Tema 8.

El món d'entreguerres (1919-39)

1. Els anys 20 i el crac de 1929

1.1. Deutes i reparacions de guerra
Durant la Primera Guerra Mundial, grans despeses que els van endeutar. Països
creditors van ser EEUU i Regne Unit, Deutors van ser França, Itàlia i Bèlgica.
El tractat de Versalles obligava a Alemanya a pagar una gran indemnització als països
vencedors, que Alemanya no podia pagar i l’arruïnava.

1.2. Els feliços anys vint: una època de prosperitat

El problema dels deutes i reparacions de guerra va portar a una crisi mundial fins
1925 quan els països occidentals van conèixer gran creixement (els feliços anys vint).
El país més ric EE.UU, van viure un esplendor sense precedents (prosperity). Salaris
van créixer més que els preus i, això va augmentar el consum.
L’augment de la demanda = créixer els beneficis de les empreses.
Construcció grans gratacels, però era una prosperitat artificial. La gent comprava a
terminis (sense diners), molts grangers van comprar més terres i maquinària, després
de la guerra, molts no podien tornar els crèdits i van perdre les terres.

1.3. El crac de 1929

24 d’octubre de 1929 («dijous negre»), quan la Borsa de Nova York va patir una forta
davallada i les accions van caure en picat. Petits estalviadors arruïnats. Pànic es va
escampar i els nord americans van anar al banc a retirar els seus estalvis, però els
bancs no tenien els diners i havien fet fallida.
Consum caure, els estocs industrials acumular i els preus van baixar. La caiguda
accions i la manca de vendes, moltes empreses i molts bancs tanquesin. Això va
disparar el nivell d’atur.
Crisi=Pujada atur=davallada del consum=pujada d'estocs a les indústries=els preus
baixen=ningú pot comprar=més atur=més crisi.
2. La lluita contra la crisi 1
2.1. Una crisi d’abast mundial
La crisi econòmica de 1929 va ser mundial i la pitjor crisi econòmica del capitalisme: la
Gran Depressió.
Els més afectats EE.UU, Regne Unit, França i Alemanya.
El tancament d’empreses i l’atur van ser el pitjor. Índia, Brasil, Argentina,
Australia ..., van reduir les vendes perquè la població dels països rics van reduir les
seves despeses.
• El cas britànic:
El 1933, el Regne Unit tenia 3M d’aturats. El govern va devaluar la lliura, per millorar
les exportacions, i va crear "els acords d’Ottawa" donant preferència al comerç amb
els territoris del seu Imperi.
• El cas francès:
El govern (socialista) va devaluar el franc i establir mesures per millorar els ingressos
de les famílies. Va aprovar lleis socials, com la reducció de la jornada laboral, va pujar
els salaris dels obrers i va establir per primera vegada les vacances d’estiu pagades.

2.2. El nou pensament econòmic: Keynes

Els seguidors del liberalisme econòmic d'Adam Smith (s.XVIII), s’oposaven a utilitzar
els recursos de l’Estat per lluitar contra la crisi i pensaven que es resoldria sola.
Economista britànic, John M. Keynes va crear un sistema per lluitar contra la crisi,
seguint aquestes idees:
• Situació crisi l’Estat havia de redirigir l’economia invertint diners en obres públiques.
• Això revitalitzaria les empreses i crearia llocs de treball. Així milers d’aturats
tindrien un salari establ, podrien consumir i pagar impostos.
• Estat recuperaria els diners invertits gràcies als impostos que pagarien treballadors
i les empreses i gràcies als impostos provinents del consum
3. La lluita contra la crisi 2
3.1. Els Estats Units i el New Deal
Eleccions de novembre de 1932, el demòcrata Franklin D. Roosevelt va guanyar la
presidència d'EE.UU amb el seu programa "New Deal" (nova distribució), on prometia
lluitar contra la crisi amb els recursos de l’Estat.
Iniciativa pública i no la privada l’encarregada de conduir l’economia del país.
El New Deal va actuar fent:
• La revisió sistema bancari i borsari perquè no es tornés a produir un crack.
• Mesures (com la destrucció de les collites agrícoles), per pujar els preus agrícoles i
recuperar l'economia dels agricultors empobrits.
• Devaluació del dòlar un 41%, per afavorir les exportacions.
• Mesures contra l’atur, augmentant els subsidis i l'ocupació juvenil, fent repoblació
forestal
• Donar facilitats a les empreses per crear llocs de treball
• Un programa d’obres públiques (embasments) recuperant per l’agricultura produint
grans quantitats d’energia elèctrica.

El New Deal va baixar l’atur als EUA, però l’any 1939 encara hi havia uns 9M d’aturats.

3.2. Alemanya
El crac de 1929 va afectar molt l’economia alemanya. Els EE.UU van retirar el capital
que havien invertit i moltes empreses i bancs alemanys van fer fallida.
A Alemanya la crisi va portar el sorgiment d'un partit antidemocràtic, el nazi, liderat
per A. Hitler, que va guanyar les eleccions de 1933.

Política de Hitler: va impulsar l’economia d’Alemanya amb obres públiques (com la

creació d’autopistes), potenciant la indústria armamentista (submarins, tancs i avions)
i la imposant un model autàrquic (autosuficient).
Aquestes mesures van reduir l’atur, però moltes d'aquestes iniciatives no eren
sostenibles a llarg termini.
4. El feixisme italià
4.1. Itàlia durant la Primera Guerra Mundial
Itàlia va entrar en la Primera Guerra Mundial el 1915 al bàndol dels aliats.
Anglaterra i França els havien promès nous territoris al nord d’Itàlia, a l’Adriàtic i a
l’Àfrica. Però acabada la guerra no es van complir totes aquestes promeses. Els
italians es van sentir enganyats pels aliats i van considerar el triomf com una «victòria
mutilada».

4.2. El naixement del feixisme a Italia

Benito Mussolini, era un antic socialista i un excombatent de la primera G. Mundial. Ell
va saber connectar amb els antics soldats, que tornaven de la guerra decebuts i sense
feina. Mussolini va crear a Milà, amb milers d’exsoldats, el Partit Nacional Feixista
(1921). Es caracteritzava pel seu nacionalisme, la voluntat d’establir una dictadura i
l’ús d’una simbologia propia (camisa negra, barret militar i salutació a la romana).

4.3. La presa del poder

La situació d’Itàlia després de la guerra era crítica. Havia una greu crisi econòmica
que va provocar enfrontaments socials:
- Obrers en vaga reivindicaven millores salarials i els camèrols pobres demanaven
terres i ocupaven les finques dels terratinents.
-Molts empresaris temien una revolució com la russa i van subvencionar el partit
feixista perquè s’enfrontés violentament a socialistes i comunistes.
El feixisme va anar guanyant seguidors entre les classes mitjanes, que pensaven que
aquest partit garantiria l’ordre.
Mussolini va aprofitar la crisi política (manca de majories parlamentàries i governs de
curta) per fer una demostració de força," la Marxa sobre Roma" (octubre del 22),
concentrant a la capital milers de feixistes arribats de tot el país. Aquesta força del
feixisme va fer que el rei nomenés Mussolini cap de govern.

4.4. L’Estat feixista italià

Un cop en el poder, Mussolini va canviar la llei electoral per guanyar les eleccions per
majoria absoluta, va expulsar del Parlament als diputats de l’oposició i va il·legalitzar
els partits i sindicats, excepte el feixista. Finalment, va proclamar una dictadura i va
acumular un poder gairebé il·limitat.
Políticament el seu feixisme va actuar en diversos fronts:
• Persecució de l'oposició, que va empresonar o deportar.
• Modernització d’Itàlia millorant l’agricultura, construcció d’autopistes i ferrocarrils,
i la creació d'indústries estatals.
• Potenciació de la natalitat i lleis a favor de les classes treballadores en casos
d’accidents, malaltia i vellesa.
• Control de l’associacions infantils i juvenils, amb la creació d’organitzacions que
adoctrinaven políticament el jovent.
5. Hitler i el nacionalsocialisme alemany
5.1. La República de Weimar
El novembre de 1918 els obrers i mariners de guerra d’Alemanya van fer una revolució
poder acabar amb la guerra i la democratitzar el país.
L’emperador, Guillem II, va haver d'abdicar i es va formar un govern reformista per
evitar la instauració d’una república com la russa.
Va ser la República de Weimar (ciutat on es va aprovar la Constitució) que va haver de
fer front a una situació crítica amb:
-Revolució comunista
-Intents de cop d’estat per part de l’extrema dreta
-Acceptar el tractat de Versalles i les reparacions de guerra.

5.2. Hitler i el nacionalsocialisme

Acabada la guerra, Alemanya estava en una situació caòtica.
Com a Italia els excombatents eren molts, decebuts i en gran part desocupats.
Hitler, que havia estat al front, va entrar al Partit Obrer Alemany, del qual va ser el
màxim cap en poc temps. Era un partit petit que rebutjava el tractat de Versalles,
demanava:
-el rearmament d’Alemanya
-la unió amb Àustria
-la participació dels obrers en els beneficis empresarials
-Era profundament antisemita.
El Partit Obrer Alemany, després es va denominar Partit Obrer Nacionalsocialista
Alemany o Partit Nazi. Va organitzar un cop d’estat (novembre de 1923) que va
fracassar. Hitler va ser empresonat i el nazisme va perdre força.

5.3. El Tercer Reich

Hitler va aprofitar el descontentament general per la crisi de 1929 i el partit nazi es
va convertir en el grup majoritari del Parlament. A Hitler el van nomenar canceller
(1933).
Els nazis van aprofitar el poder aconseguit democràticament per instaurar una
dictadura en la que Hitler, va ser proclamat cap.
El nou règim o Tercer Reich (Tercer Imperi), va ser una dictadura d'extrema duresa i
amb control de tots els aspectes de la vida dels alemanys. Els partits i els sindicats,
excepte el nazi, van ser prohibits, i el funcionariat va ser depurat. La policia política
de Hitler (Gestapo), perseguia les persones contràries al règim, moltes van ser
tancades en camps de concentració.

5.4. L’antisemitisme
L’aspecte més característic i cruel del nazisme va ser el seu racisme i antisemitisme.
Els jueus eren considerats com una raça inferior, van ser responsabilitats de la
decadència d’Alemanya i sotmesos a tot tipus de discriminacions i vexacions.
Les lleis de Nuremberg (setembre de 1935) van desposseir els jueus de la ciutadania
alemanya, els prohibir alguns oficis (docència, funcionaris, milícia, etc.) i es van
prohibir els matrimonis entre alemanys i jueus.

Van ser lleis antisemites de l'Alemanya nazi, que es van instaurar al Setembre de
1935 en el míting a Nuremberg. Van classificar les persones segons la puresa de sang.
Prohibien el matrimoni i les relacions sexuals entre aris i jueus i dissolien els
matrimonis existents entre tots dos.

Des de 1935 a 1938, els jueus es veurien exclosos del funcionariat, dels negocis i del
treball. Finalment, se'ls va obligar a tancar i liquidar els seus negocis per quantitats
gairebé simbòliques enmig d'un procés de corrupció del que van sortir enriquits molts
nazis i alts càrrecs alemanys.

Aquestes lleis van classificar les persones segons:

- Tenir tres avis jueus i un avi alemany era considerat jueu al 100 %.
- Tenir dos avis jueus i dos alemanys era considerat mestís jueu al 50 %.
- Tenir un avi jueu era considerat Mischlinge o mestís al 25 %.
- Abraçar la religió jueva sense ser jueu de naixement era considerat jueu al 100 %
- Casar-se o mantenir relacions extramatrimonials amb una persona jueva estava
prohibit i la persona que ho fes podia passar a ser jueu de primer grau i l’acte estava
penalitzat amb presó
- Els jueus que convertits al cristianisme eren considerats jueus de totes maneres pel
seu origen.

Els jueus estaven obligats a portar identificació i el govern li va agregar marques

d'identificació especials: una "J" vermella impresa i un nou segon nom per els que no
tinguessin noms que els identifiquessin com a tals: "Israel" per als homes i "Sara" per
a les dones. Aquestes identificacions permeten que la policia identifiqués fàcilment als
jueus.

La violència contra els jueus va arribar a extrems inimaginables la nit del 9 al 10 de

novembre del 1938 («la nit dels vidres trencats»), quan els nazis van assaltar els
barris jueus, les seves sinagogues, botigues, etc i van assassinar centenars de
persones.
6. L'URSS sota la dictadura de Stalin
6.1. De Lenin a Stalin
L’any 1922 va néixer la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), un estat
plurinacional que englobava la major part del territori que abans era de l’Imperi rus.
La mort de Lenin el 1924 va portar el problema successori. Els dos candidats millor
situats eren Stalin i Trotski que estaven enfrontats i defensaven postures
incompatibles de seguir amb la revolució.
Stalin va aprofitar el seu càrrec de secretari general del Partit Comunista per
concentrar el poder. Trotski va ser expulsat de l’URSS i després va ser assassinat a
Mèxic per ordre de Stalin.
L'assassí va ser un català, Ramón Mercader, espia a ordres del Stalin. El van
condemnar a 20 anys de presó i al acabar la condemna va anar a tornar a Moscou on,
dins del KGB, va ser coronel i condecorat amb l’Ordre de Lenin i Medalla d’Or.

6.2. La dictadura de Stalin

Entre 1928-53 Stalin va imposar una dictadura totalitària duríssima.
Va instaurar el culte a la seva persona, amb estàtues i cartells gegants a les zones
més cèntriques. La brutal repressió policial va afectar tant a no comunistes com a
dirigents del seu propi partit.
Entre 1933-38 tres milions de persones van ser executades i tres milions més van
morir en camps de concentració (gulags), a les regions més dures de l’URSS.

6.3. La planificació econòmica

-Agricultura:
El 1928 la petita propietat camperola va desaparèixer i es van establir granges on la
terra era propietat col·lectiva dels pagesos que la treballaven.
Cada granja havia de lliurar a baix preu a l’Estat la major part de la producció i podia
vendre l'excedent, si n’hi havia.
Milers de petits propietaris rurals (kulaks) es van oposar a l'expropiació i van ser
assassinats per la policia de Stalin.
El descontrol del sector agrícola va ser tan gran que dos milions de persones van morir
de fam els aquests primers anys de col·lectivitzacions.

-Industria:
Mentre Stalin exercia el seu règim de terror, l’URSS va conèixer un període de
creixement industrial. Des de 1928 va imposar la planificació econòmica mitjançant
l’elaboració per l’Estat dels «plans quinquennals», que establien els objectius
econòmics que s’havien d’assolir els cinc anys següents.
Competències en l’àmbit d’art:
Les primeres avantguardes artístiques
En les 30 primers anys del segle XX l’art va tenir grans canvis.
Els artistes s’agrupaven i sovint exposaven junts mostrant inquietuds i objectius
comuns.
Volien que la seva tendència fos la més innovadora i trencar amb els estils
anteriors.
Aquests moviments artístics breus es coneixen com avantguardes o «ismes»
Van ser 6:
1) El fauvisme, l’any 1905 a París; els pintors d’aquesta tendència, com Matisse, es
caracteritzen pel l'interès pel color i la despreocupació per la forma. Amb ells
(salvatges), la pintura era un mitjà per expressar-se i obrir l’ànima dels artistes als
espectadors.

2)L’expressionisme, va sorgir a Alemanya i seguint els passos iniciats pel pintor

noruec Munch. Creien que l’art havia d’expressar sentiments o emocions i no
representar formes ni bellesa Les obres dels pintors expressionistes reflecteixen
la por i la misèria del segle XX.

3)El cubisme representa un objecte, però el desfà en volums geomètrics i el

vol veure des de diversos angles alhora. Picasso i el francès Braque són els
seus millors representants. Te dos etapes
a) analítica: els colors no importen tant i el que interessa són les formes
b) sintètica època de la 1a G. Mundial: afegeixen números, lletres.. o colaix) El

4)El futurisme, va néixer a Itàlia. Els futuristes volien reflectir la velocitat dels
objectes repetint les imatges i superposant-les com en una pel·lícula de cinema.
Defensaven la importància de la tècnica pel desenvolupament futur. Va ser un
moviment lligat al feixisme de Mussolini.
Pintor destacat: Marinetti

5)L’art abstracte allunyat completament de

la realitat; no representa ni objectes ni
figures, sinó només línies i colors.
El rus Kandinski l’holandès Mondrian són dos
exemples ben diferents de la pintura
abstracta.

6)El surrealisme, va néixer l’any 1924 a París amb el poeta André

Breton. Els pintors surrealistes (Dalí, Miró, Magritte..) es basaven
en les idees de la psicoanàlisi, del subconscient de Freud i
intentaven reflectir el món dels somnis.
Competències en l’àmbit arquitectònic:

El fet més destacat d’entreguerres va ser l’aparició del Racionalisme arquitectònic,

que ha influït sobre tota l’arquitectura del segle XX. El Racionalisme rebutjava
qualsevol element decoratiu i dissenyava edificis cenyits a la funció a què eren
destinats.
Els arquitectes racionalistes més destacats són l’alemany Mies van der Rohe i el
francès Le Corbusier.