HISTORIA DE LA FILOSOFIA - Edat antiga i medieval

Índex

HISTORIA DE LA FILOSOFIA - Edat antiga i medieval 1

1. El naixement del pensament racional 3
1.1. El pas del mite al logos 3
1.2. Característiques del pensament racional 3
2. Els filòsofs presocràtics 4
2.1. Els jònics i els itàlics 4
2.2. Pitàgores 5
Definicions - Deures 28/09/2023 6
2.3. Heràclit d’efes (540-580 a.C) 7
2.4. Parmènides d’Elea (540-470 a.C) 7
2.5. Pluralistes 9
2.5.1. Empèdocles d'Agrigent (483-430 a.C) 9
2.5.2. Anaxàgores de Clazòmens (460-420 a.C) 10
2.5.3. Atomistes: Leucip (sens data) i Demòcrit (460-370 a.C) 10
3. Sofistes i Sòcrates - Segle V a.C 11
3.1. Sofistes 12
3.1.2. Sofistes destacats 14
3.2. Sòcrates (469 a.C - 399 a.C) 15
3.2.1. El mètode Socràtic: ironia i maièutica 16
3.2.2. Intel·lectualisme moral 17
1. El naixement del pensament racional

1.1. El pas del mite al logos

Segle V a.C - (Pensament mític)

La història de la filosofia es remunta l’antiga grècia, un gran territori comformat pels “Polis”
més grans de l'època (Atenas, Esparta, Corinto, Tebas...). Cap al segle V a.C, es comença a
formar una democràcia a Grècia on els estrangers, les dones, el nens i els esclaus estaven
exclosos de votar. A partir d’aquest punt, les ciutats es democratitzen després de perìodes de
guerra i de societats aristocràtiques.

1.2. Característiques del pensament racional

Segle VII i VI a.C - (Pensament racional)

Comença el pensament racional a Polis (Grècia), un canvi de pensament conegut com el pas
del mite al logos.
Entorn al segle VI a.C
● Canvi de pensament degut a:
- El <<miracle>> grec (Tenien un coneixement avançat respecte a l’arquitectura, les
matemàtiques dels egipcis, l’alfabet dels fenicis, la cosmologia d’orients pròxim…)
- Evolució del pensament filosòfic als relats de Homer i de Hesiode
- Condicions socials, econòmiques i polítiques
- Neix la democràcia a Grècia
- Els homes lliures poden discutir
- Creixement comercial → En un intercanvi comercial, també intercanviaven
coneixements i maneres de veure el món.
- Els homes lliures tenien molt de temps lliure per plantejar-se les coses i filosofar.
2. Els filòsofs presocràtics
Els primers filòsofs preracionals intenten explicar la PHYSIS, un tipus de realitat que no
recorre a la intervenció dels déus i amb un primer principi.
*PHYSIS → La realitat natural (allò que ens envolta)
Els filòsofs buscaven un Arkeé mitjançant un pensament racional que es questionava tot.
*Arkeé → Principi / origen
Tots els pensadors filòsofs abans de Sòcrates reflexionaven sobre la PHYSIS, aquest filòsofs
eren els Presocràtics. Tots els plantejaran diferents orígens i causas de com està`formada la
realitat. Es basaven en facultats com els sentits i la raó.

2.1. Els jònics i els itàlics

Podem dividir els presocràtics com: Jònics i Itàlics. (geogràficament)

També els podem dividir segons la seva posició al principi d’Arkeé: Monistes (Redueixen els
processos de generació i corrupció de la naturalesa a canvis qualitatius d’una única substància
que canvia les seves característiques o qualitats) i Pluralistes (Davant la impossibilitat
d’explicar la pluralitat de les coses a partir d’un únic principi, parteixen d’una pluralitat
d’elements o principis originaris. És una pluralitat d’elements en una mescla originària, que
dona com a resultat; el cosmos).
2.2. Pitàgores

Escola pitagòrica: Vida contemplativa (Els filòsofs busquen coneixement cert i segur). La
natura és un conjunt ordenat, que segueix unes lleis/normes: és un cosmos.
Els pitagorics identificaven la unitat aritmètica amb la unitat geométrica i amb la particula
fisica.
Disciplines que van desenvoluparán:
● les matemàtiques
● l’astronomia
● la música
Pitàgores: Arke = Numeros. La esencia de tot són els nombres, i les diferents proporcions que
guarden entre si expliquen la diversitat de les substàncies.
Definicions - Deures 28/09/2023
Arkhé → És un principi o un origen de tot allò que ens envolta i que coneixem com a realitat
física.
Physis → És la realitat natural, tot allò que ens envolta.
Cosmologia → La cosmologia és la ciència que estudia l'origen, l'evolució i l'estructura de
l'univers.
Cosmogonia → La cosmogonia és un conjunt de creences o teories que expliquen l'origen i la
creació de l'univers i del món.
Ontologia → L'ontologia és una branca de la metafísica que s'ocupa d'estudiar la naturalesa
de l'ésser i de les entitats que existeixen en el món. És una disciplina que busca comprendre
què significa ser i quines coses existeixen a la realitat natural.
Metafísica → Es coneix com l’estudi de la realitat més enllà que la realitat material/física i
del nostres sentits. L’estudi de l’ésser en general, les seves propietats i les seves causes.
METAFÍSICA = ONTOLOGIA
Epistemologia → La branca de la filosofia que estudia el coneixement; formes de
coneixement, facultats del coneixement i límits del coneixement.
2.3. Heràclit d’efes (540-580 a.C)

(jònic i monista) → “Heràclit el fosc”, li deien així perquè escrivia d'una manera que no
tothom podia entendre. Ell defensava que la realitat estava en constant flux i canvi i que no
era estatica. No hi ha res que romane sempre igual.
- 1r precepte: tota la realitat està en constant canvi
- 2n precepte: el canvi és una lluita d’oposats (un canvi d’una cosa oposada a l’altra:
dia-nit, fam-sacietat, pau-guerra, calor-fred).
- 3r precepte: per a Heràclit els oposats es necessiten, ha d’haver-hi harmonia entre ells.
- El seu Arkhé és el foc de manera simbólica. Simbolitza el canvi i el conflicte. El foc
és algo estàtic però es ou i viu per a la destrucció d’altres i necessita d’altres per
alimentar-se.
- Per a conèixer la estructura vertadera de la realitat hem de conèixer el logos que
governa l'univers: un logos universal que governa i dirigeix.
- Els sentits ens permeten captar la realitat, però, per a Heràclit, el coneixement
proporcionat pels sentits és insuficient i coneixem la vertadera estructura de la realitat
pel nostre propi logos, que és, la raó particular de cadascun de nosaltres.

2.4. Parmènides d’Elea (540-470 a.C)

(Elea: ciutat del sud d’Itàlia, per tant Parmènides és Itàlic i monista (té un únic
Arkhé:l’‘ésser)
- Allò que és, és i allò que no és, no és.
- Allò que és, pot ser pensat o conegut, i formulat o nombrat amb propietat, allò que no
és, no pot ser cap d’aquestes coses.
- Formula el principi d’identitat i no contradicció
- Identifica l’ésser amb la realitat, és a dir, si trobem una contradicció en l’àmbit lògic
de la realitat utilitzant la raó, vol dir que la realitat no es pot donar.
- Arkhé de Parmènides: L'ésser. L’ésser ha de ser etern, perquè si no és etern, vol dir
que en algún moment tenía principi, per tant, no era i si no era, no és. En conclusió, és
etern perquè si diem que té un principi no és i no podem dir que allò que no és, és,
perquè és contradictori.
- L’ésser ha de ser continu o compacte, perquè si no ho és, hi ha un buit y un buit, no és
res, i si no és res, no és.
- L'ésser no ha de ser una pluralitat perquè si hi hagués pluralitat hi hauria diversitat
d’éssers i els altres éssers no serian el que és, per tant, és una contradicció.
- L’ésser és immòbil, perquè si fos mòbil, hi hauria d’haver un buit per a que es
mogues, pero el buit no és, i no podem dir que és allò que no és, per tant, torna a ser
una contradicció.
2.5. Pluralistes

2.5.1. Empèdocles d'Agrigent (483-430 a.C)

(D’una ciutat de Sicília, és a dir Itàlic)
- Arkhé: Els quatre elements (Terra, aire, foc i aigua) → Pluralista
2.5.2. Anaxàgores de Clazòmens (460-420 a.C)
Pluralista i Jònic
- Arkhé: Homeomeries, llavors: infinites partícules diferents entre si amb totas las
qualitats necessàries per ser combinades i formar la pluralitat d'éssers que trobem a la
realitat.
- Principi motriu: Nous → Responsable del pas del caos a l’ordre (Kaos→Kosmos),
principi ordenador.

2.5.3. Atomistes: Leucip (sens data) i Demòcrit (460-370 a.C)

Pluralistes i Jònics
Arkhé: Àtom → L’origen de tot són aquestes partícules invisibles inperceptibles pels sentits,
encara que, todes son diferents entre sí (forma, mida…). Defenses el canvi i el moviment en
l’espai buit degut a que es mouen molt ràpidament, xocen entre si i formen els diferents
éssers.
Leucip → Sempre están en constant moviment. (són un torbellí)
Demòcrit → Els àtoms es mouen a gran velocitat d’amunt cap a baix i alguns surten de la
seva trajectòria i xoquen amb els altres (es comencen a formar les coses).
Per a ells les coses dures que no podem travessar perquè els àtoms que el componen estan
més junts que per exemple el àtoms d’un liquid.
3. Sofistes i Sòcrates - Segle V a.C
Intentan explicar a l’ésser humà, es produeix un gir antropològic. Bàsicament volen explicar
les coses desde el punt de vista de la creació de l’ésser humà.

1. Crisi de la física presocràtica

Una primera causa és que comença una reflexió sobre l’ésser humà perquè la reflexió sobre la
naturalesa ha entrat en crisi, degut a que hi ha molts principis diversos i teories difícils de
comprendre i en contra del sentit comú (parmenides, atomistes…), per tant s’arriba a la
conclusió de que ningú sap realment com és la naturalesa.

2. Les representacions toscament antropomòrfiques dels déus

És qüestiona la perfecció dels déus i les seves actuacions (enveja, venjança, intervenció en la
vida humana) , es qüestiona la religió politeista.

3. Els esdeveniments històrics-socials

A Atenes hi ha una democràcia implantada en la que els homes lliures poden participar, però,
no qualsevol té les capacitats, aquells que tenen èxits són el que tenen la virtut de parlar
mitjançant l’oratòria i la retòrica. Els sofistes, al principi, tenien una visió positiva de la
democràcia.
3.1. Sofistes

Els sofistes eren un grup de pensadors filòsofs que s'autodenominaven “savis”. Intentaven
explicar la realitat humana, conceptes com: (educació, llenguatge, veritat, cultura, virtut… ).
Provenien de tot arreu (itàlics o jònics, tant si val). Comencen a arribar Grècia entorn a la
segona meitat del segle cinquè atrets per l’esplendor d'Atenes degut al seu poder després de
guanyar la guerra contra els perses i el seu augment de poder econòmic.

- Ofici remunerat: Els sofistes tenien un ofici remunerat, cobraven molts diners pels
seus consells i ensenyaments i es presentaven com mestres de la cultura i la virtut.
També ensenyaven l’oratòria i la retòrica (La virtud de parlar i convèncer). Eren
ensenyaments per actuar bé tant en públic com en privat. El seu objectiu era conrear
l’excel·lència dels seus alumnes. La noblesa i l’aristocràcia estava en contra dels
sofistes (ja que ells eren relacionats amb la virtut i l’excel·lència). No veien amb bons
ulls que els sofistes poguessin transmetre excel·lència i virtut per què`defensaven que
només ells tenien aquestes qualitats perquè eren hereditàries de les seves classes
socials. El poble o demos tampoc els veien amb bons ulls perquè només compartien
aquest ensenyaments a gent que podia pagar les seves clases. Defensaven que aquest
ensenyament l’havia de rebre el poble per part de la polis (ciutat).

- Escepticisme epistemològic: impossibilitat de l'ésser humà d'arribar a un

coneixement universal de la realitat, és a dir, arribar a la veritat.

- Escepticisme moral: impossibilitat de l'ésser humà d'arribar a un coneixement

universal sobre els valors morals perquè sempre hi ha diferents posicions (justicia,
deure, valentia)

- Relativisme epistemològic: impossibilitat de l'ésser humà d'arribar a un coneixement

universal de la realitat, únicament podem arribar a un coneixement subjectiu o relatiu
a cada subjecte depenen de com ho experimenta. És a dir, el coneixement de les coses
depèn de com ho experimenta cada persona.

- Relativisme moral: impossibilitat de l'ésser humà d'arribar a un coneixement

universal sobre els valors morals perquè sempre hi ha diferents posicions (justicia,
 deure, valentia), però, afirmen que als valors es pot arribar a partir d’un coneixement
subjectiu

- Convencionalisme jurídic: PHYSIS / NOMOS

PHYSIS = naturalesa humana
Nomos (en general): creacions humanes:
- Nomos = opinió o creença compartides per moltes personas al llarg del temps
- Nomos = Costums o tradicions compartides per moltes personas al llarg del
temps
- Nomos = lleis humanes
- Nomos = Cultura
TOTS els sofistes tenien presents que el Nomos és una creació humana i que el
Nomos limita la naturalesa humana. Volen transmetre que moltes de les opinions, lleis
o creences es donen com a algo natural quan en realitat eren creacions humanes (Per
exemple, el racisme) (Una dona té el fill doncs ella l’ha de cuidar). Degut a que els
sofistes venien de diferents ciutats, s’adonen que en diferents llocs i ha costums, lleis,
cultures i opinions diferents, per tant, assumeixen que són creacions humanes perquè,
en cas contrari, serien iguals a tot arreu.

- Agnosticisme religiós:
Els Sofistes eren agnòstics, és a dir, que no tenen les proves suficients per a poder
comprovar que els deus existeixen o no existeixen.
3.1.2. Sofistes destacats
Gòrgies (Escepticisme) →“Res no existeix; si existís alguna cosa, no podríem conèixer-ho;
si coneguessim alguna cosa, no podríem comunicar-ho”. Esmenta que la realitat no es
comuna, que cadascú experimenta la seva. També diu que aquesta realitat no es pot
representar ni comunicar. Segons ell, la realitat no es pot comunicar perquè cadascú pot
imaginar una cosa diferent i una paraula no pot representar una realitat (si dius blau, engloba
milions de tonalitats de blau, no un sol color).

Protàgores (Relativista) → “L’home és la mesura de totes les coses”, ja que nosaltres

mesurem la realitat mitjançant experiències i decidim els valors morals subjectivament.

Trasímac (Relativista) → “La justícia és l'interès dels poderosos” Per exemple: En cada
ciutat, el grup social que tingui el poder fara unes lleis que els afavoreixin, per tant, la justícia
depèn de qui té el poder, que estableix les lleis que li semblin justes. Té un sentit negatiu del
NOMOS.

Calícles (Relativista) → Visió negativa del Nomos, ja que pensa que la naturalesa ens ha fet
desiguals i que actuem buscant el plaer i fugint del dolor per naturalesa. Per tant, pensa que el
Nomos ens limita com a persones (límita les nostres intencions, els nostres desitjos…).

Antifont(Relativista) → Segons ell, les lleis de la naturalesa són obligatories i si son

violades, ens provoca un mal. Per exemple, si yo em penso que puc volar (naturalment no
puc), em llançaré des d’un edifici i moriré. Antifont pensa que les lleis del Nomos no són
obligatòries, sino imposades. Pensa que en públic si que hem d'obeir aquestes lleis, però, de
manera privada, no cal. (Per exemple: Si estic a clase i tinc molt de pipi i tots els companys
estan a classe, haurà d’anar al lavabo a pixar, però, si no hi ha ningú i cap persona sap que
estic classe, puc pixar a la classe perquè no em causa mal a mi mateix).
3.2. Sòcrates (469 a.C - 399 a.C)
LLIBRE

- Provenia del Demos, del poble, de la classe mitjana. El seu pare va morir aviat i sa
mare treballava com a llevadora.
- Va rebre una educació en tots el àmbits (llengua, mates…) i sobretot, una gran
educació física.
- Va destacar molt pel seu paper a les participacions a les campanyes militars.
- El seu pensament, està íntimament relacionat amb Atenes (relació individu-estat).
Contrari als sofistes, que provenien de tot arreu.
- Comparteix amb els sofistes que el Nomos és una construcció humana (encara que,
pensa que SI que s’han d’obeir).
- Creu que la crisi d’Atenes és deguda al pensament individualista i contrari al Nomos
que van desenvolupar els sofistes.
3.2.1. El mètode Socràtic: ironia i maièutica
“Només sé, que no se res”
Té la finalitat de buscar els conceptes universals a l’àmbit moral. És un mètode que té dues
parts: la part destructiva o irònica i la part constructiva o maièutica.

La primera fase consisteix en conversar amb una altra persona (interlocutor) sobre conceptes
sobre la virtud, la pietat, la justícia, la valentia, etc., Sòcrates escoltava atentament la
respostas quan parlava sobre un d’aquest conceptes amb l’interlocutor i, tot seguit, feia
preguntes sobre casos específics per assegurar-se que aquesta persona en sap del que parla.
Quan feia això, sempre trobava entrebancs i contradiccions a les respostes, que acabava
anul·lant l'explicació. Aleshores, l’interlocutor sempre intentava canviar la definició inicial o
proposar-ne una altre. I aixì, un cop i un altre fins que aquell qui creia saber del que parlava
ha de reconèixer que no ho sap.

La segona fase del mètode, la maièutica o constructiva, tracta de fer que l’interlocutor puga
extreure la seva veritat i arribar als valors universals mitjançant preguntes i casos concrets,
que el fan qüestionar-se la seva definició inicial una i altra vegada per poder, aixì, arribar a
una definició general o universal. El diàleg avança, des d’una definició poc adequada a una
més adient, avaluant casos concrets per ambdues parts fins arribar a una definició universal
per tots el involucrats al diàleg.
3.2.2. Intel·lectualisme moral
CONEIXEMENT = VIRTUT = FELICITAT

L'intel·lectualisme moral de Sòcrates sosté que la virtut es deriva del coneixement. Segons
Sòcrates, si una persona coneix el que és bo, actuarà d'acord amb aquest coneixement. En
altres paraules, la ignorància és l'arrel del mal i el coneixement és la base de la virtut.

Sòcrates argumentava que ningú fa el mal deliberadament, ja que fer el mal és el resultat de la
ignorància o la manca de coneixement sobre el que és bo. Per tant, si s'ensenya a una persona
el que és correcte, actuarà en conseqüència.
Sòcrates considerava que la cerca del coneixement era fonamental per a la cerca de la virtut i
la felicitat. Mitjançant el diàleg i el qüestionament continu, intentava portar els seus
interlocutors a descobrir la veritat per ells mateixos.

En resum, l'intel·lectualisme moral de Sòcrates posa l'accent en la importància del

coneixement en la conducta moral i la cerca de la virtut, argumentant que el mal sorgeix de la
ignorància i que la saviesa és fonamental per a l'excel·lència ètica.
EXAMEN
*Pregunta d’examen → Semblances i diferències entre Heràclit i Parmènides
*Pregunta d’examen → Identificar sofista mitjançant un text
*Pregunta d’examen → Identificar presocràtic mitjançant un text
*Pregunta d’examen → Definicios (28/09/23)
*Pregunta d’examen → Preguntes sobre Sòcrates
*Pregunta d’examen → Preguntas de reflexió