- AL DESCOBERT I SENSE BARRET.

De cop i volta moltes dones espanyoles van ser relegades a les ombres de la història recent del nostre país. Diuen que
la història sempre l’escriuen els vencedors però el que aquesta frase omet és que aquests “vencedors” no només
exclouen els vençuts de les seues històries, sinó també a les dones. Per això creixem i estudiem en un país i un sistema
que ofereix rols històrics femenins quasi inexistents més enllà d’Isabel la Catòlica i Rosalíade Castro.

La història mereix ser contada sencera. Dones que es van traure el barret, aquella cotilla intel·lectual que les relegava
al paper d’esposes i mares, i van participar sense complexos a la vida intel·lectual espanyola entre els anys vint i
trenta.

Dones lliures i trencadores també a les seues vides privades, apassionades i apassionants, que van anticipar, i van fer
possible les dones d’avui, malgrat la urpada de la Guerra Civil que va acabar amb tots els somnis de llibertat i igualtat,
però que van continuar endavant.

Tots de menuts a Espanya hem estudiat generació rere generació, els noms dels artistes més famosos i importants que
van conformar aquesta magnífica generació del 27. És clar que, sempre escoltem parlar de Lorca, Cernuda, Salinas…
Tots hòmens, però, on eren elles? No hi havia un elles? Conegudes com les “Sensebarret”, les dones d’aquesta
generació van aportar tant, o més, que les seues contraparts masculines a l’art d’Espanya. Ara fem una ulleada a
algunes d’aquelles dones que mereixen ser conegudes, entre tantes.

ERNESTINA DE CAMPOURCÍN (1905-1999), poeta espanyola, candidata al Premi Príncep d’Astúries al 1992.
Va publicar el seu primer poemari als vint-i-un anys i a la Guerra Civil va servir com a infermera. La seua experiència
traumàtica i impactant van influir als seus poemes al llarg de tota la seua vida.

MARIA TERESA LEÓN (1903-1988), un dels millors exemples d’escriptora i intel·lectual compromesa durant
la República i una de les veus més actives des de l’exili. Va ser la primera espanyola a doctorar-se en Filosofia i
Lletres. Durant la guerra va ser secretària de l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes i va lluitar per a salvar les obres d’art
del Museu del Prado. Va fundar la revista “El mono azul” i va publicar més de vint llibres.

CONCHA MÉNDEZ (1898-1986), poeta i editora, amiga inseparable dels hòmens de la generació del 27. Va crear la
impremta “La Verónica” on van imprimir les grans obres de l’època i es considera una de les grans divulgadores de
l’obra de la generació.

MARUJA MALLO (1902-1995), pintora gallega, va estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts a Madrid, amiga
de Margarita Manso, Maria Zambrano, Concha Méndez, Salvador Dalí, Federico Garcia Lorca…
Va ser ella juntament amb Margarita Manso, les que donen nom al grup de les “Sensebarret”, ja que van dur a terme
aquesta “bogeria” de passejar per la Porta del Sol sense barrets.

A banda de les “Sensebarret” hi ha hagut moltes dones que d’una manera o altra van contribuir a la literatura, al
pensament, a la política, a l’art i, en definitiva a la història del nostre país però de les que mai, o quasi mai, es parlen.

Aquestes dones que hem fet una ullada a les publicacions anteriors i en aquesta, són només una petita mostra que les
dones han deixat empremta en la història malgrat les oposicions. Hauriem de replantejar-nos l’educació de les
generacions següents. Contar la història des dels dos costats. Totes aquestes dones han lluitat al llarg de tota la seua
vida per obtenir la igualtat, i perquè això ocorrega ha de succeir un canvi social i educacional.

ÉS L’HORA QUE TOTES ENS ALCEM, ENS LLEVEM EL BARRET I SIGUEM VISTES I ESCOLTADES!