Tema 3.3.

Globalització i desigualtat al segle

XIX
Creixement, globalització i desigualtat.
Els “Països Nous” i les altres economies exportadores: Àsia, Àfrica i
Amèrica Llatina.
Colonialisme i imperialisme.

Bibliografia bàsica: Per aquesta lliçó és indispensable la lectura del mòdul 3 de

Tello (coord.) (2012).
3. L'evolució de la desigualtat al món abans
de 1914

Figura 9. Convergència i divergència del PIB per capita entre

països, 1870-1913. El club de la convergència, 1870-1913
  Durant el segle XIX, totes les regions del món van tendir a accelerar el
creixement (PIB/hab) i els nivells de benestar (IDH)

 La taula 15 mostra que en les dècades anteriors a l'esclat de la Primera

Guerra Mundial es van caracteritzar per una divergència entre països.
Però el cert és que durant el segle XIX la distància dels ingressos per
persona entre els països més rics i els més pobres no va deixar
d'augmentar: entre 1820 i 1913 la diferència del PIB per capita entre
l'Europa occidental i les "Noves Europes", d'una banda, i Àfrica, de
l'altra, va passar de 3:1 a 9:1.

 I també és cert que al llarg del vuit-cents la dispersió del PIB per capita
La literatura sobre creixement econòmic acostuma a
donar dos significats diferents al concepte de
entre països va anar creixent: el coeficient de variació de la renda per
convergència. capita entre tots els països del món era del 51% en el període 1820-
Es pot parlar de β-convergència si les economies 1870 i va augmentar al 79% durant els anys que van de 1870 a 1913.
amb baixos ingressos per capita creixen més que
les que són més riques, és a dir, si hi ha una relació
inversa entre la taxa de creixement del PIB per  Però l'augment de la divergència global amaga un altre fenomen:
capita i el nivell inicial d'aquest.
D'altra banda, es produeix σ-convergència quan la l'existència d'un procés de convergència entre un grup de països cada
dispersió i desigualtat del PIB per capita entre grups vegada més ampli que estaven reduint distàncies amb les economies
d'economies tendeix a reduir-se en el temps.
líders en termes d'ingressos reals per persona. Aquest eren els països
de l'anomenat club de la convergència; Europa, Noves Europes, i Japó i
Argentina a partir de 1870.
 La taula 16 mostra l'índex de desenvolupament humà (IDH)
que, com ja s'ha comentat, es construeix a partir de
variables econòmiques, demogràfiques i culturals. Entre
1870 i 1913, la taxa de creixement anual acumulatiu
d'aquest índex va ser una mica superior a la del PIB per
capita (1,3), cosa que posa de manifest l'existència de
progressos en el benestar. L'IDH va augmentar a totes les
regions del món, si bé una vegada més cal indicar que
aquest augment no es va produir de manera homogènia.

Els increments més intensos van correspondre als països del

Vell i del Nou Món i, particularment, als de l'Amèrica Llatina.
En canvi, tant al continent africà com a l'asiàtic les millores
van ser comparativament modestes. Com a conseqüència, la
distància en termes de nivell de vida (mesurada a partir de
l'IDH) de totes dues regions en relació amb els països més
desenvolupats va augmentar entre 1870 i 1913. L'únic
element positiu que es pot assenyalar és que la intensitat
d'aquesta divergència va ser menor que la que es va produir
Tots els països colonitzats estaven mancats d'autonomia pel que fa a l'establiment
en termes de PIB per capita
de la política comercial i econômica, la qual seguia els interessos de la metròpoli
més que de la colònia.
Els “Països Nous” i les altres economies
exportadores.
 Les economies de plantació.
 En molts casos, gran importància de la propietat estrangera i
transmissió gairebé íntegra a l’exterior les rendes generades al
sector exportador.
 Forta concentració de la propietat i la riquesa.
 Salaris molt baixos i de lent o nul creixement, el que generava (junt
amb l’extrema concentració de la riquesa) mercats molt petits, que Lluny d'afavorir un repartiment més igualitari de la propietat, l'augment de les
exportacions i l'accés a noves terres no van fer sinó mantenir-ne la concentració.
no incentivaven la diversificació econòmica.
 Els baixos salaris desincentivaven, d’altra banda, el progrés
tecnològic.
 En general, el sector d’exportació es configurava com un
enclavament desconnectat de la resta de l’economia local, excepte
per subministrar mà d’obra barata.

 Les economies pageses d’exportació.

 Debilitat de les economies familiars pageses, sovint en un context
de dura pressió de la renda.
 Escassa capacitat d’inversió i limitat progrés tecnològic.
 Transferència de rendes cap a les empreses comercials
(generalment estrangeres), que gaudien sovint d’una posició de
monopsoni.
Àsia tenia una oferta quasi il·limitada de treball, cosa que afavoria l'existència
de fortes migracions.
 Durant el segle XIX, Amèrica Llatina travessà dues etapes econòmiques ben diferenciades, com les
caracteritzaries:
 El període econòmicament molt difícil de 1800 a 1870, marcat per la inestabilitat política i la
desindustrialització fruit de la competència de les manufactures britàniques. Aquest lent creixement
fou degut a :
 Inestabilitat política/conflictes bèl·lics/processos d’independència: enfrontaments pel control
recursos i delimitació territorial
 Destrucció recursos públics i assignació del gruix de la despesa pública a les campanyes militars
 Nous estats dominats per les elits depredadors: grans latifundis, marginació població indígena.
Influència dels sistemes de propietat i privilegis heretats de les respectives metròpolis (Brasil,
España)
 Desarticulació del mercat unitari que havia constituït el sistema colònia: barreres aranzelàries,
desconnexió exterior ...
 Lliurecanvisme: invasió del productes manufacturats britànics ...
 Des de 1870 el creixement s’accelerà (tot i que amb moltes desigualtats segons països), empès per la
demanda mundial de matèries primeres i aliments, la inversió exterior i l’arribada d’immigrants.
 Estabilització dels sistemes polítics i obertura de les fronteres territorials amb marcats privilegis
per les velles elits terratinents
 Mobilització del capital (inversions exteriors) per a la construcció de les xarxes ferroviàries i
immigració
 Evolució favorable dels preus d'intercanvi, desplaçament dels recursos cap als sectors
exportadors en matèries primeres i aliments (demanda dels països industrialitzats) [Dutch
disease]
 Reforçament de les elits latifundistes i dels sistemes lliurecanvistes acompanyats d’un sistema
impositiu poc equilibrat (impostos indirectes)
 Dificultats financeres desequilibris en la balança exterior (canvis en els preus relatius) i
endeutament
La industrialització al Pacífic al llarg del segle XIX ...
 L’Índia patí una persistent desindustrialització com a resultat de les polítiques
discriminatòries britàniques, els privilegi aconseguits per la Companyia Britànica de les
Índies Orientals en una zona dominada políticament i la dura competència de la
indústria britànica més moderna i competitiva.
 L’Imperi Xinès tancament als intercanvis exteriors; forts conflictes armats interns
(Rebel·lió Taiping 1850-1864, Revolta Bòxers 1900-1901), agressió externa continuada
(Guerres de l’opi 1839-1842 i 1856-1860), i incapacitat de governants i institucions per
a afavorir creixement econòmic.
 Mentre Japó, va ser l’únic país asiàtic que va experimentar un procés d’industrialització
va necesitar una forta intervenció estatal, importar inputs industrials, béns de capital i
capitals d'Occident. El finançament es va basar en l'exportació de la seda en brut i del
té. L’expansió econòmica fou acompanyada d’una expansió militar exterior per accedir
als recursos naturals i als mercats asiàtics (Taiwan, Corea, Xina-Manchuria).
La desigualtat global va augmentar al llarg del període 1820-1910
(figura 11);
La figura 11 mostra que durant el segle XIX la desigualtat global de
les persones va augmentar (p. 61); però, aquest augment de la
desigualtat individual a escala global fou compatible amb una
tendència més igualitària dins de les economies atlàntiques. Mentre,
als països amb escassetat de treball i abundància de terra (Nou Mon,
Colònies), especialitzats en l’exportació de productes primaris, la
desigualtat interna entre la renda de la terra i els salaris sembla que
va créixer.

Però, hi hagué diferències pel que respecte als països exportadors de

matèries primeres (Països del Nou Món i Colònies), amb escassetat de
treball i abundància de terres, i els països manufacturers (Europa
Occidental) amb escassetat de terres i abundàncies de treball). La
figura 12 mostra com al llarg del segle XIX la bretxa en la ratio
salaris/renda s’anava tancant. Als països on hi havia abundancia de
mà d'obra i escassetat relativa de terra (figura 12), com a Europa, la
ratio entre renda de la terra i salaris va disminuir (resposta completa
pàgines 61-63).
 L’imperialisme
 L’expansió colonial començà en el segle XVI, però
en el XIX l’impacte d’Europa sobre la resta del
món assolí la seva major intensitat. Moltes
regions dotades de recursos naturals foren
incorporades a la divisió internacional del treball
centrada en els països industrialitzats que
demandaven matèries primeres o aliments, i
cercaven mercats per col·locar els seus productes
industrials.
 A partir de 1880 s’inicia una nova cursa pel
domini territorial que portà el domini colonial al
seu màxim històric.
 A la Conferència de Berlín de 1885 els
imperialistes acordaren que totes les colònies de
la costa africana podien expandir-se fins a topar
amb les fronteres territorials de les altres
colònies.
 Quins factors hi havia rere l’imperialisme?

 Factors estratègics: ocupació

preventiva (abans que ho facin altres)
 Factors militars: cursa d’armament.
 Factors econòmics: 1) cerca d’or i
minerals i matèries primeres; 2)
mercats per situar els excedents; 3)
territoris per a colonitzar i poblar; 4)
grups de pressió interessats en negocis
particulars.
 Al final, en molts casos, els costos dels
imperis superaren als beneficis per al
conjunt de la societat de les
metròpolis, tot i que beneficiaren
interessos particulars.