1.

ELS USOS DEL LLENGUATGE I LES NORMES JURÍDIQUES

Característiques pròpies del llenguatge jurídic:

Diferenciació d’usos primaris del llenguatge

- Funció descriptiva: Es la utilitzada per a donar a conèixer un cert estat de les coses:
Transmetre informació. Descriu un fenomen físic que pot ser qualificat com a vertader o fals
una vegada comprovat. Ex. Transmissió informació. Saber científic.
- Funció directiva o prescriptiva: Utilitzem el llenguatge per a influir en el comportament de la
resta de persones, per a ordenar, prohibir o autoritzar un comportament als altres.
Dependència de factors externs. Ex. Qui dona l’ordre i autoritat sobre el receptor.
- Funció expressiva: Molt mes emotiva i que majoritàriament denota sentiments, ell
llenguatge també ens serveix per a expressar emocions o sentiments (trist, alegre, sensible,
insensible...) Ex. Obra teatral, novel·la o poesia.
- Funció operativa; Funció performativa del llenguatge, acció del llenguatge. Per exemple, si jo
dic la paraula violència, tenim una imatge de que es la violència, però aquesta pot dependre
moltíssim depenen de la perspectiva que tenim cadascú sobre la violència. El llenguatge fa
coses. No ordena comportament ni descriu realitat, només indica una sèrie de paraules i és
típic dels actes formals contemplats en els ordenaments jurídics (canònic també). Ex: Amén,
jo us declararé, vist per a sentència...

A banda de saber aquests usos del llenguatge, trobem tres nivells d'anàlisi:

1. Nivell sintàctic: El llenguatge prescriptiu s'expressa en enunciats que expressen una prohibició,
una obligació, i un permís (no pots fer algo, has de fer algo, pots fer algo), d’això se’n diu formes
deòntiques (Ex: Art 197 CP).

2. Nivell semàntic: Cal afirmar la validesa o invalidesa, eficàcia o ineficàcia, legitimitat o il·legitimitat
per a aconseguir els fins platejats de la norma. (Ex: Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de
dones i homes. Preàmbul. La llei pretén promoure l’adopció de mesures concretes en favor de la
igualtat en les empreses, situant-les en el marc de la negociació col·lectiva, perquè siguin les parts,
lliure i responsablement, les que acorden el seu contingut).

3. Nivell pragmàtic o relatiu: La finalitat que es planteja el llenguatge prescriptiu és influir en el

comportament de les persones, es a dir, pretén que les persones a les quals va dirigida la norma
acomoden el seu comportament a ella (Ex: Llei Seguretat Ciutadana, CP).

2. DEFINICIÓ I ESCTRUCTURA CARCATERÍSTICA DEL ENUNCIATS NORMATIUS EN ELS

ORDENAMENTS JURÍDICS.

2.1 SUPÒSIT DE FET, CONSEQÜÈNCIA JURÍDICA I NEXE DEÒNTIC.

Definició norma jurídica: Una correlació entre un cas i una solució. Les normes jurídiques tenen una
forma lògica condicional que relaciona un supòsit de fet hipotètic, amb una classe de subjectes, una
modalitat deòntica i la conseqüència jurídica.

Si A (supòsit de fet), ha de ser (nexe deòntic) B (conseqüència jurídica).

1. El supòsit de fet (o antecedent) és la hipòtesis que de realitzar-se porta a la materialització de la

norma. Pot consistir en la descripció d’una classe de subjectes que satisfan una sèrie de

1
característiques, objectes, una classe d’accions o creació d’un estat de coses (naixement, defunció,
matrimoni). Els supòsits de fet es classifiquen en:

- Fets jurídics: Fets aliens a l'acció humana i als que l’ordenament jurídic atribueix efectes
jurídics (Ex. Naixement d’una persona, mort, casament).
- Actes jurídics: Accions o comportaments humans als quals s’atribueixen conseqüències
jurídiques. Lícits o il·lícits.
 Lícits: Obligatoris (quan una persona està obligada a realitzar-los, ex: reparar el dany
causat a un altre per una conducta negligent) o lliures (quan una persona pot
realitzar-los o no. Ex. Compravenda, herència, contractació d’un servei).
 Il·lícits: Violació d’una disposició normativa que recau en una sanció negativa (Ex.
Matar a una persona és un acte il·lícit que comporta una sanció privativa de
llibertat).
- Actes o fets institucionals: Son el resultat de l’aplicació de les normes (Ex. Com es designa la
presidencia del govern o la presidencia de la comunitat de veïns/es).

2. La conseqüència jurídica, és la resposta que l’ordenament dona a un determinat supòsit de fet.

3. El nexe deòntic que uneix al supòsit de fet amb la conseqüència jurídica és el de “deber ser”, ja
que els enunciats jurídics, són condicionals.

EXERCICI: SUPUESTO DE HECHO

- Sujeto: Agapito i Macarena.

- Objeto: Objeto macizo, contundente i de metal, Domicilio i Cadáver.
- Acción: Golpear reiteradamente la cabeza i Acabar con la vida.
- Estado de las cosas: Relación afectiva i edad de Macarena (44), sin padres, un hermano.

2.2 ELEMENS DELS ENUNCIAT NORMATIUS

Georg Von Wrihth, diu que hi ha 8 elements distintius que caracteritzen als enunciats normatius:

Nucli normatiu, estan presents en qualsevol tipus d’enunciat normatiu:

1. Caràcter: El caràcter de la norma al·ludeix a la modalitat deòntica que aquesta estableix per
a la conseqüència del seu propòsit. Pot ser: Prohibició, obligació o permís.
2. Contingut: Fa referència a la fi de la prescripció, és a dir, a l’acció de la classe d’accions que
apareixen com prohibides, obligatòries o permeses. Es refereix a una acció (matar) o
activitat humana (contaminar) que produeix un resultat en el món consistent en la aparició o
desaparició d’algun estat de les coses (mort d’una persona), la seva conservació
(contaminació de un riu) o falta d’aparició. El contingut permet diferenciar entre:
a. Normes abstractes: Disposen contenen o es refereixen a classes generals d’accions
(Ex. Viure esta permès).
b. Normes concretes: Es refereixen a accions concretes, determinades.
3. Condició d’aplicació: Fa referència a totes les circumstàncies que han de donar-se perquè
pugui realitzar-se el contingut de la norma, o perquè es desencadeni la solució normativa
prevista per ella, és a dir, que es materialitzi tant la situació fàctica com els condicionants
previstos per la norma perquè es pugui aplicar la conseqüència jurídica. (Ex. Per a donar una
beca universitària has de ser estudiant universitari, tindre unes condicions econòmiques,
tindre una edat, etc., si es donen totes, es dona la condició d'aplicació). Segons la condició
d’aplicació, les normes poden ser categòriques o hipotètiques.

2
 a. Estem davant normes categòriques quan aquestes maneguen de condició
d’aplicació. La seva condició d’aplicació s’esgota en el seu mateix contingut atès que
el deure ser és l'únic motiu de l’acció i pretenen valdre en tota circumstància i per
això són incondicionals (Ex. Tens dret a la vida. Suposem que estem vius, o els
espanyols tenen dret a la vida si demostren la seva nacionalitat).
b. Estem davant normes hipotètiques quan, a més de donar-se l’oportunitat d’acció
(estar vius) es vol o s’incorpora alguna condició addicional.

Altres elements amb enunciat prescriptiu:

4. Autoritat: És qui dicta o emet la norma, podent ser una persona o u òrgan jurídic.

5. Subjecte normatiu: És el destinatari de la norma, que pot ser general, si es dirigeix a una
classe de subjectes; o particular, si es dirigeix a un o alguns subjectes concrets.

6. Ocasió: Consisteix en la localització territorial i temporal en què una norma desplega els
seus efectes (territori, temps, ocasió temporal).

7. Promulgació: És la formulació de la norma a través del llenguatge perquè pugui ser

coneguda (norma escrita o costum).

8. Sanció: L’amenaça d’un prejudici. Pot o no pot haver-hi, si hi ha, positiva o negativa.

3. NORMES PRIMÀRIES I NORMES SECUNDÀRIES

Els enunciats normatius influeixen en el comportament de les persones mitjançant prescripcions. No

obstant això, poder trobar que en els sistemes jurídics contemporanis hi ha moltes normes que no
tenen com a funció orientar el comportament de les persones a les quals van dirigides.

Existeixen altres normes que tenen per finalitat establir com es creen, es modifiquen o es deroguen
lleis (procediment legislatiu); unes altres que es limiten a definir una institució o figura jurídica (que
defineixen què es considera que és la successió hereditària); unes altres que estableixen quins
òrgans tenen competència per desenvolupar determinades activitats (LOPJ).

La classificació de normes que compleixen una diferent funció clàssica i rellevant en l’ordenament
jurídic, son les normes primàries i secundaries.

L’organització de societats altament complexes i de gran grandària, com la nostra, requereix d’un
ordre normatiu diferenciat i autònom de la moral social que aporta certesa respecte a:

- Quines normes estan vigents (funció de la regla de coneixement)

- Dinamisme que possibilita l’adaptació als canvis socials (funció de les regles de canvi.
- L'eficàcia en les normes (funció de les regles d’adjudicació)

Aquest ordre diferenciat i autònom es el dret. Així doncs el que distingeix al dret d’altres ordres
normatius es el fet d’incloure normes secundàries.

Normes primàries: Conducta. Aquestes regularan el comportament de les persones, imposen deures
(de fer o de no fer) i reconeixen drets. Són normes de comportament dirigides a les persones, i que
determinen que aquest comportament pugui ser reconegut a una de les tres possibles modalitats
deòntiques (obligatòria, prohibida o permesa). La seva funció es orientar la conducta, prescriuen
directament com han d’actuar o poden actuar els seus destinataris. Solen classificar-se en dos tipus:

3
 - Normes d’acció: Es caracteritzen perquè en la seva estructura l’antecedent o condició
d’aplicació estableix un conjunt de propietats genèriques independents del contingut i en el
seu conseqüent estableix la conducta qualificada deònticament (obligatòria prohibida o
permesa) i que consisteix en la realització (o omissió) d’una classe d’accions. En configurar-
se d’aquesta manera l’antecedent, es pretén que quan es donen les propietats (la condició
d'aplicació) es genera el deure en el destinatari de la norma de fer l’ordenat en el
conseqüent, amb independència de la seva pròpia deliberació sobre les raons a favor o en
contra d’aquesta conducta.
 1. Ex: Art 9: La seva acció es que esta prohibit depositar be la via política i
l’antecedent són els tipus de material
 2. Ex: Art 5: Regla general.
- Normes de fi: Configuren també l’antecedent o la condició d’aplicació mitjançant un conjunt
de propietats genèriques independents del contingut, però es diferencies de les normes
d’acció perquè la conducta qualificada deònticament (obligatòria, prohibida o permesa) en
el conseqüent no consisteix en la realització d’una acció, sinó en la producció d’un estat de
coses, els destinataris de la norma poden triar diversos cursos d’acció, però l’objectiu a
aconseguir és tancat, està determinat.
 Ex: Art 23: Requisits per l’entrada al territori espanyol.

Normes secundàries o d’organització: Reconeixement, cavi i adjudicació. Són les que no estan
dirigides a regular cap conducta (primàries), sinó que es refereixen directament o indirectament a
altres normes. Per això són normes sobre normes, es a dir, s’ocupen de les regles primàries. Es tracta
de normes que confereixen potestats (públiques o privades), i poden estar referides a particulars
(com les normes que permeten a les persones dur a terme determinades accions, com ara atorgar
un testament o contraure matrimoni), o a funcionaris (com les normes que habiliten subjectes a
dictar normes o nomenar càrrecs). Hi ha 3 tipus:

- Normes de canvi: Son les normes que identifiquen com es pot modificar, derogar i crear
noves normes i qui està facultat per fer-ho. El dret no es estàtic, es dinàmic. Són les que
faculten determinades persones a crear noves normes (excepte les de reconeixement), així
com per modificar i derogar les anteriors. Defineixen el procediment que cal seguir, a les
persones que han de legislar, confereixen potestats privades, etc. La seva funció principal és
produir canvis en l’ordenament jurídic, dinamitzar-lo. Ex: Per la pandèmia es van haver de
fer més de 200 lleis. Les regles de reconeixement defineixen el criteri que determinarà la
pertinença al sistema jurídic, i aquest es crea mitjançant les regles de canvi.
- Normes de reconeixement: Es la que estableix quines normes pertanyen al sistema jurídic,
és a dir, formen part del dret d’una comunitat determinada. La regla de reconeixement
nomes existeix com una pràctica concordant dels operadors jurídics en identificar el dret per
referència a determinats criteris de validesa. Dota de certesa un conjunt de regles primàries i
així especifica quan una determinada regla es considera com a regla del grup, de manera
que aquesta regla pertany al sistema jurídic.
- Norma d’adjudicació (aplicació): Són les normes que estableixen quins òrgans han de decidir
si s’ha infringit una norma primària. Aquestes normes faculten determinats òrgans per
establir si es una ocasió particular s’ha produït una violació d’una norma primària. També el
procediment que cal seguir per jutjar. Per tant, les regles d’adjudicació són les que
confereixen les potestats jurisdiccionals, identificant els individus que poden jutjar i establint
el procediment a seguir i el poder per disposar l’execució de sancions pels òrgans
corresponents. La seva funció es proporcionar seguretat i eficàcia del sistema jurídic, ja que

4
 faculten òrgans oficials (funcionaries, jutges) per determinar de manera definitiva i amb
autoritat el fet de la violació de les diferents interpretacions i imposar-hi una sanció.

4. NORMES QUE CONFEREIEXEN PODERS

Cal distingir entre normes prescriptives i normes que confereixen poders i definicions legals ja que
tenen característiques diferents com ara:

1. Que les normes prescriptives són normes que tenen com a funció regular conductes
(obligant, prohibint o permetent fer-les o no fer-les). Les normes que confereixen poders
creen (o constitueixen) determinats estatus normatius (o institucions jurídiques);
consisteixen aquest fet o acció. La seva acció produeix una conseqüència jurídica que la
pròpia norma crea.
2. Les normes prescriptives poder ser infringides, cosa que dona conseqüència a una atribució
de responsabilitats i la imposició de sanció. En canvi, les normes que confereixen poders no
poden ser infringides pròpiament; la conseqüència no es la imposició de sanció sinó la
producció d’efectes jurídics. En altres paraules, la determinació de la invalidesa d’una norma
o un acte implica la seua nul·litat o, si més no, la seva anul·labilitat.

Les normes constitutives son aquelles que identifiquen tan les condicions que altres normes han de
complir per determinar-ne la validesa jurídica com per produir un determinat resultat institucional
(conseqüència de que es donin un determinat estat de coses). Es pot distingir entre:

- Normes purament constitutives: L’estructura bàsica d'aquesta es mitjançant la formula; “Si

hi ha l’estat de coses X, es produeix el resultat institucional R”. Hi ha una condició, un pre,
pel resultat, si es dona la condició, hi haurà una institucionalitat..
- Normes constitutives en sentit estricte: Crea una acció institucional a base del resultat
(aquelles que confereixen resultats institucional com a conseqüència de la conjunció de
determinats estats de les coses). La funció d’aquesta es identificar les condicions que altres
normes han de complir per determinar-ne la validesa, sinó també que produeixen un
resultat institucional. En definitiva, aquelles normes que estableixen les circumstancies i les
accions que s’han de reunir per aconseguir que l’ordenament jurídic reconegui la producció
d’un efecte determinat.
 Normes tecnicoinstitucionals: Normes que estableixen la relació entre un fi (resultat
institucional) i els mitjans necessaris per la seva obtenció (determinat
comportament).

Les normes constitutives no imposen obligacions o deures; mes bé, estableixen institucions sobre
com comportar-se per assolir un determinat resultat institucional.

5. DEFINICIONS JURÍDIQUES

Son les disposicions que defineixen paraules que són utilitzades en altres normes. Es a dir, les
definicions jurídics delimiten una institució jurídica. Empren la utilització d’un terme en sentit
diferents del comunament emprat. Per exemple, el dret civil empra el terme aliments de manera
diferent a com es fa servir en el llenguatge comú, per a establir una sèrie d’obligacions respecte a
descendents, cònjuges o ascendents.

Les definicions jurídiques no produeixen efectes per si mateixes, però produeixen efectes de manera
indirecta però delimiten o donen un conjunt a l'enunciat normatiu prescriptiu o constitutiu que
empra la paraula o paraules definides.

5
6. PRINCIPIS JURÍDICS

Utilització del terme per referir-nos a una variada tipologia de normes:

- Aquelles que es consideren més fonamentals (Art 1.1 CE).

- Aquelles més generals i que inspiren amplis àmbits de l’ordenament jurídic (Art 33 CE).
- Aquelles en que s’estableixen els fins polítics de l'activitat estatal i que la seva redacció és
vaga (poden ser directius o normes programàtiques. Cap 3. Tit 1r CE).
- Aquelles en què es recullen criteris per a la interpretació de la llei i que, per tant, va dirigides
als organs d’aplicació del dret, de manera destacada pels jutges (non bis in diem, in dubio
reo, presumpció d'innocència, bona fe...)

Això provoca un problema, la noció de principi es ambigua.

1. Principis implícits i explícits:

Font del dret: Principis generals del dret. Formen part de l'ordenament jurídic però no poden ser
identificats amb el dret convencional, és a dir, no venen recollits expressament a la llei sinó que se’ls
considera com a principis implícits. Amb tot, hi ha normes legals que si reuneixen les característiques
de principis, i sí que venen recollits expressament a la llei (principis explícits).

La distinció entre aquests principis es que tenen el valor jurídic propi de la font de que emanen, la
jerarquia.

- Principis constitucionals
- Principis Legals
- Principis Reglamentaris
- Principis Implícits

7. DIRECTRIUS O NORMES PROGRAMÀTIQUES

Les directius son un altre tipus d'enunciats normatius que tenen com a objectiu establir la regulació
necessària perquè s’aconsegueixen certs objectius o fins, com ara el medi ambient.

Es tracta de normes que, sense especificar mesures determinades de compliment, obliguen els
poders públics a perseguir i assolir determinats objectius col·lectius d’indole molt variada.

Aquestes tenen una perspectiva utilitària, es a dir, accions per fer un objectiu o fi que es susceptible
d'un criteri superior de valoració, per exemple el l’art 45.2 CE, el medi ambient.

1. EL DRET COM SISTEMA I LA JERARQUIA NORMATIVA

1.1 LA NOCIO DE SISTEMA JURÍDIC I EL DRET COM SISTEMA

La norma jurídica no es troba sola o aïllada en el sistema jurídic. Coexisteix amb altres normes que
són diverses o divergents. El dret no consisteix en una simple agrupació de normes, sinó en un
conjunt organitzat de normes. Per això, el nom d’ordenament jurídic.

En aquest tema analitzarem el dret com a sistema de normes jurídiques ordenades, i si existeixen
criteris per a identificar-les. També estudiarem quina classe de sistema pot ser, bé tingui dinamisme
o sigui estàtic. Per considerar l’ordenament jurídic un sistema necessitem cert ordre intern o

6
estructura orientativa. L’ordenament jurídic no és una suma de normes que es creen sense solta ni
volta. Necessitem que encaixin en el sistema sense col·lisió, on hi hagi un ordre unitari.

1. 2 CRITERIS D’IDENTIFICAVCIÓ DELS SISTEMNES JURÍDICS.

Que es el que fa que un conjunt de normes constitueixin un sistema jurídic?

Necessitem un estructura unitària de normes i un conjunt de normes relacionades de manera

coherent i unitària.

Unitat plenitud i coherència serien els ideals racionals que típicament caracteritzen un sistema
jurídic. Haurem d’analitzar si el sistema de normes és unitari, si el conjunt de normes és coherent o
existeixen antinòmies, contradiccions; i, finalment, caldrà analitzar si el sistema jurídic és complert,
es a dir, si manca de llacunes i posseeix solucions per a tots els possibles conflictes jurídics que
puguin sorgir.

Seguint a Guastini, el sistema jurídic no es una altra cosa que el resultat de l’activitat de
sistematització dels juristes; solució d'antinòmies lògiques i solució de falta d'harmonia axiològica,
elaboració de normes implícites

2. CARACTERÍSTIQUES IDEAL DEL SISTEMMA JURÍDIC: UNITAT, PLENITUD I COHERÈNCIA

2.1 UNITAT DE L’ORDENAMENT JURÍDIC

Que es el que confereix unitat al sistema jurídic? Necessitem establir els criteris per a la identificació
de les nomes, els que determinen la unitat de l’ordenament jurídic. Per això, retornem al concepte
de validesa, que la norma estigui en vigor, un judici de validesa em permet identificar la pertinença
d’una norma a un ordenament jurídic vàlid. El criteri de validesa estableix la determinació de la
norma, és a dir, la seva existència. T'informa l’existència d’un deure ser. Característiques:

- Haver sigut creat per una autoritat o òrgan competent.

- Que s’hagi observat el procediment establert per a la creació de normes i concretament per
a ala creació de la norma que es tracte.
- Que l’enunciat no hagi sigut derogat
- Que la norma no resulti materialment contradictòria amb alguna norma superior del
sistema.

La validesa com a pertinença significa que una norma és vàlida, i, per tant, pertany a un sistema
jurídic, quan reuneix totes les condicions establertes per al sistema jurídic. Podem, no obstant això,
trobar normes que l’ordenament jurídic amb els criteris f0ormals de validesa indicats, però el
contingut material de la qual resulti incompatible amb el d’alguna norma de ran superior, com ara,
per exemple, lleis que es declaren inconstitucionals.

Aleshores necessitem alguna cosa més que el criteri de validesa. Si els criteris per a determinar la
valides es fixen a partir del criteri de jerarquia o d’una norma superior, quina seria aquesta? Anem
per dos debats doctrinals:

- Per a Kelsen serà “la norma fonamental”

- Per a Hart serà “la regla de reconeixement”

2.1.1 LA JERARQUIA NORMATIVA I LA NORMA FONEMENTAOL DE KELSEN

El concepte de l’ordenament jurídic per ell es un conjunt de normes que es distribueixen en graus o
nivells subordinats els uns als altres amb un ordre jerarquitzat i que pot concebre’s com a unitat. El

7
conjunt de normes constitueix una unitat, un sistema, quan la seva validesa reposa, en última
instància, sobre la norma fonamental, que és la font comuna de validesa que totes les normes de
l’ordenament.

Segons la naturalesa d’aquesta norma fonamental (del principi superior de validesa) dos tipus de
sistemes normatius podem trobar:

- Estàtic (com la moral): La unitat vindria donada per una operació mental lògica-deductiva,
considerant així que les normes més particulars es dedueixen de les més generals. La unitat
del sistema vindrà configurada sobre la base del contingut de les seves normes.
- Dinàmic (com el dret): En un sistema dinàmic, les normes formen part del sistema no pel seu
contingut, sinó pel seu mode de producció, de tal manera que una norma seria vàlida si ha
sigut produïda conforme el procediment que estableix una norma de grau superior. La unitat
d’un sistema dinàmic no es derivaria del contingut, sinó del seu mode de producció. Com per
exemple, el sistema normatiu, Perquè quan estem davant de normes jurídiques, la seva
validesa no resulta del seu contingut.

La norma fonamental de la piràmide es la que dona validesa a tot l’ordenament i per això afirma que
li confereix la seva unitat, perquè la validesa de cada norma depèn de la validesa de les normes
immediatament superiors, fins a arribar així a la norma suprema, la norma fonamental, de la qual
depèn la validesa de totes les normes de l'ordenament jurídic. Es basa en la delegació de l’autoritat
de la norma superior en la inferior (no prossegueix fins a l’infinit).

La norma fonamental es pressuposa vàlida, és la norma que estableix o defineix els criteris per a
determinar la validesa jurídica. No es una norma real i positiva, sinó pressuposa. La norma
fonamental es una hipòtesi-epistemològica per a tancar la piràmide normativa.

2.1.2 REGLA DE RECONEIXEMENT DE HART

Per a Hart, la regla de reconeixement és el criteri últim de validesa des del qual podem identificar i
reconèixer a una norma com a valida dins d’un sistema jurídic i, per tant, com a pertanyent a aquest.
La diferencia principal amb Kelsen es que Hart cerca el fonament últim de validesa i de la unitat del
sistema en el pla fàctic i sociològic, com és el fet del reconeixement (sociològicament demostrable).

La regla de reconeixement estableix quines normes pertanyen al sistema jurídic i per això componen
el dret d’una determinada comunitat. La seva finalitat es la de donar certesa a l'ordenament jurídic,
“es necessita alguna característica, la possessió de les quals per una regla suggerida és considerada
cim una identificació afirmativa indiscutible de què es tracta d’una regla del grup que ha de ser
sustentada per la pressió social que aquesta exerceix”.

La regla de reconeixement es el fonament últim de la validesa i consistiria en la pràctica concordant

dels operadors jurídics en identificar el dret per referència a uns certs criteris i apreciar críticament
les desviacions pròpies i les alienes. Els jutges i tribunals en el seu conjunt accepten com a vinculants
i usant concordament els mateixos criteris de validesa jurídica.

Característiques segons Ruiz Manero de la regla de reconeixement:

1. És la regla última, en el sentit que ella és la que proporciona el criteri de validesa de totes les
altres i no està sotmesa a cap criteri de validesa establert per altres normes.
2. En ser ella el criteri de validesa, la seva validesa no és qüestionable.
3. La seva existència no és com la de les altres, ja que consisteix en un fet fàctic o sociològic.

8
 4. Per tot això, la regla de reconeixement no és una regla com les altres i la seva per tinença
tampoc es pertinença la mateixa manera.

En resum, e concepte per Hart de la norma de reconeixement coma norma última o fonamental dins
de l’ordenament jurídic positiu, que és la que concedeix als operadors jurídics el poder per a
identificar a les normes.

2.2 PLENIUTUT DE L’ORDENAMNET JURÍDIC

Te l'ordenament jurídic una resposta normativa per cada cas? O pot haver-hi més d’una solució
normativa per a un cas? La plenitud o integritat del sistema fa referencia a la propietat per la qual un
ordenament jurídic té una qualificació normativa per a cada cas o suposat de fet. Això no pasa,
perquè existeixen buits legals, llavors el dret s’ha de adaptar a la societat, ja que aquesta evoluciona
molt mes ràpid que el dret.

L'absència d’una norma per a regular un cas es denomina llacuna (buit legal), per tant, la plenitud
significa l'absència d’aquestes llacunes. Un ordenament jurídic es complet si te normes jurídiques
per a regular tots els casos que presenten en la vida social susceptibles de regulació jurídica.

El postulat de plenitud respon a dues idees pròpies del dret modern:

1. Procés de monopolització jurídica de l'estat, de tal manera que el jutge no pot negar-se a
fallar.
2. El jutge ha de basar el seu pronunciament en les normes preestablides. D'aquí deriva la
prohibició “non liquet” (no es clar) per la qual els jutges estan obligats a resoldre sores tots
aquells casos que se’ls presenten.

La plenitud es una aspiració de la ciència jurídica difícilment assolible, ja que la societat evolucions
més ràpid que el dret.

La plenitud pot ser entesa com:

- Absoluta: Quan l’ordenament jurídic té normes per a resoldre tots els casos.
- Relativa: quan falten normes, però existeixen mecanismes per a solucionar l’assumpte no
reglat a través dels procediments d’integració jurídica. Per exemple, l’Art 1.1 del CC, indica la
jerarquia de les fonts del dret es completen subsidiàriament amb la jurisprudència.

2.2.1 LES LLACUNES DEL DRET

En l’actualitat es sol admetre que hi ha llacunes en la llei, però es nega l’existència de llacunes en
l’ordenament jurídic (principi de prohibició del non liquet).

Se sol admetre la jurisprudència com a part del dret ja que el jutge ha de decidir en tot cas, llavors
desapareix el problema perquè sempre hi haurà una resposta per a cada cas.

La idea de plenitud es pot sostindré des d’un sistema que mantingui aquest principi i permeti la
creació judicial del dret. Necessitem, per si no funciona aquesta dinàmica entre el principi de
prohibició senar liquet i la creació judicial del dret, una norma de clausura per a oferir resposta a
aquesta problemàtica de no tribar aplicabilitat

Diferents teories:

A) La teoria de l’espai jurídic buit, on es reformulen els límits del dret.

9
 B) La teoria de referencia a la norma general excloent. Segons aquesta, els espais buits estan
permesos en un sentit forçat perquè la norma general es remet a donar resposta a totes
aquelles situacions no previstes, i excloent, perquè el que estableix és excloure per a tals
situacions la regulació prevista en les normes particulars.

2.2.2 ELS PROCEDIMENTS D'INTEGRACIÓ

Davant l'evidencia d’una llacuna caldrà buscar altre seves d’integració, es a dir, de creació d’una
norma nova per a resoldre el cas no contemplat. Aquests arguments poder ser restrictius o
expansius:

- Restrictius: S’inclou una variant de la regla general excloent. Per exemple l’argument a
contrari sensu.
- Expansius: Es contemplen els de caràcter analògic. S’inclouen dos tipus:
 Procediment d'autointegració: Consisteixen en la completa integració de
l’ordenament jurídic a través d’aquest, sense recórrer a uns altres. Per exemple,
l’analogia simple (analogia legis) i el recurs als principis generals del dret positiu
(analogia iuris).
a) Analogia legis: Fa referència a la idea de semblança o similitud. En l’àmbit
jurídic, se sol entendre per analogia el procediment argumentatiu o
raonament que permet aplicar una norma jurídica a un cas que la norma no
regula, però que és semblant a un cas que sí que està regulat per aquesta.
b) Analogia iuris: Són l’altre mètode d’autointegració de llacunes. El recurs a
aquest principis suposa extraure, a través d’un procediment d’abstracció de
les normes de l’ordenament positiu, aquells principis generals que poden ser
aplicables a un cas per al qual aparentment no hi ha expressament prevista
una solució jurídica.
 Procediment d’heterointegració: Consisteixen en la integració de l’ordenament
jurídic a través del recurs a fonts diferents de la font dominant. Opel propi
ordenament (costum, jurisprudència o doctrina) o altres ordenaments (dret
comparat).

2.2.3 LLACUNES IMPROPIES

Llacunes pròpiament dites: existeix absència de qualificació normativa per a una determinada
conducta. Hi ha tres tipus:

- Llacunes axiològiques (ideològiques o de rellevància): No existeix una norma justa o

adequada per a resoldre el cas perquè el legislador no ha pres en consideració alguna
circumstància o propietat que hauria d’haver sigut tinguda en compte.
- Llacunes tècniques o d’eficàcia: Es donen quan no existeix una norma, generalment inferior,
necessària per a fer efectiu el que s’estableix en una altra norma, generalment superior.
- Llacunes relatives l’enjudiciament de casos concrets: Hi ha dos tipus.
o Llacunes de coneixement: Defecte de coneixement sobre els fets rellevants d’un cas.
o Llacunes de reconeixement: Sorgeixen per la indeterminació del llenguatge normatiu
(vaguetat de les normes).

2.3 LA COHERENCIA DE L’ORDENAMNET JURÍDIC

Pot haver-hi contradiccions entre les normes de l’ordenament jurídic? Com és possible resoldre-les?

2.3.1 CARACTERÍTIQUES IDEALS DEL SISTEMA JURÍDIC: COHERÈNCIA

10
NOCIÓ

La coherència es defineix com aquella qualitat del sistema en virtut de la qual cada situació de fet té
prevista un únic tractament normatiu dins d’aquest sistema. La coherència de ordenament jurídic
consisteix em l'absència de antonímies. Hi ha una antonímia o contradicció quan dues o més normes
d’un mateix ordenament són incompatibles entre si. La característica de la coherència implica que
no pot haver-hi més d0una resposta per a cada cas. L’ideal de coherència respon a la mateixa
preocupació per assegurar la certesa i seguretat jurídiques.

ANTONÍMIES JURÍDIQUES

Apareix una antinomià quan existeix una contradicció entre dues qualificacions normatives que es
troben en dues normes que formen part del mateix sistema. Aquestes poden ser:

- Entre un mandat i una prohibició: Una norma ordena el que una altra prohibeix.
- Entre un mandat i un permís negatiu: Una norma ordena el que una altra autoritza a no fer.
- Entre una prohibició i un permís positiu: Una norma prohibeix el que una altra permet fer.

Perquè es dona la contracció es necessari que les dues normes concurrents resulten igualment
aplicables. Per a això es imprescindible que regulin la mateixa situació (àmbit material), dels
mateixos subjectes (àmbit personal), en el mateix àmbit espacial i temporal. Tres tipus d'antinòmies
o Inconsistències:

1. Total-total: Es dona quan tots els campus d’aplicació de dues normes coincideixen per
complert (en cap cas totes dues normes poden ser aplicades).
2. Total-parcial: Es dona quan l’àmbit d’aplicació d’una norma està inclòs totalment en el de
l’altra, però aquesta comprèn, a més casos addicionals (hi ha un camp addicional en el qual
no entra en conflicte amb la primera).
3. Parcial-parcial: Es dona quan cadascuna d eles normes té un camp addicional en el qual no
es produiria cap conflicte normatiu.

CRITERIS DE RESULUCIÓ

Quan sorgeix una antinòmia, per a resoldre-la pot acudir-se a un conjunt de criteris que, sense estar
expressament sistematitzats en l’ordenament jurídic, els jutges accepten i apliquen de forma
considerablement uniforme. Aquests són:

1. Criteri jeràrquic: La norma de rang superior preval sobre la inferior.

2. Criteri cronològic: La norma posterior deroga a l’anterior en el temps.
3. Criteri d’especialitat: La norma especial preval sobre la norma general.

Poden existir supòsits d’incompatibilitat entre els criteris de tres tipus:

- Entre el cronològic i el jeràrquic: Norma anterior-superior a norma posterior-inferior.

- Entre el cronològic i el d’especialitat: Norma anterior-especial amb norma posterior-inferior.
- Entre el criteri jeràrquic i el d’especialitat: Norma superior general a norma inferior-especial.

A part, també acudim a aquests dos criteris més de resolució d'antinòmies:

a) Criteri de competència: Organització competencial. Dues normes de fonts diferents amb

distribució de competència.
b) Criteri de prevalença: Dues normes de subsistemes normatius diferents sense relació de
jerarquia i ambdues siguin competents per a regular la matèria que s’ocupen.

11
JUDICI DE PONDERACIÓ

Justificació de per què s’opta per l’una o l’altra. El mecanisme per a resoldre aquests conflictes es
denomina judici de ponderació o de proporcionalitat. S’exigeix una proporcionalitat per a establir un
ordre de preferència en relació a un cas concret. Quatre etapes en el procés d'argumentació.

1. QUÈ SON LES FONTS EL DRET

El terme fonts del dret ens indica d’on prové l’origen de les normes i al·ludim als materials amb els
quals s’ordena o resol alguna cosa conforme a dret. A Espanya la font principal es la llei.

La sobirania resideix al poble espanyol i aquest tria representants que discuteixen i aproven lleis en
el parlament i les lleis aprovades són font formal en un sentit jurídic.

Aquesta activitat de creació normativa no es lliure, és a dir, és el propi dret el que estableix les
operacions necessàries que s'han de seguir per crear, modificar o derogar el dret, estant aquestes al
mateix temps regulades per ell.

Entenem per fonts del dret el conjunt d'actes o procediments susceptibles de produir, modificar o
canviar el text normatiu. Les fonts del dret son els fets o els actes als quals l'ordenament atribueix el
poder de crear disposicions o normes jurídiques, i no l'òrgan habilitat per la seva creació, les
disposicions o textos resultants, ni tampoc la seva interpretació.

La idoneïtat d’un acte o un fet per a produir una norma jurídica N1 depèn de l'existència d’un altra
norma N2 que estableixi quin es el mètode de producció de N1. La connexió entre els requisits
establerts per N2 per a la creació N1 i la seva verificació efectiva en l’acte o fet de creació de N1 serà
del qual dependrà la creació de la norma.

2. COM PODEM CLASSIFICAR LES FONTS DEL DRET

Classificació: Fonts-actes, fonts-fet, les normes provinents d’autoritats judicial i el dret implícit (Una
font por pertànyer a mes d’una categoria o no formar part de cap).

La validesa es desprèn de l’observança en el seu procés de creació, modificació o derogació de la

normativa legal del propi ordenament jurídic que regula el seu procediment de producció.

Les fonts que troben la seva validesa fora de l’ordenament jurídic es denominen extra ordiem (Ex:
creació de la constitució). Aquestes no funden la seva validesa en les normes de l'ordenament
jurídic, sinó que hem de valorar la seva eficàcia acudint a altres regles, com la de reconeixement de
Hart o la norma fonamental de Kelsen.

2.1 FONTS-ACTE

Es diuen fonts-acte a tots els actes que suposen la creació o la modificació deliberada del dret
seguint el procediment legalment establert en l'ordenament jurídic per a la realització d’aquesta
acte en concret. Ex. Llei orgànica, art 81 CE.

Com podem veure, les fonts-acte estan regulades per l'ordenament jurídic, i perquè aquestes
arriben a formar part d'ell, en el seu procés de producció, s’hauran d’observar tots els requisits
establers per la regulació corresponent amb l’acte que s’està realitzant. Quatre elements
constitutius:

12
 a) Una autoritat normativa: Subjecte que posseeix el poder o la competència per a crear la
norma en qüestió.
b) Es un acte o, com hem argumentat, una sèrie d’actes normatius mitjançant els qual es
produeixen normes (es legisla).
c) El tipus de resultat que pot produir (tipologia de legislació).
d) El significat d’aquest document normatius que resultat la seva posterior interpretació.

Quatre característiques dels textos constitucionals:

1. Ambivalència política i jurídica: LE test constitucional es una norma que organitza els poders de
l0’estat norma que es vinculat per a tots ells. Tots els poders públics estan obligats a seguir els
mandats constitucionals.

2. Sentits formal i material: EN sentit formal de la constitució significa que es posiciona

jeràrquicament en la cúspide de l'ordenament jurídic. Ocupa el lloc més elevat dins de la jerarquia
normativa ai no pot ser derogat o modificat per normes inferiors. En el sentit material fa referència a
aquests com a conjunt de normes fonamentals que caracteritzen el sistema jurídic. Aquestes normes
fonamentals poden albergar el següent contingut:

 Normes respecte a la organització i l'exercici del poder estatal en seus elements bàsics.
 Normes que regulen els drets fonamentals.
 Normes que expressen els valors o principis que informen l'ordenament jurídic en el seu
conjunt.
 Normes que regulen la creació del dret.

3. Constitucions rígides i flexibles: En els règims constitucionals flexibles la constitució i les lleis es
troben en el mateix pla, dotades de la mateixa força o eficàcia. Efecte de revisió. En els règims
constitucionals rígids, la constitució sí que fa referència a la seva funció de font del dret que es
distingeix de altres en virtut de la seva supremacia. La conformitat amb la constitució es una
condició necessària per a la validesa de les lleis. Una cosa contrari a la constitució ha de ser
considerat inconstitucional i com si no hagués existit en l’ordenament jurídic.

4. La constitució com criteri de la legitimitat: Parlem de textos que configuren realitats socials
determinades a través de la protecció de valors bascs imprescindibles i fonamentals que informen
tot el text constitucional i que, al seu torn, han de irradiat tot l'ordenament jurídic.

2.2 FONTS-FET

Les fonts fet són aquelles que provenen de les practiques socials que tenen transcendència jurídica ,
com el costum. La complexitat consisteix a establir quan un determinat estat de les coses te un
resultat inconstitucional i eficàcia general, perquè estem davant d’un costum jurídic. El costum
sorgeix d’una repetició ,mes o menys constant d’un comportament per part d’un subjecte, es
considera un hàbit.

Tradicionalment quan es parla de costum com a font en relació amb la llei dona lloc a tres tipus de
costum:

1. Costum contra legem: Que hem d’excloure-la com a font del dret.
2. Costum secundum legem: Fa referència a una disposició legal expressa.
3. Costum praeter legem: Considerada com a font del dret diferenciada de les altres, en la
mesura que supleix les llacunes de la llei. D’elaboració doctrinals i jurisprudencial.

13
La complexitat resideix a poder determinar quan una regla social o norma consuetudinària pot ser
considerada un costum jurídic, ja que bona part dels ordenaments es limiten a indicar que els
costums son font del dret, sense explicar quins criteris han de complir-se perquè es produeixi el
resultat institucional i, per tant, `pugui donar lloc a un costum jurídic.

La doctrina jurídica proposa dos elements coma constitutius del costum jurídic:

- Els usos o element extern i material: Es la repetició general.

- La opinió o element intern: es la consciència d'obligatorietat que comparteixen els seus
destinataris.

2.3 NORMES PROVINENTS D’AUTORITATS JUDICIAL

A les sentencies judicial se'ls adscriu una posició concreta dins de l'ordenament jurídics que es
faculta per a generar uns resultats concrets que porten adscrites una sèrie de conseqüències. No
nomes son normes provinents d’autoritats judicial les de l'ordenament jurídic espanyol.

Hi ha una doble vessant (tesis) d'anàlisi: Com a resultat inconstitucional i com a document normatiu.

La sentencia com a resultat inconstitucional implica reconèixer-les com a actes jurídics. Això
comporta:

- Pressuposar un regla que confereix a un certs subjectes poders per a produir els resultats
institucionals que anomenem sentencies.
- Aquests resultats institucionals son sempre intencional i poder ser vistos com a declaracions
de voluntat dels subjectes titulars d’aquests poders.
- Que el judici de validesa sobre el resultat institucional “sentencia” es dissocia en termes de
existència i de legitimitat o creació.
a) Qüestió en comú amb les fonts-acte: Els titulars son autoritats. Se’ls reconeix per adir a uns
altres com han de comportar-se el vulguin o no, sense el concurs de la seva voluntat.
b) Parts de la sentencia: Antecedents, fets, fonaments jurídics i fallada.
c) Aquestes tenen una característica d’universalitat, es a dir, resolució en igualtat.

2.4 DRET IMPLÍCIT: DOCTRINA JURÍDICA I PRINCIPIS GENERALS DEL DRET

El mètode jurídic es caracteritza per ser una activitat desenvolupada per tots els operadors jurídics
amb la finalitat de justificar solucions a casos, justificar solucions particulars usant normes generals.

El dret explícit es el producte d’actes normatius realitzats per autoritats jurídiques. mentrestant el
dret implícit es aquell que es resultat de l’elaboració racional del dret, és a dir, `producte del mètode
jurídic. Tradicionalment s’ha de considerar que la doctrina jurídica i els principis generals del dret
són fonts del dret implícit.

En relació amb la doctrina jurídica, la seva labor d’extraure i justificar conclusions normatives que es
presenten com a explicacions del dret implícit i son o pretenent ser el resultat de l'elaboració
racional del dret explícit.

Els principis generals del dret, es refereix en l'ordenament jurídic espanyol al caràcter de font
subsidiària de la llei i el costum (a falta de llei o de costum). Importància dels principis
constitucionals.

3. ES PODEN CLASIFICAR LE SOFNTS SEGONS LA SEVA FORÇA JURÍDICA

14
Les fonts estarien ordenades amb el principi de jerarquia normativa, es a dir, en funció del seu major
o menor incidència en el sistema jurídic.

Existeix una relació de subordinació, de jerarquia per la regulació de la producció jurídica. Primer, les
fonts constitucionals, seguidament fonts primàries (amb força de llei) i després, les fonts subsidiàries
(reglaments).

TEMA 9: CONCEPTES JURÍDICS FONAENTADS

1. PERSONALITAT JURÍDICA I CAPACITAT D'OBRAR

Concepte jurídic de personalitat: L'atribució de personalitat indica l'aptitud per a ser titular de drets i
de deures. Implica capacitat per a ser subjecte, actiu o passiu, de relacions jurídiques. Aquesta pot
conferir-se no sols a una persona física, a l'ésser humà individualment considerat, sinó també a una
col·lectivitat, a un grup d'individus.

Capacitat jurídica i capacitat d'obrar: La capacitat jurídica, també denominada capacitat de dret o
capacitat de gaudi, implica aptitud per a ser subjecte de drets o per a la mera tinença i gaudi
d'aquests. La capacitat d'obrar suposa possibilitat d'exercitar els drets, capacitat per a concloure
actes jurídics.

2. EL DEURE JURÍDIC

Enfront de les concepcions tradicionals del deure que ho reenvien a l'àmbit de la moral
(jusnaturalisme) o ho redueixen a la imposició d'una sanció, la teories que ens interessen examinar
coincideixen totes elles a formar l'autonomia independència del deure jurídic.

Hart situa correctament el problema en l'àmbit jurídic definint el concepte d'obligació com una
forma específica d'exigència intersubjectiva de conducta fundada en regles comunament
acceptades, que tenen un pont important per a la reconstrucció de les relacions entre Moral i Dret,
ja que només des d'una raó moral i des de l'acceptació crítica i parcial de les normes del sistema pot
haver-hi justificació per a obligar.

3. EL DRET SUBJECTIU

• Concepte i modalitats.

4. EL ACTE JURÍDIC

• Fets i actes jurídics.

• Invalidesa i ineficàcia dels actes jurídics.

5. RELACIÓ JURÍDICA

• Classes.

6. LA SANCIÓ

falta

1. INTRODUCCIÓ

15
El dret està integrat per normes, practiques socials i valors als quals es necessari atribuir significats
per a poder entendre, actuar, comunicar-se i fer-ho de mode adequat en el terreny jurídic.

A traves de la interpretació no sols s’atribueix significat a un segment d’un llenguatge (jurídic), sinó
també ens serveix per a identificar les normes i enunciats normatius que formen part d’un orde
jurídic. Per això podem dir que tracta d’una activitat de caràcter:

- Necessari: Per a comprendre i treballar amb normes jurídiques cal atribuir-los un significat.
- Lingüístic: Soc manifestacions del llenguatge simbòlic, oral o escrit. S’expressen a través del
llenguatge natural i del llenguatge tècnic (definicions i termes propis).
- Contextual: Es produeix en un marc de principis i criteris d’interpretació. En aquest cas,
l’estat constitucional i democràtic de dret.
- Unitari: L'elecció entre instruments interpretatius per a respondre a una idea de unitat,
necessitem una interpretació.

2. QUÈ SIGNIFICA INTERPRETAR? QUÈ INTERPRETEM?

El dret no es nomes la creació de normes, la legislació o el debat sobre quines normes han de regular
les relacions humanes, el dret es l’argumentació i lluitar entre interessos i posicions enfrontades i es
també interpretació perquè el dret s’expressa mitjançant usos del llenguatge.

2.1 QUÈ FEM AL INTERPRETAR?

Quan interpretem actuem com a mediadors per a comprendre el sentit d'un text que s’ha convertit
en problemàtic. A l'intèrpret se li presenten diversos significats possibles d’un terme. S’examina
llavors el context, la situació que motiva el text, així com altres circumstàncies hermenèuticament
rellevants, així i tot, és possible que sorgeixin discrepàncies.

El que realitza el jutge es fer seus els arguments de les parts i procedeix a realitzar l’operació de la
fallada, interpreta la norma veu la causa i es declina per una conclusió. La importància de la
interpretació en l'àmbit jurídic es tal que el seu significat, garanties i implicacions no poder ser les
mateixes que la interpretació que utilitzem col·loquialment (el que cadascú interpreta). La
interpretació que ens interessa es la que es dona en el mon del dret, en un àmbit ampli que inclou a
les persones que apliquen o interpreten de manera concreta el dret (operadors jurídics).

Tota norma necessita per a existir que algú la interpreti. Aleshores al interpretat:

a) Atribuïm significat a una norma jurídica (que es el que la norma vol dir).
b) Delimitem el camp d'aplicació (quins fets, quines situacions, quines accions inclou la norma
o, dit d’una altra forma, quines accions són rellevants des del punt de vista de la norma).

2.2 L’OBJECTE DE LA INTERPRETACIÓ JURÍDICA

La interpretació permet un determinat nivell de la comunicació on es tracta de fer afirmacions

susceptibles de ser vertaderes o falses segons les comprovem empíricament, sinó d'atribuir un
significat a un enunciat jurídic i respondre així indeterminacions, problemes d'ambigüitat (gat, banc)
o problemes de vaguetat (dignitat, llibertat, desenvolupament de la personalitat). Alhora es resolen
problemes lingüístic, amb la interpretació delimitem el camp d’aplicació (vehicle).

Interpretar jurídicament implica conèixer regles i assumir marcs. L'activitat de la interpretació

permet comunicar significats vàlids. Consisteix a dotar de sentit a un enunciat normatiu a doi
d’identificar la norma que conté.

3. TESI SOBRE LA INTERPRETACIÓ JURÍDICA

16
Tot enunciat normatiu requereix ser interpretat:

- Les normes son producte de la interpretació. Això es, son el contingut prescriptiu (Nexe
deòntic = que cal atribuir en un enunciat normatiu, un contingut que s’assigna a través de la
interpretació). El dret no és un objecte plenament determinat, es igual al procés dinàmic i
obert de construcció normativa.

En aquest sentit, la interpretació comporta un raonament que justifica l’atribució de significat i ha de

produir un determinar resultat, que pot ser orientar una conducta o determinar si una norma és
valida i com en un sistema jurídic. Existeixen tres tesis o concepcions sobre la interpretació.

- Testi forta de la determinació: Els textos tenen un significat propi i objectiu i expressen una
voluntat unívoca i recognoscible. Únicament trobem una resposta correcte (Cas jurídic =
única resposta sense marge de discrecionalitat per als jutges).
- Tesi de la indeterminació: Els textos jurídics no tenen un significat propi o objectiu, sinó que
pateixen una radical indeterminació.
 Activitat decisòria: fortament influenciada per altres factors (sociològic, psicològic,
econòmic polític i valoratius dels intèrprets).
- Tesi feble de la determinació: a vegades resulta clar o completament predeterminar i altres
vegades resulta controvertit o nomes parcialment determinat. La interpretació seia
l'atribució de significat a un text normatiu en l’àmbit de les seves possibilitats
interpretatives. Els enunciats jurídics poden tindre, de fet, solen tindre molts significats
possibles.

4. COM S'INTERPRETA A L'ÀMBIT DEL DRET

Que arguments son admesos com a admissibles en el dret per a jutges i doctrina? Quan tenen
caràcter justificatiu de decisions jurídiques? Els arguments admissibles son aquells que es basen en
la resta de normes, principis i valors basics del sistema jurídic.

4.1 CATAGORIES D’ARGUMENTS INTERPRETATIUS

Existeixen dos tipus de regles interpretatives, negatives i positives. Les primeres son aquelles que
exclouen alguna o algunes interpretacions possibles, mentre que les segones determinen la
preferència per una d’elles.

Els arguments es classifiquen segons el context en el qual es produeix la interpretació, i, en concret:

- Interpretació lingüística: La interpretació es realitza d’acord amb les regles del llenguatge.
- Interpretació sistemàtica: Preval la idea del context i de l’ordenament com a sistema de
relacions que existeixen entre els seus elements per a realitzar la interpretació.

4.2 ARGUMENTS D’INTERPRETACIÓ

Interpretació lingüística: L’argument de deriva del context lingüístic es aquell segons el qual els
enunciats normatius s’interpreten de conformitat amb les regles del llenguatge:

1. Argument gramatical o literal: Part de la seva literalitat. S'acudeixen a les regles del
llenguatge.
2. Argument de la constància terminològica: Ús dels termes o les paraules en un determinat
context o text legal. Exemple: Grau (penal, civil).

17
Interpretació sistemàtica: D'acord amb el context normatiu, és possible trobar diversos criteris que
guarden relació amb la concepció de l'ordenament com un sistema compost per elements que estan
interrelacionats. Context o sector en el qual es preveu la disposició a interpretar.

1. Argument de la seus materiae: Requereix interpretació atesa la localització de la norma.

Context o sector inclosa.
2. Argument econòmic o de la no redundància: Presumpció de no reiteració en una altra
norma.
3. Argument de la coherència: Doble sentit amb altres disposicions. Rebutja significats contraris
i interpretació amb coherència amb el resultat.
4. Argument a partir dels principis: Major coherència amb els principis jurídics.

Interpretació funcional: Es parteix dels fins o les funcions que l fenomen jurídic té. Apella a les
funcions o els fins per als quals es crea la disposició normativa a interpretar, la ratio legis, o segons
els elements relatius a la comunitat o societat en que s’insereix. També denominada lògica,
psicològica o teleològica.

1. Argument històric: Atén el significat i forma d’acord amb l’evolució històrica i antecedents
de la norma.
2. Argument subjectiu o psicològic: La interpretació es realitza atenen la voluntat, fins o
propòsits pels quals el del legislador va aprovar aquesta norma.
3. Argument teleològic: El legislador aprova normes per a aconseguir uns determinats
propòsits, fins o la realització d’un determinat estat de les coses.
4. Argument evolutiu o actualitzador: La interpretació es realitza del supòsit de que el
legislador adapta el sistema normatiu al canvi de les circumstàncies socials en la comunitat
on estan les normes.
5. Argument de les conseqüències: Ha de realitzar-se evitant la creació de les conseqüències
negatives.
6. Argument pragmàtic: Requereix que la interpretació es realitzi atenent aconseguir una major
efectivitat i evitar interpretacions no útils.

Criteris substantius o material d'interpretació segons la interpretació conforme als drets humans o la
perspectiva de gènere.

4.3 ARGUMENTS ESPECIALS

Inferències lògiques o lògicament valides.

1. Arguments a contrario: La interpretació ha de realitzar-se atesa la voluntat del legislador i

també a la literalitat de les normes. L'argument a contrari part de la tesi que les expressions
legals signifiquen exactament el que signifiquen i en cap cas poden significar una altra cosa.
2. Arguments analògics: Element d'autointegració de llacunes, es a dir, transposició de la
solució que una norma donada ofereix per a un cas a un supòsit de fet no regulat en aquella,
però del qual podem argumentar la seua identitat o semblança.
3. Arguments a fortiori: Si una norma predica una solució normativa per a un supòsit,
existeixen raons per a justificar que també es dona aquesta solució normativa a un altre
supòsit amb major raó:
a. Argument a maiore ad minus: Qui té dret pel cap alt dret ben bé.
b. argument a minore ad maius: Prohibicions o qualificacions desavantatjoses.

18
 4. Argument apogògic (o de reducció al absurd): La interpretació que es realitza no pot
concloure o conduir a resultats absurds, per impossibles o per inacceptables. Rebutja una
interpretació en detriment d'unes altres.

1. APLICACIÓ DEL DRET

L’aplicació del dret és la imputació de conseqüències jurídiques a uns fets concrets. Consisteix a
establir quals són els fets sobre els quals es produeix la controvèrsia i, si tals fets es corresponen
amb el supòsit de fet de la norma, ha de decidir-se aplicar la conseqüència jurídica prevista en
aquesta mateixa norma.

2. REGLES BÀSIQUES DE L’ADJUDICACIÓ

L’aplicació de les normes jurídiques és l’activitat que ha de dur-se a terme per a atorgar a un
determinat cas la solució que en dret correspongui. Consten 4 fases:

1. Determinació dels fets que ha originat la controvèrsia.

2. Cerca i identificació de la norma aplicable al supòsit controvertit.
3. Fixació del sentit de la norma prèviament seleccionada (interpretació).
4. Assignació al cas de les conseqüències previstes en la norma.

Per qualificació entenem l’acte mitjançant el qual es cataloguen els fets conforme a les categories
jurídiques establertes en les normes jurídiques. Aquells fets que el jurista no pugui catalogar
conformes a les categories fixades en el supòsit de fet de la norma són irrellevants des del punt de
vista de la competència judicial.

Durant les fases descrites, l'autoritat judicial no pot resoldre aquestes qüestions apel·lant únicament
a la seva posició d’autoritat.

La primera norma es que les decisions judicials han de justificar-se. Han de ser congruents,
coherents i estar motivades. La motivació de la sentència és la part que indica les raons que han
conduït al jutge a fallar en l’un o l’altre sentit, demostrat així que la seva decisió no és arbitraria, sinó
resultat del correcte exercici de la funció jurisdiccional. La motivació té a veure amb l’argumentació i
amb la justificació recolzada en raons.

El desenvolupament i l'anàlisi raonada de la sentència respecte conflicte al qual han posat solució
suposen que no és una decisió capritxosa o arbitrària. La necessitat de motivar qualsevol tipus de
resolució judicial també té a veure amb els problemes que l’aplicació del dret planteja llacunes,
termes ambigus o la indeterminació de la conseqüència jurídica.

La justificació de les sentències és també una part del dret fonamental a tindre una tutela efectiva
dels jutges i tribunals (resolució fundada en dret, que correspon al dret fonamental a la tutela
judicial efectiva). Les sentències hauran d'ajustar-se sempre a les regles de la lògica i la raó.

La fonamentació serveix per a controlar l'activitat judicial dels òrgans d'instància per part dels
tribunals superiors quan coneixen de l'assumpte a través del sistema de recursos.
- Citar les normes que s'han aplicat no és sinònim de motivació: la motivació significa explicar
la fonamentació mitjançant un raonament lògic han de contindré els elements i raons de
judici que permeten conèixer quins han sigut els criteris jurídics que fonamenten la decisió.

19
3. JUSTIFICACIÓ DE LA PREMISA FÀCTICA

La premissa normativa són els fonaments, motius o raons normatives, i la premissa fàctica (premissa
de fet) són les raons probatòries relatives a la realitat, als fets, a qüestions de la vida sobre les quals
és possible fer enunciats de fet, descripcions de les coses i del món.

La premissa fàctica te el deure de constatar que el fet ha ocorregut realment, la necessària

construcció del fet, es a dir, donar-li un significat jurídic i provar tant els fets (que veiem) com els
enunciats sobre els fets que tenen rellevància jurídica. La valoració de la prova es refereix a
l'assignació d’un grau de versemblança als resultat obtinguts pels mitjans de prova.

4. JUSTIFICACIÓ DE LA PREMISA NORMATIVA

La justificació de la premissa normativa apunta a la possibilitat d’emmarcar el cas concret en el

context d’una norma jurídica que té caràcter abstracte i general. Resoldre un cas individual d’acord
amb els criteris que subministra una norma jurídica.

Els problemes fonamentals són el decidir que la norma pot ser usada d’acord amb les regles del
sistema i que ha de ser usada precisament en el cas contemplat en formar aquest comunicat del
supòsit d’aplicació de la norma. Caldrà determinar el sentit de la norma mitjançant la interpretació
atribuint-li un significat, entenent que poden haver-hi més d’una norma aplicable al cas concret.

Cal que l’ordenament subministri una norma aplicable al cas i que la norma seleccionada resulti
formal i substancialment vàlida. La individualització de la norma determina el seu àmbit d’aplicació
sobre uns fets, és a dir, conforma el cas particular que es jutja i que forma part del conjunt de casos
per als quals la norma general preveia l’aplicació d’una conseqüència jurídica.

5. L’ACTIVITAT CREATIVA DELS JUTGES I TRIBUNALS

Els jutges i tribunals, amb la seva tasca fan evident que l’activitat d’aplicació del dret va
acompanyada d’una activitat creativa. Tenen un marge de discrecionalitat que respon a la pròpia
naturalesa del fenomen jurídic que no es té confondre amb l’arbitrarietat.

Aquests, no es limiten a exercir una labor logística o mecànica sinó que son molts els moments en el
quals construeixen dret a traves d’interpretacions, integracions, analogies... A més, que no és
possible crear dret del no-res.

1. QUÈ ÉS ARGUMENTAR? EL DRET COM A PRÀCTICA ARGUMENTATIVA

Argumentar es proporcionar raons que avalen i justifiquen tot allò que s’afirma. Argumentem en
tant que oferim raons que es qüestionen les nostres afirmacions.

En l'àmbit del dret, tota raó està orientada a un fi, secundada d’una raó i comportada a través d’una
activitat racional. La guia dels tres problemes característics de l’argumentació jurídica serien:
- Donats unes certes dades, què puc concloure?

20
 - Què he de considerar o què he de fer?
- Com puc vèncer o convèncer a uns altres a propòsit d’una qüestió problemàtica?
Aleshores, argumentar és deduir, argumentar es fonamentar, argumentar és convèncer.

2. DIMENSIONS DE L’ARGUMENTACIÓ JURÍDICA

Tres dimensions o perspectives de l’argumentació jurídica: formal, material i pragmàtica.

2.1 ARGUMENTACIÓ FORMAL

- A. Totes les persones son mortals.

- B. Jo soc una persona.
- Conclusió: Jo soc mortal.

L’argumentació jurídica s'entén com a deducció. Argumentar es deduir, deduir és passar de

premisses a conclusions, o extreure conclusions a partir d’un determinat conjunt de premisses. Un
argument deductiu té una estructura que enllaça dues premisses o més amb una conclusió, on la
veritat de les premisses garanteix la veritat de la conclusió. De premisses vertaderes se segueix una
conclusió vertadera.

2.2 ARGUMENTACIÓ MATERIAL

- Enunciats normatius que es justifiquen a partir d’arguments interpretatius/especials,

analògics, amb major raó, a contrari, reducció a l’absurd, recurs al procedent...
- Enunciats fàctics es recolzen en raons (tres moments).

Argumentar materialment és fonamentar. És donar raons en favor d0allo que sostenim. L’important
serà el fonament de les nostres afirmacions. En l’àmbit jurídic parlarem de la qualitat de les
premisses del raonament. El decisiu és la selecció de les premisses, la seva validesa, qualitat i
justificació.

Per a validar la qualitat de les premisses resulta necessari comprendre el procés pel qual s’ha arribat
a la seva formulació i veure com es fonamenten els enunciats fàctics:

a) A traves d'arguments interpretatiu especials (analògics, a contrari, reducció a l'absurd, amb

major raó...).
b) Els enunciats fàctics o enunciats sobre els fets també es recolzen en raons:
1. Selecció dels fets probatoris.
2. Inferència d’una hipòtesi a partir d’ells.
3. Moment de la decisió d’acceptar els fets com provats.

2.3. ARGUMENTACIO PRAGMÀTICA

Argumentar es convèncer o persuadir. Mitjançant retòrica i dialèctica.

- En retòrica: Un subjecte adapta rol actiu i realitza un discurs. El subjecte (orador) adopta un
rol actiu l realitza un conjunt d'actes de llenguatge (el discurs), dirigits a l'auditori amb la
finalitat d'aconseguir l'adhesió a unes certes tesis mitjançant la persuasió.
- En dialèctica: Hi ha dos subjectes o dues parts que debaten. Cadascuna amb el seu rol, amb
la finalitat de convèncer respectivament a l'altre per a aconseguir un acord.

21
El bon argument és el que resulta persuasió, el que venç i/o convenç a través del desenvolupament
de l'argumentació d'acord amb unes certes regles de conducta per part dels subjectes involucrats.

Important: cal comprovar si les argumentacions són correctes i, si no ho són, estar en condicions de
desarticular-les. La millor manera de combatre un mal argument és deixar que es desacredita. En
aquest procediment és convenient conèixer les fal·làcies. Una fal·làcia és un error en l'argumentació.

3. PROBLEMES ARGUMENTATIUS I INTERPRETATIUS

Les dificultats que ens podem trobar en l'argumentació o interpretació esdevenen de dos vessants:
en relació amb les normes (problemes normatius) o en relació amb els fets (problemes fàctics). És a
dir, no tenim norma aplicable o no es prova que han succeït els fets que construeixen la norma o la
seva qualificació jurídica és controvertida.

Així, els problemes poden ser:

a) Problemes de rellevància. Existeix norma vàlida i aplicable al cas?

b) Problemes d'interpretació. Quina és l'atribució del significat a un enunciat normatiu? Com es
determinen els continguts de conceptes valoratius?
c) Problemes de prova referits a la fixació de la premissa fàctica. Què passa si les meues proves
son febles respecte als fets i a la integració de la norma? O i si no poden ser admesos per
que venen d'una actitud il·lícita?
d) Problemes de qualificació que és plantegen quan és parteix de la constatació de determinats
fets primaris però es discuteix si els mateixos integren o no un cas que pugui subratllar-se'n
el supòsit de fet de la norma. Què passa quan no encaixa completament un fet provat a un
enunciat normatiu?

4. MODES PARADIGMÀTICS D'ARGUMENTACIÓ JURÍDICA

Raonament subsuntiu o subsunció: Determinació si es donen els elements, característiques o

propietats del supòsit de fet de una norma (dos fases).

Argumentació finalista: Adequació per a prendre decisions d'acord amb premisses normatives que
responen a una norma de fi (i no a una norma d'acció).

Ponderació: L’argumentació basada en la raonabiltat proporcional, per la qual hi ha tres exàmens: 1.

necessitat, 2. idoneïtat 3. proporcionalitat stricto sensu.

5. JUSTIFICACIÓ DE LA PREMISSA FÀCTICA

Principis:

1. Universalització: Implícit a la justificació deductiva. Relació entre norma i fets.

2. Coherència normativa: Compatibilitat duna argumentació en relació amb un marc de
normes, principis, drets i valors d'un ordre normatiu (constitucional).
3. Coherència narrativa: Argumentació sobre els fets, sobre les premisses fàctiques on té lloc el
raonament amb el qual s'avalua en quina mesura els fets probatoris avalen la hipòtesi que es
pretén provar.
4. Argumentació conseqüencialista: Tenir en compte el sentit d'una decisió en la seua aplicació
o efectes.

22