ACTIVITAT A L’AULA

Res publica

Passatges del llibre VI de les Històries de Polibi (s. II aC)

S’esdevé que la majoria dels qui volen instruir-nos sobre les constitucions
polítiques sostenen l’existència de tres tipus de constitució: reialesa,
aristocràcia i democràcia. Crec, tanmateix, que seria oportú preguntar-los si
ens proposen aquestes constitucions com les úniques possibles o solament com
les millors. Em sembla, però, que en qualsevol dels dos casos la resposta seria
errònia, puix hem de considerar com a òptima la constitució que fusione aquelles
tres constitucions (…) Cal afirmar que existeixen sis espècies de
constitucions: les tres que ja hem esmentat i tres més que són afins a elles
per naturalesa: la tirania, l’oligarquia i la demagògia. La primera constitució que es
forma, per un procés espontani i natural, és la monarquia i d’aquesta deriva per
una preparació i una esmena la reialesa. Aquesta, però, es deteriora i cau en un
mal que li és congènit, em referisc a la tirania, de la dissolució de la qual naix
l’aristocràcia. Quan aquesta per la seua naturalesa vira vers l’oligarquia, si la
turba s’indigna per les injustícies dels caps, naix la democràcia. Al seu torn, la
supèrbia i el menyspreu de les lleis desemboca amb el temps en la demagògia (…)
Aquest és el cicle de les constitucions (anaciclosi) i el seu ordre natural,
segons canvien i es transformen per tornar finalment al seu punt d’origen (…) La
constitució romana posseeix igualment un principi natural, un desenvolupament i una
decadència, i experimentarà de manera semblant una recessió vers els seus
principis (…)
Amb cadascuna de les constitucions naix una certa malaltia que se'n
deriva naturalment. Amb la reialesa naix l’empitjorament anomenat tirania,
amb l’aristocràcia el mal dit oligarquia i amb la democràcia germina el
salvatgisme de la força bruta. És inevitable que amb el temps totes les
constitucions no degeneren en les seues inferiors (…) Licurg ho va preveure i
promulgà una constitució no pas simple ni homogènia, sinó que ajuntava els trets i
les virtuts de les constitucions millors (…) Licurg promulgà aquesta constitució
mixta de manera pacífica perquè d’alguna manera havia previst l’origen i les
etapes naturals de cada constitució. Els romans aconseguiren finalment per a la
seua pàtria una constitució idèntica, però no per previsió, sinó després de moltes
lluites i perills. Una reflexió sobre les peripècies que van sofrir els ensenyà a
escollir el millor. D’aquesta manera, arribaren al mateix resultat que Licurg, al
sistema millor entre les constitucions actuals (…) Així, doncs, les tres classes
de govern són presents en la constitució romana i les tres estan ordenades,
s’administren i reparteixen tan equitativament, amb tant encert, que mai ningú, ni
tan sols els nadius, no podria afirmar amb seguretat si el règim és totalment
aristocràtic, democràtic o monàrquic. Cosa molt natural, puix si ens fixem en la
potestat dels cònsols, ens sembla una constitució perfectament monàrquica, si
atenem a la del Senat, aristocràtica, i si considerem el poder del poble, ens fa
l’efecte de trobar-nos sens dubte davant d’una democràcia (…)
Els cònsols semblen d’ostentar un poder absolut, però en realitat necessiten el
Senat i el poble i sense aquests són incapaços de realitzar totalment la seua
comesa (…) Sense un decret del Senat els campaments no poden rebre provisions
(…) Depèn també del Senat que els plans o les decisions dels generals
s’acomplisquen o no perquè transcorregut un any és ell qui envia un segon
general o bé prorroga el comandament del que és en actiu (…) Per als cònsols
és imprescindible gaudir de popularitat perquè el poble és qui ratifica o no els
tractats de pau i els pactes. El principal és que en deixar el càrrec han de retre
comptes de llur actuació, de manera que els cònsols mai no poden confiar-se i
descurar l’adhesió del poble i del Senat. El Senat ha de temptejar el poble i
atraure'l. Si el poble no ratifica les seues decisions, no pot realitzar ni tan
sols les investigacions més greus i importants relatives a delictes contra la
constitució castigats amb pena de mort (…) El poble és sobirà per a proposar o
no lleis que menyscaben d’alguna manera les potestats tradicionals del Senat,
les precedències i honors que els senadors frueixen (…) Si un tribú s’oposa al
Senat no pot aquest executar els seus propis decrets i ni tan solament
constituir-se en sessió o reunir-se d’alguna altra manera (…)
El poble està subordinat al Senat i ha d’esbrinar com pensa aquest sobre els afers
públics i també els privats (…) El més important és que per a la majoria d’afers
quan l’acusació és de certa importància els jutges són senadors. Així, doncs, els
ciutadans sense excepció depenen del beneplàcit del Senat (…) Per això,
difícilment s’oposen els ciutadans a les decisions dels cònsols, ja que, si s’esdevé
una campanya, cauen sota llur potestat tant particularment com col·lectiva.
Aquest és el poder de cadascun dels elements de la república (…) En qualsevol
situació aquesta estructura es manté degudament equilibrada, tant que
resulta impossible trobar una constitució política superior a aquesta (…)
No cal insistir que totes les coses pateixen canvis i decauen; la mateixa naturalesa
ens en convenç. Ara bé, les constitucions pereixen sempre alternativament per dos
processos, un d’intrínsec i un altre d’extrínsec. Aquest darrer és difícil
de determinar, en canvi d’això el primer és un procés que s’acompleix regularment.

Preguntes

1a A quantes constitucions polítiques s’hi refereix Polibi i quines són?

2a Descriu la teoria política de Polibi sobre les constitucions o règims polítics.
3a Quina és la constitució més excel·lent i per què?
4a Considera Polibi assegurada la permanència de la constitució republicana
romana?