EXÁMEN 2 FILOSOFÍA :

TEMA 6:

1. EL MÓN:

1.1 El món com un tot limitat.

Teogonies: explicacions mítico religioses sobre l'origen i estructura de l'univers.
Les divinitats n'eren la causa de l'ordre i jerarquía natural.
L'univers es dividía en: celeste, terrestre i subterrani i estava ordenat pels déus.

● El sistema geocèntric:

Concepció geocèntrica grega, vigent fins l’edat mitjana.

• Concepció aristotelico-ptolemàica.
• Món sublunar: quatre elements, de forma esfèrica, tot es genera i es corromp, la terra és al
centre.
• Món supralunar: cossos lluminosos i esfèrics (d'èter), perfecte i incorruptible, moviment
perfecte (circular), on es troba el primer motor immòbil.

● El sistema heliocèntric:

• Copèrnic (XV-XVI) sistema heliocentric

• Elimina la divisió entre terra (sublunar) i cel (supralunar)
• L'univers és finit però immens.
• El centre està en el sol i el límit és l'esfera d'estrelles fixes.

• Va ser secundat per Galileu i Newton:

• Nova física: la mecànica (teoria matemàtica del moviment local).
• Descripció matemàtica dels moviments dels cossos celestes i terrestres.
• Explicació mecanicista: l'univers màquina.
• Tot es mou a causa de l'atracció de les masses, la gravetat i el principi d'inèrcia.
• Ja no es preguntes per la finalitat (causa final)
• Newton: ja no hi ha un centre de l'univers, aquest és infinit regit per lleis
mecàniques fixes i sense la intervenció de Déu.

1.2 Un univers en expansió continua.

• L'univers s'exten més enllà de la via Làctia (descobriment d'altres galàxies).
• Edwin Hubble (1929) descobreix el moviment en expansió de les galàxies.
• Einstein abandona la idea d'un univers estàtic.
• Univers format per quàsars, púlsars i forats negres i innumerables galaxies.

● El big bang:
• Tota la matèria actual estava concentrada en un punt.
• L'explosió d'aquesta matèria donà lloc a l'univers actual.
• L'explosió explica l'expansió constant de les galàxies.
• L'univers, però, és: uniforme (la mateixa matèria en tot lloc), homogeni (el mateix en totes
parts) isotròpic (igual en qualsevol direcció).
• Les mateixes lleis naturals regeixen en tot ell.
• Einstein: finit però il·limitat.

1.3 Física i filosofia:

Al segle XIX es va eliminar hipòtesi metafísica o teológica de les explicacions sobre el món i
la natura física i filosofia van prendre camins divergents.

El segle XX els estudis de hubble van permetre confirmar experimentalment la teoria d’un
univers en expansió contínua, d’ ací es va concloure que l’univers s’expandeix aleshores no
és etern ha tingut començament.

• Espai i temps, són categories absolutes o depenen de la velocitat relativa entre dos
cossos? • Principi d'indeterminació de Heisenberg: hi ha procesos indeterminats dels quals
no en podem conèixer les causes, ni predir les conseqüències?
• La física, està només al servei de la tecnologia o al servei del progrés humà: tot
descobriment durà associat necessàriament el progrés? Cal reflexionar sobre el sentit i les
implicacions humanes i socials de la investigació científica.
• La ciencia es limita a aplicar els seus mètodes sense plantejar-se les implicacions
humanes d’allò que fa.

2. LA VIDA:

2.1 Matèria, vida i esperit:

● Matèria:
Allò inert i informe durant molts segles ha sigut e constituent últim de la natura, actualment
cada vegada té una imatge més abstracta per a la física moderna el concepte de matèria ha
quedat reduït al de densitat de cap, no és més que certa concentració d’energia en un espai
relativament limitat.

● Vida:
• Allò animat i es desenvolupa.
• Ésser organitzat amb parts heterogènies que funcionen coordinadament en pro del
conjunt.
• L’organització ve determinada pel codi genètic (morfogènesi autònoma)
• Antiguitat: l’ànima: causa de la vitalitat, el calor i el moviment de l’ésser viu (animistes o
vitalistes).
• La matèria viva i el seu moviment és fruit de l’organització de la matèria sotmesa a lleis
fisicoquímiques (materialistes) i la matèria estava impulsada per una força metafísica
(vitalistes)
● Esperit:
• Teologia cristiana: entitats incorpòries (Déu, àngels, esperit humà) contraposades a les
entitats corpòries.
• Descartes (modernitat) se la defineix com la facultat de pensar, front a la sensibilitat i la
voluntat.
• Es diferència de l’ànima com a motor del moviment.

Biología cntemporània:
• No s’accepta la idea d’esperit ni d’ànima.
• La vida és matèria organitzada (elements fisicoquímics idèntics als de la matèria inert) que
produeix el fenomen del moviment i la consciència.
• Materialisme: no existeix res a banda del substracte material i la seva estructura que causa
les funcions de la vida.

2.2 La caracterització científica de la vida:

Característiques comunes a tot ésser viu:

1. Autoorganització: ésser viu es desenvolupa i evoluciona del desordre a l'ordre.

2. Metabolisme: funcions de l’organisme destinades a capar i utilitzar la matèria i
l’energia necessàries per la seva conservació i reproducció.
3. La reproducció: capacitat de generar nous éssers vius replicant la seva estructura
(física i química).
4. L’evolució i la capacitat d’adaptar-se al medi i sobreviure en ell.

Altres trets:
• Unitat estructural a escala molecular
• Proteïnes, àcids nucleics compostos per vint aminoàcids i cinc nucleòtids basats en el
carboni.
• Transcripció del codi genètic el qual és estructuralment similar en les diferents espècies.

3. DÉU:

3.1 Religió, teologia i filosofia.

En llatí la religió significa vincular, açò fa referència al vincle de l’home amb déu.
● En la religió hi ha dos aspectes relacionats pero que no es confonen:
-Com a cedo, com a conjunt de veritats transcendents i indemostrable.
-Com a pràctica social i cultural remet a ritus i cerimònies de caràcter públic.

● I en la fe és necessari distingir entre dos aspectes:

-D’una banda les creences.
-D’altra signes, símbols rituals idees etc…

3.2 El déu dels filòsofs:

• En l’edat mitjana part de la reflexió filosòfica es centra en resoldre dues preguntes: existeix
Déu? Què és Déu?

● Per contestar la primera proposen tres arguments:

• Prova ontològica: l’existència forma part dels predicats necessaris de l’ésser suprem.
(Crítica de Kant) , es confonen ací les condicions del pensament amb les condicions de la
realitat.
• Prova cosmològica: si alguna cosa existeix, és necessari una causa primera incausada
(causa final) del seu existir, fins i tot admeten l'existència d’un ésser necessari ho seria
només en el nivell del pensament logic no com a existencia real.
• Prova fisico teleológica: la unitat, la bellesa, l’ordre i la finalitat de la natura impliquen
l’existència d’una intel·ligència ordenadora, Segons Kant la finalitat en les coses del mon es
indemostrable pero fins i tot admetent en es coses un ordre intencional imprès d'ací només
es deuria a la existencia de un fabricant del món, o siga un ésser al qual convindria una
perfecció elevada..

3.3 L’ experiència religiosa.

• Déu no és objecte possible de coneixement racional.

• Possibles respostes:
a) Déu només es revela en la fe i l’experiència religiosa personal, (salt per la fe).
b) Déu no existeix, ja que no ho podem demostrar, (ateisme).

• Representa la percepció d’una cosa viscuda com a transcendent a la pròpia existència,

amb la qual estem relacionats (dependència).
• És una vivència subjectiva immersa en el sentiment d’allò sant o diví.
• És una vivència preracional, interior i subjectiva no susceptible de demostració ni de
verificació.

Per als creients la realitat està dividida en dos plans juxtaposats

-Allò natural: Tot el que és humà i terrenal està per tant dins de la capacitat comuna de ser
experimentat.
-Allò sobrenatural: Tot el que esta me enlla i sols podem accedir mitjançant una revelació
divina.

TEMA 7:
1. L’HOME PROVÉ DEL HOME:

1.1 Darwin: adaptació al medi i selecció natural.

• Charles Darwin, biòleg del segle XIX, formula la primera teoria de l’evolució.
• Les diferents espècies vives s’han desenvolupat a partir d’un tronc comú originaria
(parentiu real en totes les formes del éssers vius), segons una successió de variacions
lentes i avantatjoses per als individus que les adquirien
• Hi ha un parentiu entre totes les formes d’éssers vius.
• En la lluita per la vida sobreviuen els millors adaptats al medi.
• La selecció natural opera sobre les mutacions (G. Mendel) que es transmeten
genèticament (xicotetes variacions del codi genètic).

1.2 És rectilínia l’evolució.

La teoria de l’evolució es recolza en nombroses observacions experimentals (restes fòssils,
isomorfisme orgànic, base molecular idèntica, nucleòtids, distribució geogràfica de les
espècies, etc).
• La religió ha acceptat la teoria de l’evolució però fent intervenir Déu en l’ordenació i
orientació (finalitat=aparició de l’ésser humà).
• H. de Vries: l’evolució no ha estat sempre progressiva, hi ha hagut salts o ruptures, els
científics no es posen d’acord en el primer salt el pas d'allò innanimat a allò viu, es qüestiona
per tant la idea darwiniana de un desenvolupament en línia recta dels éssers vius seguint un
model únic.
● Els grans salts evolutius:
• El pas d’allò inanimat a allò viu és un salt qualitatiu encara no explicat.
• No sembla necessari un desenvolupament en línia recta del més simple fins als
més complexos.
• Les dades fòssils indiquen que: salts bruscos inicien branques evolutives
divergents, superiors o inferiors.
• Espècies superiors i inferiors poden coexistir de forma paral·lela, però algunes
continuarien i altres desapareixerien.
• No sempre les espècies procedeixen d’espècies inferiors ja que hi ha retrocessos
(d’allò més perfeccionat a allò menys).

1.3 L’ aparició del home:

• No es pot dir que l’evolució indique una tendència lineal de perfeccionament en que l’ésser
humà represente el punt més avançat.
• Els avantpassats directes de l’home actual es troben a l’època glacial (Homo sapiens)
• S’han descobert altres tipus d’hominids que no han tingut relació amb la branca Homo
sapiens (Neandertals, Sinantrop, Home de Pekín, Pitecantrop, etc).
• No provenim ni de les mones, ni del Neandertal
• Procedim de l’Homo sapiens, qui va coexistir amb altres (neandertals, homo erectus, homo
floresiensis, etc), els quals es van extingir.
• L’homo sapiens apareix a Àfrica i descendeix de la línia dels australopitecs, els que
baixaren dels arbres dels boscos africans per adaptar-se a la sabana.
•El món pel qual l’home és mostra home és la cultura, un ésser que transforma el seu món.
 ● Causes de l’hominització
• El mecanisme de l’evolució darwiniana
• La necessària adaptació al medi selecciona les mutacions que alteren els òrgans i
les funcions dels éssers vius que suposen un avantatge que els permet sobreviure i
reproduir-se millor.
• Aquestes mutacions i canvis orgànics, seleccionades de forma natural, són
transmeses a la descendència.

● Factors de l’hominització:
• Posició erecta: bipedisme
• Alliberament de les mans
• Reducció de les mandíbules-> facilita l’evolució del crani i del cervell.
• Nou ús de les mans: manipular i elaborar objectes
• Increment de la capacitat cranial-> desenvolupament de la intel·ligència com a
instrument per la lluita per la supervivència.
• Morfologia de la boca, la gola i el cervell-> aparició del llenguatge.
• Socialització i racionalització (capacitat lingüística) -> Cultura i sentit.

TEMA 8:

1. EL CERVELL:

1.1 Una estructura summament complexa.

• Estructura complexa composta d’unitats elementals (neurones) interconnectades a través
de les sinapsis.
• Molt versàtil a l’hora de crear noves connexions
• Pot activar diferents estructures i centres reguladors segons les necessitats de cada
situació • Hi ha una certa relació entre àrees específiques i funcions.
• Epifenomenisme: els estats mentals són simples efectes de l’activitat cerebral, sense
consistència pròpia, i que depenen del cervell com a causa que els produeix.
• Estats físics —-causa de—->Estats mentals
• Estats mentals -X- no causen -X- Estats físics
• Henri Bergson: la relació entre els dos esdeveniments no implica la identitat o simple
reducció d'ambdós.

1.2 Ment i cervell:

• Hi ha una relació de dependència: el cervell és el substrat material orgànic de la ment.

● Teories de la ment:
-Teoria de la identitat: l’activitat mental es pot reduir a l’activitat física del cervell —->
Un estat mental es sustituible per un estat físic.
-Teoria materialista (eliminativa): no existeixen els estats mentals, només existeixen
estats físics neuronals dels nostres cervells.
-Teoria materialista (ocasionalista): els estats mentals existeixen i són distints dels
estats físics i no es poden reduir els uns als altres, tot i haver-hi una relació o
connexió.

El problema de aquestes teories es que redueixen els estats mentals a algo purament
neurològic i que no expliquen les sensacions.

• Les meves sensacions són úniques, pròpies i intransferibles.

• Són un efecte emergent (propietat emergent) d’un estat d’un sistema material complex.
• La ment és una entitat única i indivisible: idèntica al llarg del temps.
• Implica la interacció coordinada de diferents estructures neurofísiques.

1.3 La filosofía de la ment:

Es considera que la descripció dels fenòmens mentals no es pot quedar reduïda a una
simple descripció dels estats del cervell.

● Funcionalisme:

• Funcionalisme: la ment seria una funció que emana d’una estructura material subjacent,
com un ordinador (distinció entre software hardware).
• El suport físic possibilita les funcions de la ment, però aquesta és quelcom diferent a
aquest suport físic: consta de funcions que emanen de sí mateix.
• Problema: com justificar o explicar els aspectes subjectius i personals que tenen els actes
mentals de les persones?

• Hem de partir dels descobriments en neurofisiologia

• Els accidents cerebrals mostren el lligam entre suport físic—>comportament—>estats
mentals
• Hi ha funcions del cervell que determinen el comportament singular de cadascú.
• Les diferències entre comportaments distints és deuen a diferències en la morfologia
cerebral.

● La diferent morfologia cerebral és deguda a:

• Causes genètiques
• Diferències en la interacció amb l’entorn físic.
• Qualitats com la sociabilitat o antisociabilitat dels individus es podrien explicar a
partir de diferències físico-químiques dels seus cervells.

• Segons la neurociència el cervell és l’òrgan principal de la subjectivació: procés pel qual

som conscients dels fenòmens psíquics (sensacions, etc) i de si mateix com a realitat
personal.
• L’activitat bioelèctrica de les neurones genera l’experiència mental reflexiva de
comunicació amb la realitat exterior.
• És la causa de la consciència o experiència del meu jo pensant.

2. ELS IMPULSOS I L'INCONSCIENT:

2.1 Consciència i inconscient:

● La consciència:
La facultat de algú que mentre fa alguna cosa es conscient.
La conciencia es el lloc on s'expressa el jo.
• La consciència: és el que fa de l’individu un subjecte moral.
• Espai en que s’expressa el jo
• Espai de la reflexió deliberada
• Espai de l’autoconsciència i la llibertat
• Origen de l’acció
• Origen de la valoració moral (el que és bo o dolent).

● Inconscient:

• Exemples: Tot el que ens ocorre i que s’escapa a la nostra consciència, reaccions
automàtiques instintives o reflexes, funcionament fisiològic, somni o falta de coneixement.
• Definició: estats en que l’individu no és amo de si mateix i es desconeix a sí mateixa.
• Descubridor: Sigmund Freud (psiquiatra vienés del segle XX).
El nostre inconscient té un funcionament autònom que mao arriba a fer-se conscient pero
que açò influeix en el nostre comportament sense que ens adonem

• El nostre inconscient té un funcionament autònom

• Però influeix en el nostre comportament sense adonar-nos
• Limita l’autonomia i la responsabilitat en els nostres actes.
• Problema: fins a quin punt som responsables dels nostres pensaments i accions?
• Helmholtz va desenvolupar la inferència inconscient segons la qual les percepcions
procedeixen d'inferències basades en les dades que subministren els sentits sense
necessitat de la intervenció de la conciencia.
• Carl Gustav va intentar entendrela noció del inconscient i va parlar de un inconscient
col·lectiu que generalitzava la concepcio freudiana de allo i obria a una percepció mes
culturalista.
•Jacques Lacan ha prosseguit la psicoanàlisi freudiana pero ha reformulat la nociio
d’incscient que segons ell està estructurat comun llenguatge els significats dels quals
constitueixen el subjecte.

● Impulsos:
Freud defineix l'inconscient com l'àmbit dels impulsos psicofísics primaris, lligats a la
naturalesa corporal del ésser humà.per lo tant la paraula inconscient designa una activitat
més profunda que la activitat conscient, es regeixen per el principi de plaer enfront a la
pressió del principi de realitat.
Freud va agrupar junt amb la libido els impulsos de conservació.
• EROS: pulsió sexual o de plaer
• THANATOS: pulsió d’autoconservació i agressivitat

● Parts del psiquisme:

• Consciència: àmbit de presència del que coneixem de nosaltres i del món ara i ací.
• Pre-consciència: espai on es guarda la informació sobre nosaltres i el món, que pot ser
fàcilment recuperada des de la memòria.
• Inconscient: espai al que no tenim accés i en el que es trobaran les pulsions bàsiques
(Eros i Thanatos) més alguns fenòmens traumàtics reprimits.

● Principis de la dinàmica de la personalitat:

• Principi de plaer: tendència a satisfer de forma immediata els impulsos o pulsions que en
forma de desitjos fan la seva aparició a la consciència. Ens du als estats de satisfacció i
relaxació emocional.
• Principi de realitat: cal ajustar la conducta a la realitat (física i social) la qual cosa pot
implicar la no satisfacció immediada d’alguna pulsió (trauma).
● Allò, superjò i el jo:
L’allò
• Conflicte permanent entre consciència inconsciència a través del jo, l’allò i el superjò.
• D’on brollen les pulsions primàries, sexuals i agressives (eros-thanatos) que busquen una
satisfacció immediata.
• En no poder satisfer es genera un conflicte que produeix: fantasies, somnis,
comportaments neuròtics a través dels quals aconseguir una satisfacció substitutòria.
El superjo (superego)
• Conjunt de normes i prescripcions morals i socials que hem interioritzat durant la infantesa
(educació).
• En part és conscient i en part és inconscient.
• Pressionarà sobre el jo perquè controle els impulsos de l’allò, segons les obligacions i
prohibicions interioritzades.
El jo (ego)
• Forma part de la consciència i és el lloc on entren en conflicte les diferents parts: allò-
superjo-jo
• Aquest conflicte ve produït pels principis de plaer i de realitat: cal satisfer les pulsions
(principi de plaer), però, poden estar prohibides, a la qual cosa el jo busca una eixida
realitzable (principi de realitat)
• Si el conflicte no es resolt satisfactòriament intervenen els mecanismes de defensa
(repressió).

PARADIGMES:

Ideal comú explicació i una serie de mètodes per a la solució de problemes en la práctica
científica en un moment históric determinat.
Període de ciencia normal (acceptació general d’un paradigma), la revolució es lo contrari, l’
elecció d’un o un altre depèn del conjunt de valors del grup social al qual el científic pertany.