TEORIA DEL DRET

Examen: explicacions
Introducción a la teoría del derecho

Tema 1: És necessari el Dret en una societat? El Dret com a instrument

Pregunta descriptiva: exigeix una resposta afirmativa o negativa (sí o no)

= Tota societat humana s’ha regulat amb normes jurídiques?

Pregunta valorativa: es respon amb opinió i valors de cadascun (està bé o

no)
= És bo que tota societat humana tingui Dret?
No és cert

Si respons que sí a la descriptiva no té sentit respondre a la segona. Es

necessita la possibilitat de respondre “no” a la descriptiva per poder
desenvolupar la valorativa.

Un bon jurista no es queda amb la primera visió que té de les coses sinó
que reflexiona, li dona voltes i troba distincions que abans no s’havien
trobat.

Concepcions valoratives dels éssers humans:

- Visió optimista (anarquisme i marxisme): si creus que els éssers
humans són bons per naturalesa i llavors el Dret (i l’Estat) interfereix
en això i els perverteix. La visió marxista i anarquista diu que no
hauria d’haver Estat perquè suposa dominació per sobre la resta.
Hem d’eliminar el que és artificial (el Dret) i quedar-nos amb el que
és natural per ser una societat millor. Segons els anarquistes, tenim
una predisposició a la cooperació (a la no confrontació) entre
nosaltres i és l’Estat qui fa que ens confrontem i és la pròpia
cooperació el que ens fa evolucionar.
- Visió pessimista (Hobbes): creus que els éssers humans són dolents
per naturalesa i sense normes jurídiques (Dret) la vida en societat
no era possible (la vida és la guerra de tots contra tots). No hi havia
institucions jurídiques sinó que els mateixos individus aplicaven les
seves pròpies normes socials (s’autoaplicaven els càstigs). A través
del Dret és possible la vida en societat, adquireix un valor positiu.
Els éssers humans tenim certes limitacions (no ho podem fer tot) i per això
no som ni bons ni dolents sinó que som com som i el Dret serveix per
compensar aquestes.
Característiques dels éssers humans (Hart) tal com hem sigut fins ara:
- Desig de seguir vivint: creem societats per seguir vivint, conviure
amb els altres implica viure.
- Vulnerabilitat recíproca
- Igualtat aproximada
- Altruisme limitat
- Recursos limitats
- Intel·ligència i voluntat limitades
● Propòsits i valors realitzables només en comú

Si efectivament tenim aquestes limitacions és raonable tenir normes que

suplementin aquestes (és el mínim comú normatiu), és a dir, els fets
generals dels éssers humans justifiquen l’existència de certes normes:

- Vulnerabilitat recíproca + igualtat aproximada (no hi ha algú per

molt damunt de la resta, com un superheroi) = justifiquen normes
que prohibeixin la violència
- Altruisme limitat = hi ha normes que són necessàries perquè hi ha
limitacions derivades de l’altruisme de cadascú
- Recursos limitats = justifiquen normes que regulin la propietat i els
contractes
- Intel·ligència i voluntat limitades = justifiquen normes que
estableixin sancions pels qui no obeeixen voluntàriament (si robo,
m’ho emporto amb el risc de ser sancionat i m’ho pensaré dues
vegades abans de fer-ho)
- Propòsits i valors realitzables només amb acció comuna (problemes
d’acció col·lectiva). L’acció col·lectiva el resultat de la qual depèn de
l’acció de diversos individus, les meves accions són interdependents
amb les dels altres i per tant no les podré assolir sense tenir en
compte els altres. En aquests existeixen problemes de coordinació:
o Indiferència davant les alternatives possibles: ex: posar-se
d’acord entre circular a l’esquerra o a la dreta. Es pot tenir
certa preferència però triïs quina triïs resol el problema de
coordinació
o No hi ha conflictes d’interessos: si tothom es posa a la dreta a
tothom li caurà una sanció. Quan és una acció col·lectiva
 o El Dret contribueix a assegurar expectatives: si veus que
tothom que circula per la dreta llavors ja tens una expectativa
del que tothom farà

En aquests també existeixen dilemes:

o El meu comportament com a individu racional (vull seguir el
meu propi interès) pot xocar amb la racionalitat col·lectiva
perquè pot ser irracional des del punt de vista col·lectiu
o Hi ha conflicte d’interessos
o El Dret contribueix a modificar preferències (es vol arribar a
un acord entre la racionalitat col·lectiva)
- Dilema dels presoners: seguir la racionalitat individual porta a la
ineficàcia col·lectiva. És un dilema col·lectiu perquè si el pres A
decideix confessar o no confessar estarà relacionat amb el que el
pres B decideixi (els dos saben les condicions. Per ex: si el pres A
confessa, sortirà lliure sempre i quan el pres B no confessi, la qual
cosa provocarà que sigui condemnat a 10 anys de presó). La casella
que sembla millor és la de que cap dels dos presos confessin (1 any
de presó per cadascú). Però individualment creuen que si ells no
confessen potser l’altre sí que confessa i llavors s’emportaran la
pitjor part. El resultat d’això és que els dos acaben confessant i amb
5 anys de presó cadascú.
Des de la perspectiva individual, confessar és un comportament
racional però amb l’alternativa de no confessar els dos per tenir
menys anys de presó els dos, l’opció més racional de forma
col·lectiva és llavors el no confessar cap dels dos.
Ex de cas on es dona el dilema dels presoners: corrupció.
*Foto

- Creació de béns públics. Bé públic: per generar-lo es necessita la

participació de molta gent d’un grup concret, però no
necessàriament de tothom, i un cop generat aquest bé no es pot
excloure a ningú del benefici que comporta tenir aquest bé. Això
genera un problema: fins i tot els que no han participat en la creació
del bé es poden aprofitar dels seus beneficis, aquests són els “free
riders” (aprofitats). Ex: en un treball de grup de 5 persones, 1 no fa
res però obté bona nota igualment. Ex: obtenir un medi ambient
saludable (és un bé públic perquè necessites la implicació de força
gent però no de tothom). Si el grup de free riders és molt nombrós
(cadascú individualment creu que si no aporta res per crear aquest
 bé públic no passa res perquè només és una persona, però si
tothom pensa això individualment llavors el bé públic no s’obtindrà)
llavors no s’obté el bé públic. El que jo decideixo individualment
repercuteix en els altres.

Hi ha normes que prohibeixen o obliguen algun comportament. Totes

tenen sanció, el que les diferencia és el tipus de sanció
- Morals. Si vulneres les normes o principis morals, la sanció que reps
no ve d’una altra persona (com un jutge) sinó d’un mateix de
manera inconscient i interioritzada: el remordiment de consciència.
Aquesta persona és conscient que ha vulnerat els principis morals
- Socials. Són dogmes socials que es comparteixen dins d’un grup
(com una ciutat, un país, etc.). Si una persona té un comportament
que no és ben vist pel grup amb el qual està i el qual conviu
basant-se en aquest dogma social, la sanció és el rebuig social
- Jurídiques. La sanció és institucionalitzada: es creen institucions a
través del Dret (les normes) i la seva missió és aplicar sancions

Tema 2: Les funcions socials del Dret

Hi ha 3 grans funcions del Dret, algunes d’elles poden entrar en conflicte

entre sí (com complir una funció pot implicar complir menys o no complir
alguna altra):
1. Control social
2. Seguretat
3. Justícia

1. El Dret com a sistema de control social

El Dret serveix per regular comportaments per controlar el que fa la gent.

El control social té dos vessant:
o La regulació de la conducta dels ciutadans i de les autoritats
(estableix obligacions, etc.). Les autoritats no només fan
normes perquè els ciutadans les compleixin sinó també per
autoregular-se, també ells se les han d’aplicar. Això és un tret
característic de l’Estat de Dret: les autoritats també estan
sotmeses a les normes. Oposat a un Estat de Dret es pot
posar com a exemple un Estat absolutista (el monarca
absolutista no s’aplicava restriccions a ell mateix).
 o La integració social: és la interacció pacífica i la disminució de
conflictes entre les persones. Monopoli de la força física: vull
que actuïs d’una forma i si no ho fas t’aplico la sanció. Per
evitar aquest monopoli de la força física s’intenten inculcar
valors a la societat, que aquesta ha d’interioritzar. Perquè la
societat no faci el que el que no ha de fer per voluntat pròpia,
no perquè hi hagi una sanció al fer-ho. Així cadascú es va
adherint espontàniament als valors. Un exemple és l’escola (el
sistema educatiu), que inculca valors als alumnes. Això no fa
que no existeixin sancions en cas de no complir-se.

Tot sistema té o ha de tenir control social?

- Es pot fer una tesi descriptiva amb caràcter gradual (no radical
responent sí o no sinó dient que els diferents sistemes tenen més o
menys control social). La veritat o falsedat de la resposta depèn del
que passa en el món, d’una veritat empírica. Una norma jurídica
eficaç és la qual el que obliga a fer o no fer es compleix i també que
en el cas de no complir s’aplica la sanció. Hi ha el perill de caure en
una tesi analítica
*Analítica: ho sé per definició, no cal que ho comprovi (els)
- Es pot fer una tesi valorativa: si la primera fos analítica (fos
vertadera), fer-se la pregunta en forma valorativa no tindria sentit

Hi ha 4 tècniques diferents de control socials:

- Desencoratjar conductes que no volem que es produeixin
(socialment indesitjables)
o Abans de que hagin succeït (ex ante) = prevenció
o Després que hagin succeït (ex post) = repressió (establiment
de penes)
- Encoratjar conductes socialment desitjables
o Abans de que hagin succeït (ex ante) = promoció
o Després que hagin succeït (ex post) = premi

2. Funció de seguretat jurídica

La seguretat es dona en el context de com entenen els juristes la seguretat

(no seguretat d’altres tipus). Seguretat jurídica = és el fet que els
destinataris de les normes puguem saber què s’espera de nosaltres, és a
dir, quines són les conductes que m’estan prohibides i quines permeses.
Allò que des del punt de vista jurídic estigui prohibit o permès.
Com el Dret garanteix la seguretat jurídica (hi ha molts requisits perquè
augmenti la seguretat jurídica):
- Amb normes generals que regulen el comportament de les persones
Les lleis han de ser normes generals. *Normes generals: dirigides a classes
d’individus o classes d’accions i comportaments. Ex: norma contra
l’homicidi = s’aplica a tothom que fa un homicidi, no a cada persona
individual (amb el seu nom i cognoms) que ho fa
- Amb la redacció de normes clares, precises, poc abstractes i no
excessivament tècniques: això és la tècnica legislativa
- Fent les normes públiques (publicitat de les normes), a les quals hi
pugui accedir tothom
- Fent que l’Estat i les autoritats també compleixin les normes (també
respectin la legalitat) i que els tribunals les apliquin a l’hora de
condemnar, etc.
- Prohibint l’aplicació retroactiva de les normes: no es pot condemnar
algú per no complir una norma la qual no estava vigent en el
moment de cometre-ho. No es pot aplicar una norma (nova,
modificada) la qual és posterior al moment en què la persona va
cometre l’acció. Per ex: si en el moment de l’acció d’homicidi la pena
de presó és de 2 anys i quan es fa el judici es modifica el codi penal i
augmenta a 3 anys, no se li podrà aplicar aquesta nova norma
perquè això afectaria la seguretat jurídica de la persona.*Prohibeix
només l’aplicació d’aquelles normes que són desfavorables = sí que
es poden aplicar RETROSPECTIVAMENT aquelles que són
beneficioses per la persona. Això, però, també afecta a la seguretat
jurídica de la persona. Això es fa per aconseguir més justícia, ja que
una persona que comet el mateix crim però un cop la nova norma
està vigent tindria menys anys de presó.
- Amb determinades garanties processals (ex: mecanisme de cosa
jutjada = un determinat cas que ja he estat jutjat no es pot tornar a
jutjar, o la presumpció d’innocència (in dubio pro reo), s’ha de
provar la innocència o la culpabilitat d’una acció)
*Prescripció dels delictes: Els delictes prescriuen (hi ha un moment a partir
del qual ja no es pot jutjar a algú per haver comès una acció en contra de
la llei). No tots tenen prescripció, en aquelles en què es comet un crim en
contra tota la humanitat (ex: genocidi)

*Normes de caràcter disfuncional: normes que es fan però que tenen

l’efecte contrari
Tot sistema té o ha de tenir seguretat jurídica?
- Com a tesi descriptiva de caràcter gradual. Segurament és vertadera
perquè no és viable un sistema jurídic amb un mínim grau de
seguretat jurídica
- Com a tesi valorativa, com a ideal regulatiu (fita que em marca el
camí tot i que sé que probablement no l’assoliré): voldria assolir el
màxim de seguretat jurídica
o Perquè hauríem de voler augmentar el grau de seguretat
jurídica? Per cadascú ser autònom de la seva pròpia vida i que
tothom prengui decisions en relació al que sap que està
prohibit o permès i també per la igualtat formal, en relació a
l’aplicació de les normes generals (que s’apliquen a tothom
que comet la mateixa infracció de la llei, tothom és tractat
igual davant la llei)

3. Funció de justícia

Justícia com a valor moral

- Des de la perspectiva de la justícia, dret i poder fa que no sigui el

mateix les normes jurídiques aplicades per un cert poder (per ex:
democràtic) que per un altre (com amb un totalitarisme). En tots
dos casos hi ha normes jurídiques però no seran les mateixes.
- Poder legítim: pot tenir dos sentits = aquell Estat té legitimació i/o
té legitimitat. Que té legitimació, els membres que formen aquell
Estat han donat el seu consentiment (el poder compta amb les
persones afectades per aquell sistema jurídic, per exemple quan el
poble vota a qui tindrà el poder ), aquest més relacionat amb un
Estat democràtic. Que té legitimitat vol dir que tot i que el poder pot
comptar amb el consentiment dels ciutadans, pot fer normes que
siguin injustes (i això afecta a la legitimitat) o al revés (el poder no té
en compte el consentiment dels ciutadans però fa normes justes).
- La legitimació s’aplica per intentar aconseguir estabilitat social i
consens social i la legitimitat es vincula amb la protecció dels drets
bàsics de les persones (va vinculada al respecte als drets humans)
- Moral positiva vs. Moral crítica:
o Moral social o positiva (en relació a que són les normes
posades): Conformada pels valors compartits per una societat
(potser no al 100% però sí en majoria). Només pots plantejar i
 respondre preguntes de caràcter descriptiu (no es fixa en el
percentatge de gent sinó en si és bona o no)
o Per poder criticar els fets (la moral individual i social/positiva)
cal la moral crítica: el nivell a partir del qual es determinarà si
és adequat o no exercir els valors compartits per una
determinada societat o institució. El seu abast està en
permanent discussió. Ex: si està bé o no torturar els animals.
Amb la moral crítica no es discuteixen quins valors es tenen
sinó que es discuteix si està bé o no. Si no hi ha moral crítica,
llavors no tinc la possibilitat de discutir racionalment
(racionalment perquè és un debat a partir del qual es poden
aportar raons) sobre temes morals. També existeix la posició
(en algunes societats) de ser escèptic amb la moral crítica i,
per tant, no hi ha possibilitat d’un debat racional i llavors es
juga a un joc de caràcter emotiu (emotivisme, és un derivat
de l’escepticisme), és a dir, el que defensa la moral
social/positiva (torturar els animals, per ex) et pot generar
emocions positives o negatives però no hi ha arguments
racionals de per mig. Amb l’escepticisme s’ha de ser
consegüent (i això costa posar-ho en pràctica) i no intentar
aportar raons racionals

La justícia s’exerceix de manera justa (tesi descriptiva): relatiu a la moral

positiva segurament seria vertader, però des de la moral crítica seria fals

Justícia (tesi valorativa): seria un ideal al qual es vol arribar, que el sistema
jurídic fos quant més just millor

Relació entre seguretat jurídica i justícia:

- Són conceptes independents?

- Sí: Es pot definir cadascun d’aquests dos conceptes de manera
independent. Pot haver-hi un Estat just sense seguretat
jurídica i viceversa. És una posició criticable.

- És la seguretat una condició necessària i suficient de la justícia?

- És necessària perquè sense seguretat jurídica no es donaria la
justícia (són conceptes equivalents, per tant) i suficient

- És la justícia una condició necessària de la seguretat jurídica?

 - Sí, però no és suficient. Sense que un Estat sigui just no
podem parlar d’un Estat amb seguretat jurídica però també es
necessitaran altres qüestions (no només es requereix la
justícia)
- No. Pot haver-hi seguretat jurídica sense que s’apliquen la
justícia (es poden tenir unes normes clares presentades a la
societat però no actuar de manera justa)

- És la seguretat jurídica una condició necessària de la justícia?

- Sí, però no suficient. Perquè s’apliquen correctament la
justícia es necessita més que la seguretat jurídica. Cal que el
contingut de les normes que s’apliquen no sigui contrari a la
moral crítica (en relació a si la societat creu adequat o no un
acte)

T3: Estructura de les normes jurídiques

Definició i representació

Les normes jurídiques no son un mer conjunt sinó que tenen una relació
entre elles i conformen el sistema jurídic.

PAS PREVI: distincions rellevants (per no confondre’ns a l’hora de parlar de

normes jurídiques)

Les normes jurídiques tenen a veure amb el llenguatge (conjunt de

símbols, com paraules, gestos, objectes). L’estudi del llenguatge pot ser
afrontat des de 3 nivells diferents:
- Anàlisi sintàctica: s’estudia la relació que guarden els símbols en
aquell llenguatge entre sí
- Anàlisi semàntica: s’estudia la relació dels símbols amb els seus
significats
- Anàlisi pragmàtica: s’estudia la relació dels símbols amb el context i
la situació (qui és l’emissor del missatge, receptor, canal, etc.). És
l’anàlisi que s’utilitza per les normes jurídiques. No es poden
identificar normes jurídiques sense l’anàlisi pragmàtica.

- Usos del llenguatge (des d’una perspectiva de l’anàlisi pragmàtica):

el llenguatge es pot usar com una eina descriptiva/informativa
(quan el que volem aconseguir és informar sobre el món,
descriure’l. Té la següent peculiaritat: s’estan emetent enunciats
 descriptius (avui fa sol) que són susceptibles de ser vertaders o
falsos en relació a l’empiria (a la realitat) perquè la seva funció és
descriptiva/informativa. EX: en l’àmbit científic), prescriptiva (quan
no és susceptible de ser vertader o fals (poden ser justos o no, etc.
Però no vertader o fals) en relació a si passa o no en el món, no està
descrivint el que passa en el món, sinó que s’està demanant alguna
acció), realitzativa (amb el llenguatge fem allò que diem que estem
fent, allò que diem utilitzant una expressió només pot significar el
que l’expressió com a tal significa. Ex: dues persones es volen casar i
el que oficia el casament hauria d’utilitzar una expressió de caràcter
realitzatiu: us declaro marit i muller. No s’està descrivint ni
prescrivint res sinó modificant l’estat de coses del món, si
s’expressen aquestes paraules llavors la parella està contraent
matrimoni, fet que no passaria sense aquestes paraules. Un altre
exemple és el veredicte en una sentència: x persona ha de ser
condemnada a x anys de presó)

- Normes prescriptives (tenen a veure amb l’ús prescriptiu del

llenguatge) i normes constitutives (estan relacionades amb l’ús
realitzatiu perquè permeten que, per exemple, quan et condemnen,
que siguis condemnat, etc.): a través dels diferents usos del
llenguatge es pot distingir el terme “norma” en dos usos diferents
- ————————————————————————————

———————————————————————————————-
- Oracions/proposicions (sinònims d’enunciats): un utilitza el
llenguatge de manera descriptiva i emet enunciats descriptius
susceptibles de ser vertaders o falsos. Els enunciats/oracions
descriptius tenen significat (proposicions). Així, les proposicions són
el significat de les oracions/enunciats descriptius (una mateixa
oració/enunciat pot tenir diferents significats/proposicions)

- Formulacions normatives (enunciats)/normes (significat d’aquests

enunciats, són el resultat de les formulacions normatives): ex: està
prohibit fumar / no es pot fumar (dos enunciats diferents) però que
són la mateixa norma (un significat)

- Normes (ús descriptiu del llenguatge. Ex: està prohibit fumar) i

proposicions normatives (ús prescriptiu del llenguatge, pot existir o
no existir una norma, l’existència de la norma que diu que està
 prohibit fumar depèn del context i la situació, pot ser que existeixi
aquesta norma en alguns llocs i en d’altres no)

- Nivells de llenguatge: llenguatge objecte (s’utilitza per parlar d’algun

objecte concret. taurons) i metallenguatge (utilitzar un llenguatge
per referir-se a un altre llenguatge. paraula taurons)

Estructura d’una norma jurídica en sentit prescriptiu

- Normes prescriptives: un cas (C) correlacionat amb una
solució normativa (SN), representat com si fos un condicional:
si es dona tal cosa, llavors ha de passar tal cosa. Es poden
donar 2 casos diferents:
- Casos genèrics: consisteix en una descripció d’una
classe de persones, d’objectes, d’accions o d’estats de
coses. Ex: cas genèric de l’homicidi. Normalment quan
es parla de normes, ens referim a casos genèrics.
- Casos individuals: s’adrecen a individus específics. Ex:
cas d’homicidi específic (d’u)
- La solució normativa (SN): qualificar normativament una acció
(p). Per tant, inclou una determinada acció i la qualificació
normativa de l’acció, que ve donada per operadors deòntics,
que poden ser 3: de prohibició (Ph): prohibir una determinada
acció, d’obligació (O) o de caràcter facultatiu (F). Així hi poden
haver 3 possibles solucions normatives:
- 1. Php (prohibir una acció)
- 2. Op (obligar a fer una acció)
- 3. Fp ()
Les solucions normatives (SN) es poden definir a partir del
concepte independent de permís (P):
- Op: Pp. -P-p (es permet p i no permès no p) = se t’obliga a fer una
acció, és obligatori fer x perquè se’t permet fer x però no se’t
permet no fer-ho
- Php: -Pp.P-p (no permès p i permès no p) = està prohibit
- Fp: Pp.P-p (permès p i permès no p) = t’està permès fer una acció i
també no fer-la (és opcional)

● el punt (.) representa la conjunció “i”

● El símbol de menys (-) significa que no
● P=acció concreta
 - Normes constitutives: no tenen solució normativa (SN), relacionen
un cas amb un altre cas (cas genèric). No correlaciona un cas amb
una SN (com les normes prescriptives) sinó amb un altre cas. Les
normes constitutives serveixen per crear institucions, ja que
aquestes normes .
“X compta amb Y, en el context C = complir amb determinats requisits (X)
compta com haver contret matrimoni (Y), segons el Codi Civil (C)”, o fer els
18 anys (X) compta com adquirir majoria d’edat (Y), segons la CE (C).
Distingeix la realitat natural

NORMES PRESCRIPTIVES:
Distinció entre regles i principis

Estructura Conflicte Mètode Efecte Discrecion

normatiu resolució s alitat
jurídic judicial
s

REGLES Tenen Per la Criteris de Si he X

condicions seva resolució decidi
d’aplicació estructur d’antinòmies t (pel
(o són a, el - Jeràrq princi
tancades). conflicte uic pi que
Correlacion que es (segon sigui)
en cas amb poden s quin que
SN produir és N1
entre una més preval
P minúscula regla i import per
= Oq (si es una altra ant) sobre
produeix p, regla és - Cronol de N2,
és obligatori una ògic llavors
q). Ex: si CONTRA (depe la
mates una DICCIÓ nent norma
altra normativ de 2
persona, és a (o quan queda
obligatori antinomi) s’ha derog
que siguis . Es aprova ada,
condemnat donaria t cada s’elimi
a 15 anys de entre llei) na del
presó dues - Especi sistem
normes alitat a
expressa (espec jurídic
des en ialis, (SJ)
forma de en
regles llatí):
si una
N1 gener
(norma a
1): en el classe
cas p es s/situa
donaria cions,
Oq etc.
N2 Més
(norma gener
2): en el als
cas p es que
donaria l’altra
Fq (que
El mateix és
cas amb més
dues especi
solucioné al)
s
normativ
es que
són
incompat
ibles
entre sí,
perquè si
compleix
o una
llavors ja
no estic
complint
l’altra. Si
una
m’obliga
fer x i
 l’altra em
diu que
puc
fer-ho no
fer-ho
(quan la
primera
m’està
obligant
a fer-ho).
Amb la
prohibici
ó del
“non
liquet” el
jutge no
pot
deixar un
cas
perquè
s’hagin
presentat
contradic
cions. El
jutge ho
resol
llavors a
partir de
criteris
de
resolució
d'antinò
mies

PRINCIPIS No tenen Per la Quan hi ha L’efect X

condicions seva un conflicte e que
d’aplicació estructur entre té és
(o són a, el principis, el molt
obertes) = conflicte mètode de difere
no diu en que es resolució és nts de
quines poden el les
circumstànc produir mecanisme regles
ies hauria entre un anomenat perqu
de passar principi i PONDERACI è no
una cosa. un altre Ó, es busca hi ha
Ex: principi una regla norma
manaments és una que doni les rebutj
de la religió COL·LISIÓ condicions ada/d
cristiana = * d’aplicació eroga
no matarà (com les que da del
(no tenen les SJ sinó
especifica regles) que nomé
en quines resoldran el s la
condicions). cas. Perquè preval
Per tant, si no hi ha ència
són normes condicions d’una
categòrique d’aplicació o
s (com de no es pot l’altra
Kant). En aplicar el segon
l’àmbit Dret perquè s les
jurídic no sé en circum
també s’hi quines stànci
troben circumstànci es. Per
principis, no es/situacions ex: si
només s’ha donat. en un
normes. No puc dir, cas
per exemple, concre
sempre hi ha t el
llibertat jutge
d’expressió. diu
que
preval
el dret
a la
intimit
at
abans
que la
llibert
at
 d’expr
essió,
no vol
dir
que la
llibert
at
d’expr
essió
serà
derog
ada. I
cada
vegad
a que
es
doni
una
col·lisi
ó
entre
princi
pis,
s’haur
à de
ponde
rar
una
altra
vegad
a quin
preval
.

*Ex: dos principis: el dret a la llibertat d’expressió i el dret a la intimitat. No

són contradictoris (és a dir, el Dret no és contradictori) però en algunes
ocasions es poden donar col·lisions entre normes

T4: El mètode de la ponderació

Serveix per decidir què té més pes en un judici de principis.

Ronald Dworkin: els principis tenen molt de pes, i s’ha de veure quin pesa
més

Robert Alexy, fases del mecanisme de ponderació:

1a fase: establir una relació de precedència que està condicionada entre

els dos principis que col·lisionen: P1 precedeix P2 en les condicions C.
Per exemple: la llibertat d’informació precedeix el dret a l’honor si hi ha
interès públic (de la informació) i no hi ha insults (la informació s’ha donat
sense insultar)

Les característiques segons les quals es decideix quin principi precedeix

són fixades pel TC, tot i que la seva teoria pot evolucionar amb el temps.
Hi ha una teoria político-moral, molt relacionada amb la teoria de Ronald
Dworkin, és una teoria de la democràcia, que serveix per justificar quines
són aquestes propietats rellevants per determinar quin principi precedeix.

2a fase:
Un cop establerta la precedència, el procediment és aleshores mecànic.

Alexy li posa el nom de Llei de Col·lisió a aquesta fase (no és una llei
jurídica, sinó una regla de lògica)
Ara queda la solució normativa.
Cal determinar quina és l’acció rellevant (p)

3a fase:
La regla s’aplica al cas concret

T5: Regles de canvi

Classificació de les normes (jurídiques) segons Hart:

- Regles primàries: són les prescripcions adreçades als ciutadans. No
són les úniques regles que té el sistema jurídic, sense les
secundàries aquest tindria defectes
- Regles secundàries (millor enteses com a normes constitutives): es
refereixen a les primàries, serveixen per resoldre el possible dèficit
que tindria un sistema jurídic si només tingués normes primàries
 - Per eliminar la incertesa: regla de reconeixement (serveix per
evitar o elimina, en el punt que es pugui, la incertesa que
suposaria no saber quins són els criteris per determinar si una
norma forma part del sistema jurídic o no)
- Per fer que el sistema jurídic sigui dinàmic i no estàtic: regles
de canvi, que permeten introducció de noves normes i
eliminació de normes vigents
- Per fer que les regles es compleixin: regles d’adjudicació

REGLES DE CANVI: serveixen per introduir i eliminar normes, permeten el

dinamisme del sistema jurídic. Hi ha 2 tipus:
- Normes de competència: per funcionar han de seguir 3 elements
importants: estableix l’òrgan, el procediment i la matèria per
introduir noves normes al sistema jurídic.
La millor forma de reconstruir aquest tipus de normes és com a normes
constitutives, que estableixen les condicions que cal complir per la validesa
d’una norma.
Ajuda a entendre els principis que estructuren els sistemes jurídics:
jerarquia (hi ha normes que van per sobre d’altres), competència (quin és
l’òrgan que fa què, quines són les seves funcions/competències)

- Normes de derogació/derogatòries: serveixen per eliminar normes

del sistema jurídic. Són també normes constitutives. Hi ha diferents
disposicions derogatòries:
- Derogació expressa: quan explícitament es fa referència al que
queda derogat, hi ha d’haver un pronunciament explícit. Ex: “Queda
derogada la norma N”
- Disposició derogatòria formal/nominada: Ex: “Queden
derivats els articles 1, 2 i 3 d’aquesta llei”
- Disposició derogatòria material/innominada: Ex: “Queden
derogades totes les disposicions que s’oposin a aquesta llei”
- Derogació tàcita: es produiria encara que no es digui res, no es digui
que hi ha una derogació i no hi ha una derogació explícita. Això es
presenta quan entre dues normes hi ha una contradicció i s’escull
quina precedeix per sobre l’altra, i la que no escull llavors queda
derogada tàcitament. La norma posterior deroga l’anterior =
mecanisme de lex posterior. Els juristes interpreten que una llei
posterior (nova) que suposa una contradicció amb una anterior (ja
existent), llavors aquesta anterior és derogada.
T4: El sistema jurídic: entendre el Dret com a sistema com a mètode per
detectar contradiccions, llacunes i redundàncies, per les normes jurídiques
que adopten la forma de regles.

1a fase: detectar els problemes

2a fase: trobar la solució de sortida adequada

- El sistema jurídic des d’una perspectiva estàtica

- “ Des d’una perspectiva dinàmica

1. Des d’una perspectiva estàtica

Tinc un determinat sistema i em fixo en aquest sistema.

EXEMPLE: Cas i solució normativa (=norma)

Pas 1: Plantejament d’un problema normatiu/jurídic: un llogater (viu en un
pis que no és de la seva propietat) que ha fet obres en el pis, li pot
reclamar l’import al propietari?

Pas 2: Quina és la normativa aplicable?

S’ha de tenir coneixements tècnics per tal de saber les normatives però tot
i així hi pot haver diverses normes que serveixin com a solució normativa
(*Norma no és el mateix que article)
- Art. 1
- Art. 2

Pas 3: Quines són les accions rellevants/l’estatus jurídic de les quals volem
saber?

Pas 4: Quines són les propietats que resulten rellevants (una propietat és
rellevant si la seva presència o absència fa canviar la solució normativa =
sigui significativa per al resultat) per a la solució del problema?

Hi ha 2 propietats rellevants:
- Que les obres hagin estat necessàries (contrari de supèrflues)
- Que les obres s’hagin fet de bona fe (contrari de mala fe)

Pas 5: De les combinacions de les propietats rellevants sorgirà l’Univers de

casos. El nombre de casos possibles sempre serà 2n, on “n” és igual al
nombre de propietats rellevants
- 2 al quadrat = 4 (2 propietats rellevants)
Pas 6: De les normes aplicables sorgiran les solucions normatives de cada
cas
- Obligatori abonar
- Facultatiu (=opcional) abonar

A partir d’aquí, sorgeix la matriu de sistema jurídic

UC=Univers de Casos
UP=Univers de propietats
ON =Obres necessàries
BF=Bona Fe

Possibilitats de SN =Solució Normativa

Oa = obligatori abonar. En l’article 1, s’expressà 1 norma (N1)
Fa=facultatiu abonar. En l’article 2, s’expressen 2 normes (N2 i N3) = per
això serveix la interpretació de les normes, perquè d’un sol article es
poden extreure diferents significats o diferents normes

Llacuna (=buit legal) normativa = un cas possible no té una solució

normativa assignada en el nostre sistema jurídic. Ex: obra necessària però
feta a mala fe
Això és un problema perquè els jutges, tot i aquesta llacuna normativa, no
poden no donar una solució i per tant hauran de resoldre un cas sense
solució normativa. El que cal és detectar el problema

*No confondre llacuna normativa amb llacuna axiològica, que és una

qüestió valorativa, succeeix quan hi ha una solució normativa que no
m’agrada i hi ha una llacuna en relació al que a tu t'agradaria que digués el
dret i a una característica que el legislador no va tenir en compte en el
moment de crear la norma.

Contradicció en el sistema jurídic: quan en un mateix cas possible hi ha

dues solucions normatives incompatibles entre sí

Redundància: es produeix quan un mateix cas possible se li dona les

mateixes solucions = diverses formulacions que diuen el mateix = el
legislador és racional i llavors no és possible que hagi formulat la mateixa
solució normativa diverses vegades i, per tant, s’hauria de buscar una
interpretació alternativa per les diverses formulacions per no caure en la
redundància

Dinàmica dels sistemes jurídics: identitat i unitat =

Identitat: segons els juristes, es manté el mateix sistema jurídic malgrat els
canvis
Unitat:

- Sistema jurídic: conjunt d’elements amb una relació, cada vegada

que canvia algun dels seus elements (es deroga alguna norma o
s’afegeix alguna de nova), es canvia el sistema = es passa d’un
sistema jurídic 1 (Sj1) a un sistema jurídic 2 (Sj2). Els juristes diuen
que tot i que hi ha alguna cosa canvia, el sistema continua sent el
mateix i per això és important establir un altre nivell: es parla
d’Ordre jurídic
- ordre jurídic: per no caure en ambigüitats entre un sistema que
canvia i un que no canvia = es pot dir que amb els canvis d’elements
(noves normes o eliminació de normes), el sistema jurídic canvia
però pertanyen al mateix ordre jurídic (Oj). També es poden produir
canvis de l’ordre jurídic però els juristes segueixen dient que
segueixen dins el mateix sistema, aquest nivell s’anomena ordre
estatal
- ordre estatal (Oe): les normes pertanyen a sistemes jurídics, aquests
pertanyen a ordres jurídics i aquests pertanyen a ordres estatals
Com distingim un ordre estatal d’un altre? Problema de la unitat

DUES PERSPECTIVES D’ANÀLISI

- Perspectiva diacrònica:
Problema d’identitat: quan un sistema, ordre jurídic o ordre estatal segueix
sent el mateix?
Canvi de sistema = quan es passa de la dictadura franquista (que tenia un
ordre jurídic amb els seus sistemes jurídics) a la monarquia parlamentària i
canvia l’ordre jurídic però pertanyen al mateix ordre estatal, que és
l’espanyol

- Perspectiva sincrònica:
Problema d’unitat: quan existeix un ordre estatal diferenciat dels altres?

IDENTITAT:
- Quan canvien els sistemes jurídics?
Com els sistemes jurídics són conjunts de normes, llavors canvien quan
s’introdueix un nou element (promulgació) o se n’elimina un altre
(derogació)

- Quan canvien els ordres jurídics?

Amb un canvi il·legal de l’ordre jurídic existent = dictar una norma sense
seguir el procediment previst. Ex: s’ha passat d’un ordre jurídic democràtic
de la República de Weimar a un ordre jurídic autoritari amb el règim nazi
de Hitler

CONCLUSIÓ:
- El canvi il·legal de les normes no és ni condició necessària (hi pot
haver un canvi d’Ordre jurídic sense haver de saltar-se el
procediment) ni suficient (tot i saltant-se el procediment no sempre
hi ha un canvi d’ordre jurídic) del canvi d’ordre jurídic. Es necessita
un criteri de rellevància d’allò que canvia: criteris materials

UNITAT:
- Quan existeix un ordre estatal? = constitució d’un nou estat
Des del punt de vista del dret internacional es parla del principi
d’efectivitat (min 36)

Des del punt de vista de teoria del dret es fan servir els criteris d’existència
dels sistemes jurídics de Hart. L’ordre estatal si es donen 2 condicions, són
necessàries i suficients:
- L’existència d’una regla de reconeixement (és una qüestió de fet, si
ho fan o no ho fan) = fa que un ordre estatal sigui únic: certes
accions d’un determinat grup conformat pels juristes, sobretot els
jutges (encarregades d’aplicar la normativa de l’ordre estatal), en
relació a uns criteris compartits a l’hora d’identificar quines són les
normes que formen part de l’ordre = sense aquests criteris
compartits no hi ha un estat. Cada país té una regla de
reconeixement
- L’eficàcia de les normes identificades mitjançant la regla de
reconeixement = té relació directa amb el comportament de la
ciutadania: els ciutadans, en general, les compleixen i els jutges, en
general, les apliquen i si els ciutadans no les compleixen
adequadament, els jutges els sancionin

T5: LLENGUATGE I ARGUMENTACIÓ

Algunes nocions lingüístiques:

SIGNE/SÍMBOL (nosaltres ens trobem davant de símbols):

Signe:
- En relació al món natural. No hi ha acord humà (no és el rellevant)
sinó que el significat es descobreix. Ex: la presència de núvols ens fa
pensar en pluja

Símbol:
- És un llenguatge convencional (decidim quines paraules associar a
cada objecte). Hi ha una intervenció humana respecte el significant i
el significat. L’ésser humà assigna el significat. Ex: semàfor =
assignen un significat a la figura verda i a la vermella, etc.

Dins dels símbols hi ha els noms propis i les paraules de classe:

Noms propis:
- Representen només un objecte determinat. Inconvenients: no
podem conèixer tots els noms propis dels objectes, ni podríem
parlar-ne

Paraules de classe (tenen una funció més important, sobretot en l’àmbit

jurídic):
- Designen un conjunt d’objectes agrupats d’acord amb certs trets
compartits. Les classificacions són discrecionals: no hi ha classes
naturals.

FUNCIONS DE LES PARAULES DE CLASSE:

- Denotació o extensió (realitat): Objectes a què es refereix la paraula.
Ex: la paraula “ciutat” denota poblacions com Barcelona, París, etc.
- Connotació o intensió (Significat d’una paraula): trets que
caracteritzen …

AMBIGÜITAT:
Predica dels termes/de les paraules, perquè té dos o més significats
Cal distingir entre paraula i concepte (significat).
Una paraula és ambigua si expressa més d’un concepte, és a dir, si té més
d’un significat (d’acord amb l’ús que se’n fa en una determinada
comunitat). Es dubta quin és el significat més rellevant

Tipus d’ambigüitat:
- Homonímia: els diferents significats no guarden relació entre sí, i pel
context es pot saber quin és el significat rellevant. Ex: “banc”
- Sintàctica: degut a l’ordre de les paraules. Ex: frases de relatiu amb
més d’un antecedent.
- Altres (sol ser la més ): quan els diferents significats estan
relacionats entre sí. Ex: “interpretació” o “Dret”: com a sistema
jurídic, com a aspecte general, etc.

VAGUETAT: = textura oberta del llenguatge (tots els conceptes

potencialment poden tenir vaguetat)
Predica de l’àmbit del significat/dels conceptes.
Indeterminació de l’extensió d’un concepte en relació amb la seva intensió
= no sabem si
*Metàfora de la zona de penombra
Tipus:
- Extensional
- Intensional

Els conceptes poden ser potencialment vagues (=textura oberta del

llenguatge) perquè:
- No podem saber a l’avançada els trets que podrà tenir un objecte
- No podem triar unes propietats definitòries que serveixin per a
incloure o excloure tots els casos possibles

Hi ha una subclasse de conceptes jurídicament indeterminats de què

parlen els juristes, que són essencialment controvertits. Ex: “raonable”, el
significat d’aquest terme no és el mateix per a tothom
Trets definitoris:
- Són valoratius: amb valor positiu o negatiu. Si algú parla del terme
“democràcia”, en general té una connotació positiva
- Tenen una estructura interna complexa: amb concepcions que
competeixen entre sí defensant una manera d’entendre’ls
- Hi ha certs casos paradigmàtics!!

Conclusions sobre els conceptes vagues:

 - Tots els conceptes de classe ho són, ja sigui actual o potencialment
- Hi ha aspectes positius per fer una regulació adequada: permet una
adaptació del Dret als canvis a partir de successives interpretacions.
Ex: béns de luxe. Pot ser un element positiu per la regulació del
Dret, per incloure casos en la llei si cal en veure problemes de
vaguetat en lleis, per ex.
- Quan un cas cau en la zona de penombra o no és un cas
paradigmàtic, el llenguatge no ens dóna la solució. Cal emprar
arguments extralingüístics: raons
- Diferència entre discrecionalitat (el cas no es resol de forma
automàtica, el jutge té en compte diferents elements per aplicar les
normes jurídiques) i arbitrarietat (es resol de forma automàtica,
sense tenir en compte elements jurídics)

Llenguatge tècnic (és el llenguatge del Dret)/llenguatge formal (de les

matemàtiques i la lògica):
Tècnic:
- Les normes jurídiques es redacten en llenguatge tècnic (per la
seguretat jurídica no es redacta en llenguatge formal)
- Segueix sent llenguatge natural (no és aliè a la forma en què ens
comuniquem, redefineix termes ordinaris i els fa més precisos) = per
tant té els problemes que hem vist (d’ambigüitat i vaguetat)
- S’hi afegeixen definicions explícites, però això no acaba amb els
problemes. Ex: Art. 20.4 CP defineix legítima defensa amb aquests
trets: 1. Haver rebut una agressió il·legítima. 2. Necessitat racional
del mitjà emprat. 3. Manca de provocació prèvia
Formal:
- Tots els termes són definits explícitament. No hi ha ambigüitat ni
vaguetat. Ex: lògica formal

T6: LA INTERPRETACIÓ JURÍDICA: Alguns problemes conceptuals

Interpretació jurídica (atribuir significat a un text). Té una ambigüitat

anomenada procés/producte: ambigüitat en el pas del temps i en el
resultat.
- Interpretació com a activitat: els actes que són necessaris per tal
d’acabar atribuint significat a un text
- Interpretació com a resultat: el producte final d’aquesta activitat,
com per exemple una sentència
Quin és l’objecte de la interpretació jurídica: les normes o les formulacions
normatives?
- Norma: significat d’una formulació normativa, aleshores no té sentit
parlar d’interpretació de normes perquè seria com atribuir significat
al significat (la norma ja és un significat en relació a la formulació
normativa i, per tant, no té sentit atribuir significat a un significat)
Per tant, la interpretació jurídica consisteix a atribuir significat a
formulacions normatives/textos/enunciats.

Conceptes d’interpretació:
- Concepte d’interpretació restringit: la interpretació només cal fer-la
quan hi ha dubtes sobre el significat, en els casos que no fossin clars
i es tingués dubte (in claris non fit interpretatio). Per tant, només els
textos dubtosos serien objecte d’interpretació. El problema és com
podem saber si un context és clar o no és clar i si tinc dubtes sense
interpretar abans. Necessitem atribuir significat per saber si el text
és clar o no és clar
- Concepte d’interpretació ampli: tots els textos normatius han de ser
objecte d’interpretació i, per tant, s’ha d’atribuir-se significat a
qualsevol text normatiu. La raó per això i el problema del concepte
d’interpretació restringit és el següent: fins que no atribuim
significat a un text, no sabem si és clar o no

Abast de la interpretació jurídica:

- Problemes d’interpretació en sentit estricte: a l’hora d’atribuir
significat, sorgiran problemes que tenen a veure amb el llenguatge:
- Ambigüitat: sobre la paraula
- Vaguetat (intensional i extensional): no és sobre la paraula,
sinó que és un problema sobre la propietat dels conceptes
- Conceptes essencialment controvertits: textura oberta =
vaguetat potencial. A mesura que evolucionen, apareixen
nous conceptes que no se sap si s’han d’incloure a conceptes
ja existents o s’han de crear nous conceptes. Per exemple:
quan es va aprovar el matrimoni homosexual, aquest es va
integrar en un model familiar antic
- Problemes de construcció jurídica: es produeixen un cop els
enunciats normatius ja havien estat atribuïts significat, un cop ja han
estat interpretats. Per tant, no són problemes d’interpretació, sinó
posteriors que es poden anomenar problemes de construcció.
Tenen a veure amb problemes sistemàtics:
 - Contradiccions
- Llacunes normatives
- Redundàncies

T7: Concepcions de la interpretació jurídica:

Si el dret està determinat o està indeterminat!!!

Com entendre la interpretació jurídica, aquesta idea d’atribuir significat

què comporta. Diferents estudiosos del dret tenen concepcions diferents
per a això.

Com comparar les concepcions?

S’ha de trobar un element en comú a partir del qual fer versions diferents.
Les diferents concepcions es diferencien per la força dels enunciats
interpretatius.

Enunciats interpretatius: “F significa S”

- F: formulació normativa determinada
- S: significat definit

Les diferents concepcions de la interpretació jurídica s’anomenen:

- Cognoscitivista
- No cognoscitivista
- Intermèdia

COGNOSCITIVISTA: = el dret està determinat = hi ha una única resposta

correcta
Quan es fa un enunciat interpretatiu (“F significa S”), es fa una operació
consistent a detectar un significat que ja existeix i per tant, informa de que
el significat és el que estic donant. És una activitat de descobriment.

Això va acompanyat d’un seguit d’implicacions:

- Si trobo un significat, presumeixo que només té un significat = el
significat és unívoc. Per tant, les qüestions jurídiques tenen una
única resposta correcta
- Els enunciats interpretatius segons aquesta concepció
cognoscitivista són enunciats descriptius, que poden ser vertaders o
falsos, segons com es realitza la tasca de descobriment del significat.
 La veritat de l’enunciat interpretatiu depèn de la correspondència
amb aquest significat unívoc

Crítica: Aquesta interpretació jurídica sol anar acompanyada una

concepció essencialista (oposada a concepció convencional) del
llenguatge: sembla que busquem darrere les paraules alguna cosa que
hem de descobrir. Descobrir l’essència que amaga el llenguatge.
Ex: a l’hora d’aprovar o no el matrimoni homosexual, hi havia persones
que argumentaven que si s’aprovava, essencialment es perdia la concepció
del matrimoni (que ve de mater = mare i això implica maternitat i
procreació i, per tant, en el matrimoni es “necessita” la figura d’una dona
destinada a això). Aquest significat, per tant, s’atribueix etimològicament i
l’essència es troba en l’etimologia de les paraules.

Concepció associada al:

- Formalisme jurídic. Els formalistes entenen la distribució de l’Estat
segons que el poder legislatiu crea les normes i el poder judicial
aplica les normes que el legislador ha creat. Aquesta doble funció
(distribuïda entre el legislador i el jutge) feia que s’entengués (en el
s. XX) que el jutge podia fer una aplicació mecànica (no creativa) de
les normes que li venien ja dels legisladors, fet que es facilitava
gràcies a la codificació. L’únic que fa el jutge és saber de quin àmbit
es tracta i troba la norma en els llibres
- Dworkin. No és gens formalista. Segons Dworkin, l’activitat
interpretativa no és gens mecànica, fàcil ni senzilla però que malgrat
tota la complexitat només hi ha una resposta correcta, la qual han
de trobar els jutges (tot i que és un descobriment complicat)

La interpretació de les normes també implica una sèrie de problemes del

llenguatge (com contradiccions, etc.) i llavors l’aplicació d’aquestes per
part dels jutges no és tan mecànica sinó més aviat creativa. Així, els jutges
no volen que sembli que fan una funció que no els pertoca, una funció del
legislador en relació a les normes.

NO COGNOSCITIVISTA: = hi ha diverses adjudicacions que es podrien fer,

no existeix l’adjudicació correcta perquè hi ha diverses opcions. Permet
l’adaptació del dret a les condicions socials del moment
Neix per una insatisfacció respecte el formalisme jurídic de la interpretació
cognoscitivista. No és descobrir res, els enunciats interpretatius no són
descriptius. Hi ha un significat que s’estipula, tu decideixes el significat que
li dones. Estipulen que “F té el significat S”

Això implica un seguit d’implicacions:

- No hi ha una única resposta correcta abans de l'atribució de
significat per part dels jutges. Serà correcta perquè l’has decidit tu i
tu tens el poder d’interpretar-la
- Els enunciats interpretatius són estipulatius: no són susceptibles de
ser vertaders o falsos

L’activitat interpretativa no és de coneixement sinó de decisió. No estàs

limitat per res (cap naturalesa ni res)

Crítica: no tots els textos jurídics són radicalment indeterminats. Per tant,
els jutges sovint estan limitats per la pròpia norma i no tenen espai a
interpretar. Ex: la CE diu que la majoria d’edat s’assoleix als 18 anys, en
aquesta norma no hi ha espai per a la interpretació i, per tant, el significat
no l’estipula el jutge. Ex: Art. 12 CE

Concepció associada a:
- Realisme jurídic nord-americà. Neix amb alguns magistrats de la
Cort Suprema. No volen amagar la seva tasca dient que són
aplicadors de les normes dels legisladors, siguem realistes: la nostra
tasca també implica definicions estipulades i estem tot el dia creant.
Això no vol dir que la opinió pública no controli, però no volen
enganyar a la gent. Ex: es va declarar constitucional l’avortament i
després es va declarar inconstitucional. Des del punt de vista del
formalisme jurídic això és inexplicable. Des del punt de vista del
realisme jurídic es pot explicar, ja que poden canviar les majories i,
amb elles, la seva interpretació de les normes
- Guastini. Encapçala l’escola genovesa. Manté idees del realisme
jurídic nord-americà

INTERMÈDIA: = hi ha espais del Dret que estan determinats i, per tant,

tenen una única resposta correcta i, en canvi, hi ha altres espais d’aquest
que estan indeterminats que llavors no tenen una única resposta correcta.
L’activitat interpretativa no és només detectar un significat previ
(concepció cognitivista) o estipular el significat (concepció no cognitivista).
El que es tracta en aquesta concepció intermèdia és reconèixer que de
vegades es fa una cosa i de vegades l’altra
Implica un seguit d’implicacions:
- Interpretar pot ser una activitat cognoscitivista i de vegades no
depenent del cas
- Alguns enunciats interpretatius són susceptibles de ser vertaders o
falsos, d’altres no
- Existeixen respostes correctes per casos típics (fàcils), però no per
casos atípics (difícils)

Concepció associada a:
- Hart:
- En els casos típics hi ha una zona de certesa i això permet la
detecció del significat
- En els casos atípics hi ha zones de penombra (dubtoses) i no
queda res més que adjudicar el significat. En els casos de
vaguetat o en la zona de penombra, el jutge decideix. Primer
s’ha de reconèixer el significat i un cop reconegut cal que
s’explicitin les raons per les quals has fet la decisió que has fet

La discrecionalitat és inevitable però es pot separar de l’arbitrarietat

(prohibida en el nostre sistema jurídic): decisió arbitrària = no està
raonada, no es donen els arguments i les raons per justificat una
determinada conclusió o es donen raons no acceptables des del punt de
vista de la pràctica jurídica. És el que marca que una sentència sigui vàlida
o no jurídicament; es pot anul·lar una sentència perquè no s'ha exposat els
motius per la decisió d’aquesta (no és que no estigui ben argumentada
sinó que directament no està argumentada).
Amb això es clarifica la importància dels estàndards valoratius (morals,
socials, polítics…), ja que l’argumentació en el per què d’una sentència pot
implicar raons morals, socials, polítiques, etc.

T8: TÈCNIQUES INTERPRETATIVES: Tipus d’interpretació i arguments

emprats per a justificar-les

Arguments que els juristes accepten per tal de justificar determinades

interpretacions. Les raons que han motivat una sentència concreta s’han
d’explicar perquè es pugui criticar o revocar una sentència.

Tipus d’interpretació com a resultat:

 - Interpretació literal: el significat que té aquella expressió segons l’ús
que se’n fa en una determinada comunitat (la convenció lingüística
del lloc en què ens trobem). Cal precisar quina comunitat lingüística,
perquè pot ser molt general
- Interpretació correctora (restrictiva o extensiva): s’aparta de la
interpretació literal, aquest es pot ampliar o restringir. Per tant,
s’atribueix al text un significat diferent del que tindria segons l’ús
comú. Supòsits que segons la interpretació literal no estarien
inclosos: per augmentar la seva extensió o per restringir-la

Així, tota interpretació o bé és literal o bé és correctora.

ARGUMENTS PER TAL DE JUSTIFICAR LA INTERPRETACIÓ LITERAL:

Problemes i importància de la interpretació literal:
- El significat comú d’una expressió no sempre és unívoc ni precís,
poden haver-hi ambigüitats, vaguetats, etc. No cobreix bona part del
que ens agradaria
- Les regles gramaticals no sempre són clares. Ex: normativa dels
impostos dels tomàquets. Segons la comunitat científica
s’interpreten com a fruita però segons la comunitat dels parlants
“generals” s’interpreten com a verdura.
Importància en l’àmbit penal i en l’àmbit civil. De vegades s’obliga a fer una
interpretació literal:
Art. 4.1 CP: “Las leyes penales no se aplicarán a casos distintos de los
comprendidos expresamente en ellas”. Art. 1281 CC: “Si los términos de un
contrato son claros y no dejan lugar a dudas sobre la intención de los
contratantes se estará al sentido literal de las cláusulas” = in claris non fit
interpretatio

- Argument a sense contrario: només en una de les versions

justificaria una interpretació literal. Normalment és un argument
creador de normes i, per tant, correspon a la interpretació no en
sentit estricte, sinó a l’àmbit de la construcció jurídica.
Concretament s’empra per integrar llacunes. Ex: un home que
estava fent el servei militar obligatori va ser tancat en un calabós.
L’art 25.3 de la CE estableix que “L’Administració Civil no podrà
imposar sancions que (…) impliquin privació de llibertat”. Ell va
reclamar això però l’argument del TC és que a senso contrario de
l'Administració Civil (és a dir, tot allò que no és l’Administració Civil,
com en aquest cas, l’Administració Militar) sí que pot fer-ho.
És un argument que pot ser usat pels juristes, és un argument creador de
normes, que integra llacunes.

- Argument ad absurdum: és diferent si s’utilitza en lògica formal o

informal. En lògica formal “absurd” significa “contradictori”. En
lògica informal, cal prescindir dels significats que porten conclusions
irraonables o contràries al sentit comú. = implausible o irraonable
Ex: la paraula “inviolabilitat” del Rei en l’Art. 56 CE, després de l’abdicació
del rei Joan Carles I, que podria ser titllada d’absurda.
Amb la reducció a l’absurd s’estaria fent una interpretació restrictiva a la
paraula.

- Argument pragmàtic: no té a veure amb que la conclusió d’una

interpretació sigui absurda o irraonable sinó amb descartar aquelles
interpretacions d’un text que porten a efectes indesitjats, que fan
que la interpretació faci una situació d’ineficàcia o ineficència. Per
tant, cal atribuir un sentit que permeti a la formulació normativa
interpretada ser més eficaç o eficient. Sinó, es generarien uns
efectes en el món que serien indesitjables
Ex: abans, amb l’IRPF, s’havien de fer les declaracions en funció de si una
persona estava casada o si no tenia parella. Amb això, els qui feien la
declaració casats pagaven més pel sol fet d’estar casat = discriminació per
raó de matrimoni. Això es va considerar que vulnerava l’Art. 14 de la CE
(sobre la discriminació).
No hauria de ser rellevant el fet d’estar casat o no per pagar els impostos
d’IRPF.
Hi va haver una demanda perquè l’Estat retornés els impostos que havien
pagat de més la gent casada més els interessos corresponents. El Tribunal,
a més, va confirmar que es vulnerava l’Art. 14 de la CE des d’un principi,
però finalment va introduir l’argument pragmàtic (que va negar la seva
interpretació que havia fet durant tota l’estona): però què pot passar si
l’Estat ha de tenir tanta despesa. Per un argument pragmàtic, això
conduiria a una situació d’ineficàcia: l’Estat podria entrar en fallida.

T6: APLICACIÓ DEL DRET

No es podrà produir cap aplicació del Dret sense una prèvia interpretació.
Abans de poder aplicar normes s’han de fer normes, fet que implica
necessàriament una interpretació prèvia. Això no vol dir que tota
interpretació condueixi a l’aplicació del dret ja que tothom pot interpretar.
Ex: jo puc interpretar una possible interpretació d’un article de la CE però
no estic fent que s’apliqui.
L’aplicació la podran fer els òrgans jurídics corresponents (l’Administració i
el Poder Judicial), tothom pot intepretar però no aplicar el dret.

S’anomena aplicació a aquella l’activitat que fa que justifiqui una decisió

concreta a partir de passos generals (una activitat que elabora unes
premisses, normatives i fàctiques, per tal d’arribar a una conclusió:
veredicte) i al mateix temps (que és una ambigüitat procés/producte)
també s’anomena aplicació al resultat d’aquesta activitat (ex: una resolució
judicial com podria ser una sentència).

L’objecte d’aquest tema (i en el que ens centrarem) és l’aplicació del dret

com a resultat, per saber si una sentència està justificada de manera
adequada i correcta, integrant les premisses i la conclusió a la qual s’arriba
a partir d’aquestes.

*Esquema PWPoint
Justificació de les decisions judicials. Perquè una decisió judicial estigui
justificada es necessitaran 2 tipus de justificacions:
- Justificació interna: no sol generar problemes quant a l’aplicació del
dret
- Justificació externa: és la justificació de les premisses. Si les
premisses estan adequadament justificades amb bones raons.
Aquesta és la que porta més problemes en relació a l’aplicació del
dret
- Justificació premissa fàctica:
- Problemes de prova
- Problemes de qualificació
- Justificació premissa normativa:
- Problemes d’interpretació en sentit estricte
- Problemes de determinació de la norma aplicable

Justificació interna: consisteix en veure si la conclusió d’un argument

jurídic deriva de les premisses normatives i fàctiques. Les resolucions
s’anomenen interlocutoris. Veure si la conclusió se segueix de les
premisses
Ex de justificació interna: és un sil·logisme judicial:
- Premissa normativa: si X comet un robatori, cal tallar-li la mà
 - Premissa fàctica: X ha comès un robatori
- Conclusió: a X cal tallar-li la mà
Es podrien produir problemes de falta de justificació interna (perquè per
error pot passar que la conclusió no derivi de les premisses. Per exemple:
si per les proves no ha quedat clar que X hagi comès el robatori, llavors la
conclusió no podria ser que cal tallar-li la mà).

Per a la justificació interna és necessària la:

Justificació externa: que les premisses que s’utilitzin també estiguin
justificades. No té a veure amb la lògica formal (amb els sil·logismes), com
si que succeeix amb la justificació interna (que no implica justificació
jurídica sinó només validesa lògica) sinó amb controlar la correcció o
solidesa de les premisses, és a dir, cal que hi hagi justificació jurídica.
Quan estan justificades aquestes premisses?
- Quan la premissa fàctica expressi una proposició vertadera
- Quan la premissa normativa sigui una norma aplicable al cas concret
Cal que la decisió es correspongui amb els fets

- Justificació de la premissa fàctica (dins de la justificació externa).

Problemes de prova:

La justificació externa topa amb una sèrie d'obstacles o limitacions. Hi ha

límits a l’hora d’assolir la veritat de les premisses fàctiques, hi ha 2 tipus de
limitacions:
- Límits normatius: no qualsevol accés a la veritat està justificat des
del punt de vista jurídic. Les proves judicials (les proves que es
plantegen en el procés judicial) tenen una sèrie de regulacions que
es recullen en funció del procediment que se segueixi:
- Si s’admeten determinats mitjans provatoris o no (per
exemple: si s’admeten testimonis o no en un determinat
procés judicial). Si hi ha alguns mitjans que no es poden usar
normativament perquè no s'accepta llavors hi ha un límit
- El termini de temps i la forma en què es pot presentar una
prova (s’ha de presentar en el moment que toca i de la forma
en què s’accepti)
- Valoració de la prova: el jutge ha de donar una valoració de
les proves que es presenten, han de ser valorades pel
Tribunal. Si efectivament allò que ha explicat el testimoni és
veritat, etc. Aquí juga un paper les presumpcions ja que el
dret estipula que en determinades circumstàncies es
 presumirà la veritat d’una situació. Per exemple: si no hi ha
tantes proves com per declarar culpable a algú, es presumirà
innocent, tot i que potser les proves d’innocència no siguin
tampoc del tot suficients.
= el jutge ha de valorar la credibilitat de les proves
presentades, com per exemple del que està dient el testimoni

- Límits epistèmics: límits que, al marge de les normes, són límits d’accés/
de saber la veritat. Per exemple: el jutge no sap què ha passat realment
(perquè no ha presenciat els esdeveniments) i està supeditat a allò que es
presenti com a prova. Els jutges i els tribunals no tenen un accés directe a
la veritat i, per tant, s’han de refiar de les proves presentades per les parts.
Amb aquestes proves que es presenten, cal distingir com funciona
l’argumentació del jutge que justifica la seva decisió i el seu raonament
entre (raonament a partir de les proves):
- Concepció deductivista (deducció): pròpia de la lògica formal
(matemàtiques). Quan la conclusió se segueix necessàriament de les
premisses.
Ex: “p” es considera provada en base a la prova “e” NOMÉS si “p” es pot
deduir lògicament d’”e”. Per tant, la relació entre les proves que es
presenten i la premissa fàctica és de deducció lògica
- Concepció inductivista (inducció): pròpia de les ciències
empíriques, la inducció no és un argument lògicament vàlid, ja que de les
premisses no es dedueix necessàriament la conclusió. Per molt que uns
esdeveniments hagin succeït sempre d’una determinada manera, això no
vol dir que segueixi sent així en aquest cas concret (problema de la
inducció). La inducció el màxim que pot garantir és una probabilitat (que
pot ser un índex de probabilitat baix, intermig o alt). La relació entre la
prova presentada i la premissa fàctica és una probabilitat.
Ex: “p” es considera provada en base a “e” NOMÉS si “p” és altament
probable en relació a “e”

La deductivista porta a més certesa que la inductivista, amb la qual el

màxim que es pot trobar és un cert grau de probabilitat i es justifica una
conclusió perquè és altament probable que hagi succeït X.

En realitat, el procés que se segueix en l’àmbit de la prova i amb el qual

s’argumenta és amb una combinació d’inducció i deducció: Es parteix d’un
procés d’inducció (que no dona una certesa de quina serà la conclusió. Si
es diu que sempre que algú presenta un argument amb convicció està
dient la veritat, res no assegura que en aquest cas si el testimoni presenta
uns arguments amb convicció estigui dient la veritat. És un procés
d’inducció en relació a que dona una probabilitat de que allò sigui cert. És
probable que la premissa fàctica sigui vertadera. El procés d’inducció no és
la decisió final del jutge perquè la probabilitat no justifica una decisió final.
Per ex: el Codi Penal no diu que si una persona és probable que hagi matat
una altra ha de ser condemnat, sinó que serà condemnada si una persona
ha matat una altra). D’aquest procés d’inducció s’infereix (s’indueix) una
mena de regla general i a partir d’aquesta regla general es pot fer un
procés de deducció. Això es repeteix.
El jutge ha de fer l’argumentació incorporant la prova en relació a si
l’accepta o no l’accepta.

Alguns problemes concrets sobre això:

Problemes de prova que afecten a les premisses fàctiques:

- Una proposició pot ser vertadera en un àmbit jurídic concret i falsa

en un altre?
Ex: cas O.J. Simpson. Va trobar la seva dona amb un amant i els va matar
als dos. En el judici, després de presentar les proves, va ser declarat
innocent en l’àmbit penal. Els familiars de la dona i l’amant, un cop
declarada aquesta sentència, van anar a l’àmbit civil per demanar
responsabilitat civil (demanda civil) pels mateixos fets pels quals aquesta
persona havia estat declarada innocent en l’àmbit penal. En l’àmbit civil se
li reconeix que Simpson ha de pagar una indemnització als familiars per
haver matat a la dona i a l’amant.
En lògica, o bé Simpson ha matat a la seva dona i a l’amant o no ho ha fet.
Són sentències contradictòries.

Es va considerar una aberració jurídica des del punt de vista de la lògica,

que es basa en el principi de no contradicció.

Situacions com aquesta provoquen que s’elevi l’estàndard de prova: s’eleva

el mínim per poder considerar com a vertadera la premissa fàctica. Hi ha
estàndards diferents en diversos àmbits processals diferents. En l’àmbit
penal hi ha més estàndards de prova, més exigents, (perquè s’està jugant
amb temes més seriosos com la vida) que per exemple en l’àmbit civil.
En relació a aquest tema, hi ha un problema amb el que se sol dir que una
cosa és la veritat i l’altra és la veritat processal (que és la que compta pel
dret = si els fets s’han donat i les proves coincideixen amb els fets).
El que interessa és treure-li la paraula “veritat” (a veritat processal) i la
probabilitat que hagi succeït aquell esdeveniment.

Els processalistes fan una distinció entre prova directa (té a veure amb un
patrimoni que explica els fets, no és cert que la prova directa no exigeixi
raonament explícit o implícit que el jutge doni d’aquella prova: quina
credibilitat li dona, etc. ) i prova indirecta (ex: testimonis de referència: un
individu que no ha estat allà però ha sentit algú que explicava
l’esdeveniment que havia estat allà).

Problemes de qualificació: com es qualifiquen els actes i com es trien uns i

no uns altres.
Deriven de la vaguetat del llenguatge natural

Els actes que ha comès una persona d’han de descriure en funció d’algun
criteri. Com se seleccionen els elements que són rellevants? En la
descripció dels fets se seleccionen alguns actes i altres es descarten.
Per exemple: la definició de robatori dona uns trets que es consideren
rellevants per saber si algú ha comès un robatori o no.
Ex: segons el tipus de delicte, pot ser rellevant o no l’alçada de la persona.

Com se seleccionen els elements que són rellevants?

Es trien en funció de les definicions que dona el Codi Penal, que marquen
el que interessa en cada tipus de delicte.
= En la premissa fàctica necessàriament es necessita qualificar els fets en
relació a quins interessen i quins no.

COPIAR DIAPOSITIVA ÚLTIMA

JUSTIFICACIÓ DE LA PREMISSA NORMATIVA:

La premissa normativa estaria justificada si expressa una norma aplicable

al cas (que pot coincidir o no amb normes que pertanyen al sistema, o no).

Problemes en trobar (de determinació) la norma aplicable:

S’ha de distingir entre dos conceptes tècnics:
 - Una norma jurídica N és aplicable a un cas C en relació amb un
sistema jurídic S NOMÉS si hi ha una segona norma (N’), que
pertany al sistema S, que obliga/faculta a un òrgan jurídic O a
resoldre el cas C basant-se en la norma N
- Una norma N pertany al sistema jurídic S en 2 circumstàncies:
- Si es deriva lògicament d’una norma que pertany al sistema S
- Si ha estat promulgada segons el que disposa una norma de
competència que pertany al sistema S
Per tant, com a sinònim de “norma que pertany al sistema” es pot usar
“norma vàlida en el sistema”.

= La norma considerada aplicable ho serà en relació a una altra que

obligarà o donarà la facultat a un òrgan jurídic a aplicar-la en aquell cas
concret

Es poden donar 4 supòsits diferents:

1. Norma que ni pertany ni és aplicable al sistema (no compleix cap
dels dos requisits)
2. Norma que compleix amb els dos: aplicable i que pertany al sistema
3. Norma que pertany al sistema però no és aplicable
4. Norma que és aplicable però no pertany al sistema

Cas 3: Normes que pertanyen al sistema però que no són aplicables amb
relació al sistema (S)
- Casos de la vacatio legis: norma promulgada segons el procediment
previst per S (pertany a S) però que no sigui d’aplicació immediata
(deixar un període de temps entre que es promulga i la possibilitat
que els jutges puguin aplicar aquesta norma perquè la gent
s’assabenti d’aquesta nova norma), és a dir, encara no ha entrat en
vigor i, per tant, NO és aplicable.
- Es va aplicar, en el seu moment, una vacatio legis
suficientment àmplia (de 5 anys) pel canvi de graduar-se en la
carrera de Dret i poder exercir d’advocat immediatament a
haver de fer un màster i un examen estatal per poder exercir
perquè els estudiants de Dret que estaven a mig curs i havien
entrat sense aquella idea no protestessin pel canvi. Aquesta
nova norma, per evitar una contradicció normativa, hauria
d’entrar en vigor si l’anterior era derogada.
- Casos de contradiccions normatives: dues normes són vàlides
perquè en el seu moment s’han promulgat mitjançant el sistema
 corresponent però que no poden ser aplicades al mateix temps, en
el mateix supòsit. Per exemple perquè una obliga una conducta,
mentre que l’altre la prohibeix. Les dues normes són vàlides quant a
que les dues pertanyen al sistema, però en aquell cas només una
d’elles serà aplicable en valoració del jutge corresponent.
- Ex: aplicació en cas de conflicte de principis (Dworkin, que
distingeix entre regles i principis):
Les regles s’apliquen en la forma de tot o res (una és derogada si
s’aplica l’altra)
Els principis s’apliquen de forma ponderada, segons el “pes” que
tinguin en l’argumentació del cas concret. A través del mecanisme
de la ponderació dels principis (s’escull quin principi preval en aquell
cas), es vol trobar la regla (en funció del principi escollit com a que
preval) que seria aplicable en el cas concret
Ex: dret a la intimitat/llibertat d’informació.

Cas 4: Normes que no pertanyen al sistema però que són aplicables

amb relació al sistema (S)

- Segons el criteri de la norma més favorable l’aplicació de

normes penals ja derogades (Art. 2 CP: el jutge té la obligació,
en cas de trobar-se amb diferents normes que afecten a un
mateix supòsit, d’aplicar aquella més favorable a l’acusat). Ex:
una persona comet un delicte penal al gener però serà jutjat
al desembre, el CP fa 2 modificacions sobre l’article aplicable
en aquell cas entre gener i novembre. El jutge ha de
considerar quina norma aplicarà (encara que hi hagi dues
anteriors derogades) = de vegades s’han d’aplicar normes que
no pertanyen al sistema EN AQUELL MOMENT
- De vegades els jutges estan facultats o obligats a aplicar altres
normes que no pertanyen al sistema (quant a que el sistema
jurídic és propi d’un ordre estatal) d’altres països en Dret
Internacional privat, d’acord amb allò que estableixen les
normes de conflicte = que obliguen o faculten a aplicar
normes estrangeres.
Ex: dues persones en un conflicte que ha succeït en un país
concret, com Espanya, cap d’elles té la nacionalitat espanyola. Una d’elles
pertany a la UE i l’altra no. En aquest cas, hi ha un problema a l’hora de
saber quina legislació aplicar
 - Integració de llacunes normatives: per resoldre les llacunes
normatives. En cas de llacuna normativa, el jutge no es pot
abstenir del cas (principi del non liquet) sinó que acaba
donant una solució al cas posant una norma la qual no
apareix en el sistema. En aquest supòsit, es podria dir que el
jutge està autoritzat a aplicar una norma, que per definició de
llacuna, no pertany al sistema.

La tasca dels jutges en l’aplicació del Dret:

Supòsits de discrecionalitat judicial (arbitrarietat no) i tècniques emprades

en cada supòsit:
- Límits propis del llenguatge natural, com casos de vaguetat =
tècniques interpretatives extralingüistiques = arguments int (això
clarament diu això NO)
- Existència de contradiccions normatives = criteris de resolució
d’antinòmies (sempre i quan serveixin)
- Conflictes entre principis = ponderació de principis
- Llacunes normatives = arguments a contrario i analògic

HA AVANZADO BASTANTE!!!

RELACIÓ ENTRE DRET I MORAL

Primera diapositiva hecha

Segunda:
IUSNATURALISME CLÀSSIC:
Tesi: una norma immoral (contrària a la moral típica, segons els
iusnaturalistes contrària al natural) no és jurídica. És immoral si és
contrària al Dret Natural.

No neguen la tesi de les fonts socials, segons la qual el Dret és producte

d’accions humanes. El Dret es pot fixar amb les conductes humanes i
socials i no es necessiten aspectes morals. Depèn (i és l’únic en què s’ha de
fixar l’atenció) de les conductes de cada societat.
Els iusnaturalistes parteixen d’una dicotomia entre el Dret Natural i el Dret
Positiu (amb la tesi de les fonts socials). Per identificar el Dret Positiu
necessiten la tesi de les fonts socials, tot i que ells van encara més enllà
amb el Dret Natural.

3 versions del Iusnaturalisme clàssic. D’on surt el Dret Natural?

1. Naturalesa (Aristòtil): els primers posicionaments no són positivistes
sinó naturalistes. El Dret Natural ve de la naturalesa (com el cosmos)
i llavors el Dret Positiu no pot ser contrari perquè llavors suposaria
que aquest aniria en contra del que és natural de les coses. El
contingut del Dret Natural el trobarem en la naturalesa.
2. Naturalisme Teològic (Edat Mitjana): el Dret Natural prové d’un
ésser sub empíric = Déu, que ens diu què és el que està bé i què és
el que està malament. Té una saviesa total i això el fa infal·lible en
matèria natural
3. Racionalista (Contractualisme modern): es justifica amb el
naixement de l’Estat modern. Abans de que existeixi l’Estat, tothom
té uns drets que l’Estat ha de respectar. L’Estat es legitima amb el
respecte als drets naturals (a la vida, a la llibertat i a la propietat). Si
l’Estat no els respecta, es converteix en tirà i les persones llavors
tenen el dret a reberl·lar-se. Aquests drets naturals es coneixen a
través de l’ús de la raó. Tots els éssers humans tenim una
característica comuna: poder fer ús de la raó. Dins de la mateixa
versió racionalista, hi ha diferents autors que li donen un contingut
diferents (com Hobbes i Rousseau)
Avui dia, podem trobar defensors d’aquestes 3 versions

Membre destacat del Iusnaturalisme Teològic = Tomàs d’Aquino.

El Dret Natural depèn de la voluntat divina. Estableix que les normes
jurídiques procedeixen del Dret Natural (DN) i no el contradiuen pels
diferents “mètodes”:
- Derivació : agafo un principi de DN i faig una injerencia deductiva.
Per exemple: el principi del DN “pacta sunt servanda” = els pactes
s’han de complir. D’aquest es deriva que s’han de complir els
contractes en els quals tens unes obligacions (ex: contracte de
lloguer)
- Especificació d’una de les maneres de complir el principi: li dona
utilitat al legislador (a través del mètode de derivació tothom podria
deduir normes jurídiques de principis de DN), i especifica una de les
maneres de complir a partir del principi del DN que hi hagi.
 Exemple: del principi de no posar en risc la vida de les persones, no
es deriva deductivament que, per exemple, a Barcelona el límit de
velocitat dels cotxes és de 50km/h. Per a això es necessita una
especificació, una persona que exerceixi de legislador per fixar la
manera en què es complirà aquell principi. Ho ha d’esepcificar algú
que tingui el poder i la legitimitat de fer-ho

Problemes amb el Iusnaturalisme Teològic de Tomàs d’Aquino:

1. Com identifiquem el DN?
2. Aplicar el test a cada norma va contra les nostres intuïcions: la idea
de passar un test aplicat a cadascuna de les normes. Les normes han
de passar una per una per un test i queden eliminades si no el
passen. S’hauria de fer el test com a sistema en general i no
analitzar cadascuna de les normes individualment

Un altre membre del Iusnaturalisme és Lon L. Fuller amb la tesi següent de

la moral interna del dret: “Tot dret positiu, pel sol fet de ser dret positiu, té
un valor moral (la “moral interna del dret”): el dret ha de servir de guia
dels comportaments. Per tant, les seves normes han de ser: generals, no
retroactives, etc. ”.
Fuller parteix d’una premissa indiscutible en relació a que el dret serveix
per motivar el comportament de les persones. Llavors tot dret/sistema
jurídic ha de tenir un seguit de característiques formals que se segueixin
del fet que el dret ha de motivar el comportament de les persones: han de
ser normes generals (dirigides a un conjunt d’individus), han de ser
públiques, no han de ser retroactives, etc. Aquestes característiques tenen
valor moral i llavors tots els sistemes jurídics tenen valor moral.

Problemes amb el Iusnaturalisme de Fuller:

1. Contraexemples: no és cert que els sistemes jurídics no tenen
normes retroactives (el nostre sistema jurídic, per exemple, està
obligat a aplicar aquella més favorable), tot i que aquestes, d’acord
amb el que diu Fuller, no motiven cap comportament. La raó per la
que hi són és per justícia = l’aplicació d’unes normes retroactives no
em motiven cap comportament perquè jo ja he comès l’acte. També
hi ha els casos de responsabilitat indirecta: les normes ens fan
responsables en relació a actes que hem realitzat. Els de
responsabilitat indirecta: se’t fa responsable a tu per actes que no
has fet tu. Per exemple: si un menor realitza un acte, els pares o el
tutor seran qui en siguin responsables. Un acte de responsabilitat
 indirecta també és tot aquell relacionat amb les assegurances = no
em motiva cap comportament meu perquè és una acció que no he
fet jo.
Fuller pot reconduir la tesi, per salvar-la, dient que les característiques són
del sistema en general, no de cada norma concreta = el sistema jurídic en
general intenta motivar el comportament de les persones

2. Els trets no són necessàriament característics de la justícia, sinó de

l’eficàcia (la seguretat jurídica)

Posició de Ronald Dworkin. Tesis: HO EXPLICA MÉS ENDAVANT!!!

1. El dret com a integritat
2. El concepte interpretatiu de dret

Posicions iuspositivistes. El iuspositivisme

Autor italià del s.XX: Norberto Bobbio. Fa una distinció que té a veure amb
com es pot entendre el positivisme, diu que hi ha 3 maneres d’entendre el
positivisme:
- Entendre’l com un mètode (la majoria de positivistes es posicionen
aquí) = positivisme metodològic (s’anomena així però no és una
classe de positivisme): el positivisme és un mètode (tots els
positivistes coincidirien en això), un mètode de com s’identifica el
dret. No s’ha d’analitzar la moral sinó el Dret Positiu com a mètode
d’aproximació a l’estudi del dret. Teoria de Locke de que les normes
no s’entenen des de l’experiència i els sentits sinó ordenant el món
en categories. Llavors, per entendre les categories del món ho he de
fer a través de les categories pròpies dels juristes. Exemple: si algú
s’atura davant un semàfor en vermell no és simplement per
causa-efecte sinó perquè sap que si no s’atura rebrà una sanció (això
ho sap la persona a través de les categories dels juristes). Tot i
identificar el dret, no tens per què complir-lo
- Entendre’l com una teoria (teoria pura) = no l’ha explicat?
- Entendre’l com una ideologia = positivisme ideològic. Un cop
identificat el dret com a Dret Positiu, llavors tens el dret d’obeir-lo

AQUESTA DISTINCIÓ ANTERIOR SERVEIX PER L’ÚLTIM SEMINARI

La tesi de la separabilitat:
La tesi de la separabilitat: negació de la tesi “La determinació d’allò que el
Dret sigui no depèn de la seva adequació a la moral”. La negació es dona
en 3 tesis diferents:

1- La primera tesi dona lloc al positivisme exclusiu/excloent. Autor

destacat: Joseph Raz.
Interpretació de la tesi de separabilitat: “La determinació d’allò que el Dret
sigui NO POT DEPENDRE MAI de la seva adequació a la moral”. Argument
de l’autoritat que usa Raz:
- Tenim autoritat respecte certes persones o matèries (temes).
Exemple: el teu pare o mare t’autoritza a anar a una fets però amb la
condició de tornar a les 3. Si tornes més tard perquè creus que les
teves raons per quedar-te més tard de les 3 són de més pes que les
seves. El que és segur, per Raz, és que el teu pare o mare no té
autoritat sobre tu. Igualment, si tornes abans de les 3 perquè t’estàs
avorrint en la festa, tampoc té autoritat sobre tu. L’autoritat no
consisteix en que algú faci allò que tu vols que faci. Distinció amb el
poder: tens unes qualitats que permeten que facin allò que tu vols.
L’autoritat es té perquè te la reconeixen els altres, sinó te la
reconeixen llavors no la tens. Si s’utilitza el balanç de raons (col·locar
el que t’ha dit el teus pare o mare amb les meves pròpies raons en
una mateixa balança, llavors les seves raons entren com una raó
més). Reconèixer l’autoritat és fer allò que t’han dit que facis per
l’única raó de que t’ho han dit. Raz anomena “raó excloent”:
reconèixer l’autoritat d’algú és que aquesta persona dicta raons
excloents, que no entren en la mateixa balança que les raons que jo
considero = no tenen el mateix pes. Si no hi ha raons excloents, no
hi ha autoritat.
Argument sobre el Dret: El Dret pretén tenir autoritat. Cap sistema jurídic
renuncia a tenir autoritat sobre els ciutadans. L’autoritat ha de ser
reconeguda. El Dret té poder però pretén tenir poder autoritari. Exemple:
parar-se davant un semàfor vermell amb la raó de que així ho diu la norma
= estàs reconeixent l’autoritat de la norma.
Raz argumenta la tesi de la separabilitat d’aquesta forma perquè diu que si
el Dret depèn d’allò que sigui la moral crítica, cada vegada que es fa una
norma hauré de fer un balanç per entendre les raons del legislador per fer
aquesta norma = no s’està tractant al legislador com a autoritat = el Dret
perd l’autoritat. A partir del que dicta el legislador, el destinatari posarà en
un balanç les raons per entendre/posicionar-se respecte la norma = no té
autoritat
Problemes:
- Tot i que Raz digui que això no pot ser així, què passa amb les
continues remissions a conceptes morals que hi ha en els nostres
ordenament jurídics? Per exemple, en la CE hi ha normes en
referència a la moral (dret a la llibertat,….)
- La remissió a la moral, sempre obre la porta a la discrecionalitat?
Recordem que la vaguetat implica que alguns casos són clars.
Impedeix discutir sobre el Dret i identificar què és i què no és
- Confusions per no fer distincions de Bobbio: entre positivisme
metodològic i ideològic (no teòric). Metodològic: el que és un
mètode d’aproximació al que és el Dret. Ideològic: segons la
ideologia es decideix complir amb el Dret o no???? Jo puc identificar
que un Dret és injust però això no treu que hi hagi principis que es
basin en la moral crítica

T7: LA TEORIA DEL DRET DE RONALD DWORKIN

La tesi de la connexió necessària, segons la qual la determinació d’allò que

el Dret sigui depèn de la seva adequació a la moral, es concreta en aquest
autor en 2 tesis:

1. Connexió que es produeix per via interpretativa: concepte

interpretatiu del Dret
2. El Dret com a integritat

1-
Tesi a partir de 3 premisses:

- El Dret d’un país està format per regles i principis

- Els principis jurídics no s’identifiquen només pel seu origen (com les
regles), sinó pel seu contingut. A través de l’origen es poden
identificar les regles, no els principis.
- Aquest contingut forçosament té components morals. No es poden
identificar els principis si no és per una discussió de caràcter moral.
Inevitablement, per identificar el Dret, es fa referència a la moral

Però com s’identifiquen els principis jurídics?

Dworkin sosté que, a diferència de les regles, els principis jurídics no es
poden identificar mitjançant una regla de reconeixement com la que
postula Hart, però es “descobreixen i no s’apliquen retroactivament”
(Riggs vs. Palmer).
El Dret està format per principis, tot i que aquests siguin implícits. Cas de
Riggs vs. Palmer, els jutges no es van conformar amb regles. No hi havia
cap regla que digués que per assassinat no es pot heretar l’herència. Pels
jutges seria injust que l’home que havia matat al seu avi, heretés el que li
tocava del testament. Es reconstrueix el Dret per descobrir/extreure un
principi jurídic, que s’explicita, i que inevitablement té a veure amb la
moral.

Els principis tenen la funció molt important de constituir la justificació

moral i política del Dret vigent.
Per aquesta raó, per tal d’identificar els principis, s’ha de reconstruir una
teoria que els faci coherents moralment (en relació a un sistema que
pretén ser just, etc.) dins del sistema jurídic. Els principis han d’explicar
també la coherència amb el pas del temps de les institucions i l’encaix en
la justícia.
Això portà a la teoria del Dret com a integritat.

2- El Dret com a integritat

*Persona íntegra en alguna activitat (per entendre el concepte): es valora

positivament, una persona que amb el pas del temps sempre ha estat
íntegra/sempre ha actuat d’acord amb els principis en aquella activitat.
Integritat: virtut fonamental d’una comunitat. Té aquestes funcions:
- Facilita els criteris per construir la millor concepció del Dret.
Dworkin diu que “promou l’autoritat moral per legitimar l’ús del
monopoli de la força física” = l’ús de la força física s’ha de legitimar.
Hi ha d’haver alguns principis i que en tota l’actuació de l’Estat es
respectin = aquests principis el legitimen
- Orienta la cerca de la millor solució als casos difícils (com Riggs vs.
Palmer). Els jutges, en relació a què feia més coherent el sistema
jurídic nord-americà, i d’acord, per tant, amb els principis van
resoldre el cas d’aquella forma
- Facilita la realització dels principis de justícia i igualtat, tant per les
decisions dels jutges com dels legisladors

Símils:
 - La novel·la en cadena: és com una novel·la que van començar els
pares fundadors. Els que escriuen posteriorment en aquesta novel·la
han de ser coherents. La coherència es concreta en no apartar-se,
però sempre vist des de “la millor llum” = des dels principis morals
- Figura del jutge Hèrcules: figura d’un jutge ideal que apliqui tot això:
unes teories políticomorals que donin coherència al sistema jurídic i
que respecti els principis de justícia i igualtat. Metàfora de que no
tothom arribarà a ser com Hèrcules, que indica que la tasca de jutge
és molt complexa

Crítiques:
1- Com identifica una pràctica social com a jurídica?

Per a Dworkin, el Dret té a veure amb “la millor interpretació constructiva

de la pràctica jurídica de la comunitat?”
a) Si s’aplica la definició que dona el propi Dworkin, l’argument és
circular. Perquè algú pot saber que és una pràctica jurídics si no sap
que és el Dret?
b) Si no, aleshores cal una regla de reconeixement per seleccionar
quines pràctiques socials no són rellevants per a la pràctica jurídica,
però això és justament el que Dworkin rebutja

2 - Sosté una tesi descriptiva o prescriptiva?

Dworkin diu que la seva tesi és tant una cosa com l’altra (és al mateix
temps descriptiva com prescriptiva). Diu que així actuen el jutges o que
així haurien d’actuar els jutges

a) Si fos una descripció (=tesi descriptiva) del que fan els jutges o els
legisladors, la descripció és falsa perquè aquests no actuen com ell
explica. Que postuli un jutge imaginari com Hèrcules és precisament
un contra exemple que ell mateix ofereix, perquè diu que no hi ha
un jutge de carn i ossos que actuï d’aquesta manera
b) Si fos un ideal regulatiu (=tesi prescriptiva), els jutges i legisladors
haurien d’intentar ser com Hèrcules sabent que no hi arribaran mai.
La societat nord-americana és pluralista (formada per molts ideals i
visions diferents), com es decideix quina és la millor concepció
política d’entre totes les que coexisteixen (liberal, conservadora….)