en tant que no existeix per si mateixa
sinó per limitació o participació.
3.2. Principis del món sensible: Les idees, causes exemplars i finals del que neix i es corromp,
el demiürg, artífex del seu ordre i la matèria, receptacle universal de tots els elements
sensibles són els principis bàsics de la constitució i formació del món físic.
3.3. Origen i formació del món físic: És evident que el que neix i es corromp precisa per a
ser una causa. En Plató aquesta causa és el demiürg, ser intel.ligent i bondadós que
forma el món sensible prenent com a model l´intel.ligible.
3.4. El biologicisme, model de la physis platònica: El món sensible no sols és bell i perfecte
per el seu model, sinó també el seu artífex. Com el vivent és el més perfecte en l´escala
dels éssers, és lògic que al formar aquest món el doti no sols de cos, sinó també
d´ànima. El demiürg, per tant, va crear en primer lloc l´ànima del món i, després, es
dedicà a l´ordenació del cos còsmic.
3.5. Teoria dels elements: Abans de l´ordenació del món existia la matèria eterna, canviant
el receptacle dels elements físics, els moviments dels quals eren desordenats i
desproporcionats. Per l´acció del demiürg cada element adquireix no sols una
configuració geomètrica sinó també un moviment ordenat dotant-li de la major bellesa
i perfecció possible.
CONCEPTE D´ÉSSER HUMÀ I SOCIETAT EN PLATÓ

1. Antropologia platònica:
1.1. Noció i propietats de l´ànima:
1.1.1.Punt de partida: tot el que es mou per si mateix és principi del seu propi moviment
i no està subjecte a les lleis de l´esdevenir, això és, de la generació i corrupció.
1.1.2.Aplicació del principi i conseqüències: l´ànima està en constant moviment, el que
significa que és, a la vegada, principi de vida o animació. Per tant, l´ànima serà
immortal.
1.1.3.Naturalesa i propietats de l´ànima:
1.1.3.1. En relació amb la realitat ideal: ja que l´ànima s´assembla més a les idees
que a la realitat sensible, d´allò resulta que li convé el diví, immortal,
uniforme, indissoluble, simple i la identitat amb ella mateixa.
1.1.3.2. En relació a la realitat sensible: en tant que dotada de vida, l´ànima és
principi d´animació i vivificació del cos, en tant que dotada de raó, és propi
de l´ànima el manar al cos.
1.1.3.3. En relació a sí mateixa: L´ànima posseeix una naturalesa tripartida. Les
tres parts o funcions de l´ànima són la racional que coneix i governa, i
immortal per naturalesa; l´ànima irascible a la que pertanyen els
sentiments nobles com l´ira, el valor o l´ambició; i l´ànima concupiscible
on resideix els apetits i les passions. Aquestes dues últimes són
 considerades irracionals i mortals.

1.2. Preexistència i immortalitat de l´ànima:

1.2.1.La preexistència de l´ànima: es basa en la teoria del coneixement segons la qual el
conèixer és recordar. Així, si pensar és recordar idees, l´ànima va haver de tenir
una vida anterior a la present.
1.2.2.La immortalitat de l´ànima: es demostra en una sèrie d´argumentacions de
diferent naturalesa. Aquestes proves són:
1.2.2.1. Argument cosmològic: si és cert que els contraris produeixen contraris i
que la vida i la mort són termes oposats, és lògic, per tant, que quan el cos
mori l´ànima sobreviurà.
1.2.2.2. Argument ontològic: Tot el simple és indissoluble i immortal i donat que
l´ànima és, per naturalesa, simple, llavors no pot morir.
1.2.2.3. Argument ètic: Una de les exigències de l´ètica és que les accions morals
siguin premiades o castigades. Però si la mort suposés la destrucció del tot,
cos i ànima, el dolent quedaria lliure de la seva pròpia maldat. Llavors és
necessari que l´ànima sigui immortal per a que cap culpa quedi sense
càstig amb la mort.
1.2.3.La idea d´home en Plató:
1.2.3.1. Dualisme antropològic: Segons el mite del carro alat, Plató concep a
l´ésser humà com a una ànima caiguda en la matèria. Sota aquesta
perspectiva, l´ésser humà és un compost, les parts del qual, estan
 temporalment i accidentalment juntes.

1.2.3.2. Origen de l´ésser humà: En el mite del carro alat l´ànima es representada
per un cotxe pilotat per una auriga i accionat per dos caballs. L´auriga
simbolitza la raó i els caballs, un representa l´ànim i l´altre apetit. Quan
l´ànima es arrastrada pel desig cau i es precipita en el món sensible
quedant tancada en un cos. Es tracta d´una sort antinatural i violenta.
1.2.3.3. Relació ànima-cos: Per a plató, ànima i cos són dues realitats, la unitat
del qual és merament accidental. L´ànima és el principi rector i animador
del cos; en canvi, aquest obliga a l´ànima a considerar les realitats a través
d´ell, com si d´una presó es tractés. Si l´ànima es arrastrada pel cos no
podrà aconseguir el seu destí, doncs sols pot contemplar la vertadera
realitat una vegada deslligada del cos. Aquesta és l´aspiració màxima dels
amants de la saviesa.
1.2.3.4. Destí de l´ésser humà: el destí de l´ésser humà es relaciona directament
amb el fi de l´ànima racional, això és, la contemplació del que és en sí. Però
aquesta meta no es pot aconseguir plenament mentre l´ànima estigui
unida al cos, ja que aquesta impedeix posseir la veritat. Així, l´ànima, per
a realitzar el seu destí, ha d´abandonar el transitori i temporal, el que sols
s´aconsegueix mitjançant la purificació. Les etapes d´aquest procés ascètic
apareixen descrites en l´al.legoria de la caverna i consisteixen bàsicament
en la renúncia dels sentits com a pas previ per a aconseguir la visió directa
i intuïtiva de la veritat.
2. Política i ètica en Plató:
2.1. Postulats fonamentals:
2.1.1.Paral.lelisme individu societat: Essent l´estat una imatge macroscòpica de l´ésser
humà, ha de donar-se una correspondència entre l´estructura, naturalesa i fi de
l´individu i els elements que configuren la societat política.
 2.1.2.Dimensió social de l´ètica: No existeix una moral dels individus diferent de la de
l´Estat. Ja que l´estat es composa d´individus i existeix per als homes, el codi moral
ha de ser únic, doncs regeix a la vegada als éssers humans i a les societats.
2.2. Origen de la societat: Enfront a la rtesi convencionalista sostinguda pels sofistes, Plató
defensa el seu caràcter natural. Això significa que els homes no poden viure
independentment els uns dels altres, sinó que es necessiten mútuament per a satisfer
no sols les necessitats econòmiques, sinó també les pròpies de l´home en tant que
home.
2.2.1.Base econòmica de la societat: Els éssers humans necessiten la cooperació de la
resta en la producció de bens per a satisfer les seves necessitats. D´aquí es segueix
la divisió del treball per professions. Amb l´argument de la població de la societat
es precisarà de nous territoris el que ocasionarà la guerra entre ciutats. D´on la
necessitat d´una classe capacitada per la guerra, defensora tant de l´ordre intern
com dels enemics externs.
2.2.2.Dimensió ètica del social: El desenvolupament complert de la personalitat
humana, tant de les seves capacitats intel.lectuals com de la seva conducta moral,
sols és possible a través de la societat. L´aprenentatge i la pràctica de la virtut ha
d´estat mediatitzada i instrumentalitzada per la comunitat política.
3. Funcionament de la societat:
3.1.1.Estructura de la societat: En correspondència amb els tres principis anímics,
divideix la societat en tres classes. Aquestes són: la classe dels governants, la dels
guardians i la dels productors. La primera es correspon amb l´ànima racional, la
segona amb l´ànima irascible i la tercera amb l´ànima concupiscible.
3.1.2.El propi i específic de cada classe: Ja que les classes existeixen per naturalesa i no
segons la convenció, a cadascuna d´elles li pertany una funció pròpia i específica.
Els d´inferior condició es dedicaran a les tasques productives, comercials i
artesanals. La classe dels guardians serà destinada a defendre la societat dels
enemics. La classe dels governants s´ocuparà del bé comú, legislant amb saviesa i
prudència.
3.1.3.Les lleis socials:
3.1.3.1. En relació a la classe inferior: Per a mantenir l´ordre social, la classe dels
productors ha d´estar sotmesa a la superior. Així hauran de posseir
propietat privada i família no sols com a incentius de la producció, sinó
també com a factor de discòrdia i enemistat. Això podrà evitar qualsevol
intent de rebel·lió i alteració de l´ordre jeràrquic social.
3.1.3.2. En relació a l´estament superior: La classe dels guardians, formada per
auxiliars i governants han de consagrar-se a la seva funció pública, això és,
defendre la ciutat dels seus enemics, regir-la i ordenar-la amb moderació
i prudència. Els auxiliars hauran de ser educats amb la gimnàstica i la
música per arribar a ser atletes, i també una família en comú. Els més
capacitats entre ells seran instruïts en matemàtiques, astronomia i
filosofia -dialèctica-, doncs són els elegits per a governar. Aquests són, en
efecte, els vertaders guardians de la ciutat.
4. La polis en la seva dimensió ètica:
4.1. La justícia, base ètica de la societat: Plató divideix les societats en estats justos i
injustos. L´Estat just és aquell on es dona una harmonia tant en l´individu com en la
societat. Es tracta d´un ordre natural, reflex de l´ordre còsmic, i també imatge de la
 perfecta harmonia del món de les idees. Pel contrari, els estats injustos són aquells que
sota la influència del material alteren l´ordre establert per la naturalesa.
4.2. Descripció de l´estat just: Una societat és justa o virtuosa quan cada estament fa allò
que li convé per naturalesa. D´aquí que a cada classe social li correspon, com hem vist,
una virtut (temprança, fortalesa i prudència). Aquesta educació en la virtut té, com a
objecte últim, la selecció dels governants que seran reis-filòsofs, doncs l´aristocràcia és
el govern perfecte per a una societat justa.
4.3. Anàlisis de les formes injustes de govern: Quan les ciutats, enlloc d´estar governades
per la raó, estan sotmeses per altres principis els règims polítics es van corrompent.
Així , quan les classes superiors enlloc de procurar el bé comú atenen al benefici
personal, l´aristocràcia es converteix en timocràcia; quan els timòcrates basen el poder
en les rigueses, la timocràcia es converteix en oligarquia, empobrit el poble e rebel·la
contra el poder establert i implanta la democràcia; l´amor a la llibertat és la
característica dels governs democràtics, però és fàcil passar de la llibertat al
llibertinatge, el que condueix per reacció a la tirania que consisteix en l´absència
obsoluta de llibertat. Plató considera que la tirania és el pitjor i més injust dels governs.
5. El fi últim de l´home i de la ciutat:
5.1. El fi últim de l´ésser humà: Tots els éssers humans aspiren, per naturalesa, a la felicitat
que s´aconsegueix mitjançant la possessió del bé suprem. Aquest bé és una barreja
dosificada de plaer i saviesa, que sols s´aconsegueix per la pràctica de les virtuts. Així,
la vida feliç per a l´ésser humà haurà de ser una vida mixta com a resultat d´una barreja
adequada entre l´activitat intel.lectual i els plaers sensibles.
5.2. El fi últim de la ciutat: La felicitat dels ciutadans és el bé suprem de la ciutat perfecta.
Aquest bé consisteix en una comunitat d´interessos, una harmonia de les parts i una
pau social com a garantia d´ordre i justícia. La millor ciutat és aquella que tendeix a la
unitat, doncs tot és comú; essent la divisió el seu pitjor mal.
ESQUEMES.
ARISTÒTIL

CONTEXT HISTÒRIC D´ARISTÒTIL

La vida i el desenvolupament de la filosofia d´Aristòtil té lloc en un marc polític gens positiu. En

el període que transcorre des del final de les guerres del Paleponès (20 anys abans del naixement
d´Aristòtil) fins al desmembrament de l´imperi macedoni, a la mort d´Alexandre, l´apocalipsi de
la polis ja no és una amenaça sinó un fet. La inestabilitat política dura fins que Felip II imposa
cabdillatge als grecs. En un breu període de temps Grècia és testimoni de grans trastorns: la
posició de domini passa de mans espartanes a les de Tebes, els propis hegemonis no tenen
escrúpols en pactar amb els antics enemics (els perses) amb la finalitat de mantenir la seva
preeminència, i qualsevol tipus d´aliança es torna efímera.

En l´àmbit social i econòmic, tampoc es donen perspectives prometedores. En primer lloc es

dona una proliferació de les masses i el fenomen de l´atur; en segon lloc, la manca d´aliments
s´aguditza i s´arriba a una situació de fam a tota Grècia, entre l´any 331 i 324. Aquesta situació
econòmica accentua la lluita de classes, i aquestes van perdent el seu caràcter orgànic i funcional
per a convertir-se en la divisió entre rics i pobres, que serà per Aristòtil, la decisiva.

En l´ordre artístic, són coetanis d´Aristòtil aquells que solen ser considerats com a post-clàssics
els qui amb el seu realisme sensorial i sensuals són el preludi de l´abarrocament hel.lenístic de
l´època següent. És simptomàtica la correlació entre l´evolució artística i filosòfica. També
Aristòtil es significà per superar, amb el seu realisme metafísic i gnoseològic, fonamentat en
l´observació, la línia idealista del seu mestre, Plató.

CONTEXT FILOSÒFIC D´ARISTÒTIL.

Des de les primeres investigacions cosmològiques dels milesis preocupats en trobar un principi
originari (arjé) comú a tots els éssers de la naturalesa, no tarda la filosofia grega en donar un salt
de gegant per a entrar de ple en qüestions com les que actualment reconeixem amb el
qualificatiu de metafísiques. Heràclit i Parmènides s´encarreguen de posar sobre la taula una
problemàtica que serà eix central per a la resta de la filosofia grega. Heràclit veu la realitat des
de la perspectiva de l´esdevenir; Parmènides s´aferra a la consistència del ser, negant
autenticitat al moviment i a la pluralitat.

Els intents de conciliació propiciats pels filòsofs pluralistes són considerats per Aristòtil com a
poc solvents o, fins i tot, contradictoris almenys parcialment.

L´esforç explicatiu portat a terme per Plató ja sembla més digne de consideració, però encara té
sèries deficiències: la dicotomia de la realitat en un món aparent i un altre carregat de plenitud
entitativa xocava obertament amb la mentalitat científica-realista i fonamentada en
l´experiència d´Aristòtil. No tarda aquest a sotmetre a crítica la teoria del seu mestre, entre
altres raons, perquè opina que les idees no poden explicar ni la realitat ni el moviment de les
coses: aquelles són immutables i estan fora de les coses individuals. Es feia impossible, doncs,
intentar una explicació del ser, sense ignorar la seva pluralitat i els seus canvis, a partir de la
particularitat de les coses mateixes.

DESENVOLUPAMENT DEL MAPA CONCEPTUAL D´ARISTÒTIL.

Tota la filosofia aristotèlica té un clar sentit finalista (teleològic) en tant que la realització del fi
propi de cada ésser constitueix el seu propi bé. Conèixer la veritat és el fi propi dels humans però
no és el fi últim. L´home a més de conèixer viu i el coneixement li proporciona una vida bona
que el fa feliç i aquest és el fi humà. Conèixer la veritat és la tasca del filòsof, que serà, per tant,
el més feliç dels humans. El filòsof s´ocupa de conèixer els principis i les causes més universals i
immutables i, per això, la seva investigació ha de referir-se tant al ser com al moviment.

La investigació aristotèlica dels principis del ser li descobreix una doble relació: en un sentit, el
Ser apareix com a substància –com el que és en si mateix, com a subjecte individual- o com
accident- com l´accessori i prescindible; per en un altre sentit es mostra com a acte –com a ser
actual, com el que és- o com a potència- com a ser potencial, com a possibilitat de ser quelcom
que encara no és. Aquesta doble situació condueix inevitablement a l´estudi del moviment, que
s´explica per el pas de la potència a l´acte.

Quatre són les causes que donen raó d´aquest moviment: les causes material i formal
(intrínseques, pròpies del subjecte, interiors) que són el component bàsic de tota substància,
dos principis, un material i passiu; actiu i estructural l´altre que inseparablement formen un sol
tot individual (la substància). Les altres dues són les causes eficient i final (extrínseques, alienes
al subjecte, exteriors) que informen sobre els canvis externs i la finalitat dels canvis,
respectivament.

El resultat d´aquestes investigacions s´ha sintetitzat sota els noms de teoria hilemòrfica o
hilemorfisme: explicació de la realitat a partir de la unió d´aquestes dues causes.

Una part de la realitat és l´ésser humà, la substància home, aquest animal curiós, social, dotat
de raó i de paraula, compost de cos i ànima, de matèria i forma, que vol conèixer i ha de viure.
De manera que l´hilemorfisme que s´ocupava del ser és igualment aplicable a l´ésser humà.

L´ésser humà coneix tant el necessari i immutable com el contingent, i és per això que Aristòtil
distingeix entre saber teòric, que té per objecte l´immutable, i és el saber de les tres ciències
teòriques (matemàtiques, metafísica i física); i saber pràctic que coneix allò contingent i ho és
de les anomenades ciències pràctiques (ètica i política). També descriu el saber productiu lligat
a allò contingent i lligat a la tècnica.

Ambdós tipus de sentits proporcionen els coneixements pertinents per aconseguir aquesta
felicitat que es proposa com a fi. Difereixen tant en els seus objectes com en els seus mètodes:
el saber teòric és sempre un saber demostrar, mentre que el pràctic és un saber viure; aquell
és precís, rigorós i ensenyable perquè té per objecte l´universal; aquest, que coneix el particular,
no pot ser tant precís i rigorós i no ensenyable; el primer està emparentat amb la reflexió, el
segon a l´acció no productiva; però ambdós sabers tenen un punt de relació. El saber pràctic dels
homes consisteix en realitzar l´areté (virtut), l´excel.lència en la vida individual (i aquest és
l´objecte de l´ètica) o social (que ho és de la política).
ESQUEMA CONCEPTUAL DE LA FILOSOFIA ARISTOTÈLICA

1. Antropologia filosòfica
1.1. Cap a una definició de la “psike” (esperit, ànima, ment).
1.1.1.Interpretació biològica de l´ànima: Les substàncies compostes de matèria i forma
poden dividir-se en cossos inorgànics i vivents. Encara que tot cos natural posseeix
en el seu interior un principi de moviment, no tots són capaços de moure´s
espontàniament. Solament els éssers orgànics posseeixen la capacitat de moure´s
espontàniament perquè estan dotats de vida. I el principi per el que un cos natural
posseeix vida és l´ànima.
1.1.2.Interpretació ontològica de l´ànima:
1.1.2.1. Monisme psíquic: L´ànima és una substància en el sentit de ser forma
d´un cos, el qual posseeix potencialment la vida. Això significa que l´ànima
és l´acte d´un cos potencialment viu i inseparable d´ell. Ànima i cos no són
dues realitats diferents, sinó que juntes formen una sola substància: la de
l´ésser viu.
1.1.2.2. Dualisme psíquic: Aristòtil diu també que l´ànima humana està formada
per dos principis: un actiu (intel.ligència agent) i un passiu (pacient). El
primer és comú a tots els homes i és immortal; el segon és singular i mortal.
1.2. Tipus d´ànimes segons les seves funcions: Teoria de la tripartició anímica: la paraula
vida posseeix diferents significacions, cons es diu que una cosa viu perquè
1.2.1.Es nodreix, creix i es reprodueix (forma de vida vegetativa).
1.2.2.Posseeix sensacions i, en alguns, el moviment local. (Sensitiva-motora)
1.2.3.Té la capacitat de pensar i entendre (racional).
2. El Coneixement i els seus graus:
2.1. Estudi de la sensació:
2.1.1.Naturalesa del coneixement sensible: la sensació és una facultat per la que un
ésser és capaç de sentir o, també, d´exercir aquesta activitat. Per Aristòtil l´objecte
de tota sensació és el particular i concret; es tracta d´un coneixement de caràcter
intuïtiu, que sols es dona quan es actualitzat per la presència d´una qualitat
sensible. Aquestes qualitats solen dividir-se en pròpies (si sols afecten un sentit) i
comuns.
2.1.2.Estructures del coneixement:
2.1.2.1. L´òrgan sensorial: cada sentit es composa o d´un dels 4 elements o d´una
barreja d´aire i aigua.
2.1.2.2. Les qualitats sensibles: Són les propietats captades per la sensació.
Poden ser simples o derivades de les simples.
2.1.2.3. La sensació: és l´acte per el que un subjecte capta o coneix directament
una qualitat sensible.
2.2. Estudi dels sentits interns:
2.2.1.Aristòtil ens indica tres sentits interns: el comú, la imaginació i la memòria.
2.3. Estudi de l´enteniment humà:
2.3.1.Origen del coneixement: Per Aristòtil, els sentits i l´experiència sensible és l´única
font de coneixement, doncs res hi ha en la ment que no es doni abans en els
sentits.
2.3.2.Distinció entre coneixement sensible i intel.lectual: a pesar de l´origen empíric dels
continguts mentals, sensacions i conceptes són dues maneres de conèixer
 diferents. La sensació coneix les formes sensibles, en tant que presents en la
matèria; la intel.ligència coneix formes intel.ligibles, abstretes de la matèria.
2.3.3.L´enteniment i les seves funcions: L´ànima humana compta amb l´enteniment
agent i el pacient. L´agent abstrau les formes contingudes en les imatges sensibles,
essent actiu, impersonal i incorruptible. El passiu rep les formes separades que les
coneix mitjançant els conceptes.
2.3.4.Relació ànima-cos: Ànima i cos formen una sola substància natural, la de l´ésser
humà, i quan aquest mor, es dissolen també les seves parts. Al contrari
l´enteniment agent és incorruptible i immortal, essent, per tant, comú a tothom.
3. Ètica aristotèlica:
3.1. Teleologisme ètic:
3.1.1.Principi general: Tota activitat natural, per definició, tendeix cap a un fi, doncs el fi
és el que mou a l´agent a obrar.
3.1.2.De la diversitat de fins o bens:
3.1.2.1. D´entre la diversitat de bens, uns es desitgen per ells mateixos i altres
com a mitjans.
3.1.2.2. El bé suprem és la felicitat: I cada ésser aconsegueix la felicitat al
realitzar l´activitat que li és natural i pròpia.
3.1.3.Naturalesa de la felicitat: Tot ésser busca el bé en conformitat a la seva naturalesa.
En l´ésser humà, ja que la seva naturalesa ve determinada per l´activitat de
l´ànima, la felicitat consistirà en una operació intel.lectual en conformitat amb la
virtut.
3.2. Teoria de els virtuts.
3.2.1.Naturalesa de la virtut: En Aristòtil la virtut no és una tendència innata (com en el
cas de les passions), sinó una disposició adquirida que es perfecciona amb la
pràctica.
3.2.2.Tipus de virtuts: Ja que en l´ésser humà hi ha dos tipus d´ànima (raciona i
irracional), dues són les formes d´obrar segons la virtut. Les virtuts intel.lectuals i
les morals.
3.2.3.Les virtuts morals per les que l´ésser humà és digne de lloança consisteixen en el
sotmetiment i domini de la part instintiva o irracional.
3.3. Les virtuts morals:
3.3.1.Definició: La virtut és una espècie de terme mig entre dos extrems, un per excés i
un per defecte, relatiu a l´individu i per el que es decantaria la recta raó.
3.4. Ideal de felicitat humana:
3.4.1.La felicitat consisteix en una vida virtuosa conforme a la raó. Però com el món jutja
que la felicitat no es dona sense plaer, una vida feliç és al mateix temps una vida
agradable. Això exigeix també la possessió de certs bens corporals i exterios.
4. Política aristotèlica:
4.1. Postulats fonamentals:
4.1.1.Tesi: L´ésser humà és, per naturalesa, un ésser social.
4.1.2.Arguments:
4.1.2.1. L´ésser humà és un animal deficient i necessita de la societat per a poder
viure.
4.1.2.2. L´home és l´únic animal dotat de llenguatge, que té com a fi el profitós
o el nociu, i altres qualitats morals pròpies d´una comunitat.
4.1.2.3. Conseqüències:
 4.1.2.3.1. Origen natural de la societat: La comunitat humana no existeix
per convenció, sinó que és una exigència de la seva pròpia naturalesa.
4.1.2.3.2. Els homes sols poden realitzar-se com a tals a través de la
societat. És en la societat on l´ésser humà pot aconseguir la seva
perfecció i felicitat.
4.2. Crítica del “comunisme” platònic:
4.2.1.La pretesa unitat de l´estat anul.laria la seva pròpia naturalesa: seria un absurd
pretendre que l´ideal de tot estat fos la unitat i harmonia perfecta de les seves
parts, perquè no sols anul.laria la mateixa comunitat, sinó també les diferències
específiques entre els seus membres.
4.2.2.La comunitat de bens impedeix l´exercici actiu de la generositat i llibertat
connaturals als éssers humans.
4.3. Formes d´agrupació humanes:
4.3.1. Aristòtil admet tres formes naturals de societat: família, poble i estat.
4.3.2.La família consisteix bàsicament en la unió d´un home i una dona amb la finalitat
de perpetuar l´espècie.
4.3.3.El poble o comunitat de famílies neix per a la satisfacció de les necessitats
quotidianes.
4.3.4.L´estat existeix per a l´obtenció d´una vida plena i feliç.
4.4. Organització de l´estat:
4.4.1.Principi general: Organitzar un estat significa donar-li una constitució, això és, d´un
sistema de govern.
4.4.2.Tipus de govern:
4.4.2.1. Des del punt de vista quantitatiu solen dividir-se en : Estats amb un sol
governant, amb uns pocs o amb molts governants.
4.4.2.2. Des del punt de vista qualitatiu els estats poden ser justos (si volen el bé
comú) o injustos.
4.4.3.Els sistemes justos:
4.4.3.1. La monarquia o govern d´un sol.
4.4.3.2. L´aristocràcia o govern dels millors.
4.4.3.3. La democràcia o govern de la comunitat.
4.4.4.Els sistemes injustos:
4.4.4.1. La tirania o desviació de la monarquia.
4.4.4.2. L´oligarquia o desviació de l´aristocràcia.
4.4.4.3. La demagògia o corrupció de la democràcia.
4.4.5.La millor forma de constitució és la formada per ciutadans de classe mitja amb un
govern aristocràtic, via correcte entre aristocràcia i democràcia.
EL PROBLEMA DE LA NATURALESA EN ARISTÒTIL.

1. Característiques generals:
1.1. Postulats bàsics:
1.1.1.Acceptació del postulat fonamental de la física milèsia segons el qual és impossible
que el que es fa o produeix, procedeixi del no-res o el no-ens.
1.1.2.En oposició a la doctrina sostinguda per l´escola eleata, Aristòtil admet l´existència
del moviment i la pluralitat d´entitats físiques com a fets d´evidència sensible.
1.1.3.S´inclina per l´existència d´un nombre finit de primers principis elementals, tesi
defensada per alguns dels físics pluralistes.
1.1.4.Es serveix de la doctrina dels contraris formulada per Heràclit per a explicar el
moviment.
1.1.5.Uneix en una sola realitat el compost substancial, els dos mons que postulava
Plató: el de la forma i el de la realitat material. Així mateix creu, com Plató, que la
naturalesa es comporta de forma teleològica.
1.1.6.Eleva a la categoria de primer motor immòbil la ientel.ligència ordenadora
d´Anaxàgores.
1.2. La física com a ciència de la naturalesa:
1.2.1.Objecte de la física: Com a ciència que tracta dels éssers que existeixen per
naturalesa, és a dir, que posseeixen un principi intern i immanent de moviment.
1.2.2.Distinció entre física, matemàtiques i metafísica: Les matemàtiques s´ocupen de
línies, superfícies i volums com a abstraccions, és a dir, formes separades de la
matèria. La física investiga els mateixos objectes en tant que formes inherents a la
matèria. La metafísica s´ocupa primordialment del ser immòbil, en canvi la física
tracta les naturaleses en tant que subjectes al moviment.
1.2.3.Parts de la física: Consta de dos tractats, a saber, el de les esferes celestials en tant
que naturaleses mòbils no subjectes a generació i corrupció, i el món sublunar o
dels éssers exposats a la mort i corrupció.
1.2.4.Mètode de la física: utilitza com a mètode l´explicació causativa del ser natural.
Aristòtil admet 4 causes: material, formal, eficient i final.
2. L´explicació científica del moviment:
2.1. La naturalesa: fonament ontològic del moviment:
2.1.1.Noció de naturalesa: és la substància d´aquells éssers que tenen en si mateixos el
principi dels seus moviments.
2.1.2.Propietats de la física aristotèlica:
2.1.2.1. Teleologisme organicista: Per Aristòtil és evident que en els éssers
naturals es dona una teleologia i una causa final.
2.1.2.2. Finamisme: El ser natural està dotat d´un principi intern de canvi i
moviment.
2.1.2.3. Caràcter necessari de l´obrar físic: la producció dels éssers naturals es
troba sotmesa a les lleis necessàries de la física, doncs no depenen de causes
arbitràries com succeeix en els éssers que existeixen per art.
2.1.2.4. Dualisme ontològic: les substàncies naturals són compostes de matèria
i forma.
2.2. Estudi del canvi i del moviment:
2.2.1.Interpretació del canvi i del moviment: ve definit en termes d´acte i potència.
 2.2.2.Possibilitat del canvi: tot canvi es verifica en termes contraris a partir d´un subjecte
comú a ambdós. La forma actual, la privació o forma absent i el subjecte
permanent o matèria constitueixen els tres principis bàsics del canvi.
2.2.3.Diferència entre canvi i moviment: El moviment és una espècie de gènere de canvi.
En efecte, ja que en el canvi els termes són contraris segons la contradicció i la
contrarietat, i com sols hi ha moviment si es dona contrarietat, i, per tant, no tot
moviment és canvi.
2.2.4.Classes de canvi i moviment: els canvis s´especifiquen i reben el nom del terme
final. Segons això, els canvis es classifiquen en substancials (generació i corrupció),
accidentals (alteració, augment, disminució, quantitat, translació, local).
2.2.5.De la física a la teologia: Tot el que passa de la potència a l´acte ha de ser mogut
per un altre i així successivament fins arribar a un primer motor immòbil, com dels
contraris i s´arribaria a l´absurd d´un procés infinit de motors mòbils. Aquest
primer motor no mou com una causa eficient, sinó com una causa final.

APORTACIONS D´ARISTÒTIL.

1. La lògica d´Aristòtil constitueix la base de la moderna lògica matemàtica.

2. Els dos èxits d´Aristòtil són la seva teoria del sil.logisme i la demostració científica.
3. Aconsegueix comptabilitzar la deducció amb la inducció, evitant així l´empirisme i
l´intel.lectualisme.
4. Formula una teoria realista del coneixement: el llenguatge i el pensament són
representacions de la realitat.
5. Es converteix en el pare de les ciències especialitzades.
6. Formula amb precisió l´objecte de la metafísica: l´ésser en tant que ésser.
7. És capaç d´explicar en els mateixos subjectes particulars el canvi i la immutabilitat de
l´ésser.
8. Amb els principis matèria-subjecte, forma i privació (potència i acte) afirma
definitivament la possibilitat real del moviment, que completa amb la seva teoria de les
causes.
9. Afirma el comportament teleològic de la naturalesa.
10. El seu argument sobre el motor immòbil és la base dels arguments tomistes sobre
l´existència de Déu.
11. Són importants les seves definicions de la virtut com a terme mig i de l´ésser humà com
a ésser social.
12. Cal destacar la introducció de l´element “llibertat i esforç” en la consideració de la vida
virtuosa, elements que representen la superació de l´intel.lectualisme socràtic.
RELACIÓ ENTRE LA FILOSOFIA DE PLATÓ I LA FILOSOFIA D´ARISTÒTIL.

1). CONCEPCIÓ DE LA FILOSOFIA

La filosofia platònica entén la filosofia com a dialèctica, com a disciplina que té per objecte el
bé;; és la ciència del bé, i en aquest sentit, té un caràcter ètic. El bé és, per a Plató, objecte del
coneixement de l´ètica i la política.

La dialèctica té un doble sentit: és el procés ascensional de l´ànima cap al bé o idea de les idees,
el procés per el qual l´ànima s´aparta de les influències negatives dels sentits (cos) i, seguint la
raó, es dirigeix cap el bé, que és la idea que està per sobre de les altres idees, a les quals els
confereix l´essència i l´existència. El bé és divina transcendència, allò que és inegable, causa de
la ciència, de la veritat.

Per altra banda, la filosofia és la disciplina suprema, necessària perquè el filòsof pugui arribar a
governar. Dels tres nivells d´educació, Plató descriu com educació superior les ciències que seran
estudiades durant 10 anys i la dialèctica o filosofia, durant 5. La dialèctic és, en aquest sentit, la
que permet el coneixement de la veritat (el bé).

En Aristòtil la paraula filosofia té un doble sentit: en sentit general, designa tot tipus de saber
(teòric, pràctic, poètic) i, en sentit restringit, la filosofia primera o metafísica és la ciència més
universal que té per objecte d´estudi el ser en tant que ser. El Ser en si mateix, a diferència de
les altres ciències, que seran ciències segones, ciències particulars perquè només s´ocupen d´un
aspecte concret del Ser.

La metafísica és una ciència teòrica com la física i les matemàtiques, però és universal perquè
estudia el Ser en si i les altres només un aspecte del ser.
És la ciència primera perquè és la ciència dels primers principis i les primeres causes. Tracta les
causes primeres del Ser, les causes més generals que intervenen en la constitució del Ser i els
primers principis. Aquests són els axiomes comuns a totes les ciències, que serveixen de
fonament al coneixement i alhora fonamenten els principis de les altres ciències. Els primers
principis són el de no-contradicció, el de terç exclòs i el d´identitat.

Degut a que la metafísica és la ciència del Ser en sí, l´anomena també teoria de la substància
(estudia el ser concret de la realitat que és la substància) ontologia (estudia de l´ens o el ser) i
teologia (perquè estudia el ser en sentit absolut, del ser suprasensible, diví).

2). EL CONEIXEMENT

Per Plató el coneixement és un procés de reminiscència pel qual l´ànima recorda les idees que
havia contemplat durant la seva estada al món de les idees, abans de la seva unió a un cos del
món sensible, que actua com la seva presó.

Descriu la reminiscència com el coneixement que té lloc quan l´ésser humà capta, a través dels
sentits, els objectes de la realitat sensible, de manera que davant aquesta visió es desperta en
l´ànima el record de la idea corresponent a aquest objecte. Així una simple còpia o imitació de
la idea. Per això el coneixement no és res més que la reminiscència d´allò que l´ànima contemplà
en un temps anterior. Plató dirà en el Fedó que quan veiem sentim o tenim alguna sensació,
íntuim quelcom més que allò que ens ofereix la nostra visió i això és la reminiscència de la idea
que ens permet conèixer l´objecte observat. Conèixer no és, per tant, aprendre coses noves sinó
recordar les idees anteriorment conegudes.

Per Aristòtil el coneixement és un procés d´abstracció que porta a terme l´enteniment.

L´enteniment agent és el que realitza, gràcies a la seva activitat, l´abstracció, separant el que són
els trets particulars o accidents de la substància d´allò que constitueix la seva essència i és
precisament la captació de l´essència universal la que permet la formació del concepte que ens
dóna a conèixer l´objecte. Conèixer és captar l´essència d´una substància, abstreure la seva
forma.

Ambdós coincideixen en defensar el veritable coneixement, el coneixement científic, és

l´universal i necessari, però Aristòtil no accepta el dualisme platònic: les essències o idees no
són realitats en sí, independents de les coses, ni estan situades fora de la realitat sensible. Per
ell l´essència o forma d´una substància és un dels elements constitutius de la realitat sensible,
comú a tots els individus d´una espècie, i, per tant, no pot trobar fora de la mateixa substància
ni en un altre món (crítica a la teoria de les idees platònica).

3). CONCEPCIÓ DE L´ÉSSER HUMÀ

Plató defensa una unió accidental entre cos i ànima. L´ànima és de naturalesa immortal,
immaterial, simple i preexistent al cos que és material i corruptible. L´ànima és principi
automotor i causa del moviment del cos. Està constituïda per tres principis d´acció que són raó,
ànim i apetència, cadascun dels quals compleix una funció diferent. És necessari que aquesta
funció sigui equilibrada i harmònica per aconseguir la purificació i alliberament de l´ànima.

Aristòtil defensa una unió substancial perquè el cos i l´ànima corresponen a la matèria i a la
forma d´una substància i, en tant que elements constitutius d´aquesta, no es poden donar per
separat. L´ànima és principi de vida del cos, font del moviment, causa formal perquè és
l´essència o forma de la substància i causa final.
Al considerar-la principi de vida, distingeix tres tipus d´ànima: vegetativa, sensitiva-motora i
racional. L´ànima racional és exclusiva de l´ésser humà que també té les altres dues que regulen
les funcions del cos.

4). GRAUS DEL CONEIXEMENT.

Plató descriu els graus del coneixement en l´al.legoria de la caverna. Distingeix la doxa (opinió:
que és el coneixement sensible, particular i relatiu) i episteme (ciència: que és el coneixement
racional, coneixement de les idees o essències, universal i necessari). La doxa té dues modalitats:
eikasia i pistis i l´episteme també dues: dianoia i noesis.

Aristòtil descriu 5 graus de coneixement. Els tres primers són de caràcter sensible i els dos
restants racionals. Aquests són: percepció sensible, memòria, experiència, tekné (saber
productiu o artístic, inferior al saber pràctic que dirigeix la conducta individual i social) i ciència
(saber teòric).

5). ÈTICA.

Plató defensa que el sentit de la vida de l´ésser humà és preparar-se per a la salvació de l´ànima,
purificar-la per a poder alliberar-la de les influències del cos i arribar al coneixement del bé i de
la justícia. Això s´aconsegueix si es dona un equilibri, harmonia i proporció entre les tres parts
de l´ànima i això comporta que cadascuna d´elles actuï segons la virtut corresponent: raó
(prudència), ànim (fortalesa) i apetència (temprança). De la relació harmònica de les tres parts
amb les tres virtuts en resulta la justícia o el bé que és la finalitat de la conducta moral.
L´educació és la que prepara l´ànima perquè aquesta harmonia es doni.

Aristòtil diu que la conducta moral de l´ésser humà és la tendència a una finalitat que és el bé,
doncs tota acció és una tendència a un fi que és, al mateix temps, un mitjà per un altre fi, de
manera que uns fins es subordinen a altres fins fins arribar a un fi últim que és el bé o la felicitat.
El fi últim o felicitat és una activitat pròpia de l´ésser humà i de la seva naturalesa racional, és
una activitat de l´ànima que es realitza d´acord amb la virtut. En la pràctica de les virtuts, o el
que és el mateix, en la pràctica de les activitats racionals l´ànima troba la satisfacció.

Defineix la virtut com el punt mig entre dos extrems i classifica les virtuts en funció de la
naturalesa de l´ànima: virtuts dianoètiques o intel.lectuals (ànima racional) que són: ciència,
saviesa tècnica i prudència; i virtuts ètiques o morals, del caràcter: ànima sensible, de les quals
la més important és la justícia.

6). POLÍTICA.

La finalitat de l´Estat era aconseguir el bé comú o la justícia, de la mateixa manera que la finalitat
de la conducta moral és aconseguir el bé individual o la justícia.

Plató estructura la societat en tres classes: governants, guardians i productors, cadascuna de les
quals compleix una funció concreta. Seguint el mateix model de l´ètica, dirà que la funció de
cada classe serà correcta si la classe es regeix per la virtut corresponent, de manera que la relació
harmònica de les tres classes donarà lloc a la justícia.L´educació és la que permet la preparació
de les tres classes.

Plató distingeix entre formes justes i injustes de govern i proposa com a model una república,
constituïda per les tres classes i dirigida pel filòsof-rei.
Aristòtil subordina l´ètica a la política i diu que la finalitat de l´estat és el bé comú o la felicitat
de la comunitat. La felicitat de l´individu i la societat són independents.

L´origen de la societat és biològic, ja que l´ésser humà és, per naturalesa, social i necessitat
d´unir-se als altres per sobreviure. La primera unió d´individus origina la família, la unió de
famílies origina la tribu, la unió de tribus origina el municipi i la unió d´aquests constitueixen la
polis que és la única que és autàrquica, es val a si mateix i vetlla pels interessos morals dels
ciutadans.

No accepta l´igualitarisme platònic i defensa que cada persona ha de desenvolupar la tasca que
li correspon en funció de la seva capacitat. Així l´estat funcionarà si cada persona fa la feina per
a la que està més capacitada.

L´educació prepara a cada persona en funció de la seva capacitat que ja està determinada per la
pròpia naturalesa. Distingeix també entre formes legítimes i il·legítimes de govern i proposa com
a model la politeia, on governen els més destacats de la classe mitja. És una combinació de les
tres formes de govern positives: unitat en el comandament, gestió dels millors i aval del conjunt
de la ciutadania.
LA FILOSOFIA HEL.LENÍSTICA

EL CONCEPTE D´ETHOS EN ELS SISTEMES HEL.LENÍSTICS.

1. Caràcters generals:
1.1. Concepte tripartit de la filosofia: Divideixen la filosofia en tres parts que s´impliquen
mútament: a saber: la lògica (canònica en els epicuris), la física i l´ètica.
1.1.1.Per la lògica s´estableix la vertadera font de coneixement i es determina el criteri
d´evidència. Els sistemes hel.lenístics són sensistes.
1.1.2.Per la física s´adquireix un coneixement cert i segur sobre la naturalesa de les coses
i el funcionament de l´univers. L´atomisme de Demòcrit i l´esdevenir d´Heràclit
constitueixen la base teòrica d´aquests sistemes.
1.1.3.Per l´ètica es defineix en què consisteix la felicitat (= a ataràxia) i el mitjà per
aconseguir-la (apatheia = domini de les passions, autarquia = domini d´un mateix
i autosuficiència).
1.2. Dimensions de la moral:
1.2.1.La moral social defensada per Plató i Aristòtil serà substituïda per una moral de
caràcter individual, doncs l´individu humà no és l´únic responsable del seu destí i
ell sol en té prou per arribar a ser feliç (autarquia).
1.2.2.L´intel.lectualisme moral representat com a ideal es tracta de l´ideal del savi,
constitueix la segona de les característiques dels sistemes hel.lenístics.
EPICUREISME

La filosofia d´Epicur consta de tres parts (canònica, física i ètica) que s´impliquen mútuament.
Per la canònica s´estableix la diferència entre veritat i error, per la física s´adquireix un
coneixement vertader sobre la naturalesa de les coses; per l´ètica l´ésser humà aconsegueix la
vertadera felicitat.

1. La canònica:
1.1. Tracta de les normes o criteris per a discernir el vertader del fals (l´error i la falsedat
són fonts de pors).
1.2. La por, conseqüència de la falsedat i el dubte, queda eliminada per l´evidència (font de
veritat i certesa).
1.3. Criteris d´evidència:
1.3.1.La sensació: Els cosos desprenen imatges que a l´impressionar als nostres òrgans
sensorials produeixen coneixements evidents (= sensacions).
1.3.2.Les anticipacions, és a dir, les sensacions que es conserven a la memòria són font
de certesa.
1.3.3.Els estats afectius (el plaer i el dolor) produeixen certesa.
2. La Física:
2.1. Les tres pors que tot ésser humà posseeix (als deus, al destí i a la mort) queden
eliminats per la física que té per objecte el coneixement de la vertadera naturalesa de
les coses.
2.2. L´atomisme és el model físic dels epicuris. Els seus postulats són:
2.2.1.Materialisme: tots els cossos estan formats d´àtoms materials que estan en
constant moviment.
2.2.2.Indeterminisme: Els àtoms, per la gravetat, pel tamany o el pes descendeixen
verticalment però poden desviar-se de la seva trajectòria casualment. La
naturalesa no es regeix per una lleis necessària sinó fortuïta.
2.2.3.Monisme: Els àtoms xoquen entre sí, originant nous cossos.
3. L´Ètica:
3.1. Segons la física, tot ésser humà (ànima i cos) és mortal, i, per tant, la felicitat s´ha de
donar en aquesta vida.
3.2. Norma de moralitat: cercar el plaer i evitar el dolor.
3.3. Fi suprem de l´ésser humà: El bé suprem és la felicitat entesa com a ataràxia
(imperturbabilitat de l´ànima davant les adversitats, dolors físics, temors...).
3.4. La conducta moral: un acte humà serà virtuós o bo si ens condueix al plaer.
3.5. Condicions del plaer ètic o pur:
3.5.1.Ha d´excloure el goig del cos i les passions de l´ànima, doncs produeixen sempre
dolor. S´aconsegueix mitjançant la temprança.
3.5.2.Ha de resistir i superar amb serenitat i valor els mals inevitables. S´aconsegueix
mitjançant la fortalesa.
3.5.3.Ha de calcular quins objectes proporcionen un mínim de dolor i un màxim de plaer.
En aquest sentit la virtut es converteix en prudència.
3.6. El plaer màxim és aquell que exigeix serenitat, moderació i menyspreu de desitjos i
temors. Aquest plaer es dona en l´amistat.
3.7. L´ideal ètic: L´ideal de l´ètica s´identifica amb el del savi que com a coneixedor de la
naturalesa vertadera de les coses, pot eliminar la por i l´error. Solament qui busca la
veritat està en el camí de trobar la felicitat o plaer.
 ESTOÏCISME

1. Ètica: Postulats bàsics de l´antropologia estoica

1.1. L´ànima humana forma part de la Raó universal (panteisme còsmic).
1.2. L´ànima és material i corpòria (extensa).
1.3. La seva llibertat és necessitat (ni mecànica ni instintiva) racional. L´ésser humà és lliure
si obra d´acord amb la seva pròpia naturalesa racional.
2. Norma de moralitat: és virtuosa tota acció que estigui en consonància amb la naturalesa,
amb la naturalesa en tota la seva totalitat (Raó Universal) el mateix que amb la naturalesa
pròpia que té com a tret fonamental la raó.
3. Fi de l´ésser humà: La virtut és el màxim bé de l´home i sols en ella pot trobar la felicitat. La
virtut per la virtut és norma i fi de tota conducta ètica. Com a fi, la virtut és desitjable per
ella mateixa; com a mitjà, la virtut ha de rebutjar el superficial, innecessari i irracional. D´això
es segueix que la vida és interpretada com a lluita.
4. La conducta moral o l´obrar recte és una conseqüència del recte saber. La virtut no és un
pur coneixement o saber, sinó una direcció de la voluntat, recolzada en consideracions
racionals.
5. L´ideal ètic: Per la virtut l´home es realitza plenament com a home. Si tot ésser ha d´obrar
segons la seva naturalesa, l´home ha d´obrar segons la seva raó. El savi actua sempre segons
la moral de la naturalesa i no segons la moral convencional. El savi, lliure d´afectes i passions,
aconsegueix l´ideal ètic, l´apatia. Solament els ignorants són esclaus dels seus propis plaers,
el viure del savi és un viure lliure, doncs accepta conscientment la universal necessitat
establerta pel Logos còsmic.
APORTACIONS D´AQUEST PERIODE.

• En les filosofies hel.lenístiques es defineix el sentit de l´especulació: orientar l´ésser

humà cap a la felicitat.
• Hi ha una clara valoració de la vida interior.
• Posen de relleu el concepte de llibertat com autonomia espiritual, com ser amo d´un
mateix.
• Es posa de manifest el concepte de cosmopolitisme.
CRISTIANISME I FILOSOFIA.

1. Caràcters generals del cristianisme:

1.1. Què és el cristianisme?
1.1.1.El cristianisme no és una corrent filosòfica ni una doctrina especulativa sinó d´una
religió de salvació, un sistema de vida que proposa com a model la figura de Crist.
1.1.2.El món de la naturalesa i el de la gràcia: Segons el pensament grec el sentit de la
vida estava determinat per la necessitat de la seva naturalesa racional, el
desenvolupament del qual li permetrà aconseguir la perfecció i felicitat. Per al
cristianisme, sense la gràcia divina, força divina de caràcter trascendent i arbitrària
(l´ésser humà és incapaç per si mateix d´aconseguir la seva felicitat última, això és,
salvar-se.
1.2. Continguts de la doctrina cristiana:
1.2.1.Teoria de la veritat: Per al cristianisme no solament existeix la veritat absoluta i
universal, sinó també creuen que aquesta ha estat revelada per Déu als homes
que necessiten la fe per a conèixer-la.
1.2.2.Concepte de Déu: El cristianisme creu en l´existència d´un Déu únic, personal i
espiritual, principi i fi de totes les coses, creador i provident. Es tracta d´un ésser
perfecte, etern i trascendent.
1.2.3.Cristianisme i cosmologia: Es rebutja l´eternitat de la matèria i la necessitat de la
naturalesa, ja que el món no és etern ja que posseeix un principi de creació. La
temporalitat i la contingència constitueixen les dues característiques fonamentals
de la concepció cristiana del món. Es tracta d´un cosmos únic, finit, mutable i que
conté una sèrie d´éssers que s´ordenen jeràrquicament.
1.2.4.Cristianisme i antropologia: L´ànima humana és un principi de naturalesa
espiritual, creat directament per Déu i immortal. Per raó del seu origen, l´ànima
humana és imatge de la divinitat essent dotada d´intel.ligència i voluntat. L´ésser
 humà està destinat a gaudir d´una vida immortal i a ser feliç com a recompensa a
la seva fidelitat a Crist.
2. Los grandes problemes de la filosofia medieval
2.1. El problema de la relació fe-raó: El problema entre fe i raó neix de l´intent dels filòsofs
medievals de comprendre racionalment les dades de la revelació. Això dona origen a
tres tendències: teoria de la conciliació (S. Agustí), teoria de la distinció formal (St.
Tomàs) i teoria de la segregació (Escot i Ockham).
2.2. El problema dels universals:
2.2.1.El sentit del problema: es pregunta si els universals, això és, els gèneres i espècies,
són o no reals i en quin sentit.
2.2.2.Origen del problema.
2.2.2.1. Des del punt de vista teològic: El problema dels universals es relaciona
amb el dogma cristià de la Trinitat divina i de la transmissió del pecat original.
2.2.2.2. Des del punt de vista metafísic: es pregunta si els individus són
substàncies o accidents d´una sola substància universal.
2.2.3.Actituds:
2.2.3.1. Realisme exagerat: en la realitat els universals són anteriors als
individus, essent idees que existeixen o en la ment divina o en un món apart.
2.2.3.2. Realisme moderat: Els universals estan en els individus com essències
distribuïdes i solament existeixen com a tals en la ment. Aquesta actitud fou
sostinguda per Sant Tomàs.
2.2.3.3. Nominalisme: Els universals són posteriors als individus i existeixen en
la ment com a simples signes de la realitat.

SANT AGUSTÍ D´HIPONA

1. Relació fe i raó:
1.1. Punt de partida: L´únic que el preocupa és la intel.ligència de la veritat revelada. El camí
a seguir no és el de la raó a la fe, sinó a la inversa, de la fe a la raó. Solament per la fe
en les Escriptures podem aconseguir certa comprensió racional d´elles.
1.2. Interrelació fe-raó. Essent la comprensió de la veritat revelada l´únic objectiu del
coneixement humà, no hi ha en Sant Agustí una delimitació estricta entre el camp de
la fe i el de la raó. Ambdós coneixements estan interrelacionats ja que pretenen el
mateix objectiu. Per això no és necessari delimitar fronteres, sinó remarcar la mútua
col.laboració i solidaritat. Fe i raó no són, doncs, dos coneixements divergents ni
paral.lels, sinó que convergeixen en íntima col.laboració.
1.3. Supòsits ontològics: Ja que solament Déu és l´eterna veritat, el principi de tot el que
existeix i la font de la felicitat perfecta, l´ànima no deixarà de buscar per la fe i la raó a
Déu com Autor, Doctor i donador del seu ésser, veritat i bé.
1.4. Doble activitat de la raó: ja que solament existeix una Veritat, l´objectiu de la fe i la raó
és el mateix. No obstant, a nivell de col.laboració, Sant Agustí estableix el següent
ordre:
1.4.1.La fe necessita de la raó abans i després de l´adhesió de la ment a la veritat
revelada. Abans, perquè la raó ajuda a l´home al presentar-li els motius racionals
de la creença. Després, perquè, una vegada acceptada la fe, la raó contribueix en
aclarir els seus continguts.
1.4.2.La raó pressuposa la fe. La raó per si sola no en té prou per aconseguir la veritat,
ja que per naturalesa és limitada, dèbil i imperfecta.
1.4.3.La mútua col.laboració pot expressar-se en la fórmula: “comprendre per creure,
creure per comprendre”.
2. La veritat en Sant Agustí.
2.1. Superació del dubte escèptic: Per a Sant Agustí pel simple fet que l´ésser humà
s´enganyi no és suficient per negar la veritat. L´argument dels escèptics es redueix a
l´anàlisi existencial de l´error humà. L´error pressuposa l´existir. Aquesta és la primera
veritat. L´enganyar-se i l´existir es fonen en una mateixa certesa.
2.2. El coneixement de la veritat:
2.2.1.La interiorització: L´ésser humà no ha de buscar la veritat en allò sensible. Els
objectes sensibles es caracteritzen per la seva inestabilitat, el seu ésser és un
simple aparèixer, fet que impedeix el seu coneixement vertader. Solament en la
interioritat de l´ànima, en la consciència del subjecte trobarà l´home la saviesa.
2.2.2.La transcendència gnoseològica: Conèixer és aprehendre un objecte estable i
permanent i la naturalesa humana és mutable i inconsistent. L´ànima, mitjançant
la interiorització, troba en si mateixa els objectes estables. És a dir, l´ànima troba
en el seu interior objectes que posseeixen una naturalesa superior a la seva. D´aquí
la necessitat de l´ànima de buscar la llum i el fonament de la veritat fora d´ella, per
això diu Sant Agustí “trobes que la teva naturalesa és mutable, transcendeix-te a
tu mateix”.
2.2.3.Naturalesa de la veritat: La veritat és quelcom totalment diferent del fenomen
empíric: la veritat és un principi normatiu del pensar per el que la ment troba la
raó d´intel.ligibilitat dels objectes. Aquests objectes intel.ligibles són les idees,
realitats no sensibles, objectes vertaders de la ciència. D´aquí la seva característica
principal: la necessitat. De la necessitat de les idees podem inferir les següents
propietats: La immutabilitat i l´eternitat.
2.2.4.Classes d´idees:
 2.2.4.1. Les idees lògiques i metafísiques: veritat, falsedat, essència, bondat,
etc...
2.2.4.2. Les idees matemàtiques: números i figures.
2.2.4.3. Les idees ètiques: virtut, ordre, pau, etc...
2.2.5.Lloc de les idees: Ja que les idees vertaderes les troba la raó, quan es transcendeix
a sí mateixa, la veritat és quelcom intel.ligible, immutable, etern i necessari. Les
idees solament poden estar en Déu com a arquetips o models dels éssers creats.
És Déu, en tant que Logos, el lloc de les idees-models de tota essència mutable.
2.2.6.L´accés a la veritat: L´ànima en la seva part superior, la ment, coneix les veritats
no per abstracció sinó mitjançant una visió o intuïció intel.lectual, però il.luminada
per una ment divina. La teoria de la il.luminació s´extén a tots els graus del
conèixer, així com l´ull exigeix la llum per veure, també la raó exigeix la llum divina
per a poder aprehendre la intel.ligibilitat dels objectes noètics.
2.2.7.Anàlisi de la il.luminació: La il.luminació divina de la ment humana és una espècie
de llum que ens permet veure les idees. Aquesta il.luminació és natural i ordinària
quan tracta sobre el món sensible; natural i especial quan es tracta les veritats
eternes.
2.2.8.Noció de veritat: La veritat, en sentit propi i absolut, no consisteix en una
adequació o semblança entre el pensament i la realitat; la veritat és la
manifestació del ser realisme. Breument la veritat és Déu.
3. La teologia agustiniana.
3.1.1.L´existència divina: La demostració de l´existència de Déu és una conseqüència
immediata de la teoria del coneixement. Ja que existeix la veritat i essent Déu el
seu fonament, Déu existeix.
3.1.2.La naturalesa divina:
3.1.2.1. L´atribut propi i específic de la divinitat: Déu és el ser en la seva plenitud.
L´essència per antonomàsia, la veritat eterna, el bé màxim. Però hem dit que
eternitat i necessitat són derivacions d´una mateixa propietat: la
immutabilitat. Déu és el ser incommutable, per oposició a l´ésser creat,
l´essència del qual és una barreja de ser i de no-ser.
3.1.2.2. La trinitat divina: Unitat i trinitat no són termes que s´excloguin. Sant
Agustí proposa una fórmula: una sola naturalesa, la divina en tres persones.
Les tres persones són iguals en naturalesa i duració però diferent en l´ordre
de procedència.
3.1.2.3. Propietats divines.
3.1.2.3.1. Déu és l´essència per l´excel.lència, la veritat màxima i el bé
suprem.
3.1.2.3.2. El seu ésser és etern i immutable.
3.1.2.3.3. El seu conèixer és provident, prescient i creador.
3.1.2.3.4. La seva bondat és el fi de totes les inquietuts i font de felicitat
incommutable.
4. La creació del món:
4.1. El món ha tingut un principi: Per a Sant Agustí el món no és autosubsistent, sinó que ha
tingut un principi. Déu és el creador del món. L´acte creatiu no és fruit d´una emanació
necessària de l´essència divina, sinó que depèn del consell i de la voluntat lliure de Déu.
4.2. El principi del món no és d´eternitat: nega la possibilitat de l´eternitat.
SANT ANSELM DE CANTERBURY

1. Relació fe i raó:
1.1. Dos són les fonts de coneixement que tenen els homes: la fe i la raó. Es tracta de dos
fonts diferents i inconfusibles, encara que la fe precedeixi a la raó i no al revés.
1.2. La fe és la dada de l´entendre, és a dir, els fets que ha d´interpretar la raó els són
subministrats per la fe.
1.3. La fe no es desentén de l´entendre, sinó, pel contrari, busca la intel.lecció racional i la
comprensió del saber.
1.4. Per Sant Anselm es creu per entendre i no al revés.
1.5. La raó pressuposa la fe, doncs entendre no és més que comprendre la fe.
1.6. Interpretar la revelació no és altra cosa que provar les raons lògiques dels misteris de
fe. Afirmar que un misteri de fe és lògic no significa que sigui intel.ligible per si mateix,
sinó que no contradiu a les lleis de la raó.
2. L´argument ontològic o de la demostració a priori de l´existència de Déu.
2.1. Rep el nom d´argument ontològic.
2.2. Supòsits bàsics de l´argumentació:
2.2.1.Pressuposa la idea de Déu subministrada per la revelació.
2.2.2.Implica la identitat de l´ordre lògic amb el real.
2.2.3.Considera l´existència divina com a atribut o perfecció de la seva essència.
2.3. Estructura de l´argument:
 2.3.1.Enunciat del problema: Sembla que Déu no existeix perquè l´insensat ha dit en el
seu cor: no hi ha Déu.
2.3.2.Punt de partida de l´argumentació: l´insensat entén que existeix quelcom per
sobre del qual no es pot pensar res més gran.
2.3.3.Primer pas: l´insensat o ateu ha d´acceptar que el que entén existeix en
l´enteniment.
2.3.4.Segon pas: Però el màxim pensable no solament existeix en la ment sinó també en
la realitat.
2.3.5.Conclusió:Existeix en l´enteniment i en la realitat.
2.4. L´argument de Sant Anselm fou criticat per Gaunilón a l´afirmar que l´existència mental
no és condició suficient de l´existència real i efectiva. Posteriorment fou criticat per
Sant Tomàs, Locke i Kant. En canvi, Descartes, Leibniz i Hegel l´han incorporat als seus
sistemes filosòfics.

SANT TOMÀS D´AQUINO.

1. Característiques generals:
1.1. Antecedents: La influència aristotèlica en el sistema tomista destaca en les següents
esferes del saber:
1.1.1.En el concepte de physis.
1.1.1.1. La naturalesa és principi immanent de moviment i repòs.
1.1.1.2. Les substàncies naturals estan compostes de matèria i forma.
1.1.1.3. El moviment és el pas de la potència a l´acte. Hi ha 4 causes del
moviment (material, formal, eficient i final).
1.1.1.4. Hi ha 10 categories del ser (la substància i 9 accidents).
1.1.2.El concepte de Déu:
1.1.2.1. Per a demostrar la seva existència, parteix de la contingència del món
exterior i del principi metafísic de causalitat.
1.1.2.2. Accepta la concepció aristotèlica que entén la divinitat com a acte pur.
1.1.3.En el coneixement i naturalesa de l´ésser humà:
1.1.3.1. Creu que tot coneixement procedeix dels sentits a partir dels quals es
formen els conceptes mitjançant l´abstracció.
1.1.3.2. L´ésser humà resulta de la unió substancial de dos principis: l´ànima que
actua de forma i el cos, base material del compost.
1.1.3.3. La voluntat segueix a l´enteniment i, per tant, es dona una primacia de
la intel.ligència sobre la voluntat.
1.1.4.En l´esfera de la moral:
1.1.4.1. El fi últim de l´ésser humà és la felicitat que consisteix en la
contemplació de la veritat eterna.
1.1.4.2. Les normes de l´obrar ètica es fonamenten en la naturalesa humana.
1.1.4.3. Defensa el caràcter intel.lectualista de l´ètica o moral.
1.2. Solució tomist als grans problemes de la filosofia medieval.
1.2.1.La relació fe-raó:
1.2.1.1. Fe i raó són dues fonts de coneixement diferents i independents pel
mètode i l´objecte formal. Pel mètode, ja que la raó coneix mitjançant una
llum natural (enteniment agent) i la fe mitjançant una llum sobrenatural (la
gràcia). Per l´objecte formal, ja que l´objecte adequat de la raó són les
realitats intel.ligibles, i de la fe, les dades revelades.
1.2.1.2. Fe i raó en mútua col.laboració: ja que la veritat és comuna a ambdues,
és impossible que es doni un conflicte real entre fe i raó. La raó ajuda a la fe
demostrant els supòsits racionals en els que es fonamenta la fe; clarificant
els continguts de la revelació; mostrant l´absència de contradiccions en els
seus misteris. La fe ajuda a la raó confirmant les veritats que la raó
descobreix; actuant de criteri extrínsec i negatiu per a la raó.
1.2.2.El problema dels universals:
1.2.2.1. Adopta una actitud que és un terme mig entre el realisme exagerat i el
nominalisme extrem. En efecte, l´universal ni és una substància més real que
els individus, ni tampoc es redueix a un simple nombre sense funcionament
real.
1.2.2.2. L´universal és, per tant, un concepte objectiu que en la realitat es troba
distribuït en una pluralitat d´éssers que posseeixen una naturalesa en comú
i que en la ment es troba formalment com a unitat que es diu de molts.
1.2.2.3. El problema de l´origen del món:
 1.2.2.3.1. La via de la fe (la única possible) ens diu que hem de creure que
el món posseeix un principi de temporalitat.
2. El coneixement humà i els seus graus:
2.1. Origen del coneixement: Dues són les fonts del coneixement humà, els sentits i
l´enteniment.
2.1.1.Postulat fonamental: Tot coneixement neix de l´experiència i, per tant, el
coneixement sensible precedeix a l´intel.ligible. Això significa que en l´ésser humà
el coneixement comença pels sentits i acaba en la raó.
2.1.2.Objecte del coneixement sensible: Són les qualitats sensibles, això és, les formes
que es troben concretades en la matèria individual.
2.1.3.Objecte del coneixement intel.lectual: Són les essències universals i necessàries,
és a dir, les formes en tant que abstretes de la matèria concreta i individual.
2.2. Formació dels conceptes:
2.2.1.Supòsit bàsic: L´enteniment solament pot produir conceptes a partir de les dades
que proporcionen els sentits.
2.2.2.Diferència entre sensació i concepte: Les sensacions són representacions del
singular i concret. En canvi, els conceptes expressen essències universals i
necessàries. Si ambdós coneixements són de naturalesa diferent, com es pot
passar de la singularitat de les sensacions a la universalitat dels conceptes?
2.2.3.Teoria de l´abstracció: Sant Tomàs ens parla de dues operacions mentals,
l´abstractiva i la cognoscitiva. Aquestes funcions les realitzen respectivament
l´enteniment agent i el pacient.
3. Ontologia tomista
3.1. El ser en general:
3.1.1.Noció del concepte “ser”: No es pot definir ja que és el més general que existeix i
el primer que concep l´enteniment.
3.1.2.Ser en acte i ser en potència.
3.1.3.Manera de ser: distingeix entre modes generals (unitat, veritat, bondat) i modes
especials o categories (substància i nou accidents).
3.1.4.Causes del ser: les 4 causes.
3.1.5.Divisions del ser: Per la seva naturalesa, els éssers poden dividir-se en necessàries,
si existeixen en virtut de la seva pròpia essència, i contingent.
3.2. El ser de Déu:
3.2.1.L´existència de Déu:
3.2.1.1. Necessitat de la demostració de la seva existència ja que no és evident.
3.2.1.2. Naturalesa de les probes: rebutja les demostracions a priori, admetent
com a vàlides les a posteriori en tant que fonamentades en el principi de
causalitat.
3.2.1.3. Les cinc vies: L´existència de Déu es proba a partir de:
3.2.1.3.1. El moviment i el canvi.
3.2.1.3.2. L´existència de realitats causades.
3.2.1.3.3. La contingència dels éssers creats.
3.2.1.3.4. L´existència de graus de perfecció en el món.
3.2.1.3.5. L´ordre de l´univers.
3.2.2.El coneixement de Déu: Mitjançant tres vies l´home pot accedir al coneixement de
l´essència divina i són:
3.2.2.1. La via de la negació: Ens permet saber el que no és Déu al negar-li totes
les imperfeccions del creat.
 3.2.2.2. La via de l´analogia: atribuir a Déu les perfeccions del creat en sentit
analògic.
3.2.2.3. La via de l´eminència: aplicar a Déu qualsevol perfecció en el seu grau
màxim d´eminència.
3.2.3.Naturalesa i propietats divines:
3.2.3.1. El constitutiu essencial de la divinitat és l´existir per mi mateix, doncs en
ell essència i existència coincideixen.
3.2.3.2. Propietats divines: Es divideixen en entitatives (les que depenen del seu
ésser o naturalesa) i operatives (les que resulten de l´obrar diví). Aquestes
últimes es divideixen en immanents i transcendents si produeixen o no un
efecte exterior a l´agent.
3.2.3.2.1. Entitatives: Perfecció, bondat, infinitud, immutabilitat, etc...
3.2.3.2.2. Operatives immanents: entendre i voler.
3.2.3.2.3. Operatives transcendents: Ordenació de les coses als seus fins,
intervenció divina en cadascuna de les accions de les causes segones i
conservació de l´ésser creat en l´existència.
3.3. El ser de l´ésser humà:
3.3.1.Antropologia tomista
3.3.1.1. Ànima i cos formen una unitat substancial.
3.3.1.2. Naturalesa i propietats de l´ànima:
3.3.1.2.1. L´ànima és simple, immaterial, incorruptible i sols pot ésser per
creació divina.
3.3.1.2.2. Unitat de l´ànima.
3.3.1.2.3. L´ànima està dotada d´enteniment i voluntat.
3.3.2.Teoria moral:
3.3.2.1. La moral tomista és eudaimonista, teleològica i intel.lectualista.
3.3.2.2. La felicitat perfecta sols pot donar-se en una vida futura, essent Déu
l´única font de bondat suprema.
3.3.2.3. La felicitat consisteix en la contemplació de l´essència divina.
3.3.2.4. El mitjà per aconseguir la felicitat és la virtut.
3.3.2.5. L´ésser humà tendeix a buscar la veritat i a gaudir d´ella.
3.3.2.6. La llei moral natural és igual per a tots els homes. És universal.
DUNS ESCOT. GUILLEM D´OKHAM I LA CRISI DE L´ESCOLÀSTICA.

1. Caràcters generals.
1.1. Relació raó-fe:
1.1.1.Actitud de Duns Escoto: Separa totalment l´àmbit de la raó del camp de la fe. La
raó coneix per intuïció les realitats individuals. Per la fe coneixem tot allò que no
podem obtenir per la llum natural, per tant, l´objecte de la metafísica és diferent
del de la teologia revelada.
1.1.2.Actitud de Guillem d´Okham: La separació entre raó i fe és més radical. Ni
l´existència de l´ànima i alguns dels seus atributs ni l´existència de Déu són
demostrables, ja que la base de la raó o el coneixement científic és l´experiència.
1.2. El problema dels universals:
1.2.1.Actitud de Duns Escoto: Adopta una postura realista. L´universal, abans de ser
captat per l´enteniment, preexisteix de forma incoativa en l´objecte.
1.2.2.Actitud d´Okham: Adopta una postura nominalista. L´universal no preexisteix en
l´objecte ja que la realitat és individual. L´universal és una elaboració mental
efecte de la reflexió sobre les intuïcions sensibles. L´universal és un símbol que
expressa la manera com s´agrupen sota un mateix concepte un conjunt d´individus
amb semblances comunes.
1.3. El problema del coneixement:
1.3.1.La realitat és essecialment concreta, singular i individual.
 1.3.2.La realitat individual es captada per la intel.ligència de manera intuïtiva (directa i
immediata).
1.3.3.L´observació i l´experiència es converteixen en criteris de veritat.
1.3.4.Per a Escoto, l´objecte de la metafísica no és el Ser en sentit anàleg sinó en sentit
unívoc.
1.4. Les formalitats d´Escoto y el principi d´economia d´Okham:
1.4.1.El perquè de les formalitats: La univocitat del ser exigeix la presència real en els
ens de certes formalitats (determinacions reals) per a poder explicar la seva
diversitat.
1.4.2.El principi d´economia: No cal multiplicar els ens sense necessitat, solament han
d´acceptar-se aquelles entitats que es coneixen intuïtivament o s´infereixen
necessàriament de la intuïció.
1.5. El Voluntarisme
1.5.1.Es postula la primacia de la voluntat sobre la intel.ligència.
1.5.2.S´afirma la indeterminació absoluta de la voluntat respecte a la raó que la
precedeix i als motius que la determinen.
1.5.3.La primacia de la voluntat, postulat fonamental e la teologia i la moral: Les lleis
morals no són naturals, sinó convencionals. Es tracta d´un convencionalisme diví.
La bondat o maldat moral no l´exigeix la naturalesa de l´objecte moral, sinó que
depèn del voler diví: Déu podria haver creat un món en el que l´odi a Déu no fos
pecat, sinó virtut.
2. Teoria del coneixement:
2.1. Pressupòsits:
2.1.1.Rebutja l´explicació tomista segons la qual l´enteniment coneix les formes
abstractes de la matèria, essent aquestes de caràcter universal i necessari.
2.1.2.Accepta la divisió del coneixement feta per Duns Escoto en intuïtiu i abstractiu.
2.1.3.Defensa que l´enteniment humà coneix directament i indirectament el singular.
2.2. Formes de coneixement intel.lectual:
2.2.1.El coneixement intuïtiu: L´enteniment posseeix un coneixement directe i
immediat del singular que el permet afirmar l´existència de la realitat coneguda i
establir relacions entre els objectes coneguts per intuïció. L´enteniment es
manifesta passiu en la intuïció.
2.2.2.El coneixement abstractiu:
2.2.2.1. Pressuposa el coneixement intuïtiu.
2.2.2.2. Consisteix en prescindir de les circumstàncies existencials del singular.
2.2.2.3. En l´abstracció, l´enteniment és actiu, doncs forma espontàniament els
conceptes universals.
2.2.2.4. Els conceptes universals són signes mentals concebuts per la ment per
a suposar per altres individus o, també, per altres conceptes. Per tant, els
conceptes es divideixen en primeres intencions, quan són signes de coses o
suposen per realitats, i segones intencions quan són signes de signes o
suposen altres conceptes.
2.2.3.Naturalesa dels universals:
2.2.3.1. És una estructura mental que té com a funció significar.
2.2.3.2. En tant que signes lingüístics, els universals posseeixen la capacitat de
suposar, per aquells objectes expressats en la seva significació.
2.2.3.3. En tant que conceptes, posseeixen certa base real que consisteix en la
semblança aptitudinal de les realitats individuals.
 2.2.3.4. Els individus pels que suposa el concepte universal queden agrupats de
forma natural segons semblança sota classes o conjunts.
3. Teoria de la ciència.
3.1. Postulats bàsics:
3.1.1.Principi d´economia: No hem de multiplicar els ens per explicar els fets. Rebutja la
teoria de les espècies intel.ligibles tomista i la teoria de les formalitats escotista.
3.1.2.Primacia del singular sobre l´universal.
3.1.3.Solament podem conèixer científicament i racionalment, els objectes
d´experiència sensible i aquelles realitats l´existència de les quals s´infereix
necessàriament del coneixement intuïtiu.
3.2. Problemàtica del coneixement científic:
3.2.1.Plantejament del problema: Si l´enteniment solament capta el singular i la ciència
és coneixement de l´universal, cóm és possible la ciència?
3.2.2.Solució okhamista:
3.2.2.1. Els termes no solament representen a la ment realitats individuals, sinó
que en la proposició poden suplir per alguns o per tots els individus que
pertanyen a una mateixa classe.
3.2.2.2. Distingeix entre ciència del real (o de les primeres intencions) i ciència
racional (segones intencions).
3.3. Conseqüències del pensament ockhamista:
3.3.1.Lògica: La ciència lògica es converteix en un metallenguatge o joc de símbols. Els
símbols lògics no es refereixen a objectes reals, sinó a signes mentals pel que estan
mancats de significació ontològica.
3.3.2.Metafísica:
3.3.2.1. Les nocions de substància, causa i fi no es poden captar intuïtivament i
queden reduïdes a simples abstraccions buides.
3.3.2.2. No és possible la demostració de l´existència de Déu.
3.3.2.3. No es pot demostrar la immaterialitat i l´espiritualitat de l´ànima
humana.
3.3.2.4. Rebutja el valor objectiu de les lleis físiques, la seva universalitat és
purament subjectiva.
3.3.3.Moral: No admet la noció de bé o mal moral en sí. El bé no és una propietat que
es fonamenti en la naturalesa de les coses, sinó que aquestes reben la bondat de
la lliure determinació divina.
REVOLUCIÓ CIENTÍFICA

1. El naixement del mètode científic: Entre les característiques del nou mètode es pot destacar:
1.1. La utilització del mètode hipotètic-deductiu: A partir del moment en que el científic
intueix el que considera propietats essencials dels fenòmens, construeix la hipòtesi, de
les que dedueix les conseqüències que haurà de contrastar amb els fets. En aquest
sentit, el nou mètode científic no es diferencia essencialment del mètode inductiu-
deductiu d´Aristòtil: 1). Formulació de la hipòtesi, i 2) la contrastació de les
conseqüències deduïdes lògicament d´unes hipòtesis amb els fets de l´experiència.
1.2. Tractament matemàtic de la naturalesa: La ciència medieval feia una distinció radical
entre les ciències de la naturalesa i la matemàtica. Aquesta última solament servia per
a tractar ens ideals. La nova ciència es fonamenta en l´ideal pitagòric i considera que la
naturalesa està regida per una harmonia matemàtica.
1.3. Rebuig de la física teleològica aristotèlica.
1.4. Utilització de l´experimentació en la investigació científica.
RENE DESCARTES

El Racionalisme. Característiques generals.

El racionalisme és la teoria filosòfica que inicia la modernitat. En certa manera, tots els filòsofs
posteriors són més o menys deutors de les seves tesis. Però d´una manera més restringida
s´anomena “racionalisme” al corrent filosòfic del segle XVII al qual pertanyen fonamentalment
Descartes, Spinoza, Leibniz i Malebranche; tot i que la relació de Leibniz amb el pensament
cartesià és prou ambigua.

Habitualment es tendeix a contraposar a l´empirisme, que és un corrent filosòfic

fonamentalment britànic de finals s. XVII i XVIII al qual pertanyen Locke, Berkeley i Hume.

El racionalisme es pot definir globalment com la filosofia que defensa l´autosuficiència de la raó
com a font de coneixement. Segons Hegel, aquesta autosuficiència es pot entendre de dues
maneres:

1. Negativament: És l´afirmació que l´exercici de la raó no pot veure´s limitat per cap instància
superior. Significa un trencament radical amb la concepció filosòfica medieval que
subordinava la raó a la fe.
2. Positivament: El racionalisme diu que a la raó –i només ella- li pertoca jutjar sobre la veritat.
La raó és autònoma i autosuficient. Tota veritat ha de ser racional. Només la raó pot donar-
se lleis a si mateixa.
Més concretament, “racionalista” és el filòsof que defensa sis tesis bàsiques:

1. Confiança en la raó.
2. Minusvaloració del coneixement sensible.
3. L´innatisme.
4. La matemàtica com a model de la ciència.
5. La centralitat del mètode
6. Lluita contra l´escepticisme.
7. La racionalitat del món.

DESENVOLUPAMENT DEL MAPA CONCEPTUAL

Descartes es forma en la filosofia escolàstica i adverteix que aquesta filosofia no respon als
problemes i preocupacions de la seva època. En canvi, descobreix en la matemàtica una ciència
que, a més a és de rigorosa i segura, serveix per a organitzar l´experiència i desenvolupar la
ciència. Per tant, situa en el procedir matemàtic l´estructura i els elements del seu mètode.

En l´experiència el subjecte és passiu i el coneixement que ella proporciona és dubtós. En la

matemàtica succeeix el contrari. El subjecte és actiu i la raó dedueix coneixements segurs. La
raó troba els coneixements per ella mateixa, sense cap recurs a l´experiència. Per això, Descartes
s´aparta de l´experiència i busca en la raó el fonament del seu mètode i la justificació de tot
coneixement.

Inspirant-se en el procedir de la raó en la matemàtica, formula les quatre regles del seu mètode:
Evidència, anàlisis, síntesis i enumeració.

En elles es despleguen les dues operacions fonamentals de la ment humana. La primera, la

intuïció, que és l´operació per la que la raó crea els elements simples del coneixement. La
segona, la deducció, que afegeix al concepte d´intuició el ser un pas de quelcom a quelcom en
la ment. És, per tant, una cadena d´intuicions.

La metafísica fonamenta, després en el subjecte, aquest procedir de la raó que és el mètode. El

subjecte és pensament existent i com a tal percibim en la nostra intuïció fonamental, que
s´expressa en el “cogito ergo sum”.

En aquesta intuïció el subjecte es percep clara i distintament com existència pensant. Amb això
tenim la primera certesa, model de tota certesa, que Descartes eleva a criteri de certesa: el que
es percep amb igual claredat i distinció.

Però estem sols, segurs únicament de la nostra existència com a éssers pensants. I per a trencar
aquest cercle de soledat sols tenim el cogito i les idees que pensa. Entre aquestes idees troba
Descartes una, la idea d´infinit, de Déu, que és la palanca que el permet saltar fora del cercle. En
la idea mateixa de Déu troba Descartes la garantia de la seva existència com a realitat superior
i distinta de l´ésser humà.

I ja que Déu és el ser infinit, és perfecte i veraç i no pot consentir que l´ésser humà s´equivoqui
irremeiablement quan creu en l´existència del món; el món ha d´existir.

Tenim, doncs, tres àmbits de la realitat: la substància pensant, el jo; la substància infinita, Déu;
i la substància extensa, els cossos.

Els cossos són pures màquines. En ells tot s´explica per extensió i moviment –mecanicisme-. I
Descartes formula les importants lleis de la inèrcia, del moviment en línia recta i de la
conservació del moviment.

En l´ésser humà coexisteixen cos i ànima, extensió i pensament. Per explicar aquest paral.lelisme
Descartes recorre a Déu, un Déu geòmetre, últim responsable de l´ordre de l´univers.

I amb similars principis vol explicar la conducta humana. La nostra activitat està dividida en
accions i passions. Les primeres depenen de la voluntat; les segones, s´originen en el cos. El
control de les passions és una tasca que correspon a la raó.
RESUM DE LA FILOSOFIA DE DESCARTES

Característiques Generals:

1. La raó com a única font de coneixement cert

1.1. Tots els coneixements vertaders sobre el real no procedeixen de l´experiència, sinó
solament de l´enteniment o raó.
1.2. Les idees o nocions que constitueixen el punt de partida del coneixement són innats.
2. L´evidència racional, fonament del saber científic.
2.1. Solament han d´acceptar-se com a científiques les proposicions certes i evidents per la
raó.
2.2. A més de l´evidència intel.lectual, una proposició científica es caracteritza per la seva
objectivitat interpersonal, la seva exactitud deductiva, la seva necessitat formal i la seva
universalitat.
2.3. La matemàtica com a model del saber filosòfic.
2.3.1.Els vertaders principis del saber han de ser evidents per si mateixos, això és, han
de basar-se en el principi de no-contradicció.
2.3.2.Una proposició científica sols és vertadera quan es deriva lògicament d´una altra
ja demostrada o d´un primer principi. La deducció lògica és l´únic camí per a
demostrar la veritat de qualsevol proposició científica.

DESCARTES

1. Teoria del coneixement:

1.1. Recerca d´un nou mètode:
1.1.1.Orígens del mètode cartesià.
1.1.1.1. La lògica aristotèlica i crítica del sil.logisme.
1.1.1.2. L´anàlisi geomètric (consistent en reduir el que es tracta de demostra a
altres proposicions demostrades).
1.1.2.Regles del nou mètode:
1.1.2.1. Evidència intel.lectual.
1.1.2.2. Anàlisis
1.1.2.3. Síntesis
1.1.2.4. Enumeració.
1.2. El dubte metòdic i la primera veritat: Cogito ergo sum:
1.2.1.El dubte metòdic
1.2.1.1. Diferència entre el dubte cartesià i l´escepticisme.
1.2.1.2. Necessitat del dubte. Cal rebutjar com a fals tot allò sobre el que pugui
imaginar el menor dubte.
1.2.2.Motius del dubte.
1.2.2.1. Raons extrínseques: Les diferents opinions dels filòsofs i les diferents
costums dels pobles.
1.2.2.2. Raons intrínseques:
1.2.2.2.1. Sobre l´existència dels objectes, les fal.làcies dels sentits i la
dificultat de distingir la vigília del somni.
1.2.2.2.2. Hipòtesi del geni maligne.
1.2.2.3. La primera veritat:
 1.2.2.3.1. Intuició de la meva pròpia existència: per a dubtar és precís que
el subjecte que pensi en ella existeixi. No puc dubtar que jo dubto quan
penso en el dubte. Així, penso i per tant, sóc.
1.2.2.3.2. Cogito ergo sum, model de tota veritat.
2. Metafísica cartesiana.
2.1. Nocions fonamentals.
2.1.1.Noció de substància: Una cosa que no existeixi de tal manera que no requereixi
més que de si mateixa per a existir.
2.1.2.Noció d´atribut: quan coneixem que li ha estat donada a una cosa per naturalesa,
ja sigui un modus que pugui canviar-se, ja sigui per la seva essència mateixa
absolutament immutable.
2.1.3.Noció de modus: Els modus són atributs no essencials de la substància, ja que per
la seva naturalesa poden canviar i aquells que mai canvien pertanyen a l´essència
d´alguna cosa.
2.2. Precisions a les nocions fonamentals.
2.2.1.El terme substància no és unívoc, sinó analògic aplicat a Déu i a altres éssers.
2.2.2.Cada substància té un atribut principal que constitueix la seva essència o
naturalesa. L´atribut principal, del que tots els altres depenen, és suficient i
necessari per a conèixer la substància.
2.2.3.El terme substància es predica enun sentit unívoc de les coses creades.
2.2.4.Els atributs principals són inseparables de les substàncies de les que són atributs.
2.3. Ordo essendi i ordo cognoscendi.
2.3.1.Objectivitat de les proposicions ideals: Tot el que conec clara i distintament com a
pertanyent a un objecte li pertany realment. La realitat objectiva és conceptual o
intel.lectual i una idea és objectivament real quan és clara i distinta (intel.ligent).
2.3.2.Les proposicions existencials: Mitjançant la intuïció captem la nostra pròpia
existència i mitjançant demostració l´existència de Déu i de la substància material.
2.3.3.A nivell existencial primer captem el nostre existir i més tard el de Déu. A nivell
essencial la perfecció infinita és anterior a la nostra perfecció.
2.3.4.La veritat divina, fonament ontològic de la veritat.
2.4. Els atributs de cada substància.
2.4.1.De l´essència de Déu. Sota el nom de Déu entén una substància infinita, eterna,
immutable, independent, omniscient i omnipotent.
2.4.2.De la naturalesa de l´esperit humà: jo no sóc sinó una cosa que pensa, és a dir, un
esperit, en enteniment o una raó.
2.4.3.De l´essència de les coses materials: la magnitud, l´amplada, profunditat, figura
que resulta dels cossos i el moviment o canvi d´aquesta situació, la duració i el
nombre.
2.5. Res cogitans o substància pensant.
2.5.1.Anàlisi del cogito: és una cosa que dubta, entén, concep, afirma, nega, vol, no vol
i també imagina i sent.
2.5.2.Elements del coneixement: Dos són els elements que componen el nostre
coneixement: el pensament com a activitat i les idees que pensa el jo. El
pensament és l´únic que no pot separar-se de mi.
2.5.3.Anàlisi de la idea: Descartes distingeix dos aspectes en les idees:
2.5.3.1. La idea en tant que acte mental.cp,a,ameresdeèmsar-
2.5.3.2. La idea en tant que representativa de les coses.
 2.5.3.3. La veritat és una propietat de la idea en tant que és representativa de
les coses: si se les considera solament en si mateixes, sense referir-les a una
altra , no poden ser falses. Així, doncs, solament queden els judicis en els que
he de tenir molta cura de no errar.
2.5.4.Classes d´idees:
2.5.4.1. Idees adventícies: les que provenen de l´experiència externa.
2.5.4.2. Idees fictícies: Les que provenen de la nostra imaginació i voluntat.
2.5.4.3. Idees innates: Les que l´enteniment posseeix per naturalesa.
3. L´existència de Déu.
3.1. Argument ontològic.
3.2. Argument a posteriori: aquest argument es fonamenta en l´objectivitat de les idees.
3.2.1.Principi general: La realitat que considera en les idees és solament objectiva, és
necessari que la mateixa realitat estigui formalment o actualment en les causes
d´aquestes idees.
3.2.2.Impossibilitat d´un procés infinit: I si be pot succeir que una idea produeixi una
altra idea, això no pot arribar fins l´infinit, sinó que cal aturar-se en una idea
primera.
3.2.3.: És necessari concloure que Déu existeix.
4. Res extensa o substància corpòria.
4.1. El mecanicisme cartesià: La física cartesiana no requereix més que dos elements: la
matèria i el moviment.
4.2. Teoria de la veritat: La matèria és inert i es defineix com a pura extensió. Així l´extensió
en longitud, amplada i profunditat, constitueix la naturalesa de la substància corpòria.
4.3. La mecànica cartesiana i les seves lleis:
4.3.1.Noció i explicació del moviment. El moviment és l´acció per la que un cos passa
d´un lloc a un altre. El moviment és una simple variació de la posició dels cosos,
sense res dinàmic per dins.
4.3.2.Lleis de la mecànica:
4.3.2.1. Principi d´inèrcia.
4.3.2.2. Direcció del moviment.
4.3.2.3. Llei del xoc.
4.4. Les qualitats dels cossos.
4.4.1.Objectivitat de les qualitats primàries. I en que toca a les idees de les coses
corpòries no es donen en elles coses clares i distintes excepte la magnitud, la figura
que resulta de la terminació d´aquesta extensió, la situació dels cossos i el
moviment o canvi de situació.
4.4.2.Subjectivitat de les qualitats secundàries: Les altres qualitats, llum, color, etc... es
troben en el meu pensament fosques i confuses, que porten a la ignorància.
4.5. Reducció dels fenòmens biològics als físics: Els animals actuen com a màquines.
4.6. Existència de les coses materials: No essent Déu capaç d´enganyar és lògic que no
m´envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc a través d´una criatura
que posseeix la realitat d´aquestes idees no formalment.
4.7. Distinció real entre ànima i cos: Ja que per un costat tenim una idea clara i distinta de
mi matei i, per u altre, tinc una ideal del cos que no pensa, resulta cert que jo, és a dir,
la meva ànima, per la que sóc el que sóc, sigui sencera i veritablement diferent del meu
cos, podent ser i existir sense el cos.
 PER QUÈ DESCARTES ÉS EL PARE DE LA FILOSOFIA MODERNA?

S´acostuma a considerar que Descartes és el pare de la filosofia moderna perquè amb la seva
obra es produeix un canvi en la pregunta sobre la que s´articula la filosofia. Es passa d´una
filosofia de l´essència a una teoria del coneixement humà. No és que deixi d´interessar la
pregunta per l´ésser, sinó que aquesta pregunta es copsa des del subjecte que coneix i a partir
d´una valoració central de la ciència com a model de coneixement.

Quan Descartes diu “jo penso llavors existeixo” està afirmant l´autonomia del subjecte pensant.
En el racionalisme i en l´empirisme no deixem de preguntar-nos per l´ésser; però la pregunta
per l´ésser es subordina a la pregunta pel coneixement. El tema filosòfic central de Descartes i
Hume és com l´ésser humà arriba al coneixement de l´ésser. És el subjecte el que és capaç de
valorar el món mitjançant el seu coneixement. És per això que, de vegades, es diu que amb
Descartes neix el subjectivisme modern perquè només el subjecte és capaç de tenir l´evidència
del coneixement.

APORTACIONS D´AQUEST PERIODE

1. S´aspira a donar a la filosofia una claredat i certesa semblants a la matemàtica

2. Els filòsofs racionalistes conserven la convicció que la filosofia aporta coneixement sobre
la realitat.
3. La filosofia s´allibera de la teologia.
4. Adoptant la matemàtica com a model de mètode, supera la crisi de la metafísica.
5. Dona a la teoria del coneixement el lloc central del saber filosòfic.
6. Es planteja el problema de la certesa de manera radical.
7. Formula un mètode i un criteri general de certesa.
8. El pensament recau sobre les idees dels objectes.
9. Realitza un esforç per fer compatible mecanicisme i llibertat.

VOCABULARI DE DESCARTES

Accident: Segons la filosofia escolàstica és el que existeix en un altre, doncs manca de

la independència o autosuficiència de la substància. Allò que existeix com a
característica secundària en una altra cosa, donat que manca de la independència de
la substància.

Adventícies, idees: Idees que semblen provenir de la realitat exterior a l’ànima i que
deriven d’estímuls sensorials.

Anàlisi: 2ª de les regles del mètode cartesià; consisteix a descompondre en parts

elementals les afirmacions complexes.

Ànima:Per Descartes, equival a substància pensant o jo. L’ànima i el cos de l’home són
dues substàncies distintes; l’ànima , a diferència del cosa, és una substància inextensa
que pot existir sense aquest.
Animal-màquina, teoria de: Teoria segon la qual els éssers orgànics i el cos humà es
comporten com a autòmates, màquines que es mouen segons les lleis mecàniques de la
física. Defensada també per La Mettrie.

Atribut: Propietat o característica que expressa la naturalesa d'una substància.

Atributs: Propietat que expressa la naturalesa essencial d’una substància, de la qual són
inseparables a diferència dels accidents.

Bon sentit : Equival a raó o “llum natural”. Designa la facultat de jutjar amb rectitud, és a
dir, distingir correctament el vertader del fals.

Causa: Antecedent condicional d’un efecte; allò que fa que un efecte es produeixi.

Causa: Antecedent condicional i principi agent d'un afecte. Relació entre causa i efecte =
Causalitat.

Certesa: Adhesió ferma de la ment a una proposició com a conseqüència de la seva

evidència intuïtiva per a la raó.

Ciència: Coneixement necessàriament vertader. Descartes s’inspira en la matemàtica

com a model de raonament segur i de ciència veritable, que ha de servir de model per al
mètode que orientarà l’elaboració de la resta de ciències.

Clar : Aquell coneixement que ,si és examinat amb atenció, no presenta cap “ombra” de
dubte. Segons paraules de Descartes: "Anomeno coneixement clar a.l que es presenta de
una manera manifesta a un esperit atent”.

Cos: Quantitat determinada d’extensió í dimensions que posseeix una determinada figura
i que ocupa un lloc concret a l’espai extern. L’home té un cos, però no és un cos, sinó
l’agregat de cos i ànima (la seva naturalesa essencial).

Déu: Substància infinita i summament perfecta, que existeix en virtut de la seva pròpia
essència i no necessita de res més per a basar la seva realitat. Estrictament, l’única
substància. Actua com a garantia del coneixement del món (substància extensa) per part
de l’ànima (substància pensant). La seva existència resulta per Descartes evident i
inqüestionable com a resultat de l’anàlisi de les idees innates, la primera de les quals és
precisament la de Déu.

Discursiu, coneixement: Es diu del coneixement que s’assoleix a través d’una sèrie
d’inferències o raonaments complexos; s’oposa a l’evidència immediata de la intuïció.

Distinció: Característica dels raonaments evidents. Implica que un coneixement o una

idea no es presta a confusió amb un altre, i que no “·amaga” cap contingut a la
consciencia del que ho examina. . En paraules de descartes: "Entenc per coneixement
distint el que és tant precís i tant diferent de tota la resta , que únicament comprèn el que
manifestament apareix al que el considera com és degut ". (Principia, I, paràgraf 45).

Dubte: Actitud mental que consisteix en rebutjar com a falsa tota proposició la certesa de
la qual no és absolutament evident.

Dubte: Actitud mental que consisteix en rebutjar per falsa tota proposició la certesa de la
qual no sigui del tot evident. El dubte cartesià és metòdic i no escèptic, doncs és utilitzat
com a mitjà “hiperbòlic” (=exagerat) per assegurar la certesa, que resulti com a residu. Allò
que resisteixi el dubte més intens, serà cert. Només es considerarà vertader allò del que
sigui impossible dubtar. Els motius per dubtar són variats: la tradició rebuda, els sabers
apresos, les dades dels sentits, la possibilitat que tot sigui un somni o que siguem víctimes
d’un “geni maligne” enganyador...

Esperit: El jo conscient de l’home en tant que és capaç de raonar, imaginar, sentir, voler...

Essència: Conjunt de característiques que formen l'ésser d'una substància i que

constitueixen la seva naturalesa ( o manera de ser).

Evidència : Aquell estat de la ment que impossibilita mantenir el dubte i que actua com a
criteri per identificar què és veritat. Per Descartes, només són evidents les proposicions
clares i distintes.

Evidència: Criteri de veritat d'una proposició teòrica. La regla d'evidència estableix que
només són vertaderes les proposicions clares i distintes.

Extensió: Atribut principal de la substància material. La continuïtat, la divisibilitat, la

mobilitat, etc. són algunes de les seves propietats.

Factícies, idees: Són aquelles que provenen de la imaginació o de la voluntat.

Hipòtesi:Equivalent a suposició o pressupòsit. La hipòtesi és un principi a partir del qual

es pretén explicar un fet o un problema. Però en el procés de dubte de Descartes té un
significat de suposició probable.

Home:Compost que resulta de la unió accidental de dues substàncies –l’ànima i el cos-

que són realment distintes.

Humà: Compost que resulta de la unió accidental de dos substàncies (l'ànima i el cos) que
són realment diferents.

Idea: Són aquells continguts del pensament que “representen” alguna cosa, sigui real o
fictícia. Inclou també les “representacions” d’objectes sensibles, el que ara s’anomenen
percepcions. Descartes distingeix entre idees innates, factícies i adventícies.

Innat: Es diu de les idees que la ment posseeix per naturalesa. Oposat a adquirit.

Innates, idees: Són aquelles que la ment posseeix per si mateixa, sense que puguin ser
explicades com a resultat de l’experiència, l’aprenentatge o qualsevol altra via
d’adquisició. Són poques (Déu, substància, ànima...), però actuen com a fonament del
coneixement vertader.

Intuïció: Coneixement directe i immediat d’una veritat evident, que no deixa pas lloc pel
dubte de qualsevol mena. S’imposa al raonament com a inqüestionable i segura.

Matèria: Substància finita la propietat o atribut essencial de la qual és l’extensió.

Mètode: Procediment que ordena o dirigeix la raó quan aquesta s’aplica al descobriment
de veritats. Per Descartes, és la garantia de que l’ús de la raó no condueixi a l’error.
Prescriu 4 regles senzilles, però que cal seguir amb completa fermesa: evidència, anàlisi,
síntesi, revisió.

Moral : Conjunt de normes que s’estableixen per a regular la conducta i els costums dels
individus humans. Havia de ser la culminació del sistema filosòfic cartesià, però no la va
arribar a completar. Va deixar formulades només les regles de la moral provisional al
“Discurs del mètode”.

Món: Conjunt que conté la diversitat dels cossos extensos existents, i que és de
dimensions immenses i indefinides.

Opinió: Idea que és considerada vertadera tot i que no resulti evident

Pensament: Per Descartes, el pensament és l’atribut principal de la substància espiritual

o ànima, i pot considerar-se incloent activitats com ara dubtar, entendre, concebre,
afirmar, voler, no voler, imaginar, sentir... Els pensaments són cada una de les activitats
concretes o operacions psíquiques de la substància pensant.

Principi: Proposició o conjunt de proposicions que són preses com a fonament d’una
ciència o coneixement cert.

Raó: Equival a “bon sentit” i designa la facultat de jutjar bé i de distingir el vertader del
fals. Per Descartes, aquesta facultat és igual i comú a tots els éssers humans i ens
diferencia dels altres éssers vius.
deriva lògicament d’aquelles.

Substància: Es diu d’allò que no necessita de cap altra cosa per a poder existir.
Veritat: Una proposició és vertadera quan resulta evident a la raó, és a dir, es presenta
com a clara i distinta i no permet que el dubte la qüestioni.

Voluntat: Facultat pròpia de la substància pensant que té com a funció realitzar eleccions,
escollir, i dirigir l’acció humana en la direcció escollida. Pertany a l’ànima. Es , per tant ,
independent dels cos, i no s’ha de confondre amb el desig . La voluntat és lliure, no està ,
en principi, condicionada per cap força exterior a la pròpia ment.
L´EMPIRISME

1. Característiques generals:
1.1. L´experiència és l´única font de coneixement.
1.2. L´evidència sensible com a únic criteri de veritat.
1.3. La idea abraça tot el que és objecte de l´enteniment (excepte en Hume).
1.4. Els continguts mentals no són innats sinó adquirits
1.5. El coneixement no transcendeix els límits de l´experiència sensible externa (sensacions)
e interna (reflexions).
1.6. En el coneixement interessa més el seu valor útil i pràctic que la seva necessitat i
universalitat.
1.7. Neguen el valor objectiu de les idees complexes (conceptes universals)
1.8. Els empiristes fan la seva filosofia en i des de la consciència
1.9. Les ciències empíriques es converteixen en model del pensar filosòfic.
JOHN LOCKE.

ANTECEDENTS:

Dos són els precedents més obvis i directes del pensament de J. Locke: Descartes i Bacon.
D´aquest últim Locke recull el valor primordial donat a l´experiència com a font del coneixement
humà.

Però és el filòsof francès de qui Locke integra més elements en la seva filosofia del qui criticarà,
això sí, el seu innatisme. Així és, d´arrel cartesiana el paper que es dona a la intuïció com a
fonamental criteri de veritat; com el que és en consideració de que les coses no les coneixem
d´una manera immediata, sinó únicament mitjançant les idees.

No obstant Locke manté una posició diferent de Descartes i Bacon en el que fa referència al
criteri de veritat científica. Per a Locke la qüestió central de la filosofia consisteix en investigar
la multiplicitat de processos mentals. És a dir, que el que l´interessa no és únicament el
coneixement científic sinó, més generalment, tot el que es refereix a l´enteniment humà.

És coherent amb aquesta posició que Locke no tingui en compte la matemàtica com a moldel
perfecte del saber, i que, per tant, accepti altres models científics, encara que no siguin tant
rigorosos, com, per exemple, el de la medicina.
El pensament polític de Locke s´enquadra en la tradició del iusnaturalisme, fet que el porta a
criticar la idea de la monarquia com a una institució de dret diví. És important senyalar que en
el segon dels Tractats sobre el Govern Civil està present, ni que sigui de forma implícita, el
pensament de Hobbes. Ara bé, Locke considera que en l´estat de naturalesa l´individu ja és
posseïdor d´uns drets: el dret a la vida, a la llibertat i el dret a la propietat. Aquest concepte de
la propietat, fent referència a la possessió per l´individu dels resultats del seu treball, és obvi
que va sancionar l´específic dret a la propietat privada de la burgesia anglesa que va
protagonitzar la revolució de 1688-

LA SEVA ÈPOCA.

Locke fou el filòsof d´aquesta burgesia, el màxim teòric polític de la monarquia constitucional
dels Orange. D´aquesta manera des de molt jove Locke es va convertir en un decidit impulsor
de la idea de sobirania nacional, a la vegada que un opositor de la dinastia dels Estuard. No
obstant els seus compromisos polítics, declinà en les seves obres el to pamfletari, i esperà durant
anys a madurar les seves idees polítiques.

Si això és vàlid per a Locke conegut tractadista polític, no ho és menys per al Locke filòsof, que
tracta qüestions epistemològiques, psicològiques, lingüístiques, etc... En seu aasaig va posr les
bases d´una de les corrents més importants de la filosofia moderna: l´empirisme.

INFLUÈNCIA POSTERIOR.

Al tractar de la influència exercida per Locke a partir de la seva mort, convé tenir present que ell
és qui inicia la tradició del pensament empíric britànic, que tindrà la seva continuació en Hume
i Berkeley. Aquesta tradició, a la vegada, constituirà un dels punts de partida de Kant, i, encara
que de manera més remota, del neokantisme contemporani En aquest sentit, Locke es considera
el pare del criticisme.

També en l´àmbit de la filosofia alemanya, és important la influència de Locke en filòsofs com a

Leibniz, encara que aquesta sigui una influència negativa. Leibniz va criticar la crítica lockeana
del innatisme, així com la fórmula principal de l´empirisme, a l´afirmar que no hi ha res en
l´enteniment abans que no hagi estat en els sentits, excepte l´enteniment mateix.

Amb tot, la influència de Locke és tant poderosa que el seu pensament és una de les bases de la
il.lustració europea, especialment la francesa, així com també serà el fonament de la psicologia
empírica del segle XIX i en autors com W. James i J. S. Mill.
RESUM DE LA DOCTRINA LOCKEANA.

: El

1. Teoria de les idees

1.1. Noció d´idea: El terme idea abraça tot el que és objecte de l´enteniment o percepció.
1.2. No existeixen idees innates en l´enteniment perquè:
1.2.1.Tot el nostre coneixement procedeix de l´experiència.
1.2.2.Si existissin idees innates, ningú les podria ignorar i això és fals.
1.3. Origen de les idees:
1.3.1.La ment és un paper en blanc, buit de caràcters, sense idees.
1.3.2.Totes les nostres idees -simples i complexes- procedeixen de l´experiència.
1.3.3.Fonts del coneixement: La percepció d´objectes sensibles i d´operacions internes
de la nostra ment.
1.4. Classes d´idees.
1.4.1.Distingeix Locke dos tipus d´idees: les simples i les complexes.
1.4.2.Les simples procedeixen de la sensació i la reflexió. Les idees simples dels sentits
tenen per objecte les qualitats dels objectes exteriors. Les qualitats poden
secundàries (espai, figura, moviment o que s´obtenen per més d´un sentit. Les
idees simples de reflexió tenen per objecte els estats subjectius de la consciència.
1.4.3.Les idees complexes procedeixen de la combinació d´idees simples. Es poden
reduir a tres classes: modus, substància i relació.
1.4.3.1. El modus és la idea complexa que no té suposició de subsistir per ella
mateixa.
1.4.3.2. La substància és la combinació d´idees simples que representen coses
particulars i diferents subsistents per elles mateixes.
1.4.3.3. La relació consisteix en la comparació d´una idea amb una altra.
2. Objectivitat de les idees.
2.1. Objectivitat de les idees simples:
2.1.1.Objectivitat de les qualitats sensibles.
2.1.1.1. Noció de qualitat: És el poder que es troba en les coses mateixes de
produir alguna idea en la nostra ment.
2.1.1.2. Criteri d´objectivitat de les qualitats: Una idea és objectiva si és similar
a la qualitat que existeix en el cos mateix.
2.1.1.3. Les idees de les qualitats primàries són similars a les qualitats que estan
en els cossos (tenen un valor objectiu i real).
2.1.1.4. Les idees de les qualitats secundàries no són objectives perquè no hi ha
res en els cossos que sigui similar a aquestes idees. En els cossos no hi ha
més que el poder de produir-les. Així, són subjectives no per raó de la causa,
sinó en la manera de ser conegudes.
2.1.2.Objectivitat de les idees de reflexió: Els estats interns i les operacions que realitza
el subjecte percebudes per la reflexió tenen un valor objectiu i real.
2.2. Objectivitat de les idees complexes.
2.2.1.Formació de les idees complexes: Tota idea és en si mateixa particular. La ment,
mitjançant l´abstracció al considerar-les com a aparences separades de les
circumstàncies de l´existència real (temps, llocs, etc...) les fa representatives de
totes les coses de la mateixa classe, i els seus noms es converteixen en generals.
2.2.2.La idea de substància:
2.2.2.1. La substància és incognoscible
2.2.2.2. Sobre l´existència de substàncies:
2.2.2.2.1. La sensació ens convenç que existeixen substàncies sòlides i
extenses.
2.2.2.2.2. La reflexió, de que existeixen substàncies pensants.
2.2.2.2.3. Tenim coneixement de la nostra pròpia existència per intuïció,
de l´existència de Déu per demostració i de l´existència de la resta de
coses mitjançant la sensació.
2.2.2.3. Conclusió: Essent l´experiència l´origen del nostre coneixement,
coneixem solament les qualitats sensibles i les operacions subjectives. No
sabem què és la substància, encara que tinguem coneixement de la seva
existència.
2.3. L´Estat de naturalesa en Locke: En la moral i la política de Locke podem veure la
influència de Descartes. El filòsof francès va defensar que la raó és patrimoni comú i
natural de tots els homes i que també ho era la comprensió dels primers principis
morals. D´aquí parteix Locke: en l´estat de naturalesa els éssers humans són racionals i
comprenen quina és la llei natural. Cometen abusos aïllats, però el sentit comú
impedeix l´abús generalitzat i exigeix el càstig del culpable.
2.4. La societat civil: Si els éssers humans decideixen construir la societat civil ho fan perquè
aquesta dona més seguretat, estableix normes i processos jurídics més objectius i
permet fer empreses de major abast i amb un benefici més gran per a tots. Però al
construir-la, els homes no renuncien a allò essencial de la seva llibertat. La llei civil
regula la llibertat. Essent, per una altra part, el éssers humans racionals i iguals, no es
veu el motiu per què uns han de tenir més poder que altres. El poder pertany a tots i el
qui l´exerceix ho fa de forma delegada. La sobirania resideix en el poble.
2.5. Contradicció central de l´absolutisme: Locke ataca el fonament filosòfic de
l´absolutisme i senyala en ell una contradicció irresoluble: si el govern sobirà té el poder
 llavors està respecte a la resta en estat de naturalesa: no hi ha llei que el refreni des
d´una autoritat superior. Però, essent ésser humà, i per tant afectat de passions
negatives, sotmetrà a la resta a vexacions amb instruments més poderosos que els que
podia tenir en el primitiu estat natural.
2.6. Propietat i desigualtat: Locke fou un dels primers pensadors polítics moderns
preocupats pel problema de la creació i acumulació de riquesa. Estant els recursos
naturals a disposició de tots, sense propietari previ, és el treball el que dona dret a allò
aconseguit. No hi ha entre els homes grans diferències en capacitat i rigor, per tant,
hauria la propietat d´estar ben distribuïda. Com sorgeix la desigualtat? Locke veu en el
metall-diner la causa essencial: al no degradar-se permet l´acumulació i el crèdit . Amb
això sorgeixen grups socials que no viuen directament del seu treball. Seran Rosseau i
Marx els que desenvoluparan aquestes idees.

VOCABULARI DE LOCKE

Teoria del Coneixement:

Idea: continguts de la ment que procedeixen de l’experiència que tenim de la realitat exterior.
Idees simples: la ment les rep de forma passiva ja sigui de l’exterior (idees de sensació) o de
l’experiència interna (idees de reflexió).
Idees complexes: l’enteniment és actiu creant idees de tres tipus: substàncies (compilacions
d’idees simples que l’enteniment ajunta, combina i acaba designant-les amb un sol nom: poma,
taula, flor etc.); relacions (el resultat de relacionar, de comparar una cosa amb un altra:
anterioritat, causalitat, identitat etc) i modes (fan referència a conjunts d’idees simples,
abstraccions que combinen diferents idees simples i que podem atribuir a diverses coses: les
matemàtiques, morals, llenguatge polític etc.)
Qualitats primàries (o originals): formen part de les coses en sí , no es poden separar dels cossos
externs, dels objectes; són la solidesa, número, extensió, figura, gruix, moviment etc. Aquestes,
segons Locke produeixen idees que representen els objectes tal qual són.
Qualitats secundàries: no formen part dels objectes en sí mateixos, les idees de qualitats
secundàries es formen a partir de la manera com ens afecten les primàries als sentits: colors,
olors, sabors, so, temperatura etc. Una substància podria causar en nosaltres la idea de verd
però això depèn de com estiguin ordenades les qualitats primàries que sí que formen part de
l’objecte. Les idees de color verd, de dolçor, de calor etc. que trobem en la nostra ment no
formen part intrínsecament dels objectes.
Substància: idea complexa que imaginem o suposem com a suport de les nostres idees simples.
No es tracta d’un coneixement vertader perquè no tenim manera de demostrar la seva
existència.
Jo/identitat personal: és la consciència, que és dinàmica i depèn de l’experiència, no puc pensar
en la meva identitat, en el meu jo, sense pensar en les meves experiències.
Coneixement intuïtiu: és un tipus de coneixement en que la ment no s’ha d’esforçar en
demostrar o examinar res, sinó que percep la veritat de forma immediata (com els ulls perceben
la llum). Amb la intuïció l’única cosa que fa l’enteniment és constatar la conveniència o
inconveniència entre les idees. Segons Locke, mitjançant la intuïció coneixem el jo.
Coneixement demostratiu: coneixement que fa que la ment trobi la conveniència o
inconveniència entre les idees però no de forma immediata, sinó per mitjà del raonament i de
l’ús d’idees intermediàries (proves) que no sempre són evidents, s’han de demostrar. Mitjançant
aquest coneixement podem provar l’existència de les matemàtiques i de Déu.
Coneixement sensible: coneixement que ens demostra que el món existeix, perquè les coses
del món són la causa de les nostres idees. No obstant, no coneixem les coses en sí mateixes,
sinó les idees que ens provoquen, per tant, no podem tenir un coneixement evident del que
representen les nostres idees i la sensibilitat. El coneixement sensible, en comparació amb els
anteriors no se’n dedueixi el mateix grau de certesa, no és un coneixement evident, sinó més
aviat probable.

Política:

Estat de natura: situació natural de l’ésser humà, en la qual es trobarien els homes abans del
sorgiment de les societats polítiques. Per Locke, en l’estat de natura els homes tenen plena
llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats sempre i quant obeeixin la
llei natural.
Llei natural: llei de Déu i de la raó que és també una llei moral per l’home. Contempla que tot i
essent iguals i lliures, cap persona pot atemptar contra la vida, la salut, la llibertat o les
possessions d’un altre.
Estat de guerra: esdevé quan algú mostra la intenció de dur a terme una acció en contra un
altre. Com que qui declara tals intencions abandona, en certa manera, l’estat de natura, qui està
amenaçat està legitimat a emprar qualsevol cosa al seu abast per defensar-se, fins i tot, si cal, té
dret a causar la mort de l’agressor. En estat de guerra, segons la llei natural, cal que l’home es
defensi tant com sigui possible perquè la defensa i protecció dels innocents és prioritària, per
això el vulnerat té dret a destruir aquell qui li faci la guerra.
Pacte: convenció, contracte amb el qual s’instaura un poder polític que té la funció de fer
justícia, d’assegurar els drets naturals fent lleis clares i fent-les complir. És un pacte que implica
la creació d’un Estat civil una mica diferent al de naturalesa. Es tracta d’un pacte entre individus
raonablement satisfets, que inclou la clàusula que tot sigui per consentiment. Amb tot, els
contractants han de pactar regir-se, a partir de llavors, per la majoria. La llei de la majoria, en
rigor, és l’única regla del contracte i resulta del tot racional la destitució dels governants quan
aquests actuen en contra de la missió rebuda.
Societats polítiques: formacions polítiques que sorgeixen en el moment en que els homes
decideixen ajuntar-se i donar legitimitat a un poder extern perquè reguli, legisli i apliqui la llei.
La societat política es manifesta com un àrbitre imparcial. Els homes passen de l’estat de
naturalesa a la societat civil quan instauren un jutge competent per resoldre els litigis, per tant,
els règims que no posseeixen un sistema judicial autònom (com la monarquia absoluta) no es
poden considerar societats polítiques.
DAVID HUME.

ANTECEDENTS

Hume és hereu d´una línia de pensament que s´inicia a Anglaterra al segle XVI amb F. Bacon i
que segueix amb Locke i Berkeley.

Si Locke és el fundador de l´empirisme, Hume és el pensador que portà a les últimes

conseqüències les premisses de l´empirisme, acceptant alguna de les tesis més radicals de
Berkeley.

Hume parteix de la base que tota font de coneixement radica en l´experiència, rebutja
l´innatisme i accepta que la ment és un full en blanc, que l´experiència va escrivint. Hume es
separa de Locke en la distinció que aquest fa entre qualitats primàries (objectives) i secundàries.
Per a Hume les qualitats primàries són tant subjectives com les secundàries. Una altra diferència
que separa ambdós autors és el concepte de substància. En Locke aquesta ve a ser com un suport
material de les qualitats o accidents. En Hume és una ficció que no denota res.

A més de la influència que Hume rep de Bacon, Locke i Berkeley, cal senyalar la de Newton qui
constitueix per a Hume el paradigma del mètode científic, el model a imitar d´allò que ha de ser
la filosofia, la qual ha d´elaborar, després d´un detallat i crític anàlisis de l´experiència, uns
principis generals que siguin explicatius del complex món fenomènic i desterrar tota explicació
de causes últimes.

Un últim antecedent és el que fa referència al seu escepticisme. Escepticisme que Hume recull
dels moralistes anglesos, dels clàssics de l´antiguitat i de la lectura dels Assaigs de Montaigne.

L´ÉPOCA.

Membre d´una generació a la que pertanyen figures com A. Smith, Hutcheson o Butler, Hume
és considerat el pensador britànic més important del segle XVIII i de la il.lustració europea. La
seva teoria del coneixement fou revolucionària i va suposar una ruptura amb els sistemes de
Descartes, Spinoza i Hobbes, és a dir, dels grans pensadors del segle XVIII.

La metafísica, per a Hume, excedia les possibilitats del coneixement humà. L´objectiu que s´havia
d´aconseguir era el de la constitució d´una ciència inductiva de la naturalesa humana. Establir
les bases d´aquesta ciència, això és el que Hume va voler aportar mitjançant les seves
investigacions en el camp de la lògica, de la moral, de l´estètica i la política. La lògica com a
ciència del raonament que estudia la naturalesa de les idees, la moral com a ciència dels
sentiments; l´estètica com a ciència del gust i la política com a ciència de l´ésser humà en societat
havien de ser suficient per a una nova sistematització del saber humà, doncs comprenien, per a
Hume, tot allò que era necessari conèixer.

Les contribucions de Hume no es limiten al camp de la teoria del coneixement. Els seus discursos
polítics constitueixen un dels punts de partida d´Adam Smith. Hume és, també, un dels primers
en concebre la història com un teixit complex de relacions socials, més enllà de la successió de
guerres i de fets polítics on eren molt important les costums dels pobles, així com el seu art i la
seva literatura. I en el camp de la religió és el primer que estableix una distinció rigorosa entre
raó i religió, pels orígens de la qual, en la història de la humanitat es va interessar al llarg de la
seva vida.

INFLUÈNCIA POSTERIOR.

És coneguda l´afirmació kantiana segons la qual Hume el va despertar del somni dogmàtic. El
criticisme kantià seria inexplicable sense Hume. A excepció de Kant, la influència de Hume no va
tenir seguidors de forma immediata. A Gran Bretanya, l´escola escocesa del sentit comú fundada
per T. Reid es constituí a finals del segle XVIII en oposició a Hume. La fe en el sentit comú que
Reid preconitzava tenia per objecte salvaguardar els principis com els de l´existència del món
exterior, o de l´ànima.

L´obra de Hume començà a tenir una influència positiva en l´obra de Bentham (fundador de
l´utilitarisme) i la seva teoria moral. L´herència de Hume fou recollida d´una manera més íntegra
Per J.S. Mill, per Comte i, en general, pel positivisme del segle XIX. En la nostra època, el
pensament de Hume ha exercit una decisiva influència en Einstein i en els neopositivistes.

DESENVOLUPAMENT DEL MAPA CONCEPTUAL

Hume es situa en el camp de l´empirisme psicològic: la nostra experiència més immediata és

l´experiència de la nostra ment i en ella i, des d´ella, aborda l´explicació de tot el nostre
coneixement. Conèixer és tenir idees però considera que la paraula “idea” és poc clara i la
substitueix per percepció. Conèixer és, per tant, és tenir percepcions.

La primera tasca que es planteja és estudiar aquestes percepcions. Troba que hi ha dos tipus de
percepcions: Unes, les impressions, de gran vivesa i intensitat, en les que es perceben amb
facilitat els detalls. Altres, les idees, menys clares i a les que sempre acompanya alguna
impressió.

Les percepcions es presenten també amb ordre i regularitat. Atribueix aquest ordre a l´assoiació
que segueix tres lleis: la semblança, contigüitat espai-temporal i causalitat. D´acord amb aquest
plantejament distingeix dos tipus de coneixement: associació d´idees i coneixement de fets.
Les relacions entre idees estan associades per semblança. És el regne de la lògica i de les
matemàtiques. En elles s´obtenen coneixements vertaders, vàlids universalment. La seva
validesa depèn solament del principi de no-contradicció. Els coneixements de fets presenten
més dificultat. Venen dotats per les relacions espai-temporals i per la causalitat. Les primeres
poden ser percebudes i són, per tant, impressions. La causalitat no proporciona directament fets
i en ella ment va més enllà del que està immediatament present. En virtut de la causalitat passa
d´un fet a un altre, però com? La causalitat el que fa és suposar una connexió necessària entre
causa i efecte. Però, on està la impressió que justifica aquesta connexió necessària? Hume no la
troba i, per tant, nega a la causalitat aquest valor de coneixement. Així, la causalitat és una
creença resultant de la costum i de l´hàbit psicològic d´haver trobat fins al moment sempre
juntes la causa i l´efecte.

Eliminat el valor cognoscitiu del principi de causalitat, els tres grans àmbits substancials de la
realitat queden sense recolzament (Déu, mon i jo).

En el camp de la moral succeeix el matix. La raó perd la seva força. Solament pot determinar la
veritat o falsedat de les proposicions, però no determinar en la conducta. El fonament de la
moral caldrà buscar-lo en el sentiment. Hume defensa l´emotivisme moral i obrint la porta als
irracionalistes.

RESUM DE LA DOCTRINA FILOSÒFICA DE DAVID HUME.

1. Elements del coneixement:

1.1. Noció de percepció: Anomena percepció a tot allò que pot estar present en l´esperit.
Els actes i continguts del coneixement són percepcions.
1.2. Classes de percepcions:
1.2.1.Primera divisió: Totes les percepcions es redueixen a dos tipus: impressions
(imatges dels objectes externs o sentiments de passions) i idees (reflexió sobre
una passió o un objecte no present).
1.2.2.Diferència entre impressions i idees: Les impressions són percepcions que
penetren amb més força i violència. I les idees són imatges dèbils de les
impressions.
1.2.3.Segona divisió: Es poden dividir en simples (no admeten divisió ni separació) i
complexes (si admeten distinció).
1.2.4.Origen empíric de les idees: Totes les nostres idees simples en la seva primera
aparició es deriven d´impressions simples que els corresponen i representen
exactament.
1.2.5.Causa de les impressions: Les impressions apareixen originalment en l´ànima per
causes desconegudes.
1.3. Tipus de coneixement:
1.3.1.D´acord amb la distinció entre percepcions simples i complexes, dos són els tipus
de coneixement: el coneixement de fets i el de connexions o associacions d´idees.
1.3.2.Associació entre idees: Les idees simples no s´uneixen per simple causalitat, sinó
que existeix entre elles un llaç d´unió o qualitat associativa.
1.3.3.Lleis d´associació: Les qualitats associatives són tres: semblança, contigüitat i
relació causa-efecte. Aquestes qualitats associatives actuen com una força suau
sobre la imaginació en la formació de les idees complexes.
 1.3.4.Privilegi de l´associació causal: De les tres relacions indicades, la de causalitat és la
més extensa i el fonament de la nostra manera de pensar.
1.4. De les idees abstractes: Les idees són particulars en la seva naturalesa, però generals
per el que representen. Una idea particular arriba a ser general quan se li uneix un
terme general.
1.5. Criteri de veritat de les idees: Una idea és vertadera si es correspon amb una impressió.
2. Objectivitat dels continguts cognoscitius:
2.1. Les qualitats sensibles (primàries i secundàries) estan mancades d´objectivitat.
2.2. Crítica dels conceptes metafísics de causa-efecte.
2.2.1.La causalitat no és una connexió necessària, l´únic que podem observar és la
successió constant de dos fets o fenòmens.
2.2.2.Nega l´existència de la substància corpòria, ja que no tenim impressions d´ella.
2.2.3.Déu no és objecte d´impressió, ja que ignorem si existeix ni podem saber-ho.
2.2.4.Tampoc tenim impressió del jo com a substància.

APORTACIONS D´AQUEST PERIODE

1. Hume aplica a la filosofia el mètode de les ciències experimentals.

2. L´exigència d´assenyalar per a les idees les seves impressions corresponents; la distinció
entre coneixement de relacions d´idees i coneixement de fets; el rebuig de les
proposicions que no pertanyen a cap d´aquestes classes de coneixement, fan de Hume
un precursor dels ideals del positivisme lògic.
3. Locke i Hume participen dels ideals de la Il.lustració.
4. La teoria ètica de Hume té un ressò important en el modern emotivisme moral i en
l´utilitarisme.

VOCABULARI HUME.

DAVID HUME (VOCABULARI): A PRIORI: Que en el coneixement no procedeix de l'experiència.

Hume rebutja qualsevol contingut a priori o idees innates.

ASSOCIACIONISME: Principi explicatiu que fa de les lleis de l'associació d'idees (semblança,

continuïtat en el temps i en l'espai, i relació causa-efecte) un factor determinant de la vida
psíquica i del coneixement.

CAUSA-EFECTE: Una de les lleis d'associació d'idees deguda a una experiència acumulada
(costum o hàbit). La relació de causalitat establerta per la ment (no és real) basada en la mera
successió (conjunció constants) dels fets, sense que es pugui demostrar que hi hagi una connexió
necessària entre ells. La percepció sensible només ens pot testificar la contigüitat i successió
temporal de dos fets: mai la seva connexió necessària. No serà doncs, segons Hume, una relació
real i necessària entre coses.

CONEIXEMENT: El seu àmbit és el de les relacions d'idees, és a dir, proposicions que versen
sobre continguts trivials i estan fonamentades en el principi de no contradicció. Gaudeix
d'evidència i és, per tant, segur i necessari.
COSTUM: Experiència reiterada, que engega el dinamisme de la nostra imaginació, i condueix a
la creença en la regularitat dels fenòmens: és a dir, ens duu a esperar en el futur una sèrie
d'esdeveniments similars als apareguts en el passat.

CREENÇA: Nivell cognoscitiu propi de les qüestions de fet, és a dir, proposicions que no
impliquen una necessitat lògica perquè no duen amb si la contradictoriedad de l'afirmació en
contrari. Es tracta d'un tipus de coneixement merament probable o moral i no
demostrativament cert, però que és suficient perquè l'home actui en la seva vida ordinària.

QÜESTIONS DE FET: Proposicions que provenen de l'experiència i que no impliquen una

necessitat lògica. "El contrari de qualsevol qüestió de fet és, en qualsevol cas, possible". El nivell
cognoscitiu propi de les qüestions de fet és denominat " creença ".

ENTENIMENT: La mateixa imaginació quan opera segons regles o principis permanents: actua
sota la "força suau" de les propietats associatives de les idees.

ESCEPTICISME: Doctrina que sosté que l'home no pot conèixer la veritat o les raons últimes de
la realitat, pel que és oportú no considerar cap opinió més probable que una altra. "Hem de
considerar presumptuosa i quimérica tota hipòtesi que aspiri a descobrir les últimes qualitats
originàries de la naturalesa humana". En Hume està motivat pel fenomenisme, arribant a posar
en dubte, fins i tot, l'evidència sensible, l'existència del món extern i la identitat del JO.

EXPERIÈNCIA: Conjunt de sensacions (impressions de sensació) a les quals es redueixen totes les
idees o pensaments de la ment, o bé, en un segon sentit, que versa sobre el passat, el conjunt
de les percepcions habituals que té el seu origen en el costum. Per a Hume, l'experiència és
l'origen, fonamentat i límit de tot el nostre coneixement, que en ella comença i acaba.

FENOMENISME: Doctrina que sosté que el coneixement no transcendeix fora de la ment i, per
tant, no arriba a les coses tal com són en si mateixes. Així, es redueix la realitat exterior al que
d'ella apareix davant la consciència (fenomen): "cap ésser està present a la ment sinó a les
percepcions". La consciència es tanca en si mateixa i es limita a conèixer les seves pròpies
impressions, enteses com meres dades, sense arribar a el que les produeix.

HÀBIT: (Costum) principi de la ment en virtut del qual la constant repetició de fenòmens en el
passat determina a esperar el mateix per al futur.

IDEA: Percepció més feble i menys viva. Representació interna, còpia o imatge atenuada d'una
impressió. "Entenc per idees les imatges afeblides de les impressions". Ja que es deriven de les
impressions, també poden ser simples i complexes.

IDEES GENERALS: (Abstractes). Tota idea és, segons Hume, sempre individual en si mateixa. La
constitució de les idees generals és fruit del costum, que tendeix a agrupar una idea sota un
terme general. La unitat és només nominal, de manera que "una idea particular es fa general a
l'unir-se a un terme general, és a dir, a un terme que per una associació habitual es troba relació
amb moltes altres idees particulars".

IMAGINACIÓ: Facultat de la ment capaç de variar separar i combinar les idees entre si, de
diverses maneres. Hume afirma que: "res és més lliure que la imaginació humana" alhora que
concedeix particular rellevància al seu paper en el nostre coneixement, doncs sobre ella
descansen els principis d'associació d'idees que exerceixen la seva activitat mitjançant una
espècie d'atracció, similar en l'ordre mental, a la que gravetat es dóna en el món físic.
IMPRESSIÓ: Contingut que incideix en la ment amb gran força i vivacidad. "Aquesta denominació
abasta totes les sensacions, passions i emocions, quan realitzen la seva primera aparició davant
la nostra ment ". Poden ser simples i complexes. També cal distingir entre impressions de
sensació (que són originaries) i impressions de reflexió. Les impressions de sensació constituïxen
el fonament últim del que procedeixen tots els nostres coneixements, i sorgeixen en l'ànima de
causes desconegudes, inexplicables per la raó humana.

MENT: No és altra cosa que un cúmul o col·lecció diferents percepcions, unides entre si per
certes relacions, amb la suposició ―encara que falsa― que estan dotades d'una perfecta
simplicitat i identitat. Hume es mostra escèptic en l'anàlisi de la identitat personal (del JO com
substància).

PASSIONS: Impressions que procedeixen d'altres percepcions (impressions de percepció), i que

depenen de forma immediata, en la seva majoria, del plaer o del dolor. Són un element originari
i propi de la naturalesa humana, independents de la raó i no dominats per ella. "La raó és, i
només ha de ser, l'esclava de les passions i no pot pretendre altra funció que la de servir les i
obeir-les".

PENSAMENT: Coneixement intel·lectual. És concebut per Hume com un coneixement sensible

afeblit que es redueix en últim terme a la impressió rebuda. Per Hume la impressió és sentida,
mentre que la idea és pensada, i s'ha de poder remetre sempre a una impressió: no podem
pensar una idea que no hàgim sentit prèviament.

PERCEPCIÓ: El fet de consciència o modificació de la nostra ment. Contingut que està present a
la ment. Només hi ha dos tipus de percepcions: impressions i idees. El fenomenisme de Hume
el durà a sostenir que les nostres percepcions no ens donaran mai "la menor indicació d'una
realitat més enllà": "mai donarem un pas fora de nosaltres mateixos, ni podrem concebre altra
classe d'existència que la de les percepcions que apareixen dintre d'aquests estrets límits ".

RAÓ: Designa l'enteniment quan actua discursivament, bé en raonaments demostratius (les

relacions d'idees) o solament probables (referits a qüestions de fet). El seu paper és
exclusivament teòric, especulatiu, i no pot constituir mai el motiu d'una acció ni oposar-se a les
passions. La seva funció pràctica és merament auxiliar posar-se al servei de la satisfacció de
l'apetit impulsiu, jutjant l'adequació dels mitjans als fins desitjats.

RAONAMENT MORAL O PROBABLE: Es refereix a les qüestions de fet i d'existència. Està fundat
en l'experiència i constitueix la major part del coneixement humà. Es basa en la relació causa-
efecte, doncs només mitjançant aquesta relació podrem anar més enllà de l'evidència de les
nostres memòries i sentits.

RELACIONS D'IDEES: Proposicions que es limiten a operar sobre continguts ideals (Regne propi
de les ciències formals: geometria, àlgebra), sense referir-se al que existeix o pot existir.
S'obtenen bàsicament com a conseqüència del principi de no contradicció, i és l'únic àmbit en el
qual es dóna una certesa demostrativa i té lloc el coneixement en sentit estricte.

SENTIMENT MORAL: Origen del judici o valoració moral (aprovació o censura d'un acte) respon
a un instint o gust natural, semblant al sentiment estètic, que ens fa distingir el bo de
l'inconvenient, en definitiva, l'útil del nociu per a la vida sensible. És comuna a tots els homes
(tots el posseeixen i el despleguen de la mateixa manera).

LA SUBSTÀNCIA: Simple col·lecció d'idees unides per la imaginació, a la qual se li assigna un nom
particular mitjançant el qual podem recordar, a nosaltres mateixos o a uns altres, aquestà
col·lecció reunida. Hume nega l'existència de substàncies. La idea de substància (de la qual no
podem trobar la impressió originaria) no és més que un artifici de la imaginació.

VIRTUT: "Qualsevol acció o qualitat mental que dóna a qui la veu un sentiment agradable
d'aprovació" El vici és el contrari.

JO: Feix o col·lecció de diferents percepcions que succeeixen unes a unes altres amb una
rapidesa inconcebible i que estan en perpetu flux o moviment. Segons això, Hume nega també
la substància "jo", la idea del qual és fruit d'una ficció de la imaginació, perquè no hi ha impressió
de la qual derivi aquesta suposada idea: "el jo o la persona no és una impressió, sinó allò al que
se suposa que fan referència a les nostres diferents impressions i idees".

LA IL.LUSTRACIÓ.

1. Moviment internacional que comprèn tot el segle XVIII.

2. Continguts ideològics: És la superació de la incapacitat de servir-se de l´enteniment sense la
direcció d´un altre. Aquesta incapacitat constitueix una falta moral quan no procedeix, no
d´una falta de discerniment, sinó d´un defecte d´energia i de força de voluntat.
2.1. Les constants de la il.lustració:
2.1.1.L´ésser humà: Formant part de la naturalesa. Amb les mateixes glòries i misèries,
encara que per l´il.lustrat destaquen més les glòries.
2.1.2.La naturalesa: La realitat es presenta com un tot orgànic, com una força interna
que segueix un pla: el descobriment d´aquest pla és la tasca del científic que
aconseguirà conèixer i fixar les lleis que la governen. L´explicació de la naturalesa
és simplement descriptiva, no mecanicista ni finalista.
 2.1.3.La història: La contribució dels il.lustrats ha estat important. La preocupació
primordial és la purificació dels fets, alliberant-la dels mites, d´elements estranys,
fatalistes i providencialistes, intentant recuperar el succés històric amb la lectura
neta del document.
2.1.4.El Deisme: HI ha una coincidència en l´acceptació d´un ordenador de l´univers i al
mateix temps l´eliminació de tot grup que intenti acaparar a aquest ordenador:
significa el rebuig de qualsevol església, i dels rituals que vulguin administrar
aquesta creença. Els il.lustrats són anticlericals però molt pocs ateus.
3. La metodologia de l´il.lustat: Fruit de dues corrents, empirisme i racionalisme, exigeixen una
separació dràstica entre filosofia i ciència. Desacralització del pensament. Ocupació
primordial cap als fenòmens comprovats i observables.
3.1. La lectura de la naturalesa seguirà aquest camí: Primer, la dada, llegida com un
fenomen natural que ha de ser interpretat amb un llenguatge clar, científic, guiats per
la raó que analitza i sistematitza.
3.2. La raó no és la base innatista dels racionalistes, no és una raó teòrica. És la raó pràctica,
perquè és la clau del món natural, ferment universal del canvi de la societat, que
confereix un optimisme a la humanitat: és un racionalisme més preocupat per a
divulgar que per adquirir. Rebuig total del mètode deductiu, perquè a partir de sistemes
preconcebuts s´intenta conèixer: la naturalesa m´ofereix una mostra molt rica com per
tenir necessitat de fingir. Tindran una fe cega en el progrés, supervalorització de la
cultura, naturalisme. Un ésser humà sempre en via ascendent.
4. Resultats: És innegable que, a pesar que la il.lustració no ha estat un dels moments més
profunds en els seus continguts, preocupada més per les formes, no obstant, es va traduir
en uns resultats positius.
4.1. Un nou esquema de pensar, traduir en un canvi de valors. Abans s´escribia amb
majúscula Déu, Església, Bíblia, Autoritat. Ara serà Home, Llibertat, Naturalesa,
Felicitat, Progrés.
4.2. Èmfasi en l´aspecte social i popular del saber.
4.3. Forta temptació moralitzant, a vegades amb un enfoc pedagògic, altres presentant la
moral com un simple pacte de caballers.
4.4. Fort sentit de fraternitat i igualtat universal.
KANT.
CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL DE KANT.

Kant (1724-1804) fou un filòsof alemany que va culminar l´actitud de la il.lustració proposant la
filosofia crítica. El segle XVIII havia deixat darrera seu les guerres de les religions a Europa i va
voler aconseguir mitjançant el saber la clarificació, alliberar-se de les pors i els mals de
l´obscurantisme degut a la ignorància o superstició. Per això, els il.lustrats volien establir
l´element racional, l´element natural, observació de tot el que succeeix naturalment i explicació
racional de la naturalesa i la cultura. Com a referents anteriors tenim els filòsofs racionalistes,
als filòsofs científics i els filòsofs empiristes. El model de referència eren els britànics, que en el
polític havien aconseguit la llibertat dels ciutadans adoptant la monarquia parlamentària i els
drets humans. Enfront el procediment deductiu dels racionalistes, s´havia imposat la inducció,
des F. Bacon i l´anàlisi racional de Newton amb respecte a les lleis naturals. Pel que fa referència
a la religió, a la moral i a la societat, s´imposa el naturalisme, el sentiment i la tolerància.

Els fets històrics més significatius del segle són l´Enciclopèdia, la revolució francesa i el criticisme
kantià. Durant el segle XVIII preval l´equilibri de poders entre les potències europees emergents,
França i Anglaterra, després de la guerra de successió espanyola, que va fer pujar al tro a Felip
V dels borbons. L´any 1715 mor Lluís XIV i continua l´absolutisme dels borbons fins la revolució
francesa. L´any 1876 s´independitzen els EEUU invocant els principis d´igualtat i llibertat que
preparaven la Revolució. A Prússia, des de 1740, regnà Federic II, el rei il.lustrat i tolerant que
tant admirava Kant. L´any 1876 el succeeix Federic Guillem II, que no fou tant tolerant amb Kant.

Culturalment, en les ciències de la naturalesa, la referència primera és Newton, però també els
naturalistes Carles Linneo i Jordi Lluís de Buffon a França.

CONTEXT FILOSÒFIC.

La filosofia que domina és continuació dels racionalistes. Per a Alemanya preferentment la de

Leibniz que desenvoluparien Wolff i Baumgarten, als que s´uneix Crussius entre altres, però
s´imposava, cada cop més, l´esperit empirista i la brillant exposició dels filòsofs il.lustrats
francesos sobre qüestions socials mitjançant l´Acadèmia de les Ciències i les Lletres de Berlin.

De Kant constitueix la clau en que convergeixen el racionalisme i empirisme. Aquesta

convergència, encara que tòpica i no del tot precisa, parla de la capacitat d integració del filòsof
i de la seva amplitud espiritual al ser capaç de sintetitzar les dues corrents filosòfiques que el
precedeixen en la història del pensament occidental. Del costat racionalista és deutor de la
filosofia de Wolff que està present en els primers anys de formació de Kant i fa de pont entre
aquest i Leibniz. En la filosofia transcendental és d´origen leibnizià el dualisme entre
coneixement a priori i posteriori; com ho és la impregnació que la veritat no s´aconsegueix
mitjançant l´experiència (una veritat que tingui caràcter universal i necessari), sinó sols a través
de la raó; o aquesta autonomia del pensament i de la voluntat que Kant sempre salvaguarda i
que està prefigurada en les mònades de Leibniz. També de la tradició racionalista recull Kant
l´èmfasi donat a la lògica i a la matemàtica. I és precisament des d´aquest aspecte que cal
relacionar al Kant racionalista amb el Kant empirista, és a dir, al filòsof que estableix la mediació
entre els suposats racionalistes de la matemàtica pura amb els suposats experimentals de la
física. Aquesta mediació l´emparenta amb Galileu, ja que proposa el nexe entre les
matemàtiques i l´experiment, el que condueix directament a la física matemàtica. I amb Newton,
en la física del qual, Kant troba la base dels conceptes d´espai i temps com a formes a priori.

Del costat empirista Kant té com a precursor a Hume, la influència del qual està explícitament
acceptada per Kant. Per últim, cal assenyalar la gran influència de Rousseau en l´ètica kantiana,
influència que està en l´origen de la peculiar i sostinguda separació que Kant fa entre l´element
teòric i pràctic, i que el permet salvaguardar la religió, no mitjançant la construcció d´una
metafísica acientífica, sinó mitjançant el rousseunià sentiment natural.

En el camp del pensament, Kant és el representant de la il.lustració alemanya, i en alguns

aspectes emparentat amb els pensadors més radicals de la il.lustració com Hume, Diderot o
Buffon. Kant considera acientífic apel·lar a una causa sobrenatural i encara que no és
pròpiament un deista, aspira a col.locar a la religió dins dels límits de la raó, a fi de salvaguardar-
la de tota contaminació supersticiosa. També com a home de la il.lustració aspira a una societat
més racional; pensa que es pot intervenir favorablement en la història, que aquesta avança en
un sentit de progrés i que cal evolucionar políticament cap a l´afirmació d´uns règim
vertaderament democràtics. Però el paper més determinant que Kant compleix com a filòsof
deriva de la seva actitud crítica que el porta a un replantejament dels problemes del mètode.
Kant, mitjançant el seu mètode transcendental, revisa la tradició filosòfica tal com ha arribat al
segle XVIII, abraça la totalitat d´aquesta tradició i la transforma. Després de la filosofia kantiana
res serà igual en la història del pensament occidental, ja que totes les qüestions que
preocuparan a la filosofia del segle XIX i, en part, a la del segle XX estan compreses en el
kantisme.

INFLUÈNCIA POSTERIOR

No ha d´estranyar que la filosofia del segle XIX es defineixi en relació a Kant, Ja acceptant-lo o
rebutjant-lo. Del kantisme són deutors els grans sistemes idealistes de Fichte, Schelling i Hegel.
Però ho és també de la filosofia analítica de Herbart. De la mateixa manera, Kant és reclamat
per investigadors positivistes del segle XIX, que posen l´èmfasi en el caràcter antimetafísic de
“La Crítica a la Raó Pura”. Cap al 1860 sorgeix el neokantisme, terme en el que s´han englobat
vàries escoles filosòfiques que tenen per comú denominador el retorn al criticisme de Kant,
valorant especialment l´anàlisi crític del coneixement i reaccionant contra la interpretació
idealista que de Kant fa fer-ne la filosofia romàntica. El neokantisme, que ha tingut una gran
influència en la filosofia contemporània, es va desenvolupar principalment a Alemanya entre
l´últim terç del segle XIX fins els anys trenta del segle XX.

DESENVOLUPAMENT DEL MAPA CONCEPTUAL DE KANT

Kant es troba en la cruïlla de les quatre grans corrents ideològiques que es troben en el segle
XVIII: racionalisme i empirisme, il.lustració i crítica de la il.lustració portada a terme per Rosseau
i, amb la seva obra, pretén solucionar els problemes que planteja aquesta cruïlla, que
fonamentalment són tres: quin és l´estatus de la ciència, quin és l´estatus del coneixement en
general i com ha de comportar-se l´ésser humà. La contestació a les dues primeres preguntes és
l´objecte de “La Crítica de la Raó Pura” i ve determinada pel que que Kant denomina el fet de la
raó pura, que és la ciència físico-matemàtica de Newton. Per això, parteix, per a donar la
contestació, de l´anàlisi de les característiques d´aquesta ciència. Segons Kant la física i la
matemàtica estan compostes de judicis sintètics a priori, és a dir, de judicis en els que es
barregen dos elements: un que prové de l´experiència i un altre que aporta el subjecte. Segons
l´aportació del subjecte no hi ha coneixement científic, i aquesta mateixa aportació és necessària
en el coneixement sensible i en l´intel.lectual. Sense ella no hi ha coneixement autèntic i en el
coneixement ja no es posa l´ésser humà en contacte amb la realitat (noümen) sinó amb l´objecte
del coneixement (fenomen). La teoria de Kant rep el nom d´idealisme transcendental ja que en
ella el que l´ésser humà coneix són les seves pròpies idees, no la realitat, que és incognoscible,
però les seves idees no existirien sense una realitat que aportés l´element material sobre el que
es troben els elements formals del subjecte. Precisament per això, la metafísica ja no és una
ciència, ja que pretén conèixer la realitat independentment del subjecte i, a més a més, els seus
objectes (jo, Déu, món) no són realitats sensibles que pugui aportar l´element material necessari
per a que es produeixi un coneixement autèntic; la metafísica pretén aconseguir realitats de les
que el subjecte no pot tenir experiència, i això és impossible.

A “La Crítica a la Raó Pràctica” Kant tracta de donar resposta a la pregunta de com ha de
comportar-se l´ésser humà, a la que afegeix què cal esperar, que Kant considera més important
que les anteriors. La resposta a aquestes preguntes vindrà determinada pel que Kant anomena
“el fet de la raó pràctica” que és l´existència en tot ésser humà d´una llei moral que posseeix
caràcter d´imperatiu categòric i a la que l´ésser humà ha d´acomodar la seva conducta per ser
expressió de la seva raó. La moral kantiana és una moral autònoma, ja que l´ésser humà al
complir aquesta llei moral, al complir el deure per al deure, s´obeeix a si mateix, i és també una
moral universal, ja que els imperatius categòrics, al ser expressió de la naturalesa racional de
l´ésser humà, són comuns a tots els éssers humans. Analitzant el fer de la raó pràctica, es troba
també la contestació a la pregunta de què és el ha d´esperar l´ésser humà. Per explicar
l´existència de l´ordre moral és necessari postular que l´ésser humà és lliure i immortal i que
existeix un Ésser suprem, Déu, que garantitza que el compliment del deure estarà recompensat
amb la felicitat eterna.
RESUM DE LA DOCTRINA KANTIANA.

1. Introducció.
1.1. L´idealisme transcendental o crític és una teoria del coneixement que té com a propòsit
fonamental l´anàlisi de la constitució de l´objecte científic.
1.2. La teoria del coneixement ha de resoldre dues preguntes:
1.2.1.Com són possibles les ciències?
1.2.2.Quines són les condicions d´objectivitat del coneixement científic?
1.3. Racionalisme, empirisme i idealisme crític davant el problema de la possibilitat del
coneixement científic:
1.3.1.Punt de partida: Racionalistes i empiristes estan d´acord en afirmar que la ciència
és possible gràcies a l´objectivitat en les seves proposicions o enunciats (judicis).
1.3.2.El criticisme enfront ells: diverses són les solucions entorn a les determinacions
objectives del coneixement objectiu.
1.3.2.1. Solució racionalista: Sols la raó és capaç de determinar els criteris de
validesa dels judicis ja que una proposició és vertadera si posseeix claredat i
distinció.
1.3.2.2. Solució empirista: Sols la sensibilitat pot establir criteris de certesa.
1.3.2.3. Solució criticista: Els criteris d´objectivitat dels judicis científics depenen
de dos factors: el de la dada empírica i el de les condicions a priori.
2. Crítica de la Raó Pura.
2.1. Introducció:
2.1.1.Punt de partida: El problema primordial és el de la possibilitat de la metafísica com
a ciència. La solució suposa una qüestió prèvia: Com són possibles les ciències?
2.1.2.Possibilitat de la ciència: És precís analitzar els fonaments del coneixement
científic i investigar quines són les condicions de la seva possibilitat. Dues són les
condicions de possibilitat: que la proposició tingui un valor universal i necessari, i
que el contingut de les proposicions provingui de la intuïció empírica.
2.1.3.Possibilitat dels judicis científics: Són científics si contenen les determinacions
objectives requerides pel coneixement científic. Hi ha diferents judicis:
2.1.3.1. Judicis analítics i sintètics: Un judici és analític si el predicat pertany o
està contingut en el subjecte. Si no és serà sintètic.
2.1.3.2. Els judicis analítics són explicatius, no amplien el coneixemet al no afegir
res. Els sintètics són extensius però estan mancats d´universalitat.
2.1.3.3. Judicis a priori i a posteriori: Tot coneixement que no s´obté a partir de
l´experiència és a priori.
2.1.3.4. Els únics judicis que poden fonamentar la ciència són els judicis sintètics
a priori (extensius i universals i necessaris).
2.1.4.Possibilitat dels judicis sintètics a priori: Sols la crítica a la raó ens pot dur a aquest
objectiu.
2.1.5.La teoria kantiana del coneixement es fonamenta en dues fonts: la sensibilitat i
l´enteniment. En virtut de la sensibilitat rebem la dada empírica i a través de la
intel.ligència els objectes d´experiència queden revestits de les determinacions
universals i necessàries requerides pel saber científic. La raó pura queda al marge
de la constitució de l´objecte científic, els conceptes (idees) de la raó no s´apliquen
als fenòmens ja que les idees sols produeixen síntesis metaempíriques.
2.2. Parts de “La Crítica a la Raó Pura”:
2.2.1.Estètica Trascendental:
VOCABULARI KANT.

o Sensibilidad: en la CrP encontramos una definición del propio autor, según la cual “la
capacidad (receptividad) de recibir representaciones, al ser afectados por los objetos, se
llama sensibilidad”. La sensibilidad por tanto es receptividad pero cuenta también con dos
estructuras a priori en las que “encajar” el caos de impresiones que recibe. Se trata del
espacio y el tiempo, que Kant llama formas a priori de la sensibilidad. Las sensaciones
situadas por la sensibilidad en el espacio y el tiempo reciben el nombre de fenómeno.
o Entendimiento: es la espontaneidad del conocimiento, su capacidad de producir
representaciones. El entendimiento se encarga de pensar el fenómeno, aplicándole una
serie de categorías, que son constitutivas de nuestro modo de conocimiento. El
entendimiento, por tanto, va analizando el fenómeno tratando de aplicar alguna de sus
categorías al mismo, aspirando a la comprensión. Kant no le da más importancia al
entendimiento que a la sensibilidad. Ambos deben colaborar para que se pueda dar el
conocimiento, tal y como aparece recogido en una de las frases más citadas de las CrP: “Los
pensamientos sin contenidos son vacíos; las intuiciones sin conceptos son ciegas.” El
resultado al que llega el entendimiento es el objeto de conocimiento sobre el que es posible
formular juicios.
o Razón: tercera facultad de conocimiento, que se encarga de relacionar los juicios entre sí,
buscando nuevos juicios más abstractos, con más capacidad comprensiva. La tarea de la
razón es descubrir nuevo conocimiento combinando entre sí los juicios creados por el
entendimiento. En este proceso, se crearán nuevos conceptos que estarán justificados
siempre que se puedan referir a objetos de conocimiento, es decir, fenómenos pensados
por el entendimiento. La tarea de la razón corre el peligro constante de ir más allá de su
capacidad: cuando el punto de partida no es el objeto, sino las ideas, los conceptos o las
categorías del entendimiento, la razón crea argumentos, teorías e ideas que no pueden
contrastarse con la realidad y por tanto carecen de validez. Esto es precisamente lo que
ocurre con la metafísica.
o Crítica: es una de las características presentes en toda la filosofía kantiana. De partida nos
vale el sentido etimológico de la palabra: la crítica kantiana consiste en separar aquello que
la razón puede legítimamente conocer de aquello que está fuera de su alcance. En su obra
principal, la razón se convierte en juez y parte, pues por un lado es el objeto de la crítica,
pero también el sujeto que la lleva a cabo. Este impulso crítico llegará después al terreno de
la ética, en la Crítica de la razón práctica, donde Kant pretende construir una ética con bases
exclusivamente racionales. La tarea crítica se completará con la Crítica del juicio, donde Kant
investiga la formación del juicio estético y la finalidad de la naturaleza. Como se ve la crítica
estará siempre acompañada de la razón, de forma que la crítica racional es sin duda una de
las señas de identidad del pensamiento kantiano y la Ilustración en general.
o Trascendental: dentro de la filosofía kantiana hace alusión a las condiciones necesarias para
que pueda haber conocimiento. Incluiría, por ejemplo, el espacio y tiempo como formas a
priori de la sensibilidad y las categorías del entendimiento. Estas estructuras son
constitutivas del sujeto trascendental de conocimiento.
o Ciencia: Si hubiera que resumir la palabra ciencia en dos ideas esas serían para Kant idea y
sistema. Para empezar, la ciencia responde a una idea inicial, que es anterior a la
experiencia. En este sentido es desarrollo del conocimiento impulsado por la razón que es
capaz de marcar una meta y una estrategia, de esbozar una posibilidad de conocimiento
exhaustivo y completo de la naturaleza. Pero esta idea ha de desarrollarse después y
convertirse en un sistema, es decir, en un conjunto articulado de conocimientos. La ciencia
responde por tanto a una expresión muy conocida de Kant: arquitectónica de la razón. Así,
la ciencia es planificada desde el inicio por nuestra razón, pero este plan ha de desarrollarse
después al completo, construyendo un sistema, un todo en el que las partes mantengan
fuertes relaciones entre sí.
o Innato: es una estructura de conocimiento previa a la experiencia empírica. Es importante
destacar que para Kant no hay ideas innatas tal y como las podía entender, por ejemplo,
Descartes. La clave del innatismo no reside en una idea concreta, sino en una estructura del
conocimiento humano que forma parte del sujeto. Así, son innatas las formas a priori de la
sensibilidad (el espacio y el tiempo) y las doce categorías del entendimiento. Estas
estructuras, junto a la razón, forman parte de lo que Kant llama sujeto trascendental. En
consecuencia, lo innato es la forma del conocimiento, la estructura que “recibe” la realidad,
pero no una idea determinada.
o Juicio: El juicio es el producto característico del entendimiento. Al aplicar las categorías al
fenómeno, al pensarlo, podemos conocer los objetos, relacionar unos con otros y expresar
lingüísticamente sus propiedades, relaciones etc. Esto es precisamente el juicio.
Encontramos en la CrP una definición un tanto compleja: “El juicio es, pues el conocimiento
mediato de un objeto y, consiguientemente, representación de una representación del
objeto. En todo juicio hay un concepto válido para otras muchas representaciones y, entre
estas muchas, comprende una determinada que se refiere inmediatamente al objeto”.
o A priori: anterior a la experiencia. Los juicios a priori son aquellos que se pueden formular
antes de conocer el objeto del que se habla. Buena parte del conocimiento a priori es
también analítico, es decir, el predicado no añade información al sujeto. El conocimiento a
 priori es propio de la lógica y las matemáticas. Sin embargo, no todo el conocimiento a priori
se mueve el terreno de las ciencias formales. Precisamente la tesis fuerte de la CrP de Kant
es que existe conocimiento a priori relacionado con la experiencia, y formulado en lo que
Kant llama juicios sintéticos a priori. Estos juicios previos a la experiencia son posibles
porque el sujeto de conocimiento somete la experiencia particular a sus estructuras innatas
y universales de conocimiento lo cual permite generalizar esa experiencia y elaborar una
ley. De esta forma es posible afirmar, a priori, cuándo habrá un eclipse lunar o cuál será la
velocidad de un objeto sometido a una fuerza determinada.
o A posteriori: posterior a la experiencia. El conocimiento basado en la experiencia se formula
en juicios sintéticos a posteriori, en los que el predicado sí que añade información al sujeto.
Es decir, gracias al conocimiento a posteriori podemos saber y describir cómo son las cosas
aquí y ahora. El conocimiento aposteriori, cuando no está organizado o sistematizado por
alguna idea, es el propio de la vida cotidiana, por lo que resulta esencial para el ser humano,
aunque carece de validez científica.
o Facultad: Kant distingue tres facultades de conocimiento, que serían la sensibilidad, el
entendimiento y la razón. Estas tres facultades han de colaborar entre sí para alcanzar un
conocimiento válido y verdadero. Así que podríamos entender facultad como un poder o
capacidad de conocimiento que interviene en la correcta elaboración del mismo, partiendo
de los datos de los sentidos y culminando en el razonamiento lógico.
o Intuición: es el conocimiento directo e inmediato de los objetos. Existe, por tanto, para Kant
una intuición sensible que sería la experiencia empírica que tenemos de las cosas, de la
naturaleza, del mundo que nos rodea. Con este concepto empieza la llamada “revolución
copernicana” de Kant que consiste precisamente en plantear cómo los objetos han de
ajustarse a la intuición: “Si la intuición tuviera que regirse por la naturaleza de los objetos,
no veo cómo podría conocerse algo a priori sobre esa naturaleza. Si, en cambio, es el objeto
(en cuanto objeto de los sentidos) el que se rige por la naturaleza de nuestra facultad de
intuición, puedo representarme fácilmente tal posibilidad” (CrP). Cabe añadir que para Kant
existe la intuición sensible que podría recordarnos a las impresiones de Hume, pero no la
intuición intelectual, por lo que propuestas como la dialéctica platónica, entendida como
contemplación intelectual de Ideas, carecen de sentido.
o Categoría: es la herramienta principal que utiliza el entendimiento para pensar el
fenómeno. Serían conceptos puros, vacíos de contenido y que necesitamos para
comprender la naturaleza. Kant ofrece un listado de las que serían las 12 categorías del
entendimiento:
o De la unidad: unidad, pluralidad, totalidad.
o De la cualidad: Realidad, negación, limitación.
o De la relación: inherencia y subsistencia (sustancia y accidente), causalidad y
dependencia (causa y efecto) y comunidad (acción recíproca entre agente y
paciente).
o De la modalidad: posibilidad-imposibilidad, existencia-no existencia, necesidad-
contingencia.
o Ilusión trascendental: es un engaño de nuestro conocimiento, que consiste en aplicar las
categorías del entendimiento sobre material no empírico sino sobre sí mismas o sobre otros
conceptos, comenzando así una carrera sin fin en la que se genera un conocimiento tan
aparente como infundado. El entendimiento y la razón se alían así en el uso de ideas y
conceptos que no tienen base empírica, sin darse cuenta de que lo que hacen así es
enredarse en teorías, tesis o ideas que jamás se podrán contrastar. El concepto de ilusión
trascendental juega un papel central en la metafísica, que encuentra en esta ilusión su
materia prima fundamental.
o Idea: en la CrP Kant define la idea como un “concepto que esté formado por nociones y que
rebase la posibilidad de la experiencia”. La expresión “concepto de razón”, puede servirnos
como sinónimo. La idea por tanto, es una construcción abstracta de la razón, que parte de
 datos empíricos concretos para englobarlos o subsumirlos en un concepto abstracto. A
partir de esta caracterización podríamos decir que toda la CrP bascula en torno a esta
definición: una idea legítima es precisamente aquella “bien construida” que parte siempre
de la experiencia empírica, mientras que una idea falsa es la que construye la razón jugando
con las categorías del entendimiento, cayendo así en la ilusión trascendental que acabamos
de definir más arriba. Estas ideas oscuras, confusas, engañosas son las que abundan en la
metafísica.
o Ley: es la expresión de la necesidad de las relaciones que existen entre los fenómenos. Para
Kant, no podemos afirmar que lo que existe sea necesario, pero sí que lo es el modo en que
existe, es decir, que la existencia de la naturaleza es posible gracias a un conjunto de
conexiones necesarias y regulares entre los fenómenos. Cuando descubrimos estas
conexiones y las expresamos, estamos enunciando una ley de la naturaleza. Así podemos
leer en la CrP: “Entendemos por naturaleza (en sentido empírico) el conjunto de los
fenómenos considerados en su existencia de acuerdo con reglas necesarias, es decir, de
acuerdo con leyes. Hay, pues, ciertas leyes que son a priori y que son las que hacen posible
la naturaleza. Las leyes empíricas sólo pueden existir y ser encontradas mediante la
experiencia y como consecuencia de esas leyes originarias, que son las que hacen posible la
propia experiencia.”
o Fenómeno: conjunto de impresiones sensibles situadas en las formas a priori de la
sensibilidad, es decir, en el espacio y el tiempo. El fenómeno es el resultado de la interacción
entre la sensibilidad y la naturaleza y es el punto de partida sobre el que empieza a trabajar
el entendimiento. El fenómeno es condición de posibilidad del conocimiento, pero no un
límite del mismo: gracias a la intervención del entendimiento y la razón podemos ir más allá
del fenómeno, pero hemos de ser conscientes de que si ambas facultades se ponen en
funcionamiento al margen del fenómeno el resultado será un conocimiento solo aparente,
sin referente real. Esto es lo que le ocurre precisamente a la metafísica, que en su avance
teórico prescinde del fenómeno.
o Noúmeno: es la cosa en sí, lo incondicionado. Del noúmeno no se puede conocer
absolutamente nada, pues todo nuestro conocimiento está mediatizado por la sensibilidad,
el entendimiento y la razón. Kant utiliza expresiones como “entes inteligibles” o “cosa que
ha de ser pensada (solo mediante un entendimiento puro) como cosa en sí misma, y no
como objeto de los sentidos”. El noúmeno es condición de posibilidad del fenómeno: sería
el ser de la realidad sin verse afectado por nuestro modo de conocer. Tiene que existir para
que haya fenómeno, pero en la medida que conocer es ya afectar la realidad, ajustarla a
nuestra forma de conocer, el noúmeno quedará siempre inaccesible para el ser humano.
o Voluntad: En la Crítica de la razón práctica, Kant define la voluntad como “capacidad para
fijar fines, toda vez que tales fines constituyan siempre con arreglo a principios fundamentos
para determinar la capacidad desiderativa.” En consecuencia, la voluntad es la que marca
los fines últimos a lograr, en función de los cuales la razón fija los medios que han de
realizarse. La voluntad es entonces capacidad de finalidad, de crear o imaginar una finalidad
que se considera buena y se pretende alcanzar.
o Deber: es la necesidad propia de una acción que surge de la ley moral. El deber está
totalmente desligado del querer de la voluntad: independientemente de lo que queramos
hacer, hay un deber ligado a la razón práctica, y este deber se expresa en el imperativo
categórico, que vale por su racionalidad instrínseca. Así, el deber se expresa en aquella
acción que realizamos por respeto a la ley moral, y no por la propia conveniencia, tal y como
nos lo explica Kant en la Crítica de la razón práctica: “La acción que es objetivamente
práctica según esa ley [la ley moral] con exclusión de cualquier fundamento determinante
basado en la inclinación, se llama «deber», el cual a causa de tal exclusión encierra en su
concepto un apremio práctico, es decir, una determinación para acometer acciones por muy
a disgusto que puedan tener lugar.”
o Imperativo: es una regla práctica por medio de la cual la razón expresa un deber. En la ética
de Kant se distinguen de las máximas, que serían principios subjetivos de acción. Así el
imperativo pretende para sí una cierta carga de universalidad y racionalidad que no tiene
por qué estar presente en las máximas. Sobre el imperativo, leemos en la CrPr: un
imperativo es “una regla designada por un «deber hacerse» que expresa el apremio objetivo
de la acción y denota que, si la razón determinase por completo a la voluntad, la acción
tendría lugar inexorablemente conforme a esa regla. Los imperativos, por lo tanto, tienen
una validez objetiva, y son totalmente distintos de las máximas o principios subjetivos.”
o Categórico: es aquel imperativo que se caracteriza por su necesidad, universalidad y
racionalidad. El deber que expresa el imperativo categórico es incondicionado: no importa
cuáles sean las visiones del bien o las condiciones de vida de cada cual. Si somos racionales,
hemos de aceptar la validez de este imperativo. El imperativo categórico no vale de un modo
condicional, es decir, no está supeditado a un modelo de felicidad o vida buena.
o Autonomía: es uno de los rasgos distintivos de la ética de Kant, y consiste en la capacidad
del sujeto de darse normas a sí mismo, conforme a la razón que se pone en juego en esta
actividad. La autonomía va ligada así a la racionalidad y termina convertida en la clave de la
ética de Kant: pretende ser una de las primeras éticas autónomas de la historia, frente a los
planteamientos heterónomos que le precedieron. Las éticas materiales nos proporcionan
un conjunto de deberes supeditados a una concepción de la felicidad. La ética forma de Kant
es una ética de la autonomía y en este sentido representa una invitación permanente a que
sea el propio sujeto en el ejercicio de su racionalidad, el que determina qué debe hacer en
cada circunstancia. Así, la autonomía dará el salto de la ética a la filosofía de la historia: la
célebre definición kantiana de la Ilustración como “salida del hombre de su autoculpable
minoría de edad” señala la autonomía como el valor ilustrado por excelencia.
o Postulado: son exigencias o condiciones de posibilidad de la razón práctica. Estos
postulados no se pueden conocer de un modo teórico, sino que serían conceptos necesarios
para la existencia de la ética, del comportamiento moral del ser humano a lo largo de su
vida. Son tres: la inmortalidad del alma, la libertad y la existencia de Dios. Kant viene a
decirnos que negar cualquiera de estas ideas pone en peligro la posibilidad misma de una
teoría ética. Pero igualmente nos advierte que su carácter de postulados hace que no
podamos servirnos de estos conceptos como fundamentos teóricos o justificaciones para
otras ideas. Así lo leemos en la CrPr: “Estos postulados no son dogmas teóricos, sino
hipótesis presupuestas necesariamente desde un punto de vista práctico y, por lo tanto,
aunque no ensanchan el conocimiento especulativo, sí confieren una realidad objetiva
universal (a través de su relación con lo práctico) a las ideas de la razón especulativa,
permitiendo adjudicarse conceptos de los cuales en otro caso no hubiera podido afirmar ni
tan siquiera su posibilidad.”
o Libertad: es la “independencia de la voluntad respecto de cuanto sea ajeno a la ley moral”
(CrPr). Kant se empeña en subrayar que la libertad es una característica moral del ser
humano, ligada a su racionalidad. Esta libertad moral no es una característica mental que
pueda explicar la psicología desde un enfoque empirista: Kant rechaza cualquier enfoque de
la libertad que pretenda explicarla como el juego causal de una serie de impulsos,
sentimientos o deseos, lo que es tanto como negar la libertad. La libertad es la capacidad
de elección moral precisamente siendo capaz de imponer una norma por encima de las
propias afecciones, inclinaciones o deseos. Así, convertida en clave de la ética, la libertad es
uno de los mayores atributos del ser humano y uno de los postulados de la razón práctica:
o damos por hecho que existe esta libertad, o la ética no es posible, pues nos
encontraríamos de un modo u otro ante teorías deterministas del comportamiento
humano. Si no existe esta posibilidad de elección, no hay autonomía ni ética posible.
o Dignidad: es el valor propio, intrínseco e inalienable de todo ser humano por el mero hecho
de serlo. Para Kant, lo que da al ser humano este valor es precisamente su racionalidad que
está ligada a un comportamiento moral, siendo capaz de sobreponerse a sus propios deseos,
 inclinaciones, sentimientos o intereses. El ser humano tiene dignidad porque es capaz de
vivir de acuerdo a su racionalidad, incluso aunque esto pueda significar un sacrificio,
perjuicio o renuncia personal.
o Persona: es el sujeto de acción moral, que actúa de un modo autónomo y guiado por la
razón. El concepto de persona en Kant está ligado al de dignidad y reúne todos los atributos
de la ética kantiana. La persona merece un respeto, pues es capaz de comportarse
moralmente, y por ello tiene una dignidad que nada ni nadie le puede arrebatar. Ahora bien,
igualmente se espera que la persona, a la hora de tomar sus decisiones, tenga en cuenta el
ser racional, libre y autónomo que es. Puesto que somos personas, si seguimos una de las
formulaciones más conocidas del imperativo categórico, todos hemos de tratar a los demás
como fines en sí mismos, y nunca como medios.
o Paz: para una presentación adecuada de la idea de paz en Kant hemos de acercarnos a sus
textos ilustrados, como Sobre la paz perpetua o Idea de una historia universal con propósito
cosmopolita. En estos textos Kant huye de cualquier idealización ingenua: la paz no se
conseguirá en el corto plazo y es sin duda uno de los objetivos más difíciles que puede
plantearse la humanidad. La paz no es la ausencia de guerra o violencia, pues en este caso
estaríamos hablando de una paz aparente. la paz significa la convivencia de los pueblos
basada en el reconocimiento y el respeto mutuo, y a buen seguro ha de ser necesariamente
el resultado de múltiples enfrentamientos, disputas y guerras de las que, solamente al final,
aprenderemos que hay que buscar una gran unión cosmopolita de pueblos. La paz
dependerá así de unas relaciones internacionales basadas en la justicia y que no sean
cautivas de hegemonías, asimetrías o relaciones de dominación del pasado.
o Pacto: es la ley fundamental, que puede partir solo de la voluntad libre, por la que los
individuos deciden convertirse en ciudadanos, es decir, establecer unas normas comunes
de convivencia para todos, propias de una república. Kant defiende así la existencia de un
pacto social, pero no duda en afirmar que hay una serie de derechos previos que este pacto
no puede en ningún caso menoscabar. Estos derechos emanarían principalmente de la
libertad del ser humano, que estaría en la base del pacto, que nace precisamente de la
necesidad de vivir con otros. Así la “insociable sociabilidad” que nos caracteriza nos llevaría
buscar una vida en mejores condiciones, no sólo materiales sino también políticas, humanas
o culturales. El antagonismo entre seres humanos igualmente libres, racionales y con igual
dignidad nos lleva a crear una sociedad civil, en la que esta libertad pueda alcanzar su
máximo desarrollo siendo compatible con la libertad de los demás. Así el pacto social crearía
un nuevo orden, la república, en el que se reconocerían las cualidades inherentes de todas
las personas y se establecerían los cauces adecuados para su máximo desarrollo posible.