Okupes: Realitat Social, Problematica Legal: Laia Pérez Demarchi

GRAU EN DRET
OKUPES:
REALITAT SOCIAL, PROBLEMATICA
LEGAL
Laia Pérez Demarchi

lperezd@uoc.edu
19 de desembre de 2022
Treball Final de Grau

Àrea d'especialització: Dret Civil
Tutor/a: Anna Rovira Cairó
Curs 2022, 1r semestre
UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA

Okupes: realitat social, problemática legal
2
Resum
El notori augment de les ocupacions il·legals esta causant un malestar en la

societat ja que genera una gran sensació d’inseguretat, no nomes de caràcter
personal per les okupacions i danys que les mateixes poden causar tant als
immobles ocupats com a les comunitats de propietaris on es troben, sinó també a
nivell jurídic, donat que la justícia no els hi dona les respostes que els propietaris
i veïns afectats esperen, i tampoc es crea una política social que doni solució a la
problemàtica que moltes famílies espanyoles pateixen, la falta d’habitatges
socials, o lloguers regulats per a persones en risc d’exclusió social.
Paraules clau: Ocupació il·legal, okupació, okupes, desnonaments, drets

propietaris
3
Índex
1. INTRODUCCIO .................................................................................................................5
1.1. Objectius ............................................................................................................. 5
1.2. Justificació.......................................................................................................... 5
1.3. Estructura ........................................................................................................... 5
1.4. Aspectes metodològics ..................................................................................... 6
2. ORIGEN I EVOLUCIO......................................................................................................6
2.1. Antecedents del concepte de propietat privada............................................... 6
2.2. Okupació il·legal: origen, tipus d’okupació i problema social ........................ 7
3. ASPECTES LEGALS..................................................................................................... 11
3.1. Regulació Constitucional................................................................................. 11
3.2. Regulació Civil.................................................................................................. 14
3.3. Regulació Penal ................................................................................................ 16
3.4. Desnonaments, desnonaments exprés i empreses des-okupes o anti-

okupes ......................................................................................................................... 17
3.5. Dret comunitari ................................................................................................. 19
4. SITUACIO ACTUAL ....................................................................................................... 20

4.1. Situació actual a Catalunya ............................................................................. 20
4.2. Proposta al Parlament de Catalunya ............................................................... 21
CONCLUSIONS ..................................................................................................................... 23
REFERENCIES BIBLIOGRAFIQUES.................................................................................. 25
4
1. INTRODUCCIO
1.1. Objectius
Els objectius que m’he plantejat i que configuren el punt de partida del present Treball de
Final de Grau són els que sorgeixen de les següents qüestions: Tenen més drets els
propietaris o els ocupes? L’Estat garanteix el compliment dels drets que gaudeixen els
propietaris o es prioritzen les necessitats socials d’un col·lectiu? Es respecta i es vetlla
pel compliment del dret a un habitatge digne?
Per la consecució d’aquests objectius farem un petit viatge al passat que ens servirà per
endinsar-nos en els conceptes de possessió, propietat privada i estat possessori,
exposarem l’evolució del moviment okupa i diferenciarem els diferents tipus d’ocupadors,
seguidament identificarem el marc normatiu de les ocupacions il·legals i dels
procediments de desnonaments.
1.2. Justificació
Aquest Treball de Final de Grau sorgeix de les inquietuds que em genera aquest tema,
perquè, per una banda, entenc que la propietat privada s’ha de preservar i respectar, però
d’altra banda, entenc també les necessitats de les persones que poden portar-los a
ocupar un immoble.
L’ocupació il·legal va sorgir en un primer moment com un moviment de protesta social,
però ha anat evolucionant i adaptant-se als diferents punts geogràfics del nostre país, per
la qual cosa també és important analitzar les diferents respostes que les administracions
donen a aquest tipus d’ocupació.
És un tema d’actualitat, rellevant, i força complicat, ja que implica molts àmbits de la nostra
societat i reflecteix una situació econòmica i financera que afecta de diferent manera als
afectats. Podríem assumir que la crisi econòmica, agreujada per la crisi de la Covid-19,
empeny a les persones sense recursos a acudir accions il·legals, a través de màfies o de
manuals d’okupacions, com els que citarem més endavant.
Actualment, treballo en una Administració de Finques i soc Oficial Habilitat, pel que
aquesta problemàtica ens afecta de manera molt propera donat que ens trobem del costat
dels propietaris i no sempre podem donar respostes satisfactòries. Moltes vegades hem
hagut de mediar amb els propietaris i els okupes per arribar a una solució amistosa, que
no sempre s’aconsegueix. Com a Administradors de Finques, tenim les mans lligades per
actuar, més encara quan les ocupacions són molestes per als veïns i produeixen danys a
la comunitat que han d’assumir els altres copropietaris.
És per això, que considero que aquest tema és molt important, de força rellevància social
i amb un marc jurídic molt ampli alhora que complicat. Amb la redacció d’aquest TFG
intento respondre preguntes i justificar, de manera simple, les respostes que la justícia
dona als propietaris quan reclamen els seus drets i defensen els seus béns.
1.3. Estructura
El present Treball de Final de Grau, s’estructura en quatre blocs ben diferenciats. En el

primer bloc es realitza la introducció al tema, justificant el tema escollit, i explicant la
metodologia emprada a l’hora de realitzar i desenvolupar el tema.
5
En el segon bloc, s’analitza l’evolució del concepte de propietat privada, l’origen de

l’okupació i el problema social que genera la mateixa.
En el tercer bloc, s’endinsa en l’àmbit jurídic, identificant els drets protegits per la
Constitució, el marc jurídic civil i penal que regulen i castiguen l’ocupació il·legal.
En l’últim bloc, se situa en l’actualitat a Catalunya i com es troba aquesta problemàtica
integrada a la societat i com respon la mateixa.
1.4. Aspectes metodològics
La metodologia emprada en el present Treball de Final de Grau és la investigació jurídica,

seguint un procés de raonament jurídica, fent servir la consulta de fonts i texts legals, tant
com normatius, jurisprudencials i doctrinals.
2. ORIGEN I EVOLUCIO
2.1. Antecedents del concepte de propietat privada
Des de l’antiguitat ja es defensava el dret a la propietat privada i a la possessió, però

abans de definir el concepte de propietat, hem d’indicar el significat de “cosa”, que el Dret
Romà estableix, segons Ulpià (D.50, 16, 49) emprant els termes bona (béns) i res (cosa),
al Dret de coses romà res conté vàries accepcions, entre elles patrimoni, objecte de dret
i cosa corporal sobre la qual recauen drets reals. En un sentit més estricte, res és cosa
corporal jurídicament independent i susceptible de valoració i utilitat econòmica, en
definitiva allò que pot ser objecte de dret.
És important remarcar que estem parlant de dret patrimonial, format en conjunt pels drets
reals, que referits a una relació directa entre persones i coses (res), i les obligacions que
fan referència a les relacions directes entre persones.
En el arcaic ius civile consideraven destacable la diferència entre res mancipi (coses
importants en l’economia agrària) i res nec mancipi (resta de coses) i els diferents tipus
de transmissió. La res mancipi es transmetia per la mancipatio o in iure cessió, però la
res nec mancipi es transmetia per la simple traditio.
A l’antiga Roma el corpus, era el contacte físic amb la cosa, la tinença material de la
mateixa, i l’animus era la intenció de tenir la cosa per a si mateix, si alguna d’aquestes
condicions no es donaven era motiu suficient per a que es perdés la possessió de la cosa.
Per tant, la propietat és un dret real, que es dota de dos elements reals, d’una banda un
conjunt de poders directes sobre el bé i una sèrie d’obligacions reals.
La possessió es refereix a la tinença d’una cosa sense tenir en compte el dret que es
tingui sobre la mateixa o com s’ha constituït la possessió.
Per tant, podríem resumir que la propietat és el poder de dret sobre la cosa i la possessió
és el poder de fet.
Era normal que a l’època es fes servir el terme de “possessores” amb el qual designaven
als propietaris d’immobles. El posseïdor d’una cosa era al mateix temps el seu propietari,
i el propietari el seu posseïdor. Temps més tard, es va crear una separació entre propietat
i possessió, mentre que la propietat era un dret de subjectiu, un títol jurídic d’ús i gaudi,
la possessió és la mera disponibilitat de la cosa fet que pot arribar a generar drets per al
posseïdor.
La doctrina ha dotat de dos significats ben diferenciats a la possessió com a dret o ius
possidendi, que seria el dret de posseir corresponent amb una titularitat jurídic-real, donat
que el poder de dret de propietat pot atorgar diferents facultats com les d’ús, gaudir,
disposar o reivindicar, ja que forma part del domini. La possessió com a dret a posseir o
ius possessionis, és una relació jurídica completament distinta de la propietat, ja que es
6
protegeix per l’ordenament jurídic com a una situació de poder de fet sobre els bens,
O’Callaghan ens indica que aquest “poder de fet” no consisteix nomes en poder físic sobre
la cosa sinó que aquesta es troba sota el domini de la voluntat d’una persona. Per tant, la
simple tinença material no significarà possessió, es pot donar que hi hagi contacte i
possessió o possessió i no contacte.
Al Dret Romà, la traditio és la transmissió al comprador de la propietat de la cosa, és a
dir, el dret real sobre la cosa. En sentit ampli és tota transmissió de la possessió i en sentit
estricte, és el lliurament de la cosa que alhora transmet la propietat perquè esta
acompanyat amb una iusta causa.
Al nostre Dret, la tradició o entrega és el transferiment de la possessió jurídica de la cosa,
on el comprador adquireix el dret real sobre la propietat, com ja veurem més tard, l’article
1905 CC estableix que el creditor no adquireix el dret real sobre la cosa fins que aquesta
no li hagi estat entregada. I l’article 1462 CC indica que “s’entendrà entregada la cosa
venuda quan es posi en poder i possessió del comprador”.
2.2. Okupació il·legal: origen, tipus d’okupació i problema social
L’ocupació d’edificis abandonats amb la finalitat de pal·liar la falta d’habitatges va ser

l’origen d’un moviment social que va néixer a finals de la dècada dels seixanta a
Anglaterra conegut com a squatter, posteriorment es va estendre a Alemanya amb el nom
de besetzers i a Holanda amb el mot de crakers. A Espanya va arribar sobre la meitat de
la dècada dels vuitanta, va notar un creixement considerable als noranta i al 1999 va
començar a decaure, (Martínez López, 2004).
El Moviment okupa adopta la “k” com a símbol de pertinença al Moviment
Alterglobalitzador, que, segons (Sánchez-Pinilla, 2002), lluita contra el sistema des de
dins, rebutjant la jerarquització i l’estructura tradicional vertical de les organitzacions
cíviques, per lo que s’organitzen en assemblees, autogestionades i autònomes.
S’ocupaven, sobretot, edificis que després convertien en centres socials des d’on
intentaven posar en marxa propostes per millorar la comunitat.
Existeix encara ara certa confusió amb els termes ocupació i okupació, és correcte afirmar
que els dos conceptes comparteixen la mateixa acció, l’apropiació il·legal d’un habitatge,
però es diferencia en la finalitat de cadascun, per una banda, l’ocupació es realitza per
persones que es troben en situacions econòmiques molt complicades i no tenen un lloc
per viure-hi i quan exhaureixen totes les vies i recursos, recorren a l’ocupació, conscients
que és il·lícit però justificant l’acció en la seva necessitat. Segons (Gonzalez Peinado,
2019)1 l’ocupació es tracta d’usurpacions a particulars que no es lucren amb activitats
il·legals o xantatge.
D’altra banda, l’okupació és un moviment pel qual persones, sense necessitat econòmica,
okupen un immoble com un acte reivindicatori, amb una forta carrega ideològica i social,
es veuen influenciats per l’Anarquisme i assumeixen molts dels seus principis, a més de
diverses ideologies anticapitalistes.
La RAE diu que el significat de la paraula okupa és:
1. Dicho de un movimiento radical: Que propugna la ocupación de viviendas o locales
deshabitados.
2. Perteneciente o relativo al movimiento okupa.
3. Miembro de un grupo okupa.
1
González Peinado, G. (2019). El movimiento okupa como práctica social y espacial en la ciudad de Valladolid.
Trabajo de grado, Universidad de Valladolid, Valladolid.
7
La SAP de Valencia de 18 de gener 2, també realitza un definició aproximada del terme

okupa com el que “ ocupa inmuebles o espacios vacíos temporal o permanentemente que
no les pertenecen ni respecto a los que disponen de título apto legalmente de ocupación,
con el fin de utilizarlos como lugar de reunión o centros con fines sociales y culturales,
bajo la perspectiva de denunciar y al mismo tiempo responder a las dificultades
económicas que los activistas consideran que existen para hacer efectivo el derecho a la
vivienda.”
Diferents factors, com ara les característiques particulars de cada immoble, les persones
i les seves demandes, la mobilització i els patrons d’organització, (Mintzberg, 2009)3 i
(Pruijt, 2004)4 configuren cinc tipus diferents d’ocupacions:
- ocupació deguda a la pobresa: els okupes es troben en situació de necessitat i no
tenen accés a una solució d’habitatge estable, sovint recorren a refugis o albergs
per passar la nit, aquesta situació allargada en el temps als aboca a busca
immobles per ocupar. Sovint, aquest tipus d’okupació es dona per immigrants,
com va succeir a Holanda o a Anglaterra, (Pruijt, 2004) deixa clar que aquestes
okupacions no milloraven les condicions d’exclusió dels okupes.
- ocupació com a estratègia alternativa d’habitatge: en aquest supòsit les ocupacions
es realitzaven en edificis abandonats, les persones no presenten problemes
econòmics, majorment són estudiants. A Espanya, es va realitzar aquest tipus
d’ocupació com a mitjà de protesta i denúncia de la falta d’habitatges, l’especulació
immobiliària i la falta d’espais per a la realització d’activitats comunitàries. Aquest
tipus d’okupació va patir un descens amb el temps ja que els edificis okupats
estaven en molt mal estat i es necessitava molta feina i cèntims per poder usar-
los. Lluiten contra la gentrificació5.
- ocupació empresarial: conegudes com a espais socials o alliberats, es centren en
l’ús de l’espai okupat i la gestió dels mateixos. Es tracta de joves amb molta
inestabilitat familiar/econòmica i s’emancipen en espais okupats, on, amb la
col·laboració d’educadors socials creen formes de treballs temporals, els guien en
l’exercici dels seus drets individuals, i com a col·lectiu, participen en el Moviment
okupa, defenent les okupacions i participant de diverses lluites socials.
- ocupació conservacionista: basada en la cura i conservació el medi ambient, amb
una clara perspectiva ecològica. Els edificis okupats són per grups contra el
desenvolupament de les ciutats, i busquen eliminar o reduir la gentrificació,
ajudant que els habitants originaris dels barris tornin a viure-hi.
- ocupació política: originària d’Amsterdam on grups van okupar habitatges de
protecció oficial per a reclamar que aquest sistema influïa negativament a la
societat, ja que produïen la inactivitat de la societat, i l’increment de la
competitivitat per a accedir als habitatges de protecció oficial. Estan en contra de
l’Estat i el capitalisme.
Aquesta classificació es va realitzar sobre el moviment okupa, a l’actualitat es considera

que l’ocupació empresarial és aquella ocupació amb ànim de lucre, pel qual els ocupes
demanen una quantitat important per abandonar l’habitatge ocupat. I l’ocupació com a
estratègia alternativa a l’habitatge, es tracta d’una estratègia per a que un immoble pel fet
2
SAP de Valencia de 18 de enero, Nº de Resolución: 11/2021, ECLI:ES: APV:2021:154A.
3
Mintzberg, H. (2009). La estructuración de las organizaciones. Madrid: Ariel
4
Pruijt, H. (2004). Okupar en Europa. En R. Argilés y M. Martínez López (Eds.), El movimiento okupa: prácticas y
contextos sociales. Madrid: Catarata
5
RAE Gentrificación: Del ingl. gentrification. 1. f. Urb. Proceso de renovación de una zona urbana, generalmente
popular o deteriorada, que implica el desplazamiento de su población original por parte de otra de un mayor poder
adquisitivo.
8
d’estar ocupat sigui accessible, és a dir, l’ocupació desvalora l’immoble, per tant, si
s’escull un immoble que té un preu elevat, s’ocupa per a que baixi el preu.
Es precís fer un incís, i deixar pales que en cap cas, una ocupació, que és il·legal no
consentida ni tolerada pels propietaris, és un títol d’accés a la possessió d’un habitatge ni
tampoc es troba emparat per la Constitució Espanyola, com veurem més endavant.
Com veiem es tractava en certa manera d’una forma d’actuar amb un component
principalment ideològic, una manera més visible de protestar per la gran quantitat
d’immobles buits que pertanyen als bancs o bé són de segona residència, quan hi ha
tanta gent que necessita un sostre, tot i així el nombre d’ocupacions era relativament baix,
s’ocupaven immobles en mal estat, o en estat d’abandonament total, els problemes que
més es relacionaven amb aquest tipus d’ocupacions il·legals eren les molèsties pels veïns
conductes incíviques. Aquesta situació va canviar radicalment arran de la “bombolla
immobiliària” on moltes famílies van perdre els seus habitatges com a conseqüència
d’execucions hipotecaries, i molts d’aquests habitatges van anar a parar als tan famosos
“fons voltors”. Inclús moltes famílies un cop “desnonades” reocupaven l’habitatge perdut
per continuar vivint allà mateix.
Evolució denúncies ocupació
GRÀFIC 1 Font: Ministeri de l’Interior
Com podem observar al gràfic anterior6, l’augment d’ocupacions il·legals és notori, aquest
fet va tornar a posar el nom d’okupa, okupes, okupació, ocupació il·legal, a l’actualitat del
país, i aquesta confusió o distinció entre els dos termes va anar perdent-se, i l’ocupació i
l’okupació ara mateix es senten quasi bé de la mateixa manera a ulls de la societat.
6
https://www.epdata.es/denuncias-presentadas-ocupacion-ilegal-primer-semestre-2020-comunidades-
autonomas/a5defb77-24b5-45d7-8e14-f506eecb03b2
9
Es un fet que l’ocupació il·legal ha posat de manifest un problema social, la realitat de

moltes famílies que es troben en situacions de marginalitat i exclusió social, però també
altres noves formes de delinqüència.
Tal com podem apreciar al preàmbul de la Llei 5/2018, de 11 de juny, de modificació de
la Llei 1/2000 de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil, en relació a l’ocupació il·legal
d’habitatges, certes ocupacions il·legals responien a la crisi socioeconòmica en les que
es trobaven les persones però es va observar un fenomen creixent, les “màfies de
l’ocupació” que amb ànim lucratiu, ocupaven habitatges i després reclamaven una
quantitat a canvi de retornar aquesta possessió, “se han llegado a ocupar ilegalmente
viviendas de alquiler social de personas en situación económica muy precaria o propiedad
de ancianos con pocos recursos y para abandonarlas se les ha exigido el pago de
cantidades a cambio de un techo inmediato, o se ha extorsionado al propietario o
poseedor legítimo de la vivienda para obtener una compensación económica como
condición para recuperar la vivienda de su propiedad o que legítimamente venía
poseyendo.” (preàmbul de la Llei 5/2018, de 11 de juny)
Els grups criminals, constitueixen autentiques “màfies” 7 que s’aprofiten de les necessitats
de persones immigrants, sense ingressos fixos o en situació de vulnerabilitat social i amb
la intenció de lucrar-se, entren als habitatges i els ocupen però després els hi cobren un
import per a llogar-los-hi l’habitatge ocupat. Existeixen Manuals d’ocupacions, on s’explica
de manera clara com buscar l’immoble idoni, com formar el grup que ocuparà l’immoble,
com entrar-hi, que dir quan vingui el propietari o la policia i fins i tot solucions legals per a
que no els puguin condemnar o castigar amb la presó.
En aquestes sentencies, SAP de Madrid de 20 de febrer de 2004 ( JUR 260867) fan

referència al apoderament d’immobles a traves de la usurpació i exposen que "el concepto
abarca, por un lado, la«ocupación» de una cosa inmueble, independientemente de su
naturaleza rústica o urbana. Por ocupación se entiende el ejercicio de los actos materiales
propios del contenido del dominio: la entrada en el lugar,su cerramiento o cercamiento, la
realización de obras en él o el aprovechamiento de sus posibilidades económicas. El
usurpador es un ocupante sin título que legitime su comportamiento dominical. No es
preciso que lleve a cabo la totalidad de las facultades que corresponden al dueño. La
segunda acepción de la«ocupación» denota el ejercicio de alguna de ellas, o, por utilizar
los términos del apartado 1 del art. 245 del CP de «... un derecho real inmobiliario de
pertenencia ajena...»".
Es innegable que l’ocupació il·legal és una problemàtica social important, que genera
preocupació social i una gran sensació d’inseguretat en els ciutadans. Aquesta realitat
social no només afecta als propietaris d’immobles ocupats, i a tots els propietaris per
l’amenaça d’ocupació dels seus immobles tant de primera com de segona residència, sinó
també els veïns que les pateixen, afectant negativament l’entorn social on es produeixen,
donat que aquestes moltes d’aquestes ocupacions no responen a necessitats de famílies
en exclusió social, en moltes ocasions porten associat augment de tràfic de drogues i de
robatoris en la zona, mala convivència amb els veïns, danys i destrosses a l’habitatge en
si i a les comunitats en que es troben.
Des de l’ONAO8 (Organització Nacional d’Afectats per l’Okupació) i la PAO (Plataforma
d’Afectats per l’Okupació) indiquen que l’okupació genera danys materials en els
habitatges afectats, pèrdua de valor immobiliari, danys morals i psicològics, inclús
7
Eduardo Colom- 31/05/2021 – elmundo.es
https://www.elmundo.es/baleares/2021/05/31/60b36844fdddffaa818b45f8.html
8
https://www.onao.es/La-Asociacion/
10
pateixen amenaces i assetjament. Que consideren a l’Administració responsable deixant

abandonats als ciutadans davant la vulneració dels seus drets.
Per tant, el fet que es garanteixi el dret a un habitatge digne no pot ser excusa o justificació
per lesionar altres drets, com veurem a continuació.
3. ASPECTES LEGALS
3.1. Regulació Constitucional
La Constitució Espanyola (CE) és la norma jeràrquicament superior de l’ordenament

jurídic espanyol, fou publicada en el BOE el 29 de desembre de 1978.
La Constitució Espanyola a la seva Secció 1ª recull els drets fonamentals i les llibertats
públiques. A la Secció 2ª recull els drets i deures dels ciutadans.
Els drets fonamentals són aquells que són inherents a la condició d’ésser humà, són
inviolables i ens atorguen i garanteixen la dignitat humana. Diversos autors consideren
les diferents perspectives d’aquest concepte “dret fonamental”, així el jurista (Cruz
Villalón, 2021)9 considera que “...desde una perspectiva material o sustantiva, derechos
fundamentales son aquellos que son considerados como tales en la conciencia y en la
cultura jurídicas en las que se inserta nuestro Estado Constitucional...”, i el catedràtic
Javier Jiménez Campo 10 considera que “desde una perspectiva formal, los derechos
fundamentales se caracterizan por lo común a todo derecho, la garantía judicial. La tutela
jurisdiccional no hace “fundamentales” a ciertos derechos; los hace, sencillamente,
“derechos””.
Aquests drets fonamentals han d’estar no només assegurats pel nostre estat democràtic
sinó que també han de protegir-los i és la Constitució l’encarregada d’aquesta protecció i
en cas de violació d’alguns d’ells, s’ha de poder denunciar i reclamar el seu compliment.
Els drets fonamentals es poden classificar en: llibertats personals, drets de participació,
drets institucionals i drets econòmics i socials.
Les llibertats personals engloben tots aquells drets inherents a la nostra condició d’ésser
humà, entre els quals trobem: dret a la vida, a la nostra integritat física i moral, dret a la
ideologia i religió, a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge, a la inviolabilitat del domicili,
etc. Aquests drets fonamentals estan protegits i en cas de vulneració, es pot recórrer al
procediment del recurs d’empara que esta previst a l’article 53.2CE per als drets
fonamentals.
L’article 18.2 CE que recull el dret a la inviolabilitat del domicili, es tracta d’un dret
fonamental i segons Serrano Pérez (2013)11, la “inviolabilidad del domicilio constituye un
auténtico derecho fundamental de la persona, establecido, garantizar el ámbito de
privacidad de ésta dentro del espacio limitado que la propia persona elige y que tiene que
caracterizarse por quedar exento o inmune a las invasiones o agresiones exteriores de
otras personas o de la autoridad pública”. Si ens fixem aquest dret està recollit a l’article
18 juntament amb els drets a l’honor, la intimitat i a la pròpia imatge, això és així perquè
és al domicili on una persona desenvolupa la seva intimitat. Diem persona, perquè són
drets els titulars dels quals són persones físiques però poden ser titular, també, les
9
Cruz Villalón, P. (2021). En J. Tajadura Tejada, Los derechos Fundamentales y sus garantías. 2ª Edición – Valencia:
Tirant lo Blanch.
10
Jiménez Campo, J. (2015). En J. Tajadura Tejada, Los derechos fundamentales y sus garantías. Valencia: Tirant lo
Blanch.
11
Serrano Pérez, M. M. (2013). Los derechos fundamentales la vida, la igualdad Y los derechos de libertad (J. L.
González Guerrero, Ed.). Tirant lo Blanch
11
persones jurídiques, només amb relació a àrees de la zona de feina, com sales de
descans o vestuaris.
Continuant amb la lectura de la Constitució Espanyola, veiem que reconeix el dret a la
propietat privada al seu article 33.1: “ Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a
la herencia.
2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes.
3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad
pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con
lo dispuesto por las leyes.”
Com podem observar es reconeix el dret a la propietat privada i la seva funció social, a
més, ja deixa de manera expressa que ningú podrà ser privat dels seus béns i drets.
La propietat privada ha estat considerada com el nucli de l’estat de dret, al ser un dret
estatutari son les lleis les que han d’establir els límits d’aquest dret i no pas la voluntat
arbitrària de tercers.
El dret a la propietat és un dret real (derivat de res = cosa), és el dret per excel·lència si
parlem de béns, donat que permet als titulars usar, disposar i rebre els fruits de la cosa.
En tant que els béns poden ser mobles o immobles, sempre ens referim als immobles, la
seva notòria importància l’observem en els requisits establerts per alienar-los o gravar-
los, i seran inscrits al Registre de la Propietat.
Aquest dret gaudeix d’efecte erga ommes, per tant, haurà de ser respectat per tothom,
però és el dret el que ha de ser respectat, ja que la propietat en si mateixa no gaudeix
d’aquest efecte. El document registral del bé inscrit al Registre de la propietat compleix
amb aquest efecte erga ommes, la funció de la inscripció és fer valer aquest dret real
davant tothom.
A la Declaració Universal dels Drets Humans, a l’article 17 s’estableix que tota persona té
dret a la propietat, individual i col·lectivament i que ningú podrà ser privat de manera
arbitrària de la seva propietat.
La Constitució Espanyola recull aquest dret a la Secció 2ª “Dels drets i deures del ciutadà”,
ja no estem parlant de drets fonamentals, en aquest sentit la STC 37/1987 considera el
dret a la propietat més com un principi orientador que guiarà al legislador que no pas com
un dret que el legislador hagi de respectar i que el podrà modificar segons criteri. Es tracta,
en definitiva, d’un dret modificable i que pot donar lloc a una indemnització, excepte en
els casos previstos d’expropiació forçosa.
Aquest dret, en conseqüència, a la practica es pot veure minimitzat o desplaçat si es
pondera amb altres drets com el de l’habitatge digne.
A l’article 47CE es recull el dret a un habitatge digne i adequat, es tracta d’un dret
prestacional, ja que seran els poders públics els que hauran de promoure les mesures
necessàries per a donar compliment a aquest dret, per tant, i segons la STC 152/1988,
de 20 de juliol, “estamos ante un derecho que no es considerado fundamental, sino
subjetivo”. Els drets subjectius, són els poders o facultats atribuïdes al titular del dret
respecte de l’objecte protegit.
I, per tant, el dret a un habitatge digne no vol dir que aquell que sigui propietari d’un
habitatge hagi de patir l’ocupació il·legal del seu habitatge.
Hem de fer un petit incís per a indicar els conceptes de domicili i de morada.
Segons el Tribunal Constitucional a la STC 22/1984, de 17 de febrer, el domicili és
inviolable pel fet que és l’espai on tota persona viu i realitza la seva llibertat més intima.
Existeixen nombroses sentències, tant del Tribunal Suprem com del Constitucional, que
consideren domicili els llocs on la persona està realitzant la seva intimitat, des
d’habitacions d’hotels (STC 10/2002, de 17 de gener), camarots, llocs de descans del
12
personal, amb un "espacio apto para desarrollar vida privada" (STC 94/1999, 31 de maig,
F. 4), un espai que "entraña una estrecha vinculación con su ámbito de intimidad", "el
reducto último de su intimidad personal y familiar" (STC 22/1984, STC 60/1991 i 50/1995,
STC 69/1999, 26 d’abril i STC 283/2000, 27 de novembre)
Referent al concepte de morada, segons la RAE és el lloc on es resideix de manera
continuada, així com l’espai on s’habita.
El Tribunal Suprem reconeix en una Sentencia de 20 de gener de 1994, Rec. 2153/1992
que:. “No hay allanamiento de morada respecto de un almacén o un depósito. Morada y
domicilio, a estos efectos, se identifican." Doncs, morada pot ser qualsevol espai que la
persona habiti i desenvolupi la seva intimitat i aspectes de la seva personalitat.
No es podrà identificar el concepte de morada, utilitzat pel Codi Penal, amb el concepte
administratiu d’habitatge, ja que aquest serà d’aplicació en matèria fiscal i conte una sèrie
de requisits per a considerar-lo així.
Però es continuaria considerant domicili o morada d’una persona el d’una segona

residència? Continuaria protegit per al dret fonamental?
La STS 731/2013, 7 d’octubre 2013, Rec. 11142/2012 ens apropa una resposta, aquesta
sentència indica que el concepte de morada als efectes penals no coincideix amb la noció
administrativa d’habitatge. La STS Sala de lo Penal, sec. 1ª, 6 de novembre de 2020,
nº587/2020, rec. 10126/2020, va establir jurisprudència sobre el delicte d’aplanament de
morada, que encara que no es tracti de la residència habitual de la víctima o que la víctima
posseïdora no sigui la propietària, o que l’habitatge no disposes de tots els serveis
essencials, es considera morada encara que nomes entrés i sortís.
Per tant, aquest dret abasta les primeres, segones i altres residencies, ja que representen
que en un moment donat el propietari esta desenvolupant la seva vida privada, de manera
permanent o temporal, esporàdica o continua, per tant, és un espai d’intimitat i aquest
esta protegit.
A més, la STS 1775/200012, ens indica la morada com el recinte, generalment tancat i
amb sostre, en el que el subjecte passiu i la seva família, habiten, desenvolupen la seva
vida intima i familiar, no nomes la estància en la que conviuen sinó també tots els annexes
que pugui arribar a tenir.
La Instrucció 1/2020 de la Fiscalia General de l’Estat13 sobre “criterios de actuación para
la solicitud de medidas cautelares en los delitos de allanamiento de morada y usurpación
de bienes inmuebles” indica que les segones residencies o de temporades seran
considerades morada també, inclús durant el període on no es trobin habitades, sempre
que conservin aquesta condició, en aquest sentit es pronunciaven en la STS 852/2014,
de 11 de desembre 14, la ATS 959/2009, de 16 d’abril 15, així mateix la STC 189/2004, de
2 de novembre 16 indica que la manca d’habitualitat en l’ús o gaudi no impedeix qualificar
l’espai com a domicili, al mateix efecte serà irrellevant la ubicació, configuració física, la
intensitat i periodicitat en que es desenvolupi la vida privada al mateix, STS 94/1999, de
31 de maig, FJ 517.
12
STS 1775/2000 (Sala Segona, de lo Penal) de 17 de novembre de 2000 (Recurs 1458/1999)
13
Instrucción 1/2020, de 15 de septiembre, de la Fiscalía General del Estado, sobre criterios de actuación para la
solicitud de medidas cautelares en los delitos de allanamiento de morada y usurpación de bienes inmuebles
14
STS 852/2014, de 11 de desembre de 2014 (Recurs 1068/2014)
15
ATS 959/2009, de 16 d’abril de 2009 (Recurs de cassació número 4354/2007)
16
STC 189/2004, de 2 de noviembre (Recurs d’Empara 929-2002)
17
STS 94/1999, de 31 de maig de 1999, (Recurs d’Empara nº 1.090/1995) F.J. 5.
13
En els casos en que una persona es desposseïda del seu immoble per una ocupació
il·legal, el dret a la propietat privada es vulnera?
També es vulnera el dret a la inviolabilitat del domicili de l’ocupant? Quin dret té
més pes? La Constitució protegeix als titulars dels drets?
El dret a la propietat privada es vulnera però no està prou protegit a la Constitució, ja que
aquest dret es troba a la “Secció 2ª Dels drets i deures del ciutadà” al no tractar-se de
drets fonamentals, en cas de violació no serà susceptible de recurs d’empara, tal com
estableix l’article 53.2 CE per als drets fonamentals, sinó que s’ha de reclamar a traves
d’un recurs d’inconstitucionalitat.
Doncs, el legislador ha hagut de trobar la manera de protegir aquest dret, com veurem
més endavant, al Codi Civil i al Codi penal.
Tanmateix, la Constitució reconeix el dret a la inviolabilitat del domicili a l’article 18, que
estableix que ningú podrà entrar o registrar un domicili sense el consentiment del titular o
per resolució judicial, excepte en els casos on es cometen delictes flagrants a l’interior del
domicili. En el moment en que una persona ocupa de manera il·legal un immoble, passa
a ser el posseïdor del bé, i encara que no tingui cap documentació que avali aquesta
ocupació, continuarà ocupant el bé fins que, per resolució judicial, acord entre les parts,
o bona voluntat, l’ocupant marxi.
Es precís fer menció a l’article 24.1 CE sobre el dret a la tutela judicial efectiva, aquest
dret fonamental garanteix que qualsevol persona, en cas de vulneració dels seus drets,
pugui iniciar un procés legal per sol·licitar la reparació pertinent o la restitució dels seus
drets. Alhora obliga als òrgans judicials a vetllar pel correcte compliment i evitar així la
indefensió del perjudicat. S’entén satisfet aquest dret quan el jutge o tribunal resol el cas,
amb un procés just i amb el compliment de totes les garanties processals que les lleis
disposin, i quan la sentencia, favorable o no a les pretensions del demandant, sigui
correctament fonamentada i motivada.
3.2. Regulació Civil
La propietat, en si, constitueix una institució totalment important i central en l’ordenament

jurídic espanyol, és la columna vertebral del sistema de Dret privat.
L’article 348 de (Real Decret, de 24 de juliol de 1889, del Codi Civil, 1889)(CC) estableix
el concepte de dret de propietat d’aquesta manera: “La propiedad es el derecho de gozar
y disponer de una cosa, sin más limitaciones que las establecidas por las leyes. El
propietario tiene acción contra el tenedor y el poseedor de la cosa para reivindicarla.”
Disposar i gaudir, dos facultats diferents però que integren conjuntament el dret a la
propietat. D’una banda, la facultat jurídica (disposar) com la lliure disposició del bé, la més
essencial, consistent en la possible transmissió, tot o en parts, del dret de propietat i a
més, es poden referir a alienar, gravar, transformar, destruir o abandonar.
D’altra banda, la facultat de lliure aprofitament (gaudir) consisteix en poder fer servir el
bé, tant de manera directa o indirecta, concedint a un tercer, en tot o en part, aquesta
facultat mitjançant la constitució de drets personals, això és arrendament, etc.
Aquest dret a la propietat no mes té facultats, per a O’Callaghan també té límits i
limitacions, parlem de límits quan ens referim a les restriccions del poder del propietari,
que hi són allà sense cap acte exprés o especial, i que no cal provar quan el titular un
tercer els invoquin, aquest límits poden ser institucionals, d’interès públic o d’interès privat,
i parlem de limitacions quan per les causes que siguin, redueixen el poder del propietari,
aquestes limitacions si han de venir d’un acte especial que si hauran de ser provats pels
qui ho al·leguen, i només podran perjudicar a tercers si s’ha fet publicitat registral,
aquestes limitacions es classifiquen en drets reals, servituds i prohibicions de disposar.
14
I encara més rellevant l’article 349 CC “Nadie podrá ser privado de su propiedad sino por
Autoridad competente y por causa justificada de utilidad pública, previa siempre la
correspondiente indemnización. Si no precediere este requisito, los Jueces ampararán y,
en su caso, reintegrarán en la posesión al expropiado”
Aquest dos articles configuren l’eix més crucial on es fonamenta el sistema jurídic privat,
no solament indica que la propietat és un dret real que atorga la capacitat de gaudir i
disposar d’una cosa, amb les úniques limitacions que indiquen les lleis, sinó que faculta
als propietaris que han perdut la possessió del bé per a reclamar la reintegració de la
possessió via judicial.
Però, que és la possessió?

El Títol V del Llibre II del Codi Civil als articles 430 a 466, defineix la possessió com la
tinença d’una cosa o gaudi d’un dret per una persona.
Són dos conceptes diferents, el primer es refereix que una persona pot posseir un bé en
concepte d’amo, el que tingui el domini del bé podrà gaudir-ne, per tant, coincideixen
propietat i possessió. En el segon concepte, la persona no és propietària, doncs, només
pot fruir del bé, però no coincideix propietat i possessió.
Ara bé, podem distingir dos tipus de possessió, la possessió natural que només requereix
la possessió del bé (corpus) i la possessió civil que requereix tant la possessió del bé com
la voluntat de posseir-lo (corpus i animus)
Aquesta voluntat de posseir el bé o la possessió mateixa no pot ser en cap cas violenta,
així ho recull l’article 441 CC “en ningún caso puede adquirirse violentamente la posesión
mientras exista un poseedor que se oponga a ello. El que se crea con acción o derecho
para privar a otro de la tenencia de una cosa, siempre que el tenedor resista la entrega,
deberá solicitar el auxilio de la Autoridad competente”. Podem observar que ens està
indicant el mecanisme de recuperació del bé, no es podrà acudir a l’autotutela per a
recuperar-lo sinó que haurem de recórrer a l’administració de justícia, és a dir, el propietari
que hagi vist ocupada la seva propietat no podrà recuperar-la per si mateix, ha d’anar per
via judicial per sol·licitar que sigui el jutge el que li restauri la seva situació possessòria.
Les accions que disposa el propietari són:
- Acció reivindicatòria, art. 348 CC, és la que podrà emprendre el propietari amb
drets sobre la cosa per a reclamar la seva entrega quan algú la posseeixi sense
títol per fer-ho. Per exercitar aquesta acció s’han de donar una sèrie de requisits,
que el propietari de l’habitatge no sigui el posseïdor del mateix, que existeixi algú
per a reclamar-li la restitució de la possessió.
- Acció declarativa, art. 348 CC, no es sol·licita la restitució del bé, i no cal que el
demandat sigui el posseïdor actual, només es sol·licita el reconeixement d’un dret.
Com que cap d’aquestes accions donava resultats satisfactoris en temps i forma, i els
processos es dilataven en el temps i els propietaris havien de recórrer a la via penal, es
va aprovar el procés de tutela sumaria de la possessió per ocupació il·legal d’habitatges
introduïts per la Llei 5/2018, d’11 de juny, conegut col·loquialment com a “desnonament
exprés” , del que parlarem al punt 3.4, on també analitzarem el judici de desnonament per
precari.
Al CC també trobem l’article 1941 que recull un altre manera d’ocupar un immoble per un
tercer sense dret amb ànim d’adquirir la seva propietat mitjançant la usucapió, ha de ser
una possessió de l’immoble en qualitat d’amo, publica, pacifica i no ininterrompuda,
l’article 1955 CC estableix que el domini d’un bé immoble prescriu per la possessió
ininterrompuda de sis anys. En el mateix sentit, l’article 1957 CC disposa que els bens
immobles es podran adquirir per prescripció adquisitiva transcorreguts 10 anys entre
presents i 20 anys entre absents, amb bona fe i just títol com a requisits, però sense cap
altre requisit més que el temps, en casos de 30 anys.
15
Com es perd la possessió?

La pèrdua de la possessió, recollida a l’article 460 CC, es pot produir per abandonament
de la cosa, per cessió a un altre per títol onerós o gratuït, per destrucció o pèrdua total de
la cosa i per la possessió d’un altre, encara en contra de la voluntat de l’antic posseïdor,
si la nova possessió hagués durat mes d’un any.
L’article 609 CC estableix l’ocupació com una manera d’adquirir la propietat, prenent la
possessió de l’immoble, i l’article 610 CC ens indica que s’adquireixen per ocupació els
béns que es poden apropiar, que no tinguin amo, com les coses mobles abandonades.
Com veiem, sembla que per a posseir una cosa hem d’estar en contacte directe i físic
amb la cosa, però LACRUZ BERDEJO afirma que la possessió no requereix d’un contacte
físic sinó el poder i control sobre la cosa, doncs, el poder és recuperar el contacte físic i
directe sobre el bé sense que intermediïn tercers.
3.3. Regulació Penal
Davant la lentitud dels procediments civils per recuperar la possessió de l’immoble, molts
propietaris acudeixen a la via penal.
Existeixen diversos tipus penals que estan estretament relacionats amb les ocupacions
il·legals, el capítol II del Títol X, del Codi Penal (CP), dedicat a “l’aplanament de morada,
domicili de persones jurídiques i establiments oberts al públic”, esta destinat a protegir el
dret fonamental a la inviolabilitat del domicili, com ja hem vist, reconegut a l’article 18.2
CE. El Capítol V, del Títol XIII sobre “delictes contra el patrimoni i contra l’ordre
socioeconòmic”.
L’article 202 CP identifica el delicte d’aplanament de morada, “1. El particular que, sin
habitar en ella, entraré en morada ajena o se mantuviere en la misma contra la voluntad
de su morador, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años. 2. Si el
hecho se ejecutare con violencia o intimidación la pena será de prisión de uno a cuatro
años y multa de seis a doce meses.” D’aquest article podem fer menció a diverses
aspectes, en primer lloc, podem observar la referència al terme morada, i, en segon lloc,
a l’ús de violència.
Com ja hem mencionat abans, el concepte de morada és el lloc on s’habita, aquest lloc
pot ser un immoble, així com una habitació d’hotel, les tendes de campanyes o segones
residencies, és el Tribunal Suprem el que identifica, a nivell penal, la morada amb el
domicili. En efecte, qualsevol espai on la persona desenvolupi la seva intimitat i aspectes
de la seva personalitat.
En referència a la violència en l’aplanament de morada té un paper clau, en primer lloc
perquè si es produeix de manera pacifica sense recórrer a la violència, les penes són
menys greus. La STS 179/2007, de 7 de març de 2007, es considera que per entrar en
morada aliena o mantenir-se en ella, s’empra la violència o intimidació, estarem davant
del subtip agreujat del delicte de l’aplanament de morada, sempre que la violència comesa
sigui el mitjà per a portar a terme l’aplanament, la violència pot ser sobre la cosa o les
persones.
Aquest article, amb el vigent Codi Penal, va reforçar la protecció en el dret penal de la
inviolabilitat del domicili/morada de les persones físiques, el Tribunal Suprem considera
correcta i lògica l’agravació de les penes del delicte d’aplanament de morada, donat que
ens estem referint a una violació d’un dret fonamental com és el dret a la inviolabilitat del
domicili, art. 18 CE, com ja hem mencionat.
Segons la STC 22/1984, de 17 de febrer, “constituye un auténtico derecho fundamental
de la persona establecido para garantizar el ámbito de privacidad de ésta dentro del
espacio limitado que la propia persona elige y que tiene que caracterizarse precisamente
por quedar exento o inmune a las invasiones o agresiones exteriores de otras personas
16
o de la autoridad pública… un espacio en el cual el individuo vive sin estar sujeto

necesariamente a los usos y convenciones sociales y ejerce su libertad más íntima”.
I, l’article 245 CP tipifica el delicte de la usurpació: “1. El que ocupare, sin autorización
debida, un inmueble, vivienda o edificio ajenos que no constituyan morada, o se
mantuviere en ellos contra la voluntad de su titular, será castigado con la pena de multa
de tres a seis meses. 2. El que ocupare, sin autorización debida, un inmueble, vivienda o
edificio ajenos que no constituyan morada, o se mantuviere en ellos contra la voluntad de
su titular, será castigado con la pena de multa de tres a seis meses”. Amb la modificació
del Codi Penal per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març, sense canviar el redactat de
l’apartat 2 de l’art. 245, es va transformar la gravetat del delicte, passant de menys greu
a lleu, per tant, s’hauran d’iniciar i seguir el procediment per a l’enjudiciament de delictes
lleus, tal com estableix l’article 962 i ss de la Llei d’Enjudiciament Criminal, Real Decreto
de 14 de setembre de 1882 (LECrim).
La Instrucció 1/2020, de 15 de setembre de la Fiscalia General de l’Estat (FGE), sobre
criteris d’actuació en casos d’ocupació il·legal d’immobles, declara l’admissió, inclús per
als delictes de usurpació, la mesura cautelar de desallotjament i restitució de l’immoble al
legítim posseïdor.
Com hem vist, l’okupació il·legal en moltes ocasions no respon a una necessitat
d’habitatge o de persones en risc d’exclusió social, sinó que s’han creat verdaderes
organitzacions criminals, que es lucren ocupant immobles i llogant a continuació l’immoble
a un altre ocupa, o inclús reclamant una quantitat elevada al legítim propietari per a
retornar-li la possessió de l’immoble, per tant, hem d’analitzar aquest comportament com
delictes corresponents a la pertinença a organitzacions i grups criminals, la diferència
entre els dos delictes radica en la dimensió del negoci delictiu que porten a terme, el bé
jurídic que es protegeix és la seguretat ciutadana. L’article 570 bis tipifica la pertinença a
organitzacions criminals, el 570ter CP penalitza la pertinença a grups criminals i el 570
quáter CP les conseqüències als dos delictes indicats.
Hem de fer un incís per a remarcar, la importància de que els propietaris afectats recorrin
sempre a la justícia donat que podrien acabar ells cometent un delicte, per exemple, es
recomana als propietaris no tallar els subministres d’aigua i llum, ja que es podria
considerar com un delicte de coacció, tipificat als articles 172.1 CP i 172.3 CP amb penes
que van des de els 6 mesos a 3 anys de presó o multa de 12 a 24 mesos.
3.4. Desnonaments, desnonaments exprés i empreses des-okupes o anti-

okupes
Els propietaris afectats poden reclamar la recuperació de la possessió dels seus immobles
a traves del judici de desnonament per precari, que el trobem regulat a l’article 250.1.2º
Llei 1/2000, del 7 de gener, d’Enjudiciament Civil (LEC) i que estableix que es decidirà en
judici verbal, independentment de la quantia, les demandes presentades amb la pretensió
de recuperar la plena possessió d’una finca, ja sigui rústica o urbana, cedida en precari,
pel propietari, l’usufructuari o qualsevol altre amb dret a posseir l’immoble.
Aquesta figura jurídica, el precari, va ser elaborada per la jurisprudència, i engloba les
situacions en la que es posseeixen béns aliens que no els hi corresponen perquè no tenen
dret a posseir-los. El precarista és qui té la possessió de l’immoble sense abonar la renda
en cas de lloguers, per exemple.
Existeixen dos tipus de precarista, quan la possessió és tolerada, és a dir, quan el
precarista utilitza un habitatge sense cap document que ho avali ni tracte formal amb el
propietari però el precarista entén que el propietari li ha donat el seu vistiplau, i la
possessió sense títol, en aquest cas el precarista accedeix a l’immoble, sense títol i sense
consentiment del propietari. Com veiem, el consentiment del propietari és crucial perquè
17
ens diferencia els dos tipus, el que permet l’ús de l’habitatge i que aquest consentiment
el podrà revocar a la seva voluntat i el que no atorga cap consentiment.
Doncs, per iniciar aquest procés de desnonament calen varis requisits, el primer és que
el precarista tingui la possessió de l’immoble o el gaudi del mateix, que aquest subjecte
no pagui cap import en concepte de renda sobre l’immoble i tercer, que no tingui la
titularitat per a posseir el bé.
En aquest procediment, la legitimació activa la té el propietari, usufructuari o qualsevol
altre persona/persona jurídica per a posseir l’immoble. La legitimació passiva és la dels
ocupants de l’immoble, el precarista. En cas de no conèixer la identitat del precarista, es
podrà demandar als precaristes desconeguts com a “ignorats ocupants”. En aquest sentit,
la Sentencia de la Audiència de Madrid (Sec. 8ª) de 5 de juliol de 2017, va establir que
per a admetre a tràmit una demanda en el procés civil, no cal la identificació del demandat
amb nom i cognom. La Sentència 8720/2009 de 15 d’abril de 2009 ens indica que:
“ Ciertamente existen dificultades, más aparentes que reales, para la determinación de la
legitimación pasiva a la que forzosamente ha de llegarse mediante una interpretación
finalística y racional de las reglas de personación e intervención, pues la indeterminación
de poseedores en el tiempo no puede impedir, por la propia naturaleza recuperatoria de
la acción que se ejercita dirigirla no solo (y simplemente) frente a quienes aparecen como
poseedores actuales, sino (máxime cuando la identidad de aquellos no se conoce ni se
puede conocer, o se trata se ocupaciones temporales o de distintas personas para
actividades diferentes) también frente a los «ignorados ocupantes”
Aquest punt és molt important perquè ens permet exercir l’acció de desnonament sense
conèixer la identitat de les persones que ocupen l’immoble.
Arran de la prolongació en el temps de les accions previstes per la llei i el descontent dels
propietaris d’immobles ocupats, es va aprovar el procés de tutela sumaria de la possessió
per ocupació il·legal d’habitatges introduïts per la Llei 5/2018, d’11 de juny, conegut
col·loquialment com a “desnonament exprés contra ocupacions”. Aquest mecanisme
permet defensar els interessos del posseïdors legítims i mitjançant un judici verbal per a
recobrar la possessió es sol·licita l’entrega immediata de la possessió de l’immoble,
segons l’article 250.4º LEC.
El procediment de judici verbal, regulat als articles 437 i ss LEC s’inicia amb la presentació
d’una demanda formulada per advocat i procurador, davant el jutjat on es troba ubicat
l’immoble ocupat, acompanyat del títol que certifiqui la possessió legitima, a la demanda
s’haurà de fer constar la petició de recobrar la possessió de l’habitatge de manera
immediata. Amb aquesta petició, quan el demandat rebi la notificació de demanda, rebrà
també el requeriment d’aportar títol just que justifiqui la seva possessió en 5 dies, en cas
contrari es dictarà auto de llançament executable sobre qualsevol ocupant de l’immoble,
aquest auto serà irrecurrible.
La contestació de la demanda, i tot el procés continua com esta previst a la LEC. Aquest
procediment té un termini de caducitat d’un any.
Podem observar en el següent gràfic, que durant la crisis per COVID-19 el nº de

desnonaments va caure en picat, gracies en part al Real Decreto Llei 11/2020, de 31 de
març, més conegut com a “Llei antiokupes”, que va paralitzar durant l’estat d’alarma els
desnonaments i la protecció a les persones vulnerables.
18
GRÀFIC 2
Però, segons dades del Servei Estadístic de Criminalitat de la Secretaria d’Estat de
Seguretat, els delictes d’okupacions d’habitatges ha caigut un 5,4% en els primers set
mesos del 2022. Però en termes generals, existeix un augment sostingut d’aquest tipus
de delicte des de el 2017.
La desesperació i frustració dels propietaris afectats per l’ocupació il·legal dels seus
immobles ha fet néixer al mercat les empreses anti-okupes o des-okupes, que prometen
treure els okupes en qüestió d’hores per un mòdic preu de 3.000€ a 8.000€ segons el cas.
Dic mòdic, perquè si prenem en consideració el temps dels processos legals i els
honoraris judicials, en ocasions l’import és més elevat.
Aquestes empreses utilitzen dos tipus de tàctiques per una banda la mediació, fent una
oferta econòmica per a que marxin o bé amb personal qualificat com a experts en arts
marcials, culturistes, etc. Entre les tècniques utilitzades trobem les coaccions, amenaces,
danys, etc, és un ganivet de doble fil perquè al final la responsabilitat penal recaurà sobre
els contractants dels serveis, els propietaris. La Llei de Seguretat Privada indica que han
de ser vigilants de seguretat, amb un numero de placa visible per a facilitar la seva
identificació, indicar el nom de l’empresa per a la qual treballen, els que han de portar a
terme les tasques de les empreses de desocupes.
3.5. Dret comunitari
Els drets al respecte de la vida privada, al domicili i la correspondència es troben

reconeguts a la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) i al Conveni Europeu de
Drets Humans (CEDH).
El Tribunal Europeu de Drets Humans és un defensor acèrrim del dret a la propietat
privada davant de casos d’ocupació il·legal, emparat per l’article 1 del Protocol 1º del
CEDH. Aquest Tribunal es va pronunciar al 2018 sobre la Casa di Cura Valle Fiorita SRL
contra Itàlia, al·legant que és inacceptable un retard tan llarg per part de l’Estat en
desocupar l’immoble i expulsar als ocupants, motivant la seva resolució en els articles 6.1
i 1 CEDH. En aquest sentit, també es va pronunciar al desembre del 2020 sobre
19
l’assumpte Papachela i Amazon SA contra Grècia, on va imposar una multa a Grècia de

300.000€ i va indicar que el dret a un habitatge digne no ha de desplaçar el dret a la
propietat privada, i que ha de ser l’Estat qui, mitjançant polítiques socials, ha de solucionar
aquestes situacions, donat que es tractava d’un edifici ocupat per immigrants africans.
DRET COMPARAT
Farem un petit viatge als països de la Unió Europea per veure quines vies disposen per
recuperar la possessió dels immobles ocupats il·legalment.
A França la ocupació il·legal no es considerada com a delicte però si no han passat més
de 48 hores des de l’ocupació de l’immoble, la policia podrà expulsar als ocupants, passat
aquest període s’haurà de recórrer a la via judicial.
A Alemanya el propietari disposa d’un període de temps de 24 hores per a denunciar
l’ocupació del seu immoble i es procedirà al desallotjament immediat. Una política que
ajuda força a evitar l’especulació immobiliària i a mantenir el preu dels habitatges
estables, obliga als propietaris d’immobles vuits que els rehabilitin a risc de ser multats si
no ho fan.
A Holanda els propietaris afectats hauran d’acudir a la policia a presentar la denuncia, un
cop verificada la titularitat del bé, es comunicarà al jutge i serà aquest el que autoritzi el
desallotjament dels ocupants.
A Itàlia el propietari afectat haurà d’acudir a la policia i presentar la corresponent denuncia,
la mateixa policia el posarà en coneixement del jutge, que després d’un judici rapis donarà
l’ordre per desallotjar.
A Dinamarca, els propietaris afectats hauran d’acudir a la policia amb el títol que acrediti
la titularitat del bé i es procedirà a un desallotjament immediat. Al igual que Alemanya, els
propietaris hauran de rehabilitar els seus pisos buits.
A Suècia, el procés es semblant a Dinamarca, un cop demostrada la titularitat del bé, es
podrà realitzar el desallotjament immediat.
A Portugal el procés judicial de desallotjament es llarg i no es podrà desallotjar fins que
no sigui una sentencia ferma.
4. SITUACIO ACTUAL
4.1. Situació actual a Catalunya
La situació a Catalunya és força complicada, si ens fixem en el següent gràfic, Catalunya

és la comunitat autònoma on es troba el numero mes alt d’ocupacions il·legals de tot
l’estat amb diferència.
Es davant aquesta situació insostenible que la societat catalana exigeix solucions, el
Parlament Català en resposta, va aprovar el 3 de març la Llei 1/2022, coneguda com Llei
anti desnonaments.
20
Abans d’aquesta llei, va aprovar algunes reformes al Decret Llei 17/2019, de 23 de

desembre, com que els propietaris estaven obligats a oferir als ocupes lloguers socials,
amb preus més reduïts sempre que portessin més de 6 mesos usurpant el domicili sense
autorització. El Tribunal Constitucional en la seva sentència 16/2021 va declarar aquesta
reforma inconstitucional.
Es va presentar una nova redacció de la reforma que va ser aprovada al març, amb la
nova norma es pretén reduir el nombre de desnonaments i garantir l’accés a habitatges
dignes.
Però el Govern ha decidit interposar un recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal
Constitucional contra l’article 12 d’aquesta llei, al·legant que reprodueix alguns preceptes
dels que ja van ser declarats inconstitucionals, i perquè afecta a la regulació de la
propietat privada i vulnera el principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics.
Aquesta llei identifica als grans tenidors d’habitatges: persones jurídiques amb més de 10
habitatges, i persones físiques amb més de 15 habitatges. La condició de gran tenidor
implicarà que abans de presentar una demanda de desallotjament contra l’usurpador,
tingui o no títol que l’habiliti, el propietari està obligat a proposar-li la firma d’un contracte
de lloguer social, si aquest gran tenidor no està relacionat amb bancs o fons d’inversió,
podrà sol·licitar a la Generalitat que llogui l’immoble a preu de protecció oficial. En cas de
negativa per part de l’usurpador, podrà iniciar el procediment per sol·licitar el
desallotjament.
4.2. Proposta al Parlament de Catalunya
La Generalitat vol aprovar una modificació legislativa per a agilitzar les actuacions contra
les ocupacions il·legals, per això el Departament de Justícia està preparant una reforma
del Llibre V del Codi Civil Català relatiu als drets reals per a que els ajuntaments puguin
instar el desallotjament d’un immoble en cas d’inactivitat del propietari.
També es pretén modificar l’article 553-40 CCCat per a autoritzar a les comunitats de
propietaris a actuar, seguint el mateix procediment que els consistoris.
El procediment en tots dos casos serà semblant, l’ajuntament o la comunitat detecta un
immoble ocupat i que generi problemes de convivència i ordre públic, demanarà al
propietari de l’immoble que inicií l’acció judicial de desallotjament de l’immoble, si en un
mes la propietat no ha presentat cap petició davant el tribunal, podrà demanar-lo
l’ajuntament o la comunitat de propietaris.
Es buscarà, des del Departament de Drets Socials, modificar la llei per a imposar multes
que podran arribar als 90.000€ als propietaris que actuïn amb deixadesa.
21
Des de la Conselleria de Justícia, han informat que instaran als tribunals de justícia i a la
Fiscalia de Catalunya per tal que redueixin al màxim els terminis i així accelerar els
desallotjaments d’ocupacions il·legals.
22
CONCLUSIONS
L’ocupació il·legal, com el títol d’aquest Treball de Final de Grau indica, és, en efecte, una
realitat social i una problemàtica legal.
En primer lloc, hem pogut analitzar els drets fonamentals i la seva protecció, però també
hem pogut comprovar que el dret a la propietat privada no està tan protegit com hauria
d’estar donat que es un dret transcendental en un estat de dret. I que es configura com la
columna vertebral del sistema de dret privat.
En segon lloc, hem vist l’evolució de les ocupacions il·legals, i no parlo només dels
números de denúncies d’ocupació il·legal, parlo de com aquesta ocupació que en un
principi sorgeix com mètode reivindicatiu i amb alt caràcter ideològic, es transforma en
una solució per a famílies que es troben en risc d’exclusió social fet que s’agreuja amb la
bombolla immobiliària i després amb la crisis de la COVID 19. Però, es converteix en un
brou de cultiu per a altres tipus delictius, i així lo que semblava un problema social per
manca d’habitatges, ens presenta un nou panorama, el negoci de les ocupacions il·legals,
autentiques màfies que, amb benefici per a uns pocs, ocupen immobles de manera
sistemàtica i després venen aquesta ocupació a qualsevol persona que no pugui accedir
a un habitatge per la via tradicional.
En tercer lloc, davant aquest panorama social descoratjador, hem pogut comprovar que
la justícia és totalment ineficaç, que els processos legals son llarguíssims i no econòmics,
per la qual cosa, com a conseqüència col·lateral de l’ocupació apareixen empreses que
freguen la il·legalitat per aconseguir en uns dies lo que la justícia no ha aconseguit en
anys. Creant així, altres problemes que cal resoldre.
Aquesta situació va obligar als legisladors a modificar lleis, per poder abastar amb les
noves aquelles situacions que escapaven a la normativa antiga. Com per exemple, la Llei
5/2018, d’11 de juny, de modificació de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament
Civil, en referencia a l’ocupació il·legal d’immobles.
I, en quart lloc, davant una ocupació il·legal no existeixen mecanismes que els advocats
puguin utilitzar per defensar els interessos dels seus clients de manera immediata, i que
avali als cossos de forces del país a actuar prenent una unificació de criteris i redactant
un protocol a seguir en cas d’ocupació il·legal.
Crec que s’hauria de continuar modificant les lleis, perquè la problemàtica continua i
sorgeixen nous tipus delictius als que cal combatre. Les propostes del Parlament de
Catalunya són força interessants i esperem que surtin endavant.
VALORACIO PERSONAL
Ha estat un viatge al passat molt interessant per conèixer les motivacions ideològiques
dels primers moviments okupes i com, amb el temps, ha anat canviant les seves
característiques fins a convertir-se en problema social i polític.
23
Sota el meu punt de vista, és un problema social, legal i econòmic, per tant, no es podrà
solucionar de manera tan fàcil, però si minimitzar o millora la situació actual, les
modificacions haurien de ser força radicals, seria “atacar” el problema per totes les
bandes.
Per la banda social, obligar als grans tenidors que si el valor dels immobles vuits que
tenen en cartera supera els 500.000€ o 1.000.000€, hauran de destinar un 30% de la
cartera d’immobles a lloguers social, amb preus assequibles i adaptat a les situacions de
les famílies. D’aquesta manera, es reduiria considerablement la necessitat d’habitatge i
no caldria recórrer a l’ocupació.
Per la banda civil, s’hauria de promoure un protocol d’actuació conjunt amb els Cossos
de Forces de l’Estat, per tal que si reben un avis dins de les primeres 48 hores puguin
desallotjar l’immoble més fàcilment.
Inclús que quan s’inicia un procediment de desnonament, que es pugui sol·licitar com a
mesura cautelar el desallotjament immediat dels ocupants il·legals, que mitjançant una
certificació registral (a vegades els documents que justifiquen la propietat es troben al
mateix domicili i els propietaris no poden accedir a ells) ja sigui suficient per acreditar la
propietat.
Es important el tema de les notificacions, fins que l’ocupant il·legal no es notificat no es
dona inici al procediment, el sistema de correus dels jutjats van molt saturats i a més, en
moltes ocasions els ocupants “burlen” aquest sistema i la incoació del procediment pot
allargar-se notablement, per tant, seria ideal que com ve succeint en el desnonament per
falta de pagament de renda, que sigui el mateix procurador del propietari el que
s’encarregui de notificar als ocupants il·legals de l’immoble.
Es comú que els procediments de desnonaments s’allarguin en el temps, degut a l’astúcia
d’alguns ocupes, en moltes ocasions els demandats paralitzen l’execució provisional
al·legant que aquest desnonament els hi produeix perjudici irreparable, considero que
s’hauria de poder executar provisionalment.
La idea del Parlament de Catalunya de donar legitimació activa a les comunitats de
propietaris és molt encertada, donat que són els que més pateixen les conseqüències de
les ocupacions, per tant, el fet de permetre a la comunitat de propietaris a que insti el
desallotjament estalviarà molts mals de caps. I jo aniria més enllà, que la comunitat de
copropietaris, davant la inactivitat del propietari que té l’immoble ocupat, pugui reclamar-
li les despeses judicials i els desperfectes produïts per l’ocupant.
Per la banda penal, castigaria de manera més severa als grups que ocupen habitatges i
després venen l’ocupació a altres.
Per la banda autonòmica i estatal, dotar de més recursos a l’Administració de Justícia, en
molts casos la mora processal perjudica més que el propi ocupa.
Com ja he comentat, degut a la meva feina veig de prop casos similars i el Manual de
l’Okupa m’ha ajudat a poder crear una petita guia per als copropietaris de les comunitats
que administrem per indicar-los recomanacions per a evitar les ocupacions, senyals de
que poden estar marcant el seus immobles per ocupar-los, importància de avisar a la
policia tan aviat com notin qualsevol canvi, de que els veïns es coneguin i s’ajudin entre
tots, ja que si un immoble esta ocupat afecta negativament a tota la comunitat. En fi, que
aquest treball m’ha donat més eines i coneixements per a actuar en casos d’ocupació
il·legal.
24
REFERENCIES BIBLIOGRAFIQUES
(s.f.).
Colom, E. (31 de 05 de 2021). Obtenido de

https://www.elmundo.es/baleares/2021/05/31/60b36844fdddffaa818b45f8.html
Constitució Espanyola. (29 de desembre de 1978).
Cruz Villalón, P. (2021). Los derechos Fundamentales y sus garantías. Valencia: Tirant lo Blanch.
Declaración Universal de Derechos Humanos. (1948). http://www.un.org/es/documents/udhr/.
Estado, F. G. (s.f.). Instrucción 1/2020, de 15 de septiembre. Criterios de acruación para la

solcitud de medidas cautelares en los delitos de allanamiento de morada y usurpación de
bienes inmuebles.
Gonzalez Peinado, G. (2019). El movimiento okupa como práctica social y espacial en la ciudad
de Valladolid. Trabajo de Grado. Valladolid: Universidad de Valladolid.
Guías jurídicas Wolters Kluwer. (s.f.). Obtenido de Derecho subjetivo:

https://guiasjuridicas.wolterskluwer.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAA
AEAMtMSbF1jTAAAUMjY0sDtbLUouLM_DxbIwMDCwNzAwuQQGZapUt-
ckhlQaptWmJOcSoA43sedjUAAAA=WKE
Guías jurídicas Wolters Kluwer. (s.f.). Obtenido de Derecho de propiedad:

https://guiasjuridicas.wolterskluwer.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAA
AEAMtMSbF1jTAAAUMjYzMTtbLUouLM_DxbIwMDCwNzAwuQQGZapUt-
ckhlQaptWmJOcSoAPeW7BjUAAAA=WKE
Interior, M. d. (s.f.). www.epdata.es.
Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Código Penal. (s.f.).
Marinas, R. (s.f.). El país. Obtenido de https://elpais.com/espana/catalunya/2022-09-

21/cataluna-podra-multar-a-los-grandes-propietarios-que-toleren-la-ocupacion-de-sus-
viviendas.html
Martínez López, M. (2004). Del urbanismo a la autogestión: Una historia posible del Movimiento
Okupa en España. Madrid: Los Libros de la Catarata.
Mintzberg, H. (2009). La estructura de las organizaciones. Madrid: Ariel.
Okupa tu tambien - Manual de okupación. (2011). Madrid.
Organización Nacional de Afectados por la Okupación. (s.f.). Obtenido de

https://www.onao.es/La-Asociacion
Pruijt, H. (2004). Okupar en Europa. En Adell Argilés, R. y Martínez López, M. ¿Dónde están las
llaves? El movimiento okupa: prácticas y contectos sociales. Madrid: Los Libros de la
Catarata.
Real Decret, de 24 de juliol de 1889, del Codi Civil. (1889).
25
Sánchez-Pinilla, M. D. (2002). Autopercepción del movimiento okupa. CABS: Cuadernos

Andaluces de Bienestar Social.
SAP de Valencia, nº Resolución 11/2021 (18 de enero de 2021).
Serrano Pérez, M. (2013). Los derechos fundamentales la vida, la igualdad y los derechos de
libertad. Valencia: Tirant lo Blanch.
26

Okupes: Realitat Social, Problematica Legal: Laia Pérez Demarchi

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Okupes: Realitat Social, Problematica Legal: Laia Pérez Demarchi

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

GRAU EN DRET

Laia Pérez Demarchi

Treball Final de Grau

UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA

Laia Pérez Demarchi

El notori augment de les ocupacions il·legals esta causant un malestar en la

Paraules clau: Ocupació il·legal, okupació, okupes, desnonaments, drets

Laia Pérez Demarchi

1.3. Estructura ........................................................................................................... 5

1.4. Aspectes metodològics ..................................................................................... 6

2.2. Okupació il·legal: origen, tipus d’okupació i problema social ........................ 7

3.2. Regulació Civil.................................................................................................. 14

3.3. Regulació Penal ................................................................................................ 16

3.4. Desnonaments, desnonaments exprés i empreses des-okupes o anti-

3.5. Dret comunitari ................................................................................................. 19

4. SITUACIO ACTUAL ....................................................................................................... 20

4.2. Proposta al Parlament de Catalunya ............................................................... 21

Laia Pérez Demarchi

El present Treball de Final de Grau, s’estructura en quatre blocs ben diferenciats. En el

En el segon bloc, s’analitza l’evolució del concepte de propietat privada, l’origen de

1.4. Aspectes metodològics

La metodologia emprada en el present Treball de Final de Grau és la investigació jurídica,

Des de l’antiguitat ja es defensava el dret a la propietat privada i a la possessió, però

2.2. Okupació il·legal: origen, tipus d’okupació i problema social

L’ocupació d’edificis abandonats amb la finalitat de pal·liar la falta d’habitatges va ser

La SAP de Valencia de 18 de gener 2, també realitza un definició aproximada del terme

Aquesta classificació es va realitzar sobre el moviment okupa, a l’actualitat es considera

Evolució denúncies ocupació

GRÀFIC 1 Font: Ministeri de l’Interior

Es un fet que l’ocupació il·legal ha posat de manifest un problema social, la realitat de

En aquestes sentencies, SAP de Madrid de 20 de febrer de 2004 ( JUR 260867) fan

pateixen amenaces i assetjament. Que consideren a l’Administració responsable deixant

La Constitució Espanyola (CE) és la norma jeràrquicament superior de l’ordenament

Laia Pérez Demarchi

Però es continuaria considerant domicili o morada d’una persona el d’una segona

Laia Pérez Demarchi

3.2. Regulació Civil

La propietat, en si, constitueix una institució totalment important i central en l’ordenament

Laia Pérez Demarchi

Però, que és la possessió?

Laia Pérez Demarchi

Com es perd la possessió?

3.3. Regulació Penal

o de la autoridad pública… un espacio en el cual el individuo vive sin estar sujeto

3.4. Desnonaments, desnonaments exprés i empreses des-okupes o anti-

Podem observar en el següent gràfic, que durant la crisis per COVID-19 el nº de

Laia Pérez Demarchi

3.5. Dret comunitari

Els drets al respecte de la vida privada, al domicili i la correspondència es troben

l’assumpte Papachela i Amazon SA contra Grècia, on va imposar una multa a Grècia de

La situació a Catalunya és força complicada, si ens fixem en el següent gràfic, Catalunya

Laia Pérez Demarchi

Abans d’aquesta llei, va aprovar algunes reformes al Decret Llei 17/2019, de 23 de

4.2. Proposta al Parlament de Catalunya

Laia Pérez Demarchi

Laia Pérez Demarchi

Laia Pérez Demarchi

Laia Pérez Demarchi

Colom, E. (31 de 05 de 2021). Obtenido de

Constitució Espanyola. (29 de desembre de 1978).

Declaración Universal de Derechos Humanos. (1948). http://www.un.org/es/documents/udhr/.

Estado, F. G. (s.f.). Instrucción 1/2020, de 15 de septiembre. Criterios de acruación para la

Guías jurídicas Wolters Kluwer. (s.f.). Obtenido de Derecho subjetivo: