«Belfast»: la pau és el millor premi després de segles en guerra.

- Ab Origine
Magazine

Martí Plà

Fa unes setmanes, el director Kenneth Branagh va recollir l’Òscar a millor guió original per la seva pel·lícula Belfast. El film en qüestió ens
transporta a un passat no tan llunyà en què la convivència a Irlanda del Nord era tensa i, alguns dies, terrorífica. Si algú pensa en conflicte a
Irlanda del Nord, el primer que li vindrà al cap és l’època coneguda com The Troubles[1]The Troubles és l’eufemisme que denomina el període
de conflicte nord-irlandès, normalment categoritzat com a religiós, però que va ser més aviat de caràcter ètnic. Tot i que no existeix … Continue
reading, però si mirem enrere en el temps ens adonarem que la tònica a l’illa, gairebé des dels inicis de la colonització anglesa, va ser la
violència. Per entendre com es va arribar a la situació de Belfast, ens hem d’endinsar al més profund de la història.

Una llarga història de sang

Es fa difícil especificar en quin moment cal posar en marxa el cronòmetre, i ho farem al segle XII, quan els normands tenen el control de
l’actual Anglaterra i prenen la decisió d’envair Irlanda. Seria Enric II, amb el suport del Papa, qui arribaria a Irlanda l’any 117 i prendria grans
possessions de terreny. És l’inici del domini anglès a Irlanda, tot i que al principi era limitat. De fet, oficialment Anglaterra tenia el control
d’Irlanda, però aquesta era una illa amb personalitat pròpia, i molts dels normands que s’hi van desplaçar van acabar fortament influenciats
per les costums irlandeses. Tot i l’aplicació d’algunes lleis, com la prohibició del matrimoni entre autòctons i colons, la seva aplicació va ser
més aviat un fracàs. A finals del segle XV els dominis reals anglesos es concentraven als voltants de Dublín, un territori
conegut com La Palissada. En aquells anys, tant Anglaterra com Irlanda compartien el catolicisme, un fet que ajudava a
una certa unitat entre ciutadans d’una i altra illa.

Però amb l’arribada de la Reforma Protestant i de la fundació per part d’Enric VIII de l’ Església anglicana, a Irlanda (que recordem que era
una posessió papal), els problemes no van trigar a arribar. Amb l’ascens al tro de Jacob I, Irlanda, Anglaterra i Escòcia van passar a tenir el
mateix monarca, el que es coneix com la Unió de la Triple Corona. Va ser aleshores, l’any 1609, quan va començar la colonització
d’Úlster. Per què aquesta zona? Doncs perquè era la que més resistència havia oposat a l’arribada de colons a l’illa, i la que
mantenia un caràcter més marcadament autòcton. Colons anglesos i escocesos van ocupar terrenys dels irlandesos nadius i
ràpidament els comtats del Nord d’Irlanda van ser de domini clarament protestant en una illa profundament catòlica.

A partir d’aquest moment, parlem sobretot de guerres per recuperar la totalitat de l’illa i resistència contra els invasors anglesos, com les
Guerres confederades irlandeses o durant les noves ocupacions de terra a l’època d’Oliver Cromwell. Els nous colons feien tot el possible
per diferenciar-se dels irlandesos i, a ser possible, dominar-los. És el que va succeir, per exemple, amb la Guerra Guillemita, quan
després de la derrota irlandesa es va donar pas al domini protestant, on la majoria de l’illa, que continuava sent catòlica, va començar a ser
governada per la minoria protestant. L’any 1801, Irlanda entra al Regne Unit de Gran Bretanya: existia el temor britànic a què acabés aliada
amb França, i el govern irlandès va aprovar la unió amb la condició que anés acompanyada d’una millora de les condicions de vida de la
població catòlica… que mai es va produir.

Però les gents d’Irlanda no només ho van percebre com una colonització, sinó que a més es van sentir sempre com a
ciutadans de segona. Aquest fet es va agreujar durant la Gran Fam o Crisi de la Patata,[2]Entre 1845 i 1849, una sèrie de males collites
provocades per la plaga Phytophthora infestans va causar una emergència alimentària a Irlanda (tot i que també va afectar altres països
europeus). … Continue reading quan la poca o nul·la resposta de Gran Bretanya va esperonar el sentiment de tractament desigual. A finals de
segle XIX les demandes d’autogovern són fortes i comencen un seguit de Home Rules per a poder exercir-lo. La primera llei no va ser
aprovada fins a 1914, però la I Guerra Mundial la va deixar en espera. Mai es va implementar.

Aprofitant la guerra, el 1916 es produeix l’alçament de Pasqua, un intent dels republicans irlandesos per acabar amb el domini britànic. Però
després de 500 morts, la majoria dels seus líders van acabar executats. 1918, el Sinn Fein[3]El Sinn Fein (en irlandès, “nosaltres mateixos”) és
un partit polític present a la República d’Irlanda i a Irlanda del Nord. Va ser fundat l’any 1905 amb una clara ideologia identitària … Continue
readingva obtenir una contundent victòria per part irlandesa al parlament britànic: no prenen els escons i decideixen formar en Parlament
Independent a Irlanda. Això va donar pas a la Guerra d’Independència Irlandesa i la Home Rule de 1920, que volia ser una solució temporal i
que dividia Irlanda del Nord i Irlanda, amb 5 dels 9 comtats d’Úlster (tot i que dos eren catòlics). Com veiem, es va convertir en una solució
definitiva fins eldia d’avui, peròen cap cas va acabar amb els problemes. La guerra d’Independència va acabar amb el tractat anglo-irlandès,
que reconeixia la sobirania d’Irlanda, però dins de la Gran Bretanya.

Alguns irlandesos van sentir-se satisfets amb la divisió, però d’altres reclamaven que Irlanda havia de ser lliure en la seva totalitat, i
independent de Gran Bretanya. Les opinions contraries van desembocar en una guerra civil, en la qual es van enfrontar persones que havien
lluitat juntes contra les forces britàniques durant la Guerra d’Independència. El bàndol que defensava el tractat anglo-irlandès va vèncer i no
va ser fins a 1957 que Irlanda va votar en referèndum una nova constitució en la qual es declarava completament lliure de
la Gran Bretanya. Tot i això, no es deixava de reclamar la totalitat de l’illa des del govern de Dublín i l’opinió pública
majoritària.

The Troubles
Com veiem, la guerra a Irlanda va ser la tònica durant segles. La població catòlica i autòctona havia estat llargament perseguida a l’illa i el
govern anglès o britànic sempre havien actuat amb formes pròpies del colonialisme. A Irlanda del Nord, un cop es va crear, la situació
va seguir igual contra la comunitat catòlica: no es tractava només de violència directa, sinó també estructural. Estaven
completament apartats de la vida política i amb prou feines se’ls tenia en compte. En paraules del líder del Sinn Fein, Gerry
Adams, la campanya protestant anava sempre dirigida des d’un argument: els “camperols” catòlics s’han de resignar. Però mai van estar
disposats a fer-ho; no es tractava de la reunificació irlandesa, sinó de la lluita per drets civils.

Així va néixer la NICRA (North Ireland Civil Rights Asociation), una iniciativa per defensar els drets civils de la minoria catòlica. Les seves
manifestacions van ser durament reprimides tant per les forces de l’ordre com per paramilitars. L’arribada de l’exèrcit va ser ben rebuda pels
catòlics en un principi, pensant que aplicaria un criteri de neutralitat, però al quedar en mans del govern nordirlandès, va suposar un factor
més de repressió per a la població catòlica.

L’any 1963, el primer ministre nord-irlandès, Terence O’Neill, va apostar per una política d’apropament a la comunitat
catòlica. Era la primera visita d’un primer ministre auna escola catòlica, alhora que dialogava amb la NICRA, acceptant només algunes de les
seves reivindicacions. Això va provocar que la comunitat catòlica no quedés contenta i que els unionistes veiessin amb molt recel al Primer
Ministre, que va caure de manera humiliant a les següents eleccions. Fins i tot membres de l’Ordre d’Orange van apallissar un membre del
govern. Aquest era el clima que es respirava a Irlanda del Nord.
 Soldats britànics durant una interrogació a vianants, a Belfast, any 1944. Fotografia feta per Jorge Garrigues des de l’habitació del
seu hotel. Font: Wikimedia Commons.

Val a dir que fins aleshores, l’IRA[4]L’IRA (Irish Republican Army, en anglès Exèrcit Republicà Irlandès) és una organització paramilitar que va
néixer a principis del segle XX. L’IRA Original va ser reconegut pel propi govern … Continue reading(o PIRA, depèn de la denominació que es
vulgui utilitzar) es mostrava actiu, però seguia una agenda no-violenta, com la majoria de població catòlica. Però la brutal repressió per part de
la policia i uns aldarulls cada vegada més greus van provocar una escalada de tensió que va acabar dinamitant als anys setanta. Les forces
policials tenien un suport cada vegada més nombrós de grups violents unionistes, i cada atac a la comunitat catòlica era contestat en forma de
violència o de protesta a l’altre bàndol. En una de les manifestacions en favor dels Drets Civils, a Londonderry, l’any 1972, van
succeir els lamentables fets del Bloody Sunday,[5]Els fets del Diumenge Sagnant de 1972 van ser un dels episodis més tràgics de la
història recent d’Irlanda del Nord. Una manifestació de prop de 15.000 persones en favor dels drets civils va … Continue readingque van
marcar el fracàs definitiu de la via no-violenta i van iniciar l’escalada del conflicte armat. L’IRA Provisional va prendre la
determinació de la lluita armada, i altres grups paramilitars es van formar al bàndol protestant: la UVF (Força de Voluntaris
de l’Úlster), el grup paramilitar al qualse li atribueixen més morts durant The Troubles.

De totes maneres, cauríem en un error si consideréssim aquest període com una guerra total entre protestants i catòlics. Dins d’alguns
barris, pobles i ciutats existien infinitat d’espais de pau entre persones de creences diferents. És el que a Belfast s’il·lustra
amb frases veïnals tan eloqüents com “teniu el mateix dret que nosaltres a viure aquí”. Al cap i a la fi, molts veïnats mantenien
bones relacions entre les persones, una mostra clara de la “Pau Imperfecta”, una teoria de Francisco Muñoz (Universitat de Granada) que
busca posar en valor aquests espais pacífics entre conflictes. Desgraciadament, aquests espais de pau no es van poder imposar i gran part de la
societat nord-irlandesa va viure massa polaritzada durant els anys del conflicte.

Això també queda molt ben representat a la pel·lícula, on Billy Clanton representa l’ala més radical de l’unionisme, que persegueix fins i tot a
membres del seu bàndol que no actuen com ell en la seva recerca de “protestants de veritat”. Evidentment, no existien protestants o
catòlics de veritat, només la radicalització d’unes diferències que van acabar tenint poc de religioses. Però com diu el
mateix Billy, “homes com jo governen aquesta ciutat”. El resultat va ser el triomf de la violència i la intransigència durant
els anys més durs del conflicte.

El llarg camí cap a la pauL’any 1998 es van signar els acords de pau de Belfast. Per a molts experts, el procés de pau d’Irlanda del
Nord és un model d’èxit, però això no treu que fos molt costós i que avui dia encara quedin brases del conflicte. No podia ser
d’altra manera; parlem d’una història de segles, no pas només dels anys de The Troubles.

Com es va poder arribar a una solució pacífica? Bé, certament hi van influir molts factors. D’una banda, la implicació directa dels governs de
Dublín i Londres: al cap i a la fi, es tractava de les dues identitats que entraven en conflicte a Irlanda del Nord. El paper dels presoners també
va ser molt important: paradoxalment, dins de la presó, catòlics i protestants es van trobar cooperant per resoldre els mateixos problemes que
els afectaven com a presos, compartint reivindicacions. Va ser la primera vegada que moltsmembres dels dos bàndols van trobar un espai de
lluita comuna. El paper del Sinn Fein també va ser clau en donar l’opció d’una sortida política al conflicte armat, alhora que el seu líder, Gerry
Adams, apostava per la via pacífica. De la mateixa manera ho va fer John Hume, líder del Partit Socialdemòcrata, també catòlic.

Però el camí va estar ple d’entrebancs. L’alto el foc de l’IRA de 1993 va fracassar amb els atemptats a Londres. No va ser fins a l’arribada de
Toni Blair al govern britànic i la mediació dels Estats Units el 1997 quan va arribar una nova treva que va aixecar moltes sospites sobre si era
una maniobra política per a reorganitzar-se, un simple parèntesi. L’atemptat de 1998, amb més de 20 víctimes mortals, ho va fer
trontollar tot. Però Belfast volia la pau: en l’àmbit social tants anys de guerra havien provocat un gran desgast i les veus
clamaven per un futur sense armes.

El gran mèrit és que tots aquests entrebancs mai van comportar un retorn a l’estat inicial: de vegades el Sinn Fein era apartat de les converses,
quan un nou atac de l’IRA ho sacsejava tot, però mai va tornar a ser marginat i sempre tenia algun intermediari, ja fossin polítics o religiosos. I,
sobretot, una de les claus de la pau va ser el projecte polític. D’una banda, el republicanisme pro-irlandès es veu representat a la política i
utilitza aquest camí en el seu anhel d’una Irlanda unida. Pel que fa als unionistes, saben que això mai succeirà si no ho vota una majoria de
persones a Irlanda del Nord.

També s’ha fet molta feina per crear llaços i punts de trobada entre les dues comunitats, incloent-hi projectes educatius a algunes escoles.
Evidentment, és difícil que la tensió i els problemes desapareguin per complet en només unes dècades; sempre quedaran persones (grups molt
minoritaris), disposades a utilitzar la força de les armes per arribar als objectius que no poder assolir de manera política o pacífica. A la
primera dècada dels anys 2000 encara es van poder veure furgonetes policials blindades i aldarulls, tot i que els avenços
per la pau van ser molt més destacables, com el desarmament de l’IRA l’any 2005 o el de l’UVF el 2007. Al cap i a la fi, no es
tracta de veure el got de la pau mig ple o mig buit, sinó anar-lo omplint amb paciència tot seguint aquella frase de Gandhi: no hi ha camí per la
pau, la pau és el camí.

(Cornellà de Llobregat, 1991). Grau en Història a la UB (2013). Amant de cultures celtes i ibèriques.

View all posts

Notes a peu de pàgina

1↑ The Troubles és l’eufemisme que denomina el període de conflicte nord-irlandès, normalment categoritzat com a religiós, però que va
ser més aviat de caràcter ètnic. Tot i que no existeix unanimitat sobre la cronologia inicial, generalment sesitua a finals dels anys
seixanta i fins gairebé l’any 2000. Aquest període es va caracteritzar per l’enfrontament entre dues grans faccions: els unionistes, lleials
a la Gran Bretanya, i els republicans, que reclamaven la totalitat de l’illa d’Irlanda independent de la Gran Bretanya. Els dos bàndols
van comptar amb grups armats, però el bàndol unionista, a més, tenia les simpaties de l’exèrcit i la policia nord-irlandesa. En total es
van comptabilitzar més de 3500 morts, sent els primers anys de la dècada dels setantaels més violents del conflicte.
2↑ Entre 1845 i 1849, una sèrie de males collites provocades per la plaga Phytophthora infestans va causar una emergència alimentària a
Irlanda (tot i que també va afectar altres països europeus). El país va veure disminuïda la seva població en més d’un 20%: 1 milió de
morts i un altre de persones que van emigrar, especialment als Estats Units. Precisament el país americà, amb forts llaços amb Irlanda
degut a la gran quantitat d’emigrants que havia acollit, va ser un dels que més suport va donar a l’illa. La població més afectada va ser la
catòlica, ja que durant més d’un segle havien patit lleis que els prohibien posseir terres, participar enla política o viure prop de ciutats.
Això va provocar que la immensa majoria de població catòlica fos rural, visqués en petites granges insuficients i tingués una gran
dependència del cultiu de patata per la seva accessibilitat econòmica.
3↑ El Sinn Fein (en irlandès, “nosaltres mateixos”) és un partit polític present a la República d’Irlanda i a Irlanda del Nord. Va ser fundat
l’any 1905 amb una clara ideologia identitària irlandesa, els seus membres en moltes ocasions han estat voluntaris de forces armades i
van participar activament a l’aixecament de Pasqua de 1916. Aquest partit ha estat capital a la història d’Irlanda, proclamant el Dáil
Éireann (el Parlament Irlandès) l’any 1919, quan van guanyar les eleccions i Irlanda encara formava part de la Gran Bretanya. Durant
la guerra civil irlandesa, el partit es va dividir entre les persones que acceptaven la partició de l’illa i les que no, i va patir una escissió
del segon grup, liderat per Éamon de Valera, que va funda el partit Fianna Fáil. Seguint amb el seu historial de relació amb grups
armats, el Sinn Fein també va tenir forts llaços amb l’IRA.
4↑ L’IRA (Irish Republican Army, en anglès Exèrcit Republicà Irlandès) és una organització paramilitar que va néixer a principis del segle
XX. L’IRA Original va ser reconegut pel propi govern Irlandès com a forces regulars, però a partir d’aleshores ha patit múltiples
escissions. Realment, el grup armat que va actuar durant The Troubles es feia dir PIRA (IRA Provisional), i d’aquest encara en van
sortir més escissions durant les dècades dels 80 i els 90. El PIRA va anunciar definitivament la seva fi l’any 2005. El 2012 va néixer el
Nou Ira (O IRA 2012), una amalgama de sectors republicans, entre ells ex combatents del PIRA, que no accepten els acords de pau i
segueixen optant per la lluita armada amb la voluntat de la reunificació d’Irlanda.
5↑ Els fets del Diumenge Sagnant de 1972 van ser un dels episodis més tràgics de la història recent d’Irlanda del Nord. Una manifestació
de prop de 15.000 persones en favor dels drets civils va ser prohibida. Durant el recorregut, l’exèrcit britànic i la policia van tallar
diversos carrers, i un petit grup va enfrontar-se a les forces d’ordre. El batalló de paracaigudes va decidir emprendre una persecució
contra els manifestants i en un tiroteig que va durar 30 minuts, va matar 13 persones i en va ferir de gravetat 14. Una primera
investigació va exculpar els soldats, tot i concloure que els atacs van ser imprudents i que les víctimes anaven desarmades. El 1998, una
segona investigació va determinar que l’atac havia estat injustificat i que les víctimes no representaven una amenaça. El 2010, David
Cameron va demanar disculpes públicament per aquests fets.