EL MAL CAÇADOR

Recreació de llegenda tradicional: Protagonista obsessionat amb l'ànsia de caçar, desig irrefrenable. El caçador abandona la misa en el
moment de la elevació, és condemnat a córrer eternament.
Oposició: impulsos vitals - respecte per la llei divina.
Maragall sempre respecta la religió però manifesta una admiració per l’acusat pel seu sentit de llibertat individual. Aquesta fascinació =
novetat q introdueix ell a la llegenda tradicional.
església llindar: caçador aquí bosc: llebre (dimoni i tentació (això ho diu la tradició, no Maragall).
Estructura del poema:
versos 1-9: introducció context on es localitza el temps i l'espai de l'acció.
La misa es al matí de l'estiu el dia de corpus cristi.
l'església està situada al camp en un lloc elevat que es la muntanya.
versos 1-27: expliquen la llegenda. Maragall no fa cap introducció llarga. Dona per sabuts bastants aspectes. És més descriptiu que
narratiu, i el personatge principal es presenta nerviós, inquiet assistint a misa.
Tenim un procediment per al·lusió pq no s’explica el motiu de l'estat del caçador i pq escolta la misa fora (en el llindar) de l'església.
Accepta la sentència amb alegria i insolencia fent demostració d la seva gran força vital.
vitalisme: vida, força, ímpetu, nietzsche, joventut eterna, córrer sense parar (tot està relacionat i ho va parlar nietzsche).
versos 22 i 25: l'acceptació del seu destí
es troba entre els original→ lamenta condemna.
modernista→ feliç per la seva llibertat. no hi ha penediment sino altiresa, mostra de la seva llibertat individual. La condemna per a ell =
sortida vital q li dona la posibilitat de dedicar-se eternament al q li agrada.
versos 28-42: després d’1 any de la seva falta, el mateix dia de corpus cristi, el caçador apareix al mateix lloc, mira a dins de l'església q
te les portes obertes i veu el capellà amb l'hòstia alçada, pero es limita a mirar-ho, no li fa cas i marxa (cada any es repeteix).
vers 43-54: destaca el pas del temps amb la repetició anafórica de l'expressió cada any (relació amb nietzsche)→ ell no canvia, pero
canvia el seu entorn. el temps transcorre cíclicament.
versos 55-76: tenim el símbol remarcat del capellà, desapareix pero l'hòstia consagrada continua la seva ascenció i la funció religiosa
continúa, es destaca el pas del temps (lo important és la funció religiosa, encara que l'individu desaparegui).
versos 71-76: el caçador va canviant la seva actitud orgullosa i vitalista i ja presenta una certa actitud de cansament i desengany. El
càstig era atractiu en un principi però ara ja s'ha tornat esgotador. L'hòstia ara es torna per a ell un símbol de redempció. Però ell en
realitat està condemnat eternament a veure aquesta possibilitat que ara ja no podrà agafar.
Tema: L’atractiu d'una vida viscuda lliurement i amb intensitat esdevé al final una condemna si hi ha una manca de respecte a allò
sagrat q es el q li dóna sentit a la vida. es destaca q únicament en déu hi ha un valor perdurable.
JOAN GARÍ
Basat en una llegenda q posa en contrast materialitat - espiritualitat llegenda de Joan Garí.
Fou seduït per Riquilda q se li ha presentat al davant per temptar-lo, és castigat a convertir la seva vida en una fera salvatge
(literalment) i al final serà perdonat
Maragall vol tractar un altre aspecte de la humanitat, la violencia descontrolada i les reaccions primitives provocada per la part més
instintiva i animal q hi ha dins del ésser humà. (mata a la dona pq no pot aguantar els seus impulsos i vol alliberar-se de lo material,
per això se li condemna a ser un animal, pura materialitat, quan es purga torna a la seva condició humana, perdonat. el càstig és allò
en lo que no vols caure normalment)
tenim una gran elipsis pq no es donen detalls i hi ha moltes coses q es donen per sabudes
aquesta actitud de que el lector ha de intervenir sobre el text i també hi ha d’aplicar dades o informacions del seu propi
bagatge cultural és típic de l’artista modern.
Romanç amb heptasíl·labs i rima assonant
dualitat q podria ser semblant a la de Tirèsies el qual coneixia la condició humana desde totes les perspectives pq va ser home i va
ser dona. Garí viu la seva vida desde la seva religiositat radical i es passa el dia mirant el cel (l’ideal, a lo que aspires) i ignorant
 completament la terra (q simbolitza la vida real, la materia, …) ell es castigat i llavors se’l obliga a mirar únicament la terra i quan es
perdonat sera un home més complet i mes total pq coneixerà el cel i la terra.
Garí ja no tornarà a ser exactament com abans. no oblidarà res del passat, sinó que integrarà les seves experiències en el
coneixement del present i del futur.
en el poema garí adopta 3 personalitats: la de sant, la de home i la de bestia.
sant pq es dedica a les qüestions de l’esperit
home pq sent la passió carnal (desig sexual)
bestia pq s'arrossega per terra.
el marc físic (context, situació) es triple
1. el cel del sant
2. la terra de l’home
3. l’abisme de la bèstia (el càstig)
Signifcat:
Maragall reflexiona sobre la condició humana, afirmant que l'identitat de l'home és triple i pot projectar-se en cada personatge. La
llegenda se situa en temps de Guifré El Pilós a la muntanya de Montserrat, amb el frare retirant-se a una cova per fer penitència. El
diable intenta temptar-lo amb la filla del compte de Guifré el Pilós, Riquilda. Després d'una relació prohibida, el frare, ple de
remordiments, la mata, sent condemnant a peregrinar com un ós. El seu perdó final ve a través de la boca d'un infant, també fill del
comte.
Els primers quatre versos introdueixen la llegenda, amb el diable i una donzella a la muntanya de Montserrat. 5-8 Hi ha un contrast
entre la temptació de la donzella amb mals esperits i la sacralitat de Montserrat com a lloc de meditació.
v 9-18) destaca el contrast entre la temptació de Rigilda i la vitalitat de Montserrat. Joan tanca els ulls per evitar el pecat, però
s'indica que caurà en la temptació. Es destaca la vitalitat de Rigilda com un raig de sol a la boira de Montserrat.
v 19-30 narra el pecat i el càstig. Es destaca la triple vessant de Fra Garí i com Joan Gari, com a artista modernista i romàntic, desafia
les normes i cau en el pecat, representant l'home com una víctima de si mateix.
(v 31-38) parla de la redempció. Després d'un temps, Joan Gari és perdonat del seu càstig, comunicat per un nen que representa la
veu de la innocència. Els versos finals es refereixen a la imatge tradicional del personatge com un ós negre de llarg pelatge.
El tema central és la lluita entre l'instint carnal i la raó, amb la idea que només la innocència pot salvar l'home de la degradació.
Aquesta dualitat reflecteix la visió romàntica i modernista de l'artista i la condició humana. La lectura també pot ser interpretada des
d'una perspectiva cristiana. Els versos imparells queden lliures, mentre que els parells presenten rima asonant.
COMTE ARNAU DE MARAGALL

es pot analitzar com un poema independent de l’obra pero q alhora es pot relacionar amb altres poemes de visions S’inspira en mite
romàntic del comte no en la llegenda tradicional del s.xvi Maragall vol recrear un mite popular q sigui una creació anonima d’un
col·lectiu q donés pistes per a definir els trets essencials de la nacionalitat catalana el romanticisme era el moment de l'adoració de una
ideologia nacionalista amb la recreació emotiva d’uns mites sorgits de les llegendes. els romàntics i la teoria wagneriana creien que la
llegenda era superior a la història, com a material artístic literari o musical pq consideraven q captava l'essència del poble. d’aquesta
manera, es mitificava un temps pretèrit q havia de ser els fonaments del present. en l’individualisme egocentric d’arnau i en la seva
solitud revestida d’orgull tenim un eco de la concepció modernista de l’artista . es a dir, un esser autonom i solitari per propia voluntad i
per menyspreu envers una societat q no el correspon, q no el compren i q al mateix temps el tem (le teme) per això el vol marginar i el
veu com un condemnat.

d’estructura es un poema dividit en seccions i q combina dialeg i narracio

(V 1-22): Atmosfera Post-Festa i Presentació del Comte Arnau L'alba revela un ambient carregat d'una festa estranya que ha tingut lloc
durant la nit, potser una orgia. Els timbals marquen l'inici del matí, trencant la quietud. La festa deixa un ambient viciat.
V 4-7: comte arnau a cavall amb capa blanca q va a veure a l’abadesa (jefamonjas, buscant la transgressió) maragall fa una al·lusió i ja
dona per sabut la versio tradicional i la versio romantica del mite. v del 8-11 i del 14 al 18 ens parlen del caràcter d’arnau : 1. al camp
els pastors i pagesos tenen por quan ell pasa. 2. al convent on apareix irreverent i orgullós (altiu), camina segur d’ell mateix i decidit i
se’ns diu q porta la barba desarreglada, cosa q indica q el domina l’instint i q te poca contencio. ell apareix rient (gest maleducat
esglèsia) v 19-22 es descriu a la abadessa. ella esta contenta i també riu . se la presenta sensual segons la época (cara carnosa i afable,
amb sotabarba arrodonida i hoyuelos en las mejillas) ella està alegre. en la seccio 3

v. 27-30 — estrofa de caracter trobadoresc on es descriu el locus amoenus (lloc propici per l’amor) on tenim un ocell que canta, la llum
del sol entra per la finestra i el cel es blau, clar. ells es miren i tenim una repeticio amb una funcio doble: 1. situar l’espai de l’accio a la
cambra d’adelaisa, 2. concretar el temps. Arnau ha sortit de casa seva a punta d’alba. v.31-32 arnau li demana q es despulli per veure la
seva bellesa. després es torna a repetir. v. 33-34 ella li demana q es posi a resar agenollat a la capella (per a convertir-se, ja q te
tendencia al mal i no te cap amo ni senyor, no respecta l’autoritat de l'església) Contraposicio/antitesis entre carn (sexe) i esperit.
v.35-48 discussió sobre q entenen per cel cadascun d’ells. arnau creu q únicament existeix el cel q es veu desde la terra (arnau es
materialista, com Nietzsche o el artista modernista) q te efectes tranquilitzadors, q es buit i silenciós i q tan sols és una part del
paisatge. Adalaisa creu q el cel és un lloc mític de contingut cristià. v.49-50 l ‘espiritualitat (religiositat) d’Adalaisa neix de la seva
repressió. ella esta disposada a la plenitud i a gaudir de la vida però fins ara ha reprimit aquest aspecte vital i això, el poeta maragall ho
considera com un ascetisme (viure sense luxes, desde el punt de vista profà) antinatural. aquests versos estan relacionats amb el 63-64
i amb el 75-78. transgressió —--- sexe o relacions en context religiós. ell la vol convencer de q disfrutin els dos pq tots dos es desitgen

Secció 4: v. 83 les veus de la terra li parlen i li retreuen q no hagi pogut convencer a adalaisa. es un fragment ple de repeticions com a
la cançó tradicional. la funcio de les veus de la terra, tambe actua com un alter-ego del mateix arnau i com la seva consciencia. 3
funcions de la veu de la terra: 1. com un alter-ego del mateix comte, veu de la consciència, establir un diàleg amb ell mateix. v.83 - 86
actitut retadora i burleta i en els v.105-108 li retreuen una actitud de covardia. 2. representen forçes tel·lúriques amb les quals
s’identifica arnau desde el seu materialisme vitalista. 3. símbol de la comunitat q anonimament crea i transmet la llegenda i la cançó.
(ha agafat una llegenda popular i la ha transformat en una cosa culta)

5 rapte d’adalaisa en el regne de la nit (v.109-137). (evolució temporal, 1r de dia despres de nit) s’obre amb una invocacio a la nit
(v.109) ha passat el temps i es troben jade nit fins ara, ha aparegut matí; a la cambra d’adalaisa sol per la finestra v. 111-115 En la
penombra nocturna, recorre un sender entre les muntanyes i creua un riu, influït per Novalis. Aquest camí simbolitza un viatge
d'iniciació, pas pel riu representa la travessa de la vida i el temps. to líric, aquest moment captura la percepció novalisiana de la nit com
un temps i un espai atípics. Arnau es troba entre el dia i la nit, la vida i la mort, en un regne intermig. D'aquí en endavant, l'acció es
desplegarà en aquest nou món ultraterrenal, amb Arnau contemplat Adalaisa adormida. v. 117-120 ell observa la bellesa i la nuesa en
silenci. quan ella es desperta l’agafa en braços (la rapta) i se l’emporta (V.136) cap al mon ultraterrenal 1. al principi es tímid i s’enamora
de vista, 2.després li comença a parlar (pregador), 3. ell és entenedor i ella li dona un objecte de valor a ell, ¾ (part) parlen tota la nit al
mateix llit, 4. part drutz o amant i tenen relacions (amor trobadoresc))

6 v. 138-181 explicacions del sobrehome (nietzsche). les veus de la terra s’alegren i aclamen a Arnau per haver aconseguit el q volia i es
fa referencia a aixo quan en els v. 141-142 es parla de la prova fosca . Tenim un dialeg entre Arnau i les veus de la terra de caracter epic.
Les veus li pregunten a arnau q es el q ara vol, ara q ja te a Adelaisa. Ell respon q el q vol es viure sempre (v.146-147)) i q vol la eternitat.
mal caç contrap desitjos nietzsche Maragall l’any 1893 article sobre nietzsche on deia q ara “la grandesa d’avui” no es morir per una
idea sinó viure per totes en extensió i en intensitat. “l’extensió més gran es la inmortalitat”. Per a Arnau, la condemna es la finitud i la
seva única sortida no pot ser la eternitat cristiana (pq no es vol sotmetre a les regles de la religio cristiana). llavors ell únicament te la
sortida del mon ultraterrenal i la del superhome. v. (166-171) tenim el panteisme (*explicació jacme d’un altra cosa. la regla cristiana
separava 1.deu, 2.mon, natura 3. home,dona. i otro payo decia q dios era el creador i los hombres formaban parte de dios, por lo tanto
no podian elegir su destino) la voluntad d’arnau es d’arrel nietzscheana pq el comte arnau esdeve el sobrehome i podra aconseguir tot
el q es proposi pero aixo comporta una condemna: les veus de la terra li comuniquen al comte q tindrà tot el q voldra pero serà en
solitud (el seu castig) v.176-181.

182-205 d’explica la relacio entre arnau i adelaisa en el regne de la nit. L’endema del rapte es de dia i adelaisa no es desperta. Nomès
podra despertar-se quan es trobi o entri en el regne de la nit novalià. Aleshores es dona un dialeg entre tots dos on es destaca el
caracter materialista d’arnau i l’espiritualitat d’adelaisa. en els v.200-201 es remarca la terrenalitat d’arnau i el fet q el seu cos s’aferra a
la terra i mira desde baix el cel, per aixo es remarca q ell alça els ulls (arnau es material i vol disfrutar del seu cos, per aixo mira el cel, ja
q no li interesa pujar)

8 v.206-221 hem de tenir en compte q en el poema del mal caçador, el protagonnista es mostra cansat d’haver de correr eternament;
en canvi en el personatge del comte arnau aixo no passa i no es mostra mai fatigat. La idea de castig esta totalment absent del poema .
El fet d’apareixer veloç i corrent es una mostra simbolica de que el personatge esta segur d’ell mateix. En els versos 214-217 es destaca
el caracter rebel i individualista del personatge (arnau) q es simbol del artista modernista. Tots dos s’alçen, es planta davant de la
societat q sent una mescla de incomprensio i temor

9 el comte afirma q es amo de si mateix quan diu jo soc dels meus braços(força física i mental) i els meus passos (tu tries on vas, el teu
ritme, el teu cami - decisió). es detalla la relacio entre arnau i adelaisa. tres tipus v.225-227: 1. arnau esta a punt de cedir a les
supliques d’ella, a la seva espiritualitat i de perdre la seva terrenalitat. 2. v.229-231 el fet de l’embaraç d’ella fa que tots dos retornin a la
terra. 3. 232-234 arnau aconsegueix q ella senti la unio a la terra i s’oblidi de les seves aspiracions mistiques. 239-240 Pero llavors ell ho
veu tot com una restriccio de la seva llibertat i com q no vol renunciar a la seva individualitat, llavors abandona a adelaisa.

10 241-final es un epileg. les monjes del monestir descobreixen el cadaver d’adelaisa desenterrat. Se’ns mostra que la relació d’ella
amb arnau s’ha produit estant adelaisa mort i que aquest amor s’ha donat en un mon ultraterrenal on ella hi va entrar en el moment
de l’acte (*quan la rapta ella ja esta morta (esta morta pel càstig de la seva eternitat, q les veus li diuen q la disfrutara pero sol, i es
quan ella entra en el mon ultraterrenal).

El poema es un cant a la superioritat de l’home fort, el sobrehome q esta dominat i conduit per l’instint. La seva voluntat i el seu poder
es desenten de la moral i unicament respon al seu individualisme materialista. Això coloca al comte arnau per damunt de tothom cosa
q el situa en una eterna solitud. Es aquesta la condemna q tindra pel seu comportament. Forma: poema de caracter polimetric (cada
vers te un ample diferent), tenim un us del dialeg entre ell i ella i les veus de la terra. Ex: a la seccio 1 tenim versos decasilabs, 6 versos
heptasilabs i un vers pentasilabic. En canvi, a la seccio 3 tots els versos son decasliabs i en la seccio 8 son tots hexasilabs. L’us del dialeg
permet q sigui millor i mes directe la caracteritzacio dels personatges d’adelaisa i d’arnau, fer mes clara la intervencio de les veus de la
terra i li dona mes agilitat a l’accio 150-155 referencia vitalisme nietzsche roca immobil sola i temporal —- l’home q esta sol es l’home
fort. 165 - nietzsche, el q interessa es la teva propia experiencia de les coses. paisatge romatic descrit (mar esvalotat, …)

poema central de les "Visions". El comte Arnau del 1900 representa l'estadi inicial i més emblemàtic del regeneracionisme còsmic de la
dècada dels noranta, i compendia els punts forts del vitalisme abordat en poemes anteriors.

Formalment, el poema utilitza una mètrica variada, alternant l'absència de rima amb la rima assonant, i presenta una estructura
narrativa més sofisticada que els poemes anteriors, amb elements de descripció i episodis dialogats que donen una dimensió teatral.

En el context temàtic, el mite del comte Arnau es desenvolupa a través de l'expansió del catalanisme contemporani i de la visió
particular de Maragall sobre el mite popular. Aquest primer Arnau incorpora elements nacionalistes i es basa en una reinterpretació
romàntica de la llegenda, destacant el vitalisme com a element principal i defensant-lo davant de l'espiritualisme quietista. El poema
mostra una dicotomia entre l'individualisme actiu del Comte i la passivitat dels pastors. Maragall condensa en les paraules d’Arnau
totes les tesis provinents de Nietzsche i del vitalisme més radical: la vida val més que l’esperit mort i artificiós, la voluntat com a motor
essencial de la vida. Ara l’heroi és elevat a la mateixa categoria divina que el seu opositor: Arnau rivalitza amb el mateix Crist.

Adalaisa, un personatge femení que es presenta des de la contradicció, amb la carn dominant l'esperit. La mirada, destacada com a
aspecte crucial, simbolitza la inquietud vital i el dinamisme.

En la confecció d’aquest peculiar triangle amorós s’hi afegeix, en la part IV, el cor de les veus de la terra: ara el volksgeist de què
parlàvem esdevé actor del drama.

(visions = mite, i = iintermezzo, vida, cants= realitat, historia, politica)

L'autor destaca la importància del títol "Visions i Cants" en la lectura del llibre de poemes de Maragall. El títol, tot i ser dual, reflecteix
la unitat de la reinterpretació dels mites populars per part de l'autor. Aquesta reinterpretació es basa en la dualitat entre individu i
col·lectiu, amb influències romàntiques i la creença que els mites són la manifestació de l'esperit col·lectiu. Les "Visions" ofereixen una
reinterpretació nacionalista dels mites nacionals, visions ideològiques, volkgeist, El fet que embolcalli aquestes pretensions amb el nom
de Visions encara ens permet de subratllar les arrels racionalistes implícites en el romanticisme que actua com a substrat del llibre., si
en les Visions hi ha la focalització en l’individu que s’empelta de les teories del geni de l’època, ara és el col·lectiu qui crea
comunitàriament la poesia que materialitza els temes i els objectes al voltant dels quals el poble s’uneix. El llibre transmet l'essència
espiritual catalana a través dels paisatges.